Divendres 27 de juny. La Fundació Josep Pla presenta l’exposició que commemora el centenari de Coses vistes, el primer llibre de l’escriptor. El comissari, Joan Safont, ens mostra els materials que hi podem trobar: manuscrits, postals de viatge, reaccions de la premsa, documents de l’època i sobretot l’evolució d’un text que va patir diverses transformacions i va quedar incorporat a El quadern gris –de fet, en la forma original no s’havia reeditat fins aquest any. Els parlaments sortosament són breus, i quan Adrià Pujol Cruells ens explica per què és impossible ser empordanès i escriure malament, l’atac de riure de Safont ens alegra el vespre. El catàleg de l’exposició és un document extraordinari que els planians han de tenir a la biblioteca, o sigui que poden peregrinar cap a Palafrugell fins el 4 d’abril.

Diumenge 29 de juny. Entro a l’església de Verges perquè s’hi presenta el nou vitrall de Sant Pere. Va ser dissenyat fa cent anys per Rafael Masó (1880-1935), el gran arquitecte noucentista gironí, però el projecte, en forma de cartró de mida real, va quedar sense executar. Fa poc els descendents de l’artista el van recuperar, i l’historiador Salvador Vega, juntament amb la filòloga Marta Geli i la historiadora de l’art Marta Silvestre, van decidir d’impulsar-ne la construcció. Amb les donacions dels veïns del poble es van recollir els 12.000 euros necessaris, i la creació ha anat a càrrec del taller Can Pinyonaire de Girona, que ha fet servir tècniques tradicionals. Durant l’acte Salvador Vega s’emociona un parell de vegades, i l’església, plena a vessar, l’aplaudeix.

Divendres 11 de juliol. A la llibreria el Cucut de Torroella de Montgrí, s’hi presenta la Poesia completa de Ventura Ametller (1933-2008) amb els descendents de l’autor empordanès. La sorpresa és la presència del senyor Jaume Bassa, de noranta-dos anys, que va ser el gran amic d’Ametller quan eren adolescents en un internat de Figueres. Acabats els estudis no es van veure mai més, però un dia va descobrir que l’escriptor havia retratat aquells anys en un llibre, la Resta kaòtica. El senyor Bassa ens en llegeix fragments que porta subratllats, explica qui són els personatges i les claus per a entendre el text, i ho fa amb una veu ferma i clara. Una lliçó.

Dimarts 15 de juliol. S’ha mort Toni Cruz, i el seu soci i amic Josep Maria Mainat l’homenatja recuperant a la xarxa X alguns esquetxos del programa No passa res (1987). Se’m desbloqueja la memòria quan veig que Cruz fa de malastruc, mira de vendre una sèpia agressiva o aparca el cotxe d’una manera ben especial, i quedo en xoc pel català genuí i la fonètica absent dels nostres mitjans. Ara bé, la gran sorpresa és recuperar aquell esquetx en què Mainat intenta comprar amb poc èxit Amorrada al piló de Maria Jaén, perquè Cruz, el llibreter amb poca oïda, li recita els títols que té a la botiga: Summa kaòtica, de Ventura Ametller, Pel camí ral del nord, de Robert Saladrigas, Poesia eròtica, de Vicent Andrés Estellés, Notes per a un diari, de Josep Pla, Segrest amb filipina, de Teresa Pàmies, Incerta glòria, de Joan Sales. No crec que avui trobéssim mencionats una tirallonga de llibres i autors d’aquesta categoria en un programa de TV3, i encara menys si és d’humor.

Dimecres 23 de juliol. Quedo per fer el cafè amb Àngel Madrià, factòtum de l’Editorial Gavarres. M’explica que quan fa més de vint anys van presentar el primer número de la revista homònima, li van preguntar si quedava material per a fer-ne un altre. Ara ja han publicat 47 números de Gavarres, 38 de Cadí-Pedraforca, 35 de Les Garrotxes, 33 d’Alberes i 9 de Garona-Nogueres (la periodicitat és bianual), més una col·lecció de narrativa, una de records, una de periodisme (si tot va bé, m’hi trobareu l’any que ve) i molts altres projectes. Madrià i la seva colla han construït peça a peça un monument a la memòria de les comarques gironines, un que perdurarà.

El juliol s’acaba i he de tornar cap al nord. He passat sis setmanes a Catalunya, i hi he trobat un estat d’ànim –al carrer i a la xarxa– que no havia vist mai: una gran fúria contra els responsables de la decrepitud del país, i contra els mitjans que la neguen o l’amaguen, acompanyada d’una fortíssima por existencial. Però de tot això ja hi haurà temps de parlar-ne a la tardor. En moments de davallada general el refugi és la cultura, i recordem que la nostra dècada d’or va coincidir amb una de les moltes dictadures que ens han imposat els castellans (la de Primo de Rivera). Per això qualsevol acte col·lectiu es converteix en un moment de resistència i afirmació. Hi ha un president espanyol que va dir fa poc que “qui hi pugui fer alguna cosa, que la faci”. El context era un altre, però li podem manllevar la frase.

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre les begudes d’estiu típiques dels Països Catalans. Hi podreu jugar fins el 14 d’agost, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (sobre begudes d’estiu)

Segur que moltes vegades heu tastat la pomada, l’aigua de València, la ratafia o el moscatell, però sabeu de quins ingredients són fetes? Heu tastat mai les begudes típiques de festa major? Amb aquest Què Sé Jo recorrem el país tastant les begudes típiques de l’estiu, on no pot faltar l’estrella de les tardes caloroses: l’orxata.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

El govern congolès del president Félix Tshisekedi ha llançat una campanya de diplomàcia esportiva sense precedents de 90 milions d’euros, amb acords amb el FC Barcelona, l’AC Milan i l’AS Monaco, mentre el país s’enfronta a una de les pitjors crisis humanitàries del món, segons l’ONU.

El moment d’aquests acords de perfil alt –anunciats mentre els rebels M23, amb el suport de Ruanda, controlen ciutats importants a l’est de la República Democràtica del Congo i més de 7 milions de persones romanen desplaçades internament– representa un intent calculat de reformular les percepcions internacionals mitjançant l’abast global del futbol.

L’acord de 44 milions d’euros amb el FC Barcelona col·loca la marca “R.D. Congo – Coeur d’Afrique” a la roba d’entrenament en un moment que el govern congolès s’enfronta a acusacions de violacions sistemàtiques dels drets humans per part d’organitzacions internacionals de monitoratge. Múltiples informes de l’ONU documenten condicions que es deterioren, incloent-hi 133.000 casos registrats de violència sexual només el 2023 i més de 250 execucions extrajudicials per part de forces governamentals el 2024, segons l’Oficina Conjunta de Drets Humans de l’ONU.

