The Washington Post · Kelly Kasulis Cho

Seül, Corea del Sud. Boon Young Han va créixer, durant els setanta i els vuitanta, entre els camps de l’oest de Dinamarca. Va ser allà, explica, on s’apassionà pel taekwondo, cosa que l’empenyé a retrobar-se amb el seu país d’origen.

Adoptada a tres mesos per una família danesa, Han va viatjar a Corea del Sud per primera vegada als noranta. I a la dècada següent començà a assistir a classes de coreà.

Durant la seva estada a Seül, tanmateix, Han va descobrir una veritat terrible: molts dels seus companys d’adopció havien estat robats en néixer sense el consentiment dels pares biològics, o bé posats en adopció amb afany de lucre, sovint sense ni tan sols disposar de la documentació pertinent. Les agències d’adopció van ocultar la identitat original de molts d’aquests nadons, i alguns continuen cercant els seus noms originals i de les famílies biològiques.

“L’impacte emocional de saber que t’han robat la identitat amb què vas néixer és difícil d’explicar”, diu Han. “A mi em va adoptar una família bona, però això no anul·la el meu dret de saber d’on vinc, com va començar la meva vida, què em va passar i què li va ocórrer al meu cos durant els primers mesos de vida.”

Han, de cinquanta anys, és un dels adoptats danesos que formen part del Grup Danès pels Drets dels Coreans, que ha aconseguit que el govern sud-coreà enceti una investigació formal sobre la fosca història del programa d’adopcions a l’estranger del país. La investigació ha estat rebuda com una gran victòria entre els activistes que, durant decennis, han fet campanya perquè el govern reconegui aquests casos.

Dimecres, la Comissió de la Veritat i la Reconciliació de Corea del Sud va fer públics els resultats preliminars de la investigació, en curs de gairebé tres anys ençà, i va reconèixer per primera vegada que hi havia hagut abusos contra els drets humans.

“M’alegra que finalment hi hagi un reconeixement oficial d’aquests problemes”, explica Youngeun Koo, professora adjunta de la Universitat de Lund, a Suècia, i autora d’un llibre sobre la història de les adopcions internacionals a Corea del Sud. “No obstant això, com molts dels qui hem treballat en aquest àmbit, no puc dir que les conclusions de la investigació m’hagin sorprès”, afegeix.

Més de 200.000 infants sud-coreans van ser adoptats per famílies estrangeres després de la guerra de Corea, l’any 1953, segons els experts. El govern sud-coreà, en paraules de la comissió, “va incomplir el deure” de protegir els drets d’aquests infants.

La comissió –que examina més de 360 casos presentats per adoptats d’onze països– ha revelat que alguns nens van ser adoptats sense el coneixement o consentiment dels seus pares biològics i que, sovint, els directors de les agències d’adopció van fer-se passar pels tutors legals per poder acomplir l’adopció com més aviat millor. Els casos corresponen a infants adoptats entre el 1964 i el 1999 per famílies de països com ara els Estats Units, Noruega, Suècia, Alemanya i el Canadà.

Algunes altres vegades, els registres es falsificaren per fer veure que els infants havien estat abandonats o havien restat orfes, cosa que permetia a les agències d’adopció “d’eliminar-ne, falsificar-ne o inventar-se’n” la identitat original, com també la informació sobre les famílies biològiques. A voltes, per no haver de fer més tràmits, les agències canviaven la identitat d’un infant que havia mort durant el procés d’adopció –o que havia estat reclamat per la seva família biològica– per la d’un altre, i així podien accelerar el procés i no havien de retornar les taxes d’adopció.

Les famílies adoptives rarament s’investigaven. L’any 1984, per exemple, un 99% de les sol·licituds d’adopció a l’estranger es van aprovar el mateix dia o l’endemà, segons la comissió. L’informe acusa les agències d’haver convertit les adopcions “en una indústria amb ànim de lucre”, cobrant taxes cares i coordinant-se amb agències estrangeres per complir una “quota” mensual “d’exportació en massa d’infants” i satisfer la “demanda” provinent de l’estranger.

“La forma com es va gestionar el procés d’adopció d’aquests infants va ser de tot menys legal; molts, senzillament, van optar per fer els ulls grossos”, afirma Han.

Després de la guerra de Corea, que va empènyer molts coreans a la pobresa, l’ajuda estrangera va arribar en grans quantitats al país, i moltes organitzacions religioses i grups humanitaris van establir orfenats i programes de benestar infantil. Això, segons Koo, permeté a la dictadura que aleshores governava el país d’eludir la responsabilitat d’un sistema públic d’atenció per a aquests infants.

Als anys setanta, gran part d’aquesta ajuda exterior es desvià a països devastats per la guerra, com ara el Vietnam, cosa que causà grans deficiències en matèria de benestar infantil al país.

“En compte d’augmentar la despesa pública o reformar el sistema d’atenció, el govern va subcontractar gran part de la responsabilitat a les agències privades d’adopció”, explica Koo. I afegeix: “L’expectativa era que aquestes agències finançarien els orfenats, els centres d’acolliment i els programes d’assessorament per a mares solteres amb els ingressos derivats de les adopcions internacionals.”

Les adopcions internacionals, continua Koo, van deixar de ser un últim recurs per acabar convertint-se en la solució més comuna.

Katelyn Hemmeke, editora de còmics i novel·les gràfiques, de trenta-quatre anys, va ser adoptada quan era un nadó i va créixer en una zona “molt rural i molt blanca” de l’estat de Michigan, als Estats Units. No va saber que els seus expedients d’adopció havien estat falsificats fins que no va tenir vint-i-sis anys, mentre vivia a Corea del Sud d’intercanvi. Va ser aleshores que va descobrir que se l’havien enduta del país sense el consentiment dels seus pares biològics.

“A la gent li agrada molt acusar-nos d’ingrats. Però no t’enfadaries, tu, si sabessis que et van robar? No t’enfadaries per tu, pels teus pares biològics?”, demana. I afegeix, en al·lusió a l’informe de la comissió: “Abans de celebrar res, cal veure què n’acaba sortint, de tot això.”

Els adoptats que la Comissió de la Veritat i la Reconciliació ha reconegut com a víctimes de violacions dels drets humans, explica Han, tenen més probabilitats d’interposar recursos a la justícia sud-coreana. Fins ara, tanmateix, la comissió tan sols ha emès veredictes sobre una petita part dels casos presentats, i a alguns sol·licitants els han demanat més documentació perquè els seus casos puguin reeixir.

“El quid de la qüestió és que mai no ens van arribar a donar una identitat legal d’origen. Ara, de sobte, ens trobem que, per falta de documentació, la comissió no pot demostrar que ens van vulnerar els drets humans”, diu Han.

La majoria dels expedients són emmagatzemats en quatre agències d’adopció diferents que, fins ara, s’han resistit a publicar els seus registres interns, tal com els han demanat els activistes. Segons que explica Koo, la possibilitat que un adoptat obtingui aquests expedients depèn sovint del treballador amb qui es posi en contacte en una agència.

La comissió ha detectat violacions dels drets humans en 56 casos dels 100 examinats fins ara. L’òrgan encara no ha arribat a cap conclusió definitiva sobre els casos restants, segons que explica Han. La investigació s’acaba al maig i alguns activistes han demanat que es prorrogui.

“Això va molt més enllà de trobar la mare i el pare. Volem recuperar la nostra identitat real –diu Han–. Et van arrencar de la teva mare en néixer? Et van raptar mentre jugaves a l’aire lliure? Això, a la gent, li importa. És important per a entendre’s a un mateix: d’on véns i de qui véns.”

