Avui, 1 de juny de 2025, us oferim les principals informacions del diari:

• “VilaWeb avui és molt més que un diari”
• Revelacions sobre Pegasus: quant va pagar Espanya per infectar els independentistes?
• L’enviat de Trump considera inacceptable la resposta d’Hamàs: “És un pas enrere”
• Calidoscopi: El col·lapse de Tesla, guerra de preus de cotxes elèctrics a la Xina i un ritme d’instal·lació de renovables sense precedents
• “Si no es resol el problema de l’aigua, ens espera una altra guerra”: l’Indus, el riu al cor del conflicte Índia-Paquistan
• El variat mallorquí, una “porcada de les bones”
• Lluís Sànchez: “A ‘Eufòria’ hauria d’haver-hi un psicòleg perquè t’acompanyés en tot el que vius”
• “Em sento més víctima que culpable”: la complexitat de conviure amb una persona amb addicció
• Vins salins al port d’Arenys
• Disbarats | Mail Obert de Mercè Ibarz
• Pouar en la tinta braverols de fervor | Closcadelletra

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Part baixa de la Riera

L’enviat especial dels Estats Units per al Llevant, Steve Witkoff, ha qualificat d’inacceptable la resposta de l’organització palestina Hamàs a la seva proposta de treva temporal a Gaza i d’alliberament d’ostatges. Segons Witkoff, Hamàs hauria d’acceptar el pla nord-americà com a “proposta marc” per a començar converses indirectes la setmana vinent.

“És l’única manera que tenim de tancar els pròxims dies un acord de treva de 60 dies, que permetria el retorn de la meitat dels ostatges vius i la meitat dels morts a les seves famílies, i obrir converses substancials de bona fe per a mirar d’aconseguir una treva permanent”, ha dit.

És la primera vegada que Witkoff defineix el seu pla com una proposta de mínims per a negociar-ne una de definitiva. Fins ara, la presentava com un acord tancat, que Hamàs només havia d’acceptar.

Hamàs ha contestat la proposta oferint l’alliberament de deu ostatges israelians vius i la devolució de divuit cossos a canvi d’una treva i d’un intercanvi de presos. Però també ha plantejat condicions que queden fora del marc proposat pels Estats Units, com ara la retirada completa de les forces israelianes i una treva permanent. “Hem presentat la nostra resposta als germans que fan de mitjancers, amb un profund sentit de responsabilitat envers el nostre poble i el seu patiment”, diu el comunicat de l’organització.

Hamàs destaca que el seu document inclou “una treva permanent, la retirada completa de la Franja de Gaza i el flux garantit d’ajuda humanitària al nostre poble”. A canvi, es compromet a alliberar “deu ostatges israelians vius” i retornar “divuit cossos”, a canvi d’un nombre pactat de presos palestins. Aquesta part sí que coincideix amb la proposta nord-americana pel que fa al nombre, però encara no és clar si respecta els terminis oferts per Witkoff.

La proposta nord-americana preveu una primera fase de 60 dies amb una treva, l’anomenada “reubicació” de part de les tropes israelianes i l’intercanvi d’ostatges per presos, però no hi consta ni la retirada completa d’Israel ni la treva definitiva que reclama Hamàs. A més, és una proposta amb fórmules ambigües sobre els terminis i l’abast del compromís israelià, i no inclou cap comissió independent per a gestionar Gaza, a diferència d’algunes versions anteriors.

La treva proposada comptaria amb el suport dels Estats Units, Egipte i Qatar, però sense garanties clares, fet que deixaria marge a Israel per a reprendre l’ofensiva.

Pel que fa a l’ajuda humanitària, el pla preveu que entri a Gaza tan bon punt Hamàs accepti la treva, però no especifica si en seran responsables les agències de l’ONU o bé organitzacions no governamentals com ara la Gaza Humanitarian Foundation (GHF), una entitat dels Estats Units vinculada a Israel que aplica criteris militars israelians en la distribució de l’ajuda.

L’intercanvi inclou deu ostatges israelians a canvi de 125 presos palestins condemnats a cadena perpètua i 1.111 detinguts després del 7 d’octubre de 2023.

Tampoc no s’especifiquen amb claredat les obligacions de l’exèrcit israelià. El pla estableix que, el primer dia de l’acord, les tropes es concentraran al nord de Gaza i al corredor de Netzarim, i que al cap de set dies es replegaran també al sud.

“El personal tècnic treballarà en la delimitació definitiva de les zones de reubicació dins les converses de proximitat”, diu el text filtrat a la premsa. Segons l’ONU, actualment més del 80% del territori de Gaza és considerat zona militaritzada israeliana amb ordres d’evacuació vigents.

El desè dia d’aplicació, Hamàs haurà de lliurar informació completa amb proves de vida i informes mèdics o de defunció sobre cadascun dels ostatges. Israel, per la seva banda, haurà de fer el mateix amb els detinguts després del 7 d’octubre.

Tornar al carrer de Ferlandina i entrar a la redacció de VilaWeb és com tornar a casa. És família. Fa vint anys hi vaig posar els peus per primera vegada (aleshores, la seu encara era al carrer de Tàpies). Recordo aquell dia, en què vaig conèixer, en persona, l’Assumpció Maresma i en Vicent Partal. La Txell Partal, llavors, era adolescent. Tan enrere i tan a tocar. Seria impossible i injust sintetitzar en aquestes poques línies el camí recorregut per VilaWeb fins avui, ara que l’Assumpció es retira i la Txell n’agafa el timó avui, 1r de juny. És un relleu, o potser alguna cosa més, com expliquen molt bé, en un moment convuls per al periodisme i per al país, amb la mirada posada a qui, com VilaWeb, es troba a la trentena. Jo ja en tinc uns quants més, però tornar a respirar la vibració del Raval, travessar la botiga, saludar tothom i asseure’m per fer aquesta entrevista és, també per a mi, força més que el simple record d’una rutina d’anys, força més que fer preguntes i esgarrapar respostes.

—Què és aquest relleu?
—Assumpció Maresma [A. M.]: Aquest relleu és un pas important per a la continuïtat de VilaWeb en el moment que fem 30 anys i que coincideix en el temps amb la meva retirada. Per mi és important aquest lligam entre passat i futur.

—Passat i futur d’una empresa familiar…
—A. M.: VilaWeb sempre ha estat una empresa familiar, una petita empresa arrelada en aquest fonament. Hauria pogut ser una altra cosa, però per qüestions de fortalesa vam considerar millor donar-hi aquest caràcter i tot ha anat de tal manera que hi ha hagut la possibilitat de fer un relleu generacional. La Txell i la Júlia, les nostres filles, sempre han fet broma que tenien una altra germana, que era VilaWeb, i que a sobre era la preferida. És una broma, però darrere hi ha una manera de viure. La presència de VilaWeb ha estat molt forta i això s’ha mamat a casa. Per a mi és important que s’entengui el valor que les pimes tenen en aquest país i que sovint té a veure amb la continuïtat d’uns valors fundacionals ben travats.

—El fet de ser mare i filla ho ha fet més fàcil o més difícil?
—Txell Partal [T. P.]: Totes dues coses. Hi ha dies més fàcils i hi ha dies més difícils. Ens tenim la confiança que tenen una mare i una filla i, per tant, això és positiu moltes vegades, perquè pots parlar amb la veritat absoluta. Però també fa que a vegades puguis xocar més perquè no deixem de ser una mare i una filla. I, ho confesso: a vegades m’he de preguntar si em parla com a mare o com a editora. On posem aquest límit? El que és veritat és que ja fa quatre anys que treballem braç a braç cada dia i això ha fet que ara totes dues ens hàgim entès i hàgim après a treballar conjuntament.
—A. M.: Aquesta transició generacional ha estat treballada. O sigui, en el moment que va quedar clar que a la Txell li interessava el periodisme: quan va fer el màster, va treballar a Betevé, va fer les pràctiques a La Vanguardia… Un cop ella va decidir que volia continuar a VilaWeb, vam engegar un procés amb la consultoria externa d’en Jaume Cabaní. A vegades la pressió és molt social, perquè sovint hi ha poc coneixement en aquesta qüestió i pesen massa els tòpics. Ha estat un procés treballat professionalment, sense deixar-lo a l’atzar, sinó mirant primer si hi havia voluntat i si encaixava amb el funcionament sistèmic de l’empresa.

—Txell, ser dona, jove, editora de VilaWeb i filla… no sembla una feina fàcil.
—T. P.: De tot això, el que més m’ha pesat sempre és ser “filla de”… Però primer t’ho has de treballar tu i la cosa important és que no t’afecti a tu mateixa.

—Partal Maresma. Dos cognoms que pesen…
—T. P.: Sí, l’altre dia un subscriptor em deia: per què no poses el segon cognom? I jo vaig pensar que sempre l’he amagat, en realitat, suposo, pel doble pes, perquè l’empresa es deia Partal, Maresma i Associats i jo em dic Txell Partal Maresma. Per tant, tot plegat era molt evident. I jo treia el Maresma, no perquè no em senti orgullosa de la meva mare, sinó com per rebaixar aquest pes de ser “la filla de”. El desafiament principal provenia del fet que jo, en realitat, al principi no volia ser periodista, per no haver d’assumir aquest pes.

—Però un dia decidiu que sí que voleu ser-ho.
—T. P.: Quan decideixo que vull ser periodista ja assumeixo aquest pes. I quan decideixo finalment que sí, que vull continuar VilaWeb, entenc que aquest pes hi serà sempre. Quan vaig començar a assumir responsabilitats a VilaWeb a trenta anys no diré que tot va ser fàcil, però sí que ara sento que dins la redacció entenen el meu rol, la feina i el compromís amb aquest projecte. Per tant, no deixaré de ser la filla, ho sóc i me’n sento orgullosa, però se’m valora per la meva feina, que és la que és.

—Quan es fa públic i s’anuncia el relleu, què sentiu?
—T. P.: Una de les coses que em va deixar tranquil·la i em va omplir d’orgull van ser tots els comentaris dels lectors i dels subscriptors. És cert que em coneixen de tots aquests anys, de llegir-me, de veure’m a La tertúlia proscrita, de venir a fer visites. Vaig sentir que confiaven en aquesta continuïtat i en la feina que m’han vist fer aquests anys. Per tant, d’alguna manera, aquest pes de què parlàvem desapareix. Aquest relleu es converteix a tenir l’oportunitat i responsabilitat de pensar com serà VilaWeb del futur.
—A. M.: Tot això no tindria sentit si la seva implicació amb VilaWeb des de molt aviat, igual que la de la Júlia, no hagués estat important. Des de la venda de samarretes a la Via Catalana fins a La tertúlia proscrita, la innovació en xarxes socials i en un grapat de processos, Instagram, vídeo… La Txell ha anat afegint valor. Aquesta transició no hauria passat sense tot això, sense haver començat a participar a VilaWeb des de baix de tot i amb un peu a dins i un peu a fora, però sempre amb aquest sentit de compromís.

—De compromís i ara ja amb lideratge, responsabilitat… Pors i temors, també?
—T. P.: Naturalment, hi ha dubtes i hi ha pors. Però dic que sí, en part, perquè VilaWeb té una cosa que tenen molt pocs diaris, que és la seva comunitat. És gent que creu en aquest projecte i que no hi creu perquè paga, sinó que hi creu perquè necessita aquest projecte d’alguna manera, necessita estar informat a través d’aquesta mirada, necessita saber què passa a la resta dels seus Països Catalans perquè ningú l’hi explica de la manera que ho explica VilaWeb. I, per tant, aquesta gent no es pot quedar òrfena d’aquesta mirada que no hi ha en cap altre mitjà. La gent d’Elx necessita saber què passa a Perpinyà, i això és el projecte que representa VilaWeb. Per això tanta gent se’l sent seu, el diari, i se’n sent part, i aquesta gent havia de continuar tenint aquest projecte. I sí, és una responsabilitat assumir-lo, però amb el suport de la comunitat, llegint els comentaris i veient que hi ha la força per part d’ells de continuar, només puc dir que sí a tirar endavant.

—Aquesta VilaWeb casa de la qual parleu no es fa amb un cap de setmana. Durant trenta anys, vós, Assumpció, i en Vicent l’heu construïda. De què diríeu que esteu més orgullosa o satisfeta? I potser hi ha res que deixeu a mig fer i que lamenteu no haver pogut acabar?
—A. M.: Me n’he guardades algunes, de coses… Quan vaig començar a fer VilaWeb, que acabava de publicar El complot dels anells, tenia una proposta per a fer una novel·la amb Edicions 62 i venia del Temps, on havia estat directora. I aleshores pensava, bé, faré la novel·la i dedicaré unes quantes hores a aquest projecte. Però de seguida vaig entendre que no hi havia projecte sense una empresa mínimament forta, alhora que sabia que si creixíem massa podíem deixar de ser sostenibles. En aquell moment, per les meves experiències anteriors, sabia que havia d’haver-hi un projecte periodístic i una empresa que el sostingués sense posar-ne en risc la viabilitat, calia trobar aquest equilibri. D’aquesta sostenibilitat, n’estic satisfeta, sempre amb l’ajuda constant de Soledad Román. Això potser és més invisible, però per a mi ha estat molt important i ens ha fet fer moltes peripècies.

