La policia espanyola del Grup Especial d’Operacions (GEO) ha trobat el cos sense vida d’un home que va desaparèixer ahir a la tarda, mentre es banyava al riu Túria, entre Manises i Paterna.

L’avís d’alarma es va donar ahir al voltant de les 17.30, i fins a la zona es va desplaçar  un dispositiu de bombers de Paterna, el sergent, oficial i coordinador forestal del Consorci, rescatadores del GERA amb helicòpter V-990 del Consorci amb metge, i una unitat de bombers forestals. També hi van participar bussejadors dels bombers de l’Ajuntament de València i personal de la policia local i espanyola.

El dispositiu es va retirar a la nit per les nul·les condicions de visibilitat i la recerca s’ha reprès aquest matí. Al voltant de les 10.30 han trobat al jove sense vida prop de la presa.

Dos morts en una setmana

La zona, coneguda com l’Assut de la Séquia de Tormos, és la mateixa on fa just set dies va morir ofegat un altre jove de vint anys després de caure al riu.

Les indagacions dels agents de la Unitat d’Atenció a la Família i Dona (UFAM) de la Comissaria Local de Quart de Poblet-Manises van permetre esbrinar que el jove hauria caigut al riu Túria la mateixa nit de la seva desaparició, i que un amic seu va presenciar els fets. En intentar de treure’l de l’aigua sense èxit, es va quedar al riu sense alertar a ningú del que havia passat. De fet, en un primer moment, ni tan sols va informar la policia i afirmava no recordar res, atès l’estat d’embriaguesa en el qual es trobava. Per tot això, els investigadors van detenir a l’amic, de 19 anys, com a presumpte autor d’un delicte d’omissió del deure de socórrer-lo.

El detingut va passar a disposició judicial i se’l va deixar en llibertat amb mesures cautelars amb la prohibició de sortir de l’Estat espanyol i la retirada del passaport.

Softcatalà ha llançat un nou diccionari anglès-català, que ja es pot consultar a la seva pàgina web. És una obra original que aprofita recursos de fonts obertes, que es poden consultar en el repositori del projecte. A més, és un recurs gratuït, lliure i obert a la contribució i suggeriments dels usuaris, com tots els que ofereix l’associació. Un equip d’editors, tots membres de Softcatalà, hi ha treballat durant tres anys i, fins ara, s’hi han introduït més de 50.000 entrades en anglès i 46.000 entrades en català. A més de la consulta de traduccions de paraules pròpia d’un diccionari bilingüe, el servei també ofereix exemples extrets de grans corpus paral·lels, cosa que permet de veure les traduccions en context.

Contra la desigualtat lingüística a internet

En l’acte de presentació al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona, el conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, ha destacat la importància d’evitar la desigualtat digital entre les llengües que tenen més recursos i les que menys. “Això és definitori quant al progrés de les llengües i de les societats”, ha assenyalat. Matthew Tree, escriptor català d’origen anglès, ha dit que aquest serà el seu diccionari de referència per a traduir i n’ha repassat els punts forts: “Sovint escric en català i em ve una frase feta en anglès, i molts diccionaris no m’hi ajuden. A més, alguns diccionaris s’autocensuren amb les paraules grolleres, i és essencial de saber els matisos que tenen en cada idioma. Aquest diccionari, per exemple, sap que cunt s’utilitza com a insult, de maneres diferents, als Estats Units i al Regne Unit, i n’inclou tots els sentits. Això, si tradueixes ficció contemporània, és absolutament essencial, igual que tenir actualitzat l’argot, cosa que també té.”

Jaume Ortolà, membre de Softcatalà involucrat en el projecte, ha il·lustrat la importància del diccionari gràcies a una dada rotunda: s’estima que el 50% del contingut a internet actualment és en anglès. Per tant, hi havia un buit d’una eina com aquesta, sobretot perquè les que hi havia de semblants no havien estat actualitzades. “La nostra traducció castellà-català sempre ha tingut molts usuaris, però la més visitada després d’aquesta era la d’anglès-català. A més, la bona rebuda del nostre diccionari de sinònims ens va acabar de donar l’impuls”, ha explicat. Tanmateix, el diccionari és diferent del traductor. Ofereix accepcions d’una paraula, la categoria gramatical, conceptes i expressions relacionades, exemples d’ús, cerca amb índex alfabètic… A més, hi ha recollides variants dialectals i ortogràfiques.

Un diccionari obert a suggeriments

L’elaboració del diccionari ha durat tres anys, però continua oberta als suggeriments dels usuaris per tal de millorar-lo i detectar-ne errors, tant a través dels formularis de comentaris com a través d’altres recursos, com ara grups de Telegram de col·laboradors. De moment, s’han prioritzat les llistes de paraules molt freqüents, però a poc a poc aniran creixent les entrades.

Tal com han detallat Marc Riera i David Cànovas, també membres de Softcatalà involucrats en el projecte, el diccionari ha aprofitat diversos recursos oberts, com ara Worknet, Catalan Dictionary, el Termat o el recull extens del traductor Xavier Pàmies. “Hem fet molta feina, però continuarà evolucionant i esperem que sigui útil”, ha dit Riera. Sobre la intel·ligència artificial, han explicat que han fet servir Chat GPT per a descartar males traduccions, però han recordat que eines com aquesta necessiten filtres, que és el que fan com a editors.

Un sistema de doblatge basat en la IA

Jordi Mas, membre fundador de Softcatalà, també ha explicat que tenen en fase de proves un sistema de doblatge basat en la intel·ligència artificial, amb veus d’home i dona i diferents variants dialectals. En aquest moment, recullen comentaris dels usuaris per millorar-lo i hi han mostrat un interès especial usuaris de l’àmbit educatiu, que volen traduir vídeos pedagògics. Així doncs, un vídeo de dues persones parlant en anglès es converteix, a través d’aquesta eina, en un vídeo de dues persones parlant en català. Segons Mas, la intel·ligència artificial pot ser molt beneficiosa per a llengües minoritzades com el català, que de vegades pateix manca de recursos.

Sobre el projecte general de Softcatlà, el conseller Vila ha destacat com ha ajudat a combatre durant anys la diglòssia digital, amb què es corre el risc d’entendre que llengües com el català no serveixen per aquest àmbit. “Softcatalà ha posat en entredit aquest mite. Ha fet que sigui igual de normal tenir l’ordinador en català que en anglès o en qualsevol altra llengua. Els catalans hem tingut dificultats per entrar en certs àmbits però gràcies a l’activisme d’entitats com aquesta hem entrat a internet millor que altres llengües”. Pel que fa a aquesta mena d’eines pioneres, ha comentat la importància, i alhora la dificultat, de combinar la preservació de la qualitat lingüística amb el fet de ser capdavanters tecnològicament.

El patronat del Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha acordat de comunicar al jutjat de primera instància d’Osca que no pot executar la sentència del Tribunal Suprem espanyol del 27 de maig proppassat que l’obliga a traslladar a l’Aragó en un període de vint dies hàbils el conjunt de pintures murals del monestir de Sixena que hi ha exposades al museu. L’argument principal del patronat, que s’ha reunit aquest matí de manera extraordinària, és la incapacitat tècnica del museu de dur a terme aquesta operació en el termini establert per la llei d’enjudiciament civil ni tampoc tècnicament. I ho diu d’acord amb un nou informe presentat per l’equip del MNAC en el qual s’indica la impossibilitat de fer el trasllat de les pintures murals per a restituir la Sala Capitular del Reial Monestir de Sixena sense posar-les en risc.

El patronat manifesta en el comunicat que ha fet públic avui al matí “la voluntat de donar compliment a les resolucions judicials dictades fins ara en relació amb les pintures murals provinents del Reial Monestir de Santa Maria de Sixena”, però tot seguit fa saber que li és impossible de dur a terme la del Suprem sense malmetre les pintures. De manera que ha demanat un incident d’execució de la sentència, pel qual el jutjat d’Osca haurà de valorar les conseqüències d’aquesta petició que li fa el patronat del MNAC. 

