Demà passat, 1r de juliol, es farà la presentació del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, a Terrassa. L’acte, que començarà a les 19.30, serà a l’aula magna de LaFACT (accés pel carrer de Torres Garcia, s/n). Hi participarà el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, que conversarà amb l’autor sobre aquells fets, en què ell va tenir una implicació i una participació importants. També tractaran de qüestions d’actualitat i parlaran de la situació política del país, gairebé un any després del 8 d’agost.

Josep Nualart: “Què hi feia un agent durant mig minut, al costat del cotxe de Puigdemont, sense fer res?”

Tres dies d’agost, de què s’acaba de fer la primera reimpressió solament un mes després d’haver estat publicat, és el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb.

La col·lecció es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguin subscriptors del diari.

L’acte de Terrassa és d’entrada lliure, però per a organitzar més bé la sessió demanem als subscriptors del diari que ens digueu si voleu assistir-hi enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat.

L’organització va a càrrec d’Òmnium Terrassa, amb la col·laboració de les agrupacions locals de l’ANC i el Consell de la República.

De vegades hi ha silencis que fan més mal que les escridassades plenes d’odi de l’enemic. Silencis que retraten, que fereixen, que deixen rere seu una pudor d’ignomínia que ni la millor retòrica parlamentària, amb la seva buidor, pot emblanquir.

Aquests dies, la ciutat d’Alacant –la gran oblidada, la gran menyspreada, la capital del sud de la nostra comunitat lingüística– viu un atac descarnat: una declaració aprovada pel ple del seu ajuntament, controlat pel PP i Vox, ha demanat excloure-la de la zona de predomini lingüístic valencià. En altres paraules: ha proposat arraconar de l’àmbit educatiu, administratiu i públic el català (sí, el català, per si s’entén millor així al nord). Liquidar-lo. Expulsar-lo de la ciutat vuit-cents anys d’història després. (El pròxim cop que vulgueu explicar als partits “catalanistes” què significa avantguarda política, recordeu-los que el PP i Vox ho volen tirar endavant sense que existeixi una demanda social rellevant que els ho demani.)

Aquest no és només un gest simbòlic que s’intenta per cinquena vegada. És el pas previ perquè les Corts més antivalencianes dels últims quaranta anys decideixin si aboleixen els drets lingüístics de desenes de milers de ciutadans. Això significa que, a les escoles d’Alacant, el valencià podria gairebé desaparèixer del currículum, o fer-ho del tot via exempció lingüística; que les famílies que el vulguin transmetre topin amb un ecosistema encara més hostil; que el funcionariat pugui humiliar –encara més, i amb més raó– els ciutadans que se li adrecin en català.

Es tracta, en definitiva, d’institucionalitzar l’apartheid lingüístic. Un cop t’han bilingüitzat, minoritzat i invisibilitzat, la seva llibertat d’elecció consisteix en això: si, ja en una situació agònica, no mostres disposició a suïcidar-te de bon grat, ells s’encarreguen de rematar-te.

Alacant no és una ciutat qualsevol per a la nostra llengua. A Alacant s’hi va aprovar l’any 1983 la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Sí, a la ciutat de Miquel Grau, a Alacant. La mateixa ciutat que ara una colla de bords i lladres volen convertir legalment en monolingüe en castellà va ser el bressol de la llei que reconeixia per primer cop en segles el dret dels valencians de viure en la seva llengua pròpia. Alacant, símbol d’esperança després d’una encesa espera, símbol de país en construcció. La tria no és cap casualitat: l’objectiu és esborrar l’inici per accelerar la fi.

La LUEV, amb tots els seus límits i renúncies, ha estat pràcticament l’únic fonament jurídic que ha regulat l’existència institucional del català al País Valencià. No s’ha assajat ni una veritable oficialitat simètrica entre la zona valencianoparlant i la castellanoparlant, ni hi ha hagut cap reconeixement clar del català com a llengua pròpia del país més enllà de la poesia estatutària. Tot s’ha sustentat, malgrat tot, sobre aquella norma que es va aprovar a Alacant fa més de quaranta anys. Ara, però, se senten forts i consideren que s’ha acabat el bròquil.

El més greu no és només això. El més greu són tots aquells cecs o inframentals que són incapaços d’adonar-se que, si Alacant cau, no caurà sola. Aquest possible precedent no serà un cas aïllat (l’espanyolisme és sempre, i per definició, insaciablement assimilacionista), sinó una provatura política amb vocació d’estendre’s com una taca d’oli. Si s’accepta la sortida d’Alacant de la zona de (certa) protecció lingüística, altres municipis com Elx, Dénia, Xixona, Mislata, València (per què no?), Orpesa o Castelló de la Plana podran invocar en un futur exactament els mateixos arguments per desfer-se legalment del català, és a dir, dels drets lingüístics dels catalanoparlants. L’efecte metastàtic és previsible i serà imparable si no ens oposem amb totes les forces a la defecció alacantina.

I aquí és on cal parlar dels partits catalans, dels seus líders, dels mitjans de comunicació principatins o d’unes entitats que s’han ultrapolititzat en lloc de preocupar-se per la llengua i la cultura. Què n’han dit? On són? La resposta és tan simple com indignant: ni hi són ni se’ls espera. Amb honorables excepcions, l’entramat catalanista, sempre tan jocfloralesc a l’hora de parlar de nació, de sobiranies i de democràcia, desa un cop més el País Valencià al calaix de l’“això avui no toca”.

Aquesta setmana, és cert, hi havia altres coses en joc: el Tribunal Constitucional havia d’avalar la llei d’amnistia. D’acord. Ara bé, de debò algú pretén justificar el seu silenci al·legant que estaven ocupats amb això? Tant costa, caminar i mastegar xiclet alhora? No es pot denunciar una injustícia estructural a Alacant mentre se celebra una victòria jurídica a Madrid? O és que l’agenda catalana només té espai per als estrictes límits catalunyesos?

Perquè aquesta és la qüestió de fons. El paternalisme, l’autosuficiència i el supremacisme amable amb què una part del catalanisme sociopolític mira el País Valencià és fastiguejant i d’una miopia estratègica que fa feredat. Un “respectem la voluntat dels valencians” que s’ha traduït, a la pràctica, en una indiferència freda, calculada, covarda. Una indiferència que no es corregeix amb quatre actes institucionals malgirbats ni una subvenció més o menys abundosa a Acció Cultural o Escola Valenciana. Una indiferència que només es corregeix convertint la supervivència de la llengua al País Valencià en un casus belli (com es va fer amb la negociació al voltant de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), i no pas amagant el cap com un estruç. Us imagineu el PNB i Bildu manifestant la mateixa inhibició envers la Navarra governada durant dècades pel foralisme ultraespanyolista d’UPN? Oi que no?

Perquè això no va de fronteres administratives ni d’interferències: això va de supervivència. Alacant és el flanc sud de la llengua i, si cau, no és que desaparegui un dial de ràdio, una assignatura optativa o un rètol en la nostra llengua. És que el català, que ja té sobre el mapa un ús social més foradat que un formatge de Gruyère, passa a esdevenir un zombi residual en una franja sencera del seu domini lingüístic. Si permetem que caigui Alacant, validem una agressió que només pot acabar d’una manera: amb l’extermini lingüístic total.

No és la primera vegada que Alacant és abandonada. El març del 1939, essent Alacant l’últim bastió de la República, milers de ciutadans es van concentrar al port de la ciutat esperant l’Stanbrook, un vaixell de càrrega britànic que va ser l’última esperança de fugida. Va aconseguir embarcar 2.800 persones, però molta altra gent no va poder salpar. Alguns, preveient el que els esperava, es van disparar un tret a la templa al moll mateix. Alacant, recordem-ho, ja havia patit el bombardeig criminal al Mercat Central que va causar centenars de víctimes civils durant la guerra. Vençut i desarmat l’exèrcit roig, la repressió feixista i antivalenciana va ser tan absolutament implacable que, en poc més de dues o tres dècades, la transmissió intergeneracional del valencià a la ciutat es va estroncar gairebé del tot.

I, malgrat tot, no són pocs els catalans que pensen o diuen: “No és de la nostra incumbència.” Com si la dignitat col·lectiva només pogués existir dins d’una cotilla autonòmica. Com si fos normal i fins i tot plaent autoamputar-se mig cos. Com si no hagués quedat sobradament demostrat que els valencians sempre vénen del (nostre) futur.

Ara sí que toca. Cal activar tots els ressorts polítics –al congrés i senat espanyols, a Brussel·les si cal, etc.– per impedir el despropòsit lingüicida que es va aprovar dijous passat. Cal denunciar-ho com el que és: una violació col·lectiva de drets fonamentals i una regressió democràtica. I cal fer-ho no només per Alacant, sinó perquè, si la peça d’Alacant cau, en seguiran altres. Els qui han dissenyat aquesta estratègia no s’aturaran per un motiu molt senzill: ens coneixen prou més bé que nosaltres mateixos i saben que els qui ens volíem independitzar unilateralment som, en el fons i en la forma, d’allò més noucentistes. No ens agraden els vaitots ni molestar gaire ningú amb la nostra existència.