Aquest tomb estratègic cap a la gestió de la imatge internacional mitjançant clubs de futbol europeus d’elit arriba quan el control territorial de la República Democràtica del Congo ha assolit el seu punt més baix d’ençà de començament dels anys 2000, amb els rebels M23 que ara governen centres de població importants, entre els quals, les capitals provincials de Goma (2 milions d’habitants) i Bukavu (1,3 milions d’habitants). La contradicció entre la despesa promocional internacional del govern i la seva incapacitat per a protegir els ciutadans ha atret crítiques d’organitzacions de drets humans i ha exposat qüestions sobre les prioritats enmig de l’emergència humanitària en curs.

Els rebels M23: de la protecció ètnica a l’agenda nacional

El Moviment 23 de Març (M23) representa molt més que un grup rebel convencional. Format el 2012 per ex-combatents del Congrés Nacional per a la Defensa del Poble (CNDP), l’M23 emergeix d’un conflicte ètnic complex que s’estén més enllà de les fronteres de la República Democràtica del Congo. El grup pren el seu nom de l’acord de pau del 23 de març de 2009 entre el CNDP i el govern congolès, un pacte que els rebels diuen que no s’ha implementat mai adequadament.

Els objectius declarats de l’M23 han evolucionat significativament d’ençà de la seva formació. Inicialment, el grup deia que defensava els interessos de la població tutsi congolesa, coneguda com a “ruandòfona” per la seva presumpta ascendència ruandesa, contra la discriminació i els atacs de milícies hutu. Aquest discurs de protecció ètnica ressona amb les tensions històriques que van culminar en el genocidi de Ruanda de 1994, quan 800.000 tutsis i hutus moderats van ser assassinats.

Però la realitat és més complexa i té molt a veure amb l’economia. La zona controlada per l’M23 conté entre el 65% i el 70% de tot el cobalt del planeta, mineral essencial per a energies renovables, defensa i tecnologia. El grup genera prop d’un milió d’euros mensuals de la mineria directa de coltan i aplica imposts del 15% sobre la producció mineral, i amb això crea una base financera sostenible.

Sota la bandera de l’Aliança Fleuve Congo (AFC), fundada el desembre del 2023 per Corneille Nangaa (ex-president de la comissió electoral), l’M23 ha ampliat els seus objectius per incloure l’enderrocament del govern de Tshisekedi i la “reconstrucció” del país. Aquesta evolució d’agenda regional a nacional reflecteix ambicions més grans que la simple protecció ètnica.

La història de l’M23 està marcada per cicles de violència i negociació. Van ocupar Goma durant deu dies el novembre del 2012, fins que la pressió internacional en va forçar la retirada. Després d’una ofensiva conjunta de l’exèrcit congolès i forces de pau de l’ONU el 2013, el grup va ser derrotat i els seus combatents van fugir a Ruanda i Uganda. El moviment va ressorgir el 2017 amb el comandant Sultani Makenga, però va romandre relativament inactiu fins a l’ofensiva actual, iniciada el març del 2022.

El col·lapse de la seguretat facilita l’existència del govern rebel a l’est ric en minerals
La pèrdua de control territorial del govern representa el desafiament més sever a la sobirania de la República Democràtica del Congo en dues dècades. Els rebels M23 van capturar Goma el 27 de gener d’enguany, una victòria simbòlica i estratègica que demostra que l’administració del president Tshisekedi no pot protegir els centres urbans importants malgrat controlar ingressos significatius de la mineria.

L’ofensiva, amb el suport d’uns 3.000 a 4.000 soldats de les Forces de Defensa de Ruanda, segons avaluacions de l’ONU, ha dividit el país, i les conseqüències humanitàries són catastròfiques. Més de 500.000 persones han estat novament desplaçades d’ençà del gener, i s’afegeixen als 7,3 milions de desplaçats internament a escala nacional –la xifra més alta registrada mai. La missió de manteniment de la pau de l’ONU MONUSCO, amb 11.500 efectius militars, ha demostrat que és incapaç de prevenir els avenços de l’M23, i tan sols enguany ja ha mort disset pacificadors. La missió de la Comunitat de Desenvolupament de l’Àfrica Austral SAMIDRC va ser retirada el març del 2025, arran de la mort de tretze pacificadors durant l’ofensiva rebel.

Les forces governamentals han fallat sistemàticament a l’hora de muntar una resistència efectiva, cosa que reflecteix les profundes debilitats institucionals, entre les quals, la corrupció, la mala organització i un equipament inadequat que plaga les Forces Armades de la República Democràtica del Congo (FARDC). Les reformes militars iniciades per Tshisekedi el 2022 han mostrat una efectivitat limitada, mentre que la dependència que ara té el govern del suport de milícies pro-governamentals ha creat preocupacions addicionals sobre drets humans a causa de la seva manca d’estructura de comandament formal i responsabilitat.

La crisi humanitària revela errors sistèmics de governança
L’escala del patiment humà a la República Democràtica del Congo representa una de les emergències humanitàries més severes del món: enguany, hi ha 27 milions de persones que necessiten assistència, segons avaluacions de l’ONU. Aquesta crisi s’estén molt més enllà de les zones de conflicte orientals, cosa que reflecteix errors sistemàtics de governança, que impedeixen la prestació efectiva de serveis pel vast territori del país.

La violència sexual ha assolit proporcions epidèmiques, i els casos relacionats amb conflictes es van doblar el primer trimestre del 2024 respecte de l’any anterior. Metges Sense Fronteres va tractar més de 25.000 supervivents el 2023, mentre el monitoratge de l’ONU va documentar que, de cada deu dones joves en camps de desplaçament, més d’una dona reportava que havia estat violada entre el novembre del 2023 i l’abril del 2024. L’intent de fugida de la presó Makala el setembre del 2024 va revelar l’extensió de la fallida institucional: de 348 dones detingudes, 268 (gairebé el 80%) havien estat víctimes de violació i violència sexual durant l’incident.

El treball infantil en la mineria de cobalt afecta, aproximadament, 40.000 nens, alguns de tan sols de sis anys, que treballen en condicions perilloses per menys de 2 dòlars el dia. Malgrat l’atenció internacional i els programes d’intervenció, l’Organització Internacional del Treball va reportar més de 6.200 infants identificats que treballaven en mines a les províncies d’Alt Katanga i Lualaba el 2024. Aquestes condicions persisteixen mentre la riquesa mineral de la República Democràtica del Congo, estimada en 24 bilions de dòlars, continua generant ingressos que beneficien principalment les elits polítiques i militars, més que no pas les comunitats locals.