Per això, el patronat també ha demanat a les diferents administracions que conformen el consorci la creació d’un grup de treball, de caràcter tècnic i integrada únicament per personal especialitzat, amb la finalitat d’avaluar i dur a terme els treballs necessaris per al compliment de les resolucions jurídiques dictades en relació amb les pintures de la sala Capitular de Sixena. I ha convidat el govern de l’Aragó a aportar-hi els seus especialistes. 

El secretari general del PSOE i president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha rellevat provisionalment la Secretaria d’Organització del partit –fins ara responsabilitat de Santos Cerdan– per un òrgan col·legiat. L’integraran la presidenta del PSOE, Cristina Narbona; la gerent, Ana María Fuentes; i dos membres de l’executiva: la diputada del PSC Montse Mínguez i Borja Cabezón.

Aquest grup dirigirà l’organització interna del partit de manera interina fins al comitè federal del 5 de juliol, arran de la dimissió de Santos Cerdán, implicat suposadament en una trama de corrupció, segons que ha assenyalat la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil. També se n’ocuparà la Fundació Avanza, creada recentment per la direcció socialista.

A banda, l’executiva del PSOE també ha decidit d’expulsar del partit l’ex-ministre i ex-secretari d’Organització José Luis Ábalos, anterior secretari d’Organització i una altra de les potes de la mateixa trama de presumpta corrupció.

El PSOE ha decidit d’expulsar del partit l’ex-ministre i ex-secretari d’Organització José Luis Ábalos. L’instructor de l’expedient sancionador del PSOE així ho ha recomanat, després de tancar la investigació quinze mesos després d’haver-la obert Segons que ha informat la formació en un comunicat, la decisió es farà efectiva en la reunió de l’executiva federal d’avui.

Després d’aquesta reunió, el president del govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, compareixerà davant els mitjans de comunicació. Segons que ha avançat el ministre Ángel Víctor Torres, Sánchez farà “anuncis importants de remodelació” a la formació, després de la caiguda de l’ex-secretari d’Organització Santos Cerdán per presumpta corrupció.

El PSOE ja va suspendre cautelarment Ábalos com a membre del partit el febrer de l’any passat, atès que no va lliurar l’acta de diputat i va passar al grup mixt del congrés espanyol i així va incomplir l’ultimàtum de l’executiva federal perquè hi renunciés. Va ser quan es va fer pública la presumpta implicació del seu ex-assessor, Koldo García, en la trama per a beneficiar-se de la compra de màscares durant la pandèmia.

Fa solament sis dies, el magistrat del Tribunal Suprem espanyol Leopoldo Puente va ordenar a la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil espanyola que escorcollés el domicili de l’ex-ministre a València. Ho va decidir en el marc de la mateixa causa, que l’investiga per haver cobrat, presumptament, comissions –tant en metàl·lic com en espècies– en canvi de contractes de material sanitari i d’obra pública durant la pandèmia de la covid.

Per primera vegada, un tribunal espanyol citarà a declarar dos presumptes autors de crims contra la humanitat comesos durant la dictadura franquista. El Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Elda (Vinalopó Mitjà) ha citat l’ex-ministre franquista Rodolfo Martín Villa i l’agent de la policia armada Daniel Aroca del Rey pels assassinats comesos en el context de les protestes obreres del 1976 a la comarca, concretament per la mort de Teófilo del Valle durant les vagues del sector del calçat.

La querella, admesa a tràmit el 22 d’abril de 2024 i presentada pel germà de la víctima, José Antonio del Valle, denuncia l’assassinat del jove obrer a mans de la policia armada a Elda. Martín Villa aleshores era ministre de Relacions Sindicals espanyol i Daniel Aroca, segons la denúncia, el policia que li va disparar. El jutjat ha fixat les declaracions per als dies 17 i 19 de novembre.

Aquest cas representa un precedent important, atès que, tot i les més de cent quinze querelles interposades arreu de l’estat espanyol per crims de la dictadura i la transició, fins ara no s’havia arribat a prendre declaració als responsables.

La Coordinadora de Suport a la Querella Argentina (CEAQUA), que dóna suport al procés, ha celebrat aquest fet com una fita en la lluita contra la impunitat del franquisme. Tanmateix, remarquen que continua essent un cas excepcional, i fan una crida als poders públics i als partits polítics perquè aquest pas endavant deixi de ser una anomalia i s’adoptin mesures decidides per posar fi a la impunitat que fins ara ha impedit d’investigar penalment aquests crims.

La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ha afirmat que Israel tenia el dret de defensar-se i ha responsabilitzat l’Iran de ser “la principal font d’inestabilitat a la regió”. En declaracions fetes de matinada al G-7 al Canadà, ha expressat la preocupació de la Unió Europea pel programa nuclear i de míssils balístics iranians, i ha insistit que una solució diplomàtica continuava essent la millor manera a llarg termini per fer a front a aquest conflicte.

Von der Leyen ha dit que l’Iran no podia tenir mai una arma nuclear i ha reiterat que la UE continuava compromesa a trobar una solució duradora per mitjà d’un acord negociat. També ha revelat que havia parlat amb el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, a qui havia traslladat el suport d’Europa amb la pau i l’estabilitat al Llevant.

Finalment, ha advertit que la Comissió Europea continuaria atenta a les repercussions de l’escalada militar en els mercats energètics internacionals. Sobre això, ha indicat que mantenia la coordinació amb el president dels Estats Units, Donald Trump, per preservar l’estabilitat d’aquests mercats.

El president del govern espanyol i secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, anunciarà avui mateix canvis importants de remodelació dins el partit. Ho ha avançat el ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica espanyol, Ángel Víctor Torres, abans de la reunió de la comissió executiva federal del partit. És la primera reunió d’ençà que es va fer públic l’informe de la Guàrdia Civil que implicava l’ex-secretari d’Organització del PSOE, Santos Cerdán, en una presumpta trama corrupta amb José Luis Ábalos i el seu antic assessor Koldo García.

Torres ha defensat la gestió de Sánchez, i ha dit que quan s’havia sabut el contingut de l’informe, el president espanyol havia demanat perdó i havia reconegut que “se sentia enganyat”. Així mateix, ha dit que no volia que hi hagués un avançament electoral abans del 2027 perquè, diu, podria afavorir la ultradreta: “Cal decidir si es vol continuar o si es vol una convocatòria electoral en què es diu que la ultradreta en sortiria beneficiada.”

Sobre la possibilitat que la Guàrdia Civil faci un informe sobre la seva etapa com a president de les Canàries, Torres diu que es manté tranquil. “No vaig tenir cap relació amb l’assessor del ministeri un cop en va sortir. La relació va tenir lloc durant la seva etapa institucional”, ha dit.

Des de diumenge a mig matí, una part de Perpinyà és sense aigua potable. La Catalane des Eaux – Eau Agglo Perpignan Méditerranée ha informat que la incidència ha afectat fins a 6.000 abonats, principalment al centre històric i al barri dels Plàtans.

Els equips tècnics han treballat durant la nit per resoldre el problema, i a les set del matí encara quedaven uns 6.000 habitatges sense subministrament. S’han pogut restablir zones com el barri dels Plàtans, el sector Palmarole i part del barri de Sant Mateu.

Tanmateix, a les àrees on s’ha recuperat el subministrament es recomana de no consumir encara l’aigua per a usos alimentaris, com ara beure o cuinar, perquè encara s’han de fer les anàlisis de qualitat corresponents. L’empresa subministradora demana d’utilitzar l’aigua només per a usos domèstics.

A més, es manté la distribució d’aigua en diversos punts de la ciutat. Des de les set del matí s’han habilitat fonts per omplir ampolles i bidons a la plaça Cassanyes i a la plaça de la Resistència. I d’aquí a les deu, s’hi afegiran punts de repartiment d’ampolles al palau de Congressos, a la plaça Aragó i a la plaça de les Esplanades. En aquests punts, es limita la distribució a dues ampolles per persona i per llar.

