El Síndic de Greuges ha admès a tràmit una nova queixa contra la Conselleria de Sanitat valenciana arran de la insistència del departament a comunicar-se en castellà amb un ciutadà que ha demanat reiteradament de rebre les notificacions en català. L’afectat, l’ex-senador Carles Mulet, denuncia que aquesta pràctica constitueix una agressió lingüística i que vulnera els seus drets com a ciutadà.

Segons que s’exposa en la resolució signada el 24 de juliol per l’adjunta primera del síndic, Concepción Bru Ronda, el cas vulneraria el dret d’adreçar-se a les institucions en català i rebre una resposta en la mateixa llengua. El síndic recorda que, segons l’article 11 de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, l’administració és obligada a fer servir la llengua oficial triada per la persona interessada, tant en procediments iniciats a instància de part com en els d’ofici. Malgrat això, el denunciant assegura que la Conselleria de Sanitat ha ignorat les seves peticions i continua comunicant-se amb ell en castellà, sense respectar la seva tria lingüística.

El @elSindic de Greuges obri una nova investigació contra @GVAsanitat per valencianofòbia. La Conselleria segueix incomplint la llei i enviant cartes en llengua no triada. pic.twitter.com/XXf2kLjnkN

— Carles Mulet Garcia (@carlesmulet) July 25, 2025

Davant aquestes irregularitats, el síndic ha requerit a la Conselleria un informe justificat que expliqui per què les aplicacions informàtiques del departament no permeten d’enviar comunicacions de manera genèrica i permanent en català, quan aquesta és la llengua elegida per la persona destinatària. També demana que s’indiqui el termini previst perquè aquest sistema s’adapti al compliment de la legalitat lingüística vigent. La resolució també destaca que, si la Conselleria no respon dins el termini establert, el síndic ho considerarà una falta de col·laboració, tal com preveu l’article 39.1 de la Llei 2/2021, que regula aquesta institució.

L’afectat, que ha adjuntat un escrit molt crític amb el tracte rebut, diu que “torneu a fer cada cop amb una excusa” i reitera que “la comunicació en castellà quan no s’ha preguntat en quina llengua vol ser atès és supremacisme”.

El ple de Barcelona ha aprovat d’apujar anualment un euro el recàrrec a la taxa turística fins a arribar a vuit euros el 2029. És una proposta d’ERC que s’ha aprovat amb els vots favorables del PSC i també dels Comuns. Junts s’ha abstingut, i el PP i Vox hi han votat en contra.

El text aprovat planteja d’incrementar un euro de manera progressiva. Així, en quatre anys es duplicarà la taxa actual, passant de quatre euros a vuit. “Governar el turisme és el sentit comú que hi ha a la ciutat”, ha dit la presidenta d’ERC, Elisenda Alamany, que ha celebrat que “com més paguin els turistes, menys ho faran els barcelonins.”

Per part del govern s’ha expressat el tinent de batllia de Turisme, Jordi Valls. Ha concretat que el compromís polític es traduirà en incorporar aquest augment progressiu del recàrrec ja en la proposta d’ordenances del 2026, que el govern preveu de presentar a la tardor, el mes d’octubre. També ha dit que serà llavors quan tocarà parlar-ne amb els diferents actors del sector turístic i ha indicat que ara no n’han parlat.

Barcelona en Comú creu que la proposta es queda curta i han criticat que s’hagi d’esperar fins al 2029 per aplicar el recàrrec màxim de 8 euros. Des de Junts estan a favor del recàrrec turístic,  però consideren que aquesta no és la forma d’aplicar-lo i no volen fixar un calendari d’aquí al 2029. “La fiscalitat ha de ser justa i pactada amb el sector”, han indicat.

Per contra, PP i Vox han rebutjat l’augment de l’import del recàrrec i han criticat que es criminalitzi el turisme.

La proposta aprovada també preveu que el 2026 es posi en marxa el Fons per al Retorn del Turisme amb l’objectiu que sigui finalista i vagi vinculat a projectes per revertir o reduir l’impacte del turisme, i que millorin la vida quotidiana de veïns dels barris més turístics de la ciutat.

El president de la Generalitat, Salvador Illa, ha anunciat l’obertura d’una nova delegació del govern a la Xina. Ho ha explicat durant una intervenció davant els mitjans de comunicació en el marc del viatge al país asiàtic.

La intenció de l’executiu és activar aquesta oficina abans d’acabar l’any i situar-la a Pequín. Illa ha remarcat que la Xina juga un paper molt rellevant en el context econòmic i geopolític i ha reivindicat la importància que Catalunya hi tingui presència.

Actualment, Catalunya té tres oficines d’ACCIÓ al país: a Pequín, Shanghai i Hong Kong, i una oficina de l’Agència Catalana de Turisme.

Juana Rivas ha lliurat el seu fill petit, d’onze anys, al seu pare, l’italià Francesco Arcuri, que té la seva custòdia, en compliment d’una ordre judicial i després d’un primer intent fallit que havia obligat a ajornar l’intercanvi fins ara. El Tribunal Constitucional espanyol va refusar dimarts d’admetre a tràmit el recurs de Juana Rivas contra l’ordre de lliurament del seu fill menor.

El TC espanyol rebutja el recurs de Juana Rivas i valida el lliurament del fill al pare italià

L’acte de lliurament s’ha dut a terme en seu judicial i amb més privadesa que a la primera cita de dimarts, quan l’enorme enrenou mediàtic i els moments de tensió viscuts en el punt de trobada familiar en què es va fixar inicialment l’intercanvi van portar la jutge de Primera Instància 3 de Granada a ajornar-lo amb més condicions d’intimitat i seguretat per recomanació.

Per indicació de la jutgessa, els pares han arribat a primera hora d’aquest matí acompanyats exclusivament dels seus advocats, amb mitja hora de diferència i en cotxe privat, amb accés directe al garatge per evitar una sobreexposició.

