El consum familiar impulsa el creixement de Catalunya
El PIB de Catalunya va registrar una variació interanual del 3,4% el primer trimestre del 2025, segons que ha fet públic l’Idescat aquest matí. L’augment del PIB s’explica principalment per l’evolució de la demanda interna, amb un creixement del 3,7%, impulsada per l’evolució de la formació bruta de capital (4,3%) i, sobretot, del consum de les famílies (3,9%). L’evolució de l’economia catalana el primer trimestre de l’any deixa la taxa de creixement del PIB català, en termes interanuals, sis dècimes per sobre de la de l’avanç de l’economia espanyola (2,8%), i un punt i vuit dècimes per sobre de la taxa de la UE (1,6%). En canvi, la variació intertrimestral del PIB a Catalunya és del 0,3%, tres dècimes inferior a la taxa espanyola (0,6% avanç) i a la taxa de la UE (0,6%).
Aquesta és la introducció de la nota de premsa que l’Idescat ha passat aquest matí. L’aspecte més important és que hi ha una millora substancial en l’estimació inicial del creixement intertrimestral i interanual. “Les estimacions de comptabilitat trimestral incorporen la informació econòmica conjuntural completa del primer trimestre del 2025, cosa que ha implicat un augment de dues dècimes respecte de l’avanç del PIB trimestral publicat el 8 de maig de 2025, tant en la taxa de variació interanual com en la intertrimestral”, afegeix l’Idescat.
A la Píndola d’aquella data vaig comentar: “No m’acaben de quadrar les dades referides a l’augment intertrimestral (sobre el trimestre anterior). Resulta que l’avanç de l’Idescat apunta un minso 0,1%, mentre que els creixements dels dos trimestres passats eren del 0,9% cadascun.” Ara he de dir que és cert que ha millorat de dues dècimes, però encara em sembla molt baix, sobretot en comparació amb l’avanç de l’estat espanyol, que la dobla. Del comparat amb la UE, en faré un comentari a banda.
Dit això, crec que el creixement anual del 3,4% és una bona dada, i en línia amb l’esperat alentiment del ritme (venim del 3,9%). I, sobretot, destacaria el comportament del consum de les cases, pel pes majoritari que té en el PIB (un 50%), que, malgrat que alenteix el creixement, ho fa a un ritme inferior al PIB i es manté en un excel·lent 3,9%. Del punt de vista de l’oferta, em sembla important que pràcticament no baixi el ritme de creixement en el subsector que inclou comerç, transport i hoteleria, que continua augmentant d’un 3,5%, només una dècima per sota del trimestre anterior. Segons els indicadors d’activitat, la restauració, l’hoteleria, el comerç a l’engròs i les activitats d’emmagatzematge són les branques amb més bon creixement.
En canvi, la indústria ha afluixat una mica més. Segons l’Idescat, l’activitat industrial assoleix una taxa interanual del 2,4%, sis dècimes inferior a la del trimestre anterior. Per branques d’activitat, es destaca l’augment de la indústria farmacèutica, de la indústria de l’automoció i de la branca de l’energia, d’acord amb la informació provinent dels indicadors d’activitat del sector.
Però aquest trimestre hi ha un fet que no podem passar per alt. És la idea errònia que ens podem fer en la comparació amb Europa. Segons la dada intertrimestral, creixem la meitat que la UE; en canvi, anualment creixem més del doble, perquè la UE augmenta a l’1,6%. La conseqüència que es pot derivar de la comparació és que Europa ha tingut un creixement espectacular el primer trimestre. I no ha estat així. Fixem-nos per què. Si de la zona euro li restem un país, Irlanda, resulta que el creixement intertrimestral cau al 0,26% i l’anual, al 0,8%. Com pot tenir un pes tan decisiu un país que només té l’1,5% dels habitants de tota la zona?
Doncs, senzillament, perquè ha fet un trimestre excepcional i també per la seva idiosincràsia. El PIB intertrimestral hi ha crescut d’un 9,7% i, a escala interanual, d’un 21,1%. Són percentatges inversemblants en una economia normal. Però la irlandesa no ho és. En aquest trimestre hi ha hagut un augment enorme de les seves exportacions als Estats Units, abans que entrin en vigor, suposadament, els aranzels de Trump. Hem de pensar que Irlanda és un dels països on el PIB ens explica menys la realitat de l’economia i la societat pròpies. Això és perquè el pes de les filials de grans multinacionals americanes, sobretot tecnològiques i farmacèutiques, que hi tenen la seu europea, és molt important. En aquests moments el nombre d’aquestes grans empreses arriba gairebé al miler. Google, Meta, Amazon, Apple, Microsoft, Pfizer… en són algunes. Us sonen?
I que hi fan a Irlanda? Doncs gaudeixen d’un impost de societats (IS) del 12,5%, molt més baix que a la resta de països, i tenen una gran facilitat a l’hora de trobar gent per a treballar… perquè tothom hi parla anglès i hi ha gent molt formada. El 75% de l’IS que recapta la hisenda irlandesa ve de les multinacionals i el 40% ve de tres companyies i prou. Però potser on es veu més clara l’anomalia d’Irlanda és en la composició del PIB, per la via de les rendes. El càlcul es fa sumant la remuneració dels assalariats, més l’excedent brut d’explotació de les empreses, més la diferència entre imposts menys subvencions.
Bé, en un país diguem-ne normal, la relació dels tres epígrafs voreja el 50% dels salaris, 40% d’excedents i 10% d’imposts. Doncs a Irlanda la diferència és espectacular i ho diu tot: l’aportació és del 27%, 68% i 5%, respectivament. És a dir, que el gruix del PIB (gairebé el doble que a l’Europa “normal”) és format pels excedents de les empreses, alguns obtinguts a dins i molts a fora. Per això tot plegat és fictici, igual que el PIB per capita és gairebé el doble de l’alemany i molt a prop del de Luxemburg. Fins i tot, els irlandesos, per no errar, internament fan servir unes altres estatístiques, sense comptar amb les multinacionals, que llavors situen els comptes lluny del lloc capdavanter europeu que tenen en l’oficial, utilitzada per Eurostat. Això no vol dir que els irlandesos no estiguin millor avui que ara fa quinze anys, quan van començar la nova política d’atracció inversora.
Però ara tenen el risc de Trump, que els té el dit a l’ull, atès el dèficit comercial de béns que tenen els EUA amb Irlanda. Trump ha parlat obertament de la necessitat de “tombar” el model irlandès, emportar-se tota aquesta producció de fàrmacs i tecnologia de l’illa i escampar-la per tota la geografia dels EUA. Fa uns quants mesos ho va dir sense embuts, en una reunió amb el president d’Irlanda, Michael Martin, en què, davant la premsa, va afirmar: “Irlanda enganya els EUA.”
En definitiva, el cas irlandès ens diu que l’entorn econòmic europeu no creix al ritme que ens indica l’estatística, sinó que és molt inferior. A Alemanya creix al 0,2% intertrimestral i al -0,2% anual. I a França, al 0,8% trimestral i al 0,1% anual. Ras i curt, les dues grans economies de la zona euro creixen, en l’últim any, pràcticament al 0%, és a dir, que es troben estancades. D’aquí ve que tingui molt més valor el 3,7% anual de creixement assolit per Catalunya durant aquest trimestre.