—Peripècies?
—A. M.: Hem fet webs, hem fet cursos, en Vicent i jo hem treballat mil hores, però hi va haver un moment que vam decidir deixar tot això que ens havia ajudat a arribar fins aquí i passar al model de subscripció, que és un dels puntals més sòlids d’aquest diari. Sempre explico aquella anècdota del senyor de Nova York vestit de Valentino que va venir a comprar-nos.

—Ho dieu a l’editorial. Qui era, aquest senyor?
—A. M.: Era un moment en què tot es comprava, tot es venia i tothom volia fer molts diners. Recordo l’americana de Valentino, que portava aquell senyor de l’empresa Starmedia. Recordo la conversa i demanar-li si respectaria el català. Tot i que va dir que sí, vam refusar l’oferta perquè no vam veure gens garantits els valors de l’empresa. Però durant molts anys em vaig dedicar a fer VilaWeb sostenible fins que vam començar a pensar en la idea de la comunitat, amb en Jaume Cabaní i en Xavier Gatius. En Vicent havia vist que el Texas Tribune ho feia i ho vam entomar. I, de recances, segur que n’hi ha moltes, amb errors, és clar.

—Per exemple?
—A. M.: Per exemple, no poder conservar totes les persones de l’equip que han passat per aquí. Amb el pas dels anys cada vegada tinc més sentiment d’agraïment a la comunitat de subscriptors i a les persones que han ajudat a fer possible VilaWeb, que han estat moltes. Des del Pep Buades, Manel Magrinyà i Xavier López, que són persones que ens van encarregar webs al principi de tot perquè eren pioners com nosaltres. La gent que va participar en les més de cent seccions locals de VilaWeb que van existir i que resumiré tan sols amb un nom, Pep Albinyana, de VilaWeb Ontinyent, que encara és imprescindible. Col·laboradors com ara Xavier Montanyà, Mercè Ibarz, Marta Rojals i Biel Mesquida, que hi són fa molts anys, o com en Jordi Goula, que ha introduït l’anàlisi econòmica al diari. Tenir la confiança de saber que hi ha una empresa informàtica al darrere, com Bekodo, amb en Toni i l’Hèctor al capdavant, que no tenen mai un no, encara que siguin les tres de la matinada. I els blocaires, com Joan Josep Isern i Roser Giner. I tots els lectors que de cop et fan molt més present aquesta comunitat. Que ningú s’ofengui perquè no dic el seu nom, perquè són moltíssims i a vegades tens la sensació que no transmets prou que tots junts fem un equip.

—Parlàvem de recances…
—A. M.: Les meves filles m’han fet veure una errada que jo no volia admetre. Parlo de la invisibilitat. A mi no m’ha agradat mai ser quota i elles m’han fet entendre que amb aquesta actitud he preferit la comoditat del segon pla. Com a dona potser no n’he estat prou conscient malgrat que sempre m’he considerat feminista. Enmig d’aquest garbuix m’he trobat també en situacions paradoxals des del mateix feminisme. Per exemple On Són les Dones? es queixaven a en Vicent d’algunes coses quan elles sabien perfectament que jo existia i en moltes àrees de les quals es queixaven era jo qui tenia el poder de decidir. M’he adonat que això de figurar o no figurar sí que compta.
—T. P.: Això ha anat canviat. Fa temps alguna gent creia que VilaWeb era només Vicent Partal. Però ara tothom ja sap que VilaWeb és molt més. Ara s’han fet visibles moltes més veus. VilaWeb és Esperança Camps, Josep Nualart Casulleras, Oriol Bäbler, Núria Cadenes o La tertúlia proscrita. I noms que la gent no coneix i que són necessaris per al diari, com ara Enric Galli i Sandra Vilalta, entre molts més. És a dir, hi ha moltíssims noms i els podria dir tots perquè VilaWeb no depèn només d’aquesta figura del director, que és el fundador i és una persona clau. De fa un cert temps, l’Assumpció ha assumit un cert rol públic. Trobo interessant que hagi començat a fer Mails Oberts, que la gent sàpiga que hi ha una opinió darrere aquesta editora que fa VilaWeb. I sí, VilaWeb és sobretot Vicent Partal i Assumpció Maresma, però també és molt més: una mirada de país, una comunitat, una manera d’entendre el periodisme, un grapat de noms. Hi ha futur.
—A. M.: Dient això ara la gent es preguntarà si en Vicent Partal també es jubila! Potser cal aclarir que en Vicent és cinc anys més jove que jo i que encara no li toca jubilar-se.

—Assumpció, paràveu del somni de VilaWeb, quan vau començar. Quins somnis teniu, vinculats a VilaWeb?
—A. M.: No m’agrada parlar de somnis perquè els veig com alguna cosa irreal i VilaWeb ja és real. És a dir, allò era un somni perquè semblava irreal, perquè semblava impossible i ara tot allò que imaginem ja no és un somni, sinó que són projectes, són reptes, són objectius… És la diferència dels trenta anys. Potser el somni més clar és que VilaWeb faci trenta anys més. Però, com a cosa concreta, més que somnis, el que hi ha són reptes, desafiaments…

—Doncs parlem de desafiaments. Aquesta és una pregunta més per a vós, Txell, directament. Quins són?
—T. P.: El periodisme viu un moment molt complicat. L’Assumpció sempre diu: no m’agradaria deixar-ho, això, en aquest moment tan complicat.
—A. M.: Nosaltres ho vam tenir molt fàcil, perquè tot estava per fer. La tecnologia, amb coses bones i amb coses que no són tan bones. Per exemple, aquesta desafecció del món de la informació, sobretot per part dels joves, no és una bona notícia.

—Aquest és el gran desafiament, potser?
—T. P.: Sí, trobar els mecanismes per a arribar a aquesta gent jove, perquè sense la informació no hi ha democràcia, i, per tant, fer arribar la informació a aquesta generació, que, d’una altra banda, és la que té la clau del país, és molt important. Els que ara tenim trenta anys, i m’hi incloc, som els que tenim la clau del futur i, per tant, el diari ha de parlar amb aquesta generació. Aquest és el gran repte. Fa temps que hem apostat per Instagram i TikTok. Ara no solament fem les notícies pensant en com les escriurem, sinó també en com podem fer-ne vídeos d’un minut i mig per explicar la mateixa la informació que redactaríem amb 3.000 caràcters. Fer arribar aquesta informació d’una manera més clara i més concisa, que és el que demana aquesta generació.

—Parlàveu de desafecció, també.
—T. P.: Hem de recuperar la confiança de la societat cap al periodisme, perquè tot és en joc, i no és poca cosa. Aquest repte no és només de VilaWeb, és el gran repte del periodisme, i a VilaWeb l’agafem amb ganes i amb il·lusió, per afrontar-lo i assumir-lo, per tirar endavant.

—Com es fa?
—T. P.: Es fa de moltes maneres, no n’hi ha una de sola. He parlat ara de les xarxes socials, però, per exemple, aquesta transformació del periodisme implica que VilaWeb deixi de ser només un diari. VilaWeb és molt més que un diari, de fa temps, però sobretot VilaWeb és una marca de comunicació. Tinc amics que em diuen: ho he llegit a VilaWeb! I jo els dic: ho has llegit a VilaWeb? No, ho has vist a Instagram, no? És a dir, la realitat és aquesta. S’ha d’arribar de moltes maneres diferents a poder donar aquesta informació. I ara parlem de les xarxes socials, però cada vegada més la gent cerca a Google o fa servir la intel·ligència artificial. Hem de ser capaços de fer arribar la nostra informació també a través d’aquests canals, cal cobrir-los tots per poder arribar a tothom.

—Quina feinada, no?
—T. P.: Sí, però som-hi. Igual que dic això de les xarxes, podem trobar maneres més cuidades, més pausades, fora d’aquest estrès informatiu que vivim, en què allò que era notícia aquest matí ja no ho és aquesta tarda. I això es veu en els llibres, per exemple. És tenir la pausa per a poder fer investigacions amb més temps que no tenim quan fem el diari. És poder presentar projectes com ara Tres dies d’agost, que acabem de publicar, d’en Josep Nualart Casulleras, en què s’investiga què va passar aquells tres dies que Puigdemont va tornar a Barcelona, o el que es publicarà aviat, Els morts a Mazón, d’Esperança Camps, que dóna veu a les víctimes i analitza què va passar aquell 29 d’octubre a l’Horta Sud, amb la gota freda. És a dir, aquest temps perquè els lectors puguin llegir també de manera més pausada, l’han de tenir també els redactors per a poder fer aquesta investigació i poder arribar a temes amb més profunditat.

—La intel·ligència artificial, el debat de moda. Per al periodisme, és una amenaça o és una oportunitat?
—T. P.: És una oportunitat. Hi ha amenaces, però és una oportunitat. En Vicent sempre diu que és com quan va començar internet i crec que té raó. És tornar a obrir la porta i ser capaços d’imaginar-nos coses molt diferents. La intel·ligència artificial ens permet de fer coses que fins ara ens costaven molt i ara les podem fer d’una manera més senzilla. Aquesta és la gran oportunitat. El periodisme esdevindrà més necessari davant el dubte de si allò és cert o és fals. Haurà de tornar a ser referència, per guanyar-se la confiança de la gent; per guanyar credibilitat, per combatre l’engany. I, a part d’això, és un estímul per a estudiar i desenvolupar idees. Recordo que quan era més petita, en Vicent em va dir que el futur de la televisió seria a internet i que la televisió convencional desapareixeria. Ara ens sembla una cosa força lògica. Fa vint anys em va semblar una marcianada i li vaig dir que era boig. Per tant, allò que vam ser capaços de veure en el seu moment hem de ser capaços de veure-ho ara. Si algú ve amb una idea boja, escoltem-la, analitzem-la, perquè potser sí que acaben tenint sentit idees que un dia ens semblaven impossibles.

—Com la feu servir, a VilaWeb, la intel·ligència artificial?
—T. P.: Ens facilita la feina dels periodistes. Coses tan senzilles com transcriure una entrevista com aquesta, llarguíssima, de cop és més fàcil, t’ajuda. Després cal comprovar que la IA no s’equivoqui o no t’enganyi. El periodista continua fent el que feia, però si una part de la feina la fa IA, tenim més temps que no pas abans per a fer periodisme. En aquest moment entrenem la IA perquè adquireixi els valors i el llibre d’estil d’aquesta casa.

—Què voleu dir?
—T. P.: Aviat es podrà començar a veure la feina que fem ara. Però sempre hi haurà un redactor que supervisarà la feina que fa la IA.
—A. M.: Sobre això, l’Arnau Lleonart, amb en Jordi Badia, el cap d’estil, i amb en Vicent fan molta feina perquè els teletips d’agència s’adaptin al llibre d’estil de VilaWeb, i no parlo només de llengua. En Xavier Sala i Martín ho explica bé quan diu que la intel·ligència artificial no pensa, sinó que tu li aportes una informació i ella actua. Ets tu qui pensa. Per tant, la IA pot ser molt útil per a vetllar el marc nacional de comunicació de Països Catalans. Tothom que treballa a VilaWeb ha de fer un procés d’autocentrament. I no és fàcil, perquè ho tens tot en contra. En aquest país, els mitjans de comunicació, molts dels quals es defineixen com a nacionalistes, constantment expliquen el món des del punt de vista d’Espanya.

—Per tant, la intel·ligència artificial ens pot ajudar, per exemple, a mantenir el marc nacional de comunicació?
—A. M.: Aquí també s’ha de reconèixer el paper de l’equip de llengua. Potser no ho diem prou però persones com en Jem Cabanes i en Jordi Badia ens ajuden molt a tenir present tot això. I també cal agrair a en Josep Gifreu que teoritzés sobre el marc nacional de comunicació des de la universitat, tot i que no sé si aquesta institució li reconeix i divulga prou aquesta aportació tan fonamental per a la nació.
—T. P.: Ara m’heu fet pensar que fa 30 anys, quan vam començar, no era clar que el català tingués espai a internet i es va lluitar molt perquè tingués el lloc que té actualment a la xarxa. Amb l’aparició de la IA ningú no posa en dubte que parli català. És una realitat des del minut 1. Per tant, és importantíssima la feina que s’ha fet aquests 30 anys amb internet, que fins i tot fa que a vegades siguem més nació a internet que no pas al carrer.
—A. M.: Aquí torna a ser molt important la comunitat. No seríem on som sense el Softcatalà. Ens hi sabem i sumem. I això és molt important.

