El Bloc Quebequès confiava d’aconseguir un resultat històric en aquestes eleccions federals al Canadà, aprofitant l’enfonsament del Partit Liberal anunciat en els sondatges. Tanmateix, el context internacional, marcat per l’amenaça del president dels Estats Units, Donald Trump, i el reforç del sentiment de la solidaritat canadenca han capgirat les expectatives. Els liberals s’han recuperat miraculosament i, finalment, el Bloc ha quedat lluny del seu millor resultat i ha perdut un terç dels diputats que tenia.

Segons les projeccions de CBC, el Bloc ha passat dels 35 diputats de la legislatura anterior a 23, tot i mantenir victòries importants en circumscripcions clau, com ara Gaspésie-Les Îles-de-la-Madeleine-Listuguj i Lac-Saint-Jean. El seu dirigent, Yves-François Blanchet, ha revalidat l’escó a Beloeil–Chambly i ha insistit que no es presentava per ser primer ministre, sinó per defensar els interessos del Quebec i oferir-se com a soci responsable i competent al parlament federal.

La presència amenaçadora de Donald Trump en la campanya electoral ha canviat les prioritats d’una part important de l’electorat quebequès. Segons les enquestes d’Ipsos, molts votants han prioritzat la unitat canadenca per l’amenaça exterior i han deixat en segon pla les aspiracions sobiranistes. Aquest canvi d’enfocament ha reforçat els liberals, que han aconseguit de guanyar en 41 circumscripcions de les 78 que té el Quebec; el Bloc ha quedat en segon lloc, amb 25.

Mark Carney, el nou dirigent liberal, ha sabut aprofitar bé aquest clima d’inquietud. Durant la campanya ha promès que sota el seu govern no es posaran en qüestió elements fonamentals per al Quebec, com la protecció de la llengua francesa i el sistema de gestió de l’oferta agrícola, aspectes que Trump podria amenaçar en futures negociacions comercials.

Malgrat la reculada, el Bloc conserva una posició decisiva al parlament federal. La majoria liberal no serà possible, i això converteix el Bloc en una peça indispensable per a la governabilitat. Segons Stéphanie Chouinard, professora de ciència política al Royal Military College, una minoria liberal és “probablement el millor escenari per al Bloc”, perquè li atorga un poder d’influència que no tenia en la legislatura anterior.

En aquesta hipòtesi, el Bloc pot condicionar l’agenda del govern en qüestions importants per al Quebec, com ara la protecció de l’alumini, la defensa del francès i el reconeixement de la cultura quebequesa.

Han passat vint-i-quatre hores d’ençà de la gran apagada elèctrica que va paralitzar la península ibèrica i, malgrat els anuncis triomfalistes dels governs, la realitat és que continuem submergits en una penombra informativa tan preocupant com l’incident mateix.

Les autoritats s’han afanyat a proclamar que havia tornat la normalitat, en un acte reflex que ja forma part del manual bàsic de gestió política contemporània: declarar resolt un problema abans d’haver-lo entès.

Però quina és exactament aquesta “normalitat” que tant s’ha repetit avui als mitjans oficials? Certament no és la situació dels milers de passatgers que s’han trobat amb estacions de tren col·lapsades, amb trens que no funcionen; ni la dels municipis on encara avui s’han registrat talls intermitents o on no arriba l’aigua amb prou pressió; ni la d’aquells pacients a qui han ajornat les proves mèdiques; ni la de les escoles que han obert merament com a aparcament de criatures. La normalitat –proclamada sobretot pel PSOE– és, en realitat, una construcció retòrica, un artefacte comunicatiu dissenyat per enterrar sota una capa de tranquil·litzadora ficció institucional la crisi i la responsabilitat política corresponent.

I aquesta –em sembla a mi– és la veritable anomalia que hauríem d’analitzar: la creixent dissociació entre el relat oficial i l’experiència ciutadana. En aquesta crisi i en anteriors. Perquè un govern que declara superada una crisi mentre se’n mantenen vigents els efectes no comet simplement un error de càlcul, ans revela una concepció de la política en què la gestió de la percepció ha substituït la gestió de la realitat. En què –si em permeteu de dir-ho d’una manera potser massa brusca– l’anunci ha passat a ser més important que el fet. En què la comunicació institucional no serveix per a informar, sinó per a suplantar el debat necessari i evitar-lo.

Vint-i-quatre hores després del més gran col·lapse elèctric viscut a Europa, continuem sense saber amb precisió què va fallar, per què va fallar i, sobretot, quines mesures concretes es prendran per evitar que torne a passar avui mateix. I cal recordar, per tant, que en democràcia la transparència no és un luxe, sinó una obligació. Elemental. Els ciutadans tenim el dret de saber els detalls d’un incident que ha afectat la nostra vida de manera tan directa. No per a alimentar alarmismes –quina mania que els ha agafat amb això de les fonts oficials!–, sinó precisament per a evitar-los. Perquè quan el silenci institucional ocupa l’espai de l’explicació racional, són les teories més catastrofistes que tendeixen a imposar-se a l’imaginari col·lectiu.

Siga com siga, l’episodi que vivim de despús-ahir ençà evidencia una deriva particularment preocupant de la política contemporània, convertida cada vegada més en un exercici d’escenificació. Els governants semblen haver interioritzat que la seua funció principal no és resoldre problemes, sinó gestionar relats. No abordar les crisis, sinó declarar-les superades. No afrontar les vulnerabilitats sistèmiques, sinó negar-ne l’existència. I això és d’una profunda irresponsabilitat. Perquè cada volta que un govern proclama una falsa normalitat renuncia implícitament a l’obligació d’afrontar els problemes reals. I cada volta que es minimitza l’impacte d’un incident d’aquesta magnitud es dilueix la responsabilitat de prevenir-ne de futurs.

La societat moderna descansa sobre infraestructures essencials d’una fragilitat que l’apagada d’ahir va exposar amb claredat. Aquesta vulnerabilitat no es resol amb comunicats tranquil·litzadors, sinó amb inversions, planificació i protocols efectius. No necessitem polítics que ens asseguren que tot va bé quan és evident que encara no és així; necessitem institucions que garantesquen que els sistemes dels quals depèn la nostra vida quotidiana funcionen amb fiabilitat. 

I, sobretot, necessitem la veritat. Perquè en una democràcia madura, el dret de saber la veritat no és negociable. I perquè aquesta política d’anuncis triomfalistes, de fabricacions desconnectades de la realitat no tan sols insulta la intel·ligència dels ciutadans sinó que erosiona el fonament mateix de la confiança sobre la qual ha de construir-se qualsevol projecte democràtic sòlid. Recuperar l’electricitat era el primer pas a reclamar. Però recuperar la veritat és, ara mateix, igualment urgent.

 

PS1. Dit tot això, la recerca d’explicacions és també una feina que ens correspon als periodistes. Analitzar al detall què ha passat i per què. En aquesta línia us recomane aquest article de Jordi Goula sobre les conseqüències econòmiques de l’apagada, i aquest altre de Marc Belzuncesaquest altre de Marc Belzunces que explica una cosa que molta gent s’ha preguntat: per què si tinc plaques solar no tinc llum?

PS2. Els independentistes quebequesos tenien uns sondatges magnífics que els feien somiar un resultat històric i, tanmateix, en les eleccions federals canadenques han perdut un terç dels escons. La tenalla dels grans partits federals i les fanfarronades de Trump han capgirat la situació, tal com expliquem en aquest article. D’una perspectiva més general, Rachel Pannett, Frances Vinall, Amanda Coletta i Victoria Bisset ens expliquen de Toronto estant les cinc grans claus que han marcat aquestes eleccions canadenques.

PS3. Aquest vespre el FC Barcelona s’enfrontarà a l’Inter de Milà en una semifinal apassionant de la Lliga de Campions. Tots sabem el significat que té el Barça més enllà del futbol. Però i l’Inter? Ho expliquem ací: “L’Inter de Milà, inventor del ‘catenaccio’, un altre gran club europeu perseguit pel feixisme”.

