El magistrat conservador Ricardo Enríquez Sancho ha emès un vot particular contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que valida la llei d’amnistia. Hi expressa una oposició frontal a la norma i retreu al tribunal que no hagi demanat una qüestió pre-judicial al Tribunal de Justícia de la Unió Europea.

Sánchez, satisfet amb la sentència de l’amnistia: “Tanquem una crisi política” 

Enríquez considera que la llei d’amnistia no té cobertura a la constitució espanyola, que, segons ell, no la permet, ni explícitament ni implícitament. Hi afegeix que la norma no respon a un propòsit legítim de reconciliació, sinó a un interès polític concret: garantir el suport dels set diputats de Junts en la investidura de Pedro Sánchez.

[VÍDEO] Felipe González esclata abans de l’aval a l’amnistia: “Tot el poder el tenen els ‘bilduetarres’ i Puigdemont”

També diu que la llei és contrària al principi d’igualtat perquè amnistia unes conductes i n’exclou unes altres segons la intenció política, i que l’intent del tribunal de corregir això ampliant l’abast de la llei és –diu textualment– “tècnicament inacceptable”.

A més, diu que la llei vulnera el principi de legalitat penal perquè té un text massa obert i imprecís. I denuncia que s’ha comès un “frau de llei” en la seva tramitació parlamentària: segons ell, el govern espanyol, que era en funcions, no podia presentar un projecte de llei, i que per això ho havia fet per mitjà del seu grup parlamentari per esquivar aquesta limitació.

Aquest vot particular és un dels quatre que s’han anunciat contra la sentència que avala parcialment la llei d’amnistia.

El Tribunal Constitucional espanyol ha validat la llei d’amnistia i ha tombat el recurs presentat pel Partit Popular, tot considerant que la norma aprovada fa un any és constitucional. Malgrat tot, la sentència introdueix tres matisos a petició del recurs. El primer és la possibilitat d’incloure-hi també els qui es van manifestar contra el procés. El segon és la limitació temporal: la llei s’haurà d’aplicar als fets compresos entre el novembre del 2011 i el novembre del 2023. El tercer obliga el Tribunal de Comptes a escoltar les acusacions populars abans d’arxivar les causes.

Seguiu a continuació les reaccions sobre la sentència de constitucionalitat de l’amnistia.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha celebrat la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que avala la llei d’amnistia. “És una molt bona notícia per Espanya”, ha declarat en una atenció amb periodistes. El dirigent socialista ha evitat de respondre amb contundència a les crítiques de Felipe González, que havia definit la norma de “vergonya” i “porqueria”.

“Tanquem una crisi política que mai havia d’haver sortit de la política”, ha dit el president espanyol, que també ha enviat un dard al PP i al govern de Mariano Rajoy. “El que sempre he criticat és que el PP descarregués als tribunals la crisi territorial”, ha continuat. “El Tribunal Constitucional ha sentenciat que la llei d’amnistia és constitucional i nosaltres manifestem la nostra satisfacció perquè sempre vam defensar que el que sortís del congrés dels diputats seria constitucional”, ha afegit.

Sánchez ha defensat que la política era la “palanca” per a assolir acords i navegar en els conflictes: “La política és això, una palanca de transformació i de resolució i aportació de solucions a conflictes molt difícils com el que va travessar Espanya i Catalunya internament durant aquests anys infaustos, particularment l’any 2017″, ha ressaltat.” I ha reblat: “És una notícia magnífica per a la convivència.”

Finalment, ha tret pit tot assegurant que els actes que ha fet el govern “valen la pena” per a “garantir la unitat d’Espanya, el desenvolupament i la prosperitat, que és la convivència entre ciutadans i la coexistència entre territoris.” “Som al 2025, les societats han de mirar endavant i no enrere ni quedar-se captives del passat”, ha destacat.

El ple del Tribunal Constitucional espanyol ha avalat la constitucionalitat de la llei d’amnistia, un any després d’haver entrat en vigor. La majoria afí al PSOE s’ha imposat per sis vots a quatre i ha donat el vist-i-plau a la ponència de sentència proposada per Inmaculada Montalbán, amb algunes modificacions lleus. Ara, la declaració de constitucionalitat no implica que es resolgui de manera immediata la situació dels exiliats i dels dirigents inhabilitats.

Illa fa una crida a les autoritats judicials perquè apliquin l’amnistia amb diligència 

El TC ha avalat l’amnistia després de quatre dies de deliberacions, en què ha refusat el recurs del PP en contra de la llei i ha descartat de consultar el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE). El text de la sentència no es farà públic fins d’ací a uns quants dies, però els magistrats afins al PP –Ricardo Enríquez, Enrique Arnaldo, Concepción Espejel i César Tolosa– ja han anunciat que publicarien vots particulars.

Sánchez, satisfet amb la sentència de l’amnistia: “Tanquem una crisi política”

El ple del TC ha declarat inconstitucionals alguns aspectes de la llei, però sobretot dos. L’article 1.1, per omissió, perquè la llei no inclou les conductes de rebuig al procés, cosa que els magistrats consideren que vulnera el principi d’igualtat. Així mateix, assenyala el segon paràgraf de l’article 1.3, perquè amnistia conductes posteriors a l’aprovació de la llei, fet incompatible amb la naturalesa de la norma.

[VÍDEO] Felipe González esclata abans de l’aval a l’amnistia: “Tot el poder el tenen els ‘bilduetarres’ i Puigdemont”

En un comunicat, el TC  detalla que l’amnistia no és prohibida per la constitució espanyola encara que no n’hi hagi una menció expressa. La distingeix de l’indult general i defensa que no vulnera ni la separació de poders ni l’obligació d’executar sentències fermes. Afegeix que és jurídicament admissible quan respon a una situació excepcional, com la crisi derivada del procés.

D’una altra banda, la sentència descarta l’existència d’autoamnistia i diu que l’aprovació per un parlament democràtic d’una llei que extingeix responsabilitats penals no pot comparar-se amb pràctiques d’estats autoritaris. També rebutja que s’hagi vulnerat el dret dels diputats de participar en el procediment legislatiu o la independència judicial.

Cal recordar que es tracta de la primera sentència sobre l’amnistia, però no serà pas l’única. El Tribunal Constitucional espanyol té pendents més d’una trentena d’assumptes relacionats amb aquesta llei, que anirà resolent després de l’estiu, atès que, una vegada dictat aquest pronunciament, procurarà mantenir un perfil discret, segons fonts consultades per Europa Press. Les mateixes fonts calculen que el TC continuarà pronunciant-se sobre la norma fins el 2026.

Què passarà amb els represaliats?

Els jutges Pablo Llarena i Manuel Marchena continuaran en rebel·lia i tan sols mouran fitxa una volta el TC hagi resolt els recursos dels exiliats i els inhabilitats, cosa que encara pot tardar mesos. Mentrestant, mantindran la interpretació kafkiana del delicte de malversació –consideren que es van lucrar perquè no van pagar l’1-O de la seva butxaca– per a excloure de l’amnistia Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Toni Comín, Jordi Turull, Lluís Puig, Raül Romeva i Dolors Bassa.

El Suprem espanyol deixa anar Puigdemont al TC quan ja és clara la constitucionalitat de l’amnistia

En declaracions a RAC 1, l’advocat Gonzalo Boye ha dit que demanaria mesures cautelars al TC perquè suspengués de manera provisional les ordres de detenció contra els exiliats abans de resoldre sobre els recursos d’empara. El lletrat no ha volgut fer una previsió sobre el retorn de Puigdemont, però ha dit que esperava que el TC trigués mig any a resoldre les seves peticions.

Centenars de manifestants s’han concentrat a les portes de la casa consistorial d’Alacant per protestar contra la voluntat de declarar la ciutat zona castellanoparlant, tal com ha pactat el batlle Luis Barcala, del PP, amb Vox. Aquest matí era previst que el ple aprovara una declaració institucional perquè les Corts Valencianes modifiquen la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i incloguen Alacant en la zona castellanoparlant. Una declaració que s’ha aprovat amb els disset vots a favor de la dreta i l’extrema dreta.

La plataforma Alacant pel Valencià ha convocat la protesta, que ha fet crits de “Vergonya”, “Alacant en valencià” o “Escolta, Barcala, Alacant és valenciana”. Els activistes també han cantat l’himne oficial, obra del mestre alacantí Juan Latorre Baeza i amb lletra de Josep Marià Milego i Francisco Martínez Yagües. Tot i la calor, els manifestants han resistit fins que ha arribat el torn de votar la declaració institucional al ple.

El portaveu de la plataforma Alacant pel Valencià, Ismael Vicedo, ha celebrat haver pogut reunir prou gent per a la concentració, tenint en compte que s’ha convocat en un dia feiner al matí. “Alacant és una ciutat valencianoparlant. Naix de la llengua, i és present en tots els nostres barris, en els nostres col·legis, en l’himne de la ciutat, en l’himne de les Fogueres”, ha reivindicat. A més, ha afegit que el ple s’havia convocat just en època de Fogueres, “probablement quan més ús de la llengua es fa a Alacant”.

