L’ex-conseller de Drets Socials Carles Campuzano ha afirmat que el cas de la menor sota la guarda de la Generalitat víctima d’una trama de prostitució i pederàstia no li va “arribar a la taula” perquè era un cas que va es va produir el 2021 i ja es va intervenir aleshores. En declaracions al 324, ha recordat que ell va entrar com a conseller l’octubre del 2022 i que durant la seva etapa solament es va produir la compareixença de premsa policíaca per explicar el cas, el juny del 2024. Ha afegit que sí que li consta que la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) feia la feina de “seguiment”. Ha afirmat que, tot i la necessitat d’afrontar reptes, no hi ha una situació de “desgavell” a la DGAIA i que el sistema funciona raonablement bé.

Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”

En el cas concret de la jove sota la guarda de la DGAIA, Campuzano ha recordat que va entrar en el sistema el maig del 2021 i l’octubre del mateix any els educadors van detectar que hi havia algun “problema i ho van posar en coneixement de la DGAIA, i aquesta dels Mossos d’Esquadra. És això, ha assegurat, el que va permetre “destapar” la xarxa. “Un cop entra en guarda, es triguen cinc mesos a detectar que hi ha un problema”, ha manifestat. A més, ha recordat que hi ha una vintena de víctimes més d’aquesta trama, que no es troben sota la protecció de la DGAIA.

Ha explicat que durant la seva etapa al capdavant de la conselleria va consolidar el model Barnahus contra els abusos a menors, que va permetre detectar l’any passat gairebé tres mil suposats casos. L’ex-conseller ha insistit que el “gruix” d’aquests casos no són de menors que estan sota la protecció de la DGAIA. És per això que ha insistit que no es pot dir que sigui “habitual” que hi hagi abusos entre els menors sota la protecció de la Generalitat.

L’ex-conseller ha coincidit en el diagnòstic de la síndica de greuges sobre la necessitat d’incrementar la prevenció i les famílies de l’acollida. Sobre el primer tema, ha apuntat, però que aquesta prevenció s’ha de fer majoritàriament des dels municipis, que és on hi ha el contacte directe amb les famílies i les problemàtiques inicials que presenten. Sobre la necessitat de tenir més famílies d’acollida, ha assegurat que durant la seva etapa ho van intentar i ha reconegut que és complicat.

En tot cas, ha dit que a principis del 2023 el seu equip va presentar un pla de millora del sistema de protecció a la infància i ha esperat que l’actual govern pugui donar continuïtat a alguns projectes que ells van presentar, com les famílies acollidores professionalitzadores, o la millora de les condicions laborals dels treballadors.

Crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes

D’altra banda, s’ha mostrat crític amb l’informe de la Sindicatura de Comptes en què s’alertava de disfuncions en els contractes pel servei dels centres de menors entre el 2016 i el 2020. Segons el conseller, aquest informe “obvia” el temps que la consellera Dolors Bassa va ser empresonada i que el seu successor no va assumir el càrrec fins a la primavera del 2018. Ha afirmat que durant aquest temps la responsable de la signatura per renovar els contractes “era Dolors Montserrat” perquè la Generalitat estava intervinguda i ha afegit que també s’obvia que el 2020 va tenir lloc la pandèmia de la covid. Per això, critica que s’elaborés l’informe “obviant” aquestes situacions i ha recordat que el parlament “per primera vegada” no va avalar l’informe.

La diputada de Vox al parlament de les Illes, Idoia Ribas, ja no és afiliada al partit i ha dit que no descarta d’abandonar el grup parlamentari si persisteixen les actituds que qualifica d’“assetjament, acorralament i mobbing”. Ribas va tramitar la baixa de Vox el 29 d’abril, però continua al grup parlamentari i diu que, de moment, pensa votar igual que la resta de diputats de la formació. “No conec el sentit del vot del grup fins al moment mateix de la votació, quan Manuela Cañadas aixeca la mà”, ha dit en declaracions a Europa Press. També ha avisat que no votarà mai en contra dels seus valors i que, si arriba el cas que el grup faci un anunci que no comparteixi, votarà segons el seu criteri.

Ha recordat que no és un cas únic dins la formació: “Hi ha altres diputats que han deixat Vox i continuen als grups parlamentaris”, com ara Carlos Verdejo, diputat a l’assemblea de Ceuta. És la tercera baixa al partit entre els diputats de Vox a les Illes, després de les de Xisco Cardona i Agustín Buades. Ribas ha criticat que Vox prioritzi “els interessos nacionals per damunt dels ciutadans de les Illes” i ha assenyalat que la ruptura del pacte amb el PP es va justificar amb “l’excusa de l’acollida de menors estrangers no acompanyats”, una qüestió que, segons que diu, no és competència del govern sinó dels consells insulars.

El grup parlamentari de Vox, per la seva banda, ha assegurat que no ha rebut cap comunicació formal i que “tot continua igual”. Ara com ara, el PP i Vox tenen 30 diputats de 59, després d’haver-se donat de baixa tres diputats de Vox, sumats a la desvinculació de Llorenç Córdoba de Sa Unió, que continua votant amb el PP, malgrat ser no adscrit. Així i tot, la majoria absoluta queda sota mínims a les portes de negociar el pressupost de 2025.

Un grup d’espies informàtics, conegut com a Careto (o The Mask), descobert fa més d’una dècada per l’empresa de ciberseguretat russa Kaspersky, pot haver estat una operació encoberta del govern espanyol. Ho revelen fonts internes de la mateixa companyia, citades pel portal TechCrunch, que diuen que els investigadors van concloure que aquest grup operava a les ordres d’institucions espanyoles.

El grup va ser detectat per primera vegada el 2014, quan Kaspersky va identificar una activitat sospitosa en una xarxa governamental cubana. Això els dugué a descobrir un programari maliciós molt sofisticat, capaç de robar dades confidencials, enregistrar converses privades i capturar tecleigs, entre més funcions pròpies d’espionatge d’estat.

Careto va fer servir tècniques de pesca electrònica (phishing), camuflades sovint darrere notícies falses de diaris espanyols com ara El País, El Mundo i Público, per infectar ordinadors de tot el món. El programari estava actiu, pel cap baix, d’ençà del 2007, i es va emprar per atacar governs, empreses energètiques, investigadors i activistes.

Una operació amb segell espanyol

La pista principal que va dur els investigadors a atribuir Careto al govern espanyol va ser l’activitat intensa a Cuba, on hi havia una quinzena de membres d’ETA refugiats. La presència d’un “pacient zero” cubà infectat va activar les alarmes. Segons un ex-treballador de Kaspersky, aquest objectiu no era casual: “Sabíem perfectament qui ho feia. No hi havia cap dubte raonable.” Més fonts de la mateixa empresa confirmen que internament es creia fermament que el grup operava per a Espanya.

Els indicis anaven més enllà. El codi del programari contenia expressions com “Caguen1aMar”, una vulgaritat d’ús exclusiu en castellà d’Espanya. I Kaspersky va difondre en la seva anàlisi una il·lustració d’una màscara amb banyes de brau, castanyoles i els colors vermell i groc de la bandera espanyola. Tanmateix, l’empresa no ha fet cap atribució oficial. “Tenim una política estricta de no fer atribucions públiques”, explica un altre ex-treballador. La portaveu de Kaspersky, Mai Al-Akkad, ha reiterat que no responien sobre atribucions. El Ministeri de Defensa espanyol ha refusat de fer declaracions i el govern cubà no ha contestat les preguntes de TechCrunch.

Espionatge a escala internacional

L’activitat de Careto va deixar víctimes en trenta-un estats. Segons els informes tècnics de Kaspersky, a més de Cuba, es van detectar infiltracions a institucions públiques i privades del Marroc, Algèria, Líbia, França, el Regne Unit, Veneçuela, Colòmbia i el Brasil. En aquest darrer cas, coincidia amb la voluntat del govern espanyol d’obtenir un contracte per a la construcció d’un tren d’alta velocitat entre Rio de Janeiro i São Paulo.

També va ser significatiu l’espionatge a Gibraltar i a organitzacions establertes a l’estat espanyol. A més de Windows, Careto tenia capacitat d’infecció per a ordinadors Mac i Linux, i fins i tot dispositius Android i iPhone. Podia activar micròfons sense avís visible i robar documents, contrasenyes, claus de xifratge PGP i configuracions de VPN.

El retorn d’un vell conegut

Després de la publicació de l’informe del 2014, Careto va desmantellar la seva infrastructura. “Van eliminar sistemàticament i molt de pressa totes les proves. No es pot fer si no estàs preparat”, diu una de les fonts. Però, segons Kaspersky, el grup va reaparèixer el 2022 i el 2024 amb atacs a institucions de l’Amèrica Llatina i l’Àfrica central. Els nous atacs tenien característiques tècniques molt semblants a les del Careto original. Tot i això, Kaspersky diu que no ha pogut confirmar amb certesa quin govern hi havia darrere. Segons el seu investigador Georgy Kucherin, del punt de vista tècnic és impossible de saber-ho, però “és clarament un estat”.

Kucherin i el seu col·lega Marc Rivero López han descrit les operacions de Careto com “obres mestres”. Diuen que, tot i la seva mida petita, el grup destaca per sobre de gegants com el Lazarus Group de Corea del Nord o l’APT41 xinès per la seva complexitat tècnica.

La mostra titulada “La censura és la comissària d’aquesta exposició” a Andorra ha estat cancel·lada hores després d’haver-se inaugurat a l’Espai Caldes. Segons que ha explicat el Museu de l’Art Prohibit en un comunicat, poc abans de fer-se l’acte, la cònsol major del comú d’Escaldes-Engordany, Rosa Gili, ha fet despenjar la portada que la revista satírica francesa Charlie Hebdo va publicar una setmana després d’haver rebut un atac gihadista, l’any 2015.

El comú atribueix la cancel·lació de l’exposició a “motius de seguretat nacional”, acció que el museu ha criticat, perquè diu que no es pot admetre que es prohibeixi una obra sense que perjudiqui tota la col·lecció.

El comú d’Escaldes ha explicat que estaven compromesos amb la llibertat d’expressió i amb el foment d’una cultura crítica, però han matisat que sempre dins un marc que garantís la seguretat i el benestar col·lectiu. Sobre això, al·leguen que han pres aquesta determinació tenint en compte el context d’alerta terrorista elevada que hi ha tant a l’estat francès com a l’espanyol, a més de la proximitat amb el començament dels Jocs dels Petits Estats, dilluns.

També han argumentat que mantenir l’exposició podia representar riscs que calia evitar per responsabilitat institucional. Finalment, han afegit que s’havia informat de la decisió al govern d’Andorra i a la policia i han lamentat els inconvenients que aquesta mesura pogués ocasionar.

Per la seva banda, el comissari de la mostra i director artístic del museu, Carles Guerra, ha apuntat: “Quan jo com a curador poso la portada de Charlie Hebdo al costat de les fotos de les víctimes dic que això forma un cos únic. Treure la portada és treure-li alguna cosa a les fotos de les víctimes. I així, amb tota l’exposició.”

El jutjat d’instrucció número 3 de Madrid investiga per primera volta alts càrrecs sanitaris del govern d’Isabel Díaz Ayuso per la gestió de les residències durant la pandèmia, on van morir milers de persones. Els investigats, Carlos Mur i Francisco Javier Martínez Peromingo —han estat citats el dilluns vinent—, van signar els protocols que impedien de traslladar avis de les residències als hospitals durant les primeres setmanes de la pandèmia. La causa parteix de la denúncia de desenes de familiars de residents morts.

Mur era director de Coordinació Sociosanitària de la Comunitat de Madrid quan va esclatar la pandèmia, el març del 2020, i va ser qui va firmar un protocol que va impedir de traslladar a l’hospital milers de residents malalts pel simple fet d’anar en cadira de rodes o tenir deteriorament cognitiu.