Els Mossos d’Esquadra han detingut tres persones, dues de majors d’edat i una de menor, per haver agredit el youtuber Jan sin miedo a l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès), segons que han informat a l’ACN. La víctima és un creador de contingut que es dedica a gravar vídeos mentre ruixa vianants, principalment d’origen estranger, amb esprais de gas pebre. En aquesta ocasió, havia anunciat que aniria als blocs del barri de la Florida, un dels més densos de la ciutat.

Els fets van passar passades les set del vespre entorn del parc de la Marquesa, al barri de Collblanc. Els Mossos van rebre l’avís d’una baralla i, quan hi van arribar, van trobar el youtuber ferit al cap. El Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) el va atendre al mateix lloc dels fets.

Els Mossos han obert una investigació per aclarir els fets i determinar les responsabilitats penals dels detinguts.

Les autoritats dels Estats Units han detingut Vance Boelter, sospitós d’haver assassinat la congressista demòcrata Melissa Hortman i el seu marit. La detenció s’ha fet poc abans de les deu de la nit (hora local) prop del domicili de Boelter, de 57 anys, a Green Isle, al comtat de Sibley.

La detenció ha estat anunciada per l’Oficina del xèrif del comtat de Ramsey en un missatge a Facebook. Ha publicat una fotografia de Boelter i ha escrit que era “el rostre del mal”. “Després d’un treball policíac implacable i determinat, l’assassí ja és sota custòdia”, ha afegit.

Boelter duia un uniforme de policia quan va cometre l’atac, en què també van resultar ferits el senador estatal John Hoffman i la seva esposa, Yvette. Tots dos han estat operats i es troben conscients i en procés de recuperació, segons que ha explicat el seu nebot, Mat Ollig: “Tots dos estan desperts i es recuperen. Serà un procés llarg.”

Després de l’atac, Boelter va intercanviar trets amb la policia i va aconseguir fugir. Segons que ha explicat un amic seu, David Carlson, citat pel Star Tribune, Boelter patia una situació econòmica complicada després d’haver deixat la feina en una empresa de seguretat per emprendre un projecte financer fallit a la República Democràtica del Congo.

Almenys tres persones han estat mortes i setanta-quatre traslladades a diversos hospitals per l’impacte d’un míssil balístic iranià al centre d’Israel, segons que ha informat el servei israelià d’ambulàncies Magen David Adom. Tres dels ferits tenen pronòstic moderat i la resta han patit lesions lleus. Aquest atac, llançat de matinada, ha estat el tercer dia consecutiu d’intercanvis d’agressions entre els dos estats, una escalada de tensió que es va encetar divendres amb una ofensiva d’Israel contra l’Iran.

Segons fonts oficials israelianes, el bombardament ha afectat la xarxa elèctrica de la zona atacada. L’empresa estatal d’electricitat ha explicat que treballa sobre el terreny per restaurar el subministrament i garantir la seguretat.

L’exèrcit israelià ha activat les alarmes en diverses regions quan ha detectat el llançament de més míssils i ha instat la població a seguir les instruccions del comandament del front interior. Ha afegit que continuava treballant per interceptar els projectils i atacar els punts des d’on s’havien llançat.

La Guàrdia Revolucionària iraniana ha reivindicat l’atac com l’operació “més poderosa i devastadora” contra territori israelià fins ara. Ha dit que, a banda del centre del país, els míssils també han impactat a Jerusalem, el port de Haifa —on hi ha hagut un incendi en una refineria de petroli— i a prop de l’aeroport de Ben Gurion, als afores de Tel-Aviv.

En resposta, les Forces de Defensa d’Israel han informat que han bombardat el quarter general de la Força Quds, un cos d’elit de la Guàrdia Revolucionària iraniana, a Teheran. Han assegurat que aquests agents planejaven atacs contra Israel mitjançant grups afins al règim iranià al Pròxim Orient.

Nou matí caòtic per als usuaris de Rodalia. Una incidència a la infrastructura ferroviària entre Vilanova i la Geltrú (Garraf) i Cunit (Baix Penedès) ha provocat retards de vora quinze minuts a les línies R2 Sud, R14, R15, R16 i R17. Els tècnics d’ADIF treballen per resoldre la incidència, que ha complicat encara més una jornada ja marcada pel tall total per obres a l’estació de Sant Vicenç de Calders.

Aquest tall afecta totes les línies que connecten amb Tarragona i les Terres de l’Ebre. Fins dimecres al matí, la circulació és interrompuda entre Cunit i Torredembarra (Tarragonès) a les línies R14, R15, R16 i R17, i també entre Cunit i Sant Vicenç de Calders a l’R2 Sud. A l’R4, el tall és entre el Vendrell (Baix Penedès) i Sant Vicenç.

Renfe ha habilitat desenes d’autobusos per suplir el servei ferroviari, amb Cunit convertida en la gran terminal de transbordaments: és aquí on els passatgers han de baixar dels trens per continuar el trajecte amb bus, i viceversa.

Aquest matí, gairebé tots els trens circulen amb retards, molts van plens a vessar i amb els viatgers drets. Fins i tot s’ha donat el cas d’un tren regional que ha sortit abans d’hora pràcticament buit. El tall incrementa la durada dels trajectes: el viatge entre Tarragona i Barcelona s’enfila fins a dues hores i quinze minuts, i des de Reus supera les dues hores i mitja. Per tot plegat, diverses plataformes d’usuaris han recomanat de cercar alternatives a Renfe.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Ja fa un bon grapat d’anys que, cada 16 de juny, un nombre creixent de ciutats de tot el món celebren l’anomenat Bloomsday, una jornada dedicada específicament a reviure amb lectures públiques, caminades i gent disfressada d’època els esdeveniments principals d’una fita de la literatura contemporània i d’avantguarda, Ulisses (1922), en la qual l’autor irlandès James Joyce (1882-1941) narra l’odissea viscuda el 16 de juny de 1904 per tres personatges –Stephen Dedalus, Leopold Bloom i la seva muller, Molly Bloom– vagarejant pels carrers de Dublín. A banda la capital irlandesa, enguany també hi ha convocatòries de Bloomsday en unes quantes ciutats de tot el món, incloses Reus i Barcelona, on d’ençà de 2016 l’Escola Bloom anima professors, alumnes i seguidors de Joyce a vestir-se com els personatges i recitar fragments de l’obra o de creació pròpia a la Llibreria Calders del barri de Sant Antoni.

A la llista de celebracions mundials del 2025, per primera vegada, també hi apareix Gibraltar, una incorporació destacable per un detall gens negligible: la Molly Bloom, una de les veus importants de la novel·la i protagonista del monòleg final, Joyce la va fer néixer just en aquest extrem de la Mediterrània. Per aquest motiu, ja fa un parell de dècades que als jardins de l’Alameda, a la part sud de la ciutat, hi té una estàtua dedicada, epicentre natural del Bloomsday al penyal. Si ja és prou sorprenent que fins ara no s’hi hagués celebrat oficialment l’obra de Joyce, encara sorprèn més el fet que les últimes pàgines d’un dels monuments literaris universals s’ompli de records i referències a Gibraltar tenint en compte que l’autor no consta que trepitgés mai aquest territori d’ultramar britànic ni tampoc que hi tingués cap mena de vinculació especial.

Monument a Molly Bloom als jardins de l’Alameda de Gibraltar.

De fet, s’explica que a l’hora de transportar el lector al Gibraltar de mitjan segle XIX, Joyce va consultar alguns llibres, especialment el Gibraltar directory and guide book, una guia publicada anualment d’ençà del 1877 amb totes les adreces, els establiments i els carrers de la ciutat. En concret, segons alguns investigadors, devia manejar els volums del 1884 i del 1912 per contextualitzar i ambientar com calia els pensaments de la Molly en un racó de món multiètnic i multicultural: hi apareixen al·lusions a personatges i costums andalusos, al caràcter britànic que s’hi respira, als jueus i àrabs presents a la ciutat, als pescadors genovesos de Catalan Bay (al vessant de llevant), al diari local Gibraltar Chronicle i a la frondosa Alameda, és clar, a més de referències a comerciants de l’època com ara els Benady Bros i a ca l’Abrines, un establiment indubtablement propietat d’un descendent dels menorquins instal·lats a la plaça durant el segle XVIII, quan els britànics dominaven tant l’illa com l’istme.