—Aquest marc nacional de comunicació, que és un tret distintiu de VilaWeb, com es tradueix al dia a dia?
—T. P.: La redacció al País Valencià, que ara fa cinc anys, n’és un pas important. I n’estem molt orgulloses. Els nostres lectors ens van veure trepitjar carrer des del minut 1 quan hi va haver la gota freda i s’ha estat al carrer constantment i quan ha calgut. Aquest any hem pogut tenir el primer redactor a Mallorca, en Martí Gelabert. Començar a tenir gent a tot el país i no només a Barcelona és important, perquè que a vegades aquest centralisme encara és massa fort. La setmana passada érem a Andorra fent una entrevista, hi havia la gent del Paraulògic a Girona fent la lliga escolar, en Nualart Casulleras a Tortosa fent una presentació de VilaWeb Llibres i a València hi ha l’exposició dels trenta anys. A banda, quan preparem la portada de l’endemà ho tenim molt present. No pot haver-hi només una part del país. El país sencer ha de trobar-se representat en aquest diari cada dia.

—Sense que sembli contradictori, i ara parla el redactor que va venir ací cada dia durant un grapat d’anys, VilaWeb també té un arrelament especial amb el Raval de Barcelona. VilaWeb també és barri, és Raval, no?
—A. M.: Això té un punt de casual. Quan vam compartir espai amb el Punt vam anar al carrer de Tàpies i, d’allà, vam venir aquí, al carrer de Ferlandina, on vam construir aquesta redacció, aquest espai diàfan i lluminós, al qual ens sentim a casa. És un lloc que et fa tocar de peus a terra. Treballar-hi et dóna perspectiva, especialment en aquest moment en què la immigració té aquesta centralitat. També prens consciència de com aquesta part de la ciutat sovint viu abandonada a la seva sort per les institucions. Les obres de la ronda de Sant Antoni han estat un infern. Recordo aquella anècdota: en una reunió a la Generalitat ens van demanar de fer VilaWeb en castellà i, a banda de voler fugir d’allà i de no creure’ns que passés al Palau de la Generalitat, els vam dir que si de cas ens donessin diners per fer-ne una versió en urdú o en tagalo. T’imagines que poguéssim fer una edició en aquestes llengües? Al Raval hi passen coses tan positives com l’escola Vedruna, entre moltes més, i espero que un dia puguem treballar junts amb aquesta xarxa escolar que podria ser un miracle però és una realitat potent i admirable. Tenim la sort de tenir un veí com en Pere Pina, del bar l’Almirall, que és un referent del Raval.

—Continuareu fent de periodistes a partir de demà? Us llegirem?
—A. M.: Com deia en Vallclara, a ell i a mi els números ens han fet perdre de l’escriure. I ara tots dos escrivim. Ell més, perquè escriu cada dia i a més ho fa molt bé. Dit això, tampoc no m’agrada gaire dir res per endavant, però sí que continuaré escrivint i com a fundadora i propietària d’aquesta empresa continuaré treballant perquè el futur de VilaWeb pugui ser el millor possible. Aquesta seria la meva feina, no?
—T. P.: Naturalment, quan assumeixes una edició diària tens molta feina que potser no es veu. Reunir-se, pensar en els projectes a llarg termini, etc. Però la meva voluntat és continuar fent periodisme, no deixar de fer periodisme i no deixar de tenir presència al diari, en el format que sigui, fent entrevistes, amb la tertúlia… és a dir, continuar i ser-hi present dia a dia.

—Voleu afegir res?
—A. M.: Sí, no vull deixar de dir-ho. A nosaltres ens agrada tenir trenta anys i que coincideixi que a la redacció hi hagi molta gent que enguany fa trenta anys. I deixa’m dir-ne els noms: l’Arnau Lleonart, la Clara Ardèvol, la Laura Gállego, el Pere Millan i la Laura Escartí. Això és molt bonic i et fa pensar què vol dir tenir trenta anys. I com deia la Txell, aquesta generació comença a assumir les responsabilitats del país. Com a diari, ens agradaria ajudar a fer visible aquesta generació, no des del pessimisme, sinó mostrant el seu talent i els seus problemes. A mi m’agradaria, no de manera paternalista, sinó tot el contrari, incitar-los que agafin el poder i donar-los eines per a canviar les coses.

Avui ha estat un dia tràgic a les carreteres, amb dos morts i uns quants ferits greus en diferents accidents arreu del país. El Maresme, la Ribera d’Ebre, la Garrotxa i Formentera han estat escenaris dels sinistres.

A primera hora del matí, un jove de 21 anys ha mort a la BV-5126, a l’altura de Calella (Maresme), quan el vehicle en què viatjava com a passatger ha sortit de la via i ha caigut per un talús. El conductor ha estat ferit i l’han traslladat a l’Hospital de Mataró. Els Mossos d’Esquadra han rebut l’avís pocs minuts abans de les deu del matí. L’accident ha activat un ampli dispositiu d’emergències amb dues patrulles de Mossos, vuit dotacions de bombers, un helicòpter i unitats del SEM, incloent-hi l’equip de suport psicològic.

Poc abans de la mitjanit, un home de 69 anys també ha mort quan el tractor que conduïa ha bolcat i ha caigut per un talús al camí de les Veremusses, a Flix (Ribera d’Ebre), a prop de la carretera C-12. Un familiar ha alertat el 112 a les 23.42, però els serveis d’emergència no han pogut fer res per salvar-li la vida. Els Mossos han obert una investigació per esclarir les causes del sinistre.

A la tarda, un xoc frontal entre dos vehicles a la Vall de Bianya (Garrotxa) ha deixat tres ferits, un dels quals en estat greu. L’accident ha estat a la N-260, al quilòmetre 91,5, i hi han intervingut quatre patrulles dels Mossos, efectius del SEM i dels bombers. Els ferits han estat traslladats a l’Hospital Josep Trueta de Girona.

D’una altra banda, a Formentera, una jove de 25 anys ha estat evacuada en helicòpter a l’Hospital Universitari de Son Espases, a Mallorca, després de sofrir un traumatisme cranioencefàlic en un accident a la carretera de Punta Prima. El sinistre, que ha estat a les 5.41, ha deixat també ferits dos homes de 24 anys i 26, amb traumatismes diversos.

Tots tres han estat atesos inicialment a l’Hospital de Formentera abans del trasllat de la dona en estat més greu. Els serveis d’emergències insisteixen en la prudència a la carretera per la proliferació d’accidents greus al principi del cap de setmana.

Aquesta nit he somiat que les pintures es cremaven. M’he despertat ben tranquil·la. Que cremi tot, cridaven les ombres hominoides en dansa al voltant de flames i pintures. M’he despertat ben tranquil·la en esbandir aquelles escenes d’ulls antics esbatanats abans de desaparèixer en el foc. És quan dorms que hi veus clar, entesos, però no sempre el que hi veus és un bàlsam. El somni feia la pinta d’un Disparate goyesc. Podria ser una versió d’un dels anomenats disbarats catalans, dotze gravats d’aquesta excepcional obra d’art seriada del 1864 conservats a Vilanova i la Geltrú, a la Masia d’en Cabanyes, oficialment reconeguts fa quinze anys com a obra del mestre aragonès. Però no ens desviem amb dades historicistes. He somiat que les pintures desapareixien, ho he vist. Yo lo vi, que diu Goya en un dels Desastres de la guerra.

A voltes els somnis són avisos. Quina mena d’avís, encara no ho sé. Però és un avís. Per les meves terres, allà a la Franja, això dels somnis era en els ja pretèrits anys de la infància una cosa seriosa. “Si somies que mor algú, li dónes un any de vida més”, em deia la iaia Lola. Me n’anava cada nit al llit esperant que algú es morís en les històries del cine dels llençols blancs. Si he somiat que les pintures es cremaven, els he donat més vida? Per això m’he despertat tranquil·la? Quin desori.

És un drama, que una obra d’art es cremi, es malbarati, es maltracti. És clar que passen coses extremes en gravetat al món cada dia i no ho sabem aturar i doncs, per què ens hauríem de preocupar per obres d’art, que si tomba que si gira. Pregunteu-ho als sirians decents, si troben a faltar la ciutat de Palmira. La troben a faltar. L’art és un bé humà que carrega els anhels i les pors d’una societat i de la humanitat sencera. Grans paraules si voleu, però així va la cosa. Si unes pintures del segle XII són en perill, d’alguna manera tots hi som.

T’ho miris com t’ho miris, una obra de cultura és un retrat col·lectiu: de memòria dels absents i dels que encara hi som, de la relació que tenim amb ella i de la relació que tenim amb els altres que l’estimen o que la detesten. També amb els que la detesten, subratllo: això de vegades s’oblida, com si l’amor a l’art fos un amor beneit.

Una obra de cultura és un retrat dels absents. L’art té memòria. És de fet un retrat del teu propi pas del temps, la teva biblioteca, per exemple. L’art antic conservat i cuidat, quantes mans, quants ulls no l’han preservat, mirat.

Mentre espero l’avís del somni si l’extinció de les pintures és a venir o si és que tindran més anys de vida, els arquitectes de Gaza i d’Ucraïna treballen amb ruïnes i enderrocs. No ho trobo sense relació. Les pintures del somni foren salvades entre ruïnes i enderrocs d’una guerra anterior.

La població gaziana “s’estima més ara viure entre ruïnes que en tendes. Perquè és casa seva. Reparen les seves cases amb el que tenen a mà”, explica l’arquitecta palestina Yara Sharif des de la biennal veneciana d’arquitectura a la reportera Isabelle Regnier: “Les runes són d’importància capital en la reconstrucció. Es barregen amb ossos, parts del cos… Contenen la història de Gaza, de les famílies… Ara sentim dir que les llançaran al mar per fer-hi un port militar. Recuperant-les reivindiquem el nostre dret als carrers, a les cases, i el nostre dret d’accedir als materials per a reconstruir-les.” A Ucraïna, els arquitectes se centren en els sostres, l’element capital perseguit pels atacs aeris i dels drons.

L’art antic conservat i cuidat després de guerres i destruccions conté tanta història col·lectiva com les cases, places i carrers derruïts i reconstruïts.

Testimonis de tanta història, les pintures del somni resistiran el malson de la història que ara les té pendents del fil d’un trasllat? Podran un dia contar-ho? Quin art ho evocarà?

Invocarem Goya. Sorprèn que tingui tothom de cara, atès que no deixava passar cap ni una de les animalades del poder i dels prejudicis ancestrals en la vida moral comuna, la jurídica i la legislativa. Ara l’art en rares ocasions critica res en relació amb sentències judicials sobre ell mateix. Vaig a mirar les sèries completes dels dibuixos del mestre aragonès, segur que alguna bestiesa així va il·luminar en els clarividents i actuals malsons d’aquelarres gravats a pols i força en els seus Disparates.

El 2024, Projecte Home va atendre 1.771 usuaris per addiccions, un 14% més que l’any anterior. Són 1.771 històries diferents que, quan cau el teló, es multipliquen. Hi ha més gent que també sofreix la malaltia, però d’una òptica diferent: amb silenci, amb impotència, amb neguit. Són els pares, les parelles, els avis, les germanes, els amics dels qui tenen addiccions. Tots ells també lliuren diàriament una batalla contra el consum de drogues. I també necessiten que algú expliqui la seva història.

Jordi Torrella n’és un exemple. És el pare de Benet Torrella, un jove de vint-i-sis anys amb addicció a l’alcohol i el cànnabis. Conviure amb algú amb addiccions no és gens fàcil, i Torrella explica que sovint se sent perdut i no sap com actuar. “No recordava què era tenir una persona com ell a casa i em vaig desgastar molt”, confessa. Fa un any que es va veure amb la necessitat de tornar a acollir a casa seva en Benet perquè pogués anar al seu lloc de feina cada dia, atès que li havien retirat el carnet de conduir.

En aquell moment, en Benet no volia fer tractament, tot i que en Jordi li ho va demanar. Així, per canalitzar l’angoixa que sentia, es va apuntar a fer teràpia al Soft (Servei d’Orientació Familiar i Terapèutic), un servei que Projecte Home ofereix als familiars de persones amb addiccions que es neguen a començar un tractament. És gent que sofreix les conseqüències del consum i que, a més, carrega el dolor de saber que el seu familiar no vol fer tractament. “La teràpia amb més familiars en la mateixa situació que tu et fa veure que no estàs sol al món. Et dóna idees de com actuar, o si tens un dubte els el consultes i ells et poden donar el seu punt de vista.” En Jordi diu que és important perquè en moments com aquests trobes a faltar un pal de paller, i compartir les angoixes allibera.

El Soft ofereix set sessions durant dos mesos, que poden ser presencials o en línia, en què una terapeuta condueix un grup de set familiars o vuit que s’intercanvien dubtes, angoixes, recomanacions i vivències. “Perquè ho reconeguin, perquè hi posin paraules, i facin la gestió emocional”, explica Aida Sànchez, terapeuta del Soft. “Sovint són persones que se senten molt soles, perquè la drogoaddicció continua essent un tema tabú, i aquí es poden trobar amb persones que tenen una realitat molt semblant a la seva. Això fa molt de caliu.” Tot i que dos mesos és un temps curt, segons les necessitats de cada persona, després les poden derivar a uns altres serveis psicològics concrets, com ara a un recurs de violència masclista. “La idea del servei és que sigui una guia perquè cadascú després treballi amb les diferents situacions que aniran sorgint”, resumeix Sànchez.

