El conseller d’Agricultura, Pesca i Medi Natural, Joan Simonet, ha anunciat que inspectors del govern i agents del Seprona havien inspeccionat aquest matí la macrogranja avícola de Llucmajor, a Mallorca. Entitats animalistes havien denunciat que els animals hi convivien amb rates, cadàvers i una brutor extrema. 

El govern ha reconegut que l’agost de l’any passat ja es va inspeccionar la granja perquè hi havia unes quantes denúncies. Es van detectar incompliments greus que van concloure en els processos administratius pertinents i la imposició de mesures cautelars. I a l’octubre es va denunciar a la fiscalia la possible comissió d’un delicte ambiental per part dels responsables de la granja, l’empresa Avícola Son Perot, els mateixos que volien projectar una nova macrogranja a Sineu. 

Els veïns de Sineu, frustrats per la macrogranja de 750.000 gallines: “És una aberració”

Malgrat tot, el procediment va ser arxivat el mes de febrer. A finals del mateix mes, va haver-hi una última inspecció per part del govern i, segons Simonet, no es va detectar la situació que ara han denunciat les entitats animalistes. 

“En el moment que s’arxiva la denúncia penal, hem tornat a començar amb els expedients i multes administratives que havíem detectat”, ha explicat Simonet als mitjans de comunicació. Els expedients oberts tenien a veure amb la gestió de residus o la qualificació dels ous, que es comercialitzaven com a ous camperols quan realment eren de gàbia. 

Prudents sobre el tancament temporal

Ara, determinaran si els fets denunciats pels animalistes suposen una reincidència o són nous incompliments, fet que suposaria obrir un nou procediment penal. De tota manera, el govern és prudent a l’hora de parlar d’un tancament temporal: “No puc parlar de tancar. A més, en un tancament has de veure què fas amb els animals que hi ha dins.” També s’ha de valorar si es tracta d’un assumpte de salut pública o bé de maltractament animal. 

Més per Mallorca i Podem ja han demanat de tancar-la i ha advertit d’una possible contaminació dels aqüífers, per això ha demanat la intervenció de l’àrea de recursos hídrics. El partit ha explicat que des de fa anys els veïns de les urbanitzacions de Llucmajor han transmès queixes als governs municipals del PP per l’abocador de 5.000 metres quadrats que té la granja. La diputada de Podem, Cristina Gómez, ha considerat la situació com “un autèntic escàndol sanitari i ètic.”

Cal recordar que la macrogranja que es volia fer a Sineu va acabar paralitzant-se i va propiciar la creació d’un decret per regular les explotacions intensives com aquesta. Per exemple, la norma limita a 40.000 el nombre de gallines, àmpliament superada per la granja. 

Han estat les entitats Arde i Satya Animal que han denunciat els fets davant fiscalia per salut pública i estafa. Diuen que han documentat com les gallines camperoles, a part de conviure amb cadàvers, rates i brutor, no surten a l’exterior durant una setmana. Tot i que el govern no ha confirmat el número de gallines que hi ha, aquestes entitats les xifren en 136.000. 

El govern encara no sap quant costarà la refundació de la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), que esdevindrà una nova direcció, anomenada Direcció General de la Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA). “El pressupost consignat hi serà, però pot haver-hi diferents components que fan que ara no en puguem tenir una xifra exacta”, ha dit avui la consellera Sílvia Paneque, portaveu del govern. 

Pressupost, manca de concreció i inestabilitat laboral: els recels dels educadors socials sobre la nova DGAIA

Una de les raons que ha esgrimit perquè encara no puguin acotar-lo és que hi hagi “menys institucionalització”, és a dir, que hi hagi menys criatures a mans de la Generalitat, bé sigui perquè es poden quedar amb les seves famílies biològiques o perquè n’hi hagi més d’acollida. Això, ha dit Paneque, suposaria una reducció del pressupost. En tot cas, Paneque ha reconegut que la consellera de Drets Socials, Mònica Martínez Bravo, els ha exposat que la DGAIA “tenia una estructura molt prima en quant a gestió i seguiment dels recursos”. Per això, el govern preveu de contractar tres-cents professionals més. 

Paneque també ha dit que el govern valora positivament que les entitats vegin amb bons ulls la reforma anunciada. Certament, grups com el Col·legi d’Educadores i Educadors Socials de Catalunya n’han dit que “la música sona bé”, però reclamen que se’n concreti el pressupost, i que hi hagi més recursos sobretot per a l’atenció dels menors tutelats i un compromís ferm per a millorar les condicions laborals i l’equiparació salarial. També han exigit que el govern posi els mitjans necessaris la Taula d’Entitats del Tercer Sector, la Plataforma d’Infància de Catalunya i la Confederació Empresarial del Tercer Sector Social de Catalunya.

Escola Valenciana, assessorada pels seus serveis jurídics, ha preparat un model de recurs administratiu perquè les famílies que no han vist respectada la seua decisió d’escolarització en català siguen escoltades. L’entitat explica que aquest recurs, que s’ha de presentar al centre i a la delegació territorial de la conselleria d’Educació, es tracta del primer pas per a aconseguir que les persones que volen estudiar en la seua llengua ho puguen fer.

Aquesta acció s’emmarca en la campanya en defensa de l’ensenyament en català al País Valencià, que s’enfronta a un retrocés d’ençà de l’aprovació de la llei Rovira i la consegüent consulta sobre la llengua base a les escoles, que pretén arraconar la llengua pròpia a les aules.

El recurs d’Escola Valenciana respon a les llistes que ja han publicat els centres, on la comunitat educativa ha comprovat un alt percentatge de casos en què no s’ha respectat l’elecció del català com a llengua vehicular. L’entitat denuncia que aquest percentatge està lluny del 99% de garanties que va assegurar el conseller José Antonio Rovira.

Segons que expliquen, al model editable les famílies poden afegir les seues dades per a reclamar al centre que els seus fills siguen matriculats en català, com escolliren, fent front a l’assignació imposada del grup en castellà. Al text també es demanen explicacions sobre motius pedagògics o administratius que impedeixen respectar l’elecció. Segons s’extreu de la llei, si la ràtio de vint-i-cinc alumnes per classe és superada, els alumnes s’hauran de matricular en el grup de castellà. Escola Valenciana considera que es vulnera “la suposada ‘llibertat educativa’ que proclamen el conseller i el Consell” perquè aparten els alumnes de l’opció triada i els obliguen a continuar l’educació en castellà durant tota l’etapa escolar.

L’entitat recorda que la consulta “mai no s’hauria d’haver fet” perquè no garanteix la competència lingüística establida a la Llei d’Ús i Ensenyament del València, i considera que ignora el programa formatiu fet pels centres educatius. “És una mostra més de la fallida ‘Llei Rovira’. Des d’Escola Valenciana sempre estarem al costat de les famílies per a fer valdre el seu dret a aprendre i viure en la seua llengua. Demanem a les famílies que esgoten, primer, la via administrativa. Però advertim que acudirem als tribunals si no es respecta el dret fonamental de l’alumnat”, ha dit Alexandra Usó, presidenta d’Escola Valenciana.

Escola Valenciana dóna suport a l’AVL contra els atacs del PP i Vox

El govern espanyol ha retirat la votació sobre l’oficialitat del català a la Unió Europea perquè no tenia possibilitats d’aprovar-se, segons que han confirmat a VilaWeb fonts diplomàtiques. La votació requereix la unanimitat, i dins de la reunió almenys deu ministres diferents han expressat posicions contràries pels dubtes jurídics i financers. Segons que ha fet públic el ministre espanyol d’Afers estrangers, José Manuel Albares, els governs realment contraris són set, i entre els altres vint n’hi ha molts favorables i algunes abstencions. És per això que, segons que informen fonts diplomàtiques, Espanya s’ha fet enrere i ha deixat la votació per a més endavant.

És habitual que, en aquestes reunions, quan les propostes no tenen prou suport per a aprovar-se, es retiri la votació, abans d’arriscar-se a perdre-les, i s’ajorni. Això ja va passar el 2023, quan la reforma del reglament lingüístic es va proposar per primera vegada. D’aleshores ençà, han persistit les discussions per mirar d’acostar posicions amb els governs recelosos i avui ha estat la primera vegada que s’ha tornat a portar a la reunió amb la previsió d’aprovar-ho.