Un altre nom propi que apareixia als directoris gibraltarencs que Joyce va remenar per bastir la novel·la i que li va cridar l’atenció és el del rector de l’església de Santa Maria la Coronada, al cor del carrer principal: el pare Vilaplana. Segurament a l’escriptor irlandès li devia sonar d’un exotisme i mediterraneïtat digne de ser esmentat al monòleg de la Molly, que en la traducció acurada de Joaquim Mallafrè publicada fa pocs anys per l’editorial artesana Cal Carré (respectant, és clar, l’absència de signes de puntuació de l’original) diu així:

“[…] hi ha Dedalus no sé si deu ser un nom com aquells de Gibraltar Delapaz Delagracia tenien uns noms estranys com un dimoni allí pare Vilaplana de Santa Maria que em va donar el rosari Rosales i OReilly a la calle de las Siete Revueltas i Pisimbo i Mrs Opisso de Governor Street oh quin nom em tiraria de cap al primer riu si tingués un nom com ella ai mare meva i totes aquelles miques de carrer la pujada del Paradís i Bedlam Ramp i Rodgers Ramp i Crutchetts Ramp i les escales de lescletxa del diable bé no cal que em donin massa la culpa si soc un tarallirot ja sé que ho soc una mica […]”

El pare Vilaplana i la diòcesi benedictina de Gibraltar

Als articles X i XI del tractat d’Utrecht (1713), referents a la cessió de la sobirania de Gibraltar i de Menorca a la monarquia anglesa a les acaballes de la guerra de Successió, es fa referència explícita a “l’ús lliure de la religió catòlica romana” dels habitants de les dues places. En el cas concret del penyal, la dependència en el terreny espiritual de la diòcesi de Cadis fou percebuda ben aviat com una escletxa perillosa per les autoritats britàniques, que van mirar de combatre-la ja a la dècada del 1730 amb l’exigència dels governadors militars de cobrir les vacants de l’església amb súbdits de sa majestat. És per això que fins al final de segle, al capdavant del temple de Santa Maria la Coronada, hi va haver rectors cridats de Menorca, llavors també sota l’òrbita de Londres: Francesc Ignasi Ximenes (entre el 1735 i el 1743), Antoni Fontcuberta (1747-1749), Joan Febrer (1749-1750), Rafel Messa (1771-1773) i Francesc Messa (1773-1792).

Façana de la catedral de Santa Maria la Coronada de Gibraltar.

Va ser amb Francesc Messa al capdavant de l’església, l’últim quart del segle XVIII, que es va sol·licitar formalment a Roma de separar la parròquia de Gibraltar del bisbat de Cadis, cosa que no es va materialitzar fins el 1816 amb la creació d’un vicariat apostòlic local depenent directament del Vaticà. Un segle després, durant l’exercici del bisbe benedictí Guido Remigio Barbieri (1836-1910) al penyal, es va demanar la possibilitat d’elevar el vicariat apostòlic a diòcesi, una petició escoltada positivament pel papa Pius X (1835-1914) amb la publicació del breu apostòlic Quae ad spirituale, el 19 de novembre de 1910. A més de crear el nou bisbat gibraltarenc, Pius X va optar també per encomanar-lo als benedictins amb el nomenament del gal·lès Gregory Thompson (1871-1942) com a successor de Barbieri. El St. Augustine’s College Magazine de la primavera del 1911 va publicar una crònica sobre la seva arribada a l’extrem sud de la península ibèrica:

“El bisbe de Gibraltar va deixar l’abadia de Ramsgate al final del 1910 i, després d’una breu visita als seus familiars a les illes Anglonormandes, va anar fins a Roma, on va mantenir unes quantes audiències amb el sant pare i va renovar la relació amb la seva antiga universitat de Sant Anselm. Va passar uns quants dies a Subiaco, el bressol del seu estimat orde, on va presentar els seus respectes al nostre abat general, el reverendíssim dom Maurus M. Serafini. En deixar Itàlia, va anar al nostre monestir de Montserrat, on molts dels seus antics companys d’estudis de Sant Anselm són monjos. Acompanyat per un d’ells, el reverend dom Ildefons Vilaplana, OSB, a qui ha nomenat secretari seu, va emprendre el camí cap a la seva diòcesi.”

Retrat del bisbe de Gibraltar Gregory Thompson.

Fou així, en efecte, com el pare Vilaplana va arribar el 1911 en aquest petit enclavament britànic, acompanyant el seu antic col·lega d’estudis a la nova seu. Gràcies a la informació facilitada amablement per l’actual arxiver de Montserrat, Josep Galobart, podem disposar a grans trets de la biografia d’Ildefons Vilaplana i Vallés, el seu nom complet. Nascut a Sarroca (Segrià) el 6 de març de 1877, fill de Francesc Vilaplana i Maria Vallés, els arxius indiquen que va entrar al monestir a quinze anys, el 22 de desembre de 1892, on va fer la professió simple el 10 de febrer de 1894 i la solemne el 10 de febrer de 1898. I ja amb el canvi de segle, el 9 de juliol de 1900, hi fou ordenat sacerdot.

L’abat Josep Deàs i Villar (1837-1921), seguint els consells de fomentar l’estudi i el treball dels monjos del seu predecessor en el càrrec, Miquel Muntadas i Romaní (1808-1885), va procurar, en la mesura de les seves possibilitats i capacitats, d’augmentar el nivell cultural del monestir. Una de les vies va ser oferir-los una formació especialitzada que no era possible a Montserrat mateix: per això n’envià alguns a Roma, com el jove Vilaplana, a estudiar filosofia al col·legi dels benedictins (Sant Anselm). Retornat a Montserrat, s’ocupà de l’ensenyament de filosofia, dret canònic i teologia moral als més joves fins que l’any 1911, havent estat nomenat bisbe catòlic de Gibraltar un condeixeble seu a Roma, l’esmentat Thompson, va demanar a l’abat Deàs de poder-lo seguir fins al penyal.

Al registre d’habitants de Gibraltar del 1911, certament, ja consta inscrit el sacerdot “Ildefonso Vilaplana”, un nom que es va repetint als censos posteriors amb variants gràfiques: “Ildefonso Villaplana” al del 1914 i “Raymond Vilaplona” [sic] al del 1921. Durant aquests anys, en la documentació hi ha força pistes que ens indiquen que el monjo benedictí no va perdre el contacte amb Catalunya: de vegades, fent estades de vacances a Montserrat (com els anys 1917 i 1927); unes altres, visitant de passada el monestir (com el 1929, al final d’un viatge per Palestina i el Llevant), i, encara, participant des de la distància en “la gran empresa d’edició dels clàssics grecs i llatins portats a la nostra llengua” de la Fundació Bernat Metge (1923).

Malgrat que va aterrar al penyal com a secretari del bisbe Thompson, almenys d’ençà del 1922, tal com consta precisament al Gibraltar directory and guide book d’aquell any, va ocupar també el càrrec de vicari general de la diòcesi. I al costat seu, com es pot comprovar al mateix directori, trobem també un parell de monjos més provinents de l’abadia de Montserrat: el català Bonifaci Soler i Boronat (nascut a Montferri l’11 d’abril de 1881) i el valencià Bernat Adell i Guimerà (nascut a Xiva de Morella el 7 de gener de 1878), a més del gallec Fausto Ameixeiras.

Imatge de Montserrat al principi del segle XX.

Bonifaci Soler, que ingressà al monestir de Montserrat el 1896, va signar nombrosos articles a la publicació mensual Revista Montserratina, engegada durant l’abadiat de Josep Deàs i redactada pels monjos del 1907 al 1917. Aquest últim any va passar a l’església de Nostra Senyora de Montserrat a Nàpols, abans de ser enviat definitivament a Gibraltar, on el 1922 va participar amb entusiasme en la constitució d’una associació religiosa local, l’anomenada Adoración Nocturna. I el pare Bernat Adell (nascut Vicent), que va entrar al monestir el 14 d’agost de 1895, poc després de ser ordenat sacerdot (1903) fou destinat a les Filipines, d’on va tornar abans de l’esclat de la Primera Guerra Mundial. Com Soler, durant tota la dècada del 1920 ja el trobem habitualment exercint a l’església de Santa Maria la Coronada de Gibraltar, al costat de Vilaplana, que el 1927 va passar a dirigir també el temple de Sant Josep, fundat a mitjan segle XIX al barri meridional d’Europa per un descendent de menorquins, Gabriel Femenias.

