El temps s’esgota. Un dels compromisos clau de l’acord pel qual ERC va investir Salvador Illa s’haurà d’assumir abans no s’acabi aquest mes: la formalització del finançament singular en la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals estat espanyol-Generalitat. En teoria, la comissió ha d’emprendre les passes necessàries perquè l’any vinent l’Agència Tributària de Catalunya recapti i gestioni l’IRPF, el compromís més concret que van contraure tots dos partits en l’acord. El govern i els republicans també han d’aprofundir en els detalls que no eren en el document que van subscriure i que són essencials en la definició del model, més enllà del marc general que van dibuixar com a objectiu final i que no tenia un calendari definit: que la Generalitat ha de gestionar, recaptar, liquidar i inspeccionar tots els imposts cobrats a Catalunya i augmentar substancialment la capacitat normativa amb coordinació amb l’estat espanyol i la Unió Europea. Fa mesos que el govern va formar un grup d’experts per dissenyar el model, però no ha aclarit si els resultats d’aquests treballs s’incorporarien en l’acord que havia de prendre la comissió Mixta d’Afers Econòmics o Fiscals aquest mes de juny o si, senzillament, aquest ens bilateral subscriurà fil per randa pacte d’investidura mateix, sense anar més enllà.

El debat del finançament incomoda els socialistes perquè a la pràctica implica d’obrir definitivament un altre front de confrontació directe amb el PP. Pedro Sánchez no ha aconseguit de vèncer encara les reticències dels populars. La lògica de l’interès propi no ha funcionat. Els territoris governats pels populars s’han tancat en banda encara que vagi en contra de les seves necessitats. El sistema actual perjudica especialment el País Valencià i les Illes. Però els populars s’han mogut, fins ara, com un bloc monolític. El govern espanyol no ha volgut obrir la caixa dels trons al Consell de Política Fiscal i Financera, l’òrgan multilateral que l’hauria d’abordar.

El president de la Generalitat tampoc no ha estat rebut amb els braços oberts en la ronda de visites a territoris de l’estat espanyol amb què pretenia desfer les reticències de presidents de comunitats autònomes. Tan sols s’ha reunit amb un president popular, el d’Aragó, Jorge Azcón, i a porta tancada. S’hi va reunir en unes condicions molt diferents de la cordialitat que va precedir les primeres reunions amb la presidenta navarresa, María Chivite, i el president de les Illes Canàries, Fernando Clavijo.

I això que el PSC i el PSOE s’han esforçat per aclarir que el finançament singular no era el concert basc ni el conveni navarrès. Han insistit que era un model exportable a uns altres territoris, que mantindria l’aportació a la solidaritat de Catalunya i pretendria que es respectés –ara sí– el principi d’ordinalitat. És a dir, que es volia integrar en el sistema de règim comú i no establir una excepció catalana. La darrera a afirmar-ho va ser la consellera d’Economia, Alícia Romero, dijous a Madrid. Romero va parlar d’un finançament “singular generalitzable” al qual es poguessin afegir les comunitats que ho volguessin. “La nostra voluntat no és que millori només Catalunya, sinó que millorem tots, totes les comunitats, i que millori Espanya”, va dir. La consellera recordava que, al capdavall, Catalunya ha encapçalat tradicionalment la renovació del sistema de finançament. El del 2009 és l’exemple més pròxim: es va negociar pels dos governs durant dos anys i després va ser adoptat per tots els territoris. El model s’havia d’actualitzar el 2014 i fa més de deu anys que és caducat.

Precisament per no atiar la disputa permanent entre el PSOE i el PP, el govern va intentar que la conferència de presidents que es reunirà divendres al Palau de Pedralbes de Barcelona no inclogués el sistema de finançament en l’ordre del dia. La Generalitat volia que s’hi abordés l’habitatge i l’educació. La tensió era tan alta que, dimecres, els consellers territorials designats no van aconseguir de pactar un ordre del dia acordat per a la reunió, malgrat que el govern català ja havia assumit que no podria esquivar la carpeta del finançament. Ningú no en vol parlar amb profunditat. Tampoc el PP en demana cap concreció: vol posar-lo sobre la taula com un argument més de confrontació política amb el rival. Alberto Núñez Feijóo està decidit a no concedir cap treva a Sánchez. Ha organitzat en contra seva una nova manifestació diumenge vinent. Aquesta vegada, per protestar per la corrupció que atribueix als socialistes.

Tanmateix, ERC necessita que hi hagi avenços en el finançament, que es concretin acords. Fer possible la recaptació de l’IRPF l’any vinent i donar sentit polític a la investidura d’Illa. Les seves bases van prendre la decisió amb el partit dividit i Esquerra va viure després un congrés molt dur internament. El PSC els necessitarà per a intentar de tirar endavant el pressupost de l’any vinent i els d’Oriol Junqueras necessiten exhibir avenços per fer-se valer. El del finançament n’és un, però no l’únic. Un altre de molt important és la condonació del deute del FLA pactada amb el PSOE, però la llei que l’ha de consagrar encara no ha sortit del consell de ministres espanyol. Entretant, l’Agència Tributària Catalunya no té els recursos humans i tecnològics necessaris per a exercir les competències promeses i els anuncis de creació de noves places arriben amb comptagotes.