Arran de les opinions contràries expressades, la presidència polonesa ha proposat d’ajornar la votació i el secretari d’estat espanyol Fernando Sampedro ho ha acceptat per a continuar negociant. La reunió següent del Consell d’Afers Generals de la Unió Europea, l’òrgan que ho ha d’aprovar, serà el dia de Sant Joan, el 24 de juny, l’última oportunitat perquè es pugui aprovar abans de l’estiu.

Finlàndia ja n’havia demanat públicament l’ajornament

Abans d’entrar a la reunió, el ministre finlandès d’Afers Europeus, Joakim Strand, ha dit que esperava no haver de votar avui la reforma del reglament lingüístic perquè creia que la discussió encara no era prou avançada. “Encara hi ha aspectes que han quedat pendents per part dels serveis jurídics del Consell”, ha afegit Strand. “Crec que és una cosa que ens hem de prendre molt seriosament. La diversitat lingüística és important, sempre som constructius. Volem continuar discutint-ho, però espero realment que avui no hàgim de votar-ho perquè no crec que la qüestió estigui encara prou madura”, ha dit.

Finlàndia ha estat, d’ençà que va començar el debat, un dels estats més refractaris a donar suport a l’oficialitat del català. El principal motiu són les implicacions que podria tenir sobre les minories lingüístiques dins el seu territori, amb una atenció especial al col·lectiu russòfon.

Suècia, que comparteix una preocupació similar, no ha mostrat gaire entusiasme amb la proposta, tot i que ha tingut una posició molt més cauta. Jessica Rosencrantz, ministra d’Afers Europeus sueca, ha començat dient que comprenia la importància que tenia la qüestió per a l’estat espanyol. Tot amb tot, ha volgut remarcar que tant Suècia com molts altres estats havien fet valer, durant tot el procés, les seves reserves sobre l’encaix legal i els costs que implicaria. Ha evitat d’avançar cap posició clara i s’ha limitat a dir que esperava un debat profitós durant la reunió i que posaria atenció en les intervencions dels altres socis. També ha assenyalat que, com a ministra, era la primera vegada que tractava d’aquest punt directament en aquest format, i que, per tant, escoltaria “molt atentament” què es deia. Amb tot, ha volgut expressar una certa empatia cap a la petició espanyola: “Tinc una simpatia plena per la posició espanyola”, ha dit.

Espanya proposava una aplicació gradual

En la proposta que el govern espanyol volia aprovar avui es presentava una entrada en vigor gradual i revisable de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec per tal de vèncer els recels sobre l’aplicabilitat de la mesura. Segons que va publicar Europa Press, el document preveia que l’oficialitat de tots tres idiomes no tingués efectes jurídics fins que no comencés el 2027, i que llavors fos una oficialitat a mitges: només es traduirien els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu, i normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a la legislació de cada estat.

L’oficialitat total no arribaria fins més endavant, a tot estirar, el 2031. Aquest marge es podria escurçar si calgués, però requeriria la unanimitat de tots els governs europeus. Hi ha precedents dins la Unió Europea de llengües que, tot i haver estat reconegudes oficialment, van haver d’esperar anys perquè aquest reconeixement fos efectiu. El maltès, per exemple, es va declarar oficial el 2004, però no fou fins tres anys més tard que les institucions europees en van completar la traducció del corpus legal i el van situar al mateix nivell que llengües com l’alemany, el francès o l’espanyol. El cas de l’irlandès encara va ser més lent: l’oficialitat es va aprovar el 2005, però no es va desplegar plenament fins el 2022. El principal escull, en aquell cas, era la manca de recursos humans: gairebé no hi havia traductors formats. Aquesta mancança, en canvi, no existeix en el cas del català, que sí que disposa d’un teixit consolidat de professionals i eines lingüístiques.

Els obstacles jurídics i econòmics

Més enllà de les dificultats polítiques i les complicacions tècniques, les converses per a reconèixer l’oficialitat del català també han topat amb qüestions de naturalesa jurídica i pressupostària. Per mirar de desfer recels, el govern espanyol ja es va comprometre per escrit a cobrir el cost que implicaria incorporar tres llengües més al règim multilingüe de la Unió. En el seu moment, la Comissió Europea va estimar que el cost seria de 44 milions d’euros per llengua, a partir del cas de l’irlandès, cosa que situaria el total en 132 milions anuals. Amb tot, aquest càlcul figura en un informe preliminar i no es concretarà del tot fins que no s’aprovi formalment la reforma.

Tanmateix, aquestes darreres setmanes, algunes delegacions han expressat dubtes sobre la viabilitat d’aquest model a llarg termini, atès que contradiu l’estructura habitual de la Unió, on totes les despeses lingüístiques es financen amb càrrec al pressupost comú. Què passaria si, per exemple, un futur govern espanyol decidís de deixar de pagar?

Un altre dels esculls que ha emergit és el marc jurídic dels tractats. Hi ha estats membres que qüestionen que el català, l’èuscar i el gallec puguin esdevenir oficials sense ser llengües fundacionals dels tractats europeus. Aquest va ser, precisament, un dels motius adduïts per a rebutjar-ne una semioficialitat el 2005. Ara, però, el govern espanyol ha aportat un document jurídic per defensar que sí que hi ha marge per a fer efectiva l’oficialitat, i que la Unió Europea, en el seu conjunt, hauria de tenir en compte la pluralitat identitària dels estats membres. En el cas espanyol, això inclou la diversitat lingüística.

L’ofensiva llançada per l’exèrcit d’Israel contra Gaza després dels atacs del 7 d’octubre de 2023 ja ha causat més de 54.000 morts i 123.000 ferits, segons que han denunciat avui les autoritats de Gaza, controlades per Hamàs.

Segons aquestes fonts, durant aquestes darreres vint-i-quatre hores, les tropes israelianes haurien matat més de vuitanta persones. El ministeri de Sanitat gazatí ha informat en un comunicat que fins ara s’han confirmat 54.056 morts i 123.129 ferits. Aquest balanç inclou les 79 persones mortes i les 163 ferides durant l’última jornada.

A més, des del 18 de març –quan Israel va trencar l’alto-el-foc pactat amb Hamàs el gener passat i va reprendre l’ofensiva militar–, s’han registrat 3.901 morts i 11.088 ferits.

El ministeri també ha insistit que encara hi ha cadàvers sota les runes dels edificis bombardejats per l’exèrcit israelià i als carrers, on els serveis d’emergència no poden accedir perquè les zones són ocupades o massa perilloses. Per això, adverteixen que el nombre real de víctimes podria ser molt més alt.

Els Mossos d’Esquadra han detingut un home a Mataró (Maresme) acusat de violència masclista després d’haver-se precipitat la seva parella pel balcó d’un cinquè pis, al carrer d’Argentona, segons que ha informat TV Mataró i han confirmat fonts de la policia a EFE.

Els fets van passar ahir cap a les deu del vespre. Segons les primeres hipòtesis, la dona hauria intentat de suïcidar-se després d’una discussió amb la parella. Actualment, és ingressada en estat greu en un centre hospitalari, però fora de perill.

Els Mossos han obert una investigació per aclarir les circumstàncies de la caiguda i són a l’espera de poder-li prendre declaració. La detenció de l’home es fonamenta en la discussió prèvia que van tenir i en els indicis de violència masclista. El Departament de Drets Socials s’ha fet càrrec dels fills menors de la parella.

Els sindicats CNT, CGT, Intersindical Valenciana i la COS han ocupat el vestíbul de la seu de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana (CEV), la patronal valenciana. Han fet una crida a secundar la vaga general, convocada per a demà passat, 29 de maig, tot just quan es compleixen set mesos de la gota freda al País Valencià. Denuncien la gestió negligent de Carlos Mazón i el seu Consell, que va costar la vida de 228 persones, a més dels dos treballadors que van morir quan feien tasques de reconstrucció.

