Un informe del Consell de l’Advocacia Catalana ha defensat que siguin els òrgans judicials els que determinin si un menor es troba en situació de desemparament i decideixin sobre la custòdia i les mesures de protecció que cal aplicar. L’objectiu de la proposta és dotar de més seguretat jurídica i garanties les parts en considerar que el plantejament actual genera “indefensió a les famílies”. Actualment, l’entitat que s’encarrega d’avaluar i executar aquesta mesura és la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) i tan sols existeix control judicial en cas d’impugnació dels progenitors.

El Consell de l’Advocacia Catalana ha alertat que la institucionalització ha crescut en excés aquests darrers anys i ha avisat que el manteniment d’aquesta situació en el temps posava en evidència que el sistema actual no funcionava. “La revisió judicial posterior a la declaració de desemparament i l’adopció de mesures de protecció actuals són clarament insuficients per a dotar el sistema d’un autèntic control jurisdiccional”, apunta l’informe, avançat per La Vanguardia i confirmat per l’ACN.

Un 84% més de menors protegits i funcions clau externalitzades: el govern reconeix alguns problemes de la DGAIA

Defensen que el procediment es faci a proposta de l’administració de protecció, prèvia compareixença dels progenitors, cuidadors i del menor i mitjançant una resolució judicial que garanteixi el manteniment del contacte i les visites del menor amb la família d’origen.

Alhora, consideren que els òrgans judicials haurien de disposar d’una llista de perits de designació judicial, no vinculats a l’administració, amb facultat d’emetre dictamen sobre les capacitats protectores dels progenitors, previ requeriment judicial.

Més col·laboració

L’informe també proposa de millorar la col·laboració entre l’administració i els òrgans judicials. Una comissió interdisciplinària amb representació del govern, membres de l’advocacia especialitzada en infància i experts o professionals independents, que s’encarregaria d’emetre un informe previ no vinculant a la declaració de desemparament, especialment en casos de negligència, desatenció o imprudència, que es xifren en el 32% segons dades de la DGAIA. També proposa de constituir una altra comissió per a fer seguiment i control del retorn del menor a la família d’origen.

Així mateix, es proposa de crear una taula de diàleg per a organitzar sessions de treball periòdiques per a identificar els principals problemes que afecten la quotidianitat de la feina dels diferents professionals implicats.

Tot i que el Consell de l’Advocacia Catalana ha defensat que siguin els jutjats de primera instància els que legislin sobre les situacions de desemparament, també ha defensat de crear de jutjats de violència contra la infància i l’adolescència amb formació especialitzada. “És la millor manera de protegir les víctimes menors d’edat”, ha argumentat. Com a alternativa, ha obert la porta a dotar els actuals jutjats de menors de competència en aquesta matèria. Per últim, el document també s’ha mostrat a favor de preveure la participació activa del menor en els procediments, mitjançant la corresponent assistència lletrada.

Illa obre la porta

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha obert la porta a estudiar un “mecanisme de decisió més col·lectiu” perquè la decisió sobre la tutela dels menors no recaigui només en un funcionari de la DGAIA.

Illa ha posat sobre la taula que, fins i tot, “en algun cas” intervingui un jutge. “Fa temps que hi dono voltes i més gent hi dóna voltes. Hi ha coses que s’han de meditar”, ha afegit en referència a l’informe del Consell de l’Advocacia Catalana. “El servidor públic que l’ha de prendre té molta responsabilitat”, ha conclòs.

Un jutjat de Mataró (Maresme) ha obert una causa contra l’empresari José Elías, fundador del grup de renovables Audax i propietari, entre més, de la Sirena, per haver construït sense permís una mansió en un entorn natural protegit del terme municipal de Tiana, també al Maresme. Segons que ha avançat El País, Elías ja ha declarat davant la jutgessa com a investigat per un delicte urbanístic.

Els informes que formen part de la causa detallen que l’empresari va desatendre l’ordre de l’ajuntament de suspendre les obres, malgrat que l’edificació era en ple parc forestal de la Serralada de Marina, una àrea amb protecció ambiental especial.

L’habitatge, que es troba a l’exclusiva urbanització del Mas-Ram, és pràcticament invisible del carrer estant: la finca, de més de 9.000 metres quadrats, segons el cadastre, queda envoltada per una tanca blanca que amaga una espessa massa boscosa.

La construcció, feta sobre un terreny on hi havia la masia de can Sant Romà, inclou dues plantes, piscina i pista de pàdel. El conjunt es va començar a alçar el 2018 en uns terrenys qualificats de “matollar” i “sòl improductiu”. La finca conserva vestigis d’origen romà, com ara, àmfores de vi, perquè havia estat un antic camp de vinyes.

Elías, nascut a Badalona en una família obrera, va aconseguir fer fortuna gràcies al creixement d’Audax, una empresa que va fundar i que opera en el sector de les energies renovables. Ara fa cinc anys va entrar a la llista de milmilionaris i, segons Forbes, el seu patrimoni arriba als 940 milions d’euros.

El novembre del 2021, l’ajuntament va aprovar un decret en què proposava una sanció d’1,5 milions d’euros.

Un centenar d’estudiants han passat la primera nit acampats al voltant del claustre de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) per reclamar al centre que trenqui tots els vincles amb Israel. El col·lectiu ha matinat i ha organitzat un acte de protesta coincidint amb la reunió del claustre: s’han estirat davant l’accés a l’edifici, no pas per impedir-hi l’accés, sinó per fer visible la protesta i reclamar que es compleixin els acords presos el maig del 2024 de desvincular-se de qualsevol mena de relació amb Israel.

Fonts de la UAB han detallat que la universitat havia fet avenços per a fer efectius els acords i, entre més, acollir alumnes palestins, aquest sense èxit, però que no s’havia fet publicitat de les accions dutes a terme.

Formació digital gratuïta - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

La cineasta Judith Colell continuarà al capdavant de l’Acadèmia del Cinema Català quatre anys més. Ho ha ratificat la junta electoral de la institució, integrada pels acadèmics Mar Medir, Pep Garrido, Cristina Brandner, Joan Bas i Txell Llorens, que la va proclamar ahir guanyadora per candidatura única. El passat 5 de maig es van convocar les eleccions per a la renovació de la totalitat dels membres de la junta directiva, que esgotaven el mandat el 14 de juny, però no s’han presentat candidatures alternatives. El termini per a fer-ho expirava el 19 de maig i la data prevista per a les eleccions era el 12 de juny. Entre els nous membres de la junta hi ha Marcel Barrena, Elena Martín i Tono Folguera.

Acompanyaran Judith Colell en aquest segon mandat el director del D’A Festival de Cinema de Barcelona, Carlos R. Rios; els directors Marcel Barrena i Alba Cros; la directora i actriu Elena Martín; els productors Tono Folguera i Àngels Masclans; el compositor Arnau Bataller; la directora de fotografia Gina Ferrer i la dissenyadora de producció Marta Bazaco. No continuaran en aquest mandat Carla Simón, Eduard Sola, Maria Molins, Ana Pfaff, Sílvia Quer ni David Verdaguer.

La candidatura s’ha fixat com a primers objectius l’augment d’acadèmics i acadèmiques i també del pressupost de la institució, de manera que permeti una millor dotació de projectes clau com els Premis Gaudí, el Departament contra els abusos en el sector audiovisual i les arts escèniques, el Cicle Gaudí i el Catalyst for Talent.

Colell també proposa portar a votació dels socis i sòcies una reforma dels estatuts que ampliï la Junta fins a un màxim de quinze persones, per tal d’assolir la màxima representativitat de les especialitats del cinema.

Una altra de les prioritats serà l’establiment d’una nova seu per a l’acadèmia, amb sala de projecció, que permeti desenvolupar més activitats i potenciar la branca educativa, un àmbit en el qual es vol aprofundir en aquest segon mandat.

L’obertura de l’acadèmia a les persones migrants, que es dedicaven al cinema al seu país, amb acompanyament i assessorament per a la integració a la nostra indústria, i el reconeixement del cinema experimental són també objectius del nou equip que encapçala Colell.

