El món de la cultura es mou, entre tensions, a banda i banda, entre posats altisonants; gestos falsos i gestos sincers; lluites incansables per a la millora de la cosa pública, i a l’inrevés; obres que pretenen agradar als qui manen i altres que es comprometen amb les desigualtats que ens envolten; falta de compromís amb els més desvalguts, o no; i moltes més coses que passen ensems i sense solució de continuïtat. I tot això envernissat amb paradoxes que passen, també, a l’instant i a perpetuïtat. En voldria destacar tres o quatre; o dues o tres, com en aquella pel·lícula de Jean-Luc Godard.

L’Associació Catalana de la Crítica d’Art (ACCA), una de les més antigues del món cultural català, va fer arribar als seus socis un comunicat en què s’adheria a un manifest impulsat pels departaments d’història de l’art de les universitats catalanes que, entre més coses, recomanava d’evitar el trasllat de les pintures de Sixena per motius de conservació patrimonial. Això ho rebíem el dia 11 de juny a les vuit del matí. Molt poc després, a un quart de deu, un destacat membre de l’ACCA de les terres de Ponent enviava un missatge al secretari de l’entitat en què, tot mostrant-se favorable a l’adhesió, deia: “Em sembla també molt necessari que l’ACCA i el món de la cultura s’expressi clarament en contra del genocidi a Palestina.” Passats dos quarts d’onze, sense possibilitat, per tant, que el secretari de l’associació traslladés la qüestió a un plenari de la junta directiva, respon: “Per política interna de junta, només ens manifestem sobre temes concernents a la missió i marc geogràfic que marquen els estatuts de l’entitat.”

Em vaig quedar de pasta de moniato. És a dir, una associació amb una tradició de lluites en favor de la llibertat i de la democràcia, ara ha de limitar aquestes lluites al seu marc legal. De debò? A la crítica de l’art tant se li’n foten les morts de Palestina? Els catalans vam posar en qüestió la constitució espanyola, però hem d’acollir-nos a una interpretació restrictiva d’uns estatuts antics i que han estat ignorats per tot un seguit de presidents de l’entitat anteriors, entre els quals tinc el privilegi de formar part? Sembla una cosa interna, en la pròxima assemblea de l’entitat espero que reprovarem l’actitud d’aquest secretari. Però el fet més preocupant és que no és la primera vegada que, en el món cultural català, s’expressen excuses d’aquesta mena per no haver-se de pronunciar sobre temes compromesos, on els consensos no són tan fàcils de trobar, com en el cas de Sixena. Recordo com si fos ara que, enmig del procés democràtic perquè la població catalana votés si volia continuar essent espanyola, molta gent de la cultura es va amagar, no fos cas que l’arrengleressin en trinxeres poc generatives per al seu treball.

Fa pocs dies, l’Ajuntament de Barcelona va anunciar la participació de la ciutat en la propera Fira del Llibre de Guadalajara (Mèxic). A primera fila de la fotografia hi havia l’alcalde Collboni i el regidor Xavier Marcé, entre més autoritats somrients i persones del món de la cultura. Tot amb una opulència gens dissimulada; sempre emergeix aquesta Barcelona que vol fer les coses a l’engròs. Hi ha una aspecte que m’amoïna: tots els que han estat convidats a assistir a la fira estan d’acord amb aquesta clara voluntat de fer veure que el català i l’espanyol juguen amb les mateixes prerrogatives culturals? Estan d’acord amb la presència majoritària de gent que escriu, canta i actua en espanyol a Catalunya? No els fa por sentir-se comparses? Resistiran trobar-se Marcé papallonejant per tots els indrets on pugui mostrar la importància que ell mateix, arrogant om és, creu que té?

Jo pregunto. És possible que se m’escapin coses i que les meves preguntes siguin, no solament irrellevants, sinó clarament mal educades. M’haureu de perdonar: aquella fotografia em produeix malsons.

3.

El Museu de l’Art Prohibit anuncia que tanca. Ho fa saber el seu propietari, l’empresari Tatxo Benet. I diu que el motiu és una vaga de treballadors, que es posaven (amb permís legal, diguem-ho tot) davant del museu i afectaven la sostenibilitat del museu.

El periodisme es fa ressò de la notícia. I com ho fa? Fa entrevistes a Tatxo Benet, entrevistes que tenen el to d’ensabonades, sense posar en qüestió res del que ell diu. Tampoc no posen en qüestió la pròpia existència d’aquell equipament, un museu sobre la censura encapçalat per una persona que, ves per on, va censurar una carta que el seu antic soci, Jaume Roures, volia distribuir entre el personal de l’empresa Mediapro quan va ser despatxat. La ironia seria genial si no fos dramàtica: un censor munta un museu sobre la censura, i tothom l’aplaudeix. 

Algú de veritat es creu que un museu tanca per una vaga de treballadors? Òndia, si fos veritat, seria un triomf de la classe obrera sense precedents. Aquí hi ha coses que s’amaguen, i els periodistes culturals en aquest cas han optat per fer seguidisme del patró i no han investigat ni han volgut plantejar hipòtesis més creïbles que l’oficial. (És com aquest periodisme esportiu que ha anunciat durant setmanes el fitxatge per part del Barça d’un jugador basc; i, quan el fitxatge no s’ha dut a terme, s’han tret les puces de sobre, sense admetre el seu immens fracàs com a informadors. Ep!, llevat de Joan Vehils, que va demanar perdó en un editorial del diari Sport: gràcies.)

Que jo sàpiga, només un mitja ha donat veu a la part contrària sobre el tancament del Museu de l’Art Prohibit: el Triàngle. La resta només ha transmès allò que l’amo vol que se sàpiga. La cosa ve de lluny. Quan Tatxo Benet va presentar els inicis de la seva col·lecció a les sales de la Panera de Lleida, tota una comitiva de periodistes de Barcelona que no van mai a la capital ponentina van desembarcar-hi per a fer lloances de l’empresari. Algú es va preguntar si tenia cap sentit fer un museu amb obres censurades, la qual cosa implicava banalitzar aquells actes prohibitius?

I ara ha tornat l’afalagament de l’empresari. Com en el programa de Xavier Graset de les tardes de TV3. Allà el periodista escolta impertèrrit el que Tatxo Benet explica sobre el tancament d’un museu i no fa cap pregunta incòmoda. I, òbviament, no truca al sindicat de treballadors que l’empresari acusava en directe. El que diu el ric de torn no té retop. En la tertúlia posterior a l’entrevista (o ensabonada) de Graset, es produeixen unes intervencions que fan tremolar. Iolanda Batallé diu que cal protegir els “grans mecenes culturals”, sense que els espectadors sàpiguen que ella és una treballadora de Tatxo Benet a la Llibreria Ona; es considera cosa certa que Benet és un sant i els treballadors uns dimonis; sort que hi ha una col·laboradora que diu, ni que sigui amb la boca petita, que els treballadors deuen tenint una part de raó. Graset havia preguntat a les seves col·laboradores si havien anat al museu: no respon ningú. És a dir, opinen perquè els paguen per opinar, però opinen d’això sense cap criteri. Solc citar una frase de Federico Fellini: “La televisió és el mirall on es reflecteix la derrota de tot el nostre sistema cultural.”

