El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que imposarà uns aranzels del 25% a totes les importacions que vinguin del Japó i de Corea del Sud. A més, ha remarcat que, si hi responen amb nous impostos, hi haurà represàlies. Diu que si adopten aranzels a tall de represàlia, hi sumarà un 25% a la xifra que fixin pel seu compte.

“Lamentablement, la nostra relació ha estat lluny de ser recíproca. A partir de l’1 d’agost, cobrarem al Japó un aranzel de només el 25% sobre tots i cadascun dels productes japonesos enviats als Estats Units, sense incloure els aranzels sectorials”, explica la carta remesa al govern nipó i compartida per Trump. En el comunicat, que ha enviat amb les mateixes paraules exactes a Corea del Sud, assegura que el 25% és “molt menys” del necessari per a eliminar el dèficit comercial que tenen amb els països.

A més, ha instat tant el Japó com Corea del Sud a obrir els seus mercats, que considera que estan tancats, així com a eliminar les seves “barreres aranzelàries, no aranzelàries, regulatòries i comercials.”

A banda, la carta anima les empreses de les dues nacions a invertir dins de les fronteres dels Estats Units, tot recordant-los que els productes fabricats allà no estaran penalitzats amb aranzels. Si ho fa, la Casa Blanca ha promès facilitats burocràtiques i tramitacions accelerades d’expedients.

El sindicat de policia ultra JUPOL ha denunciat que deu agents destinats a Mallorca per protegir els integrants de la casa reial espanyola han estat expulsats de l’hotel en el qual s’allotjaven perquè se’ls han acabat les dietes per pagar-lo.

Els policies formen part d’una brigada de València i han estat traslladats a les Illes per reforçar el dispositiu de seguretat del monarca espanyol, Felipe VI, i la seva família, que passen les vacances al palau de Marivent. Encara s’hi han d’estar set dies més, però a hores d’ara no tenen garantit cap indret per a dormir.

El sindicat ha titllat la situació d’intolerable i ha acusat la direcció de la policia espanyola de negligent i de tractar els agents com a treballadors de segona. A més, han lamentat que les dietes concedides als policies no es corresponen amb el cost real de la vida, especialment a les Illes durant la temporada turística.

El parlament de les Illes ha aprovat la polèmica llei de projectes residencials estratègics (PRE), impulsada pel govern de Marga Prohens, amb el suport de Vox. La norma permet de liberalitzar més sòl a les Illes per a fer habitatge. El conseller d’Habitatge, Territori i Mobilitat, José Luis Mateo, l’ha defensat assegurant que és necessària per a donar una resposta contundent a la manca d’habitatge.

Dos anys de Prohens: un govern asfixiant al caire d’una resposta social que faci bullir el carrer

El text regula una nova figura urbanística que permetrà desblocar sòl urbà, rústic i urbanitzable als municipis de més de 10.000 habitants –un total de vint-i-cinc a tot l’arxipèlag–, i agilitar-ne la tramitació amb procediments exprés. El conseller ha assegurat que els terminis es reduiran dels més de deu anys actuals a un període d’entre divuit i vint-i-quatre mesos.

Tanmateix, els grups d’esquerra n’han criticat durament la tramitació i han anunciat que presentaran un recurs d’empara al Tribunal Constitucional espanyol per vulneració de drets parlamentaris. PSIB, Més per Mallorca i Més per Menorca han reiterat la petició de suspendre la sessió per presumptes irregularitats en el procediment.

En la seva intervenció, Mateo ha dit que cal construir més habitatges i més ràpidament per garantir habitatge als residents a les Illes. Per contra, l’oposició ha assegurat que la llei afavorirà els promotors immobiliaris i els especuladors, a més de posar en perill espais protegits com la Serra de Tramuntana.

Els projectes hauran de destinar el 50% de l’edificabilitat a habitatge protegit –tant de promoció pública com de preu limitat– i el 15% de l’aprofitament urbanístic al municipi corresponent. També es preveu que el 30% dels habitatges de preu limitat s’adrecin a joves de menys de 35 anys, i fins al 10% a treballadors públics, en municipis amb més de 20.000 habitants.

Aquesta llei amplia l’abast del decret llei anterior, gràcies a l’acord amb Vox per a garantir-ne la tramitació parlamentària. Permetrà desenvolupar projectes a municipis com ara Inca, Manacor, Santa Eulària o Sant Josep, a més de Palma.

Més de tres-centes persones s’han concentrat davant el parlament per protestar contra la nova llei. La manifestació ha estat convocada pel GOB Mallorca, la Federació d’Associacions de Veïns de Palma i uns quants col·lectius socials més.

Espai per la mainada de jocs populars - Lloc: Balcó del Xifré

El nou batlle de Paiporta (Horta Sud), Vicent Císcar (PSPV), ha proposat al president de la Generalitat, Carlos Mazón, la construcció d’un centre d’emergències al municipi per a garantir la resposta a futures catàstrofes com la gota freda que el 29 d’octubre va danyar greument la localitat. Segons que ha explicat, Mazón ha dit que el govern n’estudiaria la viabilitat.

Císcar, que va assumir la batllia divendres passat després de la renúncia de Maribel Albalat per motius de salut, ha remarcat que l’objectiu del nou equipament seria assegurar una estructura autosuficient amb serveis essencials com ara la policia, protecció civil i una base del SAMU. “Quan vinga una catàstrofe, no pot tornar a passar el que va passar: que no teníem ni comunicacions, ni llum, ni res”, ha dit. En declaracions als mitjans després d’haver-se reunit amb Mazón al Palau de la Generalitat, el batlle ha explicat que l’edifici proposat també hauria de servir de via de seguretat i evacuació, en una zona clau com Paiporta, al bell mig de l’Horta Sud. Ha deixat clar que el projecte encara era en una fase embrionària i que caldria planificar-lo, redactar-lo, incloure’l al pressupost i executar-lo: “No és un edifici que estarà acabat d’ací a tres mesos, però l’important és que comencem.”

Durant la reunió, el batlle també ha traslladat a Mazón més prioritats per al municipi. D’una banda, ha demanat de millorar l’accés sud a Paiporta, concretament, la carretera d’Albal, que va ser l’única via de sortida no inundada durant la gota freda. D’una altra, ha insistit en la necessitat d’accelerar la reconstrucció de l’institut la Sénia, greument afectat pels aiguats, i ha dit que solament faltava a un “detall tècnic” per a poder licitar-ne les obres.

Un equip de l’Institut de Recerca Sant Pau ha identificat un marcador en sang que pot predir la progressió clínica de la malaltia d’Alzheimer fins i tot en fases molt primerenques, quan encara no n’hi ha cap símptoma evident. L’estudi, publicat a la revista Neurology, confirma que el biomarcador p-tau217 en plasma és una eina precisa i accessible per al diagnòstic i seguiment de les demències, i reforça el paper creixent de les proves de sang com a alternativa a tècniques més invasives.

La recerca s’ha dut a terme en el marc de la cohort SPIN (Sant Pau Initiative on Neurodegeneration) i inclou dades de 731 participants amb deteriorament cognitiu i sense, que han estat seguits durant una mitjana de deu anys. Els resultats mostren que els nivells d’aquesta forma específica de la proteïna tau –directament associada a processos neurodegeneratius– no solament s’associen a la presència d’Alzheimer, sinó que també anticipen el ritme del deteriorament i la progressió cap a fases avançades, com ara la demència.

“El marcador té un potencial enorme com a eina clínica”, explica el doctor Ignacio Illán, investigador del grup de neurobiologia de les demències i neuròleg de l’Hospital de Sant Pau. “No només identifica amb precisió la malaltia d’Alzheimer, sinó que també permet d’estimar la seva velocitat de progressió, un aspecte clau per a prendre decisions terapèutiques.” La neuropsicòloga Judit Selma-González, primera autora de l’estudi, destaca que la p-tau217 pot detectar individus sense símptomes aparents però amb un risc alt de desenvolupar la malaltia a curt termini o mitjà: “Això ens pot ajudar a seleccionar més bé els pacients candidats a participar en assaigs clínics de tractaments que modifiquen l’evolució de la malaltia.”

Una prova senzilla i accessible

Fins ara, els biomarcadors més fiables requerien proves invasives com ara la punció lumbar –per a extreure líquid cefalorraquidi– o tècniques costoses com ara la tomografia per emissió de positrons (PET). La possibilitat d’emprar una anàlisi de sang com a alternativa no invasiva obre la porta a una generalització del diagnòstic precoç en consultes habituals de memòria.

Segons els investigadors, els nivells de p-tau217 augmenten de manera progressiva a mesura que avança la malaltia, de la fase pre-clínica fins a la demència. A més, es relacionen amb un risc més alt de deteriorament cognitiu mesurat amb proves estandarditzades, com ara el Mini-Mental State Examination. El marcador ha demostrat fins i tot una capacitat de predicció més gran que uns altres indicadors ja consolidats, com ara la p-tau181 en líquid cefalorraquidi.

Aquest avenç arriba en un moment clau, amb l’aprovació de tractaments biològics nous com els anticossos antiamiloides, que tenen eficàcia limitada a les fases primerenques de la malaltia. Poder accedir a una prova de sang que en determini l’estadi i en permeti el seguiment és, segons Illán, un pas fonamental cap a una medicina més personalitzada i precisa. “A la consulta de memòria, tenir accés a aquesta informació mitjançant una analítica sanguínia obre possibilitats que fins ara estaven reservades a centres altament especialitzats”, conclou.

El comitè federal del PSOE s’ha convertit en un xoc obert entre dues ànimes del partit: la que qüestiona obertament el lideratge de Pedro Sánchez i la que el defensa aferrissadament. En una reunió marcada pel cas de corrupció que implica l’ex-ministre José Luis Ábalos i l’ex-secretari d’Organització Santos Cerdán –ara empresonat–, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García-Page, i el ministre de Transports espanyol, Óscar Puente, han fet les intervencions més dures i antagòniques, segons que explica El País.

Salazar renuncia al nou càrrec al PSOE arran de les acusacions de comportaments inadequats amb dones

García-Page, una de les veus crítiques habituals amb la direcció de Sánchez, ha denunciat que el partit travessa el moment més crític del punt de vista orgànic i ha posat en dubte la resistència del president espanyol. “Cal pensar en el futur del PSOE. I resistir, per molt valent que sigui, pot ser cavar un forat més fondo”, ha dit. Ha arribat a suggerir que Sánchez s’hauria de sotmetre a una qüestió de confiança o, fins i tot, convocar eleccions si no podia garantir la majoria parlamentària.