El 1927, precisament, va representar un tombant en la diòcesi benedictina de Gibraltar perquè el bisbe Thompson va dimitir el càrrec i va tornar al seu monestir d’Anglaterra. El motiu de fons de la dimissió, segons l’investigador local Neville Chipulina, té força a veure amb els monjos de Montserrat de què es va envoltar i la relació tensa que van establir amb els capellans locals: els primers insistien que tota la comunitat catòlica havia de seguir la regla benedictina i els gibraltarencs s’hi van oposar. El bisbe Thompson, que no parlava castellà, no va poder ni saber mantenir la pau entre ells i, després d’una visita oficial del delegat de Roma, l’arquebisbe Peter Amigo (nascut precisament a Gibraltar), va deixar les seves funcions el 25 de maig de 1927. Cinc mesos després, arribava al penyal el seu successor, el bisbe irlandès Richard Joseph Fitzgerald (1881-1956).

Com deixava constància Lázaro Seco al llibre de referència Los benedictinos españoles en el siglo XX (1931), la petita i jove diòcesi cedida per Pius X als benedictins deixava de tenir bisbe d’aquest orde, però això no va comportar la marxa immediata dels monjos montserratins. El pare Vilaplana, de fet, va continuar exercint els seus càrrecs de vicari general i de rector de la parròquia de Sant Josep fins el Nadal del 1931 quan, a causa de la salut delicada, es va traslladar a Montserrat per passar una temporada de convalescència. El 9 de gener de 1932 semblava recuperat, després d’una mesada llarga al monestir, perquè es té constància que se’n tornava a anar previsiblement cap a Gibraltar. Però el cas és que al cap de ben pocs mesos, el 4 d’agost, es va morir a Montserrat mateix. Tan sols tenia cinquanta-cinc anys. Arran del daltabaix, els seus companys de diòcesi Bernat Adell i Bonifaci Soler van passar temporalment pel monestir, però encara van mantenir un temps més la residència habitual a Gibraltar. Sobretot Soler, de qui hi tenim documentada la presència a la darreria del 1934 i que, de fet, hi va acabar els seus dies el 22 de novembre de 1937.

La primera edició del llibre ‘Ulisses’ de Joyce, publicada el 1922 a París.

La dimissió sorprenent del bisbe Thompson i la mort sobtada del reverend Vilaplana, doncs, van posar fi a la vinculació directa de la regla de sant Benet amb la diòcesi de Gibraltar. Però, per un detall del tot atzarós en la llarga gènesi de la novel·la Ulisses, tant aquest episodi de la peculiar història eclesiàstica del penyal com especialment el nom d’un monjo català de qui gairebé no es tenien referències van adquirir, inopinadament, una exposició universal gràcies a un dels artefactes literaris més famosos, llegits, comentats i analitzats del segle XX.

L’assemblea anual de Midas, l’associació europea de mitjans en llengües minoritzades, ha triat Martxelo Otamendi com a nou president. La decisió s’ha anunciat aquest cap de setmana en una reunió a Gorizia (Friül, Itàlia), a tocar de la frontera eslovena, al Trgovski Dom, un edifici que sovint fan servir els col·lectius de la minoria lingüística eslovena de la zona. L’ex-presidenta de l’entitat, Edita Slezakova, del diari eslovac en llengua hongaresa Új Szó, ha agraït la confiança dels socis i ha cedit el relleu a Otamendi.

Slezakova ha elogiat l’experiència i el bagatge d’Otamendi en el camp dels mitjans i de les llengües minoritzades. “És ple d’energia i crec que serà president durant molts anys. M’agrada molt el seu sentit de l’humor. Gràcies a aquest humor es poden resoldre molts problemes”, ha dit. Otamendi, per la seva banda, ha remarcat que el nomenament també era un reconeixement a Berria, el diari en què ha treballat bona part de la seva carrera. “Egunkaria, primer, i Berria, després, sempre hem estat membres de Midas, des de la fundació, el 2001. Fa anys que som a la junta i ara han decidit que és el moment que assumim la presidència.” Ha dit que, quan li van fer la proposta ara fa un any, li havia semblat lleig de refusar-la.

Midas, amb seu a Bozen (Tirol del Sud), agrupa prop de trenta mitjans d’uns quants països europeus –entre els quals, VilaWeb– que publiquen en llengües minoritzades. Otamendi ha dit que continuaria el camí engegat per la direcció anterior i que vol posar l’accent en la col·laboració entre socis: intercanvi d’experiències, suport entre grans i petits i ajut als més vulnerables. Ha denunciat que alguns mitjans sofrien directament boicots institucionals: “Per exemple, Nós Diario, de Galícia, no rep ni un cèntim de la Junta. Haurem de mirar com es pot abordar aquest cas o com es pot fer campanya per capgirar-ho. És un afer difícil, però cal provar-ho.” Sobre això, ha dit que la seva tasca se centraria a intercanviar experiències, treballar plegats i ajudar qui ho necessités.

Otamendi va dirigir Egunkaria del 1993 al 2003 i Berria del 2003 al 2023. Quan es va retirar, el diari li va proposar de continuar com a representant a Midas, càrrec que ara compagina amb la presidència. A seixanta-set anys, no s’atura: “Uns altres ens van ajudar a fer néixer Egunkaria i Berria. Ara ens toca a nosaltres ajudar els mitjans més fràgils d’Europa. No hi ha cap altra via.”

Diu que els periodistes hem d’estar acostumats a veure i a sentir de tot, a tenir un ventrell que paeixi pedres, però aquests dies, això no pot ser. Tenc molt d’oi. Un oi físic que em fa venir basques i que m’impedeix de concentrar-me en la feina. És un oi que naix de les llàgrimes i que es barreja amb la ràbia. És un sentiment lleig, aquest de la ràbia, però hi ha dies que superen qualsevol límit, per inversemblant que pugui semblar. Escric això divendres, molt tard. Fa més de vint-i-quatre hores que no puc deixar de llegir o de sentir les paraules llefiscoses dels Ábalos, els Koldos i els Santos Cerdán. Parlen d’obres públiques, d’empreses, d’adjudicacions, de repartir-se un botí. En algun cas empren paraules en clau i tenen malnoms per a si mateixos i per a uns altres actors d’aquest film de sèrie B. De fons de les converses sent una mena de fil musical. Fins i tot culleretes de remenar el cafè i una mena de rum-rum barreja de més sorolls. Em puc imaginar un escuradents anant i venint entre uns llavis greixosos.

I tot això ho podem sentir perquè un dels tres, Koldo, que havia estat un porter de bordell i va arribar a assessor d’un ministre, ho enregistrava tot. Devia pensar que era una assegurança de vida. Puc imaginar que en algun moment els devia dir als altres dos presumptes corruptes: “Si em feu això o allò, ho pagareu, perquè us tinc agafats pels c.” Els periodistes de Madrid diuen que Koldo ho va deixar ben a la vista perquè quan la Guàrdia Civil anàs a escorcollar casa seua es trobàs el pastís en canvi d’una rebaixa de les condemnes futures i presumptes.

I fa molt d’oi, perquè un dia, Koldo, que va conèixer Pedro Sánchez un dia en un festival d’aizkolaris, amb una samarreta de tirants, tota suada; i Ábalos, valencià de Torrent, mestre d’escola, amb un pis a la Saïdia, feien plans per a després d’un acte polític. I parlaven de dones com qui parla de perfums o de iogurts descremats. Pots triar, deia Koldo a l’ex-ministre quan encara era ministre. Hi ha Nicoleta, hi ha la colombiana, que saps que t’ho arregla bé i que et farà el que sigui necessari. Parlen de pagar per practicar sexe. I després veus unes declaracions d’Ábalos parlant de feminisme, perquè ser socialista és ser feminista, deia… O negant en una entrevista que mai hagi pagat per mantenir relacions amb una dona, perquè, afortunadament, diu, no necessita pagar. I et vénen ganes terribles de gitar.

