L’onzè festival de literatura MOT ha tancat avui amb més de dos mil assistents entre les seus d’enguany d’Olot i de Girona. Ha reunit una trentena d’autors i ha programat dotze converses i dos Ver-MOT, que han penjat el cartell de “Complet”.

Comissariat per l’escriptora i experta en estudis de gènere Montse Barderi, el festival s’ha centrat en la temàtica de l’amor i les relacions sexoafectives. “Hem parlat de l’amor des de tots els angles possibles amb protagonistes de primera magnitud: els autors de grans llibres”, ha dit. Maggie O’Farrell, Tessa Hadley i Luis García Montero han estat alguns dels noms destacats que hi han participat.

A banda, en el marc d’El Primer MOT, la secció del festival dedicada a apropar la literatura al públic infantil i juvenil, més de mil infants i joves han participat en activitats literàries.

El cuiner, divulgador i comunicador Arnau París Masip (Barcelona, 1988) va fer-se conegut quan va guanyar el programa de televisió MasterChef l’any 2021. Fins llavors, tenia un futur planificat dins l’empresa familiar de material fontaneria, havia estudiat administració i direcció d’empreses i la seva relació amb la cuina no passava d’una simple afecció. A partir del seu pas per la televisió, va canviar de vida i va convertir aquella experiència en un nou futur, que l’ha portat a esdevenir un dels tres presentadors del programa Cuines, de TV3. Ara explica la seva trajectòria vital i professional al llibre A foc lent (Columna), un volum on descobrim que tot no són flors i violes al món audiovisual.

—Amb aquest llibre heu volgut explicar qui és Arnau París?
—La idea era explicar la història darrere el personatge. La gent coneix el perfil televisiu i de xarxes de l’Arnau, però no què l’ha portat fins aquí.

—La dicotomia persona i personatge recorre tot el llibre. Comenceu amb una escena insòlita: sou a la selva colombiana en un camp de reinserció de menors guerrillers.
—És una història que crec que és maca d’explicar, interessant i molt única. El fet d’haver pogut viure, o haver pogut conviure, en un campament de recuperació dels combatents de les FARC, en el moment més àlgid, és una manera impactant de mostrar una certa realitat, que gastronòmicament també va deixar empremta, d’alguna manera.

—Ah, sí? Llavors no us imaginàveu pas el vostre futur entre cassoles.
—Vaig arribar en aquest campament quan feia dos mesos que ells havien deixat les armes. Era un front de la guerrilla actiu feia molt poc temps i, per tant, eren gent que estava acostumada al cent per cent a viure per fer la guerra. En conseqüència, el tipus d’organització, dins uns estàndards d’organització social, econòmica i política comunistes, era molt horitzontal. Menjàvem en comuna i s’organitzaven les tasques de manera rotatòria. Cada dia anava variant i, per grups, un s’encarregava de donar menjar a tot el campament. Els ingredients que teníem eren molt escassos, i moltes vegades, en mal estat. Sovint, dels grans d’arròs s’havien de treure cucs, no tenien neveres per a conservar la carn, i l’assecaven al sol als teulats de les cases, i cuinaven amb un fogó cubà, que en deien, construït amb fang compactat i amb uns fogons on es cremava llenya. En ple segle XXI, per dir-ho així, no tan lluny de casa, i no tan lluny d’una Colòmbia totalment connectada amb el món, hi havia gent vivint d’aquella manera…

—En quin moment vital us en vau anar a Colòmbia?
—Hi vaig anar després d’haver deixat una feina en una multinacional on m’havia trobat de cara amb l’estrès, la pressió i estava força cremat. Abans d’entrar a l’empresa familiar, vaig pensar que, si no ho feia llavors, no ho faria mai.

—Vau estudiar administració i direcció d’empreses, amb el sobreentès que entraríeu a treballar a l’empresa familiar, sense haver-ho triat.
—Sense que ningú t’hi obligui, la idea és allà. Per això, entre els uns i els altres al final t’hi vas fent, decideixes involuntàriament fer el pas pel qual t’has format tant acadèmicament com professionalment. Calia provar-ho.

—La vostra experiència laboral és ben galdosa…
—Tot allò que aprens a la universitat no té gaire a veure amb allò que et trobes quan comences a treballar. Hi ha moments macos, però també et trobes que has de saber gestionar el fet de conviure amb unes altres persones, amb uns altres caràcters, amb gent que està millor o pitjor i que, per tant, t’afecta en el teu dia a dia. En el meu cas, he viscut moments de tot, moments molt bons i també moments dolents: ansietat, estrès, pressió…

—Treballant us vau inventar un personatge, el del comercial d’aixetes de l’empresa familiar.
—Portava un equip comercial de vint persones per tot l’estat i venia en mercats molt diferents, d’Andorra fins a Melilla i de Galícia fins a Mallorca. I me’n trobava de tots colors. Veus tot de persones durant el dia i has de saber com tractar amb cadascú. T’has de posar una gorra diferent, segons el client que visitis, per aconseguir la connexió personal que assegura la venda.

Podeu comprar ‘A foc lent’ a la Botiga de VilaWeb

—Ens hem d’imaginar un català venent aixetes l’any 2017 a les Espanyes…
—Portava un calendari de la Guàrdia Civil a la cartera, i el treia quan em trobava aquells clients més reticents… D’alguna manera, em feia gràcia aprofitar l’escletxa i colar-m’hi.

—Quin és el vostre primer record gastronòmic?
—Quan era petit ja vaig demanar una cuineta als Reis. Els meus quatre avis vénen de pagès, amb la masia i l’hort, i quan passava temporades amb ells m’impregnava d’aquesta forma de vida. Per mi, anar a l’hort era com anar a jugar al parc. Tot això va arrelar en mi i em va fer entendre l’origen del producte des del primer moment, tot jugant.

—Quan fèieu de comercial, vau descobrir restaurants de carretera, mercats, espais insòlits fora de les rutes més gastronòmiques…
—Viatjava tres setmanes el mes i em desplaçava bastant. La cuina era una manera de conèixer les regions. Recordo que en un bar de carretera vaig demanar un gaspatxo, pensant en la sopa freda refrescant, i em van portar un gaspatxo manxec, que és un guisat de caça! O a Ceuta, on vaig menjar molt bon peix i marisc.

—En quin moment vau decidir de concursar a MasterChef?
—Els amics m’hi animaven, creien que ho podia fer bé, fins que un dia un m’hi va apuntar. És a dir, va fer el primer pas per mi, però com que tinc aquest punt d’inconsciència, que a vegades va bé i d’altres no tant, vaig decidir anar al càsting. Hi vaig acabar entrant, vaig guanyar i tot plegat va causar un tomb salvatge a la meva vida.

—Dieu al llibre que no hi tornaríeu…
—No ho faria dues vegades en una mateixa vida. Estic agraït al format per aquest canvi de vida, però és una experiència molt dura, en la qual hi ha una gran diferència entre el que t’imagines, i que idealitzes, i la realitat de què és. Si tornés enrere, diria a l’Arnau del passat que en gaudís, però tenint en compte unes quantes coses.

—MasterChef és un concurs de cuina, amb molts elements de programa de telerealitat.
—És un talent show, per tant, hi ha una part d’espectacle, on tu has de saber jugar el personatge. És un programa que dura molt, tres hores, seria molt estrany tenir catorze persones callades cuinant. Per guanyar-te l’audiència has de tenir la capacitat d’aconseguir que la gent empatitzi amb tu. Perquè hi ha molt de patiment darrere les càmeres. És un format molt demandant personalment i emocional, amb molta pressió.

—Vau estar tres mesos fora de casa, sense poder-ne dir res i sense poder dir que havíeu guanyat.
—Tres mesos i mig des que entres fins al final, convivint en una casa molt gran de superluxe, als afores de Madrid, sense mòbil, sense internet i amb deu minuts la setmana per a trucar a la família. Això et porta força al límit. A més, la gent es pensava que era en una clínica de desintoxicació, a la presó o al seminari… Mira que he fet coses estranyes, però fer-me capellà no m’havia passat mai pel cap!

—Com era l’Arnau de MasterChef? Us va servir l’experiència de comercial?
—Ser comercial et dóna eines per a sortir-te’n, de situacions de tota mena. Et dóna agilitat, saber reconduir les coses, tenir recursos… Això anava bé quan els jutges et valoraven coses només per fer-te saltar. Intentava respondre sempre de manera educada, graciosa però punyent. Recordo que en una de les primeres valoracions de càsting em van dir que semblava menjar d’hospital. Els vaig dir que ho proposaria a una clínica privada i ens en repartiríem els beneficis.

—Als programes d’aquest tipus hi ha perfils molt marcats: el qui plora, el psicòpata, etc. Vós qui éreu?
—L’estrateg, sens dubte. El programa en necessitava un i vaig adoptar aquest paper. No em considero pas una persona estratega, però vaig establir una estratègia per a eliminar els companys. Al principi també era una mica fatxenda, i després hi ha gent que m’ha dit que era més simpàtic del que semblava, tot i que al final vaig acabar-ho matisant.

—Quina ha estat la millor cosa i la pitjor de l’experiència del programa?
—La millor, sense cap mena de dubte, tot allò que ha vingut més tard. Acabar treballant a TV3 i comunicant a casa. També hi vaig conèixer la meva parella, la xef Rais Esteve. Realment m’ha canviat la vida, però també hi ha una part fosca, que és que coneixes la maquinària de la televisió, les xarxes, la publicitat. La pitjor és haver descobert aquest desencís. Quan m’ho miro ara, penso que ha pagat la pena, però si m’ho haguessis preguntat fa tres anys, t’hauria dit que no.

—Hi ha una promesa trencada d’esdevenir xef de renom al programa?
—Hi ha formats televisius que mostren un ofici amb una òptica que no és la real. Tu veus passar pel programa cuiners de tres estrelles Michelin, t’hi emmiralles, i quan surts la realitat d’una cuina professional és una altra molt diferent. MasterChef no mostra la realitat de la gastronomia. Hem d’entendre que la televisió és televisió, però la feina d’un cuiner al 95% dels establiments d’hostaleria és molt més sacrificat i mal pagat que no sembla.

—Heu fet pràctiques a la cuina de l’Atempo, de Jordi Cruz, i dels Casals, d’Oriol Rovira. Quina diferència hi ha entre l’un i l’altre?
—Són dues cuines totalment diferents. L’un fa una proposta de cuina molt més molecular, i l’altre molt més basada en el producte. M’ha agradat molt treballar en tots dos llocs. Abans d’entrar al programa tenia com a referents Jordi Cruz i Dabiz Muñoz, però després d’haver-me format, Oriol Rovira i Jordi Vilà són referents. Gent que defensa una cuina catalana, de territori, de proximitat, que no es tanquen al món, i fan elaboracions amb productes d’aquí.

—Heu esdevingut un comunicador gastronòmic, finalment.
—Sóc un privilegiat perquè he pogut portar la cuina al terreny que a mi m’agrada i això li passa a poca gent. L’he pogut transformar en una manera de viure tot fent allò que m’agrada més: cuinar i comunicar. Ser a TV3 m’ha permès formar-me com a comunicador gastronòmic, tenir un espai propi i desenvolupar un tipus de cuina concret. He pogut muntar una empresa on ofereixo tallers per a empreses i esdeveniments privats.

—Us ha temptat la idea d’obrir un restaurant?
—Mai. La meva família paterna són productors d’oli, de vi i tenen una casa de turisme rural. Allà vaig començar a organitzar sopars a l’estiu. Entre el juliol i el setembre ho deixo tot, desaparec i em tanco al Molí de la Vansa. Hi faig menú degustació amb la meva parella, que és cuinera. Cuinem davant el client, amb productes de casa i de l’entorn, amb un menú degustació de reserva oberta. Allà és on m’oblido de les xarxes, la televisió, i amb això ja en tinc prou.

—Què us allunya de la idea del restaurant propi?
—El restaurant és molt esclau i incert. Tinc amics que treballen a restaurants d’estrella Michelin i hi ha dies que no fan ni un client. No hi va ningú ni a dinar ni a sopar. I allà tens una plantilla a qui pagues la nòmina, vingui algú o no. Tens les cambres plenes, l’estructura. Ara mateix la meva vida necessita molta flexibilitat i, si vols tenir un restaurant, crec que hi has de ser. No pot ser ara vinc i ara me’n vaig a filmar no sé què. Potser em plantejo obrir alguna cosa tipus un frànkfurt, de tiquet mitjà-baix, amb molta rotació i una cuina més estandarditzada.

—Què vol dir la cuina “pim-pam”?
—La cuina “pim-pam” és la del dia a dia, la que hem de reivindicar i ha de fer que la gent torni a cuinar o cuini una mica a casa. Penso que hem de donar idees perquè la gent no agafi menjar per a emportar-se, i que convisqui aquest menjar per a endur-se, de tant en tant, amb les coses que tens al rebost. La cuina “pim-pam”, més que una recepta seguida al peu de la lletra, és tenir unes idees generals que puguis aplicar a allò que tens a casa.

—Dèieu això que la gent no cuina tant, perquè no té temps o perquè no en sap o perquè dedica el temps a una altra cosa, però, en canvi, a les xarxes socials hi ha un munt de contingut gastronòmic, entre receptes i recomanacions…
—Avui dia hi ha menys temps, hi ha menys ganes i es prioritza el lleure, anar al gimnàs. Hi ha gent que treballa moltes hores i no té temps per a cuinar. Això es veu als lineals dels supermercats, on cada vegada hi ha més productes precuinats. Ara, quan algú em diu que ha fet una recepta meva em fa molta il·lusió. Perquè la gent té la idea d’una cuina que necessita molt de temps, i el que proposo es basa en el rebost de tota la vida, on segur que tenim llaunes de tonyina, pots de llegums, espècies, una ceba o un all. Al congelador pots tenir una verdura tallada, que només has de saltar per a tenir un plat arreglat.

—Què ha representat ser un dels tres presentadors de Cuines?
—D’alguna manera, TV3 m’ha salvat la vida. Ho dic amb sinceritat. Venia d’un format molt salvatge i vaig aterrar a una cadena on la gent m’ha tractat sempre molt bé. Sense anar a toc de xiulet. Un format que és cuina al cent per cent, amb un toc d’entreteniment, però cuina al capdavall, i amb una audiència que parla la meva llengua materna. Això en l’àmbit comunicatiu és d’agrair, perquè quan parlo en català és quan sento que puc comunicar millor. M’agrada molt el que faig, fer una mica d’humor, interpel·lar l’audiència amb quatre idees que poden acabar fent que la gent mengi millor.

—Finalment, a Cuines, hi veiem l’Arnau París persona i no el personatge?
—En aquest cas, amb la cuina “pim-pam”, el format s’ha adaptat a l’Arnau, no pas l’Arnau al format. Per tant, a l’Arnau que es disfressa, que fa brometes, que parla dels seus amics quan cuina, que té aquest tracte més dinàmic, amb una cuina més reduïda i de supervivència. Sóc un paio que em bellugo molt, que estic tot el dia amunt i avall. Un cul de mal seient, que deia l’àvia. Doncs, això és el que s’intenta transmetre. Bon rotllo, energia, gaudir de la cuina sense necessitat que això sigui un esclavatge. I en tot el programa, hem aconseguit un equilibri entre una cuina molt elaborada per a la gent que li agrada molt cuinar i una cuina molt dinàmica, més pensada per al dia a dia i per a la gent que no té tantes ganes de cuinar.