Martínez Peromingo era el coordinador del “protocol tècnic”, que complementava el primer a l’hora d’especificar com s’havia d’executar, i que va substituir Mur com a director de Coordinació Sociosanitària el maig del 2020.

L’1 d’abril, el jutjat d’instrucció número 3 de Madrid va decidir de reobrir la causa —que s’havia arxivat de manera provisional fa gairebé 3 anys— arran d’una petició de la fiscalia.

El polític i escriptor Ignasi Riera i Gassiot s’ha mort a vuitanta-cinc anys, segons que han explicat a VilaWeb fonts de la família. Nascut a Barcelona el 5 de gener de 1940, va combinar durant dècades la carrera política amb una trajectòria literària i intel·lectual. Nebot del poeta Joan Oliver, es va formar en filosofia i teologia i va començar a fer de professor a l’Escola Tècnica Professional del Clot.

Riera va militar al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i fou regidor de Cultura de l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat (Baix Llobregat) durant quinze anys, del 1979 al 1994. També va ser diputat al Parlament de Catalunya per Iniciativa per Catalunya en dues etapes: del 1988 al 1992 i del 1995 al 1999. D’ençà del 2003 vivia a Madrid.

Paral·lelament, va tenir una carrera literària prolífica i diversa. Va escriure més de trenta obres, tant de narrativa com d’assaig, i va rebre reconeixements com el premi Andròmina de narrativa per Honorable míster R (1980) i el premi Ramon Llull per El rellotge del pont d’Esplugues (1984). L’any 2002, l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya li atorgà el premi Lliri. Va ser també un destacat traductor del pedagog Célestin Freinet, de qui va introduir l’obra al català.

Riera va col·laborar amb mitjans com Serra d’Or, el Temps, Nous Horitzons, Taula de Canvi, el Punt i El País. Va ser secretari general de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) del 1983 al 1991 i va tenir una presència constant com a conferenciant i tertulià.

Avui, 23 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Noemí Pereda: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat” 
• ‘La tertúlia proscrita’: Marchena s’ha enfadat? 
• Aquell home valent que va defensar el català a crits a la plaça Major de Palma I Editorial de Vicent Partal
• L’operació Marchena esclata: el monstre ara vol devorar Pedro Sánchez 
• Per a lluitar contra l’extrema dreta cal limitar la immigració, diuen el New York Times i Keir Starmer I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• L’alegria que necessitem I Mail obert de Núria Cadenes 
• Pilar Arnau: “A partir de la detenció, Josep Maria Llompart va fer un canvi” 
• Tot allò que cal saber del tiroteig a Washington de dos treballadors de l’ambaixada d’Israel 
• Oriol, Eduard i Mateu: tres amics que han rigut i plorat junts 
• Esther: “Sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc” 
• Trump ha fet créixer les exportacions catalanes! I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La Fundació.cat i la Fera han impulsat Llista, el primer rànquing que classifica i reconeix els creadors de contingut que utilitzen el català com a llengua principal a les xarxes socials. La plataforma té com a objectiu de donar visibilitat i establir una eina, seguint el model de l’EGM dels mitjans, que mesuri l’impacte real dels perfils a TikTok, Instagram i YouTube. “Per primera vegada sabrem quin és l’estat de la llengua a les xarxes més enllà de la intuïció”, afirma Albert Lloreta, membre de la plataforma, en declaracions a l’ACN.

Els rànquings de Llista.cat es basen en un algorisme propi que analitza dades de TikTok, Instagram i YouTube. Per aconseguir les mètriques, els impulsors han cercat els creadors de forma manual i han tingut en compte tres variables principals: l’abast (nombre de visualitzacions), la qualitat (interaccions com m’agrades i comparticions) i el debat (comentaris generats). A partir dels indicadors, cada creador rep una puntuació total i un índex de rellevància sobre 1.000 punts, que determina la seva posició dins de la seva categoria. La plataforma organitza els creadors en dues grans classificacions: els ‘Líders’, que són els perfils més consolidats i influents, i els ‘Emergents’, que destaquen pel seu creixement recent i potencial. A més, el web permet navegar per categories com ‘Educació’, ‘Estil de vida’, ‘Cultura’, ‘Esports’ o ‘Salut’, i consultar el perfil detallat de cada creador amb les seves mètriques actualitzades mensualment.

Una llista dinàmica més enllà dels “cinc noms de sempre”

Malgrat la percepció que els rànquings contribueixen a posicionar els creadors més consolidats, el president de La Fera, Albert Lloreta, afirma que han treballat perquè les dades ofereixin una llista dinàmica. “Els creadors de contingut que un mes han fet més impactes no sempre són els creadors amb més seguidors”, assegura. I confia en el fet que la plataforma oferirà un entorn ‘divers’ més enllà dels “quatre o cinc noms de sempre”.

Per formar part del rànquing, els perfils han de complir diversos criteris: publicar majoritàriament en català, tenir una activitat regular i recent, aportar contingut amb una proposta pròpia —sigui creativa, divulgativa o reflexiva—, i no ser perfils institucionals o purament comercials.

La voluntat dels impulsors és que l’eina sigui “útil” per a les marques i administracions que ja invertien en el sector digital en català, però també per aquelles que no s’atrevien perquè no sabien per on començar. “Descobriran noves veus que potser no sabien que tenien tant d’impacte, i nosaltres fem la feina d’ordenar-los perquè sigui més fàcil”, assegura Lloreta.

La plataforma s’ha presentat aquests dijous a la tarda a la Casa Rius de Barcelona, en un acte que ha comptat amb la participació de diferents agents de l’ecosistema digital, com agències, creadors de contingut, marques i projectes.

Exposició Zurbaran (sobre) natural - Lloc: Sortida de la Riera davant del CC Calisay

Josep Maria Llompart va nàixer avui fa cent anys i va morir en fa trenta-dos, massa jove. Entre aquestes dues dates, va fer una cosa que no sempre fem els catalans: va ser coherent. Coherent amb ell mateix, coherent amb la seua cultura, coherent amb el seu país. I aquesta coherència –tan escassa i tan necessària– és la millor lliçó que avui, quan tot d’institucions s’aboquen a celebrar-lo, podem reivindicar d’ell.

Llompart va viure en una època difícil –frase que, en realitat, fa segles que ens escau gairebé a tots els catalans conscients de ser-ho. Però ell va decidir que les dificultats no podien ser una excusa per a la passivitat ni per al conformisme. I va entendre, i ens va explicar, una cosa molt simple i molt complicada alhora: que el país el fem nosaltres. No els altres. Nosaltres. Un per un, dia a dia, cadascú en el seu indret i sempre amb els nostres actes o les nostres renúncies, amb les nostres comoditats o els nostres compromisos.

Aquesta consciència el va dur a assumir tot de responsabilitats. Va ser poeta, és clar. Va ser professor, activista, organitzador; polític quan calia ser-ho. Va presidir institucions, va fundar entitats, va lluitar contra la dictadura i contra aquesta democràcia ètnica que hem de suportar. Sabia que la cultura no és un ornament, sinó una eina. I que les eines serveixen per a construir.

Per a molts de nosaltres el seu moment més icònic i recordat va ser el 29 d’octubre de 1979 a la plaça Major de Palma. Llompart llegia en nom de tots els convocants el document de la Diada per l’Autonomia i quan va dir “llengua catalana” un grupuscle feixistoide i gonellista es va posar a cridar a la primera fila: “Mallorquí! Mallorquí! Mallorquí!” Intentaven de trencar així la unitat del poble que tot just havia eixit del franquisme, sembrar la divisió entre els demòcrates i atacar i deslegitimar els qui havien fet més per Mallorca en el temps més fosc.

A València els blavers franquistes provaven de fer això mateix i de la mateixa manera, però allí van aconseguir d’acovardir tant la gent que encara avui molts no s’atreveixen a dir la llengua pel seu nom. Tanmateix, Llompart, a Mallorca, va marcar la diferència. Amb aquell aire de professor savi que tenia, lluny d’acovardir-se, va començar a alçar la veu cridant: “Català! Català! Català!” Ho féu amb passió, amb valentia, brandant a l’aire els papers on duia escrit el discurs i insistint fins que la plaça va rompre a aplaudir i va fer callar els provocadors. Llompart sabia –i ho va dir després per si no havia quedat clar amb la seua actitud– que els eufemismes són el començament de la rendició. I que quan renunciem al nom de les coses renunciem a les coses mateixes. Personalment, no oblidaré mai aquella lliçó magistral que tant em va marcar de jove.

Com tampoc no oblidaré els seus versos. Sobretot aquells en què Llompart ens recorda:

Les paraules
han madurat dins mi com una fruita.
Ara sóc d’elles i potser dels homes.
Perquè els mots que altre temps jo no sabia
m’han abocat al poble.

És molt difícil d’explicar millor quin és el miracle únic que la llengua catalana és capaç de fer: ens aboca al poble. Ens fa poble, perquè les paraules, en aquest país nostre fet de planes i illes, no són solament instruments de comunicació, sinó el cor de la nostra voluntat col·lectiva.

Fet i fet, aquest és, em sembla, el llegat de Llompart que cal que tots celebrem avui quan recordem els cent anys del seu naixement a Palma: l’honradesa personal, la valentia, la coherència, la demostració que cada ciutadà és responsable del destí col·lectiu, que no hi ha excuses per a la passivitat. Que el país el fa tota la gent que decideix d’assumir la seua part de responsabilitat, sense preguntar-se si això té preu o causa incomoditats, i sense acovardir-se de seguida.

 

PS1. Precisament avui, i per això, publiquem una entrevista a Pilar Arnau, la biògrafa de Josep Maria Llompart, que ara prepara un altre llibre sobre ell. En aquesta entrevista de Sebastià Bennasar, Arnau repassa les vicissituds de la vida d’aquest home fonamental per a entendre els Països Catalans contemporanis.

PS2. El govern de Catalunya vol girar full ràpidament de l’escàndol de la DGAIA i s’ha abocat a un reguitzell de declaracions i promeses poc assenyades, segurament amb la pretensió que es calmen les aigües pel pas del temps. Noemí Pereda, doctora en psicologia clínica i de la salut per la Universitat de Barcelona, catedràtica de victimologia i directora de l’equip de recerca GReVIA, sap bé de què parla i en aquesta entrevista de Clara Ardévol ho deixa clar: “No és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat”.

PS3. Com cada dijous, hi ha La tertúlia proscrita, aquesta setmana amb la presència també de Josep Nualart Casulleras, per a parlar del nou llibre del jutge Marchena i del seu, Tres dies d’agost, el primer de la col·lecció de Llibres de VilaWeb. Vegeu el vídeo de la tertúlia.

PS4. VilaWeb necessita els subscriptors per a sobreviure. És tan senzill com això. No depenem dels diners públics ni tenim al darrere cap gran empresa o milionari. Simplement us demanem que, si creieu que és necessari un diari nacional dels Països Catalans, penseu en la possibilitat d’ajudar-nos. Us en podeu fer subscriptors en aquesta pàgina o bé fer una donació única –que ara també accepta el Bizum com a sistema de pagament– en aquesta pàgina. Gràcies.

Manuel Marchena no se’n va anar. Aviat farà mig any, al desembre, que es va acabar el seu mandat de president de la totpoderosa sala segona del Tribunal Suprem espanyol, i la pugna entre el sector afí al PSOE i l’afí al PP en l’òrgan de poder dels jutges per a designar-ne el substitut encara dura. Mentrestant, el president en funcions és, per antiguitat, Andrés Martínez Arrieta –el candidat que, de fet, proposa el bloc més conservador– i Marchena continua com a magistrat d’aquesta sala, on manté viva la seva influència. Ell, que ha estat l’arquitecte de la deriva retalladora de drets socials i d’intervencionisme polític del Suprem, malda per servar la influència i el poder més enllà del seu mandat. Per això ha publicat un llibre adreçat al gran públic, La justicia amenazada (Espasa), i ha fet una ronda d’entrevistes pels mitjans que li són més afins; vol llançar un missatge de ressonàncies aznarianes, allò de “el que hi pugui fer res, que ho faci”. El moment és ara, quan s’acosta el punt decisiu per a la resolució de l’amnistia al Tribunal Constitucional i quan té declarada la guerra contra el fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, per mirar de fer caure la torre que vetlla per Sánchez en els darrers moviments de la partida.

