Vuit persones han mort, entre les quals un infant de sis anys, i més de vuitanta han resultat ferides arran d’un atac rus amb míssils i drons contra uns quants districtes de Kíiv. L’exèrcit rus ha atacat la capital ucraïnesa poc després de mitjanit, i ha causat incendis i destrosses greus en habitatges i vehicles.

El responsable militar de Kíiv, Timur Txatxenko, ha informat que l’atac ha causat, de moment, vuit morts, sis dels quals al districte de Sviatoxinski i dos al de Solomianski. Segons que ha detallat en un missatge a Telegram, també s’han comptabilitzat vuitanta-vuit ferits, dels quals quaranta-sis han estat hospitalitzats.

“Tenim més de vuitanta ferits, entre els quals, nou infants”, ha dit. I ha advertit que, “lamentablement, aquestes xifres continuaran augmentant” i que “probablement, aquest no sigui el balanç definitiu”.

L’atac ha afectat especialment el districte de Solomianskii, tot i que també s’han registrat danys a Holosivski, Sviatoshinski i Xevtxenkivski. En alguns punts, els impactes han destruït seccions senceres d’edificis d’habitatges.

El batlle de la ciutat, Vitali Klitxkó, ha explicat que els serveis d’emergència continuen treballant sobre el terreny per rescatar els afectats i ha anunciat la creació d’un centre d’atenció per a les víctimes. També ha informat que l’ajuntament pagarà indemnitzacions als residents que han perdut casa seva o han patit danys greus

El president d’Ucraïna, Volodímir Zelenski, ha lloat la tasca dels serveis d’emergències i ha confirmat que una part de la infrastructura residencial ha estat destruïda. “Una secció sencera d’un bloc de pisos ha quedat arrasada”, ha dit, i ha transmès el condol a les famílies de les víctimes. També ha confirmat que els ferits reben atenció mèdica adequada.

Since the night hours, our rescuers, firefighters, medics, and all the necessary emergency services have been working at the sites of Russian missile and drone strikes. The Dnipro, Poltava, Sumy, Mykolaiv, and Kyiv regions have been affected. The capital was the primary target of… pic.twitter.com/Cn8VMXoijE

— Volodymyr Zelenskyy / Володимир Зеленський (@ZelenskyyUa) July 31, 2025

La Diputació de València ha obert expedients d’informació reservada a José María Ángel, fins ara comissionat del govern espanyol per a la gota freda, i a la seua dona, Carmen Ninet, sots-directora del Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVIM). Els han requerit que aporten la documentació que acrediti que tenen les titulacions necessàries per ocupar els càrrecs que exerceixen.

Zulima Pérez, ex-alt càrrec del Botànic, nova comissionada del govern espanyol per a la gota freda 

Segons la Diputació, l’objectiu és verificar que el procés d’accés a les seues places dins de la institució s’ajusta a la normativa i no s’hi ha comès cap irregularitat.

En el cas de José María Ángel, l’expedient s’ha obert arran d’un informe de l’Agència Valenciana Antifrau, que alerta que podria haver fet servir un títol “presumiblement fals” per accedir a un nivell superior com a funcionari.

Pel que fa a Carmen Ninet, el procediment s’ha obert una volta s’ha publicat que la plaça que ocupa al MuVIM correspon al grup A1, malgrat que no consta que tinga una titulació universitària.

Un informe del Comitè per a la Prevenció de la Tortura (CPT) del Consell d’Europa expressa preocupació per denúncies de maltractament rebudes per reclusos a presons catalanes i detinguts pels Mossos d’Esquadra. Després d’una visita el novembre passat, el CPT ha reclamat novament a la Generalitat que aboleixi l’ús de la contenció mecànica regimental, tant a presos com a menors, a llits amb corretges. Insisteix que la pràctica vulnera drets i lamenta que la Generalitat no ho hagi abordat, tot i insistents recomanacions prèvies.

L’objectiu principal de la visita va ser examinar el tracte de persones detingudes a comissaries i centres penitenciaris, amb especial atenció als interns als Departaments Especials de Règim Tancat (DERT) i a les persones sotmeses a mesures de contenció mecànica. A més, el CPT va valorar el tracte d’infants i joves reclosos al centre de justícia juvenil Els Til·lers, a Mollet del Vallès (Vallès Oriental).

La missió extraordinària es va fer entre el 25 de novembre i el 5 de desembre passat a les presons de Brians 1 i 2, Lledoners, Quatre Camins, a l’Hospital Penitenciari de Terrassa, la presó de Joves a la Roca del Vallès (Vallès Oriental) i el centre d’Els Til·lers. Així mateix, els experts van visitar les comissaries dels Mossos d’Esquadra als districtes de les Corts i Ciutat Vella de Barcelona, la Ciutat de la Justícia, i les comissaries de l’Hospitalet de Llobregat i Vilanova i la Geltrú, a més de la seu de la policia espanyola i la Guàrdia Civil a Barcelona.

La delegació va entrevistar-se amb el ministre de l’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, el delegat del govern espanyol a Catalunya, Carlos Prieto, batlles, consellers de Justícia i d’Interior, el director dels Mossos, Josep Lluís Trapero, màxims responsables policíacs, càrrecs de Salut, la síndica de greuges, Esther Giménez-Salinas, i l’Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans (OSPDH) de la UB.

Contencions mecàniques i DERT

L’informe recull denúncies de presos sobre maltractaments físics i ús excessiu de la força per part del personal penitenciari, amb agressions com bufetades, cops de puny i cops de porra. El suposat maltractament es dóna sobretot en episodis d’agitació, conflictes i resistències passives dels interns. El comitè remarca la necessitat d’impulsar una política de tolerància zero contra els maltractaments, més supervisió, millor notificació de lesions i avaluacions més completes de l’ús de la força, que han d’assumir els jutges de supervisió.

Sobre la contenció mecànica amb finalitats regimentals, alerta que, malgrat una reducció en el nombre total de casos, la pràctica continua sent molt problemàtica i resta un risc de maltractament. Destaca la perillositat quan es fixa el pres en posició de cap per avall i se li administren injeccions intramusculars. Sovint, aquestes contencions es fan per motius punitius i van acompanyades de manipulacions inadequades que poden causar lesions físiques. També assenyala que es poden aplicar a persones amb trastorns mentals i malalties cròniques, sovint sense garanties en registres, informes ni supervisió mèdica. El CPT reitera que cal abolir aquesta pràctica de forma immediata i aplicar-la només, si és indispensable, en entorn mèdic controlat; proposa alternatives com les cel·les encoixinades per als casos de violència.

El CPT agraeix la col·laboració de l’administració penitenciària, però adverteix que l’incompliment reiterat pot donar lloc a mesures públiques de denúncia segons la Convenció Europea per la Prevenció de la Tortura.

Veu adequat el nivell d’atenció sanitària a les presons, fins i tot a l’Hospital Penitenciari de Terrassa, però recomana millorar la descripció i notificació de lesions a l’ingrés, limitar la durada de la contenció per motius mèdics i reforçar la teràpia i la rehabilitació a la planta d’aguts de psiquiatria penitenciària de Brians 1.

Demana adoptar un enfocament més proporcionat en la imposició de sancions disciplinàries com l’aïllament i reforçar les garanties perquè els presos puguin ser escoltats personalment.

En relació amb els interns dels mòduls DERT, reconeix millores (reducció de períodes, més presència de personal especialitzat i més activitats), però lamenta males condicions materials (austeritat, calefacció deficient) i poca atenció psiquiàtrica per als qui ingressen amb trastorns mentals. Per això, insta a reforçar la rehabilitació dels interns en règim tancat i reduir restriccions com l’emmanillament sistemàtic o l’aïllament respecte d’altres presos.

També demana més activitats educatives, lúdiques, esportives i tallers per a adults joves i dones als DERT.

El CPT es mostra positivament impressionat per les condicions i activitats a les presons en règim ordinari, però mostra inquietud per la degradació d’alguns mòduls a Brians 1 i el fet que la instrucció 02/2024 ha prohibit feines per a presos condemnats per delictes violents després de l’assassinat d’una cuinera el març de 2024 a la presó del Catllar (Tarragonès).

Força excessiva contra menors

Les condicions de detenció i l’ambient al Centre Educatiu Els Til·lers reben valoracions positives, però l’informe recull diverses denúncies d’ús excessiu de la força per part de seguretat privada contra menors. El comitè demana més supervisió en la selecció i formació del personal de seguretat.

El CPT també remarca els efectes negatius de la contenció mecànica als menors i en reclama l’abolició, apostant per alternatives per calmar menors agitats i violents. Demana posar fi a la segregació com a càstig i a l’ús sistemàtic d’emmanillament durant transports o exàmens mèdics.

Maltractament policial

La majoria de detinguts entrevistats van declarar haver estat tractats correctament pels Mossos. Tanmateix, diverses persones denuncien maltractaments físics, com bufetades, cops de puny i cops de porra durant la detenció o el trasllat. Alguns casos han estat corroborats per informes mèdics i per l’observació dels metges de la delegació.

L’informe també descriu casos d’emmanillament fort i ús excessiu de la força, i insults verbals d’agents als detinguts. El CPT recomana als Mossos que transmetin un missatge clar de tolerància zero als maltractaments i organitzin més formació sobre tècniques de control manual.

Demana millorar el registre i la descripció de lesions durant la custòdia policial, així com una investigació ràpida i sistemàtica de totes les denúncies per maltractament. També critica l’obligatorietat de fer exàmens mèdics als detinguts emmanillats i en presència dels agents.

El comitè assenyala deficiències persistents de les cel·les policials dels Mossos, especialment per la manca de llum natural, mala ventilació, absència de timbre o accés a l’aigua i condicions higièniques i de manteniment insuficients. Reclama solucions per aquestes mancances i que es tinguin en compte les recomanacions del CPT en el disseny dels nous establiments policials previstos.

També s’hi inclou una recomanació sobre la necessitat d’assegurar l’accés efectiu a un advocat des de l’inici de la custòdia d’una persona detinguda.

