De manera imminent, la diputada de Més Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, deixarà el seu escó en el grup Plurinacional Sumar per a passar al grup mixt. Ho va decidir per una amplíssima majoria el consell nacional de Compromís, perquè consideren que Sumar ha incomplert el pacte. Aquesta decisió l’ha presa Més de manera unilateral. En canvi, Alberto Ibáñez, l’altre diputat de la coalició, que pertany a Iniciativa, es manté sota la disciplina de Sumar. Això ha obert una nova crisi en la coalició, que encara no s’ha resolt.

El detonant de l’abandonament de Micó ha estat que Sumar no vol incloure Pedro Sánchez en la llista de citats a declarar en la comissió d’investigació sobre la gota freda al congrés espanyol. Les revelacions de l’informe de l’UCO sobre els casos de presumpta corrupció que afecten el PSOE encara han empitjorat la relació.

En aquesta entrevista, feta per telèfon, la diputada Àgueda Micó parla de tenir les mans lliures per a poder exercir el control d’un govern al qual donen suport sense fer-ne part. És a dir, de desmarcar-se de Pedro Sánchez. L’expressió “mans lliures” és una de les més usades per Micó, que també ha volgut remarcar la voluntat de continuar treballant amb Iniciativa dins la coalició.

—Per què trenqueu amb Sumar?
—El 93% del nostre consell nacional pensa que és millor continuar la tasca parlamentària en el grup mixt, per diverses raons. La principal és que fem part d’un grup parlamentari on hi ha partits que són en el govern i n’hi ha que no. Hi ha partits d’àmbit nacional i partits d’àmbit estatal, i això fa que moltes vegades tinguem visions diferents sobre el paper que hem de tenir en el grup. Hi ha un punt d’inflexió, que és la presentació del pla de treball de la comissió d’investigació de la dana. Nosaltres pensem que el president del govern espanyol hi ha de comparèixer. Ha d’explicar als valencians què fa el govern per a la recuperació. Una recuperació que va més lenta del que era previsible. Nosaltres tenim molt clar que no és igual la responsabilitat política del govern de Carlos Mazón, amb l’emergència i amb tot allò que va passar, i som ben conscients que s’ha de depurar eixa responsabilitat. Però l’estat té una responsabilitat en un moment d’emergència climàtica per la manera com es fan les coses. Com a diputada, per a representar bé els valencians i valencianes, he de tenir a l’abast tots els instruments parlamentaris.

—Us referiu als instruments per a poder controlar el govern, també ara que s’han destapat casos de corrupció que afecten el Partit Socialista?
—Necessitem fer aquesta política de control i fiscalització. Nosaltres volem tenir els instruments a l’abast i les mans lliures per a exigir al Partit Socialista que actue contra la corrupció, i que també continue avançant en les mesures socials necessàries i, sobretot, que complesca els compromisos amb els valencians. Necessitem les mans lliures per a poder fer-ho. Són uns instruments que no hem pogut utilitzar aquest temps. Volem fiscalitzar el compliment dels acords de la investidura i les propostes que es fan per a posar fi a la corrupció.

—Demaneu mans lliures per fer la vostra política. Quan vàreu pactar per a donar suport al govern espanyol, ja sabíeu que no les tindríeu gaire lliures, les mans, no?
—Vam acordar que en tots els temes que fossen valencians, tindríem l’última paraula. Això formava part de l’acord amb la coalició Sumar. I en la presentació del pla de treball de la comissió d’investigació, pensem que no s’ha complit.

—Aquesta decisió del consell nacional de Més s’ha pres fora de l’àmbit de la coalició Compromís. No hi ha hagut una reunió dels òrgans de la coalició amb Iniciativa i amb Verds, i ha originat un terratrèmol en les relacions.
—Fa unes quantes setmanes que en parlem. Sobretot, d’ençà de la qüestió concreta de pla de treball de la comissió. Hem parlat per veure com es podia reconduir aquesta qüestió dins el grup Plurinacional. Compromís és una coalició plural i esperem el moment de fer una executiva per a traslladar-los la nostra posició. Com a coalició plural, podem tenir visions diferents en alguns moments. Tenim la intenció de continuar treballant junts més enllà de la situació concreta del congrés. Dins Compromís no ens podem imposar els uns als altres una posició política. Crec que hem de respectar les diferents posicions.

—…
—Amb Alberto Ibáñez, hi tinc una magnífica relació, amb moltes coses en comú i molt poques diferències. Per l’estima personal i pel respecte polític, no diré al meu company què ha de fer o què no. Pensem que el treball de Compromís es pot desenvolupar ara molt millor dins el grup mixt i respectem la posició d’Iniciativa si ells pensen que poden fer-ho millor dins el grup Plurinacional. Som molt conscients que Compromís és més que una opció política, que representem l’esperança de centenars de milers de valencians, i que som l’alternativa al govern del PP, de la vergonya de Carlos Mazón i l’alternativa honesta al bipartidisme que no ens representa en aquests moments.

—Parleu de respecte a la posició d’Iniciativa i dieu que hi teniu coses en comú, però el que heu fet és eixir de la candidatura amb què vàreu concórrer el juliol del 2023.
—Nosaltres hem pres una decisió com a Més Compromís i l’hem traslladada a Compromís. El funcionament del grup parlamentari no responia a les necessitats que tenim els valencians de tenir una veu pròpia. No hem d’estar per força sempre d’acord en tot. Compromís és una coalició plural i podem tenir visions diferents en alguns moments. Hem d’acceptar que no sempre estarem d’acord amb tot. I que podem treballar junts, amb tota naturalitat, més enllà de la situació concreta del congrés, en què un diputat serà en un grup i l’altre diputat en un altre.

—Quan heu demanat que Pedro Sánchez comparega en la comissió, quins motius us han donat els vostres companys de Sumar per a impedir-ho?
—Nosaltres proposem que hi haja dues fases en la comissió d’investigació. Una que faça una depuració de responsabilitats de l’emergència, d’allò que va passar el dia 29, dels temps previs i dels posteriors. I una segona fase en què es parle de la recuperació de les zones afectades. És ací on volem que participe no tan sols el president Sánchez, sinó els ministres de les àrees afectades per la reconstrucció. Sincerament, crec que en la catàstrofe natural més gran i més important que hi ha hagut a Europa en el segle XXI, on han mort 228 persones, el president d’Espanya ha de comparèixer i ha de donar respostes. Ha d’explicar les respostes a l’emergència climàtica, ha de dir què s’ha fet, què es farà i com es farà. Això és una qüestió que tots els valencians compartim i per a Compromís és molt important que es faça. Ara s’ha vist que els partits del grup que hi ha en el govern no ho veien de la mateixa manera.

—Podria haver-hi la paradoxa que si passeu al grup mixt us trobeu sense cadira en la comissió d’investigació?
—Això no ho sé. Ho he de negociar amb els integrants del grup mixt, perquè sempre hi ha un repartiment de comissions i de temps en les intervencions. Per tant, encetaré una negociació dins el grup mixt per a poder participar en eixa comissió d’investigació que he liderat jo personalment com a portaveu de Compromís.

—Sembla que Podem, que té quatre diputats en el grup mixt, no té intenció de cedir aquest lloc.
—Per això caldrà que hi haja una negociació. Hi ha més comissions d’investigació que s’activaran i potser podem negociar amb unes i altres. Caldrà veure-ho.

—Aquesta experiència de la vostra pertinença al grup Plurinacional Sumar us farà repensar amb qui aneu a les eleccions espanyoles si Pedro Sánchez les avança?
—Siguen quan siguen les eleccions, Compromís ha de veure de quina manera ens podem relacionar. Estem oberts a fer coalicions i a col·laborar de manera horitzontal, sense cap subordinació amb altres forces polítiques, i ho hem fet sempre, tant en les generals com en les europees. Hem d’enfortir el projecte polític d’estricta obediència valenciana, on càpiguen obertament els diversos moviments socials, ciutadans i més partits polítics. Tenim capacitat per a liderar un espai valencià d’alternativa a Mazón i al bipartidisme.