En acabat, hi ha l’oficina de col·locació per a les dones, les amants i les amigues, en llocs on cotitzin, però que no hi vagin. I això vol dir que els corruptes presumptes obliguen els seus subordinats a cometre delictes, perquè algú ha de signar un expedient que justifiqui que Pati compleix els requisits per a treballar en una empresa pública.

I així anar fent. Així veus un Pedro Sánchez que va confiar tant en Ábalos per a la reconquesta, i després en Santos Cerdán per a mantenir-se, i que sap fer tots els papers de l’auca, que intenta que ens creiem que ell no sabia res, que ningú del partit no sabia res, que ningú el va avisar mai, enlloc que potser Ábalos… Que potser Koldo… Alerta, que Santos a vegades… Ningú, mai. I interpreta el paper de núvia abandonada a l’altar.

Hi ha qui diu que això és l’Espanya de Berlanga o Torrente, i jo crec que no, que això és l’Espanya d’Espanya. L’Espanya espanyola, amb tics i recialles de la picaresca que tant fa somriure els espanyols. Els valencians tenim el restaurant El Ventorro, i els espanyols tenen el bar Frankie de Pamplona.

I ara, que és divendres al vespre i estic saturada de sentir i de llegir aquestes converses, ploraria perquè no puc deixar de pensar en mon pare. Sí. Pens en mon pare quan veig un partit de tennis, quan hi ha eleccions, o em llep els dits amb un arròs que fa la meva mare, o quan veig com aquesta gentola ha pervertit la política. El record aferrat a la televisió i fumant un Ducados darrere un altre durant les emissions inacabables de La clave. I pens que això que ara hem sabut li faria passar una penada. Com la va passar quan es van destapar els GAL i altres malifetes del PSOE dels anys noranta. Ell era socialista, del PSOE. I ho era perquè sa mare, la meva àvia Esperança, també ho era. Republicana i socialista, dels que van perdre la guerra. La van perdre molt. Tant, que van embolcallar de silenci la fam i la pena que passaven. De silenci de ferro i de feina dura en oficis tant penosos com dignes.

No puc deixar de pensar en mon pare, i en les claus del Dyane 6 enganxades a un clauer amb la cara en relleu de Pablo Iglesias, i els estatuts i la documentació de no sé quin congrés del PSOE que l’altre dia encara vaig trobar dins un calaix. I quan li parlava de la degradació a què eren sotmeses les sigles cada vegada que es destapava una endemesa feta en nom del PSOE, ell sempre em responia: “Les persones passen, les idees queden.” Supòs que això que es veu que va sentir a casa quan era petit li permetia de continuar essent socialista, ja sense carnet, perquè les persones que passaven embrutaven la memòria de la meva àvia, roja i ferma, que va perdre la guerra i va guanyar el meu respecte.

L’oi que provoca llegir o sentir aquestes converses i les que, probablement, es filtraran els dies venidors, té el regust de la traïció i la decadència d’un sistema corcat. Ja fa massa temps que allò del 78 va caducar. Ara, cada escàndol del PSOE o del PP, o de tots dos junts, no és res més que l’evidència que, ara, les persones passen i les idees es trepitgen.

Ara fa dinou anys, Pemi Fortuny va deixar els Lax’n Busto. Vivien un moment de molt èxit, però ell cercava una vida diferent; volia viatjar per tot el món i conèixer gent. L’any passat, el grup es va tornar a ajuntar per fer un concert benèfic a la sala Luz de Gas. Volien ajudar un dels projectes a què ha dedicat més ganes i hores Pemi Fortuny aquests darrers anys: Cat Ràdio Barming. La resposta del públic va ser rotundament positiva: en pocs minuts se’n van exhaurir les entrades. I es van trobar obligats a fer un segon concert. Molta gent va deixar clar que en volia més i van anunciar una ronda de quatre concerts enguany. Finalment, seran catorze concerts que serviran a la banda per a retrobar-se amb el seu públic. Parlem de tot plegat amb Fortuny i aprofitem l’avinentesa perquè ens expliqui què ha fet aquests dinou anys, lluny del focus mediàtic.

—Com us sentiu després de tornar a dalt dels escenaris amb els Lax’n Busto, dinou anys després?
—Molt bé. Hem fet tres concerts ja, i han estat memorables, a part dels dos que vam fer a Luz de Gas per recaptar diners per a la Cat Radio Barming, un projecte que vam muntar fa quinze anys a Sierra Leone. Ha estat fantàstic. Potser ho explicaria millor la gent que hi ha estat. Nosaltres no tenim paraules. Millor no podia anar. Ha estat molt emocionant tot plegat. Em vénen al cap moltes històries i vivències. El fet de veure’ns una altra vegada tots junts, i rememorar i celebrar la vida, és fantàstic.

—Us esperàveu aquesta rebuda? Les entrades han volat!
—Els dos primers concerts de Luz de Gas ens van servir de referència. Vam veure que la gent tenia ganes d’escoltar-nos junts. En principi només n’havíem de fer un, i les entrades van volar en segons. Van volar tant que no vam tenir entrades per a la gent que havia col·laborat en el projecte, gent que ens havia ajudat, que almenys havien de tenir preferència, en principi, a l’hora d’aconseguir les entrades. Veient la situació, vaig haver de tornar a trucar als amics i demanar-los si podríem fer un segon concert. Quan vam veure què havia passat amb les entrades, que bé que ens ho havíem passat nosaltres… Vam tornar a assajar junts i semblava que només feia tres dies que no ho fèiem. Per tot plegat vam decidir de fer més concerts. Aquesta ronda, si l’haguéssim planejada, no hauria sortit així.

—Per tant, en aquest retorn hi ha tingut un paper clau Cat Radio Barming. Però què és?
—És una ràdio solidària, que vàrem muntar amb en Chema Caballero ara fa quinze anys. Ell era un missioner xavierià de Badajoz, que rehabilitava nens soldats. Nosaltres volíem ajudar-lo i va sorgir la idea de muntar una ràdio com a eina del desenvolupament de la zona.

—Però per a què serveix?
—Crec que amb l’apagada general que vam viure fa poc ho podem entendre més. Quan se’n va anar la llum, què ens va salvar la situació?

—La ràdio.
—Imagina’t en un lloc on no hi ha res, ni llum, ni casa… Què salva la situació? La ràdio. Gràcies a muntar aquesta ràdio vam conèixer el director d’una companyia de telefonia mòbil. Ell havia d’instal·lar una antena a la província del costat. Al final vam aconseguir que l’instal·lés a tres-cents metres de la ràdio. En aquella zona no hi ha electricitat. Ara comença a haver-hi electricitat pública en segons quines zones. Van passar de no tenir llum a tenir Facebook. Perquè això va voler dir que tothom tenia mòbils. Vam posar l’antena de la ràdio ben amunt per poder tenir una cobertura ben potent. A l’època de l’Ebola, per exemple, va salvar moltes vides. Ningú no es va morir d’Ebola a la zona de cobertura de la ràdio. La informació que es va donar per ràdio va ser importantíssima. Va salvar molta gent. La BBC Media Action, que és la fundació de la BBC, els ha donat un premi pel suport a les dones. A la ràdio es parla dels matrimonis i embarassos prematurs i també de la violència contra les dones. I, naturalment, els ha portat molta organització: abans un senyor anava de poble en poble a dir que dijous hi havia reunió. I ara dimecres diuen que demà hi ha reunió i tothom hi va.

