Després de l’apagada elèctrica d’ahir, molta gent s’ha llevat sense saber què havia de fer. Podem anar a treballar? Els infants poden anar a l’escola? Hi haurà universitat? La realitat és que de moment els governs del país han estat poc clars. A primera hora del matí, el Ministeri de Transició Ecològica espanyol ha informat de la recuperació del 99% de la demanda elèctrica –no hi ha actualització de les dades de Catalunya ni del País Valencià–, tot i que es manté el caos ferroviari. No hi ha servei de Rodalia ni a Catalunya ni a Alacant, i a València hi ha incidències greus.

Una informació que se sap és que a tot arreu les escoles romandran obertes. Al País Valencià, Mazón va demanar ahir el vespre que el govern espanyol declarés d’emergència estatal, és a dir, que el govern de Pedro Sánchez es fes càrrec de l’emergència en territori valencià. Ahir al vespre, Sánchez va comparèixer i va informar que aquells territoris on s’havia declarat l’emergència estatal, els centres educatius obririen, però sense activitat lectiva. Això significa que qui hagi de portar els fills a l’escola els hi podrà dur, però que no hi haurà classes, de manera que no és obligatori. De fet, el govern espanyol, ahir el vespre, va demanar que tots els treballadors que no formin part dels serveis essencials es quedessin a casa tot el matí i no anessin a treballar. Tanmateix, va anunciar que les informacions podrien canviar a mesura que avancés el dia.

A Catalunya, les escoles obriran amb normalitat, segons que va informar ahir el Departament d’Educació, que va donar la consigna de mantenir la normalitat ordinària.

Preveiem que demà l'activitat lectiva es podrà desenvolupar amb normalitat davant el pronòstic que el servei elèctric es recuperi durant aquesta nit.

Seguim treballant i en contacte amb els centres educatius, des dels Serveis Territorials, per garantir el correcte funcionament…

— Educació (@educaciocat) April 28, 2025

Això sí, algunes universitats de Catalunya ahir van ser prudents i van decidir de suspendre classes d’avui. La Universitat Autònoma de Barcelona va informar que tancaria el campus fins a les 14.00. La Universitat de Girona no obrirà en tot el dia a causa de la incertesa. En canvi, la Universitat de Barcelona i la Universitat Politècnica de Catalunya van anunciar que obririen, però sense activitat avaluativa. I la Universitat Rovira i Virgili va anunciar que funcionaria amb normalitat si tornava al subministrament elèctric.

Cal recordar que, a la resta del país, el subministrament elèctric ha funcionat amb normalitat. A Andorra l’apagada va durar deu segons i prou, i a les Illes i a Catalunya Nord, malgrat que algun moment hi hagué dificultats, no van perdre la connexió en cap moment. Per tant, en aquests territoris els centres educatius obriran amb normalitat.

Estimat diari,

perdona’m que no t’hagi escrit els últims 35 anys, he anat una mica enfeinada. Reprenc el fil d’aquesta bitàcola per explicar-te novetat: a 2025, lluny que anem en cotxes voladors, ha caigut el sistema elèctric peninsular.

Per tindre una vida tan ordinària, deunidó els esdeveniments històrics que m’han tocat, ja te’n posaré al dia, però avui deixa’m que salti directament a aquest. Perquè quan se m’ha apagat l’ordinador he pensat que era d’aquells talls habituals que ja ni val la pena trucar, perquè sempre surt el mateix robot que et diu que en tens per tres hores mínim i que t’hi posis fulles mentrestant. M’ho sé tant de memòria que he esgotat la mica de bateria que li quedava al portàtil i encara he pogut dinar —pèsols freds—, presa d’un orgull de migrant digital que vol demostrar-se que encara sap viure com abans, que és capaç suportar amb serenitat budista una, dues, vora tres hores de mòbil sense servei, ja, que estrany.

Hauries d’haver vist la cara dels veïns quan els he anat a demanar, emmonada, si era nostre o era d’ells. Al voltant de la ràdio estant, m’han hagut d’explicar que l’apagada no era de casa, ni tan sols del carrer, sinó que era LA GRAN APAGADA, un pet de ploms que anava del País Valencià a Portugal i d’Andorra al sud d’Espanya. Mira: de cop he sentit el bombeig de l’adrenalina de veure arribat el dia, després de tantes sèries i tants col·lapses i tants apocalipsis de ficció que deies és que és tan real, és que podria passar demà, i tot just ara està passant. Així, en present continu, que és el temps de l’era actual.

Sembla que no pugui ser, justament ahir ho comentàvem a casa: hauria de caure un meteorit, girar-se una tempesta solar o esdevenir un fos elèctric general perquè parés la tabarra mediàtica de la copa del Barça, aquest eclipsi informatiu que ens privava d’accedir a una actualitat de país avançat només perquè una pilota havia rodolat en un camp segat. Afortunadament, estimat diari, només ha calgut una caiguda elèctrica total i encara t’ho puc explicar. Llàstima de no poder-ho piular a les xarxes, jo ja sé de què parlo i tu no, perquè en aquest futur des d’on t’escric no t’ha passat res si no ho pots explicar a un grapat de desconeguts.

En tot cas, jo feia l’apocalipsi més tard, i del famós kit de supervivència —una altra aventura que et dec— només tenia la ràdio i cinc euros d’una venda al Wallapop. Al damunt, quan he sentit que començaven a anunciar una recuperació parcial de la normalitat, m’ha assaltat aquell desig infantil de quan es fonien els ploms i la família ens reuníem al voltant del campingàs, càlid i xiuxiuejador: que no torni la llum, que encara no torni, cinc minuts més. Aprofitant el brot d’íntima maldat, he envejat l’assalariat que a final de mes cobrarà les hores que no ha pogut treballar, i també he sentit fred de peus pels ciutadans que no paren esment si els expliquen les emergències en la seua llengua, i encara he pogut desitjar que avui fos el dia que l’estat espanyol faria un pet com un aglà, encara que fos abans del 2029.

He encès la ràdio. Perquè, ja ho saps, es podria acabar el món i l’últim dia igualment el passaria escoltant la ràdio. A casa tinc ràdios i piles, ràdios grosses i ràdios petites i auriculars i tot el que em cal per passar l’apocalipsi desitjat. I així he saltat al carrer, amb els auriculars camuflats dins la cabellera, aprofitant que els guàrdies anaven despistats pel caos urbà, pedala que pedalaràs, per veure com era el col·lapse de primera mà. Llavors he sabut que al barri turistificat on visc, si s’allarga massa l’agonia, no podrem pas assaltar botigues de souvenirs ni de fundes de mòbil ni d’ungles de gel, ni podrem quedar a deure als Vivari i als súpers de conveniència on ni ens coneixen ni ens entenen. I al terra de les places he vist que s’hi ha instal·lat una escampada de cosmopolites a prendre el sol, alguns amb tovallola i tot; i al costat del mercat hi ha crescut una cua llarga fins al basar de confiança, i al costat del basar els veïns han tret les cadires com si fossin a la fresca, xerrim-xerram, i al barri de més amunt em trobo una altra rotllana al voltant de la ràdio i se’m solapa en doble estèreo el mateix programa.

Estimat diari, ara faria la broma que d’aquesta en sortirem millors i que n’aprendrem tantes lliçons, però tampoc no sabries de què parlo. Vull dir que d’alguna manera hem pogut veure pel forat del pany com seria una altra vegada, vull dir el primer dia del col·lapse, o el començament de la fi del món, que és quan encara hi ha esperança en això que som: aquesta espècie nostra que el dia que sembla que pot petar tot surt al carrer a prendre el sol.

Els experts adverteixen que recuperar el funcionament normal de la xarxa elèctrica a l’estat espanyol i Portugal pot durar d’unes quantes hores a diversos dies, segons la zona. Mentre es va restablint la xarxa, s’espera que es doni prioritat als serveis d’emergència per damunt de qüestions com la connexió estable a internet.

Ara comença una seqüència d’operacions que els operadors coneixen bé. S’engegarà el que anomenen un “black start”: un procés que permet de reconnectar progressivament les centrals elèctriques per formar una xarxa funcional entre elles.

Cal mantenir l’equilibri entre oferta i demanda d’energia per evitar més apagades, de manera que, a mesura que s’incorporin centrals, només es podran activar algunes parts de la xarxa, amb una recuperació escalonada.

Segons els tècnics el més important és anticipar-se a totes les fallades possibles i poder resistir-ne qualsevol. Des de la sala de control, els enginyers poden saber quines parts de la xarxa funcionen amb certesa, però el procés, obligatòriament serà lent. Cal fer-ho tot pas a pas i central a central i això significa que en les millor condicions possibles el procés difícilment dura menys de vint-i-quatre hores.

Un dels principals problemes és que, sense tenir una causa clara de l’apagada i saber a què és deguda, als enginyers els costa de decidir on restablir primer l’energia sense provocar una nova fallada. El repte és mantenir constantment l’equilibri entre oferta i demanda. No es pot connectar tot de cop de nou, sinó que cal fer-ho per fases i per zones, cosa que fa que l’equilibri entre oferta i demanda esdevé enormement complicat. Cada cop que es connecta un nou sector, cal tornar a ajustar l’equilibri i els generadors han de produir just l’electricitat que es demana de sobte.

Pedro Sánchez, president del govern espanyol, ha explicat que, gairebé nou hores després, la Moncloa continua sense haver esbrinat què ha causat l’apagada que ha deixat la península ibèrica sencera sense llum aquesta migdia. En una compareixença poc abans pocs minuts abans de les 23.00, gairebé una hora més tard que no era previst, Sánchez ha explicat que, a les 12.33, ni més ni menys que quinze gigawatts –l’equivalent del 60% de la demanda a l’estat espanyol– s’han “perdut sobtadament” del sistema en qüestió de cinc segons. “Això és quelcom que no ha passat mai“, ha dit. Sánchez ha explicat que els experts encara no han determinat les causes de l’apagada, però que el govern no rebutja cap possibilitat. “S’estan analitzant totes les causes potencials, sense descartar cap hipotesi”. I ha afegit: “Mai no hi havia hagut una caiguda a zero, en termes tècnics”.

Ara com ara, segons que ha explicat Sánchez, s’ha restablert gairebé un 50% del subministrament elèctric espanyol, tot i que ha admès que les xifres varien significativament entre regions. L’objectiu del govern, ha afegit el socialsta, passa per recuperar el proveïment com abans millor a través de tres grans palanques: les interconnexions amb el Marroc i l’estat francès, les centrals de cicle combinat de gas i les centrals hidroelèctriques.

Sánchez, en aquest sentit, no s’ha aventurat a pronosticar quan es recuperarà la normalitat, però ha augurat que la nit serà “llarga” i que “queden hores crítiques”. L’objectiu prioritari, ha explicat, és recuperar la normalitat demà, però el president ha admès que això dependrà de què passi amb el servi elèctric. “Continuarem treballant perquè la normalitat es recuperi tan aviat com sigui possible”, ha resumit.

“Els ciutadans poden i han d’estar tranquils. Espanya es un país segur, responsable, que treu el millor de si mateix en situacions com aquestes”, ha afegit el socialista, que ha explicat que tots els recursos de l’estat espanyol han estat mobilitzats en la missió de recuperar el subministrament elèctric.

Sánchez també ha explicat que, a causa de l’apagada, demà –dimarts– hi haurà classes a les escoles del País Valencià, però no seran lectives. També ha demanat que tots els treballadors que no formin part dels serveis essencials es quedin a casa tot el matí i no vagin a treballar.

Ara com ara, el principal focus d’incidències continua essent el trànsit ferroviari, que ha quedat totalment aturat avui. Renfe, Adif i l’UME, segons que ha explicat el president, han rescatat més de 35.000 passatgers atrapats en més d’un centenar de trens al llarg del dia, i encara queden una desena de combois encallats amb passatgers dins. Al trànsit portuari, mentrestant, la normalitat ja s’ha recuperat, mentre que en el cas del trànsit aeri la situació es troba en vies de recuperació: tan sols uns 344 vols, d’un total de més de 6.000, s’han hagut de cancel·lar per l’apagada, tot i que la xifra d’endarreriments –que el president no ha facilitat– ha estat significativament més alta. A les carreteres tampoc no s’han registrat incidències significatives, més enllà dels embussos.

Ahir vam assistir a un dia històric, amb una apagada general a tota la península sense precedents. I que no es va propagar a la resta d’Europa perquè es va tallar la interconnexió amb l’estat francès, justament, per evitar-ho. Ara mateix només podem especular sobre les causes d’aquesta apagada, perquè les autoritats no les han explicades, però esperem que ho acabin esbrinant aquests dies o setmanes vinents. Més enllà de la causa concreta, és important saber el context en què es troba el sistema elèctric i què pot haver contribuït a una situació com la d’ahir, el màxim malson dels gestors de qualsevol xarxa elèctrica. Un context que també permet d’albirar les solucions que es poden implementar per a impedir que torni a passar o que el seu impacte sigui molt menor. I també les mesures que podem prendre a casa per aïllar-nos d’un esdeveniment d’aquesta mena.

Atac cibernètic

Aquesta ha estat una de les primeres causes que ha vingut al cap de tothom. La xarxa elèctrica és una infrastructura bàsica de qualsevol país. I, per tant, si es vol fer mal, és un objectiu prioritari. Els sistemes informàtics de la xarxa elèctrica reben ciberatacs sovint, com qualsevol servidor connectat a la xarxa, i estan protegits per a aquesta mena d’atacs, si més no, fins ara. Però hi ha l’exemple dels ciberatacs atribuïts a grups de hackers associats als serveis d’intel·ligència de Rússia a la xarxa elèctrica ucraïnesa d’ençà del 2015. Atacs que han tingut una afectació local i regional, i que han deixat durant hores sense servei elèctric centenars de milers de clients. Els atacants prenien el control dels servidors de gestió de la xarxa elèctrica i desconnectaven subestacions, destruïen ordinadors o blocaven les línies d’atenció al client. Tanmateix, hi ha uns quants elements que permetrien de descartar aquesta hipòtesi. D’una banda, aquests ciberatacs han estat incapaços de tombar tota la xarxa elèctrica ucraïnesa. D’una altra banda, seria més lògic atacar uns altres estats europeus de més pes econòmic i amb un suport més explícit a Ucraïna. A més, l’estat espanyol compra grans quantitats de gas liquat rus. De fet, Rússia n’és el principal proveïdor. Seria contraproduent atacar un dels estats que més diners proporciona a Rússia per continuar l’agressió a Ucraïna.

Dies de producció renovable màxima al sistema elèctric peninsular

Un dels elements que podria haver tingut més incidència és que aquests dies a l’estat espanyol es baten rècords absoluts de producció renovable, particularment, de solar. De fet, alguns dies, el 100% de la demanda s’ha pogut cobrir amb renovables. Cal entendre que som a l’època de l’any en què comença a pujar la producció solar, perquè hi ha més hores de sol i les temperatures encara no són gaire elevades (amb la calor, les plaques perden rendiment). A més, com que fa bon temps, no fem servir ni la calefacció ni l’aire condicionat, de manera que la demanda no és gaire elevada. A tot plegat, s’hi ha d’afegir que l’estat espanyol continua incorporant grans quantitats de potència nova renovable, especialment solar.

El fet que hàgim tingut uns dies en què la producció renovable cobria el 100% de la demanda mostra que això es pot gestionar. Tanmateix, ja fa uns quants anys, Francesco Starace, director general d’Enel, l’elèctrica més gran d’Europa i propietària d’Endesa, va advertir que, per sobre del 70% de producció renovable, la gestió es complica i cal recórrer a emmagatzematge: d’embassaments reversibles fins a grans bateries estacionàries BESS. En aquest sentit, tots els experts coincideixen que cal implementar emmagatzematge a gran escala a la xarxa elèctrica amb la producció renovable actual. Per exemple, Califòrnia ja n’ha fet un desplegament significatiu, i les bateries proporcionen quantitats importants d’electricitat durant les hores de més demanda al vespre. L’estat espanyol té planificat de fer-ho igual i ja s’han aprovat uns quants projectes de bateries estacionàries BESS, que es troben en fase de construcció. Alguna, fins i tot, ja ha entrat en operació. Tanmateix, a l’apagada, hi podria haver contribuït un desplegament insuficient d’emmagatzematge en uns dies en què hi ha hagut un rècord absolut de producció renovable, particularment, solar. En unes condicions de gestió extremadament difícils, qualsevol fallada menor pot dur a una fallada en cadena. Especialment, si tenim en compte l’estat de la xarxa elèctrica, com fa temps que adverteixen experts.

Una xarxa elèctrica que s’ha de modernitzar

La producció renovable podria no haver estat la causa primària de l’apagada general. De fet, la llum ha tornat gràcies a les renovables: les centrals hidroelèctriques s’han pogut tornar a engegar de manera autònoma, i han proporcionat l’electricitat inicial necessària per a anar reactivant la xarxa elèctrica progressivament. La fallada podria haver estat purament tècnica, de mal fucionament d’algun element de transmissió. De fet, tenim el precedent recent de la gran apagada a Xile, que va deixar sense llum el 90% de la població, catroze regions de setze. Una fallada d’una línia de transmissió va causar la desconnexió automàtica per seguretat i això va desembocar en el col·lapse en cadena de la resta de la xarxa elèctrica.

Els experts adverteixen que la xarxa elèctrica ha estat dissenyada per a grans centrals de producció fòssil i nuclear concentrades en llocs molt concrets. Una producció centralitzada molt diferent d’una producció descentralitzada amb infinitat de petites centrals renovables repartides per tot el territori. A molts països, hi ha segments de les xarxes elèctriques saturats i no admeten més producció renovable. Un dels problemes principals, adverteixen els experts, és la manca de capacitat de fabricació a Europa de prou transformadors, els elements necessaris per a actualitzar la xarxa elèctrica a la nova producció renovable descentralitzada. La UE ha situat com una de les prioritats de la política energètica l’actualització de les xarxes elèctriques. La gran apagada a la península ibèrica pot esdevenir un gran avís sobre una xarxa elèctrica que es troba en tensió màxima per una producció renovable en màxims històrics. Una producció que és necessària i que ha de continuar pujant.

La necessitat d’una xarxa intel·ligent bidireccional

Seria un error pensar que la defensa de les renovables ha estat una equivocació i que cal tornar a la producció de centrals de gas i carbó i la nuclear. Les renovables, especialment la solar i l’eòlica, aporten més seguretat energètica, encara que ara mateix, després d’haver viscut una gran apagada, això pugui ser inversemblant.

Cal entendre que les renovables són tan sols un dels elements necessaris que conformaran el nou sistema energètic basat, gairebé exclusivament, en l’electricitat. Un sistema que serà més robust, resilient i amb una energia més econòmica. Un dels altres elements cabdals és una xarxa intel·ligent que pugui gestionar tant la producció com la demanda. I que ho pugui fer de manera descentralitzada, perquè, en cas que hi hagi una fallada en un lloc, no es propagui a la resta. Per una banda, calen grans bateries a les centrals de producció renovable. La seva funció és emmagatzemar la generació eòlica i solar, ja sigui perquè hi ha excedents de producció i no es pot evacuar, ja sigui perquè no interessa la seva producció per a no inestabilitzar la xarxa. Aquestes bateries també han d’anar a la mateixa xarxa elèctrica, prop dels centres de consum. Les bateries no tan sols poden proporcionar electricitat per al consum, sinó que també poden estabilitzar la xarxa si varien perillosament paràmetres com la freqüència o el voltatge.

Un altre element que ajudarà a una xarxa elèctrica més estable són els vehicles elèctrics. Milions de cotxes amb grans bateries. Amb una xarxa intel·ligent, es pot fer que aquests vehicles es carreguin quan hi hagi un excés de producció renovable. I proporcionin electricitat quan hi hagi els pics de demanda, a més d’ajudar a estabilitzar els paràmetres tècnics de la xarxa elèctrica. De fet, recentment, a Austràlia els experts han dit que calia implementar el V2G (vehicle to grid, “vehicle a xarxa”) al país, el protocol que ha de permetre-ho i que fins ara no s’ha aplicat en cap país, més enllà de proves a petita escala.

Com ens podem protegir de grans apagades?

Moltes persones que tenen plaques solars a casa s’han quedat igualment sense electricitat amb la gran apagada. Això és perquè l’inversor, que és el que transforma l’electricitat de les plaques (corrent continu) a la forma d’electricitat que necessitem a casa (corrent altern), necessita electricitat. Podria agafar-la de les plaques, però arran d’una apagada de la xarxa elèctrica, l’inversor també s’apaga, per seguretat, tal com determina la normativa. Si no, vessaria electricitat a la xarxa elèctrica que podria electrocutar les persones que hi fan reparacions. Això passa perquè la majoria d’instal·lacions d’autoproducció solar residencial es fan sense un element que es diu offgrid, perquè n’apuja el preu. Tanmateix, aquest element, en cas d’una apagada, aïlla la nostra llar de la xarxa elèctrica automàticament, de manera que la producció de les plaques solars pot alimentar l’inversor, el qual continua proporcionant electricitat a casa gràcies a les plaques solars, com si no hagués passat res. De fet, en cas d’apagada, no ens n’adonaríem, perquè l’aïllament es produeix en mil·lisegons, sense que els llums s’apaguin. Ja hi ha models d’inversors que incorporen l’offgrid, però els més econòmics no el duen, de manera que l’hem d’adquirir per separat.

Si tenim plaques solars a casa i volem que no ens afectin apagades com la d’ahir, haurem d’instal·lar-nos l’offgrid o canviar-nos l’inversor per un que el tingui. I per aïllar-nos encara més, podem optar també per una bateria estacionària a casa d’uns 10-20kWh, de manera que quan el sol es pongui, continuem amb llum a casa. Per a un futur pròxim, hi haurà l’equivalent del V2G per a casa, el V2H (vehicle to home, “vehicle a casa”), de manera que puguem utilitzar la bateria del nostre cotxe elèctric per alimentar la casa. Fa poc, també s’ha definit el V2B (vehicle to building, “vehicle a edifici”), que seria l’equivalent al V2H de cases unifamiliar a edificis d’habitatges. És a dir, casa nostra en un edifici podrà obtenir electricitat durant apagades gràcies a plaques solars comunitàries instal·lades a la teulada de l’edifici i dels cotxes aparcats al pàrquing comunitari, que repartiran la seva energia entre tots els veïns. Tanmateix, encara no s’ha aplicat de manera generalitzada cap d’aquests protocols. De moment, els cotxes elèctrics tot just comencen a proporcionar el protocol V2L (vehicle to load, “vehicle a  endoll”), que permet d’endollar qualsevol electrodomèstic al cotxe. La seva utilitat, per tant, és limitada, però en una situació com la d’ahir, a moltes persones els pot ser de gran utilitat, per exemple, per a connectar la nevera al cotxe i conservar-ne els aliments.

En conclusió, encara no sabem la causa principal d’una gran apagada peninsular sense precedents. Però hi ha una sèrie d’elements que hi podrien haver contribuït significativament, de manera que una petita espurna s’hagués expandit ràpidament. Una xarxa elèctrica antiga dissenyada estructuralment per a un sistema de generació elèctrica centralitzada que ha estat superat per les noves formes de producció descentralitzada. Una producció renovable en rècords absoluts per noves centrals que han entrat en funcionament aquest darrer any i que ara, a la primavera, comencen a produir en volums importants per primera vegada. Una cobertura del 100% de la demanda amb aquesta producció renovable durant moltes hores aquests darrers dies. I una manca d’implementació de grans bateries i de protocols tècnics existents que transformarien la xarxa elèctrica en intel·ligent i que podrien haver aïllat el problema inicial, de manera que s’hagués evitat una gran apagada.

Aquests canvis s’aniran implementant els anys vinents. Mentrestant, si ens volem aïllar d’apagades a casa, la millor cosa que podem fer és instal·lar-nos plaques solars, un sistema offgrid, una bateria estacionària i adquirir un vehicle elèctric amb el protocol V2L o, millor encara, V2H. Amb tot això, podríem passar dies, fins i tot setmanes i mesos, prescindint completament de la xarxa elèctrica general.

 

El Consell ha anunciat avui vespre que ha demanat al govern d’Espanya la declaració d’emergència estatal al País Valencià arran de l’apagada elèctrica massiva. Això significa que s’eleva el nivell d’alerta a 3 i que el govern valencià demana al govern espanyol que es faça càrrec de l’emergència en el territori valencià.

En una compareixença que ha fet avui vespre, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que en virtud d’aquesta emergència, demà dimarts, hi haurà classes a les escoles, però no seran lectives. També ha demanat que tots els treballadors que no facen part dels serveis essencials, es queden a casa tot el matí i no vagen a treballar.

La direcció de l’emergència correspon al ministeri de l’interior espanyol i serà qui coordine les actuacions de tots els recursos estatals, autonòmics i locals.

Reunión de seguimiento y evolución de la situación provocada por el apagón energético.

Sanidad y servicios sociales nuestra prioridad. pic.twitter.com/fJxeDnnKpG

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) April 28, 2025

Al llarg de tota la jornada, Andalusia, Extremadura, la Rioja, Madrid, Galícia, Castella la Manxa i Múrcia, totes elles governades pel Partit Popular, ja havien demanat que es prengués la mateixa mesura.

Es dóna la circumstància que el 29 d’octubre, el dia que la gota freda va fer estralls materials i 228 víctimes mortals, el Consell no va considerar necessari prendre aquesta decisió.

El CECOPI s’ha reunit aquesta vesprada al Centre de Coodinació d’Emergències de l’Eliana, però el president Carlos Mazón no hi ha participat. A les set de la vesprada, el president ha fet una piulada a X amb una fotografia on se’l veu reunit amb els vice-presidents Camarero i Gan Pampols i el conseller de Sanitat, Maricano Gómez.

Agbar ha detectat afectacions en el subministrament d’aigua a zones altes que el seu ús són alimentades per grups de pressió. Ja que amb l’apagada elèctrica aquests grups han deixat de funcionar. En un principi les afectacions no són importants, però la companyia alerta que si l’avaria s’allarga la situació pot ser més complicada, atès que els dipòsits es van buidant. Agbar gestiona el subministrament d’aigua de més d’un milió de llars, empreses i administracions en més de 250 municipis de Catalunya i les Balears.

Protecció Civil ha indicat a l’ACN que no hi ha constància d’incidències generalitzades pel que fa al subministrament d’aigua, per bé que no ha descartat que hi hagi casos aïllats amb afectacions a bombes d’aigua a causa de la manca de llum.

En un comunicat, Agbar ha informat posteriorment que el servei d’abastament de l’aigua s’ha vist afectat en alguns barris situats a les cotes més altes de l’àrea metropolitana de Barcelona, just sota Collserola, entre el Llobregat i el Besòs.

Per fer front a la situació s’han activat plans de contingència i s’han derivat equips electrògens als punts més crítics de la infraestructura de subministrament i sanejament d’aigua per suplir la mancança de fluid elèctric. També s’han reforçat els equips sobre el terreny per mantenir el servei de forma manual.

A més s’ha previst reforçar els equips en terreny per fer les maniobres de transició a la normalitat necessàries un cop es restableixi totalment el subministrament d’electricitat.

Per altra banda, el batlle de Badalona, Xavier Garcia Albiol, ha alertat que també pot mancar aigua a les zones altes de la ciutat en un termini de dues o tres hores.

El meu article quinzenal del dimarts l’acostumo a escriure el dilluns al migdia. Quan m’hi poso, ja fa una estona que ha començat la gran apagada. De fet, l’escric sense saber si el podré compartir amb vosaltres. El portàtil funciona i indica que amb el 82% de bateria em queden 6 hores i 20 minuts d’autonomia. Per aquesta banda anem bé. Però no tinc internet, ni amb wifi ni sense, i sense internet no el podré enviar ni penjar a l’editora. Sense accedir a la xarxa, tampoc no puc escriure sobre Gal·les ni la gran manifestació independentista que van organitzar dissabte, tal com era la meva intenció inicial.

Quan a quarts d’una ha marxat l’electricitat, he anat a mirar el quadre elèctric de casa, com deuen haver fet milers de ciutadans. Els ploms, com dèiem quan jo era petit. Individualistes com som, sempre pensem que el problema serà nostre i prou. Però no ha saltat cap tecla ni botó i, per tant, aquest cop deu ser un problema de tot el carrer o fins i tot del barri. Per inèrcia obro la porta del carrer, però el fet que els fanals estiguin apagats aporta poca informació quan som al pic del migdia. Veig el botiguer de la cantonada que també és al carrer i que comenta amb un veí que aquest cop la cosa va grossa i diu que afecta tot Espanya, on intueixo que també situa Catalunya, i també esmenta Portugal, França i Alemanya.

M’atanso una mica incrèdul al mòbil per mesurar l’abast geogràfic real de l’apagada i comprovo amb cert disgust que s’ha convertit en un estri inútil! No puc mirar les xarxes, ni enviar missatges, ni fer trucades… A veure, que tot això no va amb electricitat, que les ones aquestes que ens fregeixen el cervell cada nit mentre dormim al costat dels maleïts aparells no tenen dret de deixar-nos penjats! Tantes gigues i 5G i definició de pantalla per acabar enyorant el telèfon fix que fa anys que ja no tenim. L’únic senyal de vida que em dóna el mòbil durant hores és una trucada que diu que és de Vodafone i que per 21 mòdics euros m’ofereix l’opció de fer funcionar el mòbil fins i tot en un dia com avui. Els dic que no gràcies i em quedo amb el dubte de si el gàngster era un gàngster oficial de Vodafone o anava per lliure.

D’acord, anem a buscar una ràdio que vagi amb piles al calaix dels estris electrònics desfasats i abandonats, a veure si encara en trobo alguna. Doncs sí, hi ha una fantàstica ràdio de plàstic de color blau i vermell, que no és del Barça sinó d’una emissora que es deia Ona Catalana. Visca el Barça i visca Ona Catalana! Ara només cal anar a comprar piles per fer-la funcionar. Les botigues del barri són totes a les fosques, és clar. Els carrers, plens de gent, algunes persones carregades amb garrafes d’aigua. Encara no veig ningú amb paper de vàter. Ja he trobat les meves piles, però els datàfons no funcionen i només es pot pagar en efectiu. Diners en efectiu? Una altra antigalla! Vés fins a l’oficina bancària és propera per comprovar que els caixers automàtics, òbviament, tampoc no funcionen.

Entre sirenes de cotxes de policia que van amunt i avall i semàfors apagats, torno cap a casa amb les piles a la butxaca i un petit deute a un basar asiàtic que saldaré tan aviat com pugui si això no s’acaba convertint en la fi del món. Si es converteix en la fi del món, espero que aquest deute no sigui un dels elements decisius a l’hora de decantar entre cel i infern. Un veí es baralla amb la porta del garatge, deu fer dies que un comandament a distància li feia la feina. Un cop a casa, dues incògnites resoltes de cop: l’aparell de ràdio funciona i les emissores emeten en directe. Per un moment m’havia fet por de trobar-me música militar.

Ah, quin gran invent, la ràdio! Alguna emissora punxa música com si res, però la majoria fan programes informatius especials amb aquella vocació de servei que només la ràdio pot oferir en moments de crisi. A Port Aventura ja han rescatat tothom que era dalt les atraccions. Bé. A les estacions de metro i de tren, operacions d’evacuació en marxa i centenars o milers de passatgers caminant per les vies i els túnels per poder tornar a terra ferma. Ai. Només a Girona hi ha 39 avisos de persones atrapades en ascensors. Ui. Als hospitals, després d’estar un minut a les fosques, hi continua l’activitat gràcies als grups electrògens. Uf. No puc deixar de pensar en el cirurgià que durant aquell minut s’ha quedat amb un òrgan a la mà sense saber gaire què fer-ne.

Arriben les primeres recomanacions dels diferents gabinets de crisi que es reuneixen a tort i a dret. No truqueu al 112 si no és per a una emergència. No aneu a les estacions de metro i de tren. Eviteu desplaçaments. No aneu a les escoles a buscar les criatures. Sobreviuran una estona sense llum i, si la mestra està inspirada, encara en sortiran un parell de projectes pedagògics, d’aquesta aventura. També aprenem coses. Com ara, que alguns semàfors tenen bateria i per això no estan apagats. Encara. O que l’aeroport de Barcelona funciona amb aparent normalitat perquè té més que generadors: té dues petites centrals elèctriques autònomes. O que és normal que a la zona de la indústria química de Tarragona hi hagi flames enceses perquè han de cremar no sé quin excedent.

Tot plegat té un cert to apocalíptic, amb reminiscències de la darrera situació excepcional que vam patir, la pandèmia. Ciutats paralitzades i caos generalitzat. El transport ferroviari aturat. Gent incomunicada. Un cop més, comprovem que som vulnerables. Un cop més, comprovem que en l’era digital no som res quan els sistemes digitals deixen de funcionar. Encara bo que ja no fa fred d’hivern. Encara bo que no es farà fosc fins tard. L’economia tindrà pèrdues milionàries, això sí. A la ràdio comencen a parlar de possibles causes, un cop sembla que l’origen del drama se situa a la Red Eléctrica de España, on si no. Que si una oscil·lació excessiva. Que si un ciberatac. Que si un fenomen atmosfèric o una variació sobtada de la temperatura. A mi, això, ara mateix, no em preocupa. Jo necessito una mica d’internet per a poder enviar l’article. Crec que vaig a veure el meu amic del basar asiàtic a veure si m’ofereix una solució.

La caiguda total del sistema elèctric a la península ibèrica ens va portar ahir, durant unes quantes hores, a viure una situació tan inesperada com angoixant. La dependència de la nostra societat de l’electricitat i les telecomunicacions és tan gran que sembla que no puguem viure si fallen; sobretot, si fallen totes al mateix temps. Tot, o gairebé tot, es va aturar.

I és en aquest context de gravíssima disrupció de la vida ciutadana que cal demanar-se –que tenim l’obligació de demanar-nos en veu alta, com ja fa tota la premsa internacional– com és possible que tinga lloc una apagada com aquesta. Com pot passar una cosa així, d’aquestes dimensions, i que dure tantes hores?

Simplement, és intolerable. Siga quina en siga la causa. Els governs i les empreses elèctriques han intentat, des del primer moment, de situar això que va passar ahir com un fenomen completament extraordinari, imprevisible, que ningú no es podia esperar i que la gent hauria d’aguantar estoicament. Però aquesta és una manera massa evident d’espolsar-se responsabilitats concretes. Responsabilitats concretes sobre allò que ha passat i no hauria d’haver passat mai. I, també, sobre el silenci clamorós i irritant que va presidir ahir la comunicació institucional: comparèixer quatre hores després per dir que no se sap res del que passa és una vergonya, sense pal·liatius –en un contrast clar, per cert, amb l’eficaç comunicació activada des del primer minut pel govern portuguès.

Calen explicacions. Explicacions exhaustives, que tranquil·litzen els ciutadans. I que siguen contrastables. Perquè, si no és així, hauríem d’assumir —siga quina siga la causa de l’apagada— que això que ahir es va presentar com un fet extraordinari és, en realitat, una feblesa estructural molt greu, amb causes per a estirar i que es pot repetir en qualsevol moment.

Una de les peces clau del funcionament d’una democràcia –segurament, la principal– és que la societat funcione. Que la gent puga viure amb una tranquil·litat raonable. Tan simple com això. Que la gent puga fer la seua vida sense témer que el cel li caiga damunt, de sobte i en qüestió de minuts. I els estats, i els governs, tenen l’obligació d’assegurar que això siga així. Inexcusablement.

No ens serveix, doncs, aquest recurs a l’excepcionalitat –aquesta mena d’excepcionalitat fatídica que ens han volgut vendre i que nosaltres hauríem d’acceptar dòcilment. Perquè no és acceptable que, en una societat moderna i avançada que depèn de l’energia i la tecnologia, fallen de manera tan clamorosa i afecten tan greument la vida ciutadana. No és acceptable la ineficàcia demostrada pel sistema. La incapacitat d’assegurar el confort dels ciutadans no té cap disculpa possible. I, per tant, calen explicacions molt a fons i, en tot cas, plans seriosos per a assegurar que no torne a passar un incident com aquest.

Qualsevol altra cosa només la podrem considerar una presa de pèl.

PS1. Com va passar a gairebé tot el país, ahir, els periodistes de VilaWeb van haver de fer mans i mànigues per mantenir viu el diari en tot moment. El fet que a les Illes hi hagués corrent i internet va fer possible des del primer minut que continuàssem informant gràcies als nostres companys que treballen de Menorca i Mallorca estant. La resta, de seguida, es van organitzar i, refugiant-se en hotels i en altres llocs que tenien la connectivitat assegurada, van poder oferir un retrat acurat de tot allò que anava passant, complementat per les cròniques a peu de carrer. A tots ells, avui, els vull donar les gràcies en públic per aquest esforç.

L’any comença al mercat laboral català amb el peu canviat, segons que hem sabut amb l’enquesta de població activa (EPA) del primer trimestre del 2025. A grans trets, hi ha 47.000 desocupats més que no pas el trimestre anterior i 5.000 ocupats menys. Per la seva banda, els actius, la gent en edat de treballar que ha decidit de posar-se a cercar feina, han augmentat de 42.000. És a dir, hi ha hagut moltes persones que han entrat de cop al mercat i no han trobat feina, perquè no els ha pogut absorbir. Això fa que la taxa de desocupació pugi un punt (és molt en un sol trimestre) a Catalunya i passi del 7,9% al 8,9%. Val a dir que ha crescut més que la de l’estat espanyol, que ha passat del 10,6% a l’11,4%, i que ja no som –com era habitual temps enrere– una de les comunitats amb una taxa més baixa, i ens col·loquem en vuitena posició, darrere de Navarra, el País Basc, Cantàbria, Aragó, Castella i Lleó, Galícia i La Rioja.

L’explicació del que ha passat és relativament simple, a la vista de les xifres de l’INE i l’Idescat. Cal dir que la població a Catalunya aquest trimestre ha crescut molt poc, de 7.000 persones, de les quals 17.000 tenen nacionalitat espanyola, mentre que se n’han anat 10.000 de nacionalitat estrangera. Per tant, és important assenyalar que no és que hi hagi hagut una gran entrada de persones de l’exterior de l’estat, ans al contrari.

Dit això, sí que cal destacar que les persones que han decidit de posar-se a treballar han estat moltes. Representen 40 de cada 100 que ho han fet a tot l’estat. No és una dada habitual, ni de bon tros. I això ha pressionat el nostre mercat. Ara bé, ací les diferències sí que són importants entre ciutadans de l’estat espanyol i de fora. De l’estat, n’han entrat uns 2.000, al mercat laboral, mentre que de fora, n’han entrat 40.000, una xifra espectacular, que representa un creixement trimestral del 4,5%, cosa totalment inusual.

Malauradament, és una enquesta quantitativa i no podem saber quin ha estat el motiu de la decisió dels enquestats. Ara bé, se’m fa molt estrany que en un trimestre en què 10.000 estrangers decideixen d’anar-se’n de Catalunya, 40.000 dels qui es queden i estaven inactius decideixin que volen treballar. Però no puc aportar res més sobre això, perquè no en sabem res més enllà de les xifres, ni si la fiabilitat és del 100%. I ho qüestiono perquè el trimestre anterior els estrangers que volien treballar van baixar de 14.000 persones. Hi insisteixo, se’m fa estrany.

De totes maneres, seguint el camí de l’EPA, són els estrangers els qui han ocupat els llocs de feina el quart trimestre. De fet, en total, se n’han perdut 5.000, però resulten d’una pèrdua de llocs ocupats per ciutadans de l’estat (-36.000) i uns guanys dels de fora de 31.000. És obvi que no són els mateixos, sinó el resultat d’una diferència entre volums; quins llocs deuen ser els que han perdut els ciutadans de l’estat?

Encara que no disposo de la dada per a Catalunya, m’ha sorprès que, en el conjunt de l’estat espanyol, la pèrdua d’ocupats s’hagi concentrat en el sector públic (-92.000), mentre que en el privat s’ha mantingut al mateix nivell que el trimestre passat. Ha passat igual a Catalunya, i per això tots els qui perden ocupació són de l’estat? En referència a aquest fet, a escala estatal, Valentín Bote, director de Randstad Research, comentava aquest matí que era una dada “peculiar”, i destacava que la caiguda s’havia “mesurat pràcticament en exclusiva al sector públic”, cosa que considerava “molt estranya” en comparació amb el que ha passat els primers trimestres d’anys anteriors.

Quant als desocupats, la xifra ha crescut molt de pressa, de 47.000 persones, que representa un 14%. Això, en un sol trimestre, és una barbaritat. D’aquests, 38.000 són de l’estat espanyol i 9.000, de fora.

L’EPA torna a evidenciar un deteriorament de l’ocupació durant els tres primers mesos de l’any per la fi de molts contractes de reforç després de la campanya de Nadal, però la xifra em sembla exagerada. A tot l’estat també ha pujat molt, de 193.700 persones, però amb menys intensitat, un 7%. Quant al ritme interanual, continua baixant, però amb menys intensitat: a Catalunya, d’un 4,96% i a tot l’estat espanyol, d’un 6,34%.

La PIMEC ha fet una valoració de l’EPA en què ha lamentat que Catalunya encapçalés el creixement de la desocupació a tot l’estat espanyol i que, juntament amb la pèrdua d’ocupació, això perpetués els problemes i dèficits estructurals del nostre mercat de treball. Ho ha expressat el secretari general de l’entitat, Josep Ginesta, en referència al fet que Catalunya té 376.400 desocupats, mentre empreses de diferents sectors continuen amb dificultats per a cobrir determinats llocs de feina. “Som davant la pèrdua més important d’ocupació des del 2013, tant en l’àmbit català com en l’estatal”, ha manifestat. En aquest sentit, ha afegit que el creixement de la desocupació s’explicava pels símptomes d’alentiment progressiu que evidenciaven aquests darrers trimestres, i també per les incerteses que planaven sobre l’àmbit econòmic internacional.

En definitiva, les diferències interanuals, amb la desacceleració de la baixada de la desocupació i el manteniment d’un creixement minso de l’ocupació (1,77%) són indicadors que l’activitat pot haver tingut un lleuger sotrac, que, per altra banda, és habitual els primers trimestres. Continuo pensant que el fort creixement d’actius estrangers i l’espectacular (probable) baixada de treballadors del sector públic, ambdós de difícil explicació, són les claus dels resultats finals de l’EPA per a Catalunya.

 

La desolació més profunda és companya íntima del silenci. I això és el que hi havia a primera hora del matí del dimecres 30 d’octubre de 2024 als carrers de les localitats afectades per la gota freda. Silenci i desolació. Només se sentia l’aigua espessa que encara corria per alguns carrers, i plors ofegats. Durant moltes hores, dins fins i tot, els habitants d’aquells pobles van estar sols amb el seu silenci, amb el seu dolor i amb els seus morts.

I quan el silenci es va trencar, la desolació es va fer més gran, més ampla i més fonda. Quan els mitjans de comunicació vam començar a difondre imatges que il·lustraven una tragèdia que semblava inabastable i inacabable, testimonis de veïns que es feien creus que el terreny que xafaven fos el seu poble, el seu carrer o el seu negoci. A partir d’aquell moment, el món sencer va saber què havia passat. L’arribada dels voluntaris i la lenta aparició dels equips de rescat, de bombers, de neteja, van convertir aquells carrers adolorits en un brogit i un anar i tornar de gent que maldava per ajudar.

Tantes ferides obertes

D’això avui ja fa mig any, i encara hi ha molts rastres que no s’han pogut esborrar, moltes coses per refer, i moltes ferides per tancar. Les recialles de la destrossa encara són als centenars d’ascensors que no s’han pogut arreglar i en el rostre de les persones que no poden eixir al carrer perquè tenen la mobilitat reduïda, per exemple. I és en la humitat que continua habitant moltes plantes baixes o en els camps de conreu, que encara són inaccessibles i, és clau, improductius.

El camp, el gran oblidat, mig any més tard: “Haurem d’esperar cinc anys o sis a tornar a produir com abans”

Però, malgrat aquestes petjades tan presents, en aquests sis mesos hi ha un altre silenci que s’ha trencat de manera definitiva: el del carrer i el de les víctimes, que persisteixen a demanar responsabilitats polítiques i penals al president de la Generalitat. La negligència i l’abandonament amb què Carlos Mazón va abordar les alertes que anunciaven pluges torrencials sobre llocs concrets del País Valencià, queda, cada dia que passa, més demostrada.

Presidència, els seus assessors, treballen i maquinen cada dia noves explicacions per a preservar el president, per a guanyar això que en diuen el relat. Però sempre dura poc, perquè, en aparèixer una nova informació o una providència de la jutgessa que instrueix el cas, ràpidament queda esmicolat com un sucre esponjat. No hi ha prou bastida per a aguantar les mentides.