Juana Rivas ha sigut la primera a arribar a l’edifici dels Jutjats de Granada, poc després de les nou del matí, mitja hora abans que la seva ex-parella. Minuts després de les 11.00 hores, Rivas abandonava el lloc amb cotxe al costat del seu advocat, mentre que Arcuri feia el mateix a les 12.15 en companyia del seu fill i el seu advocat escortat per la Policia Nacional espanyola.

Avui, 25 de juliol de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Així volen sostreure les pintures de Sixena del MNAC, setmana a setmana
• Un rifle al terrat del Liceu I Editorial de Vicent Partal   
• La catàstrofe humanitària assetja Gaza, on la fam s’acarnissa amb els més vulnerables
• Lisa Cohen no vol ser una víctima I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• La incomoditat una altra vegada I Mail obert de Tina Vallès 
• La CUP intenta de reduir la crisi a la dimissió de Laia Estrada 
• De pares a fills: amb quin partit simpatitzen els catalans segons les simpaties polítiques dels pares? 
• Els tres llocs especials de Barcelona per a Mireia Aixalà 
• Després de mesos de tensions, Tailàndia i Cambotja flirtegen amb el conflicte armat 
• Bombolles familiars I ‘El mirador de cultura’ 
• Mon DJ i DJ Capde: “El ‘Coti x Coti’ ha sonat en moltes discoteques on no sona música catalana”

 Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Lloc: al carrer de la Perera

Lloc: al carrer de la Torre

Més de dos-cents càrrecs institucionals i personalitats de l’àmbit de l’èuscar s’han concentrat avui davant el Tribunal Superior de Justícia del País Basc, a Bilbao, per denunciar l’atac del poder judicial espanyol contra la llengua. La protesta, convocada per Euskalgintzaren Kontseilua, ha aplegat centenars de batlles i regidors.

La convocatòria respon a la darrera sentència del Tribunal Suprem espanyol, que ha ratificat la decisió d’anul·lar uns quants articles del decret que regula l’ús de l’èuscar en les entitats locals. Segons la secretària general del Kontseilua, Idurre Eskisabel, aquesta resolució nega als municipis el dret de desenvolupar una política lingüística pròpia i representa “un atac directe contra la voluntat democràtica de la majoria de la societat i contra les institucions basques”.

Durant l’acte, s’han fet gairebé tres minuts de silenci i s’ha llegit una declaració conjunta que denuncia la situació judicial actual. Eskisabel ha remarcat que ja hi ha una trentena de sentències que impedeixen d’avançar en la normalització del basc: de l’anul·lació d’ofertes públiques d’ocupació fins a resolucions contra lleis aprovades pel parlament basc amb un acord ampli. Això –remarquen– debilita l’autogovern i la capacitat legislativa de les institucions basques.

També ha denunciat que les sentències fan seus els arguments de Vox, i ha recordat que l’èuscar es troba en una situació d’emergència lingüística. “La societat basca no pot limitar-se a resistir els atacs. Cal passar a l’ofensiva, garantir la seguretat jurídica i fer un salt en les polítiques lingüístiques”, ha dit. Finalment, ha fet una crida a respondre amb unitat i a reforçar el consens social a favor de la llengua pròpia. “Necessitem l’èuscar i l’èuscar ens necessita. És hora d’anar més enllà i obrir una nova etapa de revitalització”, ha acabat dient.

Saludar la clientela pel seu nom, saber d’on vénen els productes i quins dies de la setmana podem trobar allò que ens agrada més són coses que passen als mercats. I al del Ninot és on ens trobem amb l’actriu Mireia Aixalà perquè ens parli dels seus espais més especials a la ciutat de Barcelona.

I un és –ens diu– el mercat on som, al costat de l’Hospital Clínic, una institució sanitària que també valora molt tenir a prop de casa. La proximitat amb els paradistes del Ninot és un dels motius pels quals ve a comprar. Bé, vol precisar que qui en realitat sempre s’encarrega de fer la compra és el seu company, que també és qui més cuina a casa, però ella al mercat s’hi troba molt a gust. “M’agrada perquè fa molt barri. Això que et coneguin pel nom, en una ciutat com Barcelona, és molt maco. I és molt divertit crear vincles amb la gent de les parades. Nosaltres tenim les nostres parades, on comprem tots els productes frescos i de proximitat”, explica.

Fa deu anys que Aixalà viu a l’Eixample. Abans havia viscut a la Sagrada Família i a Sant Antoni i explica que en cada barri ha tingut el mercat municipal com a gran referent de la vida quotidiana. “Crec que allà on és, el mercat té aquesta funció de fer barri”, diu.

Als paradistes del Ninot encara els va enganxar sota tendals, de manera provisional, mentre s’acabaven les obres de renovació de les instal·lacions d’aquest mercat històric. És de l’any 1933, i avui continua fent de punt neuràlgic al barri, punt de trobada, de comunicació, d’abastament domèstic de veïns i restauradors de l’Eixample. “El temps que va estar al costat de l’hospital hi feia una calor espantosa, però ara és molt bonic –diu–. Jo valoro molt el mercat, sempre que no admeti grups de turistes com el de la Boqueria. Es mantenen fidels a la gent que hi viu i fan que no es perdi l’essència de la ciutat, no com passa en ciutats com ara Londres, que per a mi ja no tenen màgia. I jo penso que els mercats són una cosa molt nostra i mantenen l’essència”, diu.

Ben a gust al barri on viu ara, Aixalà destaca: “En aquest trosset de l’Eixample, l’avantatge és que, tot i haver-hi pisos turístics, no hi ha atraccions turístiques.” Si de cas, puntualitza, “vénen a menjar, que hi ha restaurants de cuina catalana molt bons”. I ens en diu un com a exemple. “Fa poc he descobert Can Marlau, per exemple, que fa cuina típica de Catalunya i esmorzars de forquilla. M’agrada molt.”