S’agreuja la crisi a Compromís. L’executiva d’Iniciativa ha acusat novament Més d’haver trencat els mecanismes de consens interns de Compromís. Per això, ha convocat una mesa nacional per abordar les conseqüències de la decisió de Més-Compromís d’abandonar el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol i establir els passos següents.

En un comunicat, Iniciativa ha expressat preocupació per l’actuació unilateral de Més que, a parer seu, ha trencat les dinàmiques de consens establertes. A més, ha afegit que això ha perjudicat greument la manera de treballar conjuntament.

En aquest context, ha insistit en la necessitat que les formacions d’esquerra tinguin mira ampla per unir forces i eixamplar l’espai polític i considera imprescindible una unió sòlida de les forces d’esquerra que ofereixi una alternativa engrescadora als ciutadans. “Al País Valencià patim un govern del PP encapçalat per un Carlos Mazón, inepte i perillós, i sostingut per l’extrema dreta de Vox, que promou el negacionisme climàtic i l’erosió dels drets socials, just en un moment en què la catàstrofe de la gota freda ha demostrat que fan falta unes polítiques totalment diferents”, ha afegit.

Ahir, els portaveus d’Iniciativa, Aitana Mas i Alberto Ibáñez, van enviar una carta als militants en què qualificaven d’incomprensible la decisió de Més. Així, la crisi dins Compromís es fa, com més va, més notòria.

L’Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT) ha denunciat en el seu Índex Global de la Tortura pràctiques il·legals per part del funcionariat penitenciari a les presons de Catalunya. Segons l’informe, el personal aplica “amb freqüència” mesures de contenció com ara subjeccions mecàniques —lligar els interns al llit— i càstigs corporals que, lluny de tenir una finalitat terapèutica, “presenten elements punitius i no s’ajusten a la legalitat”.

L’OMCT recorda que organismes com el Comitè Europeu per a la Prevenció de la Tortura han reclamat reiteradament que s’aboleixin aquestes pràctiques. A més, el document assenyala greus deficiències en el dret de defensa dels interns, que “gaudeixen rarament de l’accés regular a un advocat”, així com en el dret a comparèixer davant d’un jutge o a disposar d’interpretació i traducció, especialment greu si es té en compte que el 48% dels presos a Catalunya són estrangers —molt per damunt del 25% de mitjana europea.

L’informe denuncia que les garanties mínimes a l’hora de presentar queixes, com ara rebre informació sobre l’estat de la denúncia o suport lingüístic, “rarament s’apliquen a la pràctica”. A més, critica que les víctimes de tortura o maltractament no reben reconeixement mèdic de manera “immediata i sense interferències”, i que el Protocol d’Istanbul s’aplica de forma “incoherent i sense les garanties necessàries”.

L’OMCT també lamenta que el personal penitenciari sospitós d’abusos “poques vegades és suspès” mentre dura la investigació. I alerta que els interns que denuncien maltractaments “solen patir represàlies”, com registres més freqüents, sancions disciplinàries injustificades, trasllats a presons de més seguretat, reclusió en règim d’aïllament o intimidacions.

Crítiques a l’estat espanyol per l’ús de la força a les fronteres

L’informe de l’OMCT també inclou Espanya entre els estats que fan un ús “excessiu” de la força a les fronteres, juntament amb Líbia, Bielorússia, Tunísia i Hongria. Denuncia actes de tortura i tractes cruels contra immigrants, i recorda que, els darrers tres anys, activistes en defensa dels drets humans han estat forçats a l’exili. En aquest grup hi apareixen també països com Colòmbia, Etiòpia, Mèxic, el Paquistan o Filipines.

Segons l’índex, Espanya es troba en la categoria de risc “moderat” de tortura, a partir de dades dels anys 2023 i 2024. Això implica que els maltractaments no són sistemàtics, però sí “més que esporàdics”, especialment en les detencions d’immigrants irregulars i activistes ideològics com anarquistes, ecologistes o independentistes.

L’OMCT considera “especialment alarmants” les pràctiques abusives a les comissaries i centres de detenció de curta durada. Hi documenta pallisses, postures de tensió, amenaces i humiliacions sexuals, així com l’actuació de les forces de seguretat a les fronteres. L’informe retreu que encara no hi ha hagut cap investigació independent sobre la matança de Melilla de l’any 2022, en què van morir almenys 37 persones.

Un grup de vint-i-nou ex-moderadors de contingut de Facebook i Instagram ha presentat una querella contra l’empresa CCC Barcelona Digital Services i Meta pels greus trastorns psicològics derivats de la seva feina. Tots ells treballaven a la seu de Barcelona i denuncien haver estat obligats a visualitzar diàriament centenars de vídeos violents, com assassinats, violacions, pornografia infantil, tortures o suïcidis, en unes condicions que consideren “absolutament inhumanes i indecents”.

La querella, presentada al jutjat de Barcelona i avançada per TV3, acusa CCC Barcelona Digital Services –empresa subcontractada per Meta– de tres delictes: un delicte continuat contra els drets dels treballadors, un altre de lesions greus per imprudència greu, i un de tercer contra la integritat moral. Els ex-treballadors demanen que la causa s’acumuli a la que ja instrueix el jutjat d’instrucció número 29 de Barcelona per fets similars i contra la mateixa empresa.

Exposats a riscs psicosocials molt alts

En el text, la defensa dels querellants, encapçalada per l’advocat Francesc Feliu, explica que aquests moderadors van fer la seva feina exposats a riscs psicosocials molt alts, tant pel tipus de contingut que visualitzaven com per les condicions laborals imposades. Denuncien que no van rebre cap informació prèvia sobre la naturalesa del contingut que haurien de revisar, i que l’empresa els va ocultar l’impacte psicològic d’aquesta tasca. A més, l’empresa no va implementar mesures de protecció, sinó que els exigia més i més productivitat.

La querella assenyala que durant la jornada laboral, els treballadors estaven obligats a romandre asseguts 55 minuts per hora, amb només cinc minuts de descans visual no acumulables. Això suposava només 35 minuts de descans al llarg de tot el dia, i mai de manera continuada. Durant el temps de feina, havien de visualitzar de manera íntegra vídeos de fins a tres minuts per poder-los etiquetar i eliminar. La càrrega inicial era de 100 continguts diaris, però progressivament va augmentar fins a 800.

Els símptomes i trastorns patits

Els símptomes i trastorns patits per aquests moderadors inclouen ansietat, atacs de pànic, malsons, taquicàrdies, marejos amb pèrdua de consciència, desesperança, idees de mort, insomni, vòmits, irritabilitat i sentiments de culpa, entre més.

Els querellants afirmen que, tot i que formalment estaven contractats per CCC Barcelona Digital Services, era Meta qui dirigia de manera efectiva l’activitat laboral, ja que organitzava i controlava la feina segons les seves necessitats. Per això, sostenen que Meta era el veritable ocupador.

Abans d’interposar aquesta querella, tots vint-i-nou ex-treballadors ja havien presentat denúncies davant Inspecció de Treball, denunciant la manca de descans, el tipus de continguts visualitzats i l’absència de mesures de prevenció.

El ple del Consell ha aprovat la creació de la nova direcció general de Coordinació dels Serveis de Prevenció, Extinció d’Incendis i Salvament (SPEIS). Segons que ha explicat la vice-presidenta i portaveu del govern valencià, Susana Camarero, la finalitat és “reforçar” l’estructura de la Conselleria d’Emergències i Interior.

L’ex-director general d’Emergències, Alberto Javier Martín Moratilla, estarà al capdavant d’aquesta nova direcció general. Martín Moratilla va ser destituït a petició pròpia el mes passat com a director general d’Emergències i Extinció d’Incendis, atès que estava immers en un procés de promoció interna en el Consorci de Bombers d’Alacant i havia d’incorporar-se per a prendre possessió de la seua plaça d’oficial.

El Consell ja preveia crear la figura de coordinador dels SPEIS, amb rang de director general, i que fora ocupada per aquest alt càrrec. Així, pretén “establir una estructura que centralitze” la resposta dels serveis de prevenció, extinció d’incendis i salvament de tot el territori valencià.

