The Washington Post · David L. Stern i Serhii Korolchuk

Kíiv. Les mobilitzacions han tornat a esclatar a Ucraïna, arran d’una nova llei que subordina les agències anticorrupció al fiscal general i que pot comprometre l’adhesió a la Unió Europea.

Milers de manifestants van sortir als carrers de Kíiv i més ciutats d’Ucraïna dimarts al vespre per protestar contra una nova llei que limita la independència de les principals agències anticorrupció del país. El parlament ucraïnès va aprovar la norma a la tarda i el president, Volodímir Zelenski, la va signar tot seguit, cosa que va desfermar la indignació de molts ciutadans i que ha fet saltar les alarmes entre els aliats europeus.

A Kíiv, més de dues mil persones es van concentrar a prop del palau presidencial, a la plaça Ivan Frankó, al crit de “vergonya!”. És la mobilització política més multitudinària d’ençà que va començar la invasió russa, ara fa tres anys. També hi va haver concentracions a Lviv, Dnipró i Odessa, i se n’han convocades més.

La nova legislació posa l’Oficina Nacional Anticorrupció d’Ucraïna (NABU) i la Fiscalia Especialitzada Anticorrupció (SAPO) sota control directe de la fiscalia general. Totes dues institucions van ser creades després de la revolució de Maidan del 2014 amb l’objectiu de combatre la corrupció estructural que havia caracteritzat els governs anteriors, en particular, el de Víktor Ianukóvitx.

Zelenski ha defensat la llei en el seu missatge diari a les xarxes socials. Diu que vol garantir que es faci justícia amb els casos que fa anys que resten silenciats i que pretén d’evitar qualsevol influència russa dins les institucions. Segons ell, NABU i SAPO continuaran actives i el fiscal general “assegurarà la inevitabilitat del càstig per a qui vulneri la llei”.

Però la seva explicació no ha convençut gairebé ningú. La mesura arriba quan fa tan sols un mes que NABU obrí un cas contra el vice-primer ministre d’aleshores, Oleksí Txérnixov, per presumpta corrupció i cobrament de comissions. Era el cas de més alt nivell d’ençà que Zelenski havia assumit la presidència, fa sis anys. Txérnixov, que ha negat els fets, va perdre el càrrec la setmana passada en un relleu de govern.

La protesta a Kíiv va ser protagonitzada per joves entre vint anys i trenta. Amb pancartes improvisades, acusaven el govern de voler retornar al passat autoritari i corrupte que havien deixat enrere el 2014. El batlle de la ciutat, Vitali Klitxkó, hi va assistir amb el seu germà i va acusar les autoritats de “destruir les agències anticorrupció i silenciar activistes i periodistes tot aprofitant la guerra”.

L’ex-ministre d’Afers Estrangers Dmitro Kuleba va qualificar la jornada de “mal dia per a Ucraïna” i va dir que la revolució de Maidan havia estat un sacrifici per a la justícia que no es podia esborrar amb una votació i una signatura.

El cap dels serveis de seguretat ucraïnesos (SBU), Vasil Maliuk, va justificar la reforma acusant l’agència NABU de tenir-hi un agent rus infiltrat. Va dir que, en plena guerra, aquesta presència era intolerable i que calia “depurar” les institucions. El dia abans, agents del Servei de Seguretat d’Ucraïna (SBU), la fiscalia general i l’Oficina d’Investigació havien escorcollat les oficines de NABU.

La policia talla l’accés dels manifestants al palau presidencial. (Fotografia: Ed Ram.)

Els socis europeus han reaccionat amb preocupació. Marta Kos, comissària europea encarregada del procés d’adhesió, ha dit que aquesta reforma era “un pas enrere molt greu” i que la independència de NABU i SAPO era clau per a l’entrada d’Ucraïna a la UE. Ha afegit que el respecte pel dret continuava essent central en les negociacions. La responsable anticorrupció de l’OCDE, Julia Fromholz, també ha expressat una “profunda preocupació” per una llei que, diu, posa en perill l’autonomia dels organismes.

Fonts diplomàtiques europees consultades per The Washington Post es mostren encara més alarmades. Una d’aquestes fonts admet que la mesura pot erosionar la confiança dels aliats i, fins i tot, afectar l’ajut militar a Ucraïna. “Esperem que no sigui el cas, però accions com aquesta no ajuden a guanyar la guerra”, ha dit.

Mentrestant, el Kremlin aprofita el debat per reforçar la seva narrativa. El portaveu, Dmitri Peskov, ha dit que hi havia “molta corrupció a Ucraïna” i ha insinuat que part dels fons americans i europeus havien estat espoliats.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El govern de l’Ajuntament de Barcelona vol instal·lar cinc-centes càmeres de videovigilància noves a la ciutat, que ara en té vora cent seixanta. El tinent de seguretat, Albert Batlle, fa mesos que prepara el terreny: considera que n’hi ha una mancança i que cal multiplicar-les abans d’acabar el mandat. Aquesta setmana, arran de la reunió de la Junta Local de Seguretat, hi ha tornat a insistir en un parell d’entrevistes, per bé que, segons les dades presentades, el primer semestre del 2025 s’ha registrat un 8,8% menys de fets delictius que no l’any passat. Sigui com sigui, la instal·lació l’haurà de validar primer la Comissió de Control de Dispositius de Videovigilància, presidida per la presidenta del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. La qüestió, fins ara, ha passat sense debat ni rebombori, però no sol ser objecte de consens entre els experts.

Menys furts i robatoris, però més armes blanques als carrers de Barcelona

Els dubtes sobre l’eficàcia

Unes quantes expertes assenyalen a VilaWeb que tenen dubtes que es trobi l’equilibri entre la inevitable intromissió en la privadesa ciutadana, per una banda, i la prevenció dels delictes, per una altra. D’entrada, els estudis que s’han fet fins ara no permeten d’assegurar que les càmeres de videovigilància tinguin efectes consistents i sostinguts. “És una qüestió molt complexa, l’efectivitat de la videovigilància. La literatura acadèmica, sobretot amb evidències empíriques, no és concloent. No troba sempre efectes de gran impacte en la reducció dels delictes. En alguns casos concrets, com els delictes contra la propietat, s’observen reduccions moderades; uns altres estudis troben que pot tenir un efecte preventiu en delictes violents. Però de dades concloents, no n’hi ha”, diu Marta Murrià, cap de l’àrea de Convivència i Seguretat Urbana de l’Institut Metròpoli.

La politòloga Sonia Andolz, que va ser directora general d’Administració de Seguretat i que, durant el mandat anterior, va investigar específicament en aquest àmbit, explica que la videovigilància pot tenir usos positius, però que cal tenir en compte els matisos. Per exemple, pot ser útil en el seguiment de matrícules de cotxes que entren en zones amb molta criminalitat, perquè ajuden a identificar i fer seguiments de rutines, o bé en punts molt concrets on la càmera enfoca llocs foscos en què hi ha hagut més d’un cas d’agressió sexual. “En les investigacions de llarga durada, per a delictes amb continuïtat en el temps, les càmeres poden anar molt bé per a la policia. Ara: no estic d’acord que posar càmeres a les ciutats aporti seguretat necessàriament, ni que tot allò que va bé a la policia sigui vàlid per als drets de la ciutadania”, diu.