Però, ara sí, ha arribat el dia estellesià en què ja no puguem més i ho puguem tot. Si algú no ho veu, que Santa Llúcia li conservi la vista (i si pot ser que l’hi augmenti), perquè si Alacant cau, cau la llengua sencera. I, amb ella, l’ànima del nostre poble i també nosaltres.

El 1997 Jim Goad va publicar el seu Manifest redneck, un llibre ben polèmic i que va generar una gran controvèrsia als Estats Units. Entre més qüestions defensava que hi ha una marginació constant dels habitants blancs empobrits dels Estats Units i provava de fer-ne un retrat sociològic i cultural. En paral·lel, aquests darrers trenta anys hi ha hagut una eclosió de la literatura i la música redneck –el concepte fa referència als clatells vermells de treballar la terra– que ha tingut un eix cabdal en la novel·la negra i en noms com ara Bonnie Jo Campbell, Daniel Woodrell, Harry Crews i Larry Brown. Són texts molt durs, violents, explícits, ambientats sobretot al llarg de la serralada dels Apalatxes, i on els laboratoris de metamfetamina, els cavalls, els rius, la natura salvatge i les armes de foc hi tenen un paper predominant, com també un racisme estructural i una pobresa encara més estructural, amb pobles que cauen a trossos i molta gent que viu en caravanes igualment atrotinades. Diàlegs demolidors i molts més ex-presidiaris que no pas llicenciats universitaris. Votants de Trump que somnien amb un paradís blanc, rural, ple de rifles, cops de puny, camps de dacsa, grans nevades i pantans. La versió més dura d’allò que en el seu moment es va conèixer com a country noir. Si voleu llegir aquests autors, ho haureu de fer en anglès o en castellà, de moment no hi són en català (editors de la sala, ja sabeu on anar a pouar).

La pregunta pertinent és: hi ha res semblant en català? Tenim una novel·la negra catalana protagonitzada per perdedors blancs, amb personatges amb un fort component ideològic, i amb una descripció intensa del món rural que vagi més enllà de l’enjòlit i dels espais més tractats per la nostra tradició literària com ara el Pirineu i l’Empordà? L’aparició fa uns quants mesos de L’escorxador, de Lluís Riera, obra que va guanyar en el seu moment el premi Memorial Agustí Vehí vila de Tiana, ha obert el debat sobre si realment tenim una narrativa que es pugui comparar amb la d’aquest moviment americà i la conclusió és que sí, que el text de Riera en seria el més paradigmàtic, però que en tenim força més que es podrien inscriure en una novel·lística redneck a la catalana.

Aturem-nos un segon en el text de Riera, publicat per Clandestina a la col·lecció Crims.cat. Quan es va publicar, Àlex Martín, director de la col·lecció i com hem explicat algunes vegades un dels homes que en sap més d’aquest gènere, va dir: “Tinc la sensació que a la fi algú fa autèntica novel·la negra en català.” No és pas poca cosa i sobretot caldrà veure quina mena de pressió posa sobre l’autor amb vista a la continuïtat de la seva trajectòria.

En aquesta obra descobrirem amb tot luxe de detalls en Roc, que viu en un poble de la Catalunya interior. Porta una cama ortopèdica a conseqüència d’un accident terrible i absurd, i viu turmentat i obsessionat per deixar enrere un passat miserable i començar una nova vida amb la Laia. Vol tirar endavant i ha de lluitar contra les seves pors, angoixes i traumes, i no li serà gens fàcil sortir-se’n. “L’escorxador, novel·la guanyadora de l’onzè premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, és un thriller negre, gòtic i rural amb boscs infinits, personatges maltractats per la vida, drogues i escenaris sòrdids. Amb moltes referències musicals que puntegen la trama, la prosa de Lluís Riera Porta és precisa i directa com un cop de puny, i ens transporta als racons més foscos que tots amaguem a dins nostre”, segons la sinopsi que ha preparat l’editorial i que no explica res del seu pare, ni del Mort i la seva mare, ni de la immensa sordidesa que traspua les seves pàgines. L’escorxador és una novel·la que no deixa indiferent, però que no és apta per als estugosos ni per als llepafils. És la màxima definició de ruralitat, de perdedors i d’allò que un mosso d’esquadra que escriu afirmà en un festival: “Un dels llocs on es passa més por és en un poble de tres-cents habitants on la meitat són caçadors i preferirien caçar el veí que no pas un senglar.”

Si ho pensem bé, això que anomenem “enjòlit rural” és, en realitat, novel·la negra ambientada fora de l’entorn urbà, molt sovint en comarques, pobles o zones agrícoles, amb personatges coneguts per la comunitat local i amb un llenguatge genuí. Aquest subgènere destaca per la mescla de retaule social i criminal, i en tenim precedents ben interessants en obres clàssiques de la nostra literatura, com ara els drames rurals. I ací podríem anar de La punyalada, de Marià Vayreda, fins a Terra baixa, d’Àngel Guimerà, en el seu vessant teatral, o els Drames rurals de Víctor Català respecte dels reculls de contes.

Tot i que la ruralitat negra no és marca exclusiva de les contrades del nord, són força els escriptors de les Comarques Gironines que han fet novel·les que podríem incloure en el moviment redneck català. Un dels quals seria Rafel Casas, editor de Lluny del Ramat i a la vegada autor de BZD, publicada a Llibres del Delicte, en què es mescla l’addicció als psicotròpics, els problemes de salut mental i una galeria de personatges exterminables, molta mala llet i un termini concret: vint-i-un dies en què els morts s’acumulen al voltant del protagonista de l’obra. En una entrevista amb Alba Carmona al Diari de Girona, Casas mateix va explicar: “De desgraciats, n’hi ha molts i els puc descriure molt bé perquè els he conegut de prop. Realment, per a un escriptor, aquests personatges tenen un interès immens, els pots maquillar més o menys, però són més reals que ficticis.” I bé, la benzodiazepina no és metamfetamina, però també s’hi pot traficar.

A la llista també hi hauríem d’incloure necessàriament Miquel Aguirre, i entre les seves obres la que encaixaria més bé en aquesta proposta que indaga entre la ruralitat i la negror més absoluta seria Els cadàvers del candidat. A banda d’un punt d’humor marca de la casa, tenim un protagonista que fa d’assessor d’un aspirant a batlle que viu en un càmping, i només això ja ens entronca directament amb la vida en caravanes i espais desolats de moltes de les obres redneck de referència. També ha estat publicat per Llibres del Delicte.

El tercer autor en discòrdia de les Comarques Gironines, i tercer que ha publicat la seva novel·la en la mateixa editorial, és Jordi Dausà. En el seu moment ja l’entrevistàrem pel seu De sobte pensa en mi, una novel·la que s’endinsa en la sordidesa de les urbanitzacions terciàries –les que són terra endins i que de vegades solament veuen el mar de refilada– que poblen el país, amb edificis a mig construir, espais no recepcionats pels ajuntaments i una quantitat de veïns que voregen el lumpen quan no en formen part directament. Pura delícia, els Apalatxes traslladats a serralades costaneres de casa nostra a vint quilòmetres de restaurants de seixanta euros per persona pel cap baix si hi vols sopar.

Encara hem d’afegir una novel·la més per fer el repòquer. I en aquest cas ens tornem a trobar amb un altre text guanyador del premi Memorial Agustí Vehí: Porcs, de Jordi Santasusagna. En aquest cas, “Matallops és un petit poble de gairebé cinc-cents habitants, situat a la falda de la cinglera del Pre-pirineu. El 1992, concretament el mateix vespre de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, hi arriba Andreu Massot, més conegut com el Quisca, un agre i brut matador de porcs que viu en una masia vella i deplorable i que acaba de tornar de Cuba acompanyat de la seva esposa, la Maylin. Però la vida de l’Andreu a Matallops és tan primitiva que la pobra noia no hi pot passar ni una sola nit. Aquesta serà l’última desgràcia que el dèbil enteniment del Quisca podrà suportar. Mentrestant, el seu germà gran torna inesperadament després de més de cinquanta anys de no saber-ne res, i junts porten a terme una sèrie de venjances despietades pels greuges que ha patit la família des de la guerra civil, temps en què el gran dels Massot es va emboscar per no haver d’anar a la guerra.” Una vegada més, sordidesa, brutícia explícita, decadència i perdedors… o no tant, en un text que confirma que sí, que els Apalatxes estan molt bé, però que a casa nostra també en sabem força de clatells blancs colrats pel sol, sang, fluids i misèria. Potser tan sols ens falten els rifles. I podem canviar la metamfetamina per plantacions de marihuana vigilades per caimans i regades amb l’aigua de rieres desviades i ja tindrem la seu plena d’ous.

 

MÓN NEGRE Creixell.crims, quart any

Reserveu-vos a l’agenda els dies 11,12 i 13 de juliol per anar fins a Creixell. Allà es farà el quart festival Creixell.crims, que comissaria Raquel Gàmez i que és el darrer dels festivals de novel·la negra exclusivament en català de la temporada després del Tiana Negra, el Vi Fa Sang i Taradell Negre. A més, ja sabem qui ha guanyat el premi trajectòria d’enguany, l’escriptor Pep Coll.