ERC en va esgarrapar un en la negociació amb el govern català per a l’aprovació del tercer suplement de crèdit. El consell executiu ja va aprovar de crear 160 places noves que s’afegien a les 40 anunciades prèviament: 200, en total, abans del 30 de juny, tal com volia Esquerra. El 31 de juliol preveuen d’enllestir el pla director per al creixement de l’agència. El govern preveu que l’ATC assumeixi l’any vinent la recaptació de l’IRPF de manera progressiva, a mesura que l’agència tingui la capacitat normativa i l’estructura necessària per a fer-ho. Per això ha de pactar abans amb el govern espanyol el calendari i els canvis normatius necessaris. Ara per ara, el govern d’Illa dosifica la comunicació pública sobre les concrecions imprescindibles del finançament singular. No avança supòsits i es prepara per travessar el llindar del primer semestre de l’any sense que l’entesa amb ERC se’n ressenti.

La guerra contra la droga del govern de Rodrigo Duterte va submergir les Filipines en una espiral de violència que ha deixat desenes de milers de morts. Malgrat les traves i riscs, la periodista Patricia Evangelista en va fer seguiment i en va documentar els estralls per al mitjà Rapler (fundat per la premi Nobel Maria Ressa).

Aquesta primavera, Evangelista és a Barcelona com a quarta convidada del programa Resident del CCCB, on ens rep. Amb ella parlem del seu llibre Algú els ha de matar, editat per Comanegra. En les seves pàgines, fa una radiografia extensa, crua i honesta de la guerra, la impunitat i el drama de les víctimes.

“La història de la guerra contra les drogues per mi sempre seran les víctimes. Les persones que es van quedar enrere, les que es van perdre”, explica.

—Què porta tot un país a comprar un model de violència sistemàtica i institucionalitzada?
—No és una cosa exòtica i exclusiva de les Filipines. Per tot el món, si tens un dirigent carismàtic que t’ofereix una història, una narrativa, que la gent vol sentir… Aquesta persona aconsegueix suport popular. A les Filipines, Rodrigo Duterte va explicar una història. Va agafar cada por i cada greuge alimentats per dècades de pobresa i expectatives fallides i va posar un nom a l’enemic. El va anomenar “la xacra de les drogues il·legals”. Però ho pots canviar per qualsevol altra cosa. En compte de les drogues poden ser els immigrants, els activistes, els comunistes… Pots convertir a qualsevol en un enemic. En el cas de les Filipines, van ser les drogues.

—Al llibre, escriviu que vau néixer amb el retorn de la democràcia a les Filipines i que ara en documenteu la mort.
—Crec que volia dir que la democràcia, tal com l’entenc jo, no era precisament el que passava al meu país. No crec que una democràcia hagi de suprimir la premsa lliure, ni tampoc que el cap de l’estat promogui a l’engròs la mort dels seus ciutadans. La democràcia amb la qual m’imaginava que havia crescut no era aquesta.

—Us esperàveu que Rodrigo Duterte fos extradit a l’Haia per crims contra la humanitat?
—En cap cas.

—Per què?
—Per la situació de les Filipines i el que vam viure durant els sis anys de la seva presidència. Era mort rere mort i amb una impunitat enorme. La possibilitat que Duterte hagués de retre comptes em semblava molt improbable. Per mi va ser una sorpresa, l’extradició. Dono suport a qualsevol situació que serveixi per a retre compte.

—I, malgrat això, fa poc ha estat elegit batlle de Davao, on va començar a fer carrera política.
—Una persona que no ha estat condemnada per un tribunal local és lliure de presentar-se a les eleccions. Duterte conserva els seus drets com a ciutadà. No té cap condemna i s’hi podia presentar. No és cap sorpresa que hagi guanyat la batllia de Davao perquè és el seu bastió polític. Sempre ho ha estat. Que sigui jutjat per crims contra la humanitat no vol dir que el suport local hagi desaparegut. Hi és i és molt fort.

—L’extradició de Duterte ha rebut l’aval del president Ferdinand Marcos [fill del dictador] després d’haver trencat políticament amb la vice-presidenta, Sara Duterte [filla de l’ex-president]. Com acabarà aquest embolic?
—No ho sé. La política és capritxosa a les Filipines. Ja veurem què passarà.

—Aquest estiu és probable que la vice-presidenta Duterte sigui sotmesa a un judici polític. Si és inhabilitada, i amb el pare a l’Haia, qui agafarà les regnes del dutertisme per a les presidencials del 2028?
—És difícil de dir. Hi ha molts dutertistes que ocupen càrrecs a les Filipines. Un dels fills, Paolo Duterte, és congressista i, un altre, Sebastian Duterte, és vice-batlle de Davao. Vés a saber, potser Sara Duterte es pot presentar a les eleccions presidencials [encapçala tots els sondatges]. L’antic cap de la policia, Ronald dela Rosa, ara és senador. No sabem realment què passarà. La política és capritxosa.