Murrià hi afegeix que tampoc no hi ha dades concloents sobre com viu la població la instal·lació de càmeres, perquè hi ha molt pocs estudis que ho investiguin. “És cert que hi ha persones a qui genera molta sensació de seguretat que hi hagi moltes càmeres, però és controvertit, perquè també n’hi ha que consideren que hi ha un impacte sobre la seva privadesa o els fa la sensació que viuen en una ciutat hipervigilada. De vegades, fins i tot pot ser contraproduent perquè genera alarmisme: hi ha persones a qui els fa pensar que són en un lloc potencialment perillós”, diu. Judith Membrives, responsable d’Intel·ligència Artificial i Drets Humans de Lafede, sosté que l’extensió de la videovigilància vol dir obrir una porta delicada. “Amb aquesta mena d’instal·lacions multitudinàries, també afavoreixes que l’espai públic es converteixi en un espai de sospita continuada, i hi normalitzes la vulneració de drets en lloc de prendre altres mesures menys vistoses”, diu.

El risc bàsic del desplaçament

No hi ha, certament, prou estudis sobre això, però en ciutats molt vigilades, com Londres, que n’és el cas per antonomàsia, s’hi ha observat tot sovint un risc tàctic: el desplaçament. Diu Murrià: “Potser una càmera pot ajudar que no hi hagi un robatori en un lloc concret, però es produirà una mica més enllà. Si és per a resoldre delictes, la videovigilància pot tenir efectes, però la prevenció que es cometin depèn molt del context i del tipus de delicte.” Andolz ho veu com un peix que es mossega la cua: “Als criminals, si les càmeres són visibles, els genera un efecte dissuasiu: si el Raval és ple de càmeres, això desplaçarà de l’activitat delictiva que s’hi comet. Una altra cosa és que en posis per tota la Ciutat Vella, o per tot Barcelona. Si omples la ciutat, aleshores ho desplaçaràs a unes altres ciutats”, explica.

Sense prou transparència

Un altre problema de la mesura és que de moment s’ha presentat sense prou transparència. “Si presentes un pla d’aquestes característiques, la responsabilitat del govern és fer un pla amb les necessitats i les raons que justifiquen la instal·lació de cadascuna de les càmeres. No estic en contra de la videovigilància, però cinc-cents em sembla un nombre excessiu i, a més a més, inviable econòmicament i tècnica”, apunta Noe Ayguasenosa, conflictòloga i assessora en polítiques de seguretat. Membrives explica que consideren perillós que es vulgui aplicar sense prou claredat ni seguretat jurídica. Alerta particularment sobre els mètodes de reconeixement facial o biomètric que l’últim reglament europeu prohibeix. Batlle ha declarat que no ho consideren “en aquest moment.”

En tot cas, totes quatre coincideixen que la primera part de l’operació hauria de ser la publicació d’una normativa molt diàfana sobre aquesta mena de mecanismes, més enllà del permís de la Comissió de Control de Dispositius de Videovigilància i dels procediments estipulats fins ara. Ara com ara, l’Agència de Protecció de Dades reclama informes en què s’especifiqui on restaran desades les imatges i quina custòdia se’n farà, però Andolz diu que cal anar més enllà. “Hi ha d’haver uns protocols claríssims i seriosos d’ús, de custòdia i de destrucció que siguin supervisats per una administració pública que no sigui només la policia i, òptimament, amb organitzacions civils i almenys la sindicatura de greuges”, diu. Ayguasenosa ho subscriu: “Un dels aspectes essencials del debat és què es fa amb les dades que enregistren les dades. Les càmeres són neutres, però els qui n’analitzen les dades no tenen per què ser-ho.”

Ara com ara ja hi ha un sistema prou garantista i les autoritzacions s’han de renovar periòdicament davant la comissió. Andolz, però, alerta que hi ha “una tendència securitària” arran de l’auge de l’agenda de la dreta i l’extrema dreta que podria posar-lo en joc. De fet, creu que cal encara més prudència i equilibri a l’hora d’aplicar aquesta mena de mesures perquè els efectes són difícils d’assegurar a llarg termini. “Les càmeres donen molta, molta informació, i ara tens aquest govern però després en pots tenir un altre que faci seguiments d’altres coses, amb aquelles imatges”, diu.

Atendre les causes estructurals de la inseguretat

I encara hi ha un altre punt de consens entre les veus consultades: les mesures com la videovigilància poden ser, en tot cas, esporàdiques, però cal atendre les causes estructurals de la inseguretat. Murrià no entra a valorar directament l’aposta del govern, però detecta “un risc de caure en això que se’n diu el solucionisme tecnològic, és a dir, pensar que la tecnologia per si sola pot resoldre problemes molt complexos.” A parer seu, no és així. “Totes aquestes mesures poden ser efectives si van acompanyades de mesures de prevenció socials i comunitàries. No es pot posar tota la solució en un instrument concret”, remarca. Una cosa és la mitigació dels efectes de la inseguretat i una altra el tractament d’allò que l’origina, que té arrels molt més fondes. “L’individualisme està molt consolidat, avui. La seguretat té molt a veure amb els vincles col·lectius. L’arrelament, la xarxa comunitària i la pertinença al grup donen seguretat i, sobretot, percepció de seguretat. I d’això no se’n sol parlar”, conclou Ayguasenosa.

Albert Sales: “No vivim en l’apocalipsi criminal que planteja l’extrema dreta”

Irene Ocón fa onze anys que treballa al forn Sarret de Barcelona. Hi va entrar per ajudar la seva parella, el fill del propietari del negoci familiar, que va obrir les portes el 1898. Situat al carrer de Girona número 73, al mig de l’Eixample, forma part del catàleg del patrimoni històric i artístic de la ciutat.

Aquest forn ha vist evolucionar i créixer Barcelona, i s’ha adaptat als canvis socials que s’hi esdevenien. Però, d’uns anys ençà, i especialment a la capital catalana, els forns i pastisseries artesans han de fer front a una amenaça com més va més nociva: la proliferació sense precedents de grans cadenes de forns amb degustació. Parlem de locals com el 365 Obrador, Vivari, Granier, Santagloria o el Fornet. Actualment, totes aquestes cadenes gestionen un de cada sis punts de venda de pa, pastisseria i làctics de la ciutat. I el Gremi de Restauració fa anys que els denuncia per competència deslleial. Com es pot sobreviure en aquest context? En parlem amb els principals afectats.

Rècords de les grans cadenes de degustació

El creixement ha estat especialment fort aquests últims deu anys. Barcelona ja supera els 300 forns amb degustació de grans cadenes, una xifra que s’ha multiplicat per quatre en aquest període: ha passat de 83 a 310. Segons les dades disponibles, el creixement més espectacular l’ha fet 365 Obrador, una empresa familiar originària de l’Hospitalet de Llobregat que el 2024 tenia 115 establiments a Barcelona i 201 a tot Catalunya, comptant locals propis i franquícies.

L’altra firma que s’ha expandit més és Vivari, que ha passat d’un local a 86 en deu anys. Granier, que el 2022 tenia 42 locals, avui en té 35. I Santagloria ha passat de poc menys d’una desena de locals a superar de sobres la trentena.