Al seu llibre més conegut, Extraordinary Popular Delusions and the Madness of Crowds (Enganys populars extraordinaris i la follia de les masses), el periodista, poeta i novel·lista escocès del segle XIX Charles McKay va oblidar d’incloure-hi el turisme. És veritat, però, que a mitjan segle XIX, quan publicà el llibre, el turisme de masses era a les beceroles i no va ser fins un segle després que va esdevenir una follia d’abast mundial. Fins a començar el segle XX sols viatjaven els rics, generalment amb tren i de vegades amb vaixell, però gairebé sempre a distàncies curtes. Els catalans benestants acostumaven a estiuejar a la masia familiar o a la fonda. La ben plantada, el breviari de catalanitat que Eugeni d’Ors publicà en forma de gloses durant l’estiu del 1911, és ambientada en un poblet de la costa no gaire lluny de Barcelona. Quan no era per emigració, per comerç o per guerra, els viatges continentals eren un privilegi de les grans famílies, que solien enviar els plançons en un Grand Tour europeu com a ritual de pas a la maduresa. La Universitat Stanford té l’origen en aquest costum, car el fill únic dels Stanford morí a quinze anys a Florència després de contreure el tifus durant el viatge i els pares fundaren la universitat en memòria de l’hereu. Així és com de la mania del turisme sorgí una de les millors universitats del món.

No tots els qui podien feien el Grand Tour. Altres passaven la canícula en un balneari prenent les aigües –n’hi havia de prestigiosos com Bath, Baden-Baden i Karlovy Vary– o en un hotel de la costa en distingida societat internacional, com recordarà qui hagi vist La mort a Venècia. Avui aquesta ciutat, tantes vegades literaturitzada, ha esdevingut un lloc comú comprat a la menuda per milions de turistes en cerca de selfies i gelati, i a l’engròs quan un multimilionari el lloga en exclusiva per fer-se les fotografies de casament. 

A Venècia, fa vint anys, hi vaig escriure una part del meu llibre sobre Barcelona, ciutat que d’ençà de llavors ha esdevingut un altre lloc comú del turisme internacional. El 2005 encara era possible de trobar un racó al marge de la riuada de gent. En el meu cas, concretament, en un revolt en forma de placeta a Corte Loredana, a l’antic call. Avui les ciutats històriques són devastades pels turistes que cauen del cel com núvols de llagostes, n’expulsen els autòctons i transformen el paisatge reduint les botigues que servien el barri –l’adroguer, el forn, la ferreteria, la merceria, la verduleria, el peix– a un desert de centres comercials i establiments de la moda global. A les destinacions clàssiques d’Europa se n’hi afegeixen unes altres d’encara més atapeïdes. Tòquio ja ocupa el segon lloc al rànquing del turisme multitudinari i a diferència de Barcelona o Palma afronta l’escassetat de mà d’obra per a l’hostaleria no pas important immigrants sinó amb la robòtica, ocupant cambrers i recepcionistes posthumans. 

Com s’ha arribat fins aquí? Per respondre la pregunta cal explicar-se primer l’estultícia de milions de persones que se sotmeten voluntàriament a la disciplina dels aeroports, acceptant estoicament el retard o la suspensió del vol, les vagues de controladors o la pèrdua de l’equipatge i, en arribant a la destinació, les cues del transport urbà, els preus dels hotels o l’atzar dels pisos de lloguer. I encara sort si hom no és víctima de robatori o d’estafa. Tota una cursa d’obstacles per a inflar les multituds de badocs que saturen uns espais convertits en reclam de les agències de viatges i els operadors turístics. El turisme és allò que resta d’una idea degradada del luxe, un masoquisme que es retroalimenta. Gent crida més gent, que es congrega en els llocs designats amb el pretext de fugir d’ella mateixa en una robinsonada a l’abast de totes les butxaques. El supòsit és que a la fi de l’autoflagel·lació serà més rica d’experiències, tot i acabar més pobra d’esperit. 

Hi ha un malentès a associar el viatge amb el saber. Alguns grans savis han viatjat, altres han estat sedentaris. Sòcrates s’estimà més morir a la presó d’Atenes que no marxar a l’exili; Kant mai no es mogué de la provinciana Königsberg; Gracián, un dels homes més aguts del segle XVII, pràcticament no sortí de l’Aragó, excepte el temps que fou rector del col·legi jesuïta de Tarragona i el que serví de capellà de l’exèrcit a Lleida. El seu contemporani, Blaise Pascal, digué que tots els problemes de la humanitat venien de la incapacitat per a seure sol i en silenci en una cambra. No hi ha cap prova que viatjar faci més docte ni més subtil. Però n’hi ha moltíssimes, gairebé tantes com viatgers, que canviar d’aires serveix d’esbarjo i d’evasió. Per què doncs no combinar aquesta necessitat amb la recepta de Pascal i viatjar sense moure’s de casa?

L’estiu és la millor època per a viatjar amb la literatura, que és la manera més barata i relaxada de viatjar. Fins i tot els qui ens hi dediquem tot l’any, sigui perquè en fem o perquè n’ensenyem, llegim d’una manera diferent durant les vacances. Amb llibertat per a triar la lectura i lleure per a recórrer-la a plaer, hom pot visitar indrets exòtics i èpoques remotes sense cap més esforç que deixar-se endur pel text ni més cost que posar-hi una mica d’esment. Si algun risc hi ha és d’aprendre alguna cosa, superar algun prejudici, o millorar la pròpia dicció. La lectura de vacances no hauria de ser cap deure feixuc, com pot ser-ho visitar l’Acròpolis o les piràmides d’Egipte al pic de l’estiu, sinó una activitat lleugera i refrescant. Aquestes condicions les compleix amb escreix la novel·la, el gènere que més s’acosta a una descripció fidel de la realitat sense imposar-nos-la.

Posats a viatjar literàriament, és recomanable de sortir de casa, vull dir de la contemporaneïtat, i evitar el prejudici, típic dels qui llegeixen poc, de preferir una obra acabada de publicar a una de més antiga amb les marques del temps transcorregut. És veritat que per a molts els clàssics són una proposta costeruda, però una alternativa més planera podria ser alguna de les magnífiques novel·les del segle XVIII, l’època en què el gènere esdevingué un objecte de consum popular. El XVIII és el segle de Daniel Defoe, de Richardson, de Sterne, de Fielding; també el de Lesage, Voltaire i Rousseau. I encara el de Werther i de la primera part del Wilhelm Meister de Goethe. A la literatura catalana del set-cents no hi ha res que s’acosti a aquest nivell, però al XIX començà de refer-se amb les novel·les de Narcís Oller: La papallona, L’escanyapobres, Vilaniu, Pilar Prim i sobretot La febre d’or, la gran novel·la sobre la Barcelona del vuit-cents.

La meva tria per aquest estiu és Tom Jones de Fielding. La llibertat del novel·lista poques vegades s’ha manifestat amb tant desembaràs i tanta ironia com en aquesta novel·la, en què l’autor fa literalment allò que li ve de gust i s’hi rabeja, satiritzant els crítics, avisant el lector d’allò que pensa fer i d’allò de què ha decidit de prescindir, donant lliçons d’estètica i de poètica alhora que descarrega un sarcasme intel·ligent sobre els autors pedants i els que atien la superstició. Publicada el 1749, aquesta novel·la es va fent sobre la marxa mentre reflecteix sobre ella mateixa en tant que llibre inclassificable, talment com una exploració. Fielding es considera l’inventor o fundador d’una nova espècie literària (ell en diu una nova província de l’escriptura) i com si fos un conqueridor de terres ignotes es declara amb dret de decretar-hi les lleis que més li abelleixin, rebutjant les que voldrien imposar-hi els pixatinters, és a dir, els crítics. Aquesta novel·la setcentista s’assembla a un règim llibertari, en què l’autor decideix les normes a mesura que avança i les trenca quan vol.