El col·lapse del sistema sanitari ha deixat també regions senceres del Congo sense serveis mèdics bàsics. Els grups armats han atacat repetidament instal·lacions sanitàries, i això ha forçat organitzacions com Metges Sense Fronteres a operar en condicions de “desert mèdic”. La incapacitat del govern de proporcionar seguretat per a operacions humanitàries ha creat barreres d’accés que afecten milions de civils vulnerables que depenen de l’assistència internacional per a sobreviure.

Les institucions mostren una clara deriva autoritària sota Tshisekedi
La reelecció del president Tshisekedi el desembre del 2023, amb el 73% dels vots, va amagar preocupacions significatives sobre retrocés democràtic i integritat institucional. La missió completa d’observació electoral del Centre Carter va documentar errors procedimentals sistemàtics, incloent-hi votacions esteses durant múltiples dies, cosa que vulnera la llei electoral, una tabulació de resultats opaca que impedia la supervisió de l’oposició, i problemes logístics que van impedir que nombrosos col·legis electorals obrissin.

El procés electoral va fer surar problemes estructurals més profunds que soscaven la governança democràtica. Amb la coalició Unió Sagrada de Tshisekedi controlant 450 dels 500 escons de l’Assemblea Nacional (90%), els partits de l’oposició s’enfronten a la marginalització i a restriccions contínues a l’activitat política. L’assassinat del portaveu de l’oposició, Chérubin Okende, el juliol del 2023, va exemplificar els perills que entomen els crítics polítics, i les detencions i la intimidació posteriors han creat un clima de por entre els membres de l’oposició.

La llibertat de premsa s’ha deteriorat marcadament sota l’administració de Tshisekedi malgrat les promeses de reforma inicials. Reporters Sense Fronteres va classificar la República Democràtica del Congo en el lloc 123è de 180 països en el seu Índex Mundial de Llibertat de Premsa 2024. L’organització Periodista en Perill va documentar 79 violacions de llibertat de premsa el 2024, incloent-hi 15 detencions i 13 casos d’agressió contra treballadors dels mitjans. El cas prominent del periodista Stanis Bujakera, detingut durant sis mesos acusat d’haver difós informació falsa, demostra la intolerància del govern cap al reportatge crític.

Les organitzacions de la societat civil s’enfronten en general a restriccions creixents malgrat el seu paper crucial en la prestació de serveis i l’advocacia. Milers d’ONG operen al Congo, però troben obstacles significatius, entre els quals, restriccions de finançament estranger, requisits de registre i amenaces físiques contra activistes. Els defensors de drets humans Jack Sinzahera i Gloire Sengha van ser detinguts sense càrrecs per haver criticat les mesures de llei marcial a les províncies orientals, i l’activista de la societat civil Gloria Saasita va ser segrestada i detinguda durant més de quaranta dies després de participar en manifestacions pacífiques.

Les esmenes constitucionals proposades pel govern han despertat preocupacions pels possibles canvis en la limitació de mandats, seguint patrons vists en més llocs de la regió. Els partits de l’oposició i grups de la societat civil veuen aquestes propostes com a intents de consolidar el poder i estendre la presidència de Tshisekedi més enllà del màxim constitucional de dos mandats, encara que els detalls específics de l’esmena són poc clars.

En aquest context, les prioritats de despesa governamental reflecteixen una captura institucional per elits polítiques i militars més que no pas la prestació de serveis públics. La inversió de 90 milions d’euros en acords amb diversos clubs de futbol europeus excedeix moltes assignacions pressupostàries per a l’atenció sanitària, l’educació i el desenvolupament d’infrastructura en regions afectades per conflictes.

 

Marxes i concentracions simultànies a Mallorca per denunciar la situació del poble palestí i expressar-hi solidaritat. Les mobilitzacions han començat a les vuit i han tingut lloc en quaranta-set municipis diferents. Els altres sis s’han adherit a les convocatòries dels pobles veïns.

A Palma, hi ha hagut concentracions a cinc barris. Centenars de persones s’han concentrat a la plaça de París, al barri de Santa Pagesa de Palma, per participar en una marxa silenciosa per Palestina fins a la plaça d’Espanya. A diferència d’altres convocatòries, la de Santa Pagesa s’ha fet en silenci. “Cada ruta fa el seu camí. En aquesta hem decidit fer-ho en silenci per cridar més l’atenció, perquè el silenci també crida”, ha explicat Carmen Aguado, presidenta de l’associació veïnal.

Durant el recorregut s’han desplegat moltes banderes palestines i pancartes amb lemes com ara “Palestina lliure”, “El silenci et fa còmplice”, “Stop genocidi” i “no és una guerra, és un genocidi”.

#MarxesperPalestina
Plaça d'Espanya #Palma pic.twitter.com/7yhNWs778D

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

Les marxes s’han organitzat amb l’objectiu de denunciar la destrucció i la violència contra el poble palestí, que els convocants qualifiquen de “genocidi i extermini”, i també de posar en relleu la responsabilitat dels estats i la inacció de la comunitat internacional. “La fam com a arma de guerra” i “la indiferència còmplice” són dues de les expressions utilitzades pels col·lectius que han impulsat la iniciativa per a referir-se a la situació que es viu actualment a Gaza. Els organitzadors expliquen que la convocatòria s’ha construït “des de la base” i s’ha inspirat en la Marxa Internacional per Gaza que va començar el 13 de juny a Egipte i que les autoritats egípcies van reprimir. Volen que l’acció d’avui a Mallorca serveixi per a reforçar “una xarxa de solidaritat” arreu del territori.

pic.twitter.com/S0RQT6XmKP

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

Entre els col·lectius que han donat suport a les mobilitzacions hi ha la Federació d’Associacions de Veïns de Palma, Mallorca per la Pau, Amnistia Internacional, el Lobby de Dones, el GOB, CGT, Mallorca per Palestina, Homes Transitant, el Col·lectiu de Dones dels Països Catalans, i moltes entitats i persones a títol individual.

Els convocants consideren que el genocidi del poble palestí “interpel·la tothom” i que cal continuar pressionant les institucions per tal que es posin fi als bombardaments, es garanteixi l’accés a l’ajuda humanitària i es faci complir el dret internacional.