 

Comencem un nou recull mensual en l’àmbit renovable, que durant el març ha continuat fent el balanç sobre l’any extraordinari que ha estat el 2024. IRENA, l’agència internacional per a les energies renovables, ha presentat el seu report estatístic del 2025. Al món es van desplegar 585 GW renovables durant l’any passat, amb un creixement interanual del 15%. De tot l’augment de capacitat de generació elèctrica al món, les renovables van ser les responsables del 93%, segons els seus càlculs. Totes aquestes xifres són un rècord absolut. Dins les renovables, domina l’energia solar, amb un 77% del total, i l’eòlica va contribuir-hi amb un 19%. Per estats, domina la Xina, amb 422 GW nous, que equivalen al 64% mundial, i un total de 2.382 GW en funcionament. La segona a escala mundial, Europa, és a una gran distància: durant el 2024 va afegir 70,1 GW i ja en té 849 GW. Els EUA van tercers, amb 46 GW de nova factura i un total de 573 GW. El creixement també ha estat notable a l’Amèrica del Sud, amb 23 GW nous, fins als 313 GW en producció.

Les renovables no s’aturen

Malgrat que l’atenció se l’endugui la Xina, cal dir que molts països petits (en comparació) es fan progressos molt destacats. Àustria (9 milions d’habitants) va instal·lar 2,2 GW de solar l’any passat, i va arribar a 8,3 GW en funcionament. I a Portugal van afegir 1,8 GW solars, fins a gairebé 6 GW i amb un objectiu d’arribar als 21 GW el 2030, una xifra molt destacable en un període de tan sols cinc anys. L’atenció dels experts en renovables també s’ha centrat durant el març en l’energia solar més enllà de les grans centrals, a les teulades de manera distribuïda. Al Brasil han assolit l’extraordinària xifra de 37 GW en funcionament, comptant les plaques solars en establiments comercials, instal·lacions rurals i industrials i edificis d’institucions públiques. Es preveu que hi hagi un creixement del 20% d’aquestes instal·lacions durant el 2025 en aquell país, on es crearan més de 100.000 llocs de treballs nous.

A Austràlia, un dels altres líders de solar a la teulada, durant l’any passat es van instal·lar 3 GW en cases i negocis, i van atènyer la xifra de 25,5 GW, més d’un 12% de l’electricitat. Malgrat que les instal·lacions a les teulades a Austràlia han baixat d’un 10% en relació amb el 2023, el sector no està preocupat. Consideren que és una mostra de maduració del mercat, amb la consolidació i l’estabilització d’una xifra d’instal·lacions anuals al voltant de 300.000. Ben al contrari de l’Índia, on l’autoproducció és en plena expansió. El 2024 s’hi van instal·lar 3,2 GW, amb el sector residencial al capdavant. Gran part del desplegament (1,7 GW) es va fer el darrer trimestre, cosa que pot mostrar que enguany la xifra es podria disparar encara més.

Les renovables acceleren l’expansió (imatge: Thomas Reaubourg, Unsplash).

Entrats al 2025, les dades mostren que les renovables no s’aturen. La Xina va instal·lar 40 GW solars durant el gener i el febrer, un creixement interanual del 43%. També hem sabut que a la província de Qinghai, a l’interior desèrtic, s’ha començat a construir un projecte de 19,24 GW sobre una superfície de 3.000 quilòmetres quadrats. La solar i l’eòlica superaran els 14 GW; la resta serà proporcionada per quatre centrals de carbó de 660 MW cadascuna. Inclourà grans bateries BESS que els analistes preveuen que equivaldran al 10%-15% de la capacitat renovable. Més enllà de la solar, els experts preveuen que durant el 2025 la Xina instal·larà 19 GW d’eòlica marina, de manera que reprendrà l’embranzida després d’un 2024 dolent per a aquesta tecnologia. A Alemanya, tan sols durant el febrer s’hi van instal·lar 1,53 GW d’energia solar, un creixement del 23% en relació amb el mateix mes del 2024. Cal destacar-ne els 24 MW de plaques desplegades als balcons, que, encara que sigui una xifra modesta, demostra una determinació que no és seguida per països molt més assolellats com el nostre.

El 2025 s’espera que les renovables tornaran a marcar un rècord absolut. Els analistes de BloombergNEF, dels de més renom al sector, estimen que enguany es desplegaran 700 GW nous, amb la Xina al capdavant, seguida dels EUA, l’Índia, Alemanya, el Brasil, el Paquistan, Turquia i Itàlia. A l’Àfrica es preveu que l’energia solar es doblarà d’ara fins al 2028, amb 23 GW addicionals. L’Amèrica del Sud superarà àmpliament aquesta xifra; els experts calculen que d’aquí al 2034 s’hi instal·laran 160 GW nous, amb el Brasil i Xile al capdavant de l’expansió renovable.

Els robots humanoides continuen millorant

En l’àmbit tecnològic, Boston Dynamics ha tornat a impressionar amb un vídeo en què un robot humanoide, més enllà de fer tombarelles i poder ballar breakdance, mostra moviments plenament humans. La companyia ha explicat que ha abandonat el sistema hidràulic dels models anteriors per motoritzacions completament elèctriques per a fer els moviments, cosa que proporciona més precisió. Els nord-americans, ara per ara, dissenyen els robots pensant en el sector industrial. Però els europeus d’1X se centren en l’àmbit residencial i aquest mes de març han anunciat que faran proves del robot humanoide Neo Gamma en “entre uns quants centenars i uns quants milers” d’habitatges. L’empresa vol que el robot convisqui amb humans en el dia a dia, per millorar el producte. Per una altra banda, els xinesos d’Unitree tampoc no s’aturen pas. El seu robot G1, que ja es comercialitza a partir de 16.000 dòlars, pot ballar millor que molts humans, fer kung-fu i, fins i tot, tombarelles en l’aire.

En el sector informàtic, ha continuat portant cua l’escàndol que va esclatar al febrer arran de la petició secreta del govern britànic a Apple perquè creés una porta del darrere per a accedir a la informació xifrada dels usuaris del servei al núvol iCloud. Dos grups internacionals de drets civils han iniciat tràmits legals per oposar-s’hi, i han advertit de les “conseqüències globals, inacceptables i desproporcionades” d’aquesta petició, que podria afectar usuaris de tot el món. A més, també han demanat que l’apel·lació d’Apple per a argumentar la seva oposició a aquesta mesura sigui pública, i no a porta tancada. Però la companyia de la poma no tan sols té maldecaps al Regne Unit. La UE li ha enviat el requeriment perquè compleixi la llei de mercats digitals (DMA) i faci possible que els fabricants de dispositius i desenvolupadors d’aplicacions puguin accedir a nou funcions de connectivitat dels iPhone i iPad, com ara les funcions NFC de pagament o l’aparellament entre dispositius. L’objectiu és que dispositius com auriculars Bluetooth, rellotges i televisors intel·ligents o més que no siguin de marca Apple puguin funcionar millor i equiparar-se als d’aquesta marca.

I no s’acaben pas ací els contratemps d’Apple. El nou Siri desenvolupat entorn de la IA té molts problemes. En teoria, la nova versió del popular assistent s’ha de presentar al maig, però els analistes calculen que la versió realment modernitzada no veurà la llum fins el 2027. De fet, a començament de març Apple va endarrerir fins el 2026 un Siri “més personalitzat”, perquè en la fase de proves molts usuaris havien detectat errades de l’assistent sobre fets bàsics. Alguns analistes fins i tot van arribar a suggerir que Apple abandonés completament Siri i optés per ChatGPT, que integra complementàriament l’Apple Intelligence, el servei que hauria de ser al darrere del nou Siri. De moment, els de Cupertino han canviat l’alt directiu responsable del desenvolupament de l’assistent.

Els europeus d’1X volen que els seus robots ens ajudin i ens facin companyia a casa.

També durant mes passat s’ha presentat un nou test per a mesurar les capacitats de la intel·ligència artificial, pensant en l’AGI, la IA que ha de tenir capacitats humanes. És l’ARC-AGI-2. El problema de la primera versió del test és que es podia resoldre amb força computacional bruta, més que no pas amb intel·ligència. És a dir, afegint més capacitat de processament, més processadors. La nova versió considera també l’eficiència. Amb la nova prova, els models de IA disponibles actualment, que abans puntuaven en el 70%, ara puntuen en l’1%-4%. En comparació, els humans obtenen de mitjana un 60% de nota. Quant trigaran els nous models a superar la nostra puntuació i superar-nos?

Per acabar en l’apartat tecnològic i la privadesa, la companyia 23andMe, que es dedicava a la seqüenciació genètica orientada a la salut (predisposició genètica a malalties) i genealogia, ha entrat en fallida. Amb 15 milions de clients, la gran pregunta ara és què se’n farà de les dades genètiques si la companyia és adquirida per un tercer. Se sospita que hi ha un nou propietari interessat a vendre aquesta valuosa informació a companyies farmacèutiques i investigadors. O, fins i tot, que pot acabar a les mans de companyies d’assegurances o governs. De moment, es recomana als usuaris que demanin a la companyia de suprimir les seves dades genètiques i tanquin el compte.

BYD continua marcant el ritme en el sector i Tesla és al bell mig de la polèmica

En el sector de la mobilitat elèctrica, els xinesos de BYD marquen el ritme. La setmana passada ja us vam parlar de la seva nova superbateria. Durant la presentació, van anunciar també que crearien una xarxa a la Xina de més 4.000 supercarregadors de 1.000 kW de potència de càrrega, una xifra inaudita en el sector que permet de carregar 400 quilòmetres d’autonomia en només cinc minuts. Doncs bé, sembla que no caldrà esperar gaire. La companyia ha anunciat que els primers 500 punts de càrrega seran disponibles tan bon punt es comercialitzin els dos nous vehicles amb la superplataforma, a començament d’abril, segons els directius. És a dir, que és qüestió de dies. Això contrasta amb la manera de fer de les automobilístiques occidentals, que fan anuncis a anys vista.

L’esperat BYD Seagull arribarà a Europa a final d’any i canviarà el nom a Surf.

Però BYD no s’atura ací i continua en plena expansió. El mes de març ha entrat als mercats del Casaquistan i Sèrbia. A més, té a punt el seu cinquè vaixell de transport, amb una capacitat de 9.200 vehicles, i ha posat a la venda el nou Sealion 05 elèctric a la Xina, un SUV compacte. Els analistes creuen que no trigarà a vendre’s a Europa, perquè els Sealion s’han dissenyat pensant en els clients del nostre continent. El que sí que hi arribarà de segur és el BYD Seagull, el cotxe elèctric més venut a la Xina, amb un preu inferior a 10.000 dòlars, i que fora d’aquell país ha canviat el nom a Dolphin mini, de gran èxit a mercats com el llatinoamericà. A Europa tornarà a canviar de nom i es dirà Surf, amb previsió que es comenci a vendre a final d’enguany, així que ja produeixi la nova planta d’Hongria. Els analistes esperen que el preu al nostre continent no arribi a 20.000 euros.

Tanmateix, hem sabut que la UE investiga aquesta nova fàbrica, per si ha rebut ajudes encobertes del govern xinès, cosa que podria afectar la comercialització del Surf. Per una altra banda, BYD construeix una nova planta a Turquia per cobrir també el mercat europeu. I aquest mes hem sabut que cerca lloc per a una tercera fàbrica europea. L’opció preferida pels directius de la companyia sembla que és Alemanya, però els costs laborals i la “baixa productivitat” d’Alemanya fan que considerin altres opcions. Aquesta nova planta acabarà al nostre país? BYD va arribar a un volum de negoci de 107.000 milions de dòlars durant el 2024, xifra que supera la de Tesla i és un 29% superior al volum del 2023. Els analistes preveuen que el 2025 comercialitzarà 5,5 milions de vehicles, xifra molt superior als 4,3 de l’any passat. La companyia pensa en gran, i els seus directius ja parlen de superar en volum de negoci Toyota, que fabrica 10 milions de vehicles l’any i és líder mundial destacat.

El nostre país ha vist les primeres proves a Europa de taxis aeris elèctrics eVTOL de la companyia xinesa Ehang.

Tesla, per una altra banda, continua al bell de la polèmica. A Europa la baixada de vendes ja és del 43%, en contrast amb el 31% dels competidors elèctrics. Vuitanta cotxes seus han estat objecte de vandalisme en un concessionari canadenc, arran de les tensions amb l’administració Trump, on Elon Musk té un paper destacat. Els activistes no s’han aturat ací, i fins i tot s’ha arribat a publicar un mapa amb les dades personals de milers de propietaris de Tesla als EUA, a qui han fet arribar el missatge que eliminarien les dades si demostraven que s’havien desprès del vehicle. A Alemanya, en una enquesta (sense representativitat estatística) en què van votar 100.000 persones, el 94% van dir que no pensaven comprar un Tesla, cosa que palesa l’ambient que envolta la marca en aquell país, on Elon Musk ha donat suport obertament a la ultradreta. El magnat ha fet per manera que el president Trump adquirís públicament un cotxe de la marca a la Casa Blanca. A més, ha promès que doblarà la producció als EUA. També ha demanat als propietaris d’accions de la companyia que no se les venguin, després de la davallada de Tesla a la borsa, on perdut gairebé la meitat del valor. Tanmateix, alguns analistes no pensen igual, i han arribat a dir que el valor real de les accions és la meitat de l’actual.

I acabem amb un sector que fa els primers passos, però que és important per a l’electrificació: l’aeri. L’interès primer se centra en el sector dels taxis aeris (eVTOL), per a substituir als helicòpters. Una companyia xinesa, Ehang, ha fet la primera prova de vol sense pilot a Europa. Concretament a la Marina Baixa, a Benidorm.

Durant aquest darrer any, el país s’ha omplert de commemoracions, lectures i reivindicacions de la figura de Vicent Andrés Estellés, i la seua poesia s’ha escampat com mai, al sud, al nord i a l’est. El centenari no ha estat organitzat per les institucions valencianes, però, essent com era el gran poeta del poble, ha estat el poble qui l’ha celebrat. Avui, de manera simbòlica, tres dies després de l’aniversari de la seua mort, el 27 de març de 1993, Burjassot (Horta Nord) –el seu poble natal– serà l’escenari d’un aplec de cultura popular com a cloenda de l’any Estellés.