Intercalant reflexions, a voltes saberudes i a voltes sarcàstiques, aconsellant el lector de saltar-les si les troba carregoses, fins i tot declarant-se desconcertat pel capteniment d’algun personatge, multiplicant les situacions pel pur gust de la invenció, interposant narracions secundàries i personatges de tota mena, Fielding és entretingut però mai trivial. Com les novel·les picaresques en què s’inspira, ens presenta el protagonista des del bressol. Jones és un expòsit abandonat per la mare en condicions misterioses, recollit i educat per un conco compassiu però sever i expulsat de casa pel fet d’enamorar-se de la pubilla d’un terratinent brutal, que prohibeix a la filla de tenir cap afecte per un “bastard”.  Còmica i alhora seriosa, la novel·la permet a Fielding de fer una crítica general de la societat anglesa de l’època, especialment la hipocresia i la passió pels diners. Però allò que més permet de gaudir-ne, passats dos segles i un quart de la publicació, és la fertilitat de l’autor per a crear escenes i moure-les àgilment com si fossin les bambolines d’un teatre. Una novel·la perfecta per a les vacances, amb capítols mesurats perquè el lector pugui respirar, i el narrador reposar, entre contalla i contalla.

“Veig coses meravelloses”, va exclamar l’arqueòleg Howard Carter quan va accedir a la tomba del faraó Tutankamon. La frase hauria pogut ser pronunciada anys abans pel seu homòleg valencià Emili Gandia, que el 25 d’octubre de 1909 localitzà en una cisterna d’Empúries “un bon tros d’estàtua masculina en marbre blanc”. Els dies següents es va localitzar la part inferior i el tors de la figura, vestida amb mantell i els peus calçats amb sandàlies. El director de les excavacions va anotar: “La grandiositat i bellesa del vestuari tan ben executat deixava ben clares les línies d’un bon escultor d’època grega.” Fos Esculapi o Serapis, la descoberta va suscitar expectació. Des que l’antiga colònia grega d’Empòrion, fundada pels foceus, i posteriorment romana, havia estat abandonada, els pagesos solien trobar objectes antics als camps d’Empúries, que amb la febre de les antiguitats eren venuts a cercadors de tresors, que al seu torn les oferien a col·leccionistes. Tot i que ja al segle XIX s’havia intentat una primera campanya arqueològica, no va ser fins l’any 1908 que la Junta de Museus de Barcelona i l’Institut d’Estudis Catalans, amb l’arquitecte i polític Josep Puig i Cadafalch al capdavant, van planificar uns treballs arqueològics impulsats pel nou poder polític que pocs anys després impulsà la Mancomunitat de Catalunya. El 19 de març de 1908, Gandia havia arribat a l’Escala i s’allotjà a la Fonda del Centro, propietat de Josep Paradís i Ramis, àlies Gambo, tot un personatge. L’aparició sota una tempesta torrencial d’aquell home fet a si mateix, que de conserge havia arribat a ser responsable tècnic de l’excavació –Puig i Cadafalch estava massa enfeinat a Barcelona–, va ser providencial per al Gambo, que va veure en aquells homes interessats en el passat grec els clients perfectes per una extensió del seu negoci. Així naixia Villa Teresita, l’origen de l’Hostal Empúries, hotel més que centenari que, situat a la platja del Portitxol, encara avui contempla, com digué Napoleó als seus homes, milers d’anys d’història al davant.

Un petit quiosc a la platja del Portitxol

Podem imaginar que Gandia i els escarrassos que l’acompanyaven amb pic i pala, van anar a celebrar la descoberta d’aquella escultura única a l’establiment, llavors poc més que un quiosc de begudes. Una construcció emblanquinada d’un sol pis, amb porxo per a arrecerar-se del sol i fer un traguet abans de continuar la feina. Tot va canviar amb la descoberta de l’Esculapi. Una parenta il·lustre del Gambo, l’escriptora Caterina Albert i Paradís, amb importants propietats a la zona i que havia exercit d’arqueòloga, documentalista i col·leccionista del jaciment, en parlava en carta a Narcís Oller: “Perquè V., bo i tenint la imaginació de novel·lista, no pot figurar-se l’emoció que serra i espauma el cor davant la descoberta i aixecament d’una estàtua que ha estat colgada durant segles i segles. Jo no vaig veure pujar lo bust, però sí el rest d’Esculapi, i me’n quedarà sempre el record com d’una impressió única i a part entre totes les impressions d’ordre artístic.” La repercussió va convertir les ruïnes d’Empúries en un indret que vinculava Catalunya amb el llegat clàssic, tal com somniaven els noucentistes amb Eugeni d’Ors al capdavant. De retruc, aquella febre classicista convertiria Villa Teresita –nom que feia honor a Teresa Bosch, la muller del propietari– en tot un senyor Hotel Empúries, a partir del 1919, malgrat que fos conegut per tothom com a Cal Gambo.

Deu anys abans ja hi havien desembarcat els primers turistes culturals, en una visita organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya, rebuts a peu de platja per Puig i Cadafalch. Gandia mateix, testimoni d’aquella febrada, ho deixà escrit l’any 1919: “Tan sols puc dir que el profetitzat fa dotze anys es va complint al peu de la lletra, ja que llavors no es visitava el lloc del qual ens ocupem degut als pocs treballs realitzats, i ara que es coneix la concurrència és cada dia major, tant de rics com de pobres i savis, i cadascú d’ells ve pel seu propi profit o il·lustració. Tanta és l’animació d’excursionistes, que fa quatre anys Josep Paradís (a) el Gambo, fa fer un gran esforç per construir un petit restaurant de planta baixa anomenat ‘Villa Teresita’ i com cada dia que passava tenia més demanda d’habitacions per l’estada de visitants i turistes, es va veure obligat a ampliar l’edifici, construint un gran xalet anomenat ‘Hotel Empúries’. Degut a la gran concurrència d’excursionistes s’ha construït un segon hotel situat just al costat nord de l’església de Sant Martí d’Empúries anomenat ‘Bellresguard’, construït pels senyors Pi.” Aquell hotelet o hostal, com és conegut avui, atreu intel·lectuals, escriptors, periodistes, polítics, artistes de Barcelona, com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Josep Carner, Carles Rahola, Josep Pla, Salvador Dalí o Pere Bosch Gimpera, que assumeix la direcció arqueològica d’Empúries.

L’emergència del turisme

Una altra hostessa il·lustre, l’escriptora Aurora Bertrana, recordarà per sempre més aquell “lluminós matí de diumenge” en què arribà a l’hotel la notícia de l’alçament de l’exèrcit d’Àfrica: “Tots els pensionistes del Gambo –el propietari de l’establiment– vivíem en plena mandra i folgança estiuenca amb el pensament egoistament allunyat de la política, quan ens va sorprendre el primer esclat de la Guerra Civil. […] L’aparell de ràdio, davant el qual ens havíem aplegat tots els hostes del Gambo, ens donava la mesura de la gravetat de la situació. Les notícies eren esglaiadores.” Amb els turistes aïllats a l’hotelet, els anarquistes van ocupar l’establiment. Després de la guerra, Paradís  –un empordanès tocat per la tramuntana d’aquells de qui s’expliquen mil llegendes– encara va veure l’emergència del turisme. Oriol Pi de Cabanyes, a L’Empordà, melic del món, relata una anècdota impagable, quan un turista estranger el va voler retratar amb la seva càmera, i li oferí un cigar; ell, impertèrrit, se’n va treure dos de la butxaca. Quan ho va intentar amb cinc-centes pessetes…, Paradís li va ensenyar un gros bitllet de mil. Així mateix, va veure l’hotel –ampliat el 1959– convertit en escenari de cinema, durant el rodatge d’Un vaso de whisky, dirigit per Juli Coll, amb la italiana Rossana Podestà i l’espanyol Arturo Fernández en els papers principals.

