Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Plaça de l'Església

L’any 2010, quatre nois de Pego van decidir de muntar un grup de música. Com expliquen ells mateixos, eren joves crescuts en temps d’incertesa enmig dels paisatges de la Marina Alta i havien après a guanyar aquesta incertesa a cop de cançons. Tenien el referent de la Gossa Sorda, pegolins també, i ganes de menjar-se el món amb les seves guitarres, el baix i la bateria. Fins ací, res d’extraordinari. Somniar és a l’abast de tothom. Però vet ací que amb el temps i una tralla, o molta tralla, Carles Caselles, Pau Camps, Josep Bolu i Miquel Àlvarez, posteriorment substituït per Marc Miralles, van fer realitat el somni i van aconseguir això tan difícil de definir que és l’èxit.

Encara que costi de creure, per alguns l’èxit és fitxar per una multinacional i traslladar-se a Miami. O arribar a dalt de tot dels 40 Principales. O fer prou diners per a poder pagar tots els vicis i que encara te’n restin per a comprar un Ferrari i anar a jugar a un camp de golf com el que volen fer a Pego. Ahir justament hi va haver una manifestació en contra al poble convocada per l’entitat Guaitem la Terra. Coneixent-los una mica, no sembla que cap d’aquestes tres siguin les vares de mesurar l’èxit dels Smoking Souls. Ells sempre han anat a la contra, metralleta i cafè, i no s’han venut mai a ningú. Més aviat, com deia Caselles en una entrevista recent en aquest mateix diari, són feliços perquè saben que les seves cançons han passat a formar part de la vida de moltes persones, arreu del país i més enllà. L’èxit, o almenys una part, és passar de tocar en pubs i tuguris a fer-ho en grans sales i festivals multitudinaris, amb el públic corejant totes i cadascuna de les lletres. Connectar i deixar un rastre de llum.

3, 2, 1, concert.

Deixar de cantar i que centenars de veus facin que la cançó continuï el seu camí deu ser el somni de qualsevol cantant. Passa a molts concerts, però no a tots. Anit, a la Trilladora de Pego, sí. Aquest va ser l’espai triat per al quart i últim concert de comiat, després dels dos de Barcelona i el de Madrid. Ací es va fer també fa un parell d’anys el concert solidari amb els catorze antifeixistes encausats de Pego. Com indica el seu nom, antigament a la Trilladora s’hi separava el gra de la palla, en aquest cas, l’arròs. Quan a quarts de dotze va sonar “Soledat”, la primera cançó del concert, va quedar ben clar que música i emocions anirien ben barrejades i serien difícils de trillar. La calor humana substituïa la xafogor que havia fet durant el dia i milers de persones iniciaven l’últim ball.

Carles Caselles (Smoking Souls): “Hi ha hagut sang i moltíssimes llàgrimes, però ha sigut un viatge increïble”

Música i emocions, l’eterna força. Per als de dalt de l’escenari, les emocions implícites d’haver-se passat quinze anys vivint plegats una aventura molt intensa, un projecte de vida que no oblidaran mai, compartint assaigs, cinc discs, hotels, proves de so, centenars de concerts i milers de quilòmetres. Per al públic, prendre consciència que aquest era l’últim, que no hi haurà més “Murs”, ni “Referents”, ni “Alcohol i sal” en directe, que a partir d’ara aquests esmolats riffs de guitarra ja solament sonaran enllaunats, al cotxe o al menjador de casa. Aquestes i moltes cançons més van sonar ahir. Especialment emotiva va ser “Metralleta i cafè”, amb David Fernàndez introduint i tancant la cançó al crit de “No passaran!”.

Convidats especials per a un concert especial, des de les gallegues Anxela i Violeta, de Bala, fins a Xavi Sarrià, passant per Àlex Seguí de la Gossa Sorda, Esteve Tortosa d’Auxili i alguns dels integrants de Mafalda. També hi són Anna Millo, Laura del Pino i Núria Pino, les tres coristes que els han acompanyat en aquesta ronda de comiat i que tenen la felicitat escrita a la cara. Crits de “Mazón dimissió”. Estelades entre el públic i banderes palestines dalt l’escenari. La gent té set i les barres estan col·lapsades. Després de “Passatgers del món” i “Immortals” en format acústic, per a oferir una treva, sonen “L’últim ball”, “La revolta” i “Flors i finals”. Encarem la recta final i Caselles aprofita per fer un agraïment personalitzat, un per un, a tots els companys de viatge i de trinxera d’aquests quinze anys. Destil·la sinceritat i humanitat. També alguna llàgrima d’emoció quan parla dels qui van creure en ells al principi, quan tot és més difícil i menys lluminós.

Arriba la traca final i ja se sap que al País Valencià no escatimen en pólvora: “Eterna força”, “140k”, “Fera”, “Volves de neu”, “Nit salvatge”, “Trinxera” i “Adeu”, una rere l’altra. Ara sí, punt final. Res ni ningú dura eternament, tampoc els grups de música. Fa una dècada van plegar amb pocs anys de diferència Obrint Pas, la Gossa Sorda, Orxata Sound System i Aspencat, quatre pilars de la música en català. I la vida va continuar. I en van sortir de nous, com Zoo, que també semblava imprescindible i l’any passat va dir-nos adeu. Segur que uns altres agafaran el relleu de Smoking Souls i ens emocionaran amb noves cançons. Potser Quinto serà la baula de la continuïtat, un grup de Pego encapçalat per un jove Josep Quinto, que va créixer al so de les cançons dels Smoking com Caselles ho va fer amb les de la Gossa Sorda.

Ahir, mentre el públic es perdia en la nit de Pego, ressonava en l’ambient imaginari aquest fragment de “L’espenta”, una de les primeres cançons del grup: “Donar-li impuls a l’esperança, mitjançant melodies que ressonen, que sonen per remoure emocions i despertar la vida, agafem-nos de la mà i deixem la ciutat, ens queden motius per a continuar, junts trobarem la manera d’espentar el vent i riure de nou…” Amb el concert d’anit s’acaba un combat d’amor, com deien les teles del costat de l’escenari, perquè hi ha combats que es guanyen abans de començar-los però que no poden durar eternament. Cal acabar per poder tornar a començar. Per tornar a carregar les bateries. Per no perdre ni malmetre el que s’ha construït, amistats incloses. A més, qui no vol morir a casa, acompanyat dels qui més estima? Les trinxeres hi són, i vindran més cançons i hi haurà més balls.

3, 2, 1… silenci.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, assistirà dimecres a la sessió de control al govern espanyol al congrés després d’una setmana convulsa per al PSOE, amb l’escàndol de l’informe de l’UCO i la dimissió del secretari d’Organització del partit, Santos Cerdán.

Sánchez ho ha comunicat als grups parlamentaris amb un escrit a la mesa, segons que ha avançat Eldiario.es i ha confirmat l’ACN. Previsiblement, seran Alberto Núñez Feijóo, Santiago Abascal i Gabriel Rufián els qui formularan preguntes al cap de l’executiu espanyol. Anirà a la sessió de control la mateixa setmana en què es reunirà amb els socis d’investidura per valorar els suports que té.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Port

Lloc: Diversos espais

Lloc: Cementiri d'Arenys de Mar

El ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Abbas Araghchi, ha dit que el seu país exercia un “dret legítim” d’autodefensa en els seus contraatacs contra Israel. Ha defensat que responien a una operació israeliana contra el seu territori, que ha descrit com un ardit per a sabotar les negociacions nuclears entre els Estats Units –a què ha acusat de complicitat en els atacs israelians– i la república islàmica. Araghchi ha recordat que els atacs israelians contra instal·lacions nuclears eren una vulneració de les Convencions de Ginebra i una invasió de territori iranià, a més de les víctimes civils causades pels bombardaments israelians que van començar divendres i que, segons la Mitja Lluna Roja iraniana, han deixat més d’un centenar de morts i vuit-cents ferits.