El grup de rap irlandès Kneecap ha respost a l’acusació de terrorisme contra un dels seus membres, Liam O’Hanna, conegut artísticament com a Mo Chara. “14.000 nadons són a punt de morir de fam a Gaza, amb aliments enviats per la resta del món que queden a l’altre costat d’un mur, i, novament, l’establishment britànic es concentra en nosaltres. Neguem aquest ‘delicte’ i ens defensarem amb tota fermesa”, diuen en un comunicat.

pic.twitter.com/Yh0oteMTNN

— KNEECAP (@KNEECAPCEOL) May 22, 2025

La causa contra Mo Chara es remunta al 21 de novembre de 2024, quan va exhibir una bandera de l’Hesbol·là —organització prohibida al Regne Unit— durant un concert a l’O2 Forum de Kentish Town, al nord de la capital anglesa. En el comunicat, el grup es defensa dient que són un boc expiatori.

“Això és repressió política. Això és un espectacle per a distreure. La notícia no som nosaltres, sinó el genocidi. Mentre treuen profit del genocidi, fan servir una ‘llei antiterrorista’ contra nosaltres per haver mostrat una bandera llançada a l’escenari”, continuen Kneecap.

“Nosaltres som al costat correcte de la història. Vosaltres, no. Us plantarem cara als vostres tribunals. Guanyarem. Llibertat per a Palestina”, conclouen.

Òmnium Cultural, l’Assemblea Nacional de Catalana (ANC) i el col·lectiu Irídia presentaran un recurs al Tribunal Suprem espanyol contra l’amnistia a 46 policies espanyols acusats de brutalitat policíaca durant el referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017. En aquest sentit, consideren que els agents van actuar “amb una clara intencionalitat d’humiliar i castigar els ciutadans que lliurement i democràticament volien exercir els seus drets”. Per això creuen que l’actuació es pot englobar en els delictes de tortures o tractes degradants o inhumans, supòsits exclosos a la llei d’amnistia. El president d’Òmnium, Xavier Antich, assegura que voler amnistiar els agents és “un acte més d’irresponsabilitat d’aquest estat que juga amb els límits de la democràcia”.

Les tres arriben van al Suprem una volta el jutjat 7 de Barcelona, en primera instància, i l’Audiència de Barcelona han atorgat la mesura de gràcia als agents.

Òmnium sosté que, amb l’actuació policíaca de l’1-O, l’estat espanyol va vulnerar el Conveni per a la Protecció dels Drets Humans i de les Llibertats Fonamentals, perquè la força dels agents va ser desproporcionada i excessiva, i va causar lesions greus.

Antich afegeix que Òmnium “es manté ferma en tant que acusació popular en aquesta causa, i no oblidarà que la brutalitat policíaca de l’1 d’octubre va ser un absolut acte de barbàrie d’estat, una humiliació premeditada i un càstig deliberat contra ciutadans que exercien drets fonamentals”.

Finalment, l’entitat també lamenta que, vuit anys després dels fets, les “víctimes de la brutalitat policíaca encara no han pogut accedir al seu dret a la justícia, a la veritat i a la reparació”. Per això, Òmnium continuarà exercint d’acusació popular “en totes aquelles causes de violència policial que hi ha obertes arreu del país”.

Entre aquestes causes, també, la que investiga l’Audiència de Barcelona per les lesions a l’activista Roger Español i en la qual Òmnium ha acusat agents de policia dels delictes de lesions amb pèrdua d’òrgan principal, de tortura, i contra la integritat moral.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Inclou Esmorzar i creuer en vaixell Illes Medes i dinar. - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Dos treballadors de l’ambaixada d’Israel a Washington han estat assassinats a trets a tocar del Museu Jueu, que és al centre de la ciutat, molt a prop del Capitoli. L’atacant ha estat detingut i identificat. Es diu Elias Rodríguez, té trenta anys i viu a Xicago. Es descarta que hi hagi més implicats.

Two Israeli Embassy staff were senselessly killed tonight near the Jewish Museum in Washington DC. We are actively investigating and working to get more information to share. Please pray for the families of the victims.

We will bring this depraved perpetrator to justice.

— Secretary Kristi Noem (@Sec_Noem) May 22, 2025

En una conferència de premsa, l’ambaixador israelià als Estats Units, Yechiel Leiter, ha detallat que les dues víctimes eren parella i ha explicat que aquesta setmana l’home havia comprat un anell per a demanar matrimoni a la dona la setmana vinent a Jerusalem.

Segons la portaveu de la policia metropolitana, Pamela Smith, l’agressor s’ha acostat a un grup de quatre persones, ha tret una pistola i ha obert foc. Ha ferit mortalment les dues víctimes i tot seguit ha entrat al museu, on ha estat detingut per l’equip de seguretat. “Ha indicat on s’havia desfet de l’arma i, mentre era retingut, va cridar ‘Palestina lliure!’”, ha dit.

El tiroteig ha estat cap a les 21.08, hora local, i hi han acudit efectius policíacs després de rebre múltiples trucades d’alerta. Quan han arribat al lloc dels fets, han trobat un home i una dona inconscients i sense respiració. Malgrat els intents dels serveis d’emergència, no han pogut salvar-los la vida.

Condemnes d’Israel i els Estats Units

El president d’Israel, Isaac Herzog, ha qualificat els fets “d’acte menyspreable d’odi i d’antisemitisme” i ha dit que estava devastat per l’assassinat. En una nota, ha traslladat el condol als familiars de les víctimes i ha expressat el suport als treballadors de l’ambaixada i a la comunitat jueva dels Estats Units. “Els Estats Units i Israel es mantindran units en la defensa del nostre poble i dels nostres valors compartits. El terrorisme i l’odi no ens doblegaran”, ha dit.

L’ambaixador d’Israel a les Nacions Unides, Gideon Saar, ha lamentat la notícia i ha remarcat que els representants diplomàtics israelians “viuen sempre, i especialment ara, amb un risc més alt”.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha atribuït el crim a l’antisemitisme. “L’odi i el radicalisme no tenen lloc als Estats Units”, ha declarat en un missatge breu a la seva xarxa, Truth Social, en què ha expressat el condol a les famílies.

També s’hi ha referit el secretari del Departament d’Estat, Marco Rubio, que ha condemnat “amb la màxima fermesa” aquest “acte descarat de violència covarda i antisemita”. “Que no s’equivoquin: trobarem els responsables i els farem passar comptes davant la justícia”, ha afegit.

Cinc persones han hagut de ser hospitalitzades aquesta tarda arran d’un incendi que ha tingut lloc a un tercer pis al carrer de Prullans de Sabadell. A banda d’aquests cinc ferits, el Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) ha atès tres persones més, que han estat donades d’alta allà mateix. Els bombers han rebut l’avís pocs minuts després de les sis i han enviat nou dotacions a l’indret. Un cop al lloc han hagut d’extreure una persona de l’edifici. Alguns veïns han sortit per ells mateixos dels pisos i d’altres s’han confinat als domicilis de les plantes superiors, alguns en companyia dels bombers. Poc després de tres quarts de vuit del vespre els bombers han donat per extingit l’incendi, que ha afectat també el pis de sobre.

Una vegada extingit el foc, els bombers han acompanyat les persones confinades, una d’elles amb mobilitat reduïda. La resta d’efectius han atacat l’incendi des de l’interior i les façanes. Després d’apagar les flames s’han refredat els punts calents i s’ha revisat el bloc. Després d’inspeccionar-lo, els bombers han informat que l’edifici presenta danys estructurals. L’incendi ha causat esquerdes al terra del quart pis, l’immediatament superior a l’immoble on s’han originat les flames. El cos d’emergències creu que probablement caldrà apuntalar algunes parts del pis. A més s’han acompanyat els residents de l’edifici a cercar les pertinences necessàries per passar la nit fora.

El SEM ha activat sis unitats terrestres i un equip conjunt amb bombers. Les vuit persones ateses han resultat ferides lleus, i pel que fa a les cinc hospitalitzades, dues han anat al Parc Taulí de Sabadell, dues al CUAP Sant Fèlix i una a l’Hospital de Terrassa.

