The Washington Post · Ishaan Tharoor

Quan el president dels Estats Units, Donald Trump, va proposar per primera vegada que Washington adquirís Grenlàndia –l’any 2019, durant la seva primera legislatura–, la idea fou rebuda com una broma de mal gust. La primera ministra danesa, Mette Frederiksen, va titllar la proposta d’absurda, cosa que empenyé Trump a cancel·lar a últim moment una visita oficial a Copenhaguen. Poques setmanes després, la idea havia estat relegada a l’oblit, tant pels mitjans com, segons que semblava, per Trump.

Però la fixació del president per l’illa ha tornat a l’ordre del dia els primers dies del seu segon mandat, i aquesta vegada no sembla que se n’hagi d’oblidar tan fàcilment.

Aquestes darreres setmanes, Trump ha insistit que els Estats Units prenguin el control del territori, tot al·ludint a la posició estratègica en una regió en desglaç, l’Àrtic, on la Xina i Rússia també tenen un interès geopolític com més va més pronunciat. Però també fa referència als recursos naturals que hom creu que hi ha al subsol de Grenlàndia. Trump ha descrit l’illa com “una necessitat absoluta” per a la seguretat dels Estats Units i d’Occident i s’ha manifestat optimista sobre la possibilitat que Washington en prengui el control a curt o mitjà termini.

Abans de prendre possessió del càrrec de president dels Estats Units, Trump i Frederiksen van tenir una llarga trucada telefònica que va deixar esparverats els diplomàtics danesos. Segons que se n’ha pogut saber, Trump refusà categòricament les ofertes del seu homòleg danès per a estrènyer la cooperació militar i econòmica entre Washington i l’illa. “Va ser horrorós”, explicà un alt diplomàtic europeu en declaracions a The Financial Times. Una altra font anònima dóna un missatge semblant: “Trump va ser molt ferm. La trucada va ser una galleda d’aigua freda. Fins ara costava de prendre’s tot això de Grenlàndia amb seriositat, però ara crec que la cosa va de debò, i que és potencialment molt perillós.”

Aquesta setmana, Dinamarca ha anunciat l’aprovació d’un paquet de despesa militar d’uns 2.000 milions d’euros per als territoris septentrionals, que inclouen tant Grenlàndia com les Illes Fèroe, i que preveu, per exemple, l’adquisició de tres nous vaixells de guerra per a la regió àrtica i de més drons de llarg abast. Dimarts passat, Frederiksen va embarcar-se en una ronda llampec per les capitals europees, i es reuní amb els dirigents de França, Alemanya i l’OTAN. Els resums de les reunions van passar de puntetes sobre Trump o l’estatus de Grenlàndia, però el subtext era obvi.

“Hem d’enviar un missatge molt, molt clar […], que, naturalment, s’ha de respectar la sobirania territorial dels estats”, digué Frederiksen després d’una trucada al president francès, Emmanuel Macron. “És un principi fonamental de la comunitat internacional, que hem construït junts d’ençà de la Segona Guerra Mundial.”

El canceller alemany, Olaf Scholz, lamentà en sortint de la reunió que tingué aquesta setmana amb Frederiksen: “Vivim temps difícils.” I advertí: “Les fronteres no han de moure’s a la força.”

Trump i els seus aliats no preveuen pas la possibilitat d’envair Grenlàndia. Els Estats Units ja tenen una base aèria a l’illa, una presència militar que Washington confia d’ampliar aquests anys vinents per contrarestar l’augment de la influència xinesa i russa a la regió àrtica. L’equip del president, tanmateix, sí que espera arribar a alguna mena d’acord amistós amb Copenhaguen que permeti a Washington de prendre el control de l’illa i, alhora, de vendre l’operació als seus aliats com un acte de generositat que alleugerirà Dinamarca de la càrrega d’administrar el territori.

De precedents històrics, certament, no en falten.

Els Estats Units fa més d’un segle i mig que tenen l’ull posat en Grenlàndia. William Seward, el secretari d’estat que va comprar Alaska a Rússia l’any 1867, va ser a punt d’arribar a un acord semblant amb Grenlàndia, però l’oposició li ho impedí. Seward, reveladorament, presentà la compra de Grenlàndia com un pas previ a una hipotètica annexió del Canadà als Estats Units, un horitzó al qual Trump no sembla haver renunciat.

L’any 1917, els Estats Units, sota la presidència de Woodrow Wilson, van comprar a Dinamarca allò que aleshores s’anomenaven les Índies Occidentals daneses, ara conegudes amb el nom d’Illes Verges nord-americanes. L’operació tenia un clar rerefons geopolític: Washington volia consolidar el control de l’accés al canal del Panamà, inaugurat feia poc, i desitjava evitar una hipotètica invasió alemanya del Carib en cas que Dinamarca fos annexionada pel kàiser.

Tant en les negociacions amb aliats com amb rivals geopolítics, Trump sembla decidit a recuperar l’esperit desacomplexadament imperialista del primer segle i mig d’història dels Estats Units, encara que això vulgui dir franquejar els límits de l’ordre liberal internacional i pugui fer perillar l’aliança transatlàntica.

Trump, de fet, ja ha amenaçat d’imposar aranzels punitius a una llista creixent de països –de Taiwan a Colòmbia, passant per molts altres– per obtenir concessions diplomàtiques en canvi.

“Feia molt de temps que no vèiem un exercici tan agressiu del poder econòmic dels Estats Units; si més no, no d’ençà de la Segona Guerra Mundial”, explicà fa poc a The Washington Post John Creamer, ex-sots-secretari d’estat dels Estats Units.

L’ambivalència dels grenlandesos sobre la polèmica, certament, no fa cap favor a Dinamarca. Encara que un sondatge recent ha revelat que un 85% dels grenlandesos s’oposen a adherir-se als Estats Units, molts membres de la classe política de l’illa estan insatisfets amb l’status quo i són partidaris de la independència plena. En el discurs de Cap d’Any, el primer ministre de Grenlàndia, Múte Egede, va denunciar que “els grillons de l’era colonial” continuaven impedint el progrés de l’illa, de població majoritàriament autòctona.

El govern danès, incloent-hi Frederiksen, ha insistit: “Grenlàndia pertany únicament als grenlandesos.” Però Egede ja ha anunciat que sospesa d’impulsar un referèndum d’independència aquests mesos vinents. Una hipotètica independència de Grenlàndia podria afavorir les ambicions geopolítiques de Trump, perquè la separació de Dinamarca deixaria l’illa sense el garant de la seva seguretat i podria empènyer el govern grenlandès a considerar la possibilitat d’alguna mena d’entesa amb Washington.

“Tot dependrà fins on estigui disposat a arribar Trump”, explica Jorgen Boassen –un grenlandès conegut perquè és el màxim admirador de Trump a l’illa– a The Washington Post. Boassen diu que els grenlandesos tan sols podran negociar en una posició avantatjosa amb els Estats Units si primer aconsegueixen la independència.

A Washington, tanmateix, alguns aliats de Trump ja han començat a traçar plans per a definir el futur de Grenlàndia. Aquest mes, un representant republicà a la cambra de representants presentà una proposta legislativa, amb el títol “Fem Grenlàndia gran una altra vegada”, que demana que el congrés dels Estats Units insti formalment Trump a obrir negociacions per a adquirir el territori.

Fent passar l’arada molt més endavant que els bous, la conservadora Heritage Foundation va suggerir fa poc que, en cas d’adherir-se als Estats Units, Grenlàndia podria tenir el mateix estatus que uns altres territoris en règim quasi-colonial dels Estats Units, com ara Guam o Puerto Rico, o bé ser un “estat lliurement associat” com ara la república de Palau, al Pacífic, que depèn dels Estats Units en qüestions de defensa i que vota a l’uníson amb Washington a l’assemblea de l’ONU.

Allò que Grenlàndia no hauria d’esdevenir de cap manera, segons els investigadors d’aquest centre d’estudis, és un estat més dels Estats Units. “Això garantiria dos demòcrates al senat i un demòcrata més, pel cap baix, a la cambra de representants, que amb gairebé total seguretat serien socialistes a l’estil europeu”, escrigueren. No hi ha dubte que Trump valora les riqueses minerals i els avantatges geostratègics de Grenlàndia, però encara cal veure què pensa dels ciutadans.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

De vegades passa, que el món tot se’t fa espès i t’encalles i enlloc no trobes el desllorigador de res. Diuen que Henri Matisse, el gran artista i màxim exponent del fauvisme (“inventor” no seria en aquest cas un terme gaire exacte, i hauríem d’afegir-hi André Derain i el temps i la llum de Cotlliure i etcètera, però per a entendre’ns) va tenir una crisi (personal o existencial o de creació o qui sap com delimitar aquí la barreja) a final dels anys vint. Que tenia èxit i que les seves obres tenien preu i que tot, però que això no era prou. Que no era res. I pràcticament va deixar de pintar. I se’n va anar a Oceania, i als Estats Units d’Amèrica, i cercava, i encara no sabia com però pensava que havia de “reiniciar la pintura”.

En aquell seu camí (seu: personalíssim), l’observació (directa, reflexiva, immersiva) de l’obra d’un artista que transitava sendes ben diferents hi va tenir un pes important. Potser “definitiu” esdevindria aquí una expressió massa agosarada, i els absoluts, en art, solen ser temeraris i inexactes. Posem-hi un “cabdal”? Millor, segurament: un pes cabdal.

Joan Miró.

Vint-i-dos anys més jove que ell.

El 1930, quan Henri Matisse i la seva angoixa viatgen a Tahití i als EUA i a les Antilles, un dels fills, Pierre, marxant d’art, coneix Joan Miró. A final d’any li organitza la primera exposició nord-americana. A Nova York. El 1934, signen contracte per a la distribució de les obres de Miró als EUA. Matisse pare veu les obres que Miró exposa a París; Matisse fill les escampa oceà enllà. En aquell temps, quan el pintor francès escriu a Pierre, li diu que continua amb ansietat, amb pànic. Cerca solució i no en troba. “Desgasto el meu esperit lluitant com un ofegat, i no em veig capaç de treballar així.”

Parlen d’art, de diners, de coses de família. I de Miró. Henri Matisse té dubtes. Demana a Pierre que mostri a Joan Miró els seus treballs. El seu criteri li importa. Més que això, li demana, tot seguit: que li deixi dos quadres de Miró. Que els hi faci arribar. “Jo pagaré l’embalatge i les despeses d’enviament, per descomptat.” Ni vint dies no han transcorregut, que escriu una altra carta per a insistir-hi, impacient. Els necessita: “Estic esperant els teus Miró que deus haver oblidat.” I quan, passats vint dies més, per fi els té, una altra: “A la teva mare li han semblat molt excessius. M’han interessat molt des del punt de vista del color i de les relacions –matèria–; estic molt content de tenir-los per poder-hi tornar de tant en tant.” Molts molts, aquí.

I allò, anar-hi tornant, ho va poder fer durant anys, perquè se sap que Matisse va retenir fins el 1945 aquelles “Tres dones” mironianes sobre fons blau (ah, el color! Ah, els blaus de l’un i de l’altre amb tants de matisos sempre!). Per “poder-hi tornar de tant en tant”: la necessitat. Com la de rellegir un clàssic. Potser a fragments. Un tast. Un aire. Respirar-lo. Només que, en aquest cas, és l’artista de més edat, l’artista consagrat, qui se submergeix en l’obra del jove: “Perquè el que fa m’interessa com a manifestació d’una generació posterior a la meva.”

Joan Miró, és clar, ja seguia amb atenció Henri Matisse. Des dels primers contactes amb la seva obra, a cavall dels anys vint, fins a l’obsessió escrita als quaderns d’esbossos i d’apunts i d’estímuls on deixava constància, a començament dels quaranta trasbalsats de guerra pertot, que volia crear obres “que recordin les teles de Matisse, però més brutals”. Miró saluda l’esperit fauve i vol sumar-hi fúria, Matisse observa la peculiar força surreal.