Resposta de les administracions

Les autoritats penitenciàries catalanes, en la seva resposta, destaquen la posada en marxa de programes especialitzats per a la gestió de presos violents i disruptius, amb l’objectiu de reduir l’ús de la contenció mecànica; la contractació de 407 nous membres de personal; la millora de condicions materials als DERT, la reducció de l’estada als règims tancats, i la creació del nou centre de formació penitenciària a Brians 1.

Segons la Secretaria de Mesures Penals, la taxa de contencions regimentals s’ha reduït lleument. Si el primer semestre del 2024 van correspondre 2,5 contencions cada 100 interns, el primer semestre del 2025 ha estat de 2,47 per cada 100. Apunten que la clau per reduir-les són les estratègies preventives, la implementació de mitjans alternatius i l’ús de la contenció mecànica com a últim recurs, aplicant protocols i amb fiscalització d’organismes externs.

La direcció dels Mossos ha respost al CPT que ha intensificat la formació dels agents en tècniques de control manual i està compromesa a millorar les condicions a les cel·les, corregint mancances estructurals assenyalades pel comitè.

Els Mossos han explicat que, arran de l’informe, la Comissaria General d’Investigació i Afers Disciplinaris va investigar els casos denunciats, sense que hi hagués denúncia dels afectats. La investigació interna va concloure que l’actuació policial havia estat correcta i, per exemple, que algunes lesions provenien de baralles prèvies o d’autolesions. La informació també s’ha traslladat a la fiscalia perquè determini si calen noves investigacions.

La policia catalana rebutja rotundament les afirmacions del CPT, qüestiona el rigor del mètode de recollida de testimonis i veu poc contrastades les dades. Quant a les cel·les, defensa que compleixen els estàndards i que en general no hi ha problemes.

La incertesa al capdavant del comissionat del govern espanyol per la reconstrucció de les zones afectades per la gota freda ha durat pocs minuts. Zulima Pérez, assessora del ministeri de Política Territorial i coordinadora del Comitè d’Experts per a la Reconstrucció, serà qui agafarà el relleu a José María Ángel, segons que ha avançat el diari Levante.

Nascuda a Alcoi, Pérez té una trajectòria política vinculada al PSPV i al govern del Botànic. Va començar com a regidora del seu municipi entre el 2003 i el 2007 i, amb el primer Consell de Ximo Puig, va exercir de secretària de Transparència. Posteriorment, el 2018, va assumir la sots-secretaria d’Hisenda sota la direcció de Vicent Soler, on gestionà qüestions essencials com la contractació administrativa i la compra pública.

Entre el 2019 i el 2023, es va incorporar a Presidència de la Generalitat com a directora general de Coordinació del Diàleg Social. Amb el pas d’Arcadi España al ministeri de Política Territorial, es va sumar al seu equip i, després de la gota freda, el govern espanyol li va confiar la coordinació del comitè d’experts encarregat de la reconstrucció.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

José María Ángel ha plegat de comissionat especial del govern espanyol per a la reconstrucció i reparació dels danys causat per la gota freda. En una carta adreçada al ministre de Política Territorial espanyol, Ángel Víctor Torres, ha anunciat que es retirava de la vida pública i es jubilava. El detonant ha estat un informe de l’Agència Valenciana Antifrau, difós pel diari El Mundo, que l’acusava d’haver falsificat un títol de diplomatura en arxivística i biblioteconomia de la Universitat de València per accedir a la funció pública.

Ángel, que també ha deixat la presidència del PSPV, ha negat rotundament les acusacions i ha dit que no havia falsificat mai cap document ni se n’havia servit per obtenir cap lloc. Reitera que l’accés a la Diputació de València, fa quaranta-tres anys, va ser legal i conforme al procediment. Tanmateix, admet que la pressió acumulada i els atacs constants havien motivat la decisió irrevocable de plegar.

En el seu escrit, lamenta que d’ençà del seu nomenament com a comissionat, el desembre passat, ha estat víctima de “reiterades actituds de rancúnia” amb l’objectiu de “soscavar, danyar i embrutar” una trajectòria que defensa com a “diligent i transparent”. Segons que explica, fins al moment d’assumir aquesta responsabilitat, la seva tasca com a funcionari i polític havia estat respectada, tant pels companys com pels responsables polítics.

Ángel considera que l’informe d’Antifrau forma part d’un procediment “inquisitorial, secret, malintencionat i sense dret de rèplica”. Critica que li qüestionin tota una trajectòria professional per un fet que, diu, ha estat manipulat i tergiversat sense proves sòlides ni garanties de defensa. Explica que no pot suportar més aquesta situació, que li causa un gran dolor personal i familiar.

Malgrat la renúncia, Ángel defensa la seva vocació de servei públic i reivindica la seva trajectòria: “He servit –i continue servint– la ciutadania amb respecte, entrega i convicció.” Afegeix que ha actuat sempre amb una idea clara: “El que és públic és sagrat, perquè és de tots.” Per això, diu que es retira amb la consciència tranquil·la i amb el convenciment que ha actuat amb honestedat.

Finalment, diu que continuarà defensant la seva honorabilitat i la veritat on calgui i que no vol convertir-se en l’objectiu d’una campanya de desgast que, segons ell, respon a interessos polítics. “Me’n vaig per mi i per la meva família”, conclou.

Una figura respectada al PSPV

Ángel ha estat una figura destacada dins del PSPV, amb una trajectòria llargament reconeguda i valorada. Va ser batlle de l’Eliana entre el 1997 i el 2015 –també va ser senador espanyol–, i més endavant, com a secretari de Seguretat i Emergències, durant els governs del Botànic, va consolidar una imatge de gestor dialogant i proper, que li va merèixer el respecte tant dins del partit com entre els professionals amb qui va treballar.

a càrrec de Sandra Rossi (Argentina) - Lloc: Biblioplatja

Les obres del viaducte de Rafal Rubí, impulsades pel Consell de Menorca, amenacen la recent declaració del patrimoni talaiòtic de l’illa com a patrimoni mundial. Malgrat que el Comitè de Patrimoni Mundial de la UNESCO es va pronunciar clarament a favor del desmantellament d’aquesta infrastructura, el Consell acaba d’aprovar-ne la represa amb un pressupost de gairebé 6,6 milions d’euros.

Segons el comitè internacional, el viaducte i les línies elèctriques associades tenen un impacte negatiu directe sobre l’entorn visual i paisatgístic dels jaciments arqueològics, i per això va instar a retirar-los amb la màxima celeritat. També va demanar als responsables institucionals que no prenguessin cap decisió irreversible sense tenir abans el vist-i-plau formal de la UNESCO.

Tot i que el Consell ha tramès un informe preliminar, encara no hi ha cap resolució definitiva per part del Centre de Patrimoni Mundial, que ha de valorar si el projecte s’ajusta a les condicions que es van pactar abans de la declaració. Fins que no es pronunciï, reprendre les obres pot posar en risc l’estatus internacional de reconeixement del patrimoni menorquí. El Ministeri de Cultura espanyol ha fet arribar una carta al Consell i al govern de les Illes per advertir-los del perill que representa reprendre el projecte sense esperar la valoració definitiva. En la missiva, s’alerta que el compliment dels acords amb la UNESCO forma part de les obligacions internacionals i que qualsevol incompliment pot afectar la credibilitat del reconeixement obtingut.

El viaducte es va construir parcialment fa uns quants anys, però es va aturar justament per l’oposició d’experts i entitats de defensa del patrimoni, que advertien que malmetia la visió del conjunt de Rafal Rubí, un dels jaciments més significatius del paisatge talaiòtic menorquí.

El politòleg Pol Morillas dirigeix, d’ençà del 2018, el Centre d’Estudis i Documentació Internacionals a Barcelona (CIDOB). Acaba de publicar Al pati dels grans (la Campana), un assaig molt instructiu sobre els sostres amb què la Unió Europea topa en aquest món d’avui, que canvia a velocitat de creuer. Morillas ha treballat al Parlament Europeu i al Consell de la Unió Europea. El rebem poc després d’haver acceptat la Comissió Europea un acord aranzelari molt desfavorable davant el president dels Estats Units, Donald Trump.

Trump clava un bon mastegot a una Europa acovardida | L’anàlisi de Jordi Goula

—Com valoreu el pacte entre la Comissió Europea i Donald Trump?
—El pacte sorgeix d’una amenaça dels Estats Units, que són l’aliat principal d’Europa: en depenem en termes militars, és el bloc comercial més gran, i hi compartim una manera d’entendre el món. Ara s’ha trencat la concepció dels aliats com uns amics amb qui fer front comú respecte d’uns enemics, sobretot la Xina. Trump veu la Unió Europea com una de les causes del malestar americà per la balança comercial deficitària i perquè creu que ha invertit massa en la defensa del continent. A Trump només li importa l’interès nacional americà. D’aquí les amenaces, no només cap a Europa, sinó també al Japó, per exemple. Els aranzels li semblen una mesura per a equilibrar la balança i, després, aconseguir recursos per a les arques federals amb una rebaixa d’imposts. Passa que, en la negociació, els aranzels han anat canviant. A la Xina li va arribar a dir que serien del 120%.

—Per a la Unió Europea va dir que serien d’un 10% de base, després va arribar a dir que del 30% i han acabat essent del 15%.
—La Comissió, que té les competències cedides pels estats membres en mercat interior i política comercial exterior, ven el 15% com un èxit perquè és el mal menor, si tens en compte el 30% potencial. El problema és que no hi ha cap mena de mesura no ja per a contrarestar els aranzels, sinó per a compensar-los. Els aranzels s’estableixen als productes europeus que importen els Estats Units, però no a la inversa.

—És més: hi ha la promesa de compra de 640.000 milions d’euros en energia als Estats Units, per exemple.
—Exacte, hi ha un seguit de beneficis adquirits per Trump: la compra d’energia i la compra de productes, sobretot d’armament, perquè la indústria europea encara no és capaç de produir allò que ha promès, aquesta gran despesa que s’ha de fer en seguretat i defensa.