“Els sindicats convocants de la vaga estem ací, a la patronal, per a exigir responsabilitats pel que va passar el dia de la dana i per la seua inacció en els dies posteriors, perquè estan més preocupats per les subvencions que per protegir a la classe treballadora”, ha dit Ana Mar Bueno, portaveu de la CNT. També denuncien que la patronal no es va presentar a la taula per a negociar la vaga general, com tampoc no ho van fer el Consell i la delegació del govern espanyol.

Els sindicalistes han tractat de tancar-se en la seu per a fer una crida a la vaga general i han cantat consignes com ara “ni una vida més al servei del capital”. Finalment, els antiavalots els han desallotjat.

Alerta Solidària ha informat que 328 persones s’havien beneficiat de la llei d’amnistia, gairebé un any després de la seva aprovació. Segons l’entitat, entre els beneficiats hi ha 173 manifestants i activistes, 129 policies –sobretot, de la policia espanyola i la Guàrdia Civil– i 26 polítics, càrrecs públics i empresaris.

En canvi, a 103 persones se’ls ha denegat l’aplicació de l’amnistia. Són 76 manifestants i activistes, 23 polítics i alts càrrecs –entre els quals, els principals dirigents independentistes– i 4 agents de la policia espanyola, concretament, els qui van participar en el tret de bala de goma que va fer perdre un ull a Roger Español durant el referèndum de l’1-O a Barcelona.

A més, hi ha 68 persones més –52 polítics i alts càrrecs, i 16 manifestants i activistes– que encara estan pendents de resolució. Els seus casos s’han derivat a uns altres òrgans judicials a causa de recursos o qüestions prejudicials.

En un comunicat, Alerta Solidària denuncia “l’eficàcia extraordinària respecte dels policies” i les dificultats amb què topen els independentistes.

A partir d’avui, Meta –l’empresa rere Instagram, WhatsApp i Facebook– ja pot fer servir les vostres dades públiques en aquestes aplicacions per entrenar la seva intel·ligència artificial. Així i tot, encara hi ha algunes maneres d’impedir-ho.

Fotografies, comentaris, publicacions, històries, peus de fotografia… Meta està disposada a utilitzar qualsevol dada perquè els seus models de IA siguin més bons que cap altre. L’única cosa que no podrà utilitzar són els missatges privats entre usuaris –sí que ho farà si algú del xat ho comparteix amb la IA– i les dades dels menors de divuit anys. 

Així funciona Meta AI, la intel·ligència artificial que entra en els vostres grups de WhatsApp

Com ho podem evitar?

El primer que cal saber és que, si no us hi oposeu, això significarà que hi esteu d’acord. És a dir: heu de rebutjar formalment la cessió de les vostres dades a Instagram, WhatsApp i Facebook perquè Meta no les pugui utilitzar. 

Ara com ara, hi ha unes quantes maneres d’evitar-ho. Això sí: com que avui ha entrat en vigor aquesta política de la companyia, oposar-s’hi a partir d’ara no protegirà les dades que ja has compartit, perquè Meta ja les podrà haver utilitzat. Sí que protegirà qualsevol nova publicació o interacció.

L’empresa també adverteix que, malgrat oposar-vos o no utilitzar els productes i serveis, pot continuar processant certa informació. Per exemple, si apareixeu –vosaltres o, senzillament, informació vostra– en una imatge que algú hagi compartit públicament a Instagram, Facebook o WhatsApp. També si us fan menció –o de la vostra informació– a publicacions públiques o peus de foto que algú hagi compartit. 

Omplir un formulari a Instagram

Mitjançant aquest formulari d’Instagram, us podeu oposar que Meta utilitzi la vostra informació de l’aplicació. És fàcil: tan sols s’ha d’omplir l’adreça electrònica vinculada amb el vostre compte. La casella de “com t’afecta aquest procés” és opcional.

Quan envieu el formulari, rebreu un correu electrònic de confirmació. Aquest mètode s’aplica també als comptes afegits al “Centre de comptes” del qual forma part el compte d’on s’ha enviat el formulari. 

També podeu accedir al formulari des del vostre perfil. Heu d’anar a la icona de dalt a la dreta amb tres franges horitzontals per entrar a “Configuració i activitat”. A l’apartat “Més informació i ajuda” veureu que podeu seleccionar l’opció “Informació”. Allà dins, seleccioneu “Política de privacitat” i, on explica com utilitza Meta la informació per a la seva IA, clicar sobre l’enllaç que diu “Oposar-vos-hi”.

A Facebook 

El mètode és com a Instagram. O bé, podeu entrar en aquest enllaç, que us demanarà d’accedir amb un compte registrat. Us porta al mateix formulari que Instagram. Només heu de posar-hi el correu electrònic i enviar-ho. Com que hi heu entrat amb el vostre compte, la casella del mail ja hauria d’estar omplerta automàticament.

Una altra opció és anar a “Configuració i privacitat”, després a “Centre de privacitat” i a “IA generativa de Meta”, on trobareu l’enllaç per a oposar-vos-hi. 

En el cas de WhatsApp, ara com ara no es pot deshabilitar l’assistent Meta IA. Les recomanacions són de no utilitzar-ho. 

Segon intent de Meta per a accedir a les vostres dades

És el segon intent que l’empresa fa per accedir a les vostres dades i entrenar els models de IA. El juny de l’any passat, Meta va haver d’aturar el llançament de l’assistent d’intel·ligència artificial a Europa arran d’una petició del regulador irlandès de privacitat sobre les dades dels usuaris. 

En aquell moment, Meta volia això mateix: que, per defecte, la intel·ligència artificial tingués accés als comptes i, d’aquesta manera, entrenar Meta IA sense demanar consentiment. 

Ciutadans israelians protesten contra la guerra a Gaza avui en tretze ciutats europees. La protesta, amb el lema “Salveu-nos de nosaltres mateixos”, es fa de manera central a Brussel·les, però també a ciutats del país, com Barcelona, i a més ciutats europees, entre les quals, París, Berlín, Amsterdam, Londres, Roma, Viena, Copenhaguen, Estocolm, Frankfurt, Zuric i Ginebra.

Els manifestants demanen un embargament total d’armes a Israel i una solució diplomàtica per a posar fi a la guerra. També demanen de suspendre immediatament tots els acords comercials entre Israel i Europa fins que es restableixi l’ajut humanitari a Gaza, amb el lema “No als negocis habituals amb Israel”.

Aquestes mobilitzacions reflecteixen el descontentament creixent entre la diàspora israeliana respecte de les polítiques del govern de Benjamin Netanyahu, especialment en relació amb Gaza i la situació dels ostatges.

A Barcelona, la protesta s’ha fet davant la seu de la Comissió Europea.

Avui, 27 de maig de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Darreres hores per a aconseguir la difícil unanimitat perquè el català sigui llengua oficial a la UE
• Pressupost, manca de concreció i inestabilitat laboral: els recels dels educadors socials sobre la nova DGAIA 
• La DGPPIA: un joc de tafurs amb la DGAIA I Editorial de Vicent Partal 
• David Torrents: “Per què, com a ciutadà europeu, tinc menys dret de saber la veritat?”
• Això del mocador I Mail obert de Marta Rojals 
• Tot recordant l’Ovidi per la Vila de Gràcia I Mail obert de Martí Estruch
• Empeses per Trump, Europa i Hong Kong s’aboquen a atreure els investigadors exiliats de Harvard 
• Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats I Article de Mireia Ginesta
• Quan la natura es converteix en aliada davant la catàstrofe: aprenentatges de la gota freda a l’Albufera I Article de Raquel Ortells i Andreu Rico 
• Grabu, el músic i productor de vint-i-tres anys amb qui tots els artistes del país volen tocar 
• Ilham Ahmed: “L’acord entre les SDF i Damasc va salvar els sirians d’una nova guerra civil”
• Encara ens queden 1.300 dies de Trump! I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’incident de Liverpool recorda el que va passar al camp de l’Espanyol ara fa dues setmanes, quan una dona va atropellar diversos seguidors de l’equip blanc-i-blau.