Roger Pera: “Aquesta malaltia és capaç de prendre-t’ho tot sense donar-te res a canvi”

La història d’en Jordi i en Benet

En Jordi recorda que quan el seu fill tenia entre catorze anys i quinze va començar a tenir comportaments estranys, però no van saber-los identificar del tot. “En aquell moment crec que no hi havia consum, però veia que era gelós amb els germans, que tenia molt baixa autoestima, que amb els amics tenia fortes baralles… I suposo que una sortida que va trobar va ser l’alcohol i el cànnabis”, explica. Al cap dels anys, diu que ha entès que l’addicció era una malaltia que es potenciava principalment per dues vies: per una predisposició genètica i per les circumstàncies de la vida. “Quan hi caus, és molt difícil sortir de la roda, perquè a la vida hem de solucionar constantment problemes i tenim patacades, i el refugi és la droga”, reflexiona.

El psicòleg Ferran Roig treballa amb addictes i amb els seus familiars, en una consulta en què, a diferència del Soft, hi acudeixen pacients disposats a tractar-se. Ens detalla com funciona una addicció: “El poder que té la substància sobre la persona és immens. No és la conseqüència del que vulgarment coneixem com a vici, sinó que és una automedicació inadequada a causa d’un malestar emocional.” Per això, diu que és important d’explicar amb cura i detall a la família què caldrà fer que qui té una addicció entri en contacte amb el seu malestar personal i emocional per treballar a partir d’aquí.

Roig detecta que ara els adolescents comencen a consumir certes drogues com més va més joves: “Ja m’he trobat casos de nens amb 11 o 12 anys que fumen cànnabis. Allò que abans començava a 3r o 4t d’ESO, ara ho fa a 2n”, diu. Una tendència que creu que s’explica per l’efecte que tenen les noves tecnologies: “Tot va molt de pressa, les tecnologies ens porten a la immediatesa, ho volem tot de seguida. Per tant, el nen que entra a la pubertat i a l’adolescència, ho vol experimentar tot com més aviat millor, i passa tant amb els consums com amb el sexe, que volen tenir experiències com si fossin adults.”

Baixa el consum de cànnabis i augmenta l’addicció a les pantalles i l’alcohol entre els joves

Desgast familiar i desgast econòmic

Conviure amb algú que té una malaltia com l’addicció és una font de desgast, tant emocional com econòmic. En el cas dels pares d’en Benet, d’ençà que es va fer més evident que tenia una addicció, la parella es va anar erosionant fins que va acabar petant. “La convivència és complicada, hi ha molts factors, però això no va ajudar.” Tot plegat va coincidir amb un moment molt crític en la relació entre les drogues i el seu fill: “Va cometre un delicte molt important i una opció perquè se’n pogués sortir era ingressar-lo en un centre de rehabilitació, on es va estar més d’un any. Sí que teníem l’ajuda de l’assegurança escolar, però aviat t’acabes els diners, tenint en compte que pagàvem 5.000 euros el mes. Era una despesa brutal”, lamenta. Aquell any que va estar ingressat, la família s’hi va abocar per complet: cada setmana assistien a fer teràpies en grup, feien desplaçaments fins a la Garriga, on era el centre, i mil coses més. Quan finalment en Benet va poder tornar a casa, la parella estava molt desgastada perquè durant molt de temps tot havia girat entorn del seu fill, i van entrar en crisi, segons que explica en Jordi. “Ella se’n va anar i jo em vaig quedar a casa amb en Benet.”

Van conviure pare i fill durant un any, fins que en Benet va tornar a consumir i la situació va esdevenir insostenible: “Vaig dir: ‘Benet, busca’t un lloc per a viure i una feina. No podem estar tan a prop.’” Ho va aconseguir, i, per sort, es va poder sostenir durant un any de manera autònoma. Però no li van renovar el contracte de lloguer, i una altra vegada es va descontrolar la situació, segons que explica en Jordi. “Jo estava tranquil, perquè no en sabia res. Però em van arribar veus que conduïa sense carnet, i vaig decidir de tornar-lo a convidar a casa”, explica. En Jordi, que ara té una nova parella, diu que no poden viure junts perquè la convivència entre la seva parella i el seu fill era molt complicada.

En canvi, es queixa que en Benet ha instal·lat a casa la seva nova parella, i que, mentre pare i fill se’n van a treballar, la noia roman a casa, fet que l’incomoda bastant. “He intentat parlar-ne amb ells, però de moment no volen abordar-ho. Estic cansat, no em queda més energia”, lamenta.

Els alts i baixos en una relació amb algú amb addicció són habituals. Roig explica que la cosa més complicada d’entendre per part dels familiars és que, tot i que al principi de fer teràpia es veu una millora ràpida, les recaigudes són freqüents. “En dues o tres sessions es nota una millora i a vegades pensen que no cal tornar a teràpia. Però cal entendre que és un procés llarg i que les recaigudes formen part del procés”, diu.

“Només una tercera part dels pares posa límits a les pantalles dels fills”

Posar límits: la pedra a la sabata dels familiars

Un dels punts principals que tracten al Soft és el d’aprendre a posar límits. “Com que volen cuidar o protegir la persona, sovint s’obliden de cuidar-se a si mateixos”, detalla Sànchez. Diu que és fonamental de fer-los entendre que cuidar-se significa saber posar límits, que també són positius per a l’addicte: “Moltes persones estan estancades perquè tenen un familiar que més o menys els va salvant de les conseqüències del seu consum. Anar a comprar el cànnabis al teu fill o permetre que en consumeixi a casa teva perquè així no li passi res és una manera de validar-ne el consum.”

“Cal fer-ho perquè així prenen consciència que tenen un problema i volen posar-hi remei. A més, posar límits és imprescindible per protegir-te a tu mateix”, explica en Jordi. En el seu cas, el límit que va imposar a en Benet si volia continuar a casa era anar a teràpia. I finalment hi ha anat, després de molta insistència. Fa poques setmanes que en Benet ha començat un nou tractament a la Fundació Alba, de Terrassa. Però en Jordi té por que no s’ho prengui de debò, i que hi vagi més per obligació que per convicció. “Tinc dubtes si té plena consciència que és addicte”, diu. Per sort, a en Jordi també li ofereixen ajuda psicològica en aquest centre, fet que l’ajuda a poder-se regular les emocions.

Sobre això, en Jordi lamenta que la seva mare, és a dir, l’àvia d’en Benet, que viu a la casa del costat, no li posi cap límit i sovint l’ajudi amb moltes coses, perquè diu que “no sap o no vol veure”.

“Els familiars reconeixen que se senten molt manipulats emocionalment, que si no els compren el consum, tindran deutes i es posaran en contextos perillosos”, explica Sànchez. Però la seva funció és ensenyar-los a girar el mitjó: “Els fem entendre que, si els demanen que no consumeixin a casa seva i no ho compleixen, no sentin que els fan fora de casa, sinó que han elegit el consum per sobre de viure amb ells”, diu.

Una pandèmia mundial silenciada: “Tothom fa un ús abusiu del mòbil”

La culpa i la vergonya

Segons que explica Roig, el sentiment de culpa és comú entre els familiars. “Cal treure la culpa de l’equació. Cal canviar la culpabilitat per la responsabilitat. Cal fer veure a la família que el consum és una decisió personal. Que, en lloc de consumir, podria haver fet alguna altra cosa. Això la família ho ha de tenir molt clar, perquè, si no, és massa dur d’assumir”, relata.

L’altre sentiment comú és la vergonya: “Sobretot si els pares tenen un fill adolescent. Els pares no ho diuen perquè pensen que vol dir que han fracassat en el procés d’educar el seu fill”, subratlla.

De tota manera, no tothom té aquests sentiments. En Jordi explica que, de bon començament, van tenir clar que no volien amagar-ho: “Sempre ho hem exterioritzat amb la família i els amics. Era una necessitat poder-ho compartir. T’adones que tothom, qui més qui menys, té un familiar o un amic que passa la mateixa situació.”

“A vegades em sento més víctima que culpable. No es pot dialogar: t’arriben en un estat que no són ells, i et trinxen portes, et trinxen finestres, t’ho trinxen tot… jo he viscut molta violència”, diu. Sobre això, Roig explica que, tot i que qui pateix més és l’addicte mateix, els familiars han de carregar una gran llosa: “La família també pateix molt, perquè sovint han viscut comportaments que han fet molt de mal a les relacions.” Sigui com sigui, Roig recorda: “L’addicció és una presó, perquè la persona que consumeix arriba a un punt que no ho decideix, que ho fa per necessitat.”

Per què creix tant el nombre d’addictes a les criptomonedes?

Qui cuida el cuidador?

En Jordi acaba amb una reflexió: “Sóc conscient que no arribarà mai una solució, que haurem de viure amb això”, confessa. Per pal·liar-ho, diu que és necessari de mantenir el màxim de distància possible amb el problema, però és una fita que encara no ha aconseguit: “Ara hi sóc massa a dins, massa a prop. És un moment bastant estressant per a mi: tinc molts fronts oberts, de la vida, de la feina, dels altres fills, que encara són joves i em necessiten… és molt difícil.” De tota manera, procura de mantenir unes quantes hores la setmana per a fer les coses que l’omplen, com ara el ioga, anar amb bicicleta i ballar reggae-pop.

En el cas de la família Torrella, és el pare, en Jordi, qui ha assumit principalment el paper de cuidador del seu fill. Però això no acostuma a passar: la majoria dels familiars que s’encarreguen de cuidar el malalt són dones. A tall d’exemple, Projecte Home l’any passat va atendre 1.132 familiars, i gairebé dos terços eren dones (un 63,6%). A més, les mares n’eren el parentiu principal (un 29,9% dels casos). “Les mares tenen aquesta predisposició a cuidar. En canvi, molts pares no ho volen veure i pensen que si tenen una actitud de no donar-hi importància, la cosa s’arreglarà”, observa Roig.

Concretament, el servei Soft va atendre 44 persones el 2024, el 18,2% dels quals eren homes i el 81,8%, dones. Segons les dades que ens han proporcionat, per graus de parentiu, en el 60% dels casos, qui va anar a teràpia era la mare, en un 11,6% el pare o la parella, i en un 7%, un germà. Per accedir a aquest servei de Projecte Home, cada persona paga segons la seva situació econòmica.

Roig remarca la responsabilitat que tenim com a societat per a pal·liar el problema de les addiccions: “Som en una societat que propicia els comportaments addictius. Per exemple, l’alcohol és socialment molt acceptat. La gent prefereix de veure una persona borratxa que no pas que digui que té problemes amb l’alcohol”, reflexiona.

Amb tot, projectes com el Soft poden ser un petit oasi per a curar-se en comunitat: “Volem generar és un espai segur on poder parlar, on la gent sigui capaç de verbalitzar coses que no han estat capaces de compartir enlloc més”, conclou Sànchez.

Bloomberg · Ishika Mookerjee i Sonikka Loganathan

L’Indus, el gran sistema fluvial que travessa l’Índia i el Paquistan, ha estat font de tensions entre tots dos països durant dècades. Però la suspensió unilateral per part de l’Índia, aquest abril, d’un acord de repartiment d’aigües amb el Paquistan que feia seixanta-cinc anys que es mantenia vigent evidencia la magnitud de la crisi entre tots dos estats.

L’Índia suspengué el Tractat de les Aigües de l’Indus l’endemà d’un atac mortal al Caixmir, una regió en disputa, el 22 d’abril. Una vintena de turistes indis van morir en l’atac, que l’Índia atribueix al Paquistan. Islamabad, per la seva banda, ha negat cap implicació en l’atac. La decisió de l’Índia de suspendre el tractat arribà per sorpresa, atès que el pacte, signat l’any 1960, històricament havia resistit tot de conflictes entre tots dos països. Però la insatisfacció de l’Índia per algunes de les clàusules del pacte, que Nova Delhi considera obsoletes, com també la frustració del Paquistan pels projectes hidroelèctrics de l’Índia al llarg del sistema fluvial, s’ha anat gestant aquesta darrera dècada.

Syed Ali Murtaza, secretari del Ministeri de Recursos Hídrics del Paquistan, demanà al seu homòleg indi a començament de maig que reprengués les converses sobre el pacte, segons que ha informat el diari The Hindu. Tanmateix, el 22 de maig el primer ministre indi, Narendra Modi, declarà: “El Paquistan no rebrà l’aigua que, per dret, correspon a l’Índia.”

La suspensió del tractat podria tenir grans repercussions en l’economia del Paquistan, especialment en un moment en què el canvi climàtic i els patrons de consum agreugen l’estrès hídric en tots dos països.