Montserrat Badia és professora de català de l’Institut Cassà de la Selva i ha impulsat la Lliga Escolar del Paraulògic al Gironès, juntament amb un grup de professors, que fins i tot han desenvolupat una unitat didàctica per a preparar la lliga. L’experiència els ha estat de gran utilitat per a explicar la formació de mots, dins els continguts de llengua de secundària. Demà es farà la final d’aquesta primera lliga a la Universitat de Girona. Tot fa pensar que serà un èxit: hi participen set instituts i hi han jugat un total de 950 alumnes.

—Com vau tenir la idea de fer la Lliga del Paraulògic del Gironès?
—Quan vaig llegir l’any passat que fèieu la Lliga Escolar a Catalunya Nord hi vaig anar. La veritat és que va ser molt estimulant i vaig pensar que ho podíem fer aquí. Com a filòloga i professora de llengua, quan veus un rusc del Paraulògic de seguida el rusc t’ensenya com les paraules estan vinculades entre si del punt de vista formal. T’adones que tens la possibilitat d’anar allargant la llista de paraules que pots formar o bé amb un prefix, o amb un sufix. Això per a nosaltres és molt enriquidor, perquè és una estratègia que permet ampliar les famílies lingüístiques. Si tens dia, tens diada… El joc t’encamina a sistematitzar aquests processos i això és reflexió sobre la llengua, és crear coneixement. També si m’ho miro des de la sociolingüística, hi trobo moltes motivacions.

—Expliqueu…
—Vivim en un moment en què les lletres en general han perdut molt de prestigi. Si mires el recorregut d’un estudiant de secundària que fa els cursos d’ESO de primer a quart, que és la part obligatòria, pot ser que no hagi fet pràcticament res que vagi més enllà de la simple classe de català. Cosa que, probablement, amb les ciències no passa perquè se’n van a veure museus i fan moltes activitats. Amb les lletres això costa una mica més, i introduir el Paraulògic ens ha canviat aquesta situació.

—Per fer la lliga escolar heu elaborat una unitat didàctica? Ens podeu explicar com l’heu feta?
—Quan ens apartem dels llibres, fem unitats didàctiques, que són la manera de presentar els continguts i fer-los coherents. Són l’arquitectura que et marca el cicle de l’aprenentatge. La derivació de les paraules i el procés de formació dels mots és una part dels continguts que ens surt a secundària. En aquest sentit, el Paraulògic és una mina. I vam pensar que estaria bé proposar als instituts públics de la comarca del Gironès de treballar en aquesta línia. S’hi van afegir set instituts que són els que participem en aquesta Lliga. Ho hem fet sota el paraigua del Centre de Recursos Pedagògics. Ens hem reunit els professors de la mateixa especialitat i hem treballat en aquesta unitat. També va venir en Pau Vidal i vam poder treballar amb ell. Ha estat una feina molt maca, que a més podem anar fent créixer més l’any que ve. En tot cas, la sensació que hem tingut tots quan hem portat els materials a l’aula és que ha funcionat.

—Un cop creada la unitat didàctica com heu treballat?
—A l’aula hem proposat als nanos que treballessin amb els papers on hi havia els ruscos. Prèviament, havíem creat unes activitats concretes per a cada rusc, sempre pensant en la formació de mots i la derivació. Els alumnes han treballat en el rusc amb el repte d’anar responent les preguntes que els fèiem. Aquesta feina ha esdevingut un entrenament perquè pensessin i interioritzessin aquests processos de creació de paraules. La frase que més he repetit a les últimes classes és: “Quan trobis una paraula estira i busca totes les que et pot generar.” Normalment, primer trobes les paraules curtes, les arrels… i després vas creant. I dall, podràs fer dalla, i si tens la lletra erra, també dallar o dallada amb la de…

—Els alumnes han acceptat l’aprenentatge com us imaginàveu o no ha estat tan fàcil?
—Ha anat molt bé. Tots els professors han vist els alumnes molt motivats. “Motivats” ha estat també una paraula que hem fet servir molt. El joc ha fet molt llaminer l’aprenentatge. Els alumnes treballaven a pèl. Havien d’anar resolent els exercicis per un costat i per un altre simplement anaven buscant com més paraules millor, que és l’obsessió que tenen tots quan fan el rusc. Han funcionat molt bé les classes i també les partides de la lliga, que és quan coincideixen tots els processos. La lliga interna dels centres ha tingut tres partides, contra rellotge. La primera de quinze minuts, la segona de deu i la tercera de cinc. Aquestes partides s’han fet la setmana següent d’haver treballat la unitat didàctica, en què havíem intentat crear estratègies mentals per a trobar paraules. En les partides va passar una cosa preciosa, que és quan en una classe de trenta-un alumnes amb ordinador es va produir un silenci sepulcral i es palpava la sensació de concentració. La concentració és una cosa íntima, però quan la tens en un col·lectiu de gent, en què tothom pensa, és fascinant, és meravellós. I encara més si són adolescents.

—Hi han jugat alumnes de nivells diferents?
—Sí, i ha funcionat en tots. A Cassà hem jugat tots els cursos de tercer i quart i el que ha estat més interessant és que, independentment del rendiment de paraules trobades, l’experiència en tots els cursos ha estat positiva i estimulant.

—Parlar de llengua positivament en instituts públics no és gaire habitual. Com el viviu, aquest moment? Com ens podeu explicar la situació a partir del vostre dia a dia?
—El sistema educatiu bada i tampoc no hi ha bones estratègies per a mantenir el català. I el resultat d’això fa patir. I aquesta generació jove només ens veu fent el ploricó. Els meus alumnes majoritàriament són catalanoparlants i tenen un català preciós i ben viu. Estic superagraïda de conviure amb aquests nanos, però m’angoixa que vinguin i em diguin que d’aquí a vint anys no parlarà ningú el català. I jo sempre dic que això és estrictament fals. Des del punt de vista científic, d’aquí a vint anys és impossible que tots hàgim callat. Però que ells tinguin aquesta percepció, que la tenen, és terrible i això em treu de polleguera.

—I què proposeu?
—Hem de tornar a connectar amb els adolescents amb la seva llengua pròpia, perquè és la que fan servir cada dia, almenys amb els que jo convisc, però cada vegada estan més a prop de fer la renúncia perquè moltes coses els van en contra. Llavors, a nosaltres ens toca defensar aquest espai d’ús social del català que ells ja tenen. Com més coses puguin fer en català amb menys facilitat canviaran de llengua, aquesta és la clau. Ploriquejar de mala manera com fem constantment els ho fa més difícil.

—No hem de fer tant el ploricó…
—La setmana passada vaig anar a veure en Lloreta, que va venir aquí a Girona, i amb tot el que ell deia arribes a la mateixa conclusió. No es tracta d’anar repetint a la gent jove: has de parlar català o els teus avis van anar a la guerra o va passar allò. Si ho fas així la resposta serà: “A mi que m’expliques?” No podem fer aquestes lletanies. La via no és aquesta. Es tracta de fer servir el català, de fer-lo llaminer i atractiu i ja està. És tan fàcil com això. Fer que quan entris per la porta per fer classe de català els alumnes tinguin ganes de fer-ne. Dit això, és cert que el sistema educatiu no ens ajuda sinó que fa tot el contrari.

—Què hauria de fer per facilitar les coses?
—Ara no em facis fer el ploricó a mi! No vull fer això. Sí que és veritat, que el sistema educatiu ara mateix no té clar quin és el seu propòsit. Per què existim? Per custodiar els nanos i que els pares se’n vagin a treballar? Per formar-los des d’un punt de vista d’enriquiment personal? O per formar-los perquè siguin uns futurs bons treballadors i ben productius? Són els tres grans objectius que té el sistema educatiu i que es van popularitzar al segle XIX. I no veig que ningú hagi decidit quin és el més important. A mi m’agrada que els nanos vinguin i aprenguin. I aprendre vol dir sortir de la zona de confort, vol dir fer coses que ell sabrà que fa mal fetes, no? El primer cop que agafes una bici al cap de pocs metres caus. I l’aprenentatge té a veure amb això. Llavors aquesta frustració, ara també és la que costa molt de vèncer. La societat ha encoixinat els joves. I l’aprenentatge és anar en contra de la voluntat. Això està estudiat científicament: aprendre vol dir fer coses que no saps fer. Els professors hem de fer això. I fer una cosa que no saps és molt incòmode.

