La fiscal en cap de Barcelona, Neus Pujal, reclama a les administracions una eina d’intel·ligència artificial per a determinar amb rapidesa si un lladre multireincident pot ser jutjat per un delicte amb pena de presó i no pas per un furt lleu, castigat solament amb una multa. En una entrevista amb l’Agència Catalana de Notícies (ACN), explica que aquesta eina informàtica permetria de saber de seguida si el detingut ja tenia tres condemnes fermes per furt, requisit per a aplicar aquest enduriment penal. Per això, demana al Departament de Justícia, al ministeri espanyol o a la fiscalia general que impulsin la creació d’aquesta anomenada “calculadora electrònica de la multireincidència”.

L’objectiu és comprovar amb rapidesa si un arrestat té tres condemnes prèvies computables, que superin en conjunt els quatre-cents euros, tenint en compte detalls com la data de començament de les penes i si s’han interromput. Aquesta eina també la tindrien els jutjats i els cossos policíacs. Això permetria de saber de seguida si un detingut que hauria de ser jutjat en un judici immediat per un furt lleu podia passar a ser jutjat per un delicte menys greu en un judici ràpid. Segons que diu Pujal, això ajudaria a reduir el 12,6% de judicis suspesos per manca d’informació, a optimitzar els calendaris judicials i a reduir els retards acumulats.

Actualment, ja hi ha una eina semblant per a calcular penes quan hi ha uns quants delictes, però Pujal creu que cal una versió específica per a la multireincidència. Segons ella, ajudaria jutges, fiscals, policies i funcionaris a actuar amb més eficiència i rapidesa. A més, recorda que l’augment de judicis ràpids a Barcelona –gràcies a quatre noves places de reforç i un jutjat de guàrdia més– obliga la fiscalia a treballar a un ritme més alt, malgrat que arrossega una manca crònica d’efectius. Per això, demana més personal. Tot i que defensa que els canvis són positius per als ciutadans i per a la fiscalia mateixa, denuncia que el pressupost prorrogat dificulta l’ampliació de plantilla.

Enduriment penal per a combatre la delinqüència?

Segons Pujal, alguns delinqüents coneixen bé la legislació dels diferents estats i se n’aprofiten per cometre determinats delictes, com ara furts, robatoris amb violència, ocupacions d’habitatges o naus, cultiu de marihuana o frau elèctric, menys penats amb el codi penal espanyol que en alguns altres països europeus. Proposa, per exemple, que el codi penal castigui amb més severitat el frau elèctric quan el fan organitzacions criminals que connecten il·legalment el subministrament per alimentar plantacions de marihuana. També suggereix d’ajustar les penes dels robatoris amb violència al valor dels objectes robats. Ara, explica, es castiga igual robar una piruleta que un rellotge de luxe. Per als furts, defensa la proposta del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona d’augmentar les penes quan es roba un telèfon mòbil, tenint en compte no sols el seu valor material, sinó també les dades delicades que conté.

En matèria d’ocupacions, coincideix amb les propostes de magistrats de les audiències de Barcelona i Girona de permetre desallotjaments cautelars dictats pel jutjat de guàrdia mentre no arribi el judici. Sobre els delictes sexuals menys greus, creu que s’haurien de poder jutjar per la via ràpida si la pena no fos gaire alta. Això, diu, evitaria dilacions innecessàries i reduiria la revictimització de les víctimes.

Una fiscalia tensada per la càrrega de feina

Pujal també defensa una reorganització interna per a adaptar-se a l’augment de judicis a la ciutat. Ara que les oficines judicials s’estan reformant perquè diversos jutges comparteixin funcionaris, creu que la fiscalia també hauria d’adoptar aquest model. Això permetria de fer front a l’augment de procediments i, en conseqüència, de recursos i d’execucions de sentències. Una de les reformes que ha impulsat ha estat la creació d’una secció especialitzada en execucions, amb set fiscals, que millora la coordinació amb els jutjats d’executòries i permet de supervisar més bé el compliment de les penes. També ha creat una secció de protecció de víctimes, ha reforçat els fiscals adscrits als jutjats d’instrucció i ha incorporat la figura del fiscal delegat de consum, per defensar els drets dels consumidors.

Actualment, calcula que a la demarcació de Barcelona hi falten una vintena de fiscals titulars. En destaca la situació de Sant Feliu de Llobregat (Baix Llobregat), on considera que caldrien quatre o cinc fiscals més. L’última ampliació de plantilla a tota la demarcació fou de només tres fiscals. A la ciutat de Barcelona, diu, hi pot haver una trentena de fiscals substituts. Sobre els reforços recents, destaca la incorporació de dos fiscals més per a augmentar el nombre de judicis i dos de reforç, amb complements salarials associats. També considera que caldria reforçar els jutjats per tirar endavant la proposta que els menors desemparats no siguin assumits directament per la nova DGPPIA de la Generalitat, sinó que hi intervinguin abans un jutge i un fiscal.

Avui, 20 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

– David Borrell: “Un megaincendi cremaria tot el Pirineu de punta a punta”
– Propietaris forestals adverteixen de la manca de prevenció contra els incendis: “Cada any la situació és més crítica”
– Quatre de cada deu | Mail obert de Mercè Ibarz
– D’accent en tenim tots: la prosòdia no és neutra | Article del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi)
– Les martingales del senyor Urraca amb els catalans a Luxemburg | Anàlisi de Josep Casulleras
– Mar Iglesias: “Dir ‘bon dia’ a Alacant és un acte de resistència”
– El vídeo de la infidelitat al concert de Coldplay mostra el perill de les càmeres i la policia de la moral a internet
– Taiwan involucra la població en un gran exercici d’entrenament contra una invasió de la Xina
– Es poden fer viatges llargs amb cotxe elèctric? Consells per a planificar les vacances d’estiu
– Receptes d’estiu: amanida de capipota del bar Pinotxo
– Davall los garrovers i sota els ametllers
– Fragment: ‘Camí del cel’, de Bill PorterFragment: ‘Camí del cel’, de Bill Porter 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El bar Pinotxo adapta un dels seus grans reclams gastronòmics, el capipota, a les altes temperatures de l’estiu. El resultat és una amanida fresca, gustosa i idònia per a aquesta època de l’any. Al Mercat de Sant Antoni, on l’establiment ha renascut després d’haver passat molts anys a la Boqueria, Jordi Asín, nebot del traspassat Juanito Bayén i propietari del local, ens explica pas a pas com elaborar l’amanida de capipota, que va aprendre gràcies a la seva àvia i que estima especialment. Us n’expliquem la recepta pas a pas: 

Ingredients 

Si voleu preparar aquesta recepta per a cinc persones necessiteu:
–1/2 quilo de capipota
–150 grams de cogombrets
–una ceba dolça de Fonts
–una pastanaga
–oli d’oliva arbequina 100%
–vinagre agredolç
–sal i pebre

Jordi Asín, propietari bar Pinotxo (fotografia: Enric Galli).

Receptes d’estiu: 15 idees per a cuinar fàcil i saludable

Preparació

El primer pas és pelar la pastanaga i treure’n els extrems. S’ha de tallar a daus molt fins. Després s’ha de fer igual amb la ceba i els cogombrets. Si us agraden les tàperes o el pebrot vermell, Asín us convida a afegir-n’hi.

A continuació, retireu el poc greix que acostuma a tenir el capipota, però no el confongueu amb la gelatina lateral, que cal conservar i és molt beneficiosa per als ossos i articulacions. Després, talleu el capipota en trossos petits.

Seguidament, introduïu les verdures i el capipota en un recipient, barregeu-ho tot i afegiu-hi sal.

És el torn de preparar la vinagreta, un pas clau. Mescleu l’oli d’oliva arbequina 100% i el vinagre agredolç en un pot i, una vegada llest, afegiu-hi una mica de pebre negre. Barregeu-ho tot i ja la tindreu a punt. La llimona, la maionesa i, fins i tot, la mostassa són alternatives per a elaborar la vinagreta i aconseguir sabors diferents.

Tan sols ens faltarà afegir la vinagreta al recipient on tenim el capipota i les verdures tallades, remoure-ho tot i, després, deixar-ho reposar mitja hora a la nevera. D’aquesta manera quedarà ben lligat. Passat aquest temps, ja podreu gaudir de l’amanida de capipota.

El renaixement del bar Pinotxo: “La història no es podia acabar així”

“La gent demana l’amanida i repeteix.” Així explica Jordi Asín l’èxit que té aquest plat entre la seva clientela. Una proposta gastronòmica que us farà sucar-hi pa i llepar-vos els dits.

Amanida de capipota del bar Pinotxo (fotografia: Enric Galli).

Són lluny els dies en què podies tenir una aventura, escridassar una hostessa de vol o assetjar els teus veïns amb tranquil·litat. A l’era d’internet, les càmeres sempre són enceses, i els pitjors moments de la gent atrauen milions de mirades i una obsessió per opinar sobretot i qualsevol cosa.

Això és el que ha passat a Andy Byron, conseller delegat de l’empresa tecnològica Astronomer, que dimecres a la nit va ser filmat acaronant-se amb la cap de recursos humans de l’empresa durant un concert de Coldplay a Boston. Byron i la seva companya van aparèixer a la pantalla gran de l’estadi durant una secció de Kiss Cam (càmera de petons) abans de mostrar-se incòmodes i desaparèixer de la vista, mentre el cantant Chris Martin feia broma dient que potser tenien una aventura. Un altre assistent al concert va penjar el vídeo a TikTok, on ha obtingut més de seixanta-dos milions de visualitzacions i milers de comentaris atacant Byron, que sembla que és casat.

Els comentaris de seguida van identificar tant Byron com la seva companya, Kristin Cabot, i molts també van identificar membres de la família de Byron i en van compartir detalls d’un perfil personal de Facebook.

“Això és un exemple de com Déu protegeix les persones a qui [Byron i Cabot] traeixen,” deia un comentari que va aconseguir cent mil m’agrades.

D’aleshores ençà no s’ha pogut contactar ni amb Byron ni amb Cabot. Tots dos semblen haver desactivat els seus perfils de LinkedIn.

Per la seva banda, l’empresa va fer públic un comunicat divendres: “Astronomer està compromesa amb els valors i la cultura que ens han guiat des de la nostra fundació. S’espera que els nostres dirigents donin exemple tant en conducta com en responsabilitat”, i afegia que la junta directiva investigaria el vídeo. Posteriorment, va anunciar que Byron havia estat suspès de les seves funcions i que el cofundador i director de producte, Pete DeJoy, faria de conseller delegat provisional.

Aquest és l’últim cas, i segurament el més espectacular, d’un seguit de moments virals centrats en les presumptes faltes morals de gent corrent que cada vegada adquireixen més pes. Avui, al públic digital se li presenten constantment nous personatges a jutjar i (normalment) menysprear. L’escarn públic no és nou, però internet converteix les transgressions quotidianes en entreteniment per a milions d’usuaris. I això origina nous riscs i qüestions ètiques, especialment perquè l’atenció digital no sempre distingeix entre abusos greus i conflictes interpersonals menors.

Els internautes han acudit en massa a les seccions de comentaris de presumptes infidels, clients maleducats i fins i tot amfitrions poc hospitalaris de festes i de vegades han assetjat els suposats culpables posant-se en contacte amb llurs caps o familiars.

Alhora, la proliferació de càmeres a les portes, de pantalles gegants en llocs públics i de sistemes de vigilància comercials i governamentals multiplica les maneres en què les persones poden ser filmades.

Les campanyes d’escarn públic com la que es dirigeix ara contra Byron comparteixen certs trets amb la “cultura de la cancel·lació”, un terme que normalment s’empra quan una figura coneguda rep crítiques públiques per accions que en el passat restaven impunes o no eren necessàriament vistes com a dolentes, com ara l’assetjament laboral o el llenguatge ofensiu. Però, a diferència de la condemna dirigida a Harvey Weinstein per haver assetjat actrius joves i a Paula Deen per haver emprat un insult racial, Byron és un ciutadà anònim i no pas una figura pública. O no ho era. Fins divendres al migdia, “director general enxampat enganyant” era la tercera cerca més popular a Google als Estats Units.

Per a molts observadors d’internet, el cas ja s’ha tancat. I això mostra una audiència desesperada pel següent cop d’adrenalina, indiferent als efectes que la seva atenció pugui tenir en la gent real implicada, explica la crítica de cultura digital Rayne Fisher-Quann.

Les infidelitats, les crisis públiques i la mala criança són ideals per a fer-se virals perquè els espectadors tenen la sensació de poder espiar la vida privada d’algú i ajudar a castigar-lo per allò que (suposadament) fa malament, diu Fisher-Quann. Quan ella va escriure per primera vegada sobre el “panòptic digital” –com els usuaris de xarxes socials vigilen el mal comportament d’una altra gent i comparteixen indiscriminadament vídeos de gent que no han acceptat ser filmada–, l’audiència encara debatia si era correcte o incorrecte intervenir en la vida d’un desconegut d’una manera tan pública. Però ara que la vigilància digital per part de les empreses i del govern s’ha normalitzat, la vigilància interpersonal ha passat a ser un resultat natural, diu.

