La delegació de la Generalitat de Catalunya a Madrid es prepara per traslladar la seva seu, actualment instal·lada al cèntric carrer Alcalà, i moure’s al mes de novembre a un espai temporal ubicat al barri de Tetuan de la capital. Segons que ha explicat la delegada del govern, Núria Marín, al desembre caducava el contracte de les oficines actuals, de manera que calia cercar una alternativa que acollís també les activitats que es desenvolupen al Centre Cultural i a la llibreria Blanquerna.

“Volem que el canvi, en lloc de ser un problema, sigui una gran oportunitat per enfortir els lligams culturals, polítics i econòmics”, ha destacat abans d’avançar que el seu objectiu és engegar un concurs públic per comprar un edifici definitiu enguany.

Malgrat que el canvi de seu es fa per la decisió dels propietaris de l’edifici de no renovar els contractes i convertir l’espai en pisos de luxe, l’objectiu de Marín és que el moviment serveixi per obrir “una nova etapa” de la delegació del govern a Madrid. La nova seu, situada al carrer Orense número 62, s’ha trobat després de mesos cercant un lloc amb prou espai per acollir tant la llibreria Blanquerna, com les aules de català i les oficines de la Generalitat.

El nou espai, que tindrà tres plantes ocupades íntegrament pel govern. Els darrers mesos, el president Salvador Illa ha fet unes quantes visites oficials i ha protagonitzat esdeveniments de gran envergadura, com la conferència del març al Círculo de Bellas Artes o l’acte gastronòmic amb motiu del saló de turisme Fitur.

“No ha estat fàcil perquè hi havia una manca de temps, a finals de 2025 s’ha de marxar de l’edifici actual, i necessitàvem un espai que estigués ja preparat per acollir la nova seu, sense temps material per fer grans obres de reforma. Anem a un espai que ja està preparat, que només necessita alguns ajustos de mobiliari i d’obra menor. Ens dona la garantia que a finals d’any, al mes de novembre si pot ser, puguem fer el canvi d’ubicació”, ha destacat Marín.

a càrrec d'Anna Danés. Activitat dirigida per a infants de 1r i 2n de primària (de 6 a 8 anys) - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de David Revelles Soriano, periodista i guia cultural - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

L’agost passat, el president de la Generalitat, Salvador Illa, va sorprendre amb el nomenament de Cristina Farrés —germana de la batllessa de Sabadell, Marta Farrés—, aleshores directora del digital espanyolista Crónica Global, com a directora de comunicació del govern. Uns mesos després, l’anuari Mèdia.cat denuncia que Farrés va cometre males praxis periodístiques quan era directora d’aquest digital.

En l’article “La ‘màquina del fang’ ha entrat a les institucions?“, el periodista Alberto Prieto analitza 120 articles —publicats per Crónica Global entre el 2020 i el 2024— i identifica pràctiques de pseudomitjans que incideixen en la polarització, el descrèdit de les institucions públiques i la ridiculització de l’adversari ideològic.

Sota el mandat de Farrés, el digital va atacar sobretot dirigents i formacions del món independentista, però també de l’entorn dels comuns. S’esmenten titulars, com ara: “Aquelarre indepe amb Jordi Turull en una cambra de comerç”, “L’independentisme vol arrasar el contrapoder universitari”, “El passat ‘españolazo’ de Míriam Nogueras, la diputada que odia la bandera nacional”, entre més.

A més, Crónica Global va ridiculitzar de manera sistemàtica la despesa pública en la promoció del català i va desqualificar les entitats, com ara Plataforma per la Llengua, que el defensen.

120 pàgines de periodisme

L’anuari de Mèdia.cat, que es presenta a les 19.30 a la Deskomunal de Sants, disposa de 120 pàgines de reportatges, anàlisis i entrevistes que aprofundeixen en qüestions com la desinformació, l’auge de l’extrema dreta, les desigualtats, entre més. El podeu adquirir ací.

La CUP s’ha desmarcat definitivament del Pacte Nacional per la Llengua que impulsa el govern de Salvador Illa. Els anticapitalistes li ho van comunicar així al conseller de Política Lingüística, Francesc Xavier Vila, en una reunió, i ho han fet públic aquest migdia. La presidenta del grup parlamentari de la CUP, Laia Estrada, ha assenyalat que és una “incoherència” pretendre defensar la llengua quan la principal amenaça que té és l’estat espanyol. “No participarem d’una operació política que forma part d’aquest procés de pacificació del PSC i del PSC amb l’objectiu de preservar la unitat del seu regne”, ha afirmat Estrada. Una de les principals discrepàncies de la CUP amb el govern té a veure amb la resposta que farà l’executiu quan arribi l’esperada sentència del Tribunal Constitucional sobre la llei i el decret amb què el PSC, ERC, Junts i els Comuns van tancar files l’anterior legislatura per intentar esquivar la imposició judicial del 25% de castellà a totes les escoles.

La llei refusava l’ús de percentatges en l’ensenyament de les llengües però reconeixia l’ús “curricular i educatiu” del castellà, un precepte que per al PSC i la CUP implicava reconèixer el caràcter vehicular del castellà, i que va fer que els anticapitalistes tampoc formessin part d’aquell acord. De fet, la CUP va ser l’únic partit que va defensar llavors el reconeixement per llei que el català ha de ser l’única llengua vehicular a l’ensenyament. Tant la llei com el decret amb què la majoria de partits van intentar frenar la imposició del 25% a totes les escoles van ser recorreguts al TC pel PP i Ciutadans. L’alt tribunal en va admetre els recursos el novembre del 2022. Mentrestant, el govern no ha aconseguit revertir la situació. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va reiterar el 18 de març l’obligació que dotze escoles catalanes imparteixin un 25% de les classes en castellà malgrat l’últim marc legal aprovat al parlament.

La resposta al futur pronunciament del Constitucional també complica l’adhesió de Junts per Catalunya al Pacte Nacional. Fonts del grup parlamentari alerten que el govern no ha entrat a definir la reacció política que s’haurà de produir quan arribi la sentència, i aquest és un dels arguments que esgrimeixen per mantenir-se’n a distància. Per sumar-se al pacte, a més, consideren que el govern hauria de canviar d’actitud i comprometre’s més amb el català, per exemple, en les comunicacions oficials o discursos, començant pel president de la Generalitat. També en critiquen que no compti amb l’entesa d’entitats, sindicats i membres de la comunitat educativa que consideren clau perquè el pacte no abasti només el partit i les institucions, sinó la societat.

La CUP votarà a favor de propostes concretes al parlament

Malgrat les diferències polítiques amb el govern, la CUP valora positivament la feina feta pel conseller de Política Lingüística pel que fa a la previsió de mesures concretes que, de fet, creu que ja s’haurien d’haver aplicat anteriorment. Quan aquestes mesures arribin a la cambra, segons Estrada, hi votaran a favor. Una altra cosa és que la CUP es negui a participar en “escenificacions” o “rentats de cara” com creuen que implicaria formar part del Pacte Nacional per la Llengua.

Les autoritats d’Islàndia han activat les alertes a la península de Reykjanes, al sud-oest de l’illa, per una nova erupció volcànica que ha obligat a evacuar preventivament la localitat de Grindavík, una zona que va patir fa poc els estralls d’una altra erupció.

El volcà Fagradalsfjall, a Islàndia, torna a entrar en erupció i obliga a evacuar Grindavík 

Els experts han detectat l’activació d’un flux de magma subterrani a primera hora. A les 6.30 (hora local), s’ha activat un eixam sísmic amb fins a 200 tremolors, que ha precedit les primeres deformacions a l’àrea de Sundhnúkur i fins i tot a dins mateix de Grindavík, segons l’Oficina Meteorològica islandesa.