I hi ha aquest reconeixement mutu. Que no és còpia ni seguiment, sinó això altre: reconeixement. D’anada i tornada i viceversa. Sense prejudicis generacionals (dels anteriors cap als nous o dels nous cap als anteriors). Sense edatisme, que en diríem ara. Dos artistes tan diferents i moguts alhora per una mateixa pruïja indescriptible. Creen en aquell moment esclatant en què es qüestiona la pintura, diguem-ne, tradicional, des de les mil línies que sorgeixen de l’anomenat postimpressionisme: Matisse reinventa la pintura; Miró, més radical, diu que l’assassina.

Creen i creen i creen, i fins i tot quan no poden pensen a crear. Creen de manera diferent, són diferents, d’espais diferents i de temps diferents, però es coneixen i, sobretot, es reconeixen i es tornen estímul l’un per a l’altre. Que no nega la discrepància o, fins i tot, la crítica, aquest reconeixement (i ara penso en Joan Miró referint-se a les “empipadores odalisques tan cotitzades en el mercat” que produïa Matisse després de la Primera Guerra Mundial i que després van formar part de la seva crisi creativa), però que és, per sobre de tot, reconeixement. En el fons i en la pruïja i en la cerca, també. “Feia exactament el que deia Matisse, i de manera més profunda que els surrealistes: deixar-se guiar per la mà”, explicava Miró a Lluís Permanyer, el 1978, en parlar del dibuix, per exemple. Aquesta connexió per sobre de la mera influència.

No puc dir que, per a mi, és la millor exposició del 2025 perquè amb prou feines hem començat l’any i perquè jo què sé què passarà, però, per a mi, és la millor exposició del 2025 (“MiróMatisse. Més enllà de les imatges”, a Barcelona, a la Fundació Miró, encara durarà cosa d’una setmana més). Per les obres que conté, és clar (el colpidor davallament de la creu traçat en negre sobre rajols blancs per Matisse, el cap, magnètic de textures, i el punt vermell, que pinta Miró: si les hagués d’anar enunciant, ni que fos de memòria, no acabaríem), però també per la relació (humana, artística) que ens explica. Perquè una exposició també és la petjada que deixa, i la d’aquesta és fonda.

Heus aquí un vell i un jove reconeixent-se. Que això de vegades passa. De vegades, però no sovint.

De vegades, com un senyal de grandesa.

El president Salvador Illa no ha començat el mandat amb gaire marge. La seva minoria –la més exigua d’ençà del 1980, exceptuant la del president Pere Aragonès– li ha mostrat els límits de seguida. Abans d’acabar el mes de gener ja ha deixat estar el pressupost del 2025, que de fet volia que entrés en vigor per Cap d’Any. Els socis d’investidura, ERC i els Comuns, semblen encara més febles que no pas el PSC, però hi posen condicions. Sobretot els republicans, que exigeixen al president que compleixi els pactes. Illa els promet una vegada i una altra que els “honorarà”, però, a efectes pràctics, té grans dificultats per a fer-ho. Ara com ara, la majoria de concessions han estat gests. La primera pedra d’un compliment ha estat la formalització d’una petició al govern espanyol perquè comenci els tràmits per al traspàs de la línia R1 de Rodalia.

Fins ara, el govern d’Illa s’ha limitat a reprendre les iniciatives de l’executiu anterior: ho pot vendre com una mostra de bona voluntat i, així, s’assegura de no perdre votacions més endavant. Ha passat amb l’aprovació de l’avantprojecte de llei de memòria democràtica, que conserva íntegrament el text que el govern d’Aragonès va aprovar l’any passat; el projecte de llei per a l’eradicació de l’amiant a Catalunya, que Aragonès havia presentat com una mesura pionera; l’estatut dels municipis rurals, una històrica reivindicació del municipalisme que el govern d’Esquerra havia atès finalment; la modificació de les lleis de comerç, serveis i fires per a regular les “botigues fosques”; el projecte de llei dels instruments de provisió del sistema públic de serveis socials, també impulsada pels republicans; i el projecte de llei de l’economia social i solidària, un text de consens treballat durant cinc anys amb el tercer sector.

Tot plegat és problemàtic per a Illa: un president que s’estrena ha de demostrar un segell propi. En aquestes circumstàncies –sense pressupost i amb una agenda legislativa que no és la pròpia–, el primer president socialista en catorze anys ha decidit de concentrar-se en les qüestions formals i procedimentals. L’estil Illa té tres branques: unes noves dinàmiques de treball per als funcionaris i els alts càrrecs; la mimesi dels quadres del PSC amb les institucions; i un control molt rígid de la política comunicativa.

Les noves dinàmiques

En temps de despolitització expressa, un dels grans projectes d’Illa és la reforma de l’administració, comandada pel conseller de Presidència, Albert Dalmau, que en va parlar com “un canvi cultural que demana el país”. Tots dos volen transmetre la sensació que han començat a sacsejar les coses, però els primers passos no han estat fàcils. El 9 de gener, el govern va ordenar l’eliminació del teletreball entre els subdirectors generals i llocs assimilats orgànicament, amb l’argument que no és compatible amb la responsabilitat que tenen. La mesura va causar un gran terrabastall. Al cap d’uns quants dies, més de dos-cents funcionaris, la majoria subdirectors generals, van signar un manifest en què criticaven la decisió. La presencialitat sembla una obsessió particular d’Illa fins als detalls més cridaners: segons que expliquen a VilaWeb fonts parlamentàries, els dies que hi ha ple al parlament, per exemple, el president fa obrir a les set del matí la porta del davant –fins ara, a aquella hora, només s’obria la del darrere per a l’entrada de mercaderies.

Illa ha estat traçut a l’hora de fitxar o mantenir perfils que no són del PSC per a càrrecs molt concrets. Treballa a consciència per escenificar transversalitat i una tecnificació dels alts càrrecs. La setmana passada, el consell executiu va aprovar nous criteris per a incorporar membres independents als òrgans col·legiats o consells d’administració de les entitats públiques. Llevat de casos comptats, hauran de representar almenys un 10% d’aquests ens. És part del pla de la reforma de l’administració que impulsa Dalmau. Tanmateix, el govern, opacament, va modificar la relació de llocs de feina de dos-cents seixanta càrrecs per a facilitar que hi poguessin accedir funcionaris del món local i per a beneficiar-ne la lliure designació. La meitat dels nous alts càrrecs del sottogoverno prové del món local, i Illa s’ha nodrit especialment de batlles i càrrecs locals per a estructurar el seu entorn.

Els espais de decisió estratègica i de definició de les línies mestres del govern, és clar, també són en mans del pinyol socialista en què confia el president, per més que al govern hi hagi uns quants càrrecs que van més enllà del partit. El 20 de desembre, va reunir tots els directors generals i secretaris del govern en les primeres Jornades Directives de la Generalitat d’enguany, que van servir per a explicar-los el pla de govern i l’estratègia que té al cap el president i, és clar, preparar-los per aplicar-les. L’eslògan de la seva intervenció, que va durar tres quarts, reproduïa l’eslògan del PSC per a les eleccions, “Unir i servir”, actualitzat: “Unir per progressar, servir per transformar”. La intenció és de repetir-les de manera regular durant la legislatura.

Hi ha un altre element que eclipsa el paper dels fitxatges tècnics: la política comunicativa, molt eixuta i especialment controlada pel Palau de la Generalitat. La major part de l’equip de comunicació del president ja l’acompanyava durant l’etapa com a primer secretari del PSC o en el temps que fou ministre de Sanitat espanyol. Ara aquest equip domina el discurs de manera transversal. Els consellers concedeixen comptades entrevistes als mitjans i s’allunyen molt poc del missatge que Illa va filant cada dia. El relat és vertical, i amb una extraordinària contenció, sense pretensions ni idees ambicioses. En paraules de Dalmau: “Gestionar és la cosa més revolucionària que pot fer un govern.”

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El noi de vint-i-sis anys que va morir ahir electrocutat per la catenària de l’alta velocitat a l’estació de Lleida s’havia enfilat dalt el tren des de l’andana, després d’haver entrat al recinte esquivant els controls de seguretat, segons que han explicat a l’ACN fonts dels Mossos d’Esquadra.

Aquesta és la principal hipòtesi amb què treballen els investigadors de la policia catalana, que veuen menys probable que la víctima i l’altre noi que l’acompanyava, de vint-i-tres anys, haguessin saltat al tren des de la passera elevada que travessa les vies, tal com va dir ahir Adif.

Tot apunta que, durant la tarda, els dos joves ja havien intentat dues vegades d’accedir a trens d’alta velocitat que anaven a Barcelona. Finalment, sembla que van aconseguir de saltar els controls i arribar fins a un tren Alvia aturat a la via 2. El comboi cobria el trajecte entre la Corunya i Barcelona, i duia 185 passatgers a bord.

Cap a les 20.20, un dels nois es va enfilar dalt el tren i, en entrar en contacte amb la catenària, va rebre una forta descàrrega elèctrica, cosa va original un incendi, i va morir. L’altre noi en va sortir il·lès, però el van traslladar a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida amb un atac d’ansietat.

La incidència va obligar a tallar la tensió a tota l’estació i va afectar tots els trens de llarga i mitjana distància que s’havien d’aturar a Lleida. Cap a les 10.40, Adif i Renfe van informar que s’havia restablert la tensió a la catenària i que els trens podien tornar a circular.

Els Mossos continuen elaborant l’atestat de l’incident, que traslladaran a l’autoritat judicial a partir de la declaració dels testimonis i les imatges de les càmeres de seguretat.

El govern espanyol ha pactat amb els sindicats una pujada del salari mínim interprofessional (SMI) de 50 euros mensuals, que significa un augment del 4,4%. Així, l’import mensual se situa en els 1.184 euros. En total, l’increment anual serà de 700 euros. Ho ha anunciat la vice-presidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz. “El diàleg social funciona, és l’eina per a donar bones notícies i avui fem un pas endavant amb una bona notícia”, ha dit.

La patronal no s’ha afegit a l’acord perquè s’allunya del topall del 3% d’increment proposat pels empresaris. La mesura s’aprovarà al consell de ministres de manera imminent.

L’acord també inclou el compromís del govern espanyol que, en el termini de dos mesos, es constituirà una taula de diàleg social que tindrà l’objectiu de desplegar íntegrament la directiva de salaris mínims europeus. D’aquesta manera, es busca incorporar a la legislació el mandat que l’SMI arribi a ser el 60% del salari mitjà.

Finalment, Díaz ha anunciat la implementació de campanyes específiques de la inspecció de treball per garantir que l’increment dels sous més baixos arribi a les empreses.

El ministre de la Presidència espanyol, Félix Bolaños, ha dit que la proposició no de llei de Junts que demana a Pedro Sánchez que se sotmeti a una qüestió de confiança es tramitarà al congrés, però que s’hi faran “ajustaments” respecte del text original “per a adaptar-la al reglament del congrés i a la constitució”. Una volta es modifiqui el text, diu Bolaños, seran “en un escenari nou”: “Durant les setmanes i els mesos vinents, veurem com avança aquesta qüestió.” Ara per ara, segons Bolaños, “és una mica aventurat fer hipòtesis sobre què passarà d’aquí a un mes i mig o dos mesos”. “M’estimo més anar partit a partit i dia a dia”, ha dit. En tot cas, ha recordat que Sánchez mateix ja va avançar que no veia necessari sotmetre’s a la confiança del congrés.

Què queda fora en el nou decret acordat entre Junts i el govern espanyol? 

En una entrevista a TVE, Bolaños ha dit que la proposició no de llei de Junts no era vinculant, i no tenia efectes jurídics. Ha justificat que el govern espanyol en pactés la tramitació: “Per a nosaltres és molt més important que avui els pensionistes tinguin un augment de la pensió.” En tot cas, ha insistit que la moció de confiança era una prerrogativa del president del govern.