—Però aprendre també pot ser molt satisfactori.
—Sí, i tant, el problema és que hem reblat tant el clau i l’estat emocional pesa tant que hem deixat de voler reptar els alumnes des del punt de vista intel·lectual, que és molt estimulant i engrescador. Vetllem sempre pel seu estat emocional i perquè se sentin a gust. Però si t’accepten com a autoritat en el sentit grec, etimològic, d’autoritat com a autor, com la persona que crea, tot va com una seda. Passa que el sistema actual no promociona això i és gravíssim. És cert això que tu dius, que aprendre provoca satisfacció. Per tant, hi ha dues vies de connectar amb l’alumne: hi ha la connexió emocional, que ara està tan de moda, però també hi ha la connexió intel·lectual. Crec que ens equivoquem de mig a mig quan renunciem a això. No són dues coses renyides. L’una cosa alimenta l’altra.

—Voleu afegir res més?
—Voldria ressaltar que des del gener els professors que hem promogut la lliga escolar del Paraulògic ens vam constituir com a grup de treball. Hem fet una feina des de baix, imprevista i amb poquíssims recursos. I tot i així hem aconseguit mobilitzar 950 alumnes, i hem involucrat institucions (el Centre de Recursos Pedagògics, la Regidoria de Llengua de l’Ajuntament de Girona i el Consell Comarcal del Gironès) i la Universitat de Girona. Això és un prova que de ganes n’hi ha. Potser la política lingüística general no acompanya, però no hauríem pogut fer tot això si no hi hagués  aquesta predisposició a actuar. Parlem de set instituts i tot ha estat senzill. Voldria remarcar això. Hi ha més consciència que s’ha d’actuar a favor del català i que necessitem girar full i deixar de fer el ploricó com he dit abans, que així no engrescarem la gent jove. La idea de la Lliga sempre és exposar als alumnes a escenes positives, que els facin viure moments bons a través del català. No pot ser que tota l’estona ens queixem, encara que estiguem emprenyats. Això que és tan nostre, que si passa res t’arremangues, és el que hem de fer. L’any que ve podem mobilitzar molta més gent.

The Washington Post · Geoffrey A. Fowler

Fer cerques a Google serà aviat més complicat gràcies a la intel·ligència artificial (IA). Un nou model basat en la intel·ligència artificial arribarà a la cerca de Google, segons que va anunciar la companyia en una conferència. Quan caldria emprar la nova eina? Aquesta guia us ajudarà, tot i que Google no ho ha deixat gaire clar.

El mode AI respon a les cerques amb respostes llargues, en compte d’oferir solament enllaços, fet que estalviarà de fer molts clics. Com el ChatGPT, s’hi pot mantenir una conversa amb el mode IA per aprofundir la cerca. S’activa fent clic en un botó a l’esquerra de la pantalla de resultats o anant directament a google.com/aimode.

En un futur, Google diu que es podrà demanar una “cerca profunda” amb centenars de fonts, personalitzar resultats segons el contingut del Gmail o fins i tot que completi tasques com, per exemple, la compra d’entrades.

Caldrà assimilar moltes coses, sobretot tenint en compte que Google es va fer famós perquè simplificava les cerques. Ara hi ha tres maneres, pel cap baix, de cercar a Google: el nou mode AI, el clàssic cercador amb resums fets amb IA i un xatbot anomenat Gemini amb capacitat pròpia de rastrejar la web. Ah, i acaben d’estrenar una quarta via: una aplicació que permet de caminar, enfocar amb la càmera del telèfon alguna cosa i parlar-ne amb la IA.

La bona notícia: algunes d’aquestes eines IA poden ajudar a trobar coses que abans era força més complicat de trobar. Jo he provat el mode IA en vista prèvia per a fer recerques que m’haurien fet perdre molt més temps. La mala notícia: la precisió continua essent un problema. En les meves proves, el mode IA encara inventa coses o omet informació important.

I fins amb IA, encara es veuran anuncis.

Aquí teniu un petit manual per a cercar amb Google el 2025:

1. Google amb resums d’IA

Per a què serveix: cerques bàsiques i respostes ràpides.
Compte amb: els anuncis i les respostes incorrectes de la IA.

És el Google clàssic integrat al navegador, amb una llista d’enllaços en blau pels quals es pot accedir a les webs. En realitat, fa anys que no ofereix enllaços i prou, sinó que, per a bé o per a mal, és ple d’anuncis, respostes breus manllevades d’unes altres webs, imatges o mapes. Serveix per a fer cerques senzilles i ràpides, com ara, trobar un web que no recordem (avís de servei: no us refieu d’anuncis que semblin de llocs governamentals, bancaris o d’atenció al client; massa sovint són estafes).

D’ençà de fa un any, aquesta versió de Google també inclou a vegades un element a la part superior anomenat dalt anomenat “Vista” creat amb IA (“AI Overviews”). Són resums de respostes escrits per IA que triguen una estona a generar-se. Tenen un historial força irregular sobre la correcció de la informació que donen –de vegades, també és estranya–, però Google diu que com més va són més “factuals”. No es poden desactivar.

2. Mode IA

Per a què serveix: cerques complexes que requereixen seguiment, respostes més llargues o raonament.
Compte amb: respostes més lentes i respostes d’IA clarament errònies.

El mode IA és la nova manera d’accedir a Google, que diu que el desplegarà aquesta setmana entre els usuaris dels EUA. Funciona de manera similar a un xatbot: escriu respostes amb frases completes i ofereix la possibilitat de fer un seguiment o de canviar la direcció de la conversa amb noves indicacions. Entre bambolines, el mode IA divideix la consulta en cerques web simultànies, i combina tota la informació per preparar una resposta generada per IA més àmplia. Com els xatbots, tot això pot necessitar un moment per a generar-se.

Els enllaços als llocs rellevants apareixen a la dreta. Com en una cerca habitual, el mode IA també té accés a la informació pròpia de Google sobre llocs i productes, que pot presentar en quadres amb detalls, com ara, fotografies, horaris, ressenyes, preus i on comprar. El mode IA també tindrà anuncis, amb què Google encara experimenta, però promet d’etiquetar-ho clarament.

El mode IA empra els models sofisticats d’IA de Google, ara amb una versió de Gemini 2.5, i, segons la meva experiència, ofereix respostes més completes que la “Vista” creada amb IA (“AI Overviews”).

Però també he notat que el mode IA encara pot proporcionar informació incorrecta. Per exemple, li vaig preguntar què podia demanar en un restaurant concret de San Francisco. Va escriure una resposta en punts i em va desitjar que en gaudís, però no va esmentar que el restaurant era tancat de manera permanent, un fet especificat de manera clara a Google Maps. (Quan vaig fer la mateixa consulta més tard, aleshores ja sabia que el restaurant havia tancat). Experts en IA em diuen que, fins i tot, les últimes eines IA poden tenir dificultats amb preguntes que impliquen informació recent o que requereixen jutjar quines fonts d’informació són les més fiables.

Google diu que té previst de “graduar” algunes característiques del mode IA en les cerques que es facin en el punt 1, en els resums IA.

3. Gemini

Per a què serveix: assistència polivalent i ajuda amb cerques complexes.
Compte amb: respostes IA errònies o massa confiades.

Utilitzat per quatre-cents milions de persones cada mes, és l’alternativa més directa a l’experiència de ChatGPT. Us podeu comunicar amb la veu gairebé humana de l’aplicació  escrivint-hi o parlant-hi en veu alta. Gemini ha estat dissenyat per ajudar en una àmplia gamma d’accions, incloent-hi escriure, programar i resumir (va quedar tercer en una prova que vaig fer sobre capacitats d’escriure correus amb IA).

Però l’app Gemini també és com més va més una primera opció per a obtenir informació, la qual proporciona basant-se en els seus coneixements previs i extraient informació de la web. Fins i tot, pot proporcionar enllaços externs a fonts, encara que, segons la meva experiència, n’ofereix menys que el mode IA.