També quan viatja es fixa en allò que és típic i més original de cada lloc. “No entenc la gent que viatja per trobar les mateixes coses que ja té. A mi m’agrada molt viatjar i vull veure l’essència del lloc on vaig, no allò que han fet per a mi; això no m’interessa.”

‘Grand Canyon’, a la Villarroel

Aprofitem que parlem de viatjar per conèixer l’aventura que s’amaga en l’obra que l’actriu fa a la Villarroel (fins al 3 d’agost i del 10 al 21 de setembre): Grand Canyon. És escrita per Sergi Pompermayer i dirigida per Pere Arquillué. Entre els personatges que pugen a l’escenari hi ha membres d’una divertida família que viu en un poble de la Catalunya interior, sense platja ni muntanya, on sembla que mai no passa res. El propietari d’un bar i una prostituta russa completen el repartiment. “El protagonista té un somni que encara no ha realitzat –una cosa que ens passa molt sovint– i, a partir d’un fet, veurem que no és mai tard per a complir somnis.” Aquest és el resum de la representació que fa Mireia Aixalà, que fa el paper de l’Àngela, la dona d’en Pere, el protagonista, a qui dóna vida Joan Carreras.

Aixalà ens avança que la música, i especialment el rock, té un pes molt important en aquesta obra, “amb un univers de personatges divertit, encara que també dur i emocionant”, puntualitza. També adverteix: “És una obra que sacseja perquè és una història petita però, precisament per això, es pot reconèixer fàcilment i es torna universal perquè ens hi trobem.”

Max Glaenzel és el responsable de l’escenografia que desplega tres espais en un mateix lloc, units per una benzinera. “És una història que podria passar al mig d’Arizona, però que nosaltres situem a Catalunya”, afegeix.

I a Catalunya tornem nosaltres també, posant els peus a la capital, on continuem descobrint els racons més valuosos per a aquesta actriu. Els records de la infantesa la porten a seleccionar un segon emplaçament a la ciutat: el laberint d’Horta. Ben amunt, al costat del Vall d’Hebron, el barri on va viure de petita. “Per a mi tenia molta màgia i era molt especial”, recorda. En aquells carrerons estrets enmig de la vegetació, organitzats intencionadament de manera complicada, se li feia molt difícil de trobar la sortida. Ara, en canvi, ho veu tan fàcil… La tria del laberint la fa –diu– també com una mena d’homenatge al seu barri. “És un d’aquests barris que no tenen gaire bona fama, però d’allà conservo les millors amigues”, afirma. Són amistats de l’institut públic on anava. “És un d’aquells barris sense ànima, però que la gent que hi va anar a viure hi va aportar molt de caliu”, explica.

També esmenta les Llars Mundet i tota la natura de l’entorn. Són aquests espais a l’aire lliure que la Mireia recorda molt màgics de la seva infantesa. “Quan van inaugurar el velòdrom, per als Jocs Olímpics, allò va agafar més vida, però de petita no hi havia gaire gent. Era molt tranquil i jo en guardo molt bon record”, explica.

La nit de Reis

El tercer indret de Barcelona que l’actriu tria ens torna a dur a l’Eixample, en aquest cas, a l’Esquerra de l’Eixample, i concretament a la cantonada dels carrers Comte Borrell i Sepúlveda. “Allà és on vaig viure amb amigues del meu barri de petita. Compartíem pis quan un mes de gener, abans de Reis, ens va sorprendre la cavalcada”. Van quedar meravellades de veure com s’omplia de gent tot el carrer. “No n’érem gens conscients, d’allò. Vèiem volar tires de paper de vàter i, després de passar els Reis, tota la nit hi havia les parades obertes. Ens vam fer molt fans de la cavalcada”, explica. I aquesta passió encara dura avui. “Continuo anant a veure la cavalcada allà mateix, hi tinc una estima especial i em sembla fascinant.” La Mireia pensa més enllà de l’espectacle al carrer: “És tan bonic que es munti tot això per fer feliç els nens, tota la nit tot obert. La màgia no s’ha de perdre.”

Mercat del Ninot, laberint d’Horta i aquesta màgica cantonada de la nit de Reis omplen d’emocions l’actriu Mireia Aixalà, però de llocs a la ciutat que apreciï n’hi ha molts més. I acostumen a ser indrets que reprodueixen l’ambient dels petits pobles, com les places del barri del Farró. “Hi celebren revetlles, festes majors i també hi fan els foguerons. Tot el veïnat es coneix i tenen una comissió de veïns molt activa. A mi això m’encanta”, confessa. I ho destaca perquè creu que Barcelona va perdent la xarxa de connexions humanes, i troba que és molt important que hi hagi llocs “on es pugui anar encara a demanar sal al veí”, diu l’actriu, que al gener tornarem a veure pujar a l’escenari, aquest cop en l’obra Com vaig aprendre a conduir, dirigida per Marilia Samper.

D’obra en obra, Mireia Aixalà s’ha anat consolidant i rebent premis per les seves interpretacions. Contenta de pertànyer a aquesta ciutat. “Als teatres de Barcelona –diu– es fan moltes coses i molt diverses i hi ha públic per temps. S’hi fa una bona feina.”

El rifle és, primer de tot, un argument. No pas un argument retòric –aquests ja fa temps que els han exhaurits–, sinó un argument físic, contundent, d’aquells que no admeten rèplica. Quan un franctirador s’instal·la al terrat del Liceu per protegir la visita a Barcelona del rei dels espanyols, allò que fa, ras i curt, és conjugar els verbs més antics del poder: intimidar, espantar, amenaçar.

Un rifle de precisió no és una arma qualsevol. És la violència convertida en cirurgia. El franctirador no dispara a l’atzar; tria, selecciona, decideix i mata. Qualsevol entre la massa amenaçada pot ser l’elegit. I aquest és el missatge subliminar que planava dimecres sobre la Rambla de Barcelona mentre els manifestants de l’ANC –ells sempre són on toca– alçaven les pancartes. Us podem matar d’un en un. A qui vulguem.