El ministre ha recordat que Israel havia atacat enmig de les converses indirectes amb els Estats Units sobre el programa nuclear de la república islàmica, catalitzador d’aquest conflicte. La suspensió de la sisena reunió entre Washington i Teheran previst per avui a Oman és conseqüència directa de l’operació d’Israel.

“Israel no vol negociacions, i un atac contra l’Iran enmig de les converses demostra l’oposició del règim israelià a cap negociació. Això ha passat repetidament en anys anteriors. Ha sabotat les negociacions, i els Estats Units li ho han consentit”, ha afegit Araghchi. També s’ha mostrat absolutament convençut que el president Donald Trump estava al corrent del pla israelià i ha dit que en tenia “proves sòlides”.

“Hem examinat la situació de prop i tenim moltes proves de com les forces nord-americanes van ajudar el règim, però més importants que les nostres proves són les declaracions de Trump, que hi ha expressat clarament el seu suport en entrevistes i ha afirmat amb claredat que els Estats Units eren soci en aquests atacs, i ha d’assumir la seva responsabilitat”, ha indicat. Per la seva banda, Trump s’ha desvinculat de la campanya israeliana contra l’Iran, alhora que ha avisat les autoritats iranianes que no pensin d’atacar interessos nord-americans en els seus contraatacs.

Araghchi ha dit que el seu país havia respost als atacs israelians basant-se en el principi de la defensa territorial. “És el dret legítim de tot país defensar-se d’una agressió, i això és el que les nostres forces armades van començar fa dues nits”, ha indicat, i ha precisat que l’objectiu principal de l’Iran no era pas la població civil d’Israel, sinó la seva infrastructura militar i econòmica.

“Esperem que els Estats Units es retirin d’aquest conflicte. Espero que la comunitat internacional presti prou atenció a aquest assumpte i s’enfronti a l’agressió israeliana. Aquesta és la millor manera d’aconseguir la pau a la regió”, ha acabat.

Ahir el poble de Pego (Marina Alta) va eixir al carrer per protestar contra el PAI Pego-Golf, un macroprojecte presentat per la constructora CHG que pretén construir un camp de golf, una hípica, un centre comercial, un hotel, dotacions esportives i mil tres-cents habitatges. El projecte es faria a la vora del parc natural de la marjal de Pego-Oliva, destruiria més de cent seixanta hectàrees de terreny, la major part del qual és horta productiva, i ocuparia més extensió que la mateixa zona urbana i industrial del poble. Entre els càntics, es va poder sentir “No al Camp de Golf”, “CHG, fora de Pego”, “Ni camp de golf, ni especuladors” i “Ni PAI, ni golf, ni urbanitzacions”.

Com a resposta al PAI, fa un any va nàixer la plataforma veïnal Guaitem la Terra, que va convocar la manifestació d’ahir. Amb el lema “No al PAI Pego-Golf, desclassifiquem el sòl”, centenars de manifestants van omplir el poble de Pego. Amb aquesta mobilització, els pegolins demanen a l’ajuntament que desclassifique el sòl perquè torne a ser considerat agrícola. D’aquesta manera, s’aturaria el projecte. Tot i les reticències del consistori, que argumenta que costaria molts diners perquè s’hauria d’indemnitzar els propietaris, Guaitem la Terra ha presentat un informe en què es demostra que no hi ha patrimonialització del sòl. És a dir, com que no s’hi han fet obres, es podria desclassificar sense haver d’indemnitzar, perquè les perspectives especulatives no s’indemnitzen.

Si el projecte prosperés, s’uniria amb la urbanització abandonada de Penya Roja, i la de Monte Pego, que es va construir il·legalment, i arribaria pràcticament fins al terme municipal del Verger. A més, contribuiria a continuar alimentant la turistificació del territori en una comarca ja sobreexplotada per aquest model econòmic. De fet, la Marina Alta és la comarca amb més precarització laboral del País Valencià a causa, precisament, del monocultiu turístic.

“Fa quaranta anys que pegolins i pegolines ens vam mobilitzar per defensar l’aigua de Pego. Quaranta anys després, la guerra de l’aigua no s’ha acabat. És per això que us emplacem a continuar aquesta lluita, que és de totes. Perquè un altre Pego és possible”, van concloure al final de la manifestació amb la lectura del manifest.

“Ocuparia més extensió que el poble, és una autèntica aberració”: Pego, en lluita contra el PAI Pego-Golf

Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha dit que el seu país no havia estat implicat en les operacions militars israelianes contra l’Iran i ha avisat les autoritats iranianes que no pensessin d’atacar interessos nord-americans en la seva campanya de contraatacs.

“Els Estats Units no han tingut res a veure amb l’atac a l’Iran”, ha dit Trump. Hores abans, havia declarat en uns quants mitjans nord-americans que estava al corrent de les intencions del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu.

“Si l’Iran ens ataca de cap manera, la força i el poder de les Forces Armades nord-americanes cauran sobre ells a nivells mai vists”, ha amenaçat. Tot seguit, ha allargat la mà a tots dos països per assolir la pau en una solució negociada. “Podem arribar fàcilment a un acord entre l’Iran i Israel i posar fi a aquest conflicte sagnant”, ha dit a la seva plataforma Truth Social.

Durant aquesta nit, han caigut míssils a les principals ciutats israelianes, que han causat almenys tres morts, i l’aviació israeliana ha tornat a atacar Teheran i objectius militars a l’Iran, amb més de cent morts.

Avui, 15 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• La trama de la Plataforma Educativa que esquitxa ERC en l’escàndol de Drets Socials
• De Bauzá a Prohens: mateixos atacs al català, mateixa resposta social?
• Marina d’Or, la caiguda del referent del turisme de masses
• Lluís Nacenta: “Hem d’acceptar que la ciència no ho sap tot”
• De dins i en secret: com el Mossad planificà l’ambiciós atac contra l’Iran
• S’acosta un canvi? Bateries a casa, totes les opcions que tenim | Calidoscopi
• Ivan Massagué: “He viscut més el desamor que l’amor”
• Tres vins per a gaudir de la revetlla | Vinyaserra
• Avançament editorial: ‘De flama soc i d’aigua…’, de Maria Beneyto
• Mequinensa com a metàfora | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXXI): Esperant l’imprevist | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Santos Cerdán ha anunciat que dilluns deixaria l’acta de diputat al congrés espanyol. L’ex-secretari d’Organització del PSOE, que manté l’escó com a diputat per Navarra, ha trencat el silenci i ha dit que no volia aferrar-se a la condició d’aforat per afrontar la investigació judicial en què és implicat per la trama corrupta dins el PSOE. “No em vull servir de l’aforament per a demostrar la meva innocència”, ha dit en una conversa breu amb el Diario de Noticias.