Amit Ranjan, acadèmic de l’Institut d’Estudis Sud-asiàtics de la Universitat Nacional de Singapur especialitzat en disputes sobre la gestió internacional de l’aigua, diu que la deterioració dels vincles polítics entre tots dos països, les pressions derivades del creixement demogràfic i la imprevisibilitat creixent del subministrament d’aigua dificultaran la reactivació del tractat.

Què és el sistema fluvial de l’Indus?

La conca de l’Indus, que donà origen a una de les primeres civilitzacions de la història de la humanitat, banya quatre països: la Xina, l’Índia, el Paquistan i l’Afganistan. Subministra aigua a gairebé tres-cents milions de ciutadans, i el sistema de regadiu que l’envolta és el més gran del món.

El riu del mateix nom, de 3.180 quilòmetres de longitud, neix al sud-oest del Tibet i s’alimenta del desglaç de la neu i les glaceres de les serralades de l’Hindu Kush, l’Himàlaia i el Karakoram, com també de la pluja monsònica.

L’Indus neix a les muntanyes, s’alimenta de cinc afluents diferents i travessa territori en disputa entre l’Índia i el Paquistan. Els tres afluents orientals del sistema (el Ravi, el Beas i el Sutlej) neixen de, o bé travessen, la regió històrica del Caixmir abans d’entrar al Paquistan, on es fusionen en un sol riu.

Per què és tan important el riu Indus per a l’Índia i el Paquistan?

Tant l’Índia com el Paquistan són països on l’aigua escasseja: el Paquistan, sobretot, depèn gairebé per complet del sistema fluvial de l’Indus. Nou paquistanesos de cada deu viuen a la conca d’aquest riu. És on es troben les vint-i-una centrals hidroelèctriques paquistaneses, que generen una cinquena part de l’electricitat del país.

L’aigua dels rius del sistema abasteix més d’un 90% dels cultius paquistanesos, com ara el blat, l’arròs i el cotó. L’agricultura representa prop d’un 23% del PIB del Paquistan, ocupa més d’un 37% de la mà d’obra del país i representa una quarta part de les exportacions paquistaneses. Tot i aquesta dependència, la capacitat d’emmagatzematge d’aigua del Paquistan equival a menys d’un 10% del cabal anual de l’Indus, per la qual cosa l’accés ininterromput a l’aigua del riu és fonamental.

La dependència índia de l’Indus es limita, en essència, al nord del país, incloent-hi estats i territoris com ara el Rajasthan, Haryana, Himachal Pradesh i Delhi. El Panjab –un nom que significa “la terra de les cinc aigües”, en al·lusió al sistema fluvial de l’Indus– també depèn en gran manera del sistema per a la producció agrícola i tèxtil, els motors econòmics principals de l’estat.

L’Índia no ha necessitat mai tanta aigua com ara. Hi viu prop d’un 17% de la població mundial, però tan sols té un 4% dels recursos mundials d’aigua dolça. Niti Aayog, un think tank que rep suport del govern indi, ha advertit que la demanda duplicaria l’oferta a final de la dècada. La disponibilitat anual d’aigua per càpita s’acostarà al llindar oficial d’escassetat d’aigua –1.000 metres cúbics– l’any 2050, segons Niti Aayog. El 2021, aquesta xifra se situà en 1.486 metres cúbics per persona, segons els càlculs del govern indi.

Com comparteixen el Paquistan i l’Índia l’aigua del riu Indus?

Quan l’Índia britànica es dividí en dos països independents –l’Índia i el Paquistan– l’any 1947, el sistema de reg es dividí sense tenir en compte les noves fronteres. L’abril del 1948, l’Índia començà a retenir l’aigua dels canals que desembocaven al Paquistan, cosa que desencadenà un conflicte internacional pel control l’aigua.

L’any 1960, l’Índia i el Paquistan van signar un acord de repartiment de l’aigua conegut com el Tractat de les Aigües de l’Indus, en què s’esbossava la manera en què tots dos països havien de fer servir l’aigua del sistema.

El tractat assigna al Paquistan l’ús sense restriccions dels tres afluents occidentals –que representen prop d’un 80% de l’aigua del sistema de l’Indus– i, a l’Índia, l’ús de tres afluents orientals. No obstant això, el tractat estipula que l’Índia pot fer servir l’aigua dels rius occidentals al pas pel seu territori per a usos com ara l’energia hidroelèctrica i el regadiu, amb certes limitacions.

El tractat permet un emmagatzematge molt limitat de l’aigua dels rius occidentals, cosa que ha permès a l’Índia de construir projectes hidroelèctrics que no canviïn el curs dels rius ni n’alterin els nivells d’aigua més avall. Tots dos països també estan obligats a compartir dades hidrològiques.

Aquests darrers anys, el Paquistan ha invocat repetidament les disposicions de resolució de conflictes del tractat, tot al·legant que la construcció de dues preses per part de l’Índia n’incomplia les normes.

L’Índia, per la seva banda, ha provat de renegociar el tractat d’ençà del 2023 bo i al·legant canvis demogràfics, climàtics i tecnològics que, segons que diu, s’han menystingut durant anys.

Com pot alterar el canvi climàtic el sistema fluvial?

Els objectius de reducció d’emissions de l’Índia accentuen la necessitat de potenciar els projectes d’energia hidroelèctrica al país. Ara que el tractat és congelat, la preocupació principal del Paquistan és que l’Índia acceleri aquests projectes, que és previst que alterin dràsticament els cabals dels rius del sistema.

De fet, el canvi climàtic serà un dels grans envits per a la gestió de l’ecosistema de la conca de l’Indus.

El desglaç a la regió de l’Hindu Kush alimenta el sistema fluvial de l’Indus i durant tres anys consecutius hi ha hagut nevades per sota de la mitjana històrica a la regió. Paral·lelament, la persistència de la neu a la conca de l’Indus –és a dir, el temps que la neu roman a terra– es reduí d’una quarta part l’any passat. Segons algunes projeccions, la conca tindrà un dèficit hídric d’un 50% el 2030, cosa que agreujarà l’escassetat d’aigua tant a l’Índia com al Paquistan.

El 2050, és previst que la temperatura a tota la regió pugi entre 1 i 2 graus centígrads –i entre 4 o 5 graus, en alguns llocs–, cosa que farà augmentar la intensitat del desglaç a les grans glaceres de l’Hindu Kush. L’acceleració del desglaç de les glaceres i la disminució del gel a la regió agreujaran les inundacions, sequeres i esllavissades en tots dos països.

Algun dels dos països podria blocar l’accés de l’altre al riu?

L’Indus arriba al Paquistan després d’haver fluït riu avall per l’Índia, per la qual cosa Islamabad no pot blocar ni desviar l’accés de l’Índia a l’aigua. L’Índia, per part seva, no disposa ara com ara de la infrastructura que li caldria –com ara embassaments, preses i canals– per a tancar l’aixeta al Paquistan.

Nova Delhi, sigui com sigui, amenaçà de tallar l’accés del Paquistan a l’aigua durant un repunt de les tensions l’any 2016: aquest maig, sense anar més lluny, fins i tot aturà breument el flux d’aigua del riu Chenab cap al Paquistan.

El 16 de maig, Reuters informà que Nova Delhi sospesava de duplicar la longitud d’un canal al riu Chenab, en resposta a l’atac al Caixmir. L’ampliació del canal podria desviar 150 metres cúbics d’aigua per segon cap a l’Índia, una xifra gairebé quatre voltes superior als 40 metres cúbics actuals.

Tanmateix, els experts diuen que una ampliació d’aquestes característiques tardaria una dècada o més a construir-se. La presa índia de Baglihar, en què hi ha uns 428 milions de metres cúbics d’aigua, trigà uns 15 anys i 1.000 milions de dòlars –pel cap baix– a construir-se.

Quines conseqüències tindria el blocatge l’aigua de l’Indus?

L’accés del Paquistan a l’aigua de l’Indus depèn, gairebé del tot, del compromís de l’Índia amb el tractat. Aquesta dependència és la raó per la qual Jakob Steiner, hidròleg de la Universitat de Graz i membre del Consorci Universitari de l’Himàlaia, diu que el tractat s’ha mantingut fins ara. “Totes dues parts reconeixien que el Paquistan no hauria sobreviscut [sense el tractat]”, explica.

Els representants del govern paquistanès, per la seva banda, han advertit que qualsevol intent d’impedir el flux d’aigua al país es considerarà un acte de guerra. “Si no es resol el problema de l’aigua, ens espera una altra guerra d’ací a sis anys o deu”, declarà a començament de maig Khurram Dastgir Khan, membre d’una delegació enviada pel Paquistan a les capitals europees i als Estats Units.

Una reducció hipotètica del cabal de l’Indus també tindria conseqüències ecològiques greus al riu i més enllà. La conca de l’Indus sustenta diversos ecosistemes, com ara els boscs de manglars, que milloren la biodiversitat de la regió i ajuden a mitigar els efectes del canvi climàtic. El riu mateix té vint-i-dues espècies de peixos endèmics i el dofí de l’Indus, en perill d’extinció.

Blocar l’accés del Paquistan a l’aigua de l’Indus també podria perjudicar les relacions de l’Índia amb més veïns amb què comparteix rius, com ara el Nepal, el Bangladeix i la Xina. De fet, l’Índia i el Bangladeix comparteixen l’aigua del riu Ganges d’acord amb un tractat bilateral que caduca l’any vinent, i caldrà renovar.

Suspendre el tractat de l’Indus també podria malmetre les relacions de l’Índia amb la Xina, que ha invertit significativament en el sistema hidroelèctric del Paquistan com a part de la seva Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda. La Xina té accés a la secció superior del riu Brahmaputra –que desemboca a l’Índia– i hi ha construït preses i projectes hidroelèctrics aquesta darrera dècada, cosa que ha suscitat les crítiques del govern indi.

Yasufumi Saito ha col·laborat en l’elaboració d’aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La salinitat és un concepte del qual se’n va començar a parlar d’una manera generalitzada fa uns anys, quan va aparèixer relacionat amb el concepte de mineralitat i amb el terrer. Però la salinitat en un vi també pot mostrar-se per la influència de la proximitat de la mar, dels efectes dels vents, com la marinada, la garbinada, que bufen de mar cap a l’interior i que transporten partícules salades que s’adhereixen a la pell del raïm de vinyes que es troben a tocar de la costa, com és el cas de les vinyes que creixen al Maresme o els costers que s’aixequen a les dues bandes de les Alberes, a Banyuls i a Cadaqués, per a posar-ne un parell d’exemples. Aquests són vins genuïnament mediterranis.

Fa quatre anys, el sommelier Arnau Barangé (Arenys de Mar, 1979) propietari de la vinateria la Copa Negra a Arenys de Mar, va crear en aquesta població maresmenca, costanera i marcada pel port, la Fira Salats, que enguany es farà divendres vinent. En aquesta fira els vins del territori Alella tenen un protagonisme especial, però també se’n mostren de tot arreu de la costa catalana, de les costes basca i gallega i de Xerès. I tot i que fa dies que les entrades s’han exhaurit, aquesta fira ens dóna el pretext per a fixar-nos en aquest concepte, el de salinitat, el dels vins salins.

Arnau Barangé explica que la Fira Salats va néixer amb la intenció d’aportar una proposta vinícola que anés lligada a la identitat d’Arenys de Mar, al port, a la llotja. “De jove havia treballat al port i tinc família dins el sector. I vam mirar de reivindicar la llotja de pescadors, que és on fem la fira, a partir dels nostres vins, els que tenim més a prop, els d’Alella i uns altres que trobant-se més lluny comparteixen aquesta proximitat al mar.”

Una imatge d’una edició anterior de la Fira salats a la Llotja de pescadors d’Arenys de Mar.

En un primer moment es podria pensar que Salats és una fira de vins eminentment mediterranis, però el fet és que les referències vinícoles que s’hi troben també procedeixen de més mars i oceans com l’Atlàntic i el Cantàbric. “I no descartem tenir vins provinents del Pacífic, d’aquí a un temps”, comenta Barangé.

“Perquè les vinyes que toquen a mar comparteixen algunes característiques climàtiques semblants, perquè el mar fa de regulador tèrmic. A partir d’aquesta idea, vam posar Salats a la fira i el projecte ha anat aplegant vins de diverses zones vinícoles. A més d’Alella: l’Empordà, el Garraf, les Illes Balears, Catalunya Nord, les Illes Canàries, Galícia, el País Basc, Xerès…”

Continua: “Aquests vins comparteixen unes característiques semblants, siguin d’El Hierro, Lanzarote o Getaria. T’hi entens de pressa, amb els viticultors, perquè hi comparteixen un vocabulari semblant. La proximitat amb el mar fa que els vins siguin més suaus, més fins, més lleugers i no tan estructurats com els vins d’interior, on la vinya creix amb un contrast tèrmic més marcat i això fa que treballi la pell del raïm d’una manera diferent.”