“Alacant ha resistit el decret de nova planta, ha resistit a la guerra civil i resistirem a les propostes de Vox que intenten de retallar part de la nostra identitat i de la nostra llengua”, ha dit, i ha catalogat la castellanització d’Alacant com un “decret de nova planta municipal”. Ha recordat que l’ajuntament no tenia competències per a imposar la categorització d’Alacant com a zona castellanoparlant i que continuarien batallant per evitar que les Corts ho aprovaren. “Com a ciutadans nascuts a Alacant tenim drets, i no hi poden haver lleis que els retallen”, indiferentment de la xifra de parlants de català, ha dit.

Entre els manifestants hi havia Joan Baldoví, síndic de Compromís a les Corts, que ha dit que no podia entendre que algunes persones odiaren allò que eren. “Tenim tot el dret a existir, a parlar la llengua que ens va ensenyar la nostra mare”, ha reivindicat, i ha criticat que alguns permeteren de revifar guerres estèrils i superades per tal d’aconseguir rèdit polític. “El que avui es pot perpetrar ací, per la debilitat del PP, que està sotmès a la ideologia de Vox per poder aprovar un pressupost, és un atac a l’essència del mateix Alacant”, ha afegit. Per a Baldoví, “és un atac a la història, a la ciència, i a les persones, poques o moltes, que se senten valencianes ací a Alacant i que volen continuar parlant el valencià”.

“Maleïdes les persones que obren guerres de llengües per obtindre rèdit polític. Maleïdes les persones que trenquen consensos polítics que han permès una convivència pacífica de les dues llengües a Alacant. Maleïdes les persones que volen que tots siguem com ells”, ha clamat. Davant de tot plegat, ha reivindicat que Compromís ho combatria al carrer, però també a les Corts i als jutjats per impedir aquesta “autèntica barrabassada” perpetrada pel PP i per Vox.

José Luis Lorenz, portaveu d’Educació del PSPV a les Corts, també ho ha definit com un atac a les senyes d’identitat d’Alacant i un replegament més als de Vox. “Volem recordar que el senyor Rovira ha aprovat una llei per a perseguir el valencià i traure’l de les aules”, ha criticat. Per a Lorenz, és una mostra més que el PP és un partit de dreta extrema, i ha dit: “El PSPV no ho permetrem. A les aules hi havia una pau lingüística, i s’aprenien les dues llengües. No hi havia cap debat.” Però ara el PP vol que els infants alacantins no tinguen la competència de català, ha criticat. Per tot plegat, ha anunciat que el grup municipal del PSPV a Alacant presentaria un recurs judicial contra la mesura.

La gent d’Alacant estima la llengua

A la protesta, els catalanoparlants d’Alacant s’han fet sentir al carrer. És el cas de Laura Segura, nascuda a la ciutat i de família castellanoparlant, però que ha adoptat el català d’ençà de la seua escolarització, que va fer en línia en català. “Dins la lògica de les polítiques del PP i Vox hi ha l’espanyolització de tot el País Valencià i és la cinquena vegada que tracten de fer Alacant ciutat castellanoparlant. Esperem que no ho aconseguisquen, però almenys ja saben que ací estem, els plantarem cara. En Alacant s’ha parlat sempre valencià, jo parle valencià de manera vehicular i parle més valencià que castellà estant en Alacant. Diuen que a Alacant no es parla valencià, però no és cert. La gent de dues generacions enrere parlava valencià i van fer un esforç per fer retrocedir el seu ús. Però Alacant és valencià, ho ha sigut sempre, i això no podrà desaparèixer”, ha dit.

L’escriptor alacantí Ximo Caturla també hi era present. “Aquests tipus es pensen que perquè ells parlen castellà, tothom parla castellà. Hi ha gent que odia la llengua, hi ha gent que odia Alacant amb totes les seues forces, i no d’ara, des de sempre. Aquest és el problema, si la gent no canvia una miqueta el sentit lògic, estarem així tota la vida”, ha lamentat.

Però també hi ha havia gent d’altres ciutats i pobles del sud. Irene i Ester són dues professores de Cocentaina (Comtat) que avui han acudit a Alacant a defensar la llengua. “Estem ací per a reivindicar la valencianitat d’Alacant, que no hauria de qüestionar-se de cap de les maneres perquè històricament és valencianoparlant, sempre ho ha segut. Una part important d’Alacant continua tenint el valencià com a llengua materna i reivindiquem el respecte a les nostres senyes d’identitat. Alacant pateix un atac constant a la nostra llengua i hem de defensar-la entre tots”, ha dit Irene.

Per part seua, Ester ha afegit: “Des que he aparcat fins ací, he sentit parlar tres o quatre llengües diferents. Alacant és una ciutat que rep totes les llengües del món però, en canvi, vol expulsar de la ciutat la llengua pròpia, que és el valencià. És indubtable que Alacant és una ciutat molt turística, que ha rebut molta immigració i on es parla molt de castellà. Però això no és més que una circumstància, la llengua d’Alacant és el valencià, com és la llengua pròpia de tot el nostre país, i no volem que es faça fora. Volem ser valencians.”

Josep ha vingut des d’Elx (Baix Vinalopó) per a defensar la valencianitat d’Alacant, i ha considerat la iniciativa de PP i Vox com “una barbaritat, un despropòsit i un negacionisme de la història de la nostra identitat que no es pot tolerar.”

L’home de cinquanta-quatre anys ferit durant els Jocs del Pla de Ciutadella continua ingressat en estat molt greu i crític a la unitat de cures intensives de l’Hospital Son Espases, segons que han informat fonts hospitalàries.

El ferit va ser traslladat abans-d’ahir a última hora a l’hospital després d’haver estat atès in situ pels serveis d’emergència. Presentava un traumatisme cranioencefàlic molt greu i se’n va ordenar el trasllat aeri immediat.

Segons fonts de l’hospital, el pacient va arribar a Son Espases estable i el trasllat no va presentar complicacions. Amb tot, el primer informe mèdic, després d’haver-li fet proves d’imatge, constata que té lesions molt greus i el pronòstic és reservat.

L’ex-regidor a l’Ajuntament de Perpinyà Brice Lafontaine reclama una indemnització al batlle d’extrema dreta, Louis Aliot, perquè li van impedir de fer servir el català en el seu casament, segons que avança L’Indépendant. “Aliot ha polititzat un fet íntim i familiar”, diu.

La cerimònia es va fer el 14 de setembre, però la parella va topar amb tota mena de traves. Van demanar de fer el casament a la sala principal del consistori, però durant mesos no van rebre cap mena de resposta, tot i els intents de posar-s’hi en contacte per telèfon i correu electrònic. A darrera hora, els ho van denegar sense cap justificació i els van traslladar a una sala del nord de Perpinyà. “Va ser una decepció rere l’altra”, explica Lafontaine.

Ara, la prohibició explícita de fer la cerimònia en català és la part que va doldre més a la parella. En el formulari que havien emplenat, com és habitual, havien marcat l’opció de fer-la també en la llengua del país. “Aquesta pràctica és totalment establerta des del 1993. Quan era regidor, jo mateix vaig oficiar casaments i ens encarregàvem que hi hagués algú del consistori que parlés català, amb els textos traduïts”, explica.

“El francès sempre s’hi manté, però es pot fer un acte bilingüe i el certificat es pot emetre en totes dues llengües”, afegeix Lafontaine, que lamenta que cap dels responsables de l’ajuntament no va fer res per garantir l’ús del català. L’encarregada d’oficiar la cerimònia, Chantal Gombert, no parla la llengua, i tot just va poder articular unes quantes paraules memoritzades: “Ens van negar un gest d’homenatge a la cultura i a la família. Vam quedar molt decebuts.”

Segons que explica l’advocat Mathieu Pons-Serradeil, la demanda exposa una infracció greu perquè l’ajuntament té l’obligació de respectar les normes i recorda que les cerimònies bilingües han estat avalades pel Consell Constitucional i el Consell d’Estat. “Si Aliot vol canviar la pràctica, caldrà que modifiqui el reglament que mantenen tots els batlles des de fa dècades. Però això implicarà un debat polític i no una prohibició encoberta com la que han aplicat”, afirma.

Ara el batlle té dos mesos per a respondre a la petició. En cas contrari, es considera que denega la indemnització per silenci administratiu, de manera que Lafontaine pot portar el cas al tribunal administratiu.

