Bloomberg · Kevin Orland

La primera ministra de la província canadenca d’Alberta, Danielle Smith, ha fet un toc d’atenció al primer ministre del Canadà, Mark Carney, tot reclamant-li que millori el tracte econòmic del seu govern a la província si vol evitar que l’independentisme continuï guanyant força.

Els sondatges evidencien que una minoria significativa dels habitants d’Alberta vol independitzar-se del Canadà, en part, per la frustració per les regulacions ambientals imposades pel govern canadenc, que limiten l’extracció de petroli i gas a la província. Segons Smith, la suspensió d’una sèrie de projectes d’oleoductes, incloent-hi l’anomenat Energy East, reflecteix les “polítiques antiinversió” del govern canadenc, i ha demanat a Carney que faci marxa enrere si vol evitar el creixement del moviment independentista a la regió.

“[Carney] s’ha de responsabilitzar del creixement del sentiment independentista”, explica Smith en una entrevista amb Bloomberg feta a la ciutat de Calgary. “Jo ja li he fet entendre quin camí ha de seguir si vol que l’independentisme remeti, i ara és ell qui ha de decidir si segueix aquest camí o no.”

Un sondatge publicat el mes passat per l’Angus Reid Institute revelà que un 36% dels habitants d’Alberta podria votar a favor d’independitzar-se del Canadà en un hipotètic referèndum. No obstant això, el sondatge també revelà que molts dels enquestats que havien respost afirmativament estarien disposats a canviar d’opinió si el govern canadenc fes concessions al sector energètic d’Alberta, el més important de la província, com ara, eliminar els topalls d’emissions i la prohibició que els grans petroliers transitessin per gran part de la costa de la província de la Columbia Britànica. Ambdues mesures foren implementades per l’ex-primer ministre Justin Trudeau.

La prohibició de la circulació de petroliers a la costa de la Columbia Britànica restringeix la capacitat del Canadà per a exportar petroli d’Alberta als mercats asiàtics, cosa que obliga els productors de la província a vendre la majoria del seu cru a refineries nord-americanes a preu més baix.

Smith reitera que no dóna suport a la independència d’Alberta. Tanmateix, el seu govern aprovà fa poc una llei que facilita la convocatòria de referèndums: segons la nova legislació, l’únic requisit que cal per a convocar un referèndum és recollir les signatures de 177.000 votants.

Així, doncs, la nova llei facilita que els ciutadans d’Alberta, d’uns cinc milions d’habitants, siguin cridats a les urnes per decidir si volen independitzar-se del Canadà.

“Crec que la pilota és a la teulada del primer ministre, i li ho he dit”, explica Smith, que afegeix: “Si treballem plegats per millorar el clima econòmic [d’Alberta], serà més probable que el separatisme perdi pistonada.”

Dimarts, Smith anuncià la creació de l’Alberta Next Panel, un fòrum ciutadà que recollirà opinions d’experts, dirigents polítics i ciutadans corrents sobre què ha de fer la província per a protegir els seus interessos. Entre les idees que es debatran, hi ha la possible creació d’un pla de pensions i un servei de policia propis, a més de la necessitat de millorar el règim fiscal.

Carney, que va créixer a Alberta, ha provat d’oferir la mà a la província amb el nomenament de Timothy Hodgson, ex-executiu de Goldman Sachs, com a ministre de Recursos Naturals, amb el mandat explícit de convertir al Canadà en una “superpotència energètica”. En la primera visita a Calgary com a ministre, Hodgson digué als responsables del sector energètic d’Alberta: “Calen infrastructures que transportin la nostra energia a les costes i a aliats de confiança, diversificant-nos més enllà dels Estats Units.”

Alhora, es preveu que aquesta setmana el parlament aprovi una llei que permetrà d’escurçar els terminis de projectes que el govern consideri d’interès nacional. L’aprovació del text, una de les promeses electorals de Carney, també comportarà la creació d’un nou departament del govern canadenc que s’encarregarà específicament de gestionar l’aprovació d’aquestes propostes.

Més enllà d’Alberta, la província del Quebec ha organitzat dos referèndums d’independència del Canadà, l’any 1980 i l’any 1995. El “no” s’imposà en ambdós casos, tot i que en el 1995 fou per un marge molt estret.

De fet, aquell segon referèndum empenyé el govern canadenc a aprovar l’anomenada llei de claredat, que dificulta –però no impedeix– la secessió d’una província de la resta del Canadà. La llei estipula que el govern canadenc tan sols pot negociar la sortida d’una província de la federació si els votants d’aquella província es decanten per la independència “per majoria clara” en un referèndum.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les notes de català a les proves d’accés a la universitat (PAU) han caigut en picat enguany a tot el país. La matèria registra, tant a Catalunya, com al País Valencià i les Illes, una davallada generalitzada, que situa els resultats per sota dels darrers anys i, en alguns casos, fins i tot per sota de mínims històrics.

Tres dècimes menys a Catalunya

A Catalunya, la mitjana de llengua catalana ha estat d’un 6,3, la més baixa d’ençà del 2016, que fou d’un 6,19. La nota representa baixa de tres dècimes respecte de l’any passat i és molt lluny del 7,08 assolit el 2022.

Mínim històric al País Valencià

Al País Valencià, la caiguda encara és més pronunciada. Els estudiants han obtingut enguany una mitjana de 5,583 en llengua catalana, gairebé un punt menys que el 2024, quan va ser de 6,521. De fet, la nota de català és inferior al mínim històric: el 5,803 del 2013.

Descens d’1,14 punts a les Illes

A les Illes, la situació també és preocupant. L’assignatura de llengua catalana i literatura II ha passat d’una mitjana de 7,02 l’any passat a un 5,88 enguany. Hi ha hagut, doncs, un descens d’1,14 punts en solament un any, i deixa la matèria en nivells molt baixos, especialment si es compara amb les mitjanes d’aquests darrers anys. El 2023, la nota mitjana era de 6,22. I el 2022, de 6,45. VilaWeb ha demanat dades històriques a la Conselleria d’Educació i Universitats, però ara com ara no han estat facilitades.

Aquesta davallada general posa de manifest un canvi de tendència en els resultats del català a les PAU, i suscita interrogants sobre les condicions d’aprenentatge, l’ensenyament de la llengua i el paper de la matèria en l’etapa de batxillerat.

La formació política Alhora farà demà, 28 de juny, el seu primer congrés nacional, una cita que serà clau per a definir les línies estratègiques del partit dels quatre anys vinents i el full de ruta per a les eleccions municipals de l’any 2027. La trobada arriba en un moment de transició per a l’organització, que va néixer fa poc més d’un any i ara es prepara per passar d’una etapa de creixement inicial a una fase de consolidació i projecció electoral.

Tractarà cinc qüestions. D’entrada, s’aprovaran les línies estratègies que marcaran el camí del projecte, inclosa l’estratègia per a les eleccions municipals. També s’elegirà, per mitjà de primàries, l’equip que formarà el nou consell nacional; es revisaran els estatuts per adaptar-los als nous reptes; s’avalaran els comptes i el pressupost; i es debatran unes altres decisions estatutàries. Alhora preveu que, dels més de quatre-cents militants, dos-cents participin en el congrés.

El congrés començarà a les 10.00 i es farà als Carlins, a Manresa. L’elecció del consell nacional i les esmenes a les ponències ideològica i estratègica es votaran presencialment, però les esmenes als estatuts es podran votar telemàticament amb la tecnologia de Vocdoni. Segons Alhora, la idea és configurar un consell nacional continuista a fi de consolidar l’equip. S’hi presenten tretze persones, entre les quals, Jordi Graupera, fundador del partit, i Júlia Ojeda, membre del grup promotor.