Encara no són clares les causes de l’atropellament de Liverpool, però diversos vídeos mostren una situació amb certs paral·lelismes amb els fets del dia del partit entre el RCD Espanyol i el FC Barcelona.

En tots dos casos, un cotxe entra en una zona on no hauria de ser-hi, sembla que és increpat i colpejat per alguns seguidors, es genera una situació de tensió i el conductor reacciona de la pitjor manera: perd el control del vehicle o embesteix la gent que té al davant.

En el cas de l’Espanyol, hi va haver disset ferits, entre els quals un home de 41 anys que va estar uns quants dies en estat greu. A Liverpool, han estat hospitalitzades 27 persones, quatre de les quals en estat greu.

La policia anglesa ha informat aquesta matinada que vint-i-set persones han estat hospitalitzades, quatre de les quals en estat greu, arran de l’atropellament d’un cotxe contra persones que participaven en la celebració del títol de lliga del Liverpool FC.

Segons que ha dit la policia, el conductor ha estat detingut. És un home que ha estat definit com a blanc, britànic, de l’àrea de Liverpool i de cinquanta-tres anys. Per ara, no s’ha indicat cap motivació per l’acció, però la policia ha descartat completament que tingui cap rerefons polític i ha anunciat que no cerca cap més persona en relació amb aquest incident.

El vehicle ha envestit la multitud que assistia a la parada de celebració del títol i s’ha aturat poc després. Els agents han detingut el conductor immediatament, tot i que amb algunes dificultats, perquè una part dels assistents volia agredir-lo. “Hem rebut l’avís poc després de les 18.00 hores del dilluns 26 de maig per l’impacte d’un cotxe contra diversos vianants al carrer Water”, ha indicat la policia de Merseyside, que ha acordonat la zona de seguida.

La consellera Mònica Martínez Bravo ha descobert la fórmula màgica per a resoldre qualsevol escàndol administratiu: l’alquímia de les sigles. La polèmica Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA) ha mort –oficialment, si més no– per renàixer de seguida com a Direcció General de Prevenció i Protecció de la Infància i l’Adolescència (DGPPIA). Que, diguem-ho tot, fa més angúnia de pronunciar aquesta sopa de lletres que no pas de llegir els balanços comptables de l’antiga direcció.

És el truc del tafur, administrativament perfeccionat: agafem les tres cartes que molesten –corrupció, negligència i opacitat–, les barregem amb una mica de retòrica preventiva, afegim una P més a la sigla i, vet ací: el problema ha desaparegut. Com si els escàndols fossen una qüestió de nomenclatura i no de gestió. Com si les barrabassades les esborràs una placa nova a la porta del mateix indret.

La consellera assegura que això no és cap pla exprés ni improvisat, sinó el fruit d’una “llarga reflexió de mesos”. Però, casualment, aquesta reflexió tan profunda ha coincidit amb el descobriment que una menor de tretze anys tutelada va ser prostituïda per una xarxa de pederastes mentre restava sota la “protecció” de l’ens. I, veges quina cosa!, resulta que quan fa quatre mesos la Sindicatura de Comptes va reclamar al parlament accions immediates contra la DGAIA, PSC, ERC i Comuns van votar-hi en contra –en contra de la reforma urgent que ara diuen que fa mesos que pensen. Què voleu que us diga: les reflexions profundes del govern tenen un ritme temporal un pèl difícil d’explicar.

És molt bo que la reforma mantinga Josep Muñoz com a director general. És a dir, l’home que dirigeix la DGAIA dilluns dirigirà la DGPPIA dimarts. La gent serà la mateixa, les taules les mateixes, els ordinadors els mateixos, les empreses contractades les mateixes, els contractes els mateixos, el compte bancari el mateix… És com si el capità del Titanic, després del naufragi, ens digués: “Ara el vaixell es dirà Titaniccc i jo continuaré al comandament, però tots tranquils que aquesta vegada posarem més focus en la prevenció dels icebergs.”

La part millor de tot plegat –o això em sembla a mi– és la nova distribució de competències. Perquè resulta que la DGPPIA ja no s’ocuparà ni de la contractació ni de les prestacions del servei. És a dir, li lleven precisament les funcions que originaven la corrupció i l’opacitat. Vaja, com si a un lladre li diguéssem: “Mira, tu continua essent el vigilant del banc, però ja no et deixarem tocar els diners.”

El PSC ja ha qualificat la decisió de valenta. I la veritat és que tenen raó: cal ser molt valent per a pensar que els ciutadans som tan beneits que no ens adonarem que fan el joc del tafur amb la protecció dels menors. Cal ser molt optimista per a pensar que ens passarà per alt la jugada mantenint els mateixos responsables, amb el mateix pressupost inflat, i pretenent fer creure que això és una “transformació integral”. Sobretot perquè, mentrestant –espere que siga així– la Sindicatura de Comptes, la Sindicatura de Greuges i l’Oficina Antifrau continuaran investigant les irregularitats de la DGAIA. I les responsabilitats dels partits que han estat al capdavant tots aquests anys i han permès –o han propiciat– els fets que han originat la indignació.

La DGPPIA naixerà el 3 de juny. I el dia 4, seguint la pràctica inaugurada ara, ja podrien començar a preparar el nom de l’organisme successor. Suggeresc –posats a prendre’ns-ho amb una mica d’humor, tot plegat–  DGPPPPIAA: Direcció General de Prevenció, Protecció, Promoció, Perseverança i Innovació en l’Atenció a l’Adolescència. Que si hem de jugar al tafur, si més no fem que la sigla coste cada vegada més de pronunciar…

 

PS1. Vuit anys després dels atemptats del 17-A encara hi ha fils pendents de ser estirats. La setmana passada es va presentar l’Associació 17-A: Volem Saber la Veritat. I per això Oriol Bäbler ha parlat amb el vice-president de l’entitat, David Torrents, mosso en excedència: “Per què, com a ciutadà europeu, tinc menys dret de saber la veritat?”.

PS2. Arnau Grabolosa, conegut artísticament per Grabu, és músic i compositor. A tan sols vint-i-tres anys, ja s’ha fet un lloc dins la indústria musical catalana i es pot dir que tothom vol tocar amb ell. Emma Granyer ens el presenta en aquest reportatge: “Grabu, el músic i productor de vint-i-tres anys amb qui tots els artistes del país volen tocar”.

PS3. Falten pocs dies per a complir-se els set mesos de la gota freda i a VilaWeb continuem publicant articles de científics del nostre país per a anar més enllà de la informació quotidiana i mirar d’entendre millor les conseqüències d’allò que va passar. Avui és el torn de Mireia Ginesta, investigadora postdoctoral al Climate Litigation Lab de la Universitat d’Oxford: “Atribuir els fenòmens extrems al canvi climàtic: límits i possibilitats”.

PS4. És evident que el periodisme rigorosament verificat i independent de qualsevol mecanisme de pressió és avui vital. Amb la desinformació que es difon tan fàcilment i amb alguns dels polítics i empreses més poderosos del món promocionant-la, els mitjans creïbles som més necessaris que mai si volem mantenir-nos com una societat cohesionada. Donem valor a qualsevol ajuda, a qualsevol donació que vulgueu fer a VilaWeb, però fer-vos-en subscriptors, si encara no ho sou, és la millor manera d’ajudar-nos a créixer i de resistir junts contra la mentida, la manipulació i la desinformació. Ajudeu-nos si podeu i si esteu d’acord amb la posició de diari nacional dels Països Catalans que té VilaWeb. Ens hi va molt.

El barceloní carrer de Sostres és un lloc curiós on convocar algú un divendres a la tarda. Paral·lel a Verdi, s’enfila cap a la Salut amb un pendent important fins arribar a tocar del Parc Güell. Jo, que hi vaig caminant des de Lesseps, hi arribo esbufegant. Davant el 3 bis, ja s’hi acumula un bon grapat de gent. Als pisos de davant, una àvia obre una finestra i pregunta: sou aquí per l’Ovidi, oi? I afegeix tot seguit: era molt bona persona! I sí, som aquí per l’Ovidi, perquè malgrat la vida dura estarem de part dels bons fins al final. Ens han convocat Espai País Valencià i Escola Valenciana per commemorar els trenta anys de la seva mort, que ell va intentar disfressar com unes simples vacances.