—La posició dels Estats Units és realment exclusiva de Trump? L’avís a Europa que havia d’invertir més en defensa ja el va fer fa molts anys Barack Obama.
—Ara hi ha l’amenaça del trencament de la relació amb Europa si això no passa. Això genera una sensació de desconfiança respecte de la Casa Blanca que amb Obama o amb Biden no hi era. Ells ja deien que Europa havia de tenir un projecte de defensa autònom, però no amenaçaven. Ara, a més, també hi ha un qüestionament de l’article 5, que estipula que si hi ha un atac a qualsevol dels membres de l’aliança, tothom ha de respondre. Trump fa una negociació basada en l’amenaça tant en l’àmbit militar com en el comercial. Diu: “Si no accepteu aquest acord del 15% i les compres addicionals i el tracte de favor cap a la meva economia, vindrà el 30% i ja veurem si no gravo encara més, per exemple, l’acer i l’alumini, que ja ho estan al 50%.” Aquí és on hi ha un trencament que crec que és bastant definitiu en l’aliança transatlàntica.

—Per què?
—Probablement, quan marxi Trump, bona part d’aquests aranzels es mantindran, perquè són un ingrés tan important per a les arques federal que tindria moltes conseqüències molt greus. Això ja desequilibra definitivament l’aliança, independentment del pròxim president. És una ruptura bastant existencial de la idea d’Occident que posava Europa i els Estats Units al mateix vaixell.

—Aquesta ruptura inclou també el final de l’obediència nord-americana a les normes i als organismes internacionals?
—Sí. La mentalitat de Trump no es basa només en la diplomàcia transaccional d’acord amb els interessos, també en la idea que els estats són els únics actors capaços de defensar els seus interessos. Les organitzacions internacionals, a parer seu, només serveixen per a limitar el poder dels estats. Encara que tinguis fenòmens transnacionals que requereixin negociacions. No és l’únic que ho pensa. Passa que era esperable que ho pensessin Xi Jinping, Vladímir Putin, Narendra Modi o Recep Tayyip Erdoğan, però no estàvem tan preparats perquè ho pensés el líder del nostre aliat principal.

—Si tants dirigents ho creuen, el propòsit de la federalització d’Europa no va contra el signe del temps?
—Totalment. Ara veiem per primera vegada un euroescepticisme en consonància amb aquesta interpretació del món. Totes les forces de l’Europa patriòtica, o de l’extrema dreta o com en vulguem dir, fan la mateixa lectura a escala regional. Pensen: “Si el món és poblat per grans potències que volen rivalitzar entre elles sobre la base dels seus interessos nacionals, els estats d’Europa han de lluitar pels seus interessos, i això implica no cedir més competències a Brussel·les, sinó més aviat repatriar poders cap a les capitals nacionals.” Giorgia Meloni, Marine Le Pen o Víktor Orbán no són el mateix, però coincideixen que cal decapitar el poder de Brussel·les. Hi ha una lluita ideològica de base molt més complexa que no la que fins ara representava l’euroescepticisme.

—L’obstacle principal de la Unió Europea per a trobar la unitat estratègica és el joc democràtic intern, doncs.
—Ho és el creixement de les veus que van contra l’europeisme clàssic, que volia un destí amb més integració europea, perquè limita en bona part quines relacions estableix la Unió Europea amb els Estats Units de Trump. Moltes d’aquestes forces euroescèptiques convergeixen amb els interessos de Trump i no volen trencar l’aliança transatlàntica, sinó mantenir-la. D’aquí la posició de Von der Leyen en el moment d’encarar les negociacions, conscient que hi havia molta divisió interna dins Europa. Així és molt difícil que Europa s’independitzi o adopti una postura de confrontació o de reacció directa a la doctrina Trump. D’aquí aquest seguidisme.

—És a dir, que Von der Leyen claudica davant Trump perquè té por d’una deriva euroescèptica.
—Això pot ser una segona derivada. La primera és que els governs europeus mateixos pensen, per raons diferents, que la confrontació amb Trump no és una bona estratègia. A banda dels qui convergeixen amb Trump pels valors, com Meloni, n’hi ha que hi convergeixen per interès, com Alemanya, que necessita mantenir-hi els interessos comercials, sobretot per l’automòbil, un dels elements més importants de la seva indústria. I n’hi ha que pensen que no és una bona estratègia perquè encara és el vetllador principal de la seva seguretat.

—Hi esteu d’acord?
—No. Crec que hi ha una alternativa. Si Europa actua fragmentada i dispersa en els interessos europeus, aquesta posició és la que s’imposa per defecte. Com que tens divisió interna i una amenaça externa, més val trobar un acord de mínims. Però hi havia una alternativa: que Europa hagués fet valer el seu pes respecte dels Estats Units amb la qüestió comercial. Parlem tota l’estona de dèficit en béns i mercaderies dels Estats Units respecte d’Europa, però en l’àmbit dels serveis, no solament els tecnològics, és el cas contrari. Europa té capacitat de negociar sobre les tecnologies americanes en sòl europeu; hi hauria capacitat de reacció. No ha volgut fer servir aquestes eines.

—Brussel·les té tendència a posar-se la bena abans de la ferida?
—Sí, perquè a tot això s’hi afegeix una fragmentació interna i una presa de decisions i uns mecanismes institucionals que no són com els Estats Units. Els Estats Units estableixen una doctrina per part del president, que dicta: “Aranzel és la paraula més bonica del diccionari”, i això passa a formar part de la doctrina de política exterior. A Europa, aquesta proposta de la comissió negociadora ha de tenir el suport dels estats membres. En aquest àmbit, per majoria qualificada, hi hauria d’haver prou estats membres que entenguessin que calia confrontar-se amb els Estats Units, i ara no passava. Els interessos interns d’Europa són sovint divergents. I això que parlem de política comercial, en què la Comissió té grans poders delegats. En defensa, en seguretat o fins i tot en la definició del pressupost europeu, la decisió es pren per unanimitat. Per tant, només et falta que un país estigui en contra de la majoria dels europeus per bloquejar-ho tot, que és el que ha passat últimament amb Hongria.

—Si no renunciem al dret a vet, doncs, no començarem a parlar seriosament.
—Si volguéssim més integració europea i més capacitat d’acció, hauríem de renunciar a la presa de decisions per unanimitat. El problema és que cal unanimitat per a renunciar a la unanimitat. Això, si volguéssim canviar els tractats. Hi ha maneres d’avançar cap a la presa de decisions per majoria qualificada sense canviar-los, però són tangencials o addicionals.

—Hi ha cap reforma institucional que ajudaria a desembussar tot això?
—Sí. A poc a poc es fa evident que l’Europa de les múltiples velocitats o dels cercles concèntrics ha de ser la regla per a estructurar la Unió. L’euro ja va ser una experiència en aquest sentit. No tots els països el tenen, tot i que segons el tractat l’haurien d’acabar tenint tots. El Regne Unit no el volia i ara ja no és part de la Unió. Schengen també és una cooperació reforçada. Ara ho podem veure en la seguretat i la defensa, amb l’acostament de França i Alemanya per a forjar un pilar europeu dins l’OTAN. Has de trobar mecanismes flexibles. Si no ets capaç d’integrar la defensa dins els 27, potser ho has de fer amb un tractat a banda, com el mecanisme d’estabilitat i tot allò que la Unió va fer per sortir de la crisi de l’euro. Es va fer fora perquè el Regne Unit ho vetava.

—I es va imposar una part d’Europa sobre l’altra.
—Això ja és una altra consideració. Segurament, les derivades d’aquest tractat van deixar molts estralls dels quals encara païm les conseqüències. Durant la negociació pels fons Next Generation o per l’excepció energètica ibèrica, fins i tot hi hem vist un retiment de comptes. Les coses han canviat. Els països més contraris a endeutar-se conjuntament llavors, ara demanen que tots ens endeutem més per gastar en defensa. Durant la crisi es deia que els tractats eren impossibles de modificar, i ara molts països frugals són els primers a defensar les excepcions. Tothom té les seves contradiccions a la història.

—El rearmament exemplifica bé els problemes que retrateu. Hi ha una aposta molt decidida per a gastar més en defensa, però no hi ha consens en la línia estratègica en defensa.
—Una cultura estratègica conjunta seria molt desitjable, sí, però encara hi ha un problema previ, i és que tot això es planteja en base nacional. Hi ha damunt la taula mecanismes de flexibilització del dèficit perquè cada país se’n pugui saltar les regles i augmentar la despesa en defensa. Si això ho fas a escala nacional, hi haurà uns països, com Alemanya, que podran gastar tant com vulguin, però n’hi ha que no tindran aquesta capacitat, o que la tindran molt més limitada. I encara que els donis flexibilitat perquè fins i tot la Unió s’endeuti en el seu nom, què et trobaràs? Que hi haurà duplicitats i falta de coordinació de la despesa. Per tant, el pastís serà més gros però igualment estarà desequilibrat. Aquest és el problema principal.

—Per què costa tant? Els dirigents nacionals no creuen prou en la viabilitat del projecte europeu? Els estats membres són a la Unió per raons molt diferents i això dificulta les coses?
—Segur que hi ha elements com aquests, però a parer meu n’hi ha dos de fonamentals. Un és econòmic: a tothom li costa renunciar als beneficis nacionals de qualsevol indústria a favor d’una indústria europea. Reforçar l’aspecte industrial en un país o un altre vol dir llocs de feina, creixement i, segurament, votants potencials. El càlcul de cadascú diu: “Si reforcem indústria, que sigui la nacional. Després coordinem-nos a nivell global, però sobretot reforcem la indústria nacional.” Això deriva en indústries fragmentades, a diferència dels Estats Units, i poc capaces de jugar a la lliga internacional, perquè no tenen prou escala ni prou capacitat.

—I el segon?
—Que, a diferència d’unes altres indústries, la militar té un sol comprador: l’estat. Si no tens un organisme o una institució o qualsevol estament supranacional amb capacitat de comprar armament o equipaments a diferents llocs d’Europa per a un objectiu comú, mana l’únic client.