La sala penal de l’Audiència espanyola ha confirmat la multa de 10.800 euros a l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, pel petó no consentit a la jugadora Jennifer Hermoso durant la celebració del títol de la Copa del Món del 2023 a Austràlia. El tribunal ratifica la sentència emesa després del judici, que li imposava divuit mesos de multa a vint euros per dia per un delicte d’agressió sexual.

La fiscalia demana de repetir el judici contra Rubiales amb un jutge “no viciat”

La resolució manté igualment l’absolució pel delicte de coaccions, tant per a Rubiales com per als altres tres acusats en aquest procediment: l’ex-seleccionador femení Jorge Vilda, l’ex-director de futbol de la secció masculina Albert Luque i l’ex-responsable de màrqueting de la federació Rubén Rivera.

La resolució desestima tots els recursos presentats tant per la fiscalia de l’Audiència espanyola com per les acusacions particular i popular, així com per la defensa de Rubiales, i confirma íntegrament la sentència dictada pel jutjat penal central el 20 de febrer passat.

També confirma la prohibició que Rubiales s’acosti a menys de 200 metres d’Hermoso ni s’hi comuniqui durant un any, i l’obligació de pagar-li una indemnització de 3.000 euros per danys morals.

El tribunal reforça la tesi que el petó no va ser consentit. Recorda que Hermoso va expressar el seu malestar des del primer moment, i que també ho van fer algunes de les seves companyes. Rebutja, a més, la versió de Rubiales, segons la qual hauria preguntat si podia fer-li un “petonet”, perquè considera que la suposada pregunta va ser “totalment retòrica” i que Hermoso no tenia marge per reaccionar. En aquest sentit, la sala es remet a la doctrina del Tribunal Suprem espanyol, segons la qual “no hi ha cap dret a fer petons ni l’obligació de ser besada sense consentiment”. I rebutja qualsevol intent de banalitzar el comportament de Rubiales.

La defensa de l’ex-president de la federació ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió al Suprem demanant l’absolució.

La sala penal de l’Audiència espanyola ha confirmat la multa de 10.800 euros a l’ex-president de la Federació Espanyola de Futbol, Luis Rubiales, pel petó no consentit a la jugadora Jennifer Hermoso durant la celebració del títol de la Copa del Món del 2023 a Austràlia. El tribunal ratifica la sentència emesa després del judici, que li imposava divuit mesos de multa a vint euros per dia per un delicte d’agressió sexual.

La fiscalia demana de repetir el judici contra Rubiales amb un jutge “no viciat”

La resolució manté igualment l’absolució pel delicte de coaccions, tant per a Rubiales com per als altres tres acusats en aquest procediment: l’ex-seleccionador femení Jorge Vilda, l’ex-director de futbol de la secció masculina Albert Luque i l’ex-responsable de màrqueting de la federació Rubén Rivera.

La resolució desestima tots els recursos presentats tant per la fiscalia de l’Audiència espanyola com per les acusacions particular i popular, així com per la defensa de Rubiales, i confirma íntegrament la sentència dictada pel jutjat penal central el 20 de febrer passat.

També confirma la prohibició que Rubiales s’acosti a menys de 200 metres d’Hermoso ni s’hi comuniqui durant un any, i l’obligació de pagar-li una indemnització de 3.000 euros per danys morals.

El tribunal reforça la tesi que el petó no va ser consentit. Recorda que Hermoso va expressar el seu malestar des del primer moment, i que també ho van fer algunes de les seves companyes. Rebutja, a més, la versió de Rubiales, segons la qual hauria preguntat si podia fer-li un “petonet”, perquè considera que la suposada pregunta va ser “totalment retòrica” i que Hermoso no tenia marge per reaccionar. En aquest sentit, la sala es remet a la doctrina del Tribunal Suprem espanyol, segons la qual “no hi ha cap dret a fer petons ni l’obligació de ser besada sense consentiment”. I rebutja qualsevol intent de banalitzar el comportament de Rubiales.

La defensa de l’ex-president de la federació ja ha anunciat que recorrerà contra la decisió al Suprem demanant l’absolució.

El secretari general de l’OTAN, Mark Rutte, s’ha mostrat convençut que els aliats de l’OTAN arribaran a un acord per augmentar la despesa en defensa malgrat les reticències d’alguns països, sobretot l’estat espanyol. “No estic preocupat”, ha dit el dirigent neerlandès en la seva arribada a la cimera de la Haia, després de ser preguntat si temia que el govern espanyol pot fer descarrilar la reunió.

Si bé Rutte ha reconegut que l’augment de la despesa és una decisió política difícil que s’ha de fer en temes d’escassetat, també ha subratllat que els països han de “trobar els diners” per fer front a l’amenaça russa i al context d’inseguretat actual. “No hi ha alternativa”, ha remarcat.

Agents de la policia espanyola i de la policia local han detingut un home de trenta-quatre anys com a presumpte autor de l’homicidi de la dona i del fill, a Algemesí (Ribera Alta), segons que ha confirmat el cos policíac. La criatura tenia 3 anys.

Els fets han passat cap a les sis del matí, quan el 112 ha alertat les patrulles d’una discussió familiar en un domicili de la localitat. Quan hi han arribat, han trobat els dos cossos i, tot i els intents de reanimació del menor per part dels agents i del personal sanitari, no han pogut salvar-li la vida.

El grup d’homicidis de la brigada provincial de policia judicial de València s’ha fet càrrec de la investigació per aclarir del tot què ha passat.

El progressista Zohran Mamdani ha guanyat les eleccions primàries del Partit Demòcrata a la batllia de Nova York, amb una victòria clara sobre l’ex-governador Andrew Cuomo, que era el seu principal rival. Mamdani, que ha rebut el suport dels congressistes Bernie Sanders i Alexandria Ocasio-Cortez, ha celebrat la victòria dient que la ciutat ha renovat el compromís amb la democràcia. I s’ha compromès a reconstruir-la “a la imatge de tots els novaiorquesos que només han conegut dificultats”.

In the words of Nelson Mandela: it always seems impossible until it’s done.

My friends, it is done. And you are the ones who did it.

I am honored to be your Democratic nominee for the Mayor of New York City. pic.twitter.com/AgW0Z30xw1

— Zohran Kwame Mamdani (@ZohranKMamdani) June 25, 2025

Autodefinit com a socialista democràtic, Mamdani ha fet campanya amb propostes com ara d’abaratir el transport públic i congelar els lloguers per a les classes treballadores. Ha dit que vol ser el “batlle de tots els novaiorquesos”, fins i tot dels qui han votat per Cuomo o no han votat.

“No puc prometre que sempre estareu d’acord amb mi, però mai no us amagaré res”, ha assegurat. I ha conclòs: “Fem que aquesta ciutat sigui assequible per a cada un dels novaiorquesos.” Ho ha dit envoltat pels seus pares i la seva esposa.

Retorn frustrat de Cuomo

El veterà polític Andrew Cuomo, de 67 anys i membre d’una de les famílies més influents de la política novaiorquesa, va ser forçat a dimitir com a governador l’any 2021 arran d’un escàndol de presumptes assetjaments sexuals, que ell va negar, i d’un informe que acusava la seva administració d’haver amagat morts a residències durant la pandèmia de la covid.

Tanmateix, la seva candidatura a la batllia ha rebut el suport de dirigents demòcrates destacats i de sindicats que l’havien criticat fa quatre anys, però que ara, davant el seu avantatge inicial a les enquestes, han optat per fer-li costat.

I ara què?

La victòria demòcrata a Nova York no és garantida. Normalment, la victòria en les primàries acostuma a assegurar el pas a la batllia, però Mamdani haurà d’afrontar una cursa molt més disputada i amb unes condicions atípiques. L’actual batlle, Eric Adams, elegit com a demòcrata fa quatre anys, es presenta ara a la reelecció com a independent, després d’haver trencat amb el partit.

Adams ha estat molt qüestionat per haver rebut el suport de l’administració Trump, que li va arxivar unes causes de corrupció, i per col·laborar amb la política de deportacions massives del president. “Nova York es mereix un batlle que estigui orgullós del seu llegat, no algú que hi fuig o algú que no en té”, va escriure dimarts a X. També va defensar que cal un batlle “que continuï fent baixar el crim, que doni suport a la policia, que combati l’antisemitisme i que defensi la classe treballadora”.