Avui, 26 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Àgueda Micó: “Volem tenir les mans lliures per a exigir al Partit Socialista que actue contra la corrupció”
• Més per Mallorca, a punt per a rompre amb Sumar per l’escàndol del PSOE 
• Collboni i la idea reaccionària d’Hispanoamèrica I Editorial de Vicent Partal
• La Pissarreta d’en Partal: Ha servit de res l’atac contra l’Iran?
• Dir-ne teràpia i torturar la gent; dir-ne acompanyament i continuar-la torturant I Mail obert de Núria Cadenes    
• L’angoixa d’haver de mostrar el cos a l’estiu I Mail obert d’Estel Solé 
• “Cant en l’alguerès que parlem al carrer, amb la sua dignitat”: Davide Casu torna amb ‘Res i tot’ 
• Com Netanyahu reclutà Trump per a la seva guerra contra l’Iran 
• Comença una temporada de mosquits que es preveu intensa: consells per a evitar-los i riscs que impliquen 
• Sis llibres molt criminals! 
• Les exportacions catalanes de l’abril, en vermell I Anàlisi de Jordi Goula

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Amb la calor de l’estiu comença la temporada de mosquits, l’època de l’any en què es multiplica la presència d’aquests insectes tan molests. Per això molts ajuntaments emprenen campanyes de control de població, i l’Agència Catalana de la Salut fa campanyes de conscienciació per limitar-ne l’impacte, sobretot per a evitar que es transmetin malalties.

Per què els mosquits ens piquen a uns més que no pas a uns altres?

L’època de més incidència dels mosquits comença al maig i s’allarga fins a final d’octubre, però pot variar segons les temperatures i la humitat. Enguany, com que els primers mesos de l’any han estat especialment plujosos i les altes temperatures han arribat de sobte, la previsió és que pugui haver-hi més població de mosquits que de costum. “La humitat, que causa en el medi una pluviometria elevada com la d’enguany, afecta tots els animals, però especialment els mosquits, que necessiten aigua per a desenvolupar el cicle vital”, explica Andreu Garcia, vice-president i portaveu de l’Associació Catalana d’Empreses de Salut Ambiental (ADEPAP).

Aquesta tendència plujosa ha canviat aquestes darreres setmanes, i això indica que potser la temporada no serà tan complicada com es podia preveure de primer. “El mes de juny ha estat, en general, força sec. Si continua així, encara que faci molta calor, les poblacions inicials de mosquits no es podran reproduir gaire”, diu Carles Aranda, responsable del Servei de Control de Mosquits del Baix Llobregat i investigador de l’IRTA CReSA.

Prevenció col·lectiva i individual

La prevenció és el millor sistema de controlar la població de mosquits. Segons els especialistes, el mètode efectiu és evitar que ponguin ous i creixin les larves aquàtiques. Això s’aconsegueix limitant i eliminant tots els punts d’aigua on poden créixer. Els dos factors principals que afavoreixen l’aparició de mosquits són l’aigua i la temperatura. Les dues primeres fases de la vida del mosquit, quan és encara a l’ou i quan neix com a larva, es produeixen directament dins aigua estancada. Més endavant, quan el mosquit ja és adult, que és quan pica, cerca sempre zones humides.

Per això, el mes de març, ajuntaments com els de Barcelona, Castelló, Tarragona, Terrassa (Vallès Occidental), Salou (Tarragonès), Nules (Plana Baixa) i Almassora (Plana Alta) ja van començar campanyes de prevenció contra les poblacions de cries de mosquits. Bona part d’aquests tractaments els fan empreses privades. La tècnica habitual és l’ús del Bacillus thuringiensis, un bacteri que atura el cicle vital dels mosquits. Això fa que sigui un tractament biològic i respectuós amb el medi. Un altre mètode és l’esterilització de mosquits mascles. Aquesta tècnica s’empra especialment contra el mosquit tigre. Els exemplars esterilitzats són alliberats i s’aparellen amb les femelles, però sense ser capaços de reproduir-se, fet que causa una disminució de la població.

A més d’aquestes operacions de prevenció i control de població, les administracions també emprenen campanyes de conscienciació. “Al cap i a la fi, cal pensar que les plagues o els insectes no entenen en límits públics o privats. Per tant, l’esforç de prevenció ha d’integrar la part pública i la privada”, diu Andreu Garcia. Per tant, com que els mosquits es poden desenvolupar en qualsevol recipient que contingui aigua durant uns set dies, els experts assenyalen que cal buidar-los dues vegades cada setmana. Demanen de parar especial atenció a elements com ara plats situats a sota els tests, safareigs, regadores, piscines de plàstic, plats d’animals domèstics o joguines infantils… Especialment si són a fora.

A banda, també és important d’evitar les acumulacions d’aigua en àrees de drenatge o canals de desguàs i els forats i les depressions de terra on es pugui acumular aigua. Les autoritats sanitàries també recomanen d’evitar-ne l’entrada als edificis instal·lant teles mosquiteres que n’impedeixin el pas per finestres i portes.

Vectors de transmissió de malalties

Més enllà de la molèstia de les picades, és important de controlar la població de mosquits perquè són capaços de transmetre malalties. El mosquit tigre, endèmic al pre-litoral i litoral del país, pot exercir de vector de propagació de virus tropicals com el dengue, el zika i el chikungunya. El mecanisme és que una persona infectada arriba al país després d’haver contret la malaltia en algun país on és endèmica i els mosquits la fan circular. El mosquit comú pot servir per a transmetre la febre del Nil occidental.

Aquestes malalties són de declaració obligatòria, això vol dir que quan un ciutadà arriba a la frontera l’ha de declarar si és conscient que la té. En aquests casos, immediatament s’activa un protocol. Al Principat, les autoritats sanitàries van al domicili de l’infectat per comprovar que no hi hagi cap focus de mosquits i les empreses de control de plagues fan un tractament específic entorn d’aquest domicili. “L’objectiu és que cap mosquit no piqui aquesta persona, perquè si el pica i li extreu el virus pot remetre’l a un altre i crear un brot”, diu Andreu Garcia.

De fet, l’any passat ja hi va haver un brot considerat autòcton de dengue a Vila-seca (Tarragonès). Se’n van detectar vuit casos, sis dels quals no havien sortit del municipi durant el període d’incubació. Els altres dos eren turistes de nacionalitat francesa que durant aquest temps havien estat a la mateixa zona. En aquests casos, s’activa el protocol i el tractament contra els mosquits és més agressiu. “Tots volem protegir el medi, però també hem de protegir la salut pública. En situacions com aquesta es fan tractaments contra mosquits adults més agressius, però sempre respectant les mesures de seguretat perquè no afecti la gent”, diu Garcia.

Augmenten les malalties tropicals que poden transmetre els mosquits comuns i el mosquit tigre

Els mosquits com a arma política llancívola

A les comarques del nord del País Valencià, el començament de la temporada de mosquits ha causat tensió política i acusacions encreuades. Per exemple, la diputada del PSPV a la Diputació de Castelló, Maria Jiménez, va denunciar fa dues setmanes que al govern del Partit Popular se li havia descontrolat la plaga de mosquits per la manifesta incapacitat de prevenir l’eclosió de focus a les zones costaneres. “Si no s’hi posa remei de manera immediata, tornarem a ocupar portades. Ens hi juguem la reputació com a destinació turística i, sobretot, la salut pública dels castellonencs”, va dir.

En la mateixa línia, Compromís va demanar també al govern del PP de Castelló que intensifiqués els esforços contra els mosquits a conseqüència de la primavera plujosa.

El músic alguerès Davide Casu torna a l’escena amb un disc nou, que duu el títol de Res i tot (Sota la Palmera). És un abans i un després en la seva carrera i és el més introspectiu i vitalista que ha fet fins ara. Les nou cançons del disc són en català, llengua materna de l’artista, que té clar que cantar en una llengua o una altra no és tan sols qüestió de traduir. “L’alguerès me posa en contacte amb una part de mi que es pot expressar solament en alguerès”, explica. “És una part íntima i profunda que me fa expressar de manera més viva, directa i instintiva, és el meu idioma d’arrel. L’italià t’obliga a ésser més mètric, si vols ésser musical; en canvi, l’alguerès té una musicalitat natural que te deixa més lliure a la composició literària.”

Fusió d’estils i introspecció

El disc de l’artista –també pintor, poeta i arquitecte– és una síntesi sonora de vivències viscudes durant anys de solitud i introspecció, especialment influïda per la solitud viscuda durant la pandèmia. “Res i tot és una mirada gairebé asèptica sobre la vida, de pau; me posa en pau amb tot el que he viscut els darrers anys. És tot, té un gran sentit, i alhora és com si no en tenguessi. Tanca una etapa vital i parla del que só ara.”

El disc destaca per la fusió d’estils, amb sons de la música sarda i mediterrània, el jazz, la música popular, el rock i fins i tot el grunge. “És com si donessi al meu jo de quinze anys la possibilitat d’expressar-se. El grunge va ésser molt important en la mia adolescència, va ésser essencial perquè me dediquessi a la música. És un disc molt instintiu pel que fa a so, volia que fossi com un disc en directe, que tinguessi l’energia de tocar en viu. Això implica sacrificar coses, però arriba una frescor que a vegades falta en les produccions d’avui. La música en directe és la música.”