[RECULL FOTOGRÀFIC] El rastre de la destrucció encara és dins les cases de Paiporta, mig any més tard

La jutgessa desmunta l’estratègia de Mazón

La magistrada del jutjat de primera instància i instrucció de Catarroja, Núria Ruiz Tobarra, destaca per la rapidesa amb què treballa, per l’empatia amb què tracta les víctimes, i per la claredat amb què s’expressa en les interlocutòries i resolucions. Enmig de la desolació i del menysteniment institucional, les víctimes han trobat una mena de bàlsam en veure com afaiçona la investigació i la fa avançar.

Quan es va fer càrrec de la causa, va descriure què havia passat el 29 d’octubre com un “episodi dantesc, un infern real de destrucció, mort i foscor”. A poc a poc, ha apamat els fets i ha descrit el comportament dels responsables d’Emergències de la Generalitat com de “inactivitat gravíssima” i “passivitat evident”. Ruiz Tobarra cerca el nexe causal entre els esdeveniments d’aquell dia i les morts i les lesions i apunta l’existència d’una “absència palmària d’avisos a la població que no va poder prendre mesures per a protegir-se”. El 24 de febrer va escriure que els morts desconeixien absolutament la situació i s’havien quedat en les plantes baixes, havien baixat als garatges o, senzillament, havien quedat atrapats en el carrer o en els cotxes.

En la interlocutòria del 10 de març, que justificava l’encausament de l’ex-consellera Salomé Pradas i el seu número dos, el secretari d’emergències, Emilio Argüeso, rebutjava l’apagada informativa amb què el Consell es tapa per traslladar la responsabilitat de la manca de decisions al govern espanyol.

La jutgessa pren declaració a totes les víctimes, les escolta i els dóna conhort, però també ha citat a declarar els encausats i desenes de testimonis. A més, unes quantes vegades ha convidat el president Mazón a declarar voluntàriament. Per la condició d’aforat que ostenta, ella no el pot citar. Mazón, que sempre diu que té ganes de col·laborar amb la justícia, també diu que no anirà voluntàriament al jutjat de Catarroja.

La duríssima resolució de la jutgessa de Catarroja

Les declaracions de Pradas i d’Argüeso van servir per a mirar d’exculpar el president, per a insistir a culpar el govern espanyol per mitjà d’agències estatals, com ara AEMET o la Confederació Hidrogràfica del Xúquer, i per a intentar demostrar que no van facilitar la informació que necessitaven per a prendre les mesures de protecció a la població. En una interlocutòria posterior, la jutgessa va arribar a dir que semblava que a la reunió del CECOPI ningú tingués telèfons mòbils, que estiguessen aïllats en una bambolla on no entrava la informació de l’exterior. També va criticar que Argüeso no sabés llegir la informació que li arribava de la CHX, o no sabés interpretar la que es podia consultar telemàticament sobre l’augment del cabal del barranc de Torrent.

Resistir a lloms de Vox

Mig any després del fang, Carlos Mazón continua essent president de la Generalitat gràcies a la respiració assistida del partit d’ultradreta Vox i a la tolerància del Partit Popular espanyol, que el manté en el càrrec, potser amb l’esperança que se socarre tot sol. Els de Santiago Abascal li han aprovat el pressupost i eviten que prospere qualsevol iniciativa de l’oposició. El preserven, li fan copets a l’esquena en les sessions de control de les Corts i li asseguren que no ha de patir per la seua continuïtat al càrrec. El president i tot el PP valencià han pagat gustosos el peatge necessari: esclafar la cultura i creació en català, escanyar, manipular i castellanitzar els mitjans públics de televisió, laminar tant com siga possible l’ensenyament del català a les aules, renunciar al Pacte Verd Europeu i combregar amb el terraplanisme climàtic… Aquest és el preu que sabem fins ara que els valencians pagaran perquè Mazón tinga pressupost. Però això no vol dir que les exigències augmenten de to a mesura que passen els mesos o la pressió social i judicial siga més forta.

El dia que Carlos Mazón va pegar la cabotada davant Vox per a arrapar uns quants dies més com a aforat

Mazón continua essent president, però viu pres dins les quatre parets del Palau de la Generalitat. Quan ix ho fa de manera molt controlada, a llocs on se suposa que hi ha gent amiga, però, així i tot, l’escridassen. Li va passar a Alacant i a Oriola, que, teòricament, és territori favorable. El crit de “Mazón, dimissió” s’ha escampat per tot el país i, per bé que no es trau de la boca el mot “reconstrucció”, la sensació que fa és que ni tan sols ell es creu això que diu.

Un president amagat

Carlos Mazón i el seu equip també han evitat tant com han pogut de comparèixer davant les Corts. Fins el 15 de novembre no va anar-hi a retre comptes de la seua actuació el dia de la gota freda. Tot el Consell s’havia vestit de dol rigorós, l’ambient era molt tens, a l’hemicicle, però amb les primeres paraules i la manera de dirigir-se als diputats, que és dirigir-se a la ciutadania, ja es va veure que el president no tenia cap intenció de demanar perdó a les víctimes i als damnificats, i que tampoc no assumiria cap responsabilitat. Mazón portava centenars de folis que va llegir amb el posat d’un funcionari que té ganes d’acabar un tràmit desagradable.

Amb aquell discurs, es van detectar els fonaments de l’estratègia de culpar el govern espanyol de la mala gestió. Concretament, contra les agències estatals AEMET i la Confederació Hidrogràfica del Xúquer. A partir d’ací, el “relat” de Mazón i de tot el consell, especialment de la número dos, Susana Camarero, ha estat aquest: “Apagada informativa”, “Ningú va avisar que el Poio anava ple”…

En les rèpliques, els partits de l’oposició van ser molt durs amb el president. Li van retraure l’absència, li van demanar explicacions. On era, què feia, per què no havia anat al CECOPI? En una de les intervencions, Joan Baldoví li va dir: “Aquest patracol de papers no l’ha escrit el seu gabinet, sinó els seus advocats.” Efectivament, cada paraula estava perfectament mesurada per traure el president de la zona de presa de decisions aquell dia. Eximir-lo de qualsevol responsabilitat. En el banc del govern, la consellera Salomé Pradas amb prou feines podia contenir les llàgrimes. Sabia que li quedaven poques hores en el càrrec i sabia que el president que la va nomenar giraria cap a ella el càrrec de la responsabilitat i la deixaria caure.

El PP espanyol, de moment, el sosté, però l’amaga tant com pot. Un exemple és que, malgrat que actua com a amfitrió al congrés del PP europeu que es fa avui i demà a València, el seu nom ni hi apareix.

Emergències de les Illes ha informat que l’arxipèlag pateix de manera intermitent en els sistemes de telecomunicacions arran de l’apagada a la península. Els problemes afecten sobretot la xarxa de telefonia mòbil. “Des d’Emergències recomanam tractar d’establir les connexions via cable o wifi”, assenyalen en un piulet, en el qual recorden que el telèfon 112 només és per trucades d’emergència.

Les Illes Balears estan patint de manera intermitent problemes en els sistemes de telecomunicacions derivats de la fallada elèctrica a la península.

Els problemes afecten sobretot a la xarxa de telefonia mòbil i des d’Emergències recomanam tractar d’establir les connexions via… pic.twitter.com/0SRL3kg2aw

— Emergències 112 Illes Balears (@Emergencies_112) April 28, 2025

Cal assenyalar que les Illes són una de les parts del país amb menys afectacions per l’apagada arran del seu sistema elèctric, que està connectat a la península d’ençà de 2012, però funciona de manera independent.

Fenomen atmosfèric, ciberatac, errors de connexió, problemes amb les renovables: totes les causes possibles de la gran apagada 

Parat amb quatre intermitents en un costat de l’avinguda de Roma amb Vilamarí, a Barcelona, un camió de transport de l’empresa Marcelina Herranz, té posada Catalunya Ràdio a tot drap, les finestres abaixades i la porta dreta, que dóna a la vorera, oberta de bat a bat. Al voltant s’hi aplega una desena de persones que escolten què es diu en directe sobre l’última hora que afecta gairebé de manera generalitzada tota la península ibèrica i països com França, Itàlia i Alemanya: l’apagada del subministrament elèctric que ha deixat milions de persones incomunicades i a les fosques durant hores.

Daniel Moreno, el transportista que condueix el camió i que vesteix una armilla vermella de conjunt amb el color corporatiu, està esperant per a poder descarregar mercaderia al Consum que hi ha a pocs metres. El supermercat, però, no atén comandes ni permet l’accés a cap client. Com tota la ciutat, també s’han quedat a les fosques i sense electricitat, per això els preocupa especialment la secció de congelats.

Són quarts de tres del migdia i fa dues hores que mitja Europa ha quedat paralitzada. “Informació oficial d’Endesa: diuen que ‘d’aquí poc’ es restablirà el servei elèctric a l’àrea metropolitana de Barcelona”, diu la veueta que surt de la ràdio del camió. “D’aquí poc, d’aquí poc… Ja ho veurem, això. Tant ens hi podem estar tres hores com deu”, comenta Moreno. Quan escrivim la crònica són les set de la tarda i tot just comença a restablir-se parcialment el servei a la ciutat. Moreno, diu, ha volgut encendre la ràdio per a tothom, “perquè almenys tinguin com informar-se”, per a fer servei públic, al capdavall.

Al fons de l’avinguda de Roma s’alça l’estació de Sants. A fora, hi ha centenars de persones que han estat evacuades tant de dins de l’estació com de dins de trens i metros a causa de l’apagada. Esperen, però no saben ben bé a què. Als accessos principals i, fins i tot, a les sortides d’emergència, hi ha Mossos d’Esquadra que barren el pas. No es pot entrar a l’estació, solament sortir-ne. La façana és envoltada per una desena de furgons. L’interior fa mitja basarda: l’edifici és pràcticament buit i tot ha quedat a les fosques. A fora hi fa un sol espatarrant i la majoria aprofiten les poques ombres que hi ha per arrecerar-s’hi. D’altres, en canvi, aprofiten per estirar-se a terra i parar el sol. Els qui no corren a buscar un taxi –i fer una cua de mínim una hora per aconseguir-ne un–, intenten de trucar a algú que els vingui a buscar. D’altres, busquen quina és la millor opció per a tornar a casa. Però no és tan fàcil: la majoria no tenen cobertura ni línia mòbil, ni tampoc no porten efectiu a sobre per a poder pagar el trajecte en taxi, atès que els datàfons no funcionen. Un viatge de l’estació a l’Aeroport del Prat pot costar com a mínim trenta euros. Un viatge fins a Granollers, per exemple, cent cinquanta.

Els qui han quedat més penjats són els que viuen fora de Barcelona i els turistes. És el cas del grup d’amics d’en Jack. Fa tres dies van venir de viatge des dels Estats Units i avui tenien previst de volar fins a Madrid, on volien estar-se quatre dies més. Un cop a l’aeroport, però, han perdut el vol i han decidit d’anar-hi amb AVE. “Acabàvem de comprar els bitllets de tren per marxar avui mateix, i ens hem quedat aquí tirats. No sabem què passa, estem cardats.” Com ells, hi ha gent que no s’ha assabentat del que ha passat. Quan se’ls informava que era una afectació generalitzada a bona part de la península i Europa, quedaven atònits. “M’ho dius de debò? Però què és, un atac informàtic?”.