I remarca que alhora les aplicacions basades en algorismes ens han acostumat a un flux constant de contingut molt estimulant. Una pífia o una traïció pública són l’oportunitat perfecta perquè l’audiència obtingui la seva dosi d’adrenalina, diu Fisher-Quann, i es llanci a participar en la història com si fos un “joc interactiu de ‘tria la teva aventura’, en estil detectiu”.

L’impacte de l’escarn públic sobre les víctimes ja ha estat estudiat. El 2015, autors com ara Jon Ronson documentaven què passava quan persones normals es trobaven a l’altre costat d’una turba digital. Moltes van perdre la feina i van tenir problemes de salut mental duradors. Alguns acadèmics, mentrestant, en discrepen i argumenten que l’escarn públic pot tenir funcions tant positives com negatives, segons la gravetat de l’ofensa i l’abast de la reacció.

I aquest fenomen també afecta els participants, segons els experts. Els terapeutes que treballen amb la generació Z diuen que els seus pacients com més va fan servir més eines digitals per controlar totes les interaccions en línia de la seva parella, cosa que crea patrons de desconfiança i paranoia. Històries de pares, amics o parelles que abusen de la compartició de la ubicació subratllen com la vigilància interpersonal pot fer malbé les relacions.

Ningú sap com acabarà aquesta història per a Byron, Cabot i les seves famílies. Però el que és ben segur és que quan la situació s’hagi calmat, internet es fixarà en un nou “dolent” –o, si més no, en algú que haurà tingut la mala sort d’equivocar-se en públic i de qui tots parlarem.

Cada any, l’arribada de l’estiu i la temperatura elevada és sinònim d’augment del risc d’incendis. Malauradament, enguany ja n’hi ha hagut uns quants. Els més importants han estat a Paüls (Baix Ebre) i Torrefeta (Segarra), que han cremat 3.321 i 5.577 hectàrees, respectivament. A més, els focs ja han causat tres víctimes mortals. Al Principat, més del 70% de la superfície forestal és de propietat privada i es reparteix entre més de 200.000 propietaris diferents. Jordi Tarradas, director gerent de la Federació Catalana d’Associacions Forestals-BOSCAT –que representa a bona part d’aquests propietaris–, adverteix que els boscs no estan ben preparats per a la temporada d’incendis i que la prevenció forestal és una de les grans assignatures pendents del país: “No estem mai preparats. Cada estiu patim per un gran incendi i aquestes darreres dècades n’hem tingut uns quants. Cada any que passa, la situació és més crítica”, lamenta.

A banda, diu que els propietaris forestals tenen clar el diagnòstic de la situació: cal generar espais oberts que trenquin la continuïtat dels boscs. “Tenim moltes hectàrees sense cap discontinuïtat, com ara zones de pastura o de conreu. Cal crear diversitat al territori, que sigui un mosaic”, explica. També apunta que aquesta varietat no solament contribuiria a prevenir incendis grans, sinó també a recuperar la biodiversitat perduda.

Addicionalment, considera que un dels punts febles de la prevenció forestal al país és que molt poca gent s’hi dedica professionalment. “Necessitem que els pagesos, els ramaders, que, al cap i a la fi, són els gestors del dia a dia dels boscos, es puguin guanyar la vida al territori”, diu.

Jordi Tarradas. Uns boscs vulnerables

Segons que explica Tarradas, és una evidència que els boscs necessiten actuacions urgents per a pal·liar els efectes del canvi climàtic. “Acumulen molta vegetació i estan molt estressats, perquè hi ha massa densitat i no tenen prou aigua. A més, el clima ha canviat molt i ja no és el que hi havia quan es van formar.” Això els fa boscs vulnerables als incendis, però també a les plagues. “Si continuem fent el mateix que fa dècades que fem, cada any estarem pitjor”, alerta. En consonància amb això, adverteix que si no s’intervé sobre els boscos, hi intervindrà la natura d’una manera més radical, amb incendis, plagues o malalties.

Per acabar-ho d’adobar, la pluja del començament de la temporada va afavorir l’aparició d’una vegetació que, després d’un juny i un juliol fins ara molt calorosos, s’ha assecat i s’ha convertit en combustible. “És vegetació molt fina i s’asseca molt ràpidament. Això causa més ignicions, que és el gran problema que tenim aquest estiu”, diu. Per aquest motiu, apunta que el gran perill d’enguany pot ser la simultaneïtat dels incendis.

Problemes estructurals en la gestió

Els propietaris forestals assenyalen uns quants problemes estructurals que dificulten molt la gestió forestal correcta del territori. Per una banda, consideren que les línies de subvencions per a aquestes tasques són molt baixes. Actualment, el govern hi destina quatre milions i mig d’euros, però segons els càlculs de BOSCAT n’haurien de ser deu vegades més. “Els recursos arriben per a gestionar aquelles àrees estratègiques que delimiten els bombers, però pensem que són llocs molt concrets i que queda molt bosc per treballar”, diu Tarradas.

En la mateixa línia, també demanen a l’administració que millori la cooperació amb els titulars dels terrenys i estableixi fórmules de col·laboració estables. “Molts propietaris simplement són titulars del terreny perquè l’han heretat i no se’n preocupen. Per això no n’hi ha prou a posar diners, sinó que s’ha d’establir realment una cooperació entre els propietaris i l’administració per a planificar el territori i després posar-hi els recursos.”

A parer seu, el model més adequat és el de les federacions de propietaris, que ja s’aplica a la Diputació de Barcelona d’ençà de fa vint anys i permet que l’administració cooperi amb múltiples propietaris alhora. Això fa que pugui actuar sobre extensions tan grans com concretes de territori.

Amb un plantejament semblant, reclamen de recuperar el sentit comú respecte dels tràmits per a poder fer gestió forestal. “Intentant que la gent fes les coses millor, hem fet que no les facin”, diu.

Finalment, també demanen que se cerquin fórmules perquè les feines relacionades amb el sector primari tornin a ser atractives per als joves.

Professionals fent gestió forestal a la Vall de Lord Professionals fent gestió forestal a la Vall de Lord Plans de prevenció d’incendis blocats

Els plans de prevenció d’incendis forestals serveixen per a analitzar el territori, detectar-ne els punts més vulnerables i establir mesures concretes –com ara tallafocs, gestió del combustible forestal i millores en la xarxa de camins i punts d’aigua– per facilitar la feina dels bombers i evitar la propagació del foc. La llei forestal obliga que cada municipi en tingui, però, tal com passa amb els parcs naturals, no sempre és el cas.

Cinc parcs naturals de Catalunya sense pla de prevenció d’incendi: quin risc representa?

Segons que explica Tarradas, molts d’aquests plans són redactats, però no s’han aprovat perquè no tenen el vist-i-plau del Departament d’Acció Climàtica. “Hi ha un problema de concepte. La prevenció d’incendis i la conservació del medi ambient es veuen de manera sectorial i, en realitat, una cosa forma part de l’altra”, explica. Així, reclama que la Generalitat faci una passa endavant i resolgui la situació.

En canvi, celebra el model dels plans tècnics forestals conjunts, que són uns documents en què els propietaris, en col·laboració amb els bombers i l’administració, expliquen quines actuacions tenen previst de fer en un període i un espai concret. “Aquesta figura ha permès de fer prevenció d’incendis al país”, sentencia. Alhora, critica que també els perjudica la poca agilitat dels permisos ambientals. “Si la conservació del medi ambient i la prevenció d’incendis no van de bracet, no aconseguirem cap dels objectius, ni dels uns ni dels altres. Ho perdrem tot”, avisa.

Fa uns quants dies vam conèixer el treball de Maggie Adrover (@marmolamans), una dissenyadora gràfica brillant de Mallorca, que ha elaborat una bona colla d’etiquetes de vi, totes elegants, sorprenents, diferents, conceptuals, un punt juganeres, també. Del bo i millor que s’ha fet al sector. Una de les seves creacions ha estat l’etiqueta per a un vi ben peculiar i especial, que és un acte d’amistat i que agermana paisatges i persones. El vi en qüestió es diu Davall los Garrovers i és elaborat per Cati Ribot i Eloi Cedó al celler de Ribot, a Santa Margalida, Mallorca (Pla i Llevant).

Maggie Adrover ens va posar sobre la pista de la història i relació d’aquest Davall los Garrovers amb un vi anterior elaborat per Ton Carbó, del celler la Salada al Penedès, autor del vi Sota els Ametllers. Tots dos vins són malvasia de Sitges, tot i que a Mallorca s’anomena malvasia de Banyalbufar. Per a Maggie Adrover, “Davall los Garrovers és una carta en forma de vi. Un missatge d’amor de na Cati Ribot i n’Eloi Cedó a en Ton de la Salada. Llengua i territori es toquen i no només de forma literal”. Per a Cati Ribot i Eloi Cedó el vi és un homenatge en vida a aquest elaborador que amb el seu vi Sota els Ametllers tan bones estones els ha fet passar.

Eloi Cedó (@an_der_go), elaborador de Tivissa instal·lat a Mallorca de fa quinze anys, ja té tirada a col·laborar amb elaboradors amics, amb els quals comparteixen una manera d’entendre el vi i de mirar el món. Elabora els seus vins al celler de Cati Ribot, Son Llebre, i també s’ajuden i col·laboren. Però d’on surt l’amistat amb Ton Carbó (@tondelasalada) i la idea de fer una versió de Sota els Ametllers a la manera de Mallorca i de Tivissa? Li ho hem demanat.

Sota els Ametllers, un vi de malvasia d’en Ton de la Salada.

“Fa anys que ens coneixem i que vam començar a coincidir en els tasts a cegues per parelles, ell amb en Ramon de Mas Candí. Tant com a persona com a elaborador sempre l’he respectat molt. Té un tarannà de persona de poble, que fuig del cosmopolitisme, fet que m’agrada molt. Sempre ens hem caigut bé. La seva mare també es diu Paquita, com es deia la meva, i quan vaig fer el vi Château Paquita, ell en portava alguna ampolla a la seva mare per beure plegats… Va arribar un moment que la Cati també va conèixer en Ton i també va quedar enamorada del seu tarannà i manera de fer. Amb la Cati hem begut moltes ampolles de Sota els Ametllers i com que la malvasia és una de les varietats insígnia de la Cati, i un dia així fent el boig em va proposar de fer un vi de malvasia plegats. De fet, ja havíem fet Lo Vilero junts, que és un vi de la varietat escursac, l’altra varietat icònica de la Cati. La Cati va decidir fer una malvasia en què jo intervingués i en aquest procés se’ns va acudir de fer un homenatge en vida al Ton, una persona estimada.”

“Sense preguntar massa què feia ell amb la seva malvasia, perquè era evident que era una malvasia amb pells, però no sabíem la durada del contacte amb les pells ni com l’elaborava. Però jo crec que els projectes no han de replicar allò que coneixes, sinó que has de transitar cap a noves elaboracions, noves formes de fer per conèixer els límits i saber per on t’has de moure. La Cati el 2020 ja havia fet una malvasia amb pells i havia tocat un límit, i com que a mi m’agraden molt les maceracions carbòniques [fermentació amb el raïm sencer] i tinc una certa gràcia per a fer-les, en comptes de fer un premsatge directe i posterior criança amb bóta, vam fer una maceració carbònica.”

“L’anyada 2022 és la més complicada que recordo a Mallorca, en l’àmbit microbiològic i climàtic, va ser una anyada molt rara, perquè va ser la primera en què hi va haver evidències clares del canvi climàtic sobre la vinya. Per tant, no penso que representi ni la varietat ni l’elaboració, perquè no va ser l’anyada òptima. Ha sortit un vi pujat de color, sembla un orange [brisat], però no ho és, perquè no hi ha maceració directa amb les pells, però la maceració carbònica puja el color tant en negres com en blancs. I ara mateix jo crec que aquest vi encara es troba en el procés de fer-se gran. Les ampolles que he anat bevent em mostren que el vi ha començat a mostrar la noblesa de la varietat, més fina, però s’ha passat dos anys molt tancat. És un vi auster, que té unes aromes de curris, però per a mi encara no li surt el caràcter varietal, cosa que no passa amb el vi d’en Ton, que al cap d’un any d’ampolla ja té una immediatesa, una capacitat de mostrar la varietat i un lloc. En canvi, el nostre encara està en procés. Espero que d’aquí a dos anys ja es posarà a lloc.”

Davall los Garrovers, una malvasia de Cati Ribot i Eloi Cedó.“El vi surt d’una vinya de Son Llebre, allà on la Cati té el celler. I és una vinya d’uns deu anys, cultivada en ecològic i el vi és natural, sense res afegit ni res tret. N’hem tret entre set-centes i vuit-centes ampolles. Però no es tornarà a fer. Els homenatges no es repliquen uns altres anys. Té una funció comercial, és clar, perquè el volem vendre, però la implicació més gran és l’emocional, és tribut a una persona que estimem i a un vi que estimem.”