Félix Bolaños, sobre su la cuestión de confianza a Sánchez solicitada por Junts a la que el presidente del Gobierno ha respondido que "no ve necesidad de hacerlo": "Creo que el presidente ha sido bastante claro, no creo poder añadir nada" #LaHoraFélixBolaños pic.twitter.com/CzWPPETB5z

— La Hora de La 1 (@LaHoraTVE) January 29, 2025

Tot plegat, després d’una negociació intensa que va permetre l’aprovació del decret de l’anomenat escut social amb una trentena de mesures. Bolaños ha dit que les converses amb Junts van començar l’endemà de la votació al congrés, es van accelerar el cap de setmana, i van culminar ahir al matí, quan es va aconseguir un “punt d’equilibri que garanteix que avui 12 milions de pensionistes estiguin tranquils”. “Al final val la pena la feina, l’esforç i el diàleg”, ha defensat.

En aquest sentit, ha celebrat que l’acord recollís totes les mesures de “l’escut social”, i ha dit que el govern espanyol provaria de recuperar les mesures econòmiques que havien quedat fora del text mitjançant el diàleg i la negociació al congrés.

En aquest marc, ha acusat el PP d’haver votat en contra del decret per interessos polítics i sense tenir en compte que la seva decisió perjudicava la gent, i ha retret que el PP sempre votava en contra dels augments de les pensions.

“La llei del PP deia que les pensions augmentaven d’un 0,25% en tot cas”, mentre que el govern de Pedro Sánchez “les ha augmentades d’un 26,5%”. “Aquesta és la diferència entre quan governen les dretes i les esquerres”, ha dit.

El vent i el fred s’intensifica. La Generalitat de Catalunya ha elevat a alerta el pla Ventcat per la previsió de ratxes de més de 72 quilòmetres per hora avui i aquesta matinada al litoral de Tarragona, Barcelona i la Catalunya Central. Ho ha anunciat Protecció Civil, que ha demanat prudència a la ciutadania i ha advertit que les fortes ratxes de vent s’intensificaran durant la nit a la costa. A més, la reunió del Centre de Coordinació Operativa Integrada (Cecopi) ha informat que continua l’episodi de vents amb risc extrem d’incendis forestals a bona part del País Valencià. Per la seva banda, l’Aemet ha activat l’alerta groga per ratxes de vent superiors als 70 quilòmetres per hora.

De fet, els bombers ja han atès fins a les 18.00 hores d’avui uns 150 avisos relacionats amb el vent al Principat, cap greu, en la seva majoria al litoral, per retirar arbres caiguts o per sanejar façanes d’edificis amb elements inestables. A banda, els serveis d’emergències del País Valencià ha rebut 1.161 trucades que s’han traduït en 828 incidents i 83 actuacions.

Les ratxes de vent més fortes s’han registrat en les últimes hores a Xodos (Alcalatén), arribant als 130 km/h. A més, a Aiora i Sumacàrcer (Ribera Alta) han arribat als 129 km/h; a Puig Sesolles (Vallès Oriental), 123,8 km/h; a Bunyol (Foia de Bunyol), 123 km/h; i a Betxí (Plana Baixa), 122 km/h.

El Consell de la República ha fet públiques les sis candidatures que es presenten a la presidència de l’organisme. Les eleccions seran electròniques i es faran entre el 8 de febrer a les 9.00 i el 12 de febrer, també a les 9.00.

D’avui al 7 de febrer, els candidats podran fer campanya per a presentar les seves propostes, i els resultats es faran públics a la web del Consell el 13 de febrer a les 9.00. Ara, després d’això hi haurà quatre dies perquè es presentin reclamacions i la proclamació definitiva del nou president del Consell de la República es farà el 17 de febrer.

A les eleccions, s’hi presenten cinc homes i una dona. Us donem tot els detalls sobre qui són i què defensen els candidats, ordenats alfabèticament.

Jordi Castellà
Jordi Castellà, en una imatge d’arxiu (fotografia: Europa Press).

Jordi Castellà és advocat, informàtic i regidor a l’Ajuntament de Canet de Mar, especialitzat en la història del dret, dret públic i dret internacional. Ja es va presentar l’any passat i va aconseguir 493 vots, un 5,5% del total. La seva candidatura és centrada a reforçar l’estratègia per a aconseguir la independència de Catalunya des d’una perspectiva internacional. Una de les seves propostes és traslladar la seu del Consell a Suïssa, aprofitant-ne la neutralitat diplomàtica, per avançar cap al reconeixement de la futura República Catalana per part de l’ONU.

També considera necessari de consolidar relacions diplomàtiques amb actors clau de la comunitat internacional. Atesa la negativa de l’estat espanyol a facilitar el dret d’autodeterminació, creu que l’única solució, legal, pacífica i democràtica possible serà sol·licitar el reconeixement previ del dret d’autodeterminació i la independència a les Nacions Unides (ONU), seguint l’exemple d’altres nacions, com ara Guinea Equatorial, Palestina i el Sàhara Occidental. D’aquesta manera, diu que es disposaria de l’empara internacional necessària que permetés de fer efectiva la independència.

També proposa d’impulsar estructures institucionals que permetin de construir les bases de la futura República Catalana, assegurant que estiguin preparades per a assumir funcions d’estat en el moment que es faci efectiva la independència. Per aconseguir-ho, defensa la mobilització ciutadana com a peça clau per a mantenir la força del moviment independentista.

Antoni Walter Castelló
Antoni Walter, en una imatge al seu perfil de Twitter.

Antoni Walter Castelló, més conegut per Toni Castelló, és un mallorquí professor de secundària amb ascendència alemanya. És militant d’Esquerra Republicana, tot i que es defineix com a “militant passiu i molt crític amb la deriva que du d’ençà uns quants anys”. També, diu, és afiliat a l’Assemblea Sobiranista de Mallorca.

“La meva intenció no és guanyar aquestes eleccions ni ser president del Consell. Jo el que vull és deixondir l’independentisme, a fi que arribem a la nostra llibertat”, explica. Diu que està decebut en veient que el debat independentista es limita al Principat. Es presenta –afegeix– amb l’objectiu d’encetar el debat per a definir què és la nació catalana i insisteix que cal unitat d’acció.

Toni Comín
Toni Comín, en una imatge d’arxiu (fotografia: Adiva Koenigsberg).

Toni Comín ha estat vice-president del Consell de la República d’ençà que es va fundar i ara es presenta per a ser-ne el president. Es va haver d’exiliar a Bèlgica el 2017 i és eurodiputat d’ençà del 2019. El seu pas pel Parlament Europeu ha estat sempre condicionat per les traves judicials de la Junta Electoral d’Espanya, que no volia que exercís com a eurodiputat sense jurar la constitució d’aquell país. Inicialment, va poder prendre possessió de l’escó gràcies a la sentència Junqueras, però quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va emetre la sentència concreta sobre el seu cas, li va tancar la porta. És per això que, ara com ara, Comín no pot exercir d’eurodiputat malgrat que en va revalidar l’escó a les eleccions.

Es presenta com una garantia de la continuïtat del Consell després de la renúncia de Carles Puigdemont i reivindica que la seva experiència a la direcció de l’organisme ho facilita. Fa de la internacionalització el seu tema central de campanya i diu que la condició d’eurodiputat i l’agenda de contactes aconseguida fins ara ho facilitaran. Proposa de doblar la xarxa de delegats que té el Consell a l’estranger i diu que s’ha de dedicar a explicar la legitimitat i l’encaix legal del dret d’autodeterminació de Catalunya.

Aquestes darreres setmanes ha estat a l’ull de l’huracà amb comunicats encreuats arran de l’auditoria interna dels comptes de les entitats que donen suport legal i financer al Consell de la República, i que va concloure que hi havia despeses no justificades de Comín amb els diners de les donacions dels socis. Comín diu que l’auditor no va tenir en compte un apartat del conveni de repartiment d’ingressos entre Cat Global i l’associació Catalunya Cultura i Progrés (CATCIP), que definia com s’havien de repartir els diners de les donacions. Alhora, el cantant Valtònyc –que havia treballat d’informàtic per al Consell de la República– el va acusar de males pràctiques i d’haver fet “transferències personals al seu compte mentre els deutes del Consell amb els proveïdors creixien i les donacions disminuïen”. Com a resposta, Comín ha anunciat una querella contra Valtònyc en defensa de la seva honorabilitat i reputació.

Toni Comín: “No tinc res de què amagar-me, presentaré batalla”

Jordi Domingo
Jordi Domingo, en una imatge d’arxiu (fotografia: Albert Salamé).

L’advocat i ex-cònsol major del Consolat del Mar Jordi Domingo fou la segona personalitat que va confirmar que es presentaria a les eleccions del Consell de la República. Domingo és un advocat amb una trajectòria professional de més de quaranta-set anys en els àmbits del dret civil, mercantil i processal. Es va graduar a la Universitat de Barcelona i és membre del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona (ICAB) d’ençà del 1975.

Durant anys, com a advocat i el seu paper com a jurista, ha estat compromès amb la denúncia contra els abusos i la repressió de l’aparell judicial espanyol contra l’independentisme i ha tingut un paper actiu en la construcció nacional, fent aportacions polítiques, com ara una proposta de constitució de la República Catalana.

El 1989 va fundar el primer despatx català a Moscou, amb què va establir una relació estreta amb la Unió Europea i va col·laborar en projectes empresarials internacionals, especialment en països amb economies emergents. El seu despatx va ser col·laborador de les Nacions Unides i membre del Centre de les Nacions Unides per a la Facilitació del Comerç i Desenvolupament del Comerç Electrònic (UN/CEFACT).

Domingo es presenta a les eleccions amb tres eixos: transparència, consens i territori. Segons ell, en la legislatura anterior hi va haver manca de transparència. Creu que convé que el Consell aplegui totes les sensibilitats de l’independentisme i que els consells locals tinguin un paper clau. Així mateix, assenyala que el Consell és l’única institució del país que deriva de la declaració d’independència i per això convé protegir-lo i mantenir-ne l’estructura fora de l’estat espanyol.

Jordi Domingo: “Toni Comín no és la persona apropiada, s’ha de fer foc nou”

Montserrat Duran
Montserrat Duran, en una imatge d’arxiu.

Montserrat Duran encapçala la llista REvolucionemNos, una candidatura col·lectiva d’un grup de persones registrades al Consell de la República i de representants de consells locals de tot el país, que diuen que tenen com a únic objectiu assolir la independència.

Tal com expliquen a la web, consideren que el Consell és una eina útil i “una institució clau per a externalitzar la carpeta catalana; per a desenvolupar estructures d’estat; per a fer front i denunciar els abusos del règim del 78; per a aglutinar sensibilitats i proposar accions i campanyes”.

Duran ha anunciat que, si la seva llista aconsegueix dirigir l’entitat, impulsaran un observatori per a auditar les estructures socials, polítiques i econòmiques sorgides després de l’inici del “règim del 78”, i que presentaran una proposta de pressupost d’una hipotètica república catalana abans de l’abril. També ha proposat d’auditar abans del maig d’enguany la gestió econòmica i organitzativa que ha tingut fins ara el consell, identificar la identitat digital de l’entitat com a cens oficial de la república catalana i elaborar una proposta de constitució del futur estat català.

Lluís Felipe Lozano
Lluís Felipe Lozano, en una captura de pantalla d’un vídeo de YouTube.

Lluís Felipe Lozano és llicenciat en periodisme i postgraduat en informació internacional i països del sud. També es va presentar l’any passat i tan sols va aconseguir 66 vots, un 0,8% del total.