Ara com ara, Gemini no té anuncis, però l’empresa diu que té “molt bones idees” per a afegir-ne en el futur. Gemini ofereix el seu propi mode de cerca extrapotent anomenat Recerca Profunda. S’hi fa una pregunta detallada o complicada, i triga uns minuts a rastrejar molts i molts llocs i generar un informe complet de recerca. Tan sols cal tenir en compte que Gemini pot cometre errors.

4. “Experiments” del mode IA

Per a què serveix: per a usuaris avançats que volen provar la tecnologia més recent.
Compte amb: productes no acabats i la vostra privadesa.

Igual que Gemini, el mode IA tindrà un botó per a activar la Recerca Profunda, que li demanarà que faci una cerca extensa i generi un informe de recerca amb citacions.

El mode IA oferirà una opció per a personalitzar les respostes segons el contingut d’altres dades emmagatzemades a Google, com ara, les del Gmail. El perill rau en els detalls respecte de la privacitat — el seu rival Meta AI va integrar recentment dades personals en la seva IA d’una manera que em va semblar esgarrifosa.

També arribarà al mode IA una capacitat de “agent”, que permet a la IA de completar tasques en línia per a vosaltres, com ara, reservar entrades, fer reserves a restaurants o demanar hora en serveis locals. Novament, el perill rau en els detalls: quan vaig provar funcions similars de l’”agent” de ChatGPT, es va descontrolar i va gastar 31 dòlars en la compra d’una dotzena d’ous.

 

Les alarmes s’encenien divendres, quan el vice-president del govern, Antoni Costa, anuncià uns canvis en relació amb el requisit del català a la funció pública. Tot i que no van sorprendre’n les maneres –fer-ho amb un decret llei que no hi té res a veure– ni les conseqüències –suprimir el requisit als funcionaris que volen estabilitzar plaça–, perquè el tarannà del govern de Marga Prohens amb la llengua és clar, per molt que s’esforci a intentar-ho tapar: acceptar allò que diu l’extrema dreta, però sense forçar la sala de màquines per no repetir una catàstrofe a l’altura del govern de José Ramón Bauzá. Un nom que ressona cada vegada que es parla de temes de llengua en aquesta legislatura.

La decisió i el moment no són casuals. PP i Vox es troben en plena negociació per a desencallar un pressupost que l’extrema dreta ja va tombar en primera instància. Hi ha en joc els comptes d’enguany i no és res circumstancial, per molt que el PP provi d’excusar-se amb l’argument que a l’estat espanyol tampoc n’hi ha de fa anys.

“Això és tan sols la primera ditada. El primer toc d’atenció. No sabem fins on són capaços d’arribar bescanviant la llengua. Vox és un partit que vol eliminar-nos i destruir-nos com a poble. Els feim nosa, perquè els va bé viure a Mallorca, però els fan nosa els mallorquins”, diu Marina Garcias, delegada de la Plataforma per la Llengua a les Illes. Per part seva, el secretari general del sindicat STEI, Miquel Gelabert, adverteix: “Vox diu que això només és el començament. Però no ens preocupa Vox, perquè d’allà on no n’hi ha, no en cerquis. Ens preocupa el PP i fins a quin punt es vendrà.”

Acorralats per Vox

Tot plegat resumeix el marc en què el PP es troba de fa dos anys: acorralat per Vox. De tota manera, el govern defensa que hi ha 145 places en joc. Que si no prorrogaven el termini a quatre anys per a poder acreditar el requisit del català –el nivell és diferent en funció de la plaça–, se n’havien d’anar al carrer. Però la realitat és diferent d’aquesta ficció. Anem a pams.

Això deia el decret del 2022 sobre el requisit del català: “Si transcorregut el termini de dos anys no s’acredita el nivell de coneixements de la llengua catalana exigit per a l’accés, aquestes persones seran remogudes del lloc de treball per falta d’adequació a les seves funcions.” És a dir, segons el text, sí que podien perdre la plaça. De tota manera, Gelabert confirma que, segurament, si aquestes persones haguessin impugnat la decisió haurien guanyat el procediment. Primer argument pel qual no perdrien la plaça.

En tot cas, aquesta és la versió final del text. L’esborrany del decret de 2022, amb el govern d’Armengol, era similar al que ha acabat aprovant el govern de Prohens. Entitats com l’Obra Cultural Balear, de fet, van pressionar perquè s’aclarís que els funcionaris interins no podrien accedir a la funció pública sense l’acreditació i, per tant, que s’aprovés el redactat esmentat.

El segon argument ens du a aquesta modificació que el PP ha fet del decret. Ara el text actual diu: “La falta d’acreditació del nivell de coneixements de llengua catalana exigits per a l’accés dins aquest termini de quatre anys suposarà la impossibilitat de participar en els procediments de promoció interna […] fins que s’assoleixi el nivell de català exigit.” Per tant, quan el govern diu que aquests funcionaris perdrien la plaça menteix, perquè ells mateixos han modificat la norma. Únicament no podran tenir un lloc de feina més bo.

Una llengua secundària

Ho denunciava Més per Mallorca aquesta setmana, i ja ho havia dit l’STEI també en relació amb la manera com era redactada la norma prèviament: de facto, això significa eliminar el requisit per a aquestes places. “A més, el 31 de desembre de 2028 poden tornar a fer una pròrroga i eternitzar la situació”, diu Gelabert, i subratlla el despropòsit de la norma: “No té raó de ser, que una persona pugui estar-se quatre anys sense haver d’acreditar el requisit. És la política de la dreta en matèria lingüística que ja hem viscut en altres èpoques, reforçada amb l’extrema dreta.”

Per Garcias, aquesta mesura envia un missatge clar als ciutadans: que el català és una llengua secundària i prescindible. I va més enllà, perquè considera que desvirtua el concepte d’oficialitat. “Poder fer vida cada dia en llengua catalana es va fent més impossible”, subratlla Garcias.

Perquè, justament, el fet que funcionaris públics no hagin d’acreditar el català implica que els ciutadans perdin el dret de poder-se expressar en la llengua pròpia: “El que feim és arrossegar una nova generació de funcionaris a qui se’ls eximeix temporalment saber català. I en el futur, com que veuen que no els podran llevar el lloc, tampoc l’aprendran.” A la pràctica, “et fan plantejar un dilema que no hauries de tenir”, subratlla la delegada de la Plataforma per la Llengua. Perquè tothom sap com funciona l’administració –lenta– i, si necessites rebre un servei ràpid i amb garanties, és més difícil fer-ho en català.

L’STEI diu que estan disposats a arribar on calgui. Dilluns ja van fer un comunicat dient que impugnarien el pla de segregació del govern. “L’altre dia es parlava, fins i tot, de derogar el decret de mínims i la llei de normalització”, recalca Gelabert. Denuncia que Vox i PP ataquen l’únic àmbit on es treballa la normalitat lingüística a les Illes: en aquest cas, les escoles.

Ni formació ni interès

Malgrat que el govern prorroga l’acreditació del català, no ofereix formacions reals per als treballadors. “No es fa res”, diu Gelabert, que considera que hauria de ser obligatòria per a qui no té el català, fins i tot, amb hores de la jornada laboral. Recorda que, fa un temps, si es convocaven oposicions i algú no disposava del certificat, li podien fer una prova prèvia que l’acreditava per fer el procés. “De temps, n’hi ha hagut i n’hi ha. Però no hi ha voluntat política. I volem que vagin amb les cartes descobertes i no ens enganyin”, insisteix Gelabert, que critica que el decret també s’ha aprovat sense cap mena de negociació.

Garcias considera que és “normal” que el govern no ofereixi formacions, perquè el missatge que dóna és que el català no és necessari. “L’usuari es troba en situació de vulnerabilitat. Sempre s’ha de doblegar a la voluntat del funcionariat, no pot ser. Quan et relaciones amb l’administració, tens una situació d’inferioritat de recursos i oportunitats, ells tenen la paella pel mànec. No saps si seràs maltractat”, exposa.

De fet, un exemple ben clar d’això és en l’àmbit sanitari. Amb aquest decret, el govern també ha rebaixat l’exigència del català a zeladors i personal de gestió, malgrat que s’ha demostrat que no fa falta cap professional en l’àmbit de la salut per raó de llengua. “Els zeladors són gent que està en contacte directe amb el pacient, que està en situació de vulnerabilitat. A vegades, molta gent gran en situacions de demència, per exemple. És molt fàcil, que gent que tracta amb persones en situació de dependència exerceixi un poder per sobre d’elles”, explica Garcias.