Desesperació al PSOE pel cas Cerdán amb dirigents que reclamen eleccions: “És una tortura”

Amb aquesta decisió, pretén esvair els dubtes sobre si compliria la promesa que va fer dijous passat, quan va anunciar que dimitia de tots els càrrecs. L’entorn socialista temia que ajornés o reconsiderés el pas, tal com va fer l’ex-ministre José Luis Ábalos, que malgrat l’exigència del partit, va optar per mantenir l’escó i passar al grup mixt.

Cerdán és citat a declarar voluntàriament davant el Tribunal Suprem espanyol el 25 de juny. Haurà de respondre davant el jutge Leopoldo Puente, que instrueix la causa i considera que hi ha indicis sòlids que el vinculen amb una trama de corrupció, juntament amb Ábalos i Koldo García. L’informe de la Guàrdia Civil li atribueix un paper central en l’adjudicació fraudulenta d’obres públiques en canvi de comissions. Ell, segons el Diario de Noticias, ha deixat entreveure que tot plegat podria ser un muntatge.

Aquesta tarda encara no havia registrat formalment la renúncia a la cambra baixa, un tràmit que ha de fer-se en persona o mitjançant representació. Si finalment la presenta dilluns, la mesa del congrés espanyol podria admetre el document dimarts i enviar-lo a la Junta Electoral espanyola. Tot indica que el seu substitut serà Iván Cacho Isla, regidor socialista a Antsoain, que ja s’ha activat com a relleu en la candidatura.

Aquesta setmana s’ha estrenat als cinemes el nou film d’Iván Morales, Esmorza amb mi. És una història que fa més de vint anys que ronda pel cap del cineasta, que primer va fer-ne una obra de teatre que va estrenar-se el 2018 a la Sala Beckett de Barcelona. Ara, set anys més tard i amb alguns canvis importants, la història d’en Salva (Ivan Massagué), la Natàlia (Anna Alarcón), la Carlota (Marina Sales) i l’Omar (Álvaro Cervantes) aterra a la pantalla gran per mostrar-nos quatre històries interrelacionades que ens parlen de la solitud, de l’amor i del desamor, d’addiccions, de depressió, de problemes econòmics i d’un mateix desig: esmorzar junts. De tot plegat en parlem amb l’actor Ivan Massagué, que per aquest personatge va endur-se el guardó a millor actor de la secció ZonaZine del Festival de Màlaga d’enguany, el primer gran premi de la seva carrera, després de vint-i-cinc anys de professió. El film de Morales també va rebre els premis a millor actriu per a Anna Alarcón i a millor film, i el premi del públic.

—L’esmorzar és l’àpat més important del dia?
—És el moment més vulnerable del dia: estàs sense maquillatge, o de mala llet perquè tens son… No estàs al cent per cent. És el millor moment per a dir-se les coses, perquè és un moment en què tens la persona cara a cara. També pot ser el començament d’alguna cosa: si la nit ha anat bé, potser acabes esmorzant amb algú, no? I això pot ser divertit. A mi, per exemple, m’agrada molt la cuina. Cuinar és l’acte d’amor més preciós que hi ha. Pots oferir una magdalena, però també pots decidir de fer l’esmorzar a algú… És maco.

—Tot això és molt ben reflectit al film i al títol, evidentment.
—El títol està molt ben trobat. Si t’hi fixes, és com un crit: “Esmorza amb mi!” És un crit ofegat que defineix molt els personatges. “Si us plau, esmorza amb mi, que anirà bé. Provem-ho.” D’això va, la pel·lícula…

—En un moment del film, un dels personatges diu: “El desamor és inevitable.” Vós també ho creieu?
—Jo he viscut més el desamor que l’amor. El desamor és vital, és com un petit error, i els erros són importants perquè és un lloc per on no tornaràs a passar. El desamor és tornar a aprendre, és mirar-te a tu mateix un altre cop, és escoltar… És positiu. Se’n parla molt, de l’amor, però jo no me’l crec.

—Per què no?
—Perquè a vegades sembla malaltís. És en el desamor que aprens. Tornes a estar sol, plores, ho purgues… És on et fas millor.

—Una altra frase del film: “Estimar és per a adults.” Ho és?
—Aquesta és bèstia. Aquell enamorament en què deixes de tenir gana el recordo de quan era molt jove. Quan anava al col·legi i m’enamorava d’una companya de classe, esperava Sant Jordi per donar-li la rosa. Aquest amor no sé si el tornaré a viure… Potser no, potser muta cap a un altre lloc. Crec que l’amor no és cec, i això ho fa adult. Que jo m’enamori és per moltes coses: perquè hem parlat, perquè m’has agradat, perquè he vist coses que m’han interessat, perquè m’ajudes i t’ajudo, perquè ens complementem sexualment, perquè compartim sentit de l’humor… Tot això és una cosa que has de revisar abans d’estar amb algú. Construir és molt racional i, per tant, molt adult.

—A mesura que ens fem grans és més difícil enamorar-se? Fa més mandra?
—Fot una mandra de ca l’ample, però tots estem oberts a l’amor, que passi el miracle. Perquè l’amor és això: un miracle, i de miracles, n’hi ha pocs.

—Vós l’espereu, encara?
—Sí, sí. Tinc coses a compartir, encara, i em fa il·lusió, però és molt difícil, molt individualista. Tornem a les xarxes socials, i a aquest món que va a tota pastilla. Sembla que quan has trobat algú, de sobte n’hi ha un altre que és millor i, apa, un altre cop tornes al desamor. Així va… Però bé, potser algun dia, de vellet…

—El film arriba als cinemes amb quatre guardons de la secció ZonaZine del Festival de Màlaga sota el braç, entre els quals, el de millor actor pel personatge que interpreteu vós. Impressiona? És gaire pressió tenir reconeixements abans que el film arribi al gran públic?
—Més que pressió, és una oportunitat. Em fa més il·lusió el premi per la pel·lícula que pel premi mateix, perquè és una pel·lícula molt petita. A més, també vam guanyar el premi del públic, que sempre és el que et creus més, i això ja serveix d’indicador pel que pugui venir.

—Ho dic perquè a vegades se sent a parlar molt de certs films als festivals, però després, quan arriben a les sales, no hi ha la recepció que s’esperava. Deu costar de gestionar, això…
—Potser sí. De la mateixa manera que a vegades et penses que et donaran tal premi, i finalment no te’l donen. Però pensa que encara han de venir moltes coses, és molt aviat. Fins al febrer, que no comença l’època de premis…

—El premi del Festival de Màlaga és el primer gran guardó que us donen.
—Els premis arriben quan arriben. No saps exactament per què te’l donen…

—Què voleu dir, que ho han fet més per trajectòria, per exemple?
—Sí. Potser per trajectòria, potser perquè faig un paper molt diferent del que he fet fins ara… En aquesta pel·lícula estic molt nu: sense barbeta… Bé, l’Iván Morales ja ho fa, això: t’obre en canal i et diu: “Ara ets això, deixa’t portar.” És un registre molt diferent del que he fet fins ara. Potser me’l van donar per això.

—Després de gairebé trenta anys de professió i una carrera tan sòlida, encara l’esperàveu, un premi així? O pensàveu que ja no us en donarien cap?
—Pensava que ja no me’n donarien. Ara bé: després de tants anys d’experiència, comences a treballar des d’un altre lloc, amb més solidesa. A veure, depèn del paper i de l’esforç amb què t’hi dediquis, però et juro que m’era igual, ja. És com l’amor: pots ser solter tota la vida…

—Ostres, no hauria pensat mai en aquesta comparació…
—És que al principi sembla que ser solter sigui un estigma, igual que quan no et donen cap premi, però després t’adones que pots viure igual de feliç. El premi, per mi, és treballar.