Cara avall

Aquest és el títol del nou número de l’H Confidencial, el fanzín que elabora la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet i que ja es pot trobar a la seva web. Aquesta vegada, el dediquen a novel·les que tenen piscina com a escenari criminal, bé sigui principal o bé que hi aparegui de rampellada. Una bona idea ara que ja sabem que el principal assassí que tenim al país, el més mortífer, és aquesta calor infernal. I calceu-vos, que enguany viviu l’estiu més fresc de la resta de la vostra vida.

Us proposem sis vins que costen menys de deu euros, algun molt menys. I són vins honests que podem beure gustosament.

Puput Pét-Nat, del Celler de les Aus

Pét-Nat (Petillant Naturel) és el nom internacional que es dóna als ancestrals o escumosos d’una sola fermentació. Aquest ancestral, que forma part de la gamma de vins naturals (sense sulfurós afegit) que conformen el Celler de les Aus, propietat de la família Pujol-Busquets a Alella, és un vi amb una bombolla fina i delicada. Del 2020 ençà, que es va començar a elaborar, no ha deixat de guanyar consumidors entusiastes. Brillant i vibrant.

Blanc de Serè, de la cooperativa l’Olivera

Un cupatge de macabeu, parellada, garnatxa blanca, xarel·lo i malvasia, elaborat pel celler l’Olivera, amb seu a Vallbona de les Monges (Urgell). És a Vallbona que se’n diu serè del vent que bufa a l’hivern de nord-oest. I amb aquest vi la cooperativa va fer el tomb i a més de treballar el cultiu de la vinya va passar a elaborar el seu propi vi. D’això, en fa més de trenta-cinc anys.

Lledoner Rosat 2023, del celler Espelt

El celler Espelt, amb Anna Espelt al capdavant, és un celler de referència de la DO Empordà i de l’Alt Empordà, atès que té la seu a Vilajuïga. En aquest territori la garnatxa té una denominació pròpia, es diu lledoner. I és amb la garnatxa negra de l’Empordà que s’elabora aquest rosat fresc i gustós, molt agradable per a l’estiu.

Babalà 2023, del celler cooperatiu d’Espolla

Continuem a l’Alt Empordà, a Espolla, on la cooperativa del poble conrea i cuida algunes de les vinyes velles més boniques del país. Continuem amb la varietat lledoner negre. Aquest és un vi simpàtic i gustós, ja connotat amb el nom, Babalà, i amb la frase que l’acompanya, atrevida i atractiva: “Vi negre eixerit.” I sí que trobareu que és eixerit, aquest vi, i que fresquet de la nevera acompanya a la perfecció els àpats d’estiu.

Sindicat de la Figuera 2023, de Venus la Universal

La Figuera és un dels pobles més bonics del Priorat, on tan sols es cultiva garnatxa negra. Són vinyes de garnatxa negra d’alta qualitat.  De pocs anys ençà, aquest vi és propietat del celler Venus la Universal, el projecte de Sara Pérez i René Barbier (fill). Elaborat en dipòsits de ciment, és un vi negre jove, de concepció moderna, un vi expressiu, fresc i fruitós. Sorprèn.

Gotim Bru 2021, del celler Castell del Remei

Anem una altra vegada a Costers del Segre, al celler més antic de Catalunya que encara es troba en actiu. Ja apareix a la carta de vins del 1915 del famós celler de les Galeries Laietanes, un establiment de referència a la Barcelona de primers anys del segle XX. Aquest vi, que avui elabora Tomàs Cusiné, és un cupatge de garnatxa tintorera, ull de llebre, cabernet sauvignon i sirà. És el vi més conegut i venut de Castell del Remei, un vi de tall clàssic, ben fet.

Bloomberg · Michael J. Kavanagh

La República Democràtica del Congo i Ruanda han acordat de posar fi al conflicte a l’est del Congo, que ha mort milions de persones i n’ha desplaçat milions més aquestes darreres tres dècades. En virtut de l’acord, negociat pels Estats Units i signat a Washington abans-d’ahir, Kinshasa i Kigali es comprometen a deixar de lluitar –tant de manera directa com per mitjà de milícies aliades– i a explotar conjuntament els recursos naturals que es troben a la frontera d’aquestes dues nacions centre-africanes.

Tanmateix, molts analistes han rebut l’acord amb escepticisme. La desconfiança entre el Congo i Ruanda, dues nacions que comparteixen un llarg historial de conflictes, continua essent profunda, i no és clar fins a quin punt les múltiples milícies aliades amb un bàndol i l’altre acataran l’ordre de deposar les armes.

Per què el Congo i Ruanda estan enfrontats?

Les disputes ètniques i els conflictes pel control de la terra i els recursos naturals a l’est del Congo involucren més d’un centenar de milícies armades.

Ruanda sovint ha intervingut a la regió amb l’argument de combatre les Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Ruanda (FDLR), una milícia vinculada als grups hutus que perpetraren el genocidi del 1994 a Ruanda, que deixà 800.000 morts pel cap baix –la major part dels quals tutsis, l’altre gran grup ètnic del país– en qüestió de mesos. El grup rebel M23 ha intervingut repetidament al país amb el pretext de protegir els tutsis congolesos de la discriminació de les FDLR.

Històricament, l’exèrcit ruandès ha donat suport a l’M23 i l’exèrcit congolès ha col·laborat amb les FDLR. Enguany, el conflicte ha continuat escalant, i les forces de l’M23 han annexionat les dues principals ciutats de la regió. Els Estats Units i l’ONU acusen Ruanda de donar suport a l’operació; el president ruandès, Paul Kagame, no ha volgut confirmar ni desmentir la participació del seu exèrcit.

Félix Tshisekedi, el president congolès, defensa que el veritable objectiu de Ruanda és apropiar-se dels abundants recursos naturals de l’est Congo, i que les queixes de Kigali sobre la presència de les FDLR no són sinó un pretext per a intervenir-hi militarment i obtenir-hi accés.

Què diu l’acord de pau?

L’acord preveu el cessament de les hostilitats, la fi del suport de tots dos països a les milícies que operen a la regió, la neutralització de les FDLR i l’aprofundiment de la integració econòmica regional. També establirà bases perquè els milions de refugiats i desplaçats congolesos tornin a casa seva a l’est del país. Els Estats Units, Catar i la Unió Africana s’encarregaran d’ajudar a resoldre qualsevol disputa que pugui derivar-se’n.

S’espera que l’acord tingui un component econòmic, que es concretarà aquest juliol entrant, i que podria implicar la creació d’empreses de processament i comercialització de minerals de propietat conjunta entre Ruanda i el Congo, amb l’objectiu de repartir els beneficis de la riquesa mineral de la regió entre tots dos països. Uns altres possibles projectes inclouen una central hidroelèctrica de set-cents seixanta milions de dòlars, com també iniciatives turístiques conjuntes en parcs nacionals.

La ministra d’Afers Estrangers congolesa, Thérèse Kayikwamba Wagner (dreta), i el seu homòleg ruandès, Olivier Nduhungirehe (esquerra), se saluden durant la cerimònia de signatura de l’acord a Washington, abans-d’ahir, sota la mirada del secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio (centre) (fotografia: Freddie Everett/US Department of State/Efe). Quin paper hi tindran els Estats Units?

En el marc de l’acord, Washington s’ha ofert a invertir directament a la regió i a instar les empreses nord-americanes a invertir-hi, tot confiant que l’augment de les oportunitats econòmiques ajudi a convèncer els governs de Ruanda i el Congo dels beneficis de l’acord. Una de les clàusules de l’acord requereix que Kigali i Kinshasa explorin possibles aliances comercials amb Washington i amb empreses nord-americanes, incloent-hi àmbits com ara l’extracció de tàntal i altres minerals.

Kinshasa també s’ha mostrat disposada a obrir la porta a les inversions nord-americanes en més àrees i sectors del país, incloent-hi la construcció d’infrastructures i l’explotació de les lucratives reserves de coure i cobalt congoleses. La necessitat de garantir el subministrament de minerals crítics ha esdevingut un dels eixos centrals de la política exterior del govern de Trump, i el Congo és un dels països més rics geològicament del món.

Per què l’aplicació de l’acord es preveu tan difícil?

Les negociacions diplomàtiques entre el Congo i l’M23 continuen en curs. Tant Ruanda com el grup hauran de retirar-se de l’est del país perquè l’acord pugui entrar en vigor, però no hi ha cap garantia que ni un ni l’altre estiguin disposats a fer el pas. També serà difícil que el Congo accedeixi a desarmar les FDLR a instància de Ruanda.

Tant Kinshasa com Kigali hauran de decidir què fer amb les desenes de milers de membres de milicians que, en cas de desmobilització, perdran la seva font d’ingressos principal.

Aturar el contraban de minerals –particularment l’or, que ara es ven a preus rècord als mercats internacionals– serà difícil. Milers de rebels es guanyen la vida gràcies al comerç d’aquest metall, que mou milers de milions de dòlars.

Tanmateix, cap conflicte no serà tan difícil d’apaivagar com la lluita per la propietat i el control de la terra. Uns sis milions de congolesos han hagut de desplaçar-se a causa de la violència a l’est del seu país, i és possible que aquests refugiats –que fa dècades que viuen a Ruanda– reclamin les seves propietats quan tornin a l’est del Congo.

