No, la catalanitat no és cap subproducte
L’altre dia, arran d’un editorial que vaig publicar en aquestes mateixes pàgines, vaig rebre un correu electrònic d’un lector notòriament contrariat. El motiu de la seua indignació? Haver gosat equiparar la catalanitat de Juan Marsé amb la de Claude Simon. Cosa que, francament, té una certa gràcia. Té gràcia que irrite, vull dir.
El professor –supose que és professor pel to doctoral de la missiva– es definia com a independentista, però al mateix temps em retreia que comparàs un escriptor “realment català” com Marsé amb un de “francès” com Simon. I ací rau precisament el quid de la qüestió: per què Marsé sí i Simon no? La resposta, em sembla, és tan simple com reveladora: perquè Marsé és espanyol i Simon, ai!, era francès.
Parlem-ne, de tots dos. Marsé, nascut Juan Faneca, criat als carrers de la Barcelona de la postguerra, va aprendre el castellà i s’hi va quedar. Simon, nascut a Madagascar de pares catalans del Rosselló, va créixer entre Perpinyà i Canet, es va enlluernar per Barcelona i es va relacionar amb la gent del sud refugiada al nord després del 1939. Dos escriptors, en definitiva, que podrien tenir algunes circumstàncies paral·leles i vicissituds biogràfiques complexes, de famílies marcades per la història i la política –el pare biològic i el pare diguem-ne real de Marsé eren tots dos d’Estat Català.
Però ara fixem-nos bé en la trampa: segons la lògica del meu corresponsal, tan sols pot ser català qui abans és espanyol. És a dir, la catalanitat no existiria per ella mateixa sinó que vindria a ser una mena de subproducte de l’espanyolitat, una denominació d’origen controlada i autoritzada per l’administració de Madrid. El cas concret de Simon és revelador del desficaci: resulta que, segons alguns, no pot ser català i prou perquè té el pecat original de la ciutadania francesa. Pecat que miraculosament no es reprodueix quan la canongia és espanyola.
La paradoxa és deliciosa i l’hauríem de fer servir més: algú que porta la catalanitat a la sang i a la criança, que ha viscut a Catalunya –del nord o del sud, tant se val– i l’ha coneguda, no pot ser català si prèviament no és espanyol. En canvi, qualsevol funcionari de Valladolid destinat a Barcelona ja pot començar a presumir de català d’adopció. No és una mica absurd, això? Una mica no: molt.
Que Simon escrigués en francès i Marsé en castellà? I què? L’un va créixer sota l’administració francesa i l’altre sota l’espanyola, rotundament franquista a més. Un va aprendre a escriure en francès, l’altre en espanyol. La diferència de fons, l’única que justifica la discussió, és que un tenia a la cartera un documento nacional de identidad i l’altre, una carte d’identité. I ací és on vull arribar: hem acceptat, potser sense adonar-nos-en, que la catalanitat és solament allò que Espanya i França determinen que és. Una catalanitat amb fronteres administratives fixades de fora estant, amb papers segellats, amb permisos oficials, reduïda a peculiaritat colonial al nord-est.
Però una cosa que sempre m’ha sorprès –i ben curiosa– és que alguns dels qui més criden reclamant la llibertat de Catalunya, en canvi, són els primers d’acceptar les cotilles mentals que ens imposen els dos estats que hem d’aguantar. Perquè, al capdavall, què és més important: el passaport que et donen o la cultura que vius i respires? L’autonomia on has anat a raure o la voluntat política que tens? La burocràcia que ens classifica, a mi com a valencià, a aquell com a andorrà, al de més enllà com a franjolí i, per tant, com a vaporosament “aragonès”, o la llengua dels teus?
Per tornar-nos a situar en un escenari d’alliberament no hi ha res més urgent i efectiu, em sembla a mi, que desempallegar-se d’aquesta visió restrictiva i funcionarial de la catalanitat.
Catalunya no és allò que Madrid i París diuen que és. Catalunya no és les quatre províncies administratives que va decidir dibuixar com li va semblar un dia el senyor De Burgos. O no hauria de ser-ho, si més no. Catalunya és –o hauria de ser– allò que els catalans decidim que és i prou. I si això inclou considerar tan català Claude Simon com Juan Marsé, doncs què hi farem. Potser incomodarà alguns esperits provincians, però ja és hora que ens llevem del damunt certes cotilles mentals. Que al capdavall les fronteres no són sinó línies imaginàries dibuixades sobre un mapa.
PS1. Només perquè no hi haja confusions. Escriptor català només és aquell que escriu en català. Hi ha catalans escriptors espanyols i francesos, ja comença a haver-n’hi d’anglesos i tot, però la categoria d’escriptor català només pot aplicar-se a qui escriu… en català.
PS2. Aquest diumenge, hi ha eleccions a Alemanya, unes eleccions particularment importants. En aquesta Pissarreta, parle dels elements en què haurem de fixar-nos. Per cert, diumenge a partir de les sis del vespre farem un seguiment especial i minut a min ací a VilaWeb sobre aquests comicis.
PS3. Avui fa un any exacte del gran incendi de dues torres d’habitatge a Gran Campanar, a València. Esperança Camps explica en aquest article la situació dotze mesos després, entre el dol per les víctimes i l’espera encara de la reconstrucció.