Al llibre, Marchena no esmenta noms ni casos judicials concrets que hagin passat per les seves mans, ni tan sols el judici contra els dirigents independentistes pel Primer d’Octubre. A les entrevistes que ha fet ho justifica dient que, per responsabilitat, no ho pot fer, i que no és un llibre contra ningú. Però tant el llibre com les declaracions subsegüents contenen missatges enverinats contra els qui considera els seus enemics. I el fiscal general de l’estat és a qui toca més el rebre.

De fet, el primer capítol duu el títol d’aquella frase de Pedro Sánchez –“I de qui depèn la fiscalia?”– en una entrevista radiofònica quan mirava de justificar per què es veia amb cor de prometre en campanya electoral que portaria Puigdemont extradit a l’estat espanyol, si això depenia, en primera instància, de la fiscalia. I en el capítol, Marchena s’afanya a destacar l’encausament que ell mateix va decidir d’obrir contra García Ortiz per revelació de secrets, quan diu que la mala imatge de la fiscalia com a part no independent s’agreuja amb casos com aquest.

Marchena escriu: “Algunes imatges que acompanyen les notícies sobre l’exigència de responsabilitats penals a un fiscal general de l’estat, amb independència del desenllaç que pugui tenir el procediment obert, enforteixen la sensació de crisi institucional i enforteixen la idea que ha de canviar alguna cosa.” I més endavant encara diu: “L’experiència indica que la imparcialitat del fiscal general de l’estat té molt a veure amb el seu tarannà personal.”

La guerra particular de Marchena i de la sala penal del Suprem contra el fiscal general de l’estat no es pot entendre sense tenir en compte l’independentisme català i, més concretament, la llei d’amnistia. Perquè García Ortiz va imposar –jeràrquicament, ho pot fer– als fiscals del Suprem una posició favorable a l’amnistia dels exiliats, començant pel president Carles Puigdemont. Això va desencadenar una guerra dins la cúpula de la fiscalia, que en va sortir dividida; Marchena també la recull al llibre i la posa d’exemple de manca d’imparcialitat del fiscal general, i de debilitat de la institució. Marchena i Llarena van acabar tombant el criteri d’Álvaro Ortiz i van desobeir la llei d’amnistia denegant-la als acusats i perseguits per malversació. I el jutge encara s’hi rabeja, quan diu en el llibre que això hauria de situar el fiscal general “davant del mirall de la seva responsabilitat.”

Havent llançat aquests dards, Marchena afegí en l’entrevista que li va fer El Confidencial: “No puc fer cap valoració. Seria una insensatesa per part meva. No hi ha cap destinatari concret de les meves crítiques.” Però no és pas així, perquè els destinataris són ben evidents. També quan desqualifica tots els dirigents polítics independentistes que l’han acusat d’aplicar la lawfare contra ells. Perquè l’entrevistador, José Antonio Zarzalejos, li ho dóna mastegat quan li demana: “De què és símptoma aquesta amenaça d’atribuir la lawfare a la justícia? De populisme, d’autocràcia, de deslleialtat amb el sistema constitucional, de prepotència dels governs?” I ell respon: “Se’m fa difícil de trobar paraules més adequades que les que vostè utilitza en la seva pregunta. De tot això, n’és símptoma.”

Marchena no perdona a Sánchez el pacte amb l’independentisme per l’amnistia; que, en canvi de romandre en el poder, volgués rematar amb l’amnistia de Puigdemont un procés de tancament de la carpeta catalana que havia començat amb els indults i la reforma del codi penal. És la gran obsessió de Marchena i del Tribunal Suprem, no haver pogut atrapar Puigdemont i no haver pogut mantenir el càstig més dur possible contra tots els altres dirigents del procés. El jutge se’n lamenta, també, per raons estructurals, perquè considera que hi ha un excés d’aforaments de dirigents polítics.

En l’entrevista del diari El Mundo, li diuen: “No creu que la legió d’aforats que presenta el sistema abona la desafecció ciutadana, que ho considera un privilegi anacrònic?” I ell respon: “Coincideixo plenament amb vostè.” I, amb la impossibilitat d’extradir Puigdemont en ment (i també quan ha estat eurodiputat), afegeix: “Em sembla molt significatiu que en la Unió Europea s’hagi creat també una legió de representants polítics aforats. L’aroma de privilegi és molt intensa.”

La guerra contra el fiscal Ortiz i contra Sánchez té molt a veure amb aquesta frustració. Al president espanyol, el monstre que va ajudar a crear fa sis anys, ara el vol devorar. Perquè Pedro Sánchez va beneir-lo just abans que comencés el judici contra el procés; fou el desembre del 2018, quan va esclatar l’escàndol d’aquell WhatsApp que va circular entre els senadors del PP i que deia que, amb Marchena de president del CGPJ, podrien controlar “per darrere” la sala segona del tribunal. El fet que s’esbombés va fer que Marchena es fes enrere. Però allò va servir perquè tant el PP com el PSOE emblanquissin un jutge, el president de la sala penal del Suprem, que ja tenia un historial sinistre sobre el respecte dels drets humans, just abans de començar el judici contra el procés que ell mateix havia de presidir.

Pedro Sánchez va lloar-lo, aleshores: “Em sembla que la seva renúncia demostra que encertat que era el nom, perquè quan s’ha vist que posaven en qüestió la seva imparcialitat i la seva professionalitat ha renunciat a aspirar al càrrec.” I va lamentar que s’hagués perdut “una persona de tant de prestigi i categoria per a presidir l’òrgan dels jutges.” Ara aquest gran jutge li té la guerra declarada.

Arran d’un procés de dol per la pèrdua del pare i la decisió d’anar a teràpia naix el segon disc d’Esther, Tot comença. Amb aquest treball, la cantant de Vinaròs (Baix Maestrat) renova el seu estil i fa un pas endavant cap a una sonoritat més enèrgica, alhora que les lletres parlen obertament amb una profunditat emocional esquinçadora. Aquella xiqueta que va començar classes de música a quatre anys i que d’adolescent penjava vídeos a YouTube de cançons sobre el fet que li agradava cantar –tot i les burles de molta gent–, tenia clar que havia de continuar per aquell camí. Ara, a vint-i-sis anys, es consolida com una de les veus pop referents en el panorama actual.

—Amb Tot comença hem vist una renovació musical, però sembla que també és una renovació emocional. Com heu viscut la creació d’aquest disc?
—El disc parla realment d’una etapa vital que he passat, és totalment autobiogràfic. Com dic sempre, el meu projecte musical és el meu projecte vital, i per a mi no té gens de sentit separar-ho. Tot aquest procés que he fet de creixement personal s’ha vist reflectit tant en les lletres de les cançons, com en les melodies, en el gènere, perquè necessitava contar una cosa molt concreta. La música m’ha ajudat molt a reajustar-ho i a contar-ho.

—Les lletres parlen de vulnerabilitat, d’autoacceptació… Us heu despullat del tot, en aquest disc?
—Sí, abans deia que em despullava molt en les cançons, que era molt transparent, però quan vaig fer aquest disc em vaig adonar de quan era realment vulnerable. Em feia forta en la meua vulnerabilitat, i ho contava. En aquest disc parle dels que han sigut els pilars fonamentals de la meua vida i com s’han vist afectats per un procés de dol. És l’amor, però també és la relació amb ma mare, la relació amb mon pare, la meua relació amb mi mateixa, el fet de començar a anar a teràpia, la meua relació, fins i tot, amb el meu projecte musical i com ha sigut per a mi gestionar les expectatives en un moment en què no podia donar-ho tot de mi. I com això s’ha anat reajustant.

—Quin paper ha tingut la teràpia?
—El cent per cent. “Tot comença”, el primer senzill, parla d’eixa mà que porte a l’esquena, i és la meua psicòloga, de com ha sigut el fet de començar a estar acompanyada en aquest procés d’estar millor. Ha sigut vital i sense una teràpia al costat no hauria pogut fer aquest disc.

—Recentment, algunes artistes més també han parlat de la salut mental als discs…
—Sí, n’hem parlat, de fet. Per desgràcia, hem hagut de revisar-nos tota l’estona perquè posen el punt de mira en tu, has d’estar a l’altura i si ets aquí t’ho has de merèixer. Tot aquest tema ha fet molt. Per a les dones que contem les coses que ens passen en les nostres cançons, perquè és l’únic que sabem fer, hi ha una cosa molt clara i molt necessària que és la teràpia, per a fer-ho de la millor manera possible sense ferir-nos, fer-nos fortes des de la nostra vulnerabilitat i fer música que sone real.

La Maria: “La música em cura el cervell, m’ajuda a transitar el dolor, les ruptures”

—Es parla que aquest disc és un punt d’inflexió en la vostra trajectòria. Ho sentiu així?
—Sí, i veient la rebuda més encara. El projecte va nàixer el 2021 amb una confiança tremenda del meu equip cap a les cançons que feia, i vam construir una cosa que respectava molt el moment en què érem. Quan vaig començar, no tenia una banda al darrere que podia tocar aquestes cançons, era una cosa molt més acústica. Després, en el primer disc, vam començar a reconfigurar i a pensar què volíem fer, com volíem sonar, i a buscar aquesta sonoritat. I en aquest disc crec que ja l’he trobada. Ara que el projecte ja té un poquet de bagatge, sí que note que és un abans i un després. També m’he pogut desenvolupar més com a protagonista de tot, en el sentit que abans no tenia ni idea de com funcionava res i ara també sóc jo qui pren certes decisions, no sols en l’àmbit musical. Això també m’ha ajudat molt a construir-me no només com a música, sinó com a creadora.

—Entenc que aquests sons més enèrgics també parteixen d’aquest apoderament arran de la teràpia.
—Fent teràpia he après que puc ser rabiosa i que puc sentir ràbia, que era una emoció que tenia supercontinguda. I aquest so m’ha ajudat molt a poder fer lletres que parteixen de la ràbia. I està bé ser rabiosa, apoderar-me amb la ràbia, igual que m’apodere amb la tristesa o la vulnerabilitat. I sóc la mateixa Esther tot el temps, però sent diferents emocions. Justament, “Torno a mi” és una cançó en què parle molt d’això, sobretot en els directes. Brindem per nosaltres mateixes, hem estat tota la vida al servei de la resta, brindem pel nostre apoderament, per la nostra essència de qui som i per haver-nos atrevit a apoderar-nos. Que no és fàcil. Parlem molt de l’apoderament, però que difícil que és eixe procés que et porta a tu mateixa, a reconstituir-te, revisar-te… Molta gent no s’hi atreveix i és normal, perquè és dur.

—Parleu de l’ansietat, i precisament sou una cantant que connecteu molt amb el públic més jove. Penseu que és el reflex d’una generació?
—Supose que sí. Quan era xicoteta, anar a teràpia era com una cosa de gent molt desequilibrada, només hi anaves si estaves boig… Recorde aquests missatges a l’escola. I quan entre a la universitat, qui no va a teràpia és qui no es vol cuidar. Recorde que al principi escrivia cançons que anaven sobre salut mental i mai havia anat al psicòleg perquè pensava que no era una cosa per a mi. Llavors, ha sigut molt bonic poder parlar de la meua salut mental en les meues cançons, perquè he vist com ha sigut tot el procés de no anar a teràpia, de començar-hi a anar, i de ja haver fet un any i mig de molt de treball. És necessari donar-hi visibilitat. Però també és necessari donar-n’hi des de la crítica. He pogut anar a teràpia perquè m’ho he pogut permetre i perquè he tingut una família que ha pogut donar-me suport. Quan parlem d’això, també és important parlar que, per desgràcia, és un privilegi i no ho hauria de ser. No només hem de contar-ho, sinó analitzar-ho i fer eixa crítica constantment. No puc dir-li a una xiqueta de dotze anys que passa una mala època “vés al psicòleg”, no és així tampoc. Quan tenim un micro en la mà, hem de fer aquesta tasca de revisar. No només cantar-ho, sinó explicar-ho bé.