PS4. Aquests dies VilaWeb ha treballat fent honor al servei públic que entomem com un deure professional, essent com som una empresa privada. Perquè, enmig de la crisi a causa de l’apagada, el nostre únic pensament era com fer arribar als ciutadans la informació més precisa i completa possible. Però, a diferència dels mitjans públics, nosaltres depenem dels diners dels nostres lectors i no tenim res assegurat. Ens ajudeu fent-vos-en subscriptors?.

Qui recorda avui els il·liris, els pictes, els antics prussians, els escites, o a casa nostra els mateixos ibers? Cert, d’aquesta població de la conca mediterrània n’ha quedat el nom geogràfic de tota la península, ja que el nom romà d’Hispania el monopolitza un dels regnes que s’hi fundaren posteriorment i creixé deglutint els altres. Però a banda del nom, què en resta dels ibers? Signe inequívoc de la subjecció dels pobles és l’expropiació del gentilici. I res no delata tant l’assimilació com dissociar el nom i l’origen. Quan ser català consisteix exclusivament a residir en una circumscripció administrativa, conservant ad libitum la identitat nacional d’origen, la conseqüència és la pèrdua de significat de l’apel·latiu. No pot ser de cap altra manera, perquè la identitat implica precisament que l’ésser coincideix amb ell mateix malgrat els desplaçaments.

Crida l’atenció que els qui promouen una catalanitat lliure de compromís, quan els convé sí que respecten el criteri d’origen. Picasso, educat en una Barcelona substancialment catalana i lligat afectuosament amb el país, passa per ser un pintor malagueny. Leo Messi, format a la Masia d’ençà que tenia tretze anys, és per a tothom i per a ell mateix un futbolista argentí. I ningú no ho discuteix, perquè el grau d’integració, ço és, de compromís amb un país i la seva cultura, és una prerrogativa de la persona. En canvi, el novel·lista extremeny Javier Cercas, que escriu idiomàticament i ideològicament en espanyol, es mou en l’ambigüitat com un vulgar oportunista. Quan convé, és fill predilecte d’Hibahernando, vila de Càceres, però alhora pot protagonitzar l’acte de Sant Jordi al Palau de la Generalitat sense que l’escàndol sacsegi la cadira del molt honorable president Illa. Perquè Catalunya és terra d’acollida, país d’immigrants, obert i dialogant…  totes aquestes coses que ja sabeu, i perquè ara toca descatalanitzar fins i tot les festes populars amb el pretext que són de tothom. I ja que Sant Jordi és, entre més coses, la festa dels llibres, cal simbolitzar la desnacionalització de la cultura honorant per damunt de tots un escriptor fanàticament anticatalà.

L’anticatalanisme de Cercas, com ell mateix, és un producte de la guerra civil que encengueren els seus parents falangistes, que l’escriptor ha convertit sentimentalment en víctimes de les circumstàncies. El missatge “conciliador” de Cercas és que tots som productes de la guerra civil espanyola i al capdavall tenim una història en comú, que no convé escodrinyar gaire. Ara, com deia Manuel Vázquez Montalbán, novel·lista també de llengua espanyola però als antípodes ideològics de Cercas, la història compartida no és igual vista d’una banda del canó com de l’altra. Una història de vencedors i vençuts per força ha de ser dicotòmica, però Cercas resolgué la dicotomia a Soldados de Salamina narrant l’afusellament fallit de Rafael Sánchez Mazas i exalçant la comunió humana a banda i banda d’un fusell. Així responia a les reclamacions del moviment per la recuperació de la memòria històrica proposant la unió mística entre el feixista espanyol i un milicià català, la identitat del qual s’esvaeix en la moral de l’oblit que vol transmetre la novel·la. La virtut del perdó, desconeguda pels cristianíssims franquistes, s’esgrimeix com un xantatge sentimental per a refermar l’status quo amenaçat pels activistes de la memòria.

El sentimentalisme del bon samarità reencarnat en un milicià anònim fou la clau de l’èxit de la novel·la, paradoxalment considerada per alguns crítics pionera de la memòria històrica. Paradoxalment i acríticament, perquè l’obra de Cercas és un exemple d’antimemòria, ço és, de tergiversació i oblit. Tergiversació dels fets i de la genealogia dels fets que el portaren, encara infant, a una Catalunya violentament arranada, on es crià amb la consciència de pertànyer a la nissaga dels vencedors. No és pas l’origen geogràfic sinó la història familiar que en el Cercas adult s’expressa en un menyspreu patològic pels catalans que defensen els drets elementals d’un poble i en una notable predisposició a afalagar els poders més rancis.

L’apòcope semàntica de “català”, la  restricció del significat i les implicacions del gentilici, compleix una doble funció. D’una banda, neutralitzar la nació històrica reduint-la a una simple demarcació administrativa, com pot ser-ho l’Extremadura nativa de l’escriptor. I d’una altra banda invisibilitzar-la de portes enfora, presentant com a espanyols els èxits catalans i les persones que els culminen. Cercas mateix, que es reclama català per a reivindicar una Catalunya reduïda a la mida del seu estrat social, fora de Catalunya esdevé espanyol a tots els efectes. Aquesta ambivalència segons l’ocasió és la seva idea de conciliació. Altrament, defensar la nació torturada físicament i escanyada culturalment és perillosíssim, diu a tothom que l’escolta; més perillós que el feixisme, el qual, com a cosa passada, és fàcil de tractar. El gran repte que afronta actualment la democràcia és la voluntat popular de llibertat per a Catalunya. I en això estaríem d’acord, si no fos que Cercas ho entén a l’inrevés. Ell no entén pas democràcia en el sentit d’equitat amb les nacions oprimides, sinó en el sentit de salvaguardar en la norma i amb els mitjans repressius de l’estat privilegis adquirits antidemocràticament. Per a Cercas votar en un referèndum d’autodeterminació és més perillós que les camises blaves dels seus parents o les camises negres i marrons dels aliats històrics dels seus parents.

La disfunció del gentilici arriba fins l’areferencialitat quan abaixa les últimes defenses de la identitat en un exercici d’obertura absurd. És la darrera fase de la desconstrucció nacional. Per a entendre-hi res cal acudir al pleonasme, recurs molt català, avesats com som a reblar les dites per inseguretat comunicativa. Me’n vaig adonar fa anys, quan una col·lega madrilenya em preguntà si jo era català i, en respondre afirmativament, va precisar: “Però català, català?” El desglossament de la identitat, evidentment relacionat amb la diglòssia, era un reconeixement espontani del desdoblament de la societat catalana en personalitats asimètriques. Com en tota esquizofrènia, l’alienació de la personalitat original en benefici d’una de diferent té un origen traumàtic, però d’aquest trauma ni Cercas ni Illa no en volen saber res. Per això, o neguen la persistència del mal, com fa Illa, o el desorbiten com Cercas, a fi de rematar en “democràcia” allò que començaren els seus en destruir-la.

El proppassat 26 de març, la Unió Europea va publicar una guia en què instava els ciutadans a disposar d’un lot que permetés la supervivència d’una família durant tres dies. Més enllà de l’alarma que causa la possibilitat d’un conflicte armat, el missatge de la UE pretenia que tots estiguéssim preparats per a una emergència, incloent-hi catàstrofes naturals –com la gota freda de València– o pandèmies, com la del coronavirus.

La “motxilla per a setanta-dues hores” no és una cosa nova. Ja hi havia recomanacions d’organismes com UNICEF per a països en què els desastres climàtics són freqüents. El nom no es va triar a l’atzar: “motxilla”, perquè ha de ser una cosa còmoda de transportar, i “setanta-dues hores” perquè és el temps que triguen a arribar els serveis d’emergència.

Dins aquesta motxilla, s’hi han de ficar unes quantes coses, però és molt important d’incloure-hi menjar que ens proporcioni l’energia i els nutrients necessaris. A més, han de ser aliments que no es facin malbé ràpidament i fàcils de transportar i consumir.

El més bàsic

El primer producte de la llista és l’aigua, el més necessari. Es pot sobreviure setmanes sense menjar, però sense aigua, només uns dies. Quanta aigua cal? Doncs depèn de molts factors, entre els quals, el clima.

