“Igualtat d’oportunitats? Meritocràcia? Abolició de l’herència i socialització de la riquesa i beques. Qualsevol altra cosa és propaganda”, llegeixo en una piulada d’una editorial de barricada que celebra el cas mentre busco informació i alguna foto que vagi una mica enllà de la notícia coneguda: el senyor Antoni Rossell Terris, sastre de professió, veí de Sant Hilari Sacalm, ha llegat la seva gens menyspreable fortuna a l’institut del poble amb la condició de crear quatre beques que premiïn els alumnes de segon de secundària de millor nivell de català, tres, i de millors notes la quarta. Beques de 5.000 euros. Doncs sí, la resta és propaganda.

El sastre Terris, com va ser conegut en la seva dilatada trajectòria, era d’una discreció admirable. No he trobat per les xarxes cap dels seus clients. Cap foto de la seva vida triomfadora. Només dues, cedides per la família. Una, d’aquelles que encara en la meva generació es feien a les escoles, tot i que a mi ja me la van fer dempeus: el noiet Antoni assegut en un pupitre, ploma en mà, mirant endavant (però no a càmera, el fotògraf era bo), amb un mapa de l’Atlàntic al darrere en què destaca el Congo belga. M’he decidit per la foto que tenim amunt, sense datar, de gran. No sabem on parla ni què dirà o haurà dit, sí que podem observar-ne en canvi el capteniment curós, elegant, discret.

Quan ho vaig veure per la tele em va cridar l’atenció de manera particular la marmessora i neboda. Feliç i contenta de la iniciativa del seu oncle. No sempre els familiars estan així de contents, vaig carburar, en un cas semblant. Semblant a què?, vaig seguir carburant. Dona, no és el mateix que el senyor Joan Bonada Corretjans que va deixar 7,4 milions a l’Hospital de Puigcerdà a finals del 2022? O un altre senyor, el nom del qual no he trobat ara, que ho ha deixat tot al Clínic? Sí i no. La salut és molt més ben considerada que l’educació, ho miris com ho miris. Qui se’n recorda, d’un institut? El mecenes sanitari no tenia descendència i el llegat s’ha fet efectiu en morir l’esposa. Que el sistema sanitari et tracti bé de vell no té preu.

El senyor Terris, que va deixar aquest món al febrer, no tenia esposa. Les seves devocions eren l’educació, que no havia pogut rebre, i l’idioma, el seu present i el pervindre. Els fets no fan sinó donar-li la raó: en la primera edició de les noves PAU els resultats de llengua catalana han estat els pitjors en nou anys. Notícia d’aquest dimecres. No l’hauria sorprès. Poc abans de morir va canviar el testament respecte de les quatre beques previstes, que havien de ser dues per al català i dues per a les millors notes, i en va sumar una més per al català.

Nascut durant la guerra del 36, sense conèixer doncs l’escola republicana que li hauria pogut donar esperances, el noi Antoni Rossell Terris va entrar a dotze anys d’aprenent en una sastreria del poble. Se’n va sortir la mar de bé, se’n va anar a Barcelona, va fundar el seu negoci, que també li va anar la mar de bé, i es va traslladar a Arenys de Mar, des d’on va treballar amb els millors professionals de Catalunya i França. Quins? Seria bonic de saber. De gran, va tornar a Sant Hilari. “No puc dir quants diners ha deixat, però sí que puc afirmar que hi haurà beques per a molts anys”, ha declarat la neboda a la premsa.

Les beques, efectives el curs vinent, tenen una condició: el compromís de continuar estudiant després de l’institut. Són pensades per sufragar les despeses, almenys del primer curs, d’una futura carrera universitària o d’un futur grau superior, llegeixo també. Cap puntada sense fil.

Per acabar, un altre fil. L’institut Anton Busquets i Punset que rep l’herència du el nom d’aquest poeta, també de Sant Hilari, que hauria de ser més conegut, trobo, per la riquesa lèxica i les qualitats de polígraf notable: narrador, poeta, periodista, pedagog i dinamitzador cultural. Fan una bona parella, el poeta Busquets i el sastre Terris, conjurats en els mateixos amors a l’educació i la cultura, la riquesa i la vitalitat de l’idioma.

Un autocar de l’empresa Monbus s’ha encastat contra una dotzena de cotxes aparcats al barri del Carmel de Barcelona. El vehicle, que no duia passatgers, ha perdut el control cap a dos quarts de sis de la tarda en una zona amb pendent, a la confluència del carrer de Calderón de la Barca amb el carrer d’Alcalde de Zalamea.

Segons que ha informat l’Ajuntament de Barcelona, l’autocar ha baixat sense control i ha xocat contra uns quants vehicles estacionats, tots buits en el moment de l’accident. La conductora i un vianant que era a la zona han estat ferits lleument.