Davall los Garrovers i Sota els Ametllers també estableixen un diàleg entre paisatges: “El garrover és un arbre sempre present a la Mediterrània. Sota el garrover és on s’està més fresc a l’estiu i on hi ha una ombra preciosa. Tinc una vinya on fem els dinars i ens posem sota els garrovers. Hi ha aquesta cosa de l’arbre com a casa. Hi ha el fet que jo sóc de Tivissa, que no és zona de garrovers, però de seguida si te’n vas a l’Hospitalet de l’Infant o el Perelló, el paisatge és com el de Mallorca. Tot és garrofer i terra roja.”

És a les llibreries Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos, de Bill Porter, amb traducció de Martí Sales (Tres Portals). Publicat l’any 1993, narra el viatge dels nord-americans Bill Porter, conegut com a Red Pine, i el fotògraf Steve R. Johnson a la Xina interior, a la fi de la dècada dels vuitanta, per a trobar ermitans taoistes i budistes retirats de la societat, a les muntanyes Zhongnan durant la Xina comunista. Un testimoniatge del gran país asiàtic dels vuitanta a través de les sendes, els fets històrics, les visites a ciutats i pobles i les fotografies de Steve R. Johnson. Un retrat de tota una saviesa meditativa en les muntanyes que s’ha anat desdibuixant amb el pas dels anys.

Llegiu un fragment de Camí del cel, de Bill Porter (Tres Portals).

Bill Porter (amb pseudònim Red Pine) és un escriptor, traductor i antropòleg nord-americà. Quan va acabar la universitat es va traslladar a un monestir budista a Taiwan i, després de quatre anys, va començar a treballar en emissores taiwaneses i d’Hong Kong, en què va produir més de mil programes sobre els seus viatges per tota la Xina. Ha estat destacat amb el premi de traducció del PEN i la primera edició del premi de Literatura Asiàtica de l’American Literary Translators Association. El 2018 va guanyar el premi de traducció Thornton Wilder de l’American Academy of Arts & Letters.

L’editor i fundador de Tres Portals, Jordi Carulla-Ruiz, explica:

“Camí del cel. Trobades amb ermitans xinesos (Road To Heaven. Encounters with Chinese Hermits) és un viatge fascinant a les muntanyes de la Xina interior per part d’un americà enamorat, de ben jove, de les tradicions i cultures orientals, especialment de tot allò que impregna la cultura xinesa. La seva passió li permeté de conèixer, la primavera del 1989, ermitans que romanien escampats als cims de les muntanyes, apartats de la civilització, autèntics mestres de l’espiritualitat i veritables curadors d’una vida plena. La narració del viatge i la saviesa que emana ens atrapa de tal manera que no vam dubtar a escollir-la com a primera obra del nostre catàleg, en aquest cas, en castellà. Un any després, podem gaudir-ne novament gràcies a l’esplèndida traducció al català de Martí Sales.

Tres Portals és un segell editorial independent nascut al barri del Born de Barcelona. La seva missió és acostar als lectors no especialitzats textos clau de saviesa i espiritualitat, tant oriental com occidental. Des de tresors antics de la literatura sapiencial fins a obres modernes que aprofundeixen aspectes de l’espiritualitat de diferents parts del món. Escrits que, per la seva saviesa, bellesa i espiritualitat, ens acosten a altres maneres de sentir i pensar, clivellen els marcs culturals únics i obren camins de distorsió i diàleg.”

Som en plena època de vacances d’estiu. Període en què molta gent planifica desplaçaments amb cotxe que poden superar els mil quilòmetres per anar a visitar familiars o gaudir de la platja i ciutats turístiques per tot Europa. I malgrat allò que es pot sentir a les xarxes socials i, fins i tot, en alguns mitjans de comunicació, com més va més viatges d’aquesta mena es fan en cotxes elèctrics. A les xarxes socials mateix aquests dies molts propietaris de cotxes elèctrics expliquen la seva experiència movent-se de punta a punta del continent, fins i tot sense fer-ne cap planificació especial. Al nostre país, podem veure fàcilment cotxes elèctrics de llocs com ara els Països Baixos, Alemanya i Noruega carregant a les estacions de càrrega de la costa. O conductors de cotxes elèctrics del nostre país que s’atreveixen a arribar fins i tot al Cap Nord, el punt més septentrional d’Europa. Avui dia la infrastructura de càrrega permet de fer aquesta mena de viatges que, gràcies als cotxes elèctrics actuals, fins i tot no representa cap temps extra en comparació amb un de benzina. Tot seguit us donem els consells necessaris per a afrontar desplaçaments de centenars i, fins i tot, milers de quilòmetres amb un vehicle elèctric.

Les característiques del cotxe

De cotxes elèctrics, n’hi ha de diverses menes, i alguns no ens serviran per a fer viatges molt llargs. Tanmateix, cotxes amb relativa poca autonomia permeten de fer viatges de més distància que no es pensa la majoria de gent. Actualment, al nostre país arriba una fornada de cotxes elèctrics més econòmics catalogats com a “urbans”, com ara els Dolphin Surf i Atto 2 de BYD, el Fiat Grande Panda, el Citroën ë-C3 i els Renault 4 i Renault 5. Amb bateries entre 30 kWh i 40 kWh i autonomies reals entre els 200-275 quilòmetres en vies ràpides i uns 400 quilòmetres en entorns urbans, a priori no són els més indicats per a fer viatges llargs. Tanmateix, si fem dues parades de 15-20 minuts per recarregar, o una d’una hora per a dinar i una segona de curta, fins i tot amb aquesta mena de cotxes es poden afrontar viatges que poden arribar a 500 quilòmetres. Tot i que certament perdrem més temps. I també, com que són petits i no han estat dissenyats per a viatges llargs, tampoc seran els més còmodes. No cal dir que aquests vehicles més petits, amb aquestes autonomies relativament limitades, ens permeten de fer els viatges de cap de setmana dins el nostre país sense cap inconvenient, atès que normalment farem desplaçaments de menys de 200 quilòmetres.

Tanmateix, si volem fer viatges llargs de debò, de 1.000 quilòmetres o més, haurem d’optar per un cotxe elèctric amb autonomies WLTP (l’estàndard europeu d’autonomies) per sobre de 400 quilòmetres, que en autopista pot ser d’uns 300-350 quilòmetres reals. Tenint en compte que normalment en viatges llargs pararem per descansar cada dues hores, amb aquestes autonomies ja podem afrontar travessar la península ibèrica o arribar al nord d’Itàlia o a la vall del Rin. En tot cas, en aquests casos, com més autonomia ens proporcioni d’entrada el cotxe, millor. En general, molts cotxes elèctrics es comercialitzen amb dos models, un amb una autonomia estàndard d’uns 400 quilòmetres WLTP i un segon amb una autonomia estesa, d’uns 500-600 quilòmetres WLTP, o més. A mesura que millora la tecnologia de bateries i l’eficiència dels motors elèctrics, cada vegada tenim autonomies superiors. Els segons, els d’autonomia estesa, acostumen a ser d’uns 5.000 euros més cars que no els d’autonomia estàndard, de manera que haurem d’avaluar bé les nostres necessitats viatgeres. Si fem un o dos viatges llargs anualment, amb els d’autonomia estàndard potser en tindrem prou i ens estalviarem aquests diners de compra.

Tanmateix, si volem la màxima tranquil·litat per a afrontar un viatge llarg dedicar tan poc temps com sigui possible a recarregar, ens hem de fixar en un segon paràmetre del cotxe, a banda de la mida de la bateria (l’autonomia): la potència de càrrega. Com més potencia tingui, menys temps haurem d’esmerçar a carregar el cotxe durant les aturades. És a dir, una bateria gran disminueix el nombre d’aturades a fer en un viatge llarg, mentre que una potència de càrrega elevada disminueix el temps de cada aturada. Avui dia, podem considerar potències de 100-125 kW com les mínimes necessàries per a viatjar. Tanmateix, amb la millora tecnològica, un cotxe amb aquestes xifres comença a ser massa just. Ja hi ha models que superen els 200 kW de potència, fins i tot els 300 kW. Si hem de fer viatges llargs més o menys assíduament, haurem d’optar per cotxes amb una potència de càrrega elevada, tot i que seran més cars. Novament, haurem d’avaluar bé les necessitats reals o fins a on estem disposats a estirar la butxaca per obtenir més comoditat.

La millor manera de veure quina potència de càrrega té el cotxe elèctric que ens interessa és consultar la pàgina Electric Vehicle Database (base de dades de vehicles elèctrics), la pàgina de referència europea del sector. Allà hi trobarem tots els cotxes elèctrics que es venen al nostre continent amb totes les seves dades tècniques, inclosa la mida de la bateria, la potència de càrrega, el temps mitjà que haurem d’esperar per carregar-los i l’autonomia real en autopista a l’estiu i a l’hivern. És fonamental que ho estudiem bé, perquè una vegada comprat el cotxe elèctric, no en podrem canviar ni l’autonomia ni la potència de càrrega. En cas de dubte, és millor optar per una bateria més gran i una potència de càrrega superior, si la butxaca ens ho permet.

Les aplicacions per a viatjar en cotxe elèctric

Una volta tenim el cotxe elèctric ideal per a les nostres necessitats, ja podem viatjar. Avui dia la major part de cotxes elèctrics inclouen un planificador propi en què solament ens cal posar la destinació i ens dirà on ens haurem d’aturar a recarregar i quant de temps hi haurem d’esmerçar. Sovint basat en Google Maps, amb una interfície semblant, l’avantatge del planificador del cotxe és que accedeix a les dades reals de consum del vehicle i, per tant, fa els millors càlculs. Tanmateix, potser el nostre cotxe elèctric no té un planificador d’aquests, o té una base de dades limitada de punts de càrrega, o no ens agrada la interfície. Per a aquests casos hi ha aplicacions alternatives que són emprades per molts usuaris de cotxes elèctrics.

Amb els planificadors podem desplaçar-nos per tot Europa sense preocupar-nos d’on carregar el cotxe elèctric (fotografia: ABRP).

La més coneguda és ABRP, sigles de A Better Route Planner (“Un planificador de rutes més bo”). Disponible per al mòbil i en versió web, qualsevol usuari, encara que no tingui un cotxe elèctric, pot planificar rutes elèctriques. Tan sols ha de seleccionar el model de cotxe concret, amb quin percentatge de bateria comença el trajecte i amb quin percentatge vol arribar. El resultat serà el mateix que el planificador intern de molts cotxes, però l’ABPR permet de configurar moltes més coses i dóna molta informació. Com ara l’ocupació en temps real dels punts de càrrega, per a saber si és ple, quan es va fer servir per última vegada (per saber si funciona bé) o el cost de càrrega. Fins i tot podem dir-li de prioritzar determinades xarxes de càrrega, o d’excloure’n les que no ens agradin. L’ABPR és de franc, però si volem funcions avançades, com ara fer-lo servir amb Android Auto o Apple CarPlay, n’haurem de pagar una subscripció.

Com que els punts de càrrega seran la clau per a viatjar, una segona aplicació ens pot ser molt útil: la catalana Electromaps. Així com l’ABPR, té la interfície en català, però en aquest cas solament ens dóna informació dels punts de càrrega. Una vegada seleccionat el punt de càrrega que ens interessa, podem demanar-li que ens doni les indicacions per a arribar-hi amb Google Maps o Apple Maps. Hi ha més webs i aplicacions europees equivalents a Electromaps, totes generalment de franc. Però Electromaps (o equivalents) ens interessa per un segon motiu: les targetes RFID. I això ens porta al següent punt important, la manera de pagar a les estacions de càrrega.

Com pagar les càrregues

Ja tenim el cotxe elèctric amb què viatjar i les aplicacions que ens donen tota la informació de la ruta que volem fer i on podrem anar carregant. Però cal pagar aquestes recàrregues. Tradicionalment, aquest havia estat el maldecap principal dels propietaris d’un cotxe elèctric. Cada xarxa de càrrega demanava una aplicació pròpia per a poder pagar. A banda de perdre el temps a cada nou punt de càrrega per descarregar-ne l’aplicació i donar-s’hi d’alta, els usuaris acabaven amb el mòbil ple d’aplicacions que sovint solament usarien una vegada. Aquest maldecap ja es va solucionant.