La primera parada de la ruta és aquí, davant la casa on Ovidi Montllor va viure els darrers anys, des del 1976, quan va començar la seva carrera d’actor, fins el 1995, en què va sucumbir al càncer d’esòfag que feia un temps que ja li havia arrabassat la veu. Una placa de bronze fixada a la façana en recorda l’inquilí. És una placa oficial, de l’Ajuntament de Barcelona, col·locada el 2007 a petició dels grups teatrals Disbauxa i Lartatral, en representació de la comissió Recordant l’Ovidi. Albert Musons, conseller del districte de Gràcia pel PSC, va ajudar que la petició arribés a bon port. Una parella de veïns recorda que l’Ovidi era client habitual d’un bar que hi havia a la cantonada i que ja no existeix, el Burot.

Pau Benavent, periodista valencià establert a Barcelona, dóna la benvinguda als assistents i diu que aquesta ruta, que forma part de la vintena setmana cultural d’Espai País Valencià, neix amb voluntat de ser repetida cada any. Assenyala que l’Ovidi vivia a l’àtic i que les filles li han explicat que un dels trets característics del pis era que tenia la moqueta verda, i que el recorden assegut a una butaca, llegint i fumant. També li agradava molt tenir cura de les plantes que hi havia a la terrassa. Al Facebook de la primera filla de l’Ovidi, Helena, hi podem trobar aquest escrit en castellà en què el cantant parla del carrer i de la casa on vivia al periodista Arturo Tejerina, que havia estat veí seu a Madrid.

En un mapa literari que va publicar l’ajuntament, llegeixo que Neus Solsona, la parella de l’Ovidi durant els seus últims onze anys de vida, assegurava que durant les reformes que havien fet a casa, el cantant era tan respectuós amb els veïns que netejava cada dia de dalt a baix, pis per pis, la pols que es pogués haver acumulat a l’escala. A vegades hi ha detalls i anècdotes que defineixen un personatge. Després d’unes albaes a càrrec de Pura Mahiques, que ha vingut expressament del País Valencià, acompanyades de la música de les dolçaines i els tabalets, la comitiva es desplaça cap a les següents parades de la ruta, a l’avinguda del Coll del Portell 57, i al carrer del Congost 16, on l’Ovidi també havia viscut anteriorment durant períodes molt més breus.

Baixant cap a terrenys més planers de la Vila de Gràcia, on hi ha més turistes i més cupcakes, David Fernàndez me n’explica una altra, d’anècdota de l’Ovidi, que apareix al documentari de Vicent Tamarit contada per Raimon. Resulta que, a final dels anys seixanta, Ovidi Montllor, Quico Pi de la Serra i Raimon van fer alguns recitals plegats, incloent-hi un de sonat al Palau de la Música Catalana. Una nit, a Alacant, arribaven ja de nit a la pensió on dormien i a l’hora de dir els noms a l’encarregat, Pi de la Serra i Raimon es van posar d’acord per fer una broma a l’Ovidi. El primer va dir que es deia Virgili i l’altre, Ciceró. Quan li va arribar el torn a l’Ovidi, va dir el seu nom real, però l’home de la pensió va saltar: i un be negre, Ovidi, que sou tots romans o què?

Continuem amb la nostra ruta, enmig d’un plugim que es quedarà en això, i arribem al Centre Artesà Tradicionàrius. Allà ens rep Lola Capdevila, vídua de Jordi Fàbregas, el fundador del CAT amb qui va compartir tota una vida de lluites clandestines, causes polítiques i culturals, i activisme a favor de la música tradicional. Capdevila ens explica que van conèixer l’Ovidi l’any 1972 i van compartir múltiples concerts i recitals. En recorda un que es deia “Sis hores de música progressiva”, on també va actuar Toti Soler, que també vivia a la Salut però encara no tocava amb l’Ovidi. D’aquest últim, diu que era auster, compromès, solidari, treballador, incòmode i coherent. És especialment emotiu el relat de com va viure el naixement de la segona filla de l’Ovidi, la Jana, nascuda l’any 1979, i com ella va mirar de distreure’l durant les hores d’espera a la Clínica del Pilar.

Fins i tot sense l’ajuda de la pólvora, els valencians es fan notar per allà on passen. La música que acompanya la comitiva no para de sonar i la gent que seu a les terrasses dels bars celebrant l’arribada del cap de setmana ens mira encuriosida. Quan arribem a la seu del districte, a la plaça de la Vila, la mirada dels dos policies municipals que vigilen la porta va més enllà de la curiositat. De seguida engeguen les emissores per informar del seguici d’esvalotadors. Però, com que els organitzadors han fet la feina com cal i han demanat els permisos escaients, no hi ha excusa per a tallar-nos el pas per arribar a la seu del veí ateneu independentista la Torna, on han penjat un retrat de l’Ovidi i una estelada a la porta per fer honor a l’ocasió.

L’Ovidi no va posar mai els peus a la Torna, ni al carrer de Goya on és ara ni a cap dels espais que havia ocupat anteriorment, perquè aquest ateneu popular va obrir un any després de la seva mort. Però La Torna simbolitza a la perfecció la generació de joves que, malgrat no haver conegut en vida l’Ovidi, n’han preservat la memòria fins als nostres dies. Aquesta memòria que és el millor antídot contra els legisladors de l’oblit, del silenci i del garrot, per dir-ho amb paraules de David Fernàndez, que adreça unes paraules als assistents. A la Torna es va gestar, l’any 2006 i en connivència amb Propaganda pel Fet i la Directa, un dels homenatges populars més emblemàtics que s’han fet al d’Alcoi, quan els de les samarretes vermelles van assaltar el Palau de la Música per omplir-lo de feres ferotges en una nit que va durar anys.

Fa temps, Joan de Sagarra va escriure a El País que Gràcia no havia oblidat mai Ovidi Montllor. Però és tot un país que el recorda i li ret homenatge. És la millor venjança contra els qui van maldar per silenciar-lo quan era viu. Contra els qui no els agrada que es parli, s’escrigui o es pensi en català, que com ens apuntava l’Ovidi són la mateixa gent a qui no li agrada que es parli, s’escrigui o es pensi. A més, són molts els músics que han versionat cançons seves. Els vilafranquins Inadaptats van ser dels primers, i avui el cantant Àlex Vendrell és un dels qui s’ha aplegat davant la Torna. A més, més enllà de l’Ovidi, la música del País Valencià sempre ens acompanya. Som a 23 de maig, un dia després d’un gran concert d’Auxili a la sala Paral·lel 62 i just el dia abans de l’apoteòsic concert de comiat dels Smoking Souls a la Sala Apolo. La música perdura i hi ha balls que no s’acaben mai.

 

Ja dic d’entrada que l’escriptora Najat el Hachmi em va fer canviar la idea que tenia sobre el hijab, l’única modalitat de vel que em generava dubtes. Al seu assaig Sempre han parlat per nosaltres mira de fer-nos entendre que el mocador no és cap símbol religiós, sinó una marca de submissió al patriarcat, i ja em va quadrar tot. No m’han arribat a convèncer tant les feministes musulmanes que el defensen com un element d’empoderament –“jo trio què vull que vegis del meu cos”–; és allò que un cop t’has posat les ulleres de veure-hi clar, costa més de tornar a la foscor d’abans. Però això no vol dir que doni la meua opinió per tancada: sempre som a temps d’aprendre’n més, de tindre les orelles obertes a més veus autoritzades.

En tot cas, partim de la base que és un debat que s’ha d’abordar des del feminisme i no a l’arrossec de la dreta xenòfoba i la seua propaganda. Aquesta dreta en puixança que s’aprofita del discurs d’El Hachmi, que el descontextualitza de la crítica feminista, que l’instrumentalitza per tal de disfressar la islamofòbia habitual amb una pretesa defensa dels drets de les dones. Curiosament, les mateixes dones que en una altra hora no dubten a qualificar-les de conilles que no paren de parir, d’ocioses xucladores d’ajudes públiques, de submises sense criteri rere l’ombra dels seus amos marits. Si cedim a l’engany, encara podríem donar gràcies al mocador, que fa que de tant en tant les considerin ciutadanes de ple dret.