Cap a les 9.45, s’ha obert una esquerda que ha arribat al mig quilòmetre i, en principi, continuarà eixamplant-se. Sota la superfície, el magma ja s’estén per uns onze quilòmetres, una longitud inèdita d’ençà del novembre del 2023.

Mynd úr þyrlu Landhelgisgæslunnar og drónamyndir frá ljósmyndara okkar, Ragnari Visage, sem sýna staðsetningu gossins. Sprungan opnaðist fyrir innan og utan varnargarðana norðan Grindavíkur. Ný sprunga opnaðist rétt í þessu nokkrum metrum frá syðsta hluta sprungunnar, nær bænum. pic.twitter.com/U80qNsqPK5

— Fréttastofa RÚV (@RUVfrettir) April 1, 2025

Protecció Civil ha activat el protocol d’evacuació de Grindavík amb els primers avisos. És el nucli habitat més pròxim a l’esquerda, amb uns 3.500 habitants censats. Les autoritats han instat els veïns a marxar, davant la possibilitat que l’amenaça sigui més gran que no la d’altres fenòmens recents.

El diputat de Vox a les Illes Sergio Rodríguez ha desitjat al parlament un “feliç dia de la victòria” en al·lusió al final de la guerra del 1936-1939, que es va acabar el primer d’abril de 1939, avui fa vuitanta-sis anys. El president de la cambra, Gabriel Le Senne, ho ha tolerat i ho ha interpretat com una “broma”.

Ho ha dit durant el seu torn de paraula en la sessió de control al govern, abans d’adreçar-se al conseller d’Educació i Universitats, Antoni Vera, per demanar-li per un suposat cas de discriminació lingüística en un centre educatiu.

“Permeteu-me que comenci la meva intervenció, jo que sóc bon minyó. Obeint el govern espanyol i el seu president, Pedro Sánchez, en l’any de la celebració, avui, primer d’abril, us desitjo un feliç dia de la victòria”, ha dit.

L’intercanvi entre el diputat i el conseller ha continuat amb normalitat. Quan han acabat les intervencions, el portaveu del grup socialista, Iago Negueruela, ha demanat la paraula per criticar l’apologia del franquisme.

“Hi ha lleis aprovades en el marc del congrés espanyol que prohibeixen d’exaltar determinats símbols feixistes”, ha retret. I ha afegit, adreçant-se al president del parlament: “I vostè, li agradi o no, hagi arrencat el que hagi arrencat, ha de vetllar perquè es compleixi l’ordenament jurídic d’aquesta cambra.”

Le Senne li ha retirat la paraula, l’ha cridat a l’ordre per primera vegada i ha argumentat que l’article esmentat per Negueruela no fa referència a aquest mena de declaracions. “L’article 81 parla de les al·lusions, i això que heu dit no hi té res a veure. Continuem, guardeu silenci”, ha exclamat.

Més endavant, Le Senne ha admès que hauria d’haver invocat l’article 82 i ha proposat de debatre aquesta qüestió a la junta de portaveus, que es farà demà. Negueruela ha tornat a demanar la paraula, però no li ha estat concedida.

Sí que ha pogut intervenir el diputat de Més per Menorca Josep Castells, que ha recordat que el reglament estableix que la presidència de la cambra havia d’haver cridat Rodríguez a l’ordre.

El senyor @glesenne, que ocupa la presidència del @ParlamentIB, permet que el diputat de @vox_es Sergio Rodríguez proclami en seu parlamentària "Feliz día de la victoria" (dia 1r d'abril) perquè segons ell això no afecta "el decòrum i la dignitat".

Són obertament franquistes.

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) April 1, 2025

“El dia de la victòria és evidentment un símbol del franquisme”, ha dit el diputat, que ha instat Le Senne a demanar al diputat de Vox que retirés les paraules i que no constessin al diari de sessions.

“Ara heu citat bé el reglament. Però jo no hi he vist més que una broma”, s’ha justificat el president del parlament.

Neus Rossell, una de les integrants d’El búnquer de Catalunya Ràdio, ha desmentit que el programa renovi per una temporada més, que seria la sisena. En una publicació a Instagram, explica que darrerament li ha escrit molta gent confosa sobre si el projecte continuaria –”han sentit a la ràdio que potser és així”–, però deixa clar que no hi ha retop. A l’estiu, el trio Peyu, Jair i Neus deixarà els micròfons.

“La veritat és que no. El búnquer no segueix l’any vinent. Es va decidir fa temps i al començament de la cinquena temporada ja es va anunciar”, escriu Rossell, que aprofita l’oportunitat per acomiadar-se del programa amb una carta d’amor.

“En cap moment vaig arribar a imaginar-me que podria ser davant d’un micro de Catalunya Ràdio i molt menys, que pogués compartir-lo amb en Peyu i en Jair. Vaig començar amb 29 anys i en marxo amb 35. Puc dir que m’he fet gran al seu costat”, afegeix.

Rossell relata com l’ha transformat l’experiència professional entre guions, tècnics, productors i públic. “El búnquer serà per a mi una de les aventures més enormes que he viscut”, afegeix. I destaca que també li ha servit per trobar la seva parella actual.

“Bunquerins, bunquerines… Queden pocs mesos i us asseguro que els penso aprofitar fins que, un dia, la sirena que tant ens ha acompanyat s’aturi per deixar entrar el silenci. No perdeu mai la mirada pura i brillant”, acaba dient.

 

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Neus (@neusssi)

Dinou jugadors veneçolans de beisbol han sol·licitat asil polític a Barcelona, segons que han informat fonts policíaques a Europa Press.

Tal com ha avançat El País, l’equip es va traslladar fins a la ciutat amb l’objectiu de participar en unes jornades esportives i les fonts consultades han confirmat que, després d’aterrar a Madrid, es van traslladar en autocar fins a Barcelona, on ahir es van presentar en una oficina de la policia espanyola per a demanar “asil per una qüestió política”.

Les mateixes fonts indiquen que els jugadors són citats demà a les oficines d’asil de la policia espanyola a Barcelona, on els requeriran documentació i els faran una entrevista personal.

Per a molta gent, nedar o bussejar a oceà obert és una experiència terrorífica. S’anomena talassofòbia, la por intensa d’estar envoltat d’aigua sense saber quines bèsties hi ha a la vora o sense tenir un suport físic on resguardar-se. Ara imagineu com es complica tot si sota l’aigua hi ha una mansió encantada. És la premissa de Dark mass, un videojoc de terror psicològic en primera persona que passa totalment sota l’aigua i que arribarà completament traduït al català, incloent-hi els menús, les veus i els subtítols. Podeu veure’n el vídeo promocional a l’encapçalament de la notícia.

Al Dark mass jugarem com a l’Alice, una exploradora d’aigües profundes que descobreix les restes d’un naufragi desenterrat després d’un terratrèmol. Però sota les restes, hi ha una cosa encara més inquietant: una mansió que ha passat segles sota l’aigua. Un cop hi entra per explorar-la, l’Alice no triga a adonar-se que no està sola, sinó que hi ha una presència maligna lligada a la mansió. Per poder escapar, caldrà que n’esbrini el passat a partir de trencaclosques i eleccions que faran evolucionar el joc. S’estrenarà la primavera del 2026 i es podrà jugar a la PlayStation 5, Xbox Series i a l’ordinador, amb la plataforma Steam. Dark mass s’ha desenvolupat amb el motor gràfic Unreal Engine 5, cosa que li permet tenir un aspecte hiperrealista de l’oceà i la vida marina.