“Tenim davant uns monstres del sector que no tenen ni idea de l’ofici de la pastisseria i la fleca artesana. En el nostre sector, els 365 i Vivaris són fons d’inversió, empreses gegants que especulen amb el sòl”, denuncia Susanna Bareche, membre de Som Pastissers i propietària de la pastisseria Bareche. “Sempre hi ha hagut franquícies, sobretot a la Meridiana. I ens anàvem repartint el pastís. Però cap al 2014, quan va aparèixer el primer Vivari, ja vaig advertir que allò ens faria molt de mal. El mercat és saturat”, diu.

Fa pocs mesos, Caixabank va adquirir el 20% d’Europastry, una de les principals empreses distribuïdores de productes per a les grans cadenes d’obradors. Europastry, que és una empresa catalana, s’ha expandit arreu del món, sobretot a Europa, els Estats Units i l’Amèrica Llatina. El 2023 van facturar 1.347 milions d’euros.

Unes bones xifres que contrasten amb els obstacles amb què ensopeguen dia rere dia els negocis artesans de pa i pastisseria. En aquests anys, molts negocis han tancat. “Al meu entorn hi ha tot de pastisseries que no volen dir el nom, però que sé quines són, i que es traspassen”, adverteix Bareche.

L’artesania xoca amb la pressa 

Fa vint-i-nou anys que Òscar Sola regenta dues pastisseries a Igualada. La situació –diu– no és la mateixa que a Barcelona, però  assegura que fa uns sis anys que el panorama ha canviat, perquè hi han començat a aterrar les grans cadenes d’obradors. Explica que el problema és que no juguen amb les mateixes cartes, i que la gent no n’és conscient. “La gent encara no entén que aquí darrere nostre hi ha un obrador, que hi ha gent treballant, que hi ha un coneixement, una formació, unes hores de dedicació… Nosaltres som artesans, no industrials”, recorda.

Per això lamenta que sovint la gent aparegui a la botiga i els demani de tenir un pastís d’aniversari al cap de deu minuts, acostumats a comprar-ho tot en grans cadenes de supermercats, sense entendre que el ritme en un negoci artesà és diferent. “Depenem d’un públic que prioritza els productes que valen un euro a pagar un euro i mig, perquè de sobte els sembla molt car”, diu.

La conseqüència és una pèrdua de la diversitat de productes: “Moltes pastisseries comencen a sacrificar productes que feien abans, perquè ara no hi ha temps de fer-los, és inviable”, indica Sola. I afegeix: “El calendari pastisser català és molt variat i important. Cada mes hi ha alguna festa, però n’hi ha algunes que van desapareixent perquè no hi ha temps ni gent per a fabricar.”

Pèrdua de la identitat i lloguers pels núvols 

Una altra manera de sobreviure és adaptar els productes a la demanda. Ocón explica que han canviat l’oferta per satisfer un públic eminentment turístic, que és el que reben, atès que els preus del lloguer han expulsat molts veïns del barri. “De pans, sobretot en fem amb varietats que no tinguin farina, que ara són moda. Pa d’espelta, de sègol… I també molts productes amb festuc, que ha fet un boom”, explica.

“Molta gent abandona la identitat perquè no tenen cap més remei. Com que no són viables, necessitem vendre el que sigui”, lamenta Bareche. “Però nosaltres som de la crema de Sant Josep, de les coques de llardons, de la castanyada i de la mona de Pasqua. Si no ho mantenim nosaltres, qui ho mantindrà?”, demana.

L’homogeneïtzació dels productes que no tan sols afecta Barcelona, sinó que és un fenomen global: “Quan viatges a Europa passa igual: veus les grans cadenes arreu, i els petits negocis que intenten sobreviure com poden enmig d’aquesta selva”, explica Sola.

L’augment del preu dels lloguers no tan sols expulsa els veïns de les cases, també els negocis: “Hi ha molts negocis del barri que han hagut de tancar. I els que poden obrir són franquícies i coses per a turistes”, denúncia Ocón.

La Pastisseria Bareche n’és un exemple. Fa anys tenien dues botigues, però en van haver de tancar una perquè els van apujar el lloguer i no ho podien assumir. “Ens van apujar el lloguer d’un 60%, de 1.300 a 2.300”, lamenta. I assenyala que el fet que les grans cadenes puguin pagar 4.000 euros de lloguer demostra que especulen. “Com s’ho poden permetre? Una botiga tan maca pagant 4.000 euros i venent quatre cafès, no quadra”, diu.

Falta d’ajudes

Per a les botigues petites, la burocràcia que demanen les administracions és el taló d’Aquil·les. “No té gaire sentit que deixem de fer croissants per presentar la documentació”, es queixa Sola.

“La Generalitat ens va donar aquesta distinció, de mestre artesà alimentari, però s’ha de fer alguna cosa més…”, diu al seu torn Bareche. Assenyala que una de les grans dificultats per al sector és haver de bregar amb uns imposts molt alts. “Fa quinze anys o vint pagàvem tant amb deu treballadors com ara amb dos”, diu. I per això fa una petició a les administracions públiques: “L’artesania pastissera, que assegura un producte més saludable per a la població, hauria d’estar protegida, i fiscalment pagar els impostos proporcionals perquè siguem viables. La fiscalitat és molt desproporcionada i injusta.”

Per a fer viable la continuïtat d’aquests negocis, doncs, demanen ajudes monetàries per a poder modernitzar els forns i obradors, bonificacions que redueixin l’IRPF i l’impuls de la formació de personal qualificat.

“Una de les coses que ens trobem és que antigament un pastisser o un carnisser passava moltes hores treballant i que estava molt format, perquè tenia molts anys d’ofici. Ara, en canvi, on tenies una persona treballant n’hi has de tenir dues, perquè una de sola no és capaç de produir ni de tenir els coneixements que tenia aquell treballador”, lamenta Sola.

Tot plegat, ho lliga amb una falta de relleu generacional: “Els costos són molt elevats i les responsabilitats també. No hi ha successió, perquè veuen una feina molt feixuga, molt esclava, i això les generacions d’avui dia no ho volen”, diu Sola. Tampoc els pares no volen deixar als fills un negoci que penja d’un fil: “L’altre dia em va trucar el propietari d’una pastisseria, desesperat perquè no volia deixar un negoci com aquest a la seva filla”, comenta Bareche.

Plataforma Som Pastissers

En el context de manca d’acompanyament i comprensió de les administracions i del gremi, fa cinc anys que va néixer la plataforma Som Pastissers. “Només valoren les vendes, però sentim que no tenen en compte la preservació que fem de la cultura, de la identitat de barri, de la transmissió de coneixements de pares a fills”, diu Bareche. “La plataforma va néixer perquè teníem un gremi a Barcelona que no ens definia”, afegeix Sola, que també n’és un membre fundador.

“Comences a veure que no és el teu problema, que és el de tots. Que tanquen botigues centenàries, que tanquen els llocs on has anat tota la vida. I cal que ens unim”, diu Bareche. Tant ella com Sola coincideixen en el diagnòstic: calen més bons mecanismes per a defensar-se millor. “Nosaltres ja remem, però la marea és cada vegada més alta, i ens cal ajuda”, diu Sola.

I Bareche conclou: “Veurem què passa d’aquí a uns quants anys, però si hem de morir, morirem amb les botes posades. Em sap greu, perquè fa més de trenta anys que estic en aquest món, i això ja és part del meu ADN.”