El mínim és un litre d’aigua diari per persona, i també s’hi pot incloure alguna pastilla potabilitzadora. A més, cal pensar en els elements minerals. No seria mala idea algun sobre de sèrum fisiològic o gels rehidratants.

D’altra banda, els aliments que triaríem serien principalment liofilitzats –llet en pols, sopes de sobre, etc.– i enllaunats, o barretes energètiques. També hem de pensar si algú té necessitats especials, com ara, gent gran o persones amb intoleràncies alimentàries. I en cas que hi hagi nadons, cal incloure-hi llet de fórmula.

La dieta pot ajudar-me a bregar amb l’estrès?

Recordem que és un lot bàsic per a sobreviure a una situació d’emergència, i que, per tant, és normal que hi hagi aliments diferents del que normalment incloem en la nostra dieta. Ara bé: és imprescindible anar-lo revisant per retirar-ne els productes que caduquen.

Què passa si ens veiem obligats a fer ús dels aliments del lot? Els aliments emmagatzemats poden ajudar-nos a disminuir l’estrès de la situació? En moments d’estrès sostingut, el nostre cos pateix els efectes negatius del cortisol, la principal hormona que s’allibera. Alhora, disminueixen la serotonina i la melatonina, responsables de la nostra sensació de benestar i estat d’ànim positiu.

La bona notícia és que hi ha aliments que fan baixar el cortisol, i d’altres que fan augmentar la serotonina i la melatonina. Són aquests:

• Xocolata negra: les varietats amb 75% o més de cacau tenen una gran quantitat de flavonoides. Aquestes molècules han demostrat que fan disminuir el cortisol. També són grans antioxidants, que va molt bé per a la salut cardiovascular.
• Fruita seca: és rica en magnesi i potassi, que ajuden a disminuir el cortisol en sang i, a més, fan augmentar la melatonina.
• Llegums: no tan sols són fantàstics per a evitar la diabetis tipus 2 i les malalties cardiovasculars, sinó que també poden mantenir el cortisol en nivells estables.
• Peix blau: els àcids grassos d’Omega-3 dels peixos són ben coneguts pels seus beneficis per a la salut cardiovascular. A això, cal afegir-hi l’efecte modulador sobre l’eix hipotàlem-hipòfisi-adrenals i l’alliberament de cortisol.
• Lactis: qui no s’ha pres mai un got de llet calenta abans d’anar al llit? El seu alt contingut en triptòfan, aminoàcid que utilitzem per sintetitzar la serotonina i la melatonina, fa que dormim més bé i estiguem més tranquils.

En resum: en el lot, podrien afegir-s’hi algunes llaunes de llegums i de peix blau, una rajola de xocolata negra, fruita seca i un paquet de llet en pols.

I després de les setanta-dues hores?

Sovint, no cal experimentar una situació d’emergència per a viure períodes d’estrès. De fet, la majoria vivim en un estat constant d’inquietud. Així i tot, podem aconseguir que aquesta sensació incòmoda d’estrès i ansietat es redueixi. Com?

Hi ha petits canvis en els nostres hàbits que ens poden ajudar. Per exemple, trobar-se amb els amics o anar a la muntanya d’excursió, però, sobretot, menjar sa i equilibrat seguint una dieta mediterrània. La dieta no tan sols descriu què mengem, també fa referència a l’ambient, l’exercici físic i la interacció social. Tots aquests aspectes han demostrat la seva funció com a antidepressius i ansiolítics.

Hi ha molts estudis que demostren que la dieta mediterrània és un “estil de vida”  excel·lent per a millorar la salut física i mental. L’oli d’oliva, per exemple, el protagonista indiscutible de la dieta mediterrània, ens aporta molts beneficis. És antihipertensiu, antioxidant i també ansiolític. Al costat d’una gran varietat de fruites, verdures, llegums, fruita seca i peix, conforma el patró de dieta més recomanat per a mantenir allunyats l’estrès i l’ansietat.

Gaudiu de la bona companyia i els bons aliments. És la millor motxilla per a fer front a l’estrès i, ja que hi som, estar ben preparats en casos d’emergència.

 

Ana Belén és llicenciada en biologia i doctora en Ciències de la Salut. També és professora titular a la Universitat de Jaén. Isabel Prieto és catedràtica de fisiologia a la Universitat de Jaén.

Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation. 

 

El govern espanyol va començar la feina per a la reducció de la jornada laboral el gener del 2024. El projecte de llei s’havia d’aprovar ahir al consell de ministres, però l’apagada va obligar a ajornar la decisió a avui, però s’ha tornat a ajornar. Finalment, caldrà esperar una setmana més, pel cap baix, perquè s’aprovi la reducció de 40 hores setmanals a 37,5. És la segona vegada que el text, pactat amb els sindicats majoritaris, passa pel consell de ministres. La norma surt de l’acord de govern entre el PSOE i Sumar i té el rebuig de les patronals.

Quan entrarà en vigor?

L’objectiu és que la normativa es publiqui al BOE abans de l’estiu. D’aquesta manera, les empreses podran tenir uns mesos d’adaptació: abans d’acabar l’any s’haurà d’aplicar el nou horari. Amb l’aprovació al consell de ministres, el següent pas és que es remeti al congrés espanyol, on els grups parlamentaris encara podrien decidir si fan una esmena a la totalitat o hi introdueixen alguna esmena parcial. En tot cas, el govern espanyol necessita la majoria de la cambra perquè el text prosperi. De moment, un obstacle per a l’aprovació pot ser el de Junts, que no ha fixat una posició clara.

Qui se’n beneficia?

Aproximadament, dotze milions de persones que fan feina 40 hores setmanals. També se’n veuran afectades les persones que tinguin jornades de més de 37,5 hores: és a dir, nou milions més. Una part significativa de la població activa veurà reduïda la jornada laboral sense que això tingui cap repercussió en el salari.

Què passa amb els contractes a temps parcial?

Els contractes a temps parcial d’una durada de 37,5 hores setmanals o més es convertiran automàticament en contractes a temps complet. Els treballadors amb jornades inferiors tindran garantit el dret de mantenir el nombre d’hores que feien abans de la reforma, a més d’un augment proporcional del salari.

Quins són els sectors més afectats?

La reforma incidirà en sectors en què les hores de feina pactades són les més elevades. Per exemple, el de l’agricultura, l’hoteleria, el comerç i les comunicacions.

Sancions

Es multarà amb un màxim de 10.000 euros les empreses per cada treballador que incompleixi el registre horari i la reducció de la jornada setmanal màxima de 37,5 hores. Es prohibeix també que les empreses intentin de compensar la disminució de les hores amb modificacions de les condicions de treball unilaterals.

Quantes hores es fa feina als països europeus?

Als Països Baixos, la jornada laboral és de 30,9 hores setmanals de mitjana. A Noruega, 33,3; a Àustria, 33,6; a Dinamarca, 34,2; a Alemanya, 34,5; a Bèlgica, 34,8, i a França, 35.

Ara bé, també hi ha països on es fan més hores: a Sèrbia i a Suïssa, les jornades són de 43,3 hores setmanals. A Islàndia arriben a les 42,5 hores, i a Bòsnia i a Grècia, a les 42,4.

Mesures més enllà de la reducció horària

Una mesura que entrarà en vigor és la reformulació del control horari. Haurà d’estar més digitalitzat i es reforçarà amb nous protocols d’inspecció.

Hi haurà més vacances?

La resposta és que no: es mantindrà el mínim de 30 dies naturals de descans retribuït que figura a l’estatut dels treballadors. Ara bé, les empreses sí que hauran de reorganitzar els horaris i els torns per fer complir la normativa.

 

L’endemà de Sant Jordi, la poeta Dolors Miquel, una de les grans, va penjar això a les xarxes: “Vaig rebre la rosa. I vaig comprar dos llibres. Tot perfecte… però. Més enllà del moment eufòric d’alegria compartida sempre sento una profunda buidor.”