Quant al contingut, el treball inclou peces com “Lletra per a Vicent”, que reflecteix el malestar de Van Gogh, però també la bellesa que el manté viu. “La cançó és una carta de resposta del germà de Vincent van Gogh, Theo, a l’artista. Parla de l’ànim de l’artista desil·lusionat amb la sua trajectòria. Ha estat una mica com un mirall, això els passa a molts artistes i persones amb sensibilitat en general.” Aquesta cançó és el senzill que marca l’estrena del disc, acompanyada d’un videoclip filmat a l’Alguer.

 

“La porta de l’infern” i “El 2020” són les dues cançons en què la influència de la pandèmia és més evident. En la primera, el cantant denuncia l’aïllament imposat per algunes normes durant aquells anys. “Me va fer mal, veure com es transformaven les persones vaccinades contra les no vaccinades. Com canvia la mentalitat de l’home quan el govern el posa en una posició de força. Va ésser un moment de reflexió molt forta. La soledat me va posar en contacte amb mi mateix de manera profunda. També vaig pensar en les persones a qui havia causat dolor, i ‘2020’ és com un rés, en aquest sentit.” De caire espiritual, també destaca “Temazcal”, un tema inspirat en aquest ritual mesoamericà. “El vaig provar el 2022 amb un amic i va ser una experiència profunda i forta. Hi parl de la calor que es pateix, és una forma de catarsi i d’exorcitzar les emocions.”

La llengua del carrer

A Davide Casu, el català li ha arribat de manera molt natural, per transmissió familiar, tot i que aquest contacte de pares a fills no sempre ha estat fàcil. “La mia família sempre ha parlat alguerès, però, per la política lingüística italiana dels anys seixanta i setanta, havem tengut una interrupció en la transmissió. A mi mateix m’ha ocurrit això. La mare volia que parléssim alguerès i mon pare no, deia que havíem de parlar italià perquè l’italià era el futur i el progrés i l’alguerès era el passat. Els meus germans el comprenen, però no el parlen. Jo a l’escola ja formava part d’una coral en alguerès. Sempre he tengut una connexió molt forta amb l’idioma i l’he portat a tots els llocs on he estat.” De fet, Casu s’ha format en entorns artístics i culturals entre l’Alguer, Torí, Girona i Madrid, i no ha renunciat mai a la llengua.

Això sí, alerta que en qualsevol ambient cada vegada és més difícil de parlar la llengua. “Avui és difícil parlar alguerès. Jo el parl amb els pocs amics que encara el parlen, però la joventut difícilment el cultiva. Sí que el parl dins de mi i no só ningú per a fer polítiques lingüístiques: el que puc fer per la llengua és escriure en alguerès. Cant en l’alguerès que parlem al carrer, amb la sua dignitat.”

Casu ha participat en nombroses iniciatives culturals catalanes i ha col·laborat amb artistes del país. És, per exemple, un dels convidats habituals del Barnasants. Aquesta vegada caldrà esperar fins al setembre del 2026 per veure’l als Països Catalans. En té ganes. Sempre que troba catalanoparlants fora de l’Alguer té una gran acollida. “Si m’escolta algú dels Països Catalans veurà un diccionari diferent, però amb una forma lingüística molt similar. Mos comprenem, però el so és diferent. La gent m’acostuma a dir ‘no ho he comprès tot, però és com si ho hagués comprès!'”

 

El diccionari és clar: teràpia, dos punts, f. Tractament per a curar malalties. I l’exemple d’ús: “Un cop diagnosticada la malaltia, veurem quina teràpia cal seguir.”

Ho han anomenat “teràpia de conversió”. És la manera d’atorgar-li una pàtina de ciència que no té. És la concepció del fet que l’orientació sexual, la identitat de gènere, quan no coincideix amb allò que els “convertidors” estableixen com a “normal”, esdevé un problema, una anomalia, una malaltia. I que com a tal s’ha de tractar.

El juny del 1954, ara fa setanta-un anys, va morir a Wimslow, Anglaterra, el geni matemàtic gràcies al qual es va aconseguir de desxifrar el codi de l’aparell nazi de criptografia Enigma durant la Segona Guerra Mundial, l’home considerat el pare de la informàtica moderna, Alan Turing.

Tenia al costat una poma impregnada de cianur.

Feia dos anys que havia estat assenyalat i exposat públicament pel fet de ser homosexual: el van acusar de “indecència greu i perversió sexual”, el van jutjar i el van condemnar a un any de presó. Per evitar la reclusió, li van presentar com a alternativa això que dèiem, la “teràpia” de torn: injeccions d’estrògens contra el desig sexual i contra tot. I van aconseguir eliminar-lo.

Cada vegada que topo amb una notícia sobre aquestes autoanomenades teràpies, sobre aquestes tortures exercides contra els cossos i les ments de les persones amb l’excusa que sigui (la moral, l’honor, la uniformitat), penso en Turing. Com a exemple del mal que això causa. Del mal personal i del mal col·lectiu: el dolor concret infligit a les persones concretes, l’empobriment i l’embrutiment que això comporta a la societat que ho perpetra.

Cada vegada, sí, perquè resulta que això passa. Passa allà, perquè hi ha parts del món on encara és admesa i legal aquesta tortura, i en les seves expressions més cruels (injeccions, electroxocs, pràctiques d’aversió, cops, drogues, exorcismes, aïllament…), i passa aquí, perquè el mateix fons pren sovint formes més subtils. És aquesta obsessió envers les persones que no són heterosexuals, aquesta obsessió en contra seva, aquesta obsessió per eliminar-les del mapa. Són els temps i els llocs on això era o és una realitat física, que arriba a l’assassinat; els temps i els llocs on la mateixa mala idea es presenta amb un somriure dibuixat, una mà oberta que t’acompanya.

Així es veu que en diuen, ara, aquí: “sessions d’acompanyament”.

El programa de formació afectivo-sexual de les Escoles Diocesanes de València (és a dir, la seixantena de centres educatius que depenen del bisbat) du un títol positiu i en colors pastel: “Lliures per amor – lliures per a amar”. Funciona des de fa anys. S’inclou al seu Pla d’Acció Tutorial Marc. L’ha creat i el coordina una persona que en tractar, en fi, sobre “adolescència i homosexualitat”, ha escrit coses com ara: “Davant de la manifestació d’una possible o certa orientació homosexual, s’ha d’animar la persona a cercar ajut professional. Però d’un professional que intenti esbrinar-ne l’origen i pugui realitzar un procés terapèutic per anar a trobar els problemes que motiven i mantenen aquesta situació.” O també: “Estimar algú en la veritat no significa animar-lo perquè accepti resignadament una tendència que, en molts casos, es fruit d’una història de dolor que s’hauria de sanar.”

Només de traduir-ho i de copiar-ho aquí em sagnen els dits.

Perquè aquest escrit és antic però del segle XXI. Vull dir que ja no empra el vocabulari amb el qual van ferir Alan Turing, però tampoc l’actual. És, diguem-ne, un esglaó intermedi, i per això desemmascara les intencions que avui es camuflen, jo què sé, en cursets de formació per a pares, professors i alumnes des dels tres als divuit anys on dius que parlaràs de manera amena i vivencial de diferents aspectes de la sexualitat humana. Perquè segueix el mateix i sinistre fil. Té la mateixa i sinistra fal·lera: aquesta insistència a patologitzar i demonitzar una orientació sexual (aquest negoci espuri, també, que s’organitza al voltant del “problema” creat que s’ha de “tractar”), aquesta obsessió per a trobar la manera de martiritzar una persona en comptes de deixar que faci la seva vida com bonament pugui provant senzillament de ser feliç.

I és cert que hem avançat molt, moltíssim, en drets i reconeixement. Ho mostra el mateix fet que la denúncia d’aquestes falses teràpies, i del dolor que causen, sigui pública i que s’escampi, o que els perpetradors hagin de mirar de quina manera les poden camuflar. Amb tot, la seva mateixa existència, la cobertura que troben, avui, en un context de radicalització de la dreta ultraautoritària, avisen que els drets que tant costen de guanyar s’han de defensar sempre. El 28 de juny i el 28 de juliol i el 28 d’agost i sempre.

El batlle Jaume Collboni ha tingut ara l’ocurrència –perquè és ben bé una ocurrència– de qualificar Barcelona de ciutat “hispanoamericana”. La cosa, dita així, podria semblar innocent, però convé examinar-la una mica més de prop. Perquè resulta que el senyor Collboni, que es declara tan progressista ell –cosa que sempre m’ha fet una certa gràcia en els polítics, aquesta necessitat de proclamar-se moderns–, resulta que ha anat a pescar precisament en les aigües més tèrboles de la tradició imperialista espanyola.

Això de “Hispanoamèrica” –val la pena que ho sapiguem– no és cap invenció innocent. Ben al contrari: és un concepte que va nàixer amb la intenció ben clara de mantenir la tutela cultural espanyola sobre uns territoris que havien tingut la impertinència de fer-se independents a colps de sabre.