El republicà Curtis Silwa, per la seva banda, serà el candidat del Partit Republicà, després de no tenir oposició a les primàries.

Les festes de Sant Joan de Ciutadella s’han acabat aquesta matinada amb el regust amarg d’un accident molt greu al Pla de Sant Joan. Els fets van passar cap a les 22.30 durant el joc de córrer abraçats. La cursa dels dos cavallers va ser més llarga que les habituals, perquè els va costar de posar-se paral·lels per abraçar-se. Al final de recorregut, un dels cavalls, que corria al galop, va envestir un home de cinquanta-quatre anys que feia una fotografia i no va veure que l’animal anava directament cap a ell.

Els serveis sanitaris presents al Pla el van poder estabilitzar, però durant el trasllat a l’hospital Mateu Orfila de Maó es va decidir de traslladar-lo directament a l’hospital de So n’Espases de Palma. L’impacte li ha causar un traumatisme cranioencefàlic i un pneumotòrax. L’home es troba intubat i necessita respiració mecànica.

Els jocs no es retransmetien per IB3, però sí que es podien veure en una pantalla gegant instal·lada a la plaça del Born. La brutalitat de l’impacte va ser tan greu que els espectadors van restar commocionats.

Aquest accident va marcar el final d’unes festes que havien transcorregut amb tranquil·litat i moltíssima puntualitat, tot i la presència de milers de visitants que aquests dies havien arribat a Ciutadella.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Els mandataris de l’OTAN es reuneixen a l’Haia per discutir la inversió militar per a la dècada vinent. Tenen sobre la taula una proposta per a fixar el nou llindar de despesa en defensa en el 5% del PIB, una xifra reclamada pel president dels Estats Units, Donald Trump, i que el secretari general de l’Aliança, Mark Rutte, ha desglossat entre un 3,5% de despesa militar pura i un 1,5% destinat a seguretat. És un gran salt respecte del 2% que la majoria dels estats gasten ara.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, s’hi oposa i reclama que es compleixin els objectius militars sense cenyir-se a un percentatge de despesa fix. És l’únic estat membre que ha fet públicament bandera del rebuig a aquest llindar, tot i que alguns altres, com ara Itàlia, el Canadà, Eslovàquia i Bèlgica, també hi són renuents.

Rutte ha proposat a Sánchez un acord de mínims per a evitar que Espanya esguerri la declaració final: li ofereix una certa flexibilitat en la despesa, sempre que Espanya s’avingui a subscriure la declaració de la cimera. Madrid diu que podrà complir els compromisos militars destinant-hi tan sols el 2,1% del PIB.

No obstant això, tant l’OTAN com alguns aliats insisteixen que no hi ha escapatòries possibles i que l’acord implica comprometre’s amb el 5%, amb el llindar del 3,5% com a mínim per a despesa estrictament militar.

Trump, que considera aquesta decisió una “victòria personal”, ha revela un missatge privat de Rutte en què li confirma l’acord i li diu: “Europa pagarà com cal, i serà la teva victòria.” Aquest bescanvi reforça la idea que l’acord pretén atreure els Estats Units a l’Aliança i aplacar possibles conflictes amb Europa.

Fonts aliades han explicat a Europa Press que la declaració es pactarà per consens entre els trenta-dos membres de l’organització i que no recollirà cap excepció formal d’Espanya. Consideren que la carta de Rutte a Sánchez té un valor polític intern i que no implica un reconeixement oficial d’un objectiu alternatiu.

Mentrestant, Trump ha atacat públicament Sánchez. “Espanya és un problema per a l’OTAN”, ha dit. I, sobre el rebuig al 5%, ha afegit: “És molt injust per a la resta.” En un missatge a la seva xarxa, Truth Social, ha compartit un gràfic amb Rutte i Sánchez, assenyalant Espanya com el país que menys hi destina. En l’enllaç que ha difós, apareix el titular: “Espanya amenaça de fer descarrilar la cimera de l’OTAN.”

El primer de juliol s’acaba la gratuïtat del transport públic ferroviari per als viatgers habituals, concretament els de Rodalia i mitjana distància. A més, entren en vigor els nous títols i bonificacions per a viatjar en els trens del Principat i el País Valencià. La gran novetat és la creació d’un nou abonament mensual de Rodalia creat pel govern espanyol que serà vàlid a tot l’estat. És a dir, a Barcelona es podrà fer servir l’abonament de la Rodalia de València i viceversa.

El nou abonament serà unipersonal, costarà 20 euros als més grans de 26 anys, 10 euros als joves entre 15 anys i 26 i serà gratuït per als menors de 15. Tindrà una vigència d’un mes a partir del primer ús.

Al Principat, servirà solament per les línies R1, R2, R3, R4, R7 i R8. D’una altra banda, els usuaris d’Avant –mitjana distància d’alta velocitat– mantindran les bonificacions del 50% fins a final d’any, i els dels trens regionals –que són la resta de línies de Rodalia que connecten Barcelona amb nord i sud del país–, entre un 40% i un 70%. També es bonificarà el transport metropolità, amb el 50% de descompte a la T-usual i la T-jove.

Al País Valencià, la bonificació del 50% de la Generalitat Valenciana aplicada als preus dels títols de l’Autoritat de Transport Metropolità de València (ATMV) i de Metrovalència es mantindrà pel cap baix fins al 31 de juliol. A banda, dels serveis de RENFE, hi haurà el nou abonament de Rodalia que hem dit abans, a més d’una bonificació d’un 40% en els abonaments mensuals i de 10 viatges dels serveis de mitjana distància, d’un 50% en l’abonament mensual per a usuaris entre 15 anys i 26 i, de la mateixa manera que al Principat, d’un 50% en els abonaments d’Avant.

Preus de Rodalia

A principi de mes, el consorci format per la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) va ratificar el manteniment dels descomptes del 50% en els abonaments de la T-usual i la T-jove fins a final d’any.

Així, aquests són els preus del sistema tarifari integrat de la Rodalia de Barcelona.

 

 

Aquests són els preus a la Rodalia de Girona.

Aquests són els preus a la Rodalia de Tarragona.

Finalment, aquests són els preus de la Rodalia de Lleida.

Nous abonaments per als trens regionals

Els preus varien substancialment en els trens regionals. Al Principat, més enllà del nou abonament d’àmbit de l’estat espanyol, que servirà per a les línies R1, R2, R3, R4, R7 i R8, els abonaments per a la resta de línies –R11, R14, R15, R16 i R17– tindran una bonificació del 60%, i l’abonament mensual per a joves entre 15 anys i 26 tindrà una bonificació del 70%. L’abonament mensual per als menors de 15 anys serà totalment gratuït. L’abonament Express, de 10 viatges, estarà bonificat d’un 40%.

Tant els bitllets com els abonaments per a trens regionals solament serveixen per a viatjar entre dues estacions concretes. El preu es calcula pels quilòmetres de distància entre les dues estacions de cada viatge i, per tant, en cada cas és diferent. Els abonaments de deu viatges no són nominatius i tenen una durada de noranta dies. Els mensuals sí que són unipersonals.

Aquests títols permeten de viatjar als serveis de regional express, regional –que és el mateix trajecte però amb més aturades i, per tant, més temps de viatge– i mitjana distància. En canvi, no serveixen per als serveis d’Avant.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r,i=0;r=e[i];i++)if(r.contentWindow===a.source){var d=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";r.style.height=d}}}))}();

Els serveis que cobreixen la comunicació entre Barcelona i el sud del Principat, les línies R15 i R16, també tindran la mateixa bonificació.

Abonaments Express R15

• Barcelona – Capçanes: 48,05 euros.
• Barcelona – els Guiamets: 54,85 euros.
• Barcelona – Móra la Nova: 54,85 euros.
• Barcelona – Ascó: 61,80 euros.
• Barcelona – Flix: 61,80 euros.
• Barcelona – Riba-roja d’Ebre: 68,65 euros.