Defensa que s’ha de negociar amb Algèria la creació d’un microstat a Bab El-Oued, un barri popular de la ciutat d’Alger on fa unes quantes dècades es parlava català a causa de l’arribada de ciutadans dels Països Catalans. Diu que seria gestionat com a “Resort” amb una oferta cultural exclusivament en català i habitatges per a famílies catalanoparlants i que, en canvi d’això, la República d’Algèria cobraria per la protecció militar del territori i podria difondre entre els residents i visitants les oportunitats de turisme, solidaritat i inversions a la resta del territori.

També proposa de promoure la reducció fiscal als territoris catalans administrats per Espanya, França i Itàlia i afavorir l’acord de llibertat de moviment entre la UE i Andorra perquè l’estalvi fiscal pugui ser destinat a la contractació de serveis educatius, sanitaris, i consultories a Andorra, garantint l’atenció en català i la consolidació d’un estat monolingüe en català, que veuria augmentar el producte interior brut (PIB).

Avui es compleixen tres mesos de la gota freda que va assolar l’Horta Sud, la Ribera Alta, la Foia de Bunyol, els Serrans, la Plana d’Utiel-Requena i el Camp de Túria. Hi hagué grans danys personals: 224 morts, als quals s’afigen els tres desapareguts que a partir d’avui ja es consideren oficialment morts, i dos treballadors de la reconstrucció que van morir per l’esfondrament d’una escola a Massanassa i de l’escala d’un garatge a Benetússer. En total, 229 víctimes. Tot i que no hi ha res comparable amb les pèrdues humanes, els danys materials i econòmics també han estat importants. L’Institut Valencià d’Investigacions Econòmiques (IVIE) estima que les pèrdues són de 17.000 milions d’euros, una xifra que creixerà. A més, hi ha l’impacte ambiental, especialment al parc natural de l’Albufera. Repassem algunes dades significatives de tot plegat.

La gota freda va destruir el 20% dels actius productius de la zona afectada

28 municipis encara en emergència 2

El 17 de gener es va començar a desactivar l’emergència per la gota freda, anunciada pel president de la Generalitat, Carlos Mazón. Així, va traure 163 municipis de la situació d’emergència, 75 van baixar al nivell d’emergència 1 i 28 encara romanen al nivell 2. Aquests darrers són: a l’Horta Sud, Alaquàs, Albal, Aldaia, Alfafar, Benetússer, Beniparrell, Catarroja, Llocnou de la Corona, Massanassa, Paiporta, Picanya, Sedaví, Torrent i Xirivella; a la Ribera Alta, l’Alcúdia, Algemesí, Alginet, Llombai, Montroi i Real; a la Foia de Bunyol, Bunyol, Godelleta, Xest i Xiva; als Serrans, Sot de Xera i Xestalgar; al Camp de Túria, Riba-roja de Túria; i a la Plana d’Utiel-Requena, Utiel.

El nivell 2 d’emergència preveu municipis que encara necessiten suport extern per a la resolució de l’emergència. Segons que va explicar el conseller d’Emergències i Interior, Juan Carlos Valderrama, en aquestes localitats encara es requereixen actuacions intenses d’extracció de llots i neteja en garatges i soterranis, tasques d’aigualeig de carrers, buidatge de campes d’apilament (de llots, estris i vehicles), i necessitats de serveis bàsics i subministraments d’aliments, que necessiten la presència del dispositiu d’emergència.

D’una altra banda, el nivell 1 fa referència a les localitats on es considera que n’hi ha prou amb l’estructura municipal per a la gestió de l’emergència. El Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat actua com a òrgan de suport, i pot mobilitzar recursos d’unes altres administracions. Segons que informa la Generalitat, en el nivell 1, els municipis passen a la reconstrucció. Tanmateix, hi ha hagut un municipi, Pedralba (Serrans), que ha demanat a la Generalitat de tornar al nivell 2 d’emergència. El batlle de la població assenyala que la situació és gairebé la mateixa que l’endemà de la gota freda. Una de les tres persones que encara no s’han trobat va desaparèixer precisament allà.

La destrossa dels cotxes

Una de les imatges més colpidores de la gota freda han estat els cotxes amuntegats, primer als carrers, i després als cementeris de vehicles. S’estima que hi ha uns 130.000 vehicles afectats, dels quals, segons la DGT, el 98% han de ser desballestats i, en conseqüència, donats de baixa definitivament. L’acumulació d’aquests cotxes, sovint en terrenys a prop dels municipis, ha esdevingut un perill, i fins i tot hi ha hagut incendis.

La gestió d’aquests residus perillosos i voluminosos és lenta i costosa. S’han de tractar adequadament per a evitar la contaminació de sòls i d’aqüífers. Les empreses de desballestament treballen per retirar-los dels municipis afectats i després per descontaminar-los i processar-los. Segons el conseller de Medi Ambient, Vicente Martínez Mus, a hores d’ara s’han retirat 90.000 vehicles. És a dir, en queden, pel cap baix, 40.000 més per a gestionar. La portaveu del Consell, Susana Camarero, va afirmar que Catarroja i Alfafar ja són nets de cotxes. Però una altra qüestió és on els traslladen. Ja hi va haver polèmica quan, per exemple, se’n van traslladar en massa centenars a un paratge natural de Muro d’Alcoi (Comtat), a la vora del riu Agres.

Reconstrucció de les infrastructures

La gota freda va destruir tota mena d’infrastructures, com ara carreteres, camins, ponts i la xarxa de transport públic (rodalia i metro). Segons estimacions del Ministeri de Transports espanyol i la Generalitat Valenciana, es van destruir infrastructures per un valor de 2.900 milions d’euros. Totes les carreteres ja són en ple funcionament, i dels camins rurals, segons la Generalitat, n’hi ha arreglats 42 de 181 (139 són en procés).

Quant al transport públic, hi ha línies de rodalia i metro que encara no s’han pogut restablir completament. La C3 de rodalia funciona tan sols entre València i Aldaia, i falta restablir el tram entre Loriguilla i Utiel. Les línies 1, 2 i 7 del metro de València també funcionen parcialment. Les L1 i L2 funcionen de Bétera i de Llíria (Camp de Túria), respectivament, fins a l’estació de la Plaça d’Espanya, i la L7 sols circula entre Marítim i Sant Isidre. Així, doncs, encara hi ha 21 estacions sense servei a l’Horta Sud i la Ribera Alta.

Segons que va anunciar Mazón, les tres línies de metro arribaran fins a l’estació de València Sud durant la primera quinzena de febrer. La portaveu del Consell ha avançat que es destinaran 103 milions d’euros a la reparació del metro. VilaWeb ha preguntat a la Conselleria de Medi Ambient sobre el restabliment complet del servei i han respost que treballen perquè tota la xarxa siga operativa abans de l’estiu. Mentrestant, continua habilitat el servei d’autobusos llançadora fins a les localitats afectades.

Habitatges, garatges i edificis municipals

Es calcula que hi ha aproximadament 130.000 habitatges afectats pels aiguats. L’Institut Valencià de l’Edificació ha revisat, ara com ara, 9.922 immobles en 54 localitats, dels quals n’hi ha almenys 1.458 que són inhabitables. S’han hagut de fer 519 desallotjaments i més de 200 apuntalaments. A més, 308 habitatges s’hauran d’enderrocar. Els garatges han estat una altra de les imatges més recurrents d’aquests mesos. Se’n van inundar 884. Segons la Generalitat, ja n’hi ha 831 de nets, 38 en procés i 14 de pendents.

Quant als edificis municipals afectats, fa poc que el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar que en finançaria el cost total, amb una inversió de 1.700 milions d’euros. Anirien destinats a la reconstrucció de prop de 100 centres administratius, 45 escoles infantils, 58 biblioteques, 55 poliesportius, 40 centres de dia i 16 mercats i llotges. També va dir que el govern espanyol pagaria la reconstrucció de les infrastructures de proveïment, sanejament i depuració d’aigua, amb una inversió de 500 milions d’euros del Ministeri per a la Transició Ecològica.

Arriben les ajudes?

Una de les principals queixes dels afectats és el retard de les ajudes. Segons dades de la Generalitat, s’han destinat 891 milions d’euros a ajudes directes. D’aquests, 200 milions han estat per a les ajudes de 6.000 euros per família i habitatge, 62 milions per a ajudes de 200.000 euros als ajuntaments, i 250 milions per a vehicles sinistrats. El govern espanyol va aprovar tres reials decrets per a mobilitzar 16.600 milions d’euros, dels quals s’han abonat 1.600 milions en ajudes i indemnitzacions.

El 15 de gener, el Consorci de Compensació d’Assegurances havia registrat més de 230.000 sol·licituds d’indemnitzacions per habitatges, vehicles, comerços i més. En la mateixa data, havia pagat unes 80.000 indemnitzacions, per un import aproximat de 1.000 milions d’euros.

Centres educatius i xiquets desplaçats

Segons que ha dit aquesta setmana la portaveu del Consell, Susana Camarero, tots els alumnes han reprès les classes i hi ha vuit centres educatius que necessitaran aules pre-fabricades, que ja s’han començat a muntar. Tanmateix, no se sap quants alumnes hi ha desplaçats encara en uns altres centres. Marc Candela, coordinador sindical de l’STEPV, diu que l’última xifra que tenen és d’abans de Nadal: 10.000 estudiants desplaçats. Aquest últim mes s’han obert uns quants centres; per tant, en deuen ser menys, però Candela denuncia que la Conselleria d’Educació “segresta la informació”. La FAMPA creu que les xifres oficials no són fiables i que hi ha una falta de transparència de la conselleria.

L’impacte ambiental

Fins ara, segons la Generalitat, s’han retirat 500.000 tones de residus. Un dels punts crucials de la catàstrofe ha estat el parc natural de l’Albufera, on desemboca el barranc de Torrent (o del Poio). Acció Ecologista-Agró continua organitzant jornades amb voluntaris per a fer tasques de neteja, i ja hi han anat més de 500 persones. Segons Eva Tudela, membre de la comissió de territori del col·lectiu, han portat als gestors autoritzats de residus 2,5 tones de plàstics. Calcula que n’han tret moltes més, 10 o 12, però que els militars les van retirar abans que les poguessen dur als gestors. El conseller de Medi Ambient ha dit que s’havien invertit més de 20 milions en la recuperació del parc. Tudela confirma que les administracions han començat a treballar-hi i que han retirat els residus més voluminosos i perillosos, però hi ha qüestions que no sap com s’abordaran, com ara els microplàstics i les boletes de poliestirè que romanen en l’aigua.

En relació amb el parc de l’Albufera, hi ha un altre aspecte que preocupa, especialment als llauradors: els arrossars. La major part de les motes –els dics que separen els camps del llac– van quedar molt deteriorades i en alguns casos, com els dels tancats del sud, han quedat fora dels fons d’urgència destinats a la recuperació del parc natural. A la primavera, hauran de buidar l’aigua per a cultivar l’arròs i temen que les motes s’esquerden del tot i l’aigua del llac torne a entrar als camps. A hores d’ara, dotze llauradors dels tancats del sud han registrat una instància a l’Ajuntament de València per a exigir que els informen per què han estat exclosos.

Javi Jiménez Romo: “És una tragèdia ambiental, l’agressió més forta que ha rebut l’Albufera”

La situació al camp

La gota freda va afectar unes 70.000 hectàrees de conreu, 6.177 llauradors i ramaders, amb unes pèrdues d’uns 800 milions d’euros (500 en infrastructures i 300 en danys directes al conreu). El govern espanyol va aprovar un total d’ajut específic al sector agrari perjudicat per la gota freda de 444,5 milions d’euros, desglossat en unes quantes línies. Per a la reparació d’infrastructures hídriques i camins, el Ministeri d’Agricultura va destinar 170 milions d’euros, i la Conselleria d’Agricultura en va aportar 50 milions. En total, aquestes ajudes no arriben a cobrir la meitat dels danys a les infrastructures. Quant a ajudes directes per pèrdues de producció als llauradors, el govern espanyol va aprovar un pressupost de 200 milions, dels quals es van començar a repartir ahir els primers 45,9. Unes ajudes que, segons la Unió Llauradora i Ramadera, són insuficients. Carles Peris, president del sindicat, assenyala que la inversió i la reparació de les infrastructures és més lenta que no es preveia. Als ramaders, no tan afectats, la conselleria els ha destinats 3,5 milions per a reparar granges i renovar bestiar.