L’actual propietat, encapçalada del 2002 ençà per Guillermo Arquer, va fer-hi fer una profunda reforma, a càrrec dels arquitectes Francesco Ranocchi i Nadina Zander, que va servir per a ampliar les trenta-quatre habitacions de l’edifici històric, amb una vintena de noves suites. S’hi destaquen l’essència i estil originals, actualitzats als criteris de sostenibilitat ambientals que l’han convertit en el primer hotel europeu reconegut amb el certificat de Lideratge en Disseny Energètic i Ambiental (LEED). Els materials de construcció són autòctons, plaques solars procuren l’energia, es reaprofita l’aigua residual i de la pluja, que rega l’hort ecològic adobat amb el compost generat amb els residus orgànics del restaurant. Amb el mateix propòsit de mantenir les arrels d’un establiment històric, la guingueta s’ha batejat amb el nom del vell Gambo, el qui va alçar aquell modest i primigeni quiosc que servia beguda als arqueòlegs, tot un artista en l’art de trobar llagostes i restes arqueològiques. L’Hostal Spa Empúries, reconegut amb quatre estrelles, va ser l’escenari d’un esdeveniment que el va fer transcendir al paper cuixé: el casament del germà del magnat Elon Musk, Kimbal Musk, amb Christiana Wyly, davant tres-cents convidats. Però quan un hotel és davant les ruïnes d’antigues civilitzacions que van senyorejar aquestes terres, res no el pot sorprendre. Ni que l’imperi desembarqués per un dia on ho havien fet grecs i romans.

The Washington Post · Kate Brady i Aaron Wiener

Berlín, Alemanya. En l’enèsim senyal que el principi europeu de lliure circulació de persones i mercaderies va sucumbint al pes de les pressions polítiques internes, Polònia ha imposat controls en els passos fronterers amb Alemanya. És el darrer episodi en una disputa més àmplia –i com més va més aferrissada– entre ambdós països sobre la política fronterera.

El primer ministre polonès, Donald Tusk, anuncià la reimposició dels controls fronterers la setmana passada, i els presentà com una resposta a la decisió unilateral del govern alemany, presa a començament d’enguany, de reforçar els controls a la frontera amb Polònia i de rebutjar l’entrada de sol·licitants d’asil provinents del país. “Continuem defensant la llibertat de moviment a Europa, però la condició [de la llibertat de moviment] és que tots els veïns europeus es comprometin a minimitzar el flux incontrolat d’immigrants a través de les nostres fronteres.”

El 1995, Europa començà a eliminar els controls fronterers entre estats membres. Els primers països a retirar els controls fronterers mutus foren Bèlgica, França, Alemanya, Luxemburg, els Països Baixos, Espanya i Portugal; durant les dècades següents, la llista s’amplià a més estats del continent. La zona de lliure circulació de Schengen abraça ara tots els països de la Unió Europea (UE) tret d’Irlanda i Xipre, i també quatre països europeus que no pertanyen a la UE: Islàndia, Noruega, Suïssa i Liechtenstein.

No obstant això, els països poden tornar a imposar controls fronterers en determinades circumstàncies: uns quants ja van fer-ho el 2020, amb l’esclat de la pandèmia, o fins i tot abans, en resposta a l’afluència d’immigrants a les fronteres europees a partir, sobretot, del 2015.

El tancament dels passos fronterers que connecten Polònia amb Alemanya, que també afectarà la frontera que el país comparteix amb Lituània, arriba en un moment de gran tensió sobre l’augment de la població immigrant i la integració i assimilació dels nouvinguts a la UE, amb més governs sota pressió per a adoptar una línia dura en matèria migratòria.

La decisió de Varsòvia arriba després de setmanes de protestes als passos fronterers entre Polònia i Alemanya, moltes de les quals amb el suport i la participació de grups d’extrema dreta polonesos, i l’augment de les crítiques dels partits nacionalistes contra la política migratòria del govern Tusk, el qual acusen d’acceptar els immigrants que Alemanya rebutja.

El govern alemany, encapçalat pel canceller, Friedrich Merz, i el ministre de l’Interior, Alexander Dobrindt, intensificà els controls fronterers pocs dies després de prendre possessió, aquest maig, i permeté als agents fronterers alemanys que rebutgessin l’entrada de sol·licitants d’asil, cosa que vulnera les normes d’asil de la UE, amb excepcions per a grups considerats vulnerables, com ara, les dones embarassades i els infants. Fins aleshores, les autoritats alemanyes tan sols podien rebutjar els immigrants que cometessin infraccions documentals, com per exemple, presentar-se a la frontera sense papers o amb documentació falsificada.

Segons la legislació europea, els estats membres no poden rebutjar els sol·licitants d’asil a la frontera sense permetre’ls de demanar asil primer, per molt que després de presentar la sol·licitud hagin de tornar al primer país del bloc al qual arribaren.

Ara com ara, Polònia no ha mostrat cap intenció de voler obligar els sol·licitants d’asil rebutjats per Alemanya a tornar al país. Però Winfried Kluth, expert en dret migratori i membre del Consell d’Experts en Integració i Migració d’Alemanya, ha advertit que una escalada de tensions a la frontera podria deixar els sol·licitants d’asil en risc de convertir-se en “refugiats en òrbita”, rebotats indefinidament d’un país del bloc a un altre sense poder romandre en cap.

“En realitat, se suposava que aquest problema es resoldria amb el sistema comú europeu d’asil”, explica Kluth. “Si el rebuig [de sol·licitants d’asil] a les fronteres dóna lloc a disputes sobre quin estat n’és responsable, el problema podria tornar a aflorar.”

L’octubre del 2023, l’anterior govern alemany imposà controls aleatoris a la frontera entre Alemanya i Polònia; el setembre de l’any passat, Berlín els estengué a totes les fronteres terrestres del país.

L’actual govern alemany ha persistit en l’enduriment dels controls fronterers, per bé que un tribunal de Berlín dictaminà fa poc que el rebuig de sol·licitants d’asil a la frontera era il·legal i violava la política d’immigració de la Unió Europea. Dobrindt ha justificat la decisió tot al·legant que la sentència del tribunal tan sols era vinculant en els casos individuals dels sol·licitants d’asil –tres ciutadans somalis als quals se’ls denegà l’entrada des de Polònia el passat 9 de maig– que havien denunciat el govern alemany davant el tribunal.

Tusk, sotmès a més pressió interna per a respondre a la crisi amb contundència, s’ha vist empès a donar un cop sobre la taula.

“La paciència que Polònia ha mostrat d’ençà de la reintroducció formal i unilateral per part d’Alemanya dels controls fronterers s’acaba”, declarà el primer ministre polonès la setmana passada. “Sense controls fronterers a la banda polonesa [de la frontera], costa de determinar fins a quin punt les persones que són retornades a Polònia ho mereixen.”

Estalonat als sondatges per l’extrema dreta Alternativa per a Alemanya (AfD), Merz –que, en campanya, prometé d’endurir la política migratòria del govern en cas de ser elegit canceller– ha reivindicat les mesures del seu executiu.

La setmana passada, el canceller alemany afirmà que el sistema Schengen tan sols podia sobreviure si no n’abusaven “els qui promouen la immigració irregular a còpia de traficar amb immigrants”.

En al·lusió a la decisió de Polònia d’imposar controls a la frontera amb Lituània, on molts immigrants han arribat procedents de Bielorússia, Merz afegí: “Tenim ací un problema comú que volem resoldre junts.”

D’ençà de començament de maig, Alemanya ha rebutjat l’entrada d’unes 5.960 persones a les seves fronteres terrestres, de les quals unes 330 eren sol·licitants d’asil, segons xifres del Ministeri d’Interior alemany. Més de 110 –és a dir, un terç– d’aquests sol·licitants d’asil foren rebutjats a la frontera entre Alemanya i Polònia.

La legalitat i l’eficàcia de la política de devolució de sol·licitants d’asil han estat qüestionades per experts en immigració, i també per membres de la coalició de govern de Merz.