Vaig passar la diada de Sant Jordi a Lleida, del matí al vespre, a la rambla de Ferran. Que bonic! Va passar tanta gent, petits i grans, la majoria amb rostres somrients, saludant els coneguts, vibrant amb la festa! Els escriptors passàvem d’una paradeta a una altra, les que tenien muntades les llibreries, les de les editorials de Ponent (Fonoll i Pagès). Allà vaig compartir taules (jo, de signatures poques, que no es tracta d’enganyar ningú) amb col·legues de la cultura que ho petaven (uns més que uns altres, tant se val): Teresa Ibars, Anna Sàez, Juan Cal, Toni Prim, Francesc Baena, Ivet Eroles, Carles Sanuy, el gran poeta Jordi Pàmias… Un ambient de concòrdia entre tots. Una passada!

L’endemà de Sant Jordi era a la capital, vaig agafar el carrilet cap a Barcelona i vaig comprovar que en el meu vagó no havia canviat res: la gran majoria dels passatgers miraven el mòbil, alguns teníem la mirada perduda i, eureka!, una noia llegia un llibre, de biblioteca, ho sé perquè estava folrat. A les biblioteques se celebra Sant Jordi cada dia: ningú no provoca competicions estèrils, tothom tria els llibres que vol sense influències externes i, sortosament, no deixen de tenir persones que les freqüentem. 

Cues per a signar llibres a la diada, només en vaig veure una, si més no al matí: era per obtenir un exemplar de la traducció al lleidatà (si tal cosa la filologia ho accepta) d’El petit príncep. Fenomen curiós: reivindicar el lleidetanisme (sic) escrit em recorda el “leridanismo” que va sorgir en temps franquistes, fer-ho amb parada pròpia, obtenir l’atenció de la gent. I, planant sobre tot això, el seu autor, Robert Masip, que és membre actiu d’Aliança Catalana al Segrià. Quina por! No sé si Antoine de Saint-Exupéry es mereixia que el fanatisme xenòfob s’hi apropés amb tanta expectació. (I sí, jo sóc dels qui creuen que la ideologia de les persones no pot separar-se d’allò que diem i fem. Encara no s’ha inventat un bisturí que ho pugui aconseguir.)

L’endemà de Sant Jordi vaig llegir alguns articles que reflexionaven sobre els problemes que amaga la festa: la competència deslleial entre les editorials independents i aquelles altres que hi ha sota el paraigua de grans empreses, darrere les quals hi ha estratègies que no tenen res que veure amb la literatura i que, malauradament, un cert periodisme en fa seguidisme carronyaire. Em semblen especialment interessants els articles de Laura Huerga i els de Bernat Puigtobella. Tots dos encaren el problema de fons, que té a veure, a parer meu, amb el funcionament del capitalisme i, ensems, amb l’actitud pusil·lànime de la política institucional, a la qual ja li sembla bé que el llibre –i la cultura en general– respongui a la facturació abans que a la creació que no aspira com a primer objectiu a ocupar les llistes de vendes.

Mentre era a les taules de la rambla de Ferran, amb un somrís pel meu fracàs com a “dedicador”  de llibres, tenia temps de rumiar: sobre les editorials que no paguen els autors, com els pagesos que no cobren per les collites; sobre els grans fracassos del món editorial, com el que va protagonitzar Joan Abellà al capdavant d’Enciclopèdia Catalana, a qui s’ha acabat premiant la incompetència, com denunciava amb rotunditat Assumpció Maresma… També vaig tenir temps per a pensar en utopies sarcàstiques: que una possible solució per a les descompensacions de la diada del 2026 fóra que les editorials independents busquessin alternatives a la competència deslleial. Fer manifestacions que, en comptes de reivindicar drets, oferissin a peu de carrer llibres de poesia, d’assaig, de narrativa no expressament banal. Que assaltessin les riuades de gent amb bon humor i perseverança, i ens fessin entendre que si compres sempre la mateixa mena de producte t’acaben sortint crostes al cervell, com als posseïts de la sèrie The Last of Us.

L’endemà de Sant Jordi, el periodisme servil ens indicava que els llibres més comprats, és a dir, que els autors més venuts (“que s’ha deixat subornar a canvi de diners o d’algun altre benefici material”, diu el diccionari, ha ha ha!) eren Xavier Bosch, Javier Cercas, Xavier Sala i Martín… Els qui, davant d’aquests noms, i altres que enguany ens han deixat tranquils (la Rahola, periodistes de “la nostra”…), no hi veieu el problema, per més que ho intentés, no podria convèncer-vos que el problema hi és. I, si us plau, no em digueu que cadascú compra el que li rota. Que això seria cert si tots els productes s’oferissin en igualtat d’oportunitats. Però davant dels monopolis, només pots lluitar contra allò que es divulga fins a l’extenuació si tens un mínim interès a espigolar entre el que t’ofereixen aquelles editorials que no tenen prou poder per a anunciar-se impúdicament.

L’endemà de Sant Jordi, aquest endemà que dura més de tres-cents dies, ens oblidarem de la lectura economicista del dia del llibre i de la rosa. I recordarem la festa que significa aquella jornada, l’alegria de la gent i la vocació de ser un poble culte. Encara que, sobtadament, ens assalti la profunda buidor de què parlava Dolors Miquel.

The Washington Post · Rachel Pannett, Frances Vinall, Amanda Coletta i Victoria Bisset

El Partit Liberal del Canadà, encapçalat per Mark Carney, s’ha proclamat guanyador d’unes eleccions generals sota l’ombra de Donald Trump, que ha començat una guerra comercial contra el país i ha amenaçat repetidament d’annexionar-lo als Estats Units.

Ara com ara no s’ha aclarit si els liberals encapçalaran un govern en majoria o en minoria, perquè l’escrutini no s’ha acabat. Sigui com sigui, Carney ara haurà d’enginyar-se-les, com a primer ministre, per mitigar l’impacte dels aranzels d’un 25% imposats per Trump a bona part de les exportacions canadenques. I això sense parlar de les repetides insinuacions del president nord-americà de convertir del Canadà en el “cinquanta-unè estat” dels Estats Units.

Aquestes són les cinc grans claus dels resultats electorals.

1. Els votants canadencs veuen Carney com l’antídot contra Trump

En la campanya, les preocupacions tradicionals dels votants canadencs han anat deixant pas a la gran preocupació que el país sencer s’ha marcat com a prioritària aquests darrers mesos: com fer front a Trump. Les eleccions han acabat convertint-se en un referèndum sobre la manera de protegir el país de les turbulències econòmiques i geopolítiques provinents de la Casa Blanca.

Trump ha anunciat aranzels sobre algunes de les exportacions més importants del Canadà als Estats Units, com ara les peces d’automòbils, cosa que ha empès el govern canadenc a imposar aranzels recíprocs a les importacions provinents dels Estats Units. Aquests darreres mesos també ha aparegut una campanya ciutadana, coneguda per “Buy Canadian” (‘Compra canadenc’), que vol esperonar els consumidors a boicotar les marques dels EUA en favor dels productors canadencs.

Per si no n’hi hagués prou, les repetides amenaces d’annexió de Trump han desfermat la ira milions de canadencs. Al febrer, l’ex-primer ministre Justin Trudeau digué als dirigents empresarials que creia que les insinuacions del president nord-americà sobre l’annexió del Canadà anaven de debò, amb els recursos minerals del país com a objectiu principal. Carney, que rellevà Trudeau al capdavant del Partit Liberal al març, ha sabut capitalitzar l’angoixa dels votants sobre Trump durant la campanya.

El candidat conservador Pierre Poilievre, per contra, ha vist com la seva afinitat política amb Trump, que fins fa pocs mesos li havia estat un gran avantatge, se li girava en contra. Al gener, el Partit Conservador encapçalava els sondatges, més de vint punts per sobre dels liberals; abans-d’ahir, a les eleccions el candidat del partit a la circumscripció de Poilievre li arrabassà l’escó.

2. Carney vol negociar amb els EUA, però reitera que el Canadà té més opcions

Carney, economista i ex-cap dels bancs centrals del Canadà i del Regne Unit, es presenta com un expert a gestionar crisis econòmiques, singularment ben preparat per a fer front al caos econòmic de Trump. En campanya, digué: “L’antiga relació del Canadà amb els Estats Units, basada en l’aprofundiment de la integració de les nostres economies i en una estreta cooperació militar, s’ha acabat.”