No és el primer intent

No és la primera vegada que el govern i l’extrema dreta proven d’utilitzar una norma que no té res a veure amb la llengua per legislar sobre la matèria. Ja ho van intentar amb la llei de polígons i amb la de les macrogranges. Finalment, s’ha pactat amb un decret llei per evitar el primer tràngol parlamentari.

“Volem fer notar i posar en relleu que hi ha votants del PP que sí que estimen la nostra llengua i volen viure plenament en català. Tenen un deure vers el seu electorat i aquesta terra. No es pot permetre que es denigri encara més i es menystengui una part essencial de la nostra identitat. Esperam que reaccioni d’una vegada i no vengui l’ànima al dimoni”, sentencia Garcias.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre comparances dels Països Catalans. Hi podreu jugar fins el 5 de juny, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (de comparances dels Països Catalans)

“Més vell que la picor”, “més eixerit que un pèsol”, “trempat com un gínjol”, “com cagalló per séquia”… El català és una llengua riquíssima en comparances populars. És un d’aquells aspectes de la llengua que sap més greu que es perdin, perquè és fruit de la creativitat i el sentit de l’humor de generacions i generacions precedents.

De fet, és un camp força estudiat. I no tan sols en trobem llibres, sinó també bancs de dades colossals a internet. En primer lloc, la Paremiologia catalana comparada digital, de Víctor Pàmies, de la qual ja hem parlat moltes vegades. Però també, específicament, Les nostres comparances (recull de modismes comparatius valencians a cura d’Eugeni S. Reig), una pàgina web amb milers de comparances del País Valencià.

“Més fam que Garró”: Eugeni S. Reig recull 3.500 comparances valencianes 

Saber i transmetre comparances i, en general, la nostra fraseologia i paremiologia és una manera amena i divertida de perpetuar el català. Per això us proposem que hi jugueu i també que consulteu la web de Víctor Pàmies i la d’Eugeni S. Reig.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El Parc Natural de l’Albufera és un dels aiguamolls més importants de la conca mediterrània. Actua com a filtre natural, refugi de biodiversitat i regulador climàtic. Recentment, el seu paper com a aliat en cas de catàstrofes naturals s’ha posat a prova, amb les riuades del 29 d’octubre de 2024. Gràcies a la seua capacitat d’absorció –el nivell d’aigua tan sols va augmentar un metre en sis hores, en contrast als dos o tres metres en una hora que van assolir en unes altres zones– va evitar una catàstrofe encara més gran, perquè va impedir la inundació dels pobles de la costa. Ara bé, la seua capacitat de resiliència és limitada. El llac ja no es trobava en un bon estat ecològic abans de l’episodi. Per això, protegir aquest ecosistema únic i emblemàtic per als valencians no implica simplement tornar a la situació anterior a la gota freda, sinó tractar de recuperar les condicions ecològiques de quan gaudia de bona salut, abans de la industrialització i transformació paisatgística dels anys setanta.

La gota freda va abocar més de 100 hectòmetres cúbics d’aigua al parc, carregada de sediments i contaminants d’origen urbà, agrícola i industrial. Investigadors de la Universitat de València han constatat que això va provocar, en només un dia, una sedimentació que s’aproxima a la quantitat rebuda durant trenta anys per processos naturals. Les conseqüències d’aquest fenomen extrem encara s’estan estudiant, però els indicis apunten a canvis remarcables en la profunditat del llac, la qualitat de l’aigua, l’equilibri dels ecosistemes i la funcionalitat del sistema.

Quinze dies després de la gota freda, la Conselleria de Medi Ambient, Infrastructures i Territori va iniciar un mostreig d’emergència per a avaluar l’impacte immediat sobre les aigües de l’Albufera. Aquest mostreig va comptar amb la participació de la Universitat de València, per mitjà del grup de Limnologia de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i l’Estació Biològica de l’Albufera (EBA). Des de llavors, la conselleria i la universitat, però també uns altres grups de la Universitat Politècnica de València (UPV) i del CSIC, fan mostreigs periòdics en punts estratègics del llac, els canals i els arrossars. S’hi analitzen aigües, sediments, la presència de microplàstics i contaminants emergents, i també diferents grups d’organismes mitjançant una combinació de mètodes tradicionals i tècniques moleculars –com el metabarcoding i la metagenòmica, eines poderoses per a estudiar la presència d’organismes amb la detecció dels seus trets genètics– per a fer una lectura funcional i integrada de l’ecosistema. La planificació del seguiment i les anàlisis posteriors són previstes, com a mínim, fins a final del 2025, atès que només un seguiment a mitjà termini permetrà d’aclarir fins on arriben realment les conseqüències més enllà de l’impacte inicial.

Els primers resultats permeten de començar a entendre com podria veure’s alterada la dinàmica ecològica de l’Albufera. La riuada ha evidenciat la descàrrega de residus plàstics i aigües residuals al Parc Natural, a més d’haver incrementat els nivells d’alguns contaminants ja presents a l’ecosistema, com ara, fàrmacs, hidrocarburs o diversos composts d’origen industrial. Actualment, se n’avalua la bioacumulació o toxicitat a llarg termini, a més de disrupcions en els cicles biogeoquímics o transformacions en les xarxes ecològiques, entre més signes d’inestabilitat que podrien comprometre la capacitat autoreguladora del sistema.

Un aspecte fonamental d’aquest treball ha estat la construcció progressiva d’una coordinació efectiva entre equips i institucions. En un primer moment, cada grup va actuar per la seua banda, responent a l’emergència amb els recursos disponibles, organitzant-se de la millor manera possible. Però, amb una millor visió de conjunt, s’han pogut unir esforços, repartir àmbits d’estudi i evitar superposicions. Així, mentre la UV ha centrat els esforços en la qualitat de l’aigua i els sediments, unes altres institucions, com el CSIC, la UPV o la Comissió Científica de la Junta Rectora del Parc, han aportat coneixement clau sobre els canvis en la profunditat del llac, l’estat de les poblacions de peixos o la resiliència hidràulica del sistema agrícola. Aquesta mirada coral permetrà de construir un conjunt de dades únic sobre aquest ecosistema, amb el qual es podrà fer un diagnòstic més rigorós i operatiu de l’estat actual de l’Albufera després de la riuada. A més, es confia que contribuesca a establir directrius per a la recuperació del seu estat ecològic i a consolidar l’aiguamoll de l’Albufera com un referent clau d’estudi i conservació en l’àmbit de la conca mediterrània.

La gota freda ha estat un toc d’alerta. La recerca científica posa en evidència que protegir l’Albufera no és només una qüestió ecològica, sinó també una necessitat climàtica i social. Només amb la col·laboració entre científics, administracions i ciutadania es podrà preservar aquest espai únic com a aliat en cas de futures catàstrofes. Cal que les institucions, els investigadors i la societat civil col·laboren per garantir que aquest espai singular es consolide com un referent per a la preservació de la biodiversitat regional i contra el canvi climàtic, i no en una font de problemes ambientals.

Raquel Ortells és professora titular d’ecologia a la UV, investigadora de l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva i coordinadora de l’EBA per la UV.
Andreu Rico és investigador distingit CIDE-GENT per a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la UV.

 

Més articles d’aquesta sèrie:

• Aprendre de la tragèdia, per Juli Peretó.

 

El maleït algoritme ens coneix més que nosaltres mateixos, i engalipar-lo no és tan fàcil com practicar l’autoengany. De fet, segons com ho mirem, l’algoritme de les nostres xarxes socials s’ha convertit en una mena de consciència; el mirall que se’ns planta al davant quan, per vici i com autòmats, perdem minuts a les nostres aplicacions. Hi entrem per buidar el cervell, per aturar la neurosi, mentre contemplem la vida d’uns altres, sempre amb la culpa d’estar-hi malgastant minuts de vida, però el que hi trobem no és atzarós, sinó que ha estat curosament seleccionat pel refotut algoritme que sap què cerquem a internet, què comprem, amb qui parlem i interactuem i, per tant, coneix bé què ens preocupa, què desitgem i què enyorem. És el preu d’haver-nos venut a l’extimitat, aquest nou concepte antagònic de la intimitat, que ve a ser l’exposició pública de les nostres experiències, vivències i pensaments, que fins fa uns anys quedaven en l’esfera privada.