Adis Ahmetović, portaveu parlamentari de política exterior dels socialdemòcrates alemanys –el soci minoritari de la coalició de govern que encapçala Merz– ha criticat l’estratègia migratòria de Merz i Dobrindt. “La situació actual deixa clar que hi ha hagut errors de coordinació”, deia Ahmetović. I afegia: “La comunicació i coordinació a escala europea han de millorar significativament amb Merz, en interès d’una Europa unida i capaç d’actuar.”

Kluth, per la seva banda, diu que hi ha el perill que el govern de Merz estableixi un precedent negatiu d’incompliment de la legislació migratòria de la UE. “El més perillós, en aquest moment, és aquesta cursa cap a l’abisme: la idea que no cal seguir les normes de l’estat de dret”, diu.

La crisi fronterera arriba en un moment polític delicat per a la coalició de govern centrista de Tusk. El mes passat, l’historiador Karol Nawrocki, alineat amb l’extrema dreta del PiS, guanyà les eleccions a la presidència, cosa que agreujà la paràlisi política al país i féu perillar les iniciatives del govern de Tusk en àmbits com l’avortament, la independència judicial i els drets LGBT.

Amb les eleccions generals previstes per al 2027 –o abans, si la coalició de govern trontolla–, Tusk es veu més pressionat per projectar una imatge de control i respondre amb contundència a les crítiques del PiS sobre política migratòria.

Aleks Szczerbiak, expert en política polonesa a la Universitat de Sussex (Regne Unit), diu que Tusk s’ha vist obligat a endurir els controls fronterers a causa l’àmplia cobertura mediàtica que hi ha hagut aquests darrers dies sobre els problemes a la frontera i, sobretot, a causa de la formació de grups informals de guàrdies fronterers que inclouen nacionalistes d’extrema dreta.

“Realment, no volia introduir controls fronterers, tant perquè vol mantenir bones relacions amb Alemanya com perquè els controls són un inconvenient per als polonesos que necessiten travessar la frontera amb regularitat”, diu Szczerbiak.

El govern de Tusk sosté que els nous controls a la frontera amb Lituània són necessaris per a frenar el flux d’immigrants que entren al país per Lituània i Letònia des de Bielorússia, un país al qual Polònia i més estats membres de la UE acusen, d’ençà del 2021, d’haver causat deliberadament una crisi migratòria en col·laboració amb Rússia. Moscou i Minsk neguen les acusacions, tot i les múltiples proves que Bielorússia ha concertat vols provinents de l’Àfrica i l’Àsia amb la promesa de permetre’n el pas dels viatgers a l’espai Schengen.

Els crítics adverteixen que els controls fronterers unilaterals imposats per Alemanya i Polònia fan perillar la lliure circulació, un dels pilars de la UE. Segons les normes europees, els controls fronterers interns tan sols es permeten com a últim recurs en resposta a amenaces greus. Tanmateix, durant aquesta darrera dècada, els controls temporals s’han convertit en habituals, sovint de manera indefinida. Ara com ara, 11 països dels 29 que formen part de l’espai Schengen han implementat alguna mena de control fronterer; la majoria, amb el pretext de mantenir a ratlla la immigració irregular.

Tusk, per la seva banda, insinuà la setmana passada que Polònia podria continuar endurint la política fronterera si Alemanya insistia a reforçar els controls. “L’època en què Polònia no responia amb decisió a aquesta mena d’accions s’ha acabat”, sentencià.

Wiener informa de Washington estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

Xerta (Baix Ebre) és un dels municipis més afectats per l’incendi de Paüls, que d’ahir a migdia ençà ja ha cremat 3.100 hectàrees. Hi viuen poc més de 1.150 persones i el foc ha estat una amenaça d’un bon començament. Els bombers preveuen d’estabilitzar-lo aquesta nit o demà al matí a tot estirar.

Les flames han encerclat el municipi i els veïns expliquen que s’han viscut moments de molta tensió i incertesa, sobretot quan veien que les flames de la carena de les muntanyes baixaven a gran velocitat. De fet, ni els veïns ni els bombers s’imaginaven que el foc acabaria travessant el riu Ebre.

“Vèiem les muntanyes, el fum i com s’anava estenent. En cap moment no vam pensar que podria arribar al poble”, diu Íngrid Lleixà, veïna del poble. Un altre veí, Pau Mayor, explica que la gent viu amb molt de neguit l’evolució de l’incendi. “No hem dormit gens. Fa hores que no dormim. Quan tens les flames al davant no saps com reaccionar”, explica. “Ahir, quan es ponia el sol, veiem que l’incendi venia a casa i que no hi podíem fer res”, afegeix.

Mayor explica que té amics a qui se’ls ha cremat completament la granja. “També n’hi ha que l’han poguda salvar. Tots els cavalls de la zona han acabat en una hípica, els caçadors buscaven els gossos… Al poble, ningú no s’esperava que l’incendi vingués així”, diu Mayor. Un altre veí, Miquel Mayor, és autònom i es dedica a fer feines agrícoles. Aquest matí ha agafat l’excavadora i ha fet un tallafoc en una zona. Li ho havia demanat una empresa de palets, que s’ha encarregat de netejar algunes masies.

Fugir de casa

Els veïns de Xerta, juntament amb els de Paüls, Alfara de Carles, Aldover, Jesús, Roquetes, Bítem, Tivenys i el barri dels Reguers de Tortosa estan obligats a seguir el confinament, que afecta unes 18.000 persones. Així i tot, n’hi ha que per por i veient la vida en risc, han decidit d’anar-se’n a casa de familiars. Han agafat la documentació, estris i roba de recanvi i han fugit de casa a corre-cuita.

És el cas de l’Íngrid i els seus pares, que ahir a mitjanit, quan van veure que el foc era tan a prop, no van dubtar ni un minut a anar a cercar els avis i anar-se’n a casa d’un familiar a Benifallet, a pocs quilòmetres de Xerta. Ella ha anat a casa de la seva parella, a Roquetes, també a prop.

Lleixà explica que ahir a les 14.00, en arribar a casa, ja es veia una gran fumarada. “El fum tapava el sol. Es veia un sol de foc”, diu. A les 15.00 van començar a rebre alertes i l’ajuntament enviava missatges per la megafonia. “Tot el contacte que vam tenir va ser per les xarxes socials i grups del poble”, explica. “No sabíem com avançava la cosa. Al començament estàvem tranquils perquè el foc era lluny. Però es va anar acostant”, diu. Va ser en aquest moment quan la família va decidir de marxar de Xerta. La casa la tenen a la carretera principal, a prop d’una benzinera Repsol, on han arribat les flames.

Imatge de la benzinera de Xerta, on les flames van arribar fins a l’entrada (fotografia: ACN / Eloi Tost / Mar Rovira). Sensació d’abandonament

Els veïns de Xerta diuen que la majoria de la població de les Terres de l’Ebre viu l’incendi amb una sensació d’abandonament. Se senten ciutadans de segona. Diuen que l’administració no els presta prou atenció i que són silenciats per part dels mitjans de comunicació. És un sentiment que ha aflorat amb l’incendi, però que fa temps que dura.

Miquel Mayor explica que durant hores no van veure efectius dels bombers. “Ahir a la una del migdia, quan vam veure fum a la muntanya, amb el pare ens ho vam mirar amb els prismàtics. Al cap d’una estona, vam veure espurnes més enllà i vèiem que s’estenia. Vam trucar als bombers. Al cap d’una estona, va passar l’helicòpter de reconeixement. Fins que no van venir efectius, van passar hores”, explica. “La propagació va ser molt ràpida, hi havia molta por, la gent no sabia què fer, si anar-se’n o quedar-se a casa. Molta gent del poble va marxar a Benifallet”, afegeix. Ell viu a prop de la plaça del poble i un dels moments més crítics van ser a la nit, quan el foc es va acostar a la benzinera, sobretot perquè la primera filera de cases era a uns cent metres de les flames.