—S’aclarirà mai quanta gent ha mort en la guerra contra les drogues?
—El nombre total de morts en la guerra contra la droga és incert. El govern admet que n’hi va haver almenys sis mil en “operacions policials legítimes”. La justificació és que totes aquestes persones es van resistir a ser detingudes, van lluitar contra la policia per evitar la detenció, de manera que els policies les van matar legítimament, en defensa pròpia. Ara, els grups de drets humans estimen que els morts són uns trenta mil. Això inclou els morts en mans de la policia i els assassinats per sicaris anònims i per vigilantes [grups parapolicíacs]. Difícilment sabrem mai la dada exacta.

—Els assassinats continuen?
—Sí. No s’han acabat. Ara no tenim un cap d’estat rere un faristol fent crides constants a matar-los a tots, però moren igualment.

—Hi ha el mateix nombre d’assassinats?
—Realment no ho sabem perquè no hi ha hagut mai una xifra final. És impossible fer comparacions, però la Universitat de les Filipines ha estimat que durant el mandat de Ferdinand Marcos han mort nou-centes persones. Que Duterte no sigui president no vol dir que s’hagi acabat la impunitat. Vam viure durant sis anys amb un president que deia que s’havien de matar els drogoaddictes i molt poca gent que va cometre assassinats ha estat jutjada. Això forma part d’un trauma generacional que haurem de pagar durant anys. No s’acaba de cop i volta. Sobretot si el govern no ho fa de manera explícita.

—Què us va moure a escriure el llibre Algú els ha de matar?
—La història de la guerra contra les drogues per mi sempre seran les víctimes. Les persones que es van quedar enrere i les persones que es van perdre. No vaig dubtar mai que havia d’escriure aquest llibre perquè durant la guerra cobria històries individuals i em volia assegurar que investigaria cada història. Va arribar un moment que no era necessari demanar qui era assassinat, sinó per què es cometia aquesta matança i per què es permetia.

—Sentiu que ha estat útil d’alguna manera?
—La meva intenció sempre va ser mantenir un registre perquè tenia molt poques expectatives que les coses canviessin. Però, certament, les famílies estaven contentes que s’expliquessin i s’articulessin les seves històries. A Manila, supervivents, mares, m’han demanat que els signi el llibre, no per a elles, sinó per als seus morts, els marits i els fills.

—Les Filipines són un dels països més perillosos per als periodistes. Heu notat o sofert aquest risc de prop?
—És perillós, naturalment. Per la mena d’històries que explico, sempre hi havia el neguit de fins a quin punt estava segura. Tanmateix, el més important per mi era saber si, fent la meva feina, posava en risc unes altres persones. No hi ha llibre, no hi ha història, si la gent no em parla. La meva presència en alguns llocs posava en perill una altra gent. Podia entrevistar algú i després tornar a casa. Això és un privilegi. Però les persones que em volien explicar les seves tragèdies vivien realment en les zones més perilloses del país. Per tant, la preocupació sempre era: arrisco les seves vides? I aquesta preocupació, per desgràcia, no s’ha acabat. Espero haver honrat les seves històries i que pensin que ha valgut la pena.

—Sabeu si els ha passat res?
—Segons que sé, no. De tota manera, no és solament el perill físic, sinó que també hi ha un factor de viure diàriament atemorit i amb el terror que et passi alguna cosa.

—Al llibre també expliqueu coses increïbles i valentes, com ara quan decidiu d’anar a cercar el cap d’un grup parapolicíac, el comandant Maning, i exigir-li explicacions. Fins i tot, us poseu davant seu i li agafeu el manillar de la moto perquè no fugi.
—La veritat és que ho vaig fer sense pensar [riu].

—…
—De veritat. Ho vaig fer sense pensar. Necessitava entendre el seu punt de vista. Havia seguit aquella història durant sis mesos, havia de publicar-la aquell mateix dia, però tenint-lo allà davant vaig veure clar que li havia de fer les preguntes. És el que havia de fer.

—Posteriorment, hi heu pensat fredament?
—Estic contenta d’haver-ho fet.

—Qui han estat les víctimes d’aquesta guerra?
—Molts dels assassinats van ser inclosos en les anomenades llistes de vigilància, és a dir, presumptes consumidors de drogues i presumptes traficants. Eren sospitosos de consumir metamfetamines i marihuana o inhalar dissolvent i cola. Aquesta mena de coses. La majoria dels assassinats eren consumidors i traficants de poca volada en zones empobrides. Les seves històries, generalment, les expliquen les mares, les vídues i els nens orfes que han estat testimonis dels assassinats.

—També hi ha víctimes col·laterals. Al llibre expliqueu una història molt dura d’un home gran.
—Sí. Era un home que apareixia en una llista de vigilància. Allà deia que era un traficant, però no ho havia estat mai. Potser havia consumit en algun moment de la seva vida, però ho havia deixat. En tot cas, era un home que havia votat a favor de Rodrigo Duterte. I, de sobte, uns vigilantes van entrar a casa seva corrent i disparant. El volien matar. Ell es va escapar per la part de darrere, però la seva néta, una nena petita, va morir en el tiroteig. A ell el van ferir en una cama i es va haver d’amagar durant la vetlla i funeral. Les vetlles són molt importants per als filipins. Aquest home no hi va poder anar perquè no volia causar el pànic entre els seus familiars. La seva presència podia implicar l’aparició dels vigilantes per a acabar la feina.

