Alemanya, l’estat més poblat i la principal economia de la Unió Europea, ha obert els col·legis electorals per renovar el parlament federal. Fins a les 14.00, la participació ha estat del 52%, segons que ha informat la Comissió Electoral Central. És una gran pujada respecte a les eleccions generals del 2021, en què la participació en aquesta hora havia arribat tan sols 36,5%.

El resultat marcarà el rumb tant en l’àmbit intern, amb un país al caire de la recessió econòmica, com a escala continental, a les portes d’una guerra comercial amb els EUA i enmig de les converses sobre Ucraïna, de què les institucions europees semblen haver estat excloses.

Fins a les sis de la tarda, gairebé 60 milions d’electors estan cridats a les urnes. Les formacions polítiques es juguen un total de 630 escons, una xifra inferior als 773 que hi havia en la present legislatura després que el Tribunal Constitucional Federal confirmés la reforma de la llei electoral impulsada pel darrer govern encapçalat pels socialdemòcrates.

El president d’Alemanya, Frank-Walter Steinmeier, ha estat la primera figura política rellevant en anar a votar. “Utilitzeu el vostre dret a votar, aneu i voteu, ajudeu a determinar el futur del nostre país i voteu sabent que el vostre vot pot ser decisiu”, ha dit. També han votat l’actual canceller alemany, Olaf Scholz, i el líder dels cristianodemòcrates i favorit segons les eleccions, Friederich Merz.

Apartada per Washington i Moscou, Europa malda per influir en les negociacions de pau a Ucraïna

Què diuen les enquestes?

Els alemanys introduiran la butlleta a l’urna amb la previsió que els conservadors de Friedrich Merz siguin els guanyadors, després de mesos encapçalant ininterrompudament i còmoda les enquestes. Tanmateix, no sembla pas possible que aconsegueixin la majoria absoluta i tot fa preveure que les negociacions per a formar una coalició seran complicades.

La CDU, de bracet amb la bavaresa CSU, es pronostica que arreplegarà un 30% dels vots, seguit de la ultradretana Alternativa per a Alemanya (AfD), cada vegada amb més pes, que pot duplicar els resultats del 2021 i arribar a un 20% dels vots.

Per una altra banda, els socialdemòcrates de l’SDP, primera força en les darreres eleccions, ara sembla que tindran el suport de solament el 16% de l’electorat. En quart lloc, hi pot haver els seus actuals socis de govern dels Verds, amb el 13%. I l’Esquerra ha millorat les expectatives aquests darrers dies i ara ja s’acosta al 10% dels vots.

Hi ha la incògnita sobre si el Partit Liberal (FDP) i l’Aliança Sahra Wagenknecht (BSW) seran capaços de superar la barrera electoral, que és del 5%, i entrar al parlament. La forta atomització fa complicat de fer un repartiment d’escons perquè dependrà de quants n’entrin finalment, atès que un partit que arriba al llindar electoral ja aconsegueix vora una trentena d’escons. Sigui quin sigui el resultat, tot just després de la votació començaran unes setmanes o mesos de negociació per a aconseguir una majoria sòlida, però si una cosa tothom té coll avall és que Merz esdevindrà el nou canceller d’Alemanya.

El debat sobre el cordó sanitari sacseja la campanya de les eleccions alemanyes

Quan es vota?

Un total de cinquanta-nou milions d’alemanys són cridats a elegir 630 diputats. Els col·legis obren a les 8.00 i tanquen a les 18.00. A aquesta hora hi haurà les enquestes i es preveu que, al cap de mitja hora, començaran a arribar resultats oficials.

El sistema electoral és híbrid, segons els principis de la representació proporcional i l’elecció directa dels diputats. De manera que els votants han d’introduir dues butlletes electorals. Una votació elegeix un diputat local en un dels 299 districtes uninominals que hi ha, i la segona votació determina de manera proporcional quants escons tindrà cada partit.

És possible de votar un candidat local d’un partit i emetre un segon vot per a una llista de l’estat federal d’un altre. Entre els escons aconseguits per cada partit, primer s’omple amb els diputats que han aconseguit la majoria en les circumscripcions electorals i els escons restants de cada partit s’ocupen segons l’ordre de la llista del partit. Per poder entrar en el repartiment, les formacions han de treure pel cap baix un 5% dels vots a escala federal o guanyar en tres circumscripcions uninominals. Sobre això, els partits que representen grups minoritaris estan exempts d’aquest llindar.

[VÍDEO] La Pissarreta: Eleccions a Alemanya, en què cal fixar-se?

Les opcions de Merz

Els partits polítics, a excepció de l’extrema dreta, preveien de centrar la campanya electoral en el lamentable estat de l’economia alemanya. L’executiu alemany es va trencar el mes de novembre, després de desacords continus, per la negativa del cap dels liberals, Christian Lindner, d’endeutar-se per finançar noves inversions. D’ençà de la crisi econòmica del 2008, la constitució alemanya estipula que el dèficit no pot superar el 0,35% del PIB, malgrat que el deute del país és relativament baix, del 60% del PIB, molt per sota de la resta de grans economies. Tant els Verds com l’SPD són partidaris de modificar l’article 115 de la constitució i reformar el topall de deute. En canvi, Merz s’hi oposa i, a més, diu que vol abaixar els imposts. Ell proposa de gestionar millor els ingressos existents: revisar els ajuts socials, limitar l’arribada de refugiats, aprimar l’administració i la burocràcia i reactivar l’economia. Les mesures es poden considerar insuficients, pel cap baix, tenint en compte que les perspectives són que l’economia romangui estancada durant els anys vinents.

Tanmateix, finalment, allò que ha dominat el debat públic ha estat la immigració.  Després d’una colla d’atacs durant aquests dos últims mesos, com més va més s’ha endurit el discurs de la majoria de partits. De fet, el dirigent conservador va anunciar que com a canceller tancaria les fronteres als sol·licitants d’asil i va presentar un pla per a endurir les polítiques d’asil i de control de fronteres, que es va aprovar gràcies als vots de l’extrema dreta, fet que va desencadenar tot d’acusacions d’haver trencat aquest vet.

No obstant això, Merz ha assegurat que no col·laborarà “mai” amb l’AfD i, per tant, qualsevol fórmula requerirà una coalició, o acords esporàdics, amb els socialdemòcrates o amb els Verds. El dirigent conservador també ha dit explícitament que vol una coalició amb els socialdemòcrates, que, espera, “entraran en raó” després de les eleccions i cediran a un compromís en matèria migratòria i d’economia, sobretot si Scholz, que ha dit que no serà mai el número dos d’un govern de la CDU, és rellevat per Boris Pistorius, l’actual ministre de Defensa.

Una coalició amb els Verds és més complicada, perquè hi ha importants diferències polítiques, sobretot en alguns estats, com ara Baviera, i seria una coalició inèdita a escala federal. En canvi, sí que hi ha hagut quatre grans coalicions entre CDU i socialdemòcrates, tres encapçalades per la cancellera Angela Merkel.

Una altra possibilitat seria un tripartit entre conservadors, socialdemòcrates i verds o liberals, si poden entrar finalment. Una fórmula que és vista com a inestable, tot i que podria ser inevitable si finalment poden entrar al parlament els partits que voregen el 5%.

Un escenari austríac?

En cas de blocatge i que fracassin les negociacions amb l’SPD i Verdes, la CDU ha assegurat que renunciarà a formar govern i no cercarà, en cap circumstància, el suport de l’AfD. Tot i això, el fet que Merz incomplís la seva paraula de no provar d’aprovar iniciatives parlamentàries amb el suport d’AfD ha fet que experts i electors no excloguin aquesta possibilitat després de les eleccions si s’exhaureixen totes les altres vies. De fet, això ha passat ara en l’altre estat de parla alemanya de la Unió Europea, Àustria, on el cap conservador ha acceptat d’entaular converses amb la ultradreta.

En cas contrari, i en una situació de blocatge, hi ha la possibilitat que el president Frank-Walter Steinmeier encomani als socialdemòcrates un intent de formar un govern de centre-esquerra en minoria o fins i tot que es convoquin noves eleccions.

Al poble moianès de Calders hi ha el Centre Cultural Néstor Almendros, l’únic espai públic del país que porta el seu nom. Té una mica més de mil cent habitants, no l’he visitat mai ni tenia tampoc idea que aquest indret fos essencial en la vida del director de fotografia Néstor Almendros (1930-1992), de qui sóc devota per un munt de raons. He devorat el llibre de Laura Gavaldà Mestre El retorn de Néstor Almendros. Vida, èxits i anhels d’una superestrella de Barcelona (Comanegra), d’ informació detallada i solvent, i ara mateix em demano si el títol no s’hauria de posar en interrogant.

Ha tornat Néstor Almendros? Pensava que aquest llibre trobaria tota l’atenció mediàtica que mereix aquest gran home de cine, guanyador d’un Oscar, però de moment no és pas així. Sempre vam fer tard amb ell, i ara només faltaria que ho continuéssim fent. Hauria volgut fer cine aquí, però només va participar en un únic film. No vam fer lloc a aquest talent cinematogràfic, sense el qual es podria dir que no existiria el cine de Truffaut i d’Éric Rohmer, dos grans de la Nouvelle Vague francesa dels anys 60, decisiva per al cine modern. Quina mirada més curta, aquí.

Soc devota de NA per un niu de motius, deia. El primer, quan vaig saber que aquell mestre de la llum havia nascut a Barcelona, atès que se’l considerava cubà i prou. Nen de la guerra, el pare s’exilia a Cuba i ell es queda amb la mare i els dos germans aquí. El descobreixo el 1979 gràcies al meravellós llibre Días de una cámara, amb prefaci de François Truffaut. Un llibre escrit en francès, no traduït al català i sí a l’espanyol, edició aquesta última descatalogada de fa anys i que no hi ha manera que torni a les llibreries. No se li ha fet cas aquí ni tampoc en el cine espanyol. Va rodar només Cambio de sexo, del barceloní Vicente Aranda, el 1977. I prou.

Els directors de fotografia i camerògrafs no comptaven gaire llavors, no se’n parlava. Si m’enamoro del llibre i de NA és per la vindicació que fa del cine d’entreteniment. Aquell cine de la infància durant la dictadura. Aquells cines de barri de doble sessió, tan importants per a mi quan vaig arribar a Barcelona pocs anys abans de llegir el llibre. Ell hi anava, de petit i d’adolescent a la mateixa sala de doble sessió que anàvem nosaltres, prop de la Rambla. Això em va emocionar. I que ja anava al cine-club d’Ángel Zúñiga, amb seu a la cúpula del cine Capitol.