El concepte de salinitat a la Fira Salats d’Arenys de Mar va lligat, segons que explica Barangé, a aquest vent humit que pentina cada dia les vinyes. Diu: “El raïm s’impregna d’aquestes petites partícules salines, cristalls microscòpics que transporta el vent, que s’impregnen a la pell del raïm, i això es transmet al vi. Quan el raïm és elaborat com a vi jove, aquesta salinitat costa més de trobar, perquè prevalen les aromes primàries, el gust de la fruita i aquesta dolçor amaga el caràcter salat. Però en vins amb un temps de criança en ampolla, la salinitat surt molt. Això passa amb els vins de pansa blanca d’Alella, amb els albariños gallecs, els xacolís, també…”

La Fira Salats oferirà unes 120 referències de 35 cellers. La cabuda és de 450 persones. A més, enguany s’ha incorporat una proposta nova: “Cada any embotellarem un vi especialment per als Salats. Ens estrenem amb un vi de Xerès. Hem arribat a un acord amb el celler González Byass pel qual ens han embotellat una bóta de quatre anys de fino en rama criat en soleres i criaderes. Fa dos mesos vam anar a triar la bóta i van tastar durant tot el matí amb l’Antonio Flores, que és una eminència. És un fino molt fresc. I la idea és continuar les col·laboracions amb un celler diferent cada any, si enguany va bé.” Salats es complementa amb una jornada el dissabte, Fira del Mar i vins salats, també a la llotja de pescadors d’Arenys, on es fa una mostra d’entitats mediambientals i nàutiques, tasts de vins, una taula rodona sobre canvi climàtic i vi, i un sopar mariner a la fresca, que tancarà l’edició de vins salats d’enguany.

Hem demanat a Barangé que triï quatre vins que es podran tastar a la Fira Salats i que expressen amb molta claredat el concepte de salinitat. La tria:

Cau d’en Genís, del celler Alta Alella

És un pansa blanca d’Alella, de vinya vella, elaborat i criat en un ou de formigó revestit d’una capa de sauló. En aquest vi cerquem la finor de la pansa blanca i dels blancs d’Alella d’aquests darrers anys. Una pansa blanca fresca, jove, però que conté també una certa complexitat de cos.

Xarel·lo, de Finca Viladellops

Us proposem de comparar la pansa blanca amb el xarel·lo, una sola varietat de raïm que s’expressa diferent segons el lloc. En aquest cas, és un vi de vinyes del massís del Garraf, amb un terrer també granític, però més terrós. És un terra una mica més dur, això fa que el grau alcohòlic sigui una mica més alt i també més volum a allargada en boca.

Fino en rama, de Gonzalez Byass

És el vi que hem embotellat. És un blanc de criança que té quatre anys, fet amb la varietat palomino fino i amb una criança biològica sota el vel flor i embotellat de fa un mes només. Aquí el salat es nota moltíssim.

Albariño, del celler Pazo Rubianes

Situat a Rías Baixas, Galícia, és un albariño 100%, criat sobre les mares i fent el battonage (remoure les pells) per llimar l’acidesa, arrodonir-lo i poder-lo criar durant uns quants anys.

Barangé és un observador d’excepció de les tendències del consumidor, al seu bar de vins la Copa Negra, a Arenys de Mar. Constata que el vi blanc és en un punt dolç de vendes. Té a veure amb el menor grau d’alcohol que conté el vi blanc en general i aquest és el desafiament dels viticultors ara, controlar el grau l’alcohòlic, perquè no es dispari.

Una imatge d’una edició anterior de la Fira salats d’Arenys de Mar, amb música en directa sobre una embarcació.

“No té cap sentit. Quan ho vaig veure, vaig pensar: això és una porcada, no es pot menjar. Però quan ho vaig tastar, vaig dir: és una porcada, però de les bones.” I és que, per a qui el desconegui, el variat mallorquí és una autèntica “bogeria”. Qui m’ho reconeix obertament és David Valdés, l’home rere el compte Variat Mallorquí (@variatmallorqui), que acaba de publicar el llibre 100 variats. Una guia il·lustrada del variat mallorquí (Dolmen Editorial), amb il·lustracions de Tomeu Pinya.

El variat és la mare de les tapes. Més que res, perquè les ajunta en un plat i en fa una combinació perfecta. No és estrany que Valdés pensés que era una bogeria: mesclar ensalada russa, pilotes, pica-pica, callos, frit, xampinyons, una croqueta… en un mateix plat, a oïdes, ho pot semblar. Però per ser conscient què vol dir menjar un variat, n’has de tenir un davant. Olorar-lo. Sucar-hi el pa. I, finalment, prendre’n consciència amb la panxa plena.

Adeu al darrer gran secret de la gastronomia mallorquina

Valdés és asturià i va arribar a Palma ara fa quinze anys. Pocs anys després d’instal·lar-se a Mallorca, li va néixer la passió per aquest plat. Van ser els amics que el van dur a tastar-lo. D’aleshores ençà, n’ha tastats més de tres-cents diferents. “Coneixia l’ensaïmada, les panades, el frit –que potser no és tan conegut–, la sobrassada… però el tema del variat era una cosa completament boja per jo, em xocava molt. És una passada”, diu.

Un plat de fa més de setanta anys

Ens hem trobat a Casa Miss, a la Pobla. No és casualitat: és un dels establiments preferits de Valdés i un dels pobles on troba que es fa el millor variat, amb permís de Lloseta i Inca, que també anomena. Allà fa cinquanta-vuit anys que hi fan variats, és a dir, d’ençà de poc després d’haver-se inventat aquest plat.

El variat de Casa Miss (fotografia: Martí Gelabert).

La història del variat és incerta. De moment, s’ha pogut detectar poc abans dels anys cinquanta del segle passat, quan s’instaura completament a la gastronomia mallorquina. Algunes veus diuen que el turisme hi va tenir un paper determinant: els turistes venien, volien tastar coses típiques, i de la mescladissa de tapes va néixer el plat. Però Valdés creu que no hi té res a veure: “És un berenar de pagès, de pescador, de gent que feia feina al matí. I està relacionat, en el marc dels Països Catalans, amb l’esmorzar valencià i l’esmorzar de forquilla català. La tradició és la mateixa.” Res millor que un variat per a agafar forces de bon matí, acompanyat d’una cervesa, vi i un rebentat d’Amazones per a culminar. I a continuar fent feina. Així és com, si més no, va agafar força el plat.

Com ha de ser un bon variat?

Per provar de definir com ha de ser un bon variat clàssic, demanam l’opinió a Jaume Mir, al capdavant de Casa Miss: “Ensalada russa, pica-pica, llom amb xampinyons, llengua i callos. Després, el puntet cruixent: una croqueta, un calamar, una gambeta o verdura arrebossada. En uns altres llocs de Mallorca hi posen frit, però aquí no s’hi sol posar.” Valdés hi està d’acord. Per ell, el variat ha de dur, pel cap baix, cinc dels plats que el poden conformar. Dóna importància a l’ensalada russa, el conductor de tot el plat. I diu que, almanco, ha de dur un dels tres reis: pica-pica, pilotes o callos. Frit de freixura, de matances, de marisc, de sang, de pastanaga… tots són benvinguts, com el llom, la coliflor, l’albergínia o el cervell arrebossat.

Pàgina del llibre ‘100 variats. Una guia il·lustrada del variat mallorquí’ (Dolmen Editorial).

Com a gran tastador, Valdés s’ha arribat a trobar de tot. Per això també té clar quina és la bandera vermella per excel·lència del plat: que hi posin truita de patates: “M’agrada moltíssim, però no dins un variat. Tampoc no ha de dur xoriços, salsitxes, arròs, trempó, tumbet, conill amb ceba… ni molt manco nyoquis, arròs tres delícies ni macarrons.” Aquests tres ingredients poden resultar veritablement inversemblants per a algú que mengi variat de costum, però Valdés s’ha trobat amb establiments que n’hi posen.

Aferrat a la tradició

Parlar de la gastronomia mallorquina sense ferir cap mena de sensibilitat, sovint, és complicat. Perquè, com amb les panades, en què a cada casa les fan més bones que a cal veí, amb el variat passa igual en l’àmbit de poble. Tan sols cal demanar, per exemple, a Búger si són més bons els de Muro, o a la inversa, per certificar-ho.

“És un plat tradicional, clàssic, aferrat a la tradició de la cuina mallorquina. Fa setanta anys que es fa i té unes normes. Costa molt posar-hi coses noves”, afegeix Valdés. Això sí, un dels encants i una de les coses que el fan més inusual és que és un dels plats més personalitzables que hi pot haver. I, com el seu nom indica, un variat és tan variat com sigui possible: a cada poble hi ha un distintiu. Per exemple, a la Pobla, les banderilles de fetge o el coent del pica-pica –que és com hauria de ser: coent. En uns altres llocs, hi posen un muscle amb maonesa, per coronar.

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Bar Casa Miss (@barcasamiss)

Una altra variant és la de menjar un panet de variat. Com sona: cinc, sis, set plats dins un llonguet. Conta Mir que això prové de quan no hi havia carmanyoles: el pa feia aquest ús, guardat dins un torcaboques de quadrets. De fet, el pa és el gran acompanyant del variat: pot ser blanc, moreno, un garrotí cruixent o, fins i tot, una galeta d’oli: “Un variat amb ensalada russa, una mica de salseta i unes Quely és espectacular”, confessa Mir.

Un plat atemporal i sense edats

Com diu Mir, un variat és un plat atemporal i que no té edat. Ell ho comprova diàriament al seu restaurant, que els diumenges s’umpl de gom a gom: n’arriben a servir més de cent cinquanta o dos-cents: “Vénen tant joves que surten per primera vegada a fer la tapeta com la gent de tota la vida.”

I el moment del dia també és clau: un variat és menjar de berenar. De nou a onze. Les onze, o més tard, ja és horari de senyor. A molts bars i restaurants de poble ja no en trobes a partir d’aquestes hores, tan sols el fan per berenar al matí. Però, de variat, en pots berenar, dinar o sopar.

David Valdés, abans de menjar el variat de Casa Miss (fotografia: Martí Gelabert). Jaume Mir és al capdavant del bar Casa Miss, a la Pobla (fotografia: Martí Gelabert). David Valdés, abans de menjar el variat de Casa Miss (fotografia: Martí Gelabert).

També és un plat que no és gens car, tenint en compte tot el que duu. El cuiner Santi Taura, que ha escrit el pròleg del llibre de Valdés, en fa menció: un variat és un petit menú degustació amb moltes preparacions diferents que duen molta feina per fer, per la qual cosa hauria de costar 20 euros, no 5 ni 7. “És un luxe assequible”, reivindica Valdés, i afegeix: “Tenim assimilat que una hamburguesa o una pizza poden costar 20 euros, però no un variat. La gent no s’adona de la feina que duu i que no té res a veure amb una pizza o una hamburguesa.”

Mapa del variat

Al llibre, Valdés explica la història del variat i fa una selecció d’un centenar d’establiments on tastar-lo. També hi ha receptes i moltes sorpreses més. De tota manera, ell, quan va arribar i va engegar el compte d’Instagram, tenia clar que hi havia d’haver un mapa que mostrés aquells llocs dignes d’assenyalar. El va confeccionar i s’hi poden trobar més de dos-cents cinquanta establiments.

“No hi ha excusa, s’ha de tastar, almenys una vegada, perquè probablement t’enamorarà”, sentencia.

Ara fa un any, Lluís Sànchez (Artesa de Lleida, Segrià, 1995) es proclamava guanyador de la tercera temporada d’Eufòria per a sorpresa de tothom. Un any després, publica el seu primer disc, titulat Una versió més gastada, en què prova de donar veu a una època en què ha tingut una crisi d’identitat i de valors a conseqüència del seu pas pel programa. Ha estat el procés de viure i adaptar-se a una nova vida i un nou entorn que ha donat fruit a sis cançons. Parlem a ell per saber com ha viscut aquests darrers mesos i com han conviscut la identitat personal i artística en la creació d’aquest disc.

—Vaig entrevistar-vos ara fa un any, just després d’haver guanyat Eufòria. Què ha passat aquest darrer any a la vida de Lluís Sànchez? Ha canviat gaire?
—Buf! El primer estiu és molt fort. És una bogeria el nivell de popularitat que pots agafar un cop fet el programa. Era sortir de casa i que em reconeguessin. El nivell d’exposició era molt bèstia, però a mesura que passen els mesos va baixant. És normal, és impossible mantenir aquest nivell d’exposició tota la vida.

—Heu aprofitat aquest any per fer un disc…
—Sí, he treballat en aquest EP i en més cançons que finalment no hi han entrat, però he fet tot el que he pogut per treure cançons ràpidament. Els artistes que sortim d’Eufòria tenim aquesta pressió.

—Una pressió que altera, d’alguna manera, el procés de composició?
—En el meu cas, la pressió per a treure cançons em va molt bé. Si sents que tens tot el temps del món per a treure música, no l’acabes traient mai, i cal ser conscient que hi ha gent esperant a l’altre costat.