“Estellés està vinculat a tothom, però està molt vinculat a la cultura popular. Molta gent, no especialment lletrada, no especialment lletraferida, coneix els versos d’Estellés i circulen d’una manera natural entre persones que no penses que podrien ser lectores de poesia. Però Estellés funciona. És l’únic poeta europeu, a més en una llengua minoritzada, que té aquest relleu generacional i popular. És un fenomen absolutament estrany, extraordinari i meravellós”, diu Anna Gascón, secretària de la plataforma Cent d’Estellés, encarregada d’organitzar la resposta popular per a commemorar el centenari del poeta. Es van organitzar actes a cada barri i a cada poble, a més dels habituals sopars Estellés –que ja fa vint anys que es fan–, per a fer del 2024 l’any del poeta de Burjassot.

Estellés, ací el pariren fa cent anys i així el recorden, el canten i l’estimen

“Ara fa un any convocàvem l’Any Estellés en el centenari del naixement del més gran poeta valencià des d’Ausiàs March. Davant la situació política al País Valencià, gens favorable a reivindicar i homenatjar els nostres referents culturals, demanàrem a la societat civil que no es quedara parada. Insistíem i insistim que cal lluitar per la nostra llengua i cultura i, si no ho feia l’administració pública, ho faríem nosaltres”, recorda la plataforma en un comunicat.

I així va ser. Entitats i col·lectius com el Bassot de Burjassot, Acció Cultural del País Valencià, el Col·lectiu Ovidi Montllor de Músiques del País Valencià, la Societat Coral el Micalet, Escola Valenciana, Fundació Sambori, el Tempir d’Elx, l’Ateneu de Bétera, 1 Entre Tants, l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i el PEN català, entre més, s’hi van unir per a convidar tota la gent del país a afegir-se a la celebració del centenari, que ha comptabilitzat al voltant de tres-cents actes. “Durant tot un any, hem omplert el país d’Estellés de poesia, memòria i dignitat”, reivindiquen. Tot amb el suport de la família del poeta.

Un gran aplec de cultura popular

La festa de cloenda de l’any Estellés serà un gran aplec de cultura popular, amb tots els elements característics: el foc de les colles de Dimonis, la música de les rondalles, dels tabals i les dolçaines, del cant d’estil, les danses i les muixerangues. Que, com diu Anna Gascón, “són part de la nostra identitat en sang”. “Pensàrem que a Estellés li hauria agradat trobar-hi la gent que li ha donat caliu, perquè realment quan lliges Estellés lliges música popular, lliges una mena de vers assequible i accessible. Té aquest miracle d’enllaçar dos conceptes que són molt estranys i fer un ‘jo vull ser pastor de rius’. La seua poesia et fa eixe clac, connecta amb la gent més diversa. Jo he vist joves plorar d’emoció amb un poema d’Estellés”, diu Gascón.

La jornada començarà a les 11.00 a la plaça de l’Ajuntament de Burjassot amb una conferència de premsa. En acabat, els Dimonis de Massalfassar (Horta Nord) i Campanar (València), el grup de danses de Benimodo (Ribera Alta) amb els cabuts, el grup de danses Alimara, el de Quart de Poblet (Horta Sud), el de Riba-roja (Camp de Túria) i els Bastonots de Picassent (Horta Sud) acompanyaran la gent amb una cercavila festiva fins a l’auditori. Allà, Isabel Anyó Estellés, néta del poeta, i el musicòleg Josep Vicent Frechina donaran la benvinguda. Hi actuaran tot un seguit de rondalles i colles de dolçainers, a més de les dues muixerangues d’Algemesí i la del Carraixet.

Reivindicar amb alegria

Aquesta setmana, una regidora del Partit Popular de Godella (Horta Nord) es va vantar que el seu govern –format amb Vox– hagués retirat un mural de ceràmica sobre Estellés d’un edifici municipal, col·locat durant la Trobada d’Escoles en Valencià de l’Horta Nord, l’abril del 2015, amb els versos: “Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble.” La regidora va proferir aquestes paraules, justament el dia de l’aniversari de la mort del poeta: “La meua opinió és que Vicent Andrés Estellés és el poeta de l’odi, de l’ordinariesa i el catalanisme. Hem trinxat els plafons i els hem utilitzat per a tapar els forats del poble i ja està.”

Davant aquests insults, Burjassot reivindicarà Estellés amb festa i alegria. “Després de sentir les animalades que ha dit aquesta regidora de Godella, la ràbia està bé, però hem de demostrar que la seua ràbia, que fa que lleven un plafó d’Estellés, és tèrbola, és fosca, i a nosaltres no ens ha de limitar ni ens ha de marcar el camí. El nostre camí és l’alegria, la convivència, estem junts, estem juntes, celebrem la vida, celebrem la poesia i celebrem la cultura popular. Perquè som ací, des de la reivindicació, l’apoderament i l’assertivitat. Hi serem per a celebrar Estellés, celebrar la vida, celebrar-nos i dir: ‘continuem’”, acaba dient Anna Gascón.

Ara fa una trentena d’anys la novel·la negra va veure l’aparició de tres escriptors fora de sèrie que escrivien des de la riba nord de la Mediterrània. Tots tres reconeixien el mestratge de Manuel Vázquez Montalbán i tots tres volien fer una crònica desencantada del món que els tocava viure. Eren Jean Claude Izzo (1945-2000); Petros Màrkaris (1937) i Andrea Camilleri (1925-2019). Izzo i Camilleri s’estrenen en el gènere el 1994 i Màrkaris ho fa el 1995. La mort sobtada d’Izzo trenca una carrera que no ha estat, ni prop fer-hi, tan prolífica com la dels altres dos companys, però la seva trilogia de Marsella es va convertir en una obra de culte per als amants de la novel·la negra.

Enguany se celebra el centenari del naixement d’Andrea Camilleri i coincideix amb la sortida al carrer del darrer títol que queda de la sèrie que va dedicar a Salvo Montalbano, El cangueli d’en Montalbano, un conjunt de relats que van veure la llum originàriament el 2002 i que encara restaven inèdits en català. La traducció serà el comiat definitiu d’en Montalbano per part del seu principal traductor al català, Pau Vidal. En total es tracta d’una sèrie formada per trenta-tres títols que inclou novel·les, llibres de relats i aplecs de novel·les breus. Si tenim en compte que va començar el 1994, veurem que el ritme de publicació i la seva reeixida són del tot insòlits, més d’un volum per any. També n’és ben poc habitual la repercussió: una mitjana de mig milió d’exemplars venuts per cadascun dels títols publicats.

Si sumem la resta de la seva producció –que inclou poesia, volums de relats, novel·les històriques, teatre i alguna altra de negra que no pertany a les protagonitzades per Montalbano–, els números són encara més impressionants: cinquanta-vuit títols més, molts encara no traduïts al català. Com explicava Pau Vidal en el moment del decés de l’escriptor, la sèrie històrica (més de vint títols ambientats entre el segle XVII i la primera meitat del segle XX), és la més preuada pels crítics literaris, que consideren que és on Camilleri demostra tot el tremp narratiu.

Una de les coses que més sorprenen, a més a més, és que la carrera literària de l’autor va començar força tard. Entre el 1948 i el 1978 només hi ha cinc obres. El 1978 publica El curs de les coses (versió catalana de l’any 2000), la novel·la que obre la sèrie històrica i que constitueix la primera de l’autor. I del 1978 fins que comença la sèrie Montalbano només n’hi ha quatre més. A partir de llavors, tot es desborda i arriben els altres títols, amb els rècords absoluts de set volums publicats el 2007, uns altres set el 2008 i encara sis més el 2015.

Camilleri va néixer a Porto Empedocle, a Sicília, el 1925. I què va passar entre aquell any i el 1978 en què comença la carrera novel·lística? Uns anys ben convulsos en què Itàlia estava immersa de ple en el règim feixista de Benito Mussolini, que va desembocar en la seva derrota a la Segona Guerra Mundial, una llarga postguerra, la consolidació de la democràcia i molts daltabaixos polítics en un país molt convuls on, a més a més, el pes de la màfia (de les diferents màfies) i el crim organitzat no és gens menyspreable.

El 1944, Camilleri es va matricular a la Facultat de Lletres, però mai no va acabar els estudis. Ben aviat va començar la relació amb l’escriptura, i en aquests anys de joventut comença a publicar de manera esparsa contes i poemes i també texts periodístics. El teatre i la televisió van ser la seva feina alimentària. Tant és així que durant ben bé quaranta anys va ser guionista, director de teatre i de sèries per a la televisió, quelcom que deixarà una empremta ben important en els diàlegs de les seves novel·les, un dels punts més aclamats de la sèrie Montalbano. I no s’hi va posar per poc: Luigi Pirandello, Eugène Ionesco, T. S. Eliot i Samuel Beckett són alguns dels autors que va estrenar. Després, a la televisió, va tenir grans audiències amb la sèrie de l’inspector Maigret, de Simenon, i la del tinent Sheridan.

Però sense cap mena de dubte, la fama li va arribar amb els llibres protagonitzats per Salvo Montalbano, un comissari de policia de Vigatà –i, per extensió, de la província de Montelusa (noms ficticis, però que es poden identificar amb Porto Empedocle i amb Agrigento, respectivament)–, que compta amb uns personatges secundaris de luxe com ara el subcomissari Domenico ‘Mimi’ Augello, l’inspector Giuseppe Fazzio i el telefonista que no n’encerta ni una i que fot uns cops de porta catastròfics, Agatino Catarella. També hi apareixen més agents i el forense Pasquano. Un dels trets essencials de la seva personalitat és la passió per la lectura i la gastronomia –li encanta menjar sol i en silenci– i té una relació com a mínim peculiar amb Livia Burlando, que viu a Gènova, fet que permet de mostrar els grans contrasts entre la Itàlia continental del nord i la Sicília de l’inspector. No dubta a fer servir els mètodes que calgui per resoldre els casos, i això, sovint, és un problema amb les instàncies superiors.

Triomf del boca-orella

Els llibres de gènere negre de Camilleri han tingut tanta fama que es va fer una sèrie que n’adaptava uns quants dels títols. Montalbano és interpretat per l’actor Luca Zingaretti. La immensa majoria dels texts que protagonitza s’han traduït al català gràcies a la feina de Pau Vidal. De fet, Pau Vidal assegura que la reeixida de la recepció a casa nostra és una sorpresa: “El que m’ha sorprès ha estat l’èxit malgrat el dubtós esforç editorial per treballar-lo. Crec que és un dels casos més clamorosos de triomf del boca-orella: des del primer títol (La forma de l’aigua, diria) ja es va veure que funcionaria, i tot i així ha estat mig ignorat per una indústria que s’estima més invertir en periodistes xarons i petbufats que ens maten les tietes de diabetis. I de tota manera, l’èxit és relatiu: que un autor que ha venut tant com ell i ha dignificat l’entreteniment de qualitat (i en català) no hagi rebut cap distinció grossa, d’aquestes amb què les autoritats i els seus llepaculs malbaraten els nostres quartos, em sembla gairebé obscè.”

El traductor sempre explica que ha xalat molt fent la feina i ara ja se’n sent orfe, fins al punt que aquests darrers temps mou per festivals i certàmens literaris del país el monòleg-espectacle Mort d’un traductor. Assegura que no ha tingut la temptació d’abandonar-lo, però “sí que m’ha anat molt bé, alternar-lo al llarg d’aquests gairebé trenta anys amb novel·les ben diferents, com ara El Gattopardo, Els virreis o Pasolini, per exemple, clàssics contemporanis que estilísticament hi estan a anys llum, però després cada vegada tenia ganes de tornar a l’alegria narrativa i el sentit de l’humor camillerians. De fet, ara que s’han acabat definitivament els montalbanos, m’he empescat l’espectacle Mort d’un traductor per compartir la nostàlgia amb els lectors, perquè el trobo a faltar molt. Fins i tot estic començant a estimar en Catarella, que sempre m’havia semblat (i alerta que això en farà enfadar algun) un personatge massa ditiràmbic, una concessió a la broma fàcil”. S’ha de recordar que un dels trets importants de tots aquests llibres és la barreja d’italià amb el dialecte sicilià, un dels elements que més rebuig i sorpresa van causar al començament, però que ara és un dels trets que més valoren els lectors.

A Pau Vidal també li hem demanat quins són els seus títols preferits, tant de la sèrie Montalbano com de la resta de la producció de Camilleri. “Dels montalbanos, sense cap dubte Riccardino, perquè em sembla una manera brillant, i sobretot autoparòdica (se’n fot molt de la versió televisiva del personatge, cosa que revela el seu tarannà foteta) d’acabar una sèrie; una sèrie, recordem-ho, de ni més ni menys que trenta-tres títols. Poca broma. Això sí, els qui encara no l’hagin llegit, que el deixin pel final. Quant als altres títols, en realitat tots els de la sèrie històrica són ben parits, perquè accentuen el que per a mi és el mèrit i l’atractiu fonamental d’en Camilleri, que és haver donat categoria de llengua literària a un idioma arraconat però tan i tan expressiu com el sicilià. I, de tots, el més agosarat i alhora irreverent (i, per què no dir-ho, antiborbònic, que sempre és un al·licient) és Il re di Girgenti (que en català seria El rei d’Agrigent, tot i que segurament no serà mai perquè no se n’han comprat els drets), que és una obra mestra de multilingüisme literari, si és que això existeix (que diria que no).”

Trets essencials

Si haguéssim de destacar alguns aspectes cabdals que fan que l’obra de Camilleri sigui una de les fites essencials de la novel·la negra contemporània, podríem, a banda l’aspecte lingüístic, esmentar els següents: una visió absolutament desencantada de la Sicília contemporània; la profunda humanitat de Montalbano malgrat les seves rareses i un cert component misantrop; la solidesa de les trames, i la vivesa dels diàlegs. En tota la sèrie Camilleri ens mostra, des d’una mirada molt crítica, el seu món i ens obliga a posicionar-nos envers aquest desencant. Ah, i un aspecte curiós, la paraula màfia apareix ben poc als llibres, però la seva ombra ho sobrevola tot.

Possiblement, aquest compromís que es desprèn dels llibres també deriva de la vida política de l’autor. Camilleri va ser membre del partit comunista d’Itàlia des del 1944, però no volgué anar mai a cap llista electoral. Tot i que ja no s’afilià als partits que succeïren els comunistes, sempre va manifestar oposició als governs de dreta i es va significar especialment contra Silvio Berlusconi i va donar suport a nombroses causes socials. Quant a casa nostra, el 2014 va ser un dels signants del manifest “Deixin votar els catalans”.

Un altre dels fets curiosos de Camilleri és el viatge d’anada i tornada entre literatures. L’autor sicilià va reconèixer manta vegada que el seu personatge era un homenatge directe a Manuel Vázquez Montalbán, un dels principals escriptors de gènere negre d’Europa gràcies a la sèrie de llibres protagonitzada per Pepe Carvalho. El 2006, Pau Vidal va decidir de tancar el cercle amb Aigua bruta, la primera novel·la on apareix el personatge Miquel Camiller, un lingüista que esdevé detectiu. El joc de noms ja ho diu tot i tanca un cercle de relacions que passa del castellà a l’italià per acabar tornant a Barcelona, però en català. La quadratura del cercle?