—Com aconseguiu que les víctimes us parlin de les seves tragèdies?
—La guerra ha deixat moltes víctimes. N’hi ha que estan disposades a parlar i unes altres que no. La cosa més important és el consentiment. Han d’estar disposades a fer-ho i notar que té sentit. Per sentir-se millor? Perquè el món les escolti? Cadascuna té els seus motius. Moltes de les històries del llibre són de persones amb qui he desenvolupat relacions amb els anys. Potser me’ls vaig trobar en una escena d’un crim, en una vetlla o en un funeral, però amb el pas del temps els he anat visitant i he mantingut el contacte. Cal el lligam de la confiança.

—Hi ha algun cas que us hagi impactat especialment?
—Hi ha una dona jove que es diu Ivy. Tenia la meva edat, aproximadament, quan van trobar el seu marit al punt més alt d’un pont. Crec que eren les dues de la matinada. L’havien assassinat uns vigilantes. Tenia el cap embolicat amb cinta adhesiva i les mans lligades. A més, havien deixat un cartell que deia que era un traficant.

—Què va fer?
—L’Ivy va pujar corrent al pont i va dir que era el seu marit. Va saber que era el seu cos perquè, malgrat que tenia la cara embolicada, li va reconèixer els peus. Durant molts anys he seguit l’Ivy. L’he visitada i hem parlat durant hores. No solament de l’assassinat, sinó de la seva història d’amor, de l’escola, de com veu el món… Un trauma no és la totalitat de la persona, tan sols una part del seu univers. A mi m’interessa la persona i l’Ivy i jo crec que som amigues d’alguna manera, tant com una periodista pot ser amiga d’una font.

—Al llibre també relateu casos de supervivents. Podeu explicar qui és Efren Morillo?
—La policia fa servir una tàctica que s’anomena tokhang. Truquen a la porta i diuen: “Ei, formes part de la llista de vigilància. De manera que volem que et lliuris.” És una manera educada de recomanar a algú que vagi a la comissaria i prometi tallar tots els vincles amb el món de la droga. En una d’aquestes operacions, van trucar en una casa de Payatas, a Quezon City. És una de les zones més pobres de l’àrea metropolitana de Manila. Allà, s’hi van trobar cinc joves. Eren bons amics. Un dels quals era Efren Morillo. No vivia a la zona perquè s’havia traslladat, però aprofitant que era diumenge hi havia anat de visita.

—Què va fer la policia?
—Segons la seva versió, Morillo i els altres joves van carregar contra els agents i van dir: “No ens atrapareu vius.” I llavors van començar a disparar. Els agents, segons la seva versió, van respondre i van matar quatre homes i un es va escapar. Aquell jove era Efren Morillo. El seu testimoni és molt diferent. Segons ell, la policia es va presentar sense identificar-se i va executar els seus amics.

—…
—Morillo va rebre un tret al pit i va fingir que era mort. I, més tard, es va arrossegar per sobre dels cadàvers dels seus amics, va saltar per un barranc i, malgrat les ferides i l’hemorràgia, va anar fins a un altre poble a demanar ajuda. Morillo és dels pocs supervivents de la guerra. Ha testificat en contra de la policia i ha dit que no havien actuat pas en defensa pròpia, sinó que havia estat una execució. És un cas complicat perquè els agents han canviat unes quantes vegades de versió, però al final diuen que un sol agent va matar quatre persones i va ferir Morillo mentre fugien. Sona com si fos ficció, perquè ho és.

—Al llibre apareixen uns quants policies. Qui és Robert Domingo?
—El coronel Domingo va ser una de les meves primeres fonts dins la policia. Investigava un mort a mans de la policia a la zona de la seva comandància. Vaig parlar amb la família, els veïns i vaig construir una història. Tanmateix, era necessari de parlar amb la policia i vaig aconseguir una entrevista amb el coronel Domingo. Em va sobtar que era un gran narrador. És extraordinari en això, de fet. I vam establir una relació. Li vaig fer unes quantes entrevistes i em donava informació. Ara, al cap d’un any, investigava rumors sobre la policia externalitzant assassinats a vigilantes. Vaig treballar la història durant mesos i, quan els vigilantes van acceptar de parlar, em van dir que Domingo era qui els pagava per matar. Per mi va ser una sorpresa.

—No us ho esperàveu?
—Gens ni mica. No m’esperava que fos ell.

—Hi ha una altra història…
—Sí. També estava implicat en la creació d’un calabós secret dins la comissaria. Això es va revelar davant un grup de periodistes. En un despatx hi havia una prestatgeria amb un espai minúscul darrere. Domingo havia negat que hi hagués cap calabós de detenció, però se sentien veus. Van obrir la prestatgeria i va aparèixer tot de gent amuntegada en unes condicions infrahumanes.

L’ascens de l’Elx a la primera divisió del futbol espanyol té una conseqüència històrica: la temporada vinent serà la que més equips del país coincidiran a la màxima categoria estatal: el Barça, el València, el Mallorca, l’Espanyol, el Vila-real, el Girona, el Llevant i l’Elx compartiran divisió.

Fins ara, la temporada que més equips del país havien jugat a la primera divisió havia estat la 2010-2011, en què van coincidir-hi set equips –Barça, València, Mallorca, Espanyol, Vila-real, Llevant i Hèrcules.