Per què són tan importants per a la regió, els recursos minerals del Congo?

L’est del Congo és ric en estany, tungstè, or i tàntal, un mineral molt emprat en la producció de dispositius electrònics. Amb els anys, s’han proposat múltiples iniciatives per a formalitzar el comerç d’aquests minerals a l’est del Congo i evitar que els grups armats se’n beneficiessin. Però aquestes iniciatives –incloent-hi sistemes de certificació, programes d’etiquetatge i sancions internacionals– rarament han tingut èxit.

De fet, l’M23 controla la mina de tàntal més important del món. Múltiples grups armats controlen grans jaciments d’or a la regió, i el comerç d’aquest mineral ha estat gairebé impossible de rastrejar perquè –a diferència de l’estany o el tàntal– pot fondre’s en quantitats petites i, per tant, fàcils de transportar. Ruanda disposa de les seves pròpies plantes de refinament d’or, algunes de les quals han estat sancionades pels Estats Units i la Unió Europea per haver importat minerals provinents de zones de conflicte.

L’acord de pau insta el Congo i Ruanda desenvolupar infrastructures conjuntes de processament d’or, però no aborda la qüestió del comerç il·legal d’aquest mineral.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La veu de la periodista Marta Romagosa (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1967) fa més de tres dècades que informa els oients de Catalunya Ràdio. Va entrar-hi el 1991, i fins ara. La periodista ha passat per uns quants programes, la majoria, informatius: ha estat editora del Catalunya matí, del Catalunya vespre i de l’informatiu del migdia; cap de Cultura dels serveis informatius i realitzadora de programes com ara El mirall i L’opció personal. A més, durant anys ha format part de l’equip d’El matí de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. També ha estat presentadora de les notícies cada matí a Catalunya Informació i col·laboradora a Tarda oberta de TV3. D’ençà de fa temps, també podem llegir-la. De fet, l’escriptura sempre ha acompanyat Romagosa, que durant anys va amagar els seus texts al calaix, fins que el 2017 l’editora Ester Pujol va animar-la a publicar el seu primer recull de contes, Tots els noms del desig (Rosa dels Vents). Van seguir-lo 22 homes i un desig (Rosa dels Vents, 2018), La Polaroid i altres relats (Rosa dels Vents, 2019) i Tres nits fora de casa (Univers Llibres, 2021). A començament d’enguany, va publicar 28 metres (Univers Llibres), un llibre sobre les oportunitats perdudes.

En parlem amb la periodista i escriptora, que, a més, a partir del setembre presentarà l’històric programa La nit dels ignorats. Romagosa substituirà Xavier Solà, que s’acomiada de l’emblemàtic espai de preguntes i respostes després de quinze temporades perquè es retira.

—Us faig una pregunta que es formula al llibre: “Realment triem la manera de viure? O és la que ens toca en aquesta loteria del destí?”
—Pots passar-te la vida lluitant per aconseguir una cosa sense aconseguir-la mai, però que, de cop i volta, quan menys t’ho esperis, arribi. Tant pot ser una cosa bona com dolenta, perquè de coses dolentes ens en passen a tots. Quan arriben les bones s’ha d’aprofitar. Sóc dels qui pensen que la inspiració t’ha de venir mentre treballes, i que per aconseguir una cosa has de fer de formigueta, anar fent. La meva mare sempre m’havia dit que les coses me les havia de buscar, que, si no, no arribarien mai. Com que sóc dels qui no llancen la tovallola fàcilment, vaig fent. Si arriba, perfecte. Si no, continuo treballant. I sóc bastant positiva, que això sempre està bé.

—Sou periodista perquè el destí us hi va portar o ho vau triar?
—Quan era joveneta volia ser actriu, hostessa de vol o periodista. Feia teatre amateur i tenia el cuquet de ser actriu, però la ràdio m’agradava molt. De fet, em vaig acabar enamorant del periodisme per la ràdio. I vaig dir: “M’agrada el periodisme, vull fer ràdio.” Vaig continuar fent de manera amateur, i com que vaig pensar que ja viatjaria quan pogués, la feina d’hostessa de vol va passar a millor vida… Vaig començar fent ràdio a Cornellà i d’ençà de llavors ja no he parat. Vaig començar abans a Ràdio Cornellà fent un programa que estudiant a la universitat!

—Fa tres dècades que treballeu a Catalunya Ràdio. Un programa com La nit dels ignorants l’heu cercat sempre?
—No, sempre he estat a informatius. A vegades he fet algun programa puntual, i era on m’ho passava més bé. Per això em deia a mi mateixa: “Vull fer programes”, perquè és on pots ser tu mateix. Sóc d’aquell tipus de periodistes a qui no li agrada donar una opinió sobre temes informatius. En canvi, en un programa, ets tu, te l’has de fer teu. Durant un any vaig fer El mirall i en vaig gaudir moltíssim, i puntualment he fet programes d’aquests festius interseccionals, però això de La nit dels ignorants no ha estat gens buscat. És un regal, perquè a la meva edat ja no t’ho esperes. Penses que si ja no te l’han donat ara, ja no te’l donaran. I mira, me l’han donat amb cinquanta-set anys. Per una vegada a la vida, ser dona i gran ha jugat a favor meu [riu]. Sincerament, pensava: “A veure a qui aniran a buscar que tingui molts seguidors a les xarxes…”, perquè, malauradament, aquestes coses passen. Per això quan m’ho van dir m’hi vaig tirar de cap.

—Què en penseu, d’això d’anar a cercar influenciadors per fer programes de la CCMA?
—A veure, el talent s’ha de buscar. Però què passa? Que històricament, el talent s’ha anat a buscar a fora quan a dins ja n’hi havia. Això passa: es va a buscar gent amb seguidors. Bé, a vegades no tenen ni seguidors, a vegades senzillament és gent que ha tret el cap per la televisió i ja sembla que perquè hi surt tindrà més transcendència. No diré noms, però a vegades també hi ha hagut fracassos. El talent intern ha existit, però algun ha desaparegut perquè la gent ha llançat la tovallola. Uns altres, en canvi, han anat fent com formiguetes i amb el màxim de professionalitat possible.

—Això que comentàveu abans de l’edat creieu que té a veure amb el fet que a la ràdio no es valora tant la imatge com a la televisió?
—No, crec que té més a veure amb el fet que aquest programa és històric i havia de buscar algú històric, que vol dir gran. Perquè si ets històric vol dir que fa molts anys que hi ets, i jo en fa molts que sóc a Catalunya Ràdio, d’ençà del 1991. Crec que està bé buscar algú amb pes de la casa.

—En una entrevista al Nacional explicàveu que Toni Clapés, la vostra parella, us deia que el fet d’estar junts havia coartat la vostra carrera professional. Ho creieu?
—Sempre ho diu, sí. Bé, ho deia! Ara ja no podrà dir-ho mai més [riu]. Però, sí, m’ho ha dit moltes vegades: “Si no haguéssim estat junts, hauries fet més feina.” Perquè és clar, ell és una persona que no s’ha casat mai amb ningú i que sempre ha estat molt crític amb tothom. És un home que explica moltes coses per antena, i potser a algú no li agrada segons què, però és així amb tothom. Quan una cosa li agrada la diu i quan una no li agrada, també. Per això sempre m’ha dit que creu que m’ha fet més mal que bé. Jo en faig broma, d’això.

—Parlem de la novel·la. És un llibre que inevitablement fa pensar en els “i si…” de la vida. Quins són, els vostres “i si…”? En teniu cap en què penseu recurrentment?
—Tots en tenim, de “i si…”, no? A més, la vida et pot canviar tant, si prens una decisió o una altra! Si no hagués pres aquella decisió ara no seria aquí, i potser no hauria conegut en Toni ni tindríem la nostra filla. Però, per sort, tot això m’ha passat, per tant, ho dono per bo.

—No us aclapara molt, pensar en aquestes situacions possibles, però irreals?
—El que deixes enrere t’ha de servir per a projectar-te cap endavant. Què en faria, de mirar tot el dia enrere i pensar en què hauria pogut fer? A vegades hi ha gent que em diu: “Ostres, és que tu podries fer unes altres coses.” Ja, però de què em serveix torturar-me amb això? Visquem tranquil·lament i fem la feina que ens toca. Els records dolents, fora. I els bons m’ajuden a mirar endavant.

—Valoreu més la tranquil·litat que l’ambició?
—No tenir cabòries, sí. No suporto donar tres mil voltes a les coses perquè m’estressa molt, cosa que sí que fa en Toni, per exemple. Dubto molt i penso molt, però quan tinc clara una cosa, tiro pel dret. I si m’equivoco, doncs m’equivoco. La pau mental per mi és molt important per a tot: per a viure, per a treballar… A vegades hi ha moments d’estrès, però llavors tinc dos àngels de la guarda –bé, en tinc més, però sobretot aquests dos– que penso que ja m’ajudaran.

—Qui són, aquests àngels de la guarda?
—Els meus pares, que fa anys que no els tinc, però sempre penso que m’acaben ajudant en certes coses, perquè m’animaven molt. No eren d’aquells pares castradors. Em sap greu que moltes de les coses que he fet no les hagin vistes. La meva mare va ingressar un 26 de desembre i es va morir un 1 de gener en un moment en què jo feia El matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas. L’endemà d’haver-la ingressat, va dir-me: “Sobretot, no deixis de fer-ho per culpa meva. Vés a la feina.” I, és clar, jo vaig anar-hi.