La genealogia del terme –n’hi ha prou de repassar la història– és ben instructiva i no deixa espai a cap dubte. Ningú no parlava d’Hispanoamèrica quan Buenos Aires o Managua eren ciutats perfectament espanyoles. Allò era Espanya i punt i els habitants –per dir-ho en els termes de la constitució de Cadis–, “espanyols dels dos hemisferis”. El terme, la utilització política del terme va aparèixer quan Espanya perdia els darrers vestigis de l’imperi. I no fou cap casualitat això: Hispanoamèrica era aleshores una operació de màrqueting avant la lettre –per dir-ho amb llenguatge d’ara. Com que no podien mantenir l’imperi polític, almenys mantindrien l’imperi cultural. Però imperi, al capdavall.

El “moviment hispanoamericanista” –que així es deia, sense complexos–pretenia proclamar l’existència d’una presumpta germanor harmònica entre els pobles d’Amèrica i la metròpoli, però –alto!– sempre amb Espanya com a tutora natural del conjunt, no pas com una més. Era, en definitiva, la manera de dir als antics colonitzats: “Ja sou independents, d’acord, no tenim cap més remei que acceptar-ho, però encara necessiteu que us guiem cap a la civilització.” Transparent. Tan transparent com reaccionari.

A mi del PSOE ja no em sorprèn res. I encara menys d’un batlle que és on és perquè el PP va decidir que Espanya importava més que la voluntat popular. Però ara es veu que el batlle socialista i progressista de Barcelona –d’aquesta Barcelona que és això que és precisament perquè és catalana– fa seua aquesta retòrica neocolonial i reaccionària. I, què voleu que us diga, jo?, trobe que tot plegat és massa descarat ja, gens edificant.

 

PS1. Avui celebrem a Palma l’assemblea de lectors de VilaWeb que inclourà la presentació del llibre de Josep Nualart Casulleras Tres dies d’agost. L’acte, obert a tothom, serà a les 19.00 a Ca n’Alcover (carrer de Sant Alonso, 24). Aquests dies també farem actes a Perpinyà, Terrassa, València i Paiporta. Vegeu-ne els detalls.

PS2. Tot això que ha passat aquestes darreres hores al Llevant ens continua desconcertant, de manera que he fet aquesta Pissarreta mirant d’explicar les claus d’uns esdeveniments que han anat tan ràpids que gairebé no ens han deixat temps de reaccionar.

PS3. Més Compromís ha partit peres amb Sumar, perquè aquesta formació –dins la qual va participar a les eleccions espanyoles– no va voler demanar la compareixença de Pedro Sánchez en la comissió d’investigació de la gota freda. Esperança Camps ha parlat amb la diputada de Més Compromís a Madrid, Àgueda Micó: “Volem tenir les mans lliures per a exigir al Partit Socialista que actue contra la corrupció”

PS4. Justament avui Sumar podria tenir un altre daltabaix, si Més per Mallorca també abandona el grup parlamentari a Madrid. Martí Gelabert en parla en aquest article.

PS5. El músic alguerès Davide Casu torna a l’escena amb un disc nou, que duu el títol de Res i tot i és íntegrament en català. Clara Ardévol hi ha parlat i ha fet aquest reportatge: “Cant en l’alguerès que parlem al carrer, amb la sua dignitat”.

PS6. VilaWeb és –i en dies com avui no crec que això ho puga negar ningú– l’exemple més reeixit que el nostre país ha tingut mai de diari nacional. De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, tracta tot el nostre territori com una nació que no necessita ningú més per a explicar-se davant el món. Ja és un esforç de trenta anys del qual estem orgullosos, però que encara necessita el suport dels lectors. Moltes gràcies als qui ja en sou subscriptors, i als qui no ho sou us demane que us ho penseu i que ens ajudeu, anant a aquesta pàgina, per fer-vos-en o per fer un donatiu únic i sense cap més compromís.

L’arribada de l’estiu és per a l’imaginari col·lectiu una època de gaudi, ni que sigui per contrast amb tot el que ens ofereix l’hivern. Socialment, associem l’època estival a dies que s’allarguen, a més trobades amb amics, a un ambient més distès, mar, piscines, l’olor de la crema solar, les hamaques, la gespa verda que convida al relaxament i un suposat descans, i unes suposades vacances, i un humor i estat d’ànim millors, en general. Però l’estiu també té una cara fosca i hi ha qui faria desaparèixer del mapa els mesos de juny, juliol i agost perquè els són una autèntica tortura, una ansietat latent i soterrada que pateixen silenciosament. I no parlo de la molèstia de les altes temperatures, parlo de la vergonya d’haver de mostrar més tram de cos que no desitjaríem. Per a molta gent, molt majoritàriament dones, estiu equival a enfrontar-se a veure i a mostrar un cos que d’any en any han anat odiant per culpa de la pressió estètica. Si retorno a la meva infància, em vénen al record algunes imatges que, clarament, em van marcar com a nena i les conseqüències de les quals arrossego encara: la tieta demanant que l’aviséssim prèviament si s’havia d’anar a la platja perquè s’havia de depilar. La recordo amb la cama recolzada damunt la taula de la terrassa de la casa familiar arrencant-se pèls amb una maquineta elèctrica amb una gran fal·lera, amb aquell sorollet martellejant-me el cervell, i, després, revisant-se les cames, l’engonal i els braços amb ulls quirúrgics per assegurar-se que havia fet fora tots els pèls del cos. I, per si encara en quedava cap, en acabar, treia les pinces i com un primat obsessionat, estirava amb fúria els pèls més resistents. Recordo que jo la mirava esmaperduda i que em xocava observar com els homes en tenien prou d’enfundar-se el banyador, i elles, les dones, havien de practicar tots aquells rituals d’ITV estiuenca. Recordo que un dia vaig demanar-li si no li feia mal arrencar-se els pèls amb aquella maquineta. La tieta em va assegurar que no en feia pas, de mal. Em va passar la màquina per damunt el meu pelatge de tendra adolescent i vaig veure les estrelles. Em va semblar una tortura. I la cosa més trista és que aviat vaig ser jo qui començà a posar en pràctica aquell absurd ritual. Vaig créixer veient patir la mare cada estiu; no anàvem mai a la platja, i a la piscina només en comptades ocasions perquè el seu cos li semblava vergonyós i haver d’ensenyar-lo l’entristia i li amargava l’ànim. No era l’única. Recordo haver sentit converses entre les seves amigues en què explicaven que, malgrat morir-se de calor, no anaven mai amb tirants, perquè la pell de sota els braços els penjava massa, ni es posaven mai pantalons curts perquè ja no tenien edat per a ensenyar unes cuixes massa flàccides, o bé que cercaven banyadors ben alts i ben amples per amagar cicatrius de la cesària, sacsons o cel·lulitis. Assegudes a la sorra o estirades a l’herba de la piscina, incòmodes, observaven les altres dones i lloaven els cossos prims, esvelts, amb una espurna de melangia als ulls, amb una enveja conformada de qui, com que ja és mare, ja és vella i se sap arraconada i desautoritzada a estimar i lluir el seu cos. Aleshores, la meva mare, la meva tia i les seves amigues, devien tenir l’edat que tinc jo ara, i la mala notícia és que aquell comportament seu, que era un clar símptoma d’haver patit cosificació i pressió estètica, encara és tan vigent com en els meus records d’infant i d’adolescent. Ara la situació és encara pitjor. Elles, durant els anys noranta, veien els cossos suposadament modèlics en anuncis televisius o a revistes on apareixien dones seminues per vendre banyadors, però també cotxes, begudes d’estiu o qualsevol producte que havia de tenir més vendes si despullava una dona, però elles no tenien mòbils ni Instagram i no veien tan sovint com ara cossos aliens.

A la primavera el neguit ja bombolleja i moltes dones comencen a modificar les seves conductes amb la perniciosa premissa de l’operació biquini, un concepte que s’ha enquistat en nosaltres: menjar menys o saltar àpats, fer esport com un esperitat i contra rellotge, tractaments estètics per a refermar, aprimar-se, allisar, embrunir, depilar… Aquestes pràctiques no són de persones amb un trastorn alimentari, són comunes i habituals en les dones de tota mena d’edats.

El turment fa que algunes comprin pantalons per a banyar-se i amagar les estries, i algunes altres renunciïn a anar a piscines o platges. I em sembla realment trist: justament elles, les dones, que han treballat dins les cases i fora i que han sostingut amb cures tantíssima gent, són privades indirectament de la seva recompensa; quan arriba l’estiu i mereixerien més que ningú distreure’s i gaudir d’una bona remullada, estan tan acomplexades que acaben renunciant als plaers estivals o bé els acaben vivint amb angúnia cap a elles mateixes, estudiant meticulosament com col·loquen el cos en un biquini per mostrar menys greix, menys plecs, menys pèls. I tot això que explico és el que senten dones que, en realitat, tenen cossos absolutament normatius. Imaginem, doncs, el sofriment callat de les persones transsexuals, de dones operades d’un càncer de mama, amb cicatrius d’operacions, o de dones amb sobrepès.