La temporada 2006-2007 també van coincidir-hi set clubs: Barça, València, Espanyol, Mallorca, Vila-real, Gimnàstic de Tarragona i Llevant.

La temporada 2025-2026 de la Lliga espanyola comptarà amb vint equips. Encara s’ha de disputar la promoció a primera, en la qual participen Oviedo, Mirandès, Racing de Santander i Almeria, que determinarà el darrer equip a ascendir de categoria.

Sense comptar amb aquest equip encara per decidir, doncs, n’hi haurà vuit equips dels Països Catalans, sis equips espanyols (Real Madrid, Atletico de Madrid, Getafe i Rayo Vallecano, de Madrid, i Betis i Sevilla d’Andalusia), quatre equips bascos (Athletic, Real Sociedad, Alavès i Osasuna) i un equip gallec (Celta).

Un grup d’excursionistes ha trobat un cos a la part baixa del massís de Rulhe, a l’Arieja, al Pirineu d’Occitània, segons que ha confirmat la gendarmeria de muntanya francesa a 3Cat. Per la roba i l’equipament que portava, es creu que pot ser el cos del gironellenc Esteve Carbonell, un dels dos desapareguts el 7 de desembre en aquella zona, quan hi anava d’excursió amb la manresana Txell Fusté.

Ara per ara, han traslladat a Tolosa el cos i és en mans de la justícia, que haurà de confirmar-ne la identitat. Els gendarmes volien continuar la recerca, però no han pogut per la tempesta que hi havia a la zona.

Eren excursionistes experimentats i estaven avesats a fer rutes. La darrera vegada que la parella es va comunicar amb la família va ser al matí del 7 de desembre, quan els van enviar una fotografia abans de començar l’ascens del Rulhe. Una hipòtesi és que l’oratge es va complicar quan havien de fer el descens, i que els devia sorprendre una tempesta de neu i vent. Quan, al cap de dos dies, els gendarmes van sortir a cercar la parella, no van trobar-ne rastre. Deu dies després de la desaparició, van donar per acabat el dispositiu de cerca que s’havia activat.

Lloc: Casal de Joventut Seràfica

Ucraïna ha llançat una onada d’atacs amb drons contra quaranta avions militars russos en unes quantes zones, inclosa una base de Sibèria. Rússia també ha denunciat l’atac, que ha estat el que ha causat més danys de la guerra fins ara per part d’Ucraïna, i és un revés significatiu per a Moscou just el dia abans de la conversa de pau prevista entre Rússia i Ucraïna a Istambul.

El Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU) ha anunciat l’èxit d’una ofensiva contra l’aviació estratègica russa en aeròdroms de cinc regions, incloses les de Múrmansk i Irkutsk, aquesta darrera situada a Sibèria. Segons fonts d’intel·ligència citades pel canal Nosaltres Ucraïna, els atacs han destruït almenys quaranta avions, entre els quals hi ha aparells de reconeixement A-50 i bombarders estratègics Tu-95 i Tu-22M3, amb els quals s’ataca amb míssils Ucraïna.

L’operació, anomenada Teranyina, ha estat definida pel SBU com una de les més importants d’ençà que va començar la guerra i ha estat concebuda conjuntament entre el president ucraïnès, Volodímir Zelenski, i el cap del servei d’intel·ligència, Vasil Maliuk. Segons aquestes mateixes fonts, la preparació ha durat un any i mig i els drons emprats han estat transportats fins a la rodalia dels aeròdroms camuflats dins camions, per evitar la detecció de la defensa antiaèria russa.

Els objectius principals han estat l’aeròdrom d’Olenia, a Múrmansk, i l’aeròdrom de Belaia i el centre d’aviació d’Irkutsk. El governador d’aquesta darrera regió, Ígor Kobzev, ha confirmat el primer atac amb drons a Sibèria al seu canal de Telegram. El governador de Múrmansk, Andrei Txibis, també n’ha confirmat l’impacte i ha dit que no havia deixat víctimes i que les mesures de seguretat havien estat reforçades a la zona.

El Ministeri de Defensa rus ha acabat reconeixent els atacs als aeròdroms d’Irkutsk i Múrmansk, que ha qualificat de ’“atacs terroristes”, i ha admès que s’hi havien incendiat unes quantes aeronaus. També ha reconegut intents d’atac a Ivanovo, Riazan i Amur, que diu haver repel·lit. El govern rus diu que no hi ha víctimes entre el personal militar ni entre la població civil i ha informat que alguns dels participants havien estat detinguts, sense donar-ne més detalls.

Aquests atacs ucraïnesos han arribat l’endemà d’una ofensiva russa que el Ministeri de Defensa ucraïnès ha qualificat d’assalt aeri sense precedents. Segons les autoritats ucraïneses, les defenses antiaèries han aconseguit d’interceptar 385 dels 479 projectils llançats per Rússia –inclosos 472 drons Shahed i uns quants míssils balístics i de creuer– en menys de 24 hores, fins a les 13.30 d’avui.

Paral·lelament, Rússia ha denunciat dos atacs més contra infrastructures en territori propi: dos ponts a les regions de Briansk i Kursk. En el cas de Briansk, la destrucció del pont ha causat el descarrilament d’un tren, amb un balanç de set morts i més de seixanta ferits.

