El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que estava disposat a reunir-se amb Carles Puigdemont durant el pròxim curs polític. “Em reuniré amb tots els interlocutors polítics. La llei d’amnistia, precisament, és per a superar la situació que es va viure el 2017 al nostre país. Aquest és un país que mira endavant, el 2027 (el final de la legislatura), no el 2017”, ha remarcat en una compareixença a la Moncloa, en què li han demanat si estaria disposat a reunir-se amb el dirigent de Junts per tancar el pròxim pressupost espanyol.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha defensat la figura i la tasca del portaveu del partit a Madrid, Gabriel Rufián. En una conferència de premsa a la seu dels republicans, ha reiterat la seva simpatia a tots els companys de la formació i, en particular, a Rufián. Tot i això, Junqueras ha recordat que no hi havia eleccions convocades al congrés espanyol i que, quan n’hi hagués, els militants decidirien el cap de llista. El president d’ERC ha avalat les aliances amb les formacions independentistes de Bildu i el BNG a les eleccions europees, però no que hi hagi cap “front comú” amb les esquerres espanyoles a Madrid, en referència a la proposta que sí que defensa Rufián tot i el rebuig de la direcció d’ERC.

Junqueras ha destacat que havia defensat Rufián moltes vegades, i que no podia sorprendre ningú que hi tornés. Preguntat per si a hores d’ara el candidat d’ERC al congrés continuaria essent Rufián, el president d’ERC ha respost que encara no hi havia eleccions convocades i que, en tot cas, ho decidirien els militants del partit.

Cal constatar que, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, va convocar les eleccions del juliol del 2023, Junqueras va confirmar Rufián com a cap de llista a Madrid en una conferència de premsa a Calàbria, sense que la decisió s’hagués debatut en cap reunió de la direcció republicana.

En un missatge a X abans de començar la conferència de premsa d’ERC, Rufián ha escrit: “A veure si quan uns i altres acabin de desfogar-se, filtrar i filosofar sobre una idea podem parlar una mica sobre les seves idees per frenar el que ve: retallades salvatges, il·legalitzacions de partits, empresonaments de polítics. Si les tenen, és clar. Tant de bo atacant-me a mi, PP i Vox deixin de sumar dos-cents diputats.”

Rufián defensa un “front comú” de les esquerres de l’estat espanyol amb vista a les pròximes eleccions al congrés espanyol per evitar un govern de coalició entre PP i Vox. La direcció d’ERC ha rebutjat aquesta estratègia.

L’executiva d’ERC solament preveu mantenir les aliances amb Bildu i el BNG, en tot cas, i a les europees, perquè hi ha circumscripció única. Per Junqueras, la idea de Rufián és respectable però difícil d’aplicar. “El que és possible a les eleccions europees és molt més difícil en unes espanyoles. Són dues eleccions diferents”, va deixar clar aquest cap de setmana.

De fet, fa dies que dirigents d’ERC situen noms alternatius al de Rufián com a possibles caps de llista a Madrid, com ara el de la portaveu al parlament i ex-consellera Ester Capella; el diputat i ex-conseller Joan Ignasi Elena, i el portaveu adjunt del mateix grup parlamentari, Jordi Albert. Fonts de la direcció sí que admeten que fa temps que se cerca algun perfil “com el de Rufián”.

Ara per ara, a Calàbria no confirmen cap d’aquests noms i reiteren que no hi ha cap cita electoral convocada.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha avisat el president espanyol, Pedro Sánchez, que l’acord per al traspàs de Rodalia solament seria efectiu del tot si l’acompanyava un bon model de finançament. En una conferència de premsa, ha denunciat que les negociacions amb Hisenda anaven malament perquè la ministra i vice-presidenta del govern espanyol, María Jesús Montero, actuava de candidata i no de ministra. El dia abans que la Moncloa aprovi la creació de l’empresa mixta de Rodalia, el partit no renuncia que la Generalitat assumeixi en un futur el 100% de la propietat de la nova societat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El Departament d’Estat dels Estats Units ha reclamat una “investigació completa” sobre el desallotjament dimecres passat d’un grup d’estudiants jueus d’un vol de la companyia Vueling a l’aeroport de València. La demanda del govern americà arriba després que França, país d’on són els nens, ho hagués exigit ja la setmana passada.

Aquest diumenge, l’Oficina per a la Supervisió i la Lluita contra l’Antisemitisme del Departament d’Estat ha publicat a la xarxa X un missatge breu en què diu que examina la informació sobre el desallotjament dels passatgers jueus i sobre el presumpte maltractament que haurien rebut a l’estat espanyol.
“Som en contacte amb les autoritats pertinents i les comunitats afectades, i demanem una investigació completa dels fets”, conclou el comunicat de l’oficina nord-americana.

En un primer comunicat després dels fets, la companyia va justificar l’actuació del personal de cabina tot dient que responia exclusivament a un comportament que comprometia la integritat del vol i la seguretat dels passatgers i de l’operativa en conjunt. Vueling també va assegurar que els adolescents expulsats del vol València-París havien manipulat armilles salvavides i màscares d’oxigen, cosa que comportava, segons la companyia, un risc greu per a l’aeronau, els passatgers i la tripulació.

Continuem la nostra sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Fins ara hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes amb Les bruixes d’Arnes, de David Martí. Avui viatgem fins a la Mallorca interior i segurament la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany.

Ara fa poc més d’una vintena d’anys, el 2024, Baltasar Porcel (1937-2009) ho va tornar a fer, va tornar a publicar una de les seves grans novel·les i va intentar de tornar a explicar la Mallorca contemporània. El llibre en qüestió era Olympia a mitjanit, una visió perfecta per a explicar de quina manera el turisme havia canviat radicalment la Mallorca del present. Porcel és un dels casos més singulars de la literatura catalana i aquesta singularitat l’entronca amb els grans noms de la literatura universal: va ser capaç de fer pel cap baix una gran novel·la en cada una de les dècades en què va ser actiu. Els argonautes, del 1968; Cavalls cap a la fosca, del 1975; Les primaveres i les tardors, del 1986; Ulisses a alta mar, del 1997; i després la bestiesa dels 2000, amb quatre novel·les de primer ordre: El cor del senglar, del 2000; L’emperador o l’ull del vent, del 2001; Olympia a mitjanit, del 2004; i l’esclat final de Cada castell i totes les ombres, del 2008. Hi podríem afegir més novel·les i llibres de no-ficció, però aquests segur que hi serien.

Aquests darrers vint anys l’illa ha canviat encara més i ha arribat a la xifra insostenible de tretze milions anuals de visitants. Per primera vegada, ha començat a haver-hi moviments clars i continuats de rebuig als visitants i els mallorquins (alguns) han començat a dir prou i a demanar una ordenació clara del turisme. Les decepcions han estat grans en molts moments. Cal tenir en compte que la pandèmia havia de servir per a repensar el model econòmic de l’illa i que el primer que va fer el govern de Francina Armengol quan es va poder viatjar va ser anar a fer promoció turística a la fira de Londres. Ara fins i tot el govern del PP de Marga Prohens ha arribat a posar damunt la taula la necessitat d’un decreixement i hi ha hagut accions i manifestacions variades.

Lògicament, la narrativa contemporània també ha intentat d’entendre i explicar aquesta Mallorca de les darreres dues dècades en la qual el passat sempre té un pes important, i ho han fet, sobretot, narradors vinculats molt especialment amb la part forana i molt més joves que els grans escriptors illencs de la generació dels setanta o posteriors: Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí i Miquel Mas Ferrà, entre molts més. Els nous narradors que expliquen la Mallorca contemporània són molt més joves: Sebastià Alzamora (1972), Pere Antoni Pons (1980), Laura Gost (1993), Llucia Ramis (1977), Melcior Comes (1980) i Caterina Karmany (1975), per exemple, la majoria nascuts a pobles de l’illa. Si ara volguéssim entendre la Mallorca actual hauríem de llegir sense cap mena de dubtes Ràbia, Contra el món, La piscina, Les possessions, Tots els mecanismes i El temps de les magranes. És clar que també ens seria imprescindible veure les obres d’Antoni Gomila, Acorar i Rostoll cremat, per entendre-ho tot i no entendre res.

La darrera que ha intentat d’explicar aquesta Mallorca contemporània, però també les dones de la seva generació, és Caterina Karmany (Sant Joan, 1975) amb El temps de les magranes, publicada per Edicions 62 l’any passat, exactament vint anys després que Olympia a mitjanit, de Porcel. En aquest llibre ens explica la història de na Margot, una fotògrafa que torna a Mallorca tot escapant d’una relació amorosa i amb un passat complex que arrenca des de la mort dels pares i la germana en un accident de trànsit, fet que implica que l’acabin criant la padrina i na Francina, la seva veïna. En tornar a l’illa, a un poble del Pla de Mallorca que anomena Sant Francesc, recupera el contacte diari amb les seves amigues, les Moixes, un grup compacte que també arrosseguen tota una corrua de problemes personals i laborals. El que no s’esperava era descobrir el passat de la seva padrina i com aquest passat l’ha convertida també en la dona que és ara i en la del futur que tot just està per encetar.

La novel·la té molts encerts: la combinació de diferents plans temporals i la suspensió i la dosificació de la informació i la intriga; una combinació molt personal dels registres lingüístics i dels usos dialectals que fa que flueixi d’una manera inusual i gens forçada, totalment versemblant; i la potència d’uns personatges femenins principals i secundaris del tot extraordinària, entre els quals destaca na Francina com a secundària i na Joanaina com a principal, juntament amb na Margot. És una novel·la amb alguns punts d’humor molt divertits, amb drama, amb història passada i història actual, amb costumisme, amb crítica social i amb girs lingüístics, i si l’haguéssim de comparar amb un plat, seria sens dubte un variat, on hi ha de tot i la mescla resultant és boníssima.

A més a més, hi ha els escenaris i com juga Karmany a disfressar alguns noms dels pobles que hi apareixen, però que tots els mallorquins poden reconèixer a la perfecció, fins i tot aquest Sant Francesc que sense cap mena de dubte amaga al darrere el seu Sant Joan natal. De fet, l’altra gran indagació de la novel·la podria ser intentar de respondre què és això del Pla de Mallorca, una àrea de 600 quilòmetres quadrats formada per pobles com ara Algaida, Ariany, Costitx, Lloret de Vistalegre, Llubí, Maria de la Salut, Montuïri, Petra, Porreres, Sant Joan, Santa Eugènia, Sencelles, Sineu i Vilafranca de Bonany, i on estan empadronades vora 43.000 persones, menys del 5% de la població de l’illa. És una zona on encara hi ha algunes possessions grans i importants projectes agrícoles, i dominada pel Puig de Randa, l’elevació més alta, a poc més de 500 metres d’altitud. I que no té mar. I això que semblaria tan fàcil de definir amb dades és impossible de copsar si se’n cerca l’ànima, el tarannà, que alguns identifiquen amb l’essència autèntica de la mallorquinitat. Karmany no és l’única que ho ha intentat d’explicar. Climent Picornell (1949) és possiblement qui més i millor n’ha captat l’essència en els seus llibres de no-ficció, però també ens hauríem de retrotreure a les Rondalles de Mossèn Alcover o al cançoner del pare Ginard i, és clar, combinar-los amb la lectura de Karmany, un tassó de palo amb sifó i una llesca de pa amb sobrassada a l’ombra d’un garrover; això sí, en una caseta amb wifi, aire condicionat i un bon cotxe, perquè arribar en aquesta Mallorca amb transport públic de vegades és una odissea, com veurem tot seguit. I amb totes les tradicions, és clar.