Menció a banda mereix el consumisme a què som abocats: com als anys noranta, els homes, per a anar a la piscina o a la platja, en tenen prou amb una tovallola i un banyador. Nosaltres, a la pressió estètica, hi hem d’afegir el bombardeig de productes que ens han de ser imprescindibles: l’esprai per als cabells per a després d’anar a la platja, l’oli per a fer brillar més la pell, els banyadors que suposadament calen per a cada ocasió, el vestit o pareo per a anar de la sorra a la guingueta, la bossa per a la platja, si pot ser conjuntada amb el biquini, i un llarg i absurd etcètera. I afegim-hi encara la culpa per no haver començat a fer esport al gener i haver-ho deixat per a darrera hora, la culpa per aquell pastisset que vaig menjar a final de març, la culpa per aquella cerveseta de més amb els amics… Podria dir que l’estiu, dona, també et pertany i que per a anar a la platja i a la piscina, per a portar una samarreta de tirants o uns pantalons curts, no cal un cos perfecte, cal només un cos.

Podria dir que tots els cossos són vàlids, i tot això que ja sabem, però no vull minimitzar el teu patiment, la teva ansietat perquè també jo, a estones, acabo patint-la, malgrat ser conscient que és una realitat ignominiosa de la qual hauríem de deslliurar-nos per gaudir de l’estiu des de l’ànima i no des d’aquesta centralitat dels cossos.

L’atac dels Estats Units contra les instal·lacions nuclears de l’Iran va apujar el nivell de la tensió al Llevant com mai, però sorprenentment va anar seguit d’un alto-el-foc entre Israel i l’Iran que ha desconcertat tothom.

Ha servit de res, doncs, aquest atac contra l’Iran? Quin sentit tenia, si és que en tenia cap? Aquestes són les preguntes que es fa Vicent Partal i que respon amb aquesta Pissarreta.

The Washington Post · Gerry Shih, Warren P. Strobel i Souad Mekhennet

Jerusalem. La tardor de l’any passat –molt abans que Donald Trump decidís de reobrir les negociacions sobre el programa nuclear iranià–, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, ja havia decidit d’arrossegar Israel a una guerra contra l’Iran, segons que expliquen a The Washington Post funcionaris israelians en actiu i retirats.

A l’octubre, després de l’atac en què Israel delmà significativament les defenses aèries iranianes i escapçà el seu principal aliat a la regió, l’Hesbol·là, Netanyahu ordenà al govern i a l’exèrcit israelians que es preparessin per a una ofensiva a gran escala contra l’Iran, segons que expliquen aquests funcionaris. Va ser aleshores que la intel·ligència israeliana començà a compilar llistes amb els noms de dotzenes d’experts nuclears i caps militars iranians que esdevindrien els blancs de l’ofensiva. Alhora, la força aèria israeliana començà a atacar de manera sistemàtica les defenses aèries al Líban, Síria i l’Irac per neutralitzar qualsevol element extern que pogués obstaculitzar un atac israelià en territori iranià.

La intel·ligència israeliana se centrà aleshores en un altre objectiu: persuadir Washington de la necessitat d’una ofensiva israeliana a l’Iran. Feia temps que els funcionaris d’intel·ligència israelians creien que un atac conjunt amb els Estats Units contra el programa nuclear iranià seria més eficaç que no pas una acció d’Israel tot sol. Dissabte passat, Trump s’afegí al conflicte i ordenà a les forces nord-americanes, incloent-hi els bombarders estratègics B-2, que ataquessin tres emplaçaments nuclears iranians.

Durant la tardor passada, els representants del govern israelià es reuniren amb els seus homòlegs del govern de Joe Biden per deliberar sobre la informació recollida per ambdós països durant l’estiu, que indicava que els científics nuclears iranians es reunien per reprendre la investigació teòrica sobre la fabricació d’armes nuclears, segons que expliquen tres persones amb coneixement de la qüestió. No obstant això, els analistes d’intel·ligència nord-americans no arribaren a la conclusió que el règim iranià hagués pres la decisió de desenvolupar armes nuclears. Una avaluació que les agències d’espionatge nord-americanes van mantenir durant el segon govern Trump i fins al moment en què Israel llançà l’atac contra l’Iran.

Netanyahu (esquerra) i l’ex-president dels Estats Units, Joe Biden (dreta), en una trobada a la Casa Blanca el juliol de l’any passat (fotografia: Demetrius Freeman/The Washington Post).

No obstant això, en converses privades, alts funcionaris del govern israelià explicaren que al març –setmanes abans de la reunió del 7 d’abril entre Netanyahu i Trump al Despatx Oval– ja havien decidit que atacarien l’Iran al juny a tot estirar, amb la participació dels Estats Units o sense, segons que expliquen dues fonts properes. El raonament del govern israelià per a llançar un atac abans de final de juny era que, arribada la segona meitat de l’any, l’Iran hauria reconstruït les seves defenses aèries.

Així doncs, Israel decidí de llançar un atac contra l’Iran el 13 de juny per aprofitar una oportunitat única per a fer realitat un objectiu –retardar el programa nuclear iranià i assestar un cop estratègic a un rival geopolític clau– que fa anys que persegueix, més que no pas perquè hagués aconseguit cap informe de l’espionatge que indiqués que l’Iran era a punt de desenvolupar una arma nuclear pròpia, ni tampoc perquè tingués motius per a creure que una amenaça militar imminent planava sobre el país.

La pregunta de si Netanyahu disposava de prou proves sobre l’hipotètic progrés de Teheran cap al desenvolupament d’una arma nuclear ha suscitat un debat molt agitat a tot el món, i ha presentat dubtes de tota mena sobre la permissibilitat de l’atac segons el dret internacional. Sense anar més lluny, sembla que la qüestió ha originat tensions al si del govern nord-americà, sobretot una volta Trump decidí de menystenir les conclusions de la intel·ligència nord-americana, que apuntaven que Teheran no havia ordenat pas el desenvolupament d’una arma nuclear. Trump, per la seva banda, ha declarat a la premsa que –a parer seu–, l’Iran “és molt a prop” de desenvolupar una bomba nuclear pròpia.

Netanyahu –que fa dècades que defensa que l’Iran és a punt d’esdevenir una potència nuclear, i que l’única manera de parar-li els peus és mitjançant atacs militars– ha reconegut aquestes darreres setmanes que a l’Iran encara li falten uns quants mesos o un any per a desenvolupar una arma nuclear pròpia. Ara, ha dit que era indiscutible que l’Iran havia enriquit grans quantitats d’urani a un nivell molt superior del necessari per a usos no militars, i que havia acumulat un arsenal de míssils balístics perillós.

Un funcionari de seguretat israelià, que accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició de mantenir-ne l’anonimat, explica que l’atac d’Israel contra l’Iran reflecteix una barreja de necessitat i de sentit de l’oportunitat.

“És veritat que no hi havia un moment més bo: els israelians no havien estat mai tan ben preparats, militarment parlant, i l’Iran i els seus aliats no havien estat mai tan afeblits”, explica el funcionari israelià. “Però amb això no n’hi ha prou perquè [Israel] actuï. La raó per la qual [Israel] actua és la necessitat, i la creença que no hi ha cap més alternativa. Què passaria si ells avancessin [cap al desenvolupament d’una arma nuclear pròpia] sense que nosaltres ens n’adonéssim?”, es demana.

A final de l’any passat, la intel·ligència nord-americana constatà que Israel es preparava per a un conflicte amb l’Iran, i que era probable que l’ataqués en la primera meitat del 2025.

Però el pla de Netanyahu s’endarrerí inesperadament quan Washington el convocà a la Casa Blanca per reunir-se amb Trump, que l’informà que els Estats Units reobriria negociacions directes amb l’Iran sobre el programa nuclear del país. Tanmateix, una persona familiaritzada amb les deliberacions internes del govern israelià explica que ni tan sols l’acostament diplomàtic entre Washington i Teheran empenyé Netanyahu a reconsiderar la decisió d’atacar l’Iran.

En una entrevista abans-d’ahir a la televisió israeliana, Netanyahu explicà que havia decidit el moment precís de l’atac tan sols uns dies abans, però que havia pres la decisió d’atacar l’Iran uns quants mesos enrere, i que començà a ultimar els detalls del pla a l’abril.

La majoria de partits polítics israelians ha donat suport a la decisió de Netanyahu de llançar un atac preventiu –com el consideren– contra l’Iran. Durant dècades, Israel s’ha cenyit a l’anomenada “doctrina Begin”, coneguda així per l’ex-primer ministre Menachem Begin, que defensà que l’atac israelià del 1981 contra el reactor nuclear iraquià d’Osirak fou un acte “d’autodefensa anticipatòria” contra un enemic decidit a produir armes de destrucció massiva.

Però una petita minoria ha qüestionat la conveniència de llançar un atac sorpresa mentre Trump continuava pressionant per trobar una via diplomàtica i, sobretot, sense disposar de proves fefaents que els iranians hagin decidit de produir una arma nuclear pròpia.