El rifle és l’arma moderna per excel·lència, el símbol de la precisió industrial aplicada a la mort. I no és casual, per tant, que siga aquesta, i no una altra, la que trien. El rifle –com el discurs del Borbó el 3 d’octubre– és la negació absoluta del diàleg, l’antítesi de la política entesa com a art de la paraula.

Però ací hi ha també la seua tragèdia. Un estat que necessita rifles per a relacionar-se amb una part dels seus ciutadans ha deixat de ser, clarament, l’estat d’aquests ciutadans. S’ha convertit en una altra cosa: una estructura d’opressió que ja tan sols es manté per la força potencial, per l’amenaça latent sobre la població. El rifle no era al terrat necessàriament per a disparar –esperem-ho–, però hi era, i es feia visible, per a recordar-nos a tots que podria passar.

Els catalans tenim una llarga experiència amb els rifles. Ens han apuntat tantes voltes que gairebé forma part del paisatge. Felip V, Espartero, Primo de Rivera, Franco… La llista dels qui han cregut que la qüestió catalana la podien resoldre a trets és llarga i tediosa. El fet que sorprèn, en tot cas, és la persistència del mètode. Com si no haguessen après res. Com si la història fos, efectivament, circular.

I allò que ja és extraordinàriament curiós –no sé si “curiós” és la paraula adequada, però ja m’enteneu– és que aquest desplegament es faça en nom de la normalitat, d’aquesta farsa que afirma que s’ha acabat això de la revolta catalana i que ara tornem a ser “normals”, tan “normals” com ho puguen ser els de Madrid, o els de Quintanilla del Niño Muerto.

I ho dic perquè la tesi, precisament, no s’aguanta en vista del rifle. Per què quina normalitat és aquesta que necessita espieres telescòpiques per a mantenir-se? Si la visita d’un cap d’estat que reivindica que açò és territori seu requereix convertir un teatre d’òpera en una fortificació militar, potser algú hauria de revisar el concepte de normalitat. No us enganyeu: el mosso franctirador, immòbil en la seua posició, és l’estàtua vivent d’un règim que ha renunciat a convèncer ningú ni vol proposar res de res. És l’emblema d’un règim –d’una nació, en realitat– que ja no sap fer res sinó amenaçar, confiant tot el seu futur a l’exercici de la violència.

 

PS1. Ahir, novament, els que sempre hi van també van ser a Sant Martí Vell, perquè el Borbó no hi pogués fer una visita tranquil·la. Algun dia caldrà donar les gràcies de manera solemne a aquesta gent que no falla mai. Ací en teniu la crònica, les fotografies i els vídeos.

PS2. Metges, treballadors humanitaris i residents expliquen que Gaza es troba al caire de la catàstrofe humanitària: gairebé una persona de cada tres fa dies que no menja, segons l’ONU, i als hospitals s’acumulen les morts per desnutrició. Els nostres companys del Washington Post han pogut fer un relat molt documentat d’aquest drama a què ningú no hauria de ser insensible: “La catàstrofe humanitària assetja Gaza, on la fam s’acarnissa amb els més vulnerables”.

PS3. El partit que hom vota o amb el qual simpatitza depèn de moltes circumstàncies, també de la família. Una de les preguntes innovadores del darrer baròmetre del CEO, publicat aquest mes, demana per quin partit té o havia tingut més simpatia cada un dels pares per comparar. Els resultats, que els ha analitzats Alexandre Solano, són prou interessants.

PS4. No ens paga ningú més que els lectors. No servim ningú més que el país. Feu-vos subscriptors de VilaWeb.

Lisa Cohen (l’Altra editorial) és la primera novel·la d’Ada Klein Fortuny, l’autora de La plaga blanca. La narradora i protagonista fa un viatge en tren per a trobar el seu nou amor, i ho aprofita per a repassar la seva vida sentimental. Ens presenta històries de tota mena, positives i negatives, però aviat ens explica que, amb l’excepció de l’ex-marit, encara té relació amb tots els homes que l’han marcada. Són els meus, ens diu. El text té un registre lingüístic excel·lent, i fuig de les relacions arquetípiques que trobem a la majoria de novel·les, sèries i pel·lícules. Ens mostra, amb molt de realisme, que els lligams canvien i prenen altres formes en cada etapa de la vida.

Quan vaig acabar la novel·la, de seguida vaig pensar en la seva gran especificitat generacional, i que només podia haver estat escrita per algú nascut a les dècades de 1960 o 1970. Les dones més grans van patir un món amb molta menys llibertat, i les més joves encaren la vida d’una altra manera. He llegit sovint que Lisa Cohen és un llibre vitalista, tot i que a la protagonista li passen fets molt greus. No, la clau és que la protagonista decideix de no enfonsar-se davant de les tragèdies i sobretot es nega a presentar-se com una víctima. I té lògica, perquè els que avui som quarantins encara vam créixer amb la idea que ser una víctima és un tret negatiu, i mai no construiríem la personalitat a partir d’això. Aquest llibre escrit per algú deu o vint anys més jove seria un reguitzell insuportable de traumes. Ada Klein fins i tot recupera el concepte ara totalment desterrat que es va anomenar capital sexual: els homes m’han desitjat, ens explica, i això m’ha donat poder sobre ells. 

(L’altre dia dinava amb l’escriptor Jordi Dausà, i vam lligar la novel·la amb Ranma ½, aquell anime extraordinari que va emetre el Club Super 3 als anys noranta. Ranma és un noi adolescent que, per culpa d’una maledicció xinesa, es transforma en una noia quan el remullen amb aigua freda. La sèrie és una comèdia romàntica amb embolics sexuals i arts marcials, però vist ara és interessant que el protagonista mai no viu la situació com un insult a la seva masculinitat ni com una tragèdia, sinó que se n’aprofita. Té clar que és un noi, però sovint tria un sexe o un altre en funció dels beneficis que en pot treure.)