La seva trajectòria és fenomenal. Començant per la dels seus pares, els pedagogs llibertaris Herminio Almendros i Maria Cuyàs, introductors de les tècniques escolars de Freinet; me’ls trobaria anys més tard treballant sobre Ramón Acín, formidable artista, pedagog, periodista i activista aragonès assassinat només començar la guerra. Tampoc sabia aleshores aquest llinatge de Néstor. L’important eren les pel·lis que havia fet, des de les més independents i petites a França fins al grandiós film de Terrence Malick Dies del cel (d’aquí el títol del llibre de NA), que li va valdre l’Oscar el 1979. Llibre d’una modèstia pròpia del gran senyor que era, es limita a fer una breu introducció i anar després film per film, explicant què volia fer el director i com ho va poder transmetre amb la càmera. Un llibre de pedagog, com els seus pares, un llibre fet per a qui volia ser càmera de cine i per als professors de cine. Amb reflexions dites de manera sòbria que m’han fet bon servei com a professora d’alumnes de Comunicació Audiovisual: per il·luminar bé una escena, mireu quadres, antics i moderns, sobretot antics.

Va viure amb una ferida oberta: no ser cridat per treballar més a Barcelona, ni el reconeixement que rebia a França i als Estats Units hi comptava. Primer, per la repressió de la dictadura i, entre els progressistes antifranquistes, perquè el consideraven sospitós d’haver-se’n anat de Cuba; de poc li van valdre, professionalment parlant, els bons amics que hi va fer, Terenci Moix el que més. Després, per desídia de la indústria, l’oblit. Si algú volia treballar amb ell, li ho deien amb tan poc de temps que NA no ho podia acceptar o estava ja ocupat. Almendros dedicava dos anys a preparar un film: parlant llargament  amb el director i els actors, visitant els llocs de rodatge, considerant el vestuari i tot allò que necessités el film, per establir així la llum que hauria de tenir. NA és artista de la llum, sense artificis, el primer que va filmar amb llum d’espelmes. En fi, així li va anar per aquestes terres. Ni sent profeta en altres llocs, no va ser acollit.

Perquè NA se sentia català, és allò que més rescata Laura Gavaldà, filla d’un amic de la família Almendros. Calders era el poble en què els germans van passar la guerra, Néstor va treure de Cuba la mare i el germà a Barcelona tan aviat com va poder després de la mort del pare, ja hi venia sovint abans per trobar-se amb cosins i família; la casa pairal de la mare a Calders continuava sent un centre de trobada familiar; ell es dolia d’escriure malament la llengua catalana i va llogar un profe particular, que feia el que podia amb un alumne que viatjava tant. Un llibre bonic bonic. Que hauria de ser un inici del veritable rescat de la memòria i l’obra de Néstor Almendros, ja que no li vam donar l’ocasió de formar part del nostre cine, començant per la reedició dels seus llibres i tot el que convingui. Si la cultura catalana creu de debò en els seus artistes.

Només l’estil pot dir el que és vertader i el que és fals.

Sabem si és vertader o fals segons l’estil i no solament segons el que es diu. I fins i tot pot arribar el cas que algú escrigui alguna cosa que sembla falsa, però que serà vertadera a causa de l’estil.

Dins l’aquarel·la d’aquesta hora, que el francès anomena “entre chien et loup”, l’entrada en càmera lenta del crepuscle, quan la fosca es dilueix en la claror i el paisatge se taca d’una harmonia de coloracions que fan que les coses agafin alhora efectes de relleu i desaparició, dic en veu alta perquè tothom ho escolti ben clar: la vertadera vida, és la literatura.

Poques coses són més agradables, més civilitzades que una terrassa tranquil·la al crepuscle.

L’única vida vertaderament viscuda és la literatura perquè a cada instant dona testimoniatge d’alguna cosa que se situa fora del temps i que converteix la mort en un fet sense importància.

La mort cau dins la vida.

La vida per la literatura pren una tonalitat no nihilista.

Si no dones a la literatura un paper decisiu en la teva existència, no tens més que una aparença de cultura. Cap realitat.

Llegesc, sent ressonàncies.

La ressonància supera la paraula.

Cal anar molt viu amb això que acab d’escriure i fer tostemps una escolta finíssima a la resposta hemodinàmica del sistema nerviós central associada als canvis d’activitat neuronal.

Sentir les freqüències d’oscil·lació.

Experimentar les vibracions d’un cos elàstic quan entra en contacte amb un altre cos vibrant.

Sintonitzar amb les emocions i els sentiments de l’interlocutor.

Tremolar amb la col·lisió de partícules que permeten la prolongació dels sons.

La ressonància és una il·luminació, com un ensenyament mut.

La lectura és, en primer lloc, una veu, fins i tot silenciosa.

I la lectura també és l’acte més individual que hi ha, més que l’acte sexual, i amb això es pot entendre que les inquisicions, les tiranies i les censures volen reduir el llenguatge, vigilar-lo, canalitzar-lo, allistar-lo, prohibir-lo, cremar-lo com un perill terrible.

Escric entre reivindicacions de salutacions nazis nord-americanes de Musk i de Bannon, desbarats guerrers de Trump i Putin, entre l’empresonament injust de Pablo Hasél que no s’acaba, i la llei d’amnistia, que no s’aplica, i en un estat d’emergència lingüística del català que tots els savis diuen que ja ha entrat en un procés de substitució quan des de les lleis espanyoles a les autonòmiques (especialment del País Valencià i de les Illes Balears), tot són atacs lingüístics anticatalans sense aturall.

I el meu humil pla de xoc passa per un crit a favor de la literatura i de la lectura, que desapareixen també dels ensenyaments públics (des dels parvularis a les universitats), i de la consciència cultural tan familiar com social (les prestatgeries de llibres de les cases s’han vist substituïdes per pantalles de plasma i l’escriptura es fa amb emoticones gràfiques). Una acció moral dins les nostres batalles quotidianes: cal viure en català en tot, per tot i a totes hores. Aquesta hauria de ser una lluita personal i col·lectiva primera. 

I repetesc allò tan sabut que per això oblidam: així com vius, així llegeixes, i record unes paraules benèfiques de Guy Debord quan em deia: “Per saber escriure, cal haver llegit, i per saber llegir cal saber viure.”

Acabaré, ja dins la fosca negra d’aquest vespre d’hivern amb molta d’humitat i una plugineua que sembla rosada sobre les coses del món, amb el meu desig d’ara mateix: inventar una màquina per teixir temps diferents en plena actualitat amb un ull altre d’una precisió exorbitant.

Un estol de teuladers pinta el cant dels somnis dins la forest feta de tinta xinesa i d’invisibles.

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/02/Cor-Closcadelletra-mc-CDLV.m4a

La setmana entrant arribarà a les llibreries l’òpera prima de Leila Kasra  (Teheran, 1976), Nusos entre els dits. El punt de partida és el següent:  L’Anais rep una carta que marcarà la seva existència: l’expulsen del país. L’imminent retorn forçat a l’Iran trasbalsa tots els futurs imaginats. Per evitar-ho, accepta la proposta insòlita d’un desconegut, l’Anselm, que li ofereix tres candidats per a un matrimoni de conveniència. Així comença i transita per fronteres geogràfiques i temporals per interrogar-se sobre la identitat i la condició humana. Es dóna el fet que l’escriptora actualment viu a Barcelona. És doctora en Dret i especialista en la producció de coneixements tradicionals de les poblacions autòctones i el seu paper en la preservació del medi.

Llegiu un fragment de Nusos entre els dits, de Leila Kasra (Raig verd).

L’editora, Laura Huerga, ens parla de l’autora i de l’obra:

“Leila Kasra, l’autora d’aquesta novel·la, és una dona de mirada viva, intel·ligent, que fa pauses quan parla perquè busca la paraula adequada, la paraula exacta, en un gest que resulta encantador. La Leila va néixer a l’Iran, ha crescut als Estats Units i ha viscut a Europa. Els dotze últims anys ha residit a Barcelona, i li interessen tant les llengües i com modelen el pensament quan les utilitzes que ha escrit la seva primera novel·la en català.

Per a una editora, publicar la primera novel·la d’una autora sempre és una barreja d’emocions diverses. Per una banda, hi ha el plaer de la descoberta, de trobar una veu singular, interessant, una aportació significativa al patrimoni literari que dóna sentit a la nostra feina. Per una altra, hi ha el vertigen inherent a qui comença una nova aventura: com serà rebuda? Tindrà bones crítiques? Què en pensaran, els lectors? Per això, els editors diem que un nou llibre és com tornar a començar la feina, de zero (som una mica exagerats, també…), perquè cal convèncer que aquell llibre desconegut, d’autora desconeguda, mereix una oportunitat.

La premissa del llibre és clara: una dona nascuda a l’Iran estudia traducció a Suïssa, el seu somni és treballar a l’ONU d’intèrpret i sembla que ja està a punt d’aconseguir-ho. Tanmateix, rep una carta que pot canviar-ho tot: s’ha acabat el seu permís de residència, l’expulsen del país, en tres mesos ha de fer les maletes i marxar. Per poder-se quedar, la protagonista valorarà l’opció d’un matrimoni de conveniència amb diferents candidats i haurà de prendre una decisió sobre el seu futur.

Malgrat que us pugui semblar que he explicat massa del llibre, això que us avanço és només el principi d’una gran història que navega entre el present i el passat, entre Orient i Occident, i que ens fa interessar pel destí de l’Anais. L’autora dosifica la informació amb molta habilitat, estén la història com un fil de llana i la teixeix com els nusos de la catifa persa que acompanya la protagonista, amb cura i audàcia, amb delicadesa i rotunditat. Us convido a descobrir una història que em va enamorar com a lectora i que em va inspirar com a editora, per continuar donant sentit a la creació d’un catàleg com el de Raig Verd.”
Laura Huerga, editora de Raig verd

The Washington Post · Susannah George

Doha, Catar. Per a molts palestins amb malalties cròniques o ferides de gravetat, l’única manera de rebre el tractament que els cal –i que sovint pot marcar la diferència entre viure o morir– passa per ser evacuats de Gaza. Però ara que Trump ha proposat de buidar el territori d’habitants, molts palestins expliquen que temen que abandonar Gaza els impedeixi de poder tornar a casa una volta s’hagin recuperat.

Les evacuacions mèdiques a Gaza s’han alentit per diferents raons aquests mesos, segons que expliquen metges i treballadors humanitaris, incloent-hi la incertesa general causada per la proposta de Trump i l’enduriment dels controls de seguretat fronterers. Alhora, la xifra de països disposats a acceptar evacuats de Gaza és com més va més reduïda, un fet que els treballadors humanitaris expliquen que pot deure’s al sentiment generalitzat de fatiga a la regió, després de més d’un any de crisi, però que també reflecteix la por creixent dels estats àrabs que els palestins que marxin ara de Gaza ja no puguin tornar-hi mai.

El resultat és que les famílies de Gaza es veuen obligades a esperar com més va més temps perquè els seus éssers estimats puguin ser tractats. Tanmateix, els metges dels hospitals de l’enclavament afirmen que molts dels qui esperen ser evacuats de Gaza no poden permetre’s el luxe d’esperar ni un minut més.