De cop i volta, el calendari. Que ell, en fi, sempre és aquí, la necessitat de pautar-nos el món per organitzar-nos-el i mirar de mig entendre’l, però que de vegades passa això, que se’t fa present de cop i volta. Quan has de lliurar una feina i semblava que hi havia temps fins que, nyac, el calendari. Quan penques i penques i una cosa en porta una altra i penques i una altra i no alces els ulls de la pantalla (del taulell, de la carretera, del camp, això va per cases i cadascú s’ho sap) i penques i de sobte, oh, el calendari. I te’l mires (jo en tinc un d’aquells de taula i amb fotografies de l’estiu passat, per tornar-lo a evocar, per no oblidar-me’n: dos pigargs africans amb les seves urpes poderoses i les cares de mala llet que observen el món i prescindeixen de mi). Te’l mires i t’esveres. Te’l mires i t’assalta l’evidència de l’agost.

Com pot ser, tan de seguida?

M’he trobat a mi mateixa així alarmada (alarmada!) en descobrir (descobrir!) que d’avui en vuit s’acaba el juliol i que després del juliol ve l’agost i que el més calent és a l’aigüera i he entès que hi ha alguna cosa que faig molt malament. O unes quantes, de segur, però que aquesta d’ara no té cap trellat i que es pot corregir i que he de frenar i que prou.

Perquè arriba l’agost, el mes que l’emperador August es va voler dedicar a ell mateix ara fa cosa de dos mil anys i que en la nostra cultura de calendari gregorià (pel papa Gregori XIII, tenim una història i amb moltes capes) ens hegemonitza les vacances. Amb tantes excepcions com vulguem i tants replantejaments com calguin, però de moment ho fa.

(Un petit parèntesi, aquí, per esmentar l’evidència: la gent que no s’ho pot permetre, per precarietat econòmica; pel tipus de feina –que si bars que si restaurants que si botigues obertes–; pels milers de variants personals i que inclouen també la malaltia pròpia o la dels altres, les dependències que s’han d’atendre en un cada vegada més degradat estat del benestar; tanco parèntesi.)

El desig compartit, en tot cas, és abaixar el ritme, oblidar la feina, desconnectar.

Que he escrit desig, però que també és necessitat.

Hi ha molts estudis sobre el constant augment del ritme de treball les darreres dècades, i sobre el també constant augment de la recepció d’estímuls per part del nostre cervell. Posats a créixer, creix també la consciència que ens cal abaixar el ritme. Com que, a més de calendaris, els humans necessitem etiquetes, ja ens hem inventat, jo què sé, el jomo, que ve de l’anglès “joy of missing out”, que és l’alegria de perdre’s les coses (i de descobrir que, ves per on, no passa res) i que respon al tètric fomo, de l’anglès “fear of missing out”, és a dir, la por de perdre’s qualsevol cosa, de deixar d’estar al dia (al dia en general i al dia de tot, que no se sol referir als darrers avenços en la investigació sobre el càncer sinó als temes que ens ofereixen les xarxes, jo què sé, allò del concert de Coldplay, que fort, i els mems que ara en surten, que bons). Darrerament sabem també què és l’autoexplotació (això que practiquem de fa temps i que ara té nom), i Byung-Chul Han, el filòsof coreà que ens descriu la societat del cansament, ho explica i ho raona: “L’excés de treball i rendiment s’agreuja i es converteix en autoexplotació. Aquesta és molt més eficaç que l’explotació per altri, perquè va acompanyada d’un sentiment de llibertat.”

La qüestió és que a l’autoanomenat primer món occidental, la xamba que ens ha tocat, s’hi produeix un canvi socioeconòmic estructural que afecta tots els àmbits de la nostra vida. Allò que diuen, que el capitalisme muta (un cop més), i que el “vell” monstre industrial es transforma en “nova” quimera de serveis. Ara aquell Ciutadà Kane que retratava Welles és el propietari d’una de les grans tecnològiques, i pretén que li siguem productius sempre i que estiguem connectats també sempre. Sempre i a tot arreu. Fa dècades que ens muta l’estructura econòmica i social, i nosaltres a dins. Tardocapitalisme tecnològic, en diuen, no? I muten els valors i muta la classe dominant i muten els models aspiracionals (això deu ser un altre anglicisme, de segur que sí) i, amb el conjunt, les pautes de comportament.

A banda del fet que la nostra mateixa estimada i desitjada i necessitada desconnexió, si bé ho pensem, no és sinó una mena d’aturada per a carregar bateries i tornar a ser productius (i ara no escriuré el conte trist de l’acceptació passiva del sistema que ens sobreexplota, que fa que ens autoexplotem i que ens permet un petit descans perquè recuperem l’alè i poder tornar-nos a auto-sobre-extra-explotar fins que arriba el dia que ens fem vells i ens arracona al no-lloc dels inservibles, no ho faré), a banda d’això, resulta que se’ns ha tornat una fita impossible. Perquè no hi ha desconnexió si continuem connectats. Aquesta evidència, sí. I aquesta trampa que ens envesca.

Que és el mòbil enganxat al nostre cos com una paparra i són les xarxes que tothora ens ofereixen i ens demanen contingut (“contingut”, així ho diuen, sense que importi el missatge ni res: coses que circulin, i que circulin fort), i és la feina, també i malgrat tot, tantes vegades, aquells fatídics si-t’ho-pots-mirar-només-serà-un-minut. És aquest condemnar-nos (autocondemnar-nos?) a la connexió permanent, i el perill, alhora, que desconnectar esdevingui, oh, paradoxa, una altra obligació.

Jo, de la meva banda, només puc dir que procuraré navegar les contradiccions i intentaré ni aprofitar les vacances ni deixar-les d’aprofitar. I tenir el mòbil en mode estalvi d’energia. I gastar dies sense programa. Sense fer res, estrictament. Essent, tan sols, allà on sigui.

Aviam si me’n surto.

No s’admeten apostes.

Malgrat que la setmana és plujosa, les previsions meteorològiques indiquen que el cap de setmana serà plàcid i, per tant, podrem gaudir de tota mena de plans culturals. Aquest cap de setmana, coincideixen actes per a tots els gustos: concerts, festivals, actes de cultura popular i molt més. Tot seguit, us n’oferim una selecció:

Batalla de Flors de València

Com cada darrer diumenge de juliol d’ençà del 1891, València farà la Batalla de Flors, l’acte de cloenda de la Gran Fira de València, coneguda popularment com la Fira de Juliol. La batalla més pacífica de la història es farà diumenge a les 20.00 al passeig de l’Albereda. Un any més, el florista Miguel Galán s’ha ocupat de cultivar les flors tan especials i enguany n’ha plantat 1.300.000, aproximadament. L’acte començarà amb la festa de la policia municipal, que anirà seguida de la desfilada de carrosses. Finalment, els espectadors llançaran clavells a les persones enfilades a les carrosses, les quals intentaran de defensar-se amb unes raquetes. Les entrades per a les llotges per a presenciar l’esdeveniment s’han exhaurit, però el públic general pot gaudir-ne a les voreres del passeig.

Vegeu-ne més informació.

Festival Dansàneu a les Valls d’Àneu

El festival Dansàneu torna del 25 de juliol al 3 d’agost a les Valls d’Àneu. En total, oferirà trenta-cinc propostes artístiques repartides entre Esterri d’Àneu, Espot, Alt Àneu i la Guingueta d’Àneu. Enguany, els eixos temàtics centrals de la cita seran el patrimoni i la comunitat, amb una perspectiva monumental, natural, immaterial i lingüística. Per fer-ho, comptaran amb la presència de figures destacades de la cultura catalana, com ara, Carlos Cuevas, que farà una lectura de les experiències del filòsof Henry David Thoreau; Emma Vilarasau i Jordi Bosch, que faran la representació teatral de l’obra Venus; i els músics Quimi Portet, Judit Neddermann & Pau Figueres i Mayte Martín, entre més.