Jordi Graupera: “A Aliança Catalana van profundament equivocats”

Les municipals del 2027, en el punt de mira

Fonts d’Alhora expliquen a VilaWeb que les eleccions municipals del 2027 són clau per a l’estratègia del partit, que entén que els municipis han de permetre de construir la independència de Catalunya.

Al gener, Alhora ja va fer una campanya orientada a les municipals, i ara tota la maquinària està enfocada a enfortir el discurs i teixir aliances als municipis. De moment, el partit ja és present a seixanta pobles i té configurades unes quantes territorials.

“Les institucions són una eina essencial per a l’alliberament nacional, i els ajuntaments representen les institucions més properes a la ciutadania. El congrés definirà com Alhora crearà una xarxa territorial sòlida per a disputar el poder institucional municipal el 2027, establint la base necessària per a fer avançar el projecte independentista”, explica el partit.

Català i turisme

En el congrés, també s’exposaran ponències ideològiques i estratègiques, una de les quals, centrada en el català. La proposta d’Alhora és clara: crear una regidoria de llengua catalana a tots els municipis. “Ha de tenir un 10% del pressupost municipal. Es podrien fer moltes coses. Iniciatives per a retolar en català, vetlladors lingüístics a les escoles bressol…”, expliquen fonts del partit. La idea s’ha de votar, però el partit creu que hi ha prou quòrum perquè prosperi.

Alhora considera que, en les qüestions de llengua, els municipis també han de tenir un paper destacat i que s’ha de fer una política expansiva per a interpel·lar la immigració que acaba d’arribar i la que ja fa anys que hi és.

Entre més qüestions, també es parlarà de turisme. “Tots els municipis poden assumir una sèrie de premisses, sobretot amb el turisme de baixa qualificació. No podem entendre com a premissa que el turisme garanteix la viabilitat dels municipis”, expliquen fonts del partit.

Nou mesos de l’única regidoria a Catalunya dedicada exclusivament a la llengua

No sé si l’expressió “fer llum de gas” encara és viva en català, tot i que l’original gaslighting és d’ús quotidià al món anglosaxó. L’origen del terme és la magnífica pel·lícula de George Cukor del 1944, en què el pèrfid marit interpretat per Charles Boyer feia creure a l’esposa, Ingrid Bergman, que s’estava tornant boja. Entre altres tècniques de manipulació, li deia que la il·luminació de la casa no feia pampallugues, és a dir, li negava la realitat que podia percebre.

Aquesta setmana he llegit el llibre Original Sin (‘Pecat original’), dels periodistes Jake Tapper (presentador estrella de la CNN) i Alex Thompson. És una investigació sobre la presidència de Joe Biden feta a partir de centenars d’entrevistes amb membres del Partit Demòcrata, i que revela l’abast de la davallada mental del president, fins i tot des d’abans d’accedir al càrrec. Un home que només podia treballar de deu del matí a cinc de la tarda, que sovint no recordava el nom dels col·laboradors més propers, que usava un teleprompter per a dir tres o quatre frases en públic, i que després de fer un esforç, com un viatge llarg, quedava exhaust durant dies sencers. El nucli més proper d’assessors, com també l’esposa, Jill Biden, el van envoltar d’una bombolla protectora per impedir que ningú se n’adonés, i fins i tot alguns membres del govern es van passar anys sense veure’l en persona. Aquest grup de confiança, amb molts interessos personals (un dels integrants tenia les quatre filles treballant a la Casa Blanca), no van dissuadir-lo de presentar-se a la reelecció sinó que va encoratjar-l’hi, subministrant-li enquestes manipulades en què es deia que podia guanyar. El cas és tan gruixut que, si no fos per la hiperactivitat del president Trump, avui parlaríem d’un escàndol tan gros com el Watergate.

El llibre és una repetició d’escenes en què algú veu Biden al cap de molt temps i queda esparverat per la decrepitud física i mental de l’home més poderós del planeta, fins al punt de dubtar sobre qui pren realment les decisions. Ara bé, si algú valora de revelar allò que havia presenciat, sap que al davant hi té el poder de la Casa Blanca. La figura més tràgica del text és Robert Hur, el fiscal especial nomenat per a investigar el cas dels documents secrets que van trobar emmagatzemats a la casa privada de Biden. Quan Hur va anar a prendre-li declaració, es va trobar algú incapaç de recordar quan havia estat vice-president o fins i tot quin any se li havia mort el fill (els àudios es van filtrar fa poc, i fan patir). Hur va concloure que segurament hi havia indicis de culpabilitat, però que no era possible de jutjar algú amb les facultats mentals tan minvades. La reacció del Partit Demòcrata i del seu entorn va ser tan furibunda que li van trinxar la reputació, i Hur es va passar molts mesos a l’atur: els grans bufets d’advocats el veien com algú tòxic.

El més interessant d’aquesta història és que, malgrat el discurs oficial, tothom veia la davallada del president, les dificultats que tenia per caminar i expressar-se, les vacil·lacions, el discurs inconnex. Les enquestes mostraven que una gran majoria de ciutadans creia que Biden era massa vell per a ser reelegit, fins i tot entre els votants demòcrates. Durant anys l’administració, amb la connivència dels mitjans d’esquerres, va intentar fer llum de gas al poble americà, perquè es considerava que hi havia un bé superior, evitar que Donald Trump tornés a la Casa Blanca –i d’aquesta manera van saltar per la finestra els principis més elementals de l’acció política i de la deontologia periodística. Si els republicans deien que Biden era un ancià decrèpit, calia automàticament prendre la posició contrària, encara que les imatges fossin evidents. El debat contra Trump en què Biden es va ensorrar no va ser el dia en què es va revelar la veritat, sinó aquell en què el discurs manipulador no es va poder mantenir (i prou que ho van intentar fins a l’últim instant). Tot plegat es recordarà com un dels moments clau en l’erosió de la confiança en el sistema democràtic.

La sensació que vivien els americans quan els periodistes d’esquerres els deien que Biden era un home despert i capaç és la que tinc ara quan llegeixo alguns mitjans catalans, i sobretot quan veig els Telenotícies de TV3. La Catalunya que trepitjo, la que m’expliquen els amics i veïns, no s’assembla gens al món irreal i de coloraines que em mostra la televisió pública. És un país que mai no anomenen país, sense cap conflicte nacional ni problemes amb la classe política, on la immigració no té cap efecte negatiu i els escàndols diaris (la RENFE, la crisi de l’habitatge, la inseguretat) són només situacions puntuals. És força obvi que part del periodisme ha abraçat el missatge de pacificació del PSOE i el president Illa, però tornem a la situació d’abans. Fer llum de gas és complicat quan ja no existeix el monopoli de l’altaveu i els ciutadans som a grups de WhatsApp i tenim xarxes socials. Llavors ens diran que la democràcia està en perill per l’ascens dels populismes, però és inevitable que trontolli quan el discurs oficial que ens arriba xoca amb la realitat que percebem.

El mig és buit. No se m’acut una altra forma de dir-ho. Tendeixo a guiar-me més per sensacions que per anàlisis, per impressions que per dades, i fa temps, no sé dir quant –serà un text força abstracte, aquest, de desembolicar la troca–, que veig que el mig es buida. Tria el tema que vulguis i fes que la gent es posicioni, veuràs que al mig no s’hi quedarà ningú –o gairebé. I si ets de les que es queden al mig, prepara’t per rebre retrets, crítiques i escarnis dels dos extrems, així també es buida el mig.
Quan et sents atacada, en un terreny poc segur, la tendència tinc clar que és radicalitzar-te, i això sempre et porta cap a un pol, no hi ha ningú que fugi cap a una posició central. Ja fa temps que es parla de la polarització, no us pot venir de nou.