La setmana passada vaig assistir a la presentació de Lisa Cohen a la llibreria el Cucut de Torroella de Montgrí. L’acte va ser joiós i caòtic, perquè el públic –de l’edat de l’autora o més gran– va decidir que no li interessaven les preguntes habituals, sinó que volia explicar dèries, vivències i teories. Fins i tot hi va haver un intent de revolta en contra de la manera que tenen les escriptores joves de parlar de l’amor. “Vaig veure una obra de teatre feminista”, em van explicar, “i els únics personatges masculins eren un violador i el pare”.

Fa un parell de mesos Ada Klein va anar al pòdcast Gent de merda, presentat per quatre noies que voregen els trenta anys, i el document és fascinant. Se la miren com si fos una alienígena, i els costa d’entomar el missatge de la novel·la –li va passar el mateix a Arià Paco, nascut el 1993, a la crítica que va escriure al portal Núvol. “Tot el que vius, sigui bo o dolent, t’aporta alguna cosa, són capes que vas afegint, madures com a persona i t’enriqueix”, els diu Klein, però li contesten que la sensació davant d’una relació que no funciona és d’haver perdut el temps. “Sóc molt escèptica i crec que no estic feta per a l’amor”, diu una de les noies. També li plantegen que la narradora és boja, o que la reivindicació de l’amor és cursi. I atenció al títol que van triar per a l’entrevista: “Hetero-optimisme (!) amb Ada Klein Fortuny”.

Em sembla que aquest pessimisme avui està molt estès entre alguns perfils de les noves generacions, i a les xarxes veiem com es critiquen les relacions que no compleixen totes les derivades estructuralistes i interseccionals, com si calgués haver llegit Judith Butler per enamorar-se. Les formulacions que ha fet el feminisme durant els darrers vint anys han estat necessàries, però ara s’aixequen uns murs defensius tan alts que ni un mateix els pot travessar. Vist això, no m’estranya que molts joves trobin refugi en el mòbil i no surtin de l’habitació, i que Lisa Cohen, amb la seva reivindicació de l’amor, es llegeixi com un llibre gairebé subversiu.

La jutgessa Rocío Pilar Vargas ha engegat el rellotge de l’execució definitiva de la sentència del Tribunal Suprem que obliga el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) a traslladar a la sala capitular del monestir de Santa Maria de Sixena les pintures murals que hi té exposades d’ençà de fa dècades. Són set mesos de termini, d’acord amb el cronograma que va presentar al jutjat 2 d’Osca el govern de l’Aragó, la part guanyadora del llarg litigi per a forçar el MNAC i la Generalitat a portar a l’Aragó unes pintures d’un valor patrimonial extraordinari però d’una fragilitat extrema; un trasllat que els principals experts desaconsellen pel risc de malmetre-les de manera irremeiable. El MNAC disposa de deu dies hàbils (que vencen a començament de setembre) perquè proposi un cronograma alternatiu, amb un termini d’execució. I la jutgessa decidirà. Però què passaria si s’imposés el pla d’execució que ha presentat el govern aragonès? 

El personal del MNAC, majoritàriament, amb el suport en uns moments determinats del procés, disposarien de menys de mesos per a aportar a l’Aragó tota la documentació detallada sobre l’estat exacte de les pintures murals, per a poder elaborar el projecte de fragmentació, desmuntatge, embalatge i trasllat, que s’hauria de fer en menys de tres mesos després d’un període de licitació previ d’uns dos mesos. En total, set mesos, segons el pla presentat pel govern aragonès que VilaWeb ha pogut consultar. I tot plegat, amb l’amenaça de sancions de cinc mil euros diaris en cas d’incompliment d’aquests terminis, sempre en el cas que la jutgessa d’Osca acabés assumint i imposant aquest calendari. 

A més, la jutgessa ha acompanyat aquesta resolució d’un decret on ja avança algunes de les mesures que el govern aragonès inclou en el seu pla d’execució, com ara, l’accés als tècnics aragonesos de tota la documentació sobre l’exposició, el seu muntatge i les condicions ambientals, i el permís al govern de l’Aragó perquè faci una fotogrametria de tots els fragments de les pintures murals. I hi afegeix una amenaça, la de l’article 701.1 de la llei d’enjudiciament civil, segons el qual l’incompliment dels terminis d’execució de la sentència implicaria, si calgués, l’entrada per la força al MNAC mitjançant “la força pública.” Contra aquest decret, el MNAC pot presentar un recurs de revisió en cinc dies hàbils, que no té caràcter suspensiu i que ha de resoldre la mateixa jutgessa.

Setmana a setmana

El MNAC presentarà les al·legacions a la notificació de l’execució de la sentència, i hi hauria d’incloure un cronograma alternatiu als dels set mesos que proposa de moment la jutgessa. Fonts del MNAC no donen pas tanta importància al cronograma que espera la jutgessa com a la força dels arguments tècnics que desaconsellen el trasllat pel perill de malmetre les pintures i que formarà part del gruix de les al·legacions. Sobre el decret d’actuacions immediates, els serveis jurídics del museu examinen la conveniència de presentar-hi recurs. 

Mentrestant, el pla d’execució que té el jutjat damunt la taula és el del govern de l’Aragó, que planteja una execució en quatre fases. En la primera, calcula que en una setmana el MNAC els hauria de fer arribar la primera remesa de documentació, principalment, informes tècnics i pericials sobre l’estat de les pintures, i en quatre setmanes la digitalització de tota la documentació que hi hagi als arxius del museu, inclosos actes, epistolaris, peticions de pressupost per a la intervenció que es va fer a la sala capitular el 1960, rebuts, estudis científics, anàlisis químiques, esquemes i plànols…

Tot seguit, el govern aragonès preveu que amb dues setmanes n’hi ha d’haver prou de documentar amb tot de detall quin és l’estat actual de les pintures, mitjançant una fotogrametria i un escannat en 3D, com si es tractés de “la còpia de seguretat més rigorosa i l’acta que certifica l’estat actual geomètric que inclou fins al més mínim detall (deformacions, descamacions, aixecaments, etc.) en la superfície de les pintures.” Això ho hauria de fer, segons el pla, un equip de professionals externs contractat per a l’ocasió. 