Avui, el president Carlos Mazón és un home amb els peus de fang, però el 23 d’octubre era un home feliç a Barcelona. A les tres de la tarda va protagonitzar una plàcida conversa amb el periodista Salvador Enguix al Círculo Ecuestre. En la presentació, Enric Lacalle, president de l’entitat, va dir que els empresaris valencians estaven molt contents amb Mazón perquè els ajudava molt. A partir d’ací, flors i violes i romaní. Va parlar d’inversions, de la Copa Amèrica, del Sabadell, que estava tan bé a Alacant ocupant el lloc de la CAM, del torró de Xixona i del corredor mediterrani. El 29 d’octubre, encara no feia una setmana d’aquell massatge, i el fang, l’aigua i les canyes van arrossegar les fotografies, les paraules i l’honorabilitat del càrrec. Abans, però, Mazón va tenir un darrer moment de placidesa i sobretaula llarga en el reservat d’un restaurant de València que s’ha fet molt famós: El Ventorro. Un moment de placidesa i de negligència.

Despús-ahir, Mazón era un home no tan feliç a Barcelona, encara que també va somriure al costat d’un cotxe i del president Salvador Illa. Va participar en una cimera sobre mobilitat elèctrica i en el discurs va suplicar a Seat que fes molts cotxes elèctrics i que adquirís les bateries que Volkswagen fabricarà a Sagunt. “Això sí que seria una bona palanca per a la meua terra”, va dir, tot flexionant el cos cap endavant.

Entre un posat barceloní i un altre, han passat tres mesos, 224 morts, 3 desapareguts que, legalment, avui ja són considerats morts, i dos treballadors de la reconstrucció també morts. Encara hi ha desenes de poblacions que viuen molt lluny de la normalitat a conseqüència del trauma i de la destrossa.

Durant aquest temps, en paral·lel a la lentitud amb què la vida va normalitzant-se en les comarques afectades per la gota freda, Mazón ha començat un procés de reivindicació i reconstrucció personal com a president de la Generalitat. Al principi anava lent, però d’ençà del tombant d’any, es fa molt més visible i també va més accelerat. Molt més que no pas la millora dels pobles afectats. Ovacions, èpica i aplaudiments per a tapar les estampes del dolor.

El pecat original de Carlos Mazón, no ser al lloc que tocava quan tocava i fent el que tocava, ha marcat el seu tarannà i la seua evolució aquests tres mesos. El president ha passat d’estar “noquejat”, en paraules d’Alberto Núñez Feijóo, a tornar a exhibir fatxenderia.

Els tres homes del president

Quan per fi va prendre consciència que la torrentada també l’havia arrossegat a ell, en compte de fer-se acompanyar dels seus consellers, Mazón es va deixar caure en braços de tres amics incondicionals. Són tres homes que vénen d’Alacant i que formen el nucli dur de Presidència. Ells l’han agombolat i li han escrit el llibre de la supervivència que segueix fil per randa.

Qui sempre eixia a les fotografies amb Mazón, quan arribava al centre d’emergències, és José Manuel Cuenca, el cap de gabinet i secretari de comunicació. És qui manté les relacions amb la premsa i qui matisa o amplia alguns dels missatges del president. Va ser director d’emissores de la COPE a Alacant i Múrcia i va treballar a l’empresa STV Gestión S.L., una de les primeres a endur-se contractes públics d’urgència relacionats amb la neteja i la reconstrucció per la gota freda. Comparteix pis amb Mazón i dos dies abans de la catàstrofe va córrer amb ell la mitja marató de València.

El segon home és Santiago Lumbreras, també ve d’Alacant i també formava part del nucli original d’Eduardo Zaplana, el cappare del mazonisme. Va ser cap de gabinet quan Mazón era president de la Diputació d’Alacant, però és un vell conegut a València. Ell va ser l’artífex de les llistes negres de periodistes a Ràdio 9, quan hi va entrar amb armes i bagatges en el primer mandat de Zaplana. Es tractava de netejar l’emissora pública de “rojos i maricons”. La frase és textual, encara que Lumbreras ho va voler negar en una comissió que es va obrir a les Corts.

I el tercer assessor àulic del president és Cayetano García, secretari de Presidència. És un alt funcionari que ha estat secretari general dels ajuntaments de Paiporta i d’Alcossebre. De tots tres, se’l considera el cervell de Carlos Mazón. Va ser l’artífex del “pla simplifica”, un decret llei que modifica desenes de lleis existents, en la majoria dels casos per a desregular. Un d’aquests canvis és permetre ara la construcció d’hotels a cent metres de la costa, o desestimar el PATRICOVA com a referència per al risc en zones inundables i guiar-se pel sistema estatal de cartografia que és molt més permissiu.

Crear el relat

Amb ajuda d’aquest equip, Carlos Mazón s’ha reconstruït i ara torna a ser qui era. Ha encapsulat el problema de la mala gestió de la pre-alerta i la post i s’ha descontaminat.

Això es pensa, però ha passat per alt un detall. Els ciutadans no s’obliden d’allò que va passar, perquè allò encara es conjuga en present, encara passa i encara se sofreix. Les comarques de la Ribera, de la Plana d’Utiel-Requena, de la Foia de Bunyol i de l’Horta Sud no han pogut encapsular res perquè encara no han recuperat la normalitat.

Això crea la sensació que el president viu en un univers paral·lel, lluny d’aquest món real. No s’ha adonat d’aquests peus de fang que no el deixen avançar. No entén que cada volta que ix al carrer hi haja gent que li demane que dimitesca. A Xilxes, en un hospital de Castelló, a l’Hospital Clínic de València, en un pont a Torrent, a la Universitat d’Alacant. Només vivint en una realitat virtual, Mazón pot dir que aquells que l’escridassen són regidors camuflats d’estudiants, grups de catalanistes i tota mena de constructes que li impedeixen de veure els milers de persones que ja han omplert tres vegades els carrers de València, entre més ciutats, com Elx i Alacant.

Aquella absència

El 29 d’octubre, Carlos Mazón no va fer cap compareixença pública entre les dotze del migdia i dos quarts de deu del vespre. La primera va ser per a dir que les precipitacions tan intenses s’acabarien a mitjan vesprada perquè la depressió que les ocasionava es traslladaria cap a la Serrania de Conca. La segona va ser per a dir que no sabia gairebé res del que havia passat al seu país durant aquelles hores i que no podia fer cap afirmació sobre pèrdues humanes.

La negligència del govern de Mazón ha agreujat notablement les conseqüències dels aiguats

La següent comunicació, Mazón la va fer passades dos quarts d’una d’aquella nit. Quan ell titubejava davant els micròfons, centenars de persones maldaven per parlar amb el 112 i no ho aconseguien. Uns altres explicaven per la ràdio que estaven enfilats dalt un arbre o damunt un camió en un polígon industrial. Mentrestant, Mazón deia que sí, que hi havia víctimes mortals, però que no sabia quantes i que la gent es resguardàs a casa. Alguns ja no en tenien, de casa. Uns altres ja no tenien vida.

I la pitjor cosa de totes és que feia hores que la televisió pública i més mitjans de comunicació informàvem de la perillositat de la situació meteorològica, del desembassament del pantà de Forata, de la inundació a Utiel, del trencament del pont de Picanya… Li faltaven dades, a Mazón, que no havia tingut temps, en tot el dia, d’ocupar-se de la gota freda que atacava el seu país.

Vaivens

La resta és la història del fang i d’un Mazón extraviat que va passar d’agrair al president del govern espanyol la rapidesa amb què havia actuat i que hagués anat fins a València, a culpar-lo de tots els mals. Aquest tomb del discurs, empès per Núñez Feijóo, és la base de la seua estratègia de defensa. En això es basa per a dir que ell no té cap culpa que el cel s’obrís damunt el País Valencià el 29 d’octubre. I com que no en té cap culpa, no demana perdó a les víctimes. I no se’n va. I respon que ell sí que va anar al funeral de la Catedral i Pedro Sánchez, no. I que ell es va quedar estoicament a Paiporta amb els reis espanyols, i Pedro Sánchez, no. I que ells paguen ajuts a fons perdut i Pedro Sánchez els demanarà interessos.

Durant dies i dies, Mazón no es va traure l’armilla roja per a seguir al CECOPI l’evolució de l’emergència. Responia a la premsa amb monosíl·labs i s’amagava en la feina que deia que calia fer per a ajudar la gent.

Molt aviat, el diumenge 3 de novembre, a Paiporta, va tastar que complicada que seria la seua relació amb els ciutadans. Amb els carrers encara plens de fang i tot el poble i els voluntaris treballant per mirar d’eixir d’aquell infern, ell va voler acompanyar els reis espanyols en una de les visites més inoportunes i impertinents que es recorden. Tots van eixir esquitxats de fang. Allà es va trencar alguna cosa i Mazón va tornar a refugiar-se al CECOPI i al Palau de la Generalitat, amb els tres homes forts. Fora, la vice-presidenta Susana Camarero el cobria amb un capot de llocs comuns, veritats a mitges i retrets constants al govern espanyol. Camarero es va guanyar el lloc de portaveu en la remodelació del Consell que Mazón va fer unes setmanes després.

Aquells canvis van servir per a traure la consellera d’Emergències, Salomé Pradas, del lloc on mai no hauria d’haver estat, tenint en compte que desconeixia el sistema d’alertes a la població. També va fer fora la titular de Turisme, que havia demostrat que tenia menys empatia amb les víctimes que Mazón.

La gran incorporació va ser un militar d’alta graduació en la reserva, el tinent general Gan Pampols, a qui va nomenar vice-president segon per a la Reconstrucció Social i Econòmica. El salari del militar i altres declaracions van malbaratar en qüestió d’hores el crèdit que Mazón hauria volgut obtenir fent aquest gest.

La indigestió

Mazón s’amagava i no responia a la pregunta que ressonava de cap a cap del país. On era quan tot semblava que s’esfondrava? Per què no dirigia l’emergència? Per què no va avisar la població? La vesprada del divendres 8 de novembre, la situació va fer un tomb inesperat. Davant la pressió de la premsa, Presidència va filtrar que Mazón havia tingut un dinar aquell dia. Primer, van dir que era de feina, amb empresaris, que ràpidament ho van desmentir. Finalment, a palau ho van admetre: dinava amb una periodista per oferir-li la direcció d’À Punt. A poc a poc, es va saber el lloc del dinar i la durada. Hi ha hagut uns quants canvis de versions. La darrera és que hi va anar com a president del PP i no com a president de la Generalitat. Això va enervar encara més la població, perquè durant les hores més crítiques, el president no ho era.

L’endemà, dia 9, es va fer la primera de les tres manifestacions que s’han fet fins ara per a demanar-li que plegue. La més multitudinària, la de les 130.000 persones que el PP va voler menystenir dient allò dels catalanistes vinguts de fora. En realitat, a la ciutat sí que van venir, com van poder, molta gent dels pobles afectats, i molts voluntaris, amb les botes tacades de fang, que no s’assemblaven gens als peus de fang del president.

València sentencia Mazón amb la manifestació més multitudinària que es recorda

Feijóo s’ho mira

Les peticions de dimissió de Carlos Mazón van arribar molt aviat. Compromís li demanava que se n’anàs automàticament. El PSPV va dubtar. Primer, va dir que li aprovaria el pressupost si tenia a veure amb la reconstrucció, després va demanar insistentment al PP que el fes plegar, que ells donarien suport a qualsevol altre candidat que proposassen. Tothom mirava María José Català. En veure que s’enrocava, Compromís va demanar a Alberto Núñez Feijóo que el forçàs a plegar.