Així mateix, ha explicat que alguns sectors de l’economia canadenca continuaran profundament integrats amb els Estats Units, i que provarà de negociar una nova relació comercial i de seguretat amb Trump. Però també s’ha mostrat disposat a estrènyer vincles amb alguns altres socis estrangers, d’Europa a l’Àsia.

En el discurs de victòria, Carney assegurà que es reuniria amb el president dels Estats Units per tractar “la futura relació econòmica i de seguretat entre dues nacions sobiranes”, però matisà que el govern canadenc no perdria de vista que tenien “moltes, moltes més opcions que els Estats Units”.

La ministra d’Afers Estrangers canadenca, Mélanie Joly, ha expressat la voluntat que el Canadà estrenyi vincles amb els països europeus. En una reunió de ministres d’Afers Estrangers del G-7 al març, Joly declarà: “Que els Estats Units puguin fer-nos això a nosaltres, el seu millor amic, vol dir que ningú no està fora de perill.”

3. El món també vol estrènyer vincles amb el Canadà

En els missatges de felicitació a Carney per la victòria electoral, molts dirigents mundials s’han centrat a remarcar la importància estratègica del Canadà enmig del panorama geopolític actual, marcat per l’agitació política i econòmica. “Vós encarneu un Canadà fort enfront dels desafiaments actuals”, escrigué el president francès, Emmanuel Macron, en un missatge a Carney. El primer ministre australià, Anthony Albanese, digué: “En un moment d’incertesa global, espero continuar treballant amb vós per aprofundir en l’amistat entre les nostres nacions.”

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski elogià “la fermesa moral del Canadà a l’hora de donar suport a Ucraïna, de l’ajuda militar, financera i humanitària fins a la imposició de sancions contra Rússia”.

Els missatges de la Xina i l’Índia, amb els quals el Canadà ha tingut una certa diplomàtica aquests últims anys, també han remarcat la voluntat d’estrènyer llaços amb Òttawa. El portaveu del Ministeri d’Afers Estrangers xinès, Guo Jiakun, digué: “Volem reforçar les relacions entre la Xina i el Canadà sobre la base del respecte, la igualtat i el benefici mutu.” La relació entre ambdós països empitjorà significativament l’any 2018, quan el Canadà detingué un alt executiu tecnològic xinès i Pequín empresonà dos canadencs, en una decisió que Òttawa anomenà “diplomàcia d’ostatges”. Tots tres van ser extradits als països d’origen respectius l’any 2021.

La relació de l’Índia amb el Canadà també tocà fons el 2023, quan Trudeau atribuí a agents del govern indi l’assassinat d’un dirigent separatista sikh al Canadà. Però ahir el primer ministre indi, Narendra Modi, digué que confiava a treballar amb Carney “per a enfortir la relació entre els nostres països i aconseguir noves oportunitats per a la nostra gent”.

4. Els partits minoritaris han estat les víctimes col·laterals de l’ascens dels liberals

Gran part del suport electoral als liberals ha estat a costa dels partits minoritaris. La xifra de vots i diputats dels conservadors ha augmentat en comparació amb les darreres eleccions, l’any 2021, però amb aquest creixement no n’hi ha hagut prou per a contrarestar l’auge del partit de Carney.

Jagmeet Singh –el cap del Nou Partit Democràtic (NDP), d’ideologia més progressista que no els liberals– anuncià durant la nit que dimitiria arran del pobre resultat del seu partit, que ha passat de 25 diputats a tan sols 7: Singh mateix, de fet, ha estat un dels diputats que han perdut l’escó. El Bloc Quebequès, independentista, també ha perdut escons: de 32 a 23. En cas que Carney no aconsegueixi la majoria absoluta, l’enfonsament dels partits petits podria complicar la formació d’un govern en minoria.

Els governs en minoria són habituals al Canadà: els darrers dos executius de Trudeau, sense anar més lluny, han hagut de recórrer al suport de partits més patits per a aprovar lleis. Quan encara no s’ha acabat el recompte electoral, Carney sembla encaminat a governar en minoria: sigui com sigui, el tomb dels votants cap als dos grans partits –en detriment de la resta– ha estat una de les grans tendències d’aquestes eleccions.

5. Els resultats podrien fer preveure un canvi de fortuna per als polítics populistes de tot el món

El resultat de les eleccions canadenques podria fer pensar en un canvi de fortuna per als polítics alineats amb Trump arreu el món. A les eleccions de l’any passat, els electors sovint es decantaren per l’oposició en detriment dels partits de govern, i les formacions de dreta populista van anar a l’alça en països com ara Àustria i França. Fins a l’arribada de Trump a la Casa Blanca, el Canadà semblava tenir tots els números de continuar aquesta tendència.

Unes altres eleccions a què caldrà parar atenció seran les generals australianes d’aquest cap de setmana. El cap dels conservadors, Peter Dutton, ha proposat en la campanya moltes de les polítiques que han marcat les primeres setmanes del govern Trump, com ara l’eliminació dels programes de promoció de la diversitat del govern australià.

Els analistes pronostiquen que els paral·lelismes amb Trump podrien dificultar que Dutton arrabassés la presidència d’Austràlia al seu oponent, el primer ministre, Anthony Albanese. Aquestes darreres setmanes, de fet, els sondatges han registrat un canvi de tendència en favor del partit majoritari de centre-esquerra, els laboristes d’Albanese.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Diversos batlles del Baix Camp van rebre diumenge un avís d’una avaria al seu municipi. No hi havia cap avaria, semblava un fals avís. Però tot va agafar una altra dimensió quan dilluns a les 12.33 hi va haver la gran apagada a tota la península Ibèrica. I si algú els estava alertant de l’avaria? Hi havia ja un problema? Es preguntava avui Josep Bigorra, batlle de Vilaplana, al Baix Camp, a les xarxes.

Bigorra va ser un dels batlles que van rebre l’SMS per part d’edistribucion. Segons ha explicat a RAC1, el missatge l’informava d’una incidència en el subministrament elèctric, però l’avaria no existia. Cap veí va notar cap problema. Com que li va semblar estrany, va mirar a la pàgina web, i va veure que afectava diversos municipis de la comarca. Sorprès per la situació es va posar en contacte amb diversos batlles de la comarca, i tots li van dir al mateix, havien rebut l’avís, però cap veí els hi havia notificat una avaria. “No acabem d’entendre que és el que va passar, però tampoc volem fomentar especulacions” ha dit el batlle a RAC1.

En realitat, si només hagués sigut aquest SMS, tot plegat hauria quedat com un simple error d’edistribucion. És un nou servei, i per tant van pensar que era un error. Però clar, les especulacions es van activar quan l’endemà hi va haver la gran apagada elèctrica. A més, van comprovar que l’SMS que havien rebut el dia abans era real, ja que ahir durant l’apagada al mateix número li va enviar un missatge informant del tall de subministrament elèctric.

Diumenge a les 22.38 h de la nit vaig rebre SMS d'edistribucion informant d'una incidència en el subministrament, aleshores aparentment inexistent.

A l'entrar a la web sortia mitja comarca amb avaries.

Al cap de poc més de 12 hores apagada general… Hi havia ja un problema? pic.twitter.com/XHtXMFjsyY

— Josep Bigorra i Llauradó (@jbigorra) April 28, 2025

 

 

“Jo sincerament l’endemà no ho vaig relacionar” afirmava a RAC 1 Josep Sabaté, batlle de Castellvell del Camp (Baix Camp), qui també confirmava la mateixa situació.

El jutge disciplinari únic de la federació espanyola de futbol ha sancionat amb sis partits el defensa alemany del Reial Madrid Antonio Rüdiger pel llançament d’un objecte contra l’àrbitre del partit Ricardo de Burgos Bengoetxea durant la pròrroga de la final de la copa que va acabar amb victòria del Barça per 3 a 2. Com que la sanció és superior als quatre partits, l’haurà de complir a la lliga. Per tant, no jugarà més en el que queda de temporada.