—Era més aviat pressió per a aprofitar la popularitat que us va donar Eufòria, doncs? No us fa por de tenir aquesta etiqueta de “el d’Eufòria”?
—És que abans d’Eufòria ja feia cançons i tenia els meus projectes. És veritat que ara el 90% de la gent que em coneix és pel programa. No en renego, però el camí continua i has d’intentar de mantenir-te exposat. Si no, la gent només es queda en el fet que ets el guanyador d’Eufòria. El més curiós és que la gent que em reconeix pel carrer, després d’un any, no em diu: “Lluís, m’encanten les noves cançons”, sinó que encara em diu: “Lluís, m’encanta com em vas fer sentir a Eufòria.” Llavors t’adones que la gent és fan del programa, i tu només ets una peça més de tot això. Per tant, la feina és continuar fent cançons, continuar estant exposat i intentar que la gent t’acompanyi en tot això.

—És una visió força humil, aquesta.
—Sempre l’he tinguda. Fins i tot quan era dins el programa i pensava que no guanyaria. Sincerament, pensava que arribaria a la gala dos o tres. Sempre he sigut de tocar de peus a terra, però no sé si havent entrat al programa a divuit anys hauria estat diferent… Agraeixo haver-hi entrat de gran i amb més consciència per a poder entendre quin és el meu lloc. Crec que el problema d’aquests programes de talents és que, a vegades, si t’enxampen de molt jove, encara no saps ben bé on ets. Si a mi ja m’ha trastocat una mica, imagina’t algú que no sap que acaba d’entrar en aquest món i que no sap res del món de la televisió ni del show business… S’ha d’anar amb compte, i jo a vegades peco d’anar-hi massa.

—Comenteu que, en certa manera, el pas pel programa us ha trastocat. Com, concretament?
—Bé, ja et dic, sempre he vigilat molt de no creure’m massa les coses perquè després puc endur-me una hòstia descomunal, però és impossible no pensar que fas les coses malament quan veus que la tendència va de baixada. Quan comences a veure que els números ja no són tan alts com fa uns quants mesos, et preguntes què fas malament, et qüestiones si aquest és el teu lloc… “Potser no faig cançons tan bé com em pensava”, o “Potser al programa se m’inflava molt i, un cop a fora, sense el focus, no sóc res”. Coses així… És complicat, perquè és una gestió que has de fer durant mesos, però has d’aprendre a entendre que tu tens el teu lloc, el teu camí, i treballaràs per a la gent que et vulgui escoltar, que faràs música per a la gent a qui li agradi la teva música.

—Vau arribar a obsessionar-vos, amb els números?
—Sí. Al capdavall, un artista es troba sempre amb aquest dilema: he de fer música per a mi o per a viure? S’han d’omplir sales, s’han de vendre entrades, has de tenir reproduccions… Tot artista lluita amb aquesta dualitat. Obsessionar-se amb els números és inherent a quasi tots els artistes.

—Aquesta gestió ha requerit ajuda externa?
—No, ha sigut un treball personal, i mira que jo sóc psicòleg! Potser hauria d’haver anat a teràpia perquè algú m’ajudés a gestionar-ho… De fet, hi ha psicòlegs experts en la gestió de la fama sobtada.

—Al programa no hi era, aquesta figura?
—Mira, aprofito per fer una crida: Eufòria hauria de tenir un gestor emocional o un psicòleg. La gent que hi ha acompanya i dóna molt de suport, molt. Però la figura de psicòleg perquè t’acompanyi en tot el que vius i sents, hauria de ser-hi. En el meu cas, per exemple, vaig portar-ho bé, però hi ha companys que van rebre odi per part de l’audiència… Hòstia, ha de ser complicat.

—La qüestió és que, de tot aquest procés, n’heu fet un disc nou que tituleu Una versió més gastada. És que, després de tot això, sentiu que sou una versió pitjor de vós mateix?
—Ara no, però durant tot el procés, sí. Quan surts del programa tens tanta atenció i reps tants estímuls, que no saps ni on posar-te. En el meu cas, em va passar que no donava espai a les meves prioritats vitals. No tenia espai mental per a la gent que m’estima, per a la gent que m’envolta. Només era jo, jo, jo, jo. A vegades els artistes som molt egoistes, només pensem en la nostra carrera. En canvi, la psicologia és ajudar els altres. M’he adonat que sóc més feliç ajudant els altres que no pas centrant-me en mi. No poder conciliar aquests mons i estar massa centrat en mi em va fer tenir aquesta versió més gastada, pitjor. Vaig fer passos enrere com a persona.

—Què us va ajudar a sortir d’aquesta situació?
—Tornar a la normalitat i veure que res havia canviat, realment. Que baixi la popularitat allibera molt.

—Retrobar-vos amb la vostra identitat personal ha anat lligat a trobar la vostra identitat artística? Fins a quin punt van vinculades?
—Bé, d’aquest malestar n’han sortit les cançons de l’EP. Artísticament, he crescut moltíssim. Tenir la pressió que trauràs una cançó i que hi haurà gent que l’escoltarà m’ha ajudat moltíssim a ser constant produint, buscant idees i sonoritats diferents… Buscar el meu segell, al cap i a la fi.

—Us ha estat difícil de trobar?
—No, ha estat molt natural. M’he deixat portar pel que he sentit en tot moment.

—Una de les cançons és una crítica ferotge a Barcelona. Dieu: “Barcelona no és una ciutat, és un forat.” Quina és la vostra relació amb aquesta ciutat?
—Mira, només per venir aquí ja pago no sé quant de pàrquing, he trigat una hora a travessar la ciutat amb cotxe… [Riu.] Realment m’agrada, i si tingués les condicions per a poder viure-hi bé segurament hi estaria uns quants anys, però també és veritat que aquesta època convulsa la vaig viure aquí i, és clar, si tens un mal dia, és una ciutat que no hi ajuda gens: perds el metro a la cara… Coses d’aquestes. Petites putades que et passen al llarg del dia. D’aquí va sortir la cançó.

—Ara viviu a Lleida?
—Sí.

—I heu de venir gaire a Barcelona? Patiu gaire el centralisme barceloní? Sobretot respecte de la música…
—Saps què passa? Els lleidatans sempre reneguem molt del centralisme de Barcelona, però pel que fa a la música, no hi estic gens d’acord. Et diria, fins i tot, que Lleida és sobrerepresentada. Som molt pocs, a Lleida, i hi ha molts exemples de grups d’allà que ho peten i són gent de referència.

—La vostra idea és romandre-hi, doncs?
—No ho sé… La vida pot canviar molt.

—Quan vaig entrevistar-vos l’altra vegada, em vau comentar que encara us recuperàveu d’una operació d’un pòlip en una de les cordes vocals. Com esteu ara?
—Doncs igual que la darrera vegada que vam parlar. Tinc una corda que està bé, i l’altra que està malament. Però bé, es van compensant. De moment no tinc tants concerts com perquè se’m trenqui la veu…

—Us operareu el pòlip de l’altra corda?
—Ara no puc. És que operar-me implicaria estar un any de baixa pel cap baix. Què faig un any sense poder cantar i parlar correctament? Mentre pugui, resistiré.

—Quines conseqüències pot tenir, no operar-vos?
—Que empitjoraria el pòlip i em quedaria afònic… És com tenir fatiga vocal crònica. Això em passa, encara. Si al matí canto sense haver fet un bon escalfament o sense haver descansat, peto. Però de moment no em representa cap problema, ho vaig gestionant.

—Per acabar: manteniu la relació amb els companys d’Eufòria?
—Sí, ens anem seguint la pista, el que passa és que estem molt separats geogràficament, però ens continuem tenint estima.

No oblidis el vent, ni el bosc, ni els ocells, ni les mans que pensen.

No oblidis l’art de desentranyar les butzes dels lledoners en flor.

No oblidis com has d’empènyer els núvols per trobar el camí.

No oblidis ensumar la blavor dels tomarins per descobrir els penya-segats de la marina.

No oblidis dibuixar palimpsests ferotges i tendres damunt les dunes plenes de vent, de saladina i d’assutzenes.

No oblidis obrir bé les orelles per escoltar de cop alguna cosa desconeguda que sembla arribar de l’eternitat.

No oblidis els gests de la paraula que arriba cansada, feta malbé de violacions i derrotes, tan acabada que et necessita sens falta per a sobreviure.

No oblidis remuntar els cursos del temps, canviar els punts de vista i els focus per intentar percebre els límits i les fronteres, les diferències entre l’íntim i l’èxtim, el personal i el dicible, entre les flors i les relíquies.

No oblidis el quadern de notes, un espai productiu ple de potencialitats, obertes i disperses, unides en un dispositiu d’altes tensions, reserva i aliment dels escrits, desencadenador d’inaccessibles, zona activa que serveix per a formular interconnexions noves i vectors de força entre dos elements que no estaven destinats a trobar-se, reiniciador, un bloc sensible, alhora afectiu i mental, amb una coloració forta que és la del moment precís de l’existència feta esborrany, sismògraf dels moviments interns, de les aventures emocionals, dels avorriments i dels blocatges, camí entre el gest de l’apropiació i el de la metamorfosi que seria el de l’escriptura.

No oblidis que cada relat ha de ser com una rapinyada, un grapat de sentits que no es propaga, alguna cosa impacient i àvida que no s’atura de fer bategar el cor més infantil de la literatura, el dels contes i rondalles, dels llibres llegits en veu alta dins la penombra, en els crepuscles hemorràgics.

No oblidis la seducció immediata, quasi brutal, que la frase ha de provocar al lector com una fiblada de pler, l’energia de la llengua al viu, una singular vitalitat de la presa i la sorpresa d’una veu alhora lírica i burlanera, d’un ritme present i perdut en la correntia del verb capaç d’informar la matèria dels mots i el teixit del món.

No oblidis la poesia dels intervals.

No oblidis aquest mirall en què escrivim i ens escrivim, en què llegim i ens llegim.

No oblidis, lector o escriptor, tant se val, la caixa de ressonància interior, la cambra d’ecos en què la paraula no s’escapa, aquesta ruminació que queda darrere els llavis, aquest llançar la frase darrere la gargamella on es troba l’arrel del pler.

No oblidis el toc furtiu, la carícia empresonada, l’escrit en moviment…

No oblidis que els terrossos són una literatura indirecta, que els colors del món són una literatura indirecta, que les muntanyes són una literatura indirecta, que els ullastres són una literatura indirecta, que els sentiments són una literatura indirecta: un discurs viu i vivificador.

No oblidis que la bellesa no és: esdevé.

No oblidis la força substantiva de l’amor que mou el cel, la lluna i les esteles.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/05/Closcadelletra-CDLXIX.mp3

No fou fins just ara fa cinc anys que es va començar a destapar l’escàndol del Catalangate, quan alguns diaris internacionals van publicar una investigació del laboratori Citizen Lab que destapava l’espionatge als mòbils de milers de persones de tot el món, la majoria activistes, polítics i periodistes mitjançant una vulnerabilitat de WhatsApp. I, entre aquests, van aparèixer els noms de cinc víctimes relacionades amb l’independentisme català: l’aleshores president del Parlament de Catalunya, Roger Torrent; l’ex-diputada de la CUP Anna Gabriel; l’ex-conseller Ernest Maragall; l’activista de l’ANC Jordi Domingo i l’ex-director de la Casa de la República Sergi Miquel. Era la punta de l’iceberg. Aquell escàndol va fer que WhatsApp denunciés NSO, la companyia propietària de Pegasus, a un tribunal federal de Califòrnia, i aquesta causa ha permès, finalment, de revelar informació inèdita fins ara sobre el preu, les prestacions, els serveis i el funcionament d’aquest programari que Espanya –durant governs tant del PP com del PSOE– va emprar contra l’independentisme.

Elies Campo: “Als Estats Units volen conèixer les víctimes catalanes d’espionatge”

La causa judicial de Meta (propietària de WhatsApp) contra NSO s’ha resolt recentment amb una condemna històrica contra la companyia israeliana, que haurà de pagar una indemnització de 167 milions de dòlars. El tribunal californià va sentenciar que havia vulnerat la llei de frau i abús informàtic dels EUA i una normativa semblant de Califòrnia mitjançant el seu programari Pegasus.

I, arran de la resolució, Meta va fer públiques les transcripcions dels interrogatoris a quatre directius de NSO durant el procediment judicial. Les declaracions de tots quatre revelen, entre més coses, que entre el 2018 i el 2020 (el període en què se situa el gruix d’infeccions que s’han detectat en el marc del Catalangate) el preu que NSO cobrava als estats europeus per un paquet de quinze infeccions no concurrents era “d’uns set milions d’euros”, als quals s’havia d’afegir un milió extra si volien usar “vectors encoberts”, és a dir, una manera d’introduir silenciosament el programari espia en el mòbil de les víctimes, sense que calgués que fessin clic a cap enllaç.