Los audios del Comité Federal del PSOE | Page: “Aguantar no deja de ser cavar más un agujero”; Puente: “Le pido, no, le exijo al secretario general que siga” https://t.co/T4W4ctPUIS pic.twitter.com/8egozmzEDb

— EL PAÍS (@el_pais) July 7, 2025

L’enfrontament ha esclatat quan Puente ha demanat la paraula i ha criticat amb contundència Page. “Ni practico la hipocresia ni la suporto”, ha dit, mirant-lo directament. Ha retret al president manxec que acusés la direcció de tenir un peu a la presó i, alhora, els felicités al començament de la reunió. També l’ha acusat de cercar l’altaveu mediàtic en mitjans conservadors per a desgastar Sánchez, i ha considerat “ofensiu” que digués que aquesta és la crisi més greu que ha viscut el partit. “Jo he vist ministres condemnats i directors de la Guàrdia Civil fugits. I ningú no va demanar aleshores responsabilitats al secretari general”, ha reblat.

Page, que havia estat dels primers a intervenir, ha demanat poder replicar, però la mesa li ha negat la paraula perquè no s’havien previst torns de rèplica. Una negativa que ha tensat encara més l’ambient, i que alguns assistents han interpretat com un senyal del pes orgànic de Puente dins l’actual estructura del partit.

Durant la seva intervenció, Puente també ha posat en dubte que Page digués tot allò “amb dolor” i ha insinuat que si tenia informació que no s’havia fet pública, l’hauria de compartir amb la resta per lleialtat al partit. Ha rematat el discurs reivindicant la unitat del PSOE i advertint que ningú no era per damunt de les sigles. I ho ha dit en un to que alguns barons han considerat gairebé d’advertiment intern. Amb un to més distès, ha tancat amb una concessió irònica: “Excepte Abel Caballero”, ha dit, i ha arrancat riures a la sala.

Aquest enfrontament ha eclipsat la resta de les intervencions i ha deixat en segon pla la candidatura de María Jesús Montero a les eleccions andaluses i les mostres de suport majoritàries al president espanyol. Més enllà dels arrengleraments previsibles, la jornada ha fet palesa una fractura latent entre sectors del partit que defensen una continuïtat sense fissures i aquells que creuen que la crisi actual exigeix una sacsejada a fons. En aquest últim grup, segons que detalla El Mundo, també s’hi han afegit membres de les federacions d’Astúries i Castella i Lleó.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

No pas menys de vuitanta persones han mort a causa de les inundacions causades pel desbordament del riu Guadalupe, a Texas (EUA), segons que han informat les autoritats locals. Els danys més greus s’han concentrat al comtat de Kerr, on s’han trobat 68 cossos, 28 dels quals corresponen a menors d’edat.

Segons que ha informat l’oficina del xèrif del comtat, dels cadàvers recuperats, encara n’hi ha divuit d’adults i deu de nens pendents d’identificació. A més, encara són desapareguts deu campistes i un monitor del campament cristià Camp Mystic. Segons que ha explicat el seu nét a les xarxes socials, el director del centre, Dick Eastland, ha mort mentre provava de salvar alguns dels menors.

Les tasques de recerca i salvament continuen, amb centenars d’agents, efectius de suport i unitats especialitzades –aèries, aquàtiques i canines– desplegades per tota la zona afectada. Les autoritats han alertat d’una nova crescuda al riu Johnson, després de la pluja d’ahir a la tarda, que pot fer augmentar entre trenta centímetres i seixanta el cabal del riu Guadalupe quan arribi a la localitat d’Ingram, deu quilòmetres més amunt de Kerrville.

A les víctimes de Kerr s’hi afegeix almenys una dotzena de morts més repartits entre els comtats de Travis, Burnet, Kendal, Tom Green i Williamson, segons que ha recollit la cadena CNN.

Vista la magnitud de la tragèdia, el president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que visitaria les zones més afectades “probablement divendres”. “Ho hauria fet avui, però només faríem que nosa”, ha declarat. “Hem preferit deixar passar una mica de temps.”

La secretària de Seguretat Nacional, Kristi Noem, ha reiterat el compromís del govern per a desplegar tots els recursos federals necessaris a fi de localitzar els desapareguts, ajudar les famílies i recuperar els cossos de les víctimes com més aviat millor.

amb l'Orquestra Selvatana - Lloc: Riera zona nova coberta

Quan vaig saber que Benet Salellas defensava Santos Cerdán em va petar el cap. Petar, explotar, digueu-ne com vulgueu. El sentiment de no entendre res va ser instantani. Un sotrac. En aquest present que vivim, en què tot el que és simbòlic gairebé és tan important o més que els fets reals, no em sembla que es pugui passar per alt la significació que té Benet Salellas, ex-diputat de la CUP i advocat de Jordi Cuixart en el judici contra el procés, contra els dirigents independentistes. Al meu cervell se li van fondre els ploms quan la informació nova va xocar amb la vella, emmagatzemada durant anys.

I no es tracta de parlar de si tothom té dret de defensa. És obvi, com també és de consens que els advocats no defensen ni innocents ni culpables, sinó que el seu ofici és com el d’un metge davant un malalt. El desconcert, el mal d’ulls no ve motivat per aquestes qüestions, com tampoc per la llibertat que té Salellas de defensar qui li doni la gana. Parlo d’una altra cosa, i he vist que no m’ha passat només a mi, sinó que som molts que en saber-ho vam tenir aquest barrabum interior. I que en veure la foto vam decidir de girar cap a una altra banda, per l’angúnia que ens feia. Aquell paisatge, aquella vestimenta beix de fil i cenyida era una imatge viscuda, però amb unes emocions bastant diferents.

La CUP es va afanyar a dir que en Salellas gran, en Benet, ja no era del partit. En va ser diputat del 2015 al 2017. Llavors tenia trenta-vuit anys, ara en té deu més, gairebé quaranta-vuit. Era aquell moment culminant de la CUP, quan va aconseguir deu diputats. Anava acompanyat d’Anna Gabriel, Antonio Baños, Ramon Usall, Sergi Saladié, Josep M. Busqueta, Gabriela Serra, Albert Botran, Eulàlia Reguant i Julià de Jòdar.

Sembla que la majoria, després de tenir aquesta sensació d’incomoditat o de malestar, es pregunta per què ho fa, això. I aquí, al meu entendre, és on l’espifiem. Qualsevol resposta ens deixaria trasbalsats: de l’argument prou estúpid que el seu pare ja va defensar els segrestadors de la farmacèutica d’Olot, al de dir que ho fa perquè domina la lawfare i això és una oportunitat única.

Per mi, la qüestió no és per què ho fa o ho deixa de fer –això forma part del seu àmbit privat–, sinó el trànsit de qui fa política cap a unes altres zones, encara que sigui un professional. El compromís polític i cívic respecte del país no és de posar i treure, implica moltes més coses, sobretot un compromís amb la comunitat. No tant en el sentit de coherència o de congruència, com en el sentit literal de què implica el compromís.

Si ets indepe pots ballar amb qui vulguis, però no pas cobrar de qui durant anys ha estat i encara és el teu contrincant. Cobrar és diferent de ballar. Si ets indepe s’espera que siguis autocentrat i no barregis els problemes del país del costat amb els teus. És una cosa molt i molt bàsica: no som espanyols.

“Cal tenir a mà aigua, per beure’n regularment, encara que no tinguem set.” Som conscients de com ens hidratem? Quins aliments o begudes són més efectives per a combatre la deshidratació? Després d’un juny amb temperatures de rècord, i amb un estiu que s’espera molt calorós, és importat de saber com podem hidratar-nos de manera correcta. En parlem amb Mireia Obón-Santacana, professora col·laboradora dels estudis de ciències de la salut de la UOC. 

Com detectar la deshidratació? 

Per tal de saber que estem deshidratats, és imprescindible parar atenció als senyals que ens dóna el cos. El primer símptoma i el més habitual és la sensació de set o de boca seca, segons que explica Obón-Santacana. De totes maneres, aquesta sensació sovint apareix quan ja estem lleugerament deshidratats, especialment a mesura que envellim. 

Uns altres signes per a detectar la deshidratació poden ser una disminució de la sudoració, una reducció de la freqüència d’orinar o un color més fosc de l’orina, que en condicions normals hauria de ser clar o transparent. El restrenyiment també pot ser una conseqüència d’una ingesta insuficient de líquids.

D’altra banda, el cansament, la falta de concentració o el mal de cap són indicadors d’una possible deshidratació. “En persones amb la tensió baixa, la deshidratació pot agreujar la sensació d’inestabilitat, sobretot en moviments com aixecar-se o posar-se dret. I en el cas de practicar esport, les rampes també poden indicar una pèrdua important de minerals i aigua”, afegeix Obón-Santacana.

72 morts a causa de la calor extrema al juny: què és un cop de calor i com prevenir-lo?

Quina població és més susceptible de deshidratar-se?

Tot i que Obón-Santacana assegura que la majoria de gent som capaços de detectar una deshidratació, recorda que hi ha certs col·lectius que són menys sensibles a detectar-ne la simptomatologia. Assenyala la gent gran, que sovint té dificultats per a percebre la set o interpretar-la correctament, i els infants, sobretot els més petits.  

Però, quina població és més propensa a deshidratar-se? Principalment, les persones grans, les embarassades, els nadons, els infants i aquells que tinguin patologies cròniques. Obón-Santacana diu que també cal tenir en compte les persones que treballen a l’exterior i que estan exposades a altes temperatures, i els esportistes; perquè en ambdós casos, com que hi ha molta més sudoració, caldrà prendre molta més aigua per a compensar-ho. 

Què podem fer per evitar de deshidratar-nos?

Obón-Santacana ho té clar: la millor manera d’evitar de deshidratar-nos és tenir aigua a mà sempre per tal de recordar-nos de beure’n regularment, tot i que no tinguem set. Segons les recomanacions nutricionals europees, es recomana de beure entre 1,5 litres d’aigua i 2 el dia. Aquesta quantitat pot variar segons les característiques físiques de cada persona i el seu nivell d’activitat física, però una recomanació comuna és beure vuit gots d’aigua el dia, que equivalen a uns dos litres. 

Una altra manera de mantenir-nos amb uns nivells òptims de líquid al cos seria incorporar aliments amb un alt contingut d’aigua a la dieta (més d’un 90%), per exemple, les maduixes, el meló, la síndria o l’enciam. En general, la fruita i la verdura de temporada d’estiu solen tenir un percentatge d’aigua elevat: “La natura és sàvia!”, celebra Obón-Santacana. A més, també podem optar per les sopes fredes, el gaspatxo o els batuts naturals, ideals per a mantenir-nos hidratats i alhora obtenir energia i nutrients suplementaris. 

Tres morts laborals en una setmana amb temperatures extremes: haurien de canviar, els protocols per la calor?

Quins aliments contribueixen a la deshidratació? 

D’una banda, cal evitar els diürètics, perquè incrementen l’eliminació de líquids. Tot i que poden ser útils en casos concrets, poden afavorir la deshidratació si no es compensa adequadament la pèrdua d’aigua.

D’una altra banda, cal reduir els aliments amb alt contingut en sodi, proteïnes o sucres, ja que augmenten la càrrega de soluts en l’organisme i, en conseqüència, propicien la necessitat d’aigua per mantenir l’equilibri intern. Això inclou productes ultraprocessats, snacks salats o carns molt salades, entre més. 