—Això és la demostració que amb una petita acció es poden canviar moltes coses. Tot i que m’imagino que muntar la ràdio i mantenir-la no és pas una feina menor…
—Entenc què vols dir. Sempre he dit que amb un esforç mínim es pot aconseguir molt, tot i que per a nosaltres, com dius, va ser molt d’esforç. Aquest projecte el vam començar tres persones i ara és una cosa consolidada, perquè ho fan funcionar ells mateixos. Nosaltres hi hem donat suport, però funciona perquè ells hi treballen. Quan la vam construir ens deien que amb una setmana ens ho robarien tot. Li vam posar Cat Radio Barming, que vol dir “la nostra”. Vam pensar, si roben, es robaran a ells mateixos. I mira, ha funcionat. Demanar a gent que vingui a col·laborar, quan passen fam, és difícil. Ningú no et ve a treballar per res. Però al final això també ha estat una font d’inspiració per a molta gent, per exemple, periodistes. Hem creat DJ, per exemple. Estic molt content del resultat.

—Creieu que la cooperació internacional no és ben enfocada, i caldrien més projectes com aquest?
—Sí, nosaltres precisament hem intentat mirar la cooperació amb un enfocament nou. Som una consultoria social. Vam muntar una empresa per generar beneficis, per crear els nostres projectes i per saber on va a parar l’últim euro, perquè són nostres. En poso un exemple molt clar. Hem vist moltes escoles que són galliners. Grans ONG es proposen de fer una cosa. Diuen que tenen 15.000 dòlars de pressupost i decideixen construir un edifici. Amb aquests diners compren les rajoles, les totxanes, els pupitres, les cadires, la pissarra. Llavors, posen un cartell que diu que l’escola ha estat construïda per tal organització. Ells fan la foto i se’n van. Però qui paga els mestres? Al cap d’uns quants dies, mesos o anys és un galliner. En canvi, amb 15.000 dòlars et poses a sota l’arbre més gran del poble, poses unes pedres a terra, pintes una fusta de negre, i de cop tens diners per pagar mestres durant molts anys. Quan hi vaig anar per primera vegada també em va passar. De vegades vols fer un bé i la cagues. Vaig pensar: “Portaré unes samarretes del Barça per a la canalla”. Però tu portes una samarreta del Barça i la dónes a un nen, llavors ve el germà gran, li clava dues  bufetades i se la queda. Després en ve un altre que li compra la samarreta i al final un altre la hi roba. Al final volent fer una cosa positiva crees un conflicte. Veient això vam decidir portar pilotes, així tothom jugava. Jo estic molt orgullós de la ràdio per això, perquè vam clavar-la.

—És molt interessant això que expliqueu. Tot plegat és informació que us  donava l’experiència.
—Sí, ara la meva companya, Yasmina Cánovas, ha escrit La Bíblia motivacional, que és un llibre per a motivar la gent. Tota la vida havien dit: no els donis peix, ensenya’ls a pescar. Però una persona que no està motivada, no surt a pescar. I una persona motivada, en canvi, es fa la barca, surt a pescar, porta el peix i el ven. I fins i tot, si li funciona, es compra una altra barca. Per això hem començat a fer programes de motivació i donen grans resultats. La Yasmina va ser nominada al premi Nobel de la pau l’any passat. Ella va a fer discursos a les escoles i instituts explicant als joves que no són pobres que tenen un estat ple d’oportunitats. L’única cosa que passa és que tots aquests països estan acostumats que els altres països n’abusin.

—Quina vida més diferent, aquesta que m’expliqueu, de la que vivíeu dalt dels escenaris, no?
—Sí, és una vida diferent, però també era una cosa que necessitava. Necessitava conèixer coses, que em passessin coses. Quan vaig plegar del grup no sabia ben bé què fer. Havíem estat a Sierra Leone, teníem el projecte aquest… Vam estar cinc anys per muntar la ràdio. Va caldre canviar la llei de Sierra Leone, perquè no teníem freqüència per a muntar la ràdio. Hem tingut moltes dificultats, però al final ha valgut la pena.

—És bonic que al final torneu dalt els escenaris, en el vostre antic món, per al vostre projecte actual.
—Com deia, quan vaig deixar el grup no sabia què faria, però vaig deixar que tot fluís. Vam anar a Costa Rica, just quan vam plegar. Hi vam anar per tres mesos, i ens hi vam quedar un any. Va ser fer un projecte molt gran, uns videotutorials, l’any 2007, quan encara no hi havia aquesta moda. Vam fer un tutorial sobre el funcionament del govern de Costa Rica per als inversos exteriors. Després vam començar a fer altres coses. Vam anar a Sierra Leone, ens vam quedar sense diners. Vam muntar una empresa per a finançar els projectes. Hem anat tirant endavant. La veritat és que hem viatjat pels cinc continents, tal com volíem. Per exemple, vam estar dos anys a Indonèsia en plena pandèmia. Ens vam quedar en una illa de dos quilòmetres quadrats, al costat de Bali. No hi havia ni cotxes ni motos, només bicicletes.

—I ara tornar dalt l’escenari, on tot són llums i atenció, no xoca amb aquesta vida que ens expliqueu? Com la viviu, aquesta dualitat?
—No crec que hi hagi aquesta dualitat. Avui toca això, i toca això. M’adapto molt de pressa. A més, és molt agraït tot això que passa. Tant jo com el grup estem supercontents amb això que vivim.

—I heu trobat a faltar els escenaris aquests anys?
—Sempre he fet incursions als escenaris. És veritat que normalment era per a cantar una cançó, i era un vist i no vist. Però també he participat en jam-sessions per tot el món. He cantat amb músics per tot el món, però on em sento còmode cantant és amb el meu grup.

—Us he sentit dir alguna vegada que els aplaudiments creen addiccions.
—Sí. És un aliment per al cervell. Això que faig ara m’alimenta l’ànima. Però l’una cosa no va renyida amb l’altra.

—Quan vau deixar Lax’n Busto estàveu en el millor moment…
—Sí, però ja feia un any o dos que tenia ganes d’anar-me’n, i no podia. Me n’anava de viatge i de cop ens començaven a sortir concerts. A més, nosaltres estàvem una mica obligats a tocar cada mes, perquè vivíem d’això i cantant en català era un territori concret. Quan hi ha concerts, guanyes diners i et guanyes la vida, i quan no n’hi ha, no. Llavors t’havies de buscar altres coses… Jo tenia ganes de canviar i tenia ganes de fer coses que he pogut fer, com ara viatjar, conèixer gent. Cada viatge ha estat un cop al cap. M’he enriquit molt com a persona i he viscut moltes coses que no hauria pensat mai que em passarien. He conegut gent increïble. Estic molt content d’haver fet aquest viatge. I d’haver tornat també, eh?

—Entenc aquesta manera de funcionar. Però primer eren dos concerts solidaris. Després, una minironda de quatre concerts. Ara ja són catorze. N’hi haurà més?
—No, en fem catorze, ni quinze ni tretze. Anirem Cap Roig, Pedralbes, Sitges… en festivals grans. Tocarem al Vendrell també. Anàvem al Vendrell i la gent ens deia: “Aquí hi tocareu no?” I com que no ho havia anunciat la comissió de festes, no ho podíem dir. Serà molt emocionant aquest concert, segur! Com ho va ser la Mirona, justament el lloc on vaig plegar! Però tots ho són. L’altre dia a Lleida va ser brutal. A la primera cançó tothom ja s’havia posat dret. I hi veus canalla, gent gran, gent de totes les edats. Hi veus famílies senceres. Hi veus fills amb les samarretes dels pares. Les mares plorant emocionades, perquè per un moment tornen a la seva joventut…

—Ara us adoneu de què vau significar per a molta gent, no?
—Sí, evidentment, ho recordo tot. És molt bonic tornar a poder fer feliç la gent. Però també crec que no cal cansar-la. Millor quedar-nos en un bon record. I, qui sap, potser podem tornar de tant en tant. Això està molt bé.

—Hi ha uns quants grups que diuen: tornem a fer només uns concerts, i després vinga a fer rondes. Suposo que enganxa.
—Sí, és clar, si t’ho passes bé, per què no? Jo és que si no m’ho passo bé no ho faig. No ho sé, en aquest cas ha fluït així, és màgic.

—Confesso que les cançons de Lax’n Busto em transporten al cotxe amb tota la família de petites…
—Els grups que han durat tants anys tenen aquestes coses. L’any que ve farà quaranta anys que vam començar… Són molts i molts anys.