—Hi ha un camí cap a la federalització sense que cadascun dels pobles d’Europa hagi de renunciar a la seva identitat?
—La identitat europea no substituirà mai les nacionals, o fins i tot les de les nacions amb identitats pròpies dins els estats nació. La identitat europea mai es pot concebre com una substitució de les anteriors, perquè això és impossible. Sempre serem diferents dels estonians. Fins i tot entre mediterranis ja hi ha diferències substancials. Les identitats sempre són múltiples, capes que se superposen. Europa pot afegir-hi una capa i fer entendre als ciutadans europeus que, sobre l’acció davant els Estats Units o la Xina, l’escala que els defensa més bé és l’europea, perquè té més força. El sentiment de pertinença a Europa s’ha de fer sobretot amb base d’uns valors i uns interessos comuns.

—Si la Unió Europea hagués cregut de debò en la federalització, no li hauria convingut més de tenir una altra relació més defensora dels nacionalismes sense estat com el català?
—Europa no ha decidit què volia ser de gran. Europa no ha dit mai: l’objectiu són els Estats Units d’Europa, com van fer els Estats Units. Després d’una guerra civil, per cert. Ha estat una unió d’estats amb una certa cessió de competències i amb algunes competències coordinades. En molts àmbits no ens hem volgut integrar. La complexitat dels diferents estats dins Europa fan que una gran Unió Europea, amb majúscules, sigui impossible. La creació d’un exèrcit europeu que substituís els nacionals ha estat una quimera, per exemple. Als anys cinquanta, a banda de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer es va proposar d’integrar les forces armades dels països fundadors, però l’Assemblea Francesa ho va rebutjar i no se n’ha parlat mai més. És una quimera tan grossa com dir que hi haurà una identitat europea que reemplaçarà les altres.

—Mirem-ho d’una altra manera. El principi d’autodeterminació és en joc en els tres conflictes més calents del món en aquest moment, que són Gaza, evidentment, Ucraïna i potencialment Taiwan.
—Sí, però amb moltes diferències.

—Amb moltes diferències, però totes tenen en comú la qüestió de l’autodeterminació. Si Europa hagués respectat l’autodeterminació dels seus pobles internament, tindria unes condicions més bones de defensar l’autodeterminació al món?
—No n’estic segur. Si haguessis fet una unió de quaranta-cinc –sumant-hi totes les possibles derivades d’aquest principi rector, més l’ampliació als Balcans i més estats–, amb les mateixes institucions, els mateixos tractats i els mateixos mecanismes de presa de decisions, probablement hauries tingut encara més possibilitats de bloqueig. I ningú no està en disposició, avui, de pensar a trencar regles del joc com la unanimitat. Més aviat al contrari. Ho veiem amb la negociació del pròxim pressupost europeu: hi ha una recentralització. Ja ho vam veure amb els fons Next Generation. Molts governs regionals i locals volien gestionar els fons directament, però hi havia una gran por: “Amb qui parlo per fer seguiment de l’ús que se’n farà?” I es va considerar que ja n’hi havia prou amb vint-i-set, i que era millor parlar amb el govern central de cada estat, que ja s’organitzaria portes endins. La Comissió Europea no s’hi vol ficar, en les complexitats internes.

—I això no és un problema?
—Evidentment, perquè allunya Europa dels ciutadans, en bona part. I potser fa que tots els recursos disponibles que hi havia per als Next Generation no s’hagin gastat de la millor manera. És la gran contradicció: potser l’ideal d’eficiència implicaria la descentralització, però les dinàmiques polítiques, que són molt presents a Brussel·les, opten per tornar el poder a les capitals dels estats. Davant la possible fragmentació addicional, Europa ha pres sempre la determinació de dir que millor quedem-nos com estem.

—…
—L’europeisme llegeix amb cautela, por i recança els mecanismes de fragmentació interna addicionals. En temps del procés se’n va parlar per donar resposta, bàsicament, a la qüestió de Catalunya. Quina era la reacció de Brussel·les quan parlaves d’ampliació interna? “No és previst als tractats, tot just sortim d’una crisi econòmica, tenim el Brexit, tenim una crisi de refugiats, hi ha hagut la invasió de Crimea, i, per tant, Rússia és un perill potencial.” Hi havia molts problemes interns i Europa no en volia de nous. Deia: “No em facis mirar per fora d’aquest marc, que ja en tinc prou de controlar el que tinc dins.”

—Especulo: potser el fet d’acceptar que hi podia haver processos d’autodeterminació dins els estats hauria canviat la relació dels ciutadans amb Brussel·les, com a protectora d’una cosa superior als estats.
—Malauradament, els ciutadans no seuen al Consell Europeu. Són força de pressió interna i, eventualment, de pressió a Brussel·les, però sobretot per a defensar interessos específics, ja siguin els agricultors que bloquegen la rotonda de Schumann o bé per mitjà dels lobbies. La Unió Europea continua essent una unió d’estats perquè així hem volgut que sigui, això és important entendre-ho.

—Segons aquesta lògica tampoc no li convé la incorporació de nous estats.
—És que l’ampliació suscita un problema molt important. Ho vam veure amb Ucraïna quan es va proposar l’eliminació de les restriccions per a importar-ne cereals i productes agrícoles. Molts països, Polònia en particular, s’hi van negar perquè no perjudiqués els seus agricultors. Si això passa quan mires de donar suport a l’economia d’un país aliat en guerra, imagina’t amb una ampliació, en què es posen en dubte coses com els fons de cohesió. Es fa molt difícil pensar que el 2030 hi pugui haver la incorporació d’Ucraïna, o les de Moldàvia, Geòrgia i els països dels Balcans, i ja no esmento Turquia. Amb les estructures actuals és molt difícil que la Unió es pugui ampliar. L’ampliació ha d’anar acompanyada de la reforma, i els estats hi són molt reticents.

—Si la pressió del Trump és una cosa més aviat definitiva, seria convenient i aconsellable un acostament parcial a la Xina?
—Una cosa és clara: si el món és multipolar, has de tenir relació amb tots els pols. Entrem en una configuració del món molt diferent de la dels últims anys. Entrem en la lògica de la multipolaritat sense multilateralisme; les institucions que haurien de defensar el bé comú estan desaparegudes. Això és un problema, perquè llavors passes a confiar només en la llei del més fort, en qui té més capacitat d’imposar la seva voluntat respecte dels altres. La Unió Europea no pot jugar només a reforçar la multipolaritat sense reforçar el multilateralisme. Perquè Europa necessita un sistema de regles compartides que matisi la lluita entre els més forts. Aquest és el problema d’Europa, ara: ha d’aconseguir ser un pol en aquest sistema per convèncer els altres que cal multilateralisme.

—I amb la Xina, doncs, què cal fer?
—Hi has d’establir una relació sense deixar de ser conscient que és un sistema polític molt contrari a tot allò que defenses a Europa. Encara que hi tinguis interessos comercials i necessitis obrir nous mercats, no pots oblidar que és un règim autoritari i que, per tant, té uns valors molt diferents dels teus. Alhora, que és un país que dóna suport a Rússia amb la guerra d’Ucraïna. Això no pot desaparèixer de la teva anàlisi. I teixir aquesta ambivalència en la relació és difícil.

—La Xina ens supera de ple en regions on Europa era més influent, com ara el nord de l’Àfrica, per exemple. Com s’ho ha fet?
—Amb inversions i presència en desenvolupament d’infrastructura i de construcció física de països. Hi ha hagut una entrada de capital xinès massiu. Els dirigents d’aquests països han vist com, mentre Europa demanava reformes, canvis de les estructures polítiques, avenços democràtics, drets humans i llibertats d’expressió i defensa de les minories, la Xina ho feia sense cap mena de condicionant. Afegim-hi que a molts d’aquests països Rússia els ha ofert seguretat i n’ha armat les forces. Els mandataris s’han demanat: “I Europa, doncs, què em dóna?”

—Europa hauria d’haver fet alguna cosa diferent en tot aquest procés?
—En tot cas, hauria d’haver estat conscient que no era l’actor prioritari.

—I no ho ha estat?
—Primer, uns altres països li han passat per davant, i segon, Europa ha continuat sense defensar clarament quina era la seva aportació. Ha creat el Global Gateway per mirar de contrarestar el Belt and Road xinès, però amb molt poca capacitat d’alterar les coses sobre el terreny. També cal entendre que molts d’aquests països pensen que Europa els té un greuge històric derivat del colonialisme. Els dobles estàndards europeus són vistos amb bastant reticència.

—El silenci clamorós d’Europa davant el genocidi a Gaza representa la desautorització definitiva també de la diplomàcia dels valors?
—Això et recorden en uns altres llocs del món constantment. Escolta, que has defensat el dret d’Ucraïna a defensar-se i l’has ajudada perquè creies que no s’envaeixen països per la força. Nosaltres discrepem de les sancions i volem tenir una altra relació amb Rússia, però també ho creiem. Què passa amb Gaza? On és el dret internacional? No fas res per defensar-lo. Al contrari. No s’ha suspès l’acord d’associació amb Israel, per exemple. S’ha plantejat si cal excloure Israel d’un programa de recerca, però això és molt petit comparat amb l’escala de la catàstrofe creada per Israel a Gaza: l’extermini de població de manera clara, l’ús de la fam com a arma de guerra, bombardaments a la infrastructura civil. Encara que creguis que els terroristes s’amaguen en un hospital no tens dret d’atacar-lo. Si passes per alt tot això és molt difícil anar-te’n a l’Índia i presentar-te com el vetllador principal del dret internacional. Això crea un abisme absolut amb la manera com la resta del món veu la doble vara de mesurar europea, que, per una altra banda, té tothom, amb Gaza i en molts conflictes internacionals. Els països àrabs, els primers. Egipte té la frontera tancada absurdament perquè no hi hagi cap fugida de refugiats.

El FC Barcelona ha signat un contracte de quaranta-quatre milions d’euros amb la República Democràtica del Congo. Quaranta-quatre milions per a posar “RDC, el cor de l’Àfrica” a la samarreta d’entrenament. 

La xifra és respectable. Amb quaranta-quatre milions es poden pagar moltes nòmines i molts fitxatges. Però el problema –i no és poca cosa– és que aquests diners ixen d’un país que és en guerra, on viure demà depèn del caprici dels qui manen, on els drets més elementals són vulnerats de manera constant i on la misèria, nua i crua, regna pertot.