Finalment, Obón-Santacana recorda que l’alcohol també és deshidratant, atès que estimula l’eliminació de líquids. Per tant, cal moderar-ne el consum, especialment en dies calorosos.

Quant al cafè, tot i que la cafeïna és un diürètic conegut, el seu efecte deshidratant no és significatiu en consums moderats. “En persones sanes que prenen entre una tassa i tres el dia, no s’ha observat cap impacte rellevant en la hidratació”, assegura Obón-Santacana. Així, prendre el cafè fred, amb gel o acompanyat d’un got d’aigua poden ser bones opcions refrescants. 

Permarèxia: quan menjar sa esdevé una obsessió

Set o gana? Per què el cervell confon els senyals? 

Una deshidratació lleu ens pot fer creure que tenim gana, malgrat que en realitat allò que necessitem és aigua. “El cos pot interpretar de manera similar la necessitat de menjar i la necessitat de beure”, explica Obón-Santacana. 

I per què passa, això? La confusió s’origina al cervell, concretament, a l’hipotàlem. Aquesta part del sistema nerviós envia senyals que activen centres de recompensa del cervell, com el nucli accumbens, que genera respostes motivacionals (com ara, buscar menjar o beure aigua). Aquest mecanisme pot fer que, de vegades, interpretem erròniament la set com si fos gana, perquè les dues sensacions comparteixen vies similars de processament. 

És a dir, s’activen els mateixos grups de neurones en cas de tenir gana i de tenir set, ja sigui com a fase d’anticipació (cerca de menjar o aigua) o com a fase de consum. Per tant, les neurones no processen exactament què necessitem, sinó en quina quantitat ho desitgem. 

Per tot plegat, Obón-Santacana subratlla la importància d’aprendre a distingir una necessitat de l’altra, i d’acostumar-nos a beure aigua abans de menjar si no estem segurs si tenim set o gana.

Com mantenir un aire pur dins de casa? 5 claus per a un habitatge sa

La realitat és una cosa extraordinàriament tossuda –cabuda, que diem els valencians. Passa que els polítics fan les seues maniobres, que els enginyers socials redacten els seus informes, que els funcionaris omplen els seus expedients de segells i signatures i, tanmateix, la realitat continua el seu camí amb una persistència que fa pensar en l’aigua, que, per més que la vulgues moure, sempre acaba trobant la manera de baixar cap a mar.

Dissabte, milers de joves cridaven independència al Canet Rock. Un espectacle impressionant: tenies tota aquella gent, molts dels quals eren infants el 2017 –sense capacitat, encara, d’entendre què va ser el Primer d’Octubre– que cridaven i cridaven amb una convicció i desimboltura que anava més enllà de la proposta dels organitzadors i que feia pensar i somriure.

Mentrestant, la mateixa nit, uns quants quilòmetres més amunt, tot de gent plantava cara als intents de censura a l’havanera “El meu avi”. Va ser una reacció magnífica, si ho pensem bé, una imposició manifesta de la voluntat popular. Perquè, al capdavall, després la polèmica, el resultat és que el desficaci polític i les ganes d’originar un conflicte allà on no hi era, no van poder estroncar la continuïtat –la tradició, digueu-ne com vulgueu– d’un poble.

I, per si encara semblàs poc, mireu què passava dissabte mateix a Vic. La ciutat –una ciutat que vincula molt la seua història al bisbat–, de sobte, desafia el bisbe i li fa retirar la invitació al molt reaccionari president de la Conferència Episcopal Espanyola. Vic, que sempre ha estat una ciutat senyorial, amb les seues tradicions i costums, amb la seua manera de fer, tot d’una es rebel·la. I no és pas que hagen canviat els veïns, és que la ciutat ha dit prou a tanta provocació –sobretot perquè venia justament després de la invitació de l’abadia de Montserrat als monarques espanyols.

I encara hi ha un cas aparentment més sorprenent, de poques hores abans: la Diputació d’Alacant, controlada pel Partit Popular, va votar contra el mateix Partit Popular que controla l’ajuntament de la ciutat en l’intent de castellanitzar-la i passar-la a l’àrea oficialment considerada de predomini de la llengua castellana en la Llei d’Ús i Ensenyament. El PP donà els vots a una moció de Compromís. Això ja és d’antologia i em fa l’efecte que se n’ha parlat massa poc.

Els mateixos que haurien de defensar la política del seu partit, s’hi rebel·len en contra quan aquesta afecta fonamentalment la seua terra. És com si, de colp i volta, la realitat del país es manifestàs amb més força que les consignes i respongués ben segurament a la pressió popular –a la pressió popular dels votants del PP mateix–, que no pot entendre que algú vulga capgirar amb un tomb tan gros i agressiu la història de segles. Dimecres vam presentar a València el llibre d’Esperança Camps Els morts de Mazón, i un lector, vingut precisament d’Alacant, m’ho comentava, exultant: “Hem aconseguit que hi haja coses que ja no les puguen fer, perquè van contra la lògica i perquè la gent ja no les entén, de tan extremistes com són.” I repetia, insistentment, que això era un triomf a reivindicar i que no proclamem prou. I tenia raó.

Perquè tots aquests episodis –i alguns altres, com això que va passar ahir mateix en la ballada de festa major de Terrassa o al castell de Calonge contra un concert musical que havia de fer una unitat de l’exèrcit espanyol– són demostracions que, per sota de l’aparent normalitat que diuen que viu el país –en què “normalitat” vol dir, per comparació amb el 2017, conformisme i docilitat–, batega una energia que potser no troba la via per a articular-se políticament, però que es manifesta de la manera més natural del món. La nació, la nostra, fins i tot en els moments més complicats, és com aquelles plantes que creixen enmig de l’asfalt: no les ha plantades ningú, no les rega ningú, no en té cura com caldria ningú, però hi són, persistents, tossudes com la vida.

La raó popular té aquesta característica extraordinària: és pràcticament indestructible quan arrela en la vida quotidiana de la gent –allò que em deia el lector d’Alacant. I per això pot passar per damunt de tot: dictadures, democràcies, guerres, conflictes, crisis econòmiques, modes passatgeres… Perquè, si és ben implantada en el teixit social, continua.

Aquests joves del Canet Rock, la gent de les havaneres, els veïns de Vic fins i tot aquests diputats d’Alacant que voten contra el seu partit no fan, en definitiva, sinó expressar aquesta força. Perquè són així, de fet, i perquè la seua manera de ser no pot encaixar amb el motlle que ens volen imposar de fora estant. I això, si puc manifestar-ho així, és la cosa més esperançadora que pot passar.

 

PS1. Parlant del llibre d’Esperança Camps, el segon de la col·lecció de llibres de VilaWeb, aquesta setmana el presentarem a Barcelona, després de les presentacions de la setmana passada a València i a Paiporta. Serà dijous a l’Ateneu Barcelonès a les 19.00, amb la presència de Rosa Álvarez, presidenta de l’associació Víctimes Mortals Dana 29-O, a més de Dolores Ruiz i Núria Aracil. Serà el primer gran acte en què participaran les víctimes de la gota freda a Barcelona i, per tant, un moment especial per a donar-los l’escalf que tant necessiten. Si voleu assistir-hi n’hi ha prou que envieu un correu a suport@vilaweb.cat. I si voleu comprar el llibre, el trobareu a les principals llibreries i a la Botiga de VilaWeb.

PS2. Us he de recomanar avui, de totes passades, l’article que ahir va publicar Mercè Ibarz en aquest diari sobre el cas Sixena i les declaracions de l’assessor de museus de la Generalitat de Catalunya, Manuel Borja-Villel. Com ha escrit a Twitter Albert Velasco “Quin tacó de la Mercè Ibarz al Manuel Borja-Villel. Cleques amb la ma plana, una darrere de l’altra”: “Sixena versió Borja-Villel”.

PS3. I, continuant amb el tema de Sixena, és important de reconstruir la trajectòria de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol, que va fotografiar les pintures i en va salvar allò que en quedava. D’això en parla en aquest article Montserrat Serra, que ha conversat amb l’historiador de l’art Francesc Fontbona, un home que va conèixer bé Gudiol i que és president del patronat de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, fundada per Gudiol mateix.

PS4. Una altra opinió a remarcar avui és la d’Assumpció Maresma, amb un títol que ja ho diu tot: “Em peta el cap amb això de la defensa de Salellas a Cerdán”.

PS5. VilaWeb és el diari dels Països Catalans, autocentrat en la pròpia nació sense deixar de ser obert al món. Com ho són els grans diaris nacionals, en qualsevol país. Reforçar VilaWeb és fer-se’n subscriptor. Vosaltres trieu si voleu tenir una alternativa com aquesta o si no ens mereixem ser un país normal. Apunteu-vos-hi ací.

En la història recent de les pintures murals de Sixena i la seva preservació, hi ha un personatge que és clau i, sense ell, aquestes pintures avui ja no existirien ni es trobarien documentades gràficament com ho estan, ni es conservarien al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC). Es tracta de l’arquitecte i historiador de l’art Josep Gudiol i Ricart (Vic, 1904 – Barcelona, 1985). Ell i el seu equip van documentar fotogràficament les pintures de la sala capitular del monestir de Sixena tres mesos abans de l’alçament militar del 1936. És gràcies a aquest treball de documentació que podem saber com eren les pintures murals, tot i que són fotografies en blanc i negre i no recullen els colors dels murals. Però, sobretot, és important la segona campanya que va fer en plena guerra, pocs mesos més tard, després que fossin cremades, quan va arrencar allò que quedava de les pintures murals de la sala capitular amb la tècnica del strappo. També fou ell qui va custodiar les pintures arrencades, que va guardar a la Casa Amatller (d’ençà del 1942, Institut Amatller d’Art Hispànic), i, més tard, va redibuixar les parts cremades irrecuperables, per poder entendre les escenes pictòriques.

Per conèixer la trajectòria i el llegat de Josep Gudiol i Ricart, hem parlat amb l’historiador de l’art Francesc Fontbona, avui president del patronat de la Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic, de la qual Gudiol va ser l’ideòleg i fundador, amb la complicitat i finançament de la família Amatller, propietària de la fàbrica de xocolates del mateix nom. En aquesta institució privada situada al passeig de Gràcia de Barcelona, a l’edifici construït per Puig i Cadafalch a l’illa de la discòrdia, es conserva l’arxiu fotogràfic més complet d’art hispànic que existeix. I és en aquest arxiu que trobem les fotografies que Gudiol i el seu equip van fer de Sixena, abans i després de l’incendi. Durant el reportatge, us n’oferim una selecció.

L’historiador de l’art Francesc Fontbona, president del patronat de la Fundació Institut Amatller d’Arts Hispàniques.