Set persones han mort pel cap baix i setanta més han estat ferides, inclosos tres nens, després d’esfondrar-se un pont sobre un tren de passatgers a la regió russa de Briansk, que fa frontera amb Ucraïna. Ho han notificat les autoritats locals, que apunten a una explosió com a motiu del sinistre.

“Segons les dades operatives, arran de l’esfondrament del pont sobre les vies del tren, lamentablement han mort set persones”, ha comunicat el governador de la regió, Aleksandr Bogomaz, en un missatge a Telegram.

Bogomaz ha indicat que hi havia 69 ferits, dels quals almenys 44 continuaven hospitalitzats i més d’una vintena havien rebut tractament ambulatori.

A primera hora d’aquest matí, Bogomaz ha concretat al canal de televisió Rússia 24que l’ensorrament del pont havia estat causat per una explosió sense precisar-ne exactament la naturalesa. “El descarrilament de la locomotora i els vagons del tren de passatgers número 86 a la ruta Klímov-Moscou es va produir a causa de l’ensorrament del tram del pont per una interferència il·legal en les operacions de transport”, han explicat en un informe recollit pel mateix mitjà.

Tant Rússia com Ucraïna s’acusen mútuament de ser els artífexs d’aquesta explosió.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha confirmat finalment que una delegació ucraïnesa participaria demà en la segona ronda de converses amb Rússia, a la ciutat turca d’Istambul.

La delegació serà encapçalada pel ministre de Defensa del país, Rustem Umerov, que també la va encapçalar a la primera ronda de les converses, el 16 de maig passat, més de tres anys després d’un primer intent infructuós a la mateixa ciutat turca.

Durant la segona reunió totes dues parts intercanviaran un document que establirà les seves condicions per acceptar un alto-el-foc, tot i que també es tractaran més qüestions.

Al marge del cessament d’hostilitats, Zelenski també ha avançat que la seva delegació tractaria l’alliberament de presoners de guerra i el retorn dels nens ucraïnesos que es trobessin en el territori conquerit per Rússia durant la primera fase de la seva invasió el 2022.

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha confirmat finalment que una delegació ucraïnesa participaria demà en la segona ronda de converses amb Rússia, a la ciutat turca d’Istambul.

La delegació serà encapçalada pel ministre de Defensa del país, Rustem Umerov, que també la va encapçalar a la primera ronda de les converses, el 16 de maig passat, més de tres anys després d’un primer intent infructuós a la mateixa ciutat turca.

Durant la segona reunió totes dues parts intercanviaran un document que establirà les seves condicions per acceptar un alto-el-foc, tot i que també es tractaran més qüestions.

Al marge del cessament d’hostilitats, Zelenski també ha avançat que la seva delegació tractaria l’alliberament de presoners de guerra i el retorn dels nens ucraïnesos que es trobessin en el territori conquerit per Rússia durant la primera fase de la seva invasió el 2022.

El secretari general de Junts, Jordi Turull, ha respost a les declaracions polèmiques d’ahir d’Alberto Núñez Feijóo, en què el dirigent del PP es va reivindicar, teòricament, com a defensor del català. Turull ha dit que la defensa del català es demostrava amb els fets, i no pas boicotant-ne l’oficialitat a la Unió Europea.

Ahir, en una visita que va fer a Castelldefels (Baix Llobregat) Feijóo va arribar a dir: “Quan sento un senyor nascut a Madrid, que es diu Pedro Sánchez, que diu defensar molt el català, només puc riure. Aquest paio defensarà més el gallec que jo? El senyor Sánchez defensa més el català que jo? De veritat us ho creieu?”

Avui, Turull ha qualificat d’indigne l’actitud Feijóo i ha dit que vivia en una realitat paral·lela. “És absolutament indigne que hi hagi una persona que podria fer que gallecs, bascos i catalans guanyessin drets a Europa, i es dediqui a boicotejar-ho perquè els perdin.”

La mateixa setmana que el Consell de la UE ha tornat a ajornar l’oficialitat del català, Turull ha ironitzat: “El senyor Feijóo defensa el català com jo la unitat d’Espanya. […] No està en condició de donar cap lliçó de res, i menys de defensa de la llengua catalana, perquè sempre han fet costat a aquells que, justament, la volen minorada i desapareguda.”

Trenta-un palestins han mort i uns dos-cents han estat ferits a mans de les forces israelianes a Gaza, després d’obrir foc contra una multitud de persones que es dirigien a un punt de distribució d’ajuda humanitària. Era la Gaza Humanitarian Fund, el nou mecanisme implantat per Israel i els Estats Units.

Segons el relat dels testimonis de l’agència palestina Sanad, tancs i drons van començar a disparar contra la població palestina que es dirigia a rebre els paquets d’ajuda humanitària, situada aproximadament a un quilòmetre de la zona de repartiment. L’exèrcit israelià no participa directament en les tasques de distribució, però les forces estan desplegades als voltants d’aquests centres d’assistència.