El Hachmi ho assenyalava aquests dies als periodistes: “Per què feu més cas a la Sílvia Orriols que a totes les que hem parlat abans des de l’experiència i des del coneixement de la realitat?” En efecte, ara correm-hi tots a entrevistar-les, les alliberades i les embolicades, a interessar-nos per les seues veus, però abans de la irrupció xenòfoba al parlament amb prou feines els dispensàvem una curiositat antropològica. Una vegada més, l’actualitat va amb la llengua a fora darrere l’agenda de l’extrema dreta, alegre i publicitària, perquè l’odi no compromet a res. I és clar, la reacció reflexa de l’esquerra és l’oposició immediata, automàtica, urgent, perquè és la resposta que costa menys.

L’esquerra és lenta, perquè la transformació que reclama té la facilitat de maniobra d’un transatlàntic. Però aquesta incapacitat no ha de ser excusa per donar l’esquena a les dissidents del mocador que ens ho demanen, i ens ho demanen ara. Perquè a les dones d’esquerra i de cultura cristiana ens han criat igualment per a respondre als estereotips corresponents; perquè sabem fins a quin punt els nostres cossos també són objecte de control social de manera tàcita, des que naixem fins que hi donem el nostre suposat consentiment; perquè som conscients que desafiar el patriarcat també es pot pagar amb la vida en una democràcia que vol ser igualitària. El que mata no és una cabellera a la vista o una minifaldilla, és el patriarcat encarnat en totes les formes que pot. Perquè el patriarcat és com l’aigua, que sempre troba el camí. Segons el moment i el lloc, hom parla de feminicidis, d’assassinades per violència domèstica o de víctimes de crims d’honor; i tan morta és qui la maten “perquè era meua” com perquè no es va posar el mocador.

Justament, els qui posen el mocador al cim de l’opressió indumentària s’aferren a l’argument que hi ha països on et poden matar per no portar-lo; que a occident no tenim cap policia de la moral que ens faci detindre, fuetejar o empresonar perquè no portem shorts estranguladors o sostenidors amb push-up, ergo, qui tria de comprimir-se el cos d’aital manera ho fa des de la llibertat individual, en un entorn de laboratori aïllat de pressions estètiques i socials. Els qui formem part d’algun grup històricament oprimit no hauríem de caure en aquestes fal·làcies jerarquitzadores: els parlants de català, per exemple, com moltes dones de les dites emancipades, també ens hem de sentir a dir que no ens podem queixar d’oprimits per la raó que a Catalunya Nord o a l’Afganistan, respectivament, estan pitjor. I ens ho hem de sentir dir de part d’una esquerra determinada, com també hi ha una determinada esquerra que defensa el hijab com una expressió de llibertat de les nostres conciutadanes musulmanes per decidir sobre el propi cos.

“Decidir sobre el propi cos”, ai, em pixo. Doncs ja he arribat al punt de dir que estic tan a favor de prohibir el hijab a les escoles com de prohibir-hi les ungles de gel de dos dits, els shorts que se’t fiquen al cul quan seus i qualsevol altra nosa sexualitzadora que pugui dificultar les noies de seguir la classe concentradament, amb comoditat física i mental. Perquè de mocadors no en sé més que el que m’imagino —el tel permanent sobre les orelles, la suorada que allarga l’estiu—, però d’altres disfresses de compressió, en tinc unes quantes dècades d’experiència, entre les que he viscut convençuda que eren una tria lliure meua i el descobriment dels pantalons de noi. En aquest sentit, puc mig entendre les musulmanes que afirmen que han trobat l’empoderament deixant de sexualitzar-se el cos: amb mocadors variats i la roba ampla i assegurant-se que, quan parlen, els miren la cara i prou.

Moltes dones que sostenen que porten el hijab per voluntat pròpia, o fins i tot el nicab i altres sacs, diuen que és la roba que han triat per explicar-se a elles mateixes, per explicar la seua identitat i també la seua manera de ser feministes. Ens demanen que no les responsabilitzem que hi hagi dones que no poden triar com elles, que no busquem justícia prohibint-los a unes el que resulta obligat en altres. I és aquí que em fan dubtar més quan dubto, perquè prou feina tinc jo amb el meu armari, els meus talons i les meues contradiccions.

“De debò es pensen que prohibint el vel s’acaba amb la discriminació envers la dona?”, demanava la presidenta de l’associació Rosa Sensat en una entrevista, i en això hi estic d’acord: la discriminació cap a les dones no s’acabarà prohibint el mocador, i tampoc prohibint la discriminació mateix, que figura que és l’objectiu darrere de totes les lleis que fem i mira encara com estem: d’una punta a l’altra de món, l’alternativa més allunyada de la submissió misògina és la llibertat d’escollir a quin patriarcat vols servir.

 

PS: Als oberts de ment que deveu haver arribat fins aquí, us recomano una sèrie britànica per a trencar estereotips: We Are Lady Parts –subtitulada en català a Filmin– sobre una colla de joves musulmanes britàniques que formen un grup de punk. Les personatges ofereixen tipus de “musulmanitats” per a triar i remenar, des de les més incòmodes fins a les que ens faran ballar el cap. Val la pena immergir-s’hi sense prejudicis, també sense esperar-ne més que una bona estona de desconnexió dels clàssics elencs rossos i blanquets. Un bonus track en masculí seria Ramy, a Prime, sobre un jove musulmà nord-americà de família egípcia en el seu periple per a lligar. No res, per qui vulgui veure per un forat uns quants dels 1.800 milions de musulmans que hi ha al món en modalitats que no pensem mai.

Vuit anys després dels atemptats del 17-A, encara hi ha fils pendents de ser estirats, víctimes desemparades i canvis latents que no s’executen. La setmana passada, es va presentar l’Associació 17-A: Volem Saber la Veritat, que agafa el relleu de l’antiga UAVAT i vol fer de paraigua per als afectats, esclarir incògnites i obrir processos per a sensibilitzar en l’àmbit educatiu i social. En parlem amb el vice-president de l’entitat, el mosso en excedència David Torrents.

—Per què heu creat l’associació vuit anys després dels atemptats?
—Hi ha dos motius. Un és molt bàsic. Les donacions que es feien fins ara a la pàgina web anaven directament al Javier Martínez, i la hisenda espanyola, a final d’any, li fotia unes hòsties que el deixava assegut. És a dir, de cada 100.000 euros que podíem rebre, per posar una xifra, 20.000 o 25.000 anaven a pagar imposts perquè anaven al seu nom. Per tant, per un tema pràctic, s’ha creat una associació sense ànim de lucre. I, en segon lloc, l’associació serveix per a tenir un paraigua, per a poder fer una sèrie d’activitats, de difusió i de defensa que, per a una persona individual, és molt més difícil, i amb una entitat es pot professionalitzar i és una mica més fàcil.

—“Volem saber la veritat”. Què voleu aclarir?
—A l’estat espanyol no s’ha investigat el 17 d’agost de 2017. És a dir, el judici de l’Audiència espanyola és sobre el 16 d’agost [l’explosió de la casa d’Alcanar], perquè un membre de la cèl·lula, Mohàmmed Houli, va sobreviure. No sabem què va passar judicialment tots aquells dies, tot i que l’Audiència mateixa s’esmena perquè, en uns altres casos de terrorisme, sobretot de la banda terrorista ETA, qualsevol membre de la cèl·lula o qualsevol acció que se’n derivés, fos abans, durant o després de l’atac, s’investigava.

—Amb els autors morts?
—Encara que els autors fossin morts. La jurisprudència deia que es podia investigar el 16, el 17 i el 18 d’agost, però això no s’ha fet. S’ha interromput i només s’ha investigat el 16 d’agost.

—I què voleu fer?
—Volem explicar tot això a la Unió Europea i a més països, on hi ha víctimes del 17-A i on es podria continuar investigant. Nosaltres hem exhaurit la via interna i també la del Tribunal Europeu de Drets Humans. Dit això, volem demanar una reconsideració [de l’arxivament de la demanda a Estrasburg] un cop acabi la comissió d’investigació dels atemptats al congrés espanyol, perquè va sorgint informació nova. Sobretot, volem és saber què va passar el 17 d’agost i com podem ajudar.

—Voleu obrir nous fronts judicials?
—Això ho porta en Jaume Alonso-Cuevillas. Es fa en uns altres estats, sobretot, a França, i mirarem d’obrir alguna via. Si tu ets una víctima francesa, l’estat francès et dóna molt més suport i acompanyament que no pas l’espanyol. Cal que hi hagi un mínim denominador comú a tota la Unió Europea, perquè el tractament no és igual. Com a entitat de nova creació, també volem saber què fan altres entitats de víctimes i mirar de coordinar-nos.

—Per què creieu que l’Audiència espanyola va acotar la investigació?
—Anys enrere, ens titllaven de conspiranoics i ara els podem dir que allò que denunciàvem ha acabat passant. Recordo perfectament anar a Ripoll el 18 d’agost i parlar amb el president de la comunitat musulmana on Es-Satti feia d’imam. I va dir, com ara ha sortit a la comissió, que la policia nacional preguntava específicament per Abdelbaki es-Satti i que això el preocupava. Tampoc no sabien que tenia antecedents penals i que havia estat investigat per delictes relacionats amb el terrorisme. Encara avui, als imams no se’ls demana el certificat de penals. És a dir, hi ha coses que a l’estat no han canviat en vuit anys. Per què jo, com a ciutadà europeu, tinc menys drets de saber la veritat o estic més indefens que un ciutadà belga, francès o alemany?

—A Bèlgica li van demanar els antecedents…
—Per què aquí no? Després ens lamentem de l’augment de l’extrema dreta o ens lamentem dels discursos racistes, però tampoc no hem fet res per a curar les ferides del 17 d’agost. Algú em pot dir què ha fet Catalunya o els governs catalans per a mirar d’explicar què va passar? Nosaltres ens constituïm com a entitat perquè en Javi pugui explicar la seva experiència a escoles o en barris determinats del país on hi ha joves que estan al límit de la radicalització. Ell no té res en contra dels musulmans, però vol explicar que algú en nom d’un déu va assassinar el seu fill. Per què no podem posar-hi el nostre granet de sorra?

—És possible arribar a tot arreu?
—Possiblement no. En la prèvia d’un atemptat, les forces i cossos de seguretat catalans fan una feina molt ben feta, però potser ens falta sensibilització a les persones. El PRODERAI, que és un projecte del Departament d’Interior que mira de buscar processos de radicalització i obtenir informació, està molt bé, però potser ens falta més proactivitat i sensibilització. El govern de la Generalitat no ha fet absolutament res, el govern espanyol, tampoc. En uns altres llocs, com ara França, les víctimes o pares de víctimes van a instituts a explicar les seves experiències i què es pot fer per a evitar tot això.

—Un dels objectius de l’associació és ajudar a millor els protocols d’atenció a les víctimes.
—Durant l’atemptat, les emergències del país van funcionar molt bé. Ara, quan en Javi tornava cap a Rubí, després que el seu fill hagués estat assassinat, anava tot sol. Va tornar tot sol a casa. No el va acompanyar ningú. Jo vaig treballar a la Rambla aquella nit, allà hi era tothom, i ell va marxar tot sol a casa.

—Va quedar atrapat en el dispositiu Gàbia…
—A la ronda litoral, tocant al Besòs. I es va trobar una grua que carregava la furgoneta de la Rambla. Quan parlem de canvis de protocols, parlem de coses com aquestes. Hi ha setze morts, dels quals molts no eren de Catalunya, ni de l’estat espanyol. La Generalitat hauria de fer més per a millorar l’atenció perquè el camí tortuós d’en Javi per a mirar de saber la veritat, però també mirar de sobreviure, no es repeteixi. Ell va estar de baixa mèdica, ara ha aconseguit feina, al cap de vuit anys. Gairebé vuit anys després, ha aconseguit de normalitzar la seva vida. Té una filla, la Mireia, que ha estudiat psicologia [també és la tresorera de l’associació], però en té una altra que és menor d’edat. Ella també era amb el seu germà i va veure com moria a la Rambla. Algú l’ha acompanyada?

—…
—Què costa tenir un agent que pugui seguir aquest nucli familiar i acompanyar-los amb el que calgui. La Direcció General d’Atenció a les Víctimes del Terrorisme del Ministeri de l’Interior sí que va posar una psicòloga, però això dura un temps i són uns diners, i quan s’acaba aquesta partida, doncs, tu has de continuar amb la teva vida. Ostres, jo he vist tots els colors polítics, o gairebé tots, el 17 d’agost a la Rambla commemorant l’aniversari de l’assassinat de les víctimes, però on són els altres 364 dies? És quan més es necessiten les administracions, i no hi són.

—Com és que Catalunya no té una oficina d’atenció a les víctimes?
—El maig del 2022, a proposta de Jaume Alonso-Cuevillas, el parlament va aprovar una moció per unanimitat en què es demanaven recursos i la creació d’una oficina per a l’atenció de les víctimes del terrorisme i de les catàstrofes. Una cosa una mica més àmplia. Fa tres anys d’això i no en sabem res. Parlem d’una partida econòmica petita dins un dels departaments de la Generalitat. Seiem i parlem-ne. En Javi ha parlat amb consellers, presidents i ministres, i no hem avançat absolutament res.

—Però per què no s’ha avançat?
—O per manca d’interès o per manca de voluntat política. Parlem de setze morts d’un atemptat terrorista d’arrel gihadista. No té res a veure amb el context polític que hi havia l’estat espanyol amb la banda terrorista ETA. Els uns contra els altres i tirar-se els morts a sobre. Aquesta no és la voluntat ni d’en Javi ni de l’entitat. Parlem de recursos econòmics escassos per a atendre degudament aquestes persones. Hi ha molts departaments que ho podrien fer. Una unitat petita de dues persones, o tres o quatre, que fan trucades i un acompanyament. Mirar què necessiten, si tenen algun problema amb l’administració o algun problema personal.

—De fet, ni tan sols s’ha aclarit la xifra total de ferits i afectats…
—Parlem dels morts, però ho podríem fer dels ferits. Hi ha un garbuix sobre la xifra de víctimes ateses i ferides. Salut tenia una llista, que es va canalitzar als Mossos. A la instrucció que va fer l’Audiència Nacional, van aparèixer ferits i en van desaparèixer. I en la sentència, hi apareixen ferits que no eren a la instrucció i a qui no es va comunicar que eren en una resolució judicial. El garbuix és astronòmic. Evidentment, hi deu haver víctimes que volen oblidar voluntàriament els fets perquè són esfereïdors. Però què voldran fer la majoria d’aquestes víctimes? Nosaltres volem acompanyar-los en tot allò que calgui. I si s’han de canviar coses, que es faci.

—Com ara?
—Per exemple, la discussió que tenia Robert Manrique amb el Ministeri de l’Interior perquè s’allargués el termini legal per a localitzar i fer el reconeixement de la condició de víctima. Ara és només d’un any i, si tu no has fet res, no ets considerat una víctima. Hi ha molta gent que desconeix els seus drets. S’han de posar en quarantena tots aquests ferits, perquè l’administració de l’estat no vol que aquesta informació arribi. És un tema exclusivament monetari, de tant la peça. Com més peces hi hagi, més diners haurà de pagar l’estat. És tan trist com això.

—Abans heu esmentat el procés de sensibilització. En podeu donar més detalls?
—És un dels cavalls de batalla de l’entitat. Sensibilitzar, acompanyar i formar. La Mireia Martínez, que és psicòloga i màster de catàstrofes, vol ajudar i col·laborar amb psicòlegs. Aquesta formació i acompanyament no serà tan sols en l’àmbit educatiu i en barris determinats, sinó que mirarem d’anar una mica més enllà i tenir uns especialistes que, avui en dia, malauradament, no hi són. És una sort comptar amb l’expertesa de la Mireia i d’en Javi.

—També voleu arribar a les mesquites?
—Per què no? Aquesta sensibilització amb els imams i amb els presidents de les comunitats islàmiques, crec que s’ha de fer. Al nostre país, l’islam és molt plural i, per sort, és un islam que gairebé tot defensa els valors occidentals. Sobre aquella part petita que no ho fa, hem de ser-hi per explicar-ne les conseqüències.

—Abans heu comentat que no es demana els antecedents als imams.
—Encara no es fa. No és tan sols el certificat de penals. Si he estat condemnat per actes de terrorisme, això apareix al certificat, però si he estat investigat o bé he col·laborat amb serveis d’intel·ligència, això no surt enlloc. Aquesta transparència no existirà, evidentment, perquè els serveis d’intel·ligència no mostraran les cartes. Ara, de quants oratoris parlem a Catalunya? A l’estat deuen ser uns 1.500. Es poden fer passos per a saber qui dirigeix els discursos, qui és i com se’l contracta. I una altra cosa…

—Quina?
—També caldria fer-ho a les escoles alcoràniques, la majoria vinculades a oratoris, on van nens a aprendre l’Alcorà i l’àrab. Als professors que exerceixen en aquestes madrasses també se’ls haurien de demanar els antecedents, tal com passa amb la meva dona, que és mestra a l’escola pública. Hi hem de posar les eines.

—Hi ha zel entre cossos, encara, a l’hora de compartir informació?
—Això hi és, i sempre hi serà. La informació és poder. Moltes vegades, difícilment  la informació la traspassaràs en un altre servei d’informació, llevat que hi hagi algun procés de radicalització que estigui a punt de cometre una temptativa terrorista. Però, fa vuit anys, la informació no és que no es compartís, sinó que era inexistent. Els Mossos no formaven part del CITCO i no eren coneixedors de res.

—Què us va semblar la publicació a l’ABC del perfil d’Es-Satti com a confident del CNI?
—L’estat va fer la filtració al diari ABC, que és adepte al règim i molt ben connectat, amb la intenció de torpedinar la demanda al Tribunal Europeu dels Drets Humans. És a dir, al cap d’uns quants dies, el TEDH va arxivar el cas. Els que ens deien conspiranoics… L’actor intel·lectual del 17-A, com a radicalitzador de la cèl·lula, era una persona que va ser investigada en l’operació Chacal a Vilanova i la Geltrú, on compartia habitació amb un terrorista que es va immolar a Nasiriya (Irac). També tenia vincles amb l’11-M i amb una persona relacionada amb els atemptats de Casablanca del 2003. Es-Satti estava connectat amb això.

—…
—No hem de ser pas gaire intel·ligents per a entendre que aquesta persona tenia vincles amb els serveis secrets i feia traspàs d’informació cap al CNI. A poc a poc, n’hem sabut més detalls. Que li van donar un telèfon, segons que va dir Sanz Roldán, i que feia de col·laborador, confident. Va fer joc doble o triple amb l’estat espanyol, els serveis secrets marroquins i més cossos de seguretat? Això no ho sabem. Deia la veritat? Es va radicalitzar mentre passava informació? No ho sabem i forma part d’això que volem saber. A nosaltres ningú no ens ha pogut demostrar que Es-Satti és mort. Això no vol dir que sigui viu, però judicialment no se n’ha pogut demostrar la mort. Doncs mirem de saber realment què va passar. L’altre dia, a la comissió d’investigació, la companya dels TEDAX…

—Va dir que un veí francès li havia comentat que una furgoneta blanca havia abandonat la urbanització d’Alcanar després de la primera explosió.
—És una de les coses que durant el judici el jutge Guevara no va voler tocar. Jaume Alonso-Cuevillas quan parlava d’aquesta furgoneta i de la persona misteriosa que la portava, que va desaparèixer, tancava totes les portes. No ens van deixar aportar una sèrie de proves. Una TEDAX dels Mossos, a respostes d’un dels partits que ens titlla de conspiranoics…

—El diputat del PP Santi Rodríguez.
—S’ha demostrat que si ells tenen ganes de fer la feina, també s’hi posen. La mossa ho va dir com si res, però això per què no es va investigar? En un atemptat terrorista… Una furgoneta abandona el lloc i apareix a la Ràpita. Per què no s’investiga? Hi ha coses que haurien pogut anar una miqueta més enllà. Això de la furgoneta no ho diem nosaltres. Ho diu una mossa. Curiosament, el veí no ha assistit a la comissió d’investigació.

—La comissió ha servit de res o teniu la sensació que ha servit perquè alguns partits es llancin els plats pel cap?
—S’han llançat els plats pel cap quan hi ha anat algun dirigent del PP. Hi ha hagut retrets amb el PSOE i algun altre partit polític. Ara, vaig acompanyar el Javi el dia que va comparèixer i tots els partits, inclosos PP i Vox, van romandre en un silenci absolut. Fins i tot, quan es va acabar, hi van parlar. Crec que va servir, si més no, per a sensibilitzar una part de l’arc parlamentari espanyol que alguna cosa no s’ha fet bé, sobretot en l’acompanyament. Dit això, quan es parla de la veritat és quan tothom té la seva opinió, però aquest acompanyament de les víctimes no hi ha estat.

—Va remoure res la compareixença d’en Javier?
—La Direcció General de Protecció a les Víctimes del Terrorisme s’ha posat en contacte amb ell i la directora, Montserrat Torija, ha vingut aquí per parlar amb ell. Fins ara tenien una relació més o menys fluida, és a dir, algun dia se’n recordaven d’en Javi, però és veritat que ara el PSOE l’ha activat.

—A la comissió també ha reaparegut Enric Hernández, que manté la versió sobre la famosa nota de la CIA.
—Durant molts anys ha estat protegit per part del govern espanyol del PSOE i es permet el luxe de continuar dient aquestes ximpleries, per no dir una altra cosa. Tots hem vist que, després del 17-A i de l’1-O, molts mitjans de comunicació han venut les notícies falses de l’estat. Parlem del cas de les detingudes el 23 de setembre o tota l’operació que vam viure els Mossos, el 26 d’octubre de 2017 a la incineradora de Sant Adrià del Besòs. Ho vaig viure en primera persona i és de les coses més surrealistes que he vist mai. La policia espanyola encanonant-nos… I d’allà van començar a sortir parides i beneiteries, com ara que hi anàvem a destruir proves de l’atemptat i que els Mossos feien espionatge polític. Enric Hernández forma part d’aquesta operació Catalunya mediàtica perquè l’operació Catalunya no només ha estat judicial i policial. També ha estat mediàtica i el PSOE l’ha aprofitada. I si no hagués estat pels 7 vots de Junts a la investidura, no hi hauria comissió del 17-A i el PSOE mantindria la seva posició. Ara, per circumstàncies polítiques, s’ha hagut de moure i suavitzar. Hernández va ser nomenat director d’Informatius de TVE, després el van fer fora, però ha anat de càrrec en càrrec perquè a algú li ha interessat mantenir-lo a sou.

—Personalment, com vau viure el 17-A?
—Els dies 17, 18, 19, 20 i 21, quan es va abatre Younes Abouyaaqoub, van ser els més intensos de la meva vida professional i personal. Ho vaig viure en primera persona, en un vehicle de la policia sense logotips, des de Barcelona a Tarragona, de Tarragona a Cambrils, de Cambrils a Ripoll, de Ripoll a Barcelona, de Barcelona a Vilanova, de Vilanova a Subirats… Cinc dies… Formaves part d’un tros de la història del país molt funest i molt desgraciat, l’atemptat terrorista. Però poder col·laborar per mirar de fer alguna cosa en aquells minuts, hores i dies, és un orgull que de totes maneres no voldria repetir mai, perquè això significaria que hi hauria hagut morts i ferits. El país va viure allò com una amenaça en contra de tots, però com un orgull dels seus servidors públics, que fan una feina que crec que és admirable.