Josep Gudiol i Ricart va néixer i créixer a Vic (Osona) i es va formar a l’empara del seu oncle, mossèn Guidol i Cunill, que va ser durant anys el responsable del Museu Episcopal de Vic i va formar part de la missió arqueològica del 1907 al Pirineu, on es van descobrir les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll. Tal com explica Francesc Fontbona, el fet que ambdós personatges compartissin nom i primer cognom ha generat sovint confusió entre els historiadors de l’art, que els han confós i fins i tot en alguna ocasió els han considerat una sola persona. I també comenta Fontbona: “Vic havia tingut una gran tradició d’estudis de tot ordre. I el Museu Episcopal de la ciutat és un museu importantíssim, sobretot gràcies a mossèn Gudiol i Cunill, i també abans, des de la segona meitat del segle XIX.”

I tot i que Josep Gudiol i Ricart va créixer en un ambient que va afavorir el seu interès per la història de l’art i el patrimoni medieval, no va ser pas un home que es va quedar encaixonat dins la societat vigatana. Tot i el vincle que va tenir tota la vida amb Vic, Gudiol i Ricart es va instal·lar a Barcelona, va estudiar la carrera d’arquitectura i després se’n va anar als Estats Units a ampliar estudis. Alla va entrar en contacte amb la Frick Library de Nova York, creada el 1920 per Helen Clay Frick, filla de l’empresari i mecenes Henry Clay Frick, que va museïtzar i posar a l’abast del públic la seva impressionant col·lecció d’art, que avui es coneix com a Frick Collection. Aquesta institució va influir en Josep Gudiol, fins al punt que la va prendre com a exemple a l’hora de crear l’Institut Amatller d’Art Hispànic, ja a la postguerra, amb el mecenatge de Teresa Amatller, filla de l’empresari de les xocolates, Antoni Amatller.

Josep Gudiol i Ricart, amb Santiago Rusiñol i Joan Estelrich.

Salvaguardar el patrimoni, un compromís institucional

En aquest país, ja d’abans del segle XX, la consciència de la necessitat de preservar el patrimoni ha fet possible que avui el MNAC tingui la col·lecció de pintura mural romànica més important del món. Preservar el patrimoni vol dir donar valor a l’obra d’art, mantenir-ne la identitat, poder resseguir-ne la història… Un dels fets que el litigi de les pintures murals del monestir de Sixena que es viu actualment ens ensenya és que hi va haver unes institucions (l’Institut d’Estudis Catalans, la Mancomunitat de Catalunya, el govern català de la república) que van donar suport i impulsar tota una política de salvaguarda del patrimoni cultural, i uns arquitectes i restauradors catalans de final del segle XIX i començament del XX, amb noms com Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, mossèn Gudiol, Joaquim Folch i Torres, Josep Pijoan, l’arquitecte Josep Goday, el fotògraf Adolf Mas i el mateix Josep Gudiol i Ricart, que ho van fer possible amb professionalitat i el compromís amb l’art i la cultura.

El 1907, amb la missió arqueològica al Pirineu impulsada per Puig i Cadafalch, on es van descobrir i documentar les pintures de Sant Climent i Santa Maria de Taüll i el conjunt escultòric del davallament d’Erill la Vall, entre més, va marcar una fita història en la documentació patrimonial artística. Amb tot, la gran operació de salvaguarda de les pintures murals romàniques no es va fer fins uns anys després. Un fet inesperat va fer canviar la política de la Mancomunitat de mantenir les pintures murals en el seu lloc d’origen. I és que el 1919 es van arrencar i vendre les pintures murals de Santa Maria de Mur (Pallars Jussà) i van acabar a Boston, venudes pel col·leccionista Lluís Plandiura. En aquella acció, es va fer servir per primera vegada la tècnica de l’strappo a Catalunya. Ho van fer tres tècnics italians: Franco Steffanoni, Arturo Dalmati i Arturo Cividini. Van ser ells qui, després, per encàrrec de la Junta de Museus de la Mancomunitat de Catalunya, entre el 1919 i el 1923, van participar en noves campanyes per a evitar la fugida del patrimoni i van arrencar les pintures murals de Taüll, Ginestarre, Esterri de Cardós, Estaon, Santa Maria d’Àneu, Pedret i de Sant Miquel d’Engolasters, a Andorra.

Explica Francesc Fontbona: “En aquest context de preservació del patrimoni, Domènech i Montaner va ser segurament el primer que va tenir interès a documentar la pintura mural romànica. Ell va fer, pel seu compte, tota una sèrie de campanyes i de fitxes documentant el romànic català. Domènech va ser professor d’un alumne brillant, Josep Puig i Cadafalch. Al principi van col·laborar plegats, però, després, raons de caràcter polític (Puig, de la Lliga, i Domènech, tot i fundador de la Lliga, després se’n va anar distanciant i va fundar Esquerra Catalana, un partit antimonàrquic) els van separar i van anar cultivant una enemistat profunda. Sembla que Domènech acusava Puig d’haver-se aprofitat del camí que havia obert ell en el món de l’estudi del romànic. La qüestió és que qui va acabar traient rendiment, fins i tot internacional, de l’estudi del romànic català va ser Puig i Cadafalch, i no solament en l’àmbit de l’arquitectura, fins a ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat de la Sorbona de París. Amb tot, aquesta enemistat a Gudiol li va arribar de resquitllada, per una qüestió d’edat, molt més jove que els altres dos arquitectes.”

Gudiol i les pintures murals de Sixena

A começament de la dècada del 1930, de retorn dels Estats Units, Gudiol va obrir amb un soci una galeria d’art de l’època que van anomenar la Sagristia (era un espai de compra-venda d’art, més antiquari que galeria), en un carrer que donava davant la catedral de Barcelona, avui desaparegut. El seu prestigi com a historiador de l’art i medievalista el va portar a crear un equip i fer unes quantes campanyes al Pirineu per a documentar les pintures murals. Tres mesos abans que esclatés la guerra del 1936-39, ell s’estava a Sixena fotografiant totes les pintures i documentant-les. És possible que aquesta campanya fos un encàrrec dels professors William Cook i Chandler R. Post, prestigiosos medievalistes americans, amics de Gudiol del seu pas pels Estats Units. Perquè, tal com explica Fontbona: “El dia que Franco dóna el cop d’estat, Cook i Post són en un hotel de Barcelona, o sigui que els pesca tot l’enrenou aquí.”

Els arcs i enteixinats de la sala capitular del monestir de Sixena abans de l’incendi, el 1936.

En aquella època, les pintures murals de la sala capitular de Sixena ja eren considerades una obra excepcional, per diverses raons: perquè són pintures que fan la transició cap a l’art bizantí, per l’autoria de pintors anglesos, perquè no és tan sols un conjunt de pintures litúrgiques sinó també vinculades a la casa reial catalano-aragonesa… Tenia sentit que se n’ocupés Gudiol, d’aquelles pintures, perquè aleshores formaven part del bisbat de Lleida.

“Després ell torna a Barcelona”, comenta Fontbona. “Hi ha l’alçament militar i esclata la guerra. El primer que fa Gudiol és posar-se a disposició del conseller de Cultura i forma part del Servei de Salvament del Patrimoni Artístic. Després se’n va a Vic. Aleshores era el conservador del Museu Episcopal de Vic. I després se’n va a Igualada, Anglesola, Cubells, Sant Joan de les Abadesses, Ripoll, Manresa, Cardona, Solsona, Puigcerdà, Mataró… Se’n va a molts llocs i va a Sixena per aquest motiu, però un cop allà també visita Barbastre, Alquèssar, Benavarri, Roda d’Isàvena (que és el que després va robar el famós Eric el Belga).”

En el text que Gudiol va escriure temps després, per defensar-se davant el tribunal de depuració franquista que l’acusava d’haver robat nombroses obres d’art de col·leccions privades i de l’església, l’arquitecte relatava amb detall com havia anat la campanya per a salvar el que quedava de les pintures murals de Sixena. Gudiol va ser absolt de les acusacions.

Entre més, explicava: “L’escultor [Apel·les] Fenosa ens va donar notícies concretes i ens va demanar que l’ajudéssim en les feines de salvament de l’art aragonès. El conseller de Cultura em va autoritzar la visita a l’Aragó i vaig marxar direcció Lleida acompanyat pel fotògraf Robert. A Lleida [l’artista] Lamolla es va unir a l’expedició. […] El famós monestir de Sixena, tomba reial de l’Aragó, era un munt de ruïnes cremades. Les portes del pati, obertes de bat a bat, descobrien la magnífica portalada romànica de l’església, amb els seus arcs ennegrits i les portes destrossades. El cor de l’església cremat i també els altars. […] Gairebé sense aturar-me a examinar totes les destrosses, vaig travessar corrent les ruïnes del vell claustre cap a la Sala Capitular del segle XIII. No em vaig poder aguantar les llàgrimes davant les cendres d’un dels millors monuments del món. El bellíssim enteixinat àrab que cobria la sala era una capa de cendra coberta per la runa del teulat esfondrat. Els arcs, abans brillants de policromia, eren una ruïna grisa i negra que es perfilava sobre el cel. El foc havia transformat les meravelloses composicions que pocs mesos abans semblaven acabades de fer, en unes figures monocromàtiques quasi invisibles. La major part havien desaparegut amb la caiguda de l’arrebossat deixant els carreus nus i ennegrits. Després del cop rebut en la visita de Santa Maria del Mar incendiada, aquesta ruïna de Sixena em va produir la impressió més gran dels gairebé tres anys de tragèdia.”

I, tot seguit„ relatava: “Vaig anar a parlar amb el comitè de Vilanova de Sixena, el qual ens va lliurar unes pintures gòtiques que havia recollit del monestir. Ens va assegurar que els autors de l’incendi eren gent desconeguda que estava de pas pel poble. Em van dir que estaven disposats a ajudar-me per salvar alguna cosa de les pintures de la Sala Capitular. Els vaig prometre que tornaria aviat disposat a fer tot el possible per evitar que el poc que quedava no es perdés definitivament. Els vaig enviar a recollir les arques gòtiques policromades que es van enviar a Lleida, juntament amb els retaules gòtics.”

I també assegurava Gudiol: “Aragó no va tenir ningú que cuidés el seu patrimoni artístic i lentament al llarg de tres anys es va anar destruint el que per casualitat havia quedat de l’allau incendiària i destructora dels primers dies.”

Gudiol va tornar a Barcelona i va aconseguir 4.000 pessetes de la Conselleria de Cultura. Tot seguit, viatjà a Sixena acompanyat de Robert i Llopart, que van executar l’arrancament del que quedava de les pintures. Explicava Gudiol: “Robert i Llopart executaren amb perícia i gran perfecció l’arrancament de les pintures de la Sala Capitular. Els van ajudar gent de Vilanova de Sixena. No vaig fer arrencar les pintures de l’absis major de l’església, perquè vaig creure que no estava en perill. Un any després, vaig tenir ocasió de visitar novament les ruïnes de Sixena, que havien estat convertides en quarter de cavalleria i les pintures de l’absis seguien intactes.”