[VÍDEO] Gran xiulada contra Felipe VI i l’himne d’Espanya en la final de copa

El defensa central havia estat substituït i era a la banqueta quan va perdre els estreps després d’una decisió arbitral. Així, des de l’àrea tècnica, va llançar un objecte contra l’àrbitre i després va haver de ser subjectat pels seus companys mentre proferia amenaces al col·legiat. El jutge de la federació ha catalogat els fets com a “violència lleu contra els àrbitres”.

 

El enfado de Antonio Rüdiger.#LaCopaMola #LaCasaDelFútbol pic.twitter.com/NKIcY3KLeU

— Fútbol en Movistar Plus+ (@MovistarFutbol) April 26, 2025

A banda, el lateral Lucas Vázquez també ha rebut dos partits de suspensió per envair el camp i protestar contra l’àrbitre. En ser una sanció inferior als quatre partits, el gallec la complirà a la copa de l’any vinent. El seu company, Vinícius Jr, que va fer exactament el mateix, ja no va ser sancionat durant el partit.

Ara bé, jutge disciplinari únic ha decidit de no sancionar l’anglès Jude Bellingham, que també va ser expulsat. A més, li ha retirat la targeta vermella en considerar que la redacció de l’acta de Ricardo de Burgos Bengoetxea, que deia que se li havia acostat per protestar després del partit amb actitud amenaçant, no coincidia amb els fets. Així, ha fet prosperar el recurs de l’al·legació amb vídeos presentats pel Reial Madrid.

El Barça va guanyar la copa en la pròrroga d’un partit disputat a Sevilla, que va acabar amb un resultat de 3 a 2, amb gols de Pedri, Ferran Torres i Koundé. El dia abans de la final, el Reial Madrid va provar d’empastifar-la amb una ofensiva sense precedents contra l’àrbitre.

El Madrid escalfa la final de la copa amb un vídeo incendiari contra l’àrbitre

Barcelona i Milà comparteixen molt més que el simple fet de ser els dos grans motors econòmics de la Mediterrània. A la història del futbol, el FC Barcelona i l’Inter de Milà han construït identitats que transcendeixen l’àmbit esportiu per convertir-se en autèntics fenòmens socials, cadascun amb una personalitat pròpia que reflecteix valors profundament arrelats a la seva història.

El FC Barcelona va ser fundat el 1899 i, amb el pas de les dècades, va assumir un paper que anava molt més enllà de l’esport. El seu lema “més que un club” encapsula a la perfecció aquesta dualitat. Durant el franquisme, el Barça es va convertir en un dels pocs espais on la identitat catalana podia expressar-se públicament, i va esdevenir un símbol de resistència cultural. La identificació entre el club blau-grana i Catalunya és tan profunda que és impossible entendre l’un sense l’altre.

Per la seva banda, l’Inter de Milà va néixer el 9 de març de 1908 com a resultat d’una escissió del Milan AC, precisament, amb una filosofia oposada a la d’aquest equip. Aquella nit, al restaurant Orologio de Milà, un grup de dissidents del Milan, entre ells, Giorgio Muggiani, un pintor que dissenyaria l’emblemàtic escut del club, va fundar el Football Club Internazionale. El nom “Internazionale” reflectia la voluntat explícita de crear un club obert als jugadors estrangers, en un temps en què el Milan només acceptava futbolistes italians. “Serem germans del món”, proclamaren els fundadors, i van establir una visió cosmopolita que ha perdurat fins avui.

Els primers anys de l’Inter van ser d’èxit immediat. El 1910, tan sols dos anys després de la seva fundació, ja aconseguia el seu primer scudetto. El creixement del club es va veure interromput per la Primera Guerra Mundial, però en la dècada dels anys vint i trenta, sota el règim feixista de Mussolini, l’Inter va viure una transformació forçada. El 1928, es va veure obligat a fusionar-se amb la Unione Sportiva Milanese i va canviar el seu nom a Ambrosiana per la pressió del règim feixista, que considerava el terme “Internazionale” massa cosmopolita i poc italià. Tot i això, el 1931 va recuperar part de la seva identitat quan passà a anomenar-se Ambrosiana-Inter i, finalment, amb la caiguda del feixisme el 1945, va recuperar el seu nom original.

En l’àmbit sociològic, el Barça ha aconseguit de transcendir les classes socials per convertir-se en un fenomen transversal a Catalunya, i ha unificat sensibilitats diverses sota els colors blau-grana. L’Inter, per la seva banda, ha estat tradicionalment associat a la classe mitjana-alta milanesa, en contrast amb un AC Milan més vinculat als barris obrers, encara que aquestes divisions s’han diluït considerablement amb el pas del temps.

L’època daurada de l’Inter va arribar a la dècada dels seixanta, sota la direcció tècnica d’Helenio Herrera. L’anomenat Grande Inter va aconseguir dues Copes d’Europa consecutives (1964 i 1965) i tres scudetti (1963, 1965 i 1966), i va establir una hegemonia europea basada en un sistema defensiu revolucionari. El catenaccio desenvolupat per Herrera, amb el llegendari Giacinto Facchetti com a lateral esquerre que s’incorporava a l’atac, va redefinir el futbol modern. Aquesta època va forjar l’ADN competitiu de l’Inter, amb figures com Sandro Mazzola, Luis Suárez, Jair i Armando Picchi, que van esdevenir ídols del biscione (la serp que simbolitza el club).

Després d’aquesta era daurada, l’Inter va viure èpoques de relativa sequera fins a l’arribada dels anys vuitanta, quan amb figures com Alessandro Altobelli, Giuseppe Bergomi i l’alemany Karl-Heinz Rummenigge va tornar a guanyar l’scudetto la temporada 1988-89. Els anys noranta van portar l’era d’estrelles internacionals, com Ronaldo, Roberto Baggio i Ivan Zamorano, però els grans èxits no van arribar fins al nou mil·lenni.

La segona gran època daurada de l’Inter va ser sota la presidència de Massimo Moratti (fill d’Angelo Moratti, el president de la Grande Inter). Amb la direcció tècnica de Roberto Mancini primer i José Mourinho després, l’Inter va aconseguir cinc scudetti consecutius entre el 2006 i el 2010, que culminaren amb el triplet històric del 2010: lliga, copa i Champions League, en què derrotaren el Barça de Guardiola a semifinals, en un dels duels tàctics més memorables de la història recent.

Els estils de joc també reflecteixen aquesta identitat diferenciada entre un club i un altre. El Barça ha construït un model basat en la Masia, el joc de possessió i figures llegendàries com Johan Cruyff, que va transformar l’entitat com a jugador i com a entrenador. És un estil que busca la bellesa a partit del control. L’Inter, fidel a la tradició del calcio, ha destacat històricament per un futbol més pragmàtic, especialment durant l’era d’Helenio Herrera i el seu famós catenaccio, en què la solidesa defensiva prevalia sobre qualsevol altra consideració.

La relació amb les ciutats respectives també marca diferències notables. Barcelona viu i respira Barça de manera gairebé absoluta, mentre que Milà divideix la seva passió entre els nerazzurri i els rossoneri en un equilibri que ha donat lloc a un dels derbis més intensos del continent, el Derby della Madonnina, anomenat així per l’estàtua de la Mare de Déu que corona la Catedral de Milà. L’estadi Giuseppe Meazza (conegut popularment com a San Siro) és compartit per ambdós clubs, fet gairebé únic entre rivals tan acèrrims, i que simbolitza aquesta coexistència milanesa. Tanmateix, ambdós clubs han mostrat sempre una especial connexió amb l’essència de les seves ciutats: cosmopolites, orgulloses i amb vocació europea.

Cal destacar que l’arribada de l’empresari xinès Zhang Jindong a la presidència de l’Inter el 2016, per mitjà del grup Suning, va marcar l’inici d’una nova etapa. Després d’anys complicats a l’ombra dels grans d’Europa, el club va recuperar el seu lloc a l’elit amb l’scudetto del 2021 sota la direcció d’Antonio Conte. Actualment, tot i les dificultats financeres, l’Inter manté la seva filosofia d’obertura internacional en un futbol com més va més globalitzat.