—Us consolideu com una de les veus referents del pop al País Valencià. Com ho viviu?
—Això de sentir-me referent em fa una mica d’angoixa, perquè no sé de què puc ser referent. Sóc una tia de Vinaròs que fa cançons. Però vivim en una terra on han fet falta molts referents femenins i cada vegada n’hi ha més. Venim dones amb propostes interessants, jo entre moltes més. Mire les meues companyes i per a mi són referents. Te’n pose un exemple. L’altre dia tocava a Mallorca i tot eren bandes d’homes. Recorde xiquetes que al·lucinaven de veure una xica damunt l’escenari cantant i donant-ho tot, igual que ho feien els xics als quals esperaven. De colp connectaven moltíssim. És que fa falta. Llavors, no sé de què seré referent, però intentaré fer-ho tan bé com puga perquè, si algú em té com a referent, puga mostrar-li la meua veritat i, sobretot, convidar a eixa persona que siga ella mateixa, i siga com siga la seua realitat, intentar que les meues cançons l’acompanyen des del bé, des de la puresa.

—És cert que en el panorama musical valencià actual les dones guanyeu pes i protagonisme. Com ho valoreu?
—Molt positivament, i com més n’hi haja, millor. Sobretot és important que ens unim totes. Com més força farem serà no només existint com a projectes individuals que fan música liderats per dones, sinó creant eixa xarxa, eixa comunitat entre totes i organitzant-nos d’alguna manera. En la indústria ara es posa tota l’estona el punt de mira en nosaltres, a veure quina té més números, a veure quina capta més públic, tota aquesta competitivitat… A mi un dia em van preguntar: “Què passaria si en una taula on es discuteix quina dona es posa a un cartell, no hi ha el teu nom?” I jo: “Què passaria?” Potser no encaixa el gènere, potser el programador prefereix portar una altra mena de proposta… No passa res. Passa molt, això, que la indústria et porta a competir per eixe lloc. Com que sempre anem perquè hi ha buits, perquè els caps de cartell i les posicions en els cartells més importants se les emporten els homes, que són els que fa més temps que hi són, ens forcen a competir. Això no pot passar. No sóc més artista ni menys artista, ni valc més ni valc menys que una altra companya perquè ella tinga més llocs en un festival que jo, o perquè jo tinga més llocs que ella. Les coses bones que ens passen a totes han d’anar conjugant-se per construir un teixit i que les bones oportunitats que m’han passat a mi, un dia també siguen per a tu, i a la inversa. I llavors construir-nos com a escena, des de l’estima i des del suport mutu. Les artistes som més que una empresa que siga darrere nostre. També hem de fer força. Nosaltres hem sigut un col·lectiu molt vulnerable i continuem sent-ho, ens hem de fer fortes entre nosaltres. Ací hi ha una importància i un pes molt gran.

—Us dediqueu exclusivament al projecte musical?
—Això ha sigut una muntanya russa. Sóc educadora social i ara mateix estic a l’atur, perquè per a fer el disc vaig necessitar parar. Ara que ja l’hem publicat, vull deixar l’atur i tornar a treballar d’una cosa que puga compaginar amb el projecte. Per a mi és impossible encara dedicar-me completament al projecte, perquè els diners que guanyem són dels concerts, i venim d’una època en què no hem fet concerts perquè no fèiem gira. I també perquè, per desgràcia, vivim en un país encara precari, i cada vegada més, en l’àmbit cultural. Els diners que s’inverteixen en cultura són entre pocs i gens. Tu veus com estan totes les associacions, entitats i empreses que donen suport a la nostra llengua i a la nostra cultura, cauen una per una. M’és impossible. Em dedique a la música només, sí, perquè he generat atur i aquests mesos he pogut anar un poc més tranquil·la. Però, vaja, amb l’aigua al coll perquè has de pagar un lloguer, has de pagar les despeses que et puga implicar el projecte, anar a teràpia, menjar, i amb l’atur de set-cents seixanta euros, dis-me tu què fas. Bé, sobrevivint. En el meu cas, almenys, sí que he de treballar d’una altra cosa. Tant de bo algun dia no.

—En la cançó “Des d’aquí dalt”, amb Miki Núñez, parleu de l’experiència de pujar als escenaris. Us imaginàveu que arribaríeu on sou ara?
—Sempre havia tingut clar que em volia dedicar a la música, era un objectiu que tenia a llarg termini, però no sabia de quina manera es donaria. I he tingut la sort i el privilegi de poder fer-ho. Però potser no m’esperava tocar en aquells festivals on anava com a públic, com per exemple el Festivern. Recorde el primer any que vam tocar-hi, que deia “mare meua, però si he vingut al Festivern un munt d’anys, que fort que jo siga aquí”. Crec que és un objectiu que no tenia, o que no sabia que podia tindre. És molt bonic. Eixa cançó també explora la part negativa i la frustració que genera el fet de construir un projecte, els temors, però fem el que ens agrada. I si algun dia la música no em genera eixa felicitat, ho deixaré de fer.

Noemí Pereda fa anys que es dedica a estudiar l’abús sexual infantil i l’explotació sexual de menors. És doctora en psicologia clínica i de la salut per la Universitat de Barcelona, catedràtica de victimologia i directora de l’equip de recerca GReVIA. Va ser al capdavant de la comissió d’experts que va analitzar els casos d’explotació sexual de menors tutelades a Palma i té molt clar que casos com el de la nena tutelada per la DGAIA que s’ha sabut fa poc no són realitats aïllades. Les xarxes d’explotació sexual de menors s’aprofiten especialment d’aquells que no tenen família per atacar-ne les vulnerabilitats mitjançant la manipulació psicològica. Parlem amb ella, que explica aquest mecanisme i fa propostes concretes per a millorar un sistema de protecció que, assegura, no canviarà d’un dia per l’altre.

—Quina realitat reflecteix el cas de la menor tutelada per la DGAIA?
—No és una realitat esporàdica, sinó contínua, en els centres residencials del sistema de protecció. És un dels casos que han aparegut els darrers anys, ja en van conèixer un el 2016 que també afectava la DGAIA, el cas Trinity. I tot es va fer molt present el 2020 amb el cas de Mallorca, amb setze menors tutelades que havien estat víctimes d’explotació. Vaig ser la coordinadora de la comissió d’experts i vam veure que això passava a totes les comunitats autònomes, que era un problema vinculat a l’alta vulnerabilitat emocional d’aquests nois, i que també ha passat en altres països europeus.

—Per exemple?
—Vam veure que, deu anys abans, havia passat una cosa molt similar al Regne Unit amb xarxes d’explotació sexual domèstica; és a dir, amb infants que són aquí, que no estan segrestats ni vénen com a víctimes de tràfic. Estàvem preparats per al tràfic i l’explotació d’infants que venien d’uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí. Són infants generalment vinculats al sistema de protecció, tot i que també hi ha casos en famílies.

“Estàvem preparats per al tràfic i l'explotació d’infants que venien d'uns altres països, no per veure que el problema el teníem aquí.”

—Com dieu, passa a tot arreu, però el funcionament de certs sistemes concrets, com la DGAIA a Catalunya, pot incrementar-ne el risc?
—Passa a tot arreu, però no en la mateixa magnitud. Hi ha una sèrie de factors de protecció, i el principal són les famílies. Un sistema com el de Catalunya, en què tot el pes recau en els centres residencials quan hi ha una retirada d’un nen de la seva família biològica, és un factor de risc enorme. La principal força i resiliència d’un nen ve de la família. Sempre que es pugui, cal treballar amb la família d’origen, intentar que no s’hagi de separar d’aquest entorn. I, en situacions greus, buscar una família d’acollida, no derivar-lo directament a un centre residencial. Les institucions no són el lloc on creixen de manera adequada.

—Quins elements ho impedeixen?
—Els educadors ho donen tot, però no hi ha prou recursos i les ràtios són molt altes. No pots donar atenció individualitzada, respondre a necessitats emocionals… Els explotadors detecten aquesta situació de vulnerabilitat i els ofereixen una relació especial. Per això aquesta nena no se’n va anar durant tants anys del costat de l’explotador: el vincle no era un segrest físic, sinó emocional. La va manipular i es va fer passar per algú que es preocupava per ella i que li donava el que necessitava, no tant econòmicament com emocionalment. A vegades hi ha recompenses, però la manera de captar-los és a partir de l’atenció, de fer-se indispensables com a adults estables. Els educadors haurien d’assumir el rol de figura adulta cuidadora, però amb les ràtios que tenen no poden. I hi ha molta rotació professional perquè estan molt maltractats.

—Com identifiquen, els explotadors, els menors tutelats?
—Sobretot a les xarxes, especialment, Instagram i TikTok. Detecten menors que hi passen molt de temps, que pengen fotografies i vídeos que potser no són els més adequats… I intenten pescar-los. Els diuen que, si volen més atenció i més likes, han d’enviar fotografies i vídeos més sexuals. Comencen així, però acaben amb trobades físiques. I al voltant de les escoles i centres comercials hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d’un dia, per detectar els desemparats. En el cas de Mallorca, hi havia molt d’escapoliment i fugida del centre el cap de setmana. Hi ha factors de risc que, com a societat, no veiem perquè no hi tenim interès, però els explotadors saben perfectament on trobar-los.

“Al voltant de les escoles i centres comercials, hi ha adults que observen si un noi és al carrer en horari escolar més d'un dia, per detectar els desemparats”

—Per què els centres no es poden controlar els escapoliments, l’ús del mòbil…?
—Els educadors fan el que poden, realment, però estan molt maltractats pel sistema. Aquests nois vénen amb un dany enorme de la família d’origen, tenen l’autoestima molt baixa, no confien en els altres, tenen una conducta rebel i en alguns casos violenta… Els professionals sostenen això sense els recursos per a fer-hi front. I no hi ha formació en aquesta qüestió. No pot ser que un educador es formi per interès propi en un curs de cap de setmana, l’ha de formar l’administració. Hi ha recursos que s’ignoren. N’hi ha un –que s’usa al País Basc– que es diu eina de detecció del risc d’explotació sexual, que és gratuït i el vam fer a partir dels casos de Mallorca. Només cal que ens cridin perquè fem una formació als educadors sobre com utilitzar-lo. O la guia del 2023 per als centres. En teoria, hauria d’haver arribat, i sabem que no. No es tracta de donar més recursos a la DGAIA, sinó de distribuir-los bé. Si no preparem els educadors, no ho podran detectar.

—Prioritzar tant els centres és, per tant, un error de la DGAIA.
—La DGAIA confia moltíssim en els centres residencials, però ha quedat demostrat que no són el lloc idoni. Som un país amb tradició d’acollir, per què no hi ha famílies d’acollida? Hem fet campanyes que hagin arribat a la població sobre per què són tan importants? Aquí tenim la figura de la família extensa: els avis, els oncles… Treballem-hi quan no pugui ser la família biològica la que cuidi el nen. Ni els educadors són una família ni els centres són llars. No hi ha llars de trenta nens! Necessitem centres petits. No és que la DGAIA ho faci malament, és que segueix uns patrons desfasats, igual que altres comunitats. Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet.