En el seu primer comunicat, les autoritats de Gaza van denunciar una nova “matança de forces d’ocupació israelianes” dins les anomenades zones de contenció. Igualment, van denunciar que Israel feia servir l’ajuda humanitària com a eina de guerra. També miren amb recel el paper dels Estats Units com a supervisor.

També s’ha donat a conèixer un segon incident en un altre centre d’ajuda d’aquesta fundació, aquesta vegada a l’eix de Netzarim, al centre de Gaza. Hi ha hagut un mort i catorze ferits, segons que han explicat fonts mèdiques a la cadena Aljazeera.

Un noi entre vint anys i trenta ha mort ofegat mentre es banyava en una cala de Begur (Baix Empordà). El seu cos va ser rescatat pels bombers a tres metres de profunditat. El van cercar arran de l’alerta que van donar a la tarda un grup d’excursionistes que feien el camí de Ronda, que van explicar que un dels seus membres s’havia separat del grup i no havia tornat.

Cap a les 21.00, un grup d’emergències va trobar una bossa amb les pertinences de la víctima a prop de la cala de la Riera. Una hora més tard, van descobrir el cos de l’home a la mar, a uns tres metres de profunditat.

Tot apunta que va entrar a la mar per banyar-se i que no en va poder sortir. Així ho indica també una trucada d’un ciutadà al 112 que va alertar que un noi havia entrat a l’aigua feia hores i no l’havia tornat a veure.

Una vegada recuperat el cos, el cadàver va ser traslladat al port de l’Estartit (Torroella de Montgrí), on es van fer càrrec de les diligències judicials.

Un menor de setze anys ha mort després d’haver caigut d’un mur de quatre metres d’alçada a la zona de la Marina de València, segons ha informat el Centre d’Informació i Coordinació d’Urgències (CICU) i ha confirmat Europa Press.

Els fets van passar la matinada de divendres a dissabte. L’avís va entrar al CICU i fins al lloc es va mobilitzar una ambulància SAMU amb un equip mèdic que va assistir el menor per traumatisme cranioencefàlic. Posteriorment, la víctima va ser traslladada a l’Hospital Clínic de València.

Les fonts policíaques indiquen que la caiguda del mur va ser accidental.

La primera Cursa Antiracista de Barcelona ha aplegat unes 10.000 persones, que han corregut a favor de la inclusió i la diversitat. Hi havia 1.500 inscrits per a córrer en la competició i 6.000 s’hi han afegit en algun moment sense dorsal, i milers més hi han assistit com a públic a les zones d’animació i en tot el recorregut.

El moment més emotiu ha estat a les 10.00, a la plaça de Sants, quan els corredors han començat la cursa. Centenars de persones, amb pancartes, megàfons i cartells, han animat els participants amb consignes antiracistes. El públic ha clamat contra el racisme, l’odi i l’extrema dreta, contra la guerra de Gaza i a favor de la regularització dels immigrants.

Aziz Faye, portaveu Sindicat de Manters de Barcelona, s’ha mostrat content de l’èxit de la convocatòria: “Avui és un dia històric, hem fet possible un miracle. És més que uns cursa, és una reivindicació col·lectiva, una victòria compartida que diu prou al racisme.” També ha exigit als partits polítics que no compressin els discursos d’odi i antiimmigració de l’extrema dreta: “Les polítiques de l’extrema dreta ja han entrat als parlaments, i hem de fer fora el racisme de les institucions.” Així, ha dit que, sense la immigració, Catalunya no funcionava.

Lamine Sarr, també portaveu del sindicat, ha recordat que no corrien per plaer, sinó pels seus companys que es morien a la mar, que eren tancats als CIE, o per aquells que travessaven fronteres en cerca d’un futur millor. “Lluitem per l’aprovació de la ILP, que és tancada en un calaix del congrés”, ha etzibat.

Fotografies: Top Manta Fotografies: Top Manta Fotografies: Top Manta Els participants

En la categoria femenina, ha guanyat la cursa Ramatouile Krubally, amb un temps de 19:01. En homes, la victòria ha estat per a Martí Gutiérrez Farré, amb un temps de 15:41.

A la mobilització, hi han participat personalitats com ara Oleguer Presas, Carlos Cuevas, Miki Esparbé, Marc Giró, Yolanda Sey, Frank T, Wiz Problema, Asaari Bibang, Amada Bokesa, Monina Soumare, David Fernández, Joel Díaz, Magí Garcia, Laura Grau i Alba Riera. A més, durant la jornada hi ha hagut actuacions de Svetlana i Boye.

“Per fi no correm davant la policia, sinó per defensar la nostra causa”: Barcelona corre a la Cursa Antiracista

VilaWeb recorda que aquest article és basat en els resultats d’un sondatge i tan sols s’ha d’interpretar en aquest sentit: tal com s’ha demostrat, no hi ha garanties que aquestes dades siguin reflectides en els resultats finals.

Un nou govern del Botànic seria possible al País Valencià, segons un sondatge de Lápiz Estratégico Consulting publicat per Levante amb motiu de l’equador de la legislatura.

Segons el sondatge, els votants castigarien la gestió de Carlos Mazón i el seu equip del PP al capdavant de la Generalitat arran de la gota freda. Els populars perdrien 7 escons i deixarien de ser la primera força. Cedirien l’espai al PSPV, la formació encapçalada per Diana Morant, que passaria de 31 diputats a 35. Aquests diputats, sumats als 16 que obtindria Compromís, que en guanya 1 respecte dels 15 actuals, podrien aconseguir la majoria necessària per a governar (51 diputats).