—Abans heu comentat que el personatge que feu a Esmorza amb mi, en Salva, és molt diferent del que heu fet fins ara. Ens teníeu acostumats a personatges dolents o còmics. Per què creieu que és, això?
—Se’m posa cara de cabró! [Riu.] No, no ho sé. Vaig començar a fer teatre de molt jove, era molt expressiu i molt malgirbat… I, és clar, em va caure molta comèdia. Quan arriba El hoyo, una pel·lícula molt crua, començo a deixar de banda els papers de comèdia i em comencen a arribar papers de fill de puta, de psicòpata. Sempre havia volgut fer de dolent. El premi pensava que no m’arribaria mai, però és que el paper de dolent tampoc… Quan arriba, comences a treballar des d’un altre lloc. Aquesta cosa intermèdia que em dóna Esmorza amb mi és interessant. De moment, tot el que m’arriba, em ve de gust defensar-ho.

—N’heu hagut de defensar gaires, de coses que no us venia de gust de defensar?
—No et diré quines, però sí. Que estigui ben pagat hi influeix moltíssim… Però de tot n’acabes traient profit i n’aprens.

—Ara feia molt que no treballàveu en català…
—Sí, he treballat a Barcelona, però era en castellà. Ara em vénen coses en català: la segona part de la pel·lícula d’Escape Room, amb en Joel Joan, i una altra cosa que encara no es pot dir.

—En teníeu ganes, de tornar a treballar en català? Ho trobàveu a faltar?
—Sí. Fa tants anys que estic a Madrid i hi he viscut tants anys… Tot el dia amunt i avall. No sé si perquè em faig gran o què, però ara prefereixo dormir al meu llit.

—Els protagonistes d’Esmorza en mi són personatges de classe treballadora. No viuen en pisos amb terres hidràulics i sostres alts de l’Eixample, sinó tot el contrari. La classe treballadora continua infrarepresentada o falsament representada a la pantalla gran?
—Sí, està estigmatitzada. Sempre s’ha d’acabar dient que no s’arriba a final de mes, posar números i fer-ho amb pena. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula són els secundaris a la vida real, i el Raval és un personatge més. És una crítica al turisme de classes i totes aquestes coses, però no s’hi entreté. S’entreté amb la part humana, amb l’empatia, amb la intimitat dels personatges… Tothom s’hi pot sentir identificat. Hi ha molts melons oberts: el desamor, la solitud… A més, ho hem rodat tot en pisos molt petits. No sabíem ni on fotre la càmera, perquè no teníem espai, però així ets més a prop dels personatges i te’ls creus més. Ja hem vist prou pel·lícules en masies de l’hòstia… Aquesta, no, i és la gràcia; que és petita, però molt forta amb el que diu. En un món on és tan difícil ser honest i empàtic, fer una pel·lícula com aquesta és un acte de valentia enorme.

—Què ho fa difícil, això de ser honests, empàtics, etc.?
—Moltes coses… El món se’n va a la merda. És el que diem sempre: les xarxes socials, l’individualisme… Cada dia penso molt en el record, en la nostàlgia, sobretot ara que tinc quasi cinquanta anys. Penso en com vivíem abans… Mai més hi tornarem, a allò. Aquella essència… Tot era diferent, ara tot és molt aplacat, i això m’impressiona. Sort del cinema, que podem explicar històries i reviure moments d’abans, però el que hem de fer és recordar qui som i per què som aquí.

—Recuperant la idea de representar unes altres realitats en el cinema: al film, el Raval és un personatge més. Sembla que és un barri que com més va apareix més en la ficció: a Esmorza amb mi, però també a la sèrie Ravalejar o al poemari Arnau d’Adrià Targa, per a posar-ne només alguns exemples…
—És que és la Barcelona que no ens expliquen! El Raval és una realitat que passem per alt i, en canvi, té un potencial cultural de l’hòstia. És diversificat, hi passen moltes coses… Les ciutats també respiren i són vives.

—Havent nascut i crescut a Barcelona, com la viviu ara que hi heu tornat després de tant de temps a Madrid?
—Fa més de sis anys que vaig decidir de no viure a la ciutat. Ja no hi visc. No sé gaire per què, suposo que pel soroll… Quan et fas gran hi ha coses que comencen a irritar-te, i el soroll és una d’aquestes coses que no suporto. Vaig viure al Raval durant deu anys. M’ho vaig passar molt bé, vaig ser molt feliç, però també s’ha d’estar molt atent. La ciutat et dóna moltes coses, però jo ara estic en un punt en què em puc perdre si hi visc.

—En Salva, el vostre personatge, també n’acaba fugint, de la ciutat.
—Sí, m’hi identifico bastant, amb en Salva. Ell va viure en la foscor, va ser un delinqüent del Raval i va ser a l’infern, però arriba un moment que decideix fer el bé. Quan es troba amb el personatge de l’Omar se li obre la ferida un altre cop i s’adona que no ho tenia tan arreglat com es pensava, per això de seguida vol anar a viure a la masia, però hi ha coses que s’han de treballar.

—Sou dislèxic i hiperactiu… Com ho feu per estudiar i memoritzar els texts?
—Et vas reeducant amb esforç. Jo em pensava que era ximple, i la meva mare em deia: “No, Ivan, no ets ximple, ets dislèctic.” Era difícil saber què en farien, de mi. Em movia molt, era molt dispers… Necessitava fer coses físiques, com l’esport, però en el teatre vaig trobar-hi una expressió artística que m’era vital per a expressar-me, perquè amb paraules em costava molt. Em costava dir qui era, què em passava… Em tancava molt. Si un guió és ben escrit, aprens molt fàcilment, però és el que em costa més i on més m’enfado. Estudiar ho deixo sempre pel final… Moriré dislèctic, però està bé, potencies unes altres intel·ligències emocionals.

—Ho heu tractat amb logopedes?
—No. Ho dius perquè parlo de pressa? Recordo que abans em deien: “No se t’entén quan parles.” Per por, per vergonya… Tinc pànic escènic, també. I això també ho tindré tota la vida. Ho tenia tot bastant en contra, però, mira, la vida m’ha portat aquí.

—Us fa patir més el teatre, per si us equivoqueu amb alguna paraula o us encalleu?
—Sí, impressiona més, però també m’ho passo molt bé. Amb la càmera també em poso molt nerviós, perquè tens tot l’equip allà, hi ha pressió…

—Però no l’heu evitat pas, el teatre, no?
—No.

—Us agradaria fer-ne més?
—I tant, però no surt… Ja sortirà.

Durant segles, el pensament occidental ha postulat una separació entre dos mons en aparença irreconciliables: el del pensament lingüístic –el llenguatge, la metàfora– i el pensament abstracte –el càlcul, els números. Tanmateix, l’aparició dels models de llenguatge extens en què són basats els grans bots de conversa d’intel·ligència artificial ha posat cap per avall un ordre que semblava natural i, en certa manera, inevitable: lluny de respectar la frontera entre el pensament lingüístic i el pensament abstracte, la intel·ligència artificial parteix dels confins més abstractes de l’estatística per reproduir la concreció esmunyedissa del llenguatge humà, amb totes les seves ambivalències i complexitats.