Fins ara, els clubs es conformaven amb patrocinadors de begudes, companyies aèries, bancs o empreses tecnològiques. Però, de fa temps –i no solament el Barça–, també accepten diners de països que practiquen la dictadura com a esport nacional.

I sobre això crec que cal denunciar el cinisme moral del futbol modern. Els grans clubs i les federacions són molt actius fent campanyes contra el racisme, treuen pancartes en favor de la pau, llueixen braçalets feministes i pels drets LGTBI, parlen de la importància dels valors i defensen que són els que uneixen el món. Però, ai las!, després quan es tracta de cobrar quaranta-quatre milions d’euros, aquesta moral esdevé sorprenentment flexible, digna d’un contorsionista.

Supose que el Barça –un club d’una tradició especialment sensible cap als drets humans– ha fet càlculs abans d’acceptar aquest acord. Segurament, deuen haver consultat els seus advocats, també deuen haver parlat amb els seus assessors d’imatge per veure quin impacte tindria la cosa i, probablement, han arribat a la conclusió que valia la pena córrer el risc. Que no passarà res, malgrat la contradicció evident i palmària que significa que en una mateixa samarreta convisquen un anunci de l’agència de l’ONU per als refugiats amb un anunci d’un estat que segons aquesta mateixa agència enguany ja ha obligat 150.000 ciutadans a cercar refugi als estats veïns.

Supose que compten que alguns ens indignarem molt, però al final acabarem mirant els partits i aplaudirem els gols. M’imagine que assumeixen que molta gent considerarà que la cosa important és guanyar la Champions i que tant hi fa d’on vinguen els diners per a aconseguir-ho. I segur que pensen que la immensa majoria de culers estaran d’acord que compta més competir amb el Reial Madrid que no pas amb la consciència pròpia.

Però, a parer meu, l’afer és indignant. Encara més perquè sabíem que el Barça ho faria, si en tenia l’oportunitat. Simplement perquè ja fa temps que els europeus hem assumit i normalitzat que perquè nosaltres puguem gaudir del futbol uns altres han de patir en silenci. En aquest silenci nostre, que es pot comprar a preu de saldo.

 

PS1. La proposta de Gabriel Rufián d’una candidatura que agrupe allò que ell defineix com “l’esquerra perifèrica” ha estat rebutjada per ERC, EH Bildu i el BNG. Però què en pensen Compromís i Més Per Mallorca, els dos grups del nostre país que en principi estarien en condicions d’entrar en un projecte com aquest? Hi hem parlat i us ho expliquem en aquest article.

PS2. Rere la maniobra de l’extrema dreta per a canviar el nom de la ciutat de València s’amaguen moltes coses que no tenen res a veure ni amb la llengua ni amb la filologia. Núria Cadenes ens ho explica magníficament en el seu article setmanal. “València: no és només el nom.”

PS3. Ahir vam saber la mort de Xuan Bello, l’escriptor més gran en llengua asturiana i un gran activista per aquesta llengua tan especial per tantes coses. En la seua memòria he fet aquesta Pissarreta per explicar que l’asturià, literalment, desborda moltes fronteres.

Avui es faran a Mallorca cinquanta-vuit marxes i concentracions simultànies, de 20.00 a 22.00, contra “la intolerància, la deshumanització i la devastació a què s’ha sotmès el poble palestí”. Per això els manifestants mostraran la seva solidaritat i exigiran “que s’aturi aquesta devastació amb la complicitat dels estats i l’incompliment reiterat del dret internacional”.

En concret s’han organitzat marxes i concentracions a quaranta-set pobles, i els sis restants s’han adherit per assistir a la del poble més proper. En el cas de Palma, s’han organitzat marxes a cinc barriades: Son Rapinya, Santa Pagesa, Son Espanyolet, Barris de Llevant i Son Sardina. “Ha estat un procés intens d’enllaçar persones, des de la base, i sempre guiades pels principis de la dignitat, la justícia i la pau, tal com va fer la Marxa Internacional per Gaza que va començar el 13 de juny a Egipte i que va ser reprimida i frustrada.” 

En aquest sentit, qualifiquen els fets de “catàstrofe humanitària, crim contra la humanitat, genocidi i extermini d’un poble per les bombes, amb la fam com a arma de guerra i amb la indiferència còmplice de la comunitat internacional”. És per això que consideren que el genocidi interpel·la tothom. 

Els organitzadors asseguren que amb aquesta xarxa de solidaritat es demostra la força de la ciutadania autoorganitzada contra la intolerància, la deshumanització i la devastació a la qual s’ha sotmès el poble palestí. La Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Mallorca per la Pau, el Lobby de Dones, Amnistia Internacional, Homes Transitant, Mallorca per Palestina, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, el GOB i el sindicat CGT, entre moltes més persones i entitats, ho han fet possible. 

Aquests són els punts de trobada a cada poble:

Alaró: a les 20.00 al camp de futbol.

Alcúdia: a les 21.00 davant l’ajuntament.

Algaida: a les 20.00 a la plaça Major.

Andratx (S’Arracó): a les 21.00 al pati darrere l’església del Sant Crist de S’Arracó.

Ariany: a les 21.00 al carrer Major.

Artà: a les 20.00 a la plaça Nova.

Banyalbufar: a les 21.00 a la plaça de la Vila (davant l’ajuntament).

Binissalem: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Búger: a les 20.00 al carrer Major.

Bunyola: s’adhereix a Son Sardina.

Calvià: a les 20.00 a l’aparcament d’AMADIP.

Campanet: a les 20.30 a la plaça Major.

Campos: a les 20.00 a l’ajuntament.

Capdepera: a les 20.00 a la plaça de l’edifici municipal Cap Vermell.

Colònia de Sant Pere: s’adhereix a Artà.

Consell: a les 21.00 a la plaça Major.

Costitx: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Deià: a les 20.00 a Can Quet.

Esporles: a les 20.00 a la plaça del Jardinet.

Estellencs: a les 20.00 a la plaça Nova.

Felanitx (a Portocolom): a les 20.00 a l’Esplanada de la Bassa Nova.

Fornalutx: s’adhereix a Sóller.

Inca: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

La Pobla: a les 20.00 davant l’ajuntament.

Lloret: a les 20.00 al CEIP Antònia Alzina.

Llubí: a les 21.00 a la plaça de l’Església.

Lloseta: a les 20.00 al carrer Mestre Vidal.

Lluc: a les 22.00 al Santuari de Lluc.

Llucmajor: s’adhereix a Algaida.

Manacor: a les 20.00 a la plaça de les Perleres.

Mancor de la Vall: a les 21.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Maria de la Salut: a les 20.00 a la plaça del Pou.

Marratxí: a les 20.00 a la plaça Can Flor en Pòrtol.

Montuïri: a les 20.00 a la plaça Major.

Muro: a les 20.00 a la plaça Sant Martí.

Pina: a les 20.00 a la plaça de Pina.

Palma – Son Sardina: a les 20.00 a la biblioteca-casal de Son Sardina.

Palma – Son Espanyolet: a les 20.00 a la plaça de Rosselló (carrer Barrera).

Palma – Santa Pagesa: a les 20.00 de la plaça de París fins a la plaça d’Espanya.

Palma – Son Rapinya: a les 20.00, dos punts de sortida: camí de Son Rapinya, 46 i casal de barri de Son Roca.

Palma – Barris de Llevant: a les 20.00 des del centre de salut Rafal Nou.

Petra: a les 20.00 a l’estació vella.

Pollença: s’adhereix a la Pobla.

Porreres: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Puigpunyent – Galilea: a les 20.00 a la plaça de l’Ajuntament.

Sant Joan: a les 20.00 a la plaça del Centre. 

Sant Llorenç del Cardassar: s’adhereix a Manacor.

Santa Eugènia: a les 20.00 a la plaça de Santa Eugènia.

Santa Margalida: a les 20.00 a la plaça de la Vila.

Santa Maria del Camí: a les 20.00 al camp municipal d’esports.

Santanyí: a les 20.00 a la plaça Major.

Selva: a les 20.00 a la plaça de Santa Catalina Thomàs.

Ses Salines: a les 21.00 al pati de les escoles velles (davant la plaça d’Espanya).

Sencelles: a les 20.00 a la plaça de la Vila.

Sineu: a les 20.00 a la plaça de l’Església.

Sóller: a les 20.00 a la plaça dels Estiradors.

Son Servera: s’adhereix a Manacor.

Valldemossa: a les 20.00 a la plaça de Bartomeu Estaràs.

Vilafranca de Bonany: a les 20.00 al parc Josep Maria Llompart.

 

La mort de l’escriptor Xuan Bello ha portat la seva llengua, l’asturià, a les portades dels diaris. L’asturià és un cas especialment interessant perquè les seves fronteres no encaixen amb les administratives, atès que s’estenen per Lleó, Cantàbria, Castella, Portugal i, fins i tot, Extremadura. A més, no ocupa pas tot el conjunt del Principat d’Astúries, on a la zona que toca a Galícia parlen gallec.

L’asturià, a més, és una llengua que l’espanyolisme es nega a reconèixer com a tal i, fins i tot, pretén d’identificar-la amb el terme despectiu “bable”. Curiosament, l’únic reconeixement oficial d’aquest idioma és a Portugal, on el parlen unes deu mil persones.

Fa uns dies, em vaig topar amb uns versos de l’admirat poeta Manuel Forcano. Diuen així: “Deixa’t de fleumeries / i endinsa’t a les muntanyes enselvades / de la gosadia. / Cap atleta no rep la corona / sense haver suat.”

Llegir-los em va fer pensar en el concepte que tenim socialment de la valentia. Què és per a tu ser valent? Hi ha només una sola manera de valentia? Segurament, convindríem que una definició acurada de valentia, de coratge, ha de parlar, necessàriament, de vèncer una por: ser valent és superar un temor, fer tal cosa malgrat la temença, malgrat els dubtes, malgrat el desconeixement de les conseqüències… Però segurament, també, la majoria de nosaltres, quan pensa en algú valent, té al cap una valentia molt concreta que desestima o ignora les altres valenties que, personalment, considero que existeixen.