“Ja no és només que els nens surtin del centre, és que els explotadors hi entren per internet”

—Hi ha organitzacions que han denunciat retirades de custòdia que no s’haurien d’haver fet. Què en penseu?
—Hi ha casos en què es podria treballar amb les famílies d’origen per a evitar la retirada. No parlo de maltractaments, sinó de pares a qui els manquen recursos educatius i econòmics. Són famílies d’alt risc, no maltractadores, però moltes vegades es retira sense intervenir-hi. Caldria invertir els recursos que anirien a la retirada de custòdia a treballar amb les famílies. I les retirades es fan molt tard. És difícil trobar una família d’acollida per a una nena de tretze anys. Amb dos anys, quan vas detectar risc, podries haver fet alguna cosa, però amb tretze està rebel i a sobre la poses en un centre…

—Quan parlem d’explotació sexual a menors tutelats, de quines xifres parlem?
—Cantàbria va demanar un estudi, un dels pocs que s’han fet. Prop d’un 20% dels nois entre els 14 i els 17 ens deien que, en el darrer any, havien estat involucrats en xarxes d’explotació. Els preguntaven si havien intercanviat sexe per objectes, atenció, recompenses… Moltes respostes feien referència a internet: enviar vídeos pornogràfics, fotografies sense roba… Però també hi havia molts casos de sexe amb penetració.

—És una xifra que es pot traslladar a uns altres llocs?
—Per què no sabem quants casos tenim a Catalunya? Caldria demanar-ne estudis, és indispensable. A Catalunya les xifres serien pitjors, perquè tenim macrocentres de trenta places i, per tant, segur que el percentatge és molt més elevat, encara que siguin casos en què hagi passat una sola vegada, que ja és molt greu. Cantàbria és una comunitat petita, amb centres de vuit places, i no hi ha tant d’oci com a Catalunya o les Illes. Per exemple, a Mallorca fugien més dels centres perquè hi ha Magaluf, turisme…

“Per què no sabem quants casos d'explotació sexual a menors tutelats tenim a Catalunya?”

—Hi ha més factors que els facin especialment vulnerables?
—Molts d’ells han patit abús sexual en la família d’origen i aquest és un altre dels factors de risc principals. A vegades expressen “ara sóc jo qui obté un benefici del que em van fer”. Hi ha una desensibilització respecte del cos, la intimitat, el sexe… Una capacitat molt elevada de desconnectar del cos, ho han fet durant la infància. Consideren que el seu valor passa pel sexe. Però tampoc no es treballa aquest origen, i hem alertat que, quan arriba un noi o noia que ha patit abús sexual, cal intervenir-hi.

—Hi ha gaires diferències entre nois i noies?
—Afecta nois i noies, però el gènere afegeix variables de risc en el cas de les noies. És cert que hi ha molts casos de nois que no som capaços de detectar, principalment, nois que tenen deutes amb les màfies que els han dut fins aquí. Redueixen aquest deute a canvi de sexe. No es reconeixen com a víctimes, parlen d’intercanvi. En l’abús sexual i l’explotació a menors, l’asimetria de poder es troba en l’edat. Hi ha nois que primer són explotats i després capten nenes, per evitar tornar a ser víctimes. Els diuen lover boys i tenen aquest doble rol: captenen nenes vulnerables necessitades d’afecte, els diuen que les estimen molt perquè se’n vagin a viure amb ells i, fora del centre, els diuen que, per sobreviure, tinguin relacions amb els seus amics a canvi de diners, que les estimaran igual. Aquest “jo t’estimaré igual”, les noies ens ho transmetien com una cosa positiva, no com a manipulació i explotació.

—Quines altres lliçons vau extreure del cas de Palma?
—Que els escapoliments són clau, i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients. A Mallorca trigaven més a anar a buscar aquestes nenes i, en alguns casos, pensaven que ja sabien espavilar-se al carrer, perquè aparentment són madures. Pel que ens va dir la policia, quan ho intentaven, els escopien i estaven molt rebels. Potser la policia no hi tornava fins l’endemà, però eren altament vulnerables perquè se les enduguessin. També van influir les ràtios, a Mallorca hi havia macrocentres. Entre més, es va canviar el protocol d’actuació i es va pensar en la formació continuada.

“Els escapoliments són clau i moltes vegades les forces de seguretat no en són conscients”

—Tot això s’ha mantingut?
—Sí, ha canviat el govern i s’ha mantingut el pla. No és un problema polític, sinó social, no depèn de qui governa. Caldria afegir una altra mesura: quan hi ha una nena víctima d’explotació, si la tornes a posar al centre, capta unes altres nenes, amb bona intenció. Els explica que té casa, alcohol, drogues, festa… Aquestes nenes han d’anar a un centre tancat i especialitzat per a desconnectar dels explotadors, entendre que no les cuiden ni estimen. Als centres ordinaris això no es pot treballar, perquè fugen de nou al context explotador, que elles creuen que és de seguretat. En aquest darrer cas a Catalunya, la nena va passar en aquest context fins que algú ho va denunciar. Si no, amb vint anys potser hi continuaria.

—En el cas de Palma, les víctimes s’anomenaven germanes entre elles.
—Sí. Hi havia la figura del pare, el qui les havia captades, i dels oncles, com si fos una família. Sents que és la teva família, que en depens i que, a més, no t’abandonaran als 18 anys –cosa que el sistema sí que farà… A vegades, tenim la visió d’aquestes nenes com a impulsives, però realment havien fet una anàlisi realista sobre la seva vida i sobre què els passaria a partir dels divuit. És tan multicausal, i s’ha d’intervenir des de tantes bandes, que no és possible que la DGAIA canviï en tres mesos, com s’ha anunciat. Si es pensa això, no s’entén el cas ni què significa. No es tracta de treure un titular, sinó de mirar de fer una reforma real, un treball lent. A més, han sortit més notícies respecte de la DGAIA que no tenen a veure només amb l’explotació. Cal un exercici valent de canviar realment el sistema.

Dissabte passat, 17 de maig, el New York Times va publicar un editorial titulat “Per què volem que el canceller conservador d’Alemanya se’n surti”, una peça molt sorprenent i que representa un tomb ideològic del diari. El consell de redacció està preocupat perquè l’oposició d’aquell país ara mateix és liderada per Alternativa per Alemanya, un partit tan d’extrema dreta (i amb simpaties nazis) que fins i tot Marine Le Pen i Giorgia Meloni se’n van distanciar. I tot i això l’AfD lidera les enquestes entre els menors de 45 anys i a bona part del país.

El New York Times identifica dues causes d’aquesta evolució de l’electorat –l’economia i la immigració– i espera que el nou canceller Friedrich Merz pugui imposar un canvi de rumb. L’editorial se centra primer en el gran creixement de la població nascuda a l’estranger, que ara mateix és un 20,9%, més que el Regne Unit, França o els Estats Units, que volten el 15% (Catalunya acaba de superar el 25%). Tot i això, la clau és que aquesta transformació social s’ha fet al marge de la voluntat ciutadana: “La majoria dels alemanys no ha estat mai a favor d’una immigració tan ràpida, però tant els demòcrata-cristians com els socialdemòcrates van continuar endavant sense fer-los cas. L’AfD va omplir el buit polític i ha estat recompensada.”

El diari va més enllà i menciona els problemes que ha causat aquest fenomen: “Ha afectat durament els serveis socials i el mercat immobiliari, sobretot a les comunitats de classe treballadora on tendeixen a establir-se els nouvinguts. El més destacable és que les llacunes del sistema han fomentat una sensació d’anarquia.” A continuació menciona els atacs perpetrats per immigrants a qui es va negar el dret d’asil però que van poder romandre al país. Per tant, conclou el mitjà, “el favor més gran que Merz i els seus socis de govern podrien fer a l’AfD és no endurir la política d’immigració i continuar menyspreant l’opinió pública”. I citen l’escriptor i periodista David Frum: “Si els liberals insisteixen que només els feixistes faran respectar les fronteres, els votants contractaran feixistes per fer la feina que els liberals es neguen a fer.” 

El tomb del New York Times no ha estat l’únic que hem vist en una de les institucions d’esquerres que més havien promogut la lliure circulació de persones i capitals. La setmana passada el Partit Laborista britànic, amenaçat per l’ascens extraordinari de Reform UK, liderat per Nigel Farage, va anunciar plans per a frenar en sec l’arribada de nouvinguts. El primer ministre Keir Starmer va presentar un llibre blanc que desmunta molts dels dogmes econòmics que han dominat des dels anys noranta, com ara que la immigració només té efectes positius, però sobretot reivindica que cal respectar la voluntat popular. És a dir, si una gran majoria dels ciutadans vol tancar les fronteres llavors cal fer-ho, perquè l’alternativa és antidemocràtica, i comporta el descrèdit de la classe política.

El discurs de Starmer és extraordinari: “El dany que ha causat [la darrera onada migratòria] al nostre país és incalculable. Els serveis públics i l’accés a l’habitatge han estat sotmesos a massa pressió. La nostra economia s’ha vist distorsionada per incentius perversos per a importar treballadors en lloc d’invertir en les nostres habilitats. En sectors com l’enginyeria els contractes d’aprenent gairebé s’han reduït a la meitat, mentre que els visats s’han duplicat. Però, possiblement, encara és pitjor la ferida que aquest fracàs ha obert en la confiança en la política.” Starmer va anar més enllà i va invocar la qüestió identitària amb una frase que ha trasbalsat part de l’opinió pública: si no s’apliquen aquestes mesures, hi ha el perill que el Regne Unit es converteixi en “una illa de forasters”.

Des de llavors el primer ministre ha fet unes quantes piulades molt contundents. “Ja he retornat més de 24.000 persones sense el dret d’estar aquí. I no m’aturaré.” “Establir-se al Regne Unit és un privilegi que cal guanyar-se, no un dret.” I una que ens commou especialment als catalans: “Si vols viure al Regne Unit, has de parlar anglès. Això és de sentit comú.”

Sovint, quan les esquerres es veuen obligades a fer aquest tomb (ho podríem anomenar la via danesa), alguns les acusen de comprar el marc de l’extrema dreta. Aquest argument es podria discutir en el cas dels refugiats, però la gran majoria de nouvinguts al Regne Unit i a Catalunya són immigrants econòmics. Malgrat que alguns ho proclamin i s’hagi venut durant moltes dècades, el dret humà d’anar-te’n a viure al país que vols no existeix (sí que ho és demanar asil en cas de persecució o perill de mort, és clar).

El New York Times i els laboristes britànics han vist les orelles al llop, i alhora han entès que l’argument que diu “que ve l’extrema dreta!” ja no convenç els electors. Més enllà d’algunes bombolles urbanes, s’està covant una por i una fúria que fa que com més va més ciutadans estiguin disposats a pagar qualsevol preu per a tancar les fronteres. A Catalunya, en canvi, el consens polític i mediàtic roman inalterat, i això provoca situacions tan estranyes com la negativa a mencionar la immigració quan es parla d’habitatge. Mentrestant a Madrid el govern ha trobat en la importació contínua de nouvinguts el mecanisme per a tapar un model productiu decrèpit i insostenible, i per això ha aprovat un nou reglament d’estrangeria que farà molt més fàcil la regularització (inclosa la d’aquells que tenen antecedents penals) i portar els familiars. L’explosió a les properes eleccions és inevitable, i llavors correm-hi tots a muntar cordons sanitaris; però el més gros és que allò que ens ve a sobre no és inimaginable, sinó que ens ho podem imaginar perfectament.

Avui fa cent anys del naixement de Josep Maria Llompart de la Penya (1925-1993), sens dubte un dels homes de cultura més importants de la Mallorca del segle passat. La seva tasca fa molt de mal resumir: fou poeta, assagista, editor, estudiós de la literatura, activista cultural i polític, fundador de l’Obra Cultural Balear, membre del Pen Català, president de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i de la Federació Llull, prologuista… Tot això l’ha convertit en una de les figures mítiques de la defensa de la cultura i la llengua als Països Catalans. La doctora Pilar Arnau (Vinaròs, Baix Maestrat, 1964) ja en va escriure una petita biografia, però ara en prepara una de molt més extensa amb motiu d’aquest centenari, que publicarà el Gall Editor.