Abonaments Express R16

• Barcelona – l’Ametlla de Mar: 48,05 euros.
• Barcelona – l’Ampolla Perelló-Deltebre: 54,90 euros.
• Barcelona – Camarles-Deltebre: 54,90 euros.
• Barcelona – l’Aldea-Amposta: 54,90 euros.
• Barcelona – Camp-redó: 61,80 euros.
• Barcelona – Ulldecona-Alcanar-la Sénia: 68,65 euros.

Per contra, els preus dels bitllets senzills, és a dir, d’un sol viatge, no rebran cap bonificació.

Trens Avant

El servei de trens Avant també rebrà les mateixes bonificacions que la resta de regionals. També els Avant Exprés de Barcelona a Tortosa, excepte la combinació d’estacions Barcelona-Tarragona.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r,i=0;r=e[i];i++)if(r.contentWindow===a.source){var d=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";r.style.height=d}}}))}();

La resta d’abonaments d’Avant que circulen pel Principat i el País Valencià mantenen els preus bonificats d’un 50% com fins ara. Aquests són l’abonament Targeta Plus (30-50), que permet de fer 50 viatges durant 3 mesos; la Targeta Plus 10 Normal, que permet de fer 10 viatges en 30 dies; i la Targeta Plus 10-45, que permet de fer 10 viatges en 45 dies.

Preus Rodalia de València

La Generalitat Valenciana bonificarà d’un 50% dels preus dels títols de l’Autoritat de Transport Metropolità de València (ATMV) i de Metrovalència fins el 31 de juliol. Per tant, els preus seran:

SUMA 10 (deu viatges dins la zona triada)

• Zones A, B, C o D: 4 euros.
• Zones AB, BC o CD: 6 euros.
• Zones ABC o BCD: 10 euros.
• Zones ABCD: 16 euros.

SUMA 10+ (deu viatges dins la zona triada)

• Zones B+: 8 euros.
• Zones AB+ o BC+: 10 euros.
• Zones ABC+ o BCD+: 14 euros.
• Zones ABCD+: 20 euros.

SUMA Mensual (títol unipersonal de viatges il·limitats durant trenta dies)

• Zones A, B, C o D: 17,50 euros.
• Zones AB+, BC+ o CD: 26,50 euros.
• Zones ABC+ o BCD+: 44 euros.
• Zones ABCD+: 65,50 euros.

SUMA Mensual Jove (títol unipersonal de viatges il·limitats durant trenta dies per a menors de trenta anys)

• Zones A, B, C o D: 14,90 euros.
• Zones AB+, BC+ o CD: 22,50 euros.
• Zones ABC+ o BCD+: 37,40 euros.
• Zones ABCD+: 55,65 euros.

A banda, el preu del bitllet SUMA T1 –títol personal de viatges il·limitats durant 24 hores per les zones AB– serà de 4 euros, el del SUMA T1+ –títol personal de viatges il·limitats durant 24 hores per les zones AB+– serà de 8 euros. El SUMA T2 –títol personal de viatges il·limitats durant 48 hores per les zones AB– costarà 6,70 euros, el SUMA T2+ –títol personal de viatges il·limitats durant 24 hores per les zones AB+– costarà 10 euros, el SUMA T3 –títol personal de viatges il·limitats durant 72 hores per les zones AB– valdrà 9,70 euros i el SUMA T3+ –títol personal de viatges il·limitats durant 72 hores per les zones AB+–, 12.

Finalment, els preus dels bitllets de metro es mantenen –el bitllet senzill costa 1,50 euros a les zones A i B, 3,50 euros a la B+, 2,80 euros a la AB i 4,80 euros a la AB+–, però els abonaments sí que continuen bonificats d’un 50%. Per aquest motiu, l’abonament mensual valdrà 4,85 euros i l’anual, 43,65.

Dels serveis operats per RENFE al País Valencià, els bitllets senzills no estan bonificats.

!function(){"use strict";window.addEventListener("message",(function(a){if(void 0!==a.data["datawrapper-height"]){var e=document.querySelectorAll("iframe");for(var t in a.data["datawrapper-height"])for(var r,i=0;r=e[i];i++)if(r.contentWindow===a.source){var d=a.data["datawrapper-height"][t]+"px";r.style.height=d}}}))}();

El PP i Vox continuen la seua croada contra el català, aquesta vegada a Alacant, la segona ciutat més gran del País Valencià. El govern municipal de Luis Barcala, del PP, debilitat per la crisi que el colpeja arran de la dimissió del regidor d’Hisenda, s’ha vist abocat a doblegar-se a les exigències de l’extrema dreta.

Així, el ple de demà, si no hi ha cap contratemps, aprovarà una declaració institucional perquè les Corts Valencianes modifiquen la llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) i qualifiquen la ciutat d’Alacant com a zona castellanoparlant. Per això la plataforma Alacant pel Valencià ha convocat una concentració a les 10.00 a la plaça de l’Ajuntament, per denunciar l’intent de castellanització de la ciutat per part de la dreta i l’extrema dreta. Un atac a la llengua que consideren frontal i injustificat. Associacions com ara el Tempir i Acció Cultural del País Valencià també es van pronunciar obertament en contra d’aquest atac que consideren inadmissible.

Aquesta pretensió del partit ultra ve de temps enrere. De fet, aquest és el cinquè intent que fan. Van començar l’any 2020, però en aquell mandat no van assolir prou majoria. L’any 2023, quan el PP i Vox sí que van sumar la majoria absoluta al consistori, els ultres van presentar una moció, que van retirar al cap d’uns quants dies. En aquell moment, el PP els va assegurar que era previst que les Corts Valencianes proposessen aquesta iniciativa. Però ara, quan Barcala necessita el suport de Vox per a recobrar l’estabilitat, s’ha acordat d’aprovar la declaració institucional i lliurar-la a les Corts.

La llei d’ús i ensenyament del valencià es va aprovar el 1983 precisament a la ciutat d’Alacant, i marcava al mapa del País Valencià zones castellanoparlants. Això feia que la llengua vehicular de les escoles fos el castellà i, a més, permetia a les famílies de demanar l’exempció de l’assignatura de català per als seus fills. Durant quaranta anys de vigència de la llei, aquesta exempció no s’ha derogat mai. La declaració d’Alacant com a ciutat castellanoparlant tindria un efecte immediat sobre l’ensenyament, perquè reduiria dràsticament les hores lectives d’ensenyament en català.

Una agressió més a la llengua

“Serà una més de les reiterades agressions a la llengua i a la societat valenciana que patim des de fa mesos. Aquest atac ignora que a Alacant tenim dues llengües oficials i el dret de viure en totes dues. La consulta lingüística per a l’elecció de la llengua en les escoles ja va demostrar que la societat valenciana, Alacant inclosa, vol ensenyament en valencià. El tema de la llengua no representa actualment cap problema, la ciutat d’Alacant respecta el percentatge de valencianoparlants que declaren usar la llengua (17%) i totes les persones que volen aprendre la llengua i que opten per l’ensenyament en valencià. L’evidència històrica reforça la valencianitat de la ciutat, que viu aquesta riquesa cultural amb orgull i naturalitat”, diu la plataforma.

Assenyalen que l’extrema dreta no té consideració ni amb la història ni amb la societat alacantina, i es demanen en quin aspecte el fet que Alacant pertanga a la llista de municipis de predomini lingüístic català de la LUEV perjudica els drets dels alacantins castellanoparlants. “Una societat plurilingüe respecta tots els seus parlants. Una societat democràtica respecta les minories. No ho farà el govern de la nostra ciutat? Sembla que no”, lamenten. Recorden que el català no és, ni ha estat mai, un tema de conflicte, ni a la ciutat ni a l’ensenyament, i diuen que no consentiran que interessos polítics tracten de crear problemes on no n’hi ha.

“L’Ajuntament d’Alacant té l’obligació legal de vetllar per la protecció del valencià a Alacant, d’instaurar mesures fermes per a fomentar la llengua pròpia i frenar-ne la discriminació, en comptes de donar suport a propostes d’exclusió tan poc compatibles amb una societat democràtica, inclusiva i moderna”, conclouen.