Feijóo no deia res. Després d’una primera visita a València en què va desmentir Mazón, que acabava de lloar Sánchez, i va provocar el canvi de rumb del president valencià, es va retirar a vigilar. De tant en tant, deia alguna cosa, com ara, que segur que Mazón donaria explicacions convincents i que havia mostrat la seua honestedat lligant el seu futur al de la recuperació dels territoris afectats.

En algun moment, Feijóo va deixar anar que el president Mazón no podia cometre més errades. Encara no li ha perdonat aquell pacte exprés amb Vox el juny del 2023, que va desbaratar l’estratègia del PP espanyol a les eleccions del juliol. Però després de dos mesos al purgatori, el PP espanyol ha decidit que és el moment de redimir Carlos Mazón. A començament de mes, Feijóo va visitar, d’incògnit, alguns pobles afectats per la gota freda. Hi va anar sense Mazón, però unes hores després sí que es van abraçar i sí que van tornar les paraules de lloança. I Mazón va fer un discurs en què es va presentar com la víctima de tot allò, i va dir que els seus enemics el volien caçar. Van tornar a sonar els himnes triomfants i els aplaudiments. València, Alzira, Astúries, Alacant… Mazón ja podia participar en actes de partit i sempre rebia el suport i el copet a l’esquena que l’empenyien a obrir l’agenda. Encara amb molta cura. Sense posar els peus de fang en cap dels pobles afectats, sense rebre les víctimes…

Però sí que va a les Corts i fa befa dels ajuts espanyols a Gaza, i participa en actes de partit on té lapsus que semblen més una confessió que no pas una altra cosa: “Una mentida, per molt ben contada que estiga, i jo d’això en sé molt, continua essent una mentida”…

La fatxenderia de Mazón protagonitza una nova sessió de control a les Corts

Ara Mazón va fent, amb una agenda oberta que el du a Barcelona a parlar de cotxes elèctrics; a Madrid a visitar FITUR i a deixar-se estimar; i a rebre l’ambaixador xinès al Palau de la Generalitat mentre espera que els diputats del PP i els de Vox adoben el calendari de compareixences a la comissió d’investigació a les Corts. Diu que hi vol anar, que té moltes ganes d’explicar la veritat. De mostrar el tiquet del dinar a El Ventorro… No hi ha calendari, encara, ni llista de compareixents. La comissió la presideix una diputada de Vox que té al costat el veterà diputat Betoret, del PP, que, en la primera sessió li deia a l’orella, com un versador, què havia de respondre a cada petició.

La comissió és el primer entrebanc que Carlos Mazón haurà de salvar si vol arribar amb salvament al congrés regional del PP del mes de juliol. Allà se sabrà si la llibertat vigilada a què el té sotmès Núñez Feijóo és una llibertat definitiva o l’ostracisme.

Coda final

En aquest remolí d’anades i vingudes per a omplir l’agenda d’actes que li permeten d’oblidar la gota freda, per a mirar d’empènyer-la més lluny d’aquests tres mesos que fa que va succeir, Carlos Mazón ha complert un somni. Segons que ell mateix va difondre a la xarxa X, dissabte, a la fi, va xafar un escenari relacionat amb el festival d’Eurovisió. El president feia anys que intentava que el grup Marengo representàs Televisió Espanyola al festival, però va fracassar i no va passar la selecció. Però ha heretat amb gust la deixa del Botànic de Ximo Puig que va convertir Benidorm en la ciutat-seu del concurs que Televisió Espanyola fa per a triar el seu representant. Mazón estava contentíssim de posar els seus peus de fang damunt aquell linòleum magenta tan lluent i tan lluny de l’Horta Sud i de la realitat.

L’escriptor i periodista Joan Safont Plumed (Mataró, 1984), col·laborador de VilaWeb, publica avui Josep Pallach, política i pedagogia (Pòrtic). És la biografia actualitzada d’un dels dirigents polítics més interessants de la segona meitat del segle XX a Catalunya. Safont en diu, al subtítol, “l’esperança truncada del socialisme català”, perquè era cridat a ser-ne un arquitecte determinant en el retorn a la democràcia, però un infart el va matar l’11 de gener de 1977, a cinquanta-sis anys, quan feia dos dies que el Reagrupament Socialista havia esdevingut el PSC-Reagrupament. El llibre de Safont és un encàrrec de la Fundació Josep Pallach, que preserva sobretot el llegat del Pallach pedagog. En aquesta entrevista parlem de la vida del polític i de les ucronies a què es presta la seva figura.

—La mort inesperada de Josep Pallach, el gener del 1977, va canviar de sobte la política catalana.
—Ha estat molt habitual el dubte: “Què hauria passat si no s’hagués mort en Pallach? Què hauria anat diferent?” És un personatge a qui sempre hi ha un retorn. La gent de l’entorn de Pallach se’n va anar cap a entorns molt diferents. La influència del pallaquisme es va ramificar molt. Hi ha molt de terreny per a l’especulació.

—Qui era Josep Pallach?
—Un polític que també era pedagog o un pedagog que també era polític. Neix el 1920, fill d’un regidor d’ERC a Figueres. De petit dóna un ram de flors a Macià, rep tot el pòsit del republicanisme empordanès, i entra molt precoçment a l’ambient polític. Però es radicalitza arran dels fets del 6 d’octubre i de la dificultat de la república per a donar satisfacció a les qüestions obreres. Trenca simbòlicament amb el pare i se’n va al POUM.

—Què l’atrau del POUM?
—En l’època de la república, Pallach no és un teòric. És molt jove, escriu articles de política amb quinze anys. Sobretot s’amara dels sèniors, com Joaquim Maurín. I Maurín diu que la revolució burgesa que ha posat fi a la monarquia ha estat un frau. Cal que la classe obrera faci una segona revolució, com a Rússia. Pallach té la pressa de la joventut, veu la insatisfacció que la república dóna al seu pare i detecta una radicalització, també de la dreta. Veu que el país s’encamina cap a un enfrontament molt intens, i pensa que, si ha de venir una dictadura, que sigui la roja. Compra tot el corpus marxista.

—Però arriba la guerra i el POUM s’allunya molt del comunisme soviètic.
—No volen estar sotmesos al jou de l’URSS. En poden admirar el model, però no en volen ser peons. No volen una estratègia subordinada. Uns altres socialistes, com Santiago Carrillo, cap de les Joventuts Socialistes Unificades espanyoles, en lloc de parlar de marxisme, parlen d’imperialisme, per boca dels discursos de l’URSS. El POUM no s’hi adhereix, a tot això. Vol una llibertat d’acció que té a veure amb els orígens llibertaris de Maurín i d’Andreu Nin, que vénen de la CNT.

—Després, la posició de Pallach encara s’accentua.
—Amb la guerra, rep de primera mà l’experiència del totalitarisme. Assassinen Andreu Nin, el seu líder, el seu mentor. I ell mateix és perseguit, interrogat, torturat, maltractat i empresonat per ser del POUM. A partir del 1939, l’experiència de l’estalinisme és definitòria per a dir: “Podem comprar l’anàlisi marxista, però aquesta praxi ja no la comprem.” Més tard, Pallach llegeix el Retorn a l’URSS, d’André Gide, que explica la desil·lusió de qui va fascinat a Rússia i hi descobreix que la dictadura del proletariat és, en realitat, la dels alts funcionaris, de la nomenklatura, i l’eliminació dels dissidents, dels propis companys…

—Tot plegat el torna anticomunista? O és una etiqueta excessiva?
—Tot plegat el torna anticomunista, sí. Almenys, li fa tenir una desconfiança molt gran cap als partits alineats amb l’URSS, com el PSUC i el PCE. Per això voldrà evitar que mediatitzin l’estratègia unitària de l’exili per a sotmetre-la a l’interès de l’URSS. Ara, hi ha uns altres partits socialistes i marxistes dissidents que col·laboren amb el POUM.

Podeu comprar Josep Pallach, política i pedagogia de Joan Safont a la botiga de VilaWeb
Fotografia: Albert Salamé.

—Pallach té un exili frenètic. Passa pel camp de Sant Llorenç de Cerdans, es treu una carrera, participa d’una xarxa d’evasió…
—Quan se’n va a l’exili, té un cabal d’experiències molt superior al de qualsevol nano de dinou anys. Se n’hi va sol i s’ha de buscar la vida. Per sort, la frontera entre l’Empordà i el Rosselló és molt artificial, i s’hi troba coneguts i amics. Aconsegueix sortir del camp i se’n va a Montpeller, on la Generalitat ha muntat la residència Ramon Llull. Allí estudia i té contacte amb Francesc Pujols, Alexandre Cirici Pellicer, Heribert Barrera, Alexandre Deulofeu… Recupera el vincle amb els supervivents del POUM per mitjà de Josep Rovira, personatge amb una vida de novel·la, que encapçala la Xarxa d’Evasió Martín, que es dedica a treure soldats jueus, anglesos i francesos perseguits per Andorra i l’Alt Urgell.

—L’estratègia és de col·laborar amb els aliats.
—Sí, Pallach pensa que col·laborar-hi farà possible la caiguda de Franco. Així es crea el Front de la Llibertat, sense la bandera del POUM i en connexió amb l’interior. És el moment del franquisme més dur i més negre. Un estat militaritzat, amb un exèrcit d’ocupació i molta policia secreta. Contra tot això, Pallach fa d’agent clandestí d’aquest front a Barcelona. Un anònim el veu i avisa: “Hi ha en Pallach a Barcelona!” Però la mateixa policia es pensa que és el seu germà Emili, i així sobreviu dos anys en clandestinitat. Llegint molt, fent molta activitat clandestina.

—Fins que l’enxampen.
—El 24 de desembre de 1944, dina al lloc on som, el bar Núria. Després, al vespre, té una cita amb una noia, però no hi podrà arribar. És una escena de pel·lícula: la policia el reconeix, ell se’n va del bar i s’escapa pels túnels del metro, però finalment l’acaben detenint i l’empresonen. Com que la noia amb qui havia de trobar-se n’informa la família, poden destruir documents i tothom es posa en alerta. Per això no connecten Pallach amb el seu nom clandestí, Recasens, i l’empresonen pels fets d’abans de la guerra. La repressió del règim, malgrat tot, continua essent ferotge.

—Al convent de Santa Clara de Salt, convertit en presidi, és molt hàbil.
—Et dóna mostra de la seva intel·ligència i perspicàcia que, a la presó, en lloc de mostrar una actitud hostil o rebel, es torna imprescindible. Es guanya la confiança de tothom: del capellà, del director… Als funcionaris, fins i tot els fa classe. Està tan ben situat que un dia aconsegueix fugar-se, gràcies a una operació planificada durant molt de temps, amb un col·lega que l’espera amb una moto.

—I novament a l’exili, coneix l’amor de la seva vida, Teresa Juvé.
—Juvé és una lluitadora de la resistència francesa. S’enamoren a primera vista. La Teresa esdevé una pedagoga molt destacada per la banda de la història i de la filologia, amb l’estudi de l’occità; i ell, per la banda de la psicologia. És pioner en l’estudi dels adolescents. Fan molt bon equip. Ara, la quotidianitat a l’exili és dura: viuen rellogats, en cases molt precàries, amb feines que han de renovar cada any, amb malalties… Les dificultats de la vida dels refugiats.

Teresa Juvé: “El 23-F era la setena persona que havien posat a la llista de gent de Girona que s’havia d’executar”

—En aquest temps brilla el Pallach pedagog. Quina concepció tenia de l’educació?
—Recull els fruits de la renovació pedagògica catalana. Farà la tesi sobre com els mestres de Girona ja feien trobades, escoles d’estiu, experiments, es passaven materials… Pels vincles de la resistència francesa, Pallach entra de professor al Liceu Experimental de Montgeron. L’escola francesa portava molt d’avantatge a la catalana, perquè, tot i que era molt jacobina, formava ciutadans i era molt important per a l’ascens social. Després de cent anys, calia modernitzar-la, i ell va tenir l’oportunitat de viure aquesta modernització de primera mà.