Vegeu-ne més informació.

Sant Jaume a Vilafranca de Conflent

Avui, 24 de juliol, Vilafranca de Conflent organitza una gran festa per a honorar el patró d’aquest petit municipi emmurallat. Al matí, s’hi farà una desfilada de disfresses animada amb música en directe i al vespre –concretament, a partir de les 22.00– es farà un gran piromusical a càrrec de la prestigiosa companyia Imaziren.

Vegeu-ne més informació.

Trobada amb els Acordionistes del Pirineu

Del 24 al 29 de juliol, a Puigcerdà (Cerdanya), Arsèguel, Castellbò, la Seu d’Urgell (Alt Urgell) i Manresa (Bages), s’hi farà la trobada d’acordió diatònica considerada la més important d’Europa. D’ençà del 1999, la festa forma part de la Ruta Europea de Festivals de Música Tradicional i té l’objectiu de reivindicar la importància d’aquest instrument en la memòria musical dels pobles de muntanya. Acordionistes de tot el món se citen en aquests indrets per oferir-hi concerts, tallers i seminaris. Bona part de les activitats són gratuïtes, tret d’algunes actuacions. Entre les propostes d’enguany, destaquen les actuacions de l’artista dominicà Joaquin Díaz, dels portuguesos Trío Lopes i del búlgar Bozhidar Smilyamo.

Consulteu el programa complet de la trobada i on comprar les entrades.

Aplec dels Ports a Cinctorres

Aquest cap de setmana, el municipi de Cinctorres serà la seu de l’Aplec dels Ports. Amb un esperit reivindicatiu, crític i popular, es combina la festa i la cultura en un aplec que vertebra la comarca i la projecta. Enguany, es fa els dies 25, 26 i 27 de juliol i té el lema “La nostra essència”. Com és habitual, la proposta combina actuacions musicals de primer nivell, amb xerrades, representacions teatrals i més actes de cultura popular. Quant a la música, els artistes més destacats que hi actuen són Auxili, Jazz Woman i Pep de la Tona. L’Aplec s’organitza de manera voluntària i autogestionada i, per tant, és de franc.

Vegeu-ne més informació.

Mapes Vocals a Ciutadella

Emma Bonnici, Neus Borrell, Elena Tarrats i Maria Coma ens conviden a fer un viatge per les polifonies del país mitjançant cants ancestrals i llegendes i històries locals. Sota la direcció del musicòleg Jaume Ayats, dibuixen un paisatge sonor que connecta música, territori i emoció compartida. L’espectacle serà avui, 24 de juliol, a les 21.00 a les Pedreres de l’Hostal, també conegudes com a Líthica, a Ciutadella (Menorca).

Vegeu-ne més informació i entrades.

El ple del parlament israelià ha aprovat una moció no vinculant que demana l’annexió de Cisjordània. El text, presentat per diputats d’uns quants partits, descriu aquest territori com una part inseparable de la “pàtria històrica del poble jueu” i exigeix que s’hi apliqui la sobirania israeliana.

La iniciativa ha estat aprovada per setanta-un vots a favor i tretze en contra. El president de la cambra, Amir Ohana, ha declarat que la terra d’Israel pertany al poble d’Israel i ha afegit que els jueus no poden ser invasors de la seva pàtria ancestral. “És la nostra terra. És casa nostra”, ha remarcat.

Per contra, la presidència de l’Autoritat Palestina ha rebutjat i condemnat la votació, que considera una crida perillosa perquè el govern israelià imposi la seva sobirania sobre el territori ocupat, cosa que, segons que ha remarcat, viola totes les resolucions de legitimitat internacional i el dret internacional.

El portaveu presidencial palestí, Nabil Abú Rudeina, ha advertit que aquest tipus de crides representen un desafiament a la voluntat de la comunitat internacional i obstaculitzen una pau justa i duradora basada en la solució de dos estats.

D’altra banda, el Moviment de Resistència Islàmica (Hamàs) ha qualificat la moció d’“inútil i sense valor”, i ha assegurat que no canviarà la identitat del territori palestí. Ha denunciat que forma part de les violacions generalitzades del govern israelià, entre les quals ha esmentat el robatori de terres, l’expansió de colònies, els assassinats, les detencions i l’opressió a Cisjordània.

El FC Barcelona ha anunciat que havia suspès la ronda pel Japó, a causa d’un incompliment contractual greu del promotor local. El club havia de jugar diumenge un partit amb el Vissel Kobe, al Noevir Stadium, però s’ha trobat obligat a cancel·lar-lo, segons que ha informat en un comunicat oficial.

El Barça ajorna la tornada al Camp Nou: el Gamper es jugarà a l’estadi Johan Cruyff

Tot i la cancel·lació, el Barça manté la voluntat de jugar els dos amistosos prevists a Corea del Sud –contra el FC Seül el 31 de juliol i contra el Daegu FC el 4 d’agost–, sempre que el promotor compleixi unes condicions que ara per ara no s’han fet públiques. El club preveu de volar cap a Corea del Sud ben aviat.

El pla inicial de la pre-temporada preveia un vol demà al matí des de Barcelona cap a Kansai (Japó), on havia d’arribar a la matinada, i traslladar-se després a la ciutat de Kobe. Allà, sota les ordres del tècnic Hansi Flick, s’hi havien programat quatre sessions d’entrenament abans del debut: dues divendres, una dissabte i una altra diumenge al matí, hores abans del partit amb el Vissel Kobe.

Amb l’anul·lació de tota aquesta part del calendari, ara la incertesa afecta el viatge a Corea, que inicialment s’havia programat dimarts, 29 de juliol, amb vol directe a Seül. El club lamenta la situació i expressa el suport a la comunitat d’afeccionats blau-grana al Japó.

La diputada i presidenta del grup parlamentari de la CUP, Laia Estrada, ha decidit de deixar el seu càrrec al parlament de Catalunya. Segons que ha pogut saber VilaWeb de diverses fonts, la dimissió té a veure amb els debats de la darrera reunió de la mesa nacional del partit, que es va fer ahir, on es van manifestar diferències importants dins el grup parlamentari. Avui Laia Estrada ha participat en la sessió de control del parlament.

“Ha estat un orgull i un privilegi”

Quan feia pocs minuts que VilaWeb havia fet pública la renúncia. Estrada ha fet un piulet en què comunicava la dimissió per discrepàncies polítiques. “Ha estat un orgull i un privilegi representar la CUP”, ha dit. “Ara toca continuar lluitant com sempre, com a militant de l’Esquerra Independentista, pel socialisme, el feminisme i la independència dels Països Catalans.”

He comunicat la meva renúncia com a diputada per discrepàncies polítiques.
Ha estat un orgull i un privilegi representar la CUP.
Ara toca seguir lluitant com sempre, com a militant de l'Esquerra Independentista, pel socialisme, el feminisme i la independència dels Països Catalans

— Laia Estrada (@EstradaLaia) July 23, 2025

El partit agraeix la tasca parlamentària

La CUP ha emès un comunicat en què explica que Estrada va comunicar ahir a la mesa nacional la seva renúncia com a diputada i que el relleu es farà quan es reprengui el curs polític, el mes de setembre.