“Hauríem d’haver donat una oportunitat a la via política”, diu Danny Citrinowicz, ex-cap de la secció de l’Iran del departament d’investigació de la intel·ligència militar israeliana. “Ara hem aconseguit els nostres objectius operatius, però el risc és enorme. No hem lluitat mai contra un país com l’Iran. No sabem què se n’ha fet, de l’urani enriquit [de l’Iran] o les centrifugadores. Si haguéssim arribat a un acord, si més no, ara tindríem menys incògnites.”

D’ençà que Trump retirà els Estats Units de l’acord nuclear amb l’Iran, l’any 2018, Teheran ha augmentat considerablement les seves reserves d’urani enriquit, segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica. No obstant això, la intel·ligència nord-americana continua debatent si l’Iran ha reprès el programa de desenvolupament d’una arma nuclear, coneguda com a Projecte Amad, que fou aturat per l’aiatol·là Alí Khamenei, líder suprem de l’Iran, l’any 2003.

L’any passat, els funcionaris d’intel·ligència nord-americans –incloent-hi el director de la CIA, William J. Burns– arribaren a la conclusió, després d’examinar informes d’intel·ligència nous, que els científics iranians havien reprès el programa de la recerca sobre armes nuclears, cosa que permetria a Teheran d’accelerar cap a la producció d’una bomba nuclear rudimentària si Khamenei així ho decidia. La intel·ligència israeliana no trigà a secundar les conclusions de Washington.

Però la intel·ligència nord-americana no conclogué en cap cas que Khamenei hagués canviat de posicionament i que hagués autoritzat el desenvolupament d’una bomba nuclear, segons ex-funcionaris nord-americans i israelians amb coneixement de la qüestió. “Allò que sabíem és que, si l’Iran decidia de canviar de rumb, podria escurçar terminis i desenvolupar una bomba nuclear més ràpidament”, explica un ex-alt funcionari d’intel·ligència nord-americà.

Trump (segon per l’esquerra) rep Netanyahu (dreta, dins el vehicle) a la Casa Blanca el 7 d’abril, amb motiu de la trobada entre ambdós dirigents al Despatx Oval (fotografia: Demetrius Freeman/The Washington Post).

La intel·ligència israeliana, segons que explica un funcionari del país en declaracions a The Washington Post, continua sense creure que Khamenei hagi ordenat que el règim iranià produeixi una arma nuclear pròpia. “A Netanyahu li han donat la mà, i ell ha agafat el braç”, diu.

A Washington, Trump arribà a la conclusió que l’Iran havia començat a desenvolupar una bomba nuclear pròpia tot i les indicacions dels seus propis serveis d’intel·ligència.

Richard Nephew, negociador principal dels Estats Units amb l’Iran durant el govern de Barack Obama, diu que la veritable línia divisòria no es troba entre la intel·ligència nord-americana i la intel·ligència israeliana, sinó entre els espies i els polítics, tant en un país com en l’altre.

“És possible que els serveis d’intel·ligència nord-americans i els israelians estiguessin d’acord, però és evident que no van aconseguir de posar-se d’acord amb els governs respectius”, explica Nephew, que ara treballa en un think tank sobre el Llevant amb seu a Washington.

Nephew, en aquest sentit, explica que no el sorprendria que l’Iran decidís de tornar a provar de desenvolupar una arma nuclear pròpia després dels revessos estratègics que ha sofert aquests darrers mesos. La tardor passada, Israel escapçà aliats iranians com ara Hamàs i l’Hesbol·là i, a l’octubre, destruí gran part de les defenses aèries de l’Iran en una ofensiva al país.

Avui dia, segons que explica un funcionari de seguretat israelià, la qüestió de quina informació posseïa Israel sobre les activitats dels científics iranians “ha deixat de ser important”, ara que Netanyahu ha ordenat d’atacar el programa nuclear del país: d’ençà del 13 de juny, Israel ha assassinat una desena d’experts clau del programa, i els atacs conjunts entre els Estats Units i Israel han endarrerit qualsevol possible esforç de l’Iran per a desenvolupar una arma nuclear pròpia. “Tots aquests científics que treballaven d’amagatotis a l’Iran tindran temps de sobres per a treballar a l’infern”, afegeix el funcionari.

Strobel i Mekhennet informen de Washington estant.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La crisi que viu el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, per les investigacions obertes en casos de corrupció que envolten el Partit Socialista i el seu entorn més directe ha rebotat de ple en Sumar. I, com a conseqüència, en partits del país com Més per Mallorca o Compromís: si fa uns dies era Més-Compromís que anunciava que abandonava el vaixell, ara és el torn de Més per Mallorca, i tot apunta que seguirà el mateix camí.

Ho asseguren diverses fonts de dins el partit. Ja ho va advertir la setmana passada el diputat al congrés espanyol, Vicenç Vidal: “Si no hi ha una reacció clara i contundent, ens desvincularem del govern espanyol.” I la reacció, ara com ara, no ha estat del tot clara ni contundent ni dins del PSOE ni tampoc dins de Sumar, que ha decidit de mantenir-se dins el govern espanyol. Aquest segon fet també incomoda dins Més per Mallorca.

Vicenç Vidal: “Si no hi ha una reacció clara i contundent, ens desvincularem del govern espanyol”

Malgrat compartir anàlisi, la situació a Més per Mallorca és diferent de la de Compromís, que es troba en plena crisi per aquesta decisió. La coalició valenciana està dividida: tot i que l’àmplia majoria –el bloc de Més-Compromís– va decidir de sortir de Sumar, el bloc d’Iniciativa va decidir de romandre-hi. I en el si de Més per Mallorca, el rerefons és diferent. 

D’una banda, Més per Mallorca ja no és una coalició per se, sinó que actua com a partit. Tot i tenir gent de diverses sensibilitats –de les famílies històriques del PSM, Iniciativa-Verda i ERC–, ja estan molt difuminades. No estan organitzats, no tenen vida orgànica. I això fa que dins el partit hi hagi opinions polítiques mestisses i, fins i tot, “casos increïbles”, segons apunten les fonts consultades. Per exemple: que hi hagi gent amb un perfil més sobiranista, però que provengui d’Iniciativa, o, al contrari, que hi hagi gent d’un perfil més del PSM que sigui partidària de romandre dins el grup parlamentari.

Per tant, a Més per Mallorca no hi ha cap crisi. Simplement, una pluralitat d’opinions freqüent en aquesta classe de partits amb tantes sensibilitats diferents, però que en cap cas poden desestabilitzar la formació. La idea sorgeix sobretot del diputat Vicenç Vidal i, malgrat la diversitat, la qüestió que es votarà demà sembla força clara. De fet, l’executiva ja s’hi ha posicionat. 

Mantenir ponts “amb l’esquerra federalista”

Més enllà de la sortida del grup Sumar, també s’haurà de definir l’estratègia que vol seguir el partit a partir d’ara. En aquest sentit, les fonts apunten a un altre tret fonamental: Més per Mallorca continua “apostant per fer fronts amplis entre l’esquerra sobiranista i l’esquerra federalista” per a aconseguir representació al congrés espanyol. 

Vidal ja avançava en una conversa amb VilaWeb que, ara com ara, hi havia hagut defectes en la relació amb Sumar que els havien fet no estar tan còmodes com els agradaria i que, per tant, avui les condicions serien molt diferents a l’hora de pactar la candidatura conjunta. Però la relació no està pas trencada. Tant Vidal com les mateixes fonts subratllen, per exemple, que la relació amb IU és excel·lent. 

Per tant, la situació que es pugui viure d’ací a uns futurs comicis s’haurà de veure, estudiar i analitzar. Però no es descarta que se segueixin fórmules similars a la que es va arribar amb Sumar, atès que Més va aconseguir per primera vegada un diputat al congrés espanyol. L’opció continua essent la mateixa i no consideren pas que hagués estat un error la confluència del 2023.

Però la situació actual ha dut a prendre decisions més enfocades al tacticisme del moment. És a dir, passar al grup mixt per poder fiscalitzar més Pedro Sánchez i l’executiva del PSOE. També per deixar en evidència un reclam clar: que Sumar surti del govern. Ja ho deia Vidal: “Governar amb corruptes no entra dins els nostres plans.” 

De tota manera, en l’anàlisi compartida amb Compromís, hi entra un factor determinant: una de les crítiques més clares que ha fet el partit és l’estratègia seguida pel PSOE. Ja ho deien tant el coordinador general, Lluís Apesteguia, com Vidal: “No podem viure només d’evitar que arribin els altres”. 

Ara bé, també hi ha una altra diferència: a Compromís ha molestat profundament que Sumar els marginés i evités de proposar Sánchez com a compareixent per la gota freda, si bé el cas Koldo i els assenyalaments a José Luis Ábalos i Santos Cerdán ho ha dinamitat. 