Des que som petits, als primers contes que ens llegeixen, a les cançons de llegat popular i tradicional, se’ns parla del valor de la valentia: el Pere (o el Joan) sense por, el lleó que, pam i pipa, tampoc no en té… I, en general, un seguit de personatges, gairebé sempre masculins siguin humans o animals, que superen situacions terrorífiques que d’alguna manera o altra tenen a veure amb una valentia física, que ha acabat esdevenint, en l’imaginari col·lectiu, l’única manera de valentia. Valent qui puja un cim impossible i perillós, valent qui salta d’un pont o qui fa parapent, valent qui escala una muntanya rocosa, qui neda entre taurons, qui s’endinsa sense tremolar de nit, en un bosc fosc, qui entra en una casa deshabitada… Totes aquestes imatges de la valentia les hem acumulades durant anys i, si ens hi fixem bé, totes elles consideren valent qui supera la por de patir danys físics o bé de poder assumir en l’acció de ser valents la pròpia mort; els homes valents que són soldats, que van a la guerra. Aquesta mena de definició de valentia és molt masculina perquè elogia aquells atributs que sovint hem assignat als homes, i potser, per aquest motiu, m’he rebel·lat en dues situacions molt similars en les quals hi havia un home pel mig, el mar i el concepte de valentia. Ara us en parlaré, però abans deixeu-me dir que una segona categoria de valentia és la valentia moral, que podríem considerar que és aquella valentia que demostra que se supera una por, en aquest cas, no en un sentit físic, sinó en accions humanes: valent aquell qui per justícia, per ètica, travessa la por i actua per fer allò que creu que és el bé malgrat que les conseqüències socials, personals o econòmiques puguin acabar-lo perjudicant.

La tercera valentia seria, doncs, la valentia emocional, que tindria a veure amb superar pors personals, amb transformar-se i créixer espiritualment, amb afrontar els propis dimonis i fantasmes dins la ment; la valentia de reconèixer els errors, de demanar perdó, de mostrar-nos vulnerables davant nosaltres mateixos i dels altres. Una mena de valentia de què ens van parlar ben poc els contes infantils i les cançons, i alhora una mena de valentia molt més associada al caràcter de les dones, al nostre tarannà, i no pas al dels homes. Tal vegada, doncs, podríem sospitar que podria ser per aquest motiu que la valentia de què es fa més propagada, la més inculcada i la que gaudeix de més reconeixement social és la valentia física?

Tornem al mar, tornem als homes i a l’anècdota que us comentava abans. Amb anys de diferència, en un mateix mar, dos homes/amants em van reptar i van posar a prova la meva valentia. La física, és clar. Els seus desafiaments era bastants similars, i els seus comportaments, també. L’un em va encoratjar a travessar una cova rocosa i fosca, dins el mar, de la qual no es veia el final. L’altre em va desafiar a submergir-me metres avall l’aigua per travessar un entramat de roques al mig de les quals hi havia un forat que permetia el pas per travessar-lo. A mi, el mar, no m’ha fet mai especial gràcia, potser perquè vaig criar-me més en contacte amb la muntanya o potser, senzillament, perquè no em fot gràcia no saber què tinc sota els peus, què pot haver-hi algues enllà o quins animals marins estranys s’amaguen a les roques. Tots dos homes em digueren, va, sigues valenta, no fa por, no és tan difícil, pots fer-ho, jo confio en tu. Dos discursos i dues actituds similars: a cap dels dos els feia por allò que em proposaven de dur a terme, o si els n’havia fet, l’havien superada feia temps i ja no sentien basarda, sinó la confiança dels mestres en tal matèria. Reconec que, quan em provoquen, em troben i en ambdues ocasions vaig acabar cedint d’alguna manera a la seva petició perquè, a la valentia, sempre m’hi apunto. Però el que de debò em va emprenyar va ser adonar-me que, davant, hi tenia dos homes assumint la seva valentia (física) i qüestionant la meva (de manera curosa però qüestionant-la), mentre que allò que m’havien demostrat en la nostra relació era que, en general, eren bastant covards emocionalment. I d’aquella falta de coratge seva a l’hora de parlar d’emocions, a l’hora de travessar la cova de dins d’un mateix, de baixar a les profunditats marines de l’esperit, allò on s’amaguen com peixos els sentiments menys treballats pels homes, no se’n podia parlar gaire, perquè els ofenia o els espantava o perquè no cal dir-ho tot amb paraules…

Va, sigues valenta, em repetien, i jo, mig rient mig enrabiada, perquè em sentia acorralada, els vaig dir: sí, sí, molt valent per a travessar una cova submarina, però molt covard per a dir t’estimo o per a reconèixer el que sents per mi.

Des d’aleshores, procuro de no menystenir cap valentia, perquè qui es pot vantar d’una, a vegades, peca de covard en un altre àmbit i ni tan sols és capaç de reconèixer-ho. I per això m’agraden els versos de Forcano, perquè ens parlen de la valentia emocional amb una metàfora que fa referència a la valentia física: “endinsa’t a les muntanyes enselvades / de la gosadia”.

Per què, massa vegades, ens costa de ser valents, sobretot emocionalment, si en travessar la por sentim una lleugeresa que no es compra ni es ven i de la qual només es pot gaudir si s’aniquila la paüra? La valentia, en totes les seves facetes, ens cal, i convé de practicar-la, perquè no fer-ho és condemnar-nos a la nostàlgia, a l’enyor. Com diu Forcano: “Vivim feixugament / la passa / que mai no hem gosat fer.”

 

La setmana passada, el portaveu d’Esquerra Republicana al congrés espanyol, Gabriel Rufián, va llançar la proposta de fer un bloc “d’esquerra plurinacional” per a les següents eleccions espanyoles. Amb un missatge indirecte cap a Sumar, va remarcar que no servia de res un espai construït “en un despatx d’una universitat de Madrid amb antenes trencades respecte de què significa el País Basc i Catalunya, sobretot”. La cúpula d’ERC mateixa se’n va desmarcar i el president, Oriol Junqueras, va considerar que era “una idea respectable, però difícil d’aplicar”. Amb tot, Rufián ha continuat insistint. Es va referir a les “esquerres perifèriques”, i va mencionar Catalunya i el País Basc. Però què n’opinen Compromís i Més per Mallorca de tot plegat?

Compromís: “No és moment de parlar de coalicions electorals”

En el cas de Compromís, no hi ha hagut un contacte oficial, i la portaveu al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha assenyalat que la seua formació, a hores d’ara, no sospesava de fer coalicions electorals. “Nosaltres volem que aquesta legislatura tinga recorregut, perquè volem que la nostra agenda valenciana estiga cada vegada més present en els pactes que fem amb el govern de l’estat”, diu. No obstant això, no descarta la col·laboració i la cooperació amb més forces, no únicament sobiranistes i independentistes. “En les cooperacions que fem i en les relacions que tenim amb altres projectes polítics sempre busquem que siguen coses positives per al conjunt de la ciutadania del País Valencià. I si això també comporta que siga bo per a la ciutadania de l’estat, millor, perquè al final les polítiques socials, quan s’apliquen, s’apliquen a tot el món”, ha dit.

Micó destaca que les relacions amb Esquerra han estat bones i recorda que els van donar suport quan van presentar el recurs d’inconstitucionalitat contra la llei Rovira, com també la faena que fan en les comissions compartides. “Nosaltres no demanem més que això, perquè el nostre àmbit d’actuació és estrictament el País Valencià. Llavors, parlarem amb tota la resta de partits polítics, però sempre pensant i tenint al centre de la nostra acció política la ciutadania i les majories socials d’ací, del País Valencià”, ha dit.

“Crec que no és moment de parlar de coalicions electorals, però sí que et puc dir que pel que fa a iniciatives legislatives i accions polítiques, la nostra relació és bona amb els uns i els altres, amb els partits polítics sobiranistes i amb els partits polítics de l’esquerra federal. I així volem que continue sent, perquè som en un moment en què necessitem reforçar les aliances per a aconseguir polítiques a favor de la majoria, i més amb l’amenaça que tenim de la dreta i l’extrema dreta”, ha conclòs.

Per part seua, Alberto Ibáñez, diputat de Compromís al congrés espanyol, s’ha mostrat a favor de la confluència, sempre que la butlleta unitària aglutine al País Valencià “tant l’esquerra com el valencianisme”. “Si a banda de la confluència estrictament electoral en cada circumscripció, pot haver-hi alguna manera en què s’envie un missatge de major unitat i coordinació que permeta que hi haja equips corals en què se sume més gent i això il·lusione l’electorat, benvingut siga”, diu.

Ibáñez es manté al costat de Sumar –cal recordar que Micó va abandonar el grup parlamentari i va passar al grup mixt–, i diu que qui vulga afegir-se a aquesta candidatura serà ben rebut. “Nosaltres mai hem sigut del patriotisme de la sigla, sinó de defensar un programa que millore la vida dels valencians. Compromís defensarà que les tres circumscripcions valencianes a les generals i a les autonòmiques ens presentem com més gent millor, amb un programa potent que plante cara al feixisme i siga una alternativa al bipartidisme. Sense vetos, sense patriotisme i amb molta generositat. Si veus les retallades en educació, en serveis socials, en sanitat, la censura, l’atac frontal a la llengua, etc., tret que tingues la nevera plena i et siga igual la política, aparques la puresa i apostes per la unitat de les esquerres”, conclou.

Més per Mallorca: “La qüestió dels Països Catalans l’han treballada molt poc”

En el cas de Més per Mallorca, la proposta de Rufián no ha significat cap canvi en l’agenda: ni acostaments ni cap reunió nova. El coordinador general de la formació, Lluís Apesteguia, incideix que la proposta no ha tengut gaire recorregut i que, més enllà de les formes, no és res que agafi de nou a Més. “Aquesta classe de complicitats, sinergies i possibilitats de feina conjunta requereixen un volum de feina molt constant i discret si veritablement es considera que han d’arribar a port. És una cosa amb què Més fa molts d’anys que fa feina: teixir llaços i aliances de manera molt discreta amb els partits independentistes, sobiranistes i confederalistes, sobretot a través de les fundacions del partit”, diu Apesteguia en una conversa amb VilaWeb.