Què ens diu, aquesta correspondència inesperada, del nostre món? I com pot ajudar-nos a entendre’l? A l’assaig Càlcul de metàfores (la Magrana), l’investigador Lluís Nacenta –llicenciat en matemàtiques i doctor en humanitats, docent universitari i comissari d’exposicions, músic i escriptor– posa la seva mirada generosament multidisciplinària al servei de l’anàlisi d’una tecnologia cridada a marcar la nostra època i en desgrana les implicacions per a la ciència, la tecnologia i la literatura –en definitiva, per al corpus del coneixement humà. El resultat és un text que desafia el lector a pensar a partir dels marges, allà on el pensament poètic i el científic es troben i, potser, es reconcilien.

—Tituleu l’assaig Càlcul de metàfores. Quina relació hi veieu, entre dos àmbits –el llenguatge i les matemàtiques– a priori tan diferents?
—Vivim en una cultura en què està generalment acceptat que el llenguatge matemàtic i el llenguatge verbal expressen coses molt diferents, i de manera molt diferent. El llenguatge matemàtic és un llenguatge objectiu i absolutament precís, però, evidentment, hi ha algunes imprecisions, algunes vaguetats i misteris, que se li escapen. D’una altra banda, el llenguatge filosòfic o literari –això que jo anomeno llenguatge metafòric– pot explicar tota aquesta complexitat de la vida, però a costa de no ser prou clar. El que jo postulo, a càlcul de metàfores, és que aquesta separació deia de sostenir-se, i agafo el ChatGPT –i tots els altres models de llenguatge extens– com a símptoma d’això, en el sentit que aquests programes calculen les metàfores.

—A què us referiu?
—Ho dic en un sentit literal: el ChatGPT, en el seu funcionament intern, és pur càlcul, i amb aquest procediment estrictament de càlcul és capaç no només de fer un ús informatiu de llenguatge, sinó fins i tot de fer-ne un ús metafòric, matisat: entén el to, les connotacions d’allò que li dius. Aleshores, el que jo em pregunto al llibre és: què vol dir que ara el càlcul estadístic i les apreciacions metafòriques es corresponguin de manera directa? Quines implicacions té, per a la ciència? Per a la literatura? Per a la filosofia? Ara veiem com aquests dos llenguatges que sempre havíem tingut per separat tenen, de sobte, moltes equivalències. Per tant, les persones expertes en literatura –en les anomenades ciències socials, en filosofia– no s’han de sentir excloses dels discursos científics i tecnològics, sinó que poden intervenir-hi des de la seva expertesa verbal. I, de la mateixa manera, les persones expertes en mecànica quàntica, en les teories més sofisticades de la ciència, també tenen la capacitat d’intervenir en allò misteriós, en allò literari i emotiu, des dels seus llenguatges disciplinaris.

—Al llibre demaneu repetidament de superar les barreres disciplinàries que estructuren la ciència moderna. De quina manera limiten la producció de coneixement, les divisions disciplinàries actuals?
—El discurs hegemònic és que la tecnociència va conquerint cada vegada més territoris i disciplines, i que ara ha arribat el torn del llenguatge. El físic Stephen Wolfram diu que l’arribada de la intel·ligència artificial ens permetrà de fer un model físic del llenguatge: una teoria matemàtica del funcionament del llenguatge, de la literatura. A mi, això, em sembla una bajanada: no pots construir unes equacions diferencials i esperar que te’n surti Mirall trencat. El que crec que passarà és que es produirà una trobada entre disciplines: Wolfram, de fet, diu a la mateixa conferència que un àmbit d’especialització que es necessita en el camp de l’enginyeria informàtica és l’escriptura descriptiva. No dic que les barreres disciplinàries no siguin útils en molts casos, el que dic és que no hi han de ser sempre.

—Però bé que necessitem especialistes.
—Evidentment: si jo em faig mal al genoll i m’han d’operar, vull que el cirurgià que m’opera sigui un gran especialista. El que passa és que les barreres disciplinàries, de la mateixa manera que et permeten avançar molt de camí en algunes coses, a vegades poden ser un bloqueig en situacions complexes. I ara hem de bregar amb situacions complexes tota l’estona. Pensa en la pandèmia de la covid-19 o en l’apagada: sembla que ningú no és capaç de saber què dimonis va passar. Són situacions tan complexes que no es poden adreçar prou satisfactòriament des d’un sol àmbit d’expertesa. És a dir, que les barreres disciplinàries, de la mateixa manera que ens van ajudar, per exemple, a trobar una vacuna contra la covid-19 molt de pressa, també van causar un gran desastre en la gestió d’uns altres aspectes de la pandèmia.

—Digueu…
—Podem dir que vam deixar morir la nostra gent gran, sense ni tan sols deixar-los que s’acomiadessin dels nostres fills? Tindrem el coratge de dir-ho, això? I la salut mental dels joves, que estan destrossats? I tots aquells nens que aleshores tenien un o dos anys i van haver d’aprendre a parlar sense veure la boca dels adults? Les barreres disciplinàries van ser molt beneficioses en alguns aspectes, però molt perjudicials en uns altres, en el sentit que ens van impedir de fer una gestió més humana d’una situació complexa. El que dic no és que les hàgim d’eliminar, sinó que les hem de modular. Cal que aixequem les barreres disciplinàries i estimulem que els experts de diferents àmbits difuminin els seus llenguatges respectius i col·laborin.

—No creieu que la gestió dels problemes complexos requereix, precisament, un cert grau de simplificació, un conjunt d’assumpcions i principis que ens permetin de traçar el camí a seguir?
—Diria el contrari: que les situacions complexes, precisament, que demanen una aproximació radicalment interdisciplinària. La gestió de la complexitat és, en cert sentit, saber operar en una situació que saps que et sobrepassa. Vivim en un món en què sembla que això només es pot fer matemàticament, amb big data i grans models computacionals. Així va anar, per exemple, amb la famosa corba de la pandèmia. Tanmateix, el ChatGPT i els altres models de llenguatge extens demostren que fer les coses computacionalment no és necessàriament l’opció més potent, que resulta que el llenguatge –parlar sobre un problema, pensar-hi– és una aproximació meravellosament adequada per a la complexitat i les dificultats de la vida humana. La intel·ligència artificial serveix per a moltes coses, però cal que fem valer tota aquesta expertesa que ja teníem.

—Demaneu als científics que no es limitin a parlar solament sobre el seu àmbit de coneixement especialitzat. Per què?
—Perquè la xerrameca no para mai. Entenc per què els científics, els experts, es limiten a parlar exclusivament sobre el seu àmbit d’expertesa, però jo els demano que s’atreveixin a anar més enllà perquè, si ells no prenen la paraula, qui la prendrà serà la resta: tots parlem tota l’estona de tot. Ho dic, sobretot, perquè no és veritat que la ciència es pugui reduir al mètode científic positivista. La ciència no avança només per assaig i error, sinó també per consens: hi ha certes zones grises de coses que els científics sospiten, consideren o, fins i tot, imaginen. Jo demano als científics que, per favor, també comparteixin aquesta zona grisa amb nosaltres, que acceptem parlar d’allò de què la ciència té dubtes, precisament, per defensar aquells àmbits i qüestions dels quals no tenim cap dubte.