Amira Nimerawi, defensora i treballadora humanitària de Health Workers for Palestine, explica que l’angoixa pensar que és possible que les persones que ha ajudat a evacuar de Gaza no puguin tornar-hi. “Resulta exasperant, tant personalment com professional”, diu.

Però com a treballadora humanitària, assegura, la seva missió i prioritat sempre serà salvar vides. “Quantes persones més perdrem per causes evitables? Hi ha una gran quantitat de palestins que han mort simplement perquè no podien rebre el tractament que necessitaven”, afirma.

L’emergència sanitària a Gaza es remunta a l’esclat de la guerra entre Israel i Hamàs, l’octubre del 2023. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) calcula que vora 25.000 persones de l’enclavament necessiten ser evacuades amb finalitats mèdiques –incloent-hi 2.500 nens que necessiten atenció urgent, sigui per a recuperar-se de lesions ocasionades per la guerra, sigui per a tractar-se de malalties cròniques, com ara el càncer, que no poden tractar-se al territori.

Durant els primers mesos de la guerra, les evacuacions mèdiques es produïren amb regularitat. Entre el novembre del 2023 i el maig del 2024, vora 4.900 ferits o malalts greus van ser evacuats de Gaza per rebre tractament a Egipte, com també a països del Golf Pèrsic i Europa i, fins i tot, als Estats Units. D’aleshores ençà, milers de palestins ferits de gravetat, o bé malalts crònics, han quedat atrapats a l’enclavament a causa del tancament –ordenat per l’exèrcit israelià– del pas de Rafah, que fa frontera amb Egipte.

Qatar, els Emirats Àrabs Units i Egipte han acollit la gran majoria dels malalts evacuats de Gaza d’ençà que començà el conflicte: vora 2.300 gazians –incloent-hi pacients i familiars– es troben ara com ara a Abu Dhabi, i Doha n’acull vora 2.500 més. Desenes de milers de residents de l’enclavament han passat la frontera a Egipte d’ençà del començament del conflicte, molts a la recerca de tractament mèdic. La setmana passada, el rei Abdal·là II de Jordània va prometre que el seu país acceptaria 2.000 infants malalts de Gaza, però no és clar quan es faran aquestes evacuacions.

Mimi Syed, metgessa d’urgències que ha treballat com a voluntària a l’enclavament, ha tractat alguns dels infants que ara esperen ser evacuats de Gaza. Syed explica que molts d’aquests infants necessiten sotmetre’s a unes quantes operacions per a recuperar-se de ferides de bala, cremades greus o bé amputacions –procediments que es considerarien relativament senzills de tractar a l’hospital on ella treballa, al nord-oest dels Estats Units.

“Si visquessin als Estats Units, molts d’aquests infants podrien tenir una vida normal”, explica. Però la manca d’instal·lacions mèdiques adequades i l’alt risc d’infecció a Gaza, segons que explica, els condemna innecessàriament “a una sentència de mort”.

Nadons prematurs nascuts a Gaza són transportats amb ambulància a Egipte per ser atesos, el novembre del 2023 (fotografia: Loay Ayyoub/The Washington Post).

En un primer moment, l’alto-el-foc signat el mes passat entre Israel i Hamàs va donar esperances als metges que les evacuacions mèdiques s’intensificarien. Els termes de l’alto-el-foc, de fet, estipulen la reobertura del pas de Rafah per a evacuacions mèdiques, amb una xifra inicial de cinquanta evacuacions el dia.

Però les evacuacions a través de Rafah han topat amb problemes de tota mena d’ençà de l’entrada en vigor de l’acord. L’enduriment dels controls de seguretat per part d’Israel i Egipte, i les estrictes normes que regeixen qui pot acompanyar els ferits com a cuidadors, han alentit l’expedició de permisos per a sortir de Gaza. Per si no n’hi hagués prou, les autoritats egípcies han reduït la xifra de persones que estan disposades a acollir, tot escudant-se en la saturació de les instal·lacions mèdiques al país. Els treballadors humanitaris i els metges afirmen que en la majoria dels dies s’evacua menys de cinquanta pacients, i que hi ha dies en què no se n’evacua cap.

“Qualsevol nen que ho necessiti hauria de poder sortir de Gaza mitjançant aquest procés. Però tret que algú et posi en contacte amb una ONG, o d’alguna manera aconsegueixis aparèixer a les notícies, sortir de Gaza és molt, molt difícil”, explica Ayesha Khan, doctora de la Universitat de Stanford que també va treballar com a voluntària a l’enclavament fa poc.

Mira Dreni, una nena de quatre anys ferida de bala al cap a l’agost, és un dels infants de Gaza que esperen per a ser evacuats. Els metges de l’enclavament van poder salvar-la en un primer moment, però atès que encara està en procés de creixement cal canviar-li el tub quirúrgic buit que li van col·locar al cervell per a mantenir-la amb vida –un procediment que els centres mèdics de Gaza no estan equipats per a fer.

La sol·licitud d’evacuació mèdica de la Mira fa mesos que està pendent, i la seva mare, l’Israa Haboush, explica que l’última informació que l’OMS els ha donat és que continuen esperant el vistiplau de les autoritats israelianes per a poder-la evacuar.

En el cas dels infants ferits, tant l’infant com un familiar han de rebre autorització per a viatjar. Als familiars homes els deneguen els permisos amb més freqüència; les autoritats israelianes rarament expliquen els motius pels quals deneguen un permís. Syed, la metgessa nord-americana, explica que, en alguns casos, les normes que limiten a un la xifra de cuidadors que poden acompanyar els pacients en les evacuacions obliguen les famílies a separar-se.

“Els pares es veuen forçats a prendre una decisió: deixar morir els fills en companyia de les seves famílies o bé enviar-los a l’estranger a guarir-se lluny dels seus éssers estimats”, diu. Els interrogants sobre si els evacuats podran tornar algun dia a Gaza, explica, han complicat encara més la decisió.

Suhad Khateeb, que va marxar a Doha amb els seus dos fills petits per a rebre tractament mèdic d’urgència, explica que mai no hauria esperat de continuar separada del seu marit un any després d’abandonar l’enclavament.

La casa en què la família de Khateeb vivia, segons que explica, va quedar parcialment destruïda en un bombardament israelià. Wissam, el fill de quatre anys de Khateeb, era a casa en el moment de l’atac. El nen va quedar ferit de tanta gravetat –tant a la cara com al cap– que els metges del primer hospital al qual el van portar els pares es van negar a donar-li un llit.

“Van pensar que es moriria immediatament. Vaig haver de suplicar-los que li fessin una transfusió de sang”, explica Khateeb. Una volta estabilitzat, Khateeb va aconseguir d’evacuar-lo al sud de Gaza en un comboi de l’ONU. D’allí, el Wissam i la seva mare ser van traslladats a un hospital d’Egipte i, unes setmanes més tard, a Doha, on el seu fill finalment va poder rebre tractament especialitzat.

D’aleshores ençà, en Wissam ha protagonitzat una recuperació miraculosa, segons que explica la seva mare. Quan van arribar a Doha, en Wissam continuava sense poder parlar a causa de les lesions cerebrals que havia patit: ara fins i tot pot caminar tot sol.

Khateeb i els seus fills viuen en un complex situat als afores de Doha, i construït originalment per a allotjar els futbolistes que participaren en la Copa del Món del 2022. Ara els blocs d’apartaments estan plens de famílies palestines. En un pati central, grups de nens corren i juguen, tots ells exhibint les cicatrius d’una guerra a més d’un miler de quilòmetres de distància: cremades, extremitats amputades, dits perduts.

Khateeb titlla la proposta de Trump de buidar Gaza d’habitants de “bogeria delirant”. Així i tot, reconeix que no podrà tornar a l’enclavament fins que en Wissam estigui completament recuperat, un procés que podria allargar-se anys. Diu que la decisió de deixar el seu marit i els seus fills grans l’amara d’una tristesa tan profunda que sovint li costa menjar.

Més palestins del recinte descriuen sentiments semblants. En Yehya al-Ustaz, de 68 anys, va quedar greument ferit durant un atac aeri israelià contra casa seva, i ara s’ha de desplaçar en cadira de rodes.

Ustaz es mostra horroritzat per les imatges de la destrucció a l’enclavament. “Fins i tot un terratrèmol hauria estat més amable amb els palestins”, sospira. Però afegeix: “Per a nosaltres, no hi ha res com Gaza. És la nostra llar; no en tenim cap més.”

Hajar Harb, de Londres estant, ha contribuït en aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La lluna de mel de l’opinió pública internacional amb Elon Musk sembla que s’ha acabat definitivament. El magnat ha seguit una evolució ideològica aquests últims anys que ha acabat cristal·litzant en la situació actual: formant part d’una administració nord-americana negacionista del canvi climàtic, a favor dels combustibles fòssils i contra les renovables. En completa oposició als principis fundacionals de Tesla i al discurs públic que Elon Musk havia fet aquestes darreres dues dècades. Mentrestant, a Europa, dóna suport al populisme i la ultradreta, especialment a Alemanya, Itàlia i el Regne Unit, gràcies a la xarxa social X. Per si no n’hi hagués prou, admirador del president argentí Milei, al capdavant del Departament d’Eficiència Governamental (DOGE), n’emula la serra mecànica a l’administració pública dels EUA, tancant agències federals i acomiadant d’avui per a demà milers de treballadors públics. La seva polèmica salutació, interpretada per molts com a nazi, durant la festa d’estrena de la presidència de Trump, i la seva rialla i celebració a X per les deportacions amb cadenes als EUA, han afegit llenya al foc de la crispació entorn de la seva figura: fa pocs dies una botiga de Tesla als EUA va ser atacada amb trets.

Tesla, en perill?

Els opositors a la ideologia del magnat i els disconformes amb les seves accions polítiques han centrat els atacs a Tesla, la companyia que ha aportat a Elon Musk la seva enorme riquesa. Els efectes a hores d’ara són més que evidents. Una de les últimes enquestes als EUA indica que gairebé la meitat dels votants no pensa adquirir un Tesla per culpa de la figura d’Elon Musk. A Europa, el mes de gener va ser desastrós per a la companyia, amb una baixada del 50% en vendes en relació amb el mateix mes de l’any passat. A la Xina i als EUA també han baixat, tot i que no tan marcadament.

Però no tot són vendes. A Alemanya, en període electoral i amb unes vendes que han baixat d’un 60%, Elon Musk ha donat suport explícit al partit populista i ultradretà Alternativa per Alemanya. La salutació nazi que va fer als EUA va ser la gota que féu vessar el got de la paciència de molta gent. Grups d’activistes de la Gran Bretanya, on el magnat ha donat suport a l’ultradretà Reform UK, i d’Alemanya van projectar sobre la façana de la fàbrica de Tesla a Berlín la imatge d’Elon Musk fent la polèmica salutació i afegint “Heil” al rètol de “Tesla” de la factoria. També a les xarxes socials i mitjans de comunicació anglòfons ha fet fortuna el joc de paraules swasticar (‘cotxe de l’esvàstica’) per a referir-se als Tesla.