De tant en tant, guardes de seguretat de l’estació obren manualment les portes per a deixar sortir passatgers que arrosseguen maletes de rodes i motxilles amb cara de pomes agres i acalorats: després d’una hora tancats al tren sense aire ni cap mena d’informació per fi poden respiraven aire fresc. És el cas de la Maite i el seu home José. Havien agafat el tren a Sants per anar cap a Sant Celoni i, al cap de pocs minuts d’iniciar el trajecte, el comboi ha quedat aturat al mig de la vida. Primer els han dit que era un problema de subministrament d’electricitat “i que no patissin perquè ja ho tenien controlat”, però han anat passant els minuts, i ningú els deia res. Al cap d’una hora de tenir-los tancats, “i amb gent amb clars atacs d’ansietat”, han obert les portes del tren (també manualment) i els han fet tornar a peu, seguint les vies, a l’estació de Sants. Al mateix tren hi viatjava l’Ester, entrenadora d’un grup de dansa que venien de competir de Vigo. S’ha quedat sola amb les deu menors al càrrec. Algunes de les noies poden trucar als pares perquè vinguin a buscar-les, però d’altres no. “Si us plau, truqueu a les altres famílies per informar-los si podeu”, diu l’Estern mentre parla amb algun dels pares del grup.

La Salma és una estudiant de dret de la Universitat de Barcelona. Avui, com cada dilluns, ha agafat el tren des de Blanes per anar fins a la facultat, però no ha pogut tornar. “Estic sola i no puc trucar ni enviar missatges a ningú. No sé com tornaré a casa”, explicava angoixada.

La Pilar i la Maite són dues companyes de feina que havien d’agafar el TGV per anar a una formació a Madrid. Compartien tren amb la Carla, una noia de Cadis que ha vingut a passar uns dies a Barcelona. Abans que quedés sense cobertura, ha pogut parlar un moment amb la seva parella, que li ha dit que allà tampoc no tenien llum ni electricitat.

Tot i la paciència de la majoria dels passatgers, molts es fan insistents amb els Mossos. “Podeu explicar-nos què està passant, si us plau?”, demanen, però la policia fa estona que no dóna cap informació més de la que ja tenim: “Hi ha hagut una apagada general i hem hagut d’evacuar a tothom per seguretat. No sabem res més, de moment.” RENFE i Adif tampoc no han dit res al respecte.

Gent gran, dones embarassades, nens petits, gossos amb transportadors, gent amb cadira de rodes… Tothom ha quedat afectat, però sempre hi ha qui és més vulnerable. No hi havia cap servei d’emergències per atendre’ls si passés res. De fet, un senyor gran ha ensopegat amb un esglaó i ha caigut a terra. S’ha fet una ferida al front, que li sagnava. Els Mossos no els han deixat entrar als lavabos de l’estació per a netejar-s’hi amb aigua i un, encara ha tingut la barrada de dir-l’hi: “Encara sort que no és gaire gros, no sagnes gaire.”

La gent xerra i es dóna conversa no només per ajudar-se i donar-se suport, també per a entretenir-se i saber que, en el fons, tots passen per la mateixa situació. Alguns aprofiten per a devorar llibres, d’altres per escoltar música. Comença a fer-se tard i alguns aprofiten per anar a buscar-se alguna cosa per a menjar. A prop hi ha un supermercat, i molts tornen amb barres de pa, pa Bimbo, embotit, amanides i aigua, molta aigua. Els més previsors aprofiten per anar a demanar habitació als hotels més propers de l’estació, però o bé ja són plens, o bé no poden acollir més hostes perquè també pateixen l’apagada.

Tornant a peu cap a la redacció (agafar qualsevol taxi o autobús es fa impossible perquè va ple), dos repartidors de menjar han decidit de posar-se dues armilles grogues i fer-se voluntaris per a controlar el trànsit en un punt de carrer de Calàbria. Molts carrers de la ciutat han quedat sense llums i el trànsit comença a ser un caos. Tot i no tenir cap autoritat urbana, per dir-ho d’alguna manera, conductors i vianants els fan cas. No duen xiulets, però en fan prou amb les indicacions que donen amb els braços.

Baixant pel carrer de Villarroel, tot sembla tenir un cert aspecte de normalitat si no fos perquè molts locals ja comencen a abaixar persianes. Només queden oberts supermercats petits i bars. Les terrasses són plenes a vessar. Al Raval, una perruqueria del carrer Ferlandina ha aprofitat per treure les cadires a fora i tallar els cabells al carrer. La perruquera de l’altra costat de via, ha tret la cadira, però, en compte de tallar cabells, aprofita per llegir sota el sol. La gent ha sortit al carrer i, malgrat tot, que vol dir malgrat la sensació d’estar al marge del col·lapse, l’ambient pren un aire fins i tot romàntic. Però sempre hi ha algú que acaba petant la bombolla: “Has vist Dia zero, a Netflix?”, pregunta la dependenta d’una botiga a un dels guardes de seguretat mentre fumen plegats un cigarret.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha dit que la recuperació del sistema elèctric no era “una operació senzilla” i ha demanat prudència per a les hores vinents. “És una situació que no té precedents […] La recuperació es va fent de manera progressiva”, ha declarat, després de la reunió del comitè de crisi.

“Continuarem treballant al màxim perquè la jornada de demà es pugui afrontar amb normalitat”, ha afegit. El president ha defensat que els serveis d’emergència havien funcionat i ha explicat que hi hauria dues reunions més del comitè de crisi, una a les deu de la nit i una altra a primera hora del matí de demà.

Fenomen atmosfèric, ciberatac, errors de connexió, problemes amb les renovables: totes les causes possibles de la gran apagada 

Illa també ha demanat “rigor i calma”, tenint en compte la situació d’emergència, i ha ressaltat que 1,2 milions d’usuaris ja havien recuperat el subministrament elèctric. Així mateix, ha destacat que els sistemes alternatius havien funcionat correctament en zones crítiques, com era el cas dels hospitals i les residències.

“Els grans hospitals han recuperat gairebé el 100% del subministrament i funcionen sense incidències. Només han hagut de suspendre activitat no urgent”, ha declarat.

La xarxa ferroviària, la més afectada

L’apagada ha deixat la xarxa ferroviària sense servei. “És la que més ha patit”, ha dit el president, que ha explicat que a les nou del vespre encara hi havia cinc trens en evacuació o en procés de ser evacuats. Tanmateix, no ha pogut detallar quants passatgers hi havia. Segons TV3, un miler.

Illa també ha informat d’un centenar d’operacions de rescats en ascensors. “Ja no queda ningú atrapat”, ha garantit, després de dir que el 112 havia rebut 6.643 trucades, el doble de l’habitual.

València es despertava assolellada i preparada per a acollir la festivitat del seu patró, Sant Vicent Ferrer. La Fira del Llibre encarava el dia festiu amb optimisme, i la gent gaudia del sol i les compres. Cap a les 12.30, ens disposàvem a comprar un parell de llibres en una de les casetes de la fira, i els llibreters tenien problemes amb el sistema: “Ha caigut la llum i la wifi.” Pensaven que era només cosa seua, però totes les casetes s’havien quedat sense llum. De seguida ens adonem que no era només un problema de la fira, sinó generalitzat a tot arreu. 

Ens acostem a l’estació del metro d’Alameda, que era amb les comportes obertes i buida de gent. Els autobusos anaven de gom a gom, i decidim de tornar a casa a peu. Els semàfors tampoc no funcionen i la policia local ordena el trànsit en alguns punts, però en uns altres domina el caos. Fins i tot s’han viscut moments tensos entre conductors i vianants, amb crits i retrets. La situació en algunes altres estacions del metro, com ara Túria i l’avinguda del Cid, completament a les fosques, evocaven una pel·lícula de terror, amb algun metro fantasma aturat a les vies. Han hagut de passar unes quantes hores fins que les han tancades. Un treballador del metro ens confirma que han hagut d’evacuar la gent dels combois de metro. En un dels pocs supermercats que hi havia oberts avui, la cua arribava fins a la cantonada, i la gent es congregava als balcons. Imatges que recordaven als primers moments de la pandèmia.

Estació del metro de l'Avinguda del Cid. Estació del metro de Túria. Estació del metro d'Àngel Guimerà, tancada.

Comprem quatre coses en una verdureria que no necessiten ser cuinades. Mengem una amanida ràpida i tornem a eixir al carrer. La major part dels restaurants han tancat, i alguns bars i forns venen les poques coses que els queden fetes. Hi ha turistes desconcertats que busquen alguna cosa per a menjar. “Venem el que tenim fet. He venut gairebé totes les empanades. Però no es pot fer cafè i la beguda s’escalfa. El problema seran les cambres. Amb tot, la terrassa és plena”, assenyala una cambrera. Alguns clients entren i pregunten si es pot pagar amb targeta. La resposta, evidentment, és negativa. Als basars, la gent demana ràdios per a poder informar-se. També bateries externes. Però amb poca sort.

A l’estació del Nord, una multitud esperava alguna informació davant les portes tancades.  Empar i Josep havien vingut aquest matí des d’Ontinyent (Vall d’Albaida) perquè tenien classe de teatre. El lloc on tenien reserva per a dinar era tancat perquè no podien servir la gent. Han trobat un altre lloc, però no han pogut pagar perquè no funcionava el datàfon i tampoc no tenien prou diners en efectiu. El responsable del lloc els ha donat el rebut i els ha apuntat el telèfon perquè li feren un bizum quan fora possible. “Hem dinat i no hem pagat. Han sigut molt bones persones, que han confiat en nosaltres”, diu Empar. A més, a la vesprada, anaven a la manifestació que hi havia convocada contra el president Carlos Mazón, coincidint amb els sis mesos de la gota freda. Però ningú no sabia si es faria, o no es faria. 

“L’estació està tancada, no en sabem res. Ens han dit que en sis hores es pot solucionar, però tampoc tenim informació perquè estem incomunicats, no podem connectar amb ningú. La situació ens crea eixa sensació d’incertesa, com els primers dies de la pandèmia, que no sabies què anava a passar”, continua Empar. El cotxe, l’havien deixat a Xàtiva, i depenien completament del tren. “Ha sigut una apagada com de sèrie televisiva, com aquestes que fan ara sobre el col·lapse. Però la gent està molt tranquil·la, perquè no sabem realment el que passa. Falta informació”, afig Josep. 

Salut, Sara i Aitana venien de passar el cap de setmana a Mora de Rubielos, i tornaven als seus pobles, Sueca (Ribera Baixa) i Algemesí (Ribera Alta). “Ens hem acostat a preguntar a un xic i ens ha dit que fins a demà res, que ací no hi havia cap solució. Tenim pis a València i ens hi podem quedar, però estem preocupades pels nostres pares perquè no saben res de nosaltres”, diuen. Un grup d’homes grans també raonava alegrement a les portes de l’estació. “Hem vingut a veure Sant Vicent, i resulta que Sant Vicent ens ha llevat la llum”, diu Ramon amb humor. Venien de Meliana (Horta Nord), Vila Real (Plana Baixa) i Alacant. “Ací estem plantats, i ja veurem el que fem. Ha estat un Sant Vicent que serà sonat a València”, diu Juan. Lamentaven que no els havien donat cap mena d’informació a l’estació. 

La manifestació contra Mazón, suspesa

El principal dubte que planava sobre bona part de la gent era si la setena manifestació contra el president Mazón continuaria endavant. La policia espanyola no en sabia res, i la gent començava a acudir a la plaça de l’Ajuntament. Les entitats convocants de la manifestació —que en són més de dues-centes— no s’havien pogut comunicar entre elles a causa de la caiguda de les comunicacions i no havien pogut prendre cap decisió. No obstant això, la delegació del govern espanyol, finalment, ha prohibit les manifestacions per la situació d’emergència.

“Delegació del govern espanyol ha intentat contactar amb nosaltres i ha sigut impossible. Finalment hem pogut contactar per a anunciar que, efectivament, anàvem a desconvocar la manifestació per la situació que hi ha de manca de transport i que s’està suspenent tot. Nosaltres també, per responsabilitat, hem decidit de desconvocar la manifestació. En principi, es manté tot el que tenim previst per a demà. Mentre no hi haja ordre contrària, demanem a tothom que puga traslladar-se a vindre a València, al pont de l’Assut, a manifestar-se en contra de la presència del PP europeu mentre sopen pràcticament a la mateixa hora que s’ofegaven centenars de persones al País Valencià ara fa mig any”, ha dit Marc Candela, membre de la comissió de Mazón Dimissió. 

Per responsabilitat, Acció Cultural del País Valencià també ha recomanat que no es facen desplaçaments, que se seguisquen les recomanacions de les autoritats i que no s’utilitze el mòbil per a res que no siga una emergència. “Si les manifestacions es fan per a denunciar una negligència per part de les autoritats i una falta de presa de decisions en moments crítics, nosaltres no podem cometre eixa mateixa negligència. Els serveis d’emergència, en aquests moments, han d’estar ocupats atenent la ciutadania”, ha dit Anna Oliver, presidenta d’ACPV i coportaveu de la plataforma Mazón Dimissió. 

Per part seua, Gonçal Bravo, responsable d’acció sindical de COS l’Horta, també ha recordat que es manté la concentració de demà davant el congrés del PP europeu, on també es presentarà l’Acord Social Valencià. “Fem una crida a participar de la concentració, ara amb més motius encara, per a continuar amb la crida de la dimissió del Consell i l’empresonament de Carlos Mazón. I també per la convocatòria de vaga general del pròxim 29 de maig”, ha dit. 

Finalment, Ana Mar Bueno, coportaveu de la plataforma Mazón Dimissió, ha anunciat amb un megàfon la suspensió de la manifestació. “Companys i companyes, en un exercici de responsabilitat, se suspèn la manifestació d’avui per a demanar la dimissió de Mazón. No vos oblideu que demà hi ha una convocatòria a les 18.30 al pont de l’Assut, al costat de la Ciutat de les Arts i les Ciències, per a protestar i continuar demanant la dimissió de Mazón davant el congrés del PP europeu. Demà vos volem allà a totes i tots per a fer molt de soroll. Tot el que no hem pogut fer avui, el farem demà”, ha dit. Tot seguit, un home ha protestat: “venim de la Ribera, ja vos val.” Després, els crits de “Mazón dimissió” s’han apoderat de la plaça. 

L’apagada elèctrica que ha afectat tota la península ibèrica d’ençà de les 12.33 ha causat situacions totalment excepcionals. Mentre els comerços no podien cobrar als clients i els semàfors deixaven de funcionar, milers de persones sortien a passejar al carrer o escoltaven col·lectivament ràdios de piles per saber què passava. El servei ferroviari ha deixat de funcionar, i l’únic transport públic disponible eren els autobusos, que no era capaç d’absorbir l’alta demanda. I als supermercats, ha tornat l’impuls de supervivència de la pandèmia de la covid i molts ciutadans hi han arreplegat grans quantitats de productes de primera necessitat, com ara, menjar en conserva i paper higiènic.

La causa del col·lapse de les xarxes elèctriques de la península ibèrica no és clara. Els governs i les empreses s’han mostrat extremadament prudents a l’hora d’explicar què havia passat, i han prioritzat la possibilitat d’un estrany fenomen atmosfèric. Tanmateix, els experts suggereixen diverses raons per a explicar les apagades, incloent-hi fallades d’equipament, un possible ciberatac, el paper de les energies renovables i les condicions meteorològiques.

Aquestes són algunes de les principals teories sobre què podria haver fallat:

Un error en el cablejat
L’Agència de Ciberseguretat de la Unió Europea (UE) ha suggerit que una fallada tècnica o en el cablejat podria tenir a veure amb l’inici del fenomen. Les conclusions preliminars de l’Agència de la Unió Europea per a la Ciberseguretat (ENISA) s’allunyen d’un atac cibernètic i apunten “a un problema tècnic o de cablejat”.

En un primer moment també s’ha parlat de la possibilitat que un incendi al nord de les Alberes hagués afectat la connexió elèctrica entre l’estat francès i l’espanyol i això hagués causat la fallida.

Un possible ciberatac
Des del primer moment, ha flotat la hipòtesi d’un ciberatac. L’Agència de Ciberseguretat INCIBE d’Espanya i el govern espanyol, en un primer moment, no ho han descartat, tot i que el president espanyol ha demanat que no s’especulés amb aquesta possibilitat. El Centre Nacional de Ciberseguretat de Portugal també ha dit que no hi havia indicis que l’apagada hagués estat causada per un atac cibernètic.

La hipòtesi que vincula l’apagada a un possible ciberatac es basa només en l’experiència d’atacs a Ucraïna per part de Rússia, que han aconseguit repetidament de tombar la xarxa elèctrica d’aquest país, i en els repetits avisos dels serveis d’intel·ligència occidentals sobre un possible atac d’aquestes característiques. Aquests darrers mesos, a més, s’ha detectat un gran augment dels ciberatacs russos a l’estat espanyol.

Problemes amb les energies renovables
La manca de vent d’aquests darrers dies també podria ser un factor determinant en les apagades, segons alguns experts. L’estat espanyol té una de les proporcions més altes d’energia renovable d’Europa, aportant prop del 56% de l’electricitat total. Més de la meitat d’aquesta energia renovable prové del vent; la resta, de la solar i altres fonts. Això vol dir que el subministrament elèctric espanyol depèn com més va més del clima, i especialment del vent. Un vent que, aquestes darreres vint-i-quatre hores, ha estat pràcticament inexistent i ha fet que l’estat espanyol depengués totalment de l’energia solar i de centrals tèrmiques antigues alimentades amb gas.

El sistema meteorològic que ha deixat l’estat espanyol sense vent també afecta la resta d’Europa occidental: el Regne Unit, Alemanya, els Països Baixos, entre més,  han pres mesures amb fonts alternatives d’electricitat mentre els seus molins de vent resten aturats.

Un fenomen atmosfèric estrany
La hipòtesi que el govern espanyol i portuguès consideren més probable és una “vibració atmosfèrica induïda”, un estrany fenomen causat per variacions extremes de temperatura que hauria generat oscil·lacions anòmales en línies de molt alta tensió (400 kV), tot desencadenant errades de sincronització entre sistemes elèctrics de la xarxa europea interconnectada.

Finalment, es recull la possibilitat d’una combinació fatal, d’unes coincidències poc habituals. L’enorme quantitat de demanda transmesa entre països i per cables d’interconnexió –especialment en un moment de baix rendiment eòlic i renovable– podria ser suficient, segons que apunten alguns experts, per a desestabilitzar les xarxes i la transmissió elèctrica. En aquest context, la gran quantitat d’energia solar de què depenen les xarxes ibèriques podria haver creat un context més vulnerable a fallades o ciberatacs. Els generadors amb parts giratòries, com els de gas, carbó o hidroelèctrics, creen això que s’anomena a “inèrcia”, que ajuda a mantenir l’estabilitat de la freqüència de la xarxa. Els panells solars, en canvi, no generen aquesta inèrcia, i ja se saben problemes relacionats amb la baixa inèrcia a la xarxa ibèrica. Cap a les deu del matí, unes dues hores abans dels talls de subministrament, gairebé el 60% de l’energia de l’estat espanyol provenia de plantes solars, segons dades oficials.

L’apagada elèctrica d’avui, la més important de la història del país i de la península ibèrica, ha paralitzat del tot l’activitat econòmica i social als Països Catalans i ha deixat milions de ciutadans a la mercè dels capricis d’un servei elèctric que, a gran part del país, continua sense haver-se restaurat després de més de sis hores d’incidències. Això n’ha dit la premsa internacional:

A Brussel·les, Politico parla de “dos països a les fosques” per una “mega apagada” i posa el focus en la manca de connexió entre la xarxa elèctrica de la península i la de la resta del continent. “Espanya i Portugal tenen una xarxa elèctrica altament integrada que funciona com una ‘illa energètica’ i es connecta amb la resta d’Europa a través d’una petita xifra de connexions transfrontereres amb França”. I afegeix: “La Comissió Europa ha demanat, durant anys, que es reforcés la integració dels sistemes elèctrics de tots dos països, però tot i que Madrid, Lisboa i París s’han mostrat receptius a aquestes demandes, fins ara hi ha hagut pocs avenços en aquest àmbit.”

A Londres, The Guardian informa d’una “apagada en massa” i remarca que ningú se n’ha salvat: “El transport públic, els caixers automàtics i els serveis de telefonia i connexió a internet han estat afectats i l’operador elèctric culpa l’oscil·lació tèrmica de l’incident.” En un altre article, constata que l’apagada “ha desfermat el caos per a milions de persones” i destaca que encara no se’n saben les causes.

Un altre mitjà britànic, la BBC, relata escenes de la vida sense electricitat arreu de Portugal i l’estat espanyol: conductors que cerquen a la desesperada benzineres obertes, professors obligats a fer classe a les fosques i un gran caos viari a Lisboa, on els agents de policia han hagut de recórrer als xiulets i els senyals per gestionar el trànsit, en absència de semàfors.

A l’estat francès, el diari Le Monde parla de “pànic als carrers d’Espanya”, i relata: “[Hi ha] una cacofonia de botzines, xiulets i sirenes als carrers, mentre la policia prova de posar ordre i els oficinistes s’amunteguen als carrers, després d’haver vist com els seus ordinadors han esdevingut inutilitzables.”

Die Zeit, a Alemanya, es demana: “Com pot ser que un país sencer es quedi sense electricitat?” I remarca que el subministrament elèctric, a les zones afectades, es recuperarà “de manera gradual”.

The New York Times, per la seva banda, informa d’una “apagada de primer ordre” que ha fet aturat trens, aeroports i més infrastructures fonamentals, cosa que ha causat disrupcions de tota mena a la península. I afegeix que els representants dels operadors de la xarxa elèctrica, tant a Portugal com a l’estat espanyol, no han respost a les preguntes dels seus periodistes sobre les causes de l’apagada, ni tampoc sobre el temps que és previst que l’incident s’allargui.

The Washington Post també parla d’una “apagada en massa” i destaca que tant l’estat espanyol com el francès ja van experimentar una gran apagada el juliol del 2021, però que aquell incident no durà més d’una hora. També explica que, en el passat, Europa n’ha registrat a causa d’incidències tècniques, llamps i danys en els cables.

Al Brasil, el diari Folha de São Paulo parla “d’una apagada de grans proporcions” que ha generat caos en el transport públic, el sistema de salut i la indústria de l’estat espanyol i Portugal. “Més de sis hores després, l’electricitat ha tornat tan sols en algunes regions d’aquests països”, afegeix.