Llompart és un dels literats a qui la Institució de les Lletres Catalanes dedica enguany una commemoració, l’Any Llompart, amb Jaume Pons Alorda de comissari. És una bona avinentesa, doncs, per a repassar-ne aspectes clau amb Pilar Arnau, que a més n’ha estudiat els pròlegs i les col·laboracions en la revista Papeles de Son Armadans, creada per Camilo José Cela a Mallorca. Fem l’entrevista a la plaça de l’Igrexa Velha de Marín (Pontevedra), on va explicar les relacions entre Galícia a Mallorca a partir de la seva tasca com a traductor, perquè Llompart va traduir al català nombrosos autors gallecs, portuguesos i brasilers. Fa un dia esplèndid, calor a les totes, i, mentre parlem, al darrere fan una taula rodona sobre el bon estat de la literatura de ciència-ficció i fantasia en gallec. Llompart sembla un heroi d’aquests de ciència-ficció amb superpoders, però Pilar Arnau ens assegura que era de carn i ossos. Això sí, amb la feinada que va fer, devia dormir poc.

—Com vau arribar a la figura de Josep Maria Llompart?
—Jo era lectora de català a la Universitat de Bochum  (Alemanya) i m’encarregava de la biblioteca catalana de la universitat. Mirava els inventaris, quan em vaig adonar que hi havia la col·lecció completa de la revista Papeles de Son Armadans. Això era els anys noranta i vaig voler fullejar-la perquè jo treballava sobre literatura mallorquina i vaig pensar que hi havia d’haver alguna interacció amb la revista. Efectivament, a Papeles de Son Armadans, del 1956 al 1961 hi va haver molta temàtica catalana, mallorquina i valenciana. Hi havia traduccions de poesia, ressenyes i articles. La persona que signava la major part d’aquests textos –evidentment en castellà, perquè Papeles de Son Armadans es feia en castellà amb una vocació internacional– era Josep Maria Llompart.

—La revista la va fundar Camilo José Cela a Mallorca, però heu defensat que no va ser mai una revista mallorquina…
—No, no va ser mai una revista mallorquina, tot i que hi havia alguns texts de temàtica mallorquina en particular i catalana i valenciana també, que eren els de Llompart, sobretot. Jo ja sabia qui era Llompart, però vaig començar a llegir sobre ell i a llegir els seus treballs. De fet, vaig pensar que seria interessant de fer algun estudi sobre la presència de la cultura catalana a Papeles de Son Armadans i vaig veure que una gran part dels treballs eren seus. Vaig fer-ne un buidatge i uns anys més tard vaig publicar tots els treballs de Llompart a Papeles, que eren traduccions del francès, del català i de més llengües al castellà. Hi havia moltes ressenyes i sobretot articles, alguns dels quals són realment estudis. Llompart tenia aquest costum d’escriure llarg i no li donaven un límit de caràcters. Per tant, publicava articles bastant extensos.

—La figura de Llompart és com un calidoscopi: poeta, traductor, assagista, activista, historiador de la literatura, editor, prologuista, funcionari… Però com creieu que li hauria agradat de definir-se?
—És cert, és tan polifacètic que sembla que per a ell els dies no tenien vint-i-quatre hores, que eren més llargs. Vocacionalment, era escriptor i poeta. També li agradava molt la traducció, però això va venir a partir dels anys setanta, quan ja era més gran. En una societat normal ell hauria estat poeta i escriptor i prou, però li va tocar viure una època molt i molt complicada històricament i políticament i per això va fer més feines, va treballar a Papeles de Son Armadans, va ser editor, va ser un gran activista cultural i polític. Com a assagista va fer la primera sistematització de la literatura de les Illes Balears. A partir del 1956, gràcies a Miquel Fortesa, va poder entrar de funcionari a Obres Públiques i anar pujant en l’escalafó funcionarial, però els horabaixes sempre feia feina, primer a la revista de Cela, fins el 1961, i a partir de llavors a l’editorial Moll com a director literari.

—Per tant, durant una trentena d’anys bona part dels llibres que s’editen a Mallorca passen per les seves mans i també fa moltíssims pròlegs, fins que penja el famós cartell que diu que ja no en farà més…
—Crec que els pròlegs li prenien molt de temps. En fa molts que són per pur compromís, però n’hi ha molts que els fa per donar suport a noves veus literàries. Pensa que aproximadament la meitat dels seus pròlegs, i en té més d’un centenar, els va publicar a llibres de l’Editorial Moll, però l’altra meitat són per a llibres de fora de l’editorial. Ho feia perquè tenia una gran capacitat de treball, però amb aquesta voluntat de servei al país. Però va arribar un moment que va pensar que hi havia més gent que en podien escriure. Ell feia molta feina pensant que si ell no la feia no la faria ningú, però va arribar un moment que sí que hi havia gent que podia fer pròlegs, i va ser quan va penjar aquell famós cartell que deia: “No faig més pròlegs, ni presentacions ni altres herbes.” Això no li va funcionar i en va penjar un altre fet a mà que deia: “Ni en casos especials.” Llompart tenia una dificultat molt gran per a dir que no i encara en va fer més i en va fer bastants. En Balutxo em va dir que n’hi va fer un. I sé que en va fer a en Pau Faner, perquè hi ha una carta que publico a la biografia on li diu: “M’agrada molt aquest manuscrit i el pròleg te’l faré igual, però no diguis que te l’he fet ara, has de dir sempre que ja el tenies aparaulat des de fa molt de temps.”

—La família de Llompart era castellanoparlant. També s’educa en castellà. A la revista de Cela hi treballa en castellà… Hauria estat fàcil que sortís un escriptor en castellà, però la seva vida literària és en català.
—Tots sabem que Llompart provenia d’una família castellanoparlant, que li parlava en castellà. Féu tota l’educació en castellà, però va tenir la sort de conèixer Miquel Llodrà, un company de l’Institut Ramon Llull. Això va ser el 1937 i Llodrà va veure en Llompart grans possibilitats. Llompart llegia molt i Llodrà li va oferir llibres de la biblioteca familiar. Ell era de Pollença, fill d’un treballador dels Serveis Ferroviaris de Mallorca, i aquest senyor tenia inquietuds culturals i estava subscrit a la biblioteca les Illes d’Or de l’Editorial Moll. El fill li va dir: “Ja que llegeixes tant, vols llegir també en català?” Llompart ja havia tingut contactes amb el català escrit, sense saber-ne llegir, quan a cinc o sis anys va estar malalt i el seu pare li llegia les Rondaies Mallorquines. Intentava llegir-les en castellà, però no va poder, perquè s’ha de ser un traductor directe fantàstic per a poder passar el català de les rondalles al castellà. Aquest va ser el seu primer contacte amb la literatura oral en català. Llompart va anar molt a les biblioteques, però no devia trobar-hi llibres en català, perquè a Mallorca el 1936 devien desaparèixer tots. Però hi havia les biblioteques privades i a la del pare de Llodrà va poder llegir Costa i Llobera, Joan Alcover, Prat de la Riba. Són unes lectures que a un jove de catorze o quinze anys li poden suscitar un cert interès per aprofundir en una literatura silenciada, amagada.

—No van ser tan sols les lectures. També hi havia les coneixences…
—Sí. També gràcies a Llodrà va conèixer el pare Batllori, Francesc de Borja Moll i els escriptors d’abans de la guerra. Va assistir a l’Acadèmia Històrica, unes tertúlies literàries que es feien sota els auspicis del pare Batllori. Més tard va anar a les tertúlies de can Colom, molt importants per a ell, perquè hi va conèixer personalment molts escriptors.

—Com hauríem de qualificar el Josep Maria Llompart poeta?
—No sé exactament quan va començar a escriure. Sabem quan va començar a publicar, ja tenia una certa edat, tenia més de trenta anys, i no va cridar gaire l’atenció que publicàs perquè ja s’esperava que en algun moment ho fes i era lògic que ho fes en català. Va començar amb una poesia realista, autobiogràfica, i va anar evolucionant cap a la poesia del jo i una poesia amb el binomi amor i mort. De vegades crida l’atenció que publiqui una obra quan ja fa molt de temps que l’ha escrita, bé per la censura, bé perquè ell era molt perfeccionista i abans de publicar s’ho pensava dues vegades. També hem de tenir en compte que feia molta de feina i que, com que era una persona tan generosa, primer publicava els treballs d’altri. Es dedicava més a això que no a l’obra pròpia.

—Heu dit que no tenia gaires amics, però qui varen ser?
—De petit va estar molt aïllat i molt protegit durant molts anys. Miquel Llodrà devia ser el primer amic i durant molts anys segurament l’únic. També va ser amic dels fills del marquès de Zayas, que era el cap de la Falange, i dels fills de Georges Bernanos, l’escriptor, sobretot de Michel, que era més sensible. De més gran, va estudiar dret, però no va viure la vida estudiantil normal, perquè no es va poder desplaçar a Barcelona per dificultats econòmiques de la família. Estava molt aïllat, i haver d’estudiar dret a casa com a alumne lliure devia ser una cosa terrible. Sí que va fer amics després, com en Jaume Vidal Alcover, o en Llorenç Moyà, que van ser dos grans amics seus durant molt de temps.

—I què ens en podeu dir, de la seva dona, Encara Viñas?
—La va conèixer abans de la revàlida. Ell no era gaire bo en matemàtiques i en unes classes de repàs va conèixer Encarna Viñas, el gran amor de la vida i la gran companya. Si Llompart va poder fer tot allò que va fer, si va poder ser escriptor, poeta, editor, historiador de la literatura, activista cultural i polític més tard, traductor, mentor de joves escriptors… si va poder fer tot això va ser perquè tenia n’Encarna que li cobria les espatlles. Siguem clars, ell arribava a casa i tenia la gelera plena. Aquestes coses només les valores quan ets una dona i veus com funciona el món. Llompart va fer una feina fantàstica, però ho podia fer perquè tenia darrere qui li cobria les necessitats essencials.

—Quins penseu que són els principals autors que va descobrir?
—Antònia Vicens, sens dubte. També Gabriel Janer Manila, Pau Faner i Guillem Frontera. Sobretot serien aquests. En el cas de Baltasar Porcel és un poc més complicat. Ell va donar molt suport a Baltasar Porcel, però quan Porcel va anar a Barcelona ja va ser diferent. A més, Porcel tenia un caràcter molt independent, però igualment Llompart li va donar molt suport.

—Hi ha molta gent que el coneix sobretot com a activista. Quan i com es converteix en el gran referent?
—Jo crec que amb un caràcter tan generós no tenia alternativa, ho havia d’acceptar. Llompart havia participat en l’organització de les aules de poesia, teatre i novel·la i el van detenir. Va ser una detenció molt coneguda a Mallorca, juntament amb Antoni Serra i més activistes. A partir d’aquesta detenció hi ha un canvi, en Llompart. S’adona que s’ha de dedicar molt més a l’activisme polític, a favor de la democràcia, pels drets lingüístics dels catalanoparlants, per la normalització de la llengua, per l’ensenyament de la llengua a l’escola… Va tenir molta relació amb el País Valencià, especialment amb Manuel Sanchis Guarner i Joan Fuster. Tots tres es coneixien de feia molts anys, de l’època de Papeles de Son Armadans. Per això va anar a València unes quantes vegades a donar suport a tota mena de manifestacions i a fer-hi discursos. I aquí és quan es capta la famosa imatge d’ell amb Estellés a la plaça de bous.

—Eren coetanis i es van morir el mateix any.
—Sí, van ser coetanis i van mantenir una bona relació personal. Amb Sanchis Guarner també, però era una relació més física perquè tots dos treballaven a l’Editorial Moll. Els primers poemes de Llompart, de fet, es publiquen en la famosa antologia del 1951 preparada per Sanchis Guarner, la primera antologia de la postguerra en català a Mallorca, que avui és introbable. Llompart sempre va mantenir relació amb tots dos.