A Polònia el ministre d’Esports i Turisme va fer directament una crida al boicot: “No hi ha cap justificació perquè cap polonès raonable continuï comprant vehicles Tesla.” Polònia no és un mercat important per a la companyia, però sí que ho és els Països Baixos, un dels mercats europeus precursors i capdavanters de l’electrificació del transport al continent. Les vendes hi han baixat d’un 43% i una enquesta entre propietaris de cotxes de la marca indica que un 31% o se l’ha venut o pensa a vendre-se’l. Fins i tot el fundador de Tesla360.nl, una web neerlandesa de fans de la marca, s’ha desfet del seu Tesla i ha comprat un Polestar. Molts propietaris estan avergonyits de tenir un Tesla i se senten estafats per la companyia. Alguns han arribat a enganxar al cotxe missatges com ara “El vaig comprar abans de saber que Elon era boig”. El creador d’aquest adhesiu afirma que n’ha venut milers arreu del món, a un ritme de 500 cada dia, després de la polèmica salutació.

La fàbrica de Tesla a Berlín ha estat objecte d’accions de protesta contra Elon Musk.

A Noruega, el país del món amb més vehicles elèctrics proporcionalment, les vendes de Tesla han baixat d’un 40%, igual com a Dinamarca, segon país del continent en penetració de vendes elèctriques. A Islàndia, els grups de fans de Tesla es troben que ara molta gent els respon que no poden comprar un Tesla per la figura d’Elon Musk, fet inaudit fins ara. Més a prop nostre, a l’estat francès les vendes de Tesla van baixar al gener d’un 63%, un 75% a l’estat espanyol i un 31% a Portugal. Durant els mesos vinents veurem si aquesta tendència es manté.

Tensió creixent als EUA

Però allà on la situació puja més de to és als EUA, on al comportament públic del magnat s’afegeixen les retallades que aplica a l’administració, al capdavant del DOGE. Del tancament de USAID, l’agència d’ajuda humanitària dels EUA, fins a l’acomiadament del 10% del personal de l’agència científica NSF i la NASA, passant per la congelació de sous de científics o maniobres sobre la NOAA, una altra agència científica de referència internacional. El col·lectiu científic i acadèmic ha estat un dels més crítics amb Donald Trump, i un dels més atacats pel president, especialment els que treballen en l’àmbit climàtic. És la venjança del president Trump amb la complicitat d’Elon Musk? Hi podrien confluir els interessos del magnat: ressalta la proposta de recomanació d’acomiadar personal d’agències federals com l’Administració Federal d’Aviació (FAA), sobre la qual Musk s’havia exclamat reiteradament per limitacions i multes en els enlairaments de Space X els últims anys, una altra de les seves companyies. Més agències que han limitat l’activitat de les companyies de Musk també han rebut el “suggeriment” d’acomiadar treballadors. Antics membres del govern nord-americà han dit que totes aquestes accions van molt més enllà d’un conflicte d’interessos i que Musk no està capacitat per a prendre decisions sobre aquests organismes. Algunes altres veus parlen obertament de corrupció.

Els vehicles de Tesla comencen a ser objecte de vandalisme per part d’opositors a Elon Musk.

En aquest ambient de tensió política, els actes de vandalisme cap als vehicles de Tesla s’han intensificat. D’adhesius titllant de nazis els seus propietaris fins a pintades d’esvàstiques amb esprais o insults a Elon Musk. Si molts propietaris d’un Tesla, alguns de ben veterans, ja havien decidit que el seu pròxim vehicle no seria d’aquesta marca, ara la preocupació pels possibles desperfectes pot fer que provin de vendre’ls ràpidament. Les accions de protesta no s’han aturat aquí. A la xarxa social Bluesky, es van convocar protestes el 15 de febrer davant els concessionaris per “oposar-se a Elon Musk i l’oligarquia”, amb l’etiqueta #TeslaTakeover (‘presa de Tesla’). Hi havia la temença de potencials aldarulls i desperfectes, perquè pocs dies abans a Colorado activistes van provar de calar foc a un concessionari i van fer pintades als vehicles Tesla aparcats. Tanmateix, per sort, la jornada va ser pacífica, amb grups d’activistes mostrant cartells amb referències a la polèmica salutació del magnat. Els activistes no es volen aturar aquí i han obert la web teslatakedown.com i un compte a Bluesky per continuar fent accions de protesta. Conviden a concentrar-se davant les botigues de Tesla, desempallegar-se dels seus vehicles i vendre’s les accions de Tesla amb l’argument que, “ferir Tesla és aturar Musk. Aturar-lo és salvar vides i la nostra democràcia”.

Elon Musk pot ser acomiadat de Tesla?

Atacar la part econòmica de la principal companyia d’Elon Musk pot acabar tenint èxit. Les pressions cap al consell d’administració de Tesla comencen a ser enormes, malgrat que és format per familiars seus i amics de tota la vida. Tesla és una companyia pública en el sentit anglosaxó. No pertany a un propietari que pot fer i desfer, sinó que és propietat dels accionistes i aquests poden fer peticions i organitzar votacions. Amb el viratge ideològic d’Elon Musk, molta gent s’ha venut les seves accions. Fins i tot el fons de pensions dels funcionaris dels Països Baixos, un dels més grans del món, se n’ha desfet. El títol ha perdut valor aquestes darreres setmanes, però continua un 40% per sobre de la seva cotització d’abans de les eleccions. De moment, resisteix.

Als EUA s’han organitzat concentracions de protesta davant els concessionaris de Tesla.

Els analistes coincideixen a dir que la companyia és molt sobrevalorada, d’acord amb el seu volum de negoci i el catàleg de productes, tan limitat. Si té una cotització elevada és per l’expectativa generada per les successives promeses del magnat de futurs desenvolupaments miraculosos. Ara mateix se centra en dues: la conducció autònoma (promesa fa anys, però que no arriba) i els robots humanoides, tots dos aprofitant la intel·ligència artificial desenvolupada per la companyia. Amb el Cybercab, el robotaxi, Elon Musk ha renunciat a fabricar un gran volum de vehicles adreçat a les famílies, i ha aturat la construcció de noves plantes de Tesla. Segons la seva visió, gràcies a la conducció autònoma, les famílies no voldran comprar un cotxe, sinó llogar un Cybercab, que els durà a qualsevol lloc més bé de preu. Amb els robots humanoides, vol fer que la companyia no depengui de les vendes de cotxes, un camp en què, a banda les protestes que s’amplien, té una competència xinesa amb què comença a no poder competir.

Dit d’una altra manera, Elon Musk pot haver començat una transformació completa de Tesla, deixant molt de banda l’automoció. Tanmateix, ell només té un 13% de les accions de la companyia, i la seva posició depèn bàsicament de la cotització de Tesla a la borsa. Si el col·lapse de vendes dels seus vehicles (amb un Cybertruk que mostra signes de ser un fracàs comercial) es confirma aquests mesos vinents, la cotització pot baixar ràpidament i aleshores els accionistes poden entrar en pànic, cosa que fulminaria Musk. I si fracassen els somnis grandiloqüents d’una transformació completa de la mobilitat per carretera com pretén el Cybercab, i a més el robot humanoide no pot competir amb una competència xinesa més nombrosa i barata, Elon Musk tindria els dies comptats al capdavant de Tesla. De fet, en la guerra d’aranzels entre la Xina i els EUA, fonts xineses ja han deixat caure que podrien no aprovar la conducció autònoma de Tesla al país, i això ensorraria els plans per al Cybercab. Perquè la conducció autònoma ha de ser aprovada per les autoritats de cada país, i aquí la figura política del magnat comença a ser molt problemàtica.

A més, en una empresa on fins ara el magnat ha tingut un control ferri del personal –i no ha dubtat a acomiadar a equips sencers que no havien seguit les seves ordres al peu de la lletra–, aquests dies s’han filtrat àudios a mitjans de comunicació d’una reunió en què treballadors i, més significativament, directius, criticaven el paper polític del magnat i l’enorme perjudici que tenia per a la companyia. Ara com ara, sembla que alguns grups d’inversors fan els primers passos per demanar-ne la destitució. Un dels arguments és que Musk fa mesos que és absent de la companyia, i desatén les seves obligacions fiduciàries com a director general; i recorden les paraules de Musk en què deia que els treballadors que no estiguessin a les instal·lacions de la companyia per a tenir-hi interaccions en persona havien de ser acomiadats immediatament.

Les investigacions contra X continuen

Tesla no és l’única companyia d’Elon Musk a l’ull de l’huracà. Ara mateix hi ha en marxa una campanya alemanya per a demanar que X sigui tancada, si més no a Europa. De moment ha recollit vora 600.000 signatures. Els motius són la defensa de la democràcia, atacada per la promoció de la ultradreta al canal algorísmic de la plataforma i la difusió de desinformació, que infringeix la normativa europea de serveis digitals. Segons un estudi d’un equip de recerca de Dublín, el canal algorísmic de X recomana molt menys contingut dels partits polítics tradicionals alemanys (SPD, Verds, FDP i CDU) i més de partits populistes com Alternativa per Alemanya, BSW o ZDF, amb la voluntat d’interferir en les eleccions. Justament vol evitar la legislació europea, especialment després de les accions desinformadores de Rússia d’aquests darrers anys. Polítics alemanys han acusat Elon Musk de voler desestabilitzar i destruir Alemanya emprant la xarxa social X. Des de mitjan gener les institucions europees examinen si les recomanacions de la xarxa social propietat del magnat estan esbiaixades i són un “risc sistèmic”. Tanmateix, les conclusions i possibles accions correctives arribaran quan s’hagin fet les eleccions a Alemanya. Massa tard.

A Alemanya hi ha una campanya de recollida de signatures per a tancar X a la Unió Europea.

Als EUA, sectors del Partit Demòcrata denuncien el paper crucial de X per al triomf electoral de Donald Trump, amb un canal algorísmic clarament esbiaixat cap a les posicions ideològiques del nou president. Però també lamenten l’enorme capacitat d’influència del magnat gràcies al seu compte personal. Elon Musk hi ataca frontalment tothom qui no comparteix les seves idees. Per exemple, acusa el primer ministre britànic de còmplice amb les violacions de menors, titlla un ministre laborista de “apologeta del genocidi i la violació” i qualifica de “tirànic” el govern del Regne Unit. Al canceller alemany Olaf Scholz l’ha insultat directament titllant-lo de “idiota incompetent”. I al primer ministre del Canadà Justin Trudeau, de “imbècil insuportable”. A més, ha demanat l’acomiadament de jutges italians per les seves sentències sobre immigració i ha atacat la UE pels seus esforços a l’hora de regular les xarxes socials.