—Diríeu que la pandèmia, i la gestió posterior del virus, seria un exemple d’aquestes zones grises de què parleu?
—La pandèmia és un moment molt interessant d’això que dic. Era un moment en què la ciència no podia donar respostes i, en canvi, tots l’escoltàvem, com s’ha de fer en aquests moments. Un criteri molt clar, se’ns deia, era que el sistema hospitalari no podia col·lapsar, perquè això generaria una trencadissa social i econòmica brutal. I així va ser: dins la incertesa, vam trobar unes claredats que van guiar-nos. És un bon exemple d’un cas en què els científics no van callar en aquell marge en què encara no hi havia certeses, i la societat va fer-los cas. I així hauria de ser. Jo el que critico [de la gestió de la pandèmia] és que després, al confinament, potser va haver-hi moments en què els criteris que havien establert científics van agafar un pes excessiu, que no vam deixar que uns altres àmbits d’expertesa entressin al debat de com gestionar aquella situació.

—Al llibre parleu de la despolitització de la ciència –i us en lamenteu. Com seria, una ciència “polititzada”?
—Si grates una mica, tota ciència és polititzada. Una ciència polititzada és una ciència que no nega el seu context, el seu llenguatge, les seves condicions de finançament, el fet que el seu sistema de presa de decisions té condicionaments històrics, culturals i polítics. La ciència fa un esforç enorme –i molt important– d’objectivitat, d’acostar-se tant com pot al consens, però no és completament objectiva. Jo defenso que el consens és la millor forma possible d’objectivitat, perquè és una forma d’intersubjectivitat, d’intel·ligència col·lectiva: jo veig allò que tu no veus, tu veus allò altre que jo no veig, i així podem comprendre més coses que no podríem comprendre per nosaltres mateixos. Hem d’admetre que això té una dimensió política, que el consens també és polític.

—A què us referiu, quan reivindiqueu “la naturalesa intrínsecament filosòfica de la ciència”?
—Em sembla que, d’una manera molt natural, la ciència es barreja –o, fins i tot, es transforma– en filosofia. La filosofia, al cap i a la fi, no és més que el coratge d’atrevir-nos a plantejar allò que, en el fons, no dilucidarem mai del tot, però que, tot i això, és important de plantejar i d’intentar d’entendre. La naturalesa filosòfica de la ciència no és una cosa que s’hagi d’inventar o rescatar, sinó que és quelcom que sempre hi ha estat, i que senzillament és important –ara més que mai– de reconèixer i acceptar. Per dir-ho en termes menys abstractes: què en fem, de la crisi climàtica? Perquè la ciència ens diu amb tota claredat què passa: aquí no hi ha dubtes científics.

—I, tanmateix…
—Fallem. Encara que sabem que anem cap a una situació crítica, no farem res fins que no comenci a morir gent, a passar fam, fins que no hi hagi autèntics cataclismes. Reivindico la naturalesa filosòfica de la ciència per veure si podem fer-ho més bé. Sabem que anem encaminats a una crisi terrible: podem fer res abans? Quan parlo de la dimensió filosòfica parlo, sobretot, de coses concretes, de quina capacitat tenim de fer front als reptes del present.

—Heu lamentat la colonització de les ciències socials per part de les ciències naturals i tecnològiques.
—Hem d’estar alerta, perquè podria ser que els models de llenguatge extens amb què funcionen la intel·ligència artificial culminin la colonització del món de la literatura i la filosofia per part de les tecnociències: arribar a un lloc, menysprear allò que hi havia –perquè no ho coneixes– i imposar-hi la teva llei. És la idea que ja no necessitarem els novel·listes, perquè tenim sistemes automàtics que escriuen les novel·les. Aquesta és una actitud perillosa contra la qual ens hem de prevenir: no podem deixar que les grans tecnològiques determinin el discurs cultural. És fonamental preservar el prestigi de la ciència per no haver de tenir converses absurdes amb els negacionistes, però també és important que no ens creguem de manera totalment acrítica els discursos dels gurus de la tecnologia que ens diuen, tranquils, desconnecteu el cervell, la tecnologia ho resoldrà tot. Aquests discursos són perillosíssims, i cal que hi estiguem en guàrdia. No hem de tenir por de recuperar discursos més matisats, més complexos –una mica més borrosos, sí, però fonamentals al cap i a la fi.

—Una altra preocupació de l’assaig és la bellesa i, més concretament, la relació entre la bellesa i la ciència. A què us referiu, quan dieu que existeix una “dimensió poètica del coneixement”?
—Tendim a pensar que hi ha el coneixement, que es construeix sempre per mètodes objectius i positivistes, i després, més enllà, com un afegit que et fa la vida més agradable, hi ha la seva dimensió estètica. Però resulta que hi ha moments en què la dimensió estètica és clau per a la construcció del coneixement científic. Copèrnic, quan proposa el seu famós model heliocèntric, no té realment cap prova científica –cap dada– que el sol sigui efectivament el centre del sistema solar. És una preferència estètica: a ell, senzillament, li semblava més agradable, més lògic, que fos així. La revolució copernicana, que és una revolució científica importantíssima, és un avenç científic que prové d’una sensibilitat estètica i personal. No hi havia cap imperfecció intrínseca en el model que ficava la Terra al centre: senzillament era increïblement intricat.

—Insistiu a reivindicar el misteri, el valor d’allò que no sabem i que no podem saber. Escriviu que la saviesa “és la gestió equilibrada de la incertesa, del que els nostres relats diuen, sense dir-ho explícitament”. Quin valor tenen, la incertesa i el misteri, per al coneixement i la ciència?
—El misteri té un valor fonamental per a la ciència, per més que la ciència calli sobre els misteris de la vida. Hem d’acceptar que la ciència, sense posar-la en dubte, no ho sap tot, i que, malgrat això, hem de continuar prenent decisions i continuar funcionant. Reconèixer les nostres limitacions és una eina fonamental per a poder avançar. Al llibre cito Noam Chomsky, que parla d’un corrent filosòfic anomenat misterianisme, que, en essència, postula una proposició que a mi em sembla una evidència absoluta: que el cervell té una capacitat limitada de comprensió. Tan difícil és acceptar que el cervell no podrà comprendre mai del tot l’univers i la vida? Això, a mi, em sembla una obvietat, però vivim en una civilització que sembla que es nega a reconèixer aquest fet. Et diuen: “Això no ho sabem encara, però tenim grans ordinadors, grans teories científiques, i ho anirem esbrinant…” I no, no ho entendrem mai del tot: anirem fent progressos, sí, però no ho dilucidarem del tot. I això que no dilucidarem mai del tot és molt important: necessitem la saviesa, el diàleg, el consens per a adreçar-ho. A això em refereixo quan parlo de saviesa: la capacitat de prendre decisions i adonar-se què passa en una situació que no pots arribar a comprendre del tot. I això és una habilitat que sovint no tenim, i que en el món actual no té gens de prestigi. Jo, tanmateix, la reivindico com una capacitat fonamental.

—S’ha de perdre la por del misteri.
—Sense cap mena de dubte. Perquè, si no, com fem front a les complexitats que ens presenta el futur immediat? Això demano.