En l’aspecte competitiu, tots dos clubs han aconseguit les màximes fites continentals. El Barça ha guanyat cinc Lligues de Campions, i s’ha consolidat especialment en el segle XXI. L’Inter, per la seva banda, té tres títols europeus, amb un record especial per al triplet aconseguit sota la direcció de José Mourinho el 2010, que culminava una tradició d’èxits que es remuntava als anys seixanta.

La rivalitat entre el Barça i l’Inter s’ha intensificat aquests darrers anys, especialment després de les intenses semifinals de Champions del 2010, quan l’equip de Mourinho va eliminar el Barça de Guardiola en un duel tàctic que encara es recorda com un dels moments més emblemàtics de la història recent de la competició europea. Aquell enfrontament va evidenciar el contrast entre dues grans concepcions futbolístiques: el joc de possessió blau-grana contra el pragmatisme italià.

A la semifinal que comença a jugar-se avui, caldrà veure si s’hi repeteix aquell esquema o no, però la competició promet d’oferir dos partits d’alt nivell entre dos dels clubs més singulars d’Europa.

 

a càrrec de l'Anna Danés. Activitat recomanada per a infants de 5 a 8 anys - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

a càrrec de Francisco Glicerio Conde Mora, historiador i Vicepresident de Salus Infirmorum de Càdiz i Ceuta - Lloc: Sala d'Actes Col·legi Presentació

Andorra continua alimentant-se d’electricitat procedent només de l’estat francès –a més de la producció nacional– i no preveu d’importar energia de l’estat espanyol fins al dimecres, perquè el sistema pugui recuperar completament la normalitat després de l’apagada de la península Ibèrica, segons que ha informat Forces Elèctriques d’Andorra (FEDA) en un comunicat.

El Govern d’Andorra i la Generalitat de Catalunya estrenyen la cooperació

La companyia assenyala que el subministrament elèctric del país es manté amb absoluta normalitat des de l’apagada, que només hi va durar deu segons.

Andorra disposa d’interconnexions amb els estats francès i espanyol que garanteixen la demanda elèctrica, atès que la producció nacional –principalment de la central hidroelèctrica de FEDA– no cobreix tot el consum.

Durant l’apagada, la part central i sud del país es va quedar sense llum durant uns segons, precisament les zones que rebien subministrament de l’estat espanyol. En aquell moment, FEDA va bascular de seguida tota l’alimentació cap a França per garantir el servei.

Aquest dimarts, Red Eléctrica, l’empresa espanyola encarregada del transport d’energia a tot l’estat espanyol, ha informat que han recuperat la normalitat i que poden tornar a aportar tensió a la interconnexió amb Andorra. Tanmateix, s’ha decidit de mantenir el subministrament per l’estat francès i reservar la connexió espanyola com a opció de socors si es produeix alguna incidència, almenys fins dimecres, quan ja es podrà tornar a importar electricitat d’Espanya.

Red Eléctrica descarta un ciberatac i apunta a una fallada en la generació d’energia solar

Una afectació mínima

FEDA destaca que l’afectació de l’apagada ha estat mínima a Andorra gràcies a les connexions “fortes” amb els països veïns. La companyia també remarca que la diversificació de les fonts d’energia i de les interconnexions representa una garantia per al país i aporta molt de valor.

Els darrers anys s’ha duplicat la capacitat de la interconnexió amb l’estat francès, i també s’ha planificat una inversió important per renovar i ampliar la capacitat de la connexió que enllaça Andorra amb la subestació d’Adrall (Alt Urgell).

El gestor del sistema elèctric a la Gran Bretanya, NESO (per les seves sigles en anglès), investiga dues anomalies inusuals detectades a la xarxa elèctrica diumenge passat, un dia abans de l’apagada general que va afectar la península ibèrica.  El personal de la sala de control de NESO va observar dos canvis de freqüència inesperats al llarg del 27 d’abril, que van afectar una central elèctrica i un interconnector, segons que ha avançat aquest matí el diari britànic The Telegraph.

Portugal demana a la UE una auditoria independent per a esclarir les causes de l’apagada

El primer incident es va produir a les dues de la matinada, amb una aturada a la planta de gas natural de Keadby 2, a Lincolnshire (nord-est d’Anglaterra). Posteriorment, hi va haver una “fallada inexplicable” a l’interconnector Viking Link, que connecta el Regne Unit amb Dinamarca. Cap al vespre, al voltant de les sis, el gestor de la xarxa a Anglaterra, Escòcia i Gal·les va detectar, novament, un canvi de freqüència inesperat per causes encara per aclarir.

“Actius desconnectats”

Fonts de NESO han explicat a Efe que aquests dos “actius desconnectats” van ser reincorporats diumenge a la tarda sense afectar el subministrament ni causar pèrdua d’electricitat als consumidors. “Com a operador prudent, revisem tots els incidents i desconnexions de generadors a la nostra xarxa com a pràctica habitual. Encara revisem els fets operatius del cap de setmana”, han indicat.

Tot i que l’incident a la xarxa britànica va tenir lloc un dia abans de l’apagada que va afectar la xarxa elèctrica a Espanya, Portugal i parts de França, des de NESO afirmen que “és molt poc probable que aquests esdeveniments estiguin connectats o tinguin relació”. Afegeixen que, com a xarxa insular, el sistema elèctric de la Gran Bretanya funciona de manera diferent dels sistemes de l’Europa continental i que, sovint, es troba aïllat d’esdeveniments que afecten la xarxa europea més àmplia.

“La xarxa elèctrica britànica no es va veure afectada per l’incident del sistema europeu de dilluns passat. Treballem estretament amb els nostres col·legues europeus per entendre’n les causes i per oferir el nostre suport”, han conclòs.

La ministra d’Afers Exteriors, Imma Tor, i el conseller d’Unió Europea i Acció Exterior de la Generalitat de Catalunya, Jaume Duch, han fet avui a Barcelona la primera reunió de seguiment del pla de treball 2024-2026. La trobada ha servit per a fer un primer balanç de la implementació del pla acordat i ha permès de preparar la reunió del cap de Govern, Xavier Espot, amb el president de la Generalitat, Salvador Illa, que és previst que es faci d’ací a poques setmanes.

Durant la reunió, la ministra Tor i el conseller Duch han fet un repàs positiu del conjunt de projectes d’interès comú tractats en els grups de treball sectorials en els àmbits de les infrastructures, la gestió de residus, l’energia i la salut que responen al Pla de treball 2024-2026. A més, la ministra Tor i el conseller Duch han encoratjat al Grup de Reflexió sobre reptes transfronterers a avançar en la definició del projecte de Zona Econòmica Especial. També han abordat la participació conjunta a diferents projectes POCTEFA, posant en relleu el projecte TRAMVALIRA de connexió Andorra – la Seu.

Ambdós mandataris han acordat donar continuïtat al Pla establert i renovar aquesta metodologia, que ha de concretar-se aviat en unes quantes actuacions amb impacte directe en les poblacions dels dos territoris. Concretament, la millora de l’eficiència en la gestió de residus, el reforçament de la cooperació sanitària, la consolidació de l’aeroport d’Andorra-la Seu d’Urgell o la promoció dels intercanvis culturals participant i promovent actes en ambdós territoris.

Alberto Núñez Feijóo ja és al congrés del Partit Popular Europeu a València. Durant tot el dia s’ha especulat sobre la presència del dirigent del PP espanyol, que havia de fer el discurs inaugural, però ha estat substituït per Esteban González Pons, vice-president del Parlament Europeu i vice-president del Partit Popular Europeu. Ha excusat Feijóo i ha dit que estava ocupat amb gestions per l’apagada que es va patir ahir.

González Pons havia confirmat a la premsa local que Feijóo era a València, però no a Fira València, on es fa el congrés. Ara, és previst que el líder espanyol tinga un espai per a dir unes paraules a l’hemicicle cap a les 17.45. Ha aparegut amb González Pons i amb Dolors Montserrat, que es presenta per a ser elegida secretària general del PP europeu durant aquest congrés.