Les crítiques contra un home que empra la seva extraordinària fortuna i ressò mundial per promoure internacionalment l’extrema dreta i interferir en la política domèstica dels països europeus, incitant fins i tot a la violència, no s’aturen. Elon Musk fins ara ha sobreviscut a totes les crítiques i alts i baixos, actuant com a empresari. Però podrà ara resistir-les ara que és a l’ull de l’huracà del món polític internacional? O som al començament del final d’Elon Musk, que arrossegaria Tesla, X i la resta de les seves companyies?

Els periodistes Tura Soler (Santa Pau, 1963) i Jordi Grau (Girona, 1957), referents de la crònica negra, han publicat un nou llibre carregat de vivències personals. Es titula Sense pietat (la Campana) i és la continuació de Sense càstig: deu crims impunes (la Campana). En aquesta ocasió, els autors relaten vuit crims colpidors que s’han comès a sang freda i amb molta crueltat. Són morts sense una causa aparent, víctimes que han rebut una gran violència i casos que s’han arxivat sense que se sabés què va passar.

Els casos són dels anys noranta i Soler i Grau també en són protagonistes perquè els van cobrir. Aleshores, els van deixar reflectits en les pàgines del diari El Punt. Ara han decidit de recordar-los amb l’objectiu de retre homenatge a les víctimes, remoure la consciència dels culpables que campen lliurement i relatar les mancances policíaques i judicials que hi ha hagut. Perquè, segons Soler: “Sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes.” Els periodistes expliquen com ho van viure en primera persona, tot entrevistant testimonis i gent propera a les víctimes, i viatgen per uns casos farcits d’interrogants.

—Heu passat de crims impunes a molt cruels i terribles. Quin serà el següent llibre?
—Tura Soler [T.S.]: Pot ser qualsevol. Algun altre sense rastres, sense cadàver, de persones desaparegudes, també en tenim moltes. Això és com una mena de puzle. Per un costat, hi ha moltes persones desaparegudes i, per un altre, hi ha molts cadàvers no identificats. De casos, desgraciadament, en tenim per a donar i per a vendre.

—Què tenen en comú els vuit casos que relateu?
—T.S.: Que tots són crueltat envers les víctimes, i que sempre, d’alguna manera o altra, la justícia acaba fallant a les víctimes. Perquè no s’ha trobat el cadàver o l’autor. O s’ha trobat, però com que no arribava a setze anys, n’ha quedat impune. O resulta que era una persona protegida per la justícia, però, així i tot, l’han acabada matant. En uns altres sí que hi ha hagut condemna, però, en canvi, no s’ha trobat mai el cadàver. Sempre hi ha una mancança. El denominador comú dels casos és que nosaltres, com a periodistes, els hem viscut molt directament.

—El llibre, efectivament, relata molta mancança policíaca i judicial. El cas d’Isabel Ordóñez n’és un bon exemple, però n’hi ha molts més.
—T.S.: Sí, i el del nen Fermí Villegas. Com es pot explicar que l’assassinat i violació d’un nen de nou anys, un tema tan brutal, pugui tancar-se tan de pressa i que no hi hagi una resolució, que no s’hagi pogut portar davant de la justícia? Això no s’hauria de poder admetre, però la realitat ens demostra que aquests casos passen cada dia.
—Jordi Grau [J.G.]: En el cas d’en Fermí Villegas, durant la poca investigació que hi va haver, sempre va surar la sospita que hi havia una mà poderosa a la qual no interessava que s’arribés més enllà. I aquesta sospita hi continua sent, i és un cas que ja no es resoldrà. Si es resolgués, no tindria càstig, si és que qui ho va fer estigués viu. En aquest cas, com diu la Tura, la justícia humana ha fallat, esperem que la justícia divina actuï.

—En aquest cas, hi ha molt de misteri, sobretot per la presència d’un personatge que es diu Elias Reverter. Qui és?
—T.S.: És un personatge que, a mesura que avança el relat, guanya protagonisme, gairebé més que la víctima i el cas. És l’única persona que, amb el pas del temps, va insistint i burxant. És un personatge molt enigmàtic, tot un misteri. És una persona que comença a la presó, a la cel·la 42, i sembla que és l’únic que reclama justícia per a aquest nen. Acaba morint i perdem aquest rastre. Per això en el llibre hem volgut agafar el relleu de l’Elias i dir que no oblidem en Fermí.
—J.G.: És un personatge format i es nota en la manera com escriu. I, curiosament, les cartes del pare del nen estan molt ben escrites. No tenim la certesa, però tenim el convenciment que l’Elias també delera les cartes que el pare va escriure demanant justícia pel seu fill.

Tura Soler i Jordi Grau en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Què ho fa que tots els casos siguin dels anys noranta?
—J.G.: En el meu cas, que sóc vell. Aquests llibres, tant l’anterior com aquest, si tenen una cosa diferent, és que nosaltres hi vam participar. Vaig fer successos, en el diari en dèiem “Punt divers”, del 1985 al 1991. També és veritat que en els darrers anys em fa l’efecte que se n’ha parlat més. Han aparegut nous mitjans, però d’aquests casos, n’hi ha que són molt desconeguts. A la presentació de l’anterior llibre, hi havia gent que ens en parlava. En certa manera, vam agafar el compromís de tornar a parlar-ne perquè no quedessin en l’oblit.
—T.S.: Tothom té molt present ara el crim de la Guàrdia Urbana, però ara hem volgut agafar casos, recordar-los i fer un homenatge a la víctima i una punyalada als culpables, que en algun dels casos encara no sabem qui són, però podem pensar que potser campen lliures i viuen tranquil·lament. Que la història recordi aquestes atrocitats que s’han fet contra aquestes persones, independentment de qui sigui la víctima. N’hi ha de vulnerables, com en Fermí, que és un nen. I la Isabel Ordóñez, una jove de Sant Joan de les Abadesses, molt bona estudiant, a qui li obren el cap un dia tornant de Barcelona amb tren. I Lluís Roca, conegut per Lluís Cotilla, que és un perdulari, un home que va de timba en timba, però també és una víctima. La justícia també li ha fallat. I la Maria Àngels Boadas, una dona a qui la justícia reconeixia que estava en perill, tenia protecció policial, però no va fer res. El seu home, amb una maquinació i una perversitat, disfressant-se, va aconseguir captar-la a Platja d’Aro i la va acabar matant vestit d’infermera.

Podeu comprar el llibre “Sense pietat” a la Botiga de VilaWeb

—Llegint el llibre, algú us pot acusar de morbositat o periodisme groc. Què li respondríeu?
—J.G.: El periodisme groc no existeix. Hi ha bon periodisme o mal periodisme. Explicar les coses que passen és periodisme i, desgraciadament, a la vida, aquestes coses passen. Estem rodejats de crims molt bèsties que els han fet persones aparentment normals. Hem fet un periodisme basat en les coses que ens van ensenyar quan vam començar. És allò que hem d’explicar: el què, el qui, l’on, el quan, i, sobretot, el de quina manera. És morbós que algú mati algú altre? Desgraciadament, no és que ho sigui, és que passa, i passa massa. Ara es fa molt de true crime i molt d’entreteniment, molt ben fet, però no és obligatori veure-ho. Parlem de la vida i la realitat és crua. Entre les coses que passen, hi ha gent que mata la seva dona i el cadàver no surt mai. Sempre hem dit que hi ha excel·lents guionistes en aquest país, però que alguns d’aquests casos, de la ment d’un guionista, li dirien que és inversemblant.
—T.S.: Potser no acabo d’entendre quan es parla de morbositat o groguisme, són conceptes abstractes. La funció i el deure d’un periodista és buscar fins allà on pugui la veritat. Els crims prescriuen, però la veritat no ho fa mai. Ens basem en això. Han passat 44 anys? Sí, però la veritat no pot prescriure. Els assassins de la majoria d’aquests casos poden quedar impunes, però la veritat perviu sempre.
—J.G.: Un tema que també voleia damunt de tots els casos és que la justícia divina li ha fallat alguna vegada a les víctimes. No trobant els cadàvers, no estant amatents, per exemple, en el cas que la Tura explicava de la Maria Àngels Boades. Això era el començament de la violència de gènere. Hi va haver una policia municipal de Girona que va fer tot el que va poder, però la llei no li permetia sortir del seu terme municipal. Quan la Maria Àngels va sortir-ne, no tenia protecció. Això, amb els anys, ha anat millorant, però no tan bé perquè desgraciadament encara tenim exemples recents de jutges que consideren que no s’ha de protegir una víctima, i acaba morint al cap de pocs dies. Per tant, és parlar de coses que no acaben de funcionar bé per veure si alguna vegada som capaços que funcioni bé. La justícia ha de funcionar bé. Una justícia lenta no és justícia, una justícia que no resol els casos no és justícia i una justícia que desprotegeix les víctimes és la pitjor de les injustícies.

Tura Soler, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Hi ha molts casos que reflecteixen això que expliqueu. El de la Vicky Fariña impacta molt. Sis sospitosos, deu investigats, però el cas s’acaba arxivant.
—T.S.: En aquest cas, no és que no hi hagués sospitosos, ni que no es posessin mitjans en la investigació. Aquí va haver-hi precisament l’Ajuntament de Torroella que va ser dels primers que va exercir l’acció popular i que ho continua fent encara ara amb un crim que hi ha hagut. Hi va posar un advocat, en Xavier Hors, que hi va treballar el que no es pot descriure. Però, així i tot, a vegades sembla que els astres es confabulen a favor dels assassins. Es van fer proves d’ADN a no sé pas quants sospitosos, i quan semblava que es tenia ben enfocat amb un sospitós, va morir per causes naturals. Ens hem quedat sense poder saber la veritat de qui havia matat la Vicky Fariña. Quan la societat i la justícia no poden descobrir la veritat, és un fracàs.

—No us fa l’efecte que, de vegades, les investigacions periodístiques avancen més de pressa que la judicial?
—T.S.: Tenim menys burocràcia, això segur. Però a les investigacions periodístiques tenim mancances. Has d’anar per llocs demanant, si us plau, si et poden donar una dada. La qüestió és tenir temps i ganes d’anar a trepitjar el terreny i de preguntar. Un jutge pot fer un ordenament i la gent li ha de respondre. Has d’anar als llocs amb peus de plom i vigilant molt, sobretot ara, de no trepitjar cap precepte legal, que si la llei de protecció de dades, que si el dret de la intimitat. Els periodistes cada vegada tenim més traves legals que ens impedeixen avançar cap a aquest objectiu, que és el de descobrir la veritat. I els jutges tenen una altra trava que és molt important, que és la burocràcia farragosa que tot ho fa molt lent. En el cas de la Vicky Fariña, es van haver de fer comissions rogatòries a uns altres països per demanar als sospitosos si es volien sotmetre a les proves d’ADN. Tot això va carregant la maquinària, tot ho va retardant i tot ho fa farragós.
—J.G.: I la ineptitud, perquè la policia britànica en un moment determinat s’equivoca i ensenya les cares dels presumptes sospitosos a un d’ells, i no al testimoni. Els casos van fins els anys 90 i en aquell moment les investigacions no estaven tan avançades, quedaven molts casos impunes. Ara tenim una policia magnífica, fan les coses molt bé, tenim ADN i càmeres als carrers, però continuen quedant molts casos sense resoldre, els més complexos. En la majoria dels casos del llibre, hi intervé la Guàrdia Civil, però també la Policia Nacional i els casos se solapen entre cossos. Amb la Isabel Ordóñez, tot plegat es va solapar d’una manera molt estranya. La realitat és que el jutjat i la fiscalia, que serien els que haurien de coordinar la investigació, en qüestió de 8 o 10 mesos li van fer carpetasso. A vegades, sembla que tots els factors juguen en contra de les víctimes. A més, els guàrdies civils del cas eren de la caserna de Vic i l’expedient es va destruir quan hi va haver l’atemptat.