 

MÓN NEGRE Taradell negre

Els festivals de novel·la negra en català estan a punt de passar l’equador. Ja s’han fet el Tiana Negra i El vi fa sang, i el dia 5 arriba el gruix del Taradell Negre. Després, ja només faltarà el Creixell, el juliol, per a tancar el pòquer d’asos de festivals que es fan exclusivament en la nostra llengua.

Reeixida de El vi fa sang

No és gens fàcil de reprendre un festival de novel·la negra després d’anys d’aturada. Sobretot quan el precedent són els cinc anteriors, que van tenir una gran rebuda. El vi fa sang té l’epicentre a l’Espluga de Francolí i marida amb mestria la novel·la negra en català i els vins de la Conca de Barberà. Gran assistència de públic, una qualitat molt alta a les taules rodones i un retrobament molt esperat. Enhorabona a tota l’organització.

Trencarà la jubilació Juli Alandes?

Fa un temps que Juli Alandes (1968) assegura a tort i a dret que està jubilat de l’escriptura. L’autor té títols tan imprescindibles com ara Crònica negra, La mirada del cocodril i Caça major, i és cert que fa temps que no publica cap text nou, però es deixa estimar, participa en taules rodones sobre el gènere i tothom pressiona perquè trenqui el silenci d’aquests darrers temps. A El vi fa sang va deixar entreveure la possibilitat de tornar al gènere.

Empar Fernández, premi a la trajectòria

Empar Fernández ha fet la major part de la seva obra negra en castellà, però té unes quantes incursions en la novel·la juvenil delictiva en català. Ha encunyat el terme ‘gris asfalt’ per referir-se en alguna ocasió a la seva obra. Enguany, rebrà el premi a la trajectòria al Black Mountain Bossòst, el festival de novel·la negra que es fa a la Vall d’Aran, les dates del qual ja estan fixades: del 28 d’abril al 3 de maig, amb Bossòst i Andorra com a espais principals.

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries una nova novel·la de Petros Màrkaris, escriptor grec, un dels grans referents de la novel·la negra europea, sempre fent literatura per a reflexionar sobre alguns dels grans conflictes socials contemporanis. Al país hi ha molts seguidors de Màrkaris i el seu personatge de ficció, el comissari Kostas Kharitos, que ja esperaven La ira dels humiliats (Columna Edicions). La traducció és de Joaquim Gestí Bautista.

Aquesta vegada Kharitos que fa poc que és el nou director de Seguretat de l’Àtica, es troba que a la Universitat d’Atenes ha començat una revolta estudiantil. Al comissari el preocupa la situació, però encara el preocuparà més quan l’informin que, durant els disturbis, han assassinat un prestigiós professor de matemàtiques que feia classes a la Facultat d’Economia. Immediatament, el focus s’adreça a les persones acostades a la víctima i, sobretot, als seus alumnes, perquè no era gaire popular. Però l’odiaven fins al punt que un universitari desitgés la seva mort? I, anant més enllà, a quines pressions i problemes s’enfronta la joventut d’avui dia? Dissortadament, la cosa no acaba aquí, i en Kharitos i la seva substituta al capdavant del Departament d’Homicidis, Antigoni Ferlekis, s’internen en una investigació en què els límits entre víctimes i botxins són més borrosos que mai. Com es diu a la Bíblia, “qui sembra injustícia recull desgràcies”, i Kostas Kharitos haurà d’enfrontar‑se a la violència desencadenada per una injustícia.

Llegiu un fragment de La ira dels humiliats de Petros Màrkaris (Columna Edicions).

Glòria Gasch, editora de Columna Edicions, parla de la novel·la als lectors de VilaWeb:

“Des de Columna Edicions no podíem deixar escapar l’oportunitat de publicar La ira dels humiliats, la nova novel·la del reconegut autor grec Petros Màrkaris, creador del comissari Kostas Kharitos. Aquest inspector d’Atenes, desencantat però profundament humà, torna a protagonitzar una trama inquietant en què les revoltes estudiantils i un crim sacsegen els fonaments de la societat grega contemporània.

Amb una narrativa precisa i punyent, Màrkaris aprofundeix en les esquerdes d’una realitat convulsa i posa damunt la taula qüestions urgents com el conflicte generacional, la desesperança juvenil i la línia cada cop més difusa entre víctimes i culpables. A través dels ulls d’en Kharitos, l’autor reflexiona sobre les injustícies acumulades i les conseqüències imprevisibles que poden desencadenar-se quan la indignació supera el límit suportable.

La ira dels humiliats és, doncs, molt més que una simple novel·la negra: és un retrat lúcid i implacable del nostre present, una lectura imprescindible tant per als seguidors de Màrkaris com per a aquells lectors que busquen entendre millor les tensions del món actual. Una nova oportunitat per acostar-se, en català, a un dels grans referents europeus del gènere policíac.”

M’ho he pensat dos cops abans de dir res sobre la sèrie Adolescència de què van plens els mitjans des de la seva estrena, aquest mateix també, i a la fi m’afegeixo a la conversació. Ha estat una estrena a so de bombo i platerets pronosticada d’antuvi per la totpoderosa promoció com a boom serial de la temporada, subtitulada en una munió d’idiomes. I així és, tots en parlem, molts admirats per l’ús del pla seqüència, per l’exhibició tècnica, un entusiasme general a parer meu més aviat sospitós d’empassar-se bou per bèstia grossa, de tan embadalit. Un moviment de càmera, un tràveling, més encara un pla seqüència, són qüestions morals, no per a presumir. Convindria interrogar l’ardit tècnic de la sèrie. Clarifica? Dissimula? És una prosa televisiva sonall, d’una càmera en moviment davant nostre com fem amb un sonall per entretenir les criatures?

Deixo oberta la qüestió, una de les moltes que suscita la sèrie, i em sumo al cor de veus adolescenciades perquè el seu valor més fort és promoure la conversació, l’art de la conversa.

Provocar la conversa és una expressió ara freqüent en el món anglosaxó i en el francòfon. Substitueix ‘diàleg’ per ‘conversació’, dues paraules que semblen tenir el mateix significat, i segons els diccionaris el tenen, però que, en el cas de ‘diàleg’ ha quedat en el present buida de contingut: l’ús en tants ordres de la vida col·lectiva, sobretot en la política institucional, sigui sobre el procés o sobre les guerres en curs, sense contrastar-ne els efectes constatables, l’han convertit en un eufemisme. Diàleg, diàleg, diàleg, i res. Promoure la conversació, fer entrar un tema en la conversa, és un intent lingüístic de canviar-ho. Ara només falta que no esdevingui una manera més de no dir gran cosa alhora que sembli dir-ne un niu. De moment, obrim, creem, provoquem la conversació.

Començo la conversa amb amistats i familiars sobre Adolescència preguntant: Quin és per a tu el tema de la sèrie? Les respostes solen centrar-se en el renovat odi a les dones actual ja des de l’adolescència i en la distància generacional dins de les famílies, dins del món adult en conjunt, causada per internet (per fer-ho breu). Com que els quatre capítols de la sèrie són independents entre ells i no segueixen un guió lineal, s’hi poden estirar més fils de cadascun. La paternitat, una de les estructures fortes del guió. La desaparició en el relat de la Katie, la noia assassinada. Les velles i les noves masculinitats. L’assetjament per les xarxes i si la Katie és una assetjadora o simplement una adolescent empoderada (les noies, les dones, podem ser tan cafres com els nois i els homes, només faltaria) a la recerca de likes, i si això és o no és assetjament. El canvi vertiginós dels sentits de les emoticones, veritables estendards de cada generació (estic per no posar-ne cap més, tret potser de les florals i de l’abraçada, ja fa dies que hi penso).

Més preguntes. Cau la sèrie en el mateix que vol denunciar?, es demana la crítica Eulàlia Iglesias. Conclou el molt treballat comentari amb una interrogació pertinent, motivada pel final, pel quart capítol, pel lluïment de l’actor i un dels creadors de la sèrie que potser li han pujat els fums al cap, i mira que m’agrada, Stephen Graham: “Adolescència és l’enèsima narrativa en què maten una dona, i un altre menor és l’assassí, però la víctima a qui hem de compadir és un home adult. Potser la sèrie acaba caient en el mateix error sobre el qual alarma: no parar prou atenció a aquesta adolescència que se suposa que tant ens preocupa.”

La conversació és oberta. Conversar és parlar escoltant els arguments de l’altre i els seus qüestionaments. Diria que si Adolescència ho provoca és per la concentració en quatre capítols i, sobretot, perquè toca voravius del desassossec i neguit quotidians que no sabem com acarar, a la velocitat que van les coses. Crea més conversació que altres sèries llarguíssimes de què tant es va parlar en el seu dia, com ara Els Soprano, Breaking Bad, Mad men. Se’n va parlar i se’n parla, però no sé si fan conversar, són admirades i prou. Una altra sèrie extremament seriosa feta per a provocar la conversa, The Wire, tampoc no sé si ho va aconseguir: retratava el món obscur de les institucions urbanes, d’un país, d’un estat de coses sense concessions visuals ni prosa televisiva sonall. Al seu costat, Adolescència és un conte infantil negre que acaba bé.

Quin és per a tu, per a vostè, el tema major de la sèrie, entre tants fils i arguments de la seva teranyina audiovisual? Quin capítol us agrada més? Per què?

La Mediterrània té una identitat compartida. És la suma de múltiples personalitats, de petits territoris amb les seves llengües, costums i tradicions, terrers, centenars de varietats de raïm pròpies… Una diversitat agermanada per una mar que fa de pont entre orient i occident, una mar que ha estat bressol de cultures fundacionals. També una identitat agermanada pel clima. La frase de l’artista Jordi Boldú “som trossos de tros” va com anell al dit per a entendre les cultures mediterrànies, úniques per singulars totes, alhora que hereves des de la col·lectivitat d’una cultura antiga impressionant, original, la dels clàssics.

Aquesta setmana, el Grup Peralada ha organitzat el primer simposi de vins mediterranis al Castell de Peralada (Alt Empordà). S’han debatut i posat en comú aspectes de la viticultura i elements que la conformen i caracteritzen i greus problemes compartits, com el canvi climàtic. Els ponents s’han demanat si es podia parlar d’una identitat vinícola mediterrània. Alhora, i sobretot, s’han tastat vins: de Mallorca, de Catalunya, del Marroc, del Líban, de Grècia, d’Itàlia, de França, d’Espanya, d’Eslovènia, de Turquia i de Xipre.

El programa ha comptat amb ponents com el sommelier Josep Roca, del Celler de Can Roca, que va obrir el simposi; el “master of wine” procedent de Nova Zelanda, David Allen, que va oferir la mirada d’algú ben llunyà del territori i també va evidenciar als assistents quin poc coneixement que es té dels vins mediterranis a l’altra punta de món. L’enòleg de Vins Peralada, Delfí Sanahuja, va oferir un tast de cinc dels seus vins singular de finques de l’Alt Empordà, per mostrar cinc elements que marquen els vins mediterranis (el clima, les varietats, el terrer, el territori i el factor humà); Maria Snoussi, doctora en geociències costaneres i professora de la Universitat Internacional Mohammed V del Marroc, i Nathalie Ollat, investigadora de l’Institut Nacional per a la Recerca Agronòmica de França i directora de LACCAVE (el projecte francès que va estudiar l’adaptació de les vinyes al canvi climàtic), van parlar de les dificultats que tindrà la vinya amb l’increment de les temperatures, entre més factors. I també Juanjo Asenjo, director del comitè tècnic del simposi, va pronunciar una ponència amb una clara identitat mediterrània, la dedicada a la malvasia.

Borja Suqué, del Grup Peralada, durant l’acte de clausura del simposi, va cedir el testimoni a Andrea Lonardi MW, del celler Petra, a la Toscana, que serà l’amfitriona del pròxim certamen.

Durant el tast de vins de Peralada.

Els límits de la maduresa i la immaduresa d’un vi mediterrani

Josep Roca va obrir el simposi amb una conferència rica i també reivindicativa, fins i tot polèmica, en què va remarcar alguns dels aspectes que no es poden oblidar a l’hora de parlar de vins i, en concret, de vins de la Mediterrània. Us els exposem.

D’entrada, va explicar que la Mediterrània era un lloc privilegiat per a viure-hi, amb una estacionalitat molt marcada i amb una gran diversitat de productes de temporada. Un lloc on hi ha flors tot l’any i on tenim una llum privilegiada, pels 45 graus de latitud, una llum que ni encega ni s’apaga, i això, segurament, va dir, és un element d’inspiració i creativitat.

Fet aquest petit preàmbul, va encetar un primer ítem de reflexió, dubte, repte i reivindicació, sobre què és avui el món del vi i què ha de ser el món del vi a la Mediterrània: “En aquest moment en què la tendència i l’afany és buscar la frescor, la lleugeresa, la part més etèria dels vins, la part més volàtil i subtil, la que llisca més pel paladar, potser perdem el missatge de la llum, del sol, de la calor, de la intensitat, de la maduresa.” I va preguntar-se: “On és el límit de la maduresa i on és el límit de la immaduresa en la vitivinicultura de la Mediterrània? Optem per la tensió o per la intensitat? Per la lleugeresa tàctil o per la correspondència d’un cicle natural pel vi? Els paisatges han de ser interpretats, és la mirada de l’artista, de l’artesà, es necessiten tants gests per a fer un vi!”

“I vull compartir una reflexió, arran d’un fet que em va passar. Em van oferir una garnatxa tintorera de Jumella de deu graus. L’elaborador em va dir: ‘T’agradarà, perquè com que t’agraden tant els vins del Jura, d’Alvèrnia, els vins lleugers del Loira, aquest t’encantarà.’ I em va preguntar: ‘Què sents?’ I la meva resposta va ser: ‘Tristesa’. Vaig sentir que aquell vi no tenia sentit i que tot no val. Era un vi natural, però estava desnaturalitzat des del gest prematur. L’elaborador no havia deixat viure aquell raïm i aquell raïm necessitava més temps per a expressar-se. D’un punt de vista morfològic, fisiològic, el cep necessita un temps per a donar un fruit, i aquest fruit necessita un temps, un espai, per a oferir un gust. Però quan provoquem una recol·lecció massa primerenca, intervenim més que si posem tots els elements de suport dins la vinificació. A vegades, la recerca per assemblar-te a alguna cosa et fa perdre la identitat pròpia. Mediterrani és sol, és color, és calor, és 45 graus de latitud. I d’aquesta idea hem de cercar la part de la tensió, no del raïm atrofiat, però sí del raïm tens, potser ters, però no immadur, no verd. I això em fa reflexionar sobre on posem els límits. Perquè és un moment en què hem de mostrar diferenciació, autenticitat, un rigor amb el paisatge, amb el fenotip, amb el genotip, amb tot allò que es troba vinculat amb la morfologia, però també a la geografia humana, física, i al sol. Segur que se’ns presenten reptes, és clar, la sequera ens ho diu. Ara els biodinàmics ens diuen que vénen tres anys de pluja. Sigui com sigui, és un repte.”