Amb tot, el gran desaparegut de la jornada d’avui ha estat el president de la Generalitat, Carlos Mazón, que també s’ha excusat en l’apagada d’ahir per a no presentar-se a Fira València. Allà, els familiars de les víctimes de la gota freda l’esperaven amb l’habitual pancarta de “Mazón dimissió”. A hores d’ara, no està confirmada la seua presència al congrés.

El primer ministre en funcions de Portugal, Luís Montenegro, ha dit que demanaria una auditoria independent a l’Agència de Cooperació de la Unió Europea per a esclarir les causes de l’apagada elèctrica que ahir va afectar la península ibèrica. En la mateixa línia, ha explicat que sol·licitaria a la Unió Europea que creés una comissió independent per a auditar els sistemes elèctrics dels països afectats i esclarir-ne les causes.

Red Eléctrica descarta un ciberatac i apunta a una fallada en la generació d’energia solar

En una declaració després d’un consell de ministres extraordinari, també ha expressat la disposició i el compromís de col·laborar amb els organismes europeus per treure totes les conclusions sobre les causes i les respostes als fets. Montenegro ha destacat que la recuperació de la normalitat a Portugal ha estat més ràpida que a l’estat espanyol i ha subratllat que calen respostes com més aviat millor sobre l’origen del tall.

Ahir, Montenegro va assegurar que l’origen de la incidència era a l’estat espanyol: “Sabem que l’origen no ha estat a Portugal. Com sabem, tenim la interconnexió amb l’estat espanyol i tot apunta que ha estat allà on s’ha originat tota aquesta situació, però no vull especular”.

A banda, el govern portugués també crearà una altra comissió tècnica independent per avaluar els mecanismes de reacció i gestió d’aquesta crisi, “des de la resistència i recuperació del sistema elèctric fins a la resistència de les infrastructures i serveis crítics, i també el funcionament del sistema de protecció civil”.

Montenegro ha afegit que l’executiu ha decidit de no prorrogar la declaració de crisi energètica, que acabarà avui.

Una cafeteria de Lisboa durant l’apagada

D’altra banda, el ministre de Presidència portuguès, António Leitao Amaro, ha assegurat que no hi ha proves que l’apagada fos causada per un ciberatac. A més, ha afegit que no són necessàries restriccions de consum.

D’altra banda, Montenegro no ha assistit al congrés del Partit Popular Europeu (PPE) a València.  El recinte de Fira València, on es fa el congrés avui i demà, ha funcionat amb normalitat.

Mazón s’amaga darrere l’apagada per no anar a la inauguració del congrés del PP europeu a València

L’Assemblea Nacional Catalana (ANC) demana dotze anys de presó per a un escopeter, un inspector i dos sotsinspectors de la policia espanyola, els quals acusa d’haver disparat la pilota de goma que va deixar borni Roger Español el  Primer d’Octubre, conscients de les greus lesions que podien causar. En un escrit, a què ha tingut accés Efe, l’acusació popular exercida per l’ANC acusa els quatre policies dels delictes de lesions i contra la integritat moral i demana que siguin inhabilitats durant el temps de condemna.

L’ANC s’afegeix així a l’acusació exercida per Roger Español, que mitjançant el col·lectiu pro-drets humans Irídia demana tretze anys de presó per als quatre policies. Per la seva banda, la fiscalia diu que han de ser exculpats per compliment del deure, després d’intentar sense èxit que l’Audiència de Barcelona els amnistiés.

El tribunal va descartar d’aplicar la llei a aquests quatre agents –a diferència de les desenes de policies processats per les càrregues per impedir l’1-O–, amb l’argument que quedaven excloses de l’amnistia les actuacions doloses que causaven la pèrdua d’òrgan principal o la inutilitat d’un sentit. En el seu escrit, l’ANC sosté que el matí del primer d’octubre de 2017 els agents processats, després d’acabar una intervenció per a impedir la votació a l’institut Ramon Llull de Barcelona, es van trobar amb un grup de persones assegudes a la porta del centre en una protesta pacífica.

Els agents, prossegueix l’escrit, “van començar a utilitzar les seves defenses reglamentàries contra els ciutadans que eren allí asseguts en actitud passiva” i, en aquell context, el cap del grup va donar instruccions als seus subordinats perquè fessin ús de bales de goma, “sense cap progressió en l’ús de la força”. Segons l’ANC, l’ordre “va ser compartida i acceptada pels quatre acusats”, malgrat ser conscients que “no hi havia cap situació de perill, ni per als agents ni per a tercers, que justifiqués l’ús de bales de cautxú” i de l'”alta probabilitat que es causessin lesions de gravetat” als concentrats. L’entitat sobiranista afegeix que els acusats van actuar “prevalent-se de la seva condició de funcionaris públics”, entre un “nombrós grup d’altres policies i proveïts de l’equipament policial enfront d’un grup de ciutadans desarmats”.

En aquesta situació, sosté l’escrit, un agent va donar un parell d’empentes a Roger Español, moment en el qual l’escopeter, “malgrat no disposar de fonament ni cobertura legal” i assumint les “greus lesions” que podia provocar, va disparar bales de goma contra ell. Segons l’ANC, l’escopeter va disparar en tres ocasions contra l’activista i l’última el va tocar a la part dreta de la cara, la qual cosa va derrocar al manifestant i li va provocar una greu lesió que el va deixar sense visió en un ull.

En tot moment, manté l’escrit, els acusats van assumir el “més que previsible resultat” si els trets de pilotes de goma impactaven en els concentrats, cosa que no va impedir que seguissin disparant contra les persones que estaven socorrent Roger Español una vegada va caure ferit a terra.

a càrrec de Carme Porcel - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

El Consell d’Administració d’Intracatalònia S.A. ha nomenat Eva Arderius Campos nova directora de l’Agència Catalana de Notícies (ACN). Arderius, procedent de Betevé, substitueix en el càrrec el periodista Iu Forn, que ha dirigit l’agència pública de notícies d’ençà de l’abril del 2022. La nova directora assumeix el càrrec per als quatre anys vinents, prorrogables quatre més. És la primera volta que es convoca un concurs públic per a decidir la direcció de l’Agència i Arderius serà la primera dona al capdavant de l’ACN en vint-i-cinc anys d’història.

El concurs públic convocat per triar la nova direcció de l’ACN forma part del compromís del Govern de desgovernamentalitzar l’agència, perquè passi a dependre del Parlament i reforçar d’aquesta manera el paper de la cambra en el seguiment i control de la seva activitat. Aquest canvi de model de governança ja es va iniciar el passat mes de novembre amb la incorporació de professionals en el consell d’administració.

El president del Consell d’Administració d’Intracatalònia, Carles Escolà, ha destacat “l’àmplia i dilatada experiència” d’Arderius, la primera dona que ha estat nomenada per dirigir l’ACN en els seus 25 anys d’història, i ha agraït la tasca de Forn en la gestió de l’agència en els últims tres anys. Per a la valoració de les candidatures presentades, el Consell d’Administració ha nomenat prèviament una comissió de valoració formada per persones expertes que s’ha encarregat d’assessorar el Consell sobre l’experiència professional aportada pels candidats, així com sobre els projectes i propostes de model estratègic i d’objectius presentades.

Perfil professional

Eva Arderius Campos (Castellar del Vallès, 1979) és llicenciada en Periodisme per la Universitat Ramon Llull de Barcelona. Va començar la seva carrera a Ràdio Castellar, l’emissora municipal de la seva localitat natal, i posteriorment va treballar a COM Ràdio. D’ençà del 2001 ha treballat a Betevé, com a cap d’informatius i directora i presentadora del programa sobre actualitat municipal Bàsics. També és articulista a ‘El Periódico de Catalunya’ i col·labora en diferents programes de Catalunya Ràdio i TV3.

L’equip d’informatius de Betevé, dirigit per Arderius, va obtenir el 2019 el Premi Ciutat de Barcelona de Mitjans de Comunicació. El 2020, la nova directora de l’ACN va publicar el seu primer llibre, Una altra Barcelona, ​​el qual recull el testimoni de deu activistes que protagonitzen històries de lluita veïnal i de denúncia social.