Miquel Mayor també es queixa que s’han sentit maltractats pels mitjans de comunicació públics de Catalunya. Si això hagués passat a Barcelona, diu, d’un bon començament hi hauria hagut un gran desplegament mediàtic. “Ahir a la nit, miraves TV3 i l’única informació que emetien era de les quatre o cinc de la tarda. Ho anaven repetint. Entenc que la informació és limitada, però això que passa és seriós. No és un incendi petit”, diu. Fa valer sobretot la feina del creador de contingut Albert Pagà, conegut a les xarxes per Berti_Iau, que comparteix molta informació a Instagram.

Pau Mayor també és molt crític quant a l’abandonament: “Som la part oblidada. Tenim la sensació que no ens coneixen. Ni a Catalunya ens coneixen, se’ns han girat d’esquena. S’ha vist clar amb l’última merda, amb una sèrie feta a TV3 amb accent valencià. Cada any el delta retrocedeix i és un dels parcs naturals més importants, amb ocells de tot el món. És un punt vital i no s’hi fa res.”

Sobre l’abandonament, Miquel Mayor, que es dedica als treballs agrícoles, també relata que hi ha malestar per l’estat de les masies, algunes amb un metre i mig d’herba seca, i els espais a l’aire lliure. “Un dels motius pels quals l’incendi s’ha propagat és que no hi ha cap obligació de mantenir les finques netes, el bosc no es neteja. Està abandonat. Això és pólvora”, diu.

Així i tot, la comunicació amb els veïns ha estat fluida. Els barris tenen grups de WhatsApp, els veïns s’han trucat, s’ha seguit la informació dels canals oficials i el jovent també s’ha preocupat de la gent gran.

Dues columnes de fum de l’incendi de Paüls, amb el poble de Xerta al mig i el canal (fotografia: ACN / Eloi Tost / Mar Rovira). Esclat de bombes de la batalla de l’Ebre

Els veïns han topat amb una escena que tampoc no s’esperaven. L’incendi ha fet esclatar antics projectils i artefactes de la guerra del 1936-1939 que eren enterrats en aquesta zona d’aleshores ençà, No han causat cap incident concret. Els bombers assenyalen que és un fet molt freqüent per l’emplaçament del foc. També hi ha hagut explosions a prop de la carretera TV-3541, que aquesta tarda continua tallada entre Paüls i Xerta.

“Tota la vida he sentit que quan hi havia un incendi, explotaven bombes de la batalla de l’Ebre, una de les més importants i més participació de la guerra civil. He perdut el compte de les bombes que he sentit esclatar. Han passat molts anys, la gent no ho recorda, però les bombes continuen allí. Se sent un espetec fort. Estàs envoltat de foc i només sents esclatar bombes”, diu Pau Mayor.

El dol de perdre molt més que un paisatge

Els veïns esperen de desconfinar-se i tornar a casa ben aviat. Quan passi, serà una bona notícia. Però no poden treure’s del cap tot allò que hauran perdut. No solament granges i tota mena d’infrastructures, sinó un paisatge verd que, malauradament, s’haurà convertit en negre i s’haurà reduït a cendres. Un paisatge que és molt més que un paisatge.

“Hem perdut coses que al poble tenien valor. La font nova, una font d’aigua natural on anem a buscar l’aigua i no ens cal anar al supermercat. Més bo que això, no hi ha res. És preciós el voltant, el refugi; i del Pi de Perillo, ja ens en podem oblidar. Rutes que podia fer la gent, la via verda, el tram d’Alcover”, diu Pau Mayor. “Quan s’hagi controlat, tornarem a casa i veurem com està el voltant, que són muntanyes que estimem molt. La via verda… Visitar-ho i veure què ha quedat”, diu Lleixà.

L’ajuntament habilita una sala per als desallotjats

L’Ajuntament de Xerta ha habilitat la sala polivalent de la casa de la vila per acollir una desena de persones que viuen en habitatges disseminats i que han estat desallotjades arran de l’incendi de Paüls. Els veïns esperen l’evolució de les flames per poder tornar a casa, però si finalment no és possible, tindran l’allotjament garantit al municipi.

La sala polivalent de l’Ajuntament de Xerta on alguns veïns desallotjats podran passar la nit (fotografia: ACN / Eloi Tost).

“Els hem facilitat menjar i ara ens duran llits perquè puguin dormir; fem tot allò que és a les nostres mans”, ha explicat el tercer tinent de batllia de Xerta, Rubén Alegria, en declaracions a l’ACN.

Alegria ha detallat que la tasca de l’ajuntament s’ha centrat a donar suport als bombers, a Protecció Civil i a les autoritats responsables de la gestió de l’incendi. Quant als desallotjats, ha dit: “Viuen en zones disseminades i estan molt exposats al foc. Tots tenen el neguit de tornar a casa seva per veure com està, perquè la veritat és que la situació ha estat molt dramàtica.”

amb la Cobla Montgrins - Lloc: Riera zona nova coberta

Dos incendis simultanis van mobilitzar més d’un centenar de bombers ahir al vespre al Rosselló. El primer foc es va declarar a mitja tarda als voltants del dipòsit d’aigua d’Estagell, en un terreny de matolls i herba seca, i que va ser empès pel vent de tramuntana. El segon ha començat poc després prop del castell de Planères, al terme de Brullà, als peus de l’Albera.

Segons el Servei Departamental d’Incendi i Salvament (SDIS 66), el foc d’Estagell ha estat combatut per tres grups d’intervenció forestal (GIFF), helicòpters bombarders d’aigua i una cadena de comandament, amb un total de 85 efectius mobilitzats. A les 19.00, el balanç provisional era de tres hectàrees cremades i els bombers consideraven que la situació evolucionava favorablement.

Un incendi obliga a tancar l’aeroport de Marsella i a tallar l’autopista AP-9 a Narbona

Poc després, les flames han aparegut a Brullà, també en una zona natural. En aquest cas, també hi han actuat tres grups GIFF, un dels quals de la seguretat civil, i s’hi han afegit mitjans aeris. Les primeres dades indiquen que el foc ha afectat tres hectàrees.

Els bombers demanen que s’evitin les zones d’actuació. Els dos incendis arriben en un context complicat per als serveis d’extinció, que lluiten també contra un gran incendi forestal prop de Narbona.

Segons les últimes actualitzacions de les 21.00, les operacions d’inundació i de seguretat a les vores de les zones dels incendis encara estaven actives per a evitar la represa del foc. La Unitat d’Investigació de Causes i Circumstàncies de l’Incendi (RCCI) investiga quin ha estat l’origen d’aquests incendis.

Precisament ahir, les Corberes i la Plana del Rosselló es trobaven en alerta vermella per risc d’incendi. Aquesta alerta estava relacionada amb la tramuntana, que bufava amb ratxes de més de 50 quilòmetres per hora.

L’advocat madrileny Jacobo Teijelo Casanova s’ha incorporat a la defensa de Santos Cerdán, ex-dirigent del PSOE espanyol, en col·laboració directa amb el despatx de Benet Salellas Vilar, amb qui ha acordat una defensa conjunta i coordinada a partir del primer moment.