—En què consistia aquesta modernització?
—Coses que després hem vist aplicades. Grups reduïts, mestres que no tan sols donen la lliçó sinó que participen de la formació integral de l’alumne, molta relació amb els pares, molta formació en qüestions culturals… És quan es comença a parlar de ciències socials i del medi, d’estudiar la història o les ciències naturals a partir de l’entorn immediat, trencar certes barreres en el tracte amb els alumnes sense perdre el paper de cadascú… Experimentar noves formes d’ensenyament. Després això podrà aplicar-ho aquí, al món de l’institut.

—Quan torni, és clar. Però encara trigarà. Com s’imagina Pallach la caiguda de Franco i quin paper creu que hi ha de tenir, al seu espai polític?
—Entre el 1947 i el 1948, a l’exili es van comprar moltes maletes. Després de la Segona Guerra Mundial, tothom pensa que Franco està liquidat. Però sobreviu, i l’exili entra en una certa depressió. Pallach es prepara perquè el règim duri, i així pot anar madurant les idees. Primer, durant un temps, es creu que el col·lapse econòmic farà caure la dictadura, però canvia de parer quan el pla d’estabilització franquista comença a donar fruits i es crea una classe mitjana i la gent té cotxe i vacances. Pallach s’adona que Franco caurà per mort natural. Per tant, en tot cas, cal preparar uns partits i unes organitzacions.

Fotografia: Albert Salamé.

—Així revifa el Moviment Socialista de Catalunya (MSC), el gran partit que havia d’aplegar el POUM, la Unió Socialista de Catalunya, i una part d’ERC i de la CNT.
—Sí, i això farà entrar en crisi el gran tema que s’arrossega des de la guerra civil: la relació amb els comunistes. Totes aquestes instàncies unitàries i campanyes multipartidistes es feien sense col·laborar amb el PSUC, o fent veure que no existia. I la col·laboració, o no, amb el PSUC provocarà el trencament dins l’MSC entre Pallach i Joan Reventós, que fins llavors ha estat un amic clau en el pont de contacte entre l’interior i l’exterior.

—Reventós es declara marxista, Pallach s’emmiralla amb els alemanys.
—L’SPD alemany sempre ha tingut un vessant més possibilista i Pallach hi sintonitza de seguida. Fa temps que ha fet les mateixes reflexions que l’SPD consolida al congrés de Bad Godesberg, el 1959. La renúncia al marxisme com a dogma, l’assoliment del poder de manera democràtica, l’aposta per un sindicalisme molt fort, per les cooperatives i per l’entrada dels obrers en la propietat de les fàbriques i en els consells d’administració… Aquí ja hi havia vincles històrics amb els socialistes alemanys. Willy Brandt va venir a les Brigades Internacionals i era d’un partit marxista ben relacionat amb el POUM. Max Diamant, activista sindicalista i socialista jueu, estava molt relacionat amb les xarxes d’evasió. I Hans Matthöfer, evidentment. Pallach s’hi avé de seguida.

—Pallach es mor en un moment de disputa política molt aferrissada.
—La part de l’MSC dissident de Pallach, el PSC-Congrés, liderat per Reventós, s’ha radicalitzat molt. De vegades, fins i tot, sembla que el PSUC és més moderat en segons què. El PSC-Congrés parla de la via mediterrània de Líbia o d’Algèria. Les posicions s’endureixen i Pallach és molt atacat pels seus ex-companys. L’hegemonia en el món universitari, cultural, intel·lectual, periodístic, també fa que moltes vegades se senti atacat. Es parla dels diners que rep d’Alemanya, l’acusen d’estar mediatitzat per la CIA… Uns atacs molt propis també de la Guerra Freda, que llavors encara dura.

—Pallach sosté que el principal partit socialista català no s’ha de subordinar mai a Madrid.
—Absolutament. Pallach vol un reconeixement autònom de l’MSC a la Internacional Socialista. Vol que el partit socialista català que s’acabi articulant sigui autònom, amic del PSOE però ni subordinat ni vinculat orgànicament, amb una relació de col·laboració. Això va ser un dels seus cavalls de batalla. Té a veure també amb la seva concepció nacional: sempre diu que Catalunya és la nació dels catalans, no pas Espanya, i que si de cas, amb Espanya, s’hi haurà de fer una federació.

—Aquesta batalla es perd.
—Tots prediquen la unitat socialista, però hauria estat diferent amb Pallach viu. La força d’unir tres grups amb lideratges forts hauria tingut un repartiment diferent. No vull caure en les ucronies, eh? Però els alemanys no entenen això d’un partit socialista català propi i independent del PSOE. I posen Pallach entre l’espasa i la paret. Hans Matthöfer, que ha estat el seu gran amic i que li ha dit que ell podria ser el líder dels socialistes espanyols, no entén que ell s’entesti a voler fer un partit socialista català.

—Què passa, quan es mor Pallach, amb la base social del pallaquisme?
—Posem que un 40% se’n van cap al PSC-Unit de Reventós, un 40%, a Convergència, i un 10% es dispersa: la majoria a l’Esquerra Republicana d’Heribert Barrera, i algun, fins i tot, a Unió. Ell no volia un partit pallaquista, però la seva força per aplegar gent diferent era molt determinant. Desapareguda la seva figura, la gent del seu entorn ja no s’ha de moure per l’afinitat a una persona seductora i empàtica, sinó per unes coordenades més ideològiques i polítiques. Per això la memòria de Pallach és reivindicada per gent molt diferent.

—Per què tants pallaquistes se’n van a Convergència?
—Just abans de morir Pallach, ell i Pujol estan fent la coalició electoral del Pacte Democràtic. Quan era a punt d’acabar la biografia, vaig trobar un document que enumerava les coses a tenir en compte amb Pujol: “Sobretot, que no pacti amb els comunistes!” El pacte podria haver estat molt més gran. Hi havia hagut un acostament amb Pujol perquè la ferida del trencament amb Reventós era molt profunda. Narcís Serra, quan el Reagrupament es transforma en el PSC, diu: “És el partit que voldria Henry Kissinger”. Pensava que era un partit teledirigit pels Estats Units. Curiosament, Serra i tot aquest entorn són els qui adoptaran el pragmatisme que Pallach ja tenia llavors.

—Com era la relació amb Pujol?
—Vénen de tradicions i d’ambients molt diferents. Pallach és un noi de classe menestral justa, fill de comerciants de mercat, de comarques, amb una experiència vital de la guerra civil i un pòsit d’aquest federalisme empordanès que moltes vegades va vinculat a l’anticlericalisme, la maçoneria, el lliure pensament. És una diferència molt clara amb el món petitburgès i catòlic de Pujol. Alhora, Pallach té la capacitat de connectar amb sectors catòlics progressistes que esperen d’unir-se amb algun altre grup. Amb gent com Joaquim Ferrer o Fèlix Martí, la gent de la Fundació Bofill, i hi tindrà una gran connexió.

—I en l’àmbit polític, què els unia i què els separava?
—En aquell moment Pujol està molt pendent de la socialdemocràcia i del model suec, però no és un socialdemòcrata stricto sensu, és sobretot un nacionalista català que picoteja de la tradició demòcrata cristiana, de la socialdemòcrata i de la liberal. Pallach, no: és un socialdemòcrata amb tots els ets i uts. Però la col·laboració està oberta i l’admiració de Pujol cap a Pallach és molt alta. Sempre ha parlat de la seva admiració per Pallach sense cap ombra de dubte. I veu que és un possible aliat o un possible rival.

—Li tenia por?
—No ho sé, però eren dues personalitats amb una capacitat de seducció i lideratge molt grans. La pregunta de si la figura de Pujol hauria estat diferent amb un Pallach viu és pertinent. Les dinàmiques haurien estat molt diferents.

—Pallach pensa que el socialisme català no tan sols ha d’estar a favor de l’autodeterminació, sinó que n’ha de ser inductor.
—Sí. El dret de Catalunya a decidir el seu futur era irrenunciable. Ho diu a El nostre combat: com a català demana l’autodeterminació, i com a socialista, la federació. Ara, té molt clar que el subjecte d’autodeterminació ha de ser Catalunya i que una federació és una segona tasca. Passa que ell encara creu possible que el futur passi per una federació amb el País Basc i amb la resta de pobles de la península ibèrica. Després, no l’he documentada enlloc, però oralment sí que diu, “de la independència no se n’ha de parlar mai. però s’hi ha de pensar sempre”.

—S’hauria fet independentista?
—No ho sé, però hi ha una entrevista d’en Pep Martí a Joan Tàpia, que era pallaquista i que no era independentista, que diu: “Tinc la sensació que no seria independentista per perdre.” Crec que Pallach no s’hauria fet processista, no hauria caigut en certes estratègies victimistes, sinó que hauria marcat uns objectius i hauria actuat, segons el moment, amb pragmatisme o idealisme. No hauria caigut en la degradació de l’independentisme partidari. Era un pragmàtic, hauria aprofitat totes les eines possibles.

—Ucronia: vint-i-tres anys de Pallach president. Quin país us imagineu?
—No ho sé. Segurament no hauria caigut en una de les coses que més se li poden haver criticat a Pujol: la part de la moralitat i l’exemplaritat pública. No s’hauria fet servir a si mateix com a vara de mesurar ètica. Hauria estat sempre al terreny de la política. La seva vida privada era molt separada de la seva vida pública.

—Qui té dret, avui, d’apropiar-se de Josep Pallach?
—Tothom. Ha passat tant de temps que, a les files del catalanisme, se’l pot fer seu molta gent. Des d’una esquerra no dogmàticament marxista, gent de l’entorn de la CUP més influïda per l’anarquisme, passant per tot el ventall independentista, i, si queda socialisme catalanista, també.

—Aquest PSC se’l pot apropiar?
—Seria interessant, ara que el PSC és el partit hegemònic de Catalunya, que el rellegís i que el tingués present. Té dret de parlar de Pallach perquè molts dels pallaquistes van anar al PSC i és un dels seus referents. Estaria bé que fos més present.

Fotografia: Albert Salamé.

Junts va aconseguir ahir de doblegar el PSOE i obligar-lo a acceptar les seues condicions per a aprovar una part de les lleis que Pedro Sánchez volia incloure en aquesta cosa tan antidemocràtica de la llei òmnibus.

Fa uns quants dies vaig defensar que era una acció molt valenta del partit de Puigdemont i la vaig aplaudir pel gran valor democràtic que tenia. M’alegre molt que algú haja fet reflexionar Pedro Sánchez i que la demagògia no haja ofegat la política. No hi havia cap raó per què ho pagàs tota la gent normal i corrent, començant pels pensionistes, que el PSOE volia fer servir d’ostatges.

Però la resolució de la crisi és molt més interessant que no semblava. Primer, perquè demostra l’encert de l’estratègia de Junts i ens obliga a demanar-nos per què ha passat precisament ara. Però també perquè deixa clar que Pedro Sánchez farà què siga per mantenir-se en el poder els prop de tres anys que falten i, per tant, Junts té grans possibilitats a les mans.

Anem a pams. Com és que Junts ha aconseguit coses que fins fa poques hores semblaven impossibles? Com és que ha sabut doblegar el govern espanyol d’una manera com no se’n recorden gaires més, si és que n’hi ha cap?

A parer meu, l’explicació és profunda i es relaciona amb els canvis que el Primer d’Octubre i el procés d’independència han causat en la societat catalana. Ja ho sé, que vivim moments de decepció i de desil·lusió, en què la cosa fàcil és insultar tot i tothom i no creure’s res, ni raonar. Però aquells que ho donen tot per mort i que neguen el valor històric del Primer d’Octubre crec que haurien de reflexionar en vista de coses com la d’ahir. Sense aquell canvi històric, el catalanisme, una part del catalanisme ara com ara, no hauria canviat la seua relació amb Madrid. Tot hauria continuat igual.