És a dir, no es veu amb mals ulls, però en cap cas seria res immediat ni hi ha hagut nous moviments al respecte. De fet, el diputat de Més al congrés espanyol, Vicenç Vidal, ja va dir que la proposta semblava interessant, tot i que la valoració que en fa el seu equip és que “necessita treballar-se des de baix i amb profunditat, sense tocs d’atenció molt mediàtics”.

“No és una qüestió electoral, sinó d’anàlisi i estratègies compartides”, defensa Apesteguia, i diu que cal millorar coses. Per exemple, que les esquerres que s’autoanomenen confederalistes no han aplicat el confederalisme perquè han decidit d’implantar-se on ja hi havia esquerres transformadores: “Ens cal una reflexió si volem plantejar escenaris de complicitat, diàleg i estratègia conjunta. Si em demanes quina serà la pròxima coalició en què participarà Més, ara mateix no t’ho sé dir. Ho decidirà l’assemblea en el seu moment, atenint-se a les circumstàncies i aplicant la lògica i intel·ligència col·lectiva.”

Un dels altres entrebancs que es posen damunt la taula és, precisament, l’actitud dels partits catalans. A Madrid, Vidal ha pogut establir més sinergies amb formacions com ara EH Bildu que no pas amb ERC o Junts: “La qüestió dels Països Catalans l’han treballada molt poc. Ha costat més fer-hi feina en el dia a dia.” Diuen que amb EH Bildu s’ha espremut més la visió de treballar les aliances polítiques –de fet, hi ha prevista una reunió amb Arnaldo Otegi el 27 d’agost– i que, fins i tot, unes quantes vegades ells han donat cobertura a Més. També ha estat Més que ha fet d’interlocutor amb Bildu, dins l’àmbit de la confluència amb Sumar, unes quantes vegades. Sobre això, de l’entorn de Vidal assenyalen que Més és l’única o una de les poques forces que ha tengut vincles amb tots els espais de les esquerres plurinacionals, tant al senat com al congrés espanyols. “Hi ha molts subjectes polítics amb representació a Madrid que no tenen vincles treballats entre si. I això és un problema per a l’esquerra espanyola”, subratlla l’equip de Vidal.

En tot cas, Més per Mallorca insisteix que és important que es pugui treballar amb les forces democratitzadores, progressistes i, sobretot, amb visió de respecte a les diferents nacions per mirar d’avançar en tots els sentits, tant del punt de vista de l’emancipació social com del punt de vista de l’emancipació nacional.

I sobre les maneres amb què Rufián ha mediatitzat aquesta proposta, sense el suport de la cúpula d’ERC, a Més apunten que l’objectiu de fer una confluència no hauria de ser evitar que arribessin al poder el PP i Vox. “L’auge de l’extrema dreta és un problema, però n’hi ha molts més que són estructurals. I s’han d’abordar tots”, diu Apesteguia. “Ens preocupen també els partits que sostenen el règim del 78, amb tot el que comporta el centralisme, la negació de drets individuals, mantenint l’estructura i la corrupció borbònica. En això, no hi participen només el PP i Vox, sinó també el PSOE”, afegeix.

L’equip de Vidal recorda que la qüestió de la confluència amb més forces ha estat clau dins el partit, ja d’ençà de l’època del PSM. En aquest cas, es van defensar les candidatures tant europees com espanyoles de l’Aliança Lliure Europa, per tenir una marca conjunta a Europa i a Espanya amb la qual poder fer feina, més enllà que cadascú al seu país fes un camí propi.

Per tant, insisteixen que cap confluència no ha de significar que s’influenciï la dinàmica de les Illes. “Una cosa no treu l’altra, en l’àmbit estatal i europeu les aliances han de ser unes altres”, sentencien. I sobre la relació amb Sumar, ara pendent de desencallar l’empat tècnic per a decidir si Vidal n’abandona el grup o no, Més veu el procés amb distància i com una cosa a part.

Existeix el vi sense alcohol? És una tendència que guanya adeptes. Aquests darrers quatre anys, el consum per tot el món ha crescut d’un 9%, segons l’IWRS (International Wine & Spirits Record). Els experts diuen que beure sense alcohol ha deixat de ser un sacrifici per motius mèdics –un embaràs o motius cardiovasculars– a convertir-se en una elecció dels consumidors, molts dels quals cerquen una dieta més saludable. També hi influeix el canvi de gusts manifestat per les noves generacions, a què motiven les begudes més suaus.

Aquesta nova situació fa que els cellers vegin el vi sense alcohol com una oportunitat per a generar ingressos. Sobretot per compensar la caiguda de vendes de vi. Aquests darrers quinze anys, es calcula que ha baixat d’un 7%. Els vins negres de més criança són els que han notat més la davallada, i, en canvi, les begudes sense alcohol o de baixa graduació han anat a l’alça. S’estima que actualment els vins, cerveses i licors sense alcohol facturen 12.000 milions de dòlars i que el 2030 doblaran aquesta xifra.

Els experts diuen que les conegudes com a generacions mil·lennistes i Z –nascudes entre la dècada del 1980 i finals del 2000– se senten menys atretes pel consum d’alcohol en comparació als seus predecessors, i cerquen alguna cosa més diferent. Aquestes generacions volen tenir un estil de vida més saludable, enfocat a la moderació i l’equilibri.

“Crec que es podria comparar amb l’auge que anys enrere va tenir el menjar vegà, que al començament no estava gens estès i ara hi ha una infinitat de propostes”, explica la consultora experta en vins sense alcohol Irem Eren, que creu que hi ha un tercer motiu que impulsa la venda de vi sense alcohol: la percepció que és un producte més accessible, com la cervesa.

Família Torres obre camí

Un dels pioners a elaborar vins sense alcohol va ser Família Torres. Al celler de Pacs del Penedès, el 2004 van començar a treballar en una nova gamma de productes que va sortir al mercat el 2008 sota la marca Natureo. L’origen va ser una petició de l’empresa Areas per a oferir vi sense alcohol als conductors que s’aturaven a les àrees de servei de les autopistes.

“Passen moltes coses en l’àmbit de consum, i s’obre tot un món nou en què nosaltres volem estar presents”, ressalta la responsable de vins sense alcohol a Família Torres, Montse Rosell. El celler acaba de treure al mercat dos nous productes d’una gamma que ofereix sis referències diferents i ja representa el 10% de les vendes de vi de l’empresa.

Rosell en destaca l’augment sostingut i assenyala que és un sector que entre el 2015 i el 2024 s’ha disparat d’un 14% en volum i d’un 18% en valor, amb un creixement superior al dels vins convencionals. A Família Torres, la major part de la producció de Natureo es destina a exportacions, però diu que ací la gent s’hi enganxa moltíssim i constata que hi ha un mercat molt madur en què continuar evolucionant.

Eren destaca que fa pocs anys era molt complicat que els cellers s’avinguessin a elaborar aquesta mena de vi. Ara, en canvi, ho veuen com una oportunitat. Especialment, creix molt de pressa la producció a l’estat espanyol i francès, com també a l’italià. L’interès a l’alça entre els consumidors fa que hi hagi més oferta i això implica més qualitat.

Com es fa aquest vi?

El gran dubte és com es fa aquest vi. El raïm que entra al celler per fer vi sense alcohol ja ha estat conreat expressament per a això i posteriorment es vinifica tenint present aquesta finalitat. Sobre la tècnica, a Natureo detallen que treballen amb un sistema semblant a la destil·lació al buit, que fan a baixa temperatura per evaporar l’alcohol, però preservant totes les característiques de sabors i aromes originals. Diuen que ara com ara hi ha moltes tècniques al mercat per a fer aquest procés de desalcoholització.

Realment és vi?

Tot i l’èxit, els vins sense alcohol no tenen empara de les denominacions d’origen (DO). El cap de servei d’Enologia de l’Institut Català de la Vinya i el Vi (INCAVI), Xoán Elorduy, recorda que totes les DO marquen que una de les característiques mínimes que ha de tenir un vi perquè pugui ser certificat és una graduació de més del 9%. I, és clar, això, en el cas del vi sense alcohol, no passa.

Malgrat tot, Elorduy admet que el vi desalcoholitzat té un origen basat en el vi. A més, diu que el procediment és molt semblant. “El raïm madura com es fa normalment, es verema en la mateixa època de l’any, es fa tot el procés de vinificació, i quan arribem al final és quan desalcoholitzem. Per tant, treballem sobre vi.”

A més, explica que l’INCAVI estarà amatent a l’evolució que pugui tenir aquest producte al mercat per mirar si es posa a debat dels reglaments de les regions vinícoles catalanes. De tota manera, Elorduy matisa que abans caldrà que l’OIV (Organització Internacional de la Vinya i el Vi) acordi i aprovi les tècniques de desalcoholització i que, tot seguit, la Unió Europea estableixi el mecanisme perquè aquests productes es puguin incorporar als plecs de condicions de les DO.

De fet, Elorduy recorda que el món de la cervesa va tenir una experiència bastant semblant. Hi va haver molta polèmica, i actualment, la cervesa sense alcohol és un producte absolutament normalitzat. Per tant, no descarta que amb el vi pugui passar una cosa semblant.

El cava sense alcohol, inviable

On no és factible de fer la desalcoholització és al cava. L’elaboració amb mètode tradicional amb què es basa la DO Cava –regulada per la UE– implica una primera fermentació a les bótes i una segona fermentació dins l’ampolla, que augmenta la graduació de l’escumós final. Potser es podria provar de fer cava de baixa graduació. Però, actualment, el plec de condicions del Consell Regulador de la DO estableix que la graduació mínima per a ser etiquetat com a DO Cava ha de ser del 10,8%, amb un topall del 12,8%. Ara, fonts de l’ens consultades admeten que el món vinícola és immers en una evolució tecnològica relacionada amb rebaixar el grau d’alcohol i indiquen que pot ser interessant explorar aquesta possibilitat.

Per a l’actual govern de València, format per PP i Vox, la ciutat ja no té nom. O, més exactament, per a ells el nom s’ha transformat en un nyap, aquesta cosa que ara pretenen: nom traduït, barra obliqua, nom amb l’accent canviat (Valencia/Valéncia). A això es dedica aquest govern agafat amb pinces (no oblidem que María José Català és a la batllia per molt poc marge i arran del suport de Vox): a canviar el nom de la ciutat, a castellanitzar-lo.