#MarxesperPalestina
Santa Maria del Camí pic.twitter.com/fTQYfTBbVt

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

#MarxesPerPalestina
Plaça París #Palma pic.twitter.com/OF01oX8EmD

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

#MarxesPerPalestina
Santa Eugènia pic.twitter.com/DU6r8N2Dui

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

#MarxesperPalestina
Inca pic.twitter.com/CPgsbj9pGE

— Mallorca per Palestina (@perpalestina) July 31, 2025

 

 

El PSPV i Compromís han signat un acord de governabilitat a Paiporta (Horta Sud) per a encarar el procés de reconstrucció després de la gota freda del 29 d’octubre i garantir la continuïtat d’unes polítiques municipals d’esquerres. L’acord s’anuncia en un moment clau per al municipi, que fou el més colpejat per la catàstrofe i que encara afronta greus conseqüències materials i socials.

Tots dos partits, que ja havien governat plegats en mandats anteriors, tornen a unir forces per superar un “moment urgent i crític”, segons que expliquen en un comunicat conjunt. L’objectiu és doble: consolidar un projecte estable que doni resposta a l’emergència social i fer avançar Paiporta cap a un model urbà, ambiental i social més just i sostenible. “Volem una nova Paiporta que pose les persones al centre de les polítiques, començant per l’ajuntament mateix”, reivindiquen.

Set eixos per a una nova etapa

El pacte es fonamenta en set línies d’acció: la reconstrucció i transformació del municipi (amb un pla d’ocupació específic), la transició ecològica i la sostenibilitat, el feminisme i la igualtat de tracte, els serveis públics de qualitat, l’economia local i la innovació digital, la qualitat democràtica i el bon govern, i la defensa d’un front comú contra l’extrema dreta. Vicent Císcar, batlle socialista de Paiporta d’ençà de la dimissió de Maribel Albalat per motius de salut, ha dit que la nova aliança era una “garantia fonamental” per a planificar la recuperació del municipi. Ha destacat que la base del projecte reia en la responsabilitat de respondre a la majoria social amb polítiques que reforcessin els drets, milloressin els serveis públics i construïssin un poble més just, sostenible i solidari.

Per la seva banda, la portaveu de Compromís, Marian Val, ha descrit l’acord com un pas decisiu en la reconstrucció material i emocional del poble. Ha destacat la coherència de la seva formació, que diu que ha mantingut la voluntat de col·laborar abans i després de la gota freda, i ha defensat que l’acord permetria “avançar en una proposta més justa, verda i inclusiva”.

Els conductors d’autobús del Transport de les Illes Balears (TIB) i la patronal han arribat a un principi d’acord que podria posar fi a la vaga indefinida que van començar divendres. El pacte, tancat amb les vuit empreses concessionàries del servei, preveu millores salarials i laborals per al col·lectiu. Segons que ha informat la Federació Empresarial Balear de Transports (FEBT), l’acord preveu un augment del sou del 5% l’any 2025 i del 3% el 2026. Per als anys 2027 i 2028 s’han pactat augments vinculats a l’IPC, amb un 0,5% addicional el 2027. A més, s’ha acordat un augment dels dies de vacances i que, a partir d’ara, es computin en dies hàbils i no pas naturals.

També s’hi inclouen millores en la jornada laboral i en els períodes de descans, dues de les reivindicacions principals del personal, que denuncien de fa temps una càrrega de feina excessiva i condicions poc conciliadores. El principi d’acord encara ha de ser validat per l’assemblea de treballadors. Si en rep el vist-i-plau, s’aixecarà la vaga i es restablirà amb normalitat el servei de transport interurbà a les Illes, molt tensat aquests darrers dies en plena temporada turística.

Cada vegada que Joan Carles Iglesias llegeix una notícia sobre el tancament d’una botiga centenària o molt antiga de Barcelona, pensa: “Una altra que ha caigut, aviat no en quedarà cap.” Diu que el petit comerç no pot aguantar les càrregues de tota mena que suporta. I admet que sent tristor. Perquè sap les hores de feina del petit botiguer autònom que hi ha darrere, la pressió d’imposts, la vulnerabilitat en cas dels robatoris… Però aquests dies en sent més, de tristor, perquè ara és ell qui ha de donar la notícia del tancament de la Casa de les Sabatilles, el llegat del seu pare que va voler que, malgrat totes les dificultats viscudes per aquest negoci emblemàtic de la ciutat de Barcelona, continués despatxant sabatilles de qualitat per a escalfar a l’hivern i fer sentir còmodes els peus a casa durant tot l’any.

Fins el 15 d’agost, l’últim dia que la botiga obrirà, al número 76 del carrer de Sant Pere Més Alt, aquestes sabatilles es liquiden amb descomptes del 15% al 60% del seu preu. Un preu que, pel fet de ser fetes a prop, per gent d’aquest país amb un sou digne, no pot competir amb els preus de les que es lliuren a domicili després de travessar mig món, des de Bangladeix o Taiwan, a preus irrisoris, sense cap cost d’enviament ni de devolució.

Els comptes no surten

Joan Carles Iglesias tanca la botiga familiar perquè els comptes no surten. Abans que morís la seva dona, el passat gener, diu, ja n’havien parlat moltes vegades: “Ens preguntàvem: què fem, esperem o ho deixem estar?” És clar que quedar vidu també fa perdre les ganes de remar, però és que, a més, en aquest cas, explica, ella era qui s’encarregava de les compres. “Per tant, ja tinc una limitació, perquè ella tenia gust per a això, a mi no em facis triar el color de les sabatilles, a mi deixa’m els números.”

De totes maneres, afegeix, “ja hi havia un mar de fons que no ho feia fàcil, el negoci no acabava d’arrencar i, si la teva esperança acaba essent no ja que guanyis, sinó que no perdis res, és un mal senyal.”

Desnonats del local

Iglesias havia posat moltes ganes i esforços perquè la botiga funcionés, però li pesava encara la injustícia d’haver estat desnonats del local de la Baixada de la Llibreteria, en un lloc de molt de pas, entre la plaça de Sant Jaume i la Via Laietana. A Sant Pere Més Alt, no hi passa ni una tercera part de la gent d’aquell centre neuràlgic on el seu pare, Joan Iglesias Vilalta, l’any 1984, va agafar el traspàs d’una sabateria de l’any 1950 que la propietària traspassava perquè es jubilava.

Del primer emplaçament va passar a un altre local, a uns cent metres, al carrer de Freneria, però ja no s’hi va fer el calaix que es feia. Al barri de Sant Pere, el lloc on hi ha la botiga no és l’ideal, però va ser una concessió administrativa de l’ajuntament, i és per aquest motiu que ara no es pot traspassar.