Fugir cap a un pol i atrinxerar-s’hi és el més fàcil, t’instal·les en un estat de negació i rebuig envers tot el que no sigui del teu extrem i cada cop tens més reafirmades les teves conviccions, perquè les confrontes amb les que en són absolutament contràries. Es viu prou bé en aquest miratge. S’hi viu bé i a més es té la sensació de ser un model que cal seguir. Miratge i mirall i cada cop tots més cap als pols mentre al mig són cada dia menys els que resisteixen, i hi resisteixen no tant per conviccions indestructibles com per la voluntat de recuperar els espais intermedis entre els dos extrems.

Vetem l’entrada als matisos, els dubtes, els canvis de parer i les contradiccions. No hi ha gammes, tot són colors purs. Van desapareixent les preguntes i tot són respostes que no admeten mitges tintes, respostes pètries que són com credos. I en aquest miratge de radicalitat, de tenir les idees tan clares que no les has ni de pensar, que són de talla única i ens van bé a tots els que compartim pol, a poc a poc arriba el que em sembla que deu ser l’estadi següent de la polarització, que fa ferum d’anestèsia.
Vivim instal·lats en una posició de falsa reacció constant que ens fa estar quiets sense adonar-nos-en. El miratge funciona i ens dóna un retorn que ens enganya la consciència i ens fa creure que som actius i conseqüents. Però és un estat letàrgic que des de les posicions de poder es detecta i s’alimenta perquè l’engany duri tant com pugui. Mentrestant, perdem l’hàbit de la pregunta, del dubte, de la recerca infructuosa de resposta, però seguim convençuts que des dels nostres pols estem aportant.

Aquest mig que és buit si ningú el trepitja es va eixugant, hi arriba l’aridesa i amb els pols anestesiats tot empeny cap a una divisió que va camí d’enquistar-se. Podem parlar de compromís polític en un sentit ampli, de lluita per la llengua, per l’habitatge, per la salut pública, per l’educació, per la cultura, contra les desigualtats…, arreu hi ha en un estadi més o menys avançat aquests pols plens i aquest mig que es buida. I la divisió està servida, perquè no es pot construir res on no hi ha ningú que s’hi vulgui estar.

Evito concretar, i no parlo de dretes i esquerres, per exemple, no perquè fugi d’estudi sinó perquè el patró em sembla que és aplicable a cada cop més camps i que depassa el que és purament ideològic o polític per polaritzar-ho gairebé tot. I també perquè vull fer equilibris per fer-me entendre i que això no quedi com un crit fet des d’un dels pols o, pitjor encara, com un discurs pronunciat des d’una posició de superioritat moral.

He estat pol més que mig, però en alguna ocasió en què he pogut trigar una mica més a abandonar el centre –que no és un lloc homogeni ni estàtic–, he pogut prendre consciència de com s’escampa aquest patró, perquè és fàcil viure en contra quan tot va de mal borràs, és fàcil instal·lar-se en la queixa i l’enuig perpetu. I perquè des de posicions oficials i de poder s’alimenten els pols perquè interessa tenir aquesta divisió ben dibuixada, i s’alimenten els pols cada vegada amb menys vergonya i menys miraments, perquè qui té el poder sap que amb el mig buit l’anestèsia general està servida, i les reaccions es poden orquestrar des de dalt o en contra dels de dalt, però sense aconseguir fronts comuns prou amplis que portin a cap canvi.

En passen de grosses, de cada cop més grosses, i les reaccions semblen més aviat campanyes publicitàries plenes d’eslògans que fan d’ansiolítics perquè a poc a poc siguem tots plegats més semblants a les amebes. Ens fan callar d’una manera tan recargolada que podem estar cridant i que no se’ns senti. És pervers i és d’abast mundial.

I em penso que l’única manera de capgirar aquesta anestèsia social és tornar a ser persones de carn i ossos que surten de casa i es troben amb altres persones que pensin o no exactament el mateix també volen que sense deshabitar els pols el mig s’ompli encara que sigui de manera intermitent, per trobar punts de trobada temporals on exposar i comparar idees i dubtes i pors i contradiccions i fer que els que s’ho miren còmodament des de dalt no donin per feta l’anestèsia que busquen, que els cossos es belluguen i parlen i han de parlar, des de tots els punts, des de tots els pols i tots els centres.

Tot és boirós si no ens acostem prou per veure’ns. Tot és boirós, també això que escric, però sé que hi ha gent amb voluntat d’acostar-se, no els veig però els sé i per això escric encara.

El bisbe de la Seu d’Urgell, Josep Lluís Serrano Pentinat, ha jurat avui la constitució com a copríncep episcopal d’Andorra, càrrec que va assumir el mes de maig. L’acte, breu i molt formal, s’ha fet al Consell General, amb la presència de la majoria d’autoritats del país: síndics, membres del govern, consellers generals, cònsols i representants de la judicatura.

En el discurs, Serrano ha dit que es comprometia a respectar i defensar els valors democràtics d’Andorra. A més, ha qualificat la jura de fidelitat creativa, perquè el copríncep roman fidel a la seva missió eclesial tot acceptant les regles d’un estat modern, plural i aconfessional.

A més, ha acatat la constitució posant-se al servei d’Andorra i comprometent-se amb la democràcia i la dignitat de totes les persones. També ha remarcat que es considera hereu i continuador d’una llarga tradició.

Abans de la intervenció del nou copríncep, ha pres la paraula el síndic general, Carles Ensenyat, que ha defensat el valor del coprincipat parlamentari. Ha afegit que les institucions han tingut sempre un paper determinant en la vida del país, i que la seva evolució ha anat acompanyada de la voluntat dels ciutadans de “preservar-les, modernitzar-les i fer-les útils”.

El síndic ha clos el seu discurs adreçant-se a Serrano, a qui ha desitjat que sàpiga trobar la perspectiva i albirar nous horitzons per a arbitrar i moderar el funcionament dels poders públics i de les institucions.

Teresa Garcia-Milà ha estat proclamada nova presidenta del Cercle d’Economia un cop acabat el procés electoral, al qual només s’hi havia presentat la seva candidatura. Es converteix així en la primera dona que presideix l’entitat en els seus seixanta-sis anys d’història. Garcia-Milà, sòcia del Cercle des del 1995, assumirà un mandat de tres anys (2025-2028) amb la voluntat de reforçar els valors fundacionals de l’entitat: democràcia, economia de mercat i Europa.

L’economista agafa el relleu en una conjuntura que, segons que indiquen des del Cercle, planteja “grans reptes per a la democràcia liberal i l’economia de mercat”. El seu programa posa l’accent en Europa i en com recuperar-ne la força política i econòmica en l’escenari global.

Entre els eixos del mandat, Garcia-Milà vol potenciar l’impacte de les notes d’opinió del Cercle a Catalunya, a la resta de l’estat espanyol i a Europa. També preveu crear nous grups de treball per analitzar amb profunditat qüestions que afecten el creixement econòmic i l’equilibri territorial i social, així com innovar en les activitats de l’entitat i en l’organització de la Reunió Cercle d’Economia, que enguany ha arribat a la quarantena edició.