—No heu avançat mai la policia per la dreta en algun cas?
—J.G.: N’hi ha alguns que no surten al llibre en què la Tura ha donat les claus d’interpretació per tal que grans casos mediàtics d’aquest país es resolguin, com el cas de la farmacèutica d’Olot. La Tura va anar per davant de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional. No va deixar mai el cas, va preguntar, va anar pels llocs, va fer de periodista i va saber coses que després li van servir a la Guàrdia Civil en les investigacions per a resoldre un cas que s’hauria pogut resoldre el primer mes del segrest. La sensació aquí és que alguna vegada hi ha lluites internes entre diferents cossos policials, algun jutge o fiscal que té unes altres prioritats, gent poderosa que pot acabar tapant algun tipus d’investigació.
—T.S.: Aquest objectiu que tenim tan clar de buscar la veritat, a vegades, sembla que la justícia no ho tingui tan clar. Hi ha aquella famosa frase que va dir en Piqué Vidal, que hi ha dues realitats, la judicial i la verdadera. A vegades, coincideixen i, a vegades, no. I aquí hi ha un cas paradigmàtic en què la justícia no es creu les seves resolucions. Parlo de l’Esperança Comas i en Josep Ribot. En Josep Ribot és condemnat per l’assassinat i esquarterament de l’Esperança Comas i per haver-la incinerat a la incineradora de Campdorà. Quan ell ja està condemnat, amb sentència de l’Audiència de Girona, apareix una cama a Sant Pere del Bosc, a Lloret de Mar, i el primer que fan la justícia i la policia és demanar a la família de l’Esperança Comas que donin ADN per comprovar si és ella. Per tant, no t’estàs creient la teva resolució i dubtes del que has sentenciat.

Jordi Grau, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Hi ha casos de fa quaranta anys, algunes morts sense mòbil aparent. Com passen el dol les famílies?
—T.S.: És molt complicat perquè no totes les famílies ho gestionen de la mateixa manera. N’hi ha que recorren a tu i els és un alleujament poder-ne parlar i interioritzar-ho. I n’hi ha que s’estimen més sortir del focus mediàtic. Penso en les famílies d’en Marc i la Paula, del pantà de Susqueda. Mai no han volgut aparèixer enlloc ni aportar la seva versió ni dades. En canvi, n’hi ha d’altres, com la de Montse Sánchez de Palafrugell, que si no recordo l’aniversari, t’ho diuen.
—J.G: Hi ha d’haver un absolut respecte per les víctimes, però també pels familiars de la gent que ho han provocat i no en tenen la culpa. Com a periodistes, hem de treballar d’una manera honesta. Som d’una generació que considerem que no cal demanar permís per a parlar de coses que passen i que són públiques. La justícia és pública, els judicis són oberts. S’ha de respectar el codi deontològic i has de tenir cura de preservar els menors. Són famílies que no han pogut plorar el cos perquè els van tallar la vida quan tot començava. Això és la vida, desgraciadament passa, i passa molt, i continua passant. Els casos ens haurien de servir de recordatori per a tres coses. D’entrada, per a millorar la prevenció en determinats casos. Després, perquè justícia i policia funcionin coordinadament i tinguin més encerts. I finalment, que serveixi per a veure que coses que passaven fa 40 anys, tot i que hem avançat molt, desgraciadament continuen passant.

—Ara que el true crime està de moda, no us fa por que la gent ho exageri molt més o proliferin els testimonis falsos?
—T.S.: Bé, ara tothom xerra de tot.
—J.G.: Això no només està relacionat amb el true crime, sinó amb el món en general. Som d’una generació que sortia al carrer, parlàvem amb els policies, els investigadors, els jutges, els fiscals, quan tot això es podia fer. Les fonts d’informació són senzillament fonts d’informació. Tu has de gratar, has de mirar, contrastar, buscar i has d’intentar explicar el perquè. Aquí ve la teva professionalitat d’explicar només aquelles coses que creus que estan comprovades. Perquè quan vas a un judici saps que alguna de les afirmacions que posaràs que han dit els acusats són mentides. Això forma part del joc periodístic.

—Acabem. Com són els crims que es fan a Catalunya? Quins destacaríeu?
—T.S.: Sempre ens fixem en la violència domèstica, que és una xacra que s’ha d’erradicar. Però cada any faig el recull de tots els crims amb els percentatges, i els de violència de gènere representen un 7% o un 8% dels crims que hi ha a Catalunya. Hi ha molts més tipus de crims. N’hi ha de mafiosos i ara cada vegada més els provocats per baralles, relacionats amb el narcotràfic i, sobretot, les plantacions de marihuana, que provoquen una quantitat de casos de violència i de tirotejos. Cada vegada més detecto molts casos de crims en què al darrere hi ha problemes de salut mental. Ara hi ha hagut un últim cas a Sant Joan les Fonts, d’un noi molt jove que ha matat la mare del seu padrastre. Aquest noi feia dies que tenia uns deliris i unes coses, unes visions sobre el diable que li ordenava coses… La mateixa setmana, hi va haver un altre cas d’un home que va matar el germà. Al darrere, també hi havia problemes de malaltia mental. Potser n’hauríem de començar a ser conscients, com també augmenten d’una manera espectacular els suïcidis.
—J.G.: El tema de les drogues influeix molt, però els grans crims, abans i ara, sempre tenen relació amb el cor, el cap, la cartera o la bragueta.

Tura Soler i Jordi Grau en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

amb Duet Solistes - Lloc: Ateneu Arenyenc

Espectacle de Dansa a càrrec de la Cia. Dancing Human - Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Una persona ha mort i unes quantes han quedat ferides en un atac amb ganivet a Mulhouse (Alsàcia), segons que ha anunciat la fiscalia. Entre els ferits hi ha cinc policies, dos en estat greu. La víctima mortal és un home portuguès de 69 anys que ha provat d’aturar l’agressor.

El fiscal Nicolas Heitz ha indicat que l’agressor ha estat detingut. És un home de nacionalitat estrangera –nascut el 1987– amb ordre d’expulsió i que apareix a l’arxiu d’alertes per a la prevenció de la radicalització de caràcter terrorista (FSPRT).

Segons la policia, abans de l’atac, l’home ha cridat “Al·là és gran.” Els fets han passat entre la plaça del Mercat i el carrer Lavoisier, quan es feia una manifestació de suport al Congo.

El president francès, Emmanuel Macron, ha assegurat que l’atac és “sens dubte un atemptat terrorista islamista” i ha expressat el condol a la família de la víctima. El ministre de l’Interior, Bruno Retailleau, s’ha traslladat de manera urgent a Mulhouse.

EN DIRECT | Déclaration du Président @EmmanuelMacron. https://t.co/SgaPgYLjLD

— Élysée (@Elysee) February 22, 2025

 

Recuperem la tradició del carnestoltes arenyenc - Lloc: Casal Popular Norai

Al voltant d’un centenar de càrrecs i ex-càrrecs de Vox crítics amb l’executiva de Santiago Abascal s’han reunit a Madrid per reivindicar una refundació del partit, que consideren que s’ha convertit en una “guingueta”. En aquest sentit, s’han erigit en els veritables “patriotes” que s’enfronten a la tirania d’Abascal.

A la cita hi han assistit els diputats de les Illes Idoia Ribas i Agustín Buades, actualment no adscrits a Vox; els procuradors de les Corts de Castella i Lleó expulsats, Ana Rosa Hernando i Javier Teira; l’ex-diputada al Parlament de Catalunya, Isabel Lázaro, que va denunciar el secretari general, Ignacio Garriga, per malversació i apropiació indeguda; entre més càrrecs en actiu.

A la meitat de l’acte ha aparegut l’ex-diputat Rubén Manso, artífex del programa econòmic de Vox i un dels dirigents crítics amb la deriva de la formació. Rostres coneguts, com ara l’ex-portaveu parlamentari Iván Espinosa de los Monteros i l’ex-diputat Víctor Sánchez del Real, no han assistit a la cimera.

El conclave ha acabat amb l’aprovació de l’anomenada “Declaració de Barajas”, un document que aglutina les crítiques que fan a Vox, entre les quals destaquen la manca de democràcia interna, els dubtes sobre el finançament del partit, la decisió de trencar els governs autonòmics de coalició amb el PP i la integració del partit en el grup de Patriotes al Parlament Europeu, en compte de continuar dins els Conservadors i Reformistes (ECR) de Giorgia Meloni.

En el document també figuren les demandes, que es concreten en una tornada als principis que van inspirar el manifest fundacional de Vox i uns nous estatuts per a donar més veu als afiliats.

La candidatura encapçalada per Elvira Bisbe ha guanyat les eleccions a la junta de govern i delegats de l’Assemblea de Compromissaris del Col·legi de Metges de Barcelona (CoMB). Era l’única que s’havia presentat dins el termini establert, que acabava avui a les 14.00. Després d’haver estat la vice-presidenta primera de les tres juntes presidides per Jaume Padrós, ara el relleva en el càrrec i presidirà el CoMB els quatre anys vinents. La junta estarà formada per vint professionals –dotze metgesses i vuit metges de diferents àmbits assistencials i més de la meitat dels quals ja formaven part de la junta anterior– i l’Assemblea de Compromissaris estarà integrada per 300 delegats electes.

D’acord amb els estatuts del CoMB, una volta verificat el compliment de tots els requisits, la junta electoral ha declarat guanyadora la candidatura d’aquesta anestesiòloga, amb el lema “Elvira Bisbe 2025. Construïm la professió del futur”.

En declaracions recollides pel col·legi, la nova presidenta afirma que amb el seu equip assumeix aquest mandat “amb el compromís de consolidar el col·legi com un espai de lideratge professional, de defensa dels drets i la dignitat dels metges i de foment de la innovació i la formació adaptada als nous reptes clínics i tecnològics”.

També destaca les més de 2.300 adhesions de col·legiats amb què ha comptat la candidatura, que valora com “una xifra rècord” i considera que “constata el suport a un projecte que mira cap al futur i que aposta per un col·legi proper, integrador i innovador”.