El partit es limita a agrair la seva tasca com a parlamentària i com a militant i a dir que respecten “la decisió de fer un pas al costat”. Diuen també que continuaran “treballant per implementar les ponències sorgides del Procés de Garbí” i “en la refundació de l’independentisme popular”.

El coportaveu i secretari general de la CUP, Non Casadevall, ha reaccionat a la dimissió d’Estrada, tot agraint-li a les xarxes la tasca feta al parlament, en línia amb el comunicat del partit. “Seguirem compartint militància, lluites i trinxera fins a la victòria final”, diu Casadevall.

La @cupnacional no podem més que agrair la gran tasca feta de la camarada , @EstradaLaia, per la seva tasca com a diputada al Parlament de Catalunya
i els seus anys en la lluita institucional.
Seguirem compartint militància, lluites i trinxera fins a la victòria final https://t.co/4YT1RYWdPN

— Non Casadevall i Sala (@noncasadevall) July 23, 2025

Laia Estrada ja era militant de l’esquerra independentista de jove. El 2015 va ser elegida regidora a l’Ajuntament de Tarragona. Durant els anys de regidora va destapar el cas de corrupció Inipro, en què el batlle socialista d’aleshores, Fèlix Ballesteros, va resultar encausat. Va formar part del consistori fins el 2021, quan va ser cap de llista de la CUP per la demarcació de Tarragona en les eleccions catalanes i fou elegida diputada. En les últimes eleccions, va ser la cap de llista de la CUP per Barcelona i va revalidar l’escó.

Qui és Laia Estrada? El perfil d’Andreu Barnils 

La vice-secretària de Mobilització i Repte Digital del PP, Noelia Núñez, ha anunciat que dimitiria tots els càrrecs orgànics i institucionals després d’haver reconegut que la informació que consta en la seva fitxa de diputada al congrés espanyol sobre els seus estudis no és certa.

En un missatge a X, ha dit que assumia “tota la responsabilitat” dels seus actes i que demanant perdó no n’hi havia prou, per la qual cosa ha plegat dels seus càrrecs al partit i al congrés espanyol.

Abans, havia admès que no havia acabat les carreres que apareixen en la fitxa del congrés espanyol, però que tenia intenció de reprendre-les: “No he tingut mai la intenció d’enganyar ningú.”

Segons que ha explicat, va començar els estudis de dret a la Universitat Complutense de Madrid, però més endavant va traslladar l’expedient a la UNED (a distància), on va començar el grau d’estudis anglesos. Diu també que el 2019 va canviar aquests estudis pel grau combinat de dret i ciències jurídiques de les administracions públiques, també a la UNED. A més, reconeix que no va acabar cap dels graus.

La diputada explica que la seva trajectòria política, amb responsabilitats a l’Ajuntament de Fuenlabrada d’ençà del 2015, a l’Assemblea de Madrid entre el 2021 i el 2023 i ara al congrés espanyol i al comitè de direcció del PP, li ha impedit de continuar els estudis.

El rei espanyol Felipe VI és avui a Barcelona, amb motiu del lliurament dels premis Princesa de Girona, que es fa al Gran Teatre del Liceu. Tal com va passar amb la visita a Montserrat fa poques setmanes, l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha preparat una acció de protesta. Per evitar que els manifestants arribin on hi ha el monarca i la seva comitiva, la policia ha blindat el centre de Barcelona, amb desenes d’agents.

Tot i l’amenaça de tempesta, desenes d’activistes s’han aplegat a la plaça de Sant Jaume, convocats per l’ANC i la Coordinadora Antimonàrquica de les Comarques Gironines. La marxa era encapçalada pel president de l’entitat, Lluís Llach, una pancarta amb el lema “Fora la monarquia, visca la terra” i una imatge gegant del raper empresonat Pablo Hasél. Ha baixat pel carrer de Ferran fins a arribar a la Rambla, sota una estricta vigilància policíaca.

A la Rambla s’han situat tan a prop de l’entrada del Liceu com han pogut i han començat a cridar contra la visita del rei i la monarquia espanyola. A més, en un balcó de la vora, s’hi ha desplegat una gran pancarta contra Felipe VI.

Tant el rei espanyol com les seves filles, Leonor i Sofía, han entrat ràpidament al Liceu.

L’Assemblea ha dit a X que el dispositiu policíac era desproporcionat. Entre els concentrats hi havia diputats independentistes com Salvador Vergés i Francesc de Dalmases, de Junts, així com Dani Cornellà de la CUP.

En declaracions als mitjans, Josep Cruanyes, membre del comitè permanent de l’ANC, ha denunciat que els organitzadors d’aquesta visita de Felipe VI volen rentar la imatge del rei després del que va fer en el seu discurs del 3 d’octubre del 2017, quan va expressar la seva repulsa pel Primer d’Octubre i no va condemnar les càrregues policials contra les persones que havien anat a votar pacíficament. “No el volem. No és benvingut”, ha afegit Cruanyes.

El govern de Donald Trump continua la persecució contra les universitats dels Estats Units. Avui ha anunciat que s’obriria una investigació per a determinar si la Universitat Harvard pot mantenir el programa d’intercanvi d’estudiants. Aquesta acció s’inscriu dins la campanya del govern nord-americà contra algunes institucions educatives, que acusa de no combatre l’antisemitisme als campus.

El secretari d’estat, Marco Rubio, ha declarat que tots els alumnes d’intercanvi han de complir estrictament les normatives sobre visitants, ser transparents en els informes i demostrar un compromís amb els principis de l’intercanvi cultural i l’entesa mútua que fonamenten el programa.

En un comunicat, ha remarcat que, per mantenir el programa, cal respectar totes les regulacions i garantir que el funcionament no vulneri els objectius de política exterior ni comprometi la seguretat nacional. “El poble nord-americà té el dret d’esperar que les seves universitats defensin la seguretat nacional, compleixin la llei i ofereixin entorns segurs a tots els estudiants”, ha dit. I ha afegit que la investigació garantirà que cap programa del Departament d’Estat no vagi contra els interessos dels Estats Units.

Al juny, Trump va promulgar un decret per impedir que Harvard admetés estudiants estrangers. No obstant això, la justícia n’ha blocat l’aplicació. La decisió de Trump obligava la universitat a rebutjar estudiants estrangers durant el curs 2025-2026.

El ple del parlament ha votat avui el projecte de llei del govern perquè el municipi d’Aiguafreda deixi de formar part del Vallès Oriental i s’integri a la comarca d’Osona. El debat dels diferents grups ha girat sobretot al voltant de satisfer una reivindicació històrica que compta amb l’aval d’una consulta popular celebrada el 2022, amb una participació del 45%.

A començament de juliol, es va aprovar la tramitació per lectura única del projecte, cosa que ha agilitzat el procés. La votació ha obtingut 121 vots a favor – PSC, Junts, ERC, Cup, PP, Comuns i AC – i cap vot en contra. Els 11 diputats de Vox s’han abstingut. L’acte al Parlament ha comptat amb la presència del batlle d’Aiguafreda, Miquel Parella.