“Es van topar amb en Toni, que feia estona que havia arribat amb l’Andreva i ara sortia per escurar el forn de llenya. A la sala de l’entrada, de sostres alts i amb unes bigues de fusta vistes i les parets corbades, en Joan i la Catalina pastaven a sobre d’una taula rodona protegits amb uns davantals grisos. Ella tenia les mans dins un ribell de plàstic i ell li abocava els ingredients. Devora les dotze, la mescla va estar a punt. –Au, ara que reposi –va dir l’amfitrió. –És l’hora d’arremangar-nos –va afegir fent dues mamballetes enlaire. Mentre la pasta estovava, van posar els daus de xai dins una font de vidre, la xulla dins una altra, la carn de porc en una tercera i la de pollastre en un plat més petit perquè era una innovació i no tothom en voldria. Van trempar els txítxeros amb ceba i van repartir els trossos de sobrassada en tres plats.” Així van fent tots els amics les panades a la novel·la de Karmany, un d’aquests llibres que no deixen indiferent, com no us deixarà gens indiferent el Pla de Mallorca.

Com arribar-hi

Per anar a Sant Joan primer haureu d’arribar a Mallorca. Hi podeu anar en avió amb nombroses companyies aèries que comuniquen Son Sant Joan, l’aeroport de Palma, tant des de Barcelona com des de València, Alacant, i en alguns moments i èpoques des de l’any des de més aeroports, com ara la Seu d’Urgell i Reus. També hi podeu anar en vaixell amb diferents companyies, sobretot des de Barcelona i València. Una volta a Palma hi podeu anar en transport públic. Heu d’agafar el tren que surt des de l’Estació Intermodal fins a Sineu i, una volta allà, enllaçar amb l’autobús que us du fins a Sant Joan. En total, en poc més d’una hora hi podeu arribar (des de Palma). En cotxe, en uns trenta-cinc minuts, depenent del trànsit (alguns dies la sortida de Palma és molt complicada).

Visita en un dia

Continuant amb el nostre propòsit de poder veure tots els llocs que us proposem en un sol dia, us hem seleccionat alguns indrets imprescindibles de Sant Joan per aprofitar la visita.

Un que no us podeu perdre és la casa-museu dedicada al pare Rafel Ginard. En realitat, la casa depèn de la Fundació Mallorca Literària i es diu Museu de la Paraula. En la visita descobrireu la ingent tasca del pare Ginard en la recopilació del cançoner de Mallorca, i fareu un autèntic viatge a la Mallorca d’un temps gràcies a les fotografies que hi ha recollides, però també gràcies a la mateixa tipologia de la casa que podreu observar a la perfecció. Atenció, els horaris d’estiu, de dimecres a divendres de 10.00 a 14.00.

Al carrer de Consolació podreu trobar l’antiga escola de les nines. És un edifici de façana modernista que es va construir durant la República per donar formació, precisament, a les nines del municipi i els encontorns. Actualment, hi ha Correus i un centre sanitari, però l’edifici conserva l’esperit de l’època.

El centre catòlic, que al poble es coneix per Es Centro, es va edificar el 1922 i va exercir algunes de les funcions socials i populars més importants de Sant Joan, ja que una part de l’edifici fou teatre i després va ser el cinema, però un incendi el va cremar el 1978. En una altra part de l’edifici hi ha la rectoria. Fra Lluís Jaume, evangelitzador del poble, va morir màrtir a Califòrnia el 1775 i el podeu veure a la façana; bé, a ell no, sinó l’estàtua que el representa.

No podeu deixar d’anar al Santuari de Consolació. El Santuari de la Mare de Déu de Consolació, un edifici religiós situat en un pujol accessible per una llarga i ampla escala d’empedrat al terme de Sant Joan. L’escala ja és de per si un autèntic monument i una bona mostra de la construcció mallorquina. En arribar a dalt, hi ha una esplanada on es troba un gran terrat sobre una cisterna, adornat amb dos rellotges de sol. Al costat hi ha la casa coneguda per Cas Donat. Aquí se celebra la Festa del Quart Diumenge, també coneguda modernament per Es Pa i es Peix, el quart diumenge de Quaresma, en què l’Església recorda el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Al Santuari de Consolació es reparteixen unes coquetes sense llevat que duen imprès en relleu els cinc pans i els dos peixos i s’anomenen “casques”. Es lliuren també els premis de poesia Verge de Consolació.

Barri des Barracar. Si heu llegit la novel·la, o quan ho feu, sabreu que el barri des Barracar hi té una importància gran, ja que aquí és on viu na Margot, a la casa de la padrina, a tocar de la casa de na Francina, la seva veïna. I si hi anau per festes, no vos podeu perdre la colla de dimonis del poble fent de les seves per Sant Joan Degollat.

El plat que no us podeu perdre

L’únic plat que surt referenciat al llibre amb pèls i senyals és el Variat. Els orígens d’aquest plat, consistent en una barreja de diferents tapes, són difusos, però diuen que tenen a veure amb la presència dels soldats americans a Mallorca o dels estrangers, que volien tastar un poc de tot i avui dia s’ha convertit en imprescindible, amb rutes i llibres especialitzats. El que no hi pot faltar: pica-pica, frit mallorquí, pilotes, amanida russa, un calamar a la romana i una croqueta. A molts de llocs també hi posen callos o llengua amb tàperes. Avui a molts llocs el pots personalitzar amb el que més t’agradi. I al Pla de Mallorca els llocs de més anomenada són a la plaça de Sineu, municipi a tocar de Sant Joan, tot i que en trobareu en molts indrets.

L’anècdota

Mossèn Alcover recull en una de les seves famoses rondalles (Rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Recó) una que té a veure amb la rivalitat entre pobles. Es veu que el campanar de Sineu és tort perquè els santjoaners, que no en tenien, l’havien estirat amb unes cordes per emportar-se’l al seu poble. Fins que els sineuers se n’adonaren i les tallaren i per això està una mica tort.

Una altra bona anècdota del Pla de Mallorca està vinculada amb el poble de Sencelles. Joan Coromines diu que després del repartiment de l’illa es volia saber on era el centre de l’illa i que cinquanta cavallers partiren de Palma i cinquanta més d’Alcúdia. El lloc on es trobaren era Sencelles, que derivaria de cent selles, les cent selles de muntar de tots els cavallers. En realitat, Sant Joan podria ser molt més el centre geogràfic de l’illa que no pas Sencelles.

La frontera administrativa entre Andorra i Catalunya es troba envoltada per la polèmica d’ençà de fa setmanes. La política migratòria andorrana, més restrictiva que no pas la catalana, ha fet que, amb el final dels contractes de temporers, una bona part de la població que se n’ha anat d’Andorra hagi decidit d’establir-se a la Seu d’Urgell, la ciutat més pròxima, amb els efectes que això té en la vida econòmica, social i municipal.

Les queixes públiques, en poc temps, d’associacions de col·lectius d’immigrants han tingut un gran ressò mediàtic. Per exemple, Colombianos en Andorra ha assegurat que 130 membres de la seva comunitat s’han instal·lat a la Seu perquè no poden complir els requisits exigits per l’administració andorrana i, en termes similars, Argentinos en Andorra ha detallat que enguany 142 famílies se n’han hagut d’anar i que una cinquantena més ho faran aviat.

El sistema andorrà és molt més restrictiu que no pas el de la resta del país, especialment amb els temporers i en els casos de reagrupament familiar. En tenir una economia estacional, que necessita més treballador a l’hivern, es van concedir 5.069 permisos de residència temporal que acabaven el 15 de juny. En cas de ser expulsats per haver sobrepassat la data límit, no poden obtenir permisos en els cinc anys següents. En els casos de reagrupament familiar, cal demostrar uns ingressos mínims, que van de 2.800 € el mes, si es vol portar la parella, fins a 4.000 €, si també es vol portar un menor.

Les xifres que Andorra marca per a limitar el creixement de la població són gairebé inassolibles per a la majoria d’immigrants econòmics, i per tenir una residència més estable els temporers han de tenir un contracte de lloguer, de treball –en un estat que prioritza la contractació els residents– i demostrar una experiència de quatre anys, pel cap baix, en el sector en què es vol treballar. Això fa que molts treballadors que esperen una nova temporada d’hivern, que no poden mantenir el permís de residència o que no poden reunir la família optin per la capital urgellenca, on es poden empadronar, cosa que genera una bossa de ciutadans en situació sense regular que necessiten serveis bàsics.

Per exemple, Colombianos en Andorra calcula que hi ha 1.441 persones en situació regular a Andorra, però 2.000 de temporers i irregulars, i molts poden acabar a la Seu d’Urgell. La localitat té dotze mil habitants. Tot plegat causa una pressió en l’accés a l’habitatge, els serveis socials i l’escolarització que la ciutat entoma amb dificultats i l’aboca a convertir-se en una ciutat dormitori, tenint en compte que vora 1.700 veïns, és a dir, el 38% de la població ocupada, ja treballa a Andorra.

Un crit d’auxili de l’ajuntament

L’Ajuntament de la Seu d’Urgell va aprovar parcialment a mitjan mes una moció, impulsada per la CUP, que va tenir el suport de l’equip de govern, de Compromís, vinculat al PSC, que defensava de garantir que la localitat sigui una ciutat acollidora i proposava millores, com ara reforçar els serveis públics i facilitar l’accés a l’habitatge i l’ocupació per als nouvinguts. El text aprovat va ser molt controvertit perquè la moció demanava que “l’Ajuntament impulsi iniciatives per a garantir ocupacions laborals dignes a les persones migrades” i suggeria que “una part de la plantilla pública sigui formada per persones migrades”. No obstant això, l’ajuntament ha especificat en un comunicat que totes les contractacions es faran mitjançant concurs-oposició o mitjançant el Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC).

La tinent de batlle Christina Moreno ha admès que “els serveis i l’habitatge estan tensionats” per l’arribada de més població i que aquesta realitat ja ha estat traslladada als responsables dels governs català, espanyol i andorrà. El següent pas per a reconduir la situació serà una reunió entre el batlle de la Seu, Joan Barrera, i la ministra d’Habitatge, Conxita Marsol, que es trobaran a final de mes a petició del batlle. Barrera ja ha deixat clar que no permetran que la Seu es converteixi en una ciutat dormitori i que, malgrat que Andorra és un estat sobirà, la Seu no es pot responsabilitzar de les polítiques andorranes: “Quan ens afecta a nosaltres, s’ha de dir.”

Per la seva banda, la ministra Marsol també ha estat clara i ja ha avançat que no és partidària d’introduir flexibilitzacions en els criteris actuals perquè afirma que són necessaris. Aquests darrers dies ha destacat que Andorra viu “un creixement [de població] massa important”, per la qual cosa l’executiu intenta de limitar-lo: “Si volem un creixement sostenible, entenem que les normes són les que estan vigents.”