—I us en penediu?
—No, perquè vaig fer el que em va demanar. Vaig ser-hi quan havia de ser-hi. Eren així, els meus pares, em donaven molt de suport. I jo, això, ho valoro molt.

—Van arribar a llegir algun dels vostres llibres?
—No, perquè vaig publicar tard. Era una d’aquelles coses que sempre volia fer, però que mai feia el pas per aconseguir. En Toni sempre em deia que havia de presentar-ho a premis, però mai li feia cas. Estic convençuda que els meus pares estarien supercontents. Mira, quan vaig publicar el meu primer llibre, vaig dir-ho als meus germans dos mesos abans que es publiqués. Em feia molta vergonya, molta! Per això no sabia ningú.

—Què va fer decidir-vos a publicar?
—L’Ester Pujol em va tirar la canya en una festa on vam coincidir. Té com un sisè sentit, i va dir-me: “Fas cara d’escriure.” Va voler que li ensenyés el que havia escrit, però no li vaig fer cas. Al cap d’uns quants dies va recordar-m’ho. Vaig revisar alguns contes que tenia, i finalment vaig enviar-li amb total confiança perquè pogués dir-me que eren una merda. Dies després vam quedar per dinar, i just en aquell moment va passar per darrere en Sergi Pàmies. Vaig pensar que era un senyal perquè no publiqués, perquè ell és el rei dels contes! Però mira, vam acabar fent el llibre.

—I va anar molt bé.
—Molt, sí. Vam fer-ne tres edicions, però bé, suposo que era per la novetat. A més, eren contes que parlaven dels desitjos. Amb aquell primer llibre em vaig desinhibir de tot, suposo que perquè no tenia els pares i no em feia vergonya escriure segons què. Em vaig deixar anar i vaig escriure el que vaig voler. I a partir d’aquí…

—Vós heu escrit sempre, doncs?
—Sí, sempre m’ha agradat molt, però ho guardava en un calaix.

—Que els periodistes publiquin llibres és una cosa com més va més comuna, i hi ha força crítiques amb això. Xavier Bosch, Toni Cruanyes, Xavier Sardà, Gemma Ruiz, Marta Vives, Txell Feixas… Per què passa, això?
—És que són professions que es complementen. No podria escriure ficció si no parlés de coses reals, perquè a mi la realitat m’inspira molt. Necessito vida, necessito veure alguna escena enmig del carrer per inventar-me històries. Tots els adjectius que no poses en una informació, tots els detalls, pots posar-los als contes, a les històries…

—Hi ha periodistes que escriuen llibres aprofitant la mediatització?
—Hi ha gent que claríssimament sí que ho fa, o que volen guanyar algun premi… Cadascú que faci el que vulgui. Jo he fet com les formiguetes, i algú va tenir el sisè sentit d’agafar-me. A partir d’aquí, he anat fent.

—Amb el nou horari del programa, d’on traureu el temps per a escriure?
—No ho sé, encara. Sempre he hagut de programar-me les tardes d’escriure. Ara ho hauré de fer al matí. M’ho he de programar, perquè si no acabes fent altres coses.

—28 metres és una novel·la sobre les oportunitats, la lluita per a aconseguir-les… Per què heu volgut parlar d’això?
—Després d’haver parlat de desitjos de les dones, de desitjos dels homes, de fer contes que s’anaven passant el relleu i d’una novel·la sobre l’amistat d’estiu, tenia ganes de deixar de ser tan Walt Disney. La pandèmia ens va marcar molt a tots. Vaig treballar perquè era servei essencial, i com que no volia agafar el transport públic, anava a peu a la feina, amb la qual cosa em permetia veure un paisatge absolutament de contrast: els qui anàvem a treballar amb la gent que dormia al carrer, amb els qui estaven tancats a casa… Una de les imatges que em va quedar més gravada va ser veure un hotel tancat amb tots els llits fets a dins, i amb un sense-sostre dormint a la porta. El contrast era molt bèstia, i em venia de gust dir coses que et passen a la vida i que no et pots imaginar que et poden arribar a passar. I la Barcelona de la pandèmia buida era molt novel·lesca.

—No us feia por que als lectors els fes mandra, aquest escenari pandèmic?
—Sí, sí que me’n va fer. De fet, hi va haver un moment en què vaig estar a punt de deixar el llibre en un calaix… Però bé, és això d’anar fent a poc a poc, d’anar-lo rellegint. Vaig ensenyar-lo a algunes persones perquè em diguessin la seva, i la resposta va ser bona, per això vaig animar-me a continuar.

“Igualtat d’oportunitats? Meritocràcia? Abolició de l’herència i socialització de la riquesa i beques. Qualsevol altra cosa és propaganda”, llegeixo en una piulada d’una editorial de barricada que celebra el cas mentre busco informació i alguna foto que vagi una mica enllà de la notícia coneguda: el senyor Antoni Rossell Terris, sastre de professió, veí de Sant Hilari Sacalm, ha llegat la seva gens menyspreable fortuna a l’institut del poble amb la condició de crear quatre beques que premiïn els alumnes de segon de secundària de millor nivell de català, tres, i de millors notes la quarta. Beques de 5.000 euros. Doncs sí, la resta és propaganda.

El sastre Terris, com va ser conegut en la seva dilatada trajectòria, era d’una discreció admirable. No he trobat per les xarxes cap dels seus clients. Cap foto de la seva vida triomfadora. Només dues, cedides per la família. Una, d’aquelles que encara en la meva generació es feien a les escoles, tot i que a mi ja me la van fer dempeus: el noiet Antoni assegut en un pupitre, ploma en mà, mirant endavant (però no a càmera, el fotògraf era bo), amb un mapa de l’Atlàntic al darrere en què destaca el Congo belga. M’he decidit per la foto que tenim amunt, sense datar, de gran. No sabem on parla ni què dirà o haurà dit, sí que podem observar-ne en canvi el capteniment curós, elegant, discret.

Quan ho vaig veure per la tele em va cridar l’atenció de manera particular la marmessora i neboda. Feliç i contenta de la iniciativa del seu oncle. No sempre els familiars estan així de contents, vaig carburar, en un cas semblant. Semblant a què?, vaig seguir carburant. Dona, no és el mateix que el senyor Joan Bonada Corretjans que va deixar 7,4 milions a l’Hospital de Puigcerdà a finals del 2022? O un altre senyor, el nom del qual no he trobat ara, que ho ha deixat tot al Clínic? Sí i no. La salut és molt més ben considerada que l’educació, ho miris com ho miris. Qui se’n recorda, d’un institut? El mecenes sanitari no tenia descendència i el llegat s’ha fet efectiu en morir l’esposa. Que el sistema sanitari et tracti bé de vell no té preu.

El senyor Terris, que va deixar aquest món al febrer, no tenia esposa. Les seves devocions eren l’educació, que no havia pogut rebre, i l’idioma, el seu present i el pervindre. Els fets no fan sinó donar-li la raó: en la primera edició de les noves PAU els resultats de llengua catalana han estat els pitjors en nou anys. Notícia d’aquest dimecres. No l’hauria sorprès. Poc abans de morir va canviar el testament respecte de les quatre beques previstes, que havien de ser dues per al català i dues per a les millors notes, i en va sumar una més per al català.

Nascut durant la guerra del 36, sense conèixer doncs l’escola republicana que li hauria pogut donar esperances, el noi Antoni Rossell Terris va entrar a dotze anys d’aprenent en una sastreria del poble. Se’n va sortir la mar de bé, se’n va anar a Barcelona, va fundar el seu negoci, que també li va anar la mar de bé, i es va traslladar a Arenys de Mar, des d’on va treballar amb els millors professionals de Catalunya i França. Quins? Seria bonic de saber. De gran, va tornar a Sant Hilari. “No puc dir quants diners ha deixat, però sí que puc afirmar que hi haurà beques per a molts anys”, ha declarat la neboda a la premsa.

Les beques, efectives el curs vinent, tenen una condició: el compromís de continuar estudiant després de l’institut. Són pensades per sufragar les despeses, almenys del primer curs, d’una futura carrera universitària o d’un futur grau superior, llegeixo també. Cap puntada sense fil.

Per acabar, un altre fil. L’institut Anton Busquets i Punset que rep l’herència du el nom d’aquest poeta, també de Sant Hilari, que hauria de ser més conegut, trobo, per la riquesa lèxica i les qualitats de polígraf notable: narrador, poeta, periodista, pedagog i dinamitzador cultural. Fan una bona parella, el poeta Busquets i el sastre Terris, conjurats en els mateixos amors a l’educació i la cultura, la riquesa i la vitalitat de l’idioma.

Un autocar de l’empresa Monbus s’ha encastat contra una dotzena de cotxes aparcats al barri del Carmel de Barcelona. El vehicle, que no duia passatgers, ha perdut el control cap a dos quarts de sis de la tarda en una zona amb pendent, a la confluència del carrer de Calderón de la Barca amb el carrer d’Alcalde de Zalamea.