Perquè, tradicionalment, CiU i ERC anaven a Madrid formant part d’un bloc polític espanyol, sentint-se en l’obligació de contribuir a la governabilitat d’Espanya. I això desarticulava la seua capacitat negociadora. Entraven, tret de l’efímer temps del pacte del Majestic, en el bloc dels satèl·lits socialistes, sempre afavorint el partit essencial del règim.

Però la qüestió és que, malgrat allò que molta gent pensa, sempre es negocia millor contra l’enèmic que no amb l’amic. Les negociacions bones, les que han portat a grans canvis, sempre s’han fet amb els enemics. Amb l’amic no acabes d’anar mai a fons, mai no estàs disposat a esgarrar les cartes del tot. Amb l’enemic ho pots fer.

I ací rau el gran canvi d’aquests dies. Junts ha deixat clar que no és ni de l’un bloc ni de l’altre, perquè allò que li interessa no és la governació d’Espanya. S’ha situat en una posició en què PP i PSOE són igualment enemics, com tots teníem clar el Primer d’Octubre. I, a més, ha sabut fer creïble la seua decisió jugant-s’ho tot amb el no a un xantatge miserable basat en les pensions de la gent. Arriscant-se que els caigués al damunt tota la ira de la població, alimentada per innombrables manipulacions mediàtiques. Han aguantat la posició i això ara els dóna una gran credibilitat.

Credibilitat que els fa diferents i únics. ERC té set diputats a Madrid i Junts té set diputats a Madrid. Però no valen igual. Perquè ningú no es creu que ERC estarà disposada a deixar caure Sánchez i ara és evident que Junts sí. Que no és un amic, sinó un enemic. I gràcies a això la força negociadora dels uns i dels altres no és la mateixa.

La segona cosa interessant del dia és comprovar que Sánchez s’empassarà tots els gripaus del món per tal de continuar dormint a la Moncloa. I ací és on la cosa es fa més interessant, però al mateix temps se li complica a Junts.

Perquè ahir van demostrar que saben negociar millor, però encara no van negociar res que l’independentisme puga viure com una victòria pròpia, com un pas endavant. Ho faran en el futur immediat? Aconseguiran coses tangibles? Doblegaran Pedro Sánchez de la mateixa manera quan es pose en joc el tabú de la unitat d’Espanya?

En l’horitzó, en l’agenda pública si més no, hi ha les competències sobre immigració i l’oficialitat del català a Europa. Són decisions que avancen en la separació d’Espanya en virtut de la institucionalització nacional de Catalunya. Però què hi ha, per exemple, del referèndum d’autodeterminació? Junts sabrà aprofitar, d’ací al novembre del 2027, la feblesa extrema de Pedro Sánchez per fer avançar el país?

Aquesta és la pregunta que avui em sembla més interessant, perquè d’ahir ençà, i vist com tenen collat el president espanyol, tot sembla que s’ha tornat molt més possible.

 

PS1. Avui fa tres mesos de la gota freda que va arrasar l’Horta Sud i la Ribera. Dissabte els carrers de València tornaran a clamar per exigir la dimissió de Carlos Mazón, però el cas és que el responsable de la mort de 224 valencians continua essent president de la Generalitat. Esperança Camps li ha dedicat avui un retrat implacable (“Carlos Mazón, el president amb els peus de fang”) i us expliquem també quina és la situació de les zones afectades i què passa amb els tres desapareguts que encara no s’han trobat i que a partir d’avui passen a ser considerats de manera oficial com a morts.

PS2. Ha començat oficialment la cursa per a presidir el Consell de la República, amb la presència d’alguns candidats, diguem-ho clar, que tan sols poden ser considerats pintorescs. Pol Baraza i Arnau Lleonart ens expliquen qui són cadascun dels sis candidats.

PS3. Continua l’impacte mundial per l’aparició de la intel·ligència artificial xinesa. Per això he fet aquesta Pissarreta explicant la geopolítica dels xips i què s’amaga rere les opcions que han presentat els Estats Units i la Xina.

PS4. La nostra missió és crear una societat ben informada, publicant amb accés obert per a tothom. La contrapartida és que ens ajudeu. Cliqueu ací.

Avui es compleixen tres mesos de la gota freda amb precipitacions intensíssimes que va desbordar el barranc de Xiva i el riu Magre i va causar inundacions i danys en una extensió amplíssima del País Valencià. A banda la devastació física, la pitjor conseqüència d’aquell fenomen són les víctimes mortals. Fins avui se’n comptaven 224 i s’hi afegien tres desapareguts. A partir d’avui, Elisabet Gil, de Xest; Francisco Ruiz, de Montroi; i José Javier Vicent, de València, ja són considerats morts. Per tant, la xifra oficial de morts ara és de 227 persones, encara que hi haja tres famílies que no puguen descansar perquè no els han donat els cossos dels seus parents.

Elisabet Gil, de trenta-vuit anys, era cambrera de pis a l’hotel la Carreta. Sa mare, Elvira, també. Totes dues es van trobar amb la carretera negada. El cos d’Elvira el van trobar el 10 de novembre a deu quilòmetres de distància. Però Elisabet encara la cerquen. Anaven amb un Ford Focus que tampoc no s’ha trobat. La família creu que el cos de Gil continua dins. A partir d’avui, els dos fills seus –Ivan, de dinou anys, i Valeria, de quatre– són oficialment orfes i ja podran sol·licitar tant la indemnització de 72.000 euros per la mort de la mare com la prestació per orfandat.

Francisco Ruiz, de seixanta-quatre anys, havia de dur els seus néts de deu anys i cinc de Montroi a Montserrat, on l’esperava Saray, la seua filla i mare dels menors, però no hi va arribar mai. A les onze del vespre del dia 29 d’octubre, la policia va dur els nens a casa de Saray i la menuda li va dir que l’avi era mort perquè s’havia esvarat. Els dos menors van resistir durant hores damunt el sostre del vehicle. La mare de Saray, que és dependent, podrà gestionar a partir d’avui la pensió de viduïtat i també podrà canviar la titularitat de l’ajuda a la dependència que va a nom del curador, el seu marit, Paco.

José Javier Vicent, de cinquanta-sis anys, de València, va passar la jornada del 29 d’octubre a la casa de camp de Pedralba, amb la filla Susana, de trenta anys, amb síndrome de Down. La barrancada se’ls va endur tots dos. El cos de Sara el van trobar el 8 de novembre al Saler, però el de José Javier encara no ha aparegut. La seua vídua també podrà cobrar avui la prestació per mort, tramitar la viduïtat i fer tots els tràmits que fins ara estaven aturats.

“I tres desapareguts”, les víctimes de la gota freda que les famílies esperen fa 78 dies

Sense interrompre la cerca

L’article 193 del codi civil espanyol estableix que una persona és declarada morta deu anys després de la desaparició. Cinc anys si és una persona de més de setanta-cinc anys, i tres mesos en el cas d’un sinistre com ha estat la gota freda.

Una de les demandes de les famílies d’Elisabet Gil, Francisco Ruiz i José Javier Vicent és que no deixen de cercar-los. I aquesta tasca continua malgrat les dificultats del terreny. A partir dels rastres dels telèfons mòbils i més indicis s’han delimitat les àrees de cerca que es fan a peu, amb gossos i amb drons, i també en el riu Túria, a l’Albufera i a la mar.

“Sabeu què diuen els arbres quan la destral entra al bosc? Mireu! El mànec és un dels nostres!” Aquest proverbi turc, recollit per Sorj Chalandon al seu llibre Retorn a Killybegs, il·lustra el fet que les traïcions més devastadores són aquelles que provenen de dins. Chalandon, inspirat en la història real de Denis Donaldson, un militant de l’IRA que va esdevenir informador del govern britànic, explora la complexitat moral i l’impacte devastador d’aquestes actuacions policials. Aquest proverbi es pot aplicar perfectament a les infiltracions policials que avui dia desestabilitzen moviments socials arreu del món. El mecanisme és el mateix: introduir un “mànec” dins del moviment per debilitar-lo des de dins.

El reportatge Infiltrats, emès recentment pel programa 30 minuts de TV3, ha sacsejat l’opinió pública amb una revelació impactant: la infiltració sistemàtica de policies en moviments socials i independentistes dels Països Catalans. Aquesta pràctica ha estat destapada gràcies a una investigació col·laborativa amb la Directa, i posa en evidència les clavegueres de l’estat, que continuen operant, fins i tot sota un govern que es presenta com a progressista.

Els casos exposats al reportatge no són incidents aïllats, sinó part d’una estratègia més àmplia de repressió política, dirigida per la Comissaria General d’Informació del Cos Nacional de Policia espanyola. Quatre agents de la 33a promoció de l’Escola de Policia d’Àvila van ser enviats als Països Catalans amb l’objectiu d’infiltrar-se en col·lectius socials i moviments independentistes, com ara els vinculats a les protestes per Pablo Hasel o als CDR. Els infiltrats no es van limitar a recopilar informació, sinó que també van establir relacions sexoafectives amb activistes, i van originar no tan sols traïcions polítiques sinó també abusos emocionals i sexuals.

Un cas destacat és el de l’agent que operava amb la identitat falsa de “Maria Perelló Amengual”. Aquesta infiltrada es va guanyar la confiança dels moviments socials a Girona, Salt i altres municipis, i va mantenir una relació afectiva de tres anys amb un activista per tal de consolidar la seva posició dins del col·lectiu. Una altra infiltració similar és la de Daniel Hernández Pons, que va operar a Barcelona i va establir relacions sexoafectives amb almenys vuit dones per accedir a informació clau dels moviments. Aquest tipus d’actuacions, lluny de ser simples operacions d’espionatge, exemplifiquen una forma de violència institucional que no tan sols viola drets polítics, sinó també drets humans fonamentals.

El reportatge destaca que aquestes operacions són possibles gràcies a l’ús de lleis franquistes com la llei de secrets oficials de 1968. Aquest marc legal permet la infiltració sense mandat judicial. El Ministeri de l’Interior, dirigit per Fernando Grande-Marlaska, ha convertit aquesta eina repressiva en una pràctica habitual contra la dissidència política i la protesta social.

El modus operandi dels infiltrats inclou la utilització de tàctiques que no només busquen recopilar informació, sinó també desarticular i desacreditar els moviments des de dins. Els infiltrats participen activament en accions polítiques, fomenten divisions internes i, en alguns casos, instiguen accions que després són utilitzades com a justificació per a la repressió policial. Això demostra que la infiltració no tan sols busca informació, sinó també desacreditar i deslegitimar les lluites socials. Aquesta estratègia, que combina espionatge i manipulació, és un atac directe a les llibertats democràtiques, emparat per un sistema que prioritza la seguretat d’estat per sobre dels drets ciutadans.

Quan el mànec de la destral és part del bosc, el mal és profund i estructural. Les infiltracions policials no tan sols ataquen el dret d’organització i de protesta, sinó que també deixen una empremta psicològica duradora. Els col·lectius que descobreixen infiltrats sovint entren en un cicle de desconfiança interna que pot desarticular fins i tot les lluites més fortes.

Aquest proverbi és un advertiment universal: el perill més gran sovint ve de dins. Però aquest “mànec” no actua sol. Els infiltrats són eines d’un sistema que busca reprimir i dividir, i això hauria de portar-nos a qüestionar no només els qui traeixen, sinó també les institucions que els utilitzen com a arma. Per evitar que la destral continuï actuant contra el bosc, hem de ser capaços d’identificar el mànec i exigir responsabilitats penals contra aquells que utilitzen aquesta eina de repressió. La democràcia no pot tolerar traïcions encobertes; si volem defensar els nostres drets, hem de començar protegint la confiança i la unitat dins dels moviments socials.