@franciscorojasrom #Accidente en el Carmelo#acicodente#sinfrenos ♬ sonido original – Francisco Rojas Romero

a càrrec de la A Munt Jazz Band - Lloc: Ateneu Arenyenc

L’Orgull LGBTI s’ha celebrat i reivindicat arreu del país. Una de les manifestacions més concorregudes s’ha fet a València, on els organitzadors, el col·lectiu Lambda, l’havien concebuda com una resposta ferma als discursos d’odi i als retrocessos en drets que afecten el col·lectiu LGBTI. Amb el lema “Ara més que mai: Orgull”, la manifestació ha començat al pont de l’Exposició i ha recorregut els carrers de Colom i Xàtiva fins a la plaça de l’Ajuntament. A més de càntics a favor del col·lectiu LGBTI, també s’ha cridat contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb frases com ara “El president a Picassent”.

Hi han participat milers de persones, que han desfilat entre banderes LGTBI i trans, batucades i pancartes reivindicatives. Entre els missatges que s’hi han vist hi havia consignes crítiques amb Vox, cartells de suport a les famílies LGTBI i frases com ara “Bisexual perquè ma mare diu que menge de tot” i “Tinc dos pares, i què?”. Durant la marxa també s’han cridat lemes com ara “No hi ha feminisme sense dones trans”, “No desfilem, ens manifestem” i “Si en toquen una, ens toquen a totes”.

El coordinador general de Lambda, Fran Fernández, ha remarcat que ara era més necessari que mai manifestar-se per fer front als atacs del govern del PP, que considera que s’ha sotmès a l’extrema dreta per mantenir-se al poder. Ha denunciat que la llei trans valenciana, que era pionera, havia estat transformada en una norma trànsfoba i ha dit que es continuaria lluitant per derogar-la, fins i tot amb un recurs d’inconstitucionalitat. Ha criticat que el Consell hagi aprovat la reforma “per la porta del darrere” en la llei de pressupost, i ha acusat el govern de ser “mentider i opac”. També ha explicat que havien rebutjat una subvenció de la Generalitat per evitar que el Consell s’emblanquís amb diners mentre retallava drets.

Durant la manifestació, cap a les 20.11, s’ha fet una aturada en record de les víctimes de la gota freda. Després, s’ha llegit el manifest del col·lectiu LGTBI+, enguany a càrrec d’Alma Gormedino, activista trans; Raquel Chover, mare d’una menor trans i membre de Chrysallis; Xavi Martínez, víctima de teràpies de conversió; i Rosa Gilabert, guardonada amb el premi Margarida Borràs per la seva trajectòria com a referent al local Planet.

Tot seguit, s’ha donat pas a la festa a la plaça de l’Ajuntament, un espai que Lambda ha reivindicat com a propi: “També és nostra i no permetrem que ens en facen fora.” Tot i que enguany el consistori ha volgut patrocinar part de la celebració, Lambda ha aclarit que no participava en cap acte organitzat pel govern municipal. La festa és gestionada per l’associació Avegal, i Lambda s’ha limitat a garantir-hi criteris com la paritat, la contractació de dones i l’ús no mercantil de l’espai. A més, s’ha acordat que cap polític no pugés a l’escenari.

“L’orgull no és un negoci”

A Barcelona també ha sortit al carrer una gran multitud, que s’ha manifestat de la plaça de la Universitat fins a la plaça de Sant Jaume. Ángel Camacho, membre de la Crida LGBTI, ha defensat que calia continuar reivindicant els drets del col·lectiu, perquè continuava rebent discriminacions i agressions. La manifestació era convocada amb el lema “Davant l’emergència, més dissidència”, en referència a les múltiples amenaces que assetgen el col·lectiu LGBTI. Entre les demandes, hi ha la prohibició efectiva de les teràpies de conversió, serveis d’atenció integrals completament públics i “treure del calaix” la llei trans catalana.

Aquesta és la manifestació per l’alliberament sexual i de gènere número quaranta-nou i l’han convocada la Crida LGBTI, ACA, Atzagaia, DisturBi Col·lectiu i Poder Popular Trans, que marquen distàncies amb la desfilada del Pride, que es fa al juliol. De fet, alguns dels càntics cridats han estat “L’Orgull no és un negoci” o “No és una festa, és una protesta”. També s’han fet crides a favor de Palestina i en contra del genocidi.