“Estan en guerra”: la societat d’Alacant reacciona a l’intent del PP i Vox de castellanitzar la ciutat

Començo aquest article amb un esperit crític i conciliador, a banda i banda. Sembla que això sigui impossible, però no ho ha de ser. Quan llegim, solem quedar-nos amb les parts negatives abans que amb la voluntat de reflexionar que hi pugui haver per part de qui escriu. Com és el cas, aquí. Recordo que Julio Cortázar, en un llibre sobre el primer procés revolucionari de Nicaragua, va escriure una frase que em fascina i que deia, més o menys, així: “Si critico ho faig per aquest procés i no en contra d’aquest procés.” 

He dit més d’una vegada que el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) ha fet aquests darrers anys alguns canvis substancials molt positius: la nova disposició de les sales (especialment, pel que diré després, la col·lecció d’art modern que va concebre Juan José Lahuerta); la descentralització de moltes peces, que han arribat a propiciar fins i tot l’obertura de nous museus (el del Barroc, el del Renaixement); el diàleg de la contemporaneïtat amb els fons del museu… Per tant, em sento amb la legitimitat d’exposar, ara, uns dubtes sobre la seva programació d’exposicions centrades en les primeres dècades del segle XX.

En relació amb això, el MNAC va inaugurar fa unes quantes setmanes una exposició dedicada a Francesc d’Assís Galí. La podeu anar a veure fins el mes de setembre. Temps enrere n’havia programades dues més sobre aquest període tan interessant de la història de l’art europeu, i català: una sobre Feliu Elias i una altra sobre Adolf Fargnoli. Com que no escric per als meus col·legues, vull explicar per a qui no ho sàpiga que aquests tres personatges (Elias, Fargnoli, Galí), en els seus temps creaven controvèrsia. Estaven arrenglerats amb la línia conservadora de la cultura com a artistes i, en el cas de Feliu Elias, com a opinant retrògrad. Si això fos un article acadèmic, ara hauria de fer moltes precisions i notes a peu de plana per corroborar això que dic, però en un escrit periodístic no em cal equilibrar la veritat: aquells tres creadors eren tradicionalistes, per dir-ho amablement.

El que vull exposar no tracta sobre el resultat de les exposicions; en conec els comissaris i són bons professionals. Per tant, res a dir sobre cadascuna de les exhibicions a què em refereixo. El que m’amoïna, en tot cas, és que aquests darrers anys la programació d’exposicions temporals del museu sobre les primeres dècades del segle XX s’ha limitat a aquests tres personatges, no ha emprès cap iniciativa per ensenyar al públic d’ara (estudiants, diletants, turistes… i professionals de l’art) l’altra banda de l’art i la cultura catalanes d’aquell període: els dissidents, els avantguardistes, els rupturistes, els polititzats…

A les seves classes, Ricard Salvat deia que un teatre es caracteritza més per les obres que no programa que no pas per les que representa. En un museu passa igual? Som un país estrany. Tots els països que vénen de la normalitat del poder antic tenen uns mecanismes establerts per a “fer cànon”, és a dir, per a construir relats sobre la seva història artística. A Catalunya, la cosa s’entravessa quant al cànon contemporani. El MACBA va desistir fa anys de mirar enrere; els equipaments dedicats als tres grans avantguardistes (Picasso, Miró, Dalí) fan una lectura lògicament monogràfica i, per tant, esbiaixada del context català. Aleshores, quin equipament mostra el debat sobre la modernitat que es produïa en aquells anys travessats per la Primera Guerra Mundial; per les lluites obreres; per les tempestes culturals que s’originaven en territoris aparentment dòcils; per la voluntat artística de trencar que exhibien uns quants grups d’intel·lectuals?

Si el MNAC només exposa Elias, Fargnoli i Galí es deixa d’advertir els nostres coetanis que l’art d’aquells tres personatges ja era caduc abans de néixer si el comparem amb tot allò que passava a Europa. I que hi va haver uns altres artistes, grups i iniciatives que això ho deixaven ben palès amb les seves obres, les seves exposicions, els seus manifestos i els seus articles. Posem per cas, Francesc d’Assís Galí. Si aneu a veure l’exposició a Montjuïc, us agradarà o no. Però heu de saber, per exemple, que els cartells d’aquell senyor, especialment els que fa per a l’Exposició Internacional del 1929, eren absolutament carrinclons si els comparem amb tot el cartellisme que s’havia desenvolupat a Europa (i a Catalunya mateix) de feia lustres. Salvador Dalí, Sebastià Gasch i Lluís Montanyà, un mes després d’haver llançat el seu Manifest Groc (1928), publicaven una proclama a la revista l’Amic de les Arts, en què deien: “Denunciem els anuncis presidits per la deliqüescència malaltissa dels Galí i comparses.” Aquests mateixos personatges insultaven els cofrets de Fargnoli (“la cursileria sentimental i exquisidament pudenta de les cloaques de Girona”) i s’enfrontaven a les posicions artístiques antiquades de Feliu Elias, especialment Sebastià Gasch.

El problema del llenguatge curatorial, de com es munten les exposicions, és que quan un museu exhibeix una sèrie d’obres, aquestes peces passen a formar part d’un cert imaginari col·lectiu. Encara que en una cartel·la s’indiqués que les pintures d’Elias, els cofrets de Fargnoli o les pintures de Galí per a la cúpula del MNAC són una versió extrema de la tradició reaccionària, el públic es queda amb el que veu. I, inconscientment, pensem que, si un museu nacional exhibeix aquelles obres és perquè estan bé, van ser històricament importants i no tenien contestació en el seu temps.

Allargaré l’argumentari sobre aquesta condició immanent d’allò que veiem en una exposició amb un altre exemple, la que el museu dedica a Zurbaran, tot i que, és obvi, surto del marc cronològic que avui m’interessa. L’exposició mostra tres obres religioses del pintor espanyol, i hi ha tot un seguit de peces contemporànies que dialoguen –se’ns diu– amb l’espiritualitat de la pintura de Zurbaran. I jo pregunto: no hauríem de sortir de les veritats historiogràfiques que hem heretat per posar-les en qüestió? És una feina que un museu nacional pot fer. O ha de fer. Fa uns quants dies, l’artista Ferran Garcia-Sevilla em recordava que Zurbaran havia fet fortuna amb tots els encàrrecs dels espanyols que havien anat a Amèrica i volien penjar als seus palauets pintures “espirituals” de l’artista. Vull dir que l’espiritualitat de Zurbaran era política, interessada. I m’hauria agradat, potser, que per dialogar amb les tres peces que el MNAC exhibeix s’haguessin triat obres de totes les tribus i ètnies que van ser massacrades arran de la “conquesta” (segur que el Museu d’Etnologia en té; el Museo de América de Madrid, segur). Perquè aleshores veuríem l’expressió d’espiritualitats molt diferents i no la de l’Europa del poder. Un cop més: en un museu, el que s’ensenya agafa una transcendència submisa, encara que no ho vulguem.

Torno als inicis artístics del segle XX. Crec que és necessari que el MNAC contraresti les exposicions que ja ha fet amb unes altres que mostrin obres, artistes i tendències que, en aquells anys, sortien del marc acomodatici de la tradició. La Fundació Vila Casas prepara una exposició sobre Ramon Calsina, un tipus heterodox que Juanjo Lahuerta va recuperar per a la col·lecció permanent del MNAC a què m’he referit abans. Àlex Susanna va programar, també a la Vila Casas, una exposició sobre un altre heterodox molt interessant: Francesc Domingo. Potser aquestes iniciatives haurien d’haver partit del MNAC, o també del MNAC. Per construir un cànon de l’art català d’aquells anys poc –o gens– reduccionista, com passa si només ens deixen veure Elias, Fargnoli i Galí. 

Entre el 1900 i el 1940 no hi va haver només una lluita entre postmodernistes, noucentistes i avantguardistes, com la historiografia hegemònica ens ha dit. La cosa va ser molt més complexa i fascinant. I el relat sobre aquest panorama no es pot reduir als artistes més aviat immobilistes que fins ara ens han ensenyat. Al meu entendre, el nostre museu nacional ha de construir un cànon artístic molt més heterogeni sobre aquell període, tant per les exposicions que programa com per la manera en què s’exhibeixin les obres.