Estat de la sala capitular l’agost de 1936 després de l’incendi.

Un arquitecte d’estil americà

El febrer del 1939, Gudiol se’n va anar a l’exili. Primer, a França, i tot seguit, als Estats Units, explica Fontbona. “Allí va continuar la seva vida acadèmica i d’historiador de l’art amb la relació amb l’historiador William Cook, sobretot, i també de Chandler R. Post.”

El 1941 va tornar a l’estat espanyol i va ser depurat. No va poder tornar a exercir d’arquitecte. El mateix any, amb el suport de Teresa Amatller, Gudiol fundà l’Institut Amatller d’Arts Hispàniques, un projecte somniat ja de jove a l’estil de la Frick Library de Nova York.

Gudiol havia transportat les pintures de Sixena a Barcelona i les havia guardades i protegides a la casa Amatller. Fou una vegada tornat de l’exili que va consolidar les pintures i va reconstruir els espais perduts a partir de les fotografies, marcant-hi clarament la diferència, però amb la voluntat de poder entendre el conjunt pictòric.

Quina personalitat tenia Josep Gudiol? Explica Fontbona: “Josep Gudiol tenia un aspecte i una manera de parlar i de moure’s d’arquitecte americà. Era un home que ara els cursis en dirien cosmopolita. Tot i que era un home baixet. Jo vaig entrar a col·laborar a l’Institut Amatller quan tenia quinze anys. Ell ja era adult i ja havia marxat als Estats Units i ja havia passat la guerra i havia estat depurat. Mostrava un cert escepticisme. Però a mi em tenia admirat, perquè, sense exagerar, no hi havia dia que no tingués algú que el venia a veure i, molt sovint, de l’estranger. O sigui, venien dels Estats Units, del Japó, de França, i d’Anglaterra i de tot Espanya. Li venien a consultar temes d’art hispànic. Recordo que en aquella època venien molt del Museu de Kansas City. I també recordo una època que venien del Museu de São Paulo.

Josep Gudiol i Ricart.

“Era un gran afeccionat a la fotografia. Tenia fotògrafs que treballaven amb ell, però ell anava sempre amb una màquina de fotografiar a sobre. I no era un home tibat, era molt accessible. Com a historiador de l’art, era de l’escola morelliana: Giovanni Morelli va ser un historiador de l’art italià del segle XIX. Per ell, la qüestió important era saber atribuir les obres, perquè moltes obres circulaven pel món com a anònimes, perquè molts artistes del passat no signaven. El mètode de Morelli el va desenvolupar després Bernard Berenson i consistia a fixar-se en certs detalls que un artista repetia, com la manera de pintar una orella o un ull.” Fontbona recorda Gudiol davant una taula pleníssima de fotografies d’obres d’algun artista i d’altres del mateix període sense autor conegut.

Com a historiador de l’art i director de l’Institut Amatller, va impulsar moltes publicacions d’art i guies. Segons Fontbona, la seva obra més important, publicada en època de maduresa, és el volum Pintura gòtica catalana, escrit juntament amb Santiago Alcolea Blanch i publicat per Polígrafa.

Home inquiet, a mitjan dècada dels quaranta es va encarregar de les Galeries Laietanes i va salvar les pintures que Xavier Nogués havia pintat al soterrani de l’edifici, espai que s’havia anomenat el celler de les Galeries Laietanes. Aquestes pintures també les va arrencar amb la tècnica de l’strappo i avui es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. A començament de la dècada dels anys cinquanta, Gudiol va impulsar els Salons d’Octubre a les Laietanes, plataforma on van començar a mostrar-se i despuntar les segones avantguardes, el grup Dau al Set i, en especial, Antoni Tàpies.

L’Arxiu Fotogràfic de l’Institut Amatller

Francesc Fontbona és, actualment, el president del patronat de la Fundació Institut Ametller d’Art Hispànic, que continua essent una entitat privada i conserva una desena d’arxius de diferents fotògrafs especialitzats en art, que contenen uns 600.000 negatius. Els més importants són l’arxiu de Gudiol, amb 400.000 negatius i l’arxiu Mas, del fotògraf Adolf Mas (1860-1936), amb 300.000 negatius, que la família Ametller va adquirir a suggeriment de Josep Gudiol. Uns altres arxius importants que conserva l’Institut Amatller són l’arxiu Robert, del fotògraf Antoni Robert Caballé, i l’arxiu Gasull, del fotògraf Martí Gasull. A la mort de Josep Gudiol, el 1985, l’entitat la va passar a dirigir Santiago Alcolea Blanch, fins l’any passat, que es va morir. Actualment, l’Institut Amatller el dirigeix l’historiador de l’art Marc Sureda (Girona, 1976), que fins l’any passat era el conservador del Museu Episcopal de Vic.

Francesc Fontbona, a l’arxiu fotogràfic de l’Institut Amatller.

 

Façana de la casa Amatller, a l’illa de la discòrdia del passeig de Gràcia, obra de Puig i Cadafalch, seu de la Fundació Institut Ametller d’Arts Hispàniques.

The Washington Post · Mary Ilyushina

Les relacions entre Rússia i l’Azerbaitjan, una ex-república soviètica rica en petroli, han empitjorat dràsticament després de la mort en custòdia policíaca a Rússia de dos homes d’ètnia azerbaitjanesa. La crisi podria augurar un punt d’inflexió diplomàtic en una regió que, històricament, Moscou ha considerat la seva àrea d’influència més immediata.

Durant dècades, l’aliança estreta entre tots dos països ha estat un dels grans pilars geopolítics de la delicada regió del Caucas sud. Però ara, amb Rússia absorta en la guerra d’Ucraïna, l’Azerbaitjan ha esdevingut molt més assertiu a l’hora de projectar influència a la regió i desafiar-hi el domini de Moscou, tot estrenyent vincles amb Turquia i Israel d’esquena del Kremlin.

La crisi de relacions començà després de la detenció per part de les forces de seguretat russa, dilluns de la setmana passada, d’una cinquantena de persones d’ètnia azerbaitjanesa en una batuda a Ekaterinburg, al centre-oest de Rússia. Les detencions s’emmarquen en una investigació més àmplia sobre un seguit d’assassinats per encàrrec a la ciutat que es remunten dècades enrere.

Dos homes d’ètnia azerbaitjanesa detinguts en la batuda –els germans Ziyaddin Safarov, de cinquanta-cinc anys, i Huseyn Safarov, de seixanta–moriren poc després en custòdia policíaca. Quan els cadàvers van ser traslladats a la capital de l’Azerbaitjan, Bakú, les autòpsies van revelar que els homes havien estat apallissats fins a la mort, segons que informaren les autoritats locals. Els cadàvers presentaven costelles trencades, lesions internes i grans pèrdues de sang.

“S’ha obert una investigació criminal […] sobre la tortura i l’assassinat brutal de ciutadans azerbaitjanesos i persones d’origen azerbaitjanès a la Federació Russa”, anuncià dimarts la fiscalia general de l’Azerbaitjan en un comunicat.

Els investigadors russos, per la seva banda, diuen que un dels germans va morir d’una fallida cardíaca durant la batuda, i que la causa de la mort de l’altre continua sota investigació.

Bakú no trigà a prendre represàlies. El Ministeri de Cultura cancel·là tots els esdeveniments relacionats amb institucions russes i condemnà els “assassinats selectius i extrajudicials” dels germans, que atribuí als prejudicis ètnics. El parlament de l’Azerbaitjan cancel·là una reunió bilateral prevista amb les autoritats russes a Moscou, i Bakú cancel·là unilateralment la visita al país, ja programada, d’un diputat rus.

La setmana passada, la policia azerbaitjanesa féu una batuda a la redacció de Bakú de Sputnik Azerbaitjan, la filial local de l’agència de notícies estatal russa. El Ministeri d’Afers Estrangers de l’Azerbaitjan acusà el mitjà d’haver vulnerat les lleis de finançament dels mitjans del país i va confirmar que s’havien fet unes quantes detencions durant la batuda.

Entre els detinguts hi ha el director, Igor Kartavij, i el redactor cap, Ievgueni Belousov, que han estat acusats de conspiració per a cometre frau i podrien enfrontar-se a penes de dotze anys de presó. El Ministeri d’Afers Estrangers rus convocà l’ambaixador de l’Azerbaitjan per protestar contra les “accions hostils” de Bakú i la “detenció il·legal de periodistes russos”.

L’endemà de la batuda a la redacció de Sputnik, un tribunal de Bakú ordenà la detenció de vuit russos, la major part dels quals eren informàtics, sota l’acusació d’haver comès delictes cibernètics i d’haver entrat de contraban al país drogues provinents de l’Iran. Els acusats aparegueren davant del tribunal amb indicis evidents d’haver estat víctimes de violència en custòdia policíaca: un d’ells tenia taques de sang seca a la cara i els altres presentaven hematomes i contusions visibles.

Les relacions entre tots dos països començaren a empitjorar el desembre passat, després de l’accident d’un avió azerbaitjanès que es creu que s’estavellà després d’haver-hi impactat un míssil rus. El vol 8243 d’Azerbaijan Airlines sortí de Bakú amb seixanta-set persones a bord amb destinació a Grozni, capital de la república russa de Txetxènia. Després de ser desviat, l’avió s’estavellà al Casaquistan i va causar la mort de trenta-vuit passatgers.

Malgrat les negatives inicials de Rússia, les proves que un míssil terra-aire rus havia impactat contra la nau no trigaren a acumular-se.

El president de l’Azerbaitjan, Ilham Alíev, exigí a Rússia que es responsabilitzés per l’accident i indemnitzés l’estat azerbaitjanès i les famílies de les víctimes. El president rus, Vladímir Putin, demanà disculpes per “l’incident tràgic” en l’espai aeri rus, però ni ell ni el seu govern no assumiren cap responsabilitat per l’accident, cosa que originà encara més tensions amb Bakú.

Pocs mesos abans de l’accident, les relacions entre tots dos països semblaven bones: Putin, de fet, fins i tot havia arribat a abraçar-se amb Alíev en una visita d’estat a l’Azerbaitjan.

Enguany, Alíev plantà Putin i es negà a assistir a la desfilada del Dia de la Victòria de Rússia, al maig, un esdeveniment a què els dirigents de les ex-repúbliques soviètiques solen acudir en massa. Setmanes més tard, el ministre d’Afers Estrangers d’Ucraïna, Andrii Sibiha, visità l’Azerbaitjan i va evidenciar la millora de les relacions diplomàtiques entre Bakú i Kíiv.

“El conflicte amb l’Azerbaitjan ha agreujat considerablement la pèrdua d’influència de Rússia en l’espai postsoviètic […] una conseqüència directa de la guerra d’Ucraïna, que, naturalment, tindrà greus conseqüències a llarg termini: evidentment, no favorables als interessos de Rússia”, explica Tatiana Stanòvaia, analista russa del Carnegie Russian Eurasia Center. I afegeix: “Però avui dia, el Kremlin no vol ni pensar en això, i no disposa de prou recursos per a abordar múltiples fronts alhora.”