Primerament, la UE ha obligat d’ençà de mitjan 2024 que tots els carregadors públics nous incorporin pagament amb targeta de crèdit (TPV) i exposin el preu del kWh en cartells visibles. Tot plegat, com es fa a qualsevol benzinera. Els punts de càrrega existents abans d’aquesta data que tinguin una potència mínima de 50 kW hauran d’afegir el pagament TPV, però tenen de temps per a incorporar-lo fins el 1r de gener de 2027. En aquests punts, encara haurem de pagar amb l’aplicació corresponent, si no han fet el canvi. Tanmateix, en paral·lel, el sector vira cap al pagament amb targetes RFID. Són targetes com les de crèdit (tot i que algunes tenen forma de clauer) i van lligades a una aplicació, com ara l’Electropass d’Electromaps o targetes lligades a una xarxa de càrrega. És a dir, primer ens hem de donar d’alta a l’aplicació, en què posarem les dades de la targeta de crèdit amb què pagarem. Després haurem de demanar la targeta RFID, que lligarem a l’aplicació, per fer el pagament. Una vegada fet això, tan sols haurem d’acostar la targeta RFID al punt de càrrega, sense necessitat de treure el mòbil.

Amb les targetes RFID podem pagar a les estacions de càrrega de tot Europa més còmodament (fotografia: Electromaps).

Les targetes RFID acostumen a costar uns 15  euros, tot i que ens poden sortir de franc, sigui perquè la companyia en qüestió ens la regala, sigui perquè podem adquirir saldo (normalment, uns 50-100 euros) i aleshores ens la donen de regal. Les targetes RFID tenen un segon avantatge, la itinerància (roaming). Moltes companyies que les ofereixen tenen acords amb unes quantes xarxes de recàrrega europees per a poder fer-les servir sense necessitat de demanar una targeta per a cada xarxa de càrrega. La itinerància pot sortir de franc, que no ens cobrin res en relació amb el preu estàndard de cada xarxa. Però és més habitual que ens cobrin una comissió si fem servir unes altres xarxes. O bé ens cobraran un cost fix per cada sessió (normalment, 1 euro) i després el preu estàndard, o ens cobraran un preu una mica superior per cada kWh. Per al dia a dia, ens caldria analitzar quin operador amb targeta RFID ens pot sortir més a compte, però per a un viatge llarg, haurem d’optar per l’operador que ens permeti de carregar a més llocs amb una sola targeta per evitar el maldecap de tenir moltes aplicacions o targetes. Sense oblidar que com més va més podrem pagar amb targeta de crèdit, de manera que al final acabarem oblidant-nos també de les targetes RFID, més enllà d’ofertes amb subscripcions que ens puguin interessar.

Cada vegada cal planificar menys

L’extensió del pagament amb targeta de crèdit o targetes RFID, com també un nombre com més va més gran d’estacions de càrrega, fa que cada vegada sigui més comú amb un cotxe elèctric no haver de planificar un viatge llarg més enllà del que s’ha fet sempre amb un vehicle de combustió. Malgrat la impressió que puguin donar els comentaris a les xarxes socials i alguns mitjans de comunicació, no hi ha inconvenients especials per a carregar durant els viatges. De fet, la majoria d’usuaris arriben a estacions semibuides la major part de vegades, atès que el model d’estacions de càrrega també ha canviat. Si fa uns quants anys s’optava per tenir moltes estacions de càrrega amb un o dos punts, ara s’opta per tenir menys estacions però amb més punts, quatre, sis, vuit o més, perquè amb el model antic podíem arribar a una estació i que fos plena, i ens havíem d’esperar molt temps. Això feia patir molts usuaris, o tirava enrere gent que sospesava d’adquirir un cotxe elèctric.

Com més va més comú és trobar-se estacions amb uns quants punts de càrrega (fotografia: Zunder).

Malgrat que encara hi ha estacions d’aquesta mena, els operadors ara com ara opten per estacions amb diversos punts de càrrega, de manera que tinguem gairebé la certesa que almenys trobarem un punt lliure. A banda que els punts de càrrega es connecten a internet perquè puguem consultar-ne la disponibilitat amb aplicacions com les que us hem comentat. Si trobem una estació plena, el planificador ens en proposarà una altra a prop. Tot plegat, ha fet que aquest estiu puguem veure a les xarxes socials molts propietaris de cotxe elèctric fent viatges de milers de quilòmetres per tot Europa sense gaires preocupacions, pensant que ja carregaran quan els calgui perquè trobaran un punt de càrrega sense inconvenients. Això és especialment cert a llocs com l’estat francès, on les estacions de servei de les autopistes tenen totes punts de càrrega, o també a Suècia, Noruega i els Països Baixos, on les estacions de càrrega comencen a ser tan comunes com les benzineres.

Sobre els preus, actualment, trobarem tarifes habitualment entre 40 cèntims el kWh, un preu considerat estàndard, i 80 cèntims el kWh (o més), un preu que haurem de considerar car. A mesura que augmentin els punts de càrrega públics, el seu ús i la competència entre els operadors de xarxes de càrrega, els preus aniran baixant. Això pot passar de pressa: ja hi ha milions de cotxes elèctrics circulant pel nostre continent, cada vegada hi ha més punts de càrrega, els excedents solars a aprofitar són com més va més grans i la competència per a captar i fidelitzar clients serà cada vegada més intensa.

Quan sentim parlar algú, sovint podem jugar a tractar d’esbrinar d’on és. Podem tenir diverses pistes: l’ús d’una paraula característica, unes vocals més obertes o més tancades o la forma de conjugar alguns verbs. Tot i això, amb freqüència, la intuïció definitiva ens arriba quan sentim aquell accent concret. Però què és realment l’accent?

El concepte d’accent no té una definició concreta a nivell científic, però sovint està molt associat a la prosòdia, que és la tríada de durada, intensitat i entonació. La durada es correspon amb el temps que triguem a pronunciar cada síl·laba i es mesura en segons. La intensitat està relacionada amb el volum: algunes síl·labes es produeixen més fortes i altres més fluixetes, i es mesura en decibels. Finalment, el to, mesurat en hertzs, té a veure amb la freqüència de vibració de les cordes vocals: si vibren més de pressa el so serà més agut i, si vibren més lent, més greu. La variació del to mentre parlem ens dóna l’entonació, que és el moviment melòdic de la veu, que va fent-se més aguda o més greu com si fos un instrument musical. De fet, estem afinadíssims: normalment, quan entrem en algun lloc i saludem amb un melodiós “Hola!”, produïm de forma natural un interval de tercera major entre la primera i la segona síl·laba, quatre semitons ben exactes! Com veieu, les mesures d’aquestes característiques de la parla són les mateixes que s’empren en el camp de la física.

A banda d’un component identitari clar, la prosòdia és essencial per a la nostra comunicació. D’una banda, algunes llengües romàniques tenen una distribució de la síl·laba tònica variable i difícil de predir: les paraules poden ser agudes, planes o esdrúixoles de forma força aleatòria –el malson dels no nadius. La prosòdia ens permet entendre que “hi ha una noia vàlida que valida qui la va validar”. Sense entrar en variacions dialectals, la intensitat i la durada de cada síl·laba ens permeten saber quina és la síl·laba tònica de cada paraula i descodificar-ne el significat correcte, ja que la síl·laba tònica sol ser la més forta i la més llarga.

D’altra banda, l’entonació ens permet esbrinar les intencions del nostre interlocutor. Si veiem escrit l’enunciat “Vol un cafè” i no sabem si acaba amb un punt o amb un interrogant, no sabrem si es tracta d’una afirmació o d’una pregunta. En la parla, on no existeixen els signes de puntuació, aquesta diferència la fa l’entonació. Per a la majoria de dialectes del català, la lectura afirmativa acabaria amb un contorn descendent, mentre que la versió interrogativa tindria una pujada al final de l’enunciat. Fixeu-vos que, si en comptes de preguntar “Vol un cafè?” pregunteu “Que vol un cafè?”, la cantarella canvia força. Això no funciona així en totes les llengües. En alguns dialectes de l’asturlleonès, per exemple, la diferència entre l’enunciat afirmatiu i l’interrogatiu és que l’interrogatiu allarga significativament la síl·laba final, i això permet que els receptors ho identifiquin com a pregunta sense que hi hagi diferències a nivell entonatiu.

Però aquest poder de l’entonació va encara més enllà. En l’article passat, en David Ginebra ens explicava que el català és una llengua sense evidencials lingüístics, és a dir, que no tenim marques concretes que ens permetin saber la font de la informació que es comunica. No obstant això, la prosòdia ens permet suplir algunes de les funcions dels evidencials. Si arribem corrent a l’estació, no preguntarem pel tren a Tortosa de la mateixa manera si no en sabem res que si n’acabem de veure un marxar i, per tant, en tenim una evidència visual. Si, per coneixement del món, sabem que el tren acostuma a anar tard, la cantarella també serà lleugerament diferent. Tampoc no fem servir la mateixa entonació quan demanem a un cambrer si ens podria posar un tallat i realment no n’esperem resposta, que si veiem que estan acabant de netejar la cafetera. La prosòdia ens permet carregar cada enunciat de matisos ben diferents i presenta una gran variació dialectal.

A més, la prosòdia no és gaire fàcil de canviar. Podem escollir entre utilitzar una paraula o una altra, però normalment no som tan conscients de la cantarella que utilitzem per a cada enunciat. Tot i que de vegades puguem utilitzar l’entonació d’una altra llengua o dialecte, és normal que ens surti el nostre sistema original quan ens enfadem o quan parlem amb infants. De fet, la prosòdia és un dels trets que més perdura davant dels processos de substitució lingüística. En estudis recents, per exemple, s’ha trobat una entonació asturlleonesa intacta a zones ben castellanitzades de la província de Lleó o una entonació retoromànica a zones del nord d’Itàlia on la llengua ja fa segles que és perduda.

D’accent, i, per tant, de prosòdia, en tenim tots: en cas contrari, pronunciaríem totes les síl·labes amb el mateix volum, la mateixa durada i en el mateix to. Abans que proveu de fer-ho, ja us aviso que és impossible i a més, el resultat seria una frase absolutament inintel·ligible. Aquestes característiques de la parla són suprasegmentals. Si bé podem grafiar fàcilment consonants i vocals utilitzant l’alfabet, deixar constància de tots aquests trets seria molt més útil amb una partitura. De fet, per poder-ho codificar ens hem inventat el sistema d’accentuació, els signes de puntuació i fins i tot, els emojis, que ens permeten interpretar les emocions o intencions associades a un missatge de text i descodificar si el nostre interlocutor s’ha enfadat o si fa broma.

Així que ja ho sabeu, la pròxima vegada que sentiu algú i penseu que parla amb molt d’accent, tingueu present que no és l’únic, perquè vosaltres també en teniu. Tothom parla amb una entonació i un ritme propis, però poques vegades en som conscients. I és precisament aquesta manca de consciència que ens fa pensar que es pot parlar “sense accent”, com si aquesta neutralitat fos possible o, fins i tot, desitjable. Però l’accent, a nivell prosòdic, no és una propietat dels altres, sinó una percepció que emergeix quan la parla de l’altre s’allunya del nostre punt de referència. Tot i que hi hagi accents més o menys valorats socialment, tots cantem quan parlem. I no perquè tinguem aspiracions musicals, sinó perquè la prosòdia ens és imprescindible per a comunicar-nos.

Víctor Bargiela Zotes és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

The Washington Post · Christian Shepherd i Rudy Lu

Taipei, Taiwan. Els residents de Taipei van practicar dijous a la tarda com fugir dels seus edificis i dirigir-se a pàrquings subterranis, mentre les sirenes d’alerta sonaven a la capital de Taiwan, on viuen set milions de persones. A l’estadi principal de la ciutat, on habitualment es fan concerts i partits de bàsquet, els reservistes de l’exèrcit, amb roba de color vermell, van simular distribuir arròs, oli de cuina i més subministraments d’emergència. Aules d’una escola primària es van convertir en sales d’operacions i punts d’atenció primària.

Per tota la ciutat, de treballadors d’oficina a jubilats, bombers i metges, van practicar què fer si algun dia la Xina envaís l’illa, en els exercicis “de tota la societat”, que, segons els responsables i analistes taiwanesos, no tenen precedents per la seva escala i complexitat.

“Abans es tractava més de practicar l’evacuació”, explicava Lee Juwen, una treballadora pública del districte de Songshan, mentre es refugiava d’un simulacre d’atac amb míssils. “Enguany, especialment, es tracta de preparar-nos per allò que realment necessitarem si esclata una guerra. Quan passi alguna cosa, sabrem immediatament què fer.”

Policies i civils participen en el simulacre d’invasió a Taipei (fotografia: Ritchie B. Tongo).

Taiwan s’ha estat preparant durant dècades per un possible atac xinès. El Partit Comunista Xinès no ha governat mai Taiwan, però reclama aquesta democràcia autogovernada com a part del seu territori i amenaça regularment d’usar la força per sotmetre-la.

Enguany, els exercicis militars Han Kuang han durat 10 dies, el doble que l’any passat, i han cridat a files 22.000 reservistes, en contrast amb els 14.500 de l’any anterior. Els exercicis també han estat més realistes i han anat més enllà dels jocs de rol per incloure simulacions de què podria passar abans i després de l’arribada de les tropes xineses a les costes de Taiwan. Aquests exercicis també han tingut més participació pública, i aquesta setmana s’han combinat mesures de defensa civil i resposta d’emergència en simulacres de “resiliència urbana” per tota l’illa.