Nota al marge 1. El 2028 farà cent anys que el Manifest Groc va ser imprès i enviat en uns sobres de color blau (deien els contemporanis d’aleshores). Aquell pamflet va originar un enrenou de consideració. No sé si va servir per a canviar gaires coses; aleshores Catalunya era en plena dictadura de Primo de Rivera. Però, almenys, va fer enfadar molta gent. No em direu que això, culturalment, ja no és important en si mateix. Penso que, igual com s’ha fet amb el centenari de Joan Salvat-Papasseit, cal que l’entramat cultural institucional recordi l’esperit de combat que va originar aquell full volant. Pels cent anys, pels noranta-nou o pels cent un, que això de les efemèrides cronològiques no deixa de ser un altre consens vacu.

Nota al marge 2: A propòsit, el centenari Salvat-Papasseit encara va donant fruits. L’editorial Lo Diable Gros acaba d’editar un llibre que s’aproxima al poeta d’una manera diferent: Salvat-Papasseit. Al voltant de la Nitra, d’Àlex Darriba. És una aportació basada en les petjades visuals que va deixar Salvat-Papasseit: les seves dedicatòries, les seves amistats, els seus rastres per la geografia… És una proposta tan diferent, tan poc convencional per als qui venim de l’acadèmia, que l’he trobada molt suggestiva.

Aquesta matinada passada, quan la foguera de Sant Joan ja era gairebé extingida, em va desconcertar saber que Donald Trump anunciava un alto-el-foc entre Israel i l’Iran. Bàsicament perquè minuts abans no encenguessen la foguera del meu barri havia sabut que l’Iran atacava Catar, una acció que tots els analistes sempre havíem considerat que era la pitjor situació imaginable al Llevant.

En el seu moment, cap als anys noranta, vaig llegir amb entusiasme el filòsof francès Paul Virilio, que pronosticava molt encertadament que la velocitat seria el gran problema del nostre temps. El gran problema per a la nostra societat, segons ell, seria que l’acceleració de les coses, el fet que tot –especialment en un món interconnectat– passaria a una velocitat tan gran que no ens deixaria temps ni prou calma per a entendre què passava de veritat, per a reflexionar –el 2015 ho explicava en aquesta entrada del meu bloc personal. Com era possible, doncs, que en pocs dies Israel ataqués l’Iran, l’Iran ataqués Israel, els Estats Units ataquessen l’Iran, l’Iran ataqués bases dels Estats Units a Catar i, de sobte, tot això no acabés en una catàstrofe sinó que hi hagués un alto-el-foc?

Els analistes ens hem passat anys explicant que el pitjor malson era precisament aquest: una guerra regional generalitzada en què prengueren part l’Iran i els Estats Units. I ara, de sobte, passava i en qüestió de poques hores el president dels Estats Units anunciava una treva i arribava a pronunciar un tòpic, però en aquest context grotesc, “Que Déu beneesca l’Iran”. Què caram em perdia?

Aleshores vaig recordar una màxima tradicional del periodisme, que Virilio mateix posava sempre d’exemple d’allò que calia fer: atura’t, pensa, escolta les fonts atentament, cerca aquella frase inesperada que deu haver passat desapercebuda, però que diu les coses sense dir-les.

I a això m’he dedicat aquestes darreres hores, fins a trobar aquesta entrevista amb el general retirat israelià Amos Yadlin, al pòdcast de Dimitri Alperovitch.

Yadlin és un personatge que seguesc de fa molts anys, amb interès. Ara està retirat –encara que no saps mai què vol dir “retirat” quan parles d’un general israelià…–, però va ser cap de la força aèria israeliana i del directori d’espionatge militar. I, a més, va ser un pilot de combat mític, un dels vuit que va participar en l’espectacular operació Òpera, que va destruir la central nuclear de l’Irac l’any 1981. És un home d’orientació progressista –dins allò que a Israel es pot considerar progressista–, però, sobretot, és un home de qui s’entén tot allò que diu. Té una manera peculiar de parlar, molt dura en l’aparença, potser pel fort accent hebreu, però molt exacta alhora, i sempre evita el pànic i l’eufòria, les dues coses que diu que li molesten més del món. Com a mi.

L’entrevista va ser enregistrada abans de l’atac dels Estats Units, sobre el qual Yadlin especula unes quantes vegades, com si ja sabés que passaria. I en un moment de la conversa defineix els objectius del govern israelià per a aquesta guerra i diu que són tres: posar fi a les proves nuclears, posar fi als míssils balístics i aconseguir un canvi de règim a Teheran. Canvi de règim que ell mateix prova de justificar dient que l’arrel de tots els problemes que hi ha al Llevant és el règim dels aiatol·làs. Teoria discutible, però evidentment és difícil que algú com ell reconega mai res més.

Ara, immediatament, explica allò que jo cercava. Diu literalment: “El problema és que, nosaltres, en això de canviar règims no som bons.” Una frase majúscula. I detalla tot seguit com Israel i els Estats Units són molt bons fent operacions militars, però fracassen sempre quan pretenen canviar per la força un règim polític. Amb una conclusió ben transparent i que s’entén de seguida: el remei seria pitjor que la malaltia.

Segons ell –i crec que, bàsicament, té raó– destruir el poder dels aiatol·làs a Teheran no portaria a una democràcia o a un sistema polític estable aquests anys vinents sinó al caos i la confusió. Com ha passat a l’Irac, com ha passat a l’Afganistan, com ha passat a Líbia… I ell creu –això no ho diu tan clarament, però s’entén bé–, per tant, que és millor deixar els aiatol·làs on són. Especialment si els atacs han fet malbé una bona part de l’estructura nuclear i balística de l’Iran i, per tant, ara no hi ha tanta urgència com semblava que tenien els israelians–o com volien fer veure que tenien– ara fa deu dies.

Hi ha una frase històrica que resumeix a la perfecció aquestes actuacions. Se sol atribuir erròniament a Henry Kissinger, però en realitat la va pronunciar Lord Palmerston, primer ministre britànic, que el 1848 va dir: “No tenim ni aliats eterns ni enemics perpetus, tan sols els nostres interessos són eterns i perpetus.” Doncs bé, dos segles després encara és així i així funciona la política internacional. Cínicament. Sense que li importe ni per un segon la vida i el destí de la gent. I això és el que cal entendre, principalment, si volem explicar-nos aquesta bogeria geopolítica que hem viscut aquests darrers dies.

Amb aquest alto-el-foc, l’Iran, Israel i els Estats Units, tots tres, salven la cara i tots tres poden proclamar la victòria per als seus propis públics. Els qui hi perden més són els ciutadans –i molt especialment les ciutadanes– de l’Iran, que continuaran sotmesos uns quants anys més a la tirania teològica. No ens confonguem: no defensaré mai l’atac unilateral dels Estats Units i Israel contra l’Iran –il·legítim de tot punt de vista tenint en compte la legalitat internacional. Però espere que el lector m’entenga si dic que tant de cinisme, tant de menysteniment per les persones i la seua sort, em crispa especialment i em posa de molt mal humor.

 

PS1. “És surrealista.” Això és el que Neil Munshi, Fiona McDonald i Peter Martin ens expliquen avui de Catar estant en aquest article, que prova de fer un repàs racional de tot allò que s’ha esdevingut aquests darrers dies en relació amb aquest conflicte. És un bon complement d’això que he explicat en l’editorial.

PS2. Pere Camps és un home a qui cal estar agraïts. Durant trenta anys ha pilotat el Barnasants i ha convertit aquest festival en una autèntica meravella i en una referència indispensable no solament per a la música i la cultura sinó també socialment i políticament. Ara es retira i parla de tot plegat amb Martí Estruch: “Sense cultura, guanyen ells”.

PS3. Molts lectors de VilaWeb coneixeu Pau Vidal pels seus articles i per ser el creador dels Minimots, però també per la seua faceta de traductor, sobretot de l’italià. Ara apareix La por de Montalbano, l’últim llibre protagonitzat pel comissari Montalbano que faltava per sortir en català, i Sebastià Benassar ha aprofitat l’avinentesa per parlar amb ell: “Tot aquest material que desborda la llengua normativa em dóna la vida”.