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La tensió que sobrevola aquesta entrevista s’allarga tot el matí. El periodista Xavier Rius Sant (1959), especialitzat en la ultradreta, ens cita a Ripoll per parlar del seu nou llibre, Aliança Catalana: els nostres ultres (Icària Editorial). Li ha costat de publicar-lo, diu: unes quantes editorials el van refusar, bé per les qualificacions que hi fa, bé perquè era massa dur amb una certa esquerra en les conclusions. El llibre tampoc no ha agradat gaire a la vila, on governa la màxima dirigent del partit, Sílvia Orriols. A mitja conversa, la batllessa apareix al bar on som –molt a prop de l’ajuntament– amb dos regidors, un dels quals ens interromp per titllar Rius de mentider reiteradament, tal com narrem més avall. Rius s’hi atansa per a parlar-hi, però el diàleg no és reeixit. Bona part de l’entrevista la fem amb Orriols i els seus acompanyants asseguts un parell de taules més enllà. Al cap d’uns quants minuts, en una concentració davant de l’ajuntament, el regidor Guillem Barranqueras torna a increpar Rius i li ensenya el dit del mig.

—Quantes vegades heu parlat amb Sílvia Orriols?
—Ens vam conèixer a 8TV el dissabte abans que la fessin alcaldessa. Va ser molt simpàtica. Després vaig venir a uns quants plens a Ripoll. Quan la veia, mirava de xerrar-hi. Guillem Barranqueras, també regidor, m’ho retreia: “Sempre ho aprofites, sempre ho aprofites!” Li escrivia correus i ella me’ls responia, sempre a les sis o quarts de set del matí. Quan ja era diputada, li vaig fer una entrevista. “No vull parlar de coses personals”, em va dir. Últimament, ja s’havia posat una cuirassa.

—A partir de quan?
—Sobretot després d’una entrevista a VilaWeb, poc després de les eleccions al parlament, on vaig explicar que no havia agafat mai cap avió i que, quan se n’ha d’anar a Capranica per a l’agermanament amb Ripoll, un divendres de juliol, a l’aeroport, es col·lapsa. “Què és això tan gran?” Des de llavors, quan em veu, diu: “Mi-te’l, l’home que amb bitllets de Vueling de divuit euros ha recorregut el món.”

—Quina impressió us n’heu endut, les vegades que hi heu parlat?
—Pot ser molt afectuosa, com si fos amiga teva i, de sobte, aixecar un mur de ciment. Propera o distant. Té poca capacitat d’empatitzar. A més a més, es creu una persona triada.

En aquest precís instant, cinc minuts després de començar a enregistrar, Sílvia Orriols es presenta al bar acompanyada de Guillem Barranqueras i Gaspar Viñas, segon i tercer tinents de batlle. El local, a la plaça de l’ajuntament, és petit i tan sols hi ha un parell de taules ocupades. Rius és assegut en diagonal a la porta. Barranqueras, mirant-se’l amb posat d’amo del tros, l’increpa de seguida.

—Guillem Barranqueras [G. B.]: Oita’l, aquest beneit!
—Xavier Rius [X. R.]: Bon dia, Guillem.
—G. B.: Als mentiders no se’ls pot dir res! Amb els mentiders no s’hi parla!
—X. R.: Bé, home. No perdem els estreps. Hola, Sílvia.

Rius tenia preparat un sobre per a deixar un exemplar del seu llibre a l’ajuntament. S’atansa a Orriols per a donar-l’hi. Li diu: “Sílvia, te’l pensava deixar a l’ajuntament, però…” Ella el rebutja. “No cal, no cal. No el volem”, diu. I es gira. Barranqueras hi insisteix: “Anar explicant mentides… Qui vols que et vulgui, tan mentider que ets?” Quan acaben de demanar, s’asseuen tres taules més enllà. Parlen fort i Orriols va amollant riallades. Una certa tensió sura en l’ambient. Se’n van al cap d’un quart.

—Em dèieu que, a parer vostre, Orriols se sent una persona triada.
—El dia que vam quedar a l’ajuntament, em va dir: “Vaig néixer el 9 d’octubre. Saps què va passar, un 9 d’octubre? Que Jaume I va entrar a València després de fer fora els sarraïns.” Hi estableix un fil. La jornada de reflexió penja una fotografia del sepulcre de Guifré el Pilós i escriu: “Aquí va començar tot, i d’aquí estant ho reconquerirem tot.” Es creu ungida.

—El seu entorn també l’en considera?
—El seu entorn li té adoració. Ara em comencen a trucar els despitats i s’hi refereixen amb uns certs termes psicològics que prefereixo no dir. Hi professen devoció, però quan hi topen se’n van a l’altre extrem. Passen d’adorar-la a dir-te’n de tot.

—Orriols no apareix del no-res després dels atemptats, com s’afirma de vegades. Abans té una llarga trajectòria militant. La podríeu resumir?
—Quan tenia quinze o setze anys, entra a les joventuts d’Esquerra Republicana, però en surt desenganyada perquè “no hi ha maulets”. Després passa breument per Estat Català, però quan veu que hi mana el sector comunista, se’n va. Forma els Intransigents, que encara apareix com a entitat activa a la web de la junta d’entitats. N’és president David Subirana, la seva ex-parella, i ella, la secretària. Allà hi fa tot d’escrits a favor de la recuperació de la identitat catalana on l’enemic és Castella, escrit sempre en minúscula. I els castellans. D’aquella època hi ha dos discursos seus enregistrats en homenatges a Daniel Cardona, el 2013 i el 2017. En un d’aquests actes també hi ha Quim Torra, però el seu discurs no es troba. La idea és que Macià va trair el país i que Puigdemont també ho farà.

—Hi ha un moment de decepció fundacional amb el procés?
—El juny del 2019 agafa un autocar per anar-se’n a Estrasburg amb la Margarita Cabello, una treballadora de la protectora d’animals, a qui havia conegut en un altre autocar, de camí al passeig de Gràcia, després de l’empresonament dels Jordis. A Estrasburg s’adonen que Puigdemont s’ha fet enrere.

—Si abans del referèndum ja preveia que Puigdemont s’arronsaria com Macià, com és que el 2019 encara se’n va a Estrasburg? Per què hi confiava, encara?
—És un sentiment ambivalent. Fixeu-vos que, en la campanya electoral de fa un any, li fan una entrevista al diari ABC on diu que si Puigdemont es compromet a fer la independència, l’investiran. Tal com fa Vox quan diu que pot ajudar el PP si és per a fer fora els separatistes i Podem. Hi ha un càlcul perquè en volen els votants.

—En quin moment l’ingredient migratori i l’islam s’afegeixen a la posició dura en l’eix nacional?
—Després dels atemptats. Els articles dels Intransigents, que no van signats però molts els escriu ella, parlen de Castella, Castella i Castella. Després dels atemptats, aquí es destaquen molt tres persones. Fina Guix, regidora de la Convergència de Jordi Munell, que va a les escales i veu que molts veïns parlen “dels moros, els moros, els moros”. Guix creu que els immigrants es queden les ajudes perquè tenen cinc fills però la dona no treballa o treballa en negre. L’altra és la Margarita Cabello, de la protectora, que passejant el gos s’havia fet amiga del Moussa Oukabir i se sent traïda. I la tercera és Orriols.

—Més enllà de l’efecte dels atemptats, com articula el discurs islamòfob? Quines lectures el formen?
—S’ha llegit de dalt a baix els llibres de la Najat el Hachmi i la Mimunt Hamido Yahia, autora de No nos taparán, on es demana “per què tolerem als imams allò que no toleraríem als capellans”. S’ha llegit moltes coses sobre contracomunitarisme i allò que a França anomenen “separatisme islàmic”. Després dels atemptats, d’un dia per l’altre, passa a parlar d’immigració, immigració i més immigració, sobretot de la marroquina.

—Quins elements us fan afirmar que Sílvia Orriols és racista?
—Sempre cito tres tweets. El 14 de març de 2024, el perfil oficial de l’ajuntament piula: “Aquesta setmana, la Policia Local de Ripoll ha precintat 14 vehicles, els titulars dels quals, tots de nacionalitat estrangera, acumulen multes impagades per valor de més de 20.000 euros.” Ella el repiula i escriu: “O tots moros o tots cristians… diu la dita. A Ripoll, les multes, les pagarà tothom! Voleu drets? Doncs també hi ha deures!” Què passa, no hi ha cap Puigoriol ni cap Sánchez que no pagui la grua? Segon: durant la campanya al parlament, penja una foto de tot de dones marroquines davant un caixer automàtic i escriu: “No sigueu malpensats, estan fent un ingrés en efectiu per pagar-vos les pensions…” La fotografia real era d’un caixer de Huelva. Eren temporeres que anaven a cobrar. Tercer: l’11 de juliol passat penja una fotografia en un tren i escriu: “Pujar a Rodalies és com viatjar a low cost a Colòmbia o al Marroc. Goitant per la finestra reconeixes els turons, els prats i els campanars que sobresurten, però dins, el paisatge humà és tan distant i forçat, que esglaia.” Són dos quarts de set del matí. Els immigrants que hi ha al tren, a aquella hora, on van? A treballar. Diu que, per cada immigrant que treballa n’hi ha deu o cent que viuen del jeure i del subsidi –l’hi he sentit fer servir totes dues xifres. Tot això és xenofòbia.

—Quin dels dos aspectes diríeu que la propulsa més, que en causa aquesta devoció, la posició nacional que dèieu al principi o la xenofòbia?
—Sense procés, els atemptats potser haurien derivat en la creació d’una mena de Plataforma per Catalunya de Josep Anglada. La manera com acaba el procés i la guerra fratricida entre Junts i Esquerra fan que molta gent, arreu del país, se senti enganyada. N’hi ha que pensen que, preu per preu, Orriols diu les coses clares. Plataforma per Catalunya se’n va anar en orris perquè els tres mil vots que té a Vic el 2011, al parlament voten unes altres coses. Convergència, sobretot. Orriols fa el salt al parlament pel desencís de l’independentista emprenyat.

—En les enquestes més generalistes, Aliança és el partit independentista amb menys votants independentistes. 
—Vox tenia molts votants que no eren espanyolistes, perquè era l’únic partit que “volia posar al seu lloc” els immigrants. Aliança rep molt el vot disruptiu, que hauria pogut anar per Alvise Pérez. Federico Jiménez Losantos s’hi refereix com “la boja de Ripoll” però ho matisa: “És una boja, però m’agrada com parla, parla un català boníssim. Fa un discurs sobre el feminisme que tant de bo al PP fossin capaços de fer-lo. I sobre l’islamisme, tot allò que diu va a missa!”

—Per què Orriols trenca amb el Front Nacional, el partit amb què esdevé regidora el 2019, i funda Aliança?
—Al principi de tot, necessiten unes sigles. Subirana i Orriols coneixen Jordi Casacuberta dels homenatges a Daniel Cardona i als germans Badia, que tenia les sigles del Front Nacional, entre més. Eren sigles de capelletes de nostàlgics, però ella té potencial i quan esdevé regidora s’adona que encara pot créixer més. Un cop és regidora, la vénen a buscar quatre joves ultraliberals i de casa bona: Oriol Gès, Maiol Sanaüja, Eduard Llaguno i Jordi Aragonès, cosí del president. Són joves i tenen ganes de fer coses, i topen amb en Casacuberta, que té un altre tarannà. Durant un temps conviuen tres sectors: el pinyol de Ripoll, els històrics del Front i, a banda, els joves, que van preparant un cop.

—I com el fan?
—Orriols deixa el Front i, en plena covid, en una notaria que té uns dies de guàrdia per a urgències, creen Aliança.

—Orriols no ho és, “de casa bona”. No se’ls mira de reüll?
—Orriols no ho és, no. M’ho va dir molt bé Casacuberta: “Orriols era una mileurista, mare de família i catalana de pedra picada.” Els històrics del Front l’avisaven d’això: “Vigila, que aquests nois et volen prendre la cadira.” En les eleccions al parlament, amb tres mil vots més a Barcelona entraven al parlament Lluís Areny, Aragonès i Gès. Hauria estat bé saber com s’haurien entès tres trumpistes amb Orriols, que diu que el personatge no li genera res d’especial. La qüestió és que entre ells tres les coses són complicades, també, perquè Aragonès i Gès són molt diferents.

—L’arribada d’aquesta colla, molts membres de la qual són empresaris o, com dieu, de casa bona, és el que permet de fer un salt d’escala en el finançament? O d’on surten els diners?
—Crec que, al començament, la cosa funcionava molt a còpia de deixar-se cinc-cents o mil euros. Jo diria que no hi va haver mans negres de ningú. A l’inrevés: els hauria anat bé que algú els hagués aportat diners per a enviar més butlletes a Barcelona. Haurien entrat. El fet que no les enviessin al domicili i que no tinguessin la cara d’Orriols els va perjudicar. Ara ja tenen les subvencions.

—Per entendre el salt fins al parlament també és important de recordar la publicitat que li van fer Eduard Pujol i Pilar Rahola a 8TV. Al llibre en parleu.
—Pujol el justifico. Ha estat víctima d’acusacions falses i el fitxen per a El Fax perquè havia estat director de RAC1. Vol tornar a la normalitat. El paper important és el de Rahola, que hi és cada dia i que empatitza molt amb Orriols, i el de Sergi Maraña, que no milita però que sí que va a reunions d’assessorament de comunicació. Rahola insisteix perquè Orriols torni. “No l’hem deixada parlar prou.” A mesura que 8TV s’enfonsa, Maraña hi col·labora.

—El paper de Rahola també expliqueu que és determinant perquè Junts renunciï a la moció de censura, fa poques setmanes. Expliqueu que truca a Puigdemont per a desaconsellar-li que la facin fora.
—Sí. Rahola va insistint-hi: “En el fons té raó, en el fons té raó.” Intueixo que per això Orriols ha fet aquest discurs a favor de Netanyahu sense cap mena d’empatia. Agafa aquest discurs pel que diu Rahola.

—Amb quina de les grans famílies de l’extrema dreta europea s’inscriu més Aliança?
—Estan orfes. Primer estaven prop de Le Pen, però quan va dir que Puigdemont era un delinqüent se’n van desentendre. Amb Meloni tampoc no hi empatitzaven, per ultracatolicisme. Sempre tenen molt present Geert Wilders i Alternativa per Alemanya. Són els seus referents. Al parlament, hi ha una gran relació entre Joan Garriga, de Vox, i Orriols.

—Tot llegint el llibre, fa la sensació que, malgrat que els qüestioneu, podeu sentir una certa empatia pels instints que duu certa gent a votar Orriols. M’equivoco?
—Intento explicar el perquè. He escrit molt sobre conflictes internacionals i sempre intento entendre per què. Israel i Palestina, per exemple, o els Balcans. Mai no escrivia “els bosnians” o “els serbis”. Parlava de les milícies. Has d’intentar entendre per què l’altre fa les coses, i per entendre-ho has de furgar en els seus arguments. Ella és com és però això no vol dir que sigui una mala persona. Hi ha dirigents ultres que sí que ho són. Ella no m’ho sembla. La seva manera d’entendre el món, de llegir-lo, és aquesta. He pogut escriure molt sobre el Llevant o els Balcans perquè m’he posat en la pell de l’altre.

—Posant-vos en la pell dels votants d’Aliança, què heu entès?
—Una persona que, segons on visqui, es troba que els veïns la molesten cada dos per tres i quan se’n queixa a l’ajuntament li diuen que és racista, acabarà votant Aliança. La impunitat dels multireincidents, la incapacitat del sistema judicial de castigar-los, genera una por, i la por genera l’estigma: “Vosaltres robeu.” Per això demano mà de ferro amb els multireincidents.

—Podem estar d’acord que hi ha un problema amb la multireincidència, però n’hi ha més, de problemes. Centrar-se en la multireincidència no ajuda més Aliança que no pas parlar d’unes altres coses?
—Hem de dir que hi ha un problema amb la multireincidència, i amb els recursos judicials, i amb la falta d’informatització, i perquè les sentències fermes triguen tres anys… El fracàs de tot això fa que la gent que viu en un barri on hi ha més robatoris de mòbils, per exemple, se senti òrfena. El seu vot de càstig és votar Aliança.

El regidor Guillem Barranqueras ensenyant el dit del mig a Rius en la concentració posterior a l’entrevista. Orriols, al seu costat (fotografia: Xavier Rius Sant).

 

Podeu comprar Aliança Catalana: els nostres ultres a la Botiga de VilaWeb

 

 

Un mes més els carrers de València s’han omplert per a reclamar la dimissió de Mazón arran de la seua gestió de la gota freda. I amb aquesta, ja van sis manifestacions. En acabar, a la plaça de la Mare de Déu de València, les associacions que formen part de la convocatòria han llegit els noms de les 230 víctimes mortals. Després, els familiars de les víctimes han llegit un manifest que ha commocionat tots els assistents.

Les encarregades de llegir el manifest han estat la presidenta de l’Associació Víctimes Dana 29 Octubre, Mariló Gradolí, i Rosa M. Álvarez, filla de Manuel Álvarez, barber de Catarroja, que va morir a casa durant la gota freda. En el discurs han volgut deixar clar al president Carles Mazón que, malgrat les diferències ideològiques que podrien separar les víctimes, elles es mantenen unides: “Hi ha moltes víctimes i cada víctima és un món. Però encara que les diferències són moltes, hi ha tres coses que ens fan iguals, que ens uneixen. La primera és que la dana ha canviat la nostra vida de manera radical. Per a nosaltres, res serà igual després del 29 d’octubre de 2024. I no per a bé. La segona és que la causa de la nostra desgràcia no és un fenomen natural, sinó que té una causa humana. El nostre govern i el nostre president no ens van protegir, no ens van avisar. Mentre l’aigua començava a provocar morts i danys, ell estava de dinarot. I la tercera cosa que ens fa iguals és la solidaritat que ens uneix, la profunda humanitat que ens uneix.”

Un discurs que no és casual, ja que aquestes dues setmanes Mazón ha canviat d’estratègia hi ha començat a reunir-se amb unes quantes víctimes. Un gest que molts han entès com una estratègia per a dividir-les, però avui a la plaça de la Mare de Déu ho han deixat clar, estan més unides que mai: “Les diferències entre nosaltres també se les va emportar a l’aigua. Una víctima és una víctima, tingui el pensament que tinga, haja patit pèrdues personals o danys materials. Per això volem dir alt i clar que som víctimes unides en el dolor, en el respecte mutu, en la solidaritat i en la humanitat. I no acceptarem ni permetrem interessos obscurs i baixos de dividir-nos o d’enfrontar-nos.”

“Carlos Mazón no va estar abans, no va estar durant i no ha estat després”, ha recordat Rosa Maria Alvàrez, qui ha afegit: “Cinc mesos després, continua sense assumir la seua responsabilitat, sense oferir respostes, sense estar a l’altura.”  Per això han exigit la seua dimissió. “Mentre continue al càrrec de president de la Generalitat, no podrem començar el dol, ni descansar en pau. La seua permanència en el càrrec és una falta de respecte a la nostra memòria i a la dignitat de les nostres pèrdues.”

A més, han recordat: “No hi ha interlocutor vàlid més que nosaltres i les nostres famílies. No s’han d’entendre promeses buides, ni comissions que no servisquen de res, ni homenatges buits. Només hi ha una eixida digna, la seua dimissió.”

Els familiars també han volgut tenir unes paraules d’agraïment per als valencians que, malgrat no haver estat afectats directament per la gota freda, fa cinc mesos que es manifesten: “Volem agrair la major part del poble valencià per estar al nostre costat, per haver-se mobilitzat els dies posteriors a la catàstrofe, per haver omplert els carrers de València cada mes, per haver-li expressat al senyor Mazón el que pensem d’ell cada vegada que us l’heu trobat. Tenim la sort de tenir un poble valencià magnífic i tenim la desgràcia de tenir un president i un govern indignes del poble valencià. Però nosaltres, les víctimes, som poble, som poble valencià i estem orgulloses de compartir la vostra humanitat.”

El 93% dels delegats de l’assemblea de Sumar ha elegit l’actual secretària d’Organització, Lara Hernández, i el portaveu econòmic Carlos Martín com a nous coordinadors generals. També han decidit que la llista oficialista que encapçalaven tots dos ocupi la direcció de la formació.

Han validat el document polític de la formació amb un 97,6% dels vots i l’organitzatiu amb un suport del 95,7% dels delegats, una vegada ambdues ponències han incorporat més d’un centenar d’esmenes.

Quan s’ha fet públic el resultat, Hernández ha intervingut per demanar la dimissió del president de la Comunitat Valenciana, Carlos Mazón.

Per una altra banda, també s’ha aprovat que el nou Comitè de Garanties del partit estarà conformat per Inmaculada del Pino, Rosana Llamas, Jorge Fernández Nuevo, Rafael Ramírez i José Valentín Ramírez.

Sumar ha atorgat un nou rol a la vice-presidenta del govern espanyol, Yolanda Díaz, que figurava en el tercer lloc de la candidatura oficialista. D’aquesta manera, es manté com a dirigent, però amb un rol més secundari, ja que serà la nova coordinadora institucional i d’acció de govern.

També formaran part de la direcció el ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun; la portaveu del partit al congrés espanyol, Verónica Martínez Barbero; i l’ex-jutge i ex-vice-president de les Illes, Juan Pedro Yllanes.

València ha tornat a omplir-se de crits de “Mazón, dimissió”. A les 18.00 ha començat la sisena gran manifestació contra el president de la Generalitat per la gestió de la gota freda, convocada per més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals, les associacions de víctimes i els comitès locals d’emergència i reconstrucció, entre més.

Com en cada convocatòria, els organitzadors han volgut centrar l’atenció en una qüestió concreta per donar-hi relleu. Aquesta vegada, és el personal d’emergències. Per això, des de mitja hora abans s’han vist a la plaça de l’Ajuntament col·lectius de treballadors del 112.

La marxa ha recorregut el carrer de les Barques, el carrer del Poeta Querol, el carrer de la Pau, la plaça de la Reina, el carrer dels Brodadors i el carrer del Micalet fins a la plaça de la Mare de Déu.

Centenars de milers de persones s’han concentrat avui al barri de Maltepe, a la part europea d’Istanbul, per protestar contra la detenció del batlle de la ciutat i principal rival polític del president Recep Tayyip Erdogan, Ekrem Imamoglu.

Més de 1.100 detinguts en les protestes contra l’empresonament del principal rival d’Erdogan

L’acte ha estat convocat pel Partit Republicà del Poble (CHP), que és la formació d’Imamoglu, i amb el suport de més partits de l’oposició, com ara el Partit de la Llibertat i la Solidaritat (SOL) i les Forces Obreres per la Pau i la Democràcia d’Istanbul.

“No hi ha salvació individual. O tots o ningú!” i “Justícia, llei, justícia!”, han estat algunes de les consignes que ha cridat la multitud, segons que recull el diari turc Birgün en l’edició digital.

Imamoglu fou detingut dimecres i ha estat sota custòdia d’aleshores ençà. Avui, ha seguit l’acte de la presó de Silivri estant. “La joventut diu a Recep Tayyip Erdogan, que respecti els ciutadans i no atempti contra la voluntat de la gent, però Erdogan fa com si sentís ploure”, ha apuntat en una intervenció en vídeo generada amb intel·ligència artificial a partir d’un text del dirigent polític.

També han participat en l’acte l’esposa d’Imamoglu, Dilek Imamoglu, i la seva mare, Hava Imamoglu, que han promès des del faristol que tot anirà bé.

Després d’haver estat elegit candidat presidencial del CHP, Imamoglu és investigat per corrupció i per presumptes vincles amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), que el govern turc considera una organització terrorista.

Avui s’ha pogut presenciar a tot el país un eclipsi parcial de Sol. D’ençà de les 11.00 del matí i fins a aproximadament les 12.30, el disc solar s’ha ocultat entre un 13% i un 16% als Països Catalans.

El fenomen astronòmic que ha estat tot un espectacle visual que s’ha pogut gaudir a bona part de l’hemisferi nord: a l’Amèrica del Nord, a Europa, a l’Àfrica, al nord d’Àsia, en petites regions d’Amèrica del Sud, i a tot Grenlàndia i Islàndia, a més de gran part dels oceans Atlàntic i Àrtic.

Telescopis als parcs i jardins, ulleres especialitzades per mirar al Sol sense fer-se mal als ulls, planetaris i centres d’astrofísica que han organitzat activitats perquè els ciutadans gaudissin del fenomen… El fenomen s’ha experimentat de moltes maneres diferents al país i a tot el món.

A continuació, us oferim una selecció de les millors fotografies de l’eclipsi.

El govern de Dinamarca ha obert la porta a negociar amb els Estats Units sobre el futur de Grenlàndia. El ministre d’Exteriors, Lars Lokke Rasmussen ha criticat el to de les declaracions del vice-president dels Estats Units, JD Vance, en la visita a l’illa: “Així no es parla amb un aliat”, ha dit, abans de suggerir una renegociació dels termes de l’acord mutu de defensa del 1951 entre els dos països.

[VÍDEO] La Pissarreta d’en Partal: Per què tothom parla de sobte de Grenlàndia?

Rasmussen ha explicat que l’executiu coincideix amb els Estats Units sobre que la relació amb Grenlàndia “no pot continuar així”, a conseqüència de la tensió desencadenada per l’esclat de la guerra d’Ucraïna.

Alhora, ha deixat clar que considera que els termes de l’acord pactat el 1951 continuen concedint el marge de maniobra suficient per resoldre la crisi diplomàtica oberta entre Washington i Copenhaguen. “(L’acord) ofereix una àmplia oportunitat perquè els Estats Units tinguin una presència militar molt més forta a Grenlàndia. Si això és el que desitja, parlem-ne”, ha indicat. A més, ha recordat que el 1945 els Estats Units van arribar a disposar de disset bases i instal·lacions a l’illa.

“Això és perquè tots coincidíem que l’Àrtic havia de ser una zona de baixa tensió, però és veritat que aquest moment ha acabat”. El desgel de l’Àrtic a causa del canvi climàtic podria obrir noves rutes marítimes per al comerç entre l’Àsia, Amèrica i Europa, i aquí Grenlàndia tindria una posició privilegiada, en un moment d’expansió comercial i militar de la Xina.

A banda, Rasmussen ha recordat les recents inversions multimilionàries que l’executiu danès ha fet per a reforçar la seguretat del territori i que Grenlàndia és part de l’OTAN i, per tant, és coberta per les “garanties de seguretat” que ofereix l’aliança.

Grenlàndia és un territori autònom de Dinamarca i objectiu de l’administració Trump. Però la idea d’adquirir Grenlàndia no és nova i ja durant el primer mandat va parlar de la possibilitat de comprar-la.

“Nosaltres decidim el nostre futur”: Grenlàndia veu com una ingerència estrangera la visita d’una delegació dels EUA

La tensió entre els EUA i els governs de l’illa i de Dinamarca ha augmentat a conseqüència del viatge d’una delegació nord-americana encapçalada pel vice-president dels Estats Units, JD Vance, i la seva dona, Usha Vance.

A més, ahir Vance va acusar obertament el govern danès de no haver invertit prou en els habitants ni en la seguretat de Grenlàndia davant altres països amb interessos sobre aquesta àrea, en una clara referència a Rússia i la Xina. “És obvi que Dinamarca no ha fet una bona feina a Grenlàndia”, ha assenyalat. “Això ha de canviar, i com que no ha canviat és per això que la política del president Trump a Grenlàndia és la que és”, va dir.

Tot plegat, en el dia que el partit Demòcrates, liberal i favorable a la independència de Grenlàndia a llarg termini, va anunciar que havia arribat a un acord per a formar un govern de coalició.

Cap de setmana marcat pel vent fort a gairebé tot el país. Protecció Civil ha activat les alertes per fort vent i onatge i ha demanat molta prudència en la mobilitat i en les activitats a l’exterior, sobretot en zones de muntanya, i en les activitats prop de la mar a causa del fort onatge. Concretament, ha activat en fase d’alerta el pla especial d’emergències per risc de vent (VENTCAT) i el pla territorial de Protecció Civil (PROCICAT) per la previsió de fort onatge.

Avui els cops de vent també poden ser destacats a Ponent i a la zona del prelitoral de Tarragona i Barcelona. Demà, la situació començarà a millorar sobretot a partir del migdia. Al Principat, el servei meteorològic ha alertat que les fortes ratxes de vent podran superar el llindar de risc de 90 km/h especialment a la meitat nord del Principat, però també a les comarques de l’oest i el sud. Al Pirineu el llindar d’avís se superarà sobretot a cotes altes i per aquest motiu cal tenir especial compte amb el fenomen del torb –quan el vent aixeca la neu del terreny–, la qual cosa dificulta molt la visibilitat i pot produir desorientació.

L’episodi de vents també afectarà el País Valencià. Avui es preveuen ratxes molt fortes de vent al nord. De fet, l’AEMET hi ha establert l’avís de color carabassa per ratxes màximes de 100 km/h, amb vent del nord-oest.

En la mateixa línia, també ha activat l’alerta de color carabassa a Menorca, i a la resta d’illes hi ha alerta groga. Pel que fa a la mar, s’ha activat l’alerta de color carabassa a Menorca i el nord-est de Mallorca i la groga a la resta de les Illes.

A banda, a Catalunya Nord, hi ha alerta groga tant pel fort vent, com pel perill d’allaus avui i demà. Finalment, a Andorra també hi ha alerta groga per vent fins demà al migdia.

Algunes afectacions a trens i carreteres

La línia R3 de Rodalia és tallada entre les estacions de Ripoll i Puigcerdà per les fortes ratxes. A més, l’operador no ofereix cap servei alternatiu per carretera. A més, la C-55 és tallada a Castellbell i el Vilar (Bages) en els dos sentits per caiguda d’arbres. Això causa retencions.

També s’està donant pas alternatiu per la caiguda d’arbres a la C-15b entre Sant Pere de Ribes i Canyelles (Garraf), i a l’LV-4241 a Sant Llorenç de Morunys (Solsonès).

Paral·lelament, és obligatori l’ús de cadenes a quatre carreteres per la nevada, concentrades a la Vall d’Aran, l’Alta Ribagorça i el Pallars Sobirà. Es tracta de la C-28 al port de la Bonaigua, la C-142b d’accés al pla de Beret, l’N-230 de Vilaller (Alta Ribagorça) a Vielha pel túnel del Cadí i l’N-141 a Bossòst (Vall d’Aran).

Lloc: Església de Santa Maria

Lloc: Pati de l'Institut Els Tres Turons

a càrrec de Gemma Tomàs - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Maniobra econòmica d’Elon Musk. El magnat ha anunciat que ha venut la xarxa social X, abans coneguda com a Twitter, a la companyia d’intel·ligència artificial xAI, que també és seva. D’aquesta manera, ha aconseguit que augmenti el valor de la segona empresa.

Segons que ha explicat el mateix Musk en una publicació a la xarxa, el valor total de les accions de la transacció s’ha situat en 45.000 milions de dòlars –uns 41.160 milions d’euros–, incloent-hi 12.000 milions de dòlars –uns 11.000 milions d’euros– en deute.

“Els futurs de xAI i X estan entrellaçats. Avui fem oficialment el pas de combinar dades, models, computació, distribució i talent”, ha destacat, alhora que ha assegurat que la companyia fusionada oferirà experiències més intel·ligents i significatives a milers de milions de persones, mantenint-se fidel a la missió principal de “buscar la veritat i promoure el coneixement”.

Aquesta transacció agilita la interacció entre la xarxa social i xAI, que ja ha fet servir informació obtinguda a X per alimentar i millorar el seu xatbot d’intel·ligència artificial.

El magnat va comprar l’antic Twitter l’octubre del 2022 per un valor de 44.000 milions de dòlars. En el darrer any, ha incorporat a la xarxa social el servei de Grok, un model d’intel·ligència artificial que impulsa el xatbot amb el mateix nom, desenvolupat per xAI, i entrenat amb bona part amb missatges d’usuaris de X.

La companyia xAI competeix amb empreses d’intel·ligència artificial com OpenAI, la desenvolupadora de ChatGPT, de la qual Musk va ser co-fundador i membre del consell d’administració fins al 2018.

RENFE ha anunciat que la circulació de la línia R3 de Rodalia quedarà interrompuda entre les estacions de Ripoll i Puigcerdà a partir de les 12.00 per les fortes ratxes de vent previstes. A més, això tampoc li permetrà d’establir cap servei alternatiu per carretera.

Protecció Civil ha activat el pla Ventcat en estat d’alerta i ha demanat prudència en la mobilitat i en les activitats a l’exterior, sobretot a la muntanya. També ha emès una alerta per fort onatge.

El vent s’iniciarà als dos extrems del Principat i, a mesura que avanci el dia, afectarà tota la zona del Pirineu i Prepirineu. La franja horària de més intensitat serà entre mig matí i mitja tarda. A les zones d’alta muntanya es preveuen ratxes que superaran els 100 km/h.

Avui a les 11.00 del matí es podrà presenciar un eclipsi parcial de Sol als Països Catalans. Un fenomen astronòmic que és tot un espectacle visual. A continuació, us expliquem on es podrà veure i a quina hora.

Un eclipsi solar s’esdevé quan la Lluna s’interposa entre el Sol i la Terra, i en bloca totalment o parcialment la llum. Per tant, és l’alineació de tres astres, que fan que la Lluna projecti una ombra sobre la Terra.

Atès que aquest eclipsi serà parcial, el disc solar s’ocultarà entre un 13% i un 16% a casa nostra, és a dir, que no veurem desaparèixer totalment el Sol. Aquest eclipsi es podrà veure en unes quantes parts de l’hemisferi nord: a l’Amèrica del Nord, a Europa, a l’Àfrica, al nord d’Àsia, en petites regions d’Amèrica del Sud, i a tot Grenlàndia i Islàndia, a més de gran part dels oceans Atlàntic i Àrtic. Als Països Catalans es podrà veure a partir de les 11.00 i fins passades les 12.30, aproximadament.

Dissabte 29 tenim un eclipsi parcial de Sol!
A casa nostra el disc solar s’ocultarà en un 13,5%.
Inici 11:02, màxim 11:48 i final 12:36.
Recordeu: MAI NO OBSERVEU EL SOL SENSE PROTECCIÓ HOMOLOGADA.
Fent boca per a l’espectacle q ens espera el 12 d’agost de l’any vinent, quan en… pic.twitter.com/7XKMyj7JxS

— Joan Anton Català Amigó (@estelsiplanetes) March 24, 2025

[RECULL FOTOGRÀFIC] Les imatges més espectaculars de l’eclipsi solar total

El plat fort arriba més tard

Tal com hem explicat, aquest eclipsi serà parcial. Els plats forts arribaran els anys vinents: el pròxim eclipsi total serà el 12 d’agost de 2026. Es podrà veure totalment a Lleida, Tarragona, Castelló de la Plana, València i Palma. I el segon eclipsi total s’esdevindrà al cap d’un any, el 2 d’agost de 2027.

Finalment, el 26 de gener de 2028 hi haurà un eclipsi anular. És un eclipsi que no és total, perquè la Lluna es col·loca davant el Sol, i crea l’efecte visual d’un anell de foc al seu voltant. Això passa perquè, tot i que el Sol, la Lluna i la Terra estan perfectament alineats, la Lluna es troba en el seu punt més allunyat de la Terra i, per tant, el seu disc és més petit que el del Sol, i no el tapa del tot.

 

Eclipsi anular (fotografia: Vancarlos. Pixabay).

Fenomen astronòmic: els anells de Saturn deixen de ser visibles avui

Com veure l’eclipsi parcial?

Com que el Sol no estarà completament cobert en cap moment, tothom que vulgui veure l’eclipsi parcial haurà de fer servir protecció ocular adequada. És a dir, caldrà protegir-se els ulls amb ulleres de protecció per a eclipsis, o amb un visor. Les ulleres per a eclipsis no són ​​ulleres de sol comunes, les quals no són pas segures per a observar el Sol. Els visors solars segurs són milers de vegades més foscos i han de complir la norma internacional ISO 12312-2. En cas que no disposeu d’ulleres especials o d’un visor adequat, eviteu de mirar directament el Sol.

A més, recordeu de no mirar el Sol a través de cap lent de càmera, telescopi, binoculars o qualsevol altre dispositiu òptic mentre feu servir les ulleres per a eclipsi o un visor solar de mà: els raigs solars concentrats travessaran el filtre i el cremaran, i entraran als ulls, fet que deixa lesions greus. Per tal d’observar el Sol de manera segura, cal col·locar un filtre solar especial a la part frontal de qualsevol aparell d’aquesta mena.

Sis planetes s’alinearan aquesta matinada en un fenomen únic

Avui, 29 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Toñi Garcia: “Sóc ací per ells, lluitaré fins al final perquè sé que ells ho farien per mi”
• El personal d’emergències reivindica la seua tasca i fa una crida a la manifestació contra Mazón
• Aquest odi antivalencià | Editorial de Vicent Partal
• Aquest territori de què vostè em parla | Bots i barrals d’Ot Bou
• Ramon Grimalt: “La crema hidratant perquè no et surtin grans és com la pizza per a no engreixar-se”
• Què passa quan deixes un diari en mans de la intel·ligència artificial? A Itàlia han fet la prova
• Per què diem “està plovent” si podem dir “plou”?
• Què hi ha en joc a les eleccions australianes?
• CineCiutat, el refugi dels cinèfils que va salvar el poble
• El frare barceloní que va fundar l’última missió de l’alta Califòrnia
• Per Sant Jordi, voleu regalar un llibre dedicat per l’autor sense fer cua?

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Voleu regalar un llibre per Sant Jordi dedicat per l’autor? A la Botiga de VilaWeb us oferim de fer-ho sense que hàgiu de fer cua durant la diada. Fins el 9 d’abril, teniu la possibilitat d’escollir entre tot un ventall d’autors que han tret novetats editorials aquest curs i rebre’n el llibre dedicat i signat. Si el voleu regalar, ens podeu indicar el nom a qui s’ha d’adreçar l’autor amb un correu a botiga@vilaweb.cat o en l’apartat “notes de la comanda” en el moment de formalitzar-la. Altrament, es dedicarà a la persona que hagi fet la comanda.

Les comandes de llibres seran a punt i s’enviaran a partir del 15 d’abril perquè els rebeu abans de Sant Jordi, independentment del dia de la compra.

Els autors que signaran abans de Sant Jordi a la Botiga de VilaWeb si compreu el llibre en línia són els següents:

Toni Aira – Mort en diferit
Maria Barbal – Peripècies
Iolanda Batallé – El límit exacte dels nostres cossos
Xavier Bosch – Diagonal Manhattan
David Bueno – L’art de ser humans
Nuria Cadenes – En carn i ossos
Eudald Carbonell – De la caverna al cosmos
Marc Comanegra – Nova Planta 2034: Ni treva ni pau
Toni Cruanyes – La dona del segle
Borja de Riquer – La memòria dels catalans
Laura Fa Campo i Marta Pontnou – La xona d’or
Marina Garcés – La passió dels estranys
Godai Garcia – Les coses que creixen
Raül Garrigasait – La roca i l’aire
Antoni Gelonch – Com som els catalans
Ramon Gener – Història d’un piano
Mercè Ibarz – No pensis, mira
Jordi Llaonart – Viatge al cor de l’islam
Blanca Llum Vidal – Maripasoula
Blanca Llum Vidal – Tan bonica i tirana
Vicenç Lozano – Potser no hi va haver mai primavera
Arià Paco – Teoria del joc
Irene Pujadas – La intrusa
Maria Carme Roca – El passatge
Joan Safont – Josep Pallach, política i pedagogia
Albert Sánchez Piñol – Les tenebres del cor
Estel Solé – Aquest tros de vida
Tina Vallès – Maic
Manel Vidal – Passada a l’espai

Com més va, més veiem i sentim la perífrasi estar + gerundi, on abans teníem simplement el verb conjugat. Per exemple, sentim està plovent en compte de plou, com havíem dit sempre. Així doncs, diem frases com ara:

• Que no t’ho estic dient?
• Estem vivint una època dura.
• Estaven caminant tranquil·lament.

Que podríem dir, més àgilment, així:

• Que no t’ho dic?
• Vivim una època dura.
• Caminaven tranquil·lament.

Si volem que la frase tingui un caràcter progressiu, podem servir-nos de la construcció anar + gerundi:

• Sembla que ja se’n va adonant (millor que no pas “Sembla que ja se n’està adonant”).

I si volem aportar-hi la idea d’immediatesa, n’hi ha prou de reforçar la frase amb un adverbi o locució adverbial com, per exemple, ara, ja, ara mateix…:

• Ja vinc cap a casa teva (millor que “Estic venint cap a casa teva”).
• Ara mateix fa el discurs ell (millor que no pas “Està fent el discurs ell”).

Evitant aquesta perífrasi –adoptada de l’anglès, de l’anomenat present continu–, les frases no tan sols seran més avingudes amb el català de sempre, sinó també més fluides.

El llibre d’estil de VilaWeb recomana de no fer servir estar + gerundi en aquests casos, i recorda que estar significa ‘restar’, ‘no moure’s’. De manera que tan sols seria genuí emprant el verb estar amb el significat propi, acompanyat d’un complement adverbial. Vegeu els dos exemples que proposa el nostre llibre d’estil:

• El jurat va estar tot el matí deliberant (va passar tot el matí deliberant, com podríem dir va estar tot el matí en una reunió).
• Està aquí dormint (no vol dir: ‘en aquest moment dorm aquí’, sinó ‘es manté, roman, aquí dormint’).

 

Aquest article ha estat suggerit per Joan Mompó, a qui agraeixo la idea.

Avui els carrers de València es tornaran a omplir amb crits de “Mazón, dimissió”. Serà la sisena gran manifestació contra el president de la Generalitat per la gestió de la gota freda, convocada per més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals, les associacions de víctimes i els comitès locals d’emergència i reconstrucció, entre més. Com en cada convocatòria, els organitzadors volen centrar l’atenció en una qüestió concreta per a donar-hi relleu. Aquesta vegada serà el personal d’emergències.

Amparo López treballa al 112 de fa disset anys, i ha estat assídua en les mobilitzacions per a demanar la dimissió de Carlos Mazón. Recorda que el 29 d’octubre hi va haver una “allau” de trucades. En concret, en van rebre 19.821, per a vint treballadors, malgrat que el president defenia que el 112 no s’havia col·lapsat. Les línies no van caure, però, amb els recursos humans de què disposaven, era impossible d’atendre totes les peticions. “En cap moment vam deixar de rebre trucades. Nosaltres som un equip humà i agafàvem una trucada darrere l’altra sense parar. No hi hauria hagut bastants mans i veus ni amb cent persones”, diu.

No va ser una jornada fàcil. “Va ser un dia molt intens i amb molta càrrega emocional, amb companys que tenien familiars afectats i eren ací treballant. No en sabien res. Companys que intentaren arribar al torn de treball i es quedaren pel camí perquè les carreteres es començaren a tallar, a inundar, i ells mateixos van ser afectats a l’hora d’intentar arribar a la faena”, diu. Els que havien acabat la jornada al matí o al migdia, també es van trobar atrapats en les carreteres fins l’endemà al matí. A més d’estar sotmesos a jornades laborals extenuants, tampoc no reben suport psicològic per a poder gestionar la càrrega emocional i mental de les trucades que van atendre.

“Mentre treballem, no ens podem permetre el luxe de deixar-nos endur per les emocions, perquè si no no podem ajudar la gent. Però hi havia moments, com quan deixes de parlar amb eixa persona, abans d’atendre la següent trucada, en què no podíem reprimir les llàgrimes. Quan començava a eixir el sol, en algunes zones començava a baixar l’aigua i ens deien que ja podien veure un poc el que hi havia al seu voltant, era complicat perquè ens demanaven ajuda, però hi havia persones que ja havien deixat de respirar. Hi havia persones que es trobaven amb una situació que no havien pogut visualitzar durant la nit, i hi havia persones que, desesperadament, intentaven trobar éssers estimats, veïns o coneguts que havien vist com els arrossegava l’aigua i ja no sabien on eren”, conta.

Tot i ser un servei públic essencial, no són funcionaris de la Generalitat, sinó que formen part d’una subcontractació per mitjà d’una empresa d’atenció telefònica (contact center). “La nostra faena no té res a veure amb vendes ni amb el telemàrqueting. Per a nosaltres no són clients, per a nosaltres són persones angoixades que ens telefonen segurament en el pitjor moment de la seua vida, i no ens veiem emparats en aquesta mena de conveni”, assenyala López.

Per què van a la manifestació?

Amparo López coneix bé la normativa que legisla el seu àmbit de treball, perquè fa molts anys que es dedica a les emergències. “Jo he decidit d’anar a les manifestacions perquè d’açò algú se n’ha de fer càrrec. Hi ha una responsabilitat total i absoluta. La llei 13/2010 sobre protecció civil i gestió de les emergències de la Comunitat Valenciana deixa molt clar de qui són les competències, els nivells d’emergència, qui ha d’activar i qui no ha d’activar els sistemes d’alerta. Hi havia informació meteorològica. Si t’informaves amb l’AEMET, amb l’AVAMET, amb els mitjans de comunicació, sabies què passava. No entenc com els responsables polítics, que són els que han de prendre l’última decisió per a determinades actuacions, com diu la llei, no ho feren. Per a mi és per dignitat, per respecte a les víctimes, un respecte absolut i profund. Sent dolor i crec que les víctimes i els seus familiars mereixen respecte i sanar aquest dolor, que serà impossible, perquè la pèrdua dels familiars és irreparable. Però, per respecte, per dignitat i per justícia, cal ser present en les manifestacions”, diu.

A més, com a col·lectiu de treballadors del 112, reclamen de ser part de ple dret de l’administració pública, que la gestió del telèfon d’emergències del País Valencià siga directament regida per la Generalitat, i no dependre d’empreses subcontractades. Rebutgen un conveni de central d’atenció telefònica. “Volem que se’ns represente i se’ns entenga. Som professionals de les emergències, no som personal de telemàrqueting, no venem res. Hi som sempre. No tan sols deixem la nostra professionalitat, sinó part de nosaltres mateixos en cada trucada”, reivindica. I ara, més que mai, cal valorar aquesta faena. És per això que fa una crida perquè “tot, tot, tot, tot, tot el món que tinga una miqueta de consciència i responsabilitat acudisca a la manifestació”.

La manifestació eixirà de la plaça de l’Ajuntament de València a les 18.00 i recorrerà el carrer de les Barques, el carrer del Poeta Querol, el carrer de la Pau, la plaça de la Reina, el carrer dels Brodadors i el carrer del Micalet fins a la plaça de la Mare de Déu.

“Els nostres familiars han mort per la vostra incompetència”: les víctimes encapçalen una altra gran manifestació contra Mazón

No ens enganyem: l’odi que els espanyols ens professen als valencians no és cap accident històric, sinó una necessitat estructural. El cas de Godella que es va saber ahir i la destrucció física –sí, trinxats i llançats a tapar forats– dels versos d’Estellés no és tan sols una anècdota municipal a càrrec d’una regidora ignorant i maleducada; és la manifestació més recent d’una pràctica sistemàtica de l’espanyolisme.

Espanya necessita odiar-nos per a existir, per a entendre’s a ella mateixa. Necessita odiar-nos en conjunt, però també separadament, necessita sobretot destruir qualsevol vincle entre els Països Catalans perquè sap que, units, som un contrapès irreductible a la seua concepció uniforme d’allò que ha de ser un estat i per a tenir una idea del seu paper en el món; són els que van contra nosaltres, pels segles dels segles. Però, compte: no és que ens odien perquè siguem diferents; ens odien, en tot cas, perquè no aconsegueixen, per més que ho intenten, de fer-nos diferents d’això que som. Per això van tan encesos i passats de rosca ara, quan fa una temporada que estan excitats per les reaccions populars als seus desficacis i imbecil·litats –dels crims de Mazón a la derrota del PP i Vox en el referèndum castellanitzant. I quan aquella broma històrica del blaverisme i la rechió ja s’ha esvaït, substituïda pel nacionalisme espanyol de l’extrema dreta més brutal. Mireu les grades ultres de Mestalla quines banderes porten avui i quines portaven fa vint anys.

És ben sabut que això de la “regionalització” valenciana, això d’inventar-se una valencianitat fictícia, és un fenomen polític, pilotat de Madrid estant. És l’intent deliberat de convertir-nos en una província pintoresca, en un museu folklòric sense substància, en un apèndix dòcil de l’altiplà. Per això boten com cabirols quan senten versos com els d’Estellés que proclamen que allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble o que volem una pàtria lliure, lluminosa i alta. Res no els fa més mal, efectivament, que el fet que siguem un poble amb consciència pròpia.

I és això que la regidora maleducada del PP a Godella demostra amb una sinceritat brutal definint Estellés de “poeta de l’odi, de l’ordinariesa i el catalanisme”. Traduït: poeta que no accepta l’ordre establert ni les ordres, poeta que parla clar i català fins i tot després de mort i poeta que fa de ser valencià una manera de ser ciutadà del món, sense necessitat de subordinar-se a Espanya. Pecat mortal. Vade retro, Satanàs.

A tots aquests espanyols de professió –no de filiació– els irrita que els valencians, i els catalans en general, ens neguem a convertir-nos en allò que ells volen que siguem: uns pobres espanyols de segona, cambrers obedients de platja, amb una cultura reduïda a la paella i les Falles, amb una llengua confinada a l’àmbit domèstic i folclòric, a dir “terreta” o “mascletà”, a tot estirar, amb una bandera que intenten que renegue de les quatre barres que són també el seu motiu principal i que ocupen la majoria del drap. Per això cada volta que un valencià reivindica Estellés, cada volta que parlem català a l’esfera pública, cada volta que reconeixem els nostres vincles amb la resta de la catalanitat, cada volta –també– que fem com a valencians conscients de ser-ho un diari per a tots els Països Catalans, frustrem el seu projecte de desmembrament cultural. I boten i s’exciten i perden els estreps.

La seua resposta, no en saben tenir cap més ni en podem esperar cap més, és la violència. Trinxar els nostres símbols, literalment. Utilitzar-los “per tapar forats”, com confessa sense vergonya la regidora del PP. Però quina metàfora trobaríem millor que aquesta per a descriure això que aquesta gent vol fer amb la nostra cultura i llengua? Trinxar-la i utilitzar-la per tapar forats, sí, per amagar les esquerdes d’un projecte nacional espanyol sempre en crisi, sempre necessitat d’enemics per a mantenir-se cohesionat.

L’odi als valencians i a la nostra cultura no l’hem de confondre, doncs, amb un sentiment irracional, perquè és una política d’estat calculada. L’odi contra tots nosaltres –de Portbou a Guardamar– és l’allioli que dóna cohesió a aquest guisat mal cuit que és Espanya, un imperi frustrat que va fer tard a tot, una nació tardana que encara ni sap què és ni on viu i un estat incapaç d’articular un projecte modern que respecte la diversitat, que respecte simplement allò que són els seus –mal que siga involuntàriament i per tan poc temps com puguem– ciutadans. Ells necessiten odiar-nos per a justificar la seua existència, necessiten convertir-nos en “l’altre” a odiar, per poder-se definir així a si mateixos. Som allò que veuen horroritzats en l’espill de la seua ambició.

Continuem recitant Estellés, doncs –ho farem demà a Burjassot en la cloenda del seu Any– i, sobretot, continuem fent país. Que és això que els fa més ràbia: que després de segles de maldar per separar-nos, de negar la nostra existència, d’intentar reduir-nos a un poble de meninfots, continuem obstinats a ser qui som. I a proclamar-ho als quatre vents.

 

PS1. Avui, dissabte, a València hi haurà una altra gran manifestació, la cinquena, contra Carlos Mazón. Aquestes darreres setmanes la nostra cap de redacció, Esperança Camps, ha anat parlant amb tot de familiars dels morts de la gota freda, en un treball excepcional de conservació de la memòria pública. Avui us n’oferim un altre capítol, amb la veu de Toñi Garcia, que va perdre el marit i la filla: “Sóc ací per ells, lluitaré fins al final perquè sé que ells ho farien per mi”.

PS2, Il Foglio és un diari italià interessant, més enllà de les seues posicions polítiques, que ara ha fet un experiment sorprenent: una edició del diari feta sols amb intel·ligència artificial, sense participació de periodistes humans. Com es preveia, la iniciativa ha suscitat un enorme rebombori que ens explica Annabelle Timsit, de Milà: “Què passa quan deixes un diari en mans de la intel·ligència artificial? A Itàlia han fet la prova”. Val a dir que la imatge que acompanya l’article l’hem feta a la redacció de VilaWeb amb l’ajut de la intel·ligència artificial, cosa que fem constar perquè cap lector no s’enganye.

PS3. Esperàveu topar, com fan tants diaris, amb un mur de pagament que no us deixàs llegir aquest editorial? No és l’estil de VilaWeb. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Si us en feu, els vostres diners els transformarem en articles, dossiers, opinions, reportatges o entrevistes i aconseguirem que siguen a l’abast de tothom. I tots hi eixirem guanyant.