Mail obert d’Assumpció Maresma | Em peta el cap amb això de la defensa de Salellas a Cerdán

Amb aquesta incorporació, Cerdán passa a tenir dos bufets. En un comunicat, els advocats afirmen que Jacobo Teijelo aporta una llarga experiència en casos de gran complexitat tècnica i mediàtica. Diuen que el seu bufet és conegut per l’especialització en delictes econòmics i de corrupció i per l’aplicació de tècniques avançades d’anàlisi d’informació, però la realitat és que Teijelo és una figura coneguda per haver defensat, entre més clients, el narcotraficant gallec Sito Miñanco, en el judici de l’operació Mito a l’Audiència espanyola, on van jutjar també Gonzalo Boye, qui abans n’havia estat l’advocat. Així mateix, Teijelo ha estat l’advocat de l’empresari Javier Pérez Dolset i, a final dels noranta, va guanyar una certa notorietat perquè es va encarregar de defensar Exuperancia Rapú, la dona que havia extorquit l’ex-director d’El Mundo Pedro J. Ramírez amb un vídeo sexual.

A més, aquests últims mesos va tornar a sortir a la palestra mediàtica perquè apareixia en els enregistraments de la militant socialista Leire Díez, que cercava draps bruts de la Guàrdia Civil i fiscals espanyols que empaitaven el PSOE. Segons es pot entendre d’aquests enregistraments Teijelo va ser present en la reunió en què Leire Díez va provar d’aconseguir informació comprometedora del cap de l’UCO que portava el cas Koldo.

Ambdós despatxos han remarcat en el comunicat la voluntat de treballar no solament en l’àmbit processal, sinó també en el de l’opinió pública, en un cas que, segons que denuncien, ha estat objecte d’un “judici paral·lel” ja de bon començament. “Confiem plenament que la veritat prevaldrà i la innocència del nostre client es demostrarà sense cap mena de dubte davant els tribunals i la societat”, han dit en una declaració conjunta.

Lloc: Pati del Xifré

La dirigent de l’extrema dreta francesa, Marine Le Pen, ha presentat un recurs al Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) contra la sentència d’un tribunal francès que la va inhabilitar cinc anys per un delicte de malversació de fons, fet que li impedeix de presentar-se a les eleccions presidencials franceses del 2027.

Gautier Sabrià: “Tothom se centra en Le Pen i ningú no es fixa que Aliot se’n surt molt bé, de tot això”

Le Pen ha demanat que se suspengui cautelarment la mesura, dictada a final de març, per haver desviat fons europeus per valor de 2,9 milions d’euros. A més de la inhabilitació, la sentència li imposava quatre anys de presó –dos amb llibertat vigilada– i una multa de 100.000 euros.

La defensa de Le Pen es basa en l’article 39 del Conveni Europeu de Drets Humans, que permet d’intervenir de manera urgent quan hi ha el perill imminent de causar un dany irreparable a un dret protegit, segons que explica un comunicat recollit per la cadena BFMTV.

En concret, Le Pen sol·licita al TEDH que ordeni a França d’aixecar la prohibició de presentar-se a les eleccions per evitar una “violació greu i irreparable” dels seus drets i els dels votants.

A banda de Le Pen, vuit diputats més de Rassemblement National han estat condemnats pel mateix delicte, vinculat a la contractació de falsos assistents parlamentaris, a qui van pagar amb fons públics destinats al Parlament Europeu entre el 2004 i el 2016.

a càrrec de l'Orquestra Montgrins - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Plaça de l'Església

Lloc: Plaça de l'Església

El ple del Tribunal Constitucional espanyol (TC) ha admès a tràmit els recursos d’inconstitucionalitat dels governs del País Valencià i les Illes contra el decret de repartiment obligatori de menors estrangers no acompanyats que es troben a les Illes Canàries.

Els recursos denuncien que el decret els vulnera les competències i infringeix el seu principi d’autonomia financera. Tant a les Illes com al País Valencià governa el PP.

Fa pocs dies, el govern espanyol va anunciar que reubicaria uns 3.000 menors estrangers no acompanyats provinents de les Illes Canàries, Ceuta i Melilla. Va dir que la majoria anirien a parar al País Valencià, que acollirà 571 menors. Les Illes n’acolliran 49, i Catalunya, tot i que en un principi havia quedat exclosa d’acollir cap menor, juntament amb el País Basc, perquè fins ara ja n’havien acollit molts, ha anunciat que acolliria de manera voluntària un total de 31 menors.

Prohens deia que eren al límit

Les Illes fa temps que denuncien que el sistema d’acollida de menors estrangers no acompanyats està saturat. Fa poc menys d’un any, presidenta Marga Prohens havia demanat de no assumir-ne més, perquè deia que es trobaven al límit de la capacitat d’acollir menors estrangers no acompanyats en condicions dignes.

“Això no es tracta d’un debat sobre qui és més solidari o menys. És sobre la capacitat que tenen els nostres recursos. Si parlem de recursos humans, professionals, econòmics i d’espais, les Illes Balears hem arribat al límit”, va dir Prohens.

Carlos Mazón va ser el primer a felicitar Miguel Tellado quan va saber que seria el nou secretari general del PP. El president de la Generalitat va fer una piulada a X, il·lustrada amb una fotografia de tots dos abraçats tot dient que Tellado és la persona que més voltes ha visitat el País Valencià d’ençà de la gota freda i qui més coneix els problemes dels valencians. Els dies següents, Mazón va continuar lloant la figura de Tellado. La seua relació és bona i el president se sentia protegit davall les seues ales.

La persona que más cerca ha estado de la Comunitat estos meses, el que mejor conoce el @ppcv y a quien más le debemos.

Enhorabuena al mejor Secretario General que podíamos tener @Mtelladof pic.twitter.com/XTMZJ0XS3Y

— Carlos Mazón (@carlos_mazon_) July 2, 2025

A desgrat d’això, en la primera ocasió en què al número dos del PP li han preguntat pel president, Tellado ha evitat d’expressar un suport tancat. Ha sigut en una entrevista a Onda Cero. D’una banda, ha dit que Carlos Mazón va actuar de bona fe el dia de la gota freda que va fer 228 morts, però després ha admès que en aquelles circumstàncies hauria d’haver demanat al govern d’Espanya la declaració d’emergència. “Si jo fos president de la Generalitat Valenciana, hauria demanat la declaració d’emergència, però és molt fàcil dir-ho avui. Veure’s en aquelles circumstàncies que sobrepassen qualsevol govern és més difícil”, ha dit. A continuació, Tellado ha acusat Pedro Sánchez de deixar sols els valencians.

Quan li han preguntat si pensa que Carlos Mazón és un dels més grans problemes polítics que té el PP, Tellado ha recordat que és el president de la Generalitat perquè els valencians ho han volgut així. Sobre si hauria d’haver dimitit, ha dit: “Potser hauria sigut fàcil eixir i abandonar el govern i deixar que un altre acarara aquesta tasca tan dura, i Mazón ha reconegut els errors”. A continuació ha reconegut que probablement, les coses s’haurien pogut fer millor.

Quant a la declaració d’emergència, Tellado ha dit que l’hauria d’haver declarada el ministeri de l’interior, però no ho va fer. “No ho va fer perquè van preferir deixar sol el govern de la Generalitat i això és imperdonable”, ha afirmat.

Crema un segon incendi de vegetació a les Terres de l’Ebre, en aquest cas, al Perelló (Baix Ebre), a la zona de Puigmoltó. Per ara, el cos d’emergències hi ha destinat sis dotacions terrestres i un helicòpter bombarder que actuen per controlar el foc, situat al costat de la N-340. L’avís s’ha rebut a les 16.33.

Les autoritats recomana que, com a mesura preventiva, els residents o aquells que es trobin a la zona afectada romanguin als seus domicilis i evitin qualsevol desplaçament innecessari. El foc ja es troba en fase de control; tot i això, es mantenen les mesures establertes.

Paral·lelament, els bombers continuen treballant en l’incendi forestal de Paüls, que crema d’ençà d’ahir al migdia. El foc ja afecta més de 3.100 hectàrees, principalment a Xerta, Alfara de Carles i Paüls.