Al meu Instagram, no hi apareixen pits, ni dones seminues insinuant-se, com els passa a alguns dels meus amics, tampoc homes nus. Al meu, hi apareixen vídeos com el que avui vull comentar, que sí, mal em pesi, em parlen directament i m’interpel·len. Fa uns dies, em vaig topar amb un reel (coi d’anglicismes) on apareixien les actrius Drew Barrymore i Megan Fox. El vídeo en concret era un fragment del programa Drew Barrymore Show en el qual l’actriu entrevistava la seva companya de professió amb motiu de la publicació d’un poemari de Megan Fox anomenat Pretty boys are poisonous. Barrymore llegia uns versos de Fox que diuen (tradueixo) “Sempre estaré enamorada de l’home en qui mai et convertiràs”. Seguidament, Barrymore preguntava a què es referia exactament, i Fox li contestava: “Quan estàs en una relació amb algú que consideres que té un gran potencial, acabes connectant amb la seva ànima i t’imagines la mena de persona que podria esdevenir, potencialment, però per culpa de les seves ferides i traumes, aquesta persona no és capaç de brillar en la seva millor versió. Davant aquesta situació, pots decidir quedar-te, permanentment, enamorada de la projecció de qui podria arribar a ser aquesta persona, algun dia, o bé pots allunyar-te’n. Has de decidir què fas, perquè tal vegada la persona no creixerà mai, ni es trobarà a si mateixa. Això ens passa a moltes, estem enamorades d’un potencial de relació, no de la realitat.”

El que explicava Megan Fox em va fer pensar en el concepte d’amor romàntic amb el qual hem crescut tantíssimes generacions de dones, i en com ha esdevingut de perniciós, i fins a quin punt ens ha marcat, i determina encara, la relació amb nosaltres mateixes i amb els homes. Ser dona, feminista i heterosexual és refotudament complicat, avui. Oh, sí, hi ha dies que desitjaria ser una tradwife convençuda i feliç. Com ja he comentat en altres articles, les dones de la meva generació ens trobem en una transició entre dos programaris: el vell món que mor i que procurem de desprogramar per deixar enrere tots els preceptes que van limitar les nostres avantpassades, i el nou sistema operatiu que intentem instal·lar-nos al cervell i al cos per construir nous models relacionals i noves maneres de fer. Però no és tasca fàcil, ni lliure de contradiccions aquesta actualització del programari amorós, perquè Disney va fer molt mal. I quan dic Disney, vull dir tots els referents de models de parella amb els quals vam créixer i que continuen arrelats amb molta força socialment.

No és en va que moltes hàgim basat les nostres relacions amoroses a força de creure’ns allò de “jo el canviaré”. Conèixer un home, que t’agradi, però adonar-te aviat que flaqueja en punts estructurals del que desitjaríem i mereixem en una relació. Al fons de la nostra ànima, l’avís d’alerta s’encén aviat, però el silenciem, sovint, perquè hem estat programades per tolerar, per transformar, per entendre i cuidar. D’aquí, el que explica Megan Fox al vídeo: les dones ens hem concebut a nosaltres mateixes com a motivadores, i catapultes de l’èxit dels homes, tant a escala social, professional com emocional. Què hi ha darrere un gran home? Una gran dona a l’ombra. Així ho hem vist fer a les mares i a les àvies. Les vam veure col·locar-los a ells al pedestal, es mereixessin el tron o no. I aquella relegació a segon terme de la nostra persona i dels nostres desitjos ara és difícil d’esborrar. Som i no volem ser, però som les salvadores a l’ombra, les qui veuen el talent, la intel·ligència, la bondat dels homes per sota les seves capes desastroses. L’entrega i els sacrificis que ens són llegats han acabat esdevenint unes cadenes dolorosíssimes que reconeixem, però de les quals no podem, i a voltes no volem, lliurar-nos-en, perquè encara no hem vist prou referents de dones que fotessin la coça als homes que no estaven a la seva altura. I sovint ens quedem, i aguantem, perquè també hem après que necessitem el seu segell, la maleïda validació masculina: que m’estimi, al preu que sigui. Jo sóc si ell em veu, si em reconeix, si aconsegueixo que em doni, ni que siguin les molles resseques del seu amor, de la seva cura. Sovint, la sensació de viure entre aquests dos sistemes operatius s’assembla al fet d’estar atrapada en una teranyina molt trenada a consciència per tal que no ens en puguem desfer.

Suposo que, un cop més, ens toca d’abraçar la contradicció i de defugir la culpa, d’emmirallar-nos en les dones actuals que prenen la força per construir-se amb fortalesa i completament, més enllà de la mirada i l’aprovació d’ells. I per tancar, un apunt que mereixeria un article sencer: desmuntar també la idea de les ex dels nostres amants, marits o parelles, com a dones a qui cal tenir lluny i mirar amb recel, per reconèixer que, segurament, rere moltes de les coses bones que trobem en els homes que desitgem, hi ha la mà i l’ànima, la frustració, les llàgrimes i el mestratge de les dones que van estimar-los i desitjar-los abans que nosaltres.

 

Hi ha una planta de flors grogues amb esperó i fulles llargues i ovalades i planes i preparades per a atrapar la mica de llum que li arribi a través de l’espessor dels arbres: es diu balsamina salvatge i viu, per exemple, al Pirineu, als boscos humits i ombrívols, allà on troba una mica de terra acumulada, vora petits torrents o rierols. Per algunes de les seves característiques, conten els experts, es pot afirmar que és una planta que se salta les normes. Per exemple, si la major part de les plantes boscanes són perennes, ella, aquesta balsamina, és anual. Les plantes anuals solen créixer en hàbitats inestables (espais que s’inunden i que després queden eixuts, posem per cas), però ella, no. Aleshores, per escampar-se, per aconseguir perviure o, més exactament, per trobar lloc perquè els seus “fills” pervisquin, fa una cosa característica: com que no pot comptar amb el vent per espargir les llavors, les propulsa ella mateixa al món. Els seus fruits allargadets, estrets, paf!, esclaten al contacte quan són madurs i dispersen lluny les llavors que contenen.

Impatiens noli-tangere, li va posar de nom el botànic Carl vol Linné: com dient que és millor no tocar-la, que esclata, la impacient.

I fa més coses, la balsamina salvatge: per garantir-se els fruits que després llançaran les llavors enllà d’ella mateixa (atenció, que té una força important en comparació amb la seva aparença: pot expel·lir-les a dos metres de distància!), té unes flors que atreuen els insectes pol·linitzadors (aquesta meravella groga que sembla el capell d’un follet) però, per si de cas, també en té unes altres que no es desclouen i que es pol·linitzen soles.

Si algú donés premis a la insistència, a la contumàcia, a la voluntat de pervivència, la balsamina salvatge n’hauria de tenir un.

Que n’hi ha un fum, de plantes amb estratègies singulars per a viure i perviure, certament, però que ella és l’única que, a més a més, ens ofereix un nom tan apte per a la metàfora. Perquè, a banda del que ja hem esmentat, aquest balsamina salvatge que pot evocar persistència i aferrissament, en té un altre, de nom: alegria.

Per això parlo de plantes i de llavors, avui que tan sols volia fer una petita vindicació de l’alegria, una celebració del retorn de la joia i visca el Barça.

Això volia dir, succintament. A propòsit del Barça (d’aquest Barça), l’alegria. Perquè l’alegria s’encomana i així és com hem viscut els moments més brillants d’aquest país.

I, per parlar de l’alegria políticament necessària, n’he copiat primer la definició del diccionari: “Sentiment de plaer que neix generalment d’una viva satisfacció de l’ànima i es manifesta amb signes exteriors.” I em pensava que amb això ja feia, però després hi he vist l’altra accepció, “Balsamina”, que no sabia què volia dir, i la curiositat ha pogut més que tot i aleshores he topat amb ella, la planta contumaç, obstinada, que sembla que desapareix però resulta que no, resulta que ha trobat la manera d’aconseguir fruits i que ha llançat les llavors ençà i enllà, xap-xap-xap!, amb inusitada força, i que quan n’és temps torna a créixer i a presumir de flors.