El programa de Bisbe es basa en cinc eixos d’acció: la defensa dels valors de la professió; l’atenció a grups específics, com ara els professionals joves i els sèniors; la protecció social i individual dels metges; l’assumpció de nous desafiaments, especialment la necessitat de transformació del sistema sanitari, el dèficit de professionals, la incorporació de noves tecnologies, la conciliació i la salut planetària i, en últim lloc, la participació i la proximitat amb els col·legiats.

Elvira Bisbe (Barcelona, 1961) és llicenciada en Medicina per la UAB el 1987. Va cursar l’especialitat d’Anestesiologia i Reanimació via MIR a l’Hospital de l’Esperança (IMAS). En l’àmbit professional, és sènior a l’Hospital del Mar de Barcelona i pertany al grup de recerca en Medicina Perioperatòria, a l’Hospital del Mar Medical Research Institute (IMIM). També és professora agregada de la Facultat de Medicina de la Universitat de Vic (UViC-UCC).

La trajectòria al CoMB va començar el 2010 com a vocal de la junta de govern presidida per Miquel Vilardell. D’ençà del 2014, ha estat la vice-presidenta primera de les tres juntes presidides per Jaume Padrós.

Acompanyaran Bisbe a la junta Mireia Puig i Jaume Sellarès, com a vice-presidents; Sònia Miravet, com a secretària; Jordi Aligué, com a tresorer, i Berta Areny, com a vice-secretària. Seran els vocals Antoni Trilla, Mònica Povedano, Ramon Vilallonga, Anna Carreres, Robert Güerri, Iolanda Jordan, Anna Escalé, Beatriu Bilbeny, Rosa Calvo, Gemma Férriz, Miquel Gómez, Ferran Fillat, Francesc Bas-Cutrina i Ana Graciela Angulo.

La Fundació Arnau Mir de Tost ha recuperat part del rostre de la figura jacent del sepulcre d’Arnau Mir de Tost, fundador de la col·legiata d’Àger i del llinatge dels Cabrera. Amb la nova peça, el sarcòfag “adquireix una nova dimensió”, segons el restaurador i conservador Ramon Solé, perquè permetrà d’aprofundir en la tipologia i l’estil de la tomba. La reintegració i presentació del fragment s’ha fet avui a l’església de Sant Vicenç d’Àger, on es conserva el sepulcre datat del segle XIV. La peça va aparèixer fa un any a casa d’una família del municipi, la qual, sense saber-ho, havia custodiat la peça durant 100 anys.

Dues dècades després de la restauració del sarcòfag d’Arnau Mir de Tost, avui s’ha presentat una de les peces que faltaven a la figura jacent de la tomba. “Es pot veure part dels llavis, el bigoti i les línies del somriure molt marcades. Dóna una informació important sobre la fisonomia”, ha dit el restaurador.

Solé ha explicat que el fragment s’ha reincorporat al sepulcre amb un sistema “reversible” perquè en cas que apareguin noves peces del sarcòfag en un futur no se’n perjudiqui la restitució. “És possible que surtin restes. Tampoc fa falta que es trobin en un context arqueològic, pot ser que en alguna casa hi hagi part d’aquests fragments”, ha dit.

Per això, el restaurador ha fet una crida a aquelles persones que tinguin peces escultòriques al domicili que ho facin saber. Precisament, el fragment presentat avui es va trobar en bon estat de conservació perquè havia estat custodiat durant un centenar d’anys en una casa del municipi.

La Montse, filla de qui va ser el secretari de la Fundació Arnau Mir de Tost, va trobar el fragment de manera casual mentre feia la neteja a la casa familiar després de la mort del seu pare. “És com si es tanqués el cercle. Ell va dedicar els seus últims anys de vida a recopilar informació i a escriure llibres sobre Arnau Mir de Tost. Em fa molta il·lusió per ell. No sabia que el fragment era a casa, si no, ja faria dies que seria al seu lloc”, ha dit.

Així mateix, la Montse ha apuntat que “suposem que el meu rebesavi, que era farmacèutic i tenia accés a l’hospital de campanya habilitat a la col·legiata durant les guerres carlines, va agafar el fragment perquè no es malmetés després d’un bombardeig. La peça va quedar en un racó i no se’n va dir res”.

El projecte de restauració ha estat impulsat per la Fundació Arnau Mir de Tost amb la col·laboració de la parròquia de Sant Vicenç i l’Ajuntament d’Àger.

Una de les figures més rellevants de la Catalunya medieval

Arnau Mir de Tost va ser una de les figures més rellevants de la Catalunya medieval i la més important de la història d’Àger. En aquest municipi de la Noguera va posar les bases de totes les institucions i més tard va esdevenir la capital del vescomtat d’Urgell.

L’any 1046 va aconseguir de conquerir de manera definitiva el castell i la vila d’Àger en poder de Sulaiman, rei àrab de la Frontera Superior. Va custodiar tota la frontera des de mig Segre fins a Benavarri i va establir aliances feudals amb el comte del Pallars Jussà, els reis d’Aragó i els comtes de Barcelona. També va fundar la Canònica de Sant Pere i va promoure el conjunt romànic del Castell i la col·legiata d’Àger.

Segons el president de la Fundació Arnau Mir de Tost, Francesc Fité, el sepulcre d’Arnau Mir de Tost va ser profanat en el marc de la primera guerra carlina.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, i el d’ERC, Oriol Junqueras, s’ha reunit aquest migdia al Palau de la Generalitat, on han abordat qüestions econòmiques i d’infrastructures, que es tractaran a les comissions bilaterals entre la Generalitat i el govern espanyol. Es tracta de la primera trobada pública entre els dos dirigents d’ençà que Illa és president i des de l’elecció de Junqueras com a nou cap d’ERC el passat mes de desembre.

Fonts de l’executiu subratllen el “clima de cordialitat” amb què s’ha fet la trobada i que s’ha produït “en una setmana clau per als interessos de Catalunya”, tenint en compte la convocatòria aquest dilluns de la Comissió Bilateral Estat-Generalitat i de la Comissió Mixta de Transferències.

El sospitós de l’apunyalament anit a Berlín, que ha deixat ferit un turista basc, és un refugiat sirià de dinou anys, segons les autoritats alemanyes. La fiscalia investiga els fets com un possible atemptat antisemita. “Segons el que sabem fins ara, sobretot per les declaracions de l’acusat a la policia, feia unes quantes setmanes que planificava matar jueus”, ha dit la fiscalia.

El jove va arribar a Alemanya com a refugiat menor no acompanyat i va ser admès després de declarar que del règim de Baixar al-Assad. El 2023 va començar el procés formal de sol·licitud d’asil i l’octubre passat se li va reconèixer la condició de refugiat. Vivia en un alberg de refugiats a Leipzig (Saxònia).

El jove va ser arrestat tres hores després de l’atac al monument de l’Holocaust. L’agressor tenia sang a les mans en el moment de la seva detenció i no portava documentació, segons la policia.

El ferit és un home de trenta anys. Va patir ferides greus al coll, però no es tem per la seva vida. Els fets han passat poques hores abans que Alemanya afronti unes eleccions crucials.

L’enuig popular contra la llei Rovira i la consulta sobre la llengua base a les escoles es farà sentir avui arreu del País Valencià. La plaça major de Castelló ha estat el primer epicentre de les protestes, que a la vesprada s’estendran a València (18.00) i Alacant (19.30). Sota el lema “Sí al valencià”, centenars de persones s’han concentrat al centre de la ciutat.

Castelló diu #Síalvalencià i no a la llei Rovira. La cultura i el coneixement no es vota! pic.twitter.com/E37SCZvyA4

— Joan (@Joanenes) February 22, 2025

Els concentrats han volgut expressar el rebuig a la consulta de tira de llengua base perquè denuncien que amenaça el model d’escola i posa en risc l’ús del català com a llengua vehicular. La votació, que ha estat criticada per famílies, docents i sindicats, es farà del 25 de febrer —a partir de les 9.00— fins al 4 de març a les 14.00.

 

Els socialistes de Castelló acompanyem a les famílies i triem SI al valencià. @SocialistesVal @pspvprocs @PSPV_CS @rafasimosancho @jllorenzandres @miguelsolerg @flosfresquet @vicenteaparisi pic.twitter.com/A46ZPo9fFK

— Marivi Garrido Manzano (@MariviGarrido1) February 22, 2025

Ahir, el conseller d’Educació, José Antonio Rovira, va pressionar les famílies amb una carta perquè participin en la consulta. “Queda fermament demostrada la voluntat de defensar que som una comunitat bilingüe amb un llegat cultural inqüestionable”, deia la missiva, que va generar encara més malestar i indignació.

Les protestes les ha convocat la Plataforma en Defensa de l’Ensenyament Públic, que la conformen FAMPA-València, STEPV, Federació d’Educació CCOO PV, UGT Ensenyament Serveis Públics PV (UGTSP-PV), Escola Valenciana, CAVE-COVA, CGT PV-M, FAAVEM, FEPV, SEPC València, BEA, Sindicat d’Estudiants, Associació de Directors de Primària-PV, Associació de Directors de Secundària, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica PV, ADIDE-PV, FAMPA-Enric Valor, FAMPA-Penyagolosa i València Laica.

 

Sóller, a la Serra de Tramuntana de Mallorca, és un dels municipis més singulars del país. Durant molts anys va ser un indret que produïa unes taronges excepcionals –encara avui són molt preuades– i aquesta riquesa agrícola va comportar un desenvolupament menestral important. La seva peculiar situació a la serra aportava un gran aïllament amb Palma per carretera, però no amb la resta del món per mar. L’emigració sollerica està molt ben documentada i hi ha una dada que ens interessa: el 1887 hi havia 43 restaurants regentats per sollerics a la ciutat de Marsella, que es va convertir (juntament amb Puerto Rico i alguns llocs dels Estats Units) en l’indret principal on es van establir els sollerics, que coneixien bé la ciutat des de feia força anys gràcies a les exportacions de cítrics. La informació l’aporta Antoni Quetglas a L’emigració sollerica, 1836-1936, del 2009.

Si hom para bé l’orella en passejar per la vila de la serra i s’encreua amb les persones més grans descobrirà que molts sollerics pronuncien la “r” francesa i que el seu català és ple encara de gal·licismes, com ara carrota (pastanaga), cocalutxa (tosferina), dona de menatge (dona de neteja), mallot (banyador), gara (estació), lapí (conill), petit puà (pèsol), posta (correus), valisa (maleta). Són la prova d’aquesta relació amb la ciutat considerada el bressol del rap francès, però on actualment hi ha vora 200 grups de pop-rock en actiu que fan la competència a les bandes de sons urbans com més va més mesclats amb influències àrabs.