L’èmfasi a preparar tota la població per a un possible atac xinès és una de les polítiques més destacades del president taiwanès Lai Ching-te.

L’objectiu és enfortir les institucions i entrenar la població civil per resistir possibles campanyes militars xineses que podrien provar de forçar Taiwan a rendir-se sense lluitar. La Xina podria tallar l’accés de l’illa a gas natural liquat, trencar un cable de comunicacions submarí o fer ciberatacs.

Aquesta és la situació més probable, segons els analistes, i és la que permetria a Xi Jinping conquerir Taiwan sense disparar ni una sola arma. “És una cosa que Taiwan ha de treballar amb diligència perquè la població no perdi mai la fe en el govern.”

“Quan els exercicis es dissenyaven en el passat, arribaven fins al moment en què l’Exèrcit Popular d’Alliberament xinès (EPL) aterrava a la platja, i després els exercicis acabaven”, explica Yang Tai-yuan, un coronel retirat de l’exèrcit taiwanès que actualment treballa al Projecte de Recerca sobre la Defensa de la Xina a Taipei.

El president de Taiwan, Lai Ching-te, segueix el desenvolupament dels exercicis vestit de militar (fotografia: Ritchie B. Tongo).

La guerra urbana i la preparació per a un conflicte prolongat s’hi han afegit fa poc, en part gràcies als consells de l’exèrcit nord-americà, segons Yang.

Washington s’havia preocupat durant temps que els exercicis Han Kuang de Taiwan no fossin prou realistes i que no posessin prou a prova l’exèrcit, segons que explica Lauren Dickey, ex-consellera principal per a la política de Taiwan al Departament de Defensa dels EUA, ara afiliada al Centre d’Estudis Estratègics i Internacionals de Washington.

“La idea que es tinguin en compte més elements de com podria ser el conflicte és un gran signe de progrés”, diu Dickey.

La simulació va començar amb operacions de la “zona grisa” xinesa –actes de sabotatge o agressió que no arriben a un conflicte obert– que Pequín podria emprar per sembrar el pànic abans d’una invasió a gran escala. Aquestes operacions inclouen ciberatacs i campanyes de desinformació, com també un exercici basat en vaixells de la Guàrdia Costera xinesa entrant a les aigües restringides de Taiwan.

Més tard, el focus es va traslladar a la guerra urbana. En exercicis nocturns, els soldats van fer passar llançacoets pel sistema de metro. La policia militar va blocar un dels ponts principals de Taipei amb autobusos i barricades de filferro. Policies i bombers van practicar de portar la gent als refugis, aturar el trànsit i distribuir subministraments d’emergència.

Un grup de soldats tanca al trànsit un dels ponts principals de Taipei, com a part dels exercicis militars per a prevenir una invasió xinesa (fotografia: cedida per l’exèrcit de Taiwan).

L’objectiu era ensenyar a cada ciutat i govern local què fer en cas de guerra, diu Shen Ming-Shih, analista de l’Institut de Recerca de Defensa Nacional i Seguretat de Taiwan.

Taiwan també va practicar com repel·lir una invasió amfíbia amb noves armes americanes, com ara el sistema de defensa de míssils HIMARS, que ha estat fonamental en la defensa d’Ucraïna. Lai va observar dijous com quatre tancs Abrams, fabricats als EUA i lliurats a final de l’any passat després de mesos de retards, practicaven de colpejar objectius en forma de tancs xinesos.

Lai ha advertit repetidament que Taiwan no solament havia de fer front a un atac xinès, sinó també a una “actitud derrotista” contra la propaganda xinesa que provava de convèncer els taiwanesos que la resistència era inútil.

“Contra les amenaces i la coacció diàries, no hi ha cap més opció que estar preparats”, va dir Lai en un discurs dijous. “Hem de promoure activament la resiliència de la defensa de tota la societat, perquè tothom entengui que la defensa nacional és responsabilitat de tothom.”

Pequín ha respost amb indignació a les reformes defensives de Lai i el seu rebuig ferm a les reclamacions territorials de la Xina. L’exèrcit xinès ha fet repetidament grans exercicis militars al voltant de Taiwan d’ençà que Lai va assumir el càrrec i ha acusat personalment Lai d’haver “enverinat” les ments dels taiwanesos.

L’Oficina de Relacions amb Taiwan de la Xina ha menystingut els exercicis d’aquest mes com a “teatre militar” i ha acusat Lai de “lligar per la força els residents de Taiwan al carro del separatisme”.

Però fins i tot els analistes xinesos han reconegut que els exercicis Han Kuang d’enguany mostraven que Lai tenia una comprensió clara de què es requeria per a resistir a la unificació forçada.

Taiwan es prepara per a una “lluita a la desesperada” que mantindria la Xina ocupada prou temps per a permetre que “forces externes” –els Estats Units i els seus aliats– poguessin anar-hi a ajudar, segons que explica Zhang Junshe, un comentarista militar xinès, al diari xinès Global Times.

“Un gran inconvenient és que la societat taiwanesa ja s’ha insensibilitzat a aquest assetjament militar xinès”, diu Chen Shih-min, professor associat de ciència política a la Universitat Nacional de Taiwan. “Abans la gent deia sovint que si la Xina atacava Taiwan, podia controlar-lo en tres dies –o en una setmana o un mes–”, diu Chen. “Però el món sencer i tots els taiwanesos han d’entendre clarament que tan bon punt la Xina ataqui o envaeixi Taiwan, aquest govern lluitarà fins al final.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La periodista i professora de la Universitat d’Alacant Mar Iglesias acaba de prendre possessió com a nou membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Iglesias arriba a l’AVL quan la institució estatutària passa pel moment més delicat d’ençà de la seua creació a causa de l’ofec econòmic a què la sotmet el Consell.

Mar Iglesias té una ampla experiència tant en el món dels mitjans de comunicació com en la docència universitària. Va començar a Canal Nou Ràdio, i tota la trajectòria l’ha feta en català. Ha estat creadora de mitjans de comunicació digitals i va fer la tesi sobre aquest diari: “Un model de periodisme per a la xarxa, el cas de VilaWeb”, que la Universitat d’Alacant va reconèixer amb el Premi Extraordinari de Doctorat.

També ha estat membre del consell rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació i durant dos anys en va ser la presidenta en funcions. En aquesta entrevista, expressa com vol que siga el seu pas per l’AVL i fa un repàs de la situació de la llengua al País Valencià en el marc dels atacs organitzats que rep de la dreta i l’extrema dreta.

—Què pot aportar Mar Iglesias a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua?
—Per a mi és un honor i una gran responsabilitat. Sempre havia vist l’Acadèmia com un espai de promoció, normalització de la llengua i normativització, i sempre havia pensat que era un lloc que potser només ocupaven els lingüistes, però va ser una sorpresa que em proposaren pensant que no necessitava només fer normes, sinó també difusió, i comunicació, que és el que s’avé al meu perfil. Pense que puc aportar, d’una banda, la part d’experiència periodística, amb deu anys de faena a la ràdio pública valenciana, a Canal Nou Ràdio, i d’una altra, com a professora que sempre m’he preocupat de fer les classes en valencià a la Universitat d’Alacant. Quan vaig començar, l’any 2000, ho vaig proposar i vam fer un grup en valencià de l’assignatura de redacció, que és comunicació escrita. I tots els anys que vaig ser al consell rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació també vaig treballar per a la normalització del valencià.

—Ja teniu pensat en quines seccions us integrareu?
—Vull col·laborar en la secció de terminologia, per aquest vessant de comunicació digital que he anat actualitzat al llarg dels anys. Pense que necessitem actualitzar qüestions d’intel·ligència artificial amb tots els termes que ens arriben nous. També vull treballar en la secció de foment i ús del valencià. Crec que puc aportar molt en campanyes, de manera creativa, perquè en necessitarem molta, de creativitat, per a fer tot el que volem fer. I també crec que puc aportar en la secció de documentació i comunicació.

—Arribeu a l’AVL en un moment de molta convulsió, amb la retallada del pressupost i amb Vox amb ganes d’estrangular l’entitat. Què s’ha de fer, amb això?
—Davant de fets com els que hem viscut, s’ha de complir la normativa. Hi ha coses que encara hem de veure si en determinats aspectes s’ha complit o no. I estem pendents de veure de quina manera es pot revertir aquesta situació, que és complicadíssima per a l’Acadèmia. No ens hem d’enganyar, això ens deixa en un estat de paralització. Possiblement és el que volen, que ens paralitzem, però no ens paralitzarem. Continuarem tant si tenim pressupost com si no. I el que és essencial és que es complesca la llei. Si no, no podem tirar endavant. Es prendran les mesures que siguen necessàries perquè, com a mínim, la normativa s’ha de complir.

—Amb uns atacs tan frontals, no tan sols econòmics, de Vox i amb el suport del PP, què més penseu que es pot fer?
—L’AVL és un òrgan estatutari i hem de mantenir unes formes. Es tracta que la societat civil s’organitze, com ja ha fet, perquè hem rebut moltes cartes de suport. La societat civil és qui ha de fer seua l’Acadèmia. L’única cosa que podem fer és tirar endavant i continuar treballant. Davant del partidisme, nosaltres, l’única cosa que tenim és treball. Treballar i Treballar. No podem anar més enllà. El tema de la llengua no hauria d’entrar mai en política ni partidismes. La llengua és una cosa de tothom.

—D’això, en vàreu parlar en el discurs que vàreu llegir en l’acte d’ingrés.
—El vaig titular “Una llengua que camina”, que és el títol d’un documental que es va fer el 2010. Tenia cinc protagonistes i jo n’era una. S’explicava, des de diferents parts i diferents sectors del País Valencià, com era viure en valencià. Vull pensar que, de quinze anys ençà, la cosa ha millorat, però sempre ens podem trobar tota mena d’entrebancs. No hem de despistar-nos i hem de continuar treballant. La llengua que camina no és una metàfora bonica. És una realitat. Necessitem obrir camins nous, tirar endavant, que siga una llengua estimada, parlada, escrita, cantada. La llengua no entén de partits polítics, és de tots.

—Una de les coses que es va destacar quan us van elegir per a l’acadèmia va ser que veniu del sud, d’un lloc de frontera, i on la llengua rep els atacs més durs.
—Des del sud veiem que les fronteres es desdibuixen, i que el que hem de fer és visibilitzar el valencià. A Alacant es parla valencià. Qui diu que no se’n parla, menteix. Jo puc anar al mercat, i a comprar el pa al forn en valencià, puc anar a l’estanc i comprar un segell en valencià. El problema és que s’ha invisibilitzat. Només dir “bon dia” ja és un acte de resistència. Si dius bon dia a Alacant, et sorprendrà veure que hi ha molta gent que et respon bon dia. Hem avançat molt en l’escolarització en valencià. Una altra cosa és l’ús de la llengua, que és complicat, però és exactament igual de complicat a tot el País Valencià. Al sud tenim associacions molt potents, com ara el Tempir, a Elx, i la Cívica, a Alacant. Són associacions que han mantingut la flama i que fan un munt d’activitats, que participen, hi ha moltíssima gent. El sud no s’ha d’oblidar i hem de treballar perquè eixa invisibilització no continue. Hem de visibilitzar la nostra llengua.

—Els atacs són planificats i deliberats, a l’Ajuntament d’Alacant hi ha hagut l’aprovació de la moció perquè la ciutat siga considerada zona de predomini lingüístic castellà.
—Des d’un primer moment ens hi vam mostrar en contra. La primera qüestió que ens trobem és que va ser la tercera o la quarta volta que ho intentaven, i ara ho van aconseguir. Ja ho havien intentat tres vegades. Ho va aconseguir per una qüestió de feblesa política de necessitat de vots del PP, i per això ha arribat on ha arribat i ha abaixat el cap. D’una altra banda, la reacció de la societat ha estat boníssima. Encara ixen articles a favor de la valencianitat d’Alacant. Ha sigut una allau d’articles, de comentaris, d’associacions, de persones, fins i tot castellanoparlants, que diuen que és una barbaritat la castellanització de la ciutat d’Alacant. Tenim un himne en valencià, tenim uns barris en valencià, i això que han fet és una barbaritat. La reacció social ha sigut molt positiva, la gent es mulla per la valencianitat d’Alacant.

—Aquesta mobilització contra la catalanitat de tot el país també té un episodi en la ciutat de València, amb l’informe que l’ajuntament ha demanat a un membre de l’AVL per a canviar l’accent del topònim. Què en penseu, d’això?
—No podria dir-te res perquè encara no s’ha parlat del tema dins el ple de l’acadèmia. L’únic que et puc dir és que es tractarà en un futur i de moment estem a l’expectativa de parlar-ne.