—Com era això de veure el teu grup amb un altre cantant?
—No els vaig anar a veure. Viatjava. Tampoc no hi vaig coincidir en cap concert. I tampoc no volia posar-me allà al públic i que la gent estigues pendent de mi. He vist alguna cosa per la televisió, algun vídeo… Però jo estava content. Jo me’n vaig anar, i vaig estar content que ells poguessin continuar. És quan deixes una parella, i ve i et diu al cap d’un temps que ja ha trobat un xicot. Penses: que bé, quina sort.

—La tornada és una cosa temporal? O penseu continuar?
—Com he dit, deixo fluir les coses. I ha fluït així. No vull fer plans. Em fa una mica de vertigen decidir què farem l’estiu del 2026. No sé on seré. Fa quinze anys que no sé on seré la setmana que ve.

—En aquests dinou anys, la vida ha canviat molt. Creieu que hi ha cançons que no han envellit correctament?
—Hi ha de tot…

—L’altre dia, a La turra de 3Cat, parlaven de cançons que anul·larien, i van anomenar “El pagès”.
—Sí, però què vols fer? Començar a anul·lar les grans pel·lícules que s’han fet en la història? Són coses, són situacions d’una època, tenen un sentit… Ara les coses han canviat. Espero que en bon sentit. Cada vegada en som més conscients. Encara que crec que tot hauria pogut canviar molt més.

—I, finalment, m’imagino que és la pregunta que més us han fet: què dieu a “Llença’t”? “Carpanta”, “aguanta”, “Fanta”?
—[Riu.] Encara avui dia vaig pel carrer i m’ho demanen. No és un dubte només teu. Cadascú hi diu la seva, però nosaltres no direm què diem. Perquè dóna molt de joc, fa molta gràcia. En realitat, era una onomatopeia que teníem i pensàvem que ja la canviaríem, mentre gravàvem el disc. Però va començar a entrar gent i ningú no sabia què dèiem. Uns deien que dèiem “Fanta”, uns altres “jo treballava a la Mirinda”, els altres “manta”. I al final, vam decidir deixar-ho així.

—Però dieu sempre la mateixa paraula?
—Sí, tot el grup diem el mateix. Nosaltres sabem què diem.

Hem après que una dana no porta sempre una barrancada, però hem acceptat que d’aquesta barrancada en diguem dana. I dues preguntes principals s’han repetit durant els col·loquis d’experts celebrats per l’Institut d’Estudis Catalans a l’Espai Ciència de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (OCCC) de València: quan serà la pròxima barrancada? Serà igual de destructora?

La primera resposta, quan serà la pròxima, és ben incerta.

En seixanta-set anys, hi ha hagut tres grans inundacions devastadores: a la ciutat de València –1957, amb 154 morts–, la pantanà de Tous –1982, amb 8 morts oficials, potser 40, de fet– i ara les del riu Magre i la rambla de Poio, el 29 d’octubre de 2024, amb 228 morts. Interludis de 25 i 42 anys de diferència i entremig n’hi ha hagut de menors, també destructores.

La pròxima riuada devastadora pot trigar menys. Pels efectes del canvi climàtic, les pluges tempestuoses són més freqüents i més intenses i les conseqüències més catastròfiques. Quant trigarà no és fàcil de saber.

La segona resposta, sobre si serà igual de destructora, és més previsible.

Depèn de les lliçons que s’aprenguin de la catàstrofe i dels dolors immensos d’aquesta vegada.

Depèn de l’anticipació amb què s’avisi la població potencialment afectada i dels mitjans que es posin a l’abast per a la seva evacuació que hi hagi o no hi hagi víctimes mortals.

Depèn de les obres de retirada d’obstacles al curs natural de les aigües que es duguin a terme en les zones inundables, ara plenes de construccions, vies urbanes i sòls impermeabilitzats, que hi hagi més o menys danys materials.

Depèn de l’educació del risc que es faci entre la població i els governants, que tots els punts anteriors es duguin a terme.

Depèn de la col·laboració i la confiança que es pugui restablir entre governants, científics i ciutadans, que es puguin encarar millor uns perills que són inherents a la geografia i la climatologia de la conca mediterrània, singularment del País Valencià.

Les explicacions dels experts en aquestes jornades valencianes de l’Institut d’Estudis Catalans a l’OCCC han estat aclaparadores. La catàstrofe del 29 d’octubre de 2024 no ha passat per falta de coneixement científic ni d’avisos dels serveis tècnics a les autoritats competents. La pèrdua esgarrifosa de vides humanes ha estat el resultat de la manca d’atenció, de reacció i de diligència en la prevenció, en l’emergència i en l’assistència a les zones afectades.

Si la gestió dels fets hagués estat la que el coneixement científic demanava i els avisos tècnics previs feien imperativa, s’haurien salvat moltes vides i s’hauria estalviat molt del dolor físic i moral dels supervivents. Però no s’haurien pogut evitar els grans danys materials en les cases i els béns dels particulars, en les infrastructures públiques ni en l’activitat social i econòmica. Perquè el mal ve de lluny.

El mal ve, sobretot, d’una mala gestió en l’ocupació i l’ordenació del territori, sense tenir en compte la preservació d’unes zones inundables perfectament conegudes i cartografiades.

Com s’ha dit molt bé, es pot ordenar el territori al servei d’interessos determinats i d’un negacionisme confiat i curt de vista, que és com s’ha fet i encara es fa, o al servei d’objectius de protecció i conservació que tinguin en compte les característiques de la geografia i la climatologia, que és com s’hauria de fer. L’ordenació del territori, que ha estat part important del problema, ha de ser part fonamental de la solució.

Aquest país s’ha format amb els sediments seculars de les riuades que marquen la toponímia de tants llocs i pobles de les terres altes i baixes i de l’horta. Els deu la seva riquesa. S’ha fet al llarg dels mil·lennis amb els llots que ara han baixat barrejats, com mai, amb les restes materials del desastre: cotxes, cotxes i cotxes, objectes i trossos de construccions, plàstics, fàrmacs i productes tòxics per a la natura i els éssers vius. Han baixat en un dia els llots de trenta anys, se’ns ha dit, però arrossegant, aquest cop, les restes de l’ocupació antinatural del territori. Les restes d’un naufragi social.

S’ha fet evident, i els experts ho han remarcat, la debilitat d’una societat cegada per la fe en un benestar i en una tecnologia que no ens poden fer invulnerables. No gens. Una societat que ha oblidat la saviesa dels ancestres, acostumats als tombs de la climatologia i a la força tempestuosa de la mateixa aigua que dóna la vida. Una societat que només coneix el territori com l’espai de lleure que es travessa per les vies ràpides, com a paisatge de documentals i de pel·lícules a les pantalles.

La desatenció, durant les setmanes següents, a les víctimes i els pobles inundats i destruïts per les riuades, abandonats al seu propi esforç i l’ajut dels voluntaris, es produeix en un país que en el darrer mig segle ha vist créixer i molt els efectius polítics, tècnics i humans de totes les administracions. És una altra qüestió a reflexionar.

Jaume Guillamet és el president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’Institut d’Estudis Catalans.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Una mirada feminista a la prevenció i reconstrucció del desastre de Carmen Grau Vila.
• Extremisme hidrometeorològic i història: unes línies a compte de la dana del 29 d’octubre, d’Armando Alberola Romà.
• Desinformació i responsabilitat institucional de Carolina Moreno-Castro
• La necessitat d’una nova cultura del risc, de Jesús I. Català Gorgues.
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats, de Mireia Ginesta.
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera, de Raquel Ortells i Andreu Rico.
• Aprendre de la tragèdia, de Juli Peretó.

 

L’Octubre Centre de Cultura Contemporània de València és l’escenari del congrés “Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe”, organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans, que reuneix especialistes en diverses matèries per a aportar una mirada científica a la catàstrofe. En col·laboració amb aquest congrés, VilaWeb publica aquesta sèrie d’articles. Els debats es poden seguir en vídeo en directe en aquesta pàgina o es poden recuperar a la carta en aquesta.