Segons que ha informat l’Ajuntament de Barcelona, l’autocar ha baixat sense control i ha xocat contra uns quants vehicles estacionats, tots buits en el moment de l’accident. La conductora i un vianant que era a la zona han estat ferits lleument.

@franciscorojasrom #Accidente en el Carmelo#acicodente#sinfrenos ♬ sonido original – Francisco Rojas Romero

a càrrec de la A Munt Jazz Band - Lloc: Ateneu Arenyenc

L’Orgull LGBTI s’ha celebrat i reivindicat arreu del país. Una de les manifestacions més concorregudes s’ha fet a València, on els organitzadors, el col·lectiu Lambda, l’havien concebuda com una resposta ferma als discursos d’odi i als retrocessos en drets que afecten el col·lectiu LGBTI. Amb el lema “Ara més que mai: Orgull”, la manifestació ha començat al pont de l’Exposició i ha recorregut els carrers de Colom i Xàtiva fins a la plaça de l’Ajuntament. A més de càntics a favor del col·lectiu LGBTI, també s’ha cridat contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb frases com ara “El president a Picassent”.

Hi han participat milers de persones, que han desfilat entre banderes LGTBI i trans, batucades i pancartes reivindicatives. Entre els missatges que s’hi han vist hi havia consignes crítiques amb Vox, cartells de suport a les famílies LGTBI i frases com ara “Bisexual perquè ma mare diu que menge de tot” i “Tinc dos pares, i què?”. Durant la marxa també s’han cridat lemes com ara “No hi ha feminisme sense dones trans”, “No desfilem, ens manifestem” i “Si en toquen una, ens toquen a totes”.

El coordinador general de Lambda, Fran Fernández, ha remarcat que ara era més necessari que mai manifestar-se per fer front als atacs del govern del PP, que considera que s’ha sotmès a l’extrema dreta per mantenir-se al poder. Ha denunciat que la llei trans valenciana, que era pionera, havia estat transformada en una norma trànsfoba i ha dit que es continuaria lluitant per derogar-la, fins i tot amb un recurs d’inconstitucionalitat. Ha criticat que el Consell hagi aprovat la reforma “per la porta del darrere” en la llei de pressupost, i ha acusat el govern de ser “mentider i opac”. També ha explicat que havien rebutjat una subvenció de la Generalitat per evitar que el Consell s’emblanquís amb diners mentre retallava drets.

Durant la manifestació, cap a les 20.11, s’ha fet una aturada en record de les víctimes de la gota freda. Després, s’ha llegit el manifest del col·lectiu LGTBI+, enguany a càrrec d’Alma Gormedino, activista trans; Raquel Chover, mare d’una menor trans i membre de Chrysallis; Xavi Martínez, víctima de teràpies de conversió; i Rosa Gilabert, guardonada amb el premi Margarida Borràs per la seva trajectòria com a referent al local Planet.

Tot seguit, s’ha donat pas a la festa a la plaça de l’Ajuntament, un espai que Lambda ha reivindicat com a propi: “També és nostra i no permetrem que ens en facen fora.” Tot i que enguany el consistori ha volgut patrocinar part de la celebració, Lambda ha aclarit que no participava en cap acte organitzat pel govern municipal. La festa és gestionada per l’associació Avegal, i Lambda s’ha limitat a garantir-hi criteris com la paritat, la contractació de dones i l’ús no mercantil de l’espai. A més, s’ha acordat que cap polític no pugés a l’escenari.

“L’orgull no és un negoci”

A Barcelona també ha sortit al carrer una gran multitud, que s’ha manifestat de la plaça de la Universitat fins a la plaça de Sant Jaume. Ángel Camacho, membre de la Crida LGBTI, ha defensat que calia continuar reivindicant els drets del col·lectiu, perquè continuava rebent discriminacions i agressions. La manifestació era convocada amb el lema “Davant l’emergència, més dissidència”, en referència a les múltiples amenaces que assetgen el col·lectiu LGBTI. Entre les demandes, hi ha la prohibició efectiva de les teràpies de conversió, serveis d’atenció integrals completament públics i “treure del calaix” la llei trans catalana.

Aquesta és la manifestació per l’alliberament sexual i de gènere número quaranta-nou i l’han convocada la Crida LGBTI, ACA, Atzagaia, DisturBi Col·lectiu i Poder Popular Trans, que marquen distàncies amb la desfilada del Pride, que es fa al juliol. De fet, alguns dels càntics cridats han estat “L’Orgull no és un negoci” o “No és una festa, és una protesta”. També s’han fet crides a favor de Palestina i en contra del genocidi.

El manifest de la marxa, que s’ha llegit a la plaça de Sant Jaume, deixa clar que la LGBTI-fòbia no és pas nova, però que els discursos de l’extrema dreta la fan com més va més present. “Escollim dissidència quan sentim un atac contra les persones dissidents de gènere i sexualitat, que passa cada dia. Escollim dissidència davant els discursos feixistes i d’extrema dreta que volen que els nostres drets i la nostra existència desapareguin, però encara hi som i hi serem”, diu el manifest. També critica quan “l’estat fa fora amb violència les veïnes de casa seva”, l’onada reaccionària que recorre el món i la “pseudoesquerra rància i un pretès feminisme transexcloent que fan el joc a l’extrema dreta i els en compren els postulats”.

Dues marxes diferents a Palma

A Palma, dues marxes diferents han recorregut els carrers per commemorar la diada de l’alliberament LGBTI. Una ha estat convocada per l’associació Ben Amics, i l’altra, per la plataforma Orgull Crític Mallorca. Totes dues han començat a les 18.00 al passeig del Born, però s’han dividit després: la primera ha acabat a la plaça d’Espanya i la segona, a la plaça de Llorenç Bisbal.

La presidenta de Ben Amics, Belén Luna, ha explicat que enguany les reivindicacions se centraven en el lema “Orgull rural, resistència diversa”. Ha defensat la importància de garantir els drets i la visibilitat de les persones LGBTI en els territoris rurals i perifèrics, i ha reclamat un compromís efectiu amb la igualtat i el respecte arreu. A més, ha recordat que enguany feia vint anys de l’aprovació del matrimoni igualitari a l’estat espanyol, i ha reivindicat “l’esforç i el treball de totes les persones que van lluitar per aconseguir-lo”. Sobre això, ha alertat de la facilitat amb què alguns sectors polítics volien recular en els drets adquirits.

Manifestació de l’Orgull a Palma (fotografia: Europa Press).

D’una altra banda, el portaveu d’Orgull Crític Mallorca, Dani Comas, ha justificat la convocatòria d’una marxa alternativa amb la voluntat de “recuperar l’esperit combatiu i insubmís” de les primeres manifestacions de l’Orgull a Mallorca. Segons que ha explicat, la intenció era desvincular-se d’un Orgull que aquests darrers anys havia pres un perfil massa institucional. “Calia una organització des de les bases, des dels moviments socials”, ha dit.

El lema de la seva marxa ha estat “De Stonewall a Palestina fins a l’alliberament total”, amb què han volgut recordar les arrels de les revoltes de Stonewall, engegades per persones trans, racialitzades i precaritzades. Comas ha defensat que calia no perdre de vista aquest origen ni l’esperit de lluita obrera i de resistència anticolonial.

Marxa a Andorra la Vella

A Andorra la Vella, una marxa reivindicativa ha recorregut l’avinguda de Meritxell de l’edifici Ònix fins al parc Central, punt neuràlgic dels actes de l’Orgull, que organitza Diversand. La manifestació tenia el lema “Visibilitzar, lluitar i estimar lliurement” i ha transcorregut en un ambient de reivindicació, però també de celebració i comunitat.

Una vegada al parc, s’ha fet la lectura del manifest a càrrec del cantant mexicà resident a Andorra Chris Aguilar, que ha qualificat el moment d’oportunitat per a reflexionar i alçar la veu. Tot seguit, el parc Central s’ha omplert de música i espectacles amb les actuacions de Chris Aguilar, Papá Topo i la DJ Mari Baz. La festa continuarà fins entrada la nit, amb una celebració final a la Borda Pairal, amb animació, DJ i gogós.

The Washington Post · Steve Hendrix

Budapest. Desenes de milers de manifestants han sortit avui al carrer en aquesta ciutat en defensa dels drets LGBTI, tot i la prohibició imposada pel govern del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. La marxa de l’Orgull, convocada cada juny d’ençà del 1995, s’ha fet amb el suport de l’ajuntament de la ciutat i enmig d’un fort dispositiu policíac per a evitar enfrontaments amb grups ultres.

La nova legislació impulsada pel partit de govern, Fidesz, va entrar en vigor el març proppassat i prohibeix qualsevol acte públic que “promogui l’homosexualitat o la divergència amb la identitat sexual de naixement”. A més, permet d’emprar tecnologia de reconeixement facial per a identificar-ne els participants i sancionar-los. La norma, segons que han denunciat moltes organitzacions, és un atac directe contra les celebracions de l’Orgull i forma part de l’ofensiva d’Orbán per a consolidar-se com a referent del conservadorisme europeu.