Un dels projectes destacats serà reforçar la Iniciativa per la Productivitat i la Innovació (IPI), impulsada durant la presidència de Jaume Guardiola, per transformar el model productiu de Catalunya. L’objectiu és convertir-la en un centre de referència en anàlisi i innovació en polítiques públiques que incideixin en la competitivitat i la productivitat.

També es proposa de fomentar la participació dels socis mitjançant iniciatives com ara una nova pàgina web més interactiva.

Teresa Garcia-Milà és llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i doctora en Economia per la University of Minnesota. Actualment, és directora de la Barcelona School of Economics (BSE), catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i investigadora associada del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI). També és vicepresidenta del patronat de l’Institute of Political Economy and Governance (IPEG).

En l’àmbit institucional i empresarial, és consellera de Repsol –on presideix la comissió d’auditoria–, presidenta no executiva de Sabadell Digital i assessora econòmica del Ministeri d’Economia, Comerç i Empresa. Ha estat consellera d’Enagás, Vueling i Banc Sabadell, i ha format part de consells assessors com el de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) i el Consell Assessor per a la Reactivació i el Creixement (CAREC) de la Generalitat.

El jutjat mercantil número 5 de Barcelona ha desestimat la demanda contra Francesc Rubiralta, ex-administrador del grup Celsa, per la gestió d’un crèdit “intragrup” de més de 469 milions d’euros. Segons la sentència, no hi ha hagut cap conducta il·lícita ni cap dany patrimonial derivat d’aquesta operació financera.

La demanda, presentada pels actuals propietaris de l’empresa, sostenia que Rubiralta hauria d’haver reclamat el crèdit entre els anys 2020 i 2022. Però el jutjat ho ha considerat incoherent, atès que, segons que recull la resolució, aquesta mateixa estratègia financera va ser “coneguda, dissenyada i/o promoguda” per ells mateixos. El magistrat ha constatat que els diners eren “inexigibles” des de l’origen i que aquesta condició era coneguda per tots els òrgans socials. De fet, el crèdit s’havia prorrogat tàcitament durant anys sense que mai se’n reclamés el retorn.

En el judici, fet el 16 de juny, Rubiralta va declarar que les empreses patrimonials familiars només tenien com a actius accions de la companyia, i que, per tant, no podien tornar els 504 milions prestats a Inversiones Pico Espadas SA, empresa de la seva família i propietària de Celsa. La defensa va recordar que el crèdit es va concedir abans que ell assumís la presidència de l’empresa, l’any 2010, després de la mort sobtada del seu pare.

La sentència assenyala que les dues reestructuracions financeres que van dur a terme els actuals propietaris de Celsa, el 2017 i el 2023, ja partien de la premissa que aquest crèdit no tenia valor real ni econòmic, i que no n’havien exigit mai el cobrament.

Segons el magistrat, el crèdit “presentava des del seu origen un caràcter patrimonial essencialment teòric o nominal, sense correspondència amb una expectativa raonable de cobrament o recuperació”. A més, remarca que aquesta situació era sabuda i acceptada per tots els agents implicats, incloent-hi creditors, òrgans d’administració i les mateixes societats, tant les deutores com les creditores.

Per tot plegat, la resolució conclou que Rubiralta no va vulnerar els seus deures de diligència ni de lleialtat com a administrador, i que no s’ha demostrat cap perjudici econòmic per a la societat. Tampoc no hi veu cap conflicte d’interès ni cap actuació dolosa o negligent.

La Generalitat preveu que el servei nocturn de Metrovalencia, que es va suspendre a conseqüència dels efectes de la gota freda, es recuperi a partir de l’agost vinent, amb circulacions de metro i tramvia les nits dels divendres i dissabtes i festius fins a les 3.00 de la matinada. Ho ha anunciat el conseller d’Infraestructures, Vicente Martínez Mus, en una visita al nou edifici de l’estació de Paiporta, una de les localitats més afectades.

Aquest anunci arriba un dia abans que el servei de metro es restableixi per complet a la zona zero a partir d’aquest divendres, amb la reobertura del tram València Sud-Castelló i la nova estació ja operativa a Paiporta.

Després de la gota freda, el servei de tramvia es va restablir en dues setmanes i, a principis de desembre, el 80% dels usuaris de Metrovalencia van recuperar la connectivitat. Abans de Nadal es va reobrir un tram de la línia 2 a Paterna, després del que el 18 de febrer es va recuperar València Sud com a bescanviador bus-metre per a millorar les freqüències.

Després de la rehabilitació del tram València Sud-Castelló, els trens tornaran a circular amb les mateixes freqüències de pas que abans de la catàstrofe.

Un jutjat de Barcelona ha condemnat la plataforma Glovo a regularitzar 3.572 repartidors que hi treballaven com a falsos autònoms entre el 2015 i el 2018, en concloure que existia una relació laboral per compte d’altri. La sentència, emesa pel jutjat social número 11 de Barcelona, respon a una demanda presentada per la Tresoreria General de la Seguretat Social el maig del 2019, arran d’una acta d’infracció oberta per Inspecció de Treball uns mesos abans.

Aquesta resolució judicial és la més rellevant fins ara en el litigi sobre el model laboral de les plataformes de repartiment, pel nombre d’afectats. Contra la sentència, es pot presentar recurs de suplicació davant la sala social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Segons el magistrat, els repartidors no treballaven segons els seus propis criteris organitzatius, sinó que seguien de manera estricta les directrius de Glovo. L’empresa decidia el preu dels serveis, la forma de pagament i la remuneració. A més, els treballadors no cobraven dels clients, sinó directament de la plataforma, que era qui es beneficiava de la seva feina. Tampoc no tenien cap vinculació directa amb els comerços ni amb els clients, i es limitaven a executar encàrrecs sota condicions fixades per l’empresa.

El president Illa, UGT i l’ex-responsable de CCOO a Catalunya abracen Glovo, acusada de càrtel, en la vigília d’un nou judici

El jutge subratlla que la infraestructura essencial per fer la feina era l’aplicació desenvolupada per Glovo, que connectava comerços i clients. Aquesta eina era el nucli del servei, atès que els repartidors no disposaven de mitjans propis significatius per treballar de manera independent. A més, remarca que l’empresa fixava tots els aspectes del servei —la forma, el preu, les condicions de pagament i el control de qualitat— i n’exercia una supervisió constant mitjançant algoritmes, sistemes de valoració i geolocalització.

La sentència es fa pública pocs dies abans que Glovo, que ara és propietat de la multinacional alemanya Delivery Hero, activi un nou model laboral a l’estat espanyol. A partir de l’1 de juliol, els seus repartidors passaran a ser contractats. Paral·lelament, la setmana passada Glovo va afrontar un judici arran d’una demanda de Just Eat per competència deslleial.

Creixem més de pressa que l’estat espanyol i la zona euro per l’impuls de l’ocupació estrangera, l’activitat que origina el turisme estranger, la resiliència industrial i exportadora i la recuperació dels salaris reals, segons la “Memòria Econòmica de Catalunya 2024”.

Des que començà la recuperació, el 2021, l’economia catalana acumula més dinamisme econòmic que Espanya i la zona euro. El primer trimestre del 2025, el PIB de Catalunya és d’un 9,7% superior al del quart trimestre del 2019, i supera el 8% d’Espanya i el 5,8% de la zona euro. Amb aquesta bona notícia s’obria la presentació de la “Memòria Econòmica de Catalunya 2024” aquest matí a la Llotja de Mar, publicada per les cambres de comerç de Catalunya.