Més per Menorca, dia 5 de juliol

Vidal, tot i ser de Més per Mallorca, també és diputat de Més per Menorca al congrés espanyol. L’executiva del partit a Menorca també ha seguit el mateix tarannà: va traslladar a consideració de l’assemblea, que es farà el 5 de juliol, la decisió que Vidal passi al grup Mixt.

Comparteixen la decisió de Vidal “com a mesura destinada a treballar de manera efectiva contra la corrupció i defensar els interessos de la ciutadania de les Illes”, deien fa uns dies en un comunicat. També creuen que la resposta de Sánchez ha estat “decebedora i insuficient” i que és molt difícil mantenir la confiança amb els socialistes, sense tenir garanties que apareguin nous casos. 

I a Més per Menorca també hi ha una certa crítica a Sumar. Fonts del partit confirmen que hi ha malestar en els darrers moviments de Sumar per a implantar-se a les Illes, un fet que consideren “traspassar una línia vermella de l’acord de coalició.” 

De manera imminent, la diputada de Més Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, deixarà el seu escó en el grup Plurinacional Sumar per a passar al grup mixt. Ho va decidir per una amplíssima majoria el consell nacional de Compromís, perquè consideren que Sumar ha incomplert el pacte. Aquesta decisió l’ha presa Més de manera unilateral. En canvi, Alberto Ibáñez, l’altre diputat de la coalició, que pertany a Iniciativa, es manté sota la disciplina de Sumar. Això ha obert una nova crisi en la coalició, que encara no s’ha resolt.

El detonant de l’abandonament de Micó ha estat que Sumar no vol incloure Pedro Sánchez en la llista de citats a declarar en la comissió d’investigació sobre la gota freda al congrés espanyol. Les revelacions de l’informe de l’UCO sobre els casos de presumpta corrupció que afecten el PSOE encara han empitjorat la relació.

En aquesta entrevista, feta per telèfon, la diputada Àgueda Micó parla de tenir les mans lliures per a poder exercir el control d’un govern al qual donen suport sense fer-ne part. És a dir, de desmarcar-se de Pedro Sánchez. L’expressió “mans lliures” és una de les més usades per Micó, que també ha volgut remarcar la voluntat de continuar treballant amb Iniciativa dins la coalició.

—Per què trenqueu amb Sumar?
—El 93% del nostre consell nacional pensa que és millor continuar la tasca parlamentària en el grup mixt, per diverses raons. La principal és que fem part d’un grup parlamentari on hi ha partits que són en el govern i n’hi ha que no. Hi ha partits d’àmbit nacional i partits d’àmbit estatal, i això fa que moltes vegades tinguem visions diferents sobre el paper que hem de tenir en el grup. Hi ha un punt d’inflexió, que és la presentació del pla de treball de la comissió d’investigació de la dana. Nosaltres pensem que el president del govern espanyol hi ha de comparèixer. Ha d’explicar als valencians què fa el govern per a la recuperació. Una recuperació que va més lenta del que era previsible. Nosaltres tenim molt clar que no és igual la responsabilitat política del govern de Carlos Mazón, amb l’emergència i amb tot allò que va passar, i som ben conscients que s’ha de depurar eixa responsabilitat. Però l’estat té una responsabilitat en un moment d’emergència climàtica per la manera com es fan les coses. Com a diputada, per a representar bé els valencians i valencianes, he de tenir a l’abast tots els instruments parlamentaris.

—Us referiu als instruments per a poder controlar el govern, també ara que s’han destapat casos de corrupció que afecten el Partit Socialista?
—Necessitem fer aquesta política de control i fiscalització. Nosaltres volem tenir els instruments a l’abast i les mans lliures per a exigir al Partit Socialista que actue contra la corrupció, i que també continue avançant en les mesures socials necessàries i, sobretot, que complesca els compromisos amb els valencians. Necessitem les mans lliures per a poder fer-ho. Són uns instruments que no hem pogut utilitzar aquest temps. Volem fiscalitzar el compliment dels acords de la investidura i les propostes que es fan per a posar fi a la corrupció.

—Demaneu mans lliures per fer la vostra política. Quan vàreu pactar per a donar suport al govern espanyol, ja sabíeu que no les tindríeu gaire lliures, les mans, no?
—Vam acordar que en tots els temes que fossen valencians, tindríem l’última paraula. Això formava part de l’acord amb la coalició Sumar. I en la presentació del pla de treball de la comissió d’investigació, pensem que no s’ha complit.

—Aquesta decisió del consell nacional de Més s’ha pres fora de l’àmbit de la coalició Compromís. No hi ha hagut una reunió dels òrgans de la coalició amb Iniciativa i amb Verds, i ha originat un terratrèmol en les relacions.
—Fa unes quantes setmanes que en parlem. Sobretot, d’ençà de la qüestió concreta de pla de treball de la comissió. Hem parlat per veure com es podia reconduir aquesta qüestió dins el grup Plurinacional. Compromís és una coalició plural i esperem el moment de fer una executiva per a traslladar-los la nostra posició. Com a coalició plural, podem tenir visions diferents en alguns moments. Tenim la intenció de continuar treballant junts més enllà de la situació concreta del congrés. Dins Compromís no ens podem imposar els uns als altres una posició política. Crec que hem de respectar les diferents posicions.

—…
—Amb Alberto Ibáñez, hi tinc una magnífica relació, amb moltes coses en comú i molt poques diferències. Per l’estima personal i pel respecte polític, no diré al meu company què ha de fer o què no. Pensem que el treball de Compromís es pot desenvolupar ara molt millor dins el grup mixt i respectem la posició d’Iniciativa si ells pensen que poden fer-ho millor dins el grup Plurinacional. Som molt conscients que Compromís és més que una opció política, que representem l’esperança de centenars de milers de valencians, i que som l’alternativa al govern del PP, de la vergonya de Carlos Mazón i l’alternativa honesta al bipartidisme que no ens representa en aquests moments.

—Parleu de respecte a la posició d’Iniciativa i dieu que hi teniu coses en comú, però el que heu fet és eixir de la candidatura amb què vàreu concórrer el juliol del 2023.
—Nosaltres hem pres una decisió com a Més Compromís i l’hem traslladada a Compromís. El funcionament del grup parlamentari no responia a les necessitats que tenim els valencians de tenir una veu pròpia. No hem d’estar per força sempre d’acord en tot. Compromís és una coalició plural i podem tenir visions diferents en alguns moments. Hem d’acceptar que no sempre estarem d’acord amb tot. I que podem treballar junts, amb tota naturalitat, més enllà de la situació concreta del congrés, en què un diputat serà en un grup i l’altre diputat en un altre.

—Quan heu demanat que Pedro Sánchez comparega en la comissió, quins motius us han donat els vostres companys de Sumar per a impedir-ho?
—Nosaltres proposem que hi haja dues fases en la comissió d’investigació. Una que faça una depuració de responsabilitats de l’emergència, d’allò que va passar el dia 29, dels temps previs i dels posteriors. I una segona fase en què es parle de la recuperació de les zones afectades. És ací on volem que participe no tan sols el president Sánchez, sinó els ministres de les àrees afectades per la reconstrucció. Sincerament, crec que en la catàstrofe natural més gran i més important que hi ha hagut a Europa en el segle XXI, on han mort 228 persones, el president d’Espanya ha de comparèixer i ha de donar respostes. Ha d’explicar les respostes a l’emergència climàtica, ha de dir què s’ha fet, què es farà i com es farà. Això és una qüestió que tots els valencians compartim i per a Compromís és molt important que es faça. Ara s’ha vist que els partits del grup que hi ha en el govern no ho veien de la mateixa manera.

—Podria haver-hi la paradoxa que si passeu al grup mixt us trobeu sense cadira en la comissió d’investigació?
—Això no ho sé. Ho he de negociar amb els integrants del grup mixt, perquè sempre hi ha un repartiment de comissions i de temps en les intervencions. Per tant, encetaré una negociació dins el grup mixt per a poder participar en eixa comissió d’investigació que he liderat jo personalment com a portaveu de Compromís.

—Sembla que Podem, que té quatre diputats en el grup mixt, no té intenció de cedir aquest lloc.
—Per això caldrà que hi haja una negociació. Hi ha més comissions d’investigació que s’activaran i potser podem negociar amb unes i altres. Caldrà veure-ho.

—Aquesta experiència de la vostra pertinença al grup Plurinacional Sumar us farà repensar amb qui aneu a les eleccions espanyoles si Pedro Sánchez les avança?
—Siguen quan siguen les eleccions, Compromís ha de veure de quina manera ens podem relacionar. Estem oberts a fer coalicions i a col·laborar de manera horitzontal, sense cap subordinació amb altres forces polítiques, i ho hem fet sempre, tant en les generals com en les europees. Hem d’enfortir el projecte polític d’estricta obediència valenciana, on càpiguen obertament els diversos moviments socials, ciutadans i més partits polítics. Tenim capacitat per a liderar un espai valencià d’alternativa a Mazón i al bipartidisme.