“Sabatilla que no s’ensenya, sabatilla que no es ven”

Recorda que el seu pare sempre deia: “Una botiga que no té aparador, no ven. Sabatilla que no s’ensenya, sabatilla que no es ven. I tenia tota la raó. El turista sí que entra i surt sense problema, però la gent del país, no, els has d’ensenyar el producte en un bon aparador, que aquest local de Sant Pere Més Alt no té”, comenta.

Després, evidentment, “hi havia una feina de promoció del lloc perquè la gent sabés on m’havia traslladat, i no la vaig poder fer perquè havia invertit molt en el local de Ferreria, hi vaig abocar molts diners”.

“Si vas tancant vies, al final t’ofegues”

Joan Carles Iglesias té seixanta-quatre anys. És l’hora de jubilar-se si volgués, però és metge i continuarà exercint fins als setanta. Una metàfora mèdica li serveix per a fer la crònica del tancament de la seva botiga de sabatilles. “Si una artèria principal de la cama, la talles quan tens una variu, el cos busca artèries més petites, menys eficaces, i la cama, tot i que s’infla, va rebent sang, però si vas tallant totes les artèries, al final, ja no en rep. I al comerç d’aquesta ciutat li han anat tallant artèries: la gent que venia amb cotxe, els locals ben ubicats, perquè només se’ls queden qui pot posar-hi una pasta increïble… I, al final, has d’amputar la cama. És això. Si vas tancant vies, al final t’ofegues.”

És la radiografia del metge que va lluitar per continuar drenant un comerç de proximitat, diferent, únic, dedicat exclusivament a la venda de sabatilles d’estar per casa. “Ja fa temps que vam perdre la clientela de comarques, que ja no ha tornat mai més. Per Barcelona ja no es pot circular amb cotxe. Abans tenies una bona clientela que anava al metge a la Teknon i sortint dinava en un bon restaurant, i comprava en botigues productes d’un cert preu. Aquesta gent ha desaparegut. Si tenen el cotxe massa antic, no poden entrar, o no volen entrar, quan veuen el merder de trànsit.”

Iglesias recorda que les ciutats van néixer perquè és on es concentraven els artesans i la producció local, i la gent venia de prop i de lluny a comprar. Ara, diu, “ni els turistes poden comprar, perquè no ho poden posar a la maleta, una altra artèria que ens han tallat als comerços”. I la rematada més forta sap que l’ha fet la venda per internet. “El 80% del trànsit de vehicles a Barcelona són repartidors de paquets”, diu. “I són les mateixes marques d’espardenyes i sabatilles les que venen per internet, molt més que tu, i tenen el doble marge, el seu i el del petit comerç, i no tenen saldos.” Mentrestant, comenta, “a Barcelona ja no queden ferreteries. I, de tots aquests canvis en el comerç, penso que no en sabem veure les conseqüències a mitjà termini”.

Agraeix, això sí, a tots els clients que durant tants anys i fins ara han anat a comprar-los sabatilles. Malgrat tot, li pesa haver d’abaixar la persiana per sempre, un altre tancament que deixa una mica més orfe el comerç de la ciutat.

L’economia catalana ha tingut un comportament més que notable en el segon semestre, atès l’entorn d’incertesa en què s’ha mogut. Segons la comptabilitat trimestral, l’evolució del PIB mostra un creixement interanual del 2,8%, en l’estimació avançada per l’Institut d’Estatística de Catalunya (Idescat), publicada aquest matí. És la mateixa variació experimentada per l’economia espanyola en el mateix període. Per la seva banda, la zona euro registra un creixement de l’1,4% el segon trimestre de l’any, és a dir, la meitat del català i l’estatal. En termes intertrimestrals, la taxa de variació a Catalunya és d’un 0,6%, una dècima inferior a l’estatal (0,7%) i superior en cinc dècimes a la registrada a tota la zona euro (0,1%).

Val a dir que aquestes xifres són molt semblants a les presentades ahir per l’AIReF, que adjudicava a Catalunya un creixement trimestral del 0,8% i un interanual del 2,7%. Aquesta semblança en les xifres, que provenen de dues fonts amb mètodes d’estimació molt diferents, fa que siguin més fiables, tot i que siguin previsions avançades i no es disposi de totes les dades necessàries. I, ja que parlem de l’AIReF, apuntem que l’economia que més creix a l’estat espanyol en el segon trimestre és la de les Illes, amb un 1% intertrimestral i un 3,6% interanual. Per la seva banda, el País Valencià és el tercer territori més dinàmic, amb un 0,9% intertrimestral i un 3,2% interanual. Si es confirmen, són uns resultats magnífics.

Tornant al cas català i a l’Idescat, per sectors, segons els indicadors d’activitat dels serveis, les branques que més han contribuït al creixement interanual del 3,12% són l’hoteleria i la restauració, els serveis jurídics i el comerç al detall. Quant a la indústria, amb una taxa interanual de l’1,4%, les branques que més han contribuït al creixement, segons els indicadors de producció, són la indústria farmacèutica, la producció d’energia elèctrica, la reparació de maquinària i la fabricació de productes informàtics. D’altra banda, l’activitat de la construcció mostra una taxa de variació d’un 2,3% i l’agricultura experimenta un increment del 7,5%.

Malauradament, l’Idescat només forneix dades de l’avanç del PIB per la banda de l’oferta. L’INE sí que en dóna per a tot l’estat espanyol del punt de vista de la demanda. I, segons l’opinió del servei d’estudis de CaixaBank, el creixement del 3,5% interanual del consum privat que presenta i el 5,3% en la inversió representen una certa sorpresa positiva. De totes maneres, diu: “Les bones dades de l’EPA del passat dijous per a tot l’estat ja apuntaven un risc a l’alça sobre la nostra previsió. Així mateix, en línia amb les dades del trimestre anterior, el desglossament per components llança una composició del creixement saludable i equilibrada, amb un avanç marcat de la inversió, el consum privat i les exportacions.” En definitiva, diu que “la demanda interna agafa el testimoni i s’erigeix en el principal motor del creixement”.

A Catalunya, ben segur que hi ha hagut una evolució similar. L’EPA, concretament, ha aportat bons resultats el segon trimestre, i ha registrat un rècord d’ocupació, amb 3.944.700 persones treballant, 137.100 més que no pas fa un any (+3,6%), després d’un augment de 94.600 persones el segon trimestre (+2,5%). També ha millorat la taxa de desocupació, que ha baixat de 0,8 punts el segon trimestre i s’ha situat en el 8,1%, la més baixa en un segon trimestre d’ençà del 2008. Quant al consum, la variació interanual de l’índex del comerç al detall a preus corrents ha pujat el juny d’un 8,8% i porta un augment acumulat de l’any del 4,5%. Quant a la matriculació de cotxes, l’augment del 13% registrat el primer semestre, segons ANFAC, és una altra dada positiva, en línia amb tot això que hem comentat fins ara.