De què parlem quan parlem de transparència en els vins?

Josep Roca va continuar posant l’accent en l’honestedat a l’hora de fer vins. I va recuperar una idea que fa temps que pregona: de què parlem quan parlem de transparència en els vins? “Quina transparència volem en els vins? Una transparència física o una transparència filosòfica? Podem filtrar els vins i que siguin límpids, per a aquesta intel·ligència visual que avui domina el món. Però amb aquesta inèrcia, de transparència de filtres, de plaques, es perd tanta vida, que també és un repte plantejar com han de ser els vins de la Mediterrània en el futur. Si volem molta intervenció en els vins o volem més transparència filosòfica, potser amb menys filtres i amb més pòsit, més terbolesa, però amb més veritat. Aquest és un dels reptes que també tenim.”

“La mediterraneïtat és la llum, però també és el gest, és la creativitat. I quan intervenim en l’elaboració d’un vi, en el procés de vinificació podem ajudar, hi ha elements de suport. La reivindicació per a mi és buscar la part més transparent, més pura, més directa, amb la mínima intervenció possible, del raïm a la copa. Poder reduir filtres, sulfits i les intervencions tècniques per ser tan transparents com sigui possible. I per avançar cap a la consciència ‘emoecològica’. Així en dic jo, del vincle de les emocions amb l’ecologia.”

Josep Roca va parlar del vi com a fet cultural i de la cuina que també és cultura, “perquè vi i cuina vénen de la cultura més antiga, que és l’agricultura”. I va reivindicar els vuit segles de literatura escrita en català d’ençà de Ramon Llull, els receptaris de la tradició catalana, del Llibre de Sent Soví fins als vint-i-vuit llibres que ja han escrit al Celler de Can Roca. I va reivindicar que un altre gran desafiament seria ajudar que la gent torni a cuinar a casa, amb productes de temporada. I en aquest punt va arribar un altre moment alt i polèmic.

Més enllà de l’acadèmia anglosaxona, viure la vida del vi

Va dir Josep Roca: “En aquest moment d’hiperacceleració, d’hipercomunicació, però d’un monollenguatge en què l’anglès ho domina tot, perquè l’anglosaxó domina el món, reivindico mediterraneïtat, reivindico les arrels, reivindico les llengües de la Mediterrània, cuidem les llengües, estimem la nostra llengua, mostrem-la a tot arreu explicant-ne les diferències. Si no reivindiquem la nostra llengua, el nostre origen, la nostra història, ens trobarem immersos en una mirada excessivament monolítica.”

I continuava: “Reivindico la mirada de l’instint més que d’allò que és calculable; de la creativitat, de la inspiració pura, que no tot es trobi encotillat, tancat en capses; perquè el món del vi no es pot veure només amb la mirada del Master of Wine i del Master Sommelier; que la mirada del vi ha d’estar vinculada a sentir la terra, visitar la gent, comprendre les diferents realitats del món del vi que és viu. Entendre que avui l’aspiració dels joves no pot ser només estudiar les matèries d’uns llibres que un cop escrits ja són passat, perquè el món del vi és viu i dinàmic. Per això cal visitar els cellers, escoltar les persones que treballen en el camp i en els cellers, que ben segur és més important, més inspirador i omple de plenitud. Que no es tingui la sensació del títol per sobre de l’experiència. En tot cas, aquesta és la meva mirada després d’un temps dedicat al vi, en què observo que els meus treballadors i estudiants (fa vint-i-cinc anys que dono classes) tenen gairebé una obsessió pels títols. Viure el vi, viure la vida del vi. Escoltar la gent. No escoltar només la tecnocràcia. En tot cas, la tecnocràcia amb sentiment.”

D’esquerra a dreta: Agustí Peris i Josep Roca, dos dels sommeliers catalans més destacats en l’àmbit internacional.

“No m’agrada el vi desalcoholitzat ni hi crec”

El darrer element que Josep Roca va desenvolupar, de gran actualitat, va ser el del vi sense alcohol. El sommelier va ser molt clar en la seva posició contrària a aquesta tendència. Tanmateix, va començar explicant que el 2006 al Celler de Can Roca ell es va dedicar a fer destil·lacions hidroalcohòliques i hidrosolubles. “Era jove i en aquell moment em trobava en un gran moment creatiu i amb ganes de menjar-me el món i treia l’alcohol als vins. El 2017 vaig estar a punt de patentar sis ampolles de vi que es vendrien havent reduït l’alcohol a 11º, 6º i 4º. Però al final vaig renunciar al contracte. Per coherència. Perquè si demano a la gent del vi la mínima intervenció possible, com podia jo treure l’ànima als vins? De manera que el 2017 vaig renunciar a la desalcoholització del vi, perquè ja no era el jove del 2006 que s’atrevia amb tot, jo ja era una altra persona. No m’agrada el vi desalcoholitzat i no crec en el vi desalcoholitzat. Abans de treure l’alcohol del vi, potser és millor no beure vi. No m’agrada i així ho declaro. I hem d’acceptar la moderació, el beure menys, però comprenent que la cultura és sencera, ha de ser completa. I si traiem l’alcohol del vi, en traiem l’ànima, la vida, la història.”

 

Dia transcendental per a la política nord-catalana i francesa. El Tribunal Penal de París fa pública demà la sentència contra Louis Aliot, Marine Le Pen i vint-i-tres dirigents més del Rassemblement National per haver malversat fons de la Unió Europea per pagar assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit. La fiscalia va demanar, al final del judici que es va fer del 30 de setembre al 27 de novembre, que el batlle de Perpinyà fos condemnat a divuit mesos de presó, tres anys d’inhabilitació i multa de trenta mil euros. I per a la màxima dirigent de la formació va sol·licitar cinc anys de presó –dos dels quals condicionals i subjectes a reemborsament–, cinc d’inhabilitació i una multa de tres-cents mil euros.

Però una de les mesures més controvertides va ser la petició de la fiscalia perquè s’imposi la inhabilitació de manera immediata, independentment de si s’hi presenta recurs, en un procediment anomenat “execució provisional”. En la majoria de condemnes, la sentència no s’aplica fins que no s’han exhaurit tots els recursos, però si es considera que és prou greu es pot apartar el condemnat del lloc de responsabilitat immediatament. Si els jutges ho apliquen, Aliot hauria de deixar de seguida la batllia de Perpinyà i Le Pen no es podria presentar a les eleccions presidencials franceses del 2027, tot i encapçalar els sondatges.

Quina és l’acusació?

En el cas concret d’Aliot, la fiscalia afirma que mentre era eurodiputat (2014-2017) el Parlament Europeu va finançar el sou del seu ajudant parlamentari Laurent Salles, per bé que en realitat treballava per al Front National a París. Salles també era regidor i tenia un càrrec dins el partit. Els investigadors han trobat que, mentre va ser assistent al Parlament Europeu, entre el juliol del 2014 i el febrer del 2015, va enviar solament vuit correus electrònics sobre tràmits administratius o reemborsament de despeses i un sol SMS, i va assistir a un sol acte com a assistent. De fet, no s’ha pogut trobar cap document ni intercanvi sobre treballs i no va anar mai a treballar a l’eurocambra. Tot i això, cobrava 2.560 euros el mes i ho va justificar tot dient que la seva feina era d’ordenar el correu del diputat, una tasca manual que no deixava rastres documentals.

En el conjunt de la causa, es jutja la malversació de fons entre el 2004 i el 2016. La investigació va començar el març del 2015, quan el Parlament Europeu va notificar a la justícia francesa que hi podia haver irregularitats en els salaris dels assistents parlamentaris. En el judici es va assegurar que els dirigents ultradretans havien desviat més de tres milions d’euros de fons del parlament per a pagar personal que treballa per al partit a l’estat francès; mentre que el Parlament Europeu, personat com a part civil, calcula que la suma de diners malversats puja a 6,8 milions d’euros.

La majoria dels acusats són dirigents del partit ultradretà durant la dècada del 2010. Nou van ser eurodiputats –entre els quals Aliot–; dotze, assistents parlamentaris; i quatre, col·laboradors de Rassemblement National.

Què passarà a la batllia de Perpinyà?

En cas de condemna amb execució provisional, Aliot seria apartat automàticament de la batllia de Perpinyà. Hi ha una sessió convocada el 4 d’abril, en què es preveu d’aprovar el pressupost, i uns dies més tard s’hauria de fer una sessió extraordinària per a elegir un nou batlle.

De primer, assumiria el càrrec interinament Charles Pons, actualment primer tinent de batlle i número dos del consistori. I tot i que és un dels dirigents amb més influència, juntament amb regidors com el de Cultura, André Bonet, o el de Comerç, Frédéric Guillaumon, cap d’aquests no ha estat l’elegit per substituir-lo mentre no pugui exercir el càrrec. Aliot ja va avançar que el seu substituït seria una regidora i el nom que tothom assenyala és el de Patricia Fourquet, actualment batllessa de districte de Perpinyà est.

Tot i tenir el suport d’Aliot, Fourquet necessitarà el suport dels regidors del seu partit en una sessió extraordinària, un fet que ara com ara no és garantit. Aquest nomenament és vist com un moviment de l’actual batlle per a posar al capdavant del govern de Perpinyà un regidor de la màxima confiança que no té ambició de rivalitzar-hi i que, per tant, i a diferència d’alguns dirigents de més pes, en un principi no li voldria disputar el lloc quan l’actual batlle pugui tornar a la política.

De fet, Aliot ja pensaria a encapçalar novament la llista electoral de les municipals de l’any vinent si ja no és inhabilitat i, segons com, amb un discurs que explotaria el fet d’haver estat apartat del càrrec tot i el suport electoral. De manera que durant aquest temps miraria de no promocionar gaire cap altre dirigent.

Fourquet, de setanta-quatre anys, és biòloga mèdica jubilada i era dotzena a la candidatura electoral. És una persona del cercle més afí al batlle, sense gaire influència i que tampoc no tindria ara mateix, ni de bon tros, el suport de tot el partit a Perpinyà.

La implosió de la política francesa

La petició de la fiscalia d’execució provisional de la condemna contra els dirigents ultradretans va ser rebuda amb indignació, perquè són uns fets de fa una dècada i d’un procés que ha durat anys. Per tant, consideren que no seria imperiós d’apartar-los abans de la sentència ferma.

Le Pen va dir que li havien fet judici polític per evitar el seu ascens al poder amb vista a les eleccions presidencials del 2027, i va arribar a dir que cerquen “la pena de mort política amb execució provisional contra mi”. En aquesta línia, ara fa uns quants dies, va dir sobre la sentència: “Si em prohibeixen de presentar-me amb execució provisional, és a dir, amb la impossibilitat que el meu recurs pugui influir en la decisió presa, sens dubte seria una decisió profundament antidemocràtica, perquè privaria al poble francès d’elegir el seu futur president potencialment.”

François Bayrou, l’amic de la Bressola que pot tornar a salvar Macron

Les alternatives de Le Pen són minses, més enllà d’apel·lar judicialment, i esperar que el Consell Constitucional resolgui el recurs abans de la cursa electoral. Tot amb tot, la decisió ben segur que causaria, això sí, una reacció irada de la ultradreta, hi hauria un augment de la tensió política i faria que el partit endurís el discurs contra l’actual govern francès; Rassemblement National, de moment, ha evitat de carregar frontalment contra el primer ministre, François Bayrou. De fet, ha permès el funcionament normal del parlament, amb gests com ara d’abstenir-se perquè el macronista Richard Ferrand fos elegit president del Consell Constitucional francès. Però amb una sentència en contra es preveu que tot canviï, i més tenint en compte que a l’estiu ja es podrien convocar eleccions legislatives si no hi ha prou estabilitat.

És previsible que Le Pen, tot i haver estat condemnada per malversació, provi de capgirar-ho i denunciar una maniobra antidemocràtica de l’estat francès per evitar que sigui elegida. En un principi, el pla que té de fa anys el Rassemblement National és que Le Pen ocupi la presidència de França a l’Elisi i que Jordan Bardella, de vint-i-nou anys, sigui el primer ministre a Matignon. Tanmateix, la inhabilitació podria precipitar que el jove dirigent ultradretà passés a ser el candidat a les presidencials del 2027.

La sentència faria que, per primera vegada en cinquanta anys, no hi hagués cap Le Pen al capdavant de la ultradreta francesa, tot just dos mesos després de la mort del pare, Jean-Marie Le Pen. Tot plegat obriria una nova etapa en l’extrema dreta francesa, amb la incògnita d’un possible viratge del discurs, més dur contra les institucions, just quan són a prop de tocar poder real.

¿No veus, viatger curiós i afadigat alhora, aquests dits falaguers que s’enfonyen en el suport d’oli negre i tresquen les notes d’una melodia que constitueix un atemptat a les lleis de la cristal·lització: repeticions i insistències, buits i foradells, escarificacions i textures, rugositats i clivells, la llebre dels records que es mou segons articulacions impossibles, la tortuga del temps feixuc que fa el mut i avança a les totes, aquesta capacitat fonda per amenitzar el silenci amb el lletratrèmol de les llums que ens acompanyen?

¿No et sents, viatger emproat de llocs comuns, amb el coratge de crear al teu entorn un món fictici, enrevoltar-te d’amics i coneguts que no han existit mai i fer de l’amor secret inventat la teva meta definitiva?

¿No ho recordes, viatger profètic, quan dèiem paraules ben dures: aquest destí és misteriós car no comprenem res quan la nostra llengua és escorxada, els conreus fèrtils són massacrats, les costes verges fetes malbé, els llocs secrets dels boscs empastifats, els animals i les plantes sollats de mort pel ciment i l’asfalt? ¿On són els farratges fondos? Desapareguts! ¿On és l’àguila i l’abella? Desaparegudes! ¿On són les veus vives dels paisatges? Assassinades! És el final de la vida i el començament de la supervivència. Cal tenir-ho ben present: feim els nostres signes, els nostres escrits, les nostres demandes des d’aquest lloc, des d’aquest temps, des d’aquesta atmosfera: el final de la vida i el començament de la supervivència.

¿No ho saps, viatger treballador, que no pots tenir una visió simplificadora, encara que sàpigues que estàs tot sol, que penses per tu mateix i per això tots els amics t’abandonen, perquè només guardant la teva llibertat interior reconeixeràs la banalitat del mal?

¿No ho veus, viatger explorador, que no hi ha res inert en la natura i que no la posseeixes ni la domines, sinó que en formes una part petitona, exigua, no-resenca, que ets un serf, un cuc, una arrel, una pedra, una minúcia, un exemple de vida metabòlica, de somieig de la pols d’esperit, una sementera del palimpsest de batecs, de respiracions i d’electricitats que se sobreimprimeixen i volen esborrar-se els uns als altres per fer sentir l’esbucament i la construcció que ens fa sempre seguit: aferrats com a nàufrags a l’olor dels temps i a l’exaltació de la vida, a la por de la desaparició de la forma, de la nota, de l’esgarip d’un mateix, amb el repte de voler en un sol tret caçar la vida i la mort?