D’una banda, l’estat espanyol ha encapçalat la creació d’ocupació a la zona euro (el 25% del total), tot i que té un pes econòmic tan sols de l’11% (Catalunya hi ha contribuït en un 5%, essent només el 2% del PIB). D’una altra banda, Catalunya i Espanya capitanegen els grans països de la zona euro en augment de la productivitat real per hora treballada durant el període 2021-2024 (per sobre del 2%, en contrast amb la zona euro, on cau d’un 1,2%).

Segons que em comenta Carme Poveda, directora de la memòria, aquest punt, probablement, és el més important de tot allò que ha passat a l’economia catalana durant el 2024. Amb dades de l’Eurostat, l’augment de productivitat real per hora treballada a Catalunya i Espanya, a partir de l’any 2022, supera la mitjana de la zona euro, i permet de reduir la distància que ens en separa. Alhora, se situen al capdavant dels grans països de la zona euro en augment de la productivitat per hora treballada entre el 2021 i 2024. En aquesta línia, destaca “la inversió en R+D de les empreses catalanes, que ha experimentat un creixement extraordinari el 2021-2023, amb un augment acumulat de gairebé el 60% en tres anys, fins a una xifra històrica de 3.480 milions d’euros, probablement pels efectes dels fons europeus”.

El ritme de creixement global de l’economia catalana és degut a quatre motors que han funcionat molt bé. En un context de debilitat econòmica europea i de conflictes geopolítics, han mostrat un gran dinamisme. El primer que assenyala la memòria és el fort dinamisme de l’ocupació, sostingut per la immigració. Aquest fet ha estat possible gràcies a l’augment de treballadors estrangers. La població nascuda a l’estranger ha estat el 85,5% dels nous ocupats l’any 2024, per sobre de molts països europeus, amb l’excepció d’Alemanya. De resultes d’això, la població ocupada nascuda a l’estranger ja era el 29% del total a Catalunya el 2024, per sobre del 22% d’Espanya i el 17% de la zona euro.

Sobre aquest punt, Poveda em destaca un fet diferencial respecte d’anys anteriors. “Si mirem quins sectors han influït més en el creixement de l’ocupació, veiem que el primer és l’hoteleria i la logística, amb un 50%, però el 34% ha anat a sectors de les TIC, cosa que demostra que els estrangers que vénen no són tan sols mà d’obra barata, sinó que comença a venir gent preparada i s’ocupa en sectors d’alt valor afegit. Això fa que tinguem un creixement de l’ocupació bipolar. Per una banda, en els serveis tradicionals i, per una altra, a nivells d’alta tecnologia. Caldrà equilibrar-los i mantenir-ne el ritme. Em sembla un pas endavant molt interessant.”

El segon motor ve d’un turisme estranger de més qualitat. El que s’allotja en hotels ha assolit un nou rècord; en canvi, el turisme català i espanyol va recular el 2024. En conseqüència, els viatgers estrangers allotjats en hotels assoleixen un màxim històric del 65% sobre el total. Aquest turisme estranger impulsa una oferta hotelera de més qualitat, perquè el percentatge de turistes allotjats en hotels de 4 i 5 estrelles ha augmentat aquests darrers anys, fins a assolir un màxim històric del 56% del total. Això significa que deixen més diners a casa nostra.

El tercer impuls ve de les exportacions i la indústria catalana, més resilients que no a la zona euro. D’una banda, la quota de les exportacions catalanes sobre les de la zona euro ha pujat aquests darrers dos anys fins a un màxim de l’1,9% el 2024. Per una altra banda, la indústria catalana també ha tingut un comportament força més positiu aquests dos darrers anys (+9,1%) que no pas al conjunt de la UE, on ha retrocedit (-1,7%). En aquest últim aspecte, la situació preocupant de la indústria alemanya i francesa hi té molt a veure.

I, finalment, però no menys important, l’informe apunta que els salaris reals es recuperen lleugerament fins a nivells del 2019, cosa que ha permès de sostenir el consum privat, juntament amb la creació d’ocupació. Ara, quan es compara amb el 2019, solament han augmentat d’un 0,5%. És a dir, els salaris reals pràcticament no han augmentat aquests darrers cinc anys. Aquest és un punt complicat, i no es pot prendre globalment, perquè s’observen diferències molt significatives per sectors. A les TIC el salari real ha augmentat d’un 5,1% entre el 2019 i 2024; en canvi, ha retrocedit a la indústria (-0,4%), la construcció (-2%) i en alguns serveis, com el turisme (-1%).

Malgrat la millora observada, el gran envit de l’economia catalana continua essent el de millorar la productivitat. Com es pot fer? Poveda assenyala tres grans eixos d’actuació per a millorar-la. El primer és augmentar la dimensió empresarial i la inversió productiva, entre altres coses, eliminant traves burocràtiques i normatives que en limiten el creixement. En segon lloc, fer convergir la inversió en R+D empresarial amb la mitjana europea. “Caldria actuar per a donar continuïtat al ritme de creixement actual de la inversió, una vegada acabats els fons Next Generation el 2026”, insisteix. I, finalment, ajustar millor l’oferta i la demanda de treballadors en el mercat laboral. Aquest és el gran problema en què es troben avui milers d’empreses que no poden cobrir les necessitats pròpies, malgrat l’enorme xifra de desocupats que hi ha i de què hem parlat tantes vegades… i en continuarem parlant.

En definitiva, un treball molt interessant de les cambres catalanes que enguany aporten dades noves i molt interessants per al futur de la nostra economia. Unes dades que, a tots els qui seguim al dia a dia la conjuntura del país, de vegades se’ns escapen, perquè es necessita una certa profunditat de visió, que tan sols pot aportar l’anàlisi d’un període més llarg.

El Servei de Protecció de la Natura (Seprona) de la Guàrdia Civil ha obert diligències d’investigació penal arran d’un suposat cas de maltractament animal a l’Alcora (l’Alcalatén), que afecta més de quaranta gossos. Així ho ha informat l’ajuntament del municipi, que va detectar els fets i va intervenir-hi inicialment.

Segons el consistori, els animals es trobaven en condicions extremes: desnodrits, infestats de paràsits, amb ferides greus i reclosos en espais completament insalubres, sense prou aigua ni menjar. Davant la gravetat de la situació, l’ajuntament va obrir un expedient administratiu sancionador amb una multa de 51.000 euros i en va traslladar tota la informació a la Guàrdia Civil.

La investigació ha passat ara al Seprona de la Comandància de Castelló, que s’encarrega de casos vinculats a la protecció animal i el medi. La regidoria de Protecció i Benestar Animal ha col·laborat des del primer moment amb els agents, facilitant informes veterinaris, documentació i dades de la intervenció.

La Federació Espanyola de Futbol (RFEF) ha oficialitzat la destitució de tota cúpula del Comitè Tècnic d’Àrbitres (CTA). Luis Medina Cantalejo, que n’era el president des de feia gairebé quatre anys, ha estat destituït del càrrec, igual que Carlos Clos Gómez (responsable del VAR), Antonio Rubinos Pérez (adjunt a la presidència) i els vice-presidents Vicente Lizondo Cortés, Bernardino González Vázquez i José Luis Lesma López.

El relleu en la cúpula de l’arbitratge es produeix després d’una temporada convulsa amb pressions constants del Reial Madrid, especialment a través de la seva televisió. La RFEF ha comunicat que el 2 de juliol vinent presentarà públicament la nova estructura del CTA.

En canvi, aquesta purga no ha afectat l’arbitratge de les competicions femenines. Yolanda Parga, que n’és responsable d’ençà del 2022, no apareix entre els cessaments.