Sol, el videojoc en català que t’atrapa i que s’hi pot jugar de franc

El videojoc l’ha desenvolupat l’estudi Path Games, amb seu a Barcelona, i s’ha doblat a partir de la línia d’ajuts de la Generalitat de Catalunya per a videojocs. D’ençà que el govern va començar a subvencionar la traducció de videojocs en català, l’octubre del 2022, s’hi han destinat 270.949,55 euros, que han permès de traduir 25 videojocs. A més del català, Dark mass tindrà doblatge en anglès i castellà, però també s’hi podrà jugar amb subtítols en francès, italià, alemany, xinès, coreà, holandès, japonès, polonès, portuguès, rus, suec, turc i ucraïnès.

Dark mass ofereix una experiència de joc narrativa amb opcions, que permetrà de fer evolucionar la història de manera diferent, a partir de les converses per walkie-talkie amb en Reed, el germà de la protagonista, que és a la barca. Per a avançar en la història, també haurem de resoldre trenca-closques inquietants basats en mètodes de tortura real.

Una actualització tradueix al català el videojoc d’èxit Neva

Dark mass no és el primer videojoc en català que publica Path Games. El 2022 ja va publicar Insomnis, una altra experiència de terror en primera persona disponible per a PlayStation 4 i 5, Xbox Series, Nintendo Switch i ordinadors, a través de la plataforma Steam. En aquell cas, però, les veus eren només en anglès, i el català era als menús i els subtítols.

La Guàrdia Civil ha detingut tres persones en una “operació antiterrorista” a l’Eixample de Barcelona. L’operació, que ha començat a primera hora del matí, és contra els integrants d’una estructura de l’Hesbol·là i ha derivat en detencions al Regne Unit i l’estat francès.

Els agents han escorcollat, entre més propietats, un domicili del carrer de València i s’espera que hi hagi detencions. L’actuació s’ha fet per ordre del magistrat de l’Audiència espanyola Francisco de Jorge i es troba sota secret de sumari per una qüestió de “seguretat nacional”.

L’estiu passat, la Guàrdia Civil ja va fer una operació al mateix pis contra un grup logístic de l’Hesbol·là, que suposadament havia participat en la fabricació de més de mil drons, després de comprar peces arreu d’Europa.

Arran d’aquella operació van detenir tres persones. Una a Barcelona, una a Badalona i una a Alemanya. Després de passar a disposició judicial, el jutge Santiago Pedraz va ordenar presó provisional per a un dels detinguts i llibertat amb mesures cautelars per als altres dos.

L’empresonat és un “suposat terrorista” de nacionalitat libanesa que presumptament col·laborava amb l’Hesbol·là comprant “materials susceptibles de ser convertits en armes de guerra que poguessin ser utilitzades contra objectius civils i militars a Israel i a Europa”.

La branca juvenil de l’Alternativa per Alemanya (AfD), anomenada Jove Alternativa, s’ha dissolt per evitar una possible prohibició per extremisme, cosa que hauria pogut perjudicar greument les aspiracions electorals del partit d’extrema dreta. L’AfD, que serà la principal força de l’oposició al Bundestag quan es formi el nou govern de coalició encapçalat pels conservadors, ha donat suport al desmantellament del grup, en una maniobra que es considera purament tàctica.

L’agència de seguretat interior alemanya classifica la Jove Alternativa com a organització extremista d’ençà del 2023, i això obria la porta a una possible prohibició d’acord amb la legislació alemanya contra grups que atempten contra l’ordre democràtic, una normativa que beu de la voluntat de prevenir nous episodis com els del nazisme.

L’AfD, que nega qualsevol moderació ideològica, ha anunciat que constituiria una nova organització juvenil que estaria sotmesa de manera directa a la direcció del partit i que inclouria molts dels membres del grup dissolt. 

El nou col·lectiu juvenil preveu de presentar-se formalment en un congrés del partit. Els antics membres ja han començat a fer propaganda del relleu: “A més dels records, tenim una missió: continuar lluitant per a l’endemà d’Alemanya!”, han escrit en un missatge a Telegram, en què asseguren que faran costat al canvi polític amb el nou organisme.

Mentrestant, alguns dirigents dels partits tradicionals han proposat d’il·legalitzar l’AfD, que també és vigilat pels serveis secrets com a formació sospitosa de fomentar l’extremisme de dreta. La constitució alemanya permet de prohibir partits que, tot i operar en el marc democràtic, cerquin de destruir-lo de dins estant.

Ara, aquest llistó és alt. Només hi ha dos precedents: la prohibició del Partit del Reich Socialista (neonazi) el 1952 i del Partit Comunista d’Alemanya el 1956. Els intents més recents contra el neonazi Partit Nacionaldemòcrata (NPD) no van reeixir.

Els Ja T’ho Diré tornen a l’escenari dues dècades després de separar-se, en un concert al festival Sons del Món. La banda es reunirà per a una única actuació que celebrarà els trenta anys del disc Moviments salvatges, l’àlbum que els va popularitzar el 1995. El grup encapçalat per Cris Juanico actuarà novament després del concert d’homenatge de fa uns mesos a Sente Fontestad, el bateria del grup i mànager, que es va morir el 2023. Anys enrere, el 2012, van fer una ronda breu de cinc concerts.

A més de l’actuació de Ja T’ho Diré, els organitzadors del festival Sons del Món han anunciat els espectacles dels nord-americans Kool & The Gang i de la cantautora extremenya Rozalén a la Ciutadella de Roses (Alt Empordà). Aquests artistes se sumen a les actuacions ja anunciades per a aquest divuitè certamen, entre les quals, la francesa ZAZ, els nord-americans The Beach Boys, el cantant de rap argentí Trueno, Sopa de Cabra, Els Pets, Rosario, i el concert doble de Mushka i Figa Flawas.

Un policia espanyol es va infiltrar en l’activisme i l’esquerra independentista de Lleida, segons que revela la Directa. L’agent disposava d’una identitat falsa: Joan Llobet Garcia, nascut a Esparreguera, de 27 anys i estudiant d’un cicle formatiu. Així va estar actiu durant dos anys, en què es va endinsar en l’Ateneu Cooperatiu la Baula, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i la sectorial d’ecologia d’Endavant.

També va participar de manera activa en les protestes contra la sentència del procés i l’empresonament del raper Pablo Hasel. “Estic completament segur que llançava pedres contra la policia i feia barricades, el vaig veure perfectament com es protegia amb un senyal de trànsit arrencat, una de les nits amb més enfrontaments amb els antiavalots de la UIP”, explica un ex-company seu.

L’infiltrat, fins i tot, va participar en l’acampada al rectorat de la Universitat de Lleida del 16 de febrer de 2021, quan els Mossos d’Esquadra van entrar-hi de matinada i van detenir Hasel. La tardor d’aquell any, abans de desaparèixer, va participar en una conferència nacional d’Endavant a Riudoms (Baix Camp).

El policia se’n va anar de Lleida a començament de novembre, al·legant problemes de salut d’una àvia i que havia trobat feina a Barcelona. Allà va participar en una acció del Casal la Cruïlla, el 25 de novembre, i va desaparèixer de manera definitiva.

Joan Llobert Garcia, segons la Directa, va formar part de la 32a promoció de l’Escola de la Policia espanyola d’Àvila, la mateixa que Belén Hammad Gómez. En realitat, l’agent és nascut a Terol i les seves inicials són A. G. A.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El Tribunal Penal de París ha declarat batlle de Perpinyà, Louis Aliot, culpable de malversació de fons de la Unió Europea per haver pagat assistents d’eurodiputats que, en realitat, treballaven per al partit, juntament amb la màxima dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, i més dirigents de Rassemblement National. La condemna de Le Pen implica una inhabilitació immediata i li barra el pas per a presentar-se a les eleccions presidencials del 2027, però molt probablement Aliot podrà mantenir la batllia i concórrer a les pròximes eleccions municipals. El sociòleg perpinyanenc Gautier Sabrià reflexiona en aquesta entrevista sobre què pot passar a partir d’ara. A parer seu, l’extrema dreta en pot sortir reforçada.