¿No ho escoltes, viatger tremolador, que el camí que segueixes sense aturall és una explosió d’enigmes, una lletra xifrada que acaramulla perspectives sense sentit, una ambivalència fosca que ens assegura que res no és segur, un terrer sense orientació que no som capaços d’entendre per lloc i banda, una llista de noms de coses que no aprendrem mai de bon de veres, un espai desolat on regna sobretot la gran indiferència?

¿No ho repeteixes, viatger espectral, que et colgues cada nit dins el combat dels somnis que et diuen allò que no coneixeràs mai, allò que podries ser i has perdut des de la naixença com una supuració d’existència morta, allò que t’assetja entre els replecs d’una vida buida i estèril que no et duu enlloc, allò que dona a les cavorques del desencís, als paladars de l’amor sense passió, a la por de l’infant perdut en el cor del bosc que vagareja per trobar el cau de la intempèrie?

¿No podries fer, viatger esgotat, com allò que veus al jardí quan el capoll es desplega en flor, o la crisàlide es torna papallona, la feina esforçada i subtil de convertir aquests mots que t’interroguen en alguna cosa completament plana i elàstica que et catapultàs cap a les estrelles?

 

Podeu escoltar ací el text recitat per Biel Mesquida:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/03/Cor-Closcadelletrra-aa-CDLX.m4a

Gent desorbitadament rica, instal·lada en el luxe i aïllada de la realitat. Tensions socials, personatges foscs i inquietants, una banda sonora viral, espai per al drama i el misteri, però també per a una part d’humor àcid que es palpa en l’ambient. I, sobretot, un hotel idíl·lic, aïllat, de gran luxe i que serveix d’escenari principal de la trama. Aquests són els ingredients de l’èxit d’una de les sèries de moda, The White Lotus (Max), creada per Mike White. Se n’emet la tercera temporada i ja s’ha anunciat la quarta. Cada una s’ha rodat en un indret diferent, com Maui, Sicília o Tailàndia, i amb un element en comú: els hotels són de la mateixa cadena: Four Seasons.

Tot i tenir la quarta temporada anunciada, de moment encara no se’n sap l’emplaçament. The White Lotus podria aterrar als Països Catalans? Els rumors i la poca informació que els productors de la sèrie han deixat anar confirmen que l’espai ha de tornar a ser un lloc paradisíac i amb platja, preferentment. “És ben probable que sigui en algun lloc d’Europa”, confirmava la productora executiva Francesca Orsi, a Deadline.

Al país només hi ha un Four Seasons: a Mallorca, concretament al paratge idíl·lic de Formentor. Un hotel adquirit fa poc per la companyia, però amb molta història –es va inaugurar el 1929– i amb molt de renom a l’illa. Es troba apartat del món, va ser seu de la cultura i les lletres durant molts anys i ara arrossega una polèmica d’importància. S’hi podria enregistrar la quarta temporada? De moment, tan sols tenim la pregunta, però sembla que pot complir les pretensions dels productors.

Un dels protagonistes de ‘The White Lotus’, Jason Isaacs, fent promoció de la sèrie a Pollença (fotografia: EFE / Cati Cladera).

Sabem que aquest mes l’hotel va promocionar la sèrie i es va convertir en un The White Lotus més. Un dels protagonistes de la tercera temporada, Jason Isaacs, no va mancar a la cita. Moltes persones famoses hi van viure experiències com la dels hostes de la sèrie. Sense misteri, això sí.

Multa de cinc milions d’euros

Deixant de banda el fenomen televisiu, l’hotel, adquirit pel fons d’inversió andorrà Emin Capital al Grup Barceló per 165 milions d’euros, ha estat envoltat de polèmica. L’octubre de l’any passat, l’Ajuntament de Pollença va imposar als propietaris de l’hotel una multa de cinc milions d’euros. El motiu: la reconstrucció de l’edifici –que es va enderrocar tot i es va aixecar de bell nou– sense permisos. Una infracció greu, d’acord amb la llei urbanística de les Illes. L’ajuntament ja els havia sancionats amb 300.000 euros per la demolició de l’hotel sense tenir llicència.

Abans, els propietaris havien decidit de subhastar tots els béns de l’edifici per fer-hi la reforma integral. Una gran liquidació que marcava el final d’una època. Ara és un hotel renovat per dins que ha perdut la senya d’identitat.

La liquidació de l’hotel Formentor tanca per sempre una època daurada de la història mallorquina

El 2022, l’ajuntament ja va emetre una ordre de paralització de les obres. Els ecologistes del GOB, amb l’equip de govern de Junts Avançam, van denunciar la il·legalitat de les obres. Però no es van paralitzar. La denúncia era clara: les llicències eren de reforma, però no de reconstrucció.

Aquest mes, la propietat, segons que informa Última Hora, va recórrer contra la multa i d’aquesta manera va perdre l’oportunitat d’obtenir la bonificació del 40% si la pagava anticipadament. I aquesta no ha estat pas l’única polèmica. Els partits polítics van indicar també la construcció d’unes pistes de tennis i les acusacions d’explotar un aparcament de titularitat pública. I ara l’ajuntament també vol impedir que la cadena construeixi habitatges de luxe en aquell indret, atès que hi ha una moratòria urbanística vigent.

Un hotel vinculat a les lletres

No és casualitat que el poeta Miquel Costa i Llobera dedicàs uns versos al “Pi de Formentor”, poema musicat després per Maria del Mar Bonet. Aquell arbre “més vell que l’olivera” i “més poderós que el roure”, era símbol d’unes terres de la seva família, del 1646 ençà. Però els camins de poeta i paratge idíl·lic es van acabar separant. El 1921 un argentí, Adam Diehl, li va comprar els terrenys per 520.000 pessetes i el 1929 inaugurà l’Hotel Formentor. Set anys més tard, després de perdre gairebé tots els doblers, ho va haver de vendre tot. Va ser propietat d’uns quants bancs fins que el 1953 Joan Buadas el va comprar, abans de passar a mans del grup Barceló.

La popularitat de l’hotel es va disparar amb el temps. Mallorca ja s’havia abocat al turisme i la gent famosa del moment no s’ho volia deixar perdre, encara menys si podien estar a un entorn paradisíac com Formentor. El dalai lama, Charles Chaplin i Winston Churchill, entre molts altres, hi passaven les vacances.

També n’era assidu l’escriptor espanyol Camilo José Cela, que volia recuperar un fòrum semblant al de la “Setmana de la saviesa”, impulsada el 1931 per Joan Estelrich i el comte Keyserling, un aplec d’intel·lectuals del moment també a Formentor. Van ser les “Converses poètiques” de Cela del 1959, el mateix any en què es va fer el primer “Col·loqui Internacional de Novel·la”, promogut per Carlos Barral, editor de Seix Barral. També s’hi va promoure el reconegut premi Formentor de les Lletres.

Però tant de debat cultural i intel·lectual molestava Franco, que va acabar prohibint uns premis que es van haver de traslladar a uns altres països. El 1967 es va lliurar el darrer guardó i no es va recuperar fins el 2011. Tot i que l’hotel Formentor ha estat, tradicionalment, la seu de les converses i el lliurament dels premis, aquests darrers anys la seu ha estat itinerant.

Ara aquest hotel pot passar de la cultura de les lletres a la cultura de l’audiovisual més comercial. Sembla que tant li fa la multa de l’ajuntament, perquè la facturació d’aquests establiments és enorme. Al de Formentor, en concret, hi podeu dormir a mitjan juliol, per exemple, a partir de 2.550 euros la nit.

The Washington Post · Kelly Kasulis Cho

Seül, Corea del Sud. Boon Young Han va créixer, durant els setanta i els vuitanta, entre els camps de l’oest de Dinamarca. Va ser allà, explica, on s’apassionà pel taekwondo, cosa que l’empenyé a retrobar-se amb el seu país d’origen.

Adoptada a tres mesos per una família danesa, Han va viatjar a Corea del Sud per primera vegada als noranta. I a la dècada següent començà a assistir a classes de coreà.

Durant la seva estada a Seül, tanmateix, Han va descobrir una veritat terrible: molts dels seus companys d’adopció havien estat robats en néixer sense el consentiment dels pares biològics, o bé posats en adopció amb afany de lucre, sovint sense ni tan sols disposar de la documentació pertinent. Les agències d’adopció van ocultar la identitat original de molts d’aquests nadons, i alguns continuen cercant els seus noms originals i de les famílies biològiques.

“L’impacte emocional de saber que t’han robat la identitat amb què vas néixer és difícil d’explicar”, diu Han. “A mi em va adoptar una família bona, però això no anul·la el meu dret de saber d’on vinc, com va començar la meva vida, què em va passar i què li va ocórrer al meu cos durant els primers mesos de vida.”

Han, de cinquanta anys, és un dels adoptats danesos que formen part del Grup Danès pels Drets dels Coreans, que ha aconseguit que el govern sud-coreà enceti una investigació formal sobre la fosca història del programa d’adopcions a l’estranger del país. La investigació ha estat rebuda com una gran victòria entre els activistes que, durant decennis, han fet campanya perquè el govern reconegui aquests casos.

Dimecres, la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Corea del Sud va fer públics els resultats preliminars de la investigació, en curs de gairebé tres anys ençà, i va reconèixer per primera vegada que hi havia hagut abusos contra els drets humans.

“M’alegra que finalment hi hagi un reconeixement oficial d’aquests problemes”, explica Youngeun Koo, professora adjunta de la Universitat de Lund, a Suècia, i autora d’un llibre sobre la història de les adopcions internacionals a Corea del Sud. “No obstant això, com molts dels qui hem treballat en aquest àmbit, no puc dir que les conclusions de la investigació m’hagin sorprès”, afegeix.

Més de 200.000 infants sud-coreans van ser adoptats per famílies estrangeres després de la guerra de Corea, l’any 1953, segons els experts. El govern sud-coreà, en paraules de la comissió, “va incomplir el deure” de protegir els drets d’aquests infants.

La comissió –que examina més de 360 casos presentats per adoptats d’onze països– ha revelat que alguns nens van ser adoptats sense el coneixement o consentiment dels seus pares biològics i que, sovint, els directors de les agències d’adopció van fer-se passar pels tutors legals per poder acomplir l’adopció com més aviat millor. Els casos corresponen a infants adoptats entre el 1964 i el 1999 per famílies de països com ara els Estats Units, Noruega, Suècia, Alemanya i el Canadà.

Algunes altres vegades, els registres es falsificaren per fer veure que els infants havien estat abandonats o havien restat orfes, cosa que permetia a les agències d’adopció “d’eliminar-ne, falsificar-ne o inventar-se’n” la identitat original, com també la informació sobre les famílies biològiques. A voltes, per no haver de fer més tràmits, les agències canviaven la identitat d’un infant que havia mort durant el procés d’adopció –o que havia estat reclamat per la seva família biològica– per la d’un altre, i així podien accelerar el procés i no havien de retornar les taxes d’adopció.

Les famílies adoptives rarament s’investigaven. L’any 1984, per exemple, un 99% de les sol·licituds d’adopció a l’estranger es van aprovar el mateix dia o l’endemà, segons la comissió. L’informe acusa les agències d’haver convertit les adopcions “en una indústria amb ànim de lucre”, cobrant taxes cares i coordinant-se amb agències estrangeres per complir una “quota” mensual “d’exportació en massa d’infants” i satisfer la “demanda” provinent de l’estranger.

“La forma com es va gestionar el procés d’adopció d’aquests infants va ser de tot menys legal; molts, senzillament, van optar per fer els ulls grossos”, afirma Han.

Després de la guerra de Corea, que va empènyer molts coreans a la pobresa, l’ajuda estrangera va arribar en grans quantitats al país, i moltes organitzacions religioses i grups humanitaris van establir orfenats i programes de benestar infantil. Això, segons Koo, permeté a la dictadura que aleshores governava el país d’eludir la responsabilitat d’un sistema públic d’atenció per a aquests infants.

Als anys setanta, gran part d’aquesta ajuda exterior es desvià a països devastats per la guerra, com ara el Vietnam, cosa que causà grans deficiències en matèria de benestar infantil al país.

“En compte d’augmentar la despesa pública o reformar el sistema d’atenció, el govern va subcontractar gran part de la responsabilitat a les agències privades d’adopció”, explica Koo. I afegeix: “L’expectativa era que aquestes agències finançarien els orfenats, els centres d’acolliment i els programes d’assessorament per a mares solteres amb els ingressos derivats de les adopcions internacionals.”

Les adopcions internacionals, continua Koo, van deixar de ser un últim recurs per acabar convertint-se en la solució més comuna.

Katelyn Hemmeke, editora de còmics i novel·les gràfiques, de trenta-quatre anys, va ser adoptada quan era un nadó i va créixer en una zona “molt rural i molt blanca” de l’estat de Michigan, als Estats Units. No va saber que els seus expedients d’adopció havien estat falsificats fins que no va tenir vint-i-sis anys, mentre vivia a Corea del Sud d’intercanvi. Va ser aleshores que va descobrir que se l’havien enduta del país sense el consentiment dels seus pares biològics.

“A la gent li agrada molt acusar-nos d’ingrats. Però no t’enfadaries, tu, si sabessis que et van robar? No t’enfadaries per tu, pels teus pares biològics?”, demana. I afegeix, en al·lusió a l’informe de la comissió: “Abans de celebrar res, cal veure què n’acaba sortint, de tot això.”

Els adoptats que la Comissió de la Veritat i la Reconciliació ha reconegut com a víctimes de violacions dels drets humans, explica Han, tenen més probabilitats d’interposar recursos a la justícia sud-coreana. Fins ara, tanmateix, la comissió tan sols ha emès veredictes sobre una petita part dels casos presentats, i a alguns sol·licitants els han demanat més documentació perquè els seus casos puguin reeixir.

“El quid de la qüestió és que mai no ens van arribar a donar una identitat legal d’origen. Ara, de sobte, ens trobem que, per falta de documentació, la comissió no pot demostrar que ens van vulnerar els drets humans”, diu Han.

La majoria dels expedients són emmagatzemats en quatre agències d’adopció diferents que, fins ara, s’han resistit a publicar els seus registres interns, tal com els han demanat els activistes. Segons que explica Koo, la possibilitat que un adoptat obtingui aquests expedients depèn sovint del treballador amb qui es posi en contacte en una agència.

La comissió ha detectat violacions dels drets humans en 56 casos dels 100 examinats fins ara. L’òrgan encara no ha arribat a cap conclusió definitiva sobre els casos restants, segons que explica Han. La investigació s’acaba al maig i alguns activistes han demanat que es prorrogui.