Malgrat les advertències de la policia, que va reiterar ahir al matí que l’acte era il·legal, finalment no hi ha hagut detencions ni multes, i els agents s’han limitat a separar els manifestants dels contramanifestants, que s’hi han aplegat amb crucifixos i bíblies. Durant la mobilització, la policia ha blocat el recorregut previst originalment per la marxa, previsiblement per evitar xocs amb l’extrema dreta.

Entre els assistents hi havia membres de la comunitat LGBTI d’Hongria i d’arreu del món, i també representants institucionals d’Europa. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també hi ha expressat el suport.

El batlle liberal de Budapest, Gergely Karácsony, ha estat clau per a mantenir la marxa. Quan el govern hongarès en va ordenar la prohibició, ell va declarar-la esdeveniment municipal oficial i li va donar un nou nom: Budapest Pride Freedom, en commemoració de la retirada de les tropes soviètiques el juny del 1991. “La força i la grandesa de Budapest rauen en la seva diversitat”, ha declarat Karácsony, que ha dit que la ciutat defensava la llibertat de tothom de viure com volgués. “Aquesta és l’essència de ser de Budapest: la unitat en la diversitat.”

Segons que ha publicat el digital hongarès 24.hu, un dels representants dels grups ultres, Gábor Kelemen, vice-president del moviment juvenil Hatvannegy Vármegye, ha dit que avui no es tractava dels LGBTI, “sinó d’aturar la propaganda agressiva de l’esquerra radical”.

La marxa s’ha fet, doncs, en un clima de tensió, però també de reivindicació i orgull. Alguns organitzadors han expressat preocupació per la possibilitat que les autoritats empressin la tecnologia de reconeixement facial per identificar-ne els participants i sancionar-los més endavant. Tanmateix, el dispositiu ha estat de perfil baix, cosa que podria indicar una voluntat del govern de no assumir cap responsabilitat en cas de violència.

El principal rival polític d’Orbán, Péter Magyar, president del Partit Tisza, ha advertit que si avui hi havia ferits a la marxa “la responsabilitat seria exclusivament de Viktor Orbán”.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i diversos diputats catalans han participat en la manifestació

a càrrec de la Societat coral l'Esperança i la Coral de l'escola Joan Maragall - Lloc: Teatre Principal

Alhora ha renovat la direcció nacional en el seu segon congrés, que vol assentar les bases per presentar-se amb forces a les eleccions municipals. L’encapçala, novament, Jordi Graupera, i hi manté perfils com els de la professora Júlia Ojeda, l’experta en polítiques públiques Elisabet Vives, l’editora Mariona Bosch, l’analista de dades Marc Martí i el regidor de Primàries a Granollers, Joan Ricart. A més, incorpora el també analista de dades Marc Tomàs, l’ex-regidor d’ERC i expert en transició energètica Josep Subirana, la historiadora i arxivera Paula Mas i el físic Jesús Moreno.

Graupera ha destacat el valor de l’equip que encapçalarà Alhora i ha dit que eren els qui treballaven seriosament els grans temes de fons que havien d’orientar l’acció política de totes les institucions catalanes, en oposició a “les modes ideològiques del moment”. El gran objectiu del partit és poder bastir candidatures municipals potents per “aconseguir el control dels ajuntaments” les eleccions vinents, i ha remarcat la importància del municipalisme com a baula a mig camí entre els lideratges polítics i els moviments socials. “Forjar líders municipals compromesos amb el país és el camí més segur perquè aquell trencament no torni a repetir-se”, ha dit en referència a la bifurcació entre dirigents polítics i moviment cívic independentista del 2017.

També, ha criticat tant la “via assimilacionista amable” del PSC, la “desescalada dels partits del procés” i “el replegament que representa Aliança Catalana, centrant-se en la lluita contra l’islam”. Per Graupera, totes tres vies estan destinades al fracàs. “L’únic camí possible és l’expansió nacional, travessada per la defensa radical i sense concessions de la llengua, que aquests anys vinents haurem de fer a través dels municipis per tal d’accelerar el conflicte i encarar el país cap a la independència.”

L’objectiu del partit, ha dit, és “llevar-se l’endemà de les eleccions del 2027 amb regidors que teixeixin una malla nova per reconstruir la política independentista que els partits han destruït”. Al congrés, els militants han acordat mesures per a les candidatures municipals d’Alhora, com ara condicionar tot pacte de govern a crear una regidoria de llengua amb el 10% del pressupost.

Aquest estiu, la graella de TV3 i la plataforma 3Cat posa la ficció al centre amb una oferta àmplia de sèries. Entre els títols destacats hi ha una estrena ambientada al delta de l’Ebre, una nova temporada d’una sèrie juvenil de gran èxit i moltes propostes internacionals i infantils per a refrescar la pantalla.

Delta: una sèrie policíaca al cor del delta de l’Ebre

La gran novetat de ficció d’aquest estiu és Delta, que s’estrena el 7 de juliol. És un enjòlit ambiental que comença amb la desaparició d’una ecologista i s’endinsa en un entramat d’interessos foscs i secrets amagats. Les protagonistes són una periodista i una pescadora que lluiten per descobrir la veritat en un entorn marcat per la masculinitat i la tensió ambiental.

A la sèrie, filmada al delta de l’Ebre, hi surten actors del territori i representa una nova aposta de 3Cat per la ficció local de qualitat. És una coproducció amb À Punt, que ja va estrenar-la el setembre de l’any passat.

Sèries d’èxit internacional cada dia a TV3

A partir del 21 de juliol, la ficció internacional tindrà un espai fix a la graella de TV3. En destaquen la reeixida Downton Abbey, que per primera vegada s’estrenarà en català, i el retorn d’El doctor Martin, que va tenir molt bona acollida l’estiu passat:

• Als matins, de dilluns a divendres, s’emetrà El doctor Martin.
• A les tardes: Downton Abbey, Els Durrell i, a partir del 7 d’agost, Totes les bèsties petites i grosses.
• El diumenge: Hotel Voramar.
• La primera setmana de setembre: La senyoreta Scarlet i el Duc i Sang vienesa ocuparan les tardes de la cadena.

Aquesta programació reforça la presència de grans sèries internacionals en català.

À Punt emetrà en castellà ‘El doctor Martin’, que té doblatge en català

Com si fos ahir: final de temporada amb capítol especial i gala

El 20 de juliol, la popular sèrie de sobretaula Com si fos ahir clourà la vuitena temporada amb un capítol final d’una hora que s’emetrà després del TN vespre. Tot seguit, TV3 oferirà una gala especial presentada per Llucià Ferrer, Jaume Borja i Ester Pagès, amb entrevistes als protagonistes i algunes sorpreses per als seguidors més fidels. Una cloenda pensada per celebrar l’èxit d’un dels grans referents de la ficció diària en català.

3Cat anuncia una nova temporada de ‘Com si fos ahir’

Torna a TV3 Jo mai mai: noves trames per al grup d’adolescents de les Guilles

A l’agost, TV3 emetrà la segona temporada de Jo mai mai, la sèrie juvenil que ha estat tot un fenomen a 3Cat, en què es va estrenar fa mesos. Els nous capítols ens retroben amb el grup d’amics que va passar l’estiu a les Guilles, ara amb trames més complexes i personatges nous. La sèrie aborda qüestions com ara l’amistat, la identitat i les emocions amb un to directe i compromès.

Més anime, animació i sèries infantils al Super3 i 3Cat

El Super3 i 3Cat estrenen aquest estiu nous capítols de ficcions infantils i anime molt seguits:

• Des del 4 de juliol: El xai Shaun.
• El 8 d’agost: Masha i l’os.
• El 14 de juliol: tercera temporada de Bola de Drac Súper.
• Emissió de Bola de Drac original i noves temporades de One Piece.
• El 18 de juliol: quarta temporada de Les tortugues Ninja.
• El 22 de juliol: estrena de Sota el sofà, nova coproducció de 3Cat.
• L’1 d’agost: arriba Joy Eternal, una altra sèrie d’animació pròpia.

També s’emetran nous capítols en català d’El detectiu Conan, un clàssic que continua captivant.

Centenars de persones, entre les quals hi havia desenes de jutges i fiscals, s’han concentrat avui davant la seu del Tribunal Suprem espanyol per protestar contra els projectes legislatius impulsats pel govern espanyol que modifiquen l’accés a la carrera judicial i el règim del ministeri fiscal.

La concentració ha estat convocada per cinc associacions de jutges i fiscals, que representen la majoria del cos judicial i fiscal, i s’ha plantejat com un acte previ a la vaga de tres dies prevista per als dies 1, 2 i 3 de juliol. Durant la protesta, uns quants portaveus d’aquestes associacions han exigit la retirada dels projectes de reforma, que consideren una amenaça per a la independència judicial. Entre les consignes que s’hi han cridat hi havia “Sense estat de dret no hi ha democràcia” i “Fiscalia imparcial”.

En resposta, el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts espanyol, Félix Bolaños, ha dit que “ni una sola línia” de la reforma judicial malmetia la independència de jutges i fiscals. En una compareixença davant els mitjans, ha qualificat d’infundades les crítiques dels col·lectius judicials i ha reclamat respecte pel poder legislatiu.

Bolaños ha comparat l’oposició actual amb la que hi va haver fa dues dècades quan es va aprovar el matrimoni igualitari, i ha vaticinat que, amb el temps, aquestes crítiques també es demostrarien injustificades.