Aliot, condemnat: què passarà amb la batllia de Perpinyà?

—Com ha rebut Perpinyà la notícia de la condemna del batlle Aliot?
—He dedicat molta estona a entendre la sentència. La de la resta de condemnats és molt clara, però la d’ell, no tant. Fins i tot, mitjans locals importants n’han informat amb contradiccions. Hi ha una mica de confusió. Hem anat rebent la informació a poc a poc. D’entrada, tothom estava condemnat a inhabilitacions immediates, però Aliot, no. És molt confús, perquè ningú no acaba d’entendre quan serà finalment inhabilitat. De moment, sabem que es podrà quedar fins que s’acabi el mandat. Tothom se centra en Marine Le Pen i queda la percepció que ha estat un judici molt dur, i ningú no es fixa que Aliot serveix una mica de contrapès. La cosa terrible és que ell se’n surt molt bé, de tot això.

—Contrapès en quin sentit?
—L’únic que tenia el perill de trobar-se sense càrrec era ell, i la justícia francesa ha fet una excepció amb l’argument de no atacar les llibertats dels electors de Perpinyà. No ha de patir gaire, perquè a més a més podrà aprofitar-se de la ràbia que sentirà l’electorat d’extrema dreta per aquesta sentència. Crec que, si la inhabilitació d’Aliot també hagués estat immediata, tot hauria agafat un color diferent. Le Pen hauria comparegut dient: “Mireu com el fan fora tot i haver estat elegit democràticament.”

—He llegit que fèieu servir el concepte “pau social”.
—Sí. Crec que és això que ha fet la sentència. Una inhabilitació automàtica d’Aliot hauria tingut conseqüències encara més grosses i la justícia ha comprat una mica de pau social. Cal tenir en compte que la justícia ha rebut molta pressió. Mediàtica i gairebé de tot l’eix polític francès. Fins i tot, Jean-Luc Mélenchon ha dit avui, grosso modo, que qui havia de decidir si Le Pen es podia presentar, o no, era el poble i no pas la justícia. Crec que ens equivoquem, a mi em sembla una sentència justa. Molts polítics pateixen perquè, si la justícia comença a condemnar dirigents com ho han fet amb Le Pen, poden ser els següents.

—D’altra banda, el sud ha quedat molt escarmentat, durant el procés, quant a les inhabilitacions de polítics en exercici. Pot tenir una certa lògica, preservar els drets dels electors mantenint-lo al càrrec, malgrat tot.
—Sí, però el cas és diferent i especial. Ha estat un judici per malversació. És gent que ha agafat diners públics que havien de servir per a pagar assistents parlamentaris a Brussel·les i els ha fet servir per al partit. La lògica de les sentències d’inhabilitacions immediates és d’evitar que puguin fer el mateix. L’únic a qui no inhabiliten immediatament és l’únic que ha de gestionar el pressupost d’una vila de més de cent mil habitants. És una mica sorprenent.

—Creieu que canviarà res en la manera de governar d’Aliot?
—No ho sé. En la manera de comunicar, segur. Fa molts anys que Aliot és el vice-president del partit. És molt mediàtic, el polític més influent de Catalunya Nord, un dels més influents de l’estat francès. Fins ara, s’ha imposat una forma de disciplina personal. Altres batlles d’extrema dreta, com el de Besiers, s’han fet coneguts per dir animalades. Aliot sempre ha mirat de tenir un discurs polit. Després de la sentència, ha comparegut molt enfadat. Encara no sabem si es podrà presentar l’any que ve, podem suposar que sí, però en tot cas això el posa en una posició de víctima. Sembla que la justícia li hagi donat una raó per a radicalitzar-se. Tot i això, crec que hauria passat igualment: hi ha una part de l’electorat una mica encesa i el projecte d’Aliot ja era d’anar una mica més lluny a partir de les pròximes eleccions.

—Creieu que hi ha un cert perill que molta gent percebi que la democràcia no funciona i que han adulterat el procés electoral?
—Sí, un estat d’ànim semblant al dels republicans als Estats Units l’any 2020, salvant les distàncies. Molta gent pensarà que els han robat la candidata que sembla més ben posicionada per a guanyar les pròximes eleccions presidencials. Ja és la música que s’ha començat a sentir. No tan sols a Rassemblement National. S’estén la sensació que la justícia no és tan imparcial o tan independent com ens pensem. Fa poc, es va publicar un sondatge en un mitjà –d’extrema dreta, això sí– que donava a Le Pen un 35% d’intenció de vot en la primera volta. Això dóna arguments als seus votants per a dir: “Aquesta dona hauria de ser la nostra presidenta i no ho és perquè li ho ha impedit la justícia.” Tant Aliot com Le Pen sempre han venut que ells ajuden el poble, que estan en contra de les elits i que volen canviar el sistema de casta. Ara la justícia els dóna una excusa per a estirar més aquest fil.

—Això que ha passat avui, doncs, reforça el candidat de Rassemblement National a les presidencials del 2027, sigui qui sigui?
—Del tot, sí, és clar. Sigui qui sigui, la primera cosa que dirà aquesta persona el 2027 serà: “Sóc el candidat per defecte perquè han impedit que la nostra candidata natural es presenti.” Cal tenir en compte que a l’estat francès la gent no té una visió gaire positiva del sistema judicial. Per a ells, serà molt positiu. El discurs d’oposició entre el poble i les elits del sistema els anirà molt bé. Alimentaran durant dos anys el victimisme. A Perpinyà, igual. A Aliot això l’impulsarà. Hi ha batlles a l’estat francès que han estat reelegits després d’haver sortit de la presó. A Perpinyà, en les municipals del 2008, després de l’afer “dels mitjons”, com es va anomenar, perquè hi havia un president de mesa amb butlletes amagades als mitjons, la justícia va fer repetir les eleccions i va tornar a guanyar el mateix batlle. Aliot farà un discurs de victimització total: “Em volen fer callar des de París”. I la gent, aquí, l’hi comprarà.

—I, en la vida orgànica del Rassemblement National, això reforça la posició d’Aliot o la debilita?
—El problema d’Aliot dins el partit és un altre. No fa pas tant, en representava la joventut, una nova cara. Va ser ell qui va ajudar Le Pen a la desdemonització de la marca, a emblanquir el partit. Ara hi ha una generació encara més jove, la de Jordan Bardella o la neboda de Le Pen, Marion Maréchal, que se’n va anar i ara sembla que vulgui tornar. Crec que Aliot està una mica aïllat. L’última vegada va perdre les primàries contra Bardella per a dirigir el partit. Fa l’efecte que ja ha deixat passar la seva oportunitat, però potser això li’n donarà una altra, si aconsegueix de presentar-se com un heroi o un màrtir del partit.

—També dèieu que és un bon moment per a analitzar les relacions entre Barcelona i Perpinyà. Per què?
—La comprensió de la realitat de Catalunya Nord per part dels mitjans del Principat sempre és una qüestió delicada. Tota la informació de la nostra realitat, generalment, ha de passar pel filtre de Barcelona. De vegades, hi ha una actualitat a la carta d’allò que passa a Catalunya Nord. Interessa l’actualitat nord-catalana quan serveix per a il·lustrar alguna cosa que passa al Principat. Em sembla que, molt sovint, als mitjans del Principat els costa de mostrar la realitat. Si demanéssim a una intel·ligència artificial que fes un dibuix de Catalunya Nord basant-se només en informacions periodístiques del sud, dibuixaria una realitat que no existeix. Les coses no es poden mesurar de la mateixa manera. Potser al Principat, si votes Vox, és impossible que siguis catalanista; a casa nostra pots ser la persona més catalanista del món i, per unes altres raons, votar l’extrema dreta. De vegades és frustrant que tot hagi de passar pel filtre barceloní.