“Això va molt més enllà de trobar la mare i el pare. Volem recuperar la nostra identitat real –diu Han–. Et van arrencar de la teva mare en néixer? Et van raptar mentre jugaves a l’aire lliure? Això, a la gent, li importa. És important per a entendre’s a un mateix: d’on véns i de qui véns.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La tensió que sobrevola aquesta entrevista s’allarga tot el matí. El periodista Xavier Rius Sant (1959), especialitzat en la ultradreta, ens cita a Ripoll per parlar del seu nou llibre, Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial). Li ha costat de publicar-lo, diu: unes quantes editorials el van refusar, bé per les qualificacions que hi fa, bé perquè era massa dur amb una certa esquerra en les conclusions. El llibre tampoc no ha agradat gaire a la vila, on governa la màxima dirigent del partit, Sílvia Orriols. A mitja conversa, la batllessa apareix al bar on som –molt a prop de l’ajuntament– amb dos regidors, un dels quals ens interromp per titllar Rius de mentider reiteradament, tal com narrem més avall. Rius s’hi atansa per a parlar-hi, però el diàleg no és reeixit. Bona part de l’entrevista la fem amb Orriols i els seus acompanyants asseguts un parell de taules més enllà. Al cap d’uns quants minuts, en una concentració davant de l’ajuntament, el regidor Guillem Barranqueras torna a increpar Rius i li ensenya el dit del mig.

—Quantes vegades heu parlat amb Sílvia Orriols?
—Ens vam conèixer a 8TV el dissabte abans que la fessin alcaldessa. Va ser molt simpàtica. Després vaig venir a uns quants plens a Ripoll. Quan la veia, mirava de xerrar-hi. Guillem Barranqueras, també regidor, m’ho retreia: “Sempre ho aprofites, sempre ho aprofites!” Li escrivia correus i ella me’ls responia, sempre a les sis o quarts de set del matí. Quan ja era diputada, li vaig fer una entrevista. “No vull parlar de coses personals”, em va dir. Últimament, ja s’havia posat una cuirassa.

—A partir de quan?
—Sobretot després d’una entrevista a VilaWeb, poc després de les eleccions al parlament, on vaig explicar que no havia agafat mai cap avió i que, quan se n’ha d’anar a Capranica per a l’agermanament amb Ripoll, un divendres de juliol, a l’aeroport, es col·lapsa. “Què és això tan gran?” Des de llavors, quan em veu, diu: “Mi-te’l, l’home que amb bitllets de Vueling de divuit euros ha recorregut el món.”

—Quina impressió us n’heu endut, les vegades que hi heu parlat?
—Pot ser molt afectuosa, com si fos amiga teva i, de sobte, aixecar un mur de ciment. Propera o distant. Té poca capacitat d’empatitzar. A més a més, es creu una persona triada.

En aquest precís instant, cinc minuts després de començar a enregistrar, Sílvia Orriols es presenta al bar acompanyada de Guillem Barranqueras i Gaspar Viñas, segon i tercer tinents de batlle. El local, a la plaça de l’ajuntament, és petit i tan sols hi ha un parell de taules ocupades. Rius és assegut en diagonal a la porta. Barranqueras, mirant-se’l amb posat d’amo del tros, l’increpa de seguida.

—Guillem Barranqueras [G. B.]: Oita’l, aquest beneit!
—Xavier Rius [X. R.]: Bon dia, Guillem.
—G. B.: Als mentiders no se’ls pot dir res! Amb els mentiders no s’hi parla!
—X. R.: Bé, home. No perdem els estreps. Hola, Sílvia.

Rius tenia preparat un sobre per a deixar un exemplar del seu llibre a l’ajuntament. S’atansa a Orriols per a donar-l’hi. Li diu: “Sílvia, te’l pensava deixar a l’ajuntament, però…” Ella el rebutja. “No cal, no cal. No el volem”, diu. I es gira. Barranqueras hi insisteix: “Anar explicant mentides… Qui vols que et vulgui, tan mentider que ets?” Quan acaben de demanar, s’asseuen tres taules més enllà. Parlen fort i Orriols va amollant riallades. Una certa tensió sura en l’ambient. Se’n van al cap d’un quart.

—Em dèieu que, a parer vostre, Orriols se sent una persona triada.
—El dia que vam quedar a l’ajuntament, em va dir: “Vaig néixer el 9 d’octubre. Saps què va passar, un 9 d’octubre? Que Jaume I va entrar a València després de fer fora els sarraïns.” Hi estableix un fil. La jornada de reflexió penja una fotografia del sepulcre de Guifré el Pilós i escriu: “Aquí va començar tot, i d’aquí estant ho reconquerirem tot.” Es creu ungida.

—El seu entorn també l’en considera?
—El seu entorn li té adoració. Ara em comencen a trucar els despitats i s’hi refereixen amb uns certs termes psicològics que prefereixo no dir. Hi professen devoció, però quan hi topen se’n van a l’altre extrem. Passen d’adorar-la a dir-te’n de tot.

—Orriols no apareix del no-res després dels atemptats, com s’afirma de vegades. Abans té una llarga trajectòria militant. La podríeu resumir?
—Quan tenia quinze o setze anys, entra a les joventuts d’Esquerra Republicana, però en surt desenganyada perquè “no hi ha maulets”. Després passa breument per Estat Català, però quan veu que hi mana el sector comunista, se’n va. Forma els Intransigents, que encara apareix com a entitat activa a la web de la junta d’entitats. N’és president David Subirana, la seva ex-parella, i ella, la secretària. Allà hi fa tot d’escrits a favor de la recuperació de la identitat catalana on l’enemic és Castella, escrit sempre en minúscula. I els castellans. D’aquella època hi ha dos discursos seus enregistrats en homenatges a Daniel Cardona, el 2013 i el 2017. En un d’aquests actes també hi ha Quim Torra, però el seu discurs no es troba. La idea és que Macià va trair el país i que Puigdemont també ho farà.

—Hi ha un moment de decepció fundacional amb el procés?
—El juny del 2019 agafa un autocar per anar-se’n a Estrasburg amb la Margarita Cabello, una treballadora de la protectora d’animals, a qui havia conegut en un altre autocar, de camí al passeig de Gràcia, després de l’empresonament dels Jordis. A Estrasburg s’adonen que Puigdemont s’ha fet enrere.

—Si abans del referèndum ja preveia que Puigdemont s’arronsaria com Macià, com és que el 2019 encara se’n va a Estrasburg? Per què hi confiava, encara?
—És un sentiment ambivalent. Fixeu-vos que, en la campanya electoral de fa un any, li fan una entrevista al diari ABC on diu que si Puigdemont es compromet a fer la independència, l’investiran. Tal com fa Vox quan diu que pot ajudar el PP si és per a fer fora els separatistes i Podem. Hi ha un càlcul perquè en volen els votants.

—En quin moment l’ingredient migratori i l’islam s’afegeixen a la posició dura en l’eix nacional?
—Després dels atemptats. Els articles dels Intransigents, que no van signats però molts els escriu ella, parlen de Castella, Castella i Castella. Després dels atemptats, aquí es destaquen molt tres persones. Fina Guix, regidora de la Convergència de Jordi Munell, que va a les escales i veu que molts veïns parlen “dels moros, els moros, els moros”. Guix creu que els immigrants es queden les ajudes perquè tenen cinc fills però la dona no treballa o treballa en negre. L’altra és la Margarita Cabello, de la protectora, que passejant el gos s’havia fet amiga del Moussa Oukabir i se sent traïda. I la tercera és Orriols.

—Més enllà de l’efecte dels atemptats, com articula el discurs islamòfob? Quines lectures el formen?
—S’ha llegit de dalt a baix els llibres de la Najat el Hachmi i la Mimunt Hamido Yahia, autora de No nos taparán, on es demana “per què tolerem als imams allò que no toleraríem als capellans”. S’ha llegit moltes coses sobre contracomunitarisme i allò que a França anomenen “separatisme islàmic”. Després dels atemptats, d’un dia per l’altre, passa a parlar d’immigració, immigració i més immigració, sobretot de la marroquina.

—Quins elements us fan afirmar que Sílvia Orriols és racista?
—Sempre cito tres tweets. El 14 de març de 2024, el perfil oficial de l’ajuntament piula: “Aquesta setmana, la Policia Local de Ripoll ha precintat 14 vehicles, els titulars dels quals, tots de nacionalitat estrangera, acumulen multes impagades per valor de més de 20.000 euros.” Ella el repiula i escriu: “O tots moros o tots cristians… diu la dita. A Ripoll, les multes, les pagarà tothom! Voleu drets? Doncs també hi ha deures!” Què passa, no hi ha cap Puigoriol ni cap Sánchez que no pagui la grua? Segon: durant la campanya al parlament, penja una foto de tot de dones marroquines davant un caixer automàtic i escriu: “No sigueu malpensats, estan fent un ingrés en efectiu per pagar-vos les pensions…” La fotografia real era d’un caixer de Huelva. Eren temporeres que anaven a cobrar. Tercer: l’11 de juliol passat penja una fotografia en un tren i escriu: “Pujar a Rodalies és com viatjar a low cost a Colòmbia o al Marroc. Goitant per la finestra reconeixes els turons, els prats i els campanars que sobresurten, però dins, el paisatge humà és tan distant i forçat, que esglaia.” Són dos quarts de set del matí. Els immigrants que hi ha al tren, a aquella hora, on van? A treballar. Diu que, per cada immigrant que treballa n’hi ha deu o cent que viuen del jeure i del subsidi –l’hi he sentit fer servir totes dues xifres. Tot això és xenofòbia.

—Quin dels dos aspectes diríeu que la propulsa més, que en causa aquesta devoció, la posició nacional que dèieu al principi o la xenofòbia?
—Sense procés, els atemptats potser haurien derivat en la creació d’una mena de Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. La manera com acaba el procés i la guerra fratricida entre Junts i Esquerra fan que molta gent, arreu del país, se senti enganyada. N’hi ha que pensen que, preu per preu, Orriols diu les coses clares. Plataforma per Catalunya se’n va anar en orris perquè els tres mil vots que té a Vic el 2011, al parlament voten unes altres coses. Convergència, sobretot. Orriols fa el salt al parlament pel desencís de l’independentista emprenyat.

—En les enquestes més generalistes, Aliança és el partit independentista amb menys votants independentistes. 
—Vox tenia molts votants que no eren espanyolistes, perquè era l’únic partit que “volia posar al seu lloc” els immigrants. Aliança rep molt el vot disruptiu, que hauria pogut anar per Alvise Pérez. Federico Jiménez Losantos s’hi refereix com “la boja de Ripoll” però ho matisa: “És una boja, però m’agrada com parla, parla un català boníssim. Fa un discurs sobre el feminisme que tant de bo al PP fossin capaços de fer-lo. I sobre l’islamisme, tot allò que diu va a missa!”

—Per què Orriols trenca amb el Front Nacional, el partit amb què esdevé regidora el 2019, i funda Aliança?
—Al principi de tot, necessiten unes sigles. Subirana i Orriols coneixen Jordi Casacuberta dels homenatges a Daniel Cardona i als germans Badia, que tenia les sigles del Front Nacional, entre més. Eren sigles de capelletes de nostàlgics, però ella té potencial i quan esdevé regidora s’adona que encara pot créixer més. Un cop és regidora, la vénen a buscar quatre joves ultraliberals i de casa bona: Oriol Gès, Maiol Sanaüja, Eduard Llaguno i Jordi Aragonès, cosí del president. Són joves i tenen ganes de fer coses, i topen amb en Casacuberta, que té un altre tarannà. Durant un temps conviuen tres sectors: el pinyol de Ripoll, els històrics del Front i, a banda, els joves, que van preparant un cop.

—I com el fan?
—Orriols deixa el Front i, en plena covid, en una notaria que té uns dies de guàrdia per a urgències, creen Aliança.

—Orriols no ho és, “de casa bona”. No se’ls mira de reüll?
—Orriols no ho és, no. M’ho va dir molt bé Casacuberta: “Orriols era una mileurista, mare de família i catalana de pedra picada.” Els històrics del Front l’avisaven d’això: “Vigila, que aquests nois et volen prendre la cadira.” En les eleccions al parlament, amb tres mil vots més a Barcelona entraven al parlament Lluís Areny, Aragonès i Gès. Hauria estat bé saber com s’haurien entès tres trumpistes amb Orriols, que diu que el personatge no li genera res d’especial. La qüestió és que entre ells tres les coses són complicades, també, perquè Aragonès i Gès són molt diferents.

—L’arribada d’aquesta colla, molts membres de la qual són empresaris o, com dieu, de casa bona, és el que permet de fer un salt d’escala en el finançament? O d’on surten els diners?
—Crec que, al començament, la cosa funcionava molt a còpia de deixar-se cinc-cents o mil euros. Jo diria que no hi va haver mans negres de ningú. A l’inrevés: els hauria anat bé que algú els hagués aportat diners per a enviar més butlletes a Barcelona. Haurien entrat. El fet que no les enviessin al domicili i que no tinguessin la cara d’Orriols els va perjudicar. Ara ja tenen les subvencions.

—Per entendre el salt fins al parlament també és important de recordar la publicitat que li van fer Eduard Pujol i Pilar Rahola a 8TV. Al llibre en parleu.
—Pujol el justifico. Ha estat víctima d’acusacions falses i el fitxen per a El Fax perquè havia estat director de RAC1. Vol tornar a la normalitat. El paper important és el de Rahola, que hi és cada dia i que empatitza molt amb Orriols, i el de Sergi Maraña, que no milita però que sí que va a reunions d’assessorament de comunicació. Rahola insisteix perquè Orriols torni. “No l’hem deixada parlar prou.” A mesura que 8TV s’enfonsa, Maraña hi col·labora.

—El paper de Rahola també expliqueu que és determinant perquè Junts renunciï a la moció de censura, fa poques setmanes. Expliqueu que truca a Puigdemont per a desaconsellar-li que la facin fora.
—Sí. Rahola va insistint-hi: “En el fons té raó, en el fons té raó.” Intueixo que per això Orriols ha fet aquest discurs a favor de Netanyahu sense cap mena d’empatia. Agafa aquest discurs pel que diu Rahola.

—Amb quina de les grans famílies de l’extrema dreta europea s’inscriu més Aliança?
—Estan orfes. Primer estaven prop de Le Pen, però quan va dir que Puigdemont era un delinqüent se’n van desentendre. Amb Meloni tampoc no hi empatitzaven, per ultracatolicisme. Sempre tenen molt present Geert Wilders i Alternativa per Alemanya. Són els seus referents. Al parlament, hi ha una gran relació entre Joan Garriga, de Vox, i Orriols.

—Tot llegint el llibre, fa la sensació que, malgrat que els qüestioneu, podeu sentir una certa empatia pels instints que duu certa gent a votar Orriols. M’equivoco?
—Intento explicar el perquè. He escrit molt sobre conflictes internacionals i sempre intento entendre per què. Israel i Palestina, per exemple, o els Balcans. Mai no escrivia “els bosnians” o “els serbis”. Parlava de les milícies. Has d’intentar entendre per què l’altre fa les coses, i per entendre-ho has de furgar en els seus arguments. Ella és com és però això no vol dir que sigui una mala persona. Hi ha dirigents ultres que sí que ho són. Ella no m’ho sembla. La seva manera d’entendre el món, de llegir-lo, és aquesta. He pogut escriure molt sobre el Llevant o els Balcans perquè m’he posat en la pell de l’altre.