Segurament els sollerics que arribaren a Marsella se sentiren un poc com a casa. No és de bades que un dels districtes de la ciutat, el setè, inclogui en el seu si el barri de Les Catalans, fundat per pescadors catalans durant el segle XVIII i que foren molt actius a la ciutat fins vora cinquanta anys abans de l’arribada dels sollerics. El barri va quedar immortalitzat a la novel·la El comte de Montecristo, d’Alexandre Dumas, ja que la promesa d’Edmond Dantès abans de la traïció que el condemnarà a restar pres a l’illot d’If fins que aconsegueix d’escapar-ne, Mercedes, és d’aquest barri. I no són pas pocs els estudiosos que diuen que la novel·la podria ser un molt bon precedent del gènere negre.

Per tant, la relació del nostre país amb Marsella ha estat llarga i sovintejada en el temps, i tenia tota la lògica que el festival BCNegra d’enguany, que tot just s’acaba, n’explorés algunes curiositats. Les excuses s’incrementaven si hi afegim que es compleixen 25 anys de la mort de Jean Claude Izzo (1945-2000), vuitanta anys del seu naixement i 30 d’ençà que va publicar el primer volum de la seva trilogia de novel·la negra protagonitzada per Fabio Montale i ambientada per complet a Marsella, la segona ciutat més poblada de França. És la mateixa ciutat que el 2023 va registrar 49 assassinats vinculats al tràfic de drogues, una xifra que, sortosament, l’any passat es va quedar en només 24.

El 1995 un periodista i poeta que ha militat en bona part de l’esquerra francesa, especialment al Partit Comunista, publica Khéops total (Total Khéops en la versió francesa), la primera novel·la protagonitzada per Fabio Montale, un personatge que és a la vegada un homenatge a Manuel Vázquez Montalbán i al poeta Eugenio Montale. N’hi seguiran dues més: Xurmo i Soleà. Aquest nou personatge ha de començar a enfrontar-se amb nombrosos problemes a la seva ciutat, Marsella, vinculats directament amb la immigració àrab i amb la presència de la màfia marsellesa, que es va desenvolupar enormement a partir dels anys 1930, tot imitant el sistema de les famílies de Nova York.

Què aportava de nou la mirada d’Izzo al panorama de la novel·la negra europea contemporània? En quina tradició s’havia d’emmarcar la seva aparició? D’entrada, el que ens aportava era un escenari nou, que s’havia tractat molt poc malgrat ser la segona ciutat francesa. Curiosament, Marsella s’explicava més bé en les cançons de rap o de rock que no pas en llibres. Izzo s’inscrivia també en la tradició del néo-polar, aquell conjunt d’autors molt polititzats –generalment d’esquerres, tot i que també n’hi va haver de dretes, com ara A.D.G., inicials del seu pseudònim, Alain Dreux-Gallou, tot i que el seu nom de veritat era Alain Fournier, un novel·lista dels més importants de la sèrie noire de l’editorial Gallimard i a la vegada periodista d’extrema dreta i candidat del Front Nacional de Le Pen per Nova Caledònia. Així doncs, Izzo s’inscrivia en la tradició d’autors com ara Jean Patrick Manchette.

La seva irrupció coincideix, a més a més, amb un curiós joc de referències i interconnexions que té la novel·la negra del nord de la Mediterrània com a pal de paller. I és que el 1994, Andrea Camilleri iniciarà la sèrie de novel·les negres protagonitzada per Salvo Montalbano –personatge en clar homenatge a Vázquez Montalbán–, i el 1995 serà Petros Màrkaris qui inicia la sèrie dedicada al comissari Kostas Jarito. Tant en el cas de Camilleri com en el de Màrkaris, arriben a la novel·la negra després d’una trajectòria ben sòlida en uns altres gèneres, igual com Izzo, que des de la dècada del 1970 destacava com a poeta. I si ens hi fixem bé i fem el viatge a la inversa, tot sembla com una gran aventura de colonitzadors grecs: Màrkaris escriu a Grècia, Camilleri a Sicília, Izzo a Marsella, que com tots sabem va ser una de les principals colònies gregues en el seu moment. Per tant, dos mil·lennis i mig més tard el mateix espai cultural de l’antiguitat grega es retrobava gràcies a la novel·la negra. Curiós, com a mínim.

Si mirem la biografia d’Izzo també podem veure que per si sola explica una bona part de la història de la ciutat de Marsella, que sempre ha rebut una gran aportació de gent vinguda de fora de França. I és que Izzo neix el 1945, l’any en què s’acaba la Segona Guerra Mundial, d’una parella formada per un pare italià i una mare nascuda al mític barri de Le Panier –al centre de la ciutat i un dels indrets clau de la Resistència en contra dels nazis durant la guerra–, però d’orígens espanyols. Abans de dedicar-se a la poesia, el periodisme i la novel·la negra, Izzo va fer d’obrer, un altre element que afegeix consciència de classe a la seva biografia.

Quant a les novel·les, hi trobareu tots els elements propis de la novel·la del desencant nord-mediterrani: la corrupció gairebé sistèmica; el debat sobre la migració; la dosi necessària de violència en una ciutat on cada any es produeixen nombrosos assassinats per assumptes vinculats amb el narcotràfic; moments gastronòmics realment deliciosos i una crítica social de primer ordre. De fet, Izzo explica a la perfecció com és possible que en una ciutat com Marsella s’hagi produït un transvasament enorme de votants del Partit Comunista de cap al Front Nacional.

Tindreu fàcil poder llegir els seus llibres en català? Malauradament les notícies no són gaire galdoses en aquest sentit. Actualment, només podem llegir Viure cansa, a l’editorial Clandestina, a la col·lecció Crims.cat. Aquest llibre recull els millors relats negres de l’autor, que va publicar de manera esparsa i que finalment es van acabar recollint en un volum. Quant a les novel·les, la trilogia protagonitzada per Fabio Montale es va publicar els anys 2003, 2004 i 2005 a Andorra, a càrrec de l’editorial Límits i en traducció de Lluís Maria Todó, però fa temps que estan descatalogats, per tant, haureu de recórrer a la biblioteca més propera o al mercat de segona mà.

Izzo sí que ha estat el pal de paller sobre el qual pivota la novel·la negra provençal, que s’ha desenvolupat molt en els darrers trenta anys i del qual un dels màxims representants és François Thomazeau. A ell sí que el podeu llegir en català a Crims.cat amb Marsella confidencial.

Així doncs, Marsella s’ha convertit en un referent clau per a la novel·la negra gràcies a l’aportació de Jean Claude Izzo, un dels noms imprescindibles del desencant nord-mediterrani, un escriptor que segueix la tradició del gènere negre més polititzat, que ens vol explicar la fi d’un mon i que anticipa el gran esclat de la ultradreta a Europa. A més, llegir-lo és un autèntic plaer literari.

MON NEGRE

Èxit espaterrant de BCNegra

És el vintè any del festival i els actes programats han arribat a gairebé 10.000 espectadors. Amb aquestes xifres es converteix en un dels festivals literaris més importants d’Europa i en un referent ineludible per a tots els lectors de qualsevol de les modalitats de la novel·la criminal. Enhorabona al comissari Carlos Zanón i a tota la gent que treballa cada any al festival per, un cop més, haver sabut seduir el públic.

Editors, cal posar-se les piles

Cada any s’evidencia un fet important: els editors catalans tenen molts deures pendents quant a la recepció internacional del gènere negre a casa nostra. I no, això no és feina de les editorials més petites, que ja van fent aportacions i descobertes, sinó feina de les més grans, que no haurien de renunciar a traduir al català el bo i millor de la novel·la negra internacional (com ja fan en alguns casos) –a més de defensar fermament els autors locals. Excel·lent la feina que fan en castellà Sajalín, Siruela, Dirty Works, Salamandra i tantes més, i una llàstima no poder llegir els autors que ens proposen en català.

Boileau/Narcejac, en català

En aquest sentit, és una magnífica notícia que El Cercle de Viena hagi optat per oferir-nos D’entre els morts en català. El llibre és una de les creacions més importants del tàndem format per Pierre Boileau i Thomas Narcejac, una de les parelles creatives més productives i interessants del gènere negre a França. Alfred Hitchcok la va adaptar amb el nom de Vertigen. La traducció és de Josep Maria Pinto i, així, aquesta parella clàssica s’incorpora a la nòmina d’autors que podem llegir en català.

Febrer negre, quinze anys no són res

L’altre festival del país que també ha fet anys és el Febrer Negre, que organitza a Palma la llibreria Embat. És un festival ben interessant que combina autors en català i en castellà, cinema, rutes literàries… i que ha fet una gran feina per consolidar la passió lectora d’aquest gènere a Palma. S’ha de dir que tot sovint no compta amb el suport institucional que hauria de tenir, tot i que criminal, Mallorca ho és molt, n’hi ha prou amb veure la quantitat de polítics imputats en casos de corrupció en el que portem de mil·lenni per veure que de matèria prima n’hi ha a bastament.

L’estafa del segle, de Salvador Balcells

Una de les tendències més consolidades en els darrers anys en el gènere negre passa per ambientar les obres en èpoques pretèrites. N’hem vist nombrosos casos en els darrers temps i qui ho fa sovint és Salvador Balcells. El veterà escriptor, que a més a més dirigeix la col·lecció Falciot Negre, de Voliana, ara ens ofereix L’estafa del segle, ambientada al port de Barcelona el 1880. Publica Llibres del Delicte.

Un vídeo d’uns pescadors turcs a la mar Egea s’ha viralitzat perquè mostra una aigua que sembla una quadrícula gegant. Aquest fenomen marítim, conegut com a onades quadrades o mar creuat, no és una il·lusió òptica. Es produeix en molt pocs llocs del món, com ara a l’illa occitana de Ré, i pot ser perillós pels banyistes, però també pels vaixells.

Turkish fishermen filmed an unusual phenomenon – square waves, does anyone know anything? pic.twitter.com/ucE5c4eZiQ

— Bernadette (@BDooher) February 21, 2025

En les imatges publicades a les xarxes socials, la mar Egea sembla paralitzada i convertida en una gran quadrícula de color blau marí. De fet, en un tall breu, apareixen les cares de sorpresa dels pescadors.

Aquestes onades es formen quan dos corrents oceànics xoquen entre si a gran velocitat. Poden produir-se a grans profunditats, però quan passen a la superfície constitueixen un risc i un problema perquè poden atrapar als banyistes i bolcar embarcacions.

Aquest fenomen també es pot produir quan el vent empeny les onades en una direcció i el mar ho fa cap una altra.

Un home ha aparegut de matinada amb ferides per apunyalament en un CAP de Tarragona, segons que ha avançat El Caso i ha confirmat l’ACN de fonts policíaques. Pels voltants de les 0.45, l’afectat s’ha desplaçat al Centre d’Atenció Primària de La Granja, al barri de Torreforta, i ha explicat que ha rebut una ganivetada a l’esquena a la zona de la rambla de Ponent, a menys d’un quilòmetre del centre mèdic. La víctima estava coberta de sang, però amb ferides que no posaven la seva vida en perill. El vigilant de seguretat del CAP ha alertat la policia. Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per esbrinar els motius d’aquesta agressió amb arma blanca i localitzar el presumpte autor.