L’Ajuntament d’Alins s’ha fet responsable dels quatre gossos tancats en un cotxe abandonat a la muntanya de Tor, al Pallars Sobirà. Un dels veïns del poble, Pablo Moreno –hereu de Palanca–, va alertar ahir que els animals eren tancats i lligats des de feia com a mínim tres dies i va assegurar que eren propietat de Josep Cases, veí de Sort i regidor de l’Ajuntament d’Alins per la Candidatura de Progrés (marca blanca del PSC).

Els Mossos d’Esquadra, els Agents Rurals i el batlle d’Alins van pujar al vespre a Tor i van comprovar que hi havia els gossos tancats al cotxe, tot i que tenien aigua i menjar, les finestres estaven obertes i el vehicle es trobava a l’ombra. Ara s’han obert diligències per a valorar un possible delicte de maltractament animal.

Membres de sindicats de l’habitatge han irromput al matí en oficines de l’Ajuntament de Barcelona per reclamar reallotjaments dignes per als qui després de ser desnonats són reallotjats en pensions i hostals. Cap a dos quarts d’onze, unes trenta persones han entrat a les oficines de l’Àrea de Drets Socials que hi ha al carrer de València per fer paleses les seves reivindicacions. Un cop a dins, han exigit que les famílies desallotjades siguin recol·locades a prop del barri i tinguin espais nets i suficients. Consideren que el sistema actual d’allotjaments temporals d’urgència és “vergonyós i indigne”.

Diuen que hi ha famílies que no tenen cuina pròpia i han de viure envoltats d’humitat i paneroles, per exemple: “Som aquí per a exigir solucions i millorar les seves condicions.”

Des de fa uns anys, els sindicats, grups i xarxes d’habitatge de Barcelona han fet sentir les queixes de moltes famílies reallotjades, com ara les condicions “insuportables” d’alguns d’aquests allotjaments: alguns espais de menys d’un metre quadrat per persona que, segons que expliquen, afecten la salut dels menors.

Diuen que no pot ser que les administracions públiques no intervinguin preventivament per evitar que una família perdi l’habitatge i que no entenen per què l’Ajuntament deixi al carrer a famílies per “suposades condicions d’infrahabitatge” i les allotgi en habitacions de pensions encara pitjors i pagades “a preu d’or”.

Les dues raons que troben per explicar això són la incompetència i deixadesa dels tècnics i polítics que planifiquen aquestes solucions, i “la voluntat d’esprémer fins al final un negoci denigrant que lucra empreses a costa de les misèries dels altres”.

Exigeixen solucions que vagin més enllà de deixar la gestió en mans d’una “agència de viatges” o prometre ajuts econòmics. Els sindicats d’habitatge descriuen aquesta situació com un cas de racisme i classisme que impera en el mercat immobiliari. Aquestes solucions impliquen prendre decisions polítiques que responguin de manera “digna” a una situació social d’emergència, focalitzant aquesta responsabilitat en les Àrees d’Acció Social i d’Habitatge de l’Ajuntament de Barcelona.

“No puc entendre que la Institució Alfons el Magnànim siga més lamentable i retrògrada que la que dirigia durant el franquisme un senyor com Arturo Zabala, que tenia molt clares aquestes qüestions.” Contundent, l’assagista Gustau Muñoz ha anunciat així que dimiteix de director de la col·lecció Pensament i Societat de la Institució Alfons el Magnànim (IAM): “Fins ací hem arribat.”

En una carta oberta publicada a ElDiario.es, Muñoz ha dit que no havia pres la decisió abans perquè volia donar un marge de confiança al darrer director del IAM, Enric Estrela, que també va dimitir per motius personals a començament de juliol. Diu que ho plega per carta perquè no coneix els responsables “de la darrera barbaritat comesa, l’abandonament de l’Associació d’Editorial del País Valencià”, per motius de llengua. “No s’havia arribat a un pacte o consens lingüístic amb l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? O els responsables actuals del PP volen retrocedir a l’època de ‘Paquita la Rebentaplenaris’ i la Batalla de València i fer un espectacle ridícul que serà la riota a tot Espanya?”, exposa Muñoz.

També assenyala directament el president de la Diputació de Valencià, Vicente Mompó, i el líder d’Ens Uneix –que va facilitar el govern de Mompó–, Jorge Rodríguez. “¿L’AEPV no fa servir el valencià dels nostres pobles? Des de quan? Això és una aberració, el que al·lega la Diputació de València –els qui ara hi manen. Les llengües normativitzades i de cultura s’atenen a criteris estàndard fixats pels filòlegs, les acadèmies i l’acord consensuat dels qui en tenen cura i vetllen per la seua continuïtat”, continua.

“Només aneu, mal aconsellats per gent maliciosa, contra la viabilitat del valencià culte i les possibilitats d’un renaixement eficaç de la nostra llengua i cultura, d’acord amb l’esperit de la Constitució, l’Estatut d’Autonomia i la LUEV”, subratlla Muñoz. I finalment diu que l’objectiu de la Diputació és “reduir el valencià a un ‘patois’ –uns parlars subalterns i genuïns, no una llengua de cultura– i separar-lo de la resta de l’àmbit lingüístic del català, del ‘diasistema’ que havien invocat amb tanta raó el dictamen sobre la unitat de la llengua del Consell Valencià de Cultura i els fonaments de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.”

L’Hospital de Sant Pau ha negat a VilaWeb que el president Jordi Pujol, de noranta-cinc anys, hi sigui ingressat. Més tard, el seu fill Oriol ho ha negat a les xarxes. Fa pocs minuts, El Periódico ha publicat que hi havia anat d’urgència a causa d’un ictus i alguns altres mitjans ho han reproduït. L’entorn del president també desmenteix que hagi tingut un ictus.

El setembre del 2022, Pujol sí que hi fou ingressat durant cinc dies arran d’una alteració del llenguatge aguda, i fou intervingut d’urgència aquell vespre mateix per a eliminar l’obstrucció d’una artèria cerebral. Se’n recuperà correctament i aquests darrers anys encara ha participat en uns quants actes públics.

El Tribunal Suprem espanyol ha confirmat la presó provisional sense fiança a l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, decisió adoptada el 30 de juny passat pel magistrat instructor. L’alt tribunal considera que hi ha prou indicis per a vincular Cerdán amb una organització criminal implicada presumptament en suborns i tràfic d’influències.

Els jutges han desestimat el recurs presentat per la defensa –encapçalada per Benet Salellas–, que al·legava manca de proves, i remarquen que hi ha un perill real que l’investigat obstaculitzi la investigació. En aquest sentit, el Suprem dóna per bones les valoracions del jutge instructor, que atribueix a Cerdán un “paper de direcció” i coordinació dins l’estructura de la trama.

Segons el tribunal, la causa conté elements incriminatoris “nodrits i poderosos”, com ara, enregistraments de converses telefòniques trobades en els dispositius de Koldo García, col·laborador de l’ex-ministre de Transports espanyol José Luis Ábalos. Aquestes converses, segons la interlocutòria, apunten que Cerdán tenia un paper destacat i prenia decisions operatives dins el grup, incloent-hi l’impuls d’adjudicacions d’obra pública i el repartiment de comissions il·lícites.

A més, el Suprem destaca els missatges de text que Cerdán va enviar a Koldo García coincidint amb el nomenament d’Ábalos com a ministre, i que complementen més elements, com les adjudicacions sospitoses a empreses com Acciona Construcción. L’empresa, segons la resolució, va resultar beneficiada en licitacions tot i no haver presentat la millor oferta econòmica, gràcies a criteris de valoració “subjectius” que podrien haver estat manipulats.