—Tornem a aquesta visió una mica mítica del Llompart activista…
—Com a activista cultural té dos moments històrics molt recordats. A Catalunya el 1977, quan fa el discurs oficial al Fossar de les Moreres, que publicaré íntegrament a la biografia perquè és realment espectacular. Hi transmet la seva ideologia: uns Països Catalans no solament culturals i lingüístics sinó també polítics. És clar, això no ho podia dir a Mallorca perquè es podia malinterpretar. Ell era molt pragmàtic: a Catalunya va poder fer els discursos com va voler i a Mallorca anava més alerta. Hi ha un altre moment clau, el 29 d’octubre de 1977, a la plaça Major. Llompart va fer un dels discursos de la manifestació a favor de l’autonomia i quan ell va dir que no havíem de tenir por d’anomenar la nostra llengua “llengua catalana”, alguns van xiular. Llavors, amb l’ajut de la megafonia, va cridar: “Català, català, català!” Això és en el record de molta gent que ho va viure. Llompart tenia un gran talent per a fer discursos. Aquesta és la part més coneguda. Però si es llegeix el discurs sencer hi ha fragments fantàstics. Per exemple, quan s’adreça als mallorquins nouvinguts i els demana que facin el sacrifici d’aprendre català, però també demana als mallorquins que mantinguin la llengua, que tinguin la voluntat de mantenir el català com a llengua habitual.

—Em fa la sensació que és una figura que tothom coneix i molt poca gent llegeix…
—Això és un defecte que tenim en aquest país, que es llegeix poc i molt seleccionat. En el cas de Llompart, a Mallorca especialment és conegut com a activista, i això s’ha prioritzat per sobre de la faceta de poeta. Precisament aquest Any Llompart 2025 potencia la part poètica i el presenta com a poeta. Hi ha molts recitals prevists i alguns que ja s’han fet.

L’any passat, en el seu pas per la fira, Angela Davis, referent indiscutible de la lluita pels drets humans, va dir que “l’esperança no és simplement una emoció, sinó una disciplina. I generar-la és també responsabilitat nostra”. Enguany, per onzè any consecutiu, la fira d’idees i llibres radicals Literal torna a assumir aquesta responsabilitat impulsant el pensament crític i la reflexió. Tot plegat, en un moment en què com més va més triomfen discursos simplistes i el ritme frenètic de la vida ens segresta la capacitat de pensar sobre el món que ens envolta. L’esdeveniment manté l’emplaçament de sempre, la Fabra i Coats de Barcelona, però canvia la durada, i passa de tres dies a dos: dissabte, 24 de maig, i diumenge, 25. Els dos dies previs es fa la Literal PRO, adreçada exclusivament a professionals del sector editorial.

Enguany, la fira pretén d’erigir-se en un espai de resistència i esperança col·lectiva en què la literatura permeti somniar un futur alternatiu més enllà de les limitacions del present. “Imaginar futurs és començar a construir-los“, diu el lema de la fira, que representa tota una declaració d’intencions en un context com més va més pessimista i en què les desigualtats, les violències i les opressions són molt paleses.

Entre les personalitats convidades enguany, destaquen Terry Eagleton, Ruth Wilson Gilmore i Simona Levi. Com sempre, la fira també inclourà un mercat del llibre que reuneix anualment un centenar d’editorials i llibreries independents i desenes de presentacions d’obres.

Simona Levi: “Les institucions cometen un lliberticidi quan denigren drets en l’àmbit digital”

Dissabte 24

L’escriptora barcelonina Inés Macpherson serà l’encarregada d’obrir la fira Literal a la Fàbrica de Creació amb un discurs inaugural titulat “Com imaginem un món?”. A més, el filòsof japonès Kohei Saito, autor d’El capital a l’Antropocè (Tigre de Paper), en què analitza l’obra de Karl Marx d’un punt de vista ecologista, conversarà a les 18.00 al mateix indret amb l’antropòloga feminista Yayo Herrero sobre la relació entre el capitalisme i crisi ecològica.

Abans, a les 11.45, l’escriptora i activista feminista britànica Lola Olufemi, autora d’Experiments per imaginar altrament (Raig Verd), haurà xerrat amb l’editora de l’editorial JAŊDE, Aissata M’ballo Diao, sobre les narratives utòpiques com a eines radicals de transformació.

El conflicte a Gaza també tindrà un paper important en els actes de la fira. A les 16.30, els artistes palestins Hazem Jamjoum, Shahd Abusalama i Maria Zreiq faran un debat titulat “Narrar Palestina avui: art i cultura contra l’oblit”. Després, a les 18.00, es farà la taula rodona “Què fem davant el genocidi a Palestina? La solidaritat, el boicot i el trencament de complicitats amb l’Estat d’Israel” moderada per la periodista Meritxell Verdaguer.

També hi haurà un espai per a parlar sobre les migracions, amb el debat “Reconstruir el relat de la migració a través de l’escriptura”, moderat pel periodista Augusto Magaña, en què participaran Laura Huerga, Nadia Hafid, María Ríos i Brenda Biaani. A banda, l’ex-diputat de la CUP Vidal Aragonès i la politòloga Arantxa Tirado conversaran sobre el futur de la lluita de classes en la conversa “Ni classe sense lluites, ni lluites sense classe”.

Quant a les presentacions de llibres, destaca Somnis d’una cel·la plena de cireres (Tanyada), en què la periodista libanesa Cosette Ibrahim i la militant comunista també libanesa Soha Bechara retraten el seu pas pel camp de Khiam, un centre de detenció il·legal d’Israel al Líban. Serà a les 15.30 a l’ateneu l’Harmonia. Quant a autors catalans, l’historiador Miquel Flamarich presentarà Democràcia i ciutat (Barcelona, 1975-2017). Anàlisi crítica i municipalisme revolucionari al segle XXI (Edicions del 1979) juntament amb la diputada de la CUP Laure Vega. Serà a les 19.00 també a l’ateneu l’Harmonia.

Diumenge 25

El plat fort de diumenge serà la conversa entre Terry Eagleton, crític literari i autor de Per què Marx tenia raó (Tigre de Paper), i el filòsof Xavier Antich, en quèdebatran sobre com la mercantilització ha transformat la producció cultural i els mecanismes de control ideològic que hi operen. L’acte es titula “La cultura, un camp de batalla” i serà a les 12.30 a la Fàbrica de Creació.

A més, la geògrafa i activista Ruth Wilson Gilmore i la investigadora sobre racisme institucional i d’estat Ainhoa Nadia Douhaibi conversaran sobre les relacions entre geografia carcerària i el capitalisme racial en el debat “Abolir la indústria del càstig: reptes i pràctiques polítiques per a l’emancipació”. Serà a les 16.00 també a la Fàbrica de Creació.

Els joves també tindran el seu espai a la fira, amb la conversa “Narratives i accions hopepunk per a l’assetjament”, en què els periodistes Rubén Serrano i Leyre Marinas, i les investigadores Magda Vaz i Elisenda Díaz Garcés reflexionaran sobre la necessitat de crear narratives més enllà de l’assetjament, per tal de generar espais d’esperança.

Quant a les presentacions de llibres, Laura Arcarons i Bruna Serra presentaran Despullant el Porno (Pol·len Edicions), una proposta per a acompanyar els adolescents força crítica amb alguns relats habituals. Serà a les 15.30 a l’ateneu l’Harmonia. Abans, a les 12.30 al mateix espai, Gerard Vilardaga haurà presentat La Talpera (Tigre de Paper), un dietari ficcionat d’un treballador social que intenta de posar ordre al desgavell que és la seva professió.

“No farem que els adolescents deixin de mirar porno gràcies a la culpa”

Finalment, el gran acte de cloenda serà el debat “L’algoritme contra la vida: és possible una tecnologia emancipadora?”, en què l’activista digital i autora de Digitalització democràtica. Sobirania digital per a les persones (Raig Verd), Simona Levi, conversarà amb l’assagista Ingrid Guardiola i el periodista i ex-diputat David Fernàndez sobre la relació entre les noves tecnologies i el control polític. Serà a les 17.30 a la Fàbrica de Creació amb la responsable d’IA i Drets Humans a Lafede.cat, Judith Membrives, com a moderadora.

[VÍDEO] Simona Levi presenta el llibre ‘Digitalització democràtica’ amb Vicent Partal a l’Espai VilaWeb

The Washington Post · Victoria Bisset

Dos treballadors de l’ambaixada d’Israel a Washington van ser abatuts dimecres a la nit després d’haver assistit a un acte al Museu Jueu, al centre de la ciutat. Segons la policia, el sospitós –que va cridar “Palestina lliure” després del tiroteig– va actuar tot sol. Ara és sota custòdia policíaca. Això és el que se’n sap fins ara:

Els fets

• Les autoritats israelianes han identificat les víctimes com a Yaron Lischinsky i Sarah Lynn Milgrim, una parella jove que treballava a l’ambaixada.
• Van ser tirotejats quan sortien d’un acte organitzat pel Comitè Jueu Americà, una entitat de pressió pro-israeliana que diu que combat l’antisemitisme.
• La policia de Washington ha identificat provisionalment el sospitós com a Elias Rodriguez, segons que ha explicat la cap del cos, Pamela A. Smith.
• L’FBI ha anunciat que el tiroteig s’investigarà com un possible crim d’odi, segons Steven J. Jensen, subdirector de l’oficina de l’FBI a Washington. Les autoritats israelianes n’han responsabilitzat l’antisemitisme.

Què ha passat?

La policia va rebre l’avís d’un tiroteig just després de les nou del vespre, segons que ha explicat la cap Smith en una conferència de premsa. Les dues víctimes van ser declarades mortes al mateix lloc dels fets.

La policia diu que l’home armat va estar rondant pels afores del museu abans d’acostar-se a un grup de quatre persones i obrir foc amb una pistola. Tot seguit, va entrar al museu, on va ser detingut.

“Els primers indicis apunten que es tracta d’un acte de violència dirigida”, ha escrit el subdirector de l’FBI, Dan Bongino, a les xarxes socials. La policia creu que el sospitós va atacar els assistents a l’acte però que no tenia com a objectiu ningú en concret abans d’arribar-hi, segons una persona familiaritzada amb la investigació que ha parlat amb la condició d’anonimat perquè no ha estat autoritzada a parlar públicament.

The subject is currently being interviewed by DC Metro in conjunction with our FBI JTTF team.

The US Attorney’s office is on scene with me, and our WFO management team, at the Washington Field Office reviewing the evidence to determine additional actions.

The shooting…

— Dan Bongino (@FBIDDBongino) May 22, 2025

Qui eren les víctimes?

Segons funcionaris del govern d’Israel, Lischinsky era assistent de recerca al departament polític de l’ambaixada, mentre que Milgrim organitzava missions i visites a Israel. La Universitat Hebrea de Jerusalem ha dit que Milgrim va completar una llicenciatura en relacions internacionals i estudis asiàtics el 2021.

“Yaron i Sarah eren els nostres amics i companys. Eren en el millor moment de la seva vida”, ha escrit l’ambaixada d’Israel a Washington a X, i ha afegit: “No hi ha paraules que puguin expressar la profunditat del nostre dolor i l’horror per aquesta pèrdua devastadora.” Yechiel Leiter, ambaixador d’Israel als Estats Units, ha dit als periodistes que Lischinsky havia comprat feia un anell i que tenia previst de demanar matrimoni a Milgrim.

Yaron and Sarah,
Words cannot begin to describe the heartbreak and sorrow. Just this morning, we were still laughing together by the coffee corner — and now, all that remains is a picture.
Instead of walking you down the aisle, we are walking with you to your graves.
What an… pic.twitter.com/MNmsb6Y40R

— Tal Naim (@TalNaim_) May 22, 2025

Qui és el sospitós?