I que no passi per alt. Probablement, el PIB hauria crescut més si la base del càlcul no hagués estat tan alta. És a dir, l’intertrimestral segon de l’any passat va registrar un creixement extraordinari, de l’1,2% (equivalent gairebé a un 5% anualitzat), la qual cosa fa que el d’enguany augmenti menys, per l’efecte de fre que fa el punt de partida més alt.

Les dades catalanes, cal valorar-les encara més positivament si tenim en compte el context desafiant de l’entorn internacional, marcat –sobretot, però no únicament– pel repunt de les tensions comercials viscudes amb els EUA i la incertesa associada. Ahir, l’Eurostat va comunicar que la zona euro havia registrat en el segon trimestre un baix creixement econòmic, del 0,1%. Aquesta expansió feble representa una desacceleració respecte del creixement del 0,6% registrat el primer trimestre, però es manté per sobre del creixement zero que havien previst els economistes en una enquesta de Reuters. De totes maneres, cal recordar que la dada del primer trimestre venia totalment falsejada pel creixement astronòmic d’Irlanda, ocasionat per les exportacions cap als EUA, amb les quals les empreses nord-americanes volien fer estocs i avançar-se a la pujada d’aranzels.

Entre els països que van augmentar els creixements durant el segon trimestre, hi ha Espanya (+0,7%), seguida de Portugal (+0,6%), Estònia (+0,5%) i França (+0,3%). Aquesta vegada, es va registrar un descens a Irlanda (-1,0%), i Alemanya i Itàlia van registrar un -0,1% cadascuna. En el cas d’Alemanya, el descens respon, sobretot, a la disminució de la inversió, especialment en la construcció, tot i registrar un repunt, fins ara encara massa lent, del consum de les llars. Segons una nota de l’Institut Capital Economics d’ahir, “es preveu que Alemanya es vegi més afectada que no pas unes altres economies importants pels aranzels acordats amb els EUA i continuarà tenint dificultats enguany abans que les mesures d’estímul fiscal no comencin a impulsar l’economia el 2026”.

Ahir també vam saber el creixement de l’economia del segon trimestre als EUA. I el titular és important: creix d’un 3% anualitzat. Inesperat, per alt. No cal dir que l’inefable i tortuós Donald Trump ho va aprofitar i va augmentar ràpidament el to dels seus missatges, tot demanant una retallada de les taxes d’interès: “S’ha d’abaixar la taxa ara”, va dir en referència al president de la Reserva Federal, Jerome Powell, que segueix sense fer-li gaire cas. 

Però el Departament de Comerç mateix –que és qui calcula el PIB– de seguida va advertir que l’augment del PIB real en el segon trimestre reflectia principalment “una disminució de les importacions, que suposen una sostracció en el càlcul del PIB”. Just al revés del que havia passat el trimestre anterior, en què el PIB va baixar perquè les importacions van pujar molt, pels motius ja explicats. No és difícil d’entendre. Alguns analistes no dubten a assegurar que “l’activitat econòmica es va desaccelerant, fins i tot amb el ressorgiment de les pressions inflacionàries”. Qüestió de temps.

I, per acabar de fer la volta al creixement global, cal esmentar que, aquesta setmana, l’FMI  ha millorat lleugerament les previsions de creixement mundial per al 2025, pel fet que les taxes aranzelàries han resultat més baixes que no vas es va anunciar el mes d’abril passat. Cal dir que l’estat espanyol queda al marge d’aquesta revisió a l’alça. El motiu és que les seves relacions comercials amb els EUA són molt escasses, per la qual cosa ja va sortir immune de la retallada generalitzada de l’abril, però també queda fora de la millora actual. Tot i això, l’FMI preveu que l’estat espanyol continuï encapçalant el creixement en la zona euro, amb un avanç del PIB del 2,5% enguany. I, si tot segueix el camí actual, Catalunya també ho farà.

 

Esquerra Republicana ha volgut restar importància al pla director de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) presentat avui pel govern. Fonts del partit han dit que era un informe purament tècnic i que simplement detallava els passos a seguir per a redimensionar l’agència.

El govern d’Illa dilueix més el traspàs de l’IRPF a Catalunya i l’allunya en el temps

Però el document fixa l’horitzó del 2028 perquè l’ATC comenci a assumir funcions de gestió de l’impost sobre la renda (IRPF) i ho condiciona a la reforma d’un seguit de lleis, com ara la LOFCA, la llei de finançament autonòmic i la de cessió de tributs, que encara no s’han començat a tramitar al congrés espanyol. Mentrestant, la Generalitat es limitarà a ampliar els serveis d’assistència i atenció durant la campanya de la renda, sense capacitat de gestió directa ni de recaptació.

L’acord d’investidura entre ERC i el PSOE preveia que el 2026 s’assumís la gestió total de la renda corresponent a l’exercici del 2025. La previsió del govern és ara que l’any vinent es comencin a atendre ciutadans amb cita i que la gestió no arribi fins el 2028, de manera parcial, en coordinació amb l’agència tributària espanyola.

Amb Enric Sierra i Fede Sedó de presentadors - Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El parlament d’Ucraïna ha aprovat avui una nova llei que torna a garantir la independència de les dues principals agències anticorrupció del país: l’Oficina Anticorrupció ucraïnesa (NABU) i la Fiscalia Especialitzada Anticorrupció (SAPO). D’aquesta manera, la cambra ha revertit la norma anterior, signada pel president Volodímir Zelenski, que subordinava totes dues institucions al fiscal general i que havia despertat una allau de crítiques entre els aliats europeus i les organitzacions internacionals.

La votació ha rebut un suport aclaparador: 331 diputats favorables d’un total de 450. Zelenski ha impulsat aquesta rectificació legislativa després d’haver rebut pressions per les protestes internes i les advertències de Brussel·les, que l’han forçat a revocar un text que havia promulgat fa tot just unes quantes setmanes.

El moviment és una resposta a la gran preocupació de la Unió Europea, que veu en la independència d’aquests organismes una condició indispensable per al procés d’adhesió d’Ucraïna. Amb la llei ara anul·lada, la fiscalia general tenia capacitat per a intervenir en les investigacions del NABU i la SAPO, redirigir-ne les causes o fins i tot arxivar-ne casos en curs. La mesura havia estat justificada originalment pel president com una manera de reforçar la sobirania institucional i d’evitar ingerències russes.