The Washington Post · Ishaan Tharoor

Myanmar ja estava en crisi abans que el sisme de divendres sacsegés el cor del país. Quatre anys de guerra civil entre una junta colpista i un reguitzell de faccions rebels han matat desenes de milers de persones i n’han desplaçades milions. Més de la meitat del territori del país es troba fora del control del règim. L’economia del país està en ruïnes: l’educació i la sanitat es troba sota mínims, i la taxa de pobresa s’ha duplicat d’ençà que la junta militar prengué el poder. Es calcula que enguany uns vint milions de persones –més d’un terç de la població birmana– necessitaran ajuda humanitària d’alguna mena.

Aquesta xifra no farà sinó augmentar després del fort sisme que, a final de la setmana passada, sacsejà la segona ciutat més poblada del país, Mandalay, amb rèpliques en les zones circumdants. Centenars de milers de persones s’han trobat obligades a passar les darreres nits al carrer arran de la destrucció causada pel sisme, que ja ha deixat més de 3.000 morts i gairebé 4.000 ferits –una xifra que tant els analistes com els funcionaris humanitaris preveuen que acabarà essent molt més alta. L’impacte del terratrèmol es va sentir a centenars de quilòmetres de l’epicentre: a Bangkok, la capital tailandesa, per exemple, van morir una desena de persones, pel cap baix.

Testimonis presencials a Mandalay descriuen a The Washington Post una ciutat assolada pel desastre. Edificis sencers de pisos, temples i pagodes s’han esfondrat; les carreteres han quedat partides en dos. El rescat continua tot i la manca d’operaris; molts birmans han hagut de regirar els enderrocs amb les mans en cerca de víctimes. Alguns països veïns de Myanmar, com ara l’Índia i la Xina, hi han enviat ajuda i suport tècnic. Però les organitzacions d’ajuda temen que les conseqüències del sisme siguin tan calamitoses com la tragèdia inicial.

El precedent més immediat de la tragèdia de Myanmar és el terratrèmol que, l’any 2023, va sacsejar el sud de Turquia i el nord de Síria, i que féu més de 50.000 morts. “Una gran quantitat d’edificis de formigó armat mal construïts van esfondrar-se en el terratrèmol de Turquia. A Mandalay, d’aquesta mena d’edificis no en falten pas”, diu The Economist. “Un altre risc per a la ciutat –continua la revista– és que és construïda sobre la plana sedimentària del riu Irauadi. És probable que el sisme remogui aquests sediments, cosa que de retruc podria fer enfonsar les estructures de la superfície o bé fer sortir els sediments a borbollons del subsol i produir ‘volcans de fang’.”

La reclusiva junta militar de Myanmar –formada per generals acostumats a anys d’aïllament internacional– ha fet el pas, molt inusual, de demanar ajuda i suport a països estrangers. La decisió és una mostra tant de la magnitud del desastre com de la feblesa d’un règim que ha perdut terreny en els fronts que manté oberts contra els nombrosos grups rebels, i que aquests darrers anys també ha vist com una multitud de soldats i buròcrates abandonaven la causa. La junta arribà al poder l’any 2021, quan els militars del general Min Aung Hlaing dissolgueren el parlament i detingueren nombrosos polítics elegits democràticament.

Ara els generals no saben a qui recórrer a l’hora de reconstruir el país. Els analistes fa mesos que especulen sobre quan podria caure finalment la junta. El cop d’estat i la brutal repressió de les protestes pro-democràtiques que s’hi succeïren han deixat les forces armades del país en un estat de conflicte permanent amb una bona colla de grups –d’insurgents inexperimentats a milícies ben entrenades i equipades– que controlen les zones frontereres, en què viuen diverses minories ètniques.

Els avenços militars d’aquests grups rebels, sovint aliats, no han fet sinó augmentar la pressió sobre la junta, que fa temps que brega amb una crisi monetària que ha empès molts civils a fugir del país o a afegir-se a la resistència. El mes passat, els militars anunciaren un programa de reclutament militar en massa –una mesura molt impopular– que els analistes han interpretat com un intent desesperat de reforçar-se amb vista a nous embats rebels.

Al desembre, quan el món va veure com el règim del president sirià Baixar al-Assad queia en pocs dies, després de tretze anys de cruenta guerra civil, alguns observadors es preguntaren: arribarà aviat el torn de Myanmar?

Costa de pensar que el règim pugui caure a curt termini, tant per l’instint de supervivència d’aquests generals com per la manca de suport internacional –entre escàs i nul– a l’oposició. Però el terratrèmol, tal com ha assenyalat Hannah Beech, de The New York Times, és un mal tràngols per a un règim assetjat.

Nay Pyi Taw, la capital construïda fa una generació pels generals amb l’objectiu d’aïllar-se encara més de possibles revoltes ciutadanes, defugí el catastròfic cicló Nargis, que matà més de 100.000 birmans l’any 2008. Tanmateix, el terratrèmol de divendres la colpí de ple: molts edificis ministerials van sofrir danys estructurals, i la torre de control de l’aeroport de la ciutat es va esfondrar.

“Tenim una dita que diu que un terratrèmol com aquest és la forma que té la naturalesa de castigar un governant cruel i corrupte”, explicà a Beech un mestre jubilat de Mandalay. “Després de matar tanta gent, Min Aung Hlaing s’enfronta ara al judici de la natura. Fins i tot els ossos d’aquells qui ha assassinat trontollen”, afegí el mestre.

El 2008, el recel de la junta va dificultar el repartiment d’ajuda internacional després del cicló Nargis, cosa que probablement va fer augmentar la xifra de morts. Bob Kitchen, vice-president d’Emergències i Acció Humanitària del Comitè Internacional de Rescat, diu que és massa aviat per a saber quin grau d’accés concedirà la junta als treballadors humanitaris, que hauran de travessar un país devastat per la guerra i esquinçat per incomptables fronts.

El terratrèmol “arriba en un moment en què el país es troba profundament dividit”, explica Kitchen a The Washington Post. I detalla les dificultats dels seus col·legues per a moure’s per Myanmar durant les missions de repartiment d’ajuda. La situació política abans de la catàstrofe, continua, era extremadament fràgil. “Fem tant com podem per ajudar els birmans a tot el país, amb independència dels grups que controlin cada zona”, afegeix.

Però la capacitat per a repartir ajuda als damnificats és molt limitada. Després del cop d’estat, milers de funcionaris van negar-se a treballar per al nou govern i van deixar els serveis públics en mínims; alguns, fins i tot, van afegir-se a la lluita armada contra els militars o bé van fugir a zones controlades pels rebels. Aquests darrers anys, la junta també ha clausurat ONG locals que haurien pogut contribuir a les feines de socors, i això ha agreujat granment les dificultats per a repartir ajut humanitari.

Zin Mar Aung, ministre d’Afers Estrangers del Govern d’Unitat Nacional (GUN), un executiu paral·lel format per dirigents de l’oposició pro-democràtica, explica que els grups d’ajuda vinculats al GUN recelen d’intervenir més activament en les operacions de rescat per por que això pugui deixar-los en risc de ser detinguts pel règim. “És difícil de creure i confiar que la junta mantindrà la nostra gent fora de perill”, sentencia.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’estiu del 2022 l’editorial Columna va començar a reeditar novel·les d’Agatha Christie en català. Les primeres que va posar en circulació foren Assassinat a l’Orient Express i Un cadàver a la biblioteca, i, tot seguit, I aleshores no en quedà cap, una versió més políticament correcta del llibre que tothom coneix amb el nom de Deu negrets. Però la història de la recepció de Christie a casa nostra ve de lluny, ni més ni manco que de fa seixanta anys.