Ha estat un espetec. Tot fos. Llavors, la desorientació. Com si el món quedés inconscient un instant i, a poc a poc, obrís els ulls, un punt atordit. Després, com l’Alba i en Dídac del Mecanoscrit del segon origen quan surten de l’aigua, una certa estranyesa…

Al carrer de Joaquim Costa, al Raval de Barcelona, molts botiguers són a la porta de les botigues, mirant fixament el mòbil, per comprovar que no hi ha cobertura. Molts ulls miren inútilment la llum blanca de la pantalla, que no els informa de res. Encara no fa deu minuts que se n’ha anat la llum i que els mòbils s’han quedat sense cobertura, però tothom s’afanya a cercar explicacions. A la porta dels comerços més grans hi ha grupets de treballadors que han sortit a treure el nas i la fan petar. És una imatge, després ho veuré, que s’estén per tot Barcelona. Petites rotllanes de tertúlia al carrer amb veïns o companys de feina.

Les primeres informacions són confuses. Uns nois indis d’una botiga de queviures especulen que és culpa d’unes obres que fan al carrer. Uns metres enllà, un parell d’electricistes els contradiuen. A un d’ells li ha arribat que fins a Sant Adrià de Besòs tot és aturat. “Deu haver estat el Florentino, que s’ha emprenyat…”, fa broma l’altre. “Deu ser això.” Uns transportistes passegen amb un somriure. “Si no arriben les comunicacions pel servidor, no podrem fer res. Som totalment dependents d’allò que ens vagi dient l’empresa i, de moment, no ens hi podem posar en contacte”, m’expliquen. Hauran de plegar quan acabin de lliurar els quatre paquets que encara duen a sobre.

A la recepció del CAP Raval Nord hi ha una certa paràlisi. No els ve de nou, que les coses fallin, perquè fa molts anys que es queixen que tenen uns equipaments i un sistema informàtic deficient, però això ja és una altra cosa. De moment, han d’anar ajornant visites. Una mare paquistanesa ve amb un cotxet a veure un fisioterapeuta. Els ascensors no funcionen i hi tornarà un altre dia. Una senyora gran, que camina amb una crossa, també es queda amb un pam de nas. Té visita amb la cardiòloga, però ni pot pujar escales ni funciona la màquina per a fer-li l’electrocardiograma. El marit, preocupat, explica que han de tornar a peu. Un infermer diu que li deixaran una cadira de rodes i fa seure la senyora. “Descansi una estona, mentrestant…” Ja comencen a arribar noves, per la ràdio de piles, que l’apagada és d’abast internacional. “Ai, el conclave, tots tancadets a la Capella Sixtina!”, s’exclama un senyor que també fa cua.

A la sortida, tres agents de la Guàrdia Urbana comenten que, gràcies al sistema de ràdio interna, poden continuar treballant. Estan quiets, xerrant. Al costat, uns operaris reposen. Un d’ells, repenjat a la paret, amb l’armilla i el casc encara posats, llegeix un llibre: Amb ulls de romànic, de Joan Pau Inarejos. El Pantocràtor, a la portada, aguanta la mirada penetrant. Un senyor que passeja un gos es mira els treballadors d’una botiga electrònica i els diu: “És la guerra!”, i se’n va fent un somriure sorneguer. Tot té un aire curiós, de temps suspès.

L’astorament es pot resseguir porta a porta. Un massatgista xinès diu que té una mica de cobertura si alça una mica el mòbil, però no pot fer trucades. A la xarcuteria del costat han pogut entrar un moment a la pàgina web del 3/24 i s’han assabentat que afecta França i Portugal. Els frigorífics no funcionen i pateixen pel producte. “Mira, mira”, em diu, mentre assenyala dos autobusos que pugen per la ronda de Sant Pere: “Els autobusos van pleníssims.” Té raó. Les parades dels autobusos que es veuen en filera per la ronda de la Universitat són com formiguers. A la parada del metro d’Universitat hi ha una munió atapeïda a les escales. N’hi ha que venien amb metro i els han desallotjats. Uns treballadors acaben de tancar i barrar l’estació i hi entren neguitosos. Els semàfors de la plaça no funcionen. Als rostres dels conductors, dins els cotxes, s’hi veu un cert neguit. Els qui tenen la pell més fina fan tocar el clàxon de seguida. Mentre avanço, penso, potser un xic ingènuament, que s’imposa una mena d’ordre natural autoregulat. Quan acabo de travessar, passa un autobús. Els locals més grans comencen a abaixar persianes.

El metro tancat a la plaça de la Universitat (fotografia: Ot Bou).

Els desconeguts es demanen ajuda. A la plaça de Catalunya, explico a una turista com anar a peu fins a Sants. L’acompanyen dos fills pre-adolescents que no fan cara de tenir gens d’interès ni en Barcelona ni en la fi del món. “A caminar, nens.” És un dels punts més caòtics de la ciutat. L’estació de trens de Rodalia és tancada. Els busos van tan plens que n’hi ha un amb el rètol: “No admet passatgers.” Se senten sirenes. El xiulet d’un policia que ordena el trànsit. A la Gran Via la botzina va molt barata.

L’estació de la plaça de Catalunya, fora de servei (fotografia: Ot Bou).

Rambla amunt, la imatge continuen essent els estols de treballadors que prenen l’ombra a la porta de la feina. A l’estanc hi ha una cua de ca l’ample. Hi ha força gent que mira el mòbil i prova i prova de telefonar, sense èxit. La manca de connexió facilita una certa simpatia col·lectiva. “Que et funciona?”, demano a una dona que té el mòbil a l’orella, al meu costat. “I ara, i ara. És a tot arreu, eh? A Itàlia també, m’acaben de dir. Però no ho puc comprovar, és clar…” Miro d’agafar una bicicleta, però quan sóc a punt d’escanejar el codi, una noia m’atura: “No! Te la deixa agafar, però no la podràs tornar. Perdona, eh? És que a un amic meu li ha passat”, em diu. Hi renuncio.

De moment, tot té un punt de trivial. “Hem d’aprendre a anar pel món sense el mòbil, tia”, diu una noia a una altra. “Totalment.” Els turistes que ja tenien taula en aquestes terrasses de la Rambla que, de fet, només poblen ells, van fent com si res. Uns nois fan de castellers amb la “Danza Kuduro” de fons. Si pares l’orella, tothom parla del mateix, però ningú no sap ben bé què passa. Dins una oficina de la Caixa, una noia endrapa torradetes de blat de moro. A la porta d’una perfumeria, una treballadora explica a unes turistes japoneses on han d’anar. Tothom fa les mateixes preguntes –generalment, en castellà, per cert–, però ningú no té res a dir ni a explicar. Al peu d’un semàfor hi ha dos nois que han trobat cobertura. “Perdoneu, per curiositat, que teniu internet?”, els diu una senyora. “N’he tingut durant trenta segons, per això no ens movem d’aquí.”

La feina a mitges d’uns paletes (fotografia: Ot Bou).

Quan ja fa una hora de l’apagada, a l’Oficina de Documentació d’Estrangeria del Ministeri d’Interior espanyol, al carrer de Mallorca, m’expliquen que hi ha gent atrapada a l’ascensor. No tenen manera d’alliberar-los. A l’entrada, s’hi ha anat fent una cua molt llarga. Un policia molt content que li demanin si sap res em diu que els han donat ordres de continuar al lloc de feina malgrat tot “perquè no regni l’anarquia”.

Al restaurant Ponsa, al carrer d’Enric Granados, el cap de sala va amunt i avall una mica atrafegat, salvant el servei com pot. La fosca del restaurant s’aguanta amb uns quants fanalets. Poden servir perquè tenen cuina de carbó, però no poden fer res més. Per tot l’Eixample, les terrasses són un submon viu.

A la Diagonal no hi cap un ou. El col·lapse del metro i del tren, i els autobusos massa carregats, han fet que molta gent vagi a peu. Allí veig, per primera vegada, gent que tragina garrafes d’aigua. Una dona amb una bossa de Louis Vuitton i que sembla la seva filla en porten dues cadascuna: “Nena, qualsevol que ens vegi fent això…” Una noia se separa dels seus companys i diu que els avisarà amb senyals de fum quan arribi a casa. Al carrer de Londres se sent de fons la xerinola del pati d’una escola, feliç i aliè. És l’hora de dinar.

A l’Hospital Clínic m’hi esperava un punt més de caos, però hi ha una tranquil·litat espessa. Unes infermeres, a la porta, m’expliquen que de moment s’han activat els generadors. L’activitat ha pogut continuar amb normalitat, però ningú no sap explicar quant de temps resistiran. Els han enviat un correu que els demana que no acabin el torn fins que no arribin els relleus. El pati interior fa, certament, una pudor de cremat. A l’entrada de l’hospital hi ha una cua molt llarga, ben bé d’una trentena de persones, que fan cua en un caixer intern, gris i descolorit. L’únic que deu funcionar en un radi força extens. Les sales d’espera es van omplint d’espavilats que treballen amb els portàtils, perquè hi tenen wifi, gràcies als generadors, que desprenen una pudor com de cremat al pati interior. Caço al vol les paraules d’una metgessa que, tot i això, mira de coordinar amb uns companys com continuar fent unes proves que depenen d’uns ordinadors que no funcionen. A la planta més baixa, els lavabos són a les fosques.

L’entrada, plena de gent esperant un taxi (fotografia: Ot Bou). Els generadors, vists del pati interior estant (fotografia: Ot Bou). La cua del caixer (fotografia: Ot Bou).

Al restaurant Disfrutar han fet allò que han pogut. Han comprat molt de gel de seguida i procuraran obrir els congeladors tan poc com puguin perquè no perdin capacitat de refredar. Van fent a còpia de fogonets. Han rebut totes les reserves igualment i els atenen amb espelmes a les taules. Les espelmes són el producte més venut a tots els basars orientals on m’aturo. En un, una senyora fa autocrítica: “Tant que ens en rèiem, del kit de supervivència…” La imatge de les garrafes d’aigua, que m’havia sorprès una mica més amunt, es generalitza. En una botiga d’informàtica demano una bateria portàtil que ja vingui carregada. El dependent em diu que sí, però que només puc pagar amb efectiu… No en duc prou. Li deixo el carnet de premsa i li prometo que passaré demà. Fa els ulls grossos. Mentre hi sóc, entren potser cinc o sis persones diferents a demanar si encara tenen ràdios de piles. S’han esgotat fa estona. A la següent botiga informàtica, tampoc. La gent compra bateries, però, de ràdios, ja no n’hi ha. I a la següent, si fa no fa igual. La noia que hi ha davant meu, a la cua, ho viu amb una mica de vergonya: “És que sóc estudiant de periodisme i avui m’he adonat que no tenia cap ràdio… Molt malament”, em diu. “Ai, i, perdona, però saps amb quina freqüència sintonitzo RAC1 i Catalunya Ràdio?”

A quarts de quatre la immensa majoria de comerços ja han tancat. N’hi ha que resisteixen com el poblat gal de l’Astèrix. El kebab Bishmillah, de Joaquim Costa, resisteix amb una franja de llum taronja que escalfa la carn. “Només tenim pollastre…”

A mesura que s’allarga la crisi, tot es fa més tens. Sembla que hi ha una mica més d’angoixa en la mirada dels vianants. La incertesa. Les especulacions. Si fes fred, si plogués, si hagués passat de nit. Si s’allarga més que no ens han dit, com la pandèmia… La fragilitat.

A les 18.02, el president espanyol, Pedro Sánchez, compareix per primera vegada. Encara no se sap per què ha passat, tot plegat.

Un trist caixer fora de servei (fotografia: Ot Bou).

Tornen l’efectiu, la ràdio i comprar per si de cas: així han viscut els comerços l’apagada