Tanmateix, el moviment va causar una mobilització ciutadana sense precedents d’ençà del començament de la invasió, amb milers de manifestants als carrers de Kíiv i més ciutats per denunciar un retrocés democràtic i la destrucció de les eines creades després de la revolució de Maidan. Amb la llei aprovada avui, Zelenski diu que es manté el compromís amb un sistema de control transparent, però sense posar en risc la credibilitat ni l’autonomia dels organismes anticorrupció. Brussel·les ha valorat positivament el gest, si bé ha deixat clar que continuaria observant amb atenció l’aplicació efectiva de la norma.

Esclata una onada de protestes a Ucraïna pels canvis en la lluita contra la corrupció

a càrrec de la cobla Vila de la Jonquera - Lloc: Plaça de l'Església

a càrrec de Mon Mas - Lloc: Biblioplatja

El govern ha fet públic avui el pla director de l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), que fixa que assumirà el 2028 les primeres funcions de gestió de l’IRPF, l’impost principal dels contribuents, en col·laboració amb l’agència espanyola. És a dir, d’ací a tres anys, i sempre que s’hagin aprovat abans reformes legislatives al congrés espanyol. Mentre això no arribi, la Generalitat es limitarà a oferir serveis d’atenció i assistència, sense assumir la gestió ni la recaptació.

Allò que diu l’acord de la bilateral i han silenciat el govern espanyol i la Generalitat

Segons el full de ruta, l’any vinent l’ATC començarà a atendre ciutadans amb cita durant la campanya de la renda. El 2027, s’hi afegirà l’assistència total, amb la incorporació de més de set-cents treballadors i l’obertura de noves oficines. Però la gestió real del tribut –és a dir, la capacitat de tramitar, inspeccionar i aplicar l’IRPF– no arribarà fins el 2028, i encara de manera parcial, en coordinació amb l’Agència Tributària espanyola. En l’acord d’investidura es fixava que la gestió total es faria l’any 2026 amb la renda d’enguany.

El document admet que per activar aquesta fase caldrà reformar lleis espanyoles, com ara la LOFCA (llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes), la llei de finançament autonòmic i la de cessió de tributs. Sense aquests canvis, la Generalitat no pot assumir competències plenes sobre l’impost. L’inconvenient és que aquestes reformes depenen del congrés espanyol i el govern mateix reconeix que el seu calendari és subjecte a la tramitació parlamentària.

El comissionat encarregat del projecte, Santiago Ramón, i el director de l’ATC, Andreu Navas, seran els responsables de dirigir-lo. També es desenvoluparà una nova plataforma tecnològica pròpia, es reforçarà la plantilla i, de moment, l’única presència visible de l’ATC serà mitjançant el logotip en els documents informatius i en les oficines d’atenció.

Andorra reprèn la investigació contra l’ex-president espanyol, Mariano Rajoy, i l’ex-ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro per l’operació Catalunya. La jutgessa d’instrucció, Stéphanie Garcia, ha tornat a enviar les comissions rogatòries als jutjats espanyols i ha començat a fixar el calendari d’interrogatoris. Entre els primers citats per al 4 de novembre hi ha l’ex-ministre andorrà Jordi Cinca, l’ex-conseller Gilbert Saboya, l’advocat José María Fuster Fabra i l’ex-comissari José Manuel Villarejo.

Elisa Muxella: “Espero que hi hagi molta participació i que no es repetexi l’abstenció de fa quatre anys”

La causa se centra en l’ofensiva política i policíaca per a obtenir informació bancària comprometedora sobre dirigents independentistes i la família Pujol. L’Audiència de Madrid havia refusat anteriorment de col·laborar-hi adduint manca de concreció, però ara la jutgessa ha respost amb noves comissions detallades sobre els fets i  la participació dels querellats. La investigació també involucra Jorge Fernández Díaz, Francisco Martínez, Ignacio Cosidó, Eugenio Pino i Bonifacio Díez. Tots ells, segons l’acusació, van participar en un intent de coacció contra Andorra per obtenir dades dels comptes d’Artur Mas, Oriol Junqueras i els Pujol.

Al mateix temps, la jutgessa Garcia ha reclamat al jutjat competent la causa oberta per la filtració de la captura de pantalla que incloïa l’informe policíac amb suposats ingressos a un compte andorrà a nom dels Pujol. És una querella per revelació de secret professional contra persones no identificades, que vol esbrinar qui va difondre aquestes dades bancàries confidencials, publicades en portada pel diari El Mundo. La divulgació d’aquesta informació és considerada una peça clau en l’estratègia de pressió mediàtica i policíaca de l’operació Catalunya.

El moviment sobiranista Unser Land ha alçat la veu contra la decisió del rectorat de l’Acadèmia d’Estrasburg de suprimir, a partir del setembre vinent, l’ensenyament de llengua i cultura regional als instituts de l’Alsàcia. Segons que han denunciat, la mesura ha arribat per sorpresa i sense debat públic, notificada per carta el 3 de juliol, quan ja s’havien fet les inscripcions.

L’opció suprimida consistia en una hora setmanal o dues de llengua i cultura alsacianes. Tot i les traves institucionals, encara era present en catorze centres i tenia més de sis-cents alumnes. La reforma del batxillerat de l’any 2021, aprovada pel govern francès sota el ministre Jean-Michel Blanquer, ja havia debilitat aquest ensenyament: la matèria va deixar de puntuar al batxillerat i de figurar al llibre escolar, fet que va provocar una davallada dràstica en el nombre d’estudiants. Malgrat això, les xifres mantenien una base sòlida d’interès, i la demanda persistia.

Unser Land denuncia que aquesta supressió és un pas més en la voluntat de París d’esborrar les llengües minoritzades, i acusa els representants de l’Alsàcia dins les institucions franceses d’haver abandonat la defensa d’aquest patrimoni cultural.

El moviment recorda que la cultura alsaciana és un llegat de mil cinc-cents anys, i la seva proposta és clara: exigeixen de mantenir l’opció als centres que la tenien i que, abans del 2028, la llengua i la cultura regionals s’incorporin dins el currículum obligatori d’història i geografia. A més, han encetat una recollida de signatures que en poques setmanes ha superat els sis mil cinc-cents suports. “Els nostres fills tenen dret de conèixer la història i la cultura de la terra on han nascut i viuen”, diuen.

