Les milícies pro-iranianes, les grans absents del conflicte al Llevant
The Washington Post · Louisa Loveluck i Mustafa Salim
Quan les forces nord-americanes atacaren tres emplaçaments nuclears iranians, el cap de setmana passat, molts temeren que el conflicte s’estengués al país veí de l’Irac, on les milícies pro-iranianes exerceixen una gran influència i la majoria de la població és xiïta, com a l’Iran.
Per un moment, la possibilitat que les forces i els actius nord-americans al país es convertissin en objectius de les forces pro-iranianes semblà perillosament factible. No hi cap més país al món àrab en què els interessos nord-americans i iranians quedin tan a prop com l’Irac, on milers de soldats nord-americans conviuen braç a braç amb un entramat complex de grups polítics i milícies pro-iranianes.
Però, per ara, cap d’aquests grups ha volgut immiscir-se en el conflicte.
Aquests darrers anys, les milícies iraquianes s’han tornat més cauteloses a l’hora d’involucrar-se en conflictes externs i més autònomes dels seus patrocinadors estrangers. També han esdevingut una part clau del govern iraquià, tot embutxacant-se milers de milions de dòlars provinents de les arques de l’estat i acumulant més poder polític que mai.
“Aquests grups s’han integrat en l’estat iraquià, sigui amb els negocis o amb la política. Per què voldrien renunciar-hi?”, es demana Lahib Higel, analista sènior per a l’Irac de l’ONG Crisis Group. Si continuen creixent les tensions, explica, és possible que arribi un punt en què aquests grups decideixin de recórrer a la violència: fins aleshores, romandran al marge de les tensions tant de temps com puguin.
Les milícies iraquianes han estat, durant anys, una baula clau en la cadena d’aliats de l’Iran al Llevant, que també inclou Hamàs, l’Hesbol·là al Líban i els hutis al Iemen. El gran arquitecte d’aquesta xarxa fou el general iranià Qasem Soleimani, assassinat pels Estats Units a Bagdad l’any 2020.
A diferència de l’Hesbol·là i els hutis, les milícies iraquianes sembla que han assumit que, en una confrontació directa amb els Estats Units, tenen totes les butlletes de perdre. El màxim dirigent de les milícies iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, morí en el mateix atac que matà Soleimani, cosa que empenyé uns altres caps milicians a passar a la clandestinitat mentre l’Iran i els Estats Units s’atacaven mútuament en territori iraquià.
D’aleshores ençà, les milícies iraquianes han guanyat més autonomia de l’Iran.
“L’assassinat de Soleimani i Muhandis eliminà una de les grans fonts de control i influència que l’Iran tenia sobre uns quants d’aquests grups”, explica Sajad Jiyad, investigador del Century International, un think tank amb seu a Nova York. “L’absència d’aquestes figures paternes, per dir-ho d’alguna manera, ha permès a aquests grups de seguir el seu propi camí.”
La creació oficial de la xarxa de faccions milicianes de l’Irac, coneguda com a Forces de Mobilització Popular, es remunta al 2014, quan desenes de milers d’homes del sud del país, la majoria dels quals xiïtes, respongueren a la crida del primer ministre iraquià i del gran aiatol·là Ali Sistani, la màxima autoritat religiosa xiïta del país, perquè s’afegissin a la lluita contra els milicians d’Estat Islàmic. Avui dia, aquests grups són presents a les institucions del govern de l’Irac, i operen com un braç polític i econòmic més del règim.
La setmana passada, quan els bombarders dels Estats Units atacaren els emplaçaments nuclears iranians després de travessar l’espai aeri iraquià, Kataib Hesbol·là –una milícia iraquiana que, en el passat, havia arribat a atacar soldats nord-americans desplegats al país– es limità a emetre un comunicat inusitadament moderat, en què constatava que la incapacitat de l’Irac per a controlar el seu propi espai aeri feia vulnerable el país.
“Obrint l’espai aeri iraquià, les forces nord-americanes a l’Irac han aplanat el camí per a aquest atac”, digué el grup. “Si diem que no volem que l’Irac sigui un camp de batalla, ens correspon a nosaltres restringir el rol de les forces estrangeres presents en sòl iraquià, i que controlen el nostre espai aeri.”
L’endemà, l’exèrcit iraquià confirmà que un eixam de petits drons havia atacat sis bases militars al país, sense deixar víctimes mortals. Bagdad afegí que el primer ministre iraquià, Mohammed Xia al-Sudani, havia ordenat una investigació sobre l’incident, sense atribuir-ne l’autoria a cap grup concret.
La contenció de les milícies a l’hora d’involucrar-se en l’escalada de les darreres setmanes evidencia la voluntat no veure’s arrossegades a un conflicte com el que va escapçar l’Hesbol·là al Líban, segons que explica Higel. “No volen córrer la mateixa sort”, resumeix. “Per molt que facin costat a l’Iran en els seus discursos, les diferències [amb Teheran] són com més va més difícils d’amagar. Van començar amb l’assassinat de Soleimani, però s’han agreujat molt després dels atacs del 7 d’octubre [d’Hamàs contra Israel].”
L’Iran, per la seva banda, també es beneficia d’un Irac lliure de grans conflictes. “L’Irac s’ha mantingut al marge del conflicte, principalment, perquè l’Iran vol que així sigui”, diu un alt funcionari iraquià que, com altres entrevistats per a aquest article, accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per tractar informació delicada. “[L’Iran] entén que l’estabilitat de l’Irac és extremadament important per a la seva seguretat nacional, i per a la seva situació econòmica.”
En un moment en què els països occidentals han provat d’aïllar Teheran amb sancions, l’Irac s’ha convertit en un salvavides econòmic clau per a l’Iran. Bagdad no sols és un soci comercial important per a Teheran, sinó que també li permet d’accedir a cases de canvi per a transferir diners a l’estranger, i d’eludir les sancions internacionals i exportar cru des dels seus ports, de manera que li obre la porta a la resta de l’economia mundial.
En escalades anteriors, l’Irac també ha servit com a refugi d’altres grups pro-iranians a la regió. El setembre passat, després de l’assassinat del líder de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, a mans d’Israel, desenes d’alts càrrecs empresarials del grup van refugiar-se a l’Irac, on el grup ha fet inversions importants aquests darrers anys.
Jiyad, de Century International, explica que és probable que les milícies pro-iranianes romanguin en un segon pla si el conflicte torna a esclatar. “És possible que els iranians vegin les milícies com un as a la màniga”, diu. I afegeix: “Crec que els iranians no volen jugar totes les seves cartes alhora.” En aquest sentit, l’alt funcionari iraquià coincideix que les milícies “són l’últim recurs de l’Iran”.
Un funcionari del grup pro-iranià Asaib al-Haq, integrat al govern iraquià, explica que les milícies del país romandran a l’aguait en cas que el conflicte torni a esclatar. “No volem ser arrossegats a una nova guerra, però les faccions de la resistència estan preparades per respondre”, diu. I matisa: “Tanmateix, que això passi o no dependrà de què acabi passant, i com això pugui afectar el nostre país.”
- Subscribe to The Washington Post
- Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb
