Una espectacular fuita d’aigua ha brollat al migdia a l’Eixample de Barcelona, a tocar de les obres de la línia L8 de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya (FGC). El brollador accidental ha sorgit pels volts de les 14.00 a la cruïlla del carrer de Rosselló amb el del Comte d’Urgell, a prop del recinte de l’Escola Industrial, segons que han informat fonts de l’Ajuntament de Barcelona.

Coses que passen al carrer Urgell. pic.twitter.com/es8lnbwU7M

— GemmaCC (@GemmaCC5) February 1, 2025

L’incident ha causat un esvoranc considerable i ha deixat alguns edificis de la zona sense subministrament d’aigua. Els Bombers de Barcelona hi han desplaçat dues dotacions per controlar la fuita. En menys d’una hora, s’ha pogut aturar el fort brollador i la situació s’ha normalitzat.

Un grup d’eurodiputats, representants de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa i membres del Comitè de les Regions, ha fet una crida urgent al Consell d’Europa per tal que pressionin les autoritats de l’estat francès i salvin les escoles la Bressola del delicat estat financer en què es troben, i sobre el qual van fer un crit d’alerta. “El suport per part del departament dels Pirineus Orientals i de la regió d’Occitània ha estat insuficient”, exposen. La carta és dirigida al Comitè d’experts de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que depèn del Consell d’Europa i és destinat a vetllar per la salut d’aquestes llengües.

Guillem Nivet (la Bressola): “Seria dramàtic tancar centres en un moment de tanta demanda”

“Sense una intervenció immediata, La Bressola es veurà obligada a demanar a les famílies que incrementin significativament les seves aportacions econòmiques i, possiblement, a tancar algunes de les seves escoles en un termini de 50 dies”, avisen, i remarquen que posaria en greu perill la viabilitat de l’ensenyament en català a la zona i la salvaguarda de la llengua.

Denuncien que la situació actual fa dubtar del compromís de les autoritats franceses de garantir l’estat de les llengües dites regionals o minoritàries, i demanen al comitè que en faci una avaluació. En concret, demanen que es posi directament en contacte amb les autoritats franceses per recordar-los que han de complir els seus compromisos i evitar “qualsevol vulneració” de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, que l’estat francès ha signat malgrat no haver-la ratificat.

La Bressola, en situació crítica: com hi podem ajudar?

També volen que demanin al govern francès, el departament dels Pirineus Orientals i la regió d’Occitània que proporcionin un suport financer “immediat i adequat” a la Bressola. I, per últim, demanen que, amb vista a les recomanacions futures del Consell d’Europea a l’estat francès, incloguin la crida a salvaguardar allò que diu la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries.

“La preservació de la diversitat lingüística és un pilar fonamental dels nostres valors europeus compartits. No donar suport a La Bressola significaria una erosió encara més gran de l’estatus de la llengua catalana a França, en clara contradicció amb els principis i objectius de la Carta”, diuen els representants polítics. És per això que, afegeixen, creuen que el Comitè tindrà un “paper fonamental” a l’hora de fomentar un canvi positiu que garanteixi un futur sostenible per a l’educació en català a Catalunya Nord.

Els signants d’aquesta crida urgent són representants polítics compromesos amb la defensa de les llengües minoritàries i la diversitat cultural a Europa. Entre ells, hi ha eurodiputats com ara Diana Riba, Vicent Marzà, Ana Miranda, Jaume Asens, Loránt Vincze i Oihane Agirregoitia, i membres del Comitè de les Regions, com ara Karl Vanlouwe i Andries Gryffroy. També s’hi sumen representants de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa (PACE), com ara Sevilay Gelerk Özen, Berdan Öztürk, Emmanuel Fernandes, George Loukaides, Paul Gavan i Laura Castel.

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha tornat a ser escridassat en una aparició en públic per veïns que li demanen la dimissió per la mala gestió de la gota freda. Aquest matí ha anat a Oriola (Baix Segura) per visitar el Jutjat Privat d’Aigües i s’ha trobat els crits de “Mazón dimissió”, poques hores abans de la quarta gran manifestació que avui recorrerà València per a demanar-li que plegui. El vídeo de l’escridassada ha estat compartit per José Muñoz, síndic del PSPV a les Corts.

Por mucho que Mazón se aleje de la zona afectada por la DANA, su indignidad y el enfado social le persigue.

Hoy en Orihuela el pueblo le vuelve a exigir la dimisión.

El President del Ventorro debe irse. pic.twitter.com/pGYiuAXrKi

— Jose Muñoz (@JMLladro) February 1, 2025

Quan li han preguntat per la manifestació, Mazón ha dit que té “tot el respecte, suport i proximitat per tota la gent que sent dolor” arran de la gota freda. Ara bé, ha afegit: “No tinc el mateix respecte ni la mateixa proximitat per qui intenta aprofitar el dolor per a fer política i traure uns quants vots.” El president ha insistit que respecta el dolor de les persones afectades, però ha criticat els qui, segons ell, l’utilitzen políticament. “Això no em genera gens de respecte i no crec que li’l genere a ningú, i encara menys a qui patix eixe dolor”, ha conclòs.

València es prepara per a la quarta gran manifestació contra Mazón

El president Artur Mas creu que Junts ha de poder parlar amb Aliança Catalana, però sense arribar a “muntar estratègies conjuntes”. En una entrevista al Diari de Barcelona, diu que és una desgràcia que a Catalunya els partits d’extrema dreta guanyin posicions, tal com passa a Europa, i recorda que si passa és perquè la gent els vota.

En tot cas, diu, demana de diferenciar el fet de parlar-hi a col·laborar-hi, fa un paral·lelisme amb les relacions que va tenir en el seu moment Convergència amb la CUP, que diu “també són molt ultres, tot i d’esquerres”. A les seves respostes, Mas no dubta a definir Aliança Catalana d’ultradreta. Podeu llegir-les a continuació:

—Parlant de dreta i extrema dreta, una de les forces que va entrar per primera vegada al Parlament a les darreres eleccions catalanes va ser Aliança Catalana.
—El que està passant a tot Europa està començant a passar a casa nostra. Els partits d’extrema dreta guanyen posicions, desgraciadament és així. Agradarà més o agradarà menys, però si tenen més vots vol dir que hi ha més gent que els vota. Aquest fet, com a realitat política en una democràcia, s’ha de tenir present.

—Quina creieu que hauria de ser la relació que Junts establís amb el partit d’Orriols?
—No es pot dir que hi ha vots bons i dolents. Amb això vull dir que s’ha de diferenciar entre parlar amb Aliança Catalana i fer estratègies conjuntes amb Aliança Catalana. Perquè s’ha de parlar, però no muntar estratègies conjuntes. És com si en el seu moment s’hagués tallat qualsevol possible conversa amb la CUP. Sempre hi va haver un canal de diàleg amb la gent del partit anticapitalista quan també són molt ultres, tot i que d’esquerres, mentre que la formació d’Orriols és d’ultradreta. No és el mateix, però parlem d’extrems.

Junts és un dels signants del pacte antifeixista contra Vox i Aliança Catalana que també van subscriure el PSC, ERC, la CUP i els Comuns, que els compromet a no pactar amb l’extrema dreta al Parlament de Catalunya i allunyar-se’n sempre.

Aquesta tardor, Mas va dir que voldria afiliar-se a Junts alhora amb Jordi Pujol, però segons que explica a l’entrevista, no ha arribat a fer el pas: “Els voto sempre i no tinc cap inconvenient a donar un cop de mà quan se’m demana, però ho vull acabar de meditar del tot.” Diu que quan va passar tot l’enrenou de Junts i el PDECat, en referència al trencament en dos partits diferenciats, es va allunyar de la vida de partit, i que fins ara ha volgut mantenir un perfil institucional i posar distància amb els partits. “Malgrat això, no he dit que no; al revés, ja es veurà, però sense pressa”, diu.

La CUP exigeix una rectificació per haver-los comparat amb Aliança

La CUP considera que comparar-los amb Aliança Catalana és “extremadament greu”. “No és el mateix defensar drets per a tothom que voler negar-los”, diuen en un missatge a X. El partit considera que Mas emblanqueix l’extrema dreta i demana una rectificació de l’equiparació que fa entre Aliança Catalana i ells.

Artur Mas reapareix per blanquejar l'extrema dreta: comparar la CUP amb AC és extremadament greu. No és el mateix defensar drets per a tothom que voler negar-los.

Exigim una rectificació!@diaridebcn https://t.co/vfJHqtFuMX pic.twitter.com/K0vsQQyht7

— CUP Països Catalans (@cupnacional) February 1, 2025

La secretària general del PSPV i ministra espanyola de Ciència, Diana Morant, ha reivindicat la necessitat de bastir una alternativa a la “coalició negacionista” de PP i Vox i ha agraït al president del govern espanyol, Pedro Sánchez, el suport als valencians des de la gota freda del 29 d’octubre. “Ja en el congrés extraordinari de Benicàssim dèiem que érem necessaris. Amb la gota freda som encara més necessaris”, ha dit en el 15è Congrés Nacional del PSPV, on ha estat ratificada com a líder del partit en un acte conjunt amb Sánchez.

Morant ha recordat la carta que Sánchez va enviar als espanyols convidant-los a reflexionar, i ha denunciat els atacs de l’extrema dreta: “La seu del PSOE de Ferraz es va omplir de gent ultra cantant el ‘Cara al sol’ i celebrant la nit de Cap d’Any apallissant un ninot amb la forma del president o amb nines inflables que deien que eren les ministres socialistes.” En aquest sentit, ha destacat que aquests grups “només saben fer una cosa: odi” i ha expressat el seu suport a Sánchez: “És clar que val la pena i que et necessitem, president i secretari general.”

Per la seva banda, Pedro Sánchez s’ha mostrat convençut que els ciutadans del País Valencià “posaran les coses al seu lloc amb el seu vot” a les pròximes eleccions. “A Carlos Mazón l’enviaran a casa i a Diana Morant al capdavant de la Generalitat”, ha proclamat durant el congrés.

València es prepara per a la quarta gran manifestació contra Mazón

El president espanyol ha carregat contra la gestió de la gota freda per part del govern de Mazón, tot recordant que el PP “no hi va ser durant la tragèdia ni hi és ara en la reconstrucció”. Ha criticat la reducció de la distància mínima per a edificar hotels al litoral, aprovada per PP i Vox el mateix dia de la gota freda, i ha alertat que el canvi climàtic eleva el nivell del mar.

També, ha dit que si Morant hagués estat presidenta, hauria estat “al mateix lloc on han estat tots els batlles socialistes dels municipis afectats”, i ha destacat el paper de la delegada del govern espanyol, Pilar Bernabé, i de l’ex-president Ximo Puig en situacions similars. A més, Sánchez ha garantit que l’executiu espanyol continuarà donant suport als municipis afectats per la gota freda “tant de temps com calgui”.

Ha denunciat que el PP hagi situat Vox, un partit negacionista del canvi climàtic, al capdavant de la comissió d’investigació de la gota freda a les Corts Valencianes, i ha avisat que la política ha de respondre davant l’emergència climàtica. De fet, ha qualificat PP i Vox de “perill públic” i ha augurat que els socialistes seran capaços de derrotar-los a les urnes. “PP i Vox i el seu negacionisme són com l’arròs empastrat”, ha dit, i ha fet una crida a “obrir les portes al futur que mereix el País Valencià amb Diana Morant i el PSPV”.

Avui entra en vigor la modificació de l’ordenança de circulació a Barcelona que obliga els usuaris de patinet a dur casc i prohibeix que hi viatgin dues persones. A més, els vehicles hauran de tenir llums al davant i al darrere, i, en general, bicicletes i patinets no podran circular per la vorera, tot i algunes excepcions. L’incompliment de les noves normes podrà ser sancionat amb multes de 500 euros.

A més, també es prohibeix que les motos estacionin en accessos de centres escolars i hospitals. Amb la modificació de l’ordenança, la Guàrdia Urbana podrà imposar multes des d’avui mateix. No portar casc, viatjar més d’una persona en un patinet o no dur els llums obligats es castigarà amb 100 euros. L’ús de patinets per part de menors de 16 anys es multarà amb 200 euros. A més, els conductors de patinets només podran circular per carrils bici i carrers amb un límit de 30 km/h, i si ho fan per carrers amb un límit de 50 km/h podran ser sancionats amb 500 euros. La velocitat màxima dels patinets serà de 25 km/h, que es redueix a 10 km/h als carrils bici situats a la vorera.

L’ordenança de circulació vigent fins ara era del 2017, i la modificació cerca d’adaptar-la a les noves formes de mobilitat. Ja es prohibia l’ús de patinets a menors de 16 anys i se’n limitava la circulació a carrils bici i a carrers amb un límit màxim de 30 km/h.

Excepcions a la prohibició de circular per la vorera

Tot i la prohibició generalitzada de circular per la vorera, es permetrà en alguns casos. Els menors de 12 anys i els adults que els acompanyin podran anar-hi en bicicleta, i en carrers sense carril bici. Aquesta excepció s’ampliarà fins als 14 anys. També s’hi autoritzarà la circulació d’adults que transportin menors, però només amb sistemes homologats de remolc o cadiretes.

Fora d’aquestes excepcions, circular per la vorera es multarà amb 500 euros. A més, la nova norma prohibeix de fer càrrega i descàrrega en un carril bici, amb una sanció de 200 euros.

Un acord de coproducció entre Catalunya, Itàlia i Portugal farà possible el retorn de Les tres bessones a la televisió. La productora catalana Peekaboo Animation i l’estudi italià RainFrog, amb la col·laboració del portuguès Sardinha em Lata, començaran a treballar aquesta tardor en una nova versió de les cèlebres nenes creades per Roser Capdevila. La primera temporada de les dues previstes, amb un total d’una cinquantena de capítols, s’estrenarà a principi del 2027 al 3Cat, RTVE i les televisions públiques italiana (RAI) i portuguesa (RTP). Aquesta adaptació renovada mantindrà l’essència de la sèrie original, però presentarà les germanes una mica més grans i amb un enfocament actualitzat.

Aquest projecte és un reboot –una reinterpretació d’una obra anterior adaptada als nous temps– que coincidirà amb el trentè aniversari de la primera emissió de Les tres bessones. L’ADN de la sèrie continuarà intacte, amb la voluntat de donar continuïtat a la reeixida internacional que la va portar a més de 160 països.

Fa uns anys, es va anunciar una nova sèrie de Les tres bessones d’adolescents, cosa que Capdevila va criticar en una entrevista a VilaWeb: “Estic d’acord que aquestes nenes s’havien anat quedant una mica xates. Em sembla bé estirar-les una mica. Però res d’adolescents. Tu creus que els adolescents d’avui mirarien Les tres bessones?” D’aquell projecte no se’n va saber res més i ara arribarà una nova sèrie, però amb un plantejament diferent.

Roser Capdevila: “Em vull morir tranquil·la. No vull que em facin unes bessones amb cul i pit”

Les germanes continuaran comptant amb l’ajuda de personatges històrics i de ficció, com en la versió original, i hi tornaran a aparèixer la Bruixa Avorrida i el mussol. Ara bé, el públic objectiu serà una mica més gran i passarà dels 5 anys als 7 o 8.

El projecte preveu dues temporades amb 26 capítols d’11 minuts cadascuna, la meitat que en la sèrie original. Segons Iván Agenjo, productor executiu de Peekaboo Animation, l’objectiu és adaptar el format a les noves generacions mantenint l’esperit de la sèrie, però mostrant com les germanes afronten els desafiaments i prenen decisions amb aventures “una mica més complexes”.

Així, al costat de personatges de ficció com ara la Caputxeta, hi poden aparèixer figures històriques com ara Frida Kahlo. “Posarem el focus en el treball en equip i en les personalitats de cadascuna, amb una visió contemporània i d’empoderament”, diu Agenjo. Per exemple, en la història de La rateta presumida, la protagonista podria cercar candidats per internet, però no trobar-ne cap que li agradi. “D’aquesta manera, introduïm el concepte que a les xarxes no tot és el que sembla.”

Amb aquest acord, Les tres bessones arribaran a noves audiències, tant a Catalunya com a l’estranger. Així, les germanes que van fascinar molts infants arreu del món els anys noranta reviuran a la RAI, la RTP, RTVE i 3Cat, als seus respectius canals Clan i SX3.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Per quart any consecutiu, el videomapatge torna a la Casa Batlló, a Barcelona. Aquest cap de setmana, s’hi projectarà l’espectacle multimèdia Arborescent, obra de l’artista italià Quayola. És un projecte audiovisual que homenatja la natura com a font inesgotable d’inspiració en l’univers creatiu d’Antoni Gaudí. La projecció anirà acompanyada d’una banda sonora original, composta pel mateix artista, que combina l’estètica instrumental tradicional amb una composició algorísmica.

Aquests darrers anys, els videomapatges de la Casa Batlló s’han consolidat com un dels espectacles de referència a la ciutat. L’any passat, la projecció de Structures of Being va atreure més de 95.000 persones.

La iniciativa forma part del programa artístic “The Heritage of Tomorrow”, que pretén d’actualitzar el llegat de Gaudí amb les reinterpretacions d’artistes interdisciplinaris.

Quan es podrà veure?

La projecció, que dura dotze minuts, aproximadament, s’ha programat dissabte i diumenge, en sis sessions gratuïtes cada mitja hora, entre les 19.45 i les 22.45, tots dos dies.

Natura i tecnologia fusionades

Arborescent imita els comportaments i les dinàmiques naturals del món botànic, amb estructures ramificades en forma d’arbre que es despleguen a la façana de l’edifici. Ho fa tot revelant la geometria amagada de la natura, la seva expressivitat pictòrica i les formes d’arbre que tenen vida per mitjà de visualitzacions basades en algorismes.

Així, integra els motius botànics en la geometria arquitectònica de la façana de l’edifici icònic de Gaudí. Arbres i vegetació es ramifiquen de manera orgànica a la façana, tot fusionant inspiracions botàniques i arquitectòniques amb una nova estètica digital i algorísmica.

Quayola és conegut per emprar la tecnologia per explorar les tensions i els equilibris entre forces aparentment oposades: reals i artificials, figuratives i abstractes, antigues i noves. Per mitjà d’instal·lacions immersives, interactua i reimagina imatges canòniques. “Constantment, exploro noves relacions amb el patrimoni de la nostra cultura visual, i tenir l’oportunitat de treballar amb un símbol tan icònic com la Casa Batlló és realment especial. Aprofundir en l’obra de Gaudí m’ha reafirmat el poder infinit de la natura com una font inesgotable d’inspiració artística”, ha explicat.

L’espectacle forma part de les activitats de promoció del trentè aniversari del Sónar, el festival de música electrònica i experimental per excel·lència de Barcelona.

Fa poc més d’un any que vam publicar un article amb deu curiositats etimològiques. Saber l’origen dels mots és sempre interessant. Sortosament, hi ha hagut i hi ha etimòlegs molt rigorosos que han estudiat la nostra llengua. Entre els qui ens han deixat un llegat més extens, es destaquen Germà Colón, Francesc de Borja Moll (al Diccionari català-valencià-balear) i, sobretot, Joan Coromines, autor del monumental Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana). Amb aquestes aportacions ens ha estat fàcil de posar llum a la foscor de l’origen de deu mots més.

Som-hi.

Deu mots catalans amb un origen curiós

Batibull

Un mot tan expressiu com batibull havia de tenir un origen curiós. Confesso que em vaig tornar vermell de vergonya de no haver-me adonat que en tenia l’origen davant del nas. Prové, simplement, de bat i bull, és a dir, dels verbs batre i bullir. El primer testimoni que n’he sabut trobar és de les Notes de color (1883), de Narcís Oller, que ens parla de “la substància de tot aquell bat i bull de pensaments que tan vagament m’encaparrava”. Els catalanoparlants, durant segles, hem sabut crear mots composts d’una gran expressivitat.

Botifler

Botifler té l’origen en el participi botinflat, del verb botinflar-se, que vol dir ‘inflar-se, sobretot una part del cos’. De primer, botifler era un adjectiu que significava ‘amb les galtes inflades’. Més endavant, es va fer servir, metafòricament, com a sinònim de ‘presumit, arrogant’. I amb aquest significat es va aplicar als partidaris de Felip V a la guerra de Successió. Per aquest motiu, durant molts anys els habitants de Cervera i de Manlleu van ser anomenats botiflers pels dels pobles veïns. Avui designa qualsevol català que col·labora amb l’enemic.

Canalla

El mot canalla ve de ca, és a dir, gos. Sembla, doncs, que originàriament volia dir ‘multitud de cans’, un significat que, segons el diccionari Alcover-Moll, encara és viu a Lleida. Però el cas és que l’ús que es va escampar de seguida –al segle XV– fou el de ‘gent dolenta i menyspreable’. El pas d’aquests col·lectius animals o sense ànima a ‘mainada’ ens el podem imaginar com una transformació de la idea de ‘conjunt’. Coromines ens ajuda a veure que no és pas un cas únic: al·lot prové de l’antic arlot, que volia dir ‘home o noi de mala vida’ i també ‘bergant, trinxerarire’; i macip havia volgut dir ‘jove’, però en llatí (homo mancipi) significava ‘esclau’. El mot canalla no és pas general, ni de bon tros. Hi ha indrets on en diuen mainada, quitxalla, xicalla…

Furgar

El primer significat de furgar (testimoniat al segle XV) és ‘excavar la terra amb el morro, com els porcs’. Té l’origen en el llatí vulgar furicare, que volia dir ‘escorcollar com una fura’. El fet curiós és que, si anem més enrere, sembla que el llatí vulgar fura era un femení de fur, que volia dir ‘lladre no violent, astut’. I d’aquest fur també se’n va derivar furtum, és a dir, furt, ‘robatori no violent’. Malgrat tots els anants i vinents, la idea de ‘actuar amb astúcia i sense violència’ s’ha mantingut en fura, furt i furgar.

Lavabo

El mot lavabo és agafat, sense cap canvi, del llatí, llengua en què significava ‘rentaré’ (del verb lavare). Més concretament, lavabo apareixia en el salm 25 de l’Antic Testament, que deia: “Lavabo inter innocentes manus meas”, és a dir, ‘Em rentaré les mans entre els innocents’, fragment recitat pel sacerdot a missa en el moment de rentar-se les mans. De primer, el lavabo era la part de la missa en què el capellà deia aquesta frase. Després va designar qualsevol pica per a rentar-se i, finalment, la cambra on hi ha un lavabo.

Lletraferit

Un altre mot curiós és lletraferit, un compost expressiu que ha estat copiat pel castellà (letraherido). Tothom entén d’on ve, lletraferit. En català tenim composts comparables, com ara corferit i alaferit, en què el primer component és el receptor (‘ferit al cor’, ‘ferit a l’ala’). En canvi, a lletraferit i llampferit la lletra i el llamp són els causants (‘ferit per la lletra’, ‘ferit pel llamp’). Sempre m’he imaginat aquest ferit com a sinònim de ‘tocat’, ‘encisat’, però el filòsof Michel de Montaigne (occità, nat el 1533) hi veu més violència: “En el meu dialecte del Perigord anomenen aquests saberuts amb molta gràcia lletraferits: és a dir, aquells a qui les lletres han clavat un cop de martell.”

Melic

L’origen de melic podríem dir que és una errada d’interpretació. Prové del llatí umbilicus, que va evolucionar a omelic. Precedit de l’article, doncs, era l’omelic. I, per culpa d’una partició errònia de l’article i el substantiu, en va sortir lo melic. L’altra manera de designar el melic és llombrígol, i ací va passar una cosa semblant: umbilicus va evolucionar a ombrígol i, amb l’article, en va sortir l’ombrígol, fins que, amb la palatalització de la ela inicial, va acabar amb llombrígol.

Pinzell

No sé si ho sabíeu, però pinzell també és un mot que el castellà (pincel) va copiar del català. En aquest cas, la curiositat està en l’evolució que va fer en llatí. Originàriament, es deia penis, que també volia dir –a més de ‘pinzell’– ‘cua’ i ‘membre viril’. Però per a distingir conceptes tan diferents, l’eina dels pintors es va començar a anomenar amb el diminutiu peniculus i, després, amb un diminutiu del diminutiu: penicillus, del qual va sortir pinzell. Curiosament, d’un altre diminutiu de penis en va sortir penicillium, que va donar origen a penicil·lina.

Sangtraït

L’etimologia de sangtraït és incerta. Alcover i Moll no s’arrisquen pas a explicar-la i Coromines dubta. Per una banda, creu que pot venir, simplement, de sang i traït, però li costa de veure-hi cap traïció. Per això s’aventura a imaginar un sanguis tritus, és a dir, ‘sang triturada’, que hauria hagut de donar sang trit (tinguem en compte que, antigament, sang era masculí, com és encara en francès i en italià, per exemple). El pas de trit a treït seria semblant al de espessit > espesseït o al de escalfit > escalfeït.

Xiruca

Pocs casos com el de la bota anomenada xiruca han fet xalar tant filòlegs i no filòlegs parlant d’etimologia. Coromines va fer una recerca exhaustiva sobre aquesta denominació i al final va concloure –erròniament– que tenia origen incert, però amb una “versemblant etimologia basca”. I no: Chiruca era una marca registrada d’unes botes que es van començar a fabricar a la dècada dels anys quaranta del segle passat a Tortellà (Garrotxa). El fundador de l’empresa era Esteve Fontfreda, que es va casar amb Mercè Castañer. Acabada la guerra, els fills del matrimoni, hereus de l’empresa, comencen a fabricar aquestes botes, que comercialitzen amb el nom gallec de Chiruca, diminutiu afectuós de Mercedes. El nom és un homenatge a la mare i coincideix amb el títol d’una obra de teatre molt representada aquells anys, escrita pel gallec Adolfo Torrado.

Aquesta setmana ha fet tres mesos de la catàstrofe de la gota freda, i les mobilitzacions contra Carlos Mazón no s’aturen. Les comarques de l’Horta Sud, de la Ribera Alta, dels Serrans, de la Plana d’Utiel-Requena i del Camp de Túria no obliden. Ni tampoc oblida la resta del país, que comparteix el dolor. Dimecres, dia 29, ja va haver-hi concentracions a Alacant, Alcoi, Castelló de la Plana i Burjassot, entre més municipis. Avui, València es prepara per a la quarta gran manifestació contra el president de la Generalitat, perquè no s’oblide que els valencians el volen fora de la butaca. El volen a Picassent.

La plataforma Mazón Dimissió, integrada per més de dues-centes entitats cíviques, culturals i sindicals, torna a fer una crida a la mobilització per la gestió nefasta que el govern valencià ha fet –i continua fent– de la gota freda. 227 víctimes mortals, tres de les quals encara desaparegudes. I cal sumar-ne dues més, les dels dos treballadors que van morir mentre feien tasques en una escola de Massanassa i en un garatge de Benetússer. 229 raons per a fer dimitir el president. La marxa eixirà de la plaça de l’Ajuntament a les 18.00, i acabarà a la plaça de la Mare de Déu, després dels impediments en les anteriors manifestacions de la delegació del govern espanyol d’acabar davant el Palau de la Generalitat. A la capçalera, hi aniran veïns afectats pels aiguats, i totes les entitats aniran darrere, com a mostra d’acompanyament i suport.

Entre les denúncies, hi ha la manca d’alternativa residencial per als veïns afectats, que els treballadors en ERTO per la catàstrofe no cobren el 100% del sou, la negligència de les empreses que aquell 29 d’octubre van prioritzar els interessos econòmics a la vida dels treballadors, i que les persones en situació irregular no tenen garantit l’accés a les prestacions públiques.

Tres mesos després de la gota freda, quina és la situació a les zones afectades?

També assenyalen el caos en els serveis públics –com ara, el transport i la sanitat– i la manca de transparència de les institucions, que s’acusen les unes a les altres sense assumir responsabilitats. “La reconstrucció no pot fer-se amb mentides i d’esquena als afectats”, diuen. Una altra de les qüestions que posen damunt la taula és la construcció en zones inundables, a més de les assignacions de fons públics per part del Consell a empreses condemnades per corrupció per a les tasques de reconstrucció. 

En una entrevista a VilaWeb, una de les portaveus de la plataforma, Ana Mar Bueno, assegura que no s’oblidaran dels afectats i que no pararan fins que s’assumesquen responsabilitats. I això és que Carlos Mazón i el seu Consell dimitesquen.

Ana Mar Bueno: “No pararem fins que Mazón i el seu Consell no dimitisquen”

La cultura i les escoles, al centre

De la mateixa manera que la darrera manifestació va tenir com a eix central les víctimes i els llauradors, en aquesta quarta convocatòria ho seran la cultura i les escoles. Els organitzadors assenyalen el retard en els ajuts al sector cultural, a més de considerar-les insuficients i desconnectades. També esmenten l’abandonament d’institucions clau, com l’Institut Valencià de Cultura, i la manca d’un pla estratègic per al sector cultural afectat amb les mesures necessàries per a garantir-ne la supervivència i la regeneració. El sector cultural ha estat greument afectat, amb danys a biblioteques, teatres i espais d’exhibició. Per això, la Nova Muixeranga d’Algemesí encapçalarà la manifestació, com a símbol de la resistència de la cultura.

Dissabte ens veiem a la plaça de l’Ajuntament de València a les 18.00 h

Tenim més que motius!!! pic.twitter.com/bRUsj1we1O

— Nova Muixeranga d’Algemesí (@novamuixeranga) January 30, 2025

D’una altra banda, denuncien l’abandonament dels noranta-sis centres educatius afectats pels aiguats per part de la Conselleria d’Educació, encapçalada pel conseller José Antonio Rovira. “Un fet que ha obligat les comunitats educatives a netejar els centres, tot posant en perill la seua salut i la de l’alumnat. Recordem que per la negligència del conseller Rovira un treballador va morir en un accident laboral en un centre educatiu”, diuen al manifest. 

El conseller que abandona les escoles sota el fang es diu José Antonio Rovira

Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció

Aquesta setmana també s’han presentat els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció, que s’han constituït amb l’objectiu de crear un espai en què els ciutadans afectats tinguen veu i poder de decisió a l’hora de proposar com volen que siguen reconstruïts els seus pobles i les seues vides. Ara per ara, són presents en vuit municipis afectats: al Parc Alcosa d’Alfafar, Benetússer, Massanassa, Catarroja, Albal i Paiporta, a l’Horta Sud; a Algemesí, a la Ribera Alta; i a Sot de Xera, als Serrans.

Els comitès han convocat la seua gent a les 17.00 a la plaça d’Espanya, una hora abans de la manifestació, per anar plegats fins al punt d’eixida.

Cristina Colomer ens rep a la seu de l’Escola de Músics, al carrer del Carme de Barcelona. L’associació de l’escola, que l’any passat va celebrar trenta anys, promou un grapat de projectes socials relacionats amb la música, la majoria vinculats al Raval, Ciutat Vella i el Besòs, de gran volada. Un dels més destacats és el Musicals’ Choir, que d’ençà de fa deu anys agrupa joves amb sensibilitat artística en un cor que fa musicals i que ha actuat al Teatre Victòria i té previst de tornar-hi aviat. Aquest cap de setmana actuaran a la sala Calassanç, amb un concert sobre temes de Broadway dedicat a recollir fons per a un Erasmus d’aprenentatge a Praga, i hi mostraran el seu talent.

“És molt bonic de veure”, ens diu Colomer amb una espontaneïtat que li surt de ben endins, mentre explica com va començar el cor. “Em vaig trobar unes noies que havia tingut a classe a primària i em van dir que trobaven a faltar cantar, que volien que fes alguna cosa perquè poguessin tornar-hi. Vaig parlar amb l’Escola de Músics i em van deixar una aula. Vam quedar i quan vaig arribar hi havia vint-i-quatre nanos. Gairebé van haver de fer de castellers per encabir-los tots. La setmana següent, en van venir quaranta. Vam fer un conveni amb l’institut Milà i Fontanals, que ens va deixar el poliesportiu i encara bo, perquè ara som seixanta-tres cantaires. Encara continuen els qui van començar fa deu anys i la gent nova que ha anat arribant. Ara hi ha joves de catorze anys a vint-i-vuit. És veritat que és molta distància d’edat, però no es nota. Hi ha llista d’espera perquè no podem admetre més gent.”

Li comentem que potser haurà de fer dos cors. Riu, amb complicitat, com qui sap que ara per ara és impossible, però que no està malament pensar-hi. Tot i que sempre tenen com a objectiu, amb tot el que fan, facilitar el coneixement del català per mitjà de la música, en el cas del Musicals’ Choir canten sempre els musicals en l’idioma original. Van començar fent Mar i cel i Colomer mateixa va fer els arranjaments perquè tota l’obra pogués ser cantada per la coral.

El cor és format per alumnes que ella, com a directora del cor, tria per la sensibilitat artística que tenen. Ho fa quan va a fer classe a les diferents escoles de Ciutat Vella i el Besòs. Ella i més companys de l’Escola de Músics, dirigits per Jordi Farràs, ensenyen música i fan activitats a vint-i-set escoles: “Sempre hi ha un alumne que destaca perquè és més artista que els altres. Sovint són els més apartats de la classe. No s’acaba d’entendre que els nens o joves que tenen afició a cantar o els agrada l’art són menys acceptats pel grup de la classe. Precisament, són aquests els qui entren a formar part d’aquest cor i intentem de potenciar aquesta sensibilitat.” Per formar part del cor no es paga res. Només es demana constància, estudi i compromís amb el grup. I això no falla. “L’Escola de Músics va apostar per aquest projecte. Amb alguns concerts podem pagar els intercanvis, enguany anirem a Praga. Són seixanta-tres cantaires i encara que hi ha l’ajuda de l’Erasmus, els diners del concert aniran molt bé.”

 

Quan parla del cor, Colomer irradia felicitat i satisfacció: “Per molts dels cantaires, el cor és la família. Hi ha molta barreja i s’accepta tothom. Com a directora, escolto molt. Tothom hi participa, des de fer la pàgina web fins a fer les coreografies, fins i tot, un dels nois que estudia direcció, l’Arnau Luengo, fa d’ajudant de direcció. Al Raval hi ha molt talent. Jo sóc d’Horta i vaig fer la carrera al Liceu i ja vaig involucrar-me en el barri. No m’agrada que s’estigmatitzi Ciutat Vella. He fet moltes arrels aquí i em fa molta ràbia que només se’n parli pels narcopisos. Hi ha alumnes que són molt bons, gent que fa coses fantàstiques i a les notícies només es parla del Raval del narcotràfic i la droga. És veritat que això existeix, però  el Raval és ple de grans institucions culturals importants, com el Liceu, el MACBA, la Biblioteca de Catalunya i hi ha una vida associativa i cultural molt intensa.”

“Com et deia, a l’Escola de Músics treballem amb vint-i-set escoles, i per mitjà de la música i el cant coral connectem els nois amb el català, però els beneficis de la música són molts i diversos. Per exemple, el desenvolupament de la capacitat d’escoltat i de  pertinença a un grup”, ens explica Colomer. “Per fer els projectes socials, l’Escola ha rebut el suport del Departament d’Ensenyament i de Ciutat Vella, que sempre ens han donat suport. La possibilitat de fer més activitats o menys depèn de cada escola. A algunes escoles hi arribem per les subvencions, i l’activitat s’alimenta d’això, i hi ha altres centres en què l’AMPA afegeix hores a les establertes. S’adapten a les necessitats de cada cas.”

Cristina Colomer, juntament amb el seu marit, Jordi Farràs Xirinachs, és darrere d’iniciatives tan sonades com La gata perduda, que es va fer al Liceu. Ara preparen El fantasma de l’Òpera amb el grup Cello.cat, d’Anna Mora, que es podrà veure al juny. També tenen l’esperança de poder tenir un local més ampli, al costat del Teatre Goya. Un altre desig que tenen és que s’aturi la sagnia constant de gent que se’n va del barri, i poder salvar institucions de cultura popular tan importants com els Bastoners i els Bouets i la Vaqueta, del bestiari festiu de Barcelona, que passen un moment difícil que no en garanteix la continuïtat.

Al vespre, quan m’envia algunes fotografies, tal com havíem quedat, m’explica que està contenta. Més de cent cantaires dels cors on ella i el seu marit participen han cantat en l’homenatge a Lluís Maria Xirinacs. La seva alegria traspassa la fredor del mòbil. Fa la impressió que no para mai.

 

El cas de l’IES el Palau és un dels episodis més foscos de la repressió espanyola després del referèndum del Primer d’Octubre. Nou docents del centre van ser linxats mediàticament i acusats falsament d’haver vexat i humiliat fills d’agents de la Guàrdia Civil. Set anys després, el periple judicial s’ha acabat, però el calvari ha deixat moltes marques i la campanya contra l’escola catalana no s’atura. Per saber com ho han viscut, parlem amb dos dels professors, Helena Soler i Josep Temporal.

—Han estat set anys de persecució judicial i assetjament mediàtic. Com esteu?
—Helena Soler [H. S.]: Paint-ho. Paint-ho. En principi, contents pel tancament definitiu de totes les causes, però sempre tindrem a dins el sentiment de molta ràbia i de molta insatisfacció perquè s’hagi allargat tant. És una cosa que costa molt d’entendre. El cas era molt simple. No entenc la complexitat i que s’hagi trigat tant a dir si realment hi havia indicis de delictes o no. Em sembla que era tot tan obvi, tan evident, que només per qüestions polítiques es pot entendre que ens hagin fet esperar tant. L’Audiència Provincial de Barcelona m’ha decebut molt. Ens ha fet esperar anys. I això sap greu. Sap greu i dol el patiment que hi ha hagut darrere de tot això. Es podia haver acabat molt abans. Aquest sentiment d’injustícia el tindrem tota la vida. De totes maneres, ens hem tret un pes a sobre. I és una alegria que ho hàgim tancat tots. Era un moment que desitjàvem i havíem dit de celebrar-ho, però quan va arribar va ser tot tan dispers, que no va ser l’eclosió d’alegria que esperàvem.

—Josep Temporal [J. T.]: Les denúncies van significar un sotrac per a les nostres vides. Hi ha un abans i un després professional i personal. Arrossegar a la motxilla una denúncia d’aquesta mena, quan tu saps que no hi ha fonament, és dur. Haver d’esperar set anys perquè la justícia ho reconegui… Està bé quan arriba, però s’ha fet molt feixuc d’esperar. Això, d’alguna manera, ha significat infligir una certa pena. És evident que és un mal que en aquest país no l’hem patit només nosaltres, és un mal endèmic de la justícia, però aquí hi havia connotacions que potser calia haver tingut en compte i que no es poden obviar. D’altra banda, des del primer minut, ho vam viure amb molta solidaritat entre nosaltres. Allò que li passava a un ens afectava a tots. I en aquest sentit, ha estat una experiència humana que, a títol personal, al marge que m’ha marcat molt, també m’ha enriquit molt. Com a éssers humans ens hem enfortit i hem generat un vincle molt fort.

—Després del curs 2017-2018, la majoria dels denunciats vau abandonar l’institut el Palau. Com uns va afectar professionalment?
—J. T.: Les denúncies van posar en crisi la naturalesa de l’ofici. Em preguntava si podria tornar a ser el docent que era. Jo era feliç amb la meva feina, m’entusiasmava. Però, és clar, una denúncia d’aquesta mena et fa trontollar els fonaments. Durant molts mesos aquesta resposta no la vaig tenir, i vaig recuperar el pols després d’una baixa llarga. No estava gens en condicions de treballar. Al final, la resposta la vaig trobar de seguida, però va ser un neguit. Vaig tenir un dubte professional molt seriós, i ho vaig patir. Se’m feia insofrible la idea de pensar que no tornaria a ser aquell docent que creia en la feina, que no es malfiava dels alumnes, que hi confiava, perquè són el més important de la nostra feina. En aquest sentit, a mi em va arrossegar moltíssim, això.

—H. S.: El meu cas és una mica diferent. Jo no vaig agafar la baixa en cap moment i quan em van presentar la possibilitat de deixar el centre, ho vaig fer. Ara, ho vaig fer a contracor, amb el cor trencat, perquè feia dinou anys que hi era. Havíem creat un grup i una manera de treballar junts que ens hi trobàvem molt a gust. Anar-se’n és començar de zero. Vas a un lloc diferent, que no et coneixen de res. Has de tornar a començar, ets l’últim de la fila i et toca el que et toca. Costa de tornar a començar. Però, per sorpresa meva, vaig descobrir que treballant en un altre lloc també tornava a recuperar la possibilitat de tenir molt bona relació amb els alumnes i de tenir una certa bona consideració dels companys, és a dir, vaig recuperar la meva identitat com a professora. Això va ser gratificant. I bé, hi continuo treballant i estic molt a gust en el lloc d’ara.

—J. T.: Voldria subratllar que, com ha dit l’Helena, feia molt de temps que érem allà. De fet, jo crec que feia uns vint-i-tres anys que hi era. I m’estimava moltíssim l’institut el Palau. Em va costar molt trencar el vincle. De fet, a mi em va durar mesos, els mesos de baixa, arribar a assumir que havia de deixar el Palau. Em va costar molt, malgrat la contradicció. Allà el nostre ofici perillava, estava tutelat, estava totalment fiscalitzat, i a més impúdicament, per algunes famílies, no totes, que sense cap mena de pudor amenaçaven de controlar les aules per mitjà dels fills. Tothom estava atemorit. Amb aquestes condicions no es podia treballar. De fet, se’n va anar més gent, no només nosaltres.

—Encara hi ha un rastre digital de l’assetjament mediàtic que vau sofrir. Com us afecta, això?
—H. S.: És la primera cosa que veuen els nostres alumnes. Quan comença el curs i ens busquen… Ràpidament ens localitzen. O sigui, quan tens alumnes que tenen mala idea, ja saps que et poden fer la vida impossible. Això t’ho trobes, vagis on vagis. I aquest és el nostre camp de batalla ara. Intentar d’esborrar tot això. Intentar de recuperar el nostre honor malmès.

—Heu rebut alguna mena de suport en aquest intent d’esborrar o fer rectificar els mitjans?
—J. T.: En el seu moment, la Generalitat va oferir els serveis jurídics, però estava sota els efectes que havien atemorit tothom.

—Què voleu dir?
—J. T.: Vam descobrir un Departament d’Ensenyament absolutament acomplexat, esporuguit fins a l’extrem en una reunió amb altíssims càrrecs, que ja no cal identificar, però alguns amb llàgrimes d’impotència. Ara no és el tema, nosaltres hem girat full.

—Teniu esperança que s’esborrarà?
—J. T.: Qui va fer aquestes acusacions amb motivacions polítiques ja les dóna per amortitzades. No en podem esperar, dels mitjans de comunicació, dels redivulgadors polítics, alguns ja estan fora de circulació… No podem esperar que aquests agents es disculpin i reconeguin que allò va ser una instrumentalització i que va estar mal fet, però com a mínim sí que es podia esperar que es fes una certa rehabilitació social de l’escola i de la seva dignitat. Però poso en dubte que passi.

—…
—J. T.: Ha faltat coratge polític per a rehabilitar l’escola catalana, les famílies i els alumnes. L’institut té pendent la rehabilitació de la seva honorabilitat. Deixar passar el temps no és manera de fer les coses. Ningú s’ha plantejat de restaurar la dignitat de l’escola catalana. I ja no et dic la nostra, potser també, però en tot cas és igual. Cap de nosaltres pretén que li facin cap homenatge, ni que l’aplaudeixi ningú. No és això, el que es busca.

—Què va passar realment el 2 d’octubre de 2017 a les aules del Palau?
—H. S.: Primer cal anar a l’1-O. L’institut havia estat col·legi electoral i, efectivament, hi va haver un enfrontament entre famílies que defensaven les urnes i estaven a les meses i famílies que venien de la caserna i guàrdies civils que volien impedir la votació. Això va ser un enfrontament directe. Llavors, la Guàrdia Civil se’n va endur les urnes. Van fer servir una radial per a obrir la porta, però no hi va haver grans destrosses a l’interior, tal com va passar al Montserrat Roig. Però hi va haver molta tensió.

—I l’endemà?
—H. S.: L’endemà hi havia un ambient de molta crispació i de molta tensió entre els mateixos alumnes, perquè uns defensaven una cosa, uns altres defensaven l’altra. Estaven molt tensos. Aleshores, en mig de tot això, es va rebre la convocatòria, a tot Catalunya, de fer una parada d’un quart d’hora per a protesta contra les càrregues policials. I vam considerar que seria bo que a les dotze del migdia féssim una aturada de quinze minuts i els professors que ho volguessin sortissin en silenci a la porta del centre, que la Guàrdia Civil havia trencat amb la radial. Evidentment, això afectava l’horari escolar…

—I què es va fer?
—H. S.: Ens vam organitzar. Els alumnes de l’ESO no poden sortir a l’exterior i tampoc no els podíem deixar sols a l’aula. Llavors es va considerar que seria bo que poguessin anar tots al pati i donar-los un quart d’hora d’esbarjo, acompanyats de professors que estiguessin de guàrdia. I els alumnes de batxillerat, si ho volien, podien quedar-se sols a l’aula o podien afegir-se a la protesta silenciosa. Això es va interpretar molt malament, i molta gent va entendre que obligaven els alumnes a manifestar-se al pati en contra de les càrregues policials. Aquest va ser el gran malentès. A partir d’aquí, hi va haver moltíssima tensió i moltíssimes acusacions creuades i la cosa es va anar embolicant.

—Com?
—H. S.: Ningú no va fer cap esforç per aclarir les coses i ràpidament se’n van anar als mitjans a dir que adoctrinàvem. Els professors que vam intentar d’explicar la situació i que vam ser a l’aula amb els alumnes, miràvem de gestionar el clima més o menys tens que hi havia, i fèiem tant com podíem per explicar-ho i per mantenir una mica la calma. Però algunes famílies ja venien molt a la defensiva. A veure què faran, a veure què diran, a veure què explicaran… I entre una cosa i l’altra es va fer un batibull. Se’ns va acusar d’haver dit coses que no vam dir i d’haver atiat la tensió, tot el contrari del que vam fer.

—En el vostre cas, Josep, com ho vau viure?

—J. T.: Us heu de fer càrrec que Sant Andreu estava en estat de xoc. Allà hi ha la caserna més gran de Guàrdia Civil de tot Catalunya. Hi va haver imatges lamentables d’agents trencant les vidrieres del CAP i entrant a l’institut amb la radial i un ariet per esbotzar la porta. Els nanos estaven en estat de xoc. Aquestes imatges van fer la volta al món, recordem-ho, i l’endemà no entenien res. Entre més coses perquè intuïen que hi havia alguns pares que hi havien participat. Estaven en xoc i nosaltres també. Per mi, el 2 d’octubre passarà als annals de la dignitat del nostre ofici. Jo recordo que, quan vam entrar a l’institut, tots estàvem descompostos pel que havíem vist, conscients del que significava aquell procés de violència a gran escala infligit a la població. Sis o set persones ens vam trobar un moment al vestíbul i es va formular la idea que segurament ens tocaria viure el dia més difícil de la nostra vida professional. I vam dir, hem de mantenir-nos dins l’aula amb la dignitat i la compostura que pertoca. Allà hi havia gent amb llàgrimes als ulls, amb moltes contradiccions i amb un esquinçament interior terrible.

—Com van ser les classes?
—J. T.: Jo recordo anar a una classe d’ESO i passar llista entre llàgrimes. Pensava, Déu meu, què els oferirem a aquesta generació? En quina mena de democràcia viuen? Allò era terrible. Em vaig disculpar i vaig anar un moment al lavabo. Em vaig refrescar la cara i vaig tornar. Vaig acabar la llista i vam continuar. Jo no vaig fer classe, no estava en condicions, ni jo ni ningú, però vaig atendre els meus alumnes. No els vaig deixar desemparats en cap moment, entenia que em tocava ser allà. Més tard vaig anar a batxillerat i va passar una cosa que per a mi va ser el resum de l’estratègia. Ja de bon principi hi havia una consigna. Un alumne meu, fill de guàrdia civil –cosa que jo no sabia, ho vaig descobrir en aquell moment–, em va dir, molt educadament, de parlar en privat. I no me n’oblidaré mai.

—…
—J. T.: Em va dir: no ho faré, perquè et respecto molt com a professor, però el meu pare m’ha dit que li digui qui sou tots els qui avui parleu del que va passar ahir. Són paraules literals. Aquest alumne va fer una cosa extraordinària… Es va trobar, diguem-ne, en el destret d’haver d’escollir entre el que li deia el pare, i potser a ell no li acabava de quadrar, i el que veia a l’aula. Això pinta molt bé l’estratègia que hi va haver: no tolerarem que aquí ningú obri la boca per dir res del que ha passat. S’ha de girar full. Prohibit que se’n parli. Exercir la força fins a l’extrem de dir, escolta’m, uns quants seran els denunciats i uns quants pagaran. Sigui qui sigui i toqui qui toqui. I ens va tocar a nosaltres, però podien haver estat uns altres.

—Tot plegat acaba formalitzat amb una denúncia per delictes gravíssims, com són els d’odi i contra la integritat moral.
—H. S.: Jo vaig tenir una reacció d’estupefacció absoluta. I em va costar molt entendre que realment allò passava de veritat. Vaig transitar molt de temps per la negació i la incredulitat més absolutes, fins que no vaig assumir que realment passava. Crec que això em va protegir, eh? Em va protegir. Vaig aguantar perquè no m’ho podia creure.

—J. T.: M’hi sento totalment identificat. Una perplexitat enorme. No dónes crèdit al que passa. No hi ha causa per una acusació així en mans de la fiscalia de delictes d’odi i discriminació. I dius, uf, això és el contrari del que hem fet tota la vida. No entenies què passava. A mi va estar un pas de trencar-me per dins. Moralment, em feia molt de mal. No ho vaig resistir. Vaig necessitar esforços per a no perdre l’equilibri interior. Després d’acabar la primera avaluació, vaig agafar una baixa perquè estava al límit. I de fet, sempre dic que va anar de poc que les meves amistats i la família no m’haguessin d’anar a veure al psiquiàtric. No va passar, però Déu n’hi do, el calvari interior, psicològic i moral.

—H. S.: Vull afegir una cosa.

—Endavant.
—H. S.: En la denúncia se’ns atribuïen tres delictes. Un era d’incitació a l’odi. Un altre era contra la integritat moral dels nostres alumnes. És clar, això et trenca per dins. Perquè nosaltres som precisament els qui defensem per damunt de tot la dignitat humana. La nostra feina es basa en el respecte, si no hi ha respecte, el clima a l’aula és impossible. I ens acusen de fer exactament el contrari, i això fa molt mal. I hi ha un tercer delicte, de què es parla molt poc, que són les injúries contra els cossos i forces de la seguretat de l’estat. M’he llegit aquest article del codi penal i em fa molta gràcia, entre cometes, perquè el mateix legislador diu: no us passeu de frenada, perquè hi ha una cosa que és la llibertat d’expressió. I em pregunto quina mena de cultura democràtica té un cos policial que no és capaç d’encaixar la crítica més petita. Ara, aquest delicte no em fa mal. Ja s’ho faran. Però que m’acusin d’atacar la integritat moral d’un alumne, a mi em fa molt mal.

—En tota la campanya hi ha una figura clau que ho instiga tot, Bartolomé Barba, pare d’alumnes i coordinador de l’Associació Espanyola de Guàrdies Civils. El coneixeu personalment?
—J. T.: Personalment, no.

—H. S.: L’he vist per la televisió, però no l’he tractat mai. És un personatge molt especial. Crec que va manipular molt els seus companys a la caserna, els va arrossegar, va ser un líder tòxic, diguéssim. Molts es van deixar entabanar per ell. Després se’n van penedir, però ja no hi havia res a fer, perquè la cosa ja estava engegada. Ell és el màxim adalil de la croada contra el suposat adoctrinament i contra el sistema de l’escola catalana.

—Alguna família us ha reconegut que es penedia de la persecució?
—H. S.: Més endavant es va fer una reunió amb les famílies i alguns van expressar això, que se’ls havia escapat de les mans, que no pensaven que arribaria tan lluny i que ja no hi podien fer res perquè era en mans de la fiscalia.

—Però van judicialitzar el cas. Què n’esperaven?
—H. S.: Ells van anar als mitjans i suposo que no tothom comptava d’acabar a la fiscalia. Volien queixar-se, malparlar i quedar-se descansats. Crec que hi ha un altre element, en tot plegat, que no té res a veure amb la política i que també té la seva incidència. Crec que no sabem gestionar l’estat emocional, i les famílies estaven molt a la defensiva. El meu fill mostra un malestar emocional i, en compte d’intentar de parlar-hi i solucionar el problema, busco un culpable. I el culpable qui és? El professor. La primera reacció, per part d’alguna família, va ser totalment visceral. El meu fill, la meva filla, ha arribat a casa plorant. Per què? Per culpa del professor. Això ja ve de lluny, perquè ja és una dinàmica que arrosseguem des de fa molt temps a les escoles.

—J. T.: Va explotar, aquesta visceralitat. N’hi va haver molta i va ser terrible de gestionar. Qualsevol element servia per a alimentar i construir el relat. Veies els diaris, les pintades a l’institut, les acusacions, el temor a la direcció, el departament demanant silenci… Nosaltres no enteníem res. Portar aquesta motxilla carregada de visceralitat i de tensió va ser una cosa molt feixuga. No ho desitjo a ningú.

—H. S.: Va ser un curs molt complicat.

—J. T.: I les víctimes d’aquest relat no només vam ser nosaltres. També en van rebre els efectes els alumnes i l’institut. Molta gent del claustre es va aplicar l’autocensura. Per això parlava de rehabilitar-ne la dignitat. També del poble de Sant Andreu, que ha patit molt.

—Abans que la fiscalia formalitzés la denúncia el 23 d’abril de 2018, vau fer una declaració prèvia. Com va ser?
—H. S.: Va ser a la Ciutat de la Justícia, davant la policia judicial. Curiosament, era la mateixa Guàrdia Civil que ens denunciava. Eren agents que venien de la caserna de Sant Andreu.

—J. T.: De teoria del dret, no en sé, però com a ciutadà em semblava, si no aberrant, incomprensible, que el jutge no hagués escollit una altra policia per a actuar de policia judicial, tenint en compte que la Guàrdia Civil era part en això, era denunciant. He de dir –perquè va ser així i no tinc inconvenient de dir-ho– que en el meu cas van ser molt correctes. Ningú em va fer passar més dificultats que les que ja significa haver de ser allà declarant, i amb aquestes condicions d’absurditat. I no tinc res més a dir sobre això.

—H. S.: Allà, hi vam passar tots per separat amb l’advocat. Se suposa que la fiscalia té en compte les declaracions, però quan vaig llegir l’informe només hi havia la versió de les acusacions. Això va ser al gener, però al maig, el jutge de Martorell en va tenir prou per  a arxivar provisionalment cinc de les causes. La resta vam haver de declarar més endavant al jutjat. Jo ho vaig fer el juny del 2019. Allà hi havia el jutge, el fiscal i l’acusació particular. L’advocat em va recomanar que em cenyís als fets, perquè no en treia res d’entrar en una discussió, però el fiscal es va posar a parlar d’un possible adoctrinament. Em va deixar molt descol·locada.

—…
—H. S.: Jo no m’esperava això. No entenc que el màxim expert en delictes d’odi, el senyor Miguel Ángel Aguilar, es cregués realment hagués pogut cometre aquest delicte… Però en compte de preguntar-me sobre això, em va preguntar sobre una altra cosa que no hi tenia res a veure. Era tot política pura, no hi havia res més.

—Heu dit que el poble de Sant Andreu va patir molt. Us volia demanar com va ser l’actuació del batlle d’aleshores, el socialista Enric Llorca.
—H. S.: Va ser bastant lamentable. Quan es va presentar una moció a l’ajuntament, que ja s’havia votat en uns altres ajuntaments, no es va aconseguir aprovar perquè ell mateix hi estava en contra. Fins i tot va fer fora del ple les famílies que ens defensaven.

—J. T.: Va tenir una postura de part. Era un home que s’havia deixat penjar medalles en els actes de “la Benemèrita” i s’havia deixat fer la gara-gara. I mira, serveis prestats. De fet, va declarar públicament que, si hi havia denúncies, és que devien tenir algun fonament. El senyor Llorca va partir de la presumpció de culpabilitat. I amb ell, com a agent intermediari, per exemple, no hi vam poder comptar en absolut. Va ser un agent de part. I això també es va traslladar al poble. Va prendre una posició molt justificadora del que havia passat… Ell, que havia estat metge del CAP, s’hauria d’haver avergonyit de veure les imatges de les destrosses. Va tenir una actitud lamentable, molt lamentable, l’alcalde Llorca.

—H. S.: En aquell moment governaven els socialistes amb Ciutadans. I la regidoria d’Educació era en mans d’una regidora de Ciutadans [Saray Cantero].

—Suposo que ella no es va interessar en cap moment pels professors, oi?
—J. T.: No, per descomptat.

—Ho preguntava perquè, uns quants anys més tard, un regidor de Ciutadans que formava part d’aquell govern, Xavier Pla, va dir que el cas del Palau havia estat un simple malentès.
—H. S.: Efectivament. I es va quedar tan ample. Va dir que a l’institut el Palau no s’havia adoctrinat, però que en uns altres llocs, sí. Sempre és la mateixa història. El discurs no canvia.

—Hi va haver linxament mediàtic des del principi, però el moment més extrem va ser l’article de Javier Negre a El Mundo, en què publicava fotografies i informació personal. Un article que Albert Rivera va esbombar a les xarxes.
—H. S.: Va ser com si em passés un tsunami per damunt. Vaig anar al quiosc i vaig comprar El Mundo. Encara el dec tenir en algun lloc. Tot era molt surrealista. Com he dit abans, era una sensació d’estupefacció i d’incredulitat.

—J. T.: Jo recordo entrar un moment al departament de català i veure la mirada atònita de la gent amb tot el que es deia.

—H. S.: A l’article apareixen algunes de les acusacions, però quan vam anar a declarar per primera vegada nosaltres no sabíem res. La vigília, l’advocat ens va explicar què deia la denúncia i tots vam reaccionar igual. Ulls com taronges. Era un relat totalment fictici. En el meu cas, deien que jo havia dit: “Avui no fem classe perquè estic indignada amb la Guàrdia Civil perquè són uns salvatges.”

—J. T.: En el meu cas, l’advocat em va dir que no havia vist mai un objecte acusatori tan feble, tan banal: el professor va dir que no es trobava bé i no va fer classe. Literalment. Una frase.

—El delicte de no fer classe…
—J. T.: Això és el que va servir per a acusar-me. Aquest no va fer classe, també el fotem al paquet. La cosa era banal, però va portar una cua que ha canviat les nostres vides.

—Hem parlat del paper del batlle Llorca, però fins i tot van venir representants del govern espanyol a Sant Andreu.
—J. T.: La finalitat d’aquest desembarcament era crear una escenografia favorable al seu relat. Allà els fèiem nosa, es tractava de mostrar una escenografia per a justificar la repressió que feien. S’havien de justificar les denúncies, i ja està. Aquesta era l’única finalitat d’aquest desembarcament. També els pronunciaments del ministre [Juan Ignacio Zoido] i de Mariano Rajoy.

—El Departament d’Educació us va demanar silenci durant el 155. Va canviar, això, amb l’entrada del govern de Quim Torra? I va haver-hi seguiment?
—H. S.: Una mica de seguiment sí que va fer, el departament. Més que res, quan vam dir que ens n’anàvem de l’institut. Es va fer una mica de seguiment de la situació laboral de cadascú. Sí que és veritat que hi ha persones que haurien agraït molt més suport i acompanyament. Però els mínims els van cobrir. Tampoc no podem dir que ens hagin deixat de la mà de Déu. No seria del tot just.

—J. T.: És veritat, però penso que hauria calgut més seguiment i acompanyament. Això passa molt als instituts. Hi ha un conflicte, es mou el peó cap a un altre lloc i s’ha acabat el conflicte. Això funciona així.

—H. S.: I també hi ha un element de dispersió. Érem una pinya, érem un grup, però de cop i volta cadascú és en un lloc diferent. I això també va fer molt.

—J. T.: El nostre cas havia tingut un ressò mediàtic i unes connotacions polítiques. Tothom era conscient que era matèria delicada. Però va arribar el moment que ens van demanar si ens volíem reincorporar o ser traslladats. Ens van facilitar una comissió de serveis. Però passat un any s’havia de decidir. Hauria pogut durar més? Sí, però tampoc no en faig retret. I com que no vam ser conflictius… Jo no ho vaig ser en el nou institut, ni l’Helena, ni la resta. Doncs aquí no passa res i el tema es va donar per acabat.

—H. S.: Cadascú es va adaptar a la nova situació.

—Per què no es va fer públic l’informe d’Inspecció d’Educació, fet abans del 155, que deia que no havia detectat cap mala praxi en el cas del Palau?
—H. S.: Les conclusions són que no havia passat res. Que no hi havia cap mala praxi. No es va fer públic per culpa del 155. No es va permetre.

—J. T.: Va ser un cas explícit de falta de coratge. S’havia de defensar públicament l’informe.

—H. S.: Fins i tot, Clara Ponsatí, des de l’exili, va reclamar que es fes públic. Va ser culpa del 155.

—Era una carta en defensa vostra que enterrava el cas de bon principi.
—J. T.: Hauria estat com llençar-hi formigó a sobre. Camionades de formigó.

—I, malgrat el linxament, la persecució i l’odi, vau rebre molta solidaritat.
—J. T.: Al cap de tants anys, encara m’emociona la solidaritat rebuda de companyes i companys, els que ho vam patir junts, però també de la gent de Sant Andreu, que va entendre que no mereixíem allò. I més gent anònima que va venir a les manifestacions. Recordo l’acte dels bombers que van ser al nostre costat des del primer moment. Els estaré eternament agraït. La solidaritat de tanta gent és un regal increïble que m’ha fet la vida. De fet, la solidaritat és un element que ens ha salvat. I vull tenir un record per les companyes de la Seu d’Urgell. M’he sentit molt a prop d’elles i de qualsevol altre docent hagi patit.

—H. S.: Jo vull remarcar molt especialment com es van organitzar les famílies, especialment les mares. El 10 de maig de 2018 es va fer una lectura pública d’un comunicat en què defensaven la nostra professionalitat i negaven qualsevol mena d’adoctrinament. Es van moure molts alumnes, ex-alumnes i famílies. Per nosaltres va ser extraordinari. I ara, quan es va acabar tot, es va fer un acte a Sant Andreu. Va ser una manera molt bonica de retrobar-nos. És un agraïment que es mereixien.

 

The Washington Post · Naomi Nix i Elizabeth Dwoskin

Aquests darrers mesos, Mark Zuckerberg ha treballat de valent per guanyar-se el favor de Donald Trump. Però fa tot just una dècada l’executiu en cap de Meta movia cel i terra per perjudicar la carrera del magnat –que aleshores tot just començava– en la política nord-americana.

A final del 2015, Trump va demanar al govern dels Estats Units que prohibís l’entrada de musulmans al país en una publicació a Facebook, cosa que suscità tota mena de protestes dels treballadors de la companyia. Zuckerberg, juntament amb més alts executius del sector, va argumentar que la publicació de Trump era ofensiva, i que havia de ser eliminada en virtut de les normes contra la incitació a l’odi de la plataforma.

Però el principal valedor del Partit Republicà a Facebook, Joel Kaplan, no va trigar a intervenir-hi, tot instant Zuckerberg a mantenir la publicació de Trump. En privat, ambdós van arribar a un compromís: Zuckerberg eximiria els polítics de la gran majoria de les normes de restricció de contingut de Meta, i permetria a Trump i més figures de travessar les línies vermelles de la plataforma, i públicament Zuckerberg condemnaria el llenguatge del magnat.

Durant el primer mandat de Trump, Zuckerberg sovint va seguir els consells de Kaplan a porta tancada i va instruir polítiques de moderació de continguts que afavorien els republicans. Però l’estratègia no va aconseguir de guanyar-se el favor de la dreta nord-americana. En aquesta nova legislatura, el fundador de Meta ha deixat de jugar a dues bandes.

Amb Trump novament a la Casa Blanca, Zuckerberg ha encetat un ambiciós procés de canvi d’imatge de l’empresa per caure en gràcia al nou president dels Estats Units. En qüestió de setmanes, l’empresa ha clausurat sobtadament el seu programa intern de verificació de dades, ha eliminat les iniciatives de promoció de la diversitat i ha nomenat Kaplan cap de la divisió política de l’empresa, en substitució de l’ex-polític britànic Nick Clegg, de tendència més progressista.

Zuckerberg, que va comprometre’s a mantenir-se neutral durant la campanya de les eleccions presidencials, ha fet mans i mànigues per a estrènyer vincles amb Trump d’ençà dels comicis. El fundador de Meta s’ha reunit en privat amb el president a la residència de Trump a Florida, ha donat un milió de dòlars a la cerimònia de presa de possessió de Trump i ha afegit un aliat del president, Dana White, al consell d’administració de l’empresa.

En una demostració del vigor d’aquesta nova aliança, Zuckerberg va seure a primera fila en la cerimònia de presa de possessió de Trump, al costat de la família del president i de més multimilionaris favorables al nou govern nord-americà.

Si la nova estratègia política de Meta funciona, l’empresa podria evitar els atacs d’un president conegut per perseguir els seus oponents i, alhora, aconseguir un nou i poderós aliat en la lluita contra la xifra creixent de regulacions a les plataformes tecnològiques de tot el món. Però hi ha el perill que l’estratègia posi en contra treballadors i usuaris, molts dels quals han denunciat públicament el gir de timó de l’empresa.

“Facebook ja va fer algunes concessions [en matèria de moderació de continguts] durant la primera legislatura de Trump, però no pas amb aquest entusiasme”, explica Nu Wexler, un consultor de relacions públiques que va treballar per a Meta. “Crec que la diferència entre ara i fa vuit anys és que la direcció de l’empresa pressiona molt més intensament per fer aquests canvis”.

Després de la victòria electoral de Trump, l’any 2016, la feina de guanyar-se amics al nou govern va recaure majoritàriament en Kaplan, que aleshores exercia com a vice-president per a polítiques públiques globals de Meta. El republicà s’havia unit a Meta l’any 2011, després de vuit anys al govern de Bush.

Les seves credencials com a republicà eren inqüestionables, però Kaplan –una figura arquetípica de l’era Bush– s’enfrontava a l’envit d’haver de tractar amb Trump, l’estendard d’una facció, si més no aleshores, molt menys convencional del Partit Republicà. De fet, Kaplan no va donar suport a Trump en les primàries del 2016, sinó que es va decantar per l’ex-governador de Florida, Jeb Bush, i el senador republicà Marc Ros.

Fos com fos, Kaplan no va perdre temps a l’hora de bastir ponts amb el govern de Trump, fins al punt de presentar-se com a candidat per a un dels alts càrrecs de l’executiu, segons que expliquen dues persones familiaritzades amb els afers interns de Meta.

Aquestes obertures van destacar ben de pressa a Meta, una empresa de filosofia fortament progressista que, fins aleshores, havia mantingut relacions molt estretes amb el govern de Barack Obama.

“Silicon Valley, en aquell moment, era molt d’esquerres”, explica Katie Harbath, ex-treballadora de Meta i ex-estratega digital Partit Republicà.

Així i tot, Kaplan no va desistir en l’objectiu d’acostar la direcció de Meta amb el govern Trump. L’ex-alt càrrec del govern de Bush, per exemple, va organitzar un sopar privat entre el president, Zuckerberg i Chan a la Casa Blanca. També va crear un grup de pressió antixinès, American Edge, per a alinear els missatges públics de Facebook sobre la Xina amb els de la Casa Blanca.

Però guanyar-se els favors de Trump va ser tot un envit fins i tot per a algú amb l’experiència de Kaplan. Les personalitats de la dreta nord-americana feia temps que acusaven l’algorisme de Facebook de suprimir els comptes conservadors, i Trump no se’n va mantenir pas al marge. Durant la seva primera legislatura, el president va atacar sovint les grans tecnològiques, a qui acusava de ser responsables de les “notícies falses i tendencioses” contra ell i els seus seguidors.

Kaplan, per la seva banda, va provar de frenar els intents de Facebook d’implementar polítiques de restricció de continguts que Trump cregués que podrien perjudicar-lo. Així, per exemple, va blocar una proposta que demanava d’eliminar els perfils de Facebook de mitjans de comunicació que difonguessin notícies falses amb regularitat, tot argumentant que afectaria desproporcionadament els usuaris de dretes; també va impulsar que l’algorisme de recomanació de notícies es revisés per fer que hi apareguessin més continguts de perfils de dretes.

L’estratègia de Meta d’apel·lar privadament a Trump, tanmateix, es va trobar en un destret amb l’assalt al Capitoli dels Estats Units del 6 de gener de 2021, organitzat en gran part a les xarxes socials. En resposta a aquells fets, Meta i més empreses tecnològiques van suspendre el compte de Trump, de manera que el van privar del seu megàfon en les xarxes socials.

Però la victòria decisiva del magnat a les eleccions presidencials del novembre proppassat ha tornat a obrir una porta que, després de la insurrecció del 6 de gener, arribà a semblar tancada del tot. D’ençà de les eleccions, la companyia ha contractat de lobbista Dustin Carmack, una figura clau en l’ideari i l’elaboració del programa polític de la darrera campanya electoral de Trump.

Tanmateix, segurament ningú no s’ha pres més de debò l’objectiu de seduir Trump que Zuckerberg mateix, que ha arribat a descriure la política de moderació de continguts de Meta dient que era una “forma de censura”, tot adoptant un terme clau del lèxic dels conservadors nord-americans. Zuckerberg també s’ha referit als grans mitjans nord-americans –amb els quals Meta ha col·laborat durant anys per combatre la difusió d’informació falsa a les xarxes– com a “mitjans decrèpits” en què ja no es pot confiar.

La direcció de Meta, mentrestant, ha treballat per aïllar l’empresa del descontentament de bona part de la classe política i fins i tot dels treballadors propis. En els xats interns de l’empresa, els treballadors sovint han denunciat que la direcció havia eliminat missatges crítics, i alguns altres han argumentat que la nova filosofia de defensa a ultrança de la llibertat d’expressió sembla aplicar-se únicament als comptes conservadors, tal com s’aprecia en còpies dels missatges a què ha tingut accés The Washington Post.

Zuckerberg, tanmateix, s’ha mantingut ferm. En un vídeo que publicà fa poc per explicar els canvis en els treballadors de l’empresa, argumentà que calia relaxar les normes de moderació de continguts, perquè la victòria de Trump havia palesat que els Estats Units “han assolit un punt d’inflexió cultural en defensa de la llibertat d’expressió”.

No és clar com la segona presidència de Trump canviarà la cultura dels Estats Units. Zuckerberg, si més no, ja ha deixat clar quin impacte vol que tingui en la cultura interna de Meta.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El periodista Francesc Miró (Oliva, 1992) havia d’escriure un assaig sobre la relació entre masculinitats i extrema dreta. Però una ruptura amorosa el va dur a un estat de vulnerabilitat que el va fer reconsiderar moltes coses sobre la construcció social del gènere que no havia vist tan clarament fins llavors. De tot plegat, n’ha sorgit Homes, amor i cures: masculinitats contra l’auge reaccionari (Sembra Llibres), un assaig amb tocs personals que parla de la reacció antifeminista, però que va molt més enllà: també hi dissecciona temes clau com la interdependència, la competitivitat o la salut mental. Parlem amb ell sobre el llibre i sobre el moment actual, marcat per un auge reaccionari furibund amb els avenços dels drets de les dones.

—Al llibre parleu de “colp al cap” per a descriure les experiències que esdevenen un abans i un després a l’hora d’entendre el feminisme. En el vostre cas, què va passar?
—L’expressió és de Lucía Lijtmaer i la trobe molt descriptiva. Hi ha un moment en què t’adones de moltes coses. Jo vaig començar a viure tot sol als trenta anys, després d’una ruptura emocional amb qui era la meua parella. Les dinàmiques eren compartides, però quan vaig haver de viure sol em vaig adonar de la quantitat d’esferes que delegava i que no tenia clar com entomar-les. Parle de molts aspectes, fins i tot els que tenen a veure amb tindre cura de mi mateix.

—Us consideràveu un aliat feminista abans que passés això, però us vau adonar que potser no estàveu tan desconstruït.
—La relació va acabar perquè ella va eixir de l’armari, i jo em vaig preguntar si m’hauria molestat més que estigués amb un altre home, i també què deia tot això de mi. Tinc la teoria que m’hauria molestat més que fos un home per la competència constant entre homes i perquè m’hauria preguntat “què té ell que no tinc jo?”. Em va fer pensar per què els rols de gènere poden afectar tant les emocions i com les gestionem per no deixar cadàvers emocionals. Em preguntava per què els homes no som tan hàbils en la gestió emocional. Sentia que tenia moltes carències i que no n’havia estat conscient.

“Em preguntava per què els homes no som tan hàbils en la gestió emocional”

—Què vau aprendre?
—Que la interdependència és natural, que ens defineix com a espècie. Però, a mesura que el patriarcat, als homes, ens ha fet deixar la interdependència de banda perquè pensem que som capaços de tot nosaltres sols, hem sacrificat una part essencial de la nostra naturalesa com a éssers empàtics. No ho podem tot nosaltres sols. Com que el patriarcat ens diu que sí, això genera una frustració i malestar que a la llarga pot ser dramàtica. Els índexs de suïcidi són més alts en homes. Per un milió de raons, però no acceptar la interdependència, no connectar amb les emocions, no compartir-les, crea problemes de salut mental.

—Parleu d’aquest moment de la ruptura en què us sentíeu vulnerable. En moments així és fàcil que entre amigues hi hagi molt de suport. Entre homes no n’hi ha tant?
—Exacte, i és molt trist. Se soluciona tot amb un copet a l’esquena, una abraçada o un “anem a fer una birra per airejar-te”. Açò no t’ajuda a gestionar-ho, més aviat ho posterga. Em va passar amb molts homes heterosexuals que són amics de tota la vida. Intentava obrir-m’hi, però la resposta era decebedora. No en tenen la culpa, la té un sistema que ens diu que som molt vàlids sempre i que no ens fa conscients com en som, de vulnerables.

Podeu comprar Homes, amor i cures de Francesc Miró a la Botiga de VilaWeb

—Expliqueu que als homes us eduquen per ser impenetrables.
—Ens posem una armadura i no sols no deixem que hi entre res, sinó que tampoc n’isca res. No és fàcil que ens obrim a allò que sentim, moltes voltes perquè no ho comprenem i, per tant, no hi podem posar paraules. Però també quan veiem que algú altre no està bé, tampoc no deixem que això ens penetre, per eixa armadura, que ens protegeix que ens facen mal, però alhora no ens deixa compartir res.

“Els homes ens posem una armadura i no sols no deixem que hi entre res, sinó que tampoc n'isca res”

—Com es construeix aquesta cuirassa? Al llibre parleu de quatre mandats de la masculinitat.
—Sí, i estem condicionats des de petits per complir-los. Són el no sissy stuff (“res de mariconades“), the big wheel (“el gran senyor”), the sturdy oak (“el roure robust”) i give’em hell (“dóna’ls canya”). The sturdy oak, perquè els nostres pares són figures d’autoritat que quan som adults ens adonem que s’han passat la vida interpretant un paper d’home impenetrable. No sissy stuff parla de com els homes censurem tot allò que no siga una masculinitat hegemònica o que la pose en dubte. Els grups homosocials d’homes heterosexuals solen deixar de banda qui té ploma.

—The big wheel.
—És allò que, si tenim èxit en l’àmbit professional, som lloats entre els homes. Acumular un patrimoni d’èxits, ser un home fet a si mateix davant la resta dels iguals. Give’em hell és això d’aplaudir la resolució de conflictes amb la violència. Per això el públic majoritari del cinema d’acció és masculí.

—Esmenteu la qüestió dels suïcidis i el fet que els homes tinguin més accidents de trànsit –també en proporció al nombre d’homes i dones que condueixen. Què n’hem de fer, d’aquests malestars masculins derivats del patriarcat? Diríeu que el patriarcat perjudica els homes, els oprimeix…?
—M’agrada la frase “que et pese la corona no vol dir que no sigues el rei”. Efectivament, ens perjudica, però a les dones moltíssim més. Molts homes que presumeixen de ser feministes generen certa suspicàcia per part de les feministes, que veuen sospitós que de sobte algú parle amb el mateix llenguatge que elles sobre igualtat. Hem de naturalitzar aquesta suspicàcia, perquè són molts anys d’opressió. A nosaltres també ens afecta aquest sistema, però mirem-nos a nosaltres mateixos i no donem lliçons. És millor posar ordre davant de l’espill abans d’agafar el micròfon en el debat feminista: “Més que una pregunta, tinc una reflexió”.

“Que et pese la corona no vol dir que no sigues el rei. El patriarcat ens perjudica, però a les dones moltíssim més”

—D’altra banda, a vegades hi ha certa autocensura o por de preguntar, entre homes feministes?
—Aquest perfil d’home –jo mateix ho he sigut– s’ha de preguntar si li molesta més l’autocensura en un context amb dones feministes que l’autocensura en un context amb homes heterosexuals aliens al feminisme. Allà s’autocensuren moltíssim més! Però callen perquè són amics i no volen crear situacions incòmodes. Si calles més en contextos homosocials, no ho fas bé, perquè és allà on pots intentar d’influir. I si t’autocensures en ambdós contextos, per què en treus a la palestra només un?

—L’extrema dreta ha sabut instrumentalitzar alguns d’aquests malestars masculins que comentàvem? És paradoxal que homes no normatius com els incels abracin abans teories masclistes que el feminisme, que podria tenir un relat molt més amable per a ells, precisament, perquè qüestiona la masculinitat hegemònica.
—El més còmode sempre és que la culpa la tinga una altra persona, i el feminisme ens exigeix revisar-nos. El que fan les masculinitats reaccionàries és llençar la merda cap enfora i a veure a qui esguita. És el camí no pedregós. I en edats més joves, sedueix més allò que va a la contra. Sembla que les masculinitats reaccionàries i el projecte polític de la ultradreta siguen punk. Però són els mateixos de sempre…

“Sembla que les masculinitats reaccionàries i el projecte polític de la ultradreta siguen punk. Però són els mateixos de sempre”

—Venen com a antisistema ser masclista quan el sistema és masclista, no és feminista.
—És clar, reforces el sistema. Se senten perseguits pel fet de ser els bullies del col·legi. No hi veig una solució fàcil, però el feminisme no és simplement un lloc on arribar, és una lluita constant. Hem de travessar aquesta era reaccionària i continuar lluitant. Visquem-la, i veurem si els índexs de suïcidis milloren, si canvien les dades d’accidents de cotxe en el cas dels homes…

—El fet de donar més certeses en alguns aspectes als joves podria ajudar? El passat atrau perquè ja es coneix i és un territori segur?
—Els projectes que parteixen de la nostàlgia transmeten molta més seguretat perquè veuen la certesa del model anterior, el de família tradicional. Això aporta seguretat, mentre que mirar al futur genera incertesa, perquè els models de família poden ser molt diversos o perquè no comprenen moltes de les situacions que han deixat els avenços del feminisme a l’home tradicional.

—Desconstruir la masculinitat implica refusar tot allò que la conforma, o hi ha algunes coses que poden ser positives, com la seguretat o la iniciativa?
—És com una cuina que s’ha de reformar. Potser no s’ha de derruir tot l’espai i pots quedar-te amb el que et funciona, sempre que no intoxique. Però també crec que si no passem per un moment d’enderrocament –més que desconstrucció–, no tindrem la llibertat per a generar una identitat social nova. La qüestió és la voluntat de construir una cosa nova. Si reformes la cuina però hi deixes els mateixos mobles, tindràs la mateixa cuina. Per això em negue a parlar de noves masculinitats, que sembla que vulga dir que hi ha actituds noves i millors que tindre ploma als anys seixanta. Dissidències sempre n’hi ha hagut…

—En certa manera, hi ha homes que han canviat, que ja no són com els seus pares. Alguns s’enfaden quan senten que els fiquen tots en el mateix sac. Què en penseu?
—Per què et molesta que ens claven tots en el mateix sac si després, amb els amics, no et molesten els acudits sobre marietes? Assumir el pes històric del patriarcat implica assumir les suspicàcies que puguem despertar i no queixar-nos constantment que no som tits iguals. No tracta de sentir-te atacat, tracta d’assumir que formes part d’un sistema que oprimeix les dones i que a tu també et perjudica. I no hauries de queixar-te perquè moltes dones puguen dir “coi d’homes”. Perquè “coi d’homes”, realment…

“No hauries de queixar-te perquè moltes dones puguen dir coi d’homes'. Perquè coi d’homes', realment...”

—Volia acabar demanant-vos per la sexualitat. Aquesta queixa de “no tots els homes” sovint apareix molt quan es parla de violència sexual. Com veieu algunes inquietuds amb la llei del “només sí és sí”?
—La llei pot tindre alguna pega, però ha alimentat un debat necessari. El not all men és molt cansat, perquè els homes hem estat còmplices per omissió o coneixem algú que ha comès alguna falta, agressió verbal, física o sexual. Si faig memòria, recorde episodis en discoteques o coses per l’estil. Moltíssims homes, si s’ho paressen a pensar, arribarien a la conclusió que és sistèmic. I ho és perquè tenim un concepte del consentiment esbiaixat. La llei es basa en el consentiment afirmatiu, i jo el defense en el sentit que moltes vegades no s’ha d’explicitar verbalment. Els gestos i la predisposició de l’altre parlen. El problema que tenim els homes és que malinterpretem senyals pel nostre analfabetisme emocional, i pensem que és sí quan és no. Sí que hi ha qui diu, i ho comprenc, que en el joc de la seducció pot agradar-te una figura dominant.

—O que no et preguntin gaire.
—Que tot fluesca sense paraules. La qüestió és que el sexe amb l’altre hauria de ser un gaudi. I quan per part de l’home hi ha algun dubte, fer-lo explícit. Pot ser que fins a cert punt siga un sí, però que a partir de cert moment siga un no, i potser la dona no està preparada per a dir-ho o se sent psicològicament pressionada. I no és un consentiment irrevocable.

—Dieu que els homes a vegades penseu el sexe en termes economicistes, fins i tot de deute: “Si has vingut fins a casa meva, ara em deus sexe”, “si has arribat fins aquí, acceptes tot el que ve després”.
—És clar, pots voler anar al bany amb una persona sense que això vulga dir que acceptes fins als últims termes tot el que passarà. Parle de deseconomitzar les relacions perquè tenim dos vessants. El primer, que la masculinitat hegemònica premia l’acumulació: respectem més un home que té moltes relacions. El segon, aquest relat que diu que si convides a sopar o a copes, et deuran sexe. També pose l’exemple de l’home feminista que espera un regal. “Estic desconstruït, he netejat la cuina. On és el meu premi?”, “He fet un cunnilingus, on és el meu premi?”. Hem de deixar d’esperar regals i deseconomitzar les relacions. Si no, generarem dolor i també viurem el sexe d’una manera que és pitjor per a nosaltres mateixos.

 

Museu Finca El Abra
Nueva Gerona, Isla de la Juventud, Cuba
Mapa a Google

En la biografia del poeta, periodista i llibertador cubà amb arrels valencianes José Martí Pérez (1853-1895) hi ha un episodi de la joventut que sol ser eclipsat per la intensa trajectòria política i militar que va protagonitzar al capdavant del Partit Revolucionari Cubà contra l’ocupant colonial. És la deportació a l’illa de Pinos (actualment de la Juventud) a tan sols disset anys. Malgrat que només va ser-hi amb prou feines dos mesos, l’estada va representar la seva recuperació física i mental després de les penúries sofertes a les extenuants pedreres de San Lázaro, a l’Havana, on havia estat enviat per les autoritats espanyoles per les seves idees independentistes.

El facilitador d’aquesta etapa breu en la vida de Martí, però realment transcendental, fou un ciutadà tarragoní, Josep Maria Sardà i Gironella (1824-1889), arribat a l’illa caribenca el 1841, integrat al cos d’enginyers de l’administració colonial. A Cuba va acumular una destacada carrera com a contractista governamental i també com a arrendatari d’unes quantes pedreres, entre les quals hi havia la del presidi havà on purgaven penes –en condicions extremes– molts presoners per delictes polítics. El pare de Martí, el valencià Marià Martí, havia conegut per motius professionals Sardà i per això, la tardor del 1870, va demanar-li si podia intercedir en favor del seu fill, fatigat i malalt, davant el capità general Antonio Fernández y Caballero de Rodas.

La gestió es va resoldre favorablement amb la concessió d’un indult de la pena de sis anys de presó en canvi del desterrament del noi cap a la metròpoli. Mentre no es resolien els tràmits administratius per al canvi de règim penitenciari, Martí fou enviat a l’illa de Pinos, una destinació habitual de deportats interns situada just al sud de l’Havana. Però, en compte de residir a la colònia penal, fou acollit a la finca que, d’ençà del 1868, Sardà havia adquirit a un parell de quilòmetres als afores de la capital insular, Nueva Gerona. El Abra, l’única construcció que seguia el patró de les masies catalanes a Cuba, va acollir del 13 d’octubre al 12 de desembre de 1870 el jove revolucionari. Només d’arribar-hi, de fet, li fou retirat el grilló que arrossegava al peu i, durant els dos mesos d’estada a les estances de la finca, va rebre totes les atencions tant del propietari com de la seva muller, Trinidad Valdés Amador, que li va guarir les nafres del cos.

Sota l’ombra reconfortant del gran arbre aixecat per Sardà i Valdés a l’illa de Pinos, Martí “no sols va guanyar la cursa contra una mort segura a les pedreres, sinó que alhora va poder guarir les ferides físiques del presidi mentre alimentava i enriquia les idees que més tard el van convertir en l’Apòstol de Cuba”, destacava amb to poètic el periodista Roberto Díaz Martorell. Dos mesos després, Caballero de Rodas va ordenar la tornada del noi a l’Havana per a enviar-lo –ara sí, desterrat– cap a la península ibèrica. El 15 de gener de 1871 s’embarcava rumb a Cadis, on va arribar el primer de febrer, i poc després es va establir a Madrid i hi va publicar la seva primera obra en prosa, El presidio político en Cuba, fruit segurament de les reflexions reposades que va poder fer, en plena recuperació al mas El Abra, entorn de les atrocitats viscudes sota el règim carcerari espanyol.

La finca, museïtzada per iniciativa de l’historiador Emilio Roig d’ençà del 28 de gener de 1944 i amb espais (com la cuina) i detalls (com l’enrajolat de terra o les teules de la coberta) que ens transporten directament a les masies catalanes, conserva la rèplica del grilló amb què va arribar Martí de les pedreres de San Lázaro, a més de documents i objectes relacionats amb la seva vida i obra i una carta d’agraïment profund que va enviar, d’Espanya estant, a la dona de Sardà, juntament amb un crucifix i una fotografia: “Trina, només sento haver-la coneguda per la tristesa d’haver-me’n hagut de separar tan aviat.”

I una mica més: L’actual illa de la Juventud, on hi ha la finca El Abra, ha rebut moltes denominacions en el curs de la història. El 1830, quan era coneguda amb el nom d’illa de Pinos (i més popularment com l’illa dels deportats), la metròpoli espanyola va decidir de colonitzar-la i va fundar-ne la capital, Nueva Gerona. El nom feia referència a un fet concret de la trajectòria del capità general de Cuba de l’època, Francesc Dionís Vives i Planes (Orà, 1755 – Madrid, 1840), encarregat de repoblar precisament l’illa: durant la guerra del Francès, va comandar la resistència de la ciutat de Girona a les forces invasores. També cal esmentar que, el 1953, uns quants guerrillers que acabaven de participar en l’assalt fallit a la caserna de Moncada de Santiago, entre els quals hi havia els germans Fidel i Raúl Castro, foren engarjolats a la famosa presó Modelo de Nueva Gerona durant un parell d’anys, fins que van recuperar la llibertat gràcies a una amnistia general.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

L'entrada a El Abra, amb un bust de José Martí. Inauguració de la restauració de la finca, el 1948. Un fill de Josep Maria Sardà, sota el quadre del seu pare el 1963.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

El president Salvador Illa diu que vol que Catalunya encapçali l’economia espanyola d’aquí a deu anys, a tot estirar. Cinc, si pot ser. El contingut del pla Catalunya Lidera és una llarga llista de dues-centes mesures desordenades, l’una rere l’altra, com les podria haver enumerades el ChatGPT o qualsevol tècnic una mica despert que s’hagués llegit un parell d’informes europeus. És un reguitzell d’iniciatives. El gra de la proposta d’Illa és la d’un buròcrata brussel·lès, una mena de Mario Monti enviat per fer el fet, sense cap mena de segell personal, sense una visió pròpia del món que no superi els eslògans reescalfats.

Aturem-nos un moment a estudiar-ne les línies mestres. En l’eix de les infrastructures, per exemple, es proposa l’autonomia i la suficiència hídrica; l’energia neta, segura i barata; millors connexions i mobilitat sostenible. En l’eix de la “modernització productiva”, defensa punts com una política industrial moderna orientada a sectors prioritaris o l’acceleració de la descarbonització i l’electrificació industrial. No són idees, són deures. Hi ha res de conflictiu, aquí? Res d’original? Res que representi cap tomb? 

La política catalana ja fa molts anys que ha caigut en una lenta letargia en què pràcticament tots els programes polítics convergeixen en un sol propòsit: “Fer les coses millor”; però no hi ha gaire més que això, una referència vaga a l’eficàcia com una panacea i, mentrestant, molt poca millora real en “les coses”. El concepte del “lideratge” de l’economia espanyola no va més enllà. Un president necessita alguna cosa més que parlar de simplificar les càrregues administratives per al sector primari o de “millorar l’orientació dels alumnes”. Necessita una narrativa. Un sentiment. Una idea. Un criteri per a establir prioritats. Vertebració. L’estratègia de sacsejar solucions dins una coctelera és pròpia de les tecnocràcies més deslluïdes. Governar no consisteix a posar en marxa totes les receptes possibles alhora, com una maquinària infinita, sinó a seleccionar batalles i lliurar-les. “Governar és prendre decisions i riscs. Ser conscient que determinades mesures tindran una resposta. Aquest govern no vol tenir problemes amb ningú, i les decisions i els debats que el país necessita es van ajornant”. Són paraules del president José Montilla sobre el govern del president Pere Aragonès, perfectament aplicables al d’Illa.  

Amb això no vull dir que tant se valguin les dues-centes mesures d’Illa. N’hi ha de necessàries i n’hi ha de perilloses. És determinant, si el govern vetlla per omplir el país de plaques solars o si vol ampliar l’aeroport. Vull dir que Illa no va arribar al poder com un demòcrata, sinó com un tecnòcrata, i que no ha començat a governar com un demòcrata, sinó com un tecnòcrata. A la conferència en què va presentar la proposta, lloava la Catalunya de la “transició política” com un escenari propici perquè hi havien confluït tres coses: “La recuperació de la Generalitat de Catalunya de la mà del president Tarradellas, la creació de la patronal CEOE de la mà de Foment del Treball, la consolidació del sindicalisme de classe.” No és una carambola per a quedar bé amb tothom: és una concepció política molt fonda. No hi ha conflicte. Si hi ha ordre –ço és, repressió– hi haurà una millora abstracta de “les coses” perquè tothom n’aporta alguna. 

Sembla una proposta econòmica, però el cor no és econòmic. En realitat, la part important de la promesa d’Illa no són els 18.500 milions d’euros que vol invertir entre el 2025 i el 2030; ni tampoc la concreció programàtica d’aquest model de “prosperitat compartida” que ens promet. En realitat, la part important és la idea de “tornar a liderar Espanya”, que tant va repetir. No és una proposta econòmica, sinó política. A la pràctica, el missatge que volia enviar el president és que cal tornar a l’estratègia de catalanitzar Espanya. La història del nostre país és pendular. En temps de regressió, Illa vol ressuscitar la recepta de Cambó: l’hegemonia catalana dins l’estat, que els valors del catalanisme governin Espanya perquè Espanya canviï. En canvi d’això, s’infereix, Catalunya està disposada a renunciar als anhels més radicals de llibertat. De fet, la prosperitat és compartida entre Madrid i Barcelona.

Fa uns dies, Illa va visitar les Illes Canàries i va demanar si us plau al president regional, Fernando Clavijo, que no fos recelós, que la reconciliació requeria concessions de l’estat. “Vaig demanar, fa una setmana a Santa Cruz de Tenerife, que no es tingui por de Catalunya, que a Espanya ningú no tingui por que Catalunya desplegui tot el seu potencial, faci els seus plantejaments i aporti la seva visió”, va dir. El missatge era per als espanyols: si voleu que pacifiqui, necessito més diners, feu-me un bon tracte.

La portaveu de la Casa Blanca, Karoline Leavitt, ha confirmat que els aranzels anunciats pel president dels Estats Units, Donald Trump, contra les importacions de Mèxic, el Canadà i la Xina entraran en vigor demà. “El president implementarà demà aranzels del 25% sobre Mèxic, aranzels del 25% sobre el Canadà i un aranzel del 10% sobre la Xina pel fentanil il·legal que han obtingut i permès de distribuir al nostre país, que ha matat desenes de milions de nord-americans”, ha dit en compareixença de premsa.

La portaveu de la Casa Blanca ha afegit que el primer ministre canadenc, Justin Trudeau, “hauria de parlar primer” amb el president dels Estats Units, Donald Trump, abans de deixar anar “comentaris extravagants” als mitjans de comunicació. “Tant el Canadà com Mèxic han permès una invasió sense precedents de fentanil il·legal que mata ciutadans nord-americans i també immigrants il·legals al nostre país”, ha dit Leavitt, que ha afegit que Trump respondria als comentaris de Trudeau “en el moment oportú”.

Preguntada per un possible efecte negatiu dels aranzels a l’economia nord-americana, la portaveu ha assegurat que si en algun moment el president s’havia de revertir la mesura seria ell qui prendria la decisió. “A partir de demà, aquests aranzels seran vigents”, ha dit. El primer ministre Trudeau havia reiterat que, si finalment els EUA imposaven aranzels del 25% a les importacions, hi hauria una resposta “decidida” i “contundent”, però “raonable” del Canadà.

Sense cap mena de dubte, el protagonisme de la setmana se l’ha endut l’empresa xinesa d’intel·ligència artificial DeepSeek, que ha demostrat que el rendiment de la seva IA superava totes les expectatives després d’haver igualat i, fins i tot, millorat competidors molt més grans, com ChatGPT, d’OpenAI, però sobretot, havent utilitzat i aplicat un pressupost molt menor. Però han passat moltes més coses i d’una importància de primera línia. Per exemple, la negativa del president de la Reserva Federal americana, Jerome Powell, a baixar els tipus d’interès, com li exigia Donald Trump. O l’estancament en el quart trimestre a l’economia de la zona euro, amb creixement zero. O la baixada dels tipus del BCE, que es distancia més dels americans. O els preus al consum, que es resisteixen a baixar, malgrat què digui el BCE. O el creixement de l’economia espanyola, del 3,5% anual en el quart trimestre, superant quatre vegades el 0,9% anual registrat a la zona euro. O el fort creixement també de l’economia nord-americana, amb un 2,8% en tot l’any 2024, cosa que obre una escletxa important amb Europa pensant en aquest 2025.

Comencem pel pas important, la quarta baixada consecutiva dels tipus d’interès de referència del BCE, que passen del 3% al 2,75%. No ha estat cap sorpresa, però significa allunyar-se una mica més del tipus central dels EUA, la qual cosa és una invitació a vendre uns euros, més mal remunerats, en canvi d’uns dòlars amb un interès més alt. La diferència que hi ha avui entre la taxa de les dues monedes és d’1,75 punts percentuals, i ja comença a ser important. La resposta no s’ha fet esperar en el mercat de divises, i l’euro perdia avui un -0,13% davant el bitllet verd.

Però l’evolució de l’euro no és el principal maldecap que té ara la presidenta del BCE, Christine Lagarde, que ahir va tornar a deixar la porta oberta a ulteriors retallades. “Encara som en territori restrictiu, per la qual cosa no hem discutit quan deixarem de reduir els tipus”, va apuntar. I va afegir: “El procés de desinflació va ben encaminat, i tant les projeccions com els indicadors que fem servir habitualment apunten a la consecució de l’objectiu d’estabilitat de preus del 2% en el 2025.”

No obstant això, Lagarde va voler insistir, com a advertiment, que encara no havien arribat a la meta. I ho va explicitar. “La inflació interna continua essent alta, principalment perquè els salaris i els preus en uns certs sectors encara es van ajustant a l’augment inflacionari anterior amb un retard substancial. Però sembla que el creixement dels salaris es va moderant com s’esperava…”, va dir.

El cas és que fins dilluns no sabrem quin és l’avanç de la inflació del gener a la zona euro, en conjunt. Sí que sabem que a Espanya l’IPC ha pujat dues dècimes, fins al 3%; que a França s’ha mantingut en l’1,8% i a Alemanya també ha quedat igual, en el 2,8%.

De totes maneres, la inflació, de moment i pel que diu, tampoc sembla que sigui el seu gran maldecap. Sí que ho és, en canvi, la marxa de l’economia, sobretot en els pesos pesants de la zona euro. Em va sorprendre la seva negació de la cruesa de les xifres, quan va considerar explícitament que l’economia europea estava en “recuperació, no en estagflació” (inflació alta amb baix creixement econòmic), malgrat que el darrer PIB trimestral a Alemanya ha baixat d’un 0,2%, a França, d’un 0,1% i a Itàlia ha estat del 0%. Tot un panorama, amb el ja esmentat 0% de tota la zona euro. No sé si li remou la consciència per haver allargat massa temps els tipus alts, però sembla clar que els ha de continuar baixant, malgrat alguns preus que no acaben de baixar com voldria.

L’any 2024 ha estat un any de patiment a molts països, com ho demostren els seus creixements anuals de l’activitat. A Alemanya, ha estat d’un -0,2%; a França, d’un 0,7% i a Itàlia, d’un 0,5%. I, el 0,9% assolit per la zona euro en conjunt és gràcies al 3,2% que ha crescut l’economia espanyola, la quarta en pes dins l’activitat europea. No sembla que l’aportació relativa al total de la zona dels quatre països durant l’any es pugui qualificar de normal.

Sí que és veritat que el gener podria haver representat una inflexió incipient en aquest panorama tan desolador. Segons l’avanç del gener de l’índex dels directors de compres (PMI), hi ha indicis de millora en l’economia més gran de la zona euro, perquè l’activitat empresarial a Alemanya s’ha estabilitzat el primer mes de l’any, cosa que posa fi a una seqüència de sis mesos de declivi. França ha continuat registrant una contracció econòmica, però el ritme de reducció s’ha atenuat, fins a ser el més feble d’ençà del setembre del 2024. La resta de la zona euro va continuar produint més bons resultats que no pas les dues economies principals, la qual cosa indica una nova expansió modesta de l’activitat total. Veurem si l’indicador definitiu continua apuntant en el mateix sentit positiu.

I queda el factor Trump. Els seus deliris ja comencen a causar problemes i contradiccions dins els EUA mateix, amb les deportacions i les retallades de fons a alguns col·lectius (i la retirada posterior del decret), quan fa tot just uns dies que és al capdavant del país. En economia no hi ha entrat, encara, però tal com apuntava ahir Lagarde, sobre les amenaces que planen pel programa d’aranzels que pretén d’implementar, “els seus efectes encara s’han de veure, per la complexitat de moviments econòmics que poden desencadenar”. De moment, l’enuig que deu tenir amb el president de la FED, Jerome Powell, deu ser monumental, perquè ha mantingut la seva política monetària prudent, en lloc de doblegar-se als desitjos de Trump, que són els d’abaixar el preu del diner tan ràpidament com sigui possible. Ho va prometre mantes vegades durant la campanya. Veurem si hi ha conseqüències.

I, finalment, en termes d’afectació més propers a nosaltres, tenim la marxa de l’euríbor. Val a dir que la mitjana del gener ha trencat amb nou mesos de baixades consecutives, però deixa la bona notícia que encara abaratirà les hipoteques. Avui és la darrera jornada del mes i l’indicador, al qual fan referència la majoria d’hipoteques a l’estat espanyol, acaba el gener en el 2,526% de mitjana, malgrat haver baixat avui fins a un 2,519%. Amb aquestes dades, els canvis en la quota de les hipoteques, ara com ara, continuaran essent a favor de l’hipotecat, perquè aquest primer mes del 2025 es compara amb el 3,6092% del gener del 2024. I això significa més d’un punt percentual de baixada.

 

El calendari de capellans amb fotografies de joves sacerdots és un objecte de record representatiu de Roma, i se’n venen milers cada any. El “Calendari romà” ja va ser objecte de polèmica l’any passat, quan van reconèixer que la majoria dels models no eren pas capellans reals. Ara la polèmica ha sortit pel tarannà ideològic del calendari.

L’escriptor i periodista Marc Cerrudo ha explicat a les xarxes socials que va comprar-ne un exemplar, que incloïa el català, i la seva sorpresa va ser trobar-hi un recordatori dels cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco, amb un text ple de lloances: “Vaig tenir la fantàstica idea a Roma de comprar el calendari aquest de sacerdots presumptament guapos”, explica. “Resulta que dins del calendari hi ha un text lloant Franco.”

En el text es pot llegir, entre més fragments: “Recordem la figura exemplar d’un governant recte” i “defensor exemplar de l’Església i la Religió, va deixar l’Estat en condicions sòlides i millors que quan el va trobar”.

Vaig tenir la fantàstica idea a Roma de comprar el calendari aquest de sacerdots presumptament guapos. Com a regal divertit i tal de jijijeje, ja sabeu.

Resulta que a dins del calendari hi ha un text lloant a Franco. Lloant molt fort a Franco. I traduït al català. Tremendu. pic.twitter.com/RO8diezbgs

— Un Marc Cerrudo (@nonantlemarc) January 29, 2025