Parga, que formava part de l’equip de treball del destituït Medina Cantalejo, va ser una àrbitra molt reconeguda i pionera en el futbol estatal, arribant a exercir com a assistent en partits de la segona divisió masculina. Ara bé, també és la parella sentimental reconeguda de Carlos Megía Dávila, ex-àrbitre de primera divisió i actualment delegat arbitral del Reial Madrid.

L’any passat, el president de la RFEF, Rafael Louzán, ja va elegir Parga com a substituta del mateix Medina Cantalejo com a representant del CTA a la junta directiva de l’entitat.

La sentència del Tribunal Constitucional espanyol (TC) que valida la llei d’amnistia vinculada al procés d’independència de Catalunya que ara fa un any va entrar en vigor és històrica, és bona per a força gent i té una intencionalitat política enorme. És històrica perquè, per primera vegada, aquest tribunal aclareix que les amnisties són constitucionals per més que la constitució espanyola no en parli, sempre que hi hagi una raó d’excepcionalitat que les justifiqui. I aquesta és la gran qüestió que resol el TC de Cándido Conde-Pumpido, el de la majoria afí al PSOE; perquè és el preu a pagar per amnistiar centenars de persones que van ser víctimes de la repressió contra el procés d’independència durant més d’una dècada. El TC afí al PSOE ha fet possible una amnistia que sempre ha tutelat, perquè era la seva amnistia, no pas la dels dirigents independentistes. I la prova més crua, més dura, és que, malgrat aquesta sentència històrica, els principals dirigents polítics del Primer d’Octubre difícilment seran amnistiats. 

El fet que el TC hagi avalat la constitucionalitat de la llei d’amnistia és un fet objectivament bo, perquè se’n beneficien moltes persones represaliades que han patit durant anys una angoixa i un neguit per l’amenaça de conseqüències penals que ara poden enterrar definitivament. Si la llei és constitucional, les amnisties concedides fins ara també ho són; i els jutges que fins ara han fet el ronso i han adormit els arxivaments de les causes, tot esperant el vist-i-plau del TC, ara ja tindran una excusa menys, i de molt pes, per no fer-ho. Segons les dades recollides tant per Òmnium com per Alerta Solidària, encara hi ha desenes de casos pendents de resolució, ja sigui perquè els tribunals que els van arxivar els han deixats en suspensió per diferents motius, o simplement perquè hi ha hagut silenci judicial (en setanta-cinc casos), o perquè no es té constància que hi hagi hagut tramitació de l’amnistia (més de tres-cents casos). 

És una llei que ja beneficia molta gent, tot i que no prou, sobretot per un problema greu de desobediència judicial. Però aquests beneficis innegables per a una part dels represaliats han tingut un cost polític. Quan l’independentisme va començar a reivindicar l’amnistia (entre el 2018 i el 2021), la vinculava a l’exercici del dret d’autodeterminació, i la plantejava com un reconeixement per part de l’estat espanyol d’uns excessos i uns abusos de l’estat de dret per a esclafar el moviment independentista. La llei d’amnistia que va entrar en vigor el juny del 2024 no era això. 

Era un assoliment polític important per part de l’independentisme, inimaginable uns mesos abans; però no era una amnistia en què l’estat reconegués uns excessos més que evidents, constatats i documents per organitzacions internacionals de defensa dels drets humans, d’Amnistia Internacional al Comitè de Drets Humans de l’ONU. Era l’amnistia que el PSOE va decidir que era possible, establint-hi uns límits, unes línies vermelles que venien definides per allò que el Tribunal Constitucional de Conde-Pumpido podria acceptar. I ara, avui, ho hem vist. I d’una manera molt descarada en el text definitiu de la sentència, que encara no ha estat difós oficialment però que VilaWeb ha pogut llegir.

La llei d’amnistia ja establia, en el preàmbul, una equiparació entre repressors i represaliats, quan parlava “d’uns fets que van implicar una tensió institucional que va donar lloc a la intervenció de la Justícia [en majúscula] i una tensió social i política que va causar la desafecció d’una part substancial de la societat catalana envers les institucions estatals”. Els autors de la llei cercaven la manera de superar el filtre del TC, amb una referència clara al concepte de la “convivència” que recull la constitució espanyola. 

I han reeixit. El TC respon al recurs del Partit Popular contra la llei d’amnistia que aquesta llei no és pas arbitrària, que està justificada perquè hi ha “el pressupòsit d’excepcionalitat”. I és ben il·lustratiu aquest fragment de la sentència: “Els fets viscuts en aquell període constitueixen un cas paradigmàtic de què significa una crisi política i constitucional, en la mesura que es qüestionava la supremacia de la constitució i la unitat de l’estat, a més de la integritat del subjecte polític de la sobirania –el poble espanyol–, la forma d’estat i de govern. El Tribunal Constitucional, a instàncies del president del Govern de la Nació [sic], va haver d’intervenir en defensa de la constitució per suspendre i anul·lar actes i lleis de la comunitat autònoma de Catalunya. A aquest efecte, amb la llei orgànica 15/2015, per a l’execució de les resolucions del Tribunal Constitucional com a garantia de l’estat de dret, es va atribuir al Tribunal potestats executives per garantir el compliment de les seves resolucions per part d’autoritats i institucions autonòmiques arran —deia l’exposició de motius de la llei— de ‘les noves situacions que pretenen evitar o eludir aquesta efectivitat’.”

Continua així: “Així mateix, aquests fets van donar lloc a l’obertura de processos penals i sancionadors per exigir responsabilitats als qui van cometre actes il·lícits, alguns dels quals encara són en tràmit i pendents de decisió de les autoritats competents. A més, aquesta crisi constitucional va generar una fractura social profunda a Catalunya, que va afectar greument la convivència ciutadana, va donar lloc a antagonismes extrems, va dividir la societat i, en definitiva, va erosionar el teixit social i l’estabilitat política a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol.”

És a dir, el TC aprofita la sentència no tan sols per a validar la llei, sinó per a delimitar-la políticament. I ho fa prenent-se aquesta llicència, en què deixa ben clar que no es critica ni se censura de cap manera l’actuació dels òrgans de l’estat contra l’independentisme com a represàlia pel procés. Per si encara hi hagués cap dubte, un altre paràgraf de la resolució que és demolidor: “Amb l’aprovació de la llei d’amnistia, la comunitat política no altera la valoració negativa que li mereix la conducta amnistiada —abstractament considerada— ni modifica el seu judici general del retret penal. Estima, més aviat, que aquesta mena de conducta ha de continuar essent castigada, però pretén d’excloure’n la sanció penal en un determinat context que es considera excepcional.”

Ara, és ben cert que l’enfocament polític d’aquesta llei d’amnistia manté vives les demandes contra la sentència del Tribunal Suprem contra els dirigents de l’1-O al Tribunal Europeu dels Drets Humans. Perquè no hi ha hagut cap reparació efectiva a les víctimes de les violacions de drets fonamentals, atès que no han estat reconegudes com a tals. I encara té més sentit aquesta demanda pel fet, precisament, que els demandants són una part dels afectats per la desobediència del Suprem a aplicar-los l’amnistia. 

D’un punt de vista pràctic, aquest és el principal problema d’una llei d’amnistia que ja té un aval constitucional: que hi ha un poder de l’estat espanyol, el judicial, que es nega a aplicar-la. Com pot ser que un tribunal denegui l’amnistia a l’Adri de Badalona, per a qui demanen sis anys de presó per diversos delictes vinculats a una protesta contra un sindicat ultra de policies que volia homenatjar i glorificar els policies espanyols que van agredir els votants de l’1-O? Com pot ser que li ho denegui tot argumentant que els fets no tenen a veure amb el procés d’independència? I com pot ser que el Suprem denegui l’amnistia als dirigents del procés condemnats o perseguits per malversació, si la voluntat del legislador és ben clara en aquest sentit tant en l’exposició de motius com en l’articulat? El problema és que el Suprem sempre hi tindrà la darrera paraula, tant en el cas de l’Adri com en el de Puigdemont; els tindrà segrestats, a ells i a la llei. Per més constitucional que sigui. 