Va ser l’any 1965 quan l’editorial Molino va llançar una col·lecció de novel·les de lladres i serenos anomenada l’Interrogant. Hi va publicar quatre títols d’Agatha Christie: L’assassinat de Roger Ackroyd, Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. El context que en motivava la publicació era força interessant: dos anys abans havia nascut la col·lecció la Cua de Palla, d’Edicions 62, que dirigia Manuel de Pedrolo i que se centrava sobretot en la publicació de clàssics nord-americans; i entre el 1964 i el 1965 va sobreviure la col·lecció l’Enjòlit de l’editorial Aymà, dedicada sobretot a la novel·la d’espionatge. En aquesta aventura editorial es publicaren nou títols de les aventures de James Bond escrites per Ian Fleming i novel·les d’Eric Ambler o Len Deighton, per exemple. Així, doncs, tot semblava que podia ser un bon moment per a introduir Christie en català: 62 se centrava en la novel·la negra, Aymà en l’espionatge i l’enjòlit i Molino es decantava per la reina de la novel·la enigma.

Agatha Christie (1890-1976) ja tenia setanta-cinc anys quan varen començar a publicar-se els seus llibres en català i era una figura de fama mundial. En total, va arribar a publicar 76 novel·les, 21 llibres de relats i 16 obres de teatre, a més de 6 novel·les amb pseudònim i la seva autobiografia. Es considera que és la tercera autora més llegida del món, només superada per la Bíblia i per William Shakespeare. I, sens dubte, és qui mata amb més èxit. Literàriament parlant, és clar. Ja presentava unes xifres de rècord quan la van començar a traduir al català, però que actualment fan rodar el cap: més de dos mil milions d’exemplars venuts en anglès. Les històries protagonitzades sobretot per Hercule Poirot i Miss Marple també han seduït lectors de tot el món que les han llegides en tres-centes llengües diferents. Mil milions d’exemplars venuts més. La majoria de novel·les són del tipus que anomenem “novel·la enigma”, en què allò que compta és trobar qui és el culpable de l’assassinat, i els lectors estaven (i estan encara ara) completament seduïts per la possibilitat de poder resoldre el misteri abans que l’autora l’acabi explicant. D’uns quants dels seus llibres, se n’han fet films.

I doncs, vet aquí el misteri. Per què no va funcionar la col·lecció l’Interrogant de l’editorial Molino i per què el 1965 es varen publicar quatre novel·les de l’autora i prou? Doncs segurament té a veure amb una circumstància del país: encara no havia arribat el moment per a la literatura d’entreteniment i d’evasió. La Cua de Palla també es va morir el 1969 sense haver aconseguit consolidar les vendes previstes i la col·lecció l’Enjòlit, d’Aymà, dura tan sols dos anys. A més, en el cas de Christie encara hi havia un precedent que no convidava a l’optimisme. El 1930, ara fa noranta-cinc anys, ja s’havia intentat publicar per fascicles L’assassinat de Roger Ackroyd, però no va acabar de reeixir i es deixà inacabada.

Per contra, les coses havien canviat de dalt a baix el 1986 quan tant Molino com la Llar del Llibre van voler començar a publicar en català novament les obres de Christie. A Molino li és fàcil: en té prou de recuperar els títols i les traduccions que ja tenia fetes, i fa simplement això: torna a posar en circulació L’assassinat de Roger Ackroyd; Assassinat a l’Orient Express, Sang a la piscina i Un gat al colomar. La Llar del Llibre comença a publicar diverses novel·les, i entre el 1986 i el 1994 n’arribà a editar quaranta-cinc i a fer alguna interessant campanya de publicitat a la premsa per difondre la iniciativa.

Canvi de paradigma editorial

Què havia canviat en el panorama literari català perquè ara una col·lecció de novel·la enigma es mantingués amb un cert èxit? Unes quantes coses alhora. La primera és la mort del dictador Franco i el començament de la transició. A poc a poc, hi va haver una sensació que la literatura popular havia de conviure amb l’alta literatura. A més a més, s’esdevingué una gran crisi del llibre polític just en acabar la dècada de 1970. El lector tenia ganes de llegir també per passar-ho bé, per entretenir-se. Edicions 62 havia reprès el projecte de la Cua de Palla, ara amb les Seleccions de la Cua de Palla, que tenien bon succés, i el mateix any que Christie es reeditava començava a caminar la Negra de la Magrana, amb obres sobretot catalanes i europees. Per tant, l’autora omplia un buit dins la gran família de la novel·la criminal.

Perquè cal deixar clar que Christie continua la tradició començada per Edgar Allan Poe i conreada, per exemple, per Wilkie Collins i Sir Arthur Conan Doyle, pare de Sherlock Holmes. Són obres que sobretot volen resoldre qui és el culpable d’un crim, molt més que no pas saber com és possible que en una societat hi hagi un crim, que és allò que mira d’entendre la novel·la negra.

Quan la Llar del Llibre va deixar de publicar els llibres de Christie, el 1994, hi va haver dues editorials que varen prendre’n el relleu: Columna i Proa.  Fins el 2002 les dues editorials varen reeditar dinou dels títols de la Llar del llibre i a més a més en varen publicar vint-i-un més. Suma de Letras també en va fer un en català el 2002 i Vicens Vives una de les obres de teatre. La Magrana també va reeditar algun dels títols de la Llar del Llibre. Un cas a banda és el de Deu negrets. Tant amb el títol original com amb el nou (I aleshores no en quedà cap) és el llibre de Christie que ha conegut més versions en català, tot i que és dels més tardans a traduir-se. La Llar del Llibre el publicà el 1994; Columna el 1998, el 2003, el 2014 i el 2022; i La Magrana el 2008 i el 2010. És a dir, set edicions diferents. És, juntament amb Assassinat a l’Orient Express, la novel·la més coneguda de l’autora. En total, s’han publicat en català 70 títols de Christie dels 120 títols de l’autora, cosa que equival al 58% de la seva producció.

La primera novel·la d’Agatha Christie, El misteriós cas de Styles, va ser escrita cap al final de la Primera Guerra Mundial, durant la qual va servir al Destacament d’Ajuda Voluntària (VAD). Hi va crear Hercule Poirot, el detectiu belga destinat a convertir-se en el més popular de la ficció policíaca d’ençà de Sherlock Holmes. La novel·la fou publicada per Bodley Head el 1920.

L’any 1930 Christie va crear un altre detectiu. Ni ella mateixa no esperava que Miss Marple es convertiria en rival de Poirot, però Assassinat a la vicaria va ser tot un èxit i aquest nou personatge carismàtic i inoblidable es va guanyar el fervor del públic. Podia ser un èxit esperable, perquè ja havia protagonitzat contes que havia publicat de manera esparsa en revistes. Un altre dels rècords de l’escriptora té a veure amb el teatre: La ratera, del 1952, és encara avui –al cap de setanta anys– l’obra més representada de la història.

Ni l’autobiografia ni ‘Problema a Pollença’

Un dels fets significatius és que en català no tinguem traduïda la seva autobiografia. Hi ha qui diu que és un llibre farcit de misteris, com ara la seva desaparició durant onze dies el 1926, del qual ella no explica gairebé res. Al llibre ens parla dels seus dos matrimonis i del llarg camí cap a l’èxit literari. Tampoc no s’ha traduït el volum Problem at Pollensa Bay, que té la curiositat de ser l’únic títol de l’autora que té un indret dels Països Catalans com a escenari principal.

Christie va passar les vacances a Mallorca entre el 1930 i el 1933, tot i que ningú no sap exactament en quin moment. Es va allotjar a Pollença, i hi ha dos hotels que es disputen el mèrit d’haver-la acollida: el Sis Pins i l’Illa d’Or. El cas és que Christie va ambientar una novel·la a l’hotel el Pi d’Or, que sembla que era una fusió de tots dos. Tot un problema. La novel·la curta o conte llarg ambientat a Mallorca no és del més excels de la seva producció, però té la gràcia d’estar ambientada a casa. A Mallorca hi va tornar unes quantes vegades entre el 1955 i el 1960. En un d’aquests viatges, anant d’incògnit, es va enrabiar perquè a peu de pista hi havia autoritats amb un ram de flors esperant-se. Però no era per a ella, sinó per a la turista un milió, una noia jove i ben plantada que van triar aleatòriament sense fer gens de cabal de l’autora més llegida del món, que segurament ni tan sols reconegueren. Eren els anys del franquisme i a Christie encara no l’havien traduïda al català. Viatjava d’incògnit, però es va emprenyar com una mona quan va veure que les flors eren per a una noia jove i bonica elegida a l’atzar. Mallorca sempre ha estat així: més interessada a promoure el turisme de sol i platja que no pas el cultural.

Alba Dalmau (Cardedeu, Vallès Oriental, 1987) és llicenciada en comunicació audiovisual i màster en creació literària per la Universitat Pompeu Fabra. El 2017 va publicar el recull de contes Estàndards (Angle), guanyador del premi literari Vila d’Ascó. El 2019 va publicar El camí dels esbarzers (Angle) i el 2021, la novel·la Amor i no (Angle). L’any 2023 va publicar la novel·la curta Ho, ho, ho: una altra història de Nadal (Univers). Ara presenta Si una família (Angle), un relat protagonitzat per la Paloma, una dona de trenta-vuit anys que, sense esperar-ho, queda embarassada i decideix de ser mare soltera. A poc a poc, Dalmau ens endinsa en un relat centrat en els vincles i les relacions d’amistat que qüestiona què considerem avui dia una família.

De tot plegat, en parlem amb l’autora, que també és professora de l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès, cosa que ens permet d’accedir al pati de l’Ateneu per fer l’entrevista. Les clívies són al punt de floració i comença a respirar-s’hi la primavera.

—Comenceu el llibre amb la següent frase: “Diuen que els vincles de sang no es tornen mai aigua, però es veu que l’aigua es pot tornar sang.” Què vol dir?
—És una frase absolutament representativa del que parla Si una família, que és que, avui en dia, amb el tipus de vida que tenim, en què tot és molt més mòbil i canviant, esdevé família aquella gent amb qui no necessàriament estàs lligat genèticament.

—Queda molt clar què és la sang, però què representa l’aigua?
—Per a mi, l’aigua són totes aquelles persones que, fruit de l’atzar, la casualitat o la causalitat, acaben passant per la teva vida. L’aigua té aquesta cosa tan fluida que lliga molt amb la manera com vivim actualment: ja no estem tota la vida al mateix poble o amb la mateixa parella, sinó que hi ha un flux de moviment, de persones i d’espais que s’assembla molt a aquest riu. És amb aquesta gent amb qui necessàriament hem d’acabar establint vincles si no volem estar sols.

—Actualment, què podem definir com a família?
—La família, per mi, és qualsevol vincle que facis fruit de les cures, de l’afecte. No necessàriament va lligat a cap mena d’etiqueta ni a una obligació forta, sinó que la família és la que tu decideixes, tot i que encara existeix aquesta idea de la família com aquella que et ve imposada i que no pots evitar.

—Els discursos que promouen i defensen l’estructura familiar tradicional van en auge…
—Perquè els interessa moltíssim preservar aquesta idea d’un estat familiarista que, alhora, perpetua les idees del patriarcat, de dir: “L’home va a treballar, però la dona es queda a casa i es dedica a l’amor i a les cures.” Si les dones ens n’anem a treballar, si no som a casa i no cuidem els nostres fills ni cuinem per a la nostra gent gran, és una despesa immensa que haurà d’assumir l’estat. I no està preparat per fer-ho. Als de dretes els va molt bé reforçar aquesta idea i que no canviï perquè, si no, tindrien autèntics problemes pel que fa a polítiques estatals, tal com ja passa ara.

—Heu escrit el llibre per a combatre aquests discursos, o per inquietud personal?
—És que, com es pot combatre? Fins que no aconseguim de canviar les polítiques imperants, l’única manera de fer-ho és a un nivell molt personal. Jo me’n faig creus, que avui en dia la maternitat sigui una cosa tan individual, estàs molt sol amb la criatura! Sempre penso: “Com pot ser que les famílies no ens organitzem? Com pot ser que tots acabem estant en les nostres bombolles molt més amargats del que hauríem d’estar?” Als nens no els toca estar sols amb un adult. El que necessitaríem és tornar a aquella idea de col·lectiu, de tribu. Per què abans les famílies podien tenir vuit fills? Perquè vivien en una masia tots junts i les tietes vigilaven els fills de la germana i entre tots era fàcil pujar tota aquella família. Avui en dia, amb aquestes illes tan petites, és molt poc natural. Reivindico molt la necessitat d’espais com les ludoteques, que haurien de ser imprescindibles. Què fas amb un nen de zero a tres anys a l’hivern? T’estàs a casa tancat perquè no hi ha aquestes alternatives!

—Per què us interessa parlar de les famílies no convencionals? És un tema força recurrent a la vostra obra. Potser per experiència pròpia?
—Curiosament, vinc d’una família molt estable i biparental, però veig que, al meu voltant, això no és la norma. No en sé els percentatges, però juraria que hi ha més famílies no normatives que normatives. Entenc que les etiquetes són necessàries per a poder teoritzar, fer articles o escriure assaigs, però no m’hi he sentit mai gens identificada. L’altre dia sentia Tilda Swinton, dona queer, que deia que quina necessitat teníem de posar-nos etiquetes, que la vida és massa curta per a posar-te dins d’un calaix. Mentre hi hagi afecte i respecte, no haurien de caldre. A Amor i no, per exemple, parlava de per què l’amor ha de ser monogàmic, o poliamorós, o relació oberta… Si som ex, amics, parella; si hi ha sexe o no hi ha sexe… No ho sé, esborrem tots aquests límits en pro d’una forma d’amor més universal! Sé que pot sonar utòpic, però de debò que crec que, si no hi hagués aquests intents interessats que tots siguem en un lloc, tot seria més fàcil.

—Parlant d’etiquetes: quan la Paloma, la protagonista, decideix que serà mare soltera i la seva amiga Aída li diu que l’ajudarà, al poble de seguida els posen l’etiqueta de parella. Jerarquitzem les relacions? Sempre superposem la relació de parella a la d’amistat?
—Sí. La parella s’ha convertit en el centre de tot. Per què hi ha tanta gent que va a teràpia? Per què hi ha tants problemes de parella? Potser perquè hi focalitzem tota l’atenció: ha de ser el teu millor amic, ha de ser gairebé com un pare, ha de ser un amant perfecte, ha de ser un pare perfecte, ha de ser la persona a qui puguis explicar totes les intimitats… Ho aglutinem tot, en la parella! És normal que al final diguis “és que no hi estic bé”, perquè la parella no t’ho pot donar tot! És molt important separar i entendre que potser a una parella no li explicaràs unes coses, però, en canvi, a les amigues, sí. Restar-li una mica de centralitat.