El cap de govern andorrà, Xavier Espot, en la mateixa línia, també ha entrat en el debat i ha volgut deixar clar que no han expulsat cap resident, sinó que “són temporers que, quan s’acaba la temporada, han de sortir del país, i si no tenen un permís de treball a Espanya tampoc s’hi poden quedar”. I ha dit que la polèmica s’ha generat ara a causa de les declaracions d’alguns representants de col·lectius d’Andorra, però que la situació no ha canviat aquests darrers anys.

La regidora de la CUP, Núria Valls, insisteix que cal denunciar les conseqüències socials de la política andorrana i ha demanat de “treure el focus de les persones” i assenyalar directament les polítiques del govern d’Andorra, que titlla de responsable de la situació, en el marc d’un model que consideren injust i deshumanitzador.

Tot i no haver estat aprovat aquest punt, la CUP acusava el govern andorrà de tenir una política migratòria “neoliberal i conservadora”, basada en permisos temporals sense garanties d’estabilitat i criteris restrictius per al reagrupament familiar: “No podem separar el mercat immobiliari de la precarietat laboral”, i ha demanat un canvi de model que vagi més enllà de la gestió de l’emergència.

Per contra, ERC es va oposar a la moció, tot i reconèixer que hi havia punts amb què podrien coincidir. La regidora Núria Tomàs criticava el to i defensava que, tot i no compartir el model, calia respectar la sobirania andorrana i que els que havien de fer la feina respecte de l’arribada d’immigració serien la Generalitat, el govern espanyol i la UE. L’ex-batlle i regidor de Junts Jordi Fàbrega és qui ha mostrat un to més dur amb la moció, tot afirmant que representa un atac, que els discursos com els de la CUP “alimenten l’extrema dreta” i distorsionen una realitat complexa, i es mostrava contundent: “Quan a Andorra li va bé, a la Seu també li va bé.” Fàbrega també deia que el creixement demogràfic és generalitzat a Catalunya i que, sense Andorra, probablement, la desocupació a la ciutat seria molt més elevat.

Per la seva banda, des d’Andorra, el president de Concòrdia, Cerni Escalé, també reconeix que la situació ha esdevingut complexa. En primer terme a escala estatal, ja que explica que el creixement demogràfic ha estat pràcticament del 10% en tres anys, en un moment en el qual hi ha una crisi en el preu de l’habitatge, que s’ha duplicat d’ençà de la pandèmia. Tot plegat considera que representa “un problema de dignitat i identitat”: per una part, és gairebé impossible d’aconseguir nous contractes de lloguer i, per una altra part, amb un creixement tan ràpid, considera que és complicat de mantenir la cohesió social. També té efectes en més qüestions, com ara la llengua.

Escalé també reconeix que té implicacions per la Seu d’Urgell, per dues qüestions: “És més barat viure a la Seu d’Urgell i Espanya permet l’empadronament de persones en situació irregular. Aleshores, persones que troben massa car l’habitatge a Andorra o persones reagrupades de famílies que viuen a Andorra, però que no hi poden residir legalment, s’empadronen allà […] És evident que causa problemes amb els serveis públics, és a dir, col·lapse dels serveis públics, de l’educació, de la sanitat i de la resta de serveis municipals oferts. I és una situació que nosaltres a Andorra vivim amb avergonyiment. És l’avergonyiment de qui té la certesa d’estar exportant els seus problemes.” Escalé assegura que el Pirineu és molt important: “El Pirineu també és casa nostra i el nostre desenvolupament social i econòmic hi està lligat; per tant, les estratègies han de ser compartides.” En aquesta línia, assenyala en part el govern: “Li importen més les relacions d’estat a estat que no amb els nostres veïns i germans de l’altra banda de la frontera”, i proposa de tenir una mirada respectuosa, i afrontar els problemes amb polítiques com ara reduir la quota de població que hi entra, alhora que es promou que hi hagi menys relleu de la immigració durant l’any i que aquesta, dins de la legalitat, pugui tenir més estabilitat i reagrupaments per “humanitat i solidaritat”.

La judicialització del cas de Sixena és una aberració. Que una jutgessa pugui ordenar a un museu i els seus tècnics d’actuar contra els criteris museogràfics és un atemptat cultural de primer ordre. Que els obligui a posar en risc l’obra que s’han dedicat a protegir i a tenir-ne cura durant anys és un acte de violència.

Tinc una amiga que creu que amb Sixena anem tard, que els daus ja estan llançats. Segur que anem tard, però voldria que no tingués raó. Potser en té, però prefereixo pensar que moltes coses s’han guanyat o perdut a l’últim minut. Aguda i afilada com és, em pregunta: “Però aquí, qui juga?” La pregunta va directa al moll de l’os: massa jugadors s’han quedat mirant-s’ho de fora estant, com si la partida no anés amb ells. I ara que som en temps de descompte això ha de canviar.

Aquesta judicialització és d’una gran eficiència, sobretot perquè és fàcil d’instrumentalitzar. Fa por, saben que en fa, i per això la fan servir. En aquest cas ha facilitat que alguns dels actors directament implicats se’n mantinguin a distància. La Generalitat la fa servir com a coartada perfecta dins el relat comunicatiu: no podem anar contra la llei. Però, justament ara que la jutgessa ja ha posat els terminis damunt la taula i que només queden per fer les últimes al·legacions per part del MNAC per a aturar-ho, és més que mai el moment de la política i la societat civil. Avui mateix arriben uns tècnics de l’Aragó a observar les obres. El setembre tot estarà sentenciat.

La Generalitat d’Illa ha abandonat les seves responsabilitats, tot fent d’escolanets del ministre Urtasun, que fa temps que se n’ha rentat les mans amb l’excusa de complir la llei. El govern català hauria d’estar al capdavant de la defensa d’aquest patrimoni artístic d’una manera pública més activa. Però no ho fa. No està a l’altura del compromís històric del país amb Sixena. I això no es pot acceptar.

Sense voler eximir les responsabilitats dels governants, nosaltres també podem fer-hi més. Us imagineu Miró o Tàpies o Pau Casals de braços plegats mentre veuen què passa? És impensable. Cal més compromís també per part dels artistes, ells poden internacionalitzar el problema, mostrar-ne les cares de veritat. De Barceló a Plensa, hi ha molts artistes que poden alçar la veu i demostrar un compromís amb la història i l’art. No oblidem la resposta que han donat alguns museus conservadors. Els ex-consellers de cultura van fer un manifest i el Parlament una declaració. Però res més. No podem claudicar.

El desgast de la repressió judicial que han rebut i reben tantes persones del nostre país segur que plana per aquí enmig. Només cal pensar en el conseller Puig, sis anys encausat, i després absolt, per haver-se oposat al fet que s’emportessin les peces del Museu de Lleida. Això no va de demanar heroïcitats a ningú, ni de pagar més multes, ni de presons: va d’entendre que la cultura pot ser l’aliada perfecta contra la barbàrie.

No podem deixar sol el MNAC. No podem deixar sol Pepe Serra, el director, ni el seu equip de tècnics. Hem de saber que sobre ells s’exerceix una violència sibil·lina intolerable, en forma de pressió, en forma d’obligar-los a fer allò que va contra els seus principis. No podem quedar-nos callats enfront de tot això. Hem de fer-hi més, i l’art i la cultura ens han de servir per a expressar aquest dolor. La relació de Catalunya amb Sixena ens torna la millor cara del nostre país. No deixem que s’esguerri.

I ara, més que mai, també cal despullar els discursos oportunistes que donen ales a associar Sixena amb l’espoli, quan no ha estat mai així, ni hi ha raons rigoroses per a argumentar-ho. El cas més cínic i paradigmàtic ha estat el de l’assessor del Departament de Cultura, J. Borja-Villel –que està en nòmina de la Generalitat amb un sou de molts zeros–, que en una entrevista a El País es va permetre de dir que no podia opinar sobre Sixena perquè no en sabia prou –esperem que hagi aprofitat el temps per estudiar i aplicar-se– i va insinuar que no voler el trasllat de les pintures pot estar relacionat amb actituds colonials. No entenc com encara no li han demanat la dimissió. No va esmentar que l’arc que fa de suport a les pintures del MNAC no encaixa amb les mides, ni el perill que representa per a les pintures el canvi de temperatura, ni cap de les explicacions irrefutables que els restauradors posen damunt la taula.

D’ençà del 2014, el govern de l’Aragó ha utilitzat el patrimoni de Sixena com a arma política contra Catalunya, bo i convertint-lo en un botí, com si fóssim en els temps dels pirates –potser no n’hem sortit mai. L’intent de fer prevaldre la ciència, el sentit comú, la raó i el diàleg per part del museu ha estat constant. Han argumentat i documentat tot allò relacionat amb la importància de la preservació de les pintures d’una manera impecable. Una feina que Rosa Gasol explicava en aquesta entrevista, que hauríem de llegir i rellegir, perquè tots els detalls són importants. També caldria rellegir l’entrevista a Josep M. Trullén. Totes dues sumades ens donen un coneixement profund de la història i de la ciència de la conservació del patrimoni. Porten el debat al punt clau.

Per acabar, repetim-ho fins a fer-nos pesats: la qüestió no és qui es queda amb el botí –perquè no n’hi ha, de botí–, sinó què passa amb les pintures, o amb “les ombres de les pintures”, com diu Trullén. Això no s’ha de perdre de vista en cap moment, per més que ens vulguin distreure amb falses argumentacions.

The Washington Post · Ruby Mellen, Lauren Weber, Artur Galocha, David Ovalle, Hajar Harb i Joshua Yang

Amb més de dos milions de persones atrapades sota un setge gairebé total per part d’Israel, Gaza viu una situació de fam extrema i creixent cada dia que passa. Segons les Nacions Unides, gairebé un terç de la població –entre els quals hi ha prop d’un milió de criatures– passa dies sencers sense menjar. Els hospitals que encara funcionen reporten un augment de morts per desnutrició i fam. I les imatges que arriben de la zona mostren infants esquelètics, amb la pell enganxada als ossos i el ventre inflat.

Fa mesos que les organitzacions humanitàries alerten d’un risc imminent de fam a causa de les restriccions israelianes a l’entrada d’ajuda humanitària. Aquesta setmana, més d’un centenar d’entitats han denunciat el que qualifiquen de “fam massiva”. El Ministeri de Salut de Gaza, controlat per Hamàs, ha informat que ja han mort de fam més de cent persones i que cada dia hi ha noves víctimes.

“No sé com se’n pot dir d’una altra manera que fam massiva. És una fam provocada i això és molt clar”, ha dit el director de l’Organització Mundial de la Salut, Tedros Adhanom Ghebreyesus.

El cos es consumeix: què passa quan no hi ha aliment?

El cos humà extreu energia principalment dels carbohidrats, que es converteixen en glucosa. Quan s’exhaureix aquesta reserva, comença a cremar greix. Si encara no rep prou aliment, comença a consumir proteïnes dels músculs. Això fa que deixi de subministrar nutrients essencials a òrgans i teixits. En els infants, aquest procés s’accelera perquè tenen menys reserves i necessiten més energia per a créixer.

Aleshores, els músculs es redueixen, els òrgans fallen, el cos ja no pot regular la temperatura, la pell es torna pàl·lida i les genives sagnen. El sistema immunitari queda tan debilitat que no pot reparar ferides ni combatre infeccions com ara les diarrees, que agreugen la desnutrició.