El Tribunal Suprem espanyol ha desestimat el recurs presentat per Toni Comín contra la decisió de la Junta Electoral espanyola (JEC) de declarar temporalment vacant el seu escó a l’Eurocambra, després de no haver comparegut al congrés espanyol per jurar o prometre la constitució.

El tribunal també rebutja de plantejar la qüestió prejudicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), com demanava Comín, amb l’argument que aquest requisit s’ha aplicat de manera “pacífica” durant més de vint anys, sense més controvèrsies que la plantejada pel diputat de Junts.

Comín, que es va presentar a les eleccions europees del 9 de juny del 2024 com a integrant de la coalició Junts i Lliures per Europa, va ser proclamat eurodiputat electe per la mateixa junta. Tanmateix, la JEC el va convocar, com a la resta de candidats elegits, a un acte públic per fer l’acte d’acatament de la constitució espanyola, requisit que no va complir perquè és a l’exili per l’ordre de detenció que Pablo Llarena manté activa malgrat la llei d’amnistia. Com a conseqüència, la JEC el va excloure de la llista d’eurodiputats que va enviar al Parlament Europeu i l’escó va ser declarat vacant temporalment.

Toni Comín: “Que s’aixequi l’ordre de detenció i jo pugui anar a Madrid a prometre la constitució”

Davant d’aquesta decisió, Comín va presentar un recurs davant el Suprem i va demanar que elevés una qüestió prejudicial al TJUE, al·legant que la JEC pretenia privar-lo il·legalment de la condició de diputat electe per motius polítics. A més, considerava que se li havia vulnerat el dret a la llibertat de pensament recollit a la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea, atès que l’acatament equivalia a un acte d’adhesió ideològica.

Tanmateix, el Suprem espanyol ha refusat tots els arguments. Ha argumentat que l’obligatorietat d’acatar la constitució no és una decisió discrecional de la JEC, sinó que és prevista per la llei orgànica del règim electoral general espanyol, que estipula la suspensió de les prerrogatives dels electes fins que no compleixin el tràmit. A més, el tribunal diu que la declaració de vacant no significa perdre l’escó, sinó una suspensió temporal, que es pot revertir tan bon punt es compleixi el tràmit.

En la mateixa línia, la sentència rebutja que l’acte de jurar o prometre la constitució impliqui cap adhesió ideològica. Segons diu, es tracta només d’un acte formal de respecte al marc legal vigent.

Finalment, el Suprem desestima el recurs contenciós administratiu i condemna Comín a pagar 4.000 euros en concepte de costes judicials.

La jutgessa que instrueix el cas Negreira, sobre els pagaments del Barça a l’ex-vice-president del Comitè Tècnic d’Àrbitres espanyol (CTA), José María Enríquez Negreira, ha citat a declarar com a testimonis el president del club, Joan Laporta, i els ex-entrenadors Luis Enrique i Ernesto Valverde.

La titular del jutjat d’instrucció 1 de Barcelona, Alejandra Gil, ha acceptat les peticions de la fiscalia. Considera que aquests testimonis són necessaris, d’acord amb l’escrit que va fer el ministeri fiscal el mes de maig, en què destacava que les seves declaracions eren especialment rellevants per a la investigació.

Laporta, que actualment viu la seva segona etapa al capdavant del Barça després d’haver-lo presidit entre el 2003 i el 2010, ja havia estat encausat anteriorment pel jutge Joaquín Aguirre, però l’Audiència de Barcelona el va exculpar.

Tot i això, la fiscalia creu que la seva declaració és imprescindible per aclarir els motius dels pagaments fets a les societats instrumentals que gestionaven els Negreira, com Dasnil 95, Nilsad SPC i Soccercam SL.

Aguirre penja la toga: el final del jutge abusador que es va creure el salvador d’Espanya

Luís García Terán, actual secretari general del CNI, ha negat que Abdelbaki es Satty, l’imam de Ripoll cervell dels atemptats de Barcelona i Cambrils, rebés cap pagament en contraprestació per la seva relació amb el CNI. A l’abril, el diari ABC va publicar que en el moment dels atacs Es Satty era confident del CNI i que cobrava 500 euros al mes. El diari deia que un “oficial de relació” es reunia presencialment amb ell de manera periòdica, i que aquest agent tenia jeràrquicament per sobre Terán, cap de la Divisió de Contraterrorisme. Arran d’això, Terán ha comparegut a la comissió d’investigació sobre els atemptats que es fa al congrés espanyol, i ha explicat quina relació va tenir el CNI amb Es Satty, per quins motius i fins quan va durar.

“No se li va donar mai diners, i si hi ha una notícia o un reportatge que ho diu… doncs jo li dic que no se li va donar diners”, ha assegurat. En resposta a les preguntes dels diputats, Terán ha negat que Es Satty arribés mai a ser col·laborador del CNI perquè van concloure que ni tenia accés a la informació que cercaven, ni era segur ni fiable. “Mai no se li van pagar ni els 500 euros, ni 40, ni 300, ni 200 per la informació, perquè mai no va donar informació”, ha dit. S’ha remuntat a 2013, quan Es Satty era a la presó per una condemna per narcotràfic i es van fixar en ell perquè havia tingut “contactes indirectes amb persones d’una cèl·lula que reclutava persones per anar a combatre a l’Irac”, i que el CNI volia investigar. “Coneixia les persones. A l’entrevista que li vam fer, com a mínim va reconèixer les vint persones que li vam mostrar amb fotografies”, ha justificat.

Els documents desclassificats del CNI confirmen que va tenir contactes amb l’ex-imam de Ripoll

En aquella època, ha dit, “hi havia una gran quantitat de combatents terroristes estrangers a Europa que anaven a Síria”, cosa que suposava un risc per quan tornaven als països europeus. “Crèiem que podia tenir potencial com a font, per a treballar en benefici del CNI”, ha dit. Arran d’això, el 2013 agents del CNI li van fer seguiments quan sortia de permís de la presó de Castelló, per veure si tenia contacte amb entorns gihadistes o radicals de la zona. L’objectiu, ha relatat, era poder convertir Es Satty en informador i infiltrar-lo en aquesta xarxa de captació de combatents a l’estranger, però ho van descartar “quan vam veure que no podia ser font perquè ni era fiable, ni tenia accés a la informació, ni era segur”.

Tot i això, li van donar un número de telèfon al qual “tenint en compte l’amenaça terrorista del moment, ell podia trucar i dir-nos qualsevol cosa”. “Això ha estat eficaç en altres ocasions”, ha justificat. De fet, ha dit que amb l’amenaça gihadista que hi havia els anys 2013 i 2014 a Europa, “necessitàvem tenir possibilitat d’accedir a informació com fos, i ningú estava en disposició de refusar que una persona ens pogués dir ‘he vist això’ o ‘m’ha passat això'”. Ara bé, ha especificat: “Això no vol dir que sigui informador, ni col·laborador, ni agent, ni res. Si consideréssim que una persona d’aquestes característiques, amb la qual vam parlar tres cops i li vam donar un telèfon, és un informador, un confident o un agent del CNI… N’hi podria haver 150.000 o 200.000.”