—Posant-vos en la pell dels votants d’Aliança, què heu entès?
—Una persona que, segons on visqui, es troba que els veïns la molesten cada dos per tres i quan se’n queixa a l’ajuntament li diuen que és racista, acabarà votant Aliança. La impunitat dels multireincidents, la incapacitat del sistema judicial de castigar-los, genera una por, i la por genera l’estigma: “Vosaltres robeu.” Per això demano mà de ferro amb els multireincidents.

—Podem estar d’acord que hi ha un problema amb la multireincidència, però n’hi ha més, de problemes. Centrar-se en la multireincidència no ajuda més Aliança que no pas parlar d’unes altres coses?
—Hem de dir que hi ha un problema amb la multireincidència, i amb els recursos judicials, i amb la falta d’informatització, i perquè les sentències fermes triguen tres anys… El fracàs de tot això fa que la gent que viu en un barri on hi ha més robatoris de mòbils, per exemple, se senti òrfena. El seu vot de càstig és votar Aliança.

El regidor Guillem Barranqueras ensenyant el dit del mig a Rius en la concentració posterior a l’entrevista. Orriols, al seu costat (fotografia: Xavier Rius Sant).

 

Podeu comprar Aliança Catalana: els nostres ultres a la Botiga de VilaWeb

 

 

Un mes més els carrers de València s’han omplert per a reclamar la dimissió de Mazón arran de la seua gestió de la gota freda. I amb aquesta, ja van sis manifestacions. En acabar, a la plaça de la Mare de Déu de València, les associacions que formen part de la convocatòria han llegit els noms de les 230 víctimes mortals. Després, els familiars de les víctimes han llegit un manifest que ha commocionat tots els assistents.

Les encarregades de llegir el manifest han estat la presidenta de l’Associació Víctimes Dana 29 Octubre, Mariló Gradolí, i Rosa M. Álvarez, filla de Manuel Álvarez, barber de Catarroja, que va morir a casa durant la gota freda. En el discurs han volgut deixar clar al president Carles Mazón que, malgrat les diferències ideològiques que podrien separar les víctimes, elles es mantenen unides: “Hi ha moltes víctimes i cada víctima és un món. Però encara que les diferències són moltes, hi ha tres coses que ens fan iguals, que ens uneixen. La primera és que la dana ha canviat la nostra vida de manera radical. Per a nosaltres, res serà igual després del 29 d’octubre de 2024. I no per a bé. La segona és que la causa de la nostra desgràcia no és un fenomen natural, sinó que té una causa humana. El nostre govern i el nostre president no ens van protegir, no ens van avisar. Mentre l’aigua començava a provocar morts i danys, ell estava de dinarot. I la tercera cosa que ens fa iguals és la solidaritat que ens uneix, la profunda humanitat que ens uneix.”

Un discurs que no és casual, ja que aquestes dues setmanes Mazón ha canviat d’estratègia hi ha començat a reunir-se amb unes quantes víctimes. Un gest que molts han entès com una estratègia per a dividir-les, però avui a la plaça de la Mare de Déu ho han deixat clar, estan més unides que mai: “Les diferències entre nosaltres també se les va emportar a l’aigua. Una víctima és una víctima, tingui el pensament que tinga, haja patit pèrdues personals o danys materials. Per això volem dir alt i clar que som víctimes unides en el dolor, en el respecte mutu, en la solidaritat i en la humanitat. I no acceptarem ni permetrem interessos obscurs i baixos de dividir-nos o d’enfrontar-nos.”

“Carlos Mazón no va estar abans, no va estar durant i no ha estat després”, ha recordat Rosa Maria Alvàrez, qui ha afegit: “Cinc mesos després, continua sense assumir la seua responsabilitat, sense oferir respostes, sense estar a l’altura.”  Per això han exigit la seua dimissió. “Mentre continue al càrrec de president de la Generalitat, no podrem començar el dol, ni descansar en pau. La seua permanència en el càrrec és una falta de respecte a la nostra memòria i a la dignitat de les nostres pèrdues.”

A més, han recordat: “No hi ha interlocutor vàlid més que nosaltres i les nostres famílies. No s’han d’entendre promeses buides, ni comissions que no servisquen de res, ni homenatges buits. Només hi ha una eixida digna, la seua dimissió.”

Els familiars també han volgut tenir unes paraules d’agraïment per als valencians que, malgrat no haver estat afectats directament per la gota freda, fa cinc mesos que es manifesten: “Volem agrair la major part del poble valencià per estar al nostre costat, per haver-se mobilitzat els dies posteriors a la catàstrofe, per haver omplert els carrers de València cada mes, per haver-li expressat al senyor Mazón el que pensem d’ell cada vegada que us l’heu trobat. Tenim la sort de tenir un poble valencià magnífic i tenim la desgràcia de tenir un president i un govern indignes del poble valencià. Però nosaltres, les víctimes, som poble, som poble valencià i estem orgulloses de compartir la vostra humanitat.”

El 93% dels delegats de l’assemblea de Sumar ha elegit l’actual secretària d’Organització, Lara Hernández, i el portaveu econòmic Carlos Martín com a nous coordinadors generals. També han decidit que la llista oficialista que encapçalaven tots dos ocupi la direcció de la formació.

Han validat el document polític de la formació amb un 97,6% dels vots i l’organitzatiu amb un suport del 95,7% dels delegats, una vegada ambdues ponències han incorporat més d’un centenar d’esmenes.

Quan s’ha fet públic el resultat, Hernández ha intervingut per demanar la dimissió del president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón.

Per una altra banda, també s’ha aprovat que el nou Comitè de Garanties del partit estarà conformat per Inmaculada del Pino, Rosana Llamas, Jorge Fernández Nuevo, Rafael Ramírez i José Valentín Ramírez.

Sumar ha atorgat un nou rol a la vice-presidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, que figurava en el tercer lloc de la candidatura oficialista. D’aquesta manera, es manté com a dirigent, però amb un rol més secundari, ja que serà la nova coordinadora institucional i d’acció de govern.

També formaran part de la direcció el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun; la portaveu del partit al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero; i l’ex-jutge i ex-vice-president de les Illes, Juan Pedro Yllanes.

València ha tornat a omplir-se de crits de “Mazón, dimissió”. A les 18.00 ha començat la sisena gran manifestació contra el president de la Generalitat per la gestió de la gota freda, convocada per més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals, les associacions de víctimes i els comitès locals d’emergència i reconstrucció, entre més.

Com en cada convocatòria, els organitzadors han volgut centrar l’atenció en una qüestió concreta per donar-hi relleu. Aquesta vegada, és el personal d’emergències. Per això, des de mitja hora abans s’han vist a la plaça de l’Ajuntament col·lectius de treballadors del 112.

La marxa ha recorregut el carrer de les Barques, el carrer del Poeta Querol, el carrer de la Pau, la plaça de la Reina, el carrer dels Brodadors i el carrer del Micalet fins a la plaça de la Mare de Déu.

Centenars de milers de persones s’han concentrat avui al barri de Maltepe, a la part europea d’Istanbul, per protestar contra la detenció del batlle de la ciutat i principal rival polític del president Recep Tayyip Erdogan, Ekrem Imamoglu.

Més de 1.100 detinguts en les protestes contra l’empresonament del principal rival d’Erdogan

L’acte ha estat convocat pel Partit Republicà del Poble (CHP), que és la formació d’Imamoglu, i amb el suport de més partits de l’oposició, com ara el Partit de la Llibertat i la Solidaritat (SOL) i les Forces Obreres per la Pau i la Democràcia d’Istanbul.

“No hi ha salvació individual. O tots o ningú!” i “Justícia, llei, justícia!”, han estat algunes de les consignes que ha cridat la multitud, segons que recull el diari turc Birgün en l’edició digital.

Imamoglu fou detingut dimecres i ha estat sota custòdia d’aleshores ençà. Avui, ha seguit l’acte de la presó de Silivri estant. “La joventut diu a Recep Tayyip Erdogan, que respecti els ciutadans i no atempti contra la voluntat de la gent, però Erdogan fa com si sentís ploure”, ha apuntat en una intervenció en vídeo generada amb intel·ligència artificial a partir d’un text del dirigent polític.

També han participat en l’acte l’esposa d’Imamoglu, Dilek Imamoglu, i la seva mare, Hava Imamoglu, que han promès des del faristol que tot anirà bé.

Després d’haver estat elegit candidat presidencial del CHP, Imamoglu és investigat per corrupció i per presumptes vincles amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que el govern turc considera una organització terrorista.

Avui s’ha pogut presenciar a tot el país un eclipsi parcial de Sol. D’ençà de les 11.00 del matí i fins a aproximadament les 12.30, el disc solar s’ha ocultat entre un 13% i un 16% als Països Catalans.

El fenomen astronòmic que ha estat tot un espectacle visual que s’ha pogut gaudir a bona part de l’hemisferi nord: a l’Amèrica del Nord, a Europa, a l’Àfrica, al nord d’Àsia, en petites regions d’Amèrica del Sud, i a tot Grenlàndia i Islàndia, a més de gran part dels oceans Atlàntic i Àrtic.

Telescopis als parcs i jardins, ulleres especialitzades per mirar al Sol sense fer-se mal als ulls, planetaris i centres d’astrofísica que han organitzat activitats perquè els ciutadans gaudissin del fenomen… El fenomen s’ha experimentat de moltes maneres diferents al país i a tot el món.

A continuació, us oferim una selecció de les millors fotografies de l’eclipsi.

El govern de Dinamarca ha obert la porta a negociar amb els Estats Units sobre el futur de Grenlàndia. El ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen ha criticat el to de les declaracions del vice-president dels Estats Units, JD Vance, en la visita a l’illa: “Així no es parla amb un aliat”, ha dit, abans de suggerir una renegociació dels termes de l’acord mutu de defensa del 1951 entre els dos països.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

Rasmussen ha explicat que l’executiu coincideix amb els Estats Units sobre que la relació amb Grenlàndia “no pot continuar així”, a conseqüència de la tensió desencadenada per l’esclat de la guerra d’Ucraïna.

Alhora, ha deixat clar que considera que els termes de l’acord pactat el 1951 continuen concedint el marge de maniobra suficient per resoldre la crisi diplomàtica oberta entre Washington i Copenhaguen. “(L’acord) ofereix una àmplia oportunitat perquè els Estats Units tinguin una presència militar molt més forta a Grenlàndia. Si això és el que desitja, parlem-ne”, ha indicat. A més, ha recordat que el 1945 els Estats Units van arribar a disposar de disset bases i instal·lacions a l’illa.

“Això és perquè tots coincidíem que l’Àrtic havia de ser una zona de baixa tensió, però és veritat que aquest moment ha acabat”. El desgel de l’Àrtic a causa del canvi climàtic podria obrir noves rutes marítimes per al comerç entre l’Àsia, Amèrica i Europa, i aquí Grenlàndia tindria una posició privilegiada, en un moment d’expansió comercial i militar de la Xina.

A banda, Rasmussen ha recordat les recents inversions multimilionàries que l’executiu danès ha fet per a reforçar la seguretat del territori i que Grenlàndia és part de l’OTAN i, per tant, és coberta per les “garanties de seguretat” que ofereix l’aliança.

Grenlàndia és un territori autònom de Dinamarca i objectiu de l’administració Trump. Però la idea d’adquirir Grenlàndia no és nova i ja durant el primer mandat va parlar de la possibilitat de comprar-la.

“Nosaltres decidim el nostre futur”: Grenlàndia veu com una ingerència estrangera la visita d’una delegació dels EUA

La tensió entre els EUA i els governs de l’illa i de Dinamarca ha augmentat a conseqüència del viatge d’una delegació nord-americana encapçalada pel vice-president dels Estats Units, JD Vance, i la seva dona, Usha Vance.

A més, ahir Vance va acusar obertament el govern danès de no haver invertit prou en els habitants ni en la seguretat de Grenlàndia davant altres països amb interessos sobre aquesta àrea, en una clara referència a Rússia i la Xina. “És obvi que Dinamarca no ha fet una bona feina a Grenlàndia”, ha assenyalat. “Això ha de canviar, i com que no ha canviat és per això que la política del president Trump a Grenlàndia és la que és”, va dir.

Tot plegat, en el dia que el partit Demòcrates, liberal i favorable a la independència de Grenlàndia a llarg termini, va anunciar que havia arribat a un acord per a formar un govern de coalició.

Cap de setmana marcat pel vent fort a gairebé tot el país. Protecció Civil ha activat les alertes per fort vent i onatge i ha demanat molta prudència en la mobilitat i en les activitats a l’exterior, sobretot en zones de muntanya, i en les activitats prop de la mar a causa del fort onatge. Concretament, ha activat en fase d’alerta el pla especial d’emergències per risc de vent (VENTCAT) i el pla territorial de Protecció Civil (PROCICAT) per la previsió de fort onatge.

Avui els cops de vent també poden ser destacats a Ponent i a la zona del prelitoral de Tarragona i Barcelona. Demà, la situació començarà a millorar sobretot a partir del migdia. Al Principat, el servei meteorològic ha alertat que les fortes ratxes de vent podran superar el llindar de risc de 90 km/h especialment a la meitat nord del Principat, però també a les comarques de l’oest i el sud. Al Pirineu el llindar d’avís se superarà sobretot a cotes altes i per aquest motiu cal tenir especial compte amb el fenomen del torb –quan el vent aixeca la neu del terreny–, la qual cosa dificulta molt la visibilitat i pot produir desorientació.

L’episodi de vents també afectarà el País Valencià. Avui es preveuen ratxes molt fortes de vent al nord. De fet, l’AEMET hi ha establert l’avís de color carabassa per ratxes màximes de 100 km/h, amb vent del nord-oest.

En la mateixa línia, també ha activat l’alerta de color carabassa a Menorca, i a la resta d’illes hi ha alerta groga. Pel que fa a la mar, s’ha activat l’alerta de color carabassa a Menorca i el nord-est de Mallorca i la groga a la resta de les Illes.

A banda, a Catalunya Nord, hi ha alerta groga tant pel fort vent, com pel perill d’allaus avui i demà. Finalment, a Andorra també hi ha alerta groga per vent fins demà al migdia.

Algunes afectacions a trens i carreteres

La línia R3 de Rodalia és tallada entre les estacions de Ripoll i Puigcerdà per les fortes ratxes. A més, l’operador no ofereix cap servei alternatiu per carretera. A més, la C-55 és tallada a Castellbell i el Vilar (Bages) en els dos sentits per caiguda d’arbres. Això causa retencions.

També s’està donant pas alternatiu per la caiguda d’arbres a la C-15b entre Sant Pere de Ribes i Canyelles (Garraf), i a l’LV-4241 a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).

Paral·lelament, és obligatori l’ús de cadenes a quatre carreteres per la nevada, concentrades a la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Es tracta de la C-28 al port de la Bonaigua, la C-142b d’accés al pla de Beret, l’N-230 de Vilaller (Alta Ribagorça) a Vielha pel túnel del Cadí i l’N-141 a Bossòst (Vall d’Aran).