També hi hauria d’haver una descripció detallada de les pintures, de les diferents capes que contenen, les parts de pintura original conservada, les reintegracions, i en quina mena de suports són, a més de “la metodologia i els passos a seguir en les operacions de muntatge i de desmuntatge en les instal·lacions expositives actuals.” Aquesta feina, que diuen que hauria de fer personal del MNAC, inclouria “planimetries individualitzades” de cadascun dels elements, per exemple els cinc arcs, que indiquin les mesures precises que tenen, i un càlcul de pesos aproximats. És una informació que consideren imprescindible per a decidir el mètode de desmuntatge i la previsió de totes les tasques posteriors, com l’embalatge i el transport. Per a aquesta tasca, dues setmanes més. 

En aquest càlcul constant de setmanes (en cap moment expliquen en què basen el càlcul de temps), el govern aragonès troba que n’hi ha d’haver prou amb dues setmanes per a fer un informe complet de l’estat de conservació de tot el conjunt i per a “dissenyar-ne les estratègies de fragmentació dels conjunts”, tot considerant “les mesures de protecció preventives que minimitzin el risc de qualsevol mena de lesió durant les tasques de desmuntatges, embalatge i transport”. I una setmana més per a fer un “assaig de desmuntatge d’una mitja arcada”, si pot ser d’una que no tingui pintura original conservada, a fi i efecte de sistematitzar el sistema de desmuntatge del conjunt sencer. 

Després, una altra setmana per a lliurar una segona remesa de documentació a l’Aragó sobre tot el procediment que s’hagi fet fins al moment, per a poder encarregar el material i els serveis que els calen per a acabar d’adequar la sala del monestir on haurien d’anar a parar les pintures. I per a acabar la primera fase del seu pla, el govern aragonès proposa la restitució fotogramètrica de tot el conjunt per a “corregir de la millor manera possible els problemes derivats dels desfasaments dimensionals, que és una de les principals dificultats que s’endevinen d’antuvi i que s’hauran de resoldre durant la intervenció”. És a dir, que els fragments que treguin del MNAC, les pintures amb el seu suport, no encaixen en els arcs de la sala capitular del monestir, tal com ja explicava amb molt detall la conservadora Rosa Gasol en aquesta entrevista de VilaWeb. 

Deia Rosa Gasol: “A la sala capitular no caben els arcs de fusta sobre els quals hi ha les pintures. Perquè al MNAC es van recrear els arcs amb una estructura nova, de fusta, més o menys amb les mateixes mides, però si d’aquesta estructura en separes els carcanyols d’una banda i d’una altra i els poses en l’arc original de la sala capitular, d’entrada aquell arc creix a banda i banda i, per tant, no hi cap l’estructura sobre els arcs originals. I les pintures no es poden arrencar de la fusta sobre la qual estan muntades, perquè és el seu suport.”

Per al govern d’Aragó i, de moment, per a la jutgessa Rocío Pilar Vargas, tampoc. I el pla continua així, amb una segona fase de redacció dels projectes tècnics, dels pressuposts d’execució i els recursos materials i humans necessaris per a endur-se les pintures del MNAC. Amb tres setmanes en tindrien prou, per a passar a la tercera fase, de dos mesos de tràmits administratius per a la licitació dels serveis per al desmuntatge, l’embalatge i el trasllat de les pintures damunt els seus suports, fragmentades i retirades de les condicions òptimes de conservació en què han estat els darrers trenta anys. Calculen set setmanes per a desmuntar tot el conjunt i deu setmanes per a fer-ne l’embalatge i el transport fins a Vilanova de Sixena. 

En total, els set mesos que la jutgessa posa damunt la taula i amb què requereix al MNAC una resposta. Cap referència en tot el pla a les condicions de conservació que haurien de tenir tots aquests fragments durant el transport i ni una referència a com s’hauria de fer el procés d’instal·lació en la sala capitular ni amb quines condicions. 

Totes aquestes mancances i perills han estat advertits repetidament pel MNAC, que ho tornarà a posar de manifest en les al·legacions que prepara per a començament de setembre. El temps corre, i les opcions de salvar les pintures són avui encara més minses. 

Bangkok, Tailàndia. Els enfrontaments entre Tailàndia i Cambotja tornaren a esclatar ahir de cap a cap de la fronterera que separa ambdós països, en una escalada significativa de tensions entre dos estats que fa mesos que es troben en disputa.

Durant el matí, ambdós exèrcits intercanviaren trets en unes quantes zones de la frontera, fins i tot en temples com ara l’icònic Preah Vihear. Hi van morir nou civils, incloent-hi un noi de vuit anys; catorze més resultaren ferits. Ha estat l’enfrontament més violent entre ambdues nacions en més d’una dècada.

Tailàndia respongué amb una ofensiva aèria, tot bombardant dos objectius militars en territori cambotjà.

L’atac –el segon enfrontament armat entre ambdós països d’ençà del maig, quan un soldat cambotjà fou assassinat a trets en un enfrontament amb l’exèrcit tailandès– significa una escalada significativa en el conflicte entre Bangkok i Phnom Penh. Abans-d’ahir, cinc soldats tailandesos resultaren ferits en l’esclat d’una mina a la frontera. Un d’aquests cinc perdé una cama. L’incident empenyé Tailàndia a retirar l’ambaixador a Cambotja i expulsar l’enviat de Phnom Penh del país.