Uns vuit-cents manifestants s’han concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Convocada pel col·lectiu ecologista Zeroport, la mobilització ha omplert la zona de davant del Palau de la Generalitat amb un mosaic humà que formava el missatge “No ampliació”.

Els participants han corejat consignes com ara “La terra per a sembrar, no per a aterrar”, “La vostra ampliació és una aberració” i “PSC, partit suïcida climàtic”. També s’hi han vist pancartes amb lemes com “Menys avions i més Rodalies”, “Decreixement o extinció” i “El clima no s’enlaira amb més vols”.

En declaracions a la premsa, Jaume Osete i Clàudia Custodi, portaveus de Zeroport, han dit que aquesta acció tan sols era el començament i que preparaven mobilitzacions més grans, a més d’accions polítiques, jurídiques i comunicatives. Han dit que Barcelona era “la destinació turística més massificada del món” i han alertat que l’ampliació de l’aeroport podia comprometre el futur del país. També han recordat que la pressió social havia permès de frenar el projecte el 2021 i han dit que confiaven a tornar-ho a fer.

La concentració ha acabat amb el llançament d’avions de paper contra la façana del Palau de la Generalitat. Eren pamflets amb les reivindicacions de l’organització, que havien repartit entre els assistents.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit que el contingut del nou model de finançament per a Catalunya era més important que no pas el compliment estricte del calendari acordat amb el PSOE, que fixava el 30 de juny com a data límit per a formalitzar-lo. Arran del Consell Nacional del partit a Bellpuig (Urgell), i abans no es fes públic que la comissió bilateral es reuniria el 14 de juliol, ha dit: “Si el PSOE, fruit dels seus problemes interns, necessita unes setmanes més, que se les agafi.”

Tot i aquest marge, Junqueras ha insistit que vetllarien perquè el pacte s’acabés complint i fos  allò que Catalunya necessitava. També ha advertit els socialistes que, mentre no hi hagués un acord satisfactori en matèria de finançament, ERC no pactaria cap qüestió important més amb el PSOE.

Ho ha dit des del Teatre Armengol, durant la seva intervenció pública al Consell Nacional, on ha assenyalat que, malgrat que sap que els socialistes “no compliran amb la data que ells mateixos havien fixat”, cal exigir-los un acord que garanteixi un model just per a Catalunya. “Som aquí per fer complir els acords”, ha dit, i ha afegit que els pròxims dies hi haurà reunions i negociacions bilaterals “que no han sigut capaços de fer abans del 30 de juny”. Ha insistit que el més rellevant no és quan es reuneixin, sinó que el pacte final “sigui útil per al nostre país”.

Junqueras ha reconegut que no serà fàcil arribar a un bon acord perquè el PSOE “no està en el seu millor moment per prendre decisions valentes”, a causa dels seus “problemes interns” i de “problemes de corrupció”, que generen dubtes dins del partit. També ha recordat que caldrà l’aval d’una majoria “extremadament complexa i variada” al congrés espanyol.

Tot i que ha dit que ERC no actuarà de manera estrident, ha deixat clar que cal recordar al PSOE que “mentre no hi hagi un acord en el model de finançament, no pot esperar que hi hagi altres acords amb ERC”, en referència a possibles pactes sobre el pressupost espanyol.

Crida al suport social i polític

Junqueras ha demanat el suport de la societat catalana, dels partits i dels agents socials i econòmics per batallar per un finançament just. Ha defensat que l’acord és imprescindible per afrontar reptes clau com el transport públic, l’habitatge i els salaris. “Ningú en aquest país es pot permetre que no hi hagi el millor model de finançament possible”, ha dit.

Ha lamentat, però, que molt sovint els deixen sols en les negociacions: “Potser confiant en la nostra capacitat de negociar. Si cal, ho farem sols, com tantes altres vegades, però si ens acompanyen ens sentirem molt contents.”

Els acords assolits: Rodalia i amnistia

En la seva intervenció, Junqueras ha reivindicat també els avenços aconseguits fins ara, com el traspàs de Rodalia i la llei d’amnistia. “Mai cap govern espanyol s’havia obert a un traspàs de Rodalia. Havíem sentit els socialistes dir que es negarien a l’amnistia. Mai s’havia obert la possibilitat d’un model de finançament just”, ha afirmat.

Després de la ratificació de la llei d’amnistia per part del Tribunal Constitucional espanyol, ha avisat que caldrà continuar vigilant el seu desplegament. Ha recordat que hi ha tribunals que fa temps van decidir ignorar reformes legals com la supressió de delictes o l’aprovació de l’amnistia, i que mantenen les condemnes dictades en el seu moment.

El govern ha reivindicat avui els drets i llibertats LGBTI+ conquerits aquestes darreres dècades i ha fet una crida a defensar-los contra qui volia “tornar a la negra nit”. En un acte al pati dels Carruatges del Palau de la Generalitat per a commemorar la Diada per a l’Alliberament LGBTI+, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la consellera d’Igualtat i Feminismes, Eva Menor, han coincidit a alertar sobre l’amenaça que representava l’extrema dreta per al col·lectiu.

Dalmau ha advertit que calia actuar contra qui volia fer tornar a l’armari el col·lectiu LGBTI+ i ha reclamat unitat per a evitar que avancessin: “Hem d’aconseguir que els qui ens volen fer tornar als armaris i a la negra nit no vencin. Siguin d’Hongria, de Budapest o dels Estats Units.” Segons ell, contra l’auge de l’extrema dreta cal que el col·lectiu “es doni la mà, se sàpiga estimar de manera desacomplexada, surti al carrer conjuntament i trobi consens per a defensar les lluites comunes”.

Budapest planta cara a Orbán i s’hi farà la marxa de l’Orgull LGBTI prohibida pel govern

Menor ha remarcat que, malgrat els avenços, no es podia ser ingenu i pensar que la lluita havia acabat. Ha reconegut que el col·lectiu estava molt millor ara que no pas dècades, però ha recordat que la discriminació per raó de gènere o orientació sexual encara era la segona més freqüent a Catalunya.

Tots dos han posat en relleu la importància de les institucions per a convertir les reivindicacions en drets. “L’objectiu del govern és preservar Catalunya com a espai de llibertat”, ha dit Dalmau. I ha conclòs: “No ens molesta ningú, només qui exclou.”

La cultura, eina de resistència

Durant l’acte s’ha llegit el manifest del govern per la diada, enguany centrat en el paper de la cultura com a eina de resistència. El text ha defensat l’accés universal a la cultura i la promoció dels artistes LGBTI+, sovint invisibilitzats. També ha denunciat el retrocés de drets i l’augment dels discursos d’odi.

A més, el govern i l’Ajuntament de Barcelona han desplegat simultàniament dues banderes LGBTI+ als seus respectius balcons per commemorar l’Orgull. En el cas del consistori, també hi han penjat una bandera amb el text “Barcelona amb Budapest”, en solidaritat amb la manifestació prevista avui a la capital hongaresa, prohibida pel govern de Viktor Orbán.

Lloc: Església de Santa Maria

El govern ha anunciat que la comissió bilateral amb el govern espanyol per a formalitzar el model de finançament singular es reuniria, finalment, el 14 de juliol a les 12.00 a Barcelona. Aquesta data incompleix el termini pactat amb ERC, que expirava demà passat. Tot i això, el president d’ERC, Oriol Junqueras, li ha restat importància: “Si [el PSOE] necessita unes quantes setmanes, que se les agafi”, ha dit al consell nacional del partit.

Aquest matí, El Correo de Andalucia, havia avançat unes declaracions de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, en la qual ja avançava que la comissió bilateral arribaria més enllà del 30 de juny: “Hi haurà comissió bilateral, possiblement uns dies més tard d’aquesta data, que sempre són orientatives.”

Junqueras ha dit que era conscient que el PSOE no compliria la data, però que el més important era que l’acord pogués anar endavant. “Som aquí per a recordar que, més enllà de la data, hi ha una qüestió més important, que és el què”, ha remarcat, i ha garantit que Esquerra vetllaria perquè el nou model fos “just” i “bo”.

Montero diu que és una qüestió molt complexa perquè ha de tenir el suport majoritari al congrés espanyol perquè es pugui aprovar, i hi ha partits com ara Compromís, Més per Mallorca i el BNG que demanen que el nou model de finançament també corregeixi les desigualtats de finançament del País Valencià, les Illes i Galícia. Justament, Junqueras també ha dit que el finançament que s’acordi per a Catalunya també haurà de ser bo per als altres grups polítics necessaris perquè es pugui aprovar.

“També se n’ha de parlar de manera multilateral i amb el conjunt dels territoris, no és fàcil”, afegeix. Allò que els socialistes van pactar amb ERC en canvi de la investidura de Salvador Illa era el finançament singular, una relació bilateral amb Catalunya, però Montero insisteix que ha de ser una relació multilateral amb les comunitats autònomes en el seu conjunt. “Els pròxims models de finançament hauran d’incorporar un reconeixement a les singularitats i a la diversitat del nostre país. Però per a tothom, no només per a Catalunya”, diu. Segons que explica, el nou model oferirà un volum més gran de recursos per a totes les autonomies i que totes siguin més partícips en la recaptació.