—En un altre àmbit en què també s’ha engegat la campanya és als mitjans públics. Vós en vau ser membre del consell rector i presidenta en funcions durant dos anys. Una de les primeres decisions que s’han pres és programar films en castellà, segons que diuen per tenir més audiència. Què en penseu?
—Que no. Directament, no. I com a qüestió bàsica, els mitjans han de ser públics, de qualitat i en valencià. I així era en la llei que han derogat i ja no és a la nova llei que han fet. No té sentit fer uns mitjans públics valencians si no són en valencià, perquè l’oferta que tenim en castellà és tan gran que no té cap sentit. De fet, els canvis que han fet, posant pel·lícules en castellà, no han fet augmentar l’audiència. Al contrari, ha baixat en picat. També hem de dir que la programació estrela que preparen és per a setembre. Però entre el tema dels bous i el castellà, pense que hem anat cap arrere com els crancs. No avancem cap a una societat moderna i oberta amb els seus temps. Tornem a l’edat més antiga i fosca que teníem abans. Entre la llengua i els bous…

—Hi han de caber, els bous, en una televisió pública?
—No. El maltractament animal de cap manera no hauria de ser en una televisió pública. És el meu parer. La llei anterior deia que s’havia d’evitar. I a més, hi ha una llei contra el maltractament animal, que no sé fins a quin punt és contradictòria amb el que es fa en la televisió, amb els horaris amb què es fan les corregudes de bous, coses per l’estil. Caldria mirar-ho.

—També han canviat el llibre d’estil. En el primer, l’AVL va participar en la part lingüística i qualsevol canvi havia de passar per l’acadèmia. Ara això s’ha fet igual?
—Ara no. Ni tan sols s’ha enviat per ratificar-lo. Se suposa que han consultat la normativa de l’AVL, però no han enviat cap document perquè l’AVL en fera la ratificació, que s’hauria pogut fer si s’hagueren basat en la normativa. Però no. Els òrgans participatius que tenia À Punt s’han perdut tots. Ara preparen un consell d’informatius nou que realment no deixa participar, perquè els percentatges que demana de ratificació són com a Canal 9. S’han perdut molts d’òrgans participatius on la redacció, la societat civil en el consell de la ciutadania, podia dir la seua. Tot això s’ha perdut i hem tornat al model antic de Canal 9.

—Al principi parlàveu de la intel·ligència artificial. A la universitat hi treballeu. El català és una de les llengües que la IA reconeix. Com és d’important, això?
—Al meu ChatGPT li tinc donades les ordres perquè sempre em responga en valencià. Tant si li faig la pregunta en castellà, en anglès o en valencià, sempre es dirigeix a mi en valencià perquè jo li ho he dit així des d’un començament. Si hi pose un article en anglès, ell em contesta en valencià. És una qüestió de voluntat de la persona. És una màquina que fa el que tu li digues. Això és molt bo. És una meravella tenir eixa capacitat que també ens parle correctament en la nostra llengua. Amb el meu alumnat ho tinc clar, perquè han millorat en l’ortografia i la gramàtica. Ens ajuda molt. Encara falla en l’apostrofació, encara no té clares les normes, però és molt important que la intel·ligència artificial parle com nosaltres, i com nosaltres li diem que parle. Hi ha un grup d’intel·ligència artificial i llengua que es dedica a entrenar la intel·ligència artificial en català.

—A l’AVL treballareu aquest aspecte?
—Dins les meues possibilitats, sí. El que hem de fer és terminologia de totes aquestes tecnologies noves. Ha millorat molt l’AVL en els últims anys en qüestions de digitalització. Tenim els diccionaris en línia i un munt de coses que s’han avançat. Ara, amb la intel·ligència artificial, tenim un altre repte.

—Sou periodista, al País Valencià sempre es parla de la falta de més mitjans de comunicació en català. Què en penseu?
—No tenim un panorama molt positiu, però tenim clar que el món periodístic català és a internet. Internet és el nostre espai mundial i hi tenim coses a fer i a dir. Potser no tindrem ràdio d’abast autonòmic o diaris en paper, però en digital sí que tenim una oferta, no gaire ampla, però en tenim. El meu alumnat fa totes les pràctiques en digital. Tenim diaris en línia en català que podem consultar i poder comparar i contrastar. El món en català serà digital, com diu Vicent Partal.

—Tenim un bon grapat d’influenciadors joves implicats. Alguns ja col·laboren amb l’AVL. És aquest, el camí?
—Aquest camí ja està encetat. Ara es tracta d’ampliar-lo per arribar a la gent jove des dels seus canals. Ampliar eixa col·laboració. Sense recursos haurem de ser més creatius. Hem d’arribar a tots els públics.

—Voleu afegir res?
—Crec que no hem de crear polèmica, hem de continuar fent el nostre camí, com diu la presidenta de l’AVL, i fer que cada vegada es conega més l’acadèmia i siga més estimada perquè és estimar la llengua. I l’acadèmia el que fa és tenir cura de la llengua. Sí que volia dir-te que una de les cites que vaig posar en el meu discurs, i que em fa molta gràcia, és una cançó de Paco Muñoz que diu una frase molt divertida: “Estima el valencià, però aprèn-lo bé. De res no val l’amor, si no posem accents.” Vol dir, estimem la llengua, però de veritat, i escriguem-la bé, cuidem-la i que no es faça malbé.

—Això aniria en contra de l’afirmació del conseller Rovira al principi del mandat quan va dir que s’havia d’acostar la llengua a allò que parla el poble, flexibilitzar-ne les normes.
—El poble parla bé. Tenim el conflicte del secessionisme lingüístic. Però pense que ja som un país madur i pense que això s’acabarà. Que és clar que qui té el mandat de la Generalitat per a tota mena de normativa lingüística és l’acadèmia… El comentari que feia jo és perquè l’hem d’estimar, però també hem de preocupar-nos d’escriure-la i tractar-la bé. I vull acabar amb optimisme. La llengua és ben viva. Tenim molta música en valencià. Tenim gent jove molt activa i molt creativa. Ho hem passat fatal, però amb optimisme anirem més lluny.

David Borrell (Barcelona, 1974) és cap dels Bombers de la Generalitat de Catalunya d’ençà del juliol del 2018. En aquesta entrevista, feta a la seu central dels bombers, a Bellaterra (Vallès Occidental), parlem dels darrers incendis, repassem com es prepara el cos per fer front als grans incendis forestals, de la importància de tenir cura dels boscs, de la manca de plans de prevenció d’incendis, de bombers voluntaris i de les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), entre més qüestions.

L’inspector Borrell critica que el Principat no estigui preparat per afrontar grans incendis i alerta que l’abandonament rural és un problema de país. I, si no hi ha canvis, avisa: “Podrem millorar la resposta, però no evitarem els grans incendis forestals, que seran més durs i més extrems.”

Els bombers s’han trobat amb un inici de temporada d’estiu ben complicat, amb els incendis de la Segarra i les Terres de l’Ebre, que han estat complexos i molt virulents. També han estat complicats, en part, pels efectes del canvi climàtic. S’anomenen incendis de sisena generació i han esdevingut un gran desafiament i maldecap per al cos.

—El juliol ha començat amb dos grans incendis, el de la Segarra i el del Baix Ebre. Ha estat un inici de temporada complicat?
—Sí, és el més dur que hem tingut des del 2022, quan vam tenir la situació de gran simultaneïtat d’incendis forestals.

—Com ho heu notat?
—Perquè hem tingut una situació particularment dura pel que fa a la meteorologia. Hem tingut un juny extraordinàriament càlid, amb temperatures per sobre dels trenta graus, i han perdurat la primera quinzena de juliol. També hi ha hagut poca precipitació i ens ha acabat portant dos incendis grans complicats, que han superat el miler d’hectàrees.

—Parlem d’incendis de sisena generació, impulsats pel canvi climàtic, molt virulents. Com es prepara el cos per fer-hi front?
—Fa anys que estem fent un canvi. Amb aquests incendis tan ràpids i amb comportaments extrems, sobretot, canviem en l’organització. I posem les mesures de protecció de la població al centre. Aquí també ens ha ajudat la tecnologia, amb l’ES-Alert, amb les ordres de confinament, d’evacuació o de restricció a la mobilitat. Es treballa profundament amb protecció civil, Mossos, Agents Rurals, les ADF. Tots hem d’anar molt coordinats. Ara som en un punt de fer un salt estratègic important a l’hora de treballar les mesures de protecció de la població. També fem uns canvis molt potents en la manera com ens organitzem en els centres de comandament, que fan una bona anàlisi de què farà l’incendi, s’estableix una estratègia de resolució i uns objectius tàctics a assolir, definint un temps, el que en diem període operacional. Després, hi ha un seguit de figures que segueixen el desenvolupament del pla d’acció, com ara, figures de seguretat o de seguiment de maniobres del GRAF.

—Són incendis molt imprevisibles. Canvis de velocitats en qüestió de segons, pirocúmuls… Edgar Nebot, sots-inspector del GRAF, explicava que hi havia comportaments difícils de predir.
—Les velocitats altes redueixen el temps de reacció i, per tant, redueix el temps a fer un ES-Alert. No és igual un incendi d’un comportament d’un quilòmetre per hora, o dos o tres, que es mou ràpidament però no és pas extrem, que els vint-i-vuit quilòmetres per hora que teníem a Torrefeta. En aquestes situacions, et posa en una situació d’un estrès molt gran, perquè de seguida tens l’incendi sobre la població i els efectius. Per això les maniobres i les tàctiques que utilitzen els bombers també s’han d’adaptar en aquest nou context. I també veiem que no podem treballar d’una manera excessivament estàtica i tradicional amb l’estabilització de grans incendis, com són les línies d’aigua. Ja fa anys que hem incorporat el foc tècnic, les cremes d’eixamplament, el contrafoc, l’ús del foc en l’extinció.

David Borrell, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—En els dos incendis, hi ha hagut tres morts: dos pagesos a Coscó i un EPAF al Baix Ebre. Són morts per causes diferents, però n’heu extret conclusions?
—Som en reflexió constant. Quan acaba la campanya forestal, fem una anàlisi de com ha anat i preparem línies de treball de millora de cara a la següent campanya forestal. Això és cíclic i el cos de bombers té aquesta revisió constant. Quan patim accidents, hi ha una investigació per a arribar a mesures concretes i correctores que s’hagin d’implementar en l’àmbit organitzatiu.

—Com avança la investigació de l’EPAF?
—Es va constituir la comissió d’investigació ahir [dimecres]. Això acaba de començar.

—Durant l’incendi del Baix Ebre, es va saber que el Parc Natural dels Ports no tenia pla de prevenció d’incendis…
—Això és prevenció d’incendis, Agricultura.

—Però us va afectar?
—Nosaltres necessitem que el territori estigui preparat per afrontar els incendis forestals. I sempre posem l’exemple del mosaic. És a dir, quan un territori té mosaic agrícola, amb vinyes, avellaners o el que sigui, tenim un territori cultivat, i això és una oportunitat per a nosaltres. Una discontinuïtat que ens és imprescindible per a poder treballar. I en els llocs on no hi és, se’ns fa molt difícil treballar. En un dels últims incendis, el foc es va aturar perquè els camps estaven conreats. Aquesta vegada, ha afectat la població perquè ens hem trobat terres que s’havien deixat de conrear, i això per a nosaltres és una dificultat. Hi ha hagut un canvi sociològic, d’abandonament rural, sabem que la pagesia té una mitjana d’edat molt elevada, que el relleu generacional no està garantit, i això és un problema de país, un problema greu. Tenir oportunitats vol dir tenir pistes per a accedir i no tanta càrrega en els boscos. Si no tenim tot aquest escenari favorable, els incendis es faran més grans. I a tot això, hi hem d’afegir el canvi climàtic i les altes temperatures, que ens porten els incendis de sisena generació.

—Per tant, la zona no estava preparada.
—El país no el tenim preparat. Tenim un problema de país. El Principat no està preparat per afrontar els grans incendis forestals. I això ja fa molts anys que ho diem. Ens preparem per donar resposta a les grans emergències, però continuarà havent-hi  grans incendis forestals. Mentre tinguem aquestes condicions, n’hi haurà i no minvaran, perquè la situació de canvi climàtic va creixent i l’escalfament global és una realitat. I, a més, l’afectació que tenim als Països Catalans és especialment elevada, amb una situació d’abandonament rural que ens acompanya segurament des de la fil·loxera. Com a país, hem de veure que, si això no canvia, podrem millorar la resposta, la protecció de la població i la gestió dels centres de comandament, però no evitarem els grans incendis forestals, que cada vegada seran més durs i més extrems.

—I com es pot canviar, això? Quina és la vostra recepta?
—Hi ha quatre eixos clau. L’un, la protecció de la població, tenir les franges d’urbanitzacions preparades. Això seria tenir el sistema d’ordres de confinament i la coordinació amb tots els cossos. El segon punt, el mosaic. No podem perdre ni una hectàrea més de cultiu agrícola i, per tant, hem de veure com es fa aquest suport a la pagesia, per aconseguir no només que no s’abandoni, sinó un canvi clarament de direcció i recuperar terreny agrícola al bosc. Hi ha molt bosc, avui, que abans era camp. Han de tornar a ser camps. El tercer, hem d’aconseguir fer gestió forestal i poder fer els boscos productius. Sense poder treballar-lo, serà molt difícil. Si no podem treure la càrrega de combustible, el comportament continuarà essent extrem. I el quart, hem de poder tenir tota la infrastructura, sobretot de pistes forestals, de punts d’aigua, preparada pel territori. I encara un cinquè punt, que ja és més global, que seria aturar els efectes de l’emergència climàtica, que això ja ens supera com a catalans i va més enllà. La recepta és fàcil, però com poder-la executar, gens.

—Gent que es dedica a la prevenció d’incendis diu que sempre hi ha problemes per l’aprovació ambiental. Per exemple: un professional em deia que havia tardat molt de temps perquè una actuació afectava un niu d’una àguila.
—En això hem de ser clars: hem de posar davant de tot la protecció de les persones. I també ho hem de posar de manera desacomplexada davant del conservacionisme. Perquè, si no ho fem d’aquesta manera, ho perdrem tot. El problema que tenim és l’amenaça de megaincendis. Són incendis que no els comptem per milers d’hectàrees, sinó per centenars de milers, o milions, com a Austràlia. Si arribés aquest incendi, es cremaria tot el Pirineu de punta a punta, des de la Franja fins al cap de Creus. Amb aquesta amenaça sobre la taula, hem de tenir clar de què parlem. Un niu d’àliga no pot passar per sobre de la protecció de les persones i de l’alt valor ecològic que perdries. Ens falta aquesta visió estratègica, de fixar bé una escala de valors com a país.

David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Arran de l’incendi del Baix Ebre, el batlle de Xerta, Roger Aviñó, ha demanat una investigació. Diu que hi va haver descontrol. Què li respondríeu?
—A Xerta vam tenir un canvi de comportament. Passem d’un incendi que ens avança amb un vent d’uns vint-i-cinc quilòmetres per hora a ratxes de noranta quilòmetres de cop i volta en tot el perímetre de l’incendi, d’uns trenta quilòmetres, que no és un petit. Anàvem en bona direcció d’estabilitzar el perímetre, però ens vam veure superats. Són moments en què hi ha un canvi de comportament més dur que no preveiem. Prevèiem un canvi de comportament que podia anar cap als cinquanta quilòmetres per hora. Les previsions dels canvis de temps no tenen una certesa absoluta. Segurament, tenim els millors analistes del món, que també miren les previsions meteorològiques de tot arreu, i les previsions no marcaven allò. Amb aquest canvi, la situació de perill de persones estava controlada, però de nit el poble veia que les flames s’acostaven i afectaven conreus, algun cobert i la totalitat d’una granja. Quan això passa, pateixes, i és molt normal la vivència de l’alcalde de Xerta. Però podem garantir que vam enviar les dotacions necessàries i que les persones van estar protegides en tot moment.

—Durant els incendis, alguns veïns de masies també es van queixar que s’havien sentit sols i desprotegits.
—Aquí té molt valor el confinament, que dóna un nivell molt alt de seguretat. Si una masia té la vora conreada, la seguretat serà molt alta. Són llocs que generalment no estan envoltats de bosc perquè estan treballats. I en l’edifici, tancant portes i finestres, els incendis no entren en aquestes condicions. En aquestes masies, aïllades, és molt recomanable llaurar el voltant i tenir mesures d’autoprotecció.

—Algun propietari explica que la burocràcia és un gran maldecap. Que pel simple fet de talar un arbre han de fer una gran paperassa. Això no s’acaba d’entendre.
—Les mesures d’autoprotecció també han d’anar en la línia de facilitar tot allò que es pugui, que hi hagi les franges netes de vegetació al voltant dels edificis per poder-se protegir millor. I, per tant, facilitar els tràmits administratius, segurament, forma part d’aquest canvi cultural.

—El govern ha anunciat una nova escala de suport a bombers. Com ho notareu?
—El fet de tenir personal laboral dins del cos de bombers, amb una escala pròpia, ens facilitarà sobretot que la dinàmica de treball sigui molt més compartida. Que si necessitem reforçar un determinat col·lectiu, serà molt més fàcil perquè respon a situacions d’emergència. La possibilitat de mobilitzar gent és molt més fàcil, la possibilitat de perllongar gent és molt més fàcil. Que les regles de funcionament no estiguin tan pensades en un personal no operatiu, sinó en personal que els considerem operatius.

—Els bombers tenen prou recursos materials i humans per a fer fronts als incendis?
—El cos ha fet un salt molt gran: ha passat de 2.200 efectius el 2018 a 3.000 efectius el dia d’avui, i amb la mirada posada a arribar a 4.000 el 2030. Tenim un creixement sostingut i planificat, però tampoc creiem que puguem créixer més ràpidament. Fem convocatòries anuals de 300 bombers, busquem una bona selecció. També posem la mirada en el món dels bombers voluntaris perquè volem que els seus parcs passin a tenir trenta-un efectius. Estem superorgullosos del model mixt, ens funciona molt bé. Hi ha altres sistemes. Al País Valencià, també amb un clima mediterrani i sotmesos a aquesta gran emergència, tenen diversos cossos de bombers. Cada ciutat i cada capital de província té el seu cos, i els consorcis provincials. I, a més a més, la competència d’extinció d’incendis forestals la tenen separada dels bombers urbans. Això, quan hi ha un incendi, és molt complex, perquè s’han de gestionar molts cossos diferents. Aquí tenim un cos pràcticament per a tot el Principat, llevat de la ciutat de Barcelona i de l’Aran, que tenen els seus. Això dóna molta robustesa i un model superpotent.

David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). David Borrell, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Ara que parleu de bombers voluntaris, fa temps que hi ha una crisi oberta. Denuncien manca de drets i desprotecció. Ha de canviar alguna cosa del model actual?
—El model actual és el millor que pot tenir el país. Això ho hem de tenir claríssim, i tenim molt bona relació amb el consell de bombers voluntari. Tenim una extensió de parcs professionals que pràcticament no té ningú al món. En molts països, no tenen parcs de bombers en capitals de comarca com nosaltres. Amb el model mixt arribem a indrets on, d’una altra manera, no arribaríem. Amb el voluntariat hem fet coses mal fetes. Hem fet coses mal fetes com a país i hi ha una part del voluntariat que anhela una cosa que no passarà. Una part voldria entrar a ser bomber professional sense fer les oposicions. També perquè la classe política els ha promès que això seria possible. I això no tindrà el suport ni dels sindicats, ni del cos de bombers, ni dels comandaments. Això no passarà, i diria que legalment és impossible. Tampoc no els hem reconegut prou. Un bomber voluntari ho fa per la vocació benèfico-social i de manera altruista. Té un nivell d’expertesa molt alt, però és com qualsevol voluntariat de la societat civil. No són bombers mal pagats ni bombers precaris, són bombers voluntaris i estem orgullosos que aquesta gent, de manera desinteressada, prestin aquesta ajuda. No sempre se’ls ha reconegut amb l’admiració que caldria, i això és una crítica que faig al cos. Al meu temps lliure me’n vaig a escalar. Que algú en el seu temps lliure presti aquest servei és d’una admiració brutal.

—Els voluntaris expliquen que no tenen cobertura de la Seguretat Social en cas d’accident, o que no tenen accés a cap sistema de prevenció de riscos laborals.
—El Departament d’Interior ha fet un esforç brutal en els últims anys per equiparar-los en l’àmbit de l’assegurança, de cobertura d’accident. Si n’hi hagués cap, Déu vulgui que no, estarien ben coberts tant en un cantó com en l’altre. Aquesta és l’obligació de la Generalitat de Catalunya.

—També hi ha crisi amb les Agrupacions de defensa Forestal (ADF). Sovint es queixen que no les deixen actuar. Què passa, exactament?
—Neixen amb un origen de prevenció, molt lligades a la propietat forestal i a la pagesia. Les ADF fan una primera actuació i suport en determinats moments de l’extinció. Fins ara, el suport havia quedat molt obert i cada ADF avançava segons els llocs, amb poca organització. I això ha fet que, en incendis de sisena generació o comportament extrem, hi hagi hagut situacions amb ADF treballant en llocs que no són del tot segurs. El 2021, a Santa Coloma de Queralt, segurament vam viure el moment més dur. Hi havia un pirocúmul, vam retirar totes les nostres unitats de bombers perquè sabíem que, quan caigués, generaria situacions molt perilloses d’atrapament. En aquell moment, des de l’helicòpter vam veure dues pick-up de les ADF al capdavant de l’incendi, el lloc més perillós. Això ens va fer reflexionar i hem definit quin rol tenen en els grans incendis. Quan n’hi ha un, fan la primera intervenció, però després actuen a la cua. Hi ha una part de les ADF que ho entenen perfectament, per exemple, les rurals. Quan es va fixar aquest criteri, és veritat que hi va haver discrepàncies amb el secretariat de les ADF, però ara hi tenim relació.

—L’agost farà un any que la consellera Núria Parlon és al capdavant d’Interior. També hi ha hagut relleu a la direcció dels bombers, amb Tamara Garcia, que ha succeït Joan Delort. Heu notat canvis?
—Estem molt contents perquè ens han donat molta continuïtat a la feina feta. Venim del pla de bombers 2025, que ja va arribant a les acaballes, i justament treballem amb la nova directora amb el pla estratègic 2030, que ja l’estem ultimant. Hem treballat amb els comandaments, hem treballat amb la consellera, sindicats, ara també amb els bombers voluntaris. És un pla molt continuista en moltes coses a les quals calia donar continuïtat, però també té capacitat de posar-nos en aquest nou escenari del 2030. Estem contents, francament contents.

David Borrell, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

Per a cloure el curs d’aquesta columna fins al setembre, una preferiria considerar coses agradables per a no fer més penós aquest estiu de calorades criminals de collites, arbres, el paisatge i un bomber, per no continuar parlant dels incendis culturals de què m’he ocupat aquest mes. Tinc unes quantes coses boniques de què podria escriure aquesta setmana, com ara la fenomenal edició de l’obra reunida del poeta i cantant Jim Morrison, líder dels Doors. Un preciós llibre en tots els sentits, que inclou també les versions originals dels seus poemaris, diaris, transcripcions i lletres, a càrrec de l’editorial que des de la Guadalajara manxega és de referència sobre músics de jazz i pop, Kultrum, “de pura arqueologia per a lectors audiòfils”, entre els quals em compto.

Queda dit. No decebrà qui recordi, escolti i vulgui celebrar aquest artista mort massa jove (del club fatídic dels músics i cantants morts a vint-i-set anys per drogues dels anys seixanta passats, un barret que sempre duran, valga’m les deesses). Un artista provocador, sensual, contestatari, d’una presència escènica immortal.

No crec que li importés que parli de la pobresa infantil a Barcelona en comptes de dedicar aquest article sencer a la seva memòria i l’alegria de poder-lo llegir en tant que escriptor i poeta. Com a bon artista empeltat de la poesia de Rimbaud i la filosofia de Nietzsche, JM tenia dons profètics, però no m’acolliré en aquestes ratlles al seu conegut poema i cant “The End”, La fi, i la seva lletania de finals desesperats. Sí que la invocaré per alertar de nou sobre la pobresa infantil.

“And the children are insane”, i els nens embogeixen. “There’s danger on the edge of town”, hi ha perill en els límits de la ciutat.

Últimes xifres: quatre de cada deu criatures, nens i adolescents, de Barcelona són pobres, sense pal·liatius, no cal que diguem que són en el llindar de la pobresa ni en risc d’exclusió social, és obvi que hi són. És el 40% de les criatures de la capital de Catalunya, d’aquesta Barcelona de què tant es pot dir que està perdent el respecte per si mateixa. En tots els sentits.

El consistori publicita que hi destinarà 607 milions d’euros fins al 2030. És una notícia d’aquest 17 de juliol. Caldrà seguir-la, inspeccionar que sigui efectiva. Perquè els nens i adolescents abandonats a la seva sort no són una xifra i prou, que, d’altra banda, si cal considerar-la, ha pujat en un any d’una mica més del 30% al 40%. No són una xifra i prou. Si ells són pobres és que les seves famílies o les persones que d’alguna manera els cuiden són pobres, la pobresa adulta és igual d’enorme. Però les criatures no són una xifra i prou. Tenen menys de setze anys, de totes les edats. Deia que per això caldrà seguir l’efectivitat del pla anunciat a bombo i plateret per l’ajuntament aquesta setmana. Atès que el passat 12 de maig també la Generalitat va anunciar a bombo i plateret la destinació al mateix efecte, a tot Catalunya, de 700 milions enguany, aquest 2025, quantitat que s’hi haurà de destinar cada any fins al 2030, un “pla d’acció” del mateix recorregut que el del consistori. A tot el país, un de cada tres nens i adolescents és pobre. A Barcelona, en són més. Inspeccionar-ne el seguiment, no deixar que els anuncis institucionals arrepleguin tots els titulars i després ens en desentenguem. No són xifres i prou.