Una disputa que fa mesos que s’allarga

El conflicte esclatà al maig, quan un soldat cambotjà morí en circumstàncies poc clares en un enfrontament amb soldats tailandesos en una zona fronterera relativament petita i disputada que cada país reclama com a pròpia. Ambdues parts afirmaren que havien actuat en defensa pròpia.

Encara que, poc després, tant Tailàndia com Cambotja acordaren de rebaixar les tensions, les autoritats d’ambdós països continuaren aplicant –o amenaçant d’aplicar– mesures punitives no violentes, cosa que ha ajudat a mantenir el conflicte a flor de pell.

Tailàndia, per exemple, prohibí a la gran majoria de cambotjans de travessar la frontera, tret dels estudiants, pacients mèdics i més persones amb necessitats essencials. Ahir, les autoritats tailandeses anunciaren que tancarien del tot la frontera amb el país.

Per la seva banda, Cambotja prohibí els films i programes de televisió tailandesos; també aturà la importació de combustible, fruites i verdures tailandeses i sabotejà múltiples línies elèctriques i cables de connexió a internet que uneixen un país amb un altre.

La frontera, una font de tensions recurrents

Les disputes frontereres són un problema recurrent en la relació entre ambdós països, que comparteixen més de 800 quilòmetres de frontera terrestre.

Les relacions entre ambdós veïns del sud-est asiàtic s’han mantingut teses d’ençà del 1907, quan la colònia francesa de Cambotja i el regne independent de Siam (el nom amb què Tailàndia fou coneguda fins l’any 1939) signaren el tractat que definia la frontera entre l’un país i l’altre. El mapa del tractat, tanmateix, diferia del text, cosa que causà tota mena de desavinences sobre la delimitació exacta de la frontera. Especialment contenciós fou l’estatus territorial de Preah Vihear, un temple del segle XI de gran importància simbòlica tant per a Bangkok com per a Cambotja, que romangué en territori cambotjà.

Durant la Segona Guerra Mundial, Tailàndia –amb l’ajut del Japó– prengué el control del temple, que acabà lliurant a la Cambotja francesa amb la fi del conflicte. El 1954, quan Cambotja tot just començava a caminar com a estat independent, Tailàndia aprofità la debilitat del seu veí i recuperà el control del temple.

Cambotja denuncià el cas davant el Tribunal Internacional de Justícia. Argumentà que el mapa francès del 1907 ratificava la sobirania cambotjana sobre el temple. L’any 1962, finalment, el tribunal dictaminà a favor de Cambotja: Tailàndia va acceptar la decisió i en retirà les tropes.

El 2008, tornà a esclatar la tensió quan Cambotja encetà el procés perquè la UNESCO reconegués Preah Vihear com a patrimoni de la humanitat. De primer, el govern tailandès donà suport a la candidatura cambotjana. L’oposició, tanmateix, acusà el govern de vendre el país als interessos de Cambotja, i Bangkok acabà girant-s’hi d’esquena.

Amb la tensió a flor de pell, el govern tailandès desplegà tropes prop del temple: Phnom Penh les acusà d’haver penetrat en territori cambotjà, cosa que Bangkok negà. Arran de l’episodi, el govern cambotjà desplegà els seus soldats a la frontera.

Després d’anys de tensió continguda, la violència esclatà el febrer del 2011; cada bàndol acusà l’altre d’haver començat el conflicte. Després de vuit dies de conflicte i setze morts, pel cap baix, Cambotja i Tailàndia acordaren un alto-el-foc, però algunes seccions de la frontera continuen essent territori en disputa.

Dos anys més tard, el 2013, el Tribunal Internacional de Justícia reafirmà el contingut de la sentència del 1962, favorable als interessos de Phnom Penh. D’aleshores ençà, Cambotja ha tornat a recórrer al tribunal per provar de resoldre les disputes frontereres amb Tailàndia, però Bangkok n’ha rebutjat repetidament la jurisdicció.

El govern tailandès, contra les cordes

Tant en un país com en l’altre, l’onada d’ultranacionalisme desfermat per l’escalada de tensions ha inflamat encara més la situació.

La primera ministra de Tailàndia, Paetongtarn Shinawatra, fou suspesa del seu càrrec el primer de juliol en el marc de la causa que l’investiga per la seva gestió de la disputa fronterera. La justícia encetà la investigació arran de la filtració una trucada telefònica entre la dirigent tailandesa i un alt dirigent cambotjà, en què Paetongtarn es referia a l’ex-primer ministre cambotjà Hun Sen com a “oncle” i criticava els dirigents militars tailandesos, uns comentaris que els seus rivals polítics titllaren d’irrespectuosos amb la sobirania nacional tailandesa.

Hun Sen va ser succeït pel seu fill, Hun Manet, l’any 2023, però l’ex-primer ministre continua exercint una gran influència en la política cambotjana com a president del senat. Hun és també un vell amic del pare de Paetongtarn, Thaksin, el popular però polèmic ex-primer ministre tailandès. Tanmateix, ambdós homes s’han distanciat arran de la disputa fronterera.

La filtració de la trucada causà una onada d’indignació i de protestes generalitzades al país. La coalició encapçalada pel partit Pheu Thai de Paetongtarn també quedà tocada quan el seu segon soci més important, el Partit Bhumjaithai, se’n retirà en protesta per la suposada transigència de la primera ministra tailandesa cap a les reclamacions cambotjanes.

Paetongtarn s’ha disculpat d’ençà de la filtració de la trucada, tot al·legant que les seves paraules no eren sinó una tàctica de negociació. El seu aliat, l’ex-ministre de Defensa Phumtham Wechayachai, ha estat nomenat primer ministre en funcions.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El FC Barcelona es desdiu i finalment viatjarà al Japó. Ahir va anunciar la suspensió de la ronda de partits amistosos al país, però fonts del club han confirmat a l’agència Efe que viatjarà aquesta mateixa tarda al Japó i que es jugarà el partit previst diumenge contra el Vissel Kobe, al Noevir Stadium. Ho ha avançat Gerard Romero a Jijantes.