Els treballs de descoberta de la capella Gitana, a l’interior de la presó Model de Barcelona, han finalitzat. Es tracta de la segona fase del procés de conservació i restauració per redescobrir i consolidar les pintures murals fetes per l’artista Helios Gómez, que reten homenatge als presos i la seva patrona, la Verge de la Mercè. En el descobriment de les obres, Gabriel Gómez, fill de l’artista, ha reivindicat que les pintures murals parlen de lluita social i reivindiquen l’ètnia gitana. El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, ha defensat que es tracta d’un espai de memòria i dignitat i la consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha afirmat que treballaran per declarar les obres bé cultural d’interès nacional.

La capella Gitana és el nom amb el qual es coneix la cel·la número 1 del primer pis de la quarta galeria, a l’antic corredor dels presos condemnats a mort i que cobria les funcions d’oratori. Les obres van ser pintades el 1950, durant una de les estades del pintor, cartellista i poeta a la presó. Tot al·legant motius d’higiene, es va repintar la cel·la i es van tapar les pintures murals, en alguns llocs amb fins a quinze capes. L’actuació de descoberta ha durat sis mesos i s’ha hagut de fer servir nanotecnologia perquè les capes sobreposades eren dures, rígides i estaven molt adherides.

L’actuació de descoberta ha durat sis mesos i s’ha hagut de fer servir nanotecnologia perquè les capes sobreposades eren dures, rígides i estaven molt adherides. Hi han participat dues restauradores, que han tingut el suport de dues professionals més. Els treballs han estat especialment complexos en l’estrat que estava en contacte directe amb la pintura original, ja que presentava una composició química molt similar.

Segons ha explicat Mireia Mestre, directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya, durant la fase de descoberta s’ha revelat l’existència de la decoració de la volta, que fins ara es desconeixia. S’han descobert unes estrelles fetes amb el paper d’estany que embolicava les xocolatines que la família li portava a la presó. La fase de descoberta continuarà l’últim trimestre de l’any en les parts baixes.

La capella Gitana

El nom de la capella ve perquè tots els personatges, inclosa la Verge i el Nen, estan representats amb la pell fosca característica de l’ètnia gitana a la qual l’artista pertanyia. Gómez va rebre l’encàrrec per decorar la cel·la en el darrer empresonament a petició del capellà de la presó. L’artista va representar la Mare de Déu de la Mercè amb presos als seus peus i un grup d’àngels músics. Les pintures van quedar l’any 1998 tapades sota capes de pintura plàstica i guix. Abans de la fase de descoberta, es van fer estudis preliminars que van determinar que la pintura mural era un oli sobre guix i que presentava fins a sis capes de pintura plàstica i guix adherida que els ocultava. També van confirmar l’existència de pintura mural a tota la cel·la, incloent-hi el sostre. Els estudis també van determinar la metodologia de retirada de les capes de pintura sobreposades, tot i que els procediments s’han anat ajustant.

Restarà pendent la tercera fase, la de restauració i conservació, per a la presentació i estabilització definitiva de les obres. La directora del Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya ha apuntat que les obres podrien estar obertes al públic a finals del 2026 o principis del 2027, però ha remarcat que també dependrà del que el consistori plantegi per al conjunt de l’equipament.

La Sagrada Família ha assolit els 155,58 metres d’alçària, cosa que la converteix en l’edifici més alt de la trama urbana de Barcelona, just per sobre dels 154 metres de la Torre Mapfre i l’Hotel Arts, els dos edificis més alts de la capital d’ençà del 1992. La basílica d’Antoni Gaudí arribarà els mesos vinents als 172,5 metres d’alçària amb la culminació de la torre de Jesucrist, poc menys dels 177,72 metres de la muntanya de Montjuïc, que Gaudí va decidir no superar perquè deia que l’obra humana no podia superar la de la natura. La fita assolida pel temple canvia completament la silueta urbana de Barcelona on l’únic edifici més alt, fora de la trama urbana, és la Torre de Collserola, amb 244 metres.

Les torres dels quatre evangelistes, Lluc, Marc, Joan i Mateu, de 123 metres d’alçada cadascuna, envolten la Torre de Jesucrist, que es troba al costat de la Torre de la Mare de Déu, que mesura 138 metres. En les últimes setmanes, la Sagrada Família ha rebut les primeres peces que formaran part de la creu de la Torre de Jesucrist, concretament els elements del braç inferior. Ara es fan les feines in situ per muntar les diferents peces com són vidres i detalls interiors, tot des de la cota de 54 metres. Una vegada enllestits els treballs, es col·locarà la peça sencera. El mirador dins de la creu s’obrirà el 2027.

Una vegada finalitzada, la Sagrada Família no solament serà l’edifici més alt de Barcelona, sinó també l’església més alta del món, superant la Catedral d’Ulm, a Alemanya, que fa 162 metres d’alçada.

Una de les acusacions populars en la causa penal per la gestió de la gota freda, el sindicat FETAP-CGT, ha presentat un informe al jutjat de Catarroja en què acusa l’ex-consellera d’Interior Salomé Pradas i el seu ex-número dos, Emilio Argüeso, de retardar dues hores la constitució del CECOPI perquè van decidir d’anar a veure un barranc a Carlet (Ribera Alta).

Segons el document, elaborat per un expert en riscos laborals i al qual ha tingut accés l’agència EFE, els dos directors del pla especial d’inundacions haurien actuat de manera imprudent en traslladar-se, cap a les 14.00, a un barranc que ja disposava d’un punt de control. El text denuncia que aquella decisió temerària va posar en perill els seus conductors i ells mateixos, i va ajornar l’activació del centre de coordinació durant dues hores, amb conseqüències que qualifica de “nefastes”.

L’informe també remarca que, a partir de les declaracions judicials de Pradas i Argüeso, s’evidencia una actitud d’inacció durant tot el 28 d’octubre i fins a les 17.00 del dia 29, moment en què es va constituir el CECOPI.

El document insisteix que la Generalitat tenia competències sobre la vigilància dels cursos fluvials, tal com estipula el pla d’inundacions, i compara aquella jornada amb la dana del novembre, en què sí que es van activar els punts de control. Això, diu, posa en relleu els incompliments comesos en l’episodi d’octubre.

L’informe analitza especialment el cas de Paiporta, Catarroja i Massanassa (Horta Sud), municipis qualificats d’alt risc d’inundacions, i constata que els morts per ofegament van seguir un patró semblant: persones grans atrapades a les plantes baixes, sovint amb reixes a les finestres; veïns als garatges, i altres sorpresos pel desbordament mentre eren al carrer, “amb l’agreujant que es tracta de zones catalogades com a molt perilloses en cas d’inundació”.