El passat va ser enterrat viu i pot tornar en qualsevol moment, formulava un dia d’aquests el periodista gràfic El Roto, en una imatge que evoca tants dels retorns del passat blanquejat que ara mostra que no és pas mort. El meu afany per a aquestes vacances, per als qui en fem i per als qui no en poden fer, és despertar i emprendre (continuar, de fet) el camí de la vida col·lectiva i els seus eixos fonamentals d’igualtat i fraternitat perquè criatures i joves en particular puguin tenir accés a la llibertat individual i del país.

La cantant Judit Neddermann ha fet públic en un vídeo a Instagram que li havien robat del seu cotxe el maletí amb tot el marxandatge que tenia per a vendre als seus seguidors. “Tots els vinils, tots els discs… i n’hi havia molts, perquè solc portar una maleta grossa”, explica al vídeo amb llàgrimes als ulls, que diu que ha penjat per a fer públic l’impacte que té per a un artista una pèrdua així: “Llevat que sigui autoeditat, que els produeixes tu, els artistes quan fem discs els comprem per després poder-vos-els vendre a vosaltres.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Judit Neddermann (@juditneddermann)

Neddermann explica que se sent molt impotent pel robatori després d’haver enregistrat els discs i fer tota la inversió per a vendre’ls durant els concerts, “que és l’única manera de recuperar una mica la inversió, perquè sabeu que les plataformes digitals no donen gairebé res”. A més, es lamenta que, qui ho hagi robat, no en farà res. “Ja em diràs tu, algú que té una maleta plena de discs i vinils de Judit Neddermann, què en farà, no?”, diu, i s’aventura a pensar que acabaran al contenidor. “Em fa molta ràbia.”

Tot el que li resta, diu, és mirar a Wallapop per cercar si hi ha algú que intenta revendre els discs robats. “Però bé, tampoc no és manera de trobar-los. S’hauran perdut, i n’hi havia molts”, diu.

Neddermann actua aquest vespre a Cantallops (Alt Empordà) en el marc d’una ronda estiuenca carregada de cites acompanyada pel guitarrista Pau Figueres. És en cites com aquestes que la cantant té l’oportunitat de vendre els seus productes per rendibilitzar el seu projecte musical.

Desenes de milers de persones han participat avui a la desfilada del Pride de Barcelona, la celebració de l’orgull LGBTI+ que organitzen associacions i comerços adreçats al col·lectiu de lesbianes, gais, bisexuals, persones trans, intersexuals i més. La marxa ha omplert de banderes irisades els carrers entre la plaça de la Universitat i el passeig de Lluís Companys, on s’allargaran els concerts fins a la matinada. S’hi han vist 57 carrosses, un ambient festiu i molta reivindicació contra l’avenç de discursos d’odi. Segons els organitzadors, la marxa ha aplegat 200.000 manifestants, una xifra que la Guàrdia Urbana rebaixa a 150.000.

Per què el Pride Barcelona se celebra ara, un mes després del 28 de juny?

El lema d’enguany, “Perquè sense diversitat el món seria gris. Contra la censura i l’onada reaccionària”, va enfocada a la celebració de totes les aportacions a la cultura universal que han fet artistes del col·lectiu LGBTI+. D’ençà del mes de juny, el Pride ha distribuït cartells amb els rostres d’Andy Warhol, Margarida Xirgu, Freddie Mercury, Federico García Lorca i Lady Gaga, entre més artistes.

Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez. Fotografia: EFE/Marta Pérez.

Hi han participat representants institucionals, com ara el batlle de la ciutat, Jaume Collboni, la consellera d’Igualtat i Feminismes, Eva Menor, i més representants de partits catalans. A més, també hi havia membres del govern espanyol, com ara la ministra d’Igualtat, Ana Redondo, i el de Cultura, Ernest Urtasun. Collboni ha destacat que el Pride no solament defensava els drets del col·lectiu LGTBI+, sinó també la llibertat d’expressió i els drets humans: “És una jornada en què Barcelona torna a mostrar el seu compromís amb la diversitat.” A més, ha recordat que la ciutat ha presentat la candidatura per a acollir el WorldPride del 2030 i ha dit que confiava que esdevingués un lloc de trobada de lluites mundials per la llibertat.

Redondo ha garantit el suport del govern espanyol a la candidatura de Barcelona al WorldPride 2030 i ha recordat que la ciutat va acollir les primeres manifestacions de l’orgull a l’estat espanyol, el 1977. A més, ha anunciat que dimarts aprovarien dues estratègies per a garantir que els drets LGTBI+ fossin transversals a tota l’administració, amb la participació de tots els ministeris. Ha remarcat que seria la primera vegada que tots els ministeris hi participaven i ha dit que eren polítiques per a avançar en la llibertat de totes les persones.

A Barcelona, els organitzadors esperen superar l’assistència de l’any passat, que va reunir 400.000 persones sumant tots els actes. El Pride va començar dijous amb el pregó d’Àngel Llàcer i continuen avui amb concerts als escenaris de la plaça de la Universitat i el passeig de Lluís Companys. Entre les 20.00 i les 2.00 hores hi actuaran Mónica Naranjo, Chanel, Edurne, Nebulosa i el Barcelona Gay Men’s Chorus. Paral·lelament, a la plaça de la Universitat, hi haurà les actuacions de Soleá Morente, Maria Hein, La Perra y el Cari, Valentino i Rocío Saiz.

Benedicció i pregària a la Verge del Carme, processó de barques i sardinada popular - Lloc: Port d'Arenys de Mar - Zona de la confraria de pescadors

Un home s’ha mort per les ferides d’arma blanca que va rebre ahir cap a les quatre de la matinada en un autobús nocturn a Castelldefels (Baix Llobregat). Dues unitats del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM) el van atendre i el van traslladar a un centre hospitalari, on s’ha mort hores després, segons que han informat avui els Mossos d’Esquadra.

La Divisió d’Investigació Criminal (DIC) de la regió policíaca metropolitana sud s’ha fet càrrec del cas, que és sota secret d’actuacions.

Daniel Palau ha estat ordenat bisbe de Lleida en una cerimònia solemne a la catedral de la ciutat. L’acte, presidit per l’arquebisbe de Tarragona, Joan Planellas, i amb la participació del cardenal Joan Josep Omella, ha estat el primer d’aquestes característiques que acull la diòcesi des del 1968, quan va ser ordenat bisbe Ramon Malla.

Abans de l’eucaristia, Palau ha pregat davant la Mare de Déu de Montserrat i a la capella del Santíssim. Tot seguit, ha començat el ritual litúrgic, que ha inclòs la lectura del mandat apostòlic, la promesa del bisbe electe i la lletania, durant la qual Palau s’ha estirat a terra. L’acte ha culminat amb la imposició de mans i la recepció dels símbols episcopals.

En el seu primer discurs com a bisbe, ha reconegut que comença el ministeri episcopal “amb certa tremolor, però amb molta esperança”, i ha elogiat el paisatge de Ponent com a expressió del Déu creador. Ha dit que Lleida “conté realitats que reclamen la presència d’homes i dones de fe, encara que sigui fe senzilla”, i ha afegit que “la senzillesa és el camí preferit de Déu”.

Palau ha assegurat que vol compartir la vida amb els feligresos i donar suport “als més joves, als qui cerquen feina, als qui busquen regularitzar la seva situació com a residents, als qui volen viure la fe i als qui cerquen un habitatge digne”. El papa Lleó XIV el va nomenar bisbe de Lleida el 21 de maig, després que el bisbe Salvador Giménez informés que, a 75 anys, havia arribat a l’edat de jubilació.

Un perfil arrelat al món popular i a la recerca

Daniel Palau va néixer a Barcelona el 1972 i és prevere del bisbat de Sant Feliu de Llobregat. Va ser ordenat el 2003 pel cardenal Ricard Maria Carles. Format al Seminari Conciliar de Barcelona, és doctor en Teologia Dogmàtica per la Universitat Gregoriana de Roma, i llicenciat en Història, Filosofia i Teologia. També ha estat degà de la Facultat de Teologia de Catalunya i té formació musical en piano.

Va començar la vocació en barris populars com el Besòs, Poblenou, Sant Martí i Sant Andreu del Palomar, i l’ha desenvolupada en entorns com Montserrat, Taizé i Poblet. Ha estat vicari i rector a parròquies com les de Corbera de Llobregat i la Palma de Cervelló, amb una pastoral molt vinculada a la immigració i la cultura.

Una ordenació històrica

Amb aquesta ordenació, Lleida torna a acollir una cerimònia episcopal pròpia després de 57 anys. Des del 1968, amb Ramon Malla, tots els bisbes anteriors ja havien estat ordenats per altres diòcesis: Francesc Xavier Ciuraneta (Menorca), Xavier Salinas (Tortosa), Joan Piris i Salvador Giménez (tots dos també procedents de Menorca).

Els Mossos d’Esquadra han desmantellat un arsenal d’armes de la guerra del 1936-1939 en un domicili de la urbanització Miami Platja, a Mont-roig del Camp (Baix Camp). En l’escorcoll, hi han trobat fusells, una metralladora, granades, espoletes, beines, projectils anticarros i projectils d’artilleria. Totes aquestes peces són considerades armes de guerra i, segons la policia, són “extremadament perilloses” per l’alt risc que representen tant per a l’habitatge com per als veïns en cas d’activació accidental.

La troballa s’ha fet en el marc d’una investigació engegada arran d’uns fets del febrer passat. El dia 7, un home va ser ferit per arma de foc prop d’un establiment de Vilafranca del Penedès. En un primer moment, va declarar que l’havien assaltat unes quantes persones, que havien fugit en cotxe. Però els agents van determinar que es tractava, en realitat, d’un intercanvi relacionat amb el tràfic de marihuana.

L’endemà, els Mossos van detenir tres homes de 24, 25 i 41 anys a Reus, acusats de lesions i tinença il·lícita d’armes. Tots tres acumulaven més d’una vintena d’antecedents. Durant la investigació, els agents van obtenir informació clau sobre la localització d’armes de foc i sobre els responsables del seu subministrament.

La pista va dur fins a un home de 47 anys, arrestat a Miami Platja el 1r de juliol. La policia diu que participava activament en transaccions d’armes de foc reals i munició, i que també reparava armes o les modificava per fer-les operatives. En el registre del seu domicili hi van participar els especialistes en explosius del grup TEDAX, atès el perill que representava el material emmagatzemat.

El jutge que instrueix la causa contra Cristóbal Montoro investiga si els socis del bufet que ell va fundar, Equipo Económico, havien creat una xarxa empresarial per a desviar fons derivats de la seva suposada activitat delictiva. Segons la Guàrdia Civil i els Mossos d’Esquadra, el cas va més enllà d’haver afavorit empreses gasístiques i apunta també a més sectors, com ara el del joc, l’energètic i el tecnològic.

Montoro, assenyalat per haver-se enfrontat a uns altres ministres per afavorir empreses

Montoro, que va ser ministre espanyol durant les presidències d’Aznar i Rajoy, es va donar de baixa del PP dijous, una vegada es va fer públic que ell i el seu equip havien estat encausats. El jutjat d’instrucció número 2 de Tarragona investiga la causa en secret d’ençà del 2018 per delictes com ara suborn, frau, prevaricació, tràfic d’influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental.

En una interlocutòria del maig del 2024, inclosa al sumari judicial a què ha tingut accés Efe, el jutge exposa que l’operació observada amb les gasístiques –que van contractar presumptament Equipo Económico per garantir reformes legislatives favorables– podria haver-se repetit amb empreses com ara Madrid Network, Ferrovial i Abengoa. Segons la investigació, hi ha coincidència temporal entre canvis legals amb beneficis fiscals per a aquests sectors i els pagaments a Equipo Económico.

La fiscalia anticorrupció va demanar al juny que la Guàrdia Civil analitzés els comptes bancaris d’una vintena de societats vinculades a l’entramat per continuar la investigació. Ja el 2023, la Guàrdia Civil havia advertit que una part dels fons desviats podia haver estat traslladada a països com Irlanda i Luxemburg, i que s’havien rebut ingressos de Colòmbia, el Panamà, els Estats Units i el Regne Unit.

Els Mossos d’Esquadra, en un informe del 2019, indicaven que els socis d’Equipo Económico havien cobrat nòmines molt elevades i havien facturat per mitjà de societats interposades. D’acord amb un informe de l’Agència Tributària espanyola, els vuit socis del bufet –exclòs Montoro– i de la seva successora, Glogal Afteli, van percebre un total de 32,4 milions d’euros entre el 2008 i el 2019.

Tot i que Montoro va deixar-ne de ser soci el 2008, els investigadors dubten que se n’hagi desvinculat del tot. La Guàrdia Civil sospita que podria haver continuat tenint-hi control efectiu, i els Mossos consideren que la transmissió de les seves participacions podria haver estat només formal i no pas real.