The Washington Post · Souad Mekhennet, Greg Miller i Gerry Shih

En el moment en què els avions israelians penetraren en l’espai aeri iranià abans-d’ahir a la matinada a la recerca d’emplaçaments nuclears a destruir, l’arsenal secret d’Israel al país –de comandos secrets a eixams de drons armats i explosius amagats en vehicles corrents– s’activà a l’uníson per destruir els objectius identificats pel Mossad.

Comandants militars, científics nuclears i caps del cos de la Guàrdia Revolucionària d’elit de l’Iran –molts dels quals eren a casa seva, dormint, en el moment de l’atac– figuraven entre els objectius d’Israel, segons que explica un alt funcionari de seguretat israeliana amb coneixement directe de l’operació a The Washington Post.

Quan el sol sortí, múltiples membres del cercle íntim del líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Alí Khamenei, i figures clau del grup d’experts nuclears del país havien mort –víctimes, en molts casos, d’explosius de gran precisió que destruïren els pisos del centre de Teheran en què es trobaven.

L’operació, batejada pel govern israelià amb el nom anglès de “Rising Lion” (“Lleó Naixent”), implicà l’activació simultània d’un gran entramat d’equips d’intel·ligència i armament clandestí infiltrats a l’Iran de temps ençà, i fins ara inactius.

Aquesta ronda d’assassinats selectius s’emmarca en la “primera onada” del pla dissenyat pel govern israelià per escapçar la cúpula de la Guàrdia Revolucionària iraniana. Els funcionaris israelians citats en aquest article parlen amb The Washington Post sota condició d’anonimat, i citen el secret d’una operació que, poques hores després de la primera ronda d’atacs, s’amplià per incloure atacs aeris contra instal·lacions nuclears i militars iranianes.

Entre els morts en aquesta primera fase de l’operació figuren el general de divisió Muhàmmad Bagheri, comandant de l’exèrcit iranià; el general de divisió Hossein Salami, comandant en cap del cos de la Guàrdia Revolucionària, la principal força paramilitar de l’Iran; i Muhàmmad Mehdi Tehranchi, físic i president de la Universitat Islàmica Azad de Teheran.

Els assassinats s’emmarquen en una operació en diferents fases coordinada pel Mossad, el servei d’intel·ligència exterior d’Israel, que s’ha accelerat aquests darrers mesos, però que feia molts de temps que es preparava, segons que explica un altre alt funcionari de seguretat israeliana.

La preparació dels darrers detalls de l’operació coincidí amb la represa de les negociacions nuclears entre els Estats Units i l’Iran. Sobre això, el funcionari de seguretat explica que en el pla hi han participat agents del Mossad reclutats específicament per “introduir de contraban grans quantitats d’armament especial a l’Iran, desplegar-lo per tot el país i emprar-lo contra objectius pre-establerts”.

L’avaluació de l’impacte estratègic de l’operació trigarà dies o setmanes, segons que expliquen funcionaris de seguretat occidentals a The Washington Post, que assenyalen que és massa aviat per a determinar si l’atac serà res més que un mer revés temporal en els suposats esforços de l’Iran per a adquirir capacitat armamentística nuclear. Teheran nega voler desenvolupar armament nuclear propi i diu que el seu programa nuclear té objectius exclusivament pacífics.

L’assassinat simultani de tantes figures clau de la cúpula del règim sembla posar de manifest la incapacitat sorprenent de l’Iran per a protegir els seus propis dirigents militars i científics d’un adversari que, presumptament, feia anys que els havia identificats com a objectius prioritaris.

Les autoritats israelianes advertiren abans-d’ahir que l’ofensiva continuaria aquests dies vinents. Sobre això, el primer funcionari de seguretat israelià explica que el Mossad ha fet arribar missatges personals als funcionaris i comandants que Israel sospita que el règim iranià triarà per substituir els dirigents morts.

“Alguns d’ells van rebre una carta sota la porta; uns altres van rebre una trucada telefònica; uns altres van rebre una trucada al número de la seva dona”, diu el funcionari israelià sobre els missatges, amb què Israel vol transmetre a la cúpula del règim: “Sabem on sou, i hi tenim accés.”

El president dels Estats Units, Donald Trump, semblà fer-se ressò d’aquesta advertència en una publicació a les xarxes socials abans-d’ahir. “Ara són tots MORTS”, escrigué sobre les figures del règim assassinades en els atacs israelians, i va instar l’Iran a arribar a un acord sobre el seu programa nuclear abans no es hi hagués més atacs que no farien sinó empitjorar.

Durant anys, segons que explica un altre funcionari israelià a The Washington Post, el Mossad ha treballat braç a braç amb les Forces de Defensa d’Israel (FDI) per recollir informació sobre figures clau de la cúpula del règim iranià, incloent-hi l’emplaçament de búnquers i residències privades.

Més recentment, les unitats del Mossad van començar a desplegar sistemes d’armament de precisió en àrees situades a prop de les bateries de míssils terra-aire de l’Iran. L’objectiu, segons que explica el funcionari de seguretat, era neutralitzar les capacitats antiaèries de l’Iran durant les primeres hores de l’operació.

El Mossad també havia establert una base de drons explosius a l’interior de l’Iran molt abans de l’atac: una volta començà l’operació, les naus s’activaren per atacar els míssils terra-terra emplaçats a la base iraniana d’Esfajabad, prop de Teheran. L’atac s’executà poques setmanes després d’una operació molt semblant duta a terme per Ucraïna en territori rus, en què va emprar drons armats ocults en contenidors de transport. L’ofensiva agafà el Kremlin per sorpresa i destruí múltiples avions militars russos en pistes d’aterratge desprotegides.

A fi de neutralitzar més defenses aèries iranianes que poguessin atacar els avions israelians, el Mossad desplegà –en secret– múltiples explosius en vehicles corrents, escampats arreu de l’Iran, que podien detonar-se a distància.

Sobre això, el primer funcionari de seguretat israeliana explica que els explosius pretenien destruir els camions amb què l’Iran transportava els seus míssils fins al punt de llançament. “Per cada camió que s’elimina, s’eliminen quatre míssils”, explica.

Les morts i els atacs militars d’abans-d’ahir s’afegeixen a la xifra considerable de víctimes que, aquest darrer any, l’Iran i els seus aliats han sofert en els enfrontaments contra Israel, incloent-hi l’elaborada operació de la tardor passada a Beirut, en què centenars de membres de l’Hesbol·là moriren o acabaren mutilats a causa de l’explosió dels cercapersones que el grup milicià havia comprat per als seus operatius, i en què Israel havia instal·lat explosius secretament.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’acord assolit pel PP i Vox per aprovar el pressupost del 2025 és un pacte de governabilitat, més que dels comptes de les Illes. És una renovació de les cent deu mesures, ara concretada en quaranta-tres punts més, que van dur Marga Prohens a la cadira del Consolat de Mar. La resposta de bona part de la societat civil ha estat contundent: la llengua no es toca. Però tampoc els drets humans, ni la memòria democràtica.

Prohens s’ha atrevit a continuar amb les polítiques de José Ramón Bauzá, el president que ho va perdre tot, l’home que va quedar retratat en una mobilització històrica. Els grups de l’oposició i les entitats que han alçat la veu contra els acords del PP amb els socis de l’extrema dreta ho tenen clar: la presidenta ha anat més enllà del seu mentor. Però fa dos anys que és al càrrec i, de moment, sembla resistir més que ell. Davant els darrers moviments per a arraconar –encara més– el català, la pregunta és obligada: la societat civil respondrà de la mateixa manera que amb Bauzá?