—Respecte de la maternitat, en el llibre també en critiqueu els discursos actuals.
—Crec que últimament es va tornant a un discurs sobre la maternitat ultranaturalista: que si les dones han de donar el pit fins als cinc anys, que si hem de practicar el collit fins que el nen decideixi d’anar a la seva habitació, que si bolquers de tela, que si parts naturals, que si el menjar ha de ser orgànic… Hòstia! Si tu ho vols fer, em sembla fantàstic –perquè això sí que sempre ho diré, que s’han de respectar absolutament totes les maternitats–, però sospita una mica d’aquests discursos que fan que la dona torni a casa.

—Podríeu desenvolupar-ho una mica més?
—A vegades penso que no sé si és aquesta por que la dona va conquerint massa espais masculins i de pretendre que la maternitat torni a dur la dona dins de casa. També és veritat que es diu molt aquesta cosa de les maternitats tan aferrades, però llavors tampoc és possible, perquè no ho pots executar pel ritme de vida, per les condicions laborals, per les baixes de maternitat, etc. Sóc defensora d’abraçar la mediocritat. No passa res si has de posar vint minuts el dia la tele perquè necessites un moment per a tu. No passa res si es menja un tros de pastís. No passa res si li dónes el biberó perquè és l’única manera de poder estar una mica en pau amb tot allò que se’t demana com a dona… Has de ser molt bona mare, però alhora bona treballadora, bona empresària, bona amiga, tenir una relació fantàstica amb la teva parella, etc. Se’ns demanen moltes coses. Facis el que facis, estàs venuda, perquè la culpa te l’emportes tant sí com no. Per això, el personatge de la Paloma és un intent de posar un model que relaxi una mica les dones. És a dir: es pot ser mare, es pot treballar, sentiràs una mica de culpa, no arribaràs a tot, però no passa res. És l’única manera, perquè aquest grau d’exigència en la maternitat fa que moltes dones no vulguin ser mares, perquè és incompatible fer totes dues coses bé. He de renunciar-ne a una. Doncs jo no vull renunciar-ne a cap. No seré perfecta, però ho faré tan bé com sabré.

Podeu comprar Si una família a la Botiga de VilaWeb

—Com a mare, heu viscut totes aquestes pressions que expliqueu?
—Les he viscudes, però amb poca culpa, sincerament. Molt aviat ja vaig pensar que aquests discursos de superdona no els comprava. Ni ho puc ser, ni ho vull. I, bé, he anat prenent les decisions que a mi m’han semblat que serien les que em funcionarien millor. Per exemple, vaig decidir de no donar el pit. Estava molt en pau amb la meva decisió, perquè sabia que si donava el pit a demanda no seria bona mare, perquè no seria feliç. Com que no hauria estat feliç per culpa d’aquest vincle tan dependent, no hauria pogut ser bona mare. He intentat anar trobant l’equilibri –no sempre ho aconsegueixo– i desfer-me una mica d’aquestes culpes tan grosses que et vénen per totes bandes.

—Una de les frases del llibre és: “Per uns moments, penso en les decisions que he pres a la vida, i m’adono que totes han sigut fruit d’algun rampell.” Ho diu la Paloma, que és d’una generació que ha viscut i crescut en crisis econòmiques. Parla una mica del vostre cas, també?
—No, però quan vaig sortir de la universitat estava tan malament el mercat –i més encara el món audiovisual i cultural–, que vaig pensar: “Fes el que et surti.” Com que la cosa estava tan malament, vaig anar-me’n tres anys a Nova York. Quan vaig tornar, vaig enviar currículums a tot arreu, però m’oferien feines que no em permetien de pagar-me el lloguer –una cosa que continua força igual, ara. Anava d’una feina a una altra intentant de millorar cada vegada una miqueta més, però en el món de la cultura t’agafaves en el que podies. Era impensable plantejar-me una vida com la dels meus pares, que em van tenir amb vint-i-un anys, la mare, i vint-i-tres, el pare, que als vint-i-cinc tenien una casa i als quaranta ja ho tenien tot fet. La gent de la meva generació, fins que no hem pogut establir-nos en un habitatge més o menys estable, tenir uns ingressos per a pagar un lloguer i per a mantenir-te a tu, la casa i una criatura, ens hem plantat a una edat que és molt crítica. A més, aquesta idea de les relacions d’avui en dia… Tot és tan estèril, que costa molt asseure’t amb algú i dir: “Ja està, és això”, i tallar amb aquesta idea que sempre hi haurà alguna cosa millor. Arriba un moment en què la biologia mana, i això és el que li passa a la Paloma, que si no s’hagués quedat embarassada, potser no hauria estat mare, però ho fa perquè té una edat que és ara o mai. I amb això jo m’identifico en moltes coses, perquè he deixat que la vida m’anés portant per aquí i per allà, perquè no hi havia l’opció de dir: “Ah, doncs jo vull treballar en una editorial.” Hem hagut de lluitar molt a partir de molta precarietat.

—Un altre dels grans temes és la recerca de la identitat que fa la Simona: saber d’on venim per saber qui som, per entendre’ns també una mica més…
—Sí. M’agradava la idea de parlar de la família per aquest tema tan necessari d’establir vincles, però també la família com a part indiscutible de qui som, del reconeixement de la nostra identitat i de la importància de mirar una mica enrere i saber d’on venim. El personatge de la Simona està inspirat en la meva àvia, que els darrers anys a la residència era força esquerpa i molt fantasiosa. Des de fora, qui no la coneixia podia pensar que era una dona complicada i amb punts foscos, però és que, si no coneixes tota la història que hi ha darrere, no pots entendre en profunditat el personatge. Quan anava a veure-la a la residència, veia els altres avis allà en posicions inertes i pensava: “Quines deuen haver estat les vides d’aquestes persones?” Tant de bo tinguéssim tots una mica més de temps per a parar-nos i escoltar tot el que ens explicaria la gent gran. Segur que n’aprendríem coses.

—Feu un paral·lelisme molt bonic entre la pèrdua de les capacitats de la Simona i l’adquisició de capacitats d’en Roc, el fill de la Paloma. D’alguna manera, es troben en un mateix punt. Això també és fruit d’una situació personal, oi?
—Doncs, sí, això és molt autobiogràfic. L’any que va néixer el meu fill va ser l’any que la meva àvia va entrar a la residència i, en qüestió de sis mesos, era molt fascinant veure com s’arribaven a assemblar aquests dos moments de la vida. La fascinació de veure com, al cap de poc, un va començar a adquirir tot allò que l’altre perdia: el meu fill començava a caminar i la meva àvia deixava de caminar; l’un començava a parlar, l’altre deixava de parlar; l’un començava a menjar sòlid, l’altre deixava de menjar sòlid… Hi havia moltes similituds que, de sobte, es van començar a descompensar. Tantes coses que sabem de la criança i, en canvi, de la vellesa no tenim ni idea de res. És molt, molt minsa la informació que ens arriba. Si necessites comprar un caminador, no saps ni per on començar. Els bolquers de la gent gran… Tot està molt amagat. La infantesa és un moment molt bonic, i també molt rendible. Ens gastem molts diners amb els fills, en canvi, en la vellesa és evident que no es destinen recursos, perquè no genera ingressos. Això m’impactava.

—Per acabar: d’on heu tret el recull de fotografies que surten al llibre?
—Són fotografies del 1920, però són absolutament atzaroses. Tinc una molt bona amiga que és fotògrafa que feia una mena de col·lecció de fotografies antigues divertides per a subratllar la tesi que no és veritat que a l’antiguitat tothom fos tan seriós, simplement és que potser només es podia fer una foto cada cinc anys i, és clar, no tocava posar-se a fer ximpleries. Evidentment que tenien moments de riure, de disfressar-se… Vaig escollir les fotos abans de saber la història, i em vaig obligar a inventar-me que passessin coses a la història que poguessin intercalar perfectament amb aquestes fotografies. Van ser una mena de motor creatiu.