Rodriguez té trenta-un anys i és de Xicago. La policia no havia rebut cap informació sobre “cap mena d’acte terrorista o crim d’odi”, segons que va dir Smith als periodistes dimecres a la nit. “No veiem res en els seus antecedents que l’hagués posat fins ara al nostre radar.”

Què han dit les autoritats?

El president Donald Trump va reaccionar als assassinats a Truth Social, dient: “Aquestes morts horribles a Washington D. C., fonamentades, òbviament, per l’antisemitisme, han d’acabar ara mateix! L’odi i el radicalisme no tenen cabuda als EUA.”

En un comunicat, el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, va dir: “El meu cor s’afligeix per les famílies d’aquesta estimada parella de joves, les vides dels quals van ser truncades en un instant per un vil assassí antisemita.” També va dir que havia ordenat de reforçar la seguretat a les missions diplomàtiques israelianes a tot el món.

En una conferència de premsa ahir, el ministre d’Afers Estrangers d’Israel, Gideon Saar, va atribuir el tiroteig a la “incitació antisemita i antiisraeliana” d’ençà dels atacs dirigits per Hamàs del 7 d’octubre de 2023, en què van morir unes 1.200 persones i més de 250 van ser segrestades. Posteriorment, Israel va declarar la guerra a Gaza i va reduir dràsticament el flux d’ajuda i aliments cap a l’enclavament. Més de 53.000 palestins han mort d’ençà d’aleshores, segons el Ministeri de Salut de Gaza, que no distingeix entre civils i combatents.

 

Eduard Xatruch va dir als seus pares que volia ser pagès o cuiner. La primera era la professió de l’avi i del pare, i aquest ja d’entrada li va voler treure del cap. Tampoc no veia gaire clar això de ser cuiner, potser pensant en la vida sacrificada, fosca i desagraïda d’abans que en diguéssim xefs i sortissin a la televisió. Per això el va enviar a treballar a casa d’un amic seu, amb la idea que el fes pencar tant que li fes passar la dèria. Però Xatruch no tan sols va sortir reforçat en la seva idea, sinó que l’empresari va tenir sort de la passió per l’ofici d’aquell xicot de Vila-seca. A quinze anys ja se’n va anar al Bulli. Li hi van portar els pares, als quals va dir que el deixessin abans d’arribar-hi, com un adolescent vergonyós, perquè els seus futurs companys no els veiessin baixar del vehicle patern.

Mateu Casañas va néixer en una família que ja tenia un restaurant a primera línia de mar, a Roses, el Si Us Plau, on feien cap la gent del Bulli, encapçalats per Ferran Adrià i Juli Soler. I una vegada gairebé van morir intoxicats o van calar foc a l’establiment mirant de cuinar un peix que els havia sobrat a la brasa de la llar de foc que feia de calefacció central. Un dia tota la família es va trobar casualment Soler al pont del Maremàgnum de Barcelona, i quan li van dir que “el nen volia ser cuiner”, els va dir que anés a parlar amb Adrià a Cala Montjoi. No tenia gaire idea de res. El xef del Bulli li va dir que estaria a prova, a veure si li agrada la cuina i, el més important, si a ell li agradava com treballava el jovencell. No devia anar tan malament.

Oriol Castro, l’únic barceloní de tots tres, ha passat tots els estius i caps de setmana a Torredembarra, pescant amb el seu pare a la barca, on han aconseguit sempre un espai de pau i intimitat, feta de converses i silencis. També de ben jove, va estudiar a l’Escola Joviat de Manresa, on es formaven futurs cuiners com Jordi Vilà o Oriol Rovira. Va fer les proves per a entrar al Bulli al Talaia, el projecte barceloní on llavors hi havia Carles Abellán. I va anar de pet cap a Roses, on Adrià va descobrir un “animal creatiu”.

Tots tres van anar a parar al restaurant que es va considerar més rupturista, més influent, més creatiu i, per tant, amb més pressió de la història recent. Tots tres van viure al Bulli –compartien una petita habitació al costat dels vestidors– i per al Bulli, durant vint-i-quatre hores del dia. Hi van dedicar, com confessen, més que no es consideraria normal. Fins i tot, Xatruch molts dies estava convençut de deixar-ho tot. L’avi li va dir que estava convençut que si aguantava arribaria a ser cap de cuina. Com va ser. Nil Dolcet, el quart mosqueter de la colla al capdavant del Compartir de Barcelona, confessa haver tornat plorant a Roses més d’una matinada. L’any 2010, Xatruch va comunicar a Adrià que l’any següent no continuaria, perquè, com Pep Guardiola, s’havia buidat. Havia arribat al límit. Però va continuar perquè el 2011 va ser el darrer vals del restaurant de Cala Montjoi. Precisament, el tancament del restaurant on havia treballat des d’adolescent, va deixar emocionalment trasbalsat Castro, convençut que no es veia en la nova fase més teòrica i conceptual, allunyada de la cuina del dia a dia, que el seu mentor volia emprendre. Confessa que va portar-lo a una depressió.

Una història de cuina i amistat

Tot plegat es pot veure al documentari Plat en blanc, que ressegueix la trajectòria dels propietaris de Disfrutar, el millor restaurant del món fins el dia 19 de juny, quan se’n sabrà el successor en una gala a Torí. És dirigit per Alan Fàbregas i Ramon Pardina i guió d’aquest darrer, amb producció d’Abacus, coproducció amb 3Cat i la col·laboració de la revista Cuina i la Generalitat de Catalunya. Una de les gràcies del treball és veure com van ser aquelles jornades a Las Vegas on van arribar a l’Olimp de la Cuina. Uns dies que van començar amb els pitjors pronòstics de fer-se un lloc a la 50a Best Restaurants: els organitzadors ni els van saludar, tot i que amb alguns altres cuiners hi va haver abraçades a dojo, llocs d’honor i tota mena de felicitacions. Es veien perduts, amb aquell presagi, tot i, com es pot veure al documentari, haver hagut de deixar preparades entrevistes i fotografies de portades, d’aquelles que ningú no vol recordar si es perd.

Veiem l’Eduard collint verdolaga al tros patern. I, com el seu pare, amb aquella ironia plena de saviesa, aterra les disquisicions del fill assegurant que aquella verdolaga serà igual que totes les verdolagues. En Mateu submergint-se a la mar, fill com és pràcticament de la Mediterrània com tots els descendents dels grecs de Rodes. O en Mateu, preparant l’arròs amb la seva mare, que no l’ha esperat per anar avançant el fumet, i a qui el fill acusa, tot collonant-la, d’haver posat “polsos” al brou. Al capdavall, tres amics, tres paios més aviat normals, que han pagat, però, el preu de l’esclavatge i la pressió d’aquesta bèstia anomenada creativitat, com en diu el seu ex-cap, amb qui van saber tallar amarres quan va caldre. En concret, fa tretze anys, quan en un viatge Istambul van decidir d’obrir un restaurant propi, que en principi havia de servir arrossos i amanides, no pas alta cuina creativa. Era el Compartir, la casa mare cadaquesenca d’això que avui és Disfrutar, on van acabar tornant a l’alta cuina creativa, com si fos el seu destí impossible d’esquivar. El fet, la necessitat, la passió. Tot i un començament complicat, que tampoc no amaguen, a partir del 2016 comencen a definir el seu estil: tècnica rara amb sabor reconeixedor, com l’anomena Xatruch. Una identitat que, sense renunciar al fet que són tres bullinians de bé, no vol ser la continuació d’aquella història revolucionària on van deixar la pell, una versió 2.0 del Bulli, sinó la seva pròpia i independent. La del Disfrutar d’Oriol, Mateu i Eduard, amb les seves tres estrelles aconseguides a Barcelona fa dos anys.

Emocions compartides

El documentari, en la línia dels millors productes audiovisuals sobre cuina, els segueix de ben a prop. Ara fa un any, per primera vegada se n’anaven cinc dies lluny del restaurant, tots tres. D’ençà d’Istambul que no ho feien. Creien que baixarien del pòdium i la millor manera era anar-hi tots tres i donar la cara. A l’avió, a la limusina o perdent-se a l’hotel de Las Vegas. Impressionats per l’habitació o, acabats de dutxar, anant a fer un tomb, retratant-se davant el Bellagio, com uns turistes més. I finalment arriba el 5 de juny, quan pot passar de tot, i la ciutat de Nevada és una munió de rumors. Així com alguna altra vegada s’ha filtrat, ningú no sap quin serà el millor restaurant del món. Dinar amb Joan i Jordi Roca, Quique Dacosta, Antonio Luis Aduriz, a cal José Andrés. El que ho tenia més clar era el petit dels Roca: guanyarien, perquè ser-hi ja era guanyar. A la gala, Oriol Castro demana als seus companys d’agafar-se les mans. Mateu Casañas rondina, cadascú ha de passar els nervis com pugui, però finalment s’uneixen les tres mans dels tres amics. L’emoció és màxima. I, de cop, Disfrutar és el millor restaurant del món del 2024. Llavors sí que les llàgrimes no poden aguantar-se més, i es fonen en una abraçada.

El dramaturg Jordi Casanovas, un dels grans de les nostres lletres, acaba d’estrenar un espectacle del seu teatre sempre atent al batec dels temps, dirigit per Llàtzer Garcia. Menú tancat, la nova obra de l’autor de Vilafranca, que es pot veure a la Villarroel, a pocs metres del Disfrutar, no deixa passar l’oportunitat de situar l’acció en un restaurant d’alta cuina, amb tres protagonistes que es diuen, respectivament, Eduard, Mateu i Oriol. Qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència i, de fet, l’obra és molt més una reflexió sobre la masculinitat i la manera que tenen els homes d’encarar l’amistat, el fracàs, les expectatives, l’amor o la frustració, que no pas una obra sobre cuina. El fet és que un dels tres amics, el cuiner estrellat, demana als seus amics: com és que no ens hem vist mai plorar? Els Eduard, Mateu i Oriol de veritat sembla que han rigut i plorat junts, i no deu ser la primera vegada.

El Parlament de Catalunya ha advocat per “reconèixer oficialment les seleccions esportives catalanes i permetre sempre la seva participació en competicions internacionals oficials”. Així ho precisa un punt d’una moció presentada davant el ple pel grup parlamentari de Junts, que ha tingut el suport del PSC, ERC, els Comuns, la CUP i els dos diputats d’Aliança Catalana. Els grups del PP i Vox hi han votat en contra.

Fa un mes, la Comissió d’Esport del parlament també va aprovar una resolució que instava el govern a treballar per garantir el reconeixement oficial de les seleccions catalanes en l’àmbit internacional. Aquesta resolució la va presentar ERC -que va incloure aquesta qüestió en els acords d’investidura amb el PSC- i Junts va optar aleshores per l’abstenció.

La mateixa moció de Junts votada avui reclama al govern que elabori un pla estratègic de grans esdeveniments esportius que opti pel català com a llengua oficial, un punt que ha tingut el suport del PSC i d’ERC.

L’administració del president dels Estats Units, Donald Trump, ha revocat la capacitat de la Universitat de Harvard per matricular estudiants internacionals, segons ha informat el Departament de Seguretat Nacional nord-americà.

La secretària de Seguretat Nacional, Kristi Noem, va ordenar al departament que cancel·lés la certificació del Programa de Visitants d’Estudiants i Intercanvi (SEVP) de la Universitat de Harvard i els hi ha fet saber amb una carta a la universitat: “Els escric per notificar-los que amb efecte immediat, el programa de la Universitat de Harvard d’Estudiants i Visitants Estrangers ha estat revocat”.

Aquesta mesura representa que no pot matricular estudiants internacionals i els estudiants estrangers existents s’han de transferir o perdran el seu estatus legal.

Aquesta decisió es produeix en un moment d’augment de la tensió entre Harvard i el govern Tump per les acusacions d’aquest últim de tolerar l’antisemitisme al campus, no donar cabuda a discursos “alternatius” i “obstinar-se” a aplicar programes d’inclusivitat sexual i racial, entre altres coses.