Apesteguia: “Els atacs al català de Prohens són pitjors que els de Bauzá”

Amb ell, la gran manifestació contra el TIL, que ho va acabar de dinamitar tot, va ser el 2013, just dos anys després d’arribar a la presidència. Els temps amb Prohens, i respecte de la reacció, són una mica diferents: si bé ens trobam en el mateix moment, amb les eleccions d’ací a dos anys, una gran reacció de la societat civil de les dimensions històriques com la que va viure Bauzá no sembla que hagi de venir immediatament, però l’horitzó d’una vaga, per exemple, és més nítid que mai. “No ens fa por res, ja ho hem fet i ho podem tornar a fer”, deia fa solament uns quants dies la Xarxa Educativa per la llengua.

Il·lusionista, fins ara

Fins ara, la presidenta ha sabut jugar les cartes per aferrar-se a la cadira sense que perilli el seu mandat. No precisament per fer bones polítiques, sinó per haver-se sabut adaptar al joc de la política en el context que li va venir donat: a diferència de Bauzá, no té majoria absoluta i, a diferència també d’uns altres indrets on els resultats van ser semblants, va deixar fora Vox del govern. Els seus socis preferits han estat un maldecap i, quan ho ha necessitat, ha anat a cercar l’esquerra, i després l’ha traïda en un acte de poca lleialtat institucional: va trencar els acords assolits per tornar a pactar amb l’extrema dreta. Demaneu-ho, si no, a Memòria de Mallorca. La presidenta ha fet d’il·lusionista, però ara ja no enganarà ningú.

Les samarretes verdes tornen amb força: on les podeu aconseguir?

Prohens no s’ho va trobar fàcil al començament, perquè la resposta social hi va ser, tot i no tenir les dimensions que havia tengut contra Bauzá. Una manifestació pel dret d’habitatge lligada contra la turistificació –avui n’hi ha una altra– li va fer adoptar un canvi de discurs en les polítiques turístiques. De discurs, no de polítiques efectives. També s’ha trobat amb la reactivació de la Diada per la Llengua, promoguda per l’OCB i els Joves per la llengua, capaç de reunir desenes de milers de persones contra els atacs constants al català. Les samarretes verdes van tornar amb el pla de segregació i, ara, han reviscut novament amb el darrer pacte i es tornen a exhaurir. És a dir: el termòmetre social s’ha anat escalfant aquests darrers anys i, ara, sembla que pot arribar a un punt de no-retorn, igual que amb Bauzá. Però faltaran accions més contundents aquests mesos vinents.

Bauzá i Prohens, no tan diferents

Si la societat civil respon de la mateixa manera, arribat aquest punt de no-retorn, es veurà al començament del curs vinent. Les noves mesures adoptades en l’educació –vehicularitat del castellà, exempció del català als nouvinguts durant quatre anys, rebaixa del nivell per a obtenir el títol, exempció a professors de cobertura difícil– no es diferencien gens de les que va prendre Bauzá, amb aquell TIL que deia 33% català, 33% castellà i 33% anglès. És cert: amb aquest darrer pacte, a priori, Prohens no toca el decret de mínims com proposava Vox ni la llei de normalització lingüística. Però ací ens trobam amb un dels punts més perillosos del PP actual: qui ha acabat cedint més en temes de llengua ha estat Vox, però és Prohens que ho ven com una cessió als seus socis. És a dir: fa dels altres les mesures que vol aplicar realment. Les que hauria aplicat igualment. Les que ha aplicat tostemps, perquè el càstig se l’endugui Vox i no ella. En aquesta entrevista, Damià Pons explica com el PP sempre ha estat així d’una manera ben lúcida.

Un centenar de centres de les Illes s’adhereixen al manifest de rebuig a les polítiques de PP i Vox contra el català

Cal recordar, i això és important, que Prohens va decidir de continuar amb el pla de segregació lingüística sense tenir ni les avaluacions del pla pilot –o, almanco, sense fer-les públiques perquè no li interessaven els resultats– ni Vox de soci. En aquell moment havien trencat, però el conseller Vera va anunciar que el pla s’ampliava a l’ESO. I és important també perquè ací sí que es vulnera el decret de mínims i el model lingüístic vigent d’aquests darrers vint-i-cinc anys. Com Bauzá, i pitjor encara, Prohens s’ha atrevit a vulnerar el consens lingüístic històric de les Illes.

Els docents tornaran a representar l’esperit de resistència. El començament de curs es pronostica calent. Hi ha temps per a preparar accions, tot i un estiu al mig amb què Prohens espera calmar els nervis. De fet, la principal diferència amb Bauzá és aquesta: ell era molt més bel·ligerant, en to, en discurs, en les maneres. Va anar més directe, eliminant el requisit del català a tota la funció pública, amb el TIL, aprovant la llei de símbols que prohibia els llaços i les senyeres als espais públics. Prohens ha anat més a poc a poc, ha introduït canvis de manera gradual, un dia ha defensat la llengua i cultura catalanes i, un altre, ha destruït tot allò que les protegeix. Tampoc no ha donat mai la cara, sinó que ha deixat que Vera –en relació amb el pla de segregació– i el portaveu del grup, Sebastià Sagreras –en relació amb l’acord amb Vox–, fossin els qui ho fessin. Tal vegada això explica per què la resposta social va ser més contundent aleshores. De moment.

Més enllà del català

La bel·ligerància de Bauzá anava més enllà de la llengua i, en això, Prohens el torna a imitar. L’ex-president va eliminar la targeta sanitària als immigrants en situació irregular –recordem la mort d’Alpha Pam perquè no la tenia– i va retallar la renda garantida. Ara, el que ha decidit Prohens és no acollir més menors immigrants. Tot i que ho justifica dient que no hi ha prou recursos a les Illes per a donar abast, també ha acordat de no fer més centres d’acollida i retornar els menors als països d’origen. Per una altra banda, la renda social solament serà per a qui acrediti tres anys de residència i eliminarà subvencions a ONG que ajuden aquesta gent.

El TIL va ser l’espurna que va encendre la flama, però la gran riuada verda de cent mil persones no va sortir als carrers de les Illes solament per aquesta mesura. Era la suma de tot plegat –i resumit en aquestes línies– el que va fer dir “fins aquí”. Ara, a Prohens se li afegeixen uns quants factors que crispen la gent i que han fet unir esforços, que és allò que pretenen els docents.

Hi ha tensió perquè accedir a un habitatge és, com més va, més complicat; el model turístic –com explica ací Ivan Murray– ho ha depredat tot; la sensació de saturació és cada vegada més insuportable; la llengua recula més que mai; els professors tornen a ser directament assenyalats; la memòria democràtica vol ser esborrada; el president del parlament –que manté la cadira gràcies al PP– serà jutjat per delicte d’odi; i encara resten dos anys perquè el PP cedesqui més en favor de Vox. Així és escrit en un dels punts de l’acord. I repetim: fins ara, les mesures que ha aprovat el PP no són noves dins el partit, de manera que si va més enllà, el termòmetre social pot pujar encara molt més.

Els ingredients perquè tot torni a esclatar, si més no, hi són. L’organització i la capacitat de resposta, que la societat ja ha demostrat que és ben capaç d’assumir, seran clau aquests mesos vinents. I ja han avisat que no hi ha por de tornar a fer vagues.