El tribunal remarca que aquestes adjudicacions podrien haver generat un flux econòmic il·lícit d’un milió d’euros, tot i que el volum total d’obra pública adjudicada a Acciona supera els 537 milions. Aquest desequilibri, segons el jutge instructor, podria indicar que una part dels guanys encara no ha estat descoberta ni repartida, i que subsisteix el risc que es manipulin o desapareguin proves clau.

Els magistrats sostenen que Cerdán és l’únic que coneix l’abast complet dels fets: quines empreses hi van participar, com es van fer els pagaments i quin recorregut van seguir els diners. Aquest coneixement exclusiu justifica, segons el Suprem, el manteniment de la mesura cautelar.

També adverteixen que l’investigat podria posar-se en contacte amb uns altres implicats, alterar documents, influir testimonis o reubicar diners obtinguts de manera fraudulenta. Aquest risc, diu el tribunal, és molt més elevat en el seu cas que no pas en altres investigats, motiu pel qual nega que hi hagi cap tracte discriminatori.

Finalment, la interlocutòria subratlla que, una volta sabut el contingut de la investigació, Cerdán podria desplegar estratègies d’obstrucció més precises i efectives, cosa que el jutge instructor vol evitar per garantir el bon curs de la causa.

El Consell General del Poder Judicial espanyol (CGPJ) ha ratificat els magistrats Andrés Martínez Arrieta i Pablo Lucas com a presidents de les sales penal i contenciosa administrativa del Tribunal Suprem espanyol, respectivament. Tots dos ocupaven aquests càrrecs de manera provisional i han estat confirmats després de la retirada de les seves úniques rivals, les magistrades Ana Ferrer i Pilar Teso, en un intent de desblocar els nomenaments en aquests punts clau.

Arrieta era el candidat que tenia l’aval de Manuel Marchena, que continua com a magistrat a la sala penal i, per tant, amb influència directa sobre el nou president. D’altra banda, a diferència de Ferrer, Arrieta ha compartit la desobediència del Suprem a l’hora d’aplicar la llei d’amnistia als exiliats i inhabilitats pel delicte de malversació.

Segons fonts jurídiques citades per Europa Press, Martínez Arrieta ha rebut quinze vots del ple per a presidir la sala segona (penal), mentre que Lucas n’ha obtingut setze per a la sala tercera (contenciosa). Les mateixes fonts han indicat que les dues candidatures han rebut un suport transversal, tot i que alguns vocals afins al PSOE s’hi han oposat i han anunciat vots particulars.

A l’octubre, el CGPJ va obrir el procés per a cobrir les quatre presidències vacants del Suprem. El febrer passat, el Consell va optar per separar les dues sales que sí que va poder resoldre aleshores: la sala primera (civil), que va recaure en el conservador Ignacio Sancho –únic candidat–, i la sala quarta (social), en què es va imposar la progressista Concepción Ureste davant el conservador Juan Molins.

D’ençà d’aleshores, el CGPJ ha intentat unes quantes vegades d’acordar els altres dos nomenaments, especialment importants perquè la sala penal és l’encarregada d’instruir i jutjar causes contra aforats, com ara, ministres, senadors, diputats –com José Luis Ábalos– i altres càrrecs, com el fiscal general, mentre que la sala contenciosa revisa la legalitat de les decisions del govern espanyol mitjançant recursos administratius.

El passat mes de maig, en la tercera vegada que la qüestió arribava al ple i la primera que es votava formalment, hi va haver un empat a deu vots: els vocals afins al PSOE van donar suport a Ferrer i Teso, i els conservadors es van decantar per Martínez Arrieta i Lucas. La presidenta del Suprem i del CGPJ, Isabel Perelló, es va abstenir i va optar per retornar el debat a la Comissió de Qualificació, per guanyar temps i facilitar un acord.

Tanmateix, les posicions dins el CGPJ s’han mantingut enquistades, i atès el risc de tornar a encallar el procés, Ferrer i Teso van decidir de retirar les seves candidatures dijous passat. Segons fonts jurídiques, ho van fer per evitar una nova fallida que obligués a declarar deserta la convocatòria, reobrir el procés a uns altres aspirants i prolongar encara més la provisionalitat en dues sales fonamentals del Suprem.

La vice-presidenta segona espanyola, Yolanda Díaz, ha defensat la necessitat de teixir aliances entre els diversos sectors de l’esquerra entorn d’un “programa de mínims i d’emergència democràtica”, però ha advertit que no havia de ser una simple suma de sigles, perquè s’havia demostrat que aquesta fórmula no funcionava.

Ho ha dit en una entrevista a Antena 3, en què li han demanat per la proposta del portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, que ha instat a bastir un espai “plurinacional” d’esquerres amb vista a les pròximes eleccions espanyoles, prenent com a model la coalició amb què ERC va concórrer a les eleccions europees, juntament amb EH Bildu, el BNG i Ara Més.

Díaz ha recordat que la direcció d’ERC s’ha desmarcat d’aquesta iniciativa i ha reconegut que es viu un “moment de disputa” en què cal sortir a “defensar la democràcia”. Ha citat com a exemple de l’ofensiva reaccionària les polítiques de Donald Trump als EUA, Javier Milei a l’Argentina i Viktor Orbán a Hongria.

Davant d’aquesta situació, ha dit que la seva posició és clara i que fa temps que la defensa: aconseguir que les esquerres es posin d’acord en un programa comú i teixir aliances amb totes les forces disposades a assumir-lo.

El portaveu d’ERC al congrés espanyol, Gabriel Rufián, ha insistit en la seva proposta de formar un bloc “d’esquerra plurinacional” per a evitar un govern de PP i Vox en les pròximes eleccions espanyoles. Malgrat que la direcció dels republicans ha dit que una aliança amb formacions com EH Bildu o el BNG no era sobre la taula, Rufián ha publicat un missatge a X on demana “menys puresa i més seny”.

La lógica es clara.

1) La suma hoy no da.

2) Quien crea que le va a ir mejor con un gobierno de PP y VOX vergüenza le debería dar basar su proyecto en el sufrimiento de la gente.

3) El independentismo y el soberanismo de izquierdas ha reclamado históricamente una izquierda…

— Gabriel Rufián (@gabrielrufian) July 23, 2025

“La suma avui no surt. Qui cregui que li anirà més bé amb un govern del PP i Vox, li hauria de fer vergonya basar el seu projecte en el patiment de la gent”, ha dit. “Probablement, els càlculs i els interessos particulars faran que aquest compromís històric no tiri endavant”, ha afegit.

“De què serveix treure dos o tres diputats més si davant tens Abascal de vice-president o Tellado de ministre de l’Interior? Et mataran políticament igualment”, ha dit Rufián, que ha reiterat els arguments que va exposar ahir, tot confirmant que li sembla bé crear un espai de les “esquerres perifèriques” similar al que ja aplica ERC a les eleccions europees.

La proposta de Rufián va ser descartada ahir per la cúpula d’ERC, que per boca de la seva portaveu al parlament, Esther Capella, van destacar que “ERC és on sempre ha estat”, que col·labora amb altres formacions, però que una aliança estable “no forma part de l’agenda”. En aquest sentit, Capella ha insistit que “les relacions venen de lluny” en molts àmbits, però que “aquesta proposta no està sobre la taula”.