El president ucraïnès, Volodímir Zelenski, trucà a Alíev la setmana passada per oferir-li el seu condol per les dues morts a Ekaterinburg. El Kremlin criticà la trucada, que titllà “d’intent de desequilibrar les relacions entre Rússia i l’Azerbaitjan i causar tensions”.

“Kíiv farà tot allò que pugui per posar més llenya al foc, per provocar Bakú a prendre mesures dràstiques i irracionals”, digué dimecres proppassat el portaveu del Kremlin, Dmitri Peskov.

Les repercussions diplomàtiques del cas han accelerat una reestructuració més àmplia de les aliances geopolítiques i han posat en relleu la pèrdua de la influència de Moscou en una regió que, en el seu moment, arribà a dominar amb mà de ferro.

Aquests darrers anys, l’Azerbaitjan –embravit per la seva aclaparadora victòria sobre la seva arxirrival Armènia, l’any 2023, pel control de l’Alt Karabakh– ha anat estrenyent els vincles amb Turquia, que proveí Bakú amb equipament militar avançat que fou clau per a la victòria del país al territori.

Armènia provà d’aconseguir el suport de Rússia durant el conflicte, però el Kremlin, centrat en la invasió d’Ucraïna, se’n desentengué. El govern armeni acusà Rússia d’haver abandonat els seus compromisos de seguretat amb el país, i suspengué la participació d’Armènia en l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, encapçalada per Rússia.

Aquests darrers anys, l’Azerbaitjan també ha reforçat llaços amb Israel, tot aprofitant la seva posició com a país secular de majoria musulmana que fa frontera amb Rússia i l’Iran, enemic acèrrim d’Israel. L’Azerbaitjan exporta una part significativa del seu petroli a Israel, que al seu torn és un proveïdor clau d’armament avançat per a Bakú. Les relacions entre Israel i l’Azerbaitjan s’ha anat aprofundint aquests darrers anys, en paral·lel a l’empitjorament de les relacions entre l’estat jueu i Rússia.

“És clar que abans de la victòria [contra Armènia] i sense el suport d’Erdogan [el president turc] Alíev no s’hauria atrevit a fer una cosa així. Jo ho veig com una plantada en tota regla al ‘món rus’”, afirma Vladímir Pastukhov, expert polític independent rus, que afegeix que la guerra d’Ucraïna ha obligat Rússia “a deixar al descobert els seus flancs a l’est i el sud, cosa que l’ha exposada a revessos estratègics que no faran sinó multiplicar-se aquests anys vinents”.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Montse Albets (Mataró, 1977) és la guanyadora del premi Llibreter 2025 per Només terra, només pluja, només fang (Periscopi), una novel·la que parla de les pèrdues, del dol, de solitud i dels llocs on tornem després de vivències doloroses. És la seva primera novel·la, però el treball minuciós que fa de la llengua, la solidesa estructural, el joc entre simbologia i realitat i la contenció del relat fan que sembli una novel·la d’una autora consolidada. No és tan estrany el domini d’Albets de l’escriptura: ha treballat de llibretera, és una gran lectora i, a més, també ha treballat d’assessora editorial. Coneix la professió de pam a pam. Així i tot, diu que, tot i tenir molts recursos, també ha necessitat una mirada externa que l’ajudés a anar traçant la història de la Maria, una mare que decideix de tornar a la casa familiar després d’una pèrdua molt dolorosa: la d’un fill. Aquest retorn al passat l’obligarà a recordar d’on ve i quines són les seves arrels.

Entrevistem Albets per saber com ha estat el procés d’escriptura de la seva primera novel·la, que ara mateix es tradueix al castellà per publicar-se a la tardor.

—Per què heu decidit de parlar del dol a partir de la mort d’un fill?
—No va ser una decisió premeditada. El que m’interessava, més que el dol, era com ens relacionem les persones amb els morts, tant a escala espiritual o psicològica com físicament, amb el cos. Pensant en l’escena inicial, em va sorgir la idea que fos un fill, perquè és un dol especial i perquè em permetia parlar de maternitat, un altre dels temes de la novel·la.

—La mort neonatal és molt silenciada, encara.
—Sí, potser ara se’n comença a parlar més, però és un dolor de què es parla poc perquè és associat a la dona i, com tots els dolors de les dones, queda amagat.

—Un home escriuria diferent sobre la pèrdua d’un fill?
—Evidentment. Un home o una mare que no hagi gestat el fill, o una mare que no hagi donat el pit. És evident que no escrivim des de la mateixa experiència, igual que el lector llegeix des de la seva vivència. Això no vol dir que sigui menys vàlida, simplement és una visió diferent. En el llibre té molta importància el cos i com la Maria viu la pèrdua a través del seu. Per tant, la persona que ha gestat un fill té unes vivències que la que no l’ha gestat no té. És una cosa tan simple com això.

—Per tant, no té tant a veure amb el fet que el relat acabi essent més real o menys?
—És difícil de dir… Cada escriptor hi entra des de diferents camins, no sé si és més real o menys. Al final és una ficció. A vegades tendim a voler teoritzar a partir d’una ficció, i moltes vegades –almenys en el meu cas–, escrivim perquè volem explicar certes coses i donar un missatge concret. A partir d’un punt de partida inicial, em qüestiono el que faig i la ficció em va portant. Podria haver-me portat a uns altres llocs i segurament serien igual de vàlids, però no m’agrada pensar que dono una resposta o que teoritzo a partir d’una història de ficció.

—Al llibre hi apareix aquesta frase: “Després de certes coses, s’ha de tornar a casa.” Ho creieu?
—No crec que després de certes coses hagis de buscar el refugi, però és veritat que el personatge de la Maria està molt sol, no té cap mena de xarxa, no té amics, no té família, i per això torna a l’única cosa que té, que és la casa familiar. Per a mi, la casa és el símbol del passat. El que m’interessava era pensar que de vegades no tenim res més que tot allò que hem viscut. Tot el passat que portem darrere no el triem, pot ser molt agradable o horrorós, però al capdavall, és on podem tornar.

—És una frase extreta del poema “La casa, ara sí”, de Vicent Andrés Estellés. Un poema en què també es parla de la pèrdua d’un fill, d’una casa buida, del silenci.
—Va ser una descoberta, perquè sí que havia llegit Estellés, però no tot. A mitja escriptura vaig recuperar aquest poema i em va semblar molt interessant, perquè Estellés dóna a la casa una simbologia de lloc on s’ha de tornar després d’un fet dolorós, en el sentit que després de certes coses has de tornar a fer vida normal, tornar a la rutina i enfrontar-te a aquells espais i aquelles parets on havies estat feliç, en aquest cas, amb el fill. Com diu el poema és un dol vertebrat, i la casa m’encaixava molt com a refugi, però també com a taüt, perquè és on es tanca la Maria amb el seu fill i amb tot aquest dolor.

—“Ball del vetlatori”, de Maria Arnal i Marcel Bagés, us ha acompanyat en l’escriptura d’aquesta novel·la. Sempre escriviu amb música? Amb què us ajuda?
—No sempre era la mateixa cançó, però sí que va ser molt Maria Arnal i Marcel Bagés. El llibre ha estat pràcticament tot escrit amb la seva música. M’ajudava a connectar amb el to, amb la història… De fet, hi ha una escena final en què a les notes explico que, per mi, la cançó que sona és aquesta de “Ball del vetlatori”.

—Per què vau decidir de posar la referència de la cançó a les notes i no directament en la novel·la?
—Perquè no em quadra trobar referències explícites dins una novel·la. Bé, sempre depèn de la mena de novel·la, evidentment, però com que aquesta tampoc és ambientada en cap lloc concret, intentava fer una novel·la que tingués una lectura més simbòlica que no pas realista.

—Heu treballat de llibretera, de correctora, d’assessora editorial… Qualsevol diria que escriure un llibre us devia ser fàcil!
—No! [Riu.] Tot el que fas ajuda: les lectures, les feines… A mi això m’ha ajudat i m’ha donat recursos, però no hi ha una fórmula. Si la tinguéssim, totes les novel·les serien iguals i totes tindrien el mateix èxit! La mirada externa sempre es necessita.

—Escriure un llibre era una espina que teníeu clavada per a completar tots els papers de l’auca?
—Sempre havia pensat de fer-ho, però amb resistència, perquè em frenava l’exposició pública, em feia mandra. Sempre he escrit, és una necessitat. Quan escric m’ho passo molt bé. Quan fa molt temps que no puc parar a escriure, m’adono que estic de mal humor. És una activitat essencial.

—De fet, quan vau començar a escriure Només terra, només pluja, només fang no pensàveu de publicar-la…
—Per tot això que et deia. És que no pensava ni que fos capaç d’acabar-la, perquè és tanta dedicació! El que passa és que un cop hi ets, necessites acabar-la.

—Escriviu sense necessitat de publicar, doncs?
—Sí, no és la meva intenció. De vegades hi ha molta gent que escriu amb aquesta intenció, però no tothom que escriu acaba publicant ni hauria d’acabar-ho fent necessàriament.

—Per què?
—Perquè si l’escriptura neix de la necessitat, no hauries de poder tenir aquest objectiu tan clar. I jo no el tenia. Té més a veure amb l’actitud de veure on em durà, i suposo que em va estirar prou l’escriptura per a acabar la novel·la. Un cop acabada, vaig presentar-la a una editorial.

—A Periscopi. Per què vau triar-la?
—Perquè, a part que és una editorial que m’agrada molt i n’he llegit molts llibres, pensava que el meu text encaixava amb el seu catàleg.

—Com hem dit, heu treballat en pràcticament tots els àmbits del sector editorial. Com el valoreu, actualment, el sector?
—No sé si m’atreveixo a respondre, perquè ja fa temps que no hi estic posada. Des de fora, veient tots els moviments, veus que cada vegada els grans grups són més grans, cada vegada tenen més presència i cada vegada hi ha més pressió. Això, evidentment, es veu quan vas a les llibreries, quan parles amb els llibreters… A més, també hi ha una arribada en massa de novetats en què els llibres pràcticament no tenen temps de tenir vida a les llibreries, no es poden assumir. I com a lectors ens passa igual: no sabem què triar, els periodistes no sabeu què destacar… És un moment desbocat, un moment de crisi.

—Sobretot és un moment contradictori: es publiquen molts llibres, però se’n venen molt pocs.
—És una roda sense sentit. En el cas de Catalunya, a més, és un mercat molt petit, perquè els escriptors que escrivim en català tenim un mercat petit i és difícil de fer-t’hi un lloc. Va molt de pressa, no hi ha temps per a pair res… És una bogeria.

—Si us proposessin de traduir el llibre al castellà…
—Ja es fa. Sortirà a la tardor. Crec que la gent que té l’opció de llegir en una llengua original difícilment triarà la traducció al castellà. No crec que la traducció al castellà tingui gaire presència de vendes a Catalunya. Són dos lectors molt diferents. El lector que llegeix en català, llegeix en català, també les traduccions. I, sobretot, llegeix en català si hi ha un original en català. I el llibreter igual: sempre buscarà l’original.

—Us ho demanava sobretot perquè en la novel·la es nota molt el treball minuciós que heu fet amb la llengua.
—Per mi, publicar un llibre en català és una responsabilitat, perquè penso que si es fa, s’ha de fer bé. Això no vol dir que jo consideri que aquest llibre està més bé que cap altre, però sí que per mi el treball amb la llengua és important. Hi ha molta revisió, que és una feina que m’agrada molt. Tinc aquest interès, gust i vincle amb la llengua. No podria escriure en castellà, no només perquè no és la meva llengua materna, sinó perquè des de petita el vincle amb la llengua va néixer a través de la lectura.

—La majoria dels llibres que llegíeu de petita eren en català?
—Sí, llegia molt en català. Sóc del 1977, vaig tenir la sort de ser de les primeres generacions d’estudiar en català després del franquisme i de tenir molta lectura en català, tant d’autors catalans com traduccions. Era un molt bon moment, perquè a més a més els mestres llegien molt i et transmetien aquest gust per la lectura, i això és molt important, perquè per més plans de foment de la lectura que facis, si els mestres no llegeixen, difícilment ho transmetran.

—Però ara també es publica molt en català, i coses molt bones. Què ha canviat d’aleshores ençà?
—No ho sé. L’esperit, potser? Es venia d’un moment de molta repressió, però hi havia l’esperit de l’escola catalana. Tot això ha canviat moltíssim… Però sí, editorialment és un moment molt bo, segurament amb molts més títols que no pas abans. Ha canviat el moment, el context.

—Recuperant la idea d’abans: per a ser un bon mestre s’ha de ser un bon lector?
—Per mi, sí. És clar, la comprensió lectora i la lectura són eines bàsiques. T’ajuden a treballar qualsevol tema, t’aporten idees noves, et fan veure diferents punts de vista…

—Fa poc vaig fer un reportatge sobre mestres jubilades que voluntàriament van a les escoles i instituts a explicar contes per fomentar la imaginació, la comprensió lectora, el llenguatge…
—Això és importantíssim. Que la família i l’escola et llegeixin en veu alta –algú que sàpiga llegir bé, entonar bé, etc.– et permet d’adquirir llenguatge, entendre què és un diàleg, què són les diferents veus narratives, què és una estructura d’una frase…

—Això es va perdent?
—No ho sé, perquè també hi ha molta bona feina, a les escoles. Hi ha molts mestres que treballen molt bé, que s’estimen la lectura i que continuen fent molta feina. Llavors, de vegades, quan dius que això s’ha perdut, sap greu, perquè no valores el que sí que es fa. Però sí que és veritat que per mi és molt important que els mestres llegeixin, que s’estimin la lectura i ho transmetin. És una qüestió d’emoció.

—A Barcelona sembla que es crea una illa literària a l’Eixample. En unes altres ciutats perifèriques, la realitat no és ben bé així: es tanquen llibreries, els grans grups en compren uns altres… Quina lectura en feu, de tot plegat?
—Crec que no, que tenim una xarxa de llibreries important, també a pobles i petites ciutats que fan una tasca molt important de dinamització cultural i que tenen molta presència. Potser sí que hi ha alguna llibreria que tanca, però constantment se n’obren de noves. Moltes vegades ens pensem que tota la cultura passa a Barcelona, i no és així.

—També heu dinamitzat clubs de lectura. El paper dels clubs de lectura és essencial en el sector editorial? Per què?
—Per mi, tot el que sigui fomentar la lectura és important. Els clubs de lectura són un cas especial, perquè el que fan és compartir una lectura, poder fer una lectura més profunda del text, compartir diferents visions i, sobretot, crear una xarxa de lectors. No és el mateix fer una presentació d’un llibre, en què un dia vénen tres persones i un altre quatre, sinó que els clubs de lectura creen comunitat.

Perquè el Tribunal Constitucional espanyol acabi corregint el Suprem, forci la retirada de l’ordre de detenció contra el president Carles Puigdemont, Toni Comín i Lluís Puig i permeti que siguin amnistiats, cal prémer abans una tecla, la del recurs d’empara. L’advocat de Puig, Jaume Alonso-Cuevillas, ja el va presentar, però el de Puigdemont i de Comín, Gonzalo Boye, encara no. Fins ara no ho podia fer perquè va voler esprémer el darrer recurs dins el Suprem contra la no-aplicació de l’amnistia, l’incident de nul·litat, que el tribunal ha trigat tant com ha pogut a resoldre, segrestant l’expedient. I no ha estat fins que ha estat clar que el TC avalava la llei d’amnistia, que ja l’ha deixat anar. Però Boye es mou amb cautela, calcula quin és el millor moment de presentar aquest recurs d’empara, tenint en compte que ja som de ple al mes de juliol i que resten poques setmanes perquè entri en joc la secció de vacances del TC, que pot acabar esdevenint un parany.

Boye té temps fins a la darrera setmana de juliol per a presentar aquest recurs al TC, i ha de decidir si l’acompanya d’una petició de mesures cautelaríssimes perquè el tribunal aixequi les ordres de detenció de Puigdemont i de Comín immediatament, abans no entri a valorar el contingut del recurs. Les cautelaríssimes són excepcionals, molt rarament es concedeixen i el tribunal les imposa quan veu, prima facie, un risc clar de vulneracions irreparables de drets fonamentals. Però l’advocat se’n malfia, perquè hi ha un precedent força recent en què aquesta petició de mesures cautelaríssimes fou utilitzat contra Puigdemont i Comín, precisament.

L’acte de traïdoria de dos magistrats l’agost del 2023

En efecte, el 31 de juliol de 2023 Boye presentava al TC un recurs d’empara contra la decisió del Suprem de processar-los per malversació agreujada i desobediència després de la modificació del codi penal espanyol que havia derogat la sedició i havia reformat el delicte de malversació. Aquell recurs anava acompanyat d’una petició de mesures cautelaríssimes. Pocs dies després, el 9 d’agost, la secció de vacances del Tribunal Constitucional, formada únicament per tres magistrats, va assumir d’urgència la resolució de les cautelaríssimes, que va denegar, i, de retruc, va tombar el recurs d’empara. Els magistrats César Tolosa i Concepción Espejel, molt afins al PP, van aprofitar que en aquella secció de vacances deixaven en minoria Laura Díez, del sector dit progressista, i van fer una maniobra insòlita per liquidar el recurs de Puigdemont.

El cas és que la secció de vacances té unes atribucions limitades, i solament pot prendre decisions quan hi hagi una causa que consideri urgent. Com que Boye havia presentat la petició de cautelaríssimes, ho van aprofitar per resoldre, per una qüestió d’urgència, l’admissió del recurs, i el van tombar amb traïdoria. Perquè sabien que era l’única manera de ni tan sols admetre’l a tràmit, tenint en compte que en el ple hi hauria una majoria favorable a tramitar-lo.

Aquest precedent ha posat en guàrdia Boye: si presentés ara el recurs amb una petició de cautelaríssimes, es podria trobar que l’esbandís una secció de vacances hostil i el llancés a la paperera? Vet ací el risc que hi veu l’advocat. Ara per ara no se sap qui seran els tres magistrats que integraran la secció durant la primera quinzena d’agost i quins altres tres, la segona. Amb aquesta informació a la mà –que possiblement se sabrà la setmana vinent– pot acabar de decidir-ho.

En tot cas, Boye presentarà, tant sí com no i abans no acabi aquest mes de juliol, el recurs amb una petició de mesures cautelars (que no cautelaríssimes), perquè llevin les ordres de detenció a Puigdemont i Comín. La petició de cautelars el tribunal no la resol fins passades unes quantes setmanes o uns quants mesos, sense cap mena de termini establert. Ho resol quan pot o –més aviat– quan vol; en el cas dels ex-presoners polítics condemnats per malversació (Oriol Junqueras, Raül Romeva, Dolors Bassa i Jordi Turull) va trigar gairebé mig any a resoldre-les i les va acabar desestimant.

En el seu cas, el tribunal no va considerar que hi hagués cap urgència especial per a aixecar-ne la inhabilitació, perquè, com que no hi havia cap convocatòria electoral a la vista, no trobava que es posessin pas en risc els seus drets polítics mentre es deliberava sobre el fons del recurs.

El cas dels exiliats pot ser diferent, particularment el dels diputats Puigdemont i Puig, que tenen escó al Parlament de Catalunya i que no poden exercir plenament els seus drets de parlamentaris. I no solament això, és clar, sinó que també hi ha en joc un dret fonamental que fa gairebé vuit anys que els és vulnerat: el de la llibertat de circulació. El de no poder tornar a casa. El TC els concediria, a ells sí, les cautelars? Vet ací l’única escletxa plausible ara mateix perquè els exiliats tinguin la porta del retorn oberta sense risc de detenció.

Ara Boye ha de decidir si vol fer valer aquest argument immediatament (amb una petició de mesures cautelaríssimes), amb el risc o l’oportunitat de trobar-se que ho resolgui una secció de vacances del TC, formada per tres magistrats, l’orientació política de la qual ara no queda clara; o bé, si opta per la prudència i presenta una petició de cautelars, que no seria resolta fins ben bé aquesta tardor.

Continuem la sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o una altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. La setmana passada vam començar amb Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; i avui reprenem el viatge amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli, i Sueca; continuarem amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i les Terres de l’Ebre; Les bruixes d’Arnes, de David Martí, i la Terra Alta i la Franja; El temps de les magranes, de Caterina Karmany, i l’interior de Mallorca; Soldats abandonats, de Gavino Balata i l’Alguer; Guilleries, de Ferran Garcia, i les Guilleries; Una tempesta, d’Imma Monsó, i el Pallars Sobirà; Escapa’t d’Andorra, d’Assumpta Margenat, i Andorra; i, finalment, Canigó blues, de Carles Sarrat, i el Conflent. Hem procurat que la llista inclogui obres narratives de gèneres ben variats i que abracen els darrers quaranta anys llargs de producció literària arreu del país. Esperem que vagi de gust.

Sueca és molt més que Joan Fuster, tot i que la presència de l’homenot de lletres que hi va néixer el 1922 i hi va morir el 1972 és una referència imprescindible. No l’única, és clar, però sí una de les més importants i decisives. I anar a visitar casa seva val per si sol el desplaçament fins a la ciutat, capital de la Ribera Baixa. Podríem resseguir algunes de les pàgines de l’escriptor sobre la seva terra, o també podríem analitzar què en va dir Josep Pla en les trenta mil pàgines de la seva obra completa, especialment la primera vegada que va anar a casa de Fuster, on es va plantar sense avisar i enmig d’una tempesta important, però hi ha almenys dos escriptors més de Sueca que cal conèixer i reivindicar.

El primer és Josep Palàcios (1938-2025), un escriptor extremadament singular, amb una obra complexa i molt interessant que va ser, precisament, un dels marmessors de Joan Fuster. La mort de Palàcios enguany ha motivat un redescobriment de l’autor d’Alfabet, la seva obra més coneguda, que ha tingut almenys tres versions diferents publicades, però també un gran interès per la seva figura i per la resta de la producció literària que va donar a conèixer, tot sovint en petites editorials.

El segon escriptor, el protagonista de la sèrie estival d’avui, és Manuel Baixauli (Sueca, 1963). El 2006 va guanyar el II premi Mallorca de narrativa amb L’home manuscrit, obra que va publicar l’editorial Moll l’any següent i que va ser un punt d’inflexió en la seva trajectòria. A partir d’aquí tot es va precipitar i aquests darrers vint anys Baixauli s’ha convertit en un dels escriptors més consolidats, reconeguts i reeixits del País Valencià. Curiosament, és un altre dels membres de la famosa lleva del 1963, la d’autors com Vicenç Pagès Jordà, Màrius Serra, Flàvia Company, Lluís Calvo i un llarguíssim etcètera, tots amb una trajectòria literària de primer ordre.

Per què hem triat L’home manuscrit i Sueca com a escenaris per a la continuació del nostre viatge pels Països Catalans? Doncs per molts motius. En primer lloc, perquè Sueca, la ciutat com a tal i no la seva zona costanera, no és el primer indret que apareix recomanat a les guies turístiques. Ni tampoc en aquelles pàgines que fan els rànquings dels pobles més bonics del món, malgrat que té indrets preciosos. I, per tant, si defugiu dels turistes, a Sueca en trobareu pocs. Tot i això, i ara ho analitzarem, la ciutat té llocs ben interessants que fan que pagui la pena la visita. Respecte de L’home manuscrit, l’elecció era clara: Sueca hi surt ben referenciada, però a més la novel·la és de les que paguen la pena llegir o rellegir i no ha envellit gens malament en els anys que han passat d’ençà que va ser publicada.

La novel·la ens explica la cita que té un home a punt de fer quaranta anys amb un misteriós personatge innominat. El protagonista va perdre els pares quan tenia solament quinze anys en un accident de trànsit. Era estiu i vivien a la casa a la costa. Aquesta pèrdua va fer-lo abocar a l’escriptura d’un sol llibre, inacabat i inacabable, anomenat Dietari, que ara fa temps que poleix i reescriu. Creu que la persona amb què s’ha citat el dia del seu aniversari ha fet un seguit d’intervencions a la seva vida almenys quatre vegades. Cadascuna s’ha saldat amb un text, un conte de final obert que l’escriptor ha acabat plasmant al seu dietari. En morir els pares, en lloc de decidir anar a viure amb els oncles, el nostre protagonista s’ha instal·lat al pis pairal de Sueca i en un dels moments de la seva vida ens explica com té la intenció d’entrevistar un escriptor, sense nom, però que acaba de publicar un llibre que es diu Alfabet, i que és de Sueca (es tracta, és clar, de Josep Palàcios). El protagonista el vol entrevistar per a la revista de l’institut en què col·labora i el cerca per tota la ciutat sense acabar de trobar-lo. També hi apareix profusament el cementiri suecà perquè un dels relats breus el té com a escenari principal, com també més espais de la ciutat.

Aturem-nos un moment en tres fragments del llibre. El primer, el que fa referència al cementiri:

“Una nit de tardor, algú s’enfilà pel mur posterior del cementiri de Sueca. La nit era clara, de lluna plena, la silueta negra de l’home que grimpava el mur era l’únic que s’hi movia, fins que l’home segué i reposà sobre la negror horitzontal del mur, quiet, observant la ciutat dels morts. Feia olor de xiprer. L’home es girà d’esquena al cementiri i de cara al riu Xúquer, que hi passa molt a prop, baixà i afermà un peu en el relleu d’una làpida. Des d’allà saltà dins del cementiri.”

Són molts els viatgers que gaudeixen visitant els cementiris de les ciutats, aporten molta informació sobre la societat en què han viscut anteriorment els difunts. El de Sueca és força antic i a prop del riu Xúquer, tal com ens indica Baixauli en la novel·la, i entre més difunts es pot visitar la tomba de Joan Fuster, un bon complement a la visita a casa seva.

Més endavant el protagonista ha de recórrer la ciutat cercant l’Escriptor per entrevistar-lo i després de moltes peripècies acaben donant-li l’adreça:

“Ignore molts noms de carrers del meu poble. El llibreter ha hagut d’explicar-me com s’anava al del Pou i a quina altura es trobava l’habitatge d’Escriptor. Es tracta d’un carreró cèntric, on els cotxes són aparcats damunt la vorera i els vianants transiten per on poden. Un carreró per on jo havia passat no poques vegades […]. M’he plantat davant d’un edifici ocre, sòbriament modernista: un edifici de família rica que feia cantó amb un altre carrer més angost encara.”

Precisament l’empremta del modernisme a la ciutat és un dels seus trets característics:

“L’Ateneu, un dels tres casinos de Sueca, també dit Casino Republicà, un edifici modernista excessiu, bulbiforme […]. Dins l’ampli saló de l’Ateneu, dispersos en grups, hi havia una trentena de clients, vells la major part, asseguts davant de taules d’aglomerat amb folre simulador de fusta vetejada, mobles barats amb potes de ferro negre, talment potes de mosca, que potser un dia remot estigueren de moda i que han envellit –i s’han rovellat– tan malament que ni tan sols no assoleixen categoria d’antigues.”

Sueca no és pas una ciutat que tingui dos dies. Hi ha vestigis romans i en temps de dominació àrab es va començar a plantar arròs a l’Albufera, l’espai que marca una part important de la geografia del municipi. D’aleshores ençà ha estat clau com a element econòmic de la població. Entendre l’edat mitjana de la vila i els successius canvis de senyoriu seria molt llarg, com també les guerres, pestes, i més desgràcies, compensades amb un fet realment important, a partir del 1484 van començar les obres de la séquia major per a poder regar i a partir de mitjan segle XVIII comença l’explotació seriosa de l’arròs. El 1878 hi va arribar el tren procedent de València i finalment el 17 de gener de 1899 li van atorgar el títol de ciutat. Sobre la temperatura, ja cal calçar-s’hi, a l’estiu és ben habitual arribar a màximes entre 33 graus i 36, amb la qual cosa us caldrà cercar refugi a l’ombra o visitar els seus més de 8 quilòmetres de platja i els pobles que s’hi han alçat al voltant.

Com hi podeu arribar?

Si a Tabarca solament s’hi podia anar en vaixell, arribar a Sueca és molt més senzill. Hi podeu arribar en tren de rodalia de València en tan sols trenta-cinc minuts –amb l’avantatge que sortireu des de l’estació del Nord i no de Joaquín Sorolla i podreu admirar el vestíbul de l’estació. També hi arriben diferents autobusos de València. Sueca també té una bona xarxa de carreteres i s’hi pot arribar en poc més de 5 hores si veniu de Girona, o Lleida, en unes 6 hores de Perpinyà o Andorra, 6 hores i mitja des de la Vall d’Aran o en 2 d’Elx. Si veniu de les Illes, haureu de passar forçosament per algun port o aeroport.

Visita en un dia

Tot i que es pot sojornar a Sueca, continuem la nostra proposta de visites en un dia. I en aquest cas haureu de seleccionar entre les múltiples propostes que té la ciutat. Nosaltres us proposem que no us perdeu la visita a la casa de Joan Fuster. Té una part de museu que es pot visitar i que paga la pena per a entendre el personatge, però també per a veure com eren les cases modernistes suecanes. Aquesta és del 1917, d’estil neogòtic i obra de Bonaventura Ferrando Castells.

Si sou amants de visitar les esglésies i temples dels indrets que visiteu, a Sueca teniu diferents opcions. Hi ha l’església arxiprestal de Sant Pere Apòstol, d’origen romànic, ampliada el segle XVI i posteriorment. En destaquen el campanar i les cúpules de teula blava. És bé d’interès cultural del 1982 ençà. També paga la pena l’església de l’Hospitalet, del 1743, barroca; o l’església de Nostra Senyora de Sales, neoclàssica, dissenyada per fra Luis de Cabezas, amb la cúpula decorada amb teules blaves. A l’interior hi ha algunes obres pictòriques interessants.

També us animem a descobrir algunes obres del modernisme de Sueca, com ara la residència de gent gran del Sagrat Cor, una obra que va ocupar Bonaventura Ferrando Castells del 1911 al 1919 i també d’estil neogòtic –no és per a menys si tenim en compte les seves dimensions. O podeu visitar l’Ateneu, que va fer el 1929 Joan Guardiola Martínez, amb una clara inspiració oriental. No us en deixeu perdre l’interior –encara que a la novel·la Baixauli no el deixi gaire bé–, perquè hi ha unes decoracions ben interessants. També paga la pena de veure la societat recreativa l’Agricultura, projectada per Julià Ferrando Ortells el 1936 en estil art déco. La visita a l’interior també paga molt la pena.

Hi ha més edificis modernistes interessants, però com que hem decidit que solament dedicaríem un dia a la ciutat, aquesta és la nostra selecció.

El plat que no us podeu deixar perdre

Ara ens posarem en una bardissa important, però hi ha qui diu que la paella es va inventar a Sueca. Podria ser. Certament, les proves diuen que el plat va tenir el seu origen a les zones d’arrossar de l’Albufera i, per tant, no seria impensable. Sigui com sigui, és indubtable que del 1964 ençà s’hi fa un concurs internacional de paelles, i per això no ens podem resistir a demanar-vos que la tasteu. Tampoc entrarem en debats llargs i complicats sobre els ingredients de la paella, les virtuts de la llenya de taronger com a combustible per a fer-la i tants aspectes més que ja han tractat molts autors en diferents moments –cal recordar que els valencians tot sovint acusen la resta de gent de fer “arròs amb coses”, i ben bo que és. Si voleu, Sueca pot ser un bon lloc on tastar la paella i és el plat local que us recomanem avui. Això sí, cal pensar que tothom troba que la millor és la que menja a casa seva!

L’anècdota

Havent viscut Joan Fuster a Sueca, és impossible que no hi hagi alguna anècdota que hi faci referència. En aquest cas, l’assumpte implica un altre homenot del país, l’editor Eliseu Climent, i l’explica ell mateix. Un dia anaren a veure Fuster ell i uns quants joves intel·lectuals més i estigueren a casa seva una bona estona. Al final no se sap bé si va ser Climent o algú altre de l’expedició qui va enflocar a Fuster: “Senyor Fuster, mire, és que nosaltres volem construir el nou País Valencià.” I ell va dir: “Aneu bé, xiquets, de solar no us en falta.”

amb la Cobla Selvatana - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Davant la Plaça del Mercat