Bloomberg · Neil Munshi, Fiona MacDonald i Peter Martin

Abans-d’ahir a la nit, mentre el cel nocturn de Doha s’il·luminava amb la resplendor de míssils iranians interceptats pels sistemes antiaeris, els veïns de la capital de Catar s’aplegaren en balcons i jardins per contemplar l’espectacle en primera persona i enregistrar-lo en temps real.

Durant dècades, la idea d’un conflicte entre els Estats Units i l’Iran havia conjurat els fantasmes de la Tercera Guerra Mundial. Ara, la idea s’ha fet realitat: Israel ha atacat l’Iran, els Estats Units s’hi han afegit i la República Islàmica ha respost amb una ofensiva contra la base militar nord-americana més important del Llevant.

Tot això ha passat aquestes darreres quaranta-vuit hores, i després d’onze dies que han estat tan caòtics o més. Tanmateix, ahir al matí els veïns de Doha i Dubai anaren a la feina amb tota normalitat. El preu del petroli caigué al nivell a què es trobava immediatament abans del primer atac israelià contra l’Iran, el 13 de juny, i els principals índexs borsaris nord-americans i europeus tancaren la jornada a l’alça o, si més no, pràcticament al mateix nivell en què l’havien començada.

La moderació de la reacció a l’escalada d’aquests darrers dies evidencia fins a quin punt una situació que es considerava impensable fa ben poc ha esdevingut un ítem més de l’actualitat en una regió en què esdeveniments que, en un primer moment, poden semblar de gran transcendència són eclipsats ràpidament pel ritme frenètic de l’actualitat.

Per més afeblit que l’Iran pugui haver quedat arran de l’escalada d’aquests darrers dies, i per més airós que Israel sembli haver-ne sortit, el conflicte ha deixat més d’un presagi preocupant. Les cicatrius de la devastació israeliana de Gaza, l’aniquilació de l’Hesbol·là –aliat clau de l’Iran– al Líban i la caiguda del règim de Baixar al-Assad a Síria continuaran condicionant aquests anys vinents anys a la regió.

“L’Iran no ha deixat de ser una potència regional”, diu Hal Brands, professor de l’Escola d’Estudis Internacionals Avançats de la Universitat Johns Hopkins i ex-funcionari de seguretat del Pentàgon, que pronostica que a la regió hi haurà “una reorganització de forces important” a mitjà termini.

Després dels atacs de l’Iran –telegrafiats i anunciats amb antelació– contra posicions militars nord-americanes al Golf, la confusió i la preocupació s’apoderà dels països de la regió, insegurs de quin seria el següent pas de Washington. Tanmateix, ahir al matí tot semblà tornar a la normalitat quan el president dels Estats Units, Donald Trump, anuncià que s’havia arribat a un alto-el-foc.

Trump fins i tot agraí a l’Iran que hagués avisat amb antelació els Estats Units de l’atac contra la base de Washington a Catar, cosa que permeté a l’exèrcit nord-americà de desallotjar-la i evitar que hi hagués víctimes mortals. La borsa de Catar tancà la jornada d’ahir amb una pujada de gairebé un 2%; les exportacions de cru i gas natural pel contenciós estret d’Ormuz, paral·lelament, continuaren sense interrupcions.

“És surrealista que de pressa que hem tornat a la vida ‘normal’”, diu Charlie Eastwood, un britànic que ha viscut i treballat a Catar durant més d’una dècada. I afegeix: “El fet més surrealista de tots ha estat com s’ha tardat de poc a anunciar l’alto-el-foc després de l’atac iranià, que clarament era per a salvar les aparences.”

A última hora d’abans-d’ahir a la nit, Trump escrigué a les xarxes que el conflicte podria haver-se allargat durant anys i destruït tot el Llevant, però que no havia estat així ni ho seria mai.

La resposta iraniana a l’atac dels Estats Units, de fet, evidencià “una estratègia molt calculada” per part de Teheran. Ho explica així Bader Al-Saif, professor adjunt de la Universitat de Kuwait i membre associat de Chatham House, un think tank amb seu a Londres. Per a l’Iran, explica Saif, involucrar-se en un conflicte militar directe “seria una sentència de mort, i en són conscients”.

Sigui com sigui, hi ha indicis que permeten de pensar que l’alto-el-foc és més fràgil que no s’ha volgut creure. Entre l’anunci de Trump i la confirmació de l’acord per part del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, Israel i l’Iran s’atacaren mútuament; unes quantes hores més tard, les Forces de Defensa d’Israel afirmaren haver identificat un grup de míssils iranians que es dirigien cap a Israel, cosa que Teheran negà.

Israel no té un historial impecable a l’hora de respectar els alto-el-focs: al país, de fet, se l’ha acusat àmpliament de no respectar acords de pau anteriors tant a Gaza com al Líban. El govern de Netanyahu, per la seva banda, ja ha avançat que respondria amb contundència a qualsevol vulneració de l’acord.

Alguns ministres, i fins i tot Netanyahu mateix, han plantejat la possibilitat d’un canvi de règim a l’Iran, cosa que ha ressuscitat els fantasmes de conflictes anteriors a la regió que degeneraren en espirals de violència sectària i caos.

L’atac israelià contra l’Iran també l’ha ajudat a desviar l’atenció internacional de la guerra de Gaza. D’ençà de l’atac del 7 d’octubre, les forces israelianes han matat desenes de milers de persones a l’enclavament, han destruït la major part del territori i hi han causat una crisi alimentària.

Si el conflicte amb Teheran s’atenua, és possible que Europa –que ha donat suport als atacs israelians contra el programa nuclear iranià– torni a amenaçar el govern de Netanyahu d’imposar sancions comercials contra Israel per la guerra de Gaza.

Mentre Israel tancava l’alto-el-foc amb l’Iran, les forces israelianes obriren foc contra centenars de persones que esperaven rebre ajuda humanitària a Gaza, i en mataren vint-i-cinc pel cap baix. Poc després, l’ONU –a qui Israel ha impedit de repartir ajuda humanitària a l’enclavament– condemnà “la militarització de l’ajuda” per part d’Israel.

Els governs regionals, de Catar a l’Irac, han advertit que els atacs israelians i nord-americans contra l’Iran podien desencadenar una onada de violència a la regió. Diumenge, mentre els míssils nord-americans queien sobre els enclavaments nuclears de l’Iran, un atac suïcida matà desenes de persones en una església de Damasc, un recordatori cruent dels efectes que la inestabilitat a la regió pot tenir en les vides dels seus habitants.

Les ambicions nuclears de l’Iran són l’altra gran incògnita que ha romàs de la crisi. Diumenge, els Estats Units bombardaren tres enclavaments nuclears clau al país, incloent-hi la planta subterrània d’enriquiment d’urani de Fordow. Trump digué que els enclavaments nuclears iranians havien estat “destruïts dels tot” per l’atac. Però, tres dies després, l’Agència Internacional d’Energia Atòmica continua sense saber on para l’urani enriquit amb què l’Iran podria acabar construint armes nuclears en un futur.

Això deixa el líder suprem iranià, Ali Khamenei, amb un dilema que molts autòcrates d’arreu del món deuen haver sospesat aquests darrers dies.

Una de les opcions de què Khamenei disposa és redoblar els esforços per a desenvolupar una bomba nuclear –si és que encara és possible– i, així, convertir l’Iran en un país intocable per als Estats Units tal com ho és, en certa manera, Corea del Nord. L’alternativa és renunciar al programa nuclear, sortir de l’aïllament diplomàtic i arriscar-se a sofrir un final com el de l’ex-dictador libi Muàmmar al-Gaddafi.

“El programa nuclear iranià ha rebut un cop dur, però no ha estat destruït del tot”, diu Aaron David Miller, investigador principal del Carnegie Endowment for International Peace i ex-diplomàtic del Departament d’Estat dels Estats Units al Llevant durant els governs de Bill Clinton i George Bush. “Voldran mantenir oberta l’opció de continuar enriquint [urani] i poder desenvolupar armes [nuclears]. És una estratègia a llarg termini.”

Alaric Nightingale i Paul Wallace han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb