A qui pertany el Born?
El 4 de maig es va publicar una entrevista a El Nacional amb el nou director del Museu de Barcelona, Carles García Hermosilla, en què aquest equiparava el Born al Palau Major i les Cases Barates del Bon Pastor en tant que “llocs de memòria”. Pel que fa al Palau Major, el flamant director del museu en descuidava, expressament, i no pas per casualitat, el nom oficial de Palau Reial Major, “gran centre del poder històric dels comtes catalans de la Corona d’Aragó”, segons les seves pròpies paraules. Si el senyor García Hermosilla vol considerar que el rei en Jaume i Pere el Cerimoniós eren “comtes” de la “Corona d’Aragó” en té tot el dret, com a ciutadà del carrer, però com a director d’un museu fóra aconsellable més rigor, perquè aquesta separació és intencionada –és ideològica– per no referir-se en cap moment a Catalunya: aquells monarques no eren pas “comtes catalans de la Corona d’Aragó” (“Corona d’Aragó” és un instrument dels historiadors revelador de les tensions nacionals de l’edat moderna), sinó que disposaven del poder, en qualitat de reis, a tots els seus dominis –que, comprenien, entre altres, l’Aragó. Pitjor ens ho posa el senyor García Hermosilla –i aquí és on ensenya tot el llautó ideològic– quan compara el Born amb les Cases Barates del Bon Pastor, ja que, diu, si el primer té una “dimensió simbòlica important que és pròpia del patrimoni”, parlar del segon “també és un acte simbòlic del reconeixement”. Tot plegat “[amb] discursos” i “projectes” des de l’“estima del patrimoni i per l’espai” des del “rigor històric”.
Comencem pel rigor històric, que, pesi a qui pesi, sempre és esclau del present que justifica, com és el cas, el discurs dels dominadors. “Llocs de memòria” ja és tot un tema, on la ideologia campa al seu aire quan es tracta de definir el seu paper en el present: sense anar més lluny, pensem que el Museu del Prado pot contenir a la vegada La rendició de Breda (Les Llances) i el Guernica; que no tenen pas el mateix valor els “llocs de memòria” que celebren el poder establert que els que són el recordatori del poder arrabassat i mai retornat; que no és pas igual la tomba del soldat desconegut a París o Washington que les fosses de cuneta a Espanya; i que no és pas igual el carrer de Villarroel que el carrer de Sant Quintí, l’un a l’esquerra i l’altre a la dreta de l’Eixample. La comparació entre el Born i les Cases Barates del Bon Pastor banalitza el relat de l’opressió nacional de Catalunya (i es decanta, per passiva, pel relat dominant espanyol) i fa de la misèria de la pobra gent un episodi en clau municipal (i, per tant, assumeix per passiva que no és resoluble en clau nacional catalana). Però el Born representa la memòria material d’una resistència nacional-popular contra l’invasor que va arrabassar els drets a la nació catalana mentre que les Cases Barates del Bon Pastor representen, per la seva banda, les penes i treballs de la gent arribada de fora per ser explotada mercès a la combinació dels poders econòmics barcelonins (dames de la caritat propietàries de terrenys insalubres i ajuntament de la ciutat, mitjans de comunicació comprats amb aristòcrates i militars de bracet, com en el cas de les Cases Barates de la Marina de Sants on, per cert, el 1931, hi va haver una vaga de lloguers) amb el poder polític espanyol de dues dictadures (Primo de Rivera i Franco) que, seguint el rastre del 1714, van sostenir el domini espanyol sobre Catalunya amb un estat de guerra permanent.
El Born és un exemple d’història nacional encara irresolta i, en conseqüència, no assimilable en termes museístics, perquè roman viva (¿li diu res, el Primer d’Octubre, al director del Museu de Barcelona?); en canvi, el museu de les Cases Barates del Bon Pastor és un exemple d’història social resoluble dins el discurs museístic, o sigui, narrada pel discurs dominant, que ha assimilat el conflicte en termes de memòria emocional sense posar en dubte l’especulació inherent al sistema capitalista ni l’opressió nacional de Catalunya. Allò que no és assimilable, perquè és políticament perillós, són les concomitàncies entre la pagesia andalusa i murciana arribada el 1929, convertida en classe obrera sindicalista i anarquista durant la República, i exterminada per la dictadura franquista, amb els centenars de milers arribats en l’última dècada, expulsats dels seus països per la globalització i utilitzats com a mà d’obra barata en un país terciaritzat i nacionalment oprimit, on els “llocs de memòria” (futur Centre d’Interpretació del Treball a la Fabra i Coats; Museu de la Immigració a Sant Adrià, o de l’Habitatge a les Cases Barates) haurien de ser nusos entre passat i present per a ajudar la nova pobra gent a organitzar-se per combatre el sistema socioeconòmic que en diem capitalisme i a favor de l’emancipació nacional del país que l’ha acollit. Cosa que transcendeix, òbviament, el relat museístic.
Com sigui que, qui més qui menys, d’història social, en té exemples a donar a qui els vulgui escoltar, hi afegiré la dada que una germana de la meva àvia materna, procedent del Camp de Cartagena, hi va viure, en aquelles Cases Barates; que el seu marit, perdedor de la guerra, havia estat aguilucho de la FAI de pistola i canana, sector Garcia Oliver; que van enterrar la filla gran al cementiri de Santa Coloma; i que, cridats per la filla petita, van emigrar al Brasil, on són enterrats. En canvi, tres amigues íntimes de la meva mare, que van perdre el pare, mort d’“anèmia perniciosa” a la presó de San Miguel de los Reyes el 1942, i amb un germà exiliat a Marsella, van romandre aquí, passant tota mena de privacions, com a treballadores del tèxtil o fent de cosidores, i no van deixar mai de parlar en català: també eren classe treballadora, però amb l’afegitó que eren testimoni i portadores d’una història nacional distinta de la germana de la meva àvia. Si a Espanya, la nació moderna la van fer l’església, l’exèrcit i la burocràcia castellana, la nació catalana moderna la van construir el treball de la gent i la llengua.
El Museu d’Història de Barcelona té tot el dret legal d’apropiar-se tants “llocs de memòria” com pugui inventariar, però no tots seran seus. Si els descendents dels habitants de les Cases Barates del Bon Pastor s’acontenten de conservar la memòria amb un museu, no sóc ningú per a dur-los la contrària. (En el seu moment, vaig participar amb en Joan Roca, l’anterior director del Museu d’Història de Barcelona, en la lluita per a conservar la fàbrica de can Ricart per al Poblenou.) Però, en el cas del Born, ningú se’n pot atribuir la propietat històrica, perquè, igual que el fossar de les Moreres, no és un espai sacralitzat pel poder –per cap poder–, sinó record i memòria dels que el van perdre –la nació sencera.
I, mentre aquesta nació no sigui anorreada, el Born continuarà viu, no pertanyerà exclusivament a Barcelona, i no serà patrimoni de cap museu.