Segons que explica Efe, l’expedició blau-grana volarà demà a les 11.00 del matí, és a dir, un dia més tard del que estava previst.  L’empresa organitzadora de la ronda, la sud-coreana D-Drive, va explicar ahir en un comunicat que tot havia estat un frau intencionat del grup japonès Yasuda, patrocinador principal de la Reial Societat i “coorganitzador localment al Japó”, que havia proporcionat de manera reiterada documents invàlids i falsificats, en comptes dels diners estipulats.

Finalment, la situació s’ha desblocat avui per la intervenció de la companyia japonesa Rakuten, propietària del Vissel Kobe i principal patrocinador del Barça entre el 2017 i el 2022, que es va oferir a aportar els diners restants.

A Kobe, sota les ordres del tècnic Hansi Flick, s’hi havien programat quatre sessions d’entrenament abans del debut: dues divendres, una dissabte i una altra diumenge al matí, hores abans del partit amb el Vissel Kobe.

Tot i la cancel·lació anunciada ahir, el club va dir que mantenia la voluntat de jugar els dos amistosos prevists a Corea del Sud –contra el FC Seül el 31 de juliol i contra el Daegu FC el 4 d’agost–, sempre que el promotor compleixi unes condicions que ara per ara no s’han fet públiques. El club preveu de volar cap a Corea del Sud ben aviat.

La inestabilitat i el mal temps ha estat el gran protagonista d’avui a bona part del país. Al País Valencià, segons les dades de l’Associació Valenciana de Meteorologia (Avamet) fins a les 19.00, a la Marina Alta ja s’han superat els 100 litres per metre quadrat de pluja acumulada durant la jornada.

Encapçalen el rànquing la Vall d’Ebo, amb 106,7 l/m²; l’Atzúbia, amb 98,6; Pego, amb 77,5, i Sagra, amb 71. A més, a pobles com Orba o Pedreguer també s’han superat els 50 l/m². A migdia, han caigut 24 l/m² en només vint minuts a Loriguilla, i 17 l/m² a Riba-roja de Túria i a Pego.

Al Camp de Túria i a la Ribera Alta ha plogut amb intensitat torrencial, on han descarregat 20 l/m² en només vint minuts.

Vesprada amb pluja constant. Video i imatge de Carlos Sánchez Castelló desde Beniarbeig (Marina Alta). @apuntoratge @llobiols @jcfortea @VictoriaBotey @Javiermiroo @oratgenet pic.twitter.com/qGJNCkBZna

— Carlos Sánchez Castelló (@CarlosSnchezC20) July 24, 2025

A més de les tempestes, les temperatures també han baixat. A les 17.00, els termòmetres marcaven 18 °C a Sagunt (Camp de Morvedre) i Altura (Alt Palància), 19 °C a Castelló de la Plana, Alcoi, Ontinyent i Xàtiva, i d’uns 20 °C a València i Alzira. Per contra, la temperatura s’ha mantingut al sud del país, amb 30 °C a Alacant i 29 °C a Elx.

En altres indrets del país també ha plogut durant el dia d’avui, però en cap cas amb la intensitat que ho ha fet a la Marina Alta.

La secció quarta de l’Audiència de València ha confirmat l’arxivament provisional de la investigació sobre l’incendi del barri de Campanar, que el 22 de febrer de l’any passat va causar la mort de deu persones. El tribunal desestima així els recursos d’apel·lació presentats per familiars de les víctimes, veïns i associacions, que impugnaven la decisió del jutjat d’instrucció 9, dictada el 30 de maig, en què es concloïa que el foc va ser accidental i que no hi havia cap autor a qui atribuir un delicte.

Els magistrats consideren que els òrgans judicials han complert el seu deure d’actuar amb “especial diligència”, tenint en compte que s’hi va vulnerar el dret a la vida. A més, defensen que s’han emprat totes les eines d’investigació que es podien considerar racionals i suficients.

Tot i que reconeixen que l’incendi justificava l’obertura d’una causa penal per les seves greus conseqüències, alerten que continuar la instrucció sense fonaments clars cauria en una “il·lícita i estèril causa general”. En aquest sentit, apunten que s’ha acreditat que el foc va començar per una avaria a la part posterior d’un frigorífic adquirit el 2014. Segons el tribunal, el deteriorament d’un electrodomèstic amb el pas del temps no revela cap defecte que justifiqui una investigació penal.

Els magistrats també rebutgen ampliar la instrucció a la revisió de la intervenció dels bombers o dels materials de la façana –permesos quan es va concedir la llicència d’obres– i critiquen que es vulgui convertir la investigació en una recerca indiscriminada per veure si es poden atribuir responsabilitats penals o civils a qualsevol implicat en l’edifici.

Finalment, el tribunal conclou que no cal fer noves diligències ni avançar cap preparació d’un judici oral. Des de l’Associació de Propietaris Afectats per l’Incendi de Campanar (Aproicam) han expressat que respecten la decisió judicial, tot i no compartir-la, i han anunciat que no presentaran recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional.

La Plataforma per la Llengua ha començat una campanya per exigir a l’Ajuntament de València que mantingui l’ús oficial del nom amb accent obert, i no pas amb accent tancat com va aprovar el ple municipal gràcies als vots del PP i Vox.

L’entitat recorda que la denominació amb l’accent obert és l’única forma acceptada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, l’organisme encarregat de fixar la normativa lingüística.

A més, apunten que el topònim “València” és també un símbol d’identitat, de cultura i de memòria col·lectiva i que substituir-lo per una fórmula bilingüe és un acte reaccionari.

Per aquest motiu, la plataforma ha redactat un manifest perquè els ciutadans s’hi puguin adherir i expressar el rebuig a la nova denominació “Valencia/Valéncia”.