És obvi, però igualment cal assenyalar-ho: València és una ciutat que ha de fer front a una llarga llista de problemes que els dos anys de gestió de l’actual govern mantingut per un Vox en esperpèntica batalla interna han agreujat. Encapçala la llista el preu de l’habitatge, que es continua apujant i que continua maltractant els veïns, i que els expulsa. De fet, actualment València pateix una silenciosa mutació: cada any, uns quants milers de persones de rendes baixes o mitjanes-baixes, i molt especialment joves, han de cercar pis fora de la ciutat, mentre que, alhora, hi arriben uns quants milers de nous habitants de rendes mitjanes-altes i altes d’origen estranger (aquests, val a dir, no molesten la regidora de Vox imputada per delictes d’odi: per a ella, només els pobres són immigrants). És probable que aquesta mutació silenciosa tingui, també, efectes electorals: el perfil de vot de les persones que se n’han d’anar té ben poc a veure amb el dels qui vénen, cosa que potser explica que el PPox no vegi problema en una immigració que provoca augment de preus. Escric potser i no sé per què.

L’inventari de problemes s’acumula, i el model de ciutat que promou el PPox de María José Català l’agreuja: és la plaga dels apartaments turístics i la desaparició del petit comerç que ens transforma alguns barris en escenaris despersonalitzats per les franquícies; és una ciutat cada vegada més bruta que volen pensada per als cotxes i que reverteix obsessivament l’anterior política de prioritzar vianants, transport públic i bicicletes (és que València té un relleu veritablement amable per a l’ús civilitzat de la bicicleta!); és un consistori que persegueix la llengua pròpia i la fa fora dels espais públics (des del castellà sistemàtic dels ocupants de les institucions en els seus discursos fins al bandejament del valencià als concerts de la Fira de Juliol); és un govern que comparteix amb Mazón la negligència criminal en la seva no-actuació davant els avisos dels meteoròlegs per gota freda el passat 29 d’octubre, i que ha deixat igualment abandonades les víctimes i les pedanies afectades del sud.

En fi.

A què respon, per tant, a quina queixa o demanda, què soluciona la pretensió de canviar el nom a València? Llevat de la dèria antivalenciana de la camarilla de Vox, obsedits a fer-nos desaparèixer la llengua, no hi havia a la ciutat cap queixa ni demanda en aquest sentit. Ni tan sols, per tant, no ho han pogut encabir dins del tòpic (com a tal, sempre genèric i sempre fet servir contra les polítiques de país) aquell que diu “els problemes de la gent”. Però s’hi han dedicat amb fúria. S’hi ha dedicat: la batllessa que pretén projectar una imatge de dona moderna i liberal i blablabla recorre al més suat argumentari fatxa per tal de conflictivitzar artificialment el valencià (sí, supremacisme lingüístic de primer curs: el castellà és normal i el valencià, problema). Perquè ja li va bé i li encaixa; i perquè li alça una cortina de fum propícia que tapa la seva ineficàcia ja comprovada i el descontentament ciutadà, que, tal com indica el darrer baròmetre municipal, és cada vegada més alt; i perquè acontenta els aliats de Vox, que li aproven el pressupost.

La típica, rància, penosa maniobra.

La maniobra, val a dir, ha provocat una reacció unànime en contra des de tots els àmbits acadèmics i culturals i cívics (incloent-hi, és clar, la institució estatutàriament normativa que és l’Acadèmia Valenciana de la Llengua). Per això, l’equip de govern més fatxa que ha patit mai València (i ho escric a consciència, això) ha decidit que el termini d’al·legacions al despropòsit caigui precisament, oh sorpresa, a l’agost. I per això cal que entitats culturals i cíviques i sindicats i partits, i particulars també, presentin al·legacions (ni que sigui adherint-se simplement a l’informe de l’AVL) contra la barrabassada.

En tot l’afer de l’atac al topònim, a més a més, hi ha una qüestió que no sé si tenim prou en compte. Grapegen el nom de València, i el problematitzen, com fan sempre, i en aquest cas han trobat el col·laborador necessari (l’ego ressentit del personatge ja ha quedat ben retratat, no m’hi estendré) per poder dir que li canviaran l’accent (escric “per poder dir” perquè ja veurem si ho fan o no, això de l’accent, si, finalment, cometent una il·legalitat manifesta, se salten l’informe preceptiu de l’AVL). Però el fet és que, mentrestant, no parem atenció a l’altra part del nyap, la que sempre col·loquen primera i que volen única, que és la que no en du cap, d’accent, perquè han castellanitzat. Aquest és sempre l’objectiu real de l’extrema dreta espanyolista (quantes redundàncies) quan alça les banderoles del “valenciano auténtico”: reduir-ho tot al castellà.

A més a més de corruptes i antiintel·lectuals i racistes i degradadors de tot el que és públic i negacionistes de la ciència i classistes i de segur que em deixo coses… són antivalencians. Ser antivalencià forma part del paquet d’aquesta camarilla reaccionària que ens vol reduir el país a la seva condició, que ens el vol desfer.

I sí, és important que no se’n surtin. Aquesta obvietat que no hem de perdre mai de vista. Ens hi juguem el nom i, amb ell, tota una concepció de la ciutat i de la política.

 

Arriba el primer cap de setmana d’agost i això és sinònim de començament de vacances per a molta gent. Aquest cap de setmana, coincideixen actes per a tots els gusts: concerts, festivals, festes majors i molts més. Tot seguit, us n’oferim una selecció:

Retaule de Sant Ermengol a la Seu d’Urgell

D’ençà de 1957, durant la primera quinzena del mes d’agost, un grup d’actors amateurs urgellencs representen l’espectacle teatral del Retaule de Sant Ermengol al claustre de la catedral de la Seu d’Urgell. L’obra escenifica alguns episodis de la vida de Sant Ermengol, el bisbe de la Seu d’Urgell entre els anys 1010 i 1035, i un personatge de la història del país durant el segle XI. Enguany, la representació es farà del 1r al 9 d’agost i les entrades ja es poden adquirir.

Vegeu-ne més informació i entrades.

In-FCTA – Festival de Cinema de la Terra Alta a Bot

D’ençà que el 2017 el van crear l’actor Ivan Massagué i el col·lectiu Sorolla’t, l’In‑FCTA s’ha consolidat com el festival de cinema independent i rural de referència al país. Del 3 al 9 d’agost, els carrers, les placetes, els cellers i fins i tot les vinyes de Bot (Terra Alta) es converteixen en sales de cinema on es projecten curtmetratges. A més, el festival ofereix tallers, concerts, exposicions i més activitats gastronòmiques i artístiques obertes al públic.

Vegeu-ne més informació i acreditacions.

Al·lèrgiques al Pol·len i Julieta a la Festa Major d’Andorra la Vella

De divendres a dilluns, Andorra la Vella fa la festa major. Enguany, entre molts més actes artístics de cultura popular, destaquen els concerts dels Catarres divendres a la plaça de Guillemó i, sobretot, les actuacions d’Al·lèrgiques al Pol·len i Julieta dissabte al mateix lloc. Tots els concerts són de franc.

Consulteu el programa complet.

Els Catarres: “Les festes majors ens han donat la vida”

Festes de la Patrona a Pollença

Durant tota la setmana, Pollença (Mallorca) s’omple d’alegria i festa durant les Festes de la Patrona. Ara, el plat fort és dissabte, coincidint amb el dia de la Mare de Déu dels Àngels, patrona del municipi. Entre els actes més destacats hi ha l’alborada, una peça tradicional que serveix per a començar la jornada. Un altre dels moments destacats és el ball de la dama i els cossiers i, finalment, el simulacre de moros i cristians, que s’ha consolidat com l’acte més emblemàtic i significatiu de la Patrona. Commemora la victòria dels pollencins contra els corsaris (moros) de Dragut el segle XVI.

Consulteu el programa complet.

Festival Microclima a Camprodon

De divendres a diumeneg, el parc de la Mare de la Font serà la seu del nou Festival Microclima, en què actuaran noms tan destacats com ara Albert Pla, Maria Jaume, Quimi Portet, la Ludwig Band i Dan Peralbo i el Comboi. Aquesta nova cita de concerts a l’aire lliure neix de la fusió dels festivals Microclima i Macroclima. A més, el 4 d’agost es farà el Microclima en Família, en què actuarà la banda de música familiar el Pot Petit.

Vegeu-ne més informació i entrades.

Maria Jaume: “A Mallorca no hi ha una indústria musical prou forta”

Festival Internacional de Música Antiga i Barroca de Peníscola

El certamen arriba a la trentena convertit en una cita ineludible al calendari de festivals europeus de música anterior al 1800, amb una proposta que combina figures nacionals i internacionals. El festival va començar el 24 de juliol i s’allargarà fins aquest diumenge. Els concerts es fan a l’aire lliure al pati d’armes del castell, al saló gòtic o, segons la temàtica, a l’església gòtica de Santa Maria. En un ampli programa d’actuacions, destaca l’espectacle Les altres estacions de Vivaldi, d’Ensemble Contratemps, dissabte a les 22.30, i també el castell de focs artificials de clausura diumenge a les 23.59 a la platja Nord, que celebrarà el trentè aniversari de la cita i anirà a càrrec de la pirotècnia Tomás de Benicarló.

Vegeu-ne més informació i entrades.

La Reserva Federal dels Estats Units (Fed) ha decidit de mantenir per cinquena vegada els tipus d’interès en el rang objectiu del 4,25% al 4,50%. Aquesta pausa segueix les ja decretades al gener, març, maig i juny, i les tres baixades consecutives començades el setembre del 2024, quan es va retallar el preu dels diners per primera vegada d’ençà del març del 2020.

“Encara que les fluctuacions en les exportacions netes continuïn alterant les dades, els indicadors recents suggereixen que el creixement de l’activitat econòmica es va moderar en la primera meitat de l’any. La taxa de desocupació continua essent baixa i les condicions del mercat laboral es mantenen sòlides. La inflació continua essent elevada”, ha resumit la Fed.