És la informació més precisa que s’ha fet pública fins ara sobre el cost per a l’ús del programari Pegasus. La va revelar Sarit Bizinsky Gil, vice-presidenta d’operacions comercials internacionals de NSO, durant l’interrogatori (llegiu-lo ací sencer) que li van fer el 6 de setembre de l’any passat en el marc de la causa per l’espionatge en massa entre el 2018 i el 2019 aprofitant una vulnerabilitat de WhatsApp. Segons Bizinsky Gil, hi havia un preu estàndard per als estats europeus, que consistia a cobrar-los set milions d’euros en canvi de poder tenir infectats quinze dispositius al mateix temps. És a dir, si l’organisme policíac o d’intel·ligència d’un estat tenia infectats els mòbils de quinze persones i volia espiar-ne un altre, o uns quants més, o bé havia de pagar un altre paquet de quinze objectius simultanis (set milions d’euros més) o bé podia aturar la infecció en un objectiu o més per poder-la activar en uns altres.

Això podria explicar el fet que els investigadors del Catalangate es trobessin que els dispositius d’alguns dels independentistes espiats tenien moltes dates d’infecció, perquè el Pegasus s’hi instal·lava, se’n desinstal·lava i, passat un temps, s’hi tornava a instal·lar.

Però hi ha més detalls interessants que aporta la vice-presidenta de NSO: aquest preu bàsic de set milions per quinze infeccions simultànies era comú en els clients més antics (i Espanya n’era un), que uns quants anys més tard (com ara el 2019 i el 2020) havien de pagar un plus d’un milió d’euros per poder disposar dels “vectors d’atac encoberts”, és a dir, de la possibilitat d’infectar un mòbil sense necessitat que la víctima cliqués cap enllaç maliciós. És el sistema d’infecció de clic zero.

La qüestió és quants paquets bàsics de set milions d’euros van necessitar els governs espanyols, tant els governats pel PP (les primeres infeccions detectades contra independentistes catalans es remunten al 2015, contra Artur Mas i Jordi Sánchez) com pel PSOE (que va tenir la responsabilitat de govern durant l’etapa amb més nombre d’infectats documentats, entre el 2019 i el 2021). Perquè hi ha seixanta-vuit víctimes publicades, però la investigació sobre nous casos no s’ha aturat i podria arribar a enfilar-se molt més, prop del centenar. I parlem només de mòbils iPhone, que són els únics on les anàlisis forenses de laboratoris tecnològics com Citizen Lab poden detectar el rastre que hi ha deixat el Pegasus.

Aquest programari espia permet d’infectar també dispositius Android (que són majoritaris entre la població), però aquests casos no han pogut ser detectats ni documentat, de manera que el nombre de víctimes independentistes d’espionatge amb Pegasus potser molt més elevat. Quants diners pot haver costat tot aquest espionatge a les arques públiques espanyoles?

Pegasus permet, a més, d’empaitar els enemics, d’espiar-los anessin on anessin. Aquest programari solament es ven als estats; solament el poden comprar organismes governamentals, i poden infectar dispositius mòbils dins de la frontera administrativa de l’estat. Però NSO oferia la possibilitat de poder infectar els mòbils de les víctimes que es trobessin en uns altres països, afegint-hi un sobrecost, és clar. Els investigadors del cas WhatsApp contra Pegasus a Califòrnia sospitaven que això podia duplicar el preu de la infecció, però Bizinsky Gil va declarar que implicava un encariment “entre un milió i dos d’euros”. I és evident que Espanya va pagar el sobrecost, perquè entre les víctimes del Catalangate hi ha Anna Gabriel i Marta Rovira, infectades durant l’exili a Suïssa; Meritxell Serret, quan era exiliada a Bèlgica; Jordi Baylina, a Suïssa; els eurodiputats Diana Riba i Jordi Solé; Sergi Miquel, probablement a Bèlgica, i possiblement també Josep Costa.

Els clients emmagatzemen la informació robada

Una de les preguntes que durant tots aquests anys s’han anat fent la seixantena de víctimes sabudes fins ara del Catalangate era què s’havia fet de la informació que els havien robat, quina era i on havia anat a parar. En un altre interrogatori durant la causa californiana, fet el 27 d’agost de l’any passat, el vice-president de NSO Ramon Eshkar va revelar algun detall important. Va explicar en què consistia la instal·lació de Pegasus a un client: “Abans de la instal·lació física, fem saber al client els requisits previs necessaris. Això inclou el sistema de refrigeració per als servidors, la mida de l’habitació, els requisits elèctrics, etc. Una vegada aquests requisits són complerts, es fa una inspecció al lloc d’instal·lació triat pel client, per comprovar-ho. Si hi ha mancances, demanem al client que les resolgui. Si no n’hi ha, instal·lem físicament els servidors al lloc designat, desembalen els servidors, els col·loquen en un bastidor, els connectem i els engeguem. Instal·lem el programari i es fan proves per confirmar que tot funciona correctament. Després, l’equip de desplegament passa el sistema a l’equip següent.”

Aquesta maquinària que s’instal·la al lloc designat pel client, explica Eshkar, té el propòsit no solament de fer funcionar el programari, permetre la interfície d’usuari i proporcionar suport elèctric auxiliar, sinó també d’emmagatzemar les dades obtingudes. Així li ho van demanar específicament en l’interrogatori:

—Aquests servidors reben i emmagatzemen informació recollida dels dispositius objectiu?
—La informació que es recull s’emmagatzema, segons que sé, en el sistema d’emmagatzematge que forma part del conjunt de la maquinària.

—A les instal·lacions del client?
—A les instal·lacions del client.

És a dir, que les dades robades pel CNI, la policia espanyola o la Guàrdia Civil a desenes de persones vinculades a l’independentisme durant anys haurien de ser físicament en algunes d’aquestes màquines instal·lades en algun indret de l’estat espanyol.

L’immoble del número 11 del carrer Simon-Crubellier de París fa de marc de les històries que conformen el gruix d’aquesta obra monumental, La vida manual d’ús: una novel·la de novel·les i un tramat narratiu en forma de trencaclosques, que Georges Perec (1936-1982) va treballar durant nou anys i li va valdre el premi Médicis el 1978. La primera edició en català de La vida manual d’ús es va publicar el 1998 i la traducció va anar a càrrec d’Annie Bats i Ramon Lladó. Ara, revisada la traducció, aquesta obra de culte, considerada l’obra mestra de Perec, es torna a posar a l’abast dels lectors.

Escriptor d’enginy i investigador del llenguatge, Georges Perec és una de les referències més importants de la literatura francesa contemporània.

Llegiu un fragment de La vida manual d’ús, de Georges Perec  (Proa).

L’editor, Jordi Rourera, ens parla de l’obra:

“La vida manual d’ús és un d’aquells llibres perfectes per als aficionats als laberints, als miralls i a les nines russes; per als amants dels contes a la vora del foc; per a aquells que no consideren infinit o interminable paraules negatives, ni tan sols dissuasòries (hi queden inclosos lectors de les Mil i una nits); aquells per a qui joc verbal no és una manera de parlar; adoradors de la Paraula; caçadors del detall nimi però significatiu; completadors de puzles irresolubles; habitants d’illes desertes, i sabedors –en resum– que esperit lúdic no és només cosa de criatures.

Per llegir La vida manual d’ús no cal saber –però és divertit– que els noranta-nou capítols responen a les cambres d’un edifici, com si formessin una graella, i que passem de l’una a l’altra saltironejant com el cavall dels escacs. No cal saber que aquesta novel·la porta el subtítol ‘Novel·les’. No cal saber que té un prolix índex de noms, un mapa (una secció frontal de l’edifici), una cronologia i un repertori indexat d’algunes de les històries del llibre (la dels antics conserges, capítol 35; la de la senyora que es va inventar unes nebodes, 89). Tampoc és imprescindible estar al cas que hi ha dibuixos i diagrames, rètols de mena diversa, anuncis, constriccions oulipianes ocultes, moltes lletres e, un tauler d’escacs i una classificació de les peces dels puzles.

No està de més saber, en canvi, que aquesta traducció esplèndida d’Annie Bats i Ramon Lladó que va guanyar el premi Ciutat de Barcelona es va publicar a Proa el 1998 i que feia anys que estava descatalogada, convertida en un d’aquells graals literaris dels quals una generació ha sentit a parlar però no ha vist. Que aquesta edició ha estat revisada minuciosament pel corrector Pere Farrés i els traductors. Que porta una il·lustració de Cinta Fosch a la coberta, feta especialment per a l’ocasió, i amb el mateix esperit de joc i humor de la novel·la. I que arriba el juny del 2025, en el cinquantè aniversari de la data clau de La vida manual d’ús: el 23 de juny de 1975, poc abans de les vuit del vespre…”

amb l'actuació del Duet Els Fantàstics - Lloc: Ateneu Arenyenc

Els Mossos d’Esquadra han obert una investigació per a aclarir les circumstàncies d’una agressió sexual a una dona a Shôko, una coneguda discoteca ubicada a la platja de Barcelona.

Fonts dels Mossos han confirmat a Efe la informació avançada pel diari digital El Caso sobre aquest fet, ocorregut durant la matinada d’ahir divendres.

De matinada, a la discoteca Shôko, dos homes van abordar una dona, a qui finalment van agredir sexualment, agressors que ara cerca la policia catalana.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

L’Obra Cultural Balear (OCB) ha anunciat que abandonava la Mesa per a la Sostenibilitat Econòmica, Social i Ambiental de les Illes Balears després de l’acord pressupostari entre el PP i l’extrema dreta, un pacte que l’entitat qualifica de vergonyós i que considera un atac frontal contra la llengua i la cultura catalanes.

El president de l’OCB, Antoni Llabrés, ha justificat la decisió tot afirmant que “la rendició del govern a l’extrema dreta” i la cessió de competències i drets lingüístics com a preu polític feien inviable la continuïtat de l’entitat en aquest espai de debat. “La mesa ja no té cap credibilitat. És una farsa”, ha dit Llabrés, que critica que mentre es desplegava un calendari de treball lent i poc clar es prenien decisions que anaven just en la direcció contrària.

Segons l’OCB, el català ha estat emprat com a moneda de canvi per a acontentar una minoria política obsessionada a eliminar-lo. L’acord entre el PP i Vox, denuncien, posa en el punt de mira el model lingüístic educatiu, els usos institucionals i administratius de la llengua i la funció pública. L’entitat adverteix que aquests acords trenquen consensos històrics i reactiven conflictes superats fa dècades.

Llabrés ha recordat que el govern tenia l’obligació estatutària de protegir la llengua i que no podia agenollar-se davant un programa lingüicida que pretenia destruir-la: “És una submissió inacceptable davant una minoria fanàtica.”

L’OCB va entrar a la mesa el mes de setembre passat, després de reclamar-ne la incorporació juntament amb més agents socials i polítics, per aportar-hi la perspectiva de la sostenibilitat lingüística i cultural. D’aleshores ençà, ha participat en el grup de patrimoni cultural, primer en la fase de diagnosi i actualment en la fase propositiva.

El mes de novembre, l’entitat va presentar un informe elaborat per un grup d’experts amb una diagnosi detallada i cinquanta propostes per a mitigar els efectes del model econòmic turístic sobre la llengua i la cultura de les Illes. Però ara, amb la deriva del govern, considera que la seva presència a la mesa ha deixat de tenir sentit.

“Ens hi tendran enfront. Més mobilitzats que mai. Sí a la llengua!”, ha reblat.

La nova ronda de Sant Antoni de Barcelona s’ha inaugurat avui amb una festa després de setze mesos d’obres. Tanmateix, la reforma no ha satisfet gens la Plataforma pro Manteniment de la Pacificació, integrada per una seixantena d’entitats. En aquest sentit, han desplegat una pancarta de protesta a la plaça del Pes de la Palla. “No estem de festa. No és la nostra ronda”, deia.

En un comunicat, la plataforma denuncia que el govern de Jaume Collboni ha imposat un projecte modificat sense consens, que trenca l’acord veïnal assolit després de divuit anys de lluita. Critiquen que els “ajustos” han reduït l’espai per als vianants, augmentat el trànsit, la contaminació i el soroll, i han deixat trams insegurs i un parc infantil massa petit.

Per tal de no dur a terme allò acordat en el #ProcésParticipatiu han preferit executar un nyap!
NO ESTEM DE FESTA!
NO ÉS LA NOSTRA RONDA! pic.twitter.com/OuVfUaGopG

— Som veïnat de la Ronda Sant Antoni (@VeinatRonda) May 30, 2025

També acusen el govern municipal de menystenir la participació ciutadana i d’haver retrocedit en les polítiques de pacificació. La plataforma assegura que continuarà lluitant per una ciutat més justa i saludable.

La reforma de la ronda, que durant anys va acollir les parades del mercat de Sant Antoni, encara no està enllestida del tot i resten pendents alguns arranjaments i feines d’obra civil, segons que ha admès l’Ajuntament de Barcelona. Les obres han durat 16 mesos i ha costat 11,2 milions d’euros.