He topat amb aquesta altra alegria i m’ha semblat que eren la mateixa.

I sí, és un equip de futbol, i algú hi afegirà que només és un equip de futbol, entesos. Però és que els humans trobem molt diverses vies d’expressió col·lectiva, i el futbol, ja ha estat dit i demostrat, n’és una. De vegades, molt significativa. Perquè aquests dies hem viscut (hem tornat a viure) l’expansió que proporciona l’alegria, diguem-ne, política. Que se sent també íntimament (aquella “viva satisfacció de l’ànima” que apunta el diccionari), però que prové d’un nosaltres que celebra i que s’eixampla, que s’escampa.

La celebració ha crescut, també, per ganes de celebrar. Perquè hi ha hagut una porfídia i una voluntat i perquè també hi ha hagut una manera de fer (una manera més que diferent, antagònica a tot el que és i perpetra i representa el Madrid, és a dir, espanya). Ha crescut perquè guanyar fa créixer, indiscutiblement. La possibilitat de guanyar, també. La voluntat de guanyar, aquesta perspectiva. I denunciar, evidentment, la violència i les trampes i tant de llot com l’statu quo estatal posa en circulació per intentar impedir que els catalans (això representa el Barça i així ho entenen ells també) guanyin. Denunciar-ho però no quedar-s’hi estancats ni brandar-ho tothora com una excusa, un desànim redundant. Denunciar-ho i dedicar el veritable esforç a fer la teva via, la teva feina, a la teva manera: somriure, coratge i gosadia, tenacitat i descaradura i amb la idea de guanyar.

El Barça ho ha guanyat (gairebé) tot, i ho ha guanyat així, i ens ha retornat l’orgull i l’alegria i potser hem recordat què se sent, què se sentia, com ens volem sentir.

Els Mossos d’Esquadra han fet un canvi important en les unitats d’ordre públic. S’ha dissenyat un nou patrullatge inèdit amb agents antiavalots de l’Àrea de Recursos Operatius (ARRO) i la Brigada Mòbil (BRIMO) amb l’objectiu de combatre la inseguretat al carrer.

La prefectura de policia feia temps que tenia aquest projecte damunt de la taula. Al febrer van fer proves pilot en la Regió Policial de les Terres de Ponent. Ara ja s’aplica en més regions i és previst que s’acabi estenent a tot Catalunya. Els Mossos diuen que aquest nou patrullatge serveix per a augmentar la presència policíaca al carrer, millorar la prevenció i optimitzar els recursos disponibles.

El cervell de l’operació és el comissari Josep Maria Estela, membre de la prefectura que encapçala Miquel Esquius. Estela, que és ex-comissari en cap dels Mossos i té una llarga trajectòria en unes quantes àrees territorials, ha explicat per primera vegada, a VilaWeb, tots els detalls d’aquest nou patrullatge, que ja es pot veure en uns quants indrets.

El comissari Josep Maria Estela, en una imatge d’arxiu (fotografia: ACN). Patrullatge en grups de tres i armes llargues

El comissari Estela explica que l’ARRO i la BRIMO no tenen tanta càrrega laboral com fa uns quants anys, sobretot amb les manifestacions independentistes, i que la tensió als carrers ha disminuït. Això diu que els ha permès de reorganitzar les unitats i dissenyar estratègies noves per a reduir la delinqüència.

Fins ara, els agents antiavalots –entre sis i nou– patrullaven tots plegats amb una única furgoneta. El nou model, en canvi, és basat en grups de tres (que internament anomenen trinomis). Això vol dir que els agents es divideixen i n’hi ha tres que s’agrupen en dos tot-terrenys, que s’afegeixen a la furgoneta. Els agents poden anar equipats amb armes llargues, cosa que pot sorprendre els ciutadans. Segons el comissari, quinze anys enrere hi havia recel en aquest aspecte, però ara creu que la percepció ha evolucionat. “Hem tingut els atemptats, hi ha hagut un augment de la violència. Abans no vèiem tants policies amb armes llargues. Ara aquesta situació l’hem normalitzada”, considera.

Segons els Mossos, el nou patrullatge fa que les unitats d’ordre públic siguin el segon cercle de suport a les patrulles de seguretat ciutadana. “Tenim la capacitat d’adaptar-nos a les necessitats. Això dóna valor. Si no hi ha servei en ordre públic, no trenquem l’ARRO ni la BRIMO, però adaptem el patrullatge a les necessitats que tenim”, defensa Estela.

Els Mossos expliquen que han dissenyat el nou patrullatge pensant en l’ARRO, però també es tindrà en compte les unitats de la BRIMO. El dispositiu, segons Estela, s’ha acordat amb els comandaments d’ordre públic. Els caps de l’ARRO havien reclamat vehicles grans per a incorporar el material d’autoprotecció, com els escuts i els cascs, i és per això que patrullen amb tot-terrenys Toyota Land Cruiser, i no pas amb Seat Ateca o Arona, que són els cotxes patrulla que més es poden veure.

Un model del Toyota Land Cruiser que fan servir l’ARRO i la BRIMO durant el patrullatge (fotografia: ACN / Laura Busquets).

En les unitats d’ordre públic, hi ha hagut certes objeccions i dubtes sobre l’aplicació. Imma Viudes, portaveu del sindicat SAP-FEPOL, el majoritari del cos, explica que els agents consideren que els manca entrenament i capacitat per a treballar en determinades tasques. També creuen que amb el nou patrullatge hi ha més presència visual, però menys impacte, i es respira una sensació de “malbaratament d’unitats especialitzades”. “Pensen que ells tenen unes funcions que queden sacrificades per a tenir més agents als carrers, o perquè hi hagi la sensació que hi ha més indicatius”, assenyala Viudes. Segons el sindicat, cal fer més formació, potenciar les unitats de seguretat ciutadana i fer més concursos d’ARRO i BRIMO.

Estela, per una altra banda, diu que el balanç extern i intern del nou patrullatge és positiu i que els batlles destaquen que la presència de les unitats convenç els ciutadans. “Guanyem més visibilitat, hi ha més activitat policial i podem ajudar a fer més prevenció i a reduir la delinqüència. Hi ha més impacte visual, hi ha percepció de seguretat”, diu el comissari.

La prova pilot del nou patrullatge es va fer a començament de febrer a les Terres de Ponent. Al març va aterrar al Camp de Tarragona, a l’abril a la Regió Policial de Girona i més tard a la Metropolitana Nord i Sud. És previst que s’acabi aplicant a la resta de regions i que el cos es pugui dotar de més vehicles, segons Estela.

A començament de maig, membres de la prefectura, com ara Estela mateix, es van reunir amb sindicats dels Mossos per a explicar el pla de present i futur de l’ARRO. La reunió fou motivada per l’agressió a sis agents, ferits per cops de bastons i per llançaments d’objectes, després d’una baralla multitudinària al barri de la Mariola de Lleida, a final d’abril. Aquest nou patrullatge també és una de les qüestions clau en matèria de seguretat que la consellera d’Interior, Núria Parlon, trasllada als batlles.

Reforç del dispositiu antiterrorista

Estela assenyala que el nou patrullatge permet d’actuar en diverses situacions i combatre tota mena de delictes, com el del patrimoni o domicilis. Diu que a les Terres de Ponent van ser de gran ajut, sobretot a l’horta de Lleida; i que a Salou disposar de tres vehicles permet, sense trencar la unitat, de cobrir tot el passeig Marítim.

A més, el comissari està convençut que el nou patrullatge ajuda a reforçar el nivell d’alerta terrorista, que d’ençà de l’any 2015, després dels atacs d’Estat Islàmic del 13 i 14 de novembre a París, el nivell és de 4 sobre 5. Això ja implica un augment dels controls d’accés en grans actes i la mobilització d’unitats policíaques amb arma llarga en infrastructures essencials, punt estratègics i llocs en què hi ha més afluència de gent. En cas d’algun atac, segons Estela, tenir trinomis amb armes llargues servirà per a reaccionar ràpidament.