L’aparell digestiu és dels primers a fallar: disminueix la producció d’àcids estomacals, es produeixen inflamacions cròniques, l’estómac s’encongeix i desapareix la gana. Si es torna a menjar, cal fer-ho a poc a poc i en entorns hospitalaris. El cor també es redueix, el flux sanguini minva, la freqüència cardíaca baixa i la tensió cau fins que pot arribar a fallar. La capacitat pulmonar decau i la respiració s’alenteix. El cervell, privat d’energia i nutrients, respon amb apatia, irritabilitat i esgotament. En el cas dels infants, la manca d’aliment pot limitar el desenvolupament cognitiu i afectar la capacitat d’aprendre per sempre més.

Ciutadans de Gaza transporten sacs de farina aconseguits en un punt de lliurament de menjar a Zikim (fotografia: Mohammed Saber). Morts per la fam mentre s’escatima l’ajuda

La situació s’ha agreujat d’ençà del març, quan Israel va posar fi a una treva de sis setmanes que havia permès l’entrada d’ajuda. A final de maig, la gestió de l’ajuda humanitària va passar a mans de la Gaza Humanitarian Foundation (GHF), una entitat patrocinada per Israel i els Estats Units. Tot i que es presenta com una organització sense ànim de lucre, uns quants observadors denuncien que serveix interessos comercials i que la seva gestió és ineficaç i perillosa.

Les zones militars on actua la GHF sovint són escenari d’allaus desesperades de palestins que volen aconseguir menjar. En aquests contexts, les forces israelianes han obert foc a prop dels magatzems de distribució, segons el Ministeri de Salut de Gaza, que assegura que més d’un miler de persones han estat assassinades mentre intentaven obtenir ajuda d’aquesta fundació.

A més, la GHF té dificultats econòmiques que han reduït dràsticament el volum de subministraments. Segons Amnistia Internacional, avui només entren a Gaza 28 camions d’ajuda humanitària el dia, molt lluny dels 500 o 600 que hi accedien abans de la guerra.

Dones palestines intenten d’aconseguir menjar a Gaza (fotografia: Europa Press/Contacto/Rizek Abdeljawad). Infants marcats de per vida

Segons UNICEF, vuit de cada deu morts per fam d’ençà del començament de la guerra són infants. Durant només dues setmanes de juliol, cinc mil menors van rebre tractament per desnutrició. L’organització alerta que abans de mitjan agost poden esgotar-se els medicaments específics per a aquests casos.

Els metges adverteixen que els infants que aconsegueixin sobreviure a la fam, els bombardaments, les malalties i el trauma psicològic tindran conseqüències greus i permanents en la salut. La malnutrició pot impedir el desenvolupament normal del cos i del cervell. Seran més baixos, més febles i amb menys capacitat cognitiva.
La manca de micronutrients, com ara la vitamina A, pot afectar la vista. Sense prou zinc, els infants no guanyen pes. La manca de ferro –que s’absorbeix sobretot de la carn– els resta energia i capacitat de concentració. Amb una alimentació tan deficient, el sistema immunitari es descompon i els fa més vulnerables a infeccions, febres i pneumònies.

El cap de setmana Israel va anunciar que tornarien a fer llançaments aeris d’ajuda humanitària. Però aquestes operacions, a més de ser perilloses per a qui és a terra, són insuficients: cada avió transporta menys material que un sol camió que entraria per terra.

L’avenç de la fam a Gaza, a més, deixa un rastre de descomposició social. Les famílies han de decidir qui menja i qui no, què poden vendre per sobreviure i, fins i tot, si abandonen infants. I encara que la guerra s’acabés demà mateix, la fam no s’aturaria. “La fam en una guerra com aquesta és una massacre a càmera lenta”, diu Alex de Waal, director de la Fundació per la Pau Mundial de la Universitat Tufts, a Boston.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

“Hem vingut aquí per acabar la feina que vam deixar a mitges! Hem vingut aquí per tornar a començar! Hem vingut aquí per unir tot el moviment independentista perquè només plegades ho farem possible!” Marta Rovira s’esgargamellava a Cantallops (Alt Empordà) el 12 de juliol de 2024 al matí, just acabada de tornar de l’exili. Era un moment estrany; emocionant, pel retorn a Catalunya després de tants anys, perquè ho feia acompanyada d’exiliats més recents per la causa del Tsunami, com ara Ruben Wagensberg, Jesús Rodríguez, Oleguer Serra i Josep Campmajó. Però era estrany, per aquella abraçada amb Oriol Junqueras enmig d’una guerra interna descarnada entre l’un i l’altra, i perquè surava en l’ambient la possible investidura de Salvador Illa… o una repetició electoral.  

Feia setmanes que hi havia negociacions, que ERC havia començat a dues bandes, amb el PSC i Junts, però que sobretot a partir de la tornada de Rovira es van concentrar gairebé exclusivament en els socialistes, a explorar la investidura d’Illa i desestimar completament unes noves eleccions que la direcció del partit temia que els acabessin d’enfonsar. Però què volia dir Marta Rovira quan parlava “d’acabar la feina que hem deixat a mitges”? Vam trigar poques hores a començar a esvair els dubtes. 

Perquè aquella mateixa tarda Rovira fou rebuda a la seu nacional d’ERC, a Barcelona, després de més de sis anys de no haver-la pogut trepitjar. Ho feia en ocasió d’un consell nacional enverinat, amb la polèmica dels cartells dels germans Maragall damunt la taula. I, si bé, a porta tancada allò que va centrar el debat, força agre, fou la crisi interna del partit i el tancament en fals de la qüestió dels cartells, públicament Marta Rovira va començar a diluir Cantallops; va començar a preparar el terreny per a l’acord amb el PSC. 

En el discurs públic que va fer a la seu del carrer de Calàbria, Rovira va començar dient que tenia “una segona oportunitat”, i que la pensava aprofitar; que un amic exiliat l’havia advertida, feia temps, que, de l’exili, se’n torna diferent, i que el país el trobes diferent, i que per això tenia ganes de trepitjar-lo i saber què pensa la gent. “Tinc ganes d’escoltar, tinc ganes d’entendre per què ERC té mals resultats, per què no ens fa confiança”, deia amb un punt d’emoció. 

I tot seguit entrava en matèria, enfocant la qüestió de tal manera que aquelles paraules de Cantallops començaven a sonar molt llunyanes, tot i que les hagués dites tot just aquell matí. Rovira parlava de la necessitat de “fer passos clars de sobirania”, i s’explicava: “Això ho dic pel concert econòmic, ho dic directament. Crec que el concert econòmic pot ser un espai de sobirania que faci que estiguem més preparats, perquè en el fons és sobirania fiscal; que faci que si mai tenim la possibilitat de fer un nou referèndum, quan l’acabem, estiguem més preparats.” I reblava: “Cal valorar més instruments de sobirania, com la sobirania fiscal.”

Rovira deixava clara l’exigència màxima al PSC a canvi de fer possible la investidura d’Illa: el concert econòmic, “la sobirania fiscal”. Això ho deia un divendres, el primer dia que posava els peus a Catalunya després dels anys d’exili. I el dilluns següent, 15 de juliol, ja va tenir una reunió important amb la principal negociadora dels socialistes, Lluïsa Moret, presidenta de la Diputació de Barcelona i membre destacada de l’executiva del PSC, amb qui ja s’havien vist a Ginebra en una primera presa de contacte el mes de juny. I des d’aleshores, Rovira es va esprémer durant les dues setmanes següents per poder arrencar una contrapartida, en forma de concert econòmic (o “sobirania fiscal”) que fos acceptable per a la militància d’ERC.

Un arxivament providencial

Abans de la tornada de l’exili, ja hi havia hagut converses amb els socialistes, efectivament, però també amb Junts per Catalunya, a Ginebra mateix. Rovira i els negociadors de Junts, amb Jordi Turull al capdavant, havien parlat de la possibilitat de sumar forces amb vista a una repetició de les eleccions a la tardor en cas que Illa no fos investit. La darrera conversa que van tenir a Suïssa Junts i ERC fou el 8 de juliol, un dilluns. Precisament aquell dilluns en què es va saber que l’Audiència espanyola arxivava, sorprenentment, la causa contra el Tsunami Democràtic per un error processal del jutge Manuel García-Castellón a l’hora de prorrogar la instrucció de la causa.  

El retorn de l’exili es va precipitar, i el divendres 12 de juliol tant Rovira com la resta d’exiliats del Tsunami ja eren a Catalunya; la primera parada, a Salses, a la porta dels Països Catalans, tots plegats, Rovira, Wagensberg, Serra, Rodríguez i Campmajó; la següent, ja passada la ratlla administrativa, a Cantallops, tot retrobant-se amb els altres represaliats pel Tsunami que no s’havien exiliat: Oriol Soler, Xavier Vendrell i Marta Molina. I de Cantallops, cap a casa.

La clau de la caixa

I de casa, al carrer de Calàbria, inici d’una negociació de dues setmanes fins el dia decisiu, el 29 de juliol. Era un dilluns, i l’executiva d’ERC es reunia per decidir si tancava finalment l’acord que havien anat treballant amb el PSC per a la investidura d’Illa. Però restaven serrells importants per a validar, perquè allò que més amoïnava els dirigents republicans era la qüestió de les garanties de compliment. Fins que Josep Maria Jové va explicar que l’acord incloïa el compromís perquè durant el 2025 la comissió mixta estat espanyol-Generalitat fixés el calendari per al traspàs de la recaptació, la gestió i la liquidació de tots els imposts que es paguen a Catalunya. 

Van validar l’acord, i van sortir aquell dia 29 al vespre a explicar-lo. Va comparèixer la plana major del partit amb cares llargues. Anunciaven un acord que qualificaven d’històric perquè significava que Catalunya tindria un concert econòmic, però l’ambient no s’hi corresponia. Fou la portaveu del partit aleshores, Raquel Sans, qui va entomar la responsabilitat d’explicar els termes de l’acord i de respondre els periodistes que hi havia a la sala i que no ho acabaven d’entendre del tot.

Sans va parlar de “finançament singular, sobirania fiscal, la clau de la caixa, el concert econòmic, li podeu posar l’etiqueta que vulgueu”. I continuava així: “És una reivindicació històrica per a avançar en sobirania. Aquest pre-acord ens permet estar més ben preparats per a l’objectiu final, que és la independència de Catalunya. Tenir la clau de la caixa, recaptar el 100% dels impostos, i de manera estructural.”

Però això volia dir que Catalunya sortia del règim comú del sistema de finançament autonòmic? “Sí, sí”, responia Sans –i feien que sí amb el cap al seu costat Marta Rovira i Pere Aragonès. “Catalunya surt del règim comú i hi haurà les modificacions legals necessàries.” Però amb el text del pre-acord a la mà, al cap d’uns dies, es va veure que, de garanties de compliment, no n’hi havia. Tot quedava fiat a una negociació posterior entre els governs de Sánchez i Illa… Hi havia massa interrogants oberts. I el PSC va restar en silenci, durant aquells dies.

Tres dies d’una campanya per terra, mar i aire perquè la militància votés que sí, amb els mitjans abocats també a aquesta missió. La consulta interna del dia 2 de setembre va avalar l’acord per a investir Salvador Illa, en una votació molt ajustada, i tot es va precipitar, la convocatòria del ple d’investidura, el retorn fugaç del president Carles Puigdemont i, és clar, la investidura d’Illa com a nou president de la Generalitat. 

La caixa sense clau

I aleshores el PSC ja va parlar, i el PSOE, per deixar clar que Catalunya no sortia del règim comú, que, en tot cas, el sistema de finançament autonòmic s’havia de reformar en conjunt, de tal manera que cada comunitat autònoma hi podia trobar i negociar la seva particularitat. Però res d’un tracte diferenciat o exclusiu per a Catalunya. 

L’acord deia que abans d’un any tots dos governs havien de concretar el model… I no ha estat fins passat l’any, en una reunió de la comissió bilateral estat espanyol-Generalitat, que tots dos governs, el del PSC i el del PSOE, van escenificar que ho feien. Però amb una lletra petita que deixava ben clar que això no era així, que aigualia aquell acord que presentaven Raquel Sans i Marta Rovira el 29 de juliol de 2024 al vespre. 

S’havia fiat tot a la negociació entre tots dos governs, i què n’ha sortit? Una participació compartida de totes dues administracions tributàries, amb cap horitzó encara perquè l’ATC pugui tenir l’anomenada clau de la caixa. Hi ha un pacte per a crear un grup de treball per a desenvolupar i implementar aquest avenç en competències respecte de l’IRPF i avançar en l’anàlisi i la proposta de les reformes legals necessàries perquè sigui possible que la Generalitat recapti i gestioni la totalitat d’aquest impost. 

Però és que la recaptació de tots els imposts quedava reduïda, en l’acord de la recent comissió bilateral –pràcticament un any després del pacte per a investir Illa– a una voluntat de la part catalana en l’exposició de motius del document signat. “Catalunya vol desplegar la hisenda catalana per gestionar de manera progressiva els imposts, fet que és compatible amb un model tributari federal amb més capacitat normativa, de gestió, recaptació, liquidació i inspecció”, diu, sense que el govern espanyol ho assumeixi. Per contra, l’administració espanyola subratlla que es pot avançar cap a un model de gestió tributària en xarxa, en què participin les administracions tributàries territorials que ho desitgin i l’espanyola.

Josep Maria Jové va explicar el 30 de juliol de 2024 que aquell acord incloïa el compromís perquè durant el 2025 la comissió mixta estat espanyol-Generalitat fixés el calendari per al traspàs de la recaptació, la gestió i la liquidació de tots els imposts que es paguen a Catalunya. No s’ha fet.

Sans va explicar que es respectaria el principi d’ordinalitat. Tot i que no va concretar com es garantiria, el compromís seria que Catalunya no perdés posicions en el rànquing després de la contribució a la solidaritat. Aquest principi no s’ha respectat mai fins ara. I l’endemà de la reunió de la bilateral del 14 de juliol proppassat, la portaveu del govern espanyol, Pilar Alegria, va deixar clar que no assumia l’ordinalitat, que això no es pot decidir de manera bilateral amb la Generalitat, sinó que, en tot cas, s’ha de sotmetre al Consell de Política Fiscal i Financera, amb totes les autonomies.

L’última foto

Promeses incomplertes, però Salvador Illa president, un any després. I Marta Rovira? No se n’ha sabut res més. Després de l’exili, ha acabat per tornar a instal·lar-se a Suïssa, amb la seva família, hi van arrelar. I ha restat desapareguda de la vida pública i política, de les xarxes. Va esborrar el compte d’X i fa més d’un any que no publica res a Instagram. La darrera fotografia que s’hi veu és d’ella, el dia de la tornada de l’exili, a la plaça major de Vic. En el retall rectangular del marc fotogràfic no s’hi veu ningú més. Feia unes hores que havia promès, de Cantallops estant, que venia a acabar la feina. 

The Washington Post · Rick Noack

Kàbul, Afganistan. Els clients de la Simin, de 22 anys, entren a la seva botiga amb por de ser detinguts.

Ella els indica que aparquin a unes quantes illes de casa seva i que evitin els soldats que patrullen la zona. Després, segons que explica, els clients es dirigeixen a una porta sense distintius i anuncien en veu baixa que han arribat.

A l’interior de l’edifici, la Simin regenta un saló de perruqueria i bellesa per a dones. Era un negoci en auge fins fa dos anys, quan les autoritats talibanes van prohibir-los i n’acusaren els propietaris de caure en “vicis prohibits per l’Islam”.

“Em preocupa que els talibans ens descobreixen, però no tinc més remei que continuar endavant”, explica la Simin a The Washington Post. “És l’única font d’ingressos de la nostra família”, afegeix.

La Simin mai no va somiar a regentar un saló de bellesa, i molt menys un de clandestí. Quan es va graduar de l’institut, l’any 2020, esperava estudiar per convertir-se en cirurgiana cardíaca.

Tanmateic, l’any següent, les forces dels Estats Units es van retirar de l’Afganistan i els talibans van recuperar el poder. El nou govern del país instaurà el règim de segregació de gènere més extrem del món: prohibir l’educació de les dones més grans de dotze anys, impedir que les dones treballin a l’administració pública i empoderar la policia moral per garantir que les dones compleixin en tot moment les draconianes lleis que en regulen la vestimenta i el comportament.

En un primer moment, els 12.000 salons de bellesa del país –un dels darrers espais públics on les dones encara podien reunir-se– semblaren eludir la repressió, i la Simin aprofità l’oportunitat. Les núvies afganeses, desesperades per trobar companyia i distreure’s, no es cansaven dels canvis d’imatge previs als casaments, diu. La Simin i la seva germana podien alimentar tota la família amb els ingressos del saló: també el seu pare i el seu germà, que no tenen feina.

Però el pròsper sector dels salons de bellesa no trigà a trobar-se en el punt de mira del govern. El 2023, les autoritats ordenaren a les dones afganeses que clausuressin els salons. En una declaració en vídeo aquest estiu, un portaveu del Ministeri de Vici i Virtut talibà digué que depilar-se les celles i fer servir maquillatge “no està permès per la llei xaria”. Haver de pagar el maquillatge de les núvies, afegí, s’ha convertit en una “càrrega financera per a les famílies de les núvies”.

“Havíem obert aquest saló amb molta il·lusió i amor”, diu la Simin. “No hi ha paraules que puguin expressar què vaig sentir quan ens van dir que tanquéssim.”

Les autoritats afganeses no han especificat quin càstig s’imposarà a les dones que incompleixin l’ordre, però l’ONU ha documentat múltiples detencions de propietàries de salons de bellesa que s’han resistit a tancar.

Expulsades de gairebé tots els llocs de treball ben remunerats i amb prestigi social, com més va més dones afganeses es veuen obligades a acceptar feines no qualificades amb salaris baixos, sovint a porta tancada. La majoria de les dones amb què The Washington Post ha parlat accedeixen a fer declaracions anònimes o en què aparegui tan sols el nom de pila, per por de la repressió del govern.

En un país marcat per quatre dècades de guerra, on molts homes en edat de treballar han mort o han quedat discapacitats, les dones sovint són l’única font d’ingressos de moltes famílies, bo i lluitant a l’ombra per arribar a final de mes.

La Sawita, de 30 anys, manté amb el seu únic sou la mare discapacitada i els cinc germans petits. El pare va morir en un atac suïcida talibà ara fa vuit anys. Quan el règim prohibí els salons de bellesa, la Sawita passà a treballar com a modista de cuir, i ensenyava més dones a fabricar bosses i sabates en un soterrani de Kàbul, però afirma que el sou és tan miserable que la seva família s’ha vist obligada a anar a viure a un pis més petit, d’una sola habitació. Fins i tot ara, diu, es posa nerviosa quan veu a la policia moral al carrer. I mai no ha deixat de somniar a recuperar el seu negoci.

“El que més trobo a faltar de la meva antiga vida és aixecar-me d’hora, llegir l’Alcorà i anar a la feina tot seguit”, diu. “Aquesta era la meva idea de llibertat.”

Dues dones parlen en un mercat per a dones a la província afganesa de Badakhxan, el novembre de l’any passat (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post). “Espero que la meva pregària sigui escoltada”

Els talibans no han amagat mai la intenció d’expulsar les dones del mercat laboral. En una entrevista a la televisió afganesa l’any 2023, el vice-ministre de Treball del país, Din Mohammad Haqbin, declarà que “un 95% dels afganesos no vol que les seves dones treballin”, tot acusant el 5% restant d’haver sucumbit a la propaganda occidental.

Aquests darrers mesos, el règim ha suavitzat molt lleugerament la posició, tot permetent que les dones tornin a treballar sense perjudici al règim de segregació de gènere que impera al país. La posició de Kàbul és que les dones “han de treballar en sectors específics per a elles”, segons que explica Samiullah Ibrahimi, portaveu del Ministeri de Treball, en resposta a The Washington Post.

Funcionaris talibans han assistit a la inauguració de mercats segregats per gènere, on les dones poden vendre roba, ceràmica i més productes. El govern també ha instat les dones a treballar en escoles per a nenes, hospitals per a dones i pavellons penitenciaris.

“S’ha aconseguit d’establir un entorn laboral segur per a les dones”, presumeix Ibrahimi.

Algunes dones afirmen que han trobat el seu lloc en el nou règim. Fariba Noori, una empresària de 50 anys que assessora dones afganeses sobre com obrir un negoci, afirma que el govern talibà no ha interferit en la seva feina.

“Ens diuen que treballem i es mostren cooperatius”, afirma.

No obstant això, moltes dones afganeses afirmen que continuen sentint-se cohibides. “He deixat de presentar-me a feines”, afirma una ex-treballadora del Banc Mundial que no ha pogut trobar feina d’ençà de la presa del poder per part dels talibans. “Aquí no hi ha esperança.”

Les dones afganeses continuen enfrontant-se a tota mena d’obstacles, fins i tot en els sectors en què els permeten de treballar. Per a viatjar pel país, necessiten anar acompanyades d’un tutor. A més, les normes imposades per la policia moral solen ser vagues i arbitràries, segons que afirmen moltes dones afganeses a The Washington Post. Vist el risc, moltes empreses opten, ras i curt, per no contractar dones.

Quan la policia visità una emissora de ràdio a la província de Parwan, l’estiu passat, els companys d’una treballadora de 24 anys li van recomanar que s’amagués. Hores més tard, explica, van decidir d’enviar-la a casa, cosa que l’empenyé a dimitir.

Cada matí, la jove revisa el correu electrònic amb l’esperança de rebre una invitació per a una entrevista de feina en una altra empresa. “Espero que la meva pregària sigui escoltada”, diu.

Una dona passa per davant d’un saló de bellesa per a homes a Kàbul (fotografia: Carolyn Van Houten/The Washington Post). Un somni que s’esvaeix

Sense més opcions, algunes dones han recorregut als negocis en línia.

La Beheshta, de 23 anys, notà un gran interès quan obrí un negoci de venda en línia de cosmètics i joies, l’octubre del 2023.

En un moment més ampli de recessió econòmica al país, els petits negocis dirigits per dones sovint topen amb dificultats que van més enllà de les restriccions talibanes. A mesura que l’ajuda exterior s’esgota –el govern de Trump eliminà fa poc gairebé tots els projectes humanitaris i econòmics al país finançats pels Estats Units–, molts temen que aquesta crisi s’allargui.

La Beheshta, en aquest sentit, explica que com més va més clients han provat de negociar-li el preu dels productes aquests darrers mesos, cosa inaudita d’ençà que posà en marxa el negoci. Els ingressos de la botiga han disminuït prop d’un 20% en sis mesos.

“En un començament, vaig pensar que era culpa meva, però després em vaig adonar que tothom té el mateix problema”, diu.

Noori, l’orientadora laboral, diu que, aquests darrers mesos, els donants estrangers han rebutjat dotzenes de sol·licituds de finançament per a empreses dirigides per dones. “L’única cosa que volem és empoderar les dones perquè puguin valer-se per si mateixes”, diu.

Per a la Simin, la idea sembla com més va més inassequible. Diu que està decidida a demanar asil a l’estranger: “Per continuar estudiant i treballant per aconseguir els meus objectius.”

Fariba Akbari, de París estant, i Haq Nawaz Khan, de Peixawar (Paquistan) estant, han contribuït a aquest reportatge.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’estil de vida actual ens manté en un estat d’estrès crònic que pot tenir un impacte profund en l’àmbit cognitiu, conductual i emocional. I tot plegat, sense que gairebé ens n’adonem.

Alguns estudis han demostrat que un estrès prolongat origina canvis funcionals i, especialment, estructurals en àrees clau com l’hipocamp, l’amígdala i l’escorça pre-frontal, que es tradueix en dificultats de memòria i de concentració i alteracions de l’estat d’ànim (ansietat, depressió).

En aquest context, s’ha normalitzat que ens permetem de prémer el botó de pausa tan sols a les vacances. Per tant, cal aprofitar-les.

La importància de desconnectar

S’ha provat científicament que quan ens arribem a relaxar amb tècniques basades en la respiració i el mindfulness, per exemple, es redueixen els nivells de cortisol i més substàncies associades a l’estrès, cosa que permet al cervell de fer un reset.

El descans de l’estiu no és pas un luxe, ans és crucial per a la salut mental i cognitiva. A més de reduir els nivells de cortisol, alguns estudis assenyalen que les vacances són fonamentals per a la recuperació funcional del cervell: consolida la memòria, redueix l’ansietat i restaura la motivació.

Tot plegat demostra que, per a molts processos de recuperació, la premissa de “menys és més” funciona. Però, per què passa això?

A partir d’un enfocament psicobiològic, “menys és més” perquè reduir l’exigència externa serveix per a activar els processos interns de recuperació. Durant els períodes de descans, la reducció de cortisol no s’explica tan sols pel fet de deixar de treballar, sinó perquè cessen múltiples fonts de càrrega: la física, la cognitiva, l’emocional i la sensorial.

Quan ens allunyem d’estímuls constants –com ara notificacions, reunions o pressions– per equilibrar vida laboral i personal, el sistema nerviós pot sortir de l’estat d’hiperactivació i tornar a una manera d’autoregulació.

Aquest canvi fisiològic fa que funcions clau com l’atenció, la memòria operativa, el control emocional o la presa de decisions es restaurin.

Substituir l’“he de fer” pel “m’agradaria fer”

Aquesta aturada en la rutina diària sol ser substituïda, a més, per activitats com ara viatjar, llegir, caminar per la muntanya o banyar-se a la mar, que tenen un impacte directe i positiu en el benestar. Nombroses investigacions han demostrat que desenvolupar hàbits d’oci en què la persona gaudeix sense cap objectiu extra origina canvis cerebrals, i especialment al nucli accumbens, relacionat amb el sistema de recompensa.

Segons els experts, calen entre cinc dies i vuit consecutius perquè el cervell comenci a desconnectar de manera significativa de l’entorn laboral.

Per contra, no desconnectar passa factura. Estar pendent de la feina o del mòbil durant les vacances impedeix una recuperació real de l’energia. La sobrecàrrega de notificacions i la hiperconnexió constant no ens deixen descansar, cosa que afecta funcions bàsiques com ara la concentració, el son o fins i tot la gana.

Diversos símptomes (nerviosisme, insomni, fatiga, irritabilitat i fins i tot problemes físics) poden aparèixer o mantenir-se si no ens desfem de la dinàmica laboral durant períodes de vacances llargs. Segons aquestes dades, es pot deduir que aprofitar l’estiu per abaixar el ritme és una necessitat biològica més que no un caprici.

Com podem aconseguir de reduir el ritme?

Perquè el descans sigui realment reparador, no n’hi ha prou de deixar de treballar: cal canviar de ritme de manera conscient. Això implica adoptar hàbits que afavoreixin la recuperació psicobiològica, reduir la sobreexigència i permetre que el cervell es recuperi del desgast acumulat. A continuació, expliquem algunes estratègies per aconseguir-ho.

Desconnexió digital. Reduir el temps davant pantalles és fonamental per calmar el sistema nerviós. Establiu moments sense mòbil ni correu, i, si podeu, desconnecteu-vos completament de la feina. Aquesta pausa digital permet que el cervell s’alliberi del bombardament d’estímuls i recuperi la capacitat d’atenció i calma.

Activitat física i aire lliure. El moviment i el contacte amb la natura tenen efectes directes sobre el benestar emocional. Activitats com ara caminar, nedar o, simplement, passar temps a l’aire lliure ajuden a reduir l’estrès, millorar l’ànim i afavorir la neuroplasticitat del cervell.

Mindfulness i relaxació mental. Practicar meditació, ioga o exercicis de respiració conscient ajuda a frenar la inèrcia de l’estrès. Aquestes tècniques disminueixen el cortisol i reforcen àrees del cervell associades amb l’autocontrol, l’atenció i la regulació emocional.

Dormir i descansar de debò. Aprofiteu les vacances per regular el son sense alarmes ni interrupcions. Dormir bé és essencial per a la salut mental: durant el son profund, el cervell es neteja, organitza records i restableix l’equilibri emocional.

Lleure plaent i vida social. Reserveu temps per a activitats que us donin plaer i us connectin amb els altres: llegir per gust, cuinar, xerrar sense pressa, compartir un sopar tranquil… El gaudi autèntic i el contacte humà són antídots naturals contra l’estrès.

En conclusió, desaccelerar durant les vacances no tan sols és desitjable, sinó necessari. Donant al cos i al cervell el descans que necessiten, no solament recarreguem energia, sinó que també millorem l’estat d’ànim, la creativitat i la claredat mental. Aquest estiu, en lloc d’omplir-vos d’activitats, doneu-vos permís per a aturar-vos, respirar i reconnectar amb vosaltres mateixos.

 

Maria J. García-Rubio és professora de la Facultat de Ciències de la Salut de la Universitat Internacional de València. Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.

La commemoració del cinquè aniversari de Junts a Prats de Molló ha constituït un contrapunt revelador en una setmana marcada per les turbulències internes d’ERC i la CUP. Mentre aquestes formacions exhibeixen públicament les seues contradiccions estructurals, la celebració al Vallespir ha evidenciat un grau de cohesió organitzativa que contrasta notablement amb la fragilitat institucional del conjunt de l’independentisme.

Quan Junts va nàixer, fa cinc anys, aquest partit estava una mica en el punt on són avui ERC i la CUP. Després del terratrèmol del 2017, sense haver aconseguit allò que tots volíem i davant un horitzó insegur, discutint quina direcció havien de prendre. La descomposició de Convergència i Unió passava aleshores una factura molt alta a una formació política, la principal urgència de la qual era precisament separar-se de l’ombra del pujolisme. La realitat, però, és que, en part perquè van ser els primers a passar la crisi post-2017, cinc anys més tard Junts ha aconseguit una estabilitat que la resta de formacions m’imagine que enveja i que, segons com vagen les coses, pot ser un dels seus actius de futur.

Però, com sempre, ho ha fet pagant un preu. Aquest Junts d’avui tampoc no és aquella Crida Nacional per la República que va omplir d’entusiasme i de transversalitat política el Pavelló Congost de Manresa en el primer aniversari de la proclamació de la independència. Avui, tot i tenir dins seu gent de gairebé totes les tendències polítiques, el seu escorament cap al conservadorisme dins l’espectre polític és manifest. Amb algunes situacions, derivades de la seua força parlamentària a Madrid, que no deixen de cridar l’atenció. L’enfortiment del vincle entre Junts i Foment del Treball, per exemple, és molt sorprenent, tenint en compte el paper que Foment va jugar contra la proclamació de la independència i la seua participació activa en la repressió.

Dit això, Junts va poder gaudir ahir d’un merescut moment de felicitat. Posar dempeus una organització, com qui diu des de zero, no és fàcil i ells ho han aconseguit. Ningú no sap quin futur immediat els espera, però ara mateix està fora de tota discussió que Junts és el partit més fort i més ben organitzat de l’independentisme, cosa per la qual fa cinc anys molt poca gent hauria apostat.

En tot plegat, evidentment, hi juga un paper determinant el president Carles Puigdemont. El seu lideratge és poc ortodox, però molt clar. Pot passar llargues temporades gairebé sense intervenir en la vida pública, però la seua ombra sempre hi és. L’odi que li té Espanya, i que no té comparació possible amb ningú més –potser només amb Arnaldo Otegi– porta l’estat a cometre un error immens: mantenir-lo en l’exili. Perquè mentre el president del Primer d’Octubre continue exiliat continuarà essent per a molts de nosaltres una referència inexcusable, el nostre president per més divergències que puguem tenir amb ell en el dia a dia i per més que hi puguem discrepar. És una apreciació superior a la política, simplement de dignitat nacional.

Puigdemont va insistir ahir en el seu discurs a contraposar la gent de Junts com els “manobres de l’esperança” davant els “arquitectes del caos“, davant la gent que, segons ell, no fan sinó destruir i destrossar-ho tot, els tòxics de l’independentisme.

Aquest discurs no és nou i no va desencaminat del tot. L’independentisme està anorreat ara mateix, en bona part, per la mala maror que recorre el país de punta a punta. No hi ha manera de fer res i ningú no es deslliura de les acusacions de traïdors, venuts, comprats o tot alhora. Ni l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República poden fer tranquils la seua feina.

Però cal tenir en compte que el malestar generat pel dolor de no haver aconseguit encara de fer real la república proclamada el 27 d’octubre de 2017 és immens. I molta part del que hem viscut d’aleshores ençà és decebedor: des de la submissió lingüística dels presos polítics, tots, enfront dels tribunals espanyols, fins a l’esperpent de les taules de diàleg o l’acord de la claredat, passant per la manipulació exercida a les ordres dels partits de la generositat popular durant el Tsunami Democràtic o la incapacitat de fer res junts, arribant a la lamentable designació de Salvador Illa com a president de la Generalitat amb els vots, en aquest, cas d’ERC. D’això no en té tota la culpa Junts –en molts casos i tot, és el gran perjudicat–, però cal ser conscients que aquesta successió d’episodis i la creixent satel·lització al voltant del PSOE on sí que participa Junts per més que marque constantment la ratlla, ha alimentat un desencant que es manifesta –també– en forma de conspiracionisme i sectarisme, una autèntica droga que estaborneix i fa un mal terrible a la nostra societat.

La crítica de Puigdemont, doncs, al clima de destrucció mútua que caracteritza l’independentisme contemporani conté elements de veritat innegables. Tanmateix, la condició presidencial que li reconeixem no pot comportar de cap manera una exempció de l’escrutini crític. La frontera entre la dissidència constructiva i la toxicitat destructiva és, certament, molt tènue i difícil de gestionar. Però la seua demarcació –i això implica l’acceptació de la seua legitimitat pel mateix Puigdemont, tant com la compressió de la mesura adequada per part de tots nosaltres– crec que resulta imprescindible per a preservar la salut democràtica del moviment.

En qualsevol cas, la commemoració dels cinc anys de Junts ha posat de manifest, sobretot, que, malgrat les dificultats i les contradiccions, la construcció d’alternatives polítiques sòlides és possible. Des de l’independentisme. El repte consisteix ara a extrapolar aquesta experiència de consolidació al conjunt del moviment i a superar les dinàmiques fratricides que són el principal obstacle per a la materialització del projecte republicà català.

 

PS1. Precisament la investidura de Salvador Illa per part d’Esquerra Republicana, més encara vist tot el que ha passat en aquest any, és una de les coses que més incomprensibles s’han fet per als independentistes de tota condició. I ara que fa un any de l’aparició de Marta Rovira a Cantallops –i de la seua desaparició de la vida pública–, Josep Nualart Casulleras ha reconstruït en aquest article el camí que va d’aquella frase que afirmava que havia tornat per acabar la feina, a la situació actual, amb Salvador Illa posat en la presidència de la Generalitat.

PS2. La situació a Gaza és simplement insostenible. La fam extrema a què està sotmesa la població pel blocatge d’Israel és intolerable i té greus conseqüències per a tota la població palestina de l’enclavament. Conseqüències que marcaran la vida, especialment, dels xiquets que la pateixen. En aquest article us ho expliquem en detall: “Què passa quan el cos humà es mor de gana?”

PS3. “Quan la Generalitat no fa el seu paper, la societat civil ha d’actuar: no deixem sol el MNAC“. El títol de l’article d’Assumpció Maresma que publiquem avui ho diu gairebé tot. Els arguments per a una rebel·lió pública davant la inutilitat de les institucions no paren d’acumular-se.

PS4. La periodista i escriptora Caterina Karmany és la nostra amfitriona avui en la sèrie que publiquem aquest estiu sobre els indrets més interessants dels Països Catalans. Amb ella, en aquest article de Sebastià Benassar, descobrim el Pla de Mallorca, en definitiva, l’essència de l’illa.

Si les classes populars catalanes, aplegades per fer l’1-O, haguessin de mesurar la força de les classes populars espanyoles per la mobilització solidària contra la repressió de l’estat, el balanç final seria d’una tristor aclaparadora. Que no nega la bona voluntat de les esquerres aplegades sota l’etiqueta “sobiranisme” tant de la “Espanya perifèrica” com de la “Espanya buida(da)”, però que no representa de cap manera una alternativa política de masses al règim monàrquic. Per experiència, he arribat a la conclusió que les pitjors esquerres que pot tenir un país són unes esquerres hipòcrites. Les esquerres que clamen contra la dreta i en reprodueixen els pitjors vicis quan li prenen el lloc. Les esquerres que apel·len a les masses populars i només les usen per arribar al poder. Les esquerres que diuen que ho volen decidir tot, però que no piulen quan el país que diu que defensen és reprimit i ofegat per l’estat. Les esquerres que consideren que són iguals la burgesia dominant, propietària dels aparells de l’estat, i la burgesia sotmesa als dictats d’aquests aparells. Les esquerres que estableixen aliances amb forces polítiques alienes, que només volen ocupar l’estat per reproduir-ne el sistema de dominació. Les esquerres que consideren igualment responsables de la política econòmica la burgesia que domina l’estat i la burgesia que és ofegada per l’estat. Les esquerres que, en comptes d’establir aliances amb les classes socials que volen l’alliberament del seu país, cerquen pretextos per aliar-se amb les que s’aixopluguen sota l’estat dominador. Les esquerres que, en lloc de posar les classes populars que diuen defensar al capdavant de l’alliberament social i nacional, les deixen a mercè dels interessos de l’estat dominador i les forces que se’n disputen el control. Les esquerres que estimulen la rebel·lió d’altres pobles mentre neguen el dret de fer-ho al seu propi poble. Les esquerres que apel·len a emocions i sentiments patriòtics de persones lligades a l’estat dominador mentre se’n donen vergonya de defensar les emocions i el patriotisme de les persones del seu propi país. Les esquerres que pretenen d’utilitzar les forces populars del seu país com a subordinades dels interessos de les de l’estat dominador, sense cap garantia de rebre’n recompensa. Les esquerres que, en comptes d’aprofitar l’ofensiva de les classes populars i de sectors de la seva burgesia contra l’estat dominador, fan tots els possibles per frenar-les i desviar-les dels seus legítims interessos per la llibertat nacional. Les esquerres que agafen en préstec una consigna genuïna de la lluita per l’alliberament nacional, com el dret de decidir, i la desnaturalitzen convertint-la en un contenidor on tot hi cap i res no hi té un paper específic. Les esquerres que diuen que volen substituir la dreta mentre li permeten que defineixi els passos polítics del moviment de les classes populars més sòlid i articulat que ha tingut mai al país. Les esquerres que es rendeixen als estranys per assegurar-se llocs de privilegi dins el sistema establert. Les esquerres que prefereixen ser cap de lluç a Espanya abans que ser cua d’estruç al seu propi país. Les esquerres que no saben on són, ni saben on van, ni coneixen el seu lloc.

I, perquè això sigui possible, cal treure’s les màscares que disfressen la renúncia amb l’excusa que “aquesta és la situació” i dir les coses pel seu nom: l’esquerra que no va saber aprofitar l’1-O i el 3-O per dirigir la revolució democràtica, que havia de fer saltar a miques l’embassament social i econòmic, està políticament morta, subordinada a la raó d’estat espanyola. I qui pretengui d’aixecar nous pols de resistència, en nom de la transformació general del sistema –ja ho saben: contra el col·lapse climàtic, el col·lapse demogràfic, el col·lapse democràtic, el col·lapse socioeconòmic i etcètera–, deixant la qüestió principalíssima de la independència com un mer “accident”, “afegitó” o “ítem” programàtic, assolirà, sens dubte, noves platges, però en terra de ningú. I ja sabem que romandre en terra de ningú, ni en el cas que Catalunya arribés a desaparèixer com a nació arrossegada per les marees de l’apocalipsi que ens anuncien, significa esdevenir tabula rasa on el sistema que es pretén de combatre tornarà a escriure amb els rengles torçats de costum. I aleshores no tindrem ni societat transformada ni nació alliberada.

Els antics indignats ja han estat absorbits, en graus distints, per la raó d’estat: només cal que obrin la boca (amb tants de matisos i distàncies com calgui) sobre Catalunya i passen a la catalanofòbia sense solució de continuïtat. Fa gairebé quatre anys, un conglomerat d’onze revistes “sobiranistes” va publicar una declaració sobre els “pobles de l’Estat”, el principi de reconeixement de la “plurinacionalitat”, el referèndum sobre el “dret de decidir” per a fer un nou pacte entre els “nostres pobles” cap a una solució “confederal”, i on la ciutadania s’impliqués, deien, en la presa de decisions polítiques i posés en pràctica, en el seu dia a dia, la república (el subratllat és seu). I hom es queda de pasta de moniato: ni una referència a Catalunya, al paper de l’independentisme i l’1-O com a punta de llança contra l’estat, a la lluita des de baix per a fer allò que ells anomenen “presa de decisions polítiques”, etc. Com si, aquí, no haguéssim posat les bases per a la caiguda de la monarquia –que ho demanin al reietó del 3-O– i la creació de la República Catalana! Que Déu els conservi la vista, als sobiranistes! De fet, a ells només els fa peça l’acumulació lenta i sostinguda de “sobiranies” sectorials (en un món unificat, precisament, pel capitalisme global!), atès que la sobirania política és patrimoni de l’estat –un estat depurat de corrupcions, oligarquies, jutges i militars franquistes: una utopia.

Ho dèiem ahir, i ho rubriquem avui, quan tornen els cants de sirena d’una estratègia que no sap desfer-se de la concepció espanyola d’estat, la naturalesa profunda del qual és feta d’espoliació, corrupció, prevaricació i militarisme, mani qui mani al govern de Madrid. Gabriel Rufián es voldria erigir en capdavanter d’un “front perifèric”, o sigui, orbitant entorn de l’estat per evitar-ne el col·lapse davant l’amenaça que governessin PP i Vox. Oriol Junqueras en treu ferro dient que no es tracta que PP o Vox manin o no, sinó que la prioritat és Catalunya. Però no cola: la prioritat és la independència de Catalunya: sense aquest atribut (dic bé: atribut), parlar avui de “Catalunya” és pura banalitat, closca buida, paraula de xarlatà. I sabem de sobres, precisament per la naturalesa profunda de l’estat, que no es tracta d’esbrinar de qui rebrem més o menys bastonades, sinó de com ens hem de preparar per tornar-les-hi, mani qui mani al govern de Madrid. 

Alea iacta est, amb aquestes “perifèries”.

Un tren regional ha descarrilat aquest vespre al sud d’Alemanya i ha deixat un balanç provisional d’uns tres morts i nombrosos ferits. Els fets han passat a prop de la ciutat de Biberach, entre les localitats de Zweifaltendorf i Zell.

Fonts de seguretat han explicat al WELT que l’accident s’ha produït al voltant de les 18.10, poc després d’un fort temporal. A bord del comboi viatjaven aproximadament un centenar de passatgers.

Fotografia: EFE / EPA / NONSTOPNEWS. Fotografia: EFE / EPA / NONSTOPNEWS. Fotografia: EFE / EPA / NONSTOPNEWS. Fotografia: EFE / EPA / NONSTOPNEWS.

La central de coordinació d’emergències ha declarat que hi ha una situació amb una gran quantitat de víctimes que requereixen assistència immediata.

Les imatges difoses mostren vagons grocs i blancs bolcats enmig d’una zona boscosa i de difícil accés. Els equips de bombers i serveis d’emergència treballen a contrarellotge per accedir a l’interior dels vagons i rescatar els viatgers atrapats.

El ministre de l’Interior de Baden-Württemberg, Thomas Strobl (CDU), s’ha desplaçat al lloc de l’accident per seguir de prop les feines de rescat i coordinació.

[Treballem per a ampliar aquesta informació.]

Una concentració convocada per Voces x Palestina i una vintena d’entitats socials i polítiques ha omplert avui la plaça de l’Ajuntament de València per exigir “el final de l’holocaust alimentari a Gaza i del genocidi” i reclamar al govern espanyol i a la Unió Europea que pressionin Israel perquè compleixi el dret internacional i respecti els drets humans.

Ahmed Hamdan, portaveu de Voces x Palestina, ha lamentat que el patiment del poble palestí s’hagi perllongat tant de temps. “Mai no m’hauria imaginat que tota la comunitat internacional permetria aquest genocidi”, ha dit. I ha afegit: “Diuen que només el poble salva el poble, i això intentem fer: demostrar que el poble de València exigeix que acabi aquest holocaust alimentari i el genocidi. Intentem pressionar tant com podem el govern espanyol perquè reaccioni i prengui mesures immediates.”

Segons Hamdan, la situació ha esdevingut insostenible: “Fins i tot l’IPC, la classificació integrada de fases d’inseguretat alimentària, ja ha situat Gaza en fase 5, de fam. És un cas extrem. No podem permetre-ho més.”

Un moment de la concentració.

Des de la campanya BDS País Valencià i la Xarxa Solidària contra l’Ocupació de Palestina (RESCOP), Verónica Alonso ha reclamat que el govern espanyol decreti per via de reial decret un embargament integral d’armes a Israel, trenqui les relacions amb aquest estat i li imposi sancions. També ha demanat que es pressioni en totes les instàncies internacionals perquè Israel aixequi el setge sobre Gaza i obri les fronteres per permetre l’entrada d’ajuda humanitària.

A més, ha exigit que el govern espanyol faci tot el possible per alliberar els activistes espanyols Santiago González Vallejo i Sergio Toribio, detinguts a bord de la Flotilla de la Llibertat.

“La Cort Internacional de Justícia i l’Assemblea General de l’ONU obliguen el govern espanyol a actuar. No n’hi ha prou amb fer declaracions. No val a dir que es treballarà per l’embargament d’armes al setembre. Palestina no pot esperar al setembre”, ha advertit Alonso.

Ha denunciat també que, mentre el congrés espanyol votava a favor de la tramitació d’una proposició de llei per acabar amb el comerç d’armes amb Israel, el govern espanyol va comprar armament i munició a l’estat hebreu per valor de gairebé sis milions d’euros. “És l’estat de la Unió Europea que més armes i municions ha importat d’Israel. Això és intolerable. No podria haver-ho fet si hagués decretat un embargament d’armes. Per això exigim l’embargament ja.”

La convocatòria també reclama la interrupció de qualsevol diàleg amb estats i amb l’ONU mentre Israel no aixequi el setge sobre Gaza i aturi l’extermini de la població civil, així com la suspensió immediata de l’Acord d’Associació UE-Israel i l’aplicació de sancions econòmiques i diplomàtiques.

El president dels Estats Units, Donald Trump, i la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, han arribat a un acord en matèria comercial. Han acordat d’imposar un 15% d’aranzels a la Unió Europea. Aquesta ja era la xifra que hi havia d’un bon començament damunt de la taula.

L’acord pactat a Turnberry (Escòcia) salva l’amenaça del mandatari nord-americà que va donar a Brussel·les fins a l’1 d’agost o altrament imposaria un 30% d’aranzels generalitzats sobre les produccions europees a partir d’aquell moment.

President Trump Delivers Remarks https://t.co/ph4x7ElyTP

— The White House (@WhiteHouse) July 27, 2025

Els aranzels del 15% s’aplicaran als productes importats pels Estats Units des de la UE a partir de l’1 d’agost, termini que el mateix Trump havia imposat per finalitzar les negociacions. Ja abans de començar la reunió, el magnat republicà ha descartat un acord per situar els aranzels a la UE per sota d’un 15%, una xifra inferior a la del 30% anunciada per Trump fa unes setmanes.

El 15% d’aranzels suposa un increment respecte de l’aranzel general del 10% que els Estats Units apliquen ara com ara a la major part dels productes importats de la UE. Von der Leyen ha admès en una conferència de premsa posterior a la reunió que l’aranzel del 15% “és sense dubte un repte”, però ha fet valdre que és inferior a l’amenaça del 30%.

“Ha estat molt difícil, perquè –en les negociacions– he començat des de posicions molt allunyades. Ha sigut dur, just, però dur […] Hem hagut de treballar per arribar a una posició comuna i, fins a l’últim moment, com sempre en les negociacions, no saps si trobaràs un lloc per aterrar o si tot s’estavellarà. Així que ha estat dur, però, al final, -l’acord- ha sigut bo i satisfactori”, ha expressat Von der Leyen en una conferència de premsa posterior a la reunió.

“El 15% no s’ha de subestimar, però és el millor que podíem haver aconseguit”, ha afegit l’alemanya. “No podem oblidar on ens hauríem trobat l’1 d’agost. Hauríem estat en un 30% d’aranzels i hauria sigut molt més complicat baixar al 15%”, ha defensat.

Al seu torn, Trump ha destacat que l’acord és “satisfactori” per ambdues parts i que és “molt sòlid”. “És el més gran de tots els acords”, ha celebrat. Ambdós líders s’han donat les mans entre aplaudiments de la sala després de la reunió celebrada aquest diumenge.

15% pels cotxes, semiconductors i productes farmacèutics

La presidenta de la Comissió Europea ha detallat que els aranzels del 15% s’aplicaran “a la gran majoria d’exportacions de la UE” cap als Estats Units. Segons ha informat, el gravamen s’aplicarà “a la majoria dels sectors”, inclosos els automòbils, els semiconductors i els productes farmacèutics. “Aquest 15% és un sostre clar, sense acumulacions, amb tot inclòs”, ha subratllat l’alemanya.

Així, l’acord segellat a Escòcia rebaixarà els aranzels de fins al 27,5% que ara com ara Washington aplica als cotxes europeus. Pel que fa als productes farmacèutics, malgrat que Trump havia assegurat que l’acord no inclouria aquest sector, Von der Leyen ha assegurat que se’ls hi aplicarà un aranzel del 15%.

“Respecte de la UE, està acordat que tenim un 15% pels productes farmacèutics. Qualsevol decisió posterior del president dels Estats Units sobre com tractar els productes farmacèutics a nivell global, és un altre tema”, ha afirmat Von der Leyen. Trump havia amenaçat d’imposar aranzels de fins al 200% a les farmacèutiques europees.

Quant als aranzels a l’acer i l’alumini, als quals ara com ara els Estats Units apliquen gravàmens del 50%, Von der Leyen ha indicat que ambdues bandes de l’Atlàntic s’enfronten al “repte compartit” de la sobrecapacitat global. “Treballarem junts per garantir una competència global justa i reduir les barreres entre nosaltres. Es reduiran els aranzels i s’implementarà un sistema de quotes”, ha apuntat sense donar més detalls.

Així mateix, segons la presidenta de l’executiu comunitari, l’acord també inclou eliminar els aranzels a “alguns productes estratègics”, entre els quals ha mencionat els avions i els seus components, “certs productes químics, equips de semiconductors, certs productes agrícoles, i recursos naturals i matèries primeres crítiques”.

Més compres d’energia

A més d’un aranzel del 15%, la UE també s’ha compromès a incrementar les seves compres d’energia dels Estats Units amb l’objectiu de “diversificar” les fonts del bloc comunitari i posar fi a la dependència del gas rus. “Substituirem el gas i petroli russos per compres significatives de gas natural liquat, petroli i combustibles nuclear dels Estats Units”, ha indicat Von der Leyen.

Segons ha detallat, el compromís és que la UE faci compres de combustibles estatunidencs per valor de 750 milions de dòlars durant el mandat de Trump. “La nostra estimació és que podem arribar als 250 milions per any durant tres anys”, ha assenyalat l’alemanya.

En la roda de premsa posterior a la reunió, el president estatunidenc ha assegurat que la UE també s’ha compromès a dur terme inversions per valor de 600.000 milions de dòlars i adquirir quantitats “enormes” de material militar nord-americà.

Un acord marc

“És un gran acord, és un acord enorme. Aportarà estabilitat i previsibilitat, i això és molt important per a les empreses d’ambdós costats de l’Atlàntic”, ha defensat l’alemanya.

Von der Leyen ha afirmat que es tracta d’un acord “marc” i que en les pròximes setmanes ambdós executius treballaran en els “detalls”. “Tenim acord per als pròxims anys, això és molt positiu […] Hem d’aprofundir en altres temes dins el marc descrit, per resoldre realment tots els detalls en els pròxims dies i setmanes”, ha dit. De fet, preguntada per l’alcohol, els licors i el vi, la presidenta de l’executiu comunitari ha detallat que encara no hi ha una decisió sobre aquests. “S’haurà de resoldre en els pròxims dies”, ha sentenciat.

La reunió entre Washington i Brussel·les ha estat liderada per Trump i Von der Leyen, els quals han estat acompanyats per quatre persones més dels seus corresponents equips. En el cas de la presidenta de la Comissió Europea, l’han acompanyat el comissari europeu de Comerç, Maros Sefcovic, que ha liderat les negociacions amb l’administració de Trump fins ara, la directora general de Comerç de la Comissió Europea, Sabine Weyand, el cap de gabinet de l’alemanya, Björn Seibert, i el seu assessor comercial, Tomas Baert.

La mort de Michele Noschese, conegut en el món de la música electrònica per DJ Godzi, continua envoltada de dubte. El jove italià de trenta-cinc anys va morir dissabte passat a Eivissa després de ser immobilitzat per tres agents de la Guàrdia Civil. Segons la versió oficial de la Guàrdia Civil, Noschese va morir a causa dels efectes de substàncies estupefaents. Ara bé, un informe mèdic encarregat per la família revela que el cos de Noschese té múltiples fractures, cosa que revela que potser fou brutalment agredit.

Segons el dictamen mèdic, avançat pel Corriere Della Sera, el cos de Noschese presenta set costelles trencades, fractures a totes dues clavícules i altres fissures en l’estructura toràcica, així com un edema subcutani al fèmur. Es tracta de lesions compatibles amb un fort traumatisme. Aquestes conclusions contrasten radicalment amb l’autòpsia oficial practicada per les autoritats espanyoles, que no hi van trobar signes de violència ni d’asfíxia i van atribuir la mort a un consum continuat de substàncies estupefaents.

Giuseppe Noschese, pare del DJ i reconegut metge italià, va viatjar a Eivissa per seguir el cas de prop. Després de saber els resultats de l’informe mèdic i la ressonància magnètica fetes a la clínica del Rosario, ha decidit de cancel·lar la cremació prevista a l’estat espanyol i repatriar el cos a Itàlia. “Si les dades del nou informe es confirmen, tota la situació prendria un altre rumb”, va declarar a la premsa Noschese, segons que recull Corriere Della Sera.

El pare del DJ mort a Eivissa: “No vull venjança, només la veritat”

En una conversa amb VilaWeb, Noschese va explicar que, segons el relat dels testimonis, com a mínim un agent va clavar un cop de puny al tòrax del seu fill i va expressar en més d’una ocasió la confiança plena en la justícia espanyola. “Confio molt en la justícia espanyola. Només vull saber la veritat”, va explicar.

La versió de la Guàrdia Civil apunta que els agents van intervenir perquè Noschese tenia una actitud molt agressiva i havia amenaçat amb un ganivet un veí de més de vuitanta anys.

La majoria dels municipis catalans aquestes setmanes estan immersos preparant i gaudint les seves festes majors. Al Berguedà, el poble de Peguera no és una excepció. Desenes de persones s’hi concentren avui per dinar plegats, veure teatre o ballar.

La particularitat, però, és que a Peguera des de 1968 no hi viu ningú. Amb la fi de l’activitat minera a la zona, aquest petit nucli de Fígols va quedar deshabitat. Això, però, no va ser cap impediment perquè des de fa 27 anys l’Antonio Casòliva i la seva família recuperessin la festa cada últim diumenge de juliol. El seu fill i un dels principals organitzadors, Toni Casòliva, explica a l’ACN que veure any rere any el reguitzell de gent que hi va “posa la pell de gallina”.