La patacada del PP és important, especialment si es compara amb el resultat del darrer sondatge de Premsa Ibérica, publicat el 9 d’octubre, tan sols 20 dies abans de la gota freda. Llavors, Mazón acostava el PP a la majoria absoluta amb una previsió de 46 diputats, que sumaven més que tota l’esquerra junta. Tan sols 7 mesos després, el PP podria arribar a perdre 13 diputats i el Botànic podria tornar a governar la Generalitat.

Per una altra banda, l’extrema dreta de Vox es manté i passa de 13 escons a 15, tot i que en els darrers sondatges havia baixat en favor del PP, amb un pronòstic de 8 escons. Així, la patacada del PP els permet de mantenir el nombre de diputats i fins i tot de guanyar-ne algun més.

En conjunt, la fotografia és que els partits d’esquerres aconseguirien sumar 51 diputats, una xifra superior als 48 del possible pacte entre el PP i Vox.

Finalment, el sondatge demostra que l’abstenció creixeria respecte de la darrera enquesta feta abans de la gota freda.

Lloc: Mirador del cementiri

Descobrim la flora sorrenca pròpia de les platges i les seves curiositats - Lloc: Platja del Cavaió (zona de pícnic del búnquer davant guingueta La Musclera)

Els afeccionats del PSG (Paris Saint-Germain) van sortir als carrers de París ahir a la nit per celebrar la victòria del seu equip a la Lliga de Campions contra l’Inter de Milà per 5 gols a 0. Però la celebració va derivar en una espiral d’aldarulls que han acabat amb 2 morts i 559 detinguts.

Segons que informen uns quants mitjans francesos, un mort és un menor de 17 anys que va rebre una ferida d’arma blanca al pit a la localitat de Dacs. Va ser traslladat a l’hospital, on ha acabat morint a causa de les ferides. L’altra víctima mortal és un home que va ser atropellat a París, a la zona on hi havia afeccionats del PSG, mentre anava amb moto. Dels 559 detinguts, 491 han estat a la capital francesa. Un policia està greument ferit. 

D’una altra banda, s’han notificat uns quants incendis de vehicles i un assalt a una sabateria, que va acabar amb trenta detinguts després de la intervenció policíaca. També hi ha hagut uns quants accidents de trànsit, incloent-hi un atropellament a Grenoble, en què un conductor va atropellar tres persones pel cap baix. En total, es van detectar 692 incendis.

Uns 5.400 agents havien estat desplegats per tota la capital francesa com a part del dispositiu de seguretat reforçat per a fer front a la jornada del partit de futbol. Ja abans no s’acabés el partit, la prefectura de policia va informar de 59 detinguts.

El ministre d’Interior francès, Bruno Retailleau, va demanar a les forces de seguretat que actuessin enèrgicament contra els qui provocaven els aldarulls, a qui va qualificar de “bàrbars i busca-bregues”.

L’Associació de Damnificats per la DANA Horta Sud-València ha publicat un comunicat en què exigeix de reunir-se amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón, a la zona zero de la gota freda.

Imposen dues condicions: que sigui, efectivament, en algun dels municipis de l’anomenada zona zero de la catàstrofe de la gota freda, i, en segon lloc, que la reunió es faci una volta totes les associacions de la gota freda hagin estat inscrites a la llista de compareixents en la comissió d’investigació a les Corts. Tant el PSPV com Compromís van recelar al gener, quan es va crear la comissió, de la seva imparcialitat, atès que el PP i Vox hi tenen majoria i podien vetar la presència de persones que sol·licitessin.

“Tenint en compte que l’associació ja va enviar una carta al president convidant-lo a visitar la zona zero, reprenem aquesta invitació proposant una reunió en un municipi de la zona zero, entre els representants de la nostra associació i el president Carlos Mazón al costat dels membres del seu gabinet que ell consideri”, detallen al comunicat.

Fa dues setmanes, el president espanyol, Pedro Sánchez, es va reunir amb tres associacions de damnificats per la gota freda, set mesos després de la catàstrofe. Van ser les tres associacions de víctimes més nombroses, les mateixes que la setmana anterior s’havien reunit a Brussel·les amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i amb la presidenta del Parlament Europeu, Roberta Metsola. També es van trobar amb l’eurodiputat valencià Esteban González Pons, del PP, que els va demanar disculpes a títol personal. En aquell moment, les víctimes van voler destacar el fet que les escoltessin abans a Brussel·les que no a casa.

Per la seva banda, l’anunci de la reunió de Sánchez amb les víctimes va agafar a contrapeu i per sorpresa el president de la Generalitat. Mazón va reaccionar ahir posant-se a la defensiva i dient el mateix que diu cada volta. “Sempre ens hem dirigit a totes les víctimes, les hem anat rebent i ens hem posat a disposició en un oferiment sincer i pròxim”, va dir.

L’Associació d’Afectats per la DANA d’Aldaia critica que ni el Consell ni el govern espanyol no s’hi han posat en contacte

Lloc: Parc de Lurdes