Terán ha dit que van parlar per telèfon en ocasions diverses, però la darrera trucada va ser “força abans que comencés la preparació dels atemptats”, que ha situat després del Ramadà del 2017. “Ja no li interessava tenir contacte amb nosaltres”, ha dit.

Contactes telefònics, no presencials

Terán no ha estat capaç de garantir que, en aquesta època, quan ja el van descartar com a informant formal, no hi hagués cap trobada presencial. Però ha dit que si no hi ha cap informe al respecte és perquè, si n’hi va haver, no va donar informació que fos rellevant. “Si hi ha informació d’interès sí que es recull, però si no, ni tan sols se’n fan informes”, ha dit. De totes maneres, ha dit que “el 99,99% de les comunicacions poden haver estat per telèfon, i en van ser molt poques”.

“El 2013 aquesta persona era d’interès per una sèrie de raons. Quan veiem que deixa de ser d’interès, s’estableix un procediment de possibles contactes telefònics per si vol dir alguna cosa més. I aquesta és la documentació que hi ha”, ha dit. Ara bé, un cop es va produir l’atemptat, ha garantit que el CNI es va posar a treballar al respecte ràpidament, i que quan es va saber que havia estat ideat per Es Satty es van posar en contacte amb els Mossos d’Esquadra per a posar-se a la seva disposició: “El primer que vam dir als Mossos va ser que hi havíem contactat a la presó. I vam ser nosaltres els que ho vam dir.”

Terán ha reconegut que no van saber veure que Es Satty podia derivar en l’organització d’un atemptat, i ha en dit que, com que no tenien cap dada objectiva en aquest sentit, la vigilància d’aquella època se centraven en altres possibles amenaces més sòlides. “No som perfectes. El desembre del 2014, després de fer una investigació de més de set mesos sobre aquesta persona no vam trobar cap indici ni informació que ens permetés establir que era una amenaça. A partir del Ramadà del 2017 és quan es comencen a planificar realment els atemptats. Abans, no.” Tot i això, ha dit que a partir dels atemptats del 2017 es van extreure aprenentatges per a evitar les mateixes errades que es van cometre llavors. “No només el CNI, també altres països europeus”, ha dit.

D’altra banda, Terán ha negat que el CNI tingués cap mena de relació en la decisió judicial de suspendre-li l’ordre d’expulsió que tenia vigent.

Barcelona prepara un simulacre per a comprovar com respondria la ciutat en cas d’arribar als 50°C, una situació extrema que, ara com ara, no es preveu, però que es vol anticipar. El simulacre es farà el 2027 en una zona encara per determinar i s’inspira en un exercici similar que es va fer a París l’octubre del 2023.

La tinenta de batlle Laia Bonet ha explicat que, malgrat que no hi ha previsió que Barcelona arribi a temperatures tan altes, cal preparar, executar i avaluar aquest simulacre per definir un protocol d’actuació, mobilitzar la ciutadania i donar resposta davant un escenari climàtic extrem.

Els serveis municipals treballaran durant els dos anys vinents per concretar com s’articularà el simulacre i quins espais de la ciutat s’hi implicaran. L’objectiu és posar a prova la capacitat de reacció de Barcelona, avaluar com afectaria una temperatura tan elevada a infrastructures i comunicacions, detectar punts febles i establir estratègies per a reforçar la resiliència. L’exercici vol comptar amb la participació dels serveis municipals i també d’agents externs, com escoles, residències i empreses.

Una de les 50 accions del pla Calor

El simulacre és una de les mesures més destacades del pla Calor, una estratègia municipal que inclou cinquanta accions per avançar cap a una ciutat més resistent davant l’escalfament. Aquest pla forma part del pla Clima i es presentarà divendres al plenari municipal com a mesura de govern. Disposa d’un pressupost inicial de 111,6 milions d’euros i es desplegarà fins al 2035.

Avui, tot i les protestes de la societat civil i dels grups de l’oposició, l’Ajuntament d’Alacant del PP ha aprovat una declaració institucional impulsada per l’extrema dreta de Vox per a castellanitzar la ciutat. La rèplica de la regidora de Compromís, Sara Llobell, que és gairebé l’única que parla català al ple, ha estat ferma i contundent contra els atacs a la llengua.

Llobell ha ironitzat sobre “un nou intent de revisionisme lingüístic marca de la casa”, en referència a Vox, i els ha acusat de menystenir la realitat jurídica, social i educativa d’Alacant. “Entenem que no els agrade la realitat, però això no la fa desaparèixer. I per més que s’afanyen a tornar als temps de ‘Paquito’ Franco i que tot siga en ‘cristiano’, la gent que parlem valencià i la que, encara que no el parlen, l’estimen, continuarem existint. Mala sort”, ha dit.

Tot seguit, s’ha dirigit al regidor de Vox per etzibar-li: “Jo espere, senyor Ortolà, que quan acabe aquest ple vaja corrent a modificar el seu cognom, que no pot ser més valencià, i a partir d’ara ja no siga Mario Ortolà, sinó Mario Ortolano, ja que estima tant el castellà i odia el valencià.” Això ha suscitat les rialles d’alguns dels presents a la sala.

Després, s’ha dirigit als membres del PP, a qui considera els responsables de tot plegat, i els ha recordat que ja havien fet una consulta lingüística per determinar la llengua base de l’ensenyament als centres educatius. “Els pares i mares d’Alacant ja han triat si volen valencià o castellà, però pareix que no els ha agradat el resultat de la consulta i ara se’l volen botar. Perquè, és clar, quan el poble parla, però no diu el que vostès volen, aleshores ja no és democràcia, és una conspiració pancatalanista o filoterrorista, com diuen en la declaració. Que bonic, el respecte institucional”, els ha etzibat.

La regidora de Compromís ha assenyalat les contradiccions del Partit Popular, que diu que tan sols un 12% dels ciutadans alacantins parlen català, i a casa. “Llavors, quin problema tenen que s’ensenye a l’escola? Si segons vostès, és tan minoritari, quin perill té? No serà que el valencià no molesta pel que és, sinó pel que representa? Identitat, arrelament, autoestima col·lectiva i memòria democràtica. Això, amics i amigues, és el que realment volen arraconar i eliminar”, ha apuntat.

“Aquesta declaració no defensa drets, no protegeix la llibertat amb la qual tant s’omplin la boca vostès sempre demanant. Aquesta declaració ataca la convivència i no busca garantir cap pluralitat, sinó imposar una única visió d’Alacant, la seua. Per tant, i una vegada més, el nostre vot serà en contra. Per responsabilitat, per respecte a la llei i perquè estimar el valencià no és una opció partidista, és una obligació democràtica. I jo continuaré parlant en aquest ple en valencià i amb la cara ben alta”, ha acabat.

El jutjat d’instrucció número 15 de València ha ordenat l’ingrés a presó provisional, comunicada i sense fiança, de l’home detingut per haver causat presumptament l’incendi a la planta de psiquiatria de l’Hospital la Fe, on era ingressat. El foc va causar la mort d’una dona i lesions a uns quants pacients més.

Segons que ha informat el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià, l’investigat s’enfronta a una causa oberta per un delicte d’incendi amb risc per a les persones, un delicte d’homicidi i, almenys, tres delictes més de lesions. El jutjat no descarta de modificar-ne la qualificació penal més endavant.

Els fets van ser dilluns. Segons les primeres informacions, la víctima va morir per inhalació de fum. La policia espanyola va detenir poc després, al districte de Patraix, un pacient de trenta-quatre anys d’aquesta unitat, que s’havia escapat del centre aprofitant el caos causat per l’incendi.