Al Perelló, 7 dotacions #Bomberscat una d'elles aèria #MAER hem encerclat un incendi a la zona de Puigmoltó (avís 16.33 h). L'helicòpter ja ha acabat les descàrregues però la zona forestal és densa i caldrà treballar-hi força estona

— Bombers (@bomberscat) July 8, 2025

El nou batlle de Paiporta, Vicent Císcar, ha expressat avui la seua incomoditat per la manera com el president de la Generalitat ha utilitzat políticament la reunió que ahir van fer a palau. De fet, era de la primera reunió entre Carlos Mazón i un batlle del PSPV d’ençà del 29 d’octubre, i Presidència va voler vendre la trobada com a signe de normalitat. L’equip de comunicació va oferir bona cosa de material gràfic per a il·lustrar el fet. Alguns mitjans han parlat, fins i tot, de desglaç de les relacions.

Avui, en una trobada amb periodistes per a actualitzar la situació de Paiporta després de la barrancada, Císcar ha expressat el seu malestar: “No m’ha agradat que la reunió s’haja tractat com un instrument polític. La meua presència allà s’ha tractat de manera inadequada”, ha dit.

Segons Císcar, Carlos Mazón ha de prendre decisions sobre la seua continuïtat: “Li ho demana tot el món i aquest equip de govern, també. Ha de parlar amb les víctimes i disculpar-se. El convide que vinga ací a tenir una reunió amb elles.”

Segons el nou batlle, Paiporta no oblida les víctimes de la gota freda i ha remarcat que les morts s’haurien pogut evitar amb una gestió millor. “No renunciem a continuar exigint l’assumpció de responsabilitats polítiques a Carlos Mazón, entre les quals, la dimissió”, ha afirmat.

A desgrat d’això, el batlle ha donat importància a la cooperació entre administracions, però això no pot servir per a diluir diferències ideològiques. Durant la reunió, Císcar, que tot just fa una setmana que substitueix Maribel Albalat com a primera autoritat del municipi, ha dit que en la reunió va proposar a Mazón la construcció d’un edifici d’emergències a Paiporta per a donar cobertura a la zona en cas de noves catàstrofes.

El parc natural dels Ports no té cap pla de prevenció d’incendis. Ho ha reconegut el govern, arran de l’alerta de la CUP, que havia denunciat aquesta irregularitat. L’incendi de Paüls (Baix Ebre) afecta aquesta zona i ja ha cremat 3.100 hectàrees, de les quals, precisament, 1.112,46 són dins el parc natural.

Fonts del Departament de Territori reconeixen a VilaWeb que fa trenta-nou anys que el pla de prevenció d’incendis del Parc Natural dels Ports hauria d’estar fet pel decret 78/1986, que estableix que els espais naturals de protecció especial han d’elaborar un pla bàsic de prevenció d’incendis.

El govern assegura que ja treballa amb la Direcció General de Boscos i que ja ha fet la transferència per a iniciar-ne la licitació. “Aquest govern no vol entrar en acusacions sinó que està centrat a garantir la preservació de la biodiversitat i la prevenció d’incendis”, expliquen fonts de Territori. El Departament diu que, a més  del dels Ports, també es treballa amb el de l’Alt Pirineu i Cadí i que el de Cap de Creus i el de Capçalera del Ter ja és en fase d’aprovació.

Aquest matí, la diputada de la CUP Pilar Castillejo havia criticat que no s’hagués fet “cap aprenentatge” de grans incendis com el d’Horta de Sant Joan (Terra Alta) del 2009. “Cal una gestió adequada del territori i un model que no abandoni el sector primari”, deia. També denunciava que l’actual model havia “portat a un despoblament i envelliment de la població amb unes economies massa dependents del turisme”.

Un instrument clau

Els plans de prevenció d’incendis dels parcs naturals de Catalunya són uns instruments essencials per a protegir els valors ecològics, paisatgístics i socials d’aquests espais protegits arran del risc d’incendis forestals. Aquests plans tenen com a objectiu principal reduir la vulnerabilitat del territori, minimitzar la propagació del foc i facilitar les tasques d’extinció en cas que d’incendi.

Cada pla s’elabora tenint en compte les característiques específiques del parc —la seva geografia, la vegetació predominant, l’ús del sòl, les infraestructures existents i la pressió humana— i inclou una diagnosi detallada del risc d’incendi. A partir d’aquesta anàlisi, s’estableixen mesures concretes de gestió del combustible forestal (com franges de baixa càrrega combustible, tallafocs o aclarides), la millora de la xarxa de camins i punts d’aigua per facilitar l’accés dels equips d’emergència, així com accions de sensibilització i coordinació amb la població local.

La Conselleria d’Educació, Cultura, Universitats i Ocupació de la Generalitat Valenciana ha rectificat i, finalment, ha autoritzat línies educatives amb el català de llengua base a les Alcubles (Serrans) i Olocau del Rei (els Ports), dos municipis de predomini lingüístic castellà.

Els Serrans, la comarca castellanoparlant que ha posat el conseller Rovira contra les cordes

Són dos Centres Rurals Agrupats (CRA), en què es concentren alumnes de múltiples nivells educatius en una mateixa aula. Els resultats de la consulta sobre la llengua base a la zona, la distribució d’alumnes prevista per al curs vinent i les protestes de les famílies han fet que la conselleria consideri que la demanda per a estudiar en català és suficient per a habilitar-hi una unitat.

De fet, Famílies pel Valencià va denunciar fa unes setmanes que a les comarques castellanoparlants, com ja havia advertit, la Conselleria d’Educació no respectava els resultats de la consulta. Finalment, la pressió popular ha forçat el conseller José Antonio Rovira a rectificar.

A les Alcubles, catorze alumnes de primària han triat el català com a llengua base. Per això, s’ha demanat de reconvertir una de les dues unitats d’educació primària i també s’ha previst d’ampliar la dotació de professorat.

Quant a Olocau del Rei, hi haurà una sola unitat de primària, amb vuit alumnes dels cursos de segon, tercer i cinquè. Tots faran classe amb el català com a llengua base, segons que ha explicat la Direcció General d’Ordenació Educativa i Política Lingüística.

El Govern ha declarat bé cultural d’interès nacional, en la categoria de lloc històric, la Casa Vallmanya, a Alcarràs i n’ha delimitat l’entorn de protecció. El 2008, l’Ajuntament d’Alcarràs ja la va declarar bé cultural d’interès local i ara l’executiu amplia aquesta protecció. La Casa Vallmanya és una construcció cartoixana del segle XVII, un dels pocs exemples de casa pairal al Segrià. Va ser residència ocasional de la família Macià Lamarca des de finals del segle XIX, quan Agapit Lamarca, propietari de la finca i pare d’Eugènia Lamarca (dona de Macià), va dur a terme una gran reforma arquitectònica de les antigues estances cartoixanes. Després de ser incendiada durant la guerra civil, l’interior de la casa ha sofert modificacions.

El govern ha explicat que el valor patrimonial de la Casa Vallmanya recau en ser “el lloc on es van prendre decisions polítiques transcendentals per a la història contemporània de Catalunya, com el complot de Prats de Molló, o la fundació del partit Estat Català”. Les seves estances, ha apuntat, són el testimoni d’estades oficials de Macià com a president de la Generalitat i de reunions amb polítics, personatges rellevants i amb la premsa d’aquell moment. En època de la Generalitat republicana, la Casa Vallmanya va esdevenir un lloc institucional, com si fos una segona residència del Palau de la Generalitat. Des d’aquí Macià va impulsar mesures pioneres en l’àmbit de l’educació, la cultura i la justícia social.

Per tots aquests motius, l’immoble es considera “un espai fonamental de memòria del primer president de la Generalitat de l’època moderna”. “Un element icònic i de reconeixement de la figura de Francesc Macià”, ha afegit el govern.