El manifest de la marxa, que s’ha llegit a la plaça de Sant Jaume, deixa clar que la LGBTI-fòbia no és pas nova, però que els discursos de l’extrema dreta la fan com més va més present. “Escollim dissidència quan sentim un atac contra les persones dissidents de gènere i sexualitat, que passa cada dia. Escollim dissidència davant els discursos feixistes i d’extrema dreta que volen que els nostres drets i la nostra existència desapareguin, però encara hi som i hi serem”, diu el manifest. També critica quan “l’estat fa fora amb violència les veïnes de casa seva”, l’onada reaccionària que recorre el món i la “pseudoesquerra rància i un pretès feminisme transexcloent que fan el joc a l’extrema dreta i els en compren els postulats”.

Dues marxes diferents a Palma

A Palma, dues marxes diferents han recorregut els carrers per commemorar la diada de l’alliberament LGBTI. Una ha estat convocada per l’associació Ben Amics, i l’altra, per la plataforma Orgull Crític Mallorca. Totes dues han començat a les 18.00 al passeig del Born, però s’han dividit després: la primera ha acabat a la plaça d’Espanya i la segona, a la plaça de Llorenç Bisbal.

La presidenta de Ben Amics, Belén Luna, ha explicat que enguany les reivindicacions se centraven en el lema “Orgull rural, resistència diversa”. Ha defensat la importància de garantir els drets i la visibilitat de les persones LGBTI en els territoris rurals i perifèrics, i ha reclamat un compromís efectiu amb la igualtat i el respecte arreu. A més, ha recordat que enguany feia vint anys de l’aprovació del matrimoni igualitari a l’estat espanyol, i ha reivindicat “l’esforç i el treball de totes les persones que van lluitar per aconseguir-lo”. Sobre això, ha alertat de la facilitat amb què alguns sectors polítics volien recular en els drets adquirits.

Manifestació de l’Orgull a Palma (fotografia: Europa Press).

D’una altra banda, el portaveu d’Orgull Crític Mallorca, Dani Comas, ha justificat la convocatòria d’una marxa alternativa amb la voluntat de “recuperar l’esperit combatiu i insubmís” de les primeres manifestacions de l’Orgull a Mallorca. Segons que ha explicat, la intenció era desvincular-se d’un Orgull que aquests darrers anys havia pres un perfil massa institucional. “Calia una organització des de les bases, des dels moviments socials”, ha dit.

El lema de la seva marxa ha estat “De Stonewall a Palestina fins a l’alliberament total”, amb què han volgut recordar les arrels de les revoltes de Stonewall, engegades per persones trans, racialitzades i precaritzades. Comas ha defensat que calia no perdre de vista aquest origen ni l’esperit de lluita obrera i de resistència anticolonial.

Marxa a Andorra la Vella

A Andorra la Vella, una marxa reivindicativa ha recorregut l’avinguda de Meritxell de l’edifici Ònix fins al parc Central, punt neuràlgic dels actes de l’Orgull, que organitza Diversand. La manifestació tenia el lema “Visibilitzar, lluitar i estimar lliurement” i ha transcorregut en un ambient de reivindicació, però també de celebració i comunitat.

Una vegada al parc, s’ha fet la lectura del manifest a càrrec del cantant mexicà resident a Andorra Chris Aguilar, que ha qualificat el moment d’oportunitat per a reflexionar i alçar la veu. Tot seguit, el parc Central s’ha omplert de música i espectacles amb les actuacions de Chris Aguilar, Papá Topo i la DJ Mari Baz. La festa continuarà fins entrada la nit, amb una celebració final a la Borda Pairal, amb animació, DJ i gogós.

The Washington Post · Steve Hendrix

Budapest. Desenes de milers de manifestants han sortit avui al carrer en aquesta ciutat en defensa dels drets LGBTI, tot i la prohibició imposada pel govern del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. La marxa de l’Orgull, convocada cada juny d’ençà del 1995, s’ha fet amb el suport de l’ajuntament de la ciutat i enmig d’un fort dispositiu policíac per a evitar enfrontaments amb grups ultres.

La nova legislació impulsada pel partit de govern, Fidesz, va entrar en vigor el març proppassat i prohibeix qualsevol acte públic que “promogui l’homosexualitat o la divergència amb la identitat sexual de naixement”. A més, permet d’emprar tecnologia de reconeixement facial per a identificar-ne els participants i sancionar-los. La norma, segons que han denunciat moltes organitzacions, és un atac directe contra les celebracions de l’Orgull i forma part de l’ofensiva d’Orbán per a consolidar-se com a referent del conservadorisme europeu.

Malgrat les advertències de la policia, que va reiterar ahir al matí que l’acte era il·legal, finalment no hi ha hagut detencions ni multes, i els agents s’han limitat a separar els manifestants dels contramanifestants, que s’hi han aplegat amb crucifixos i bíblies. Durant la mobilització, la policia ha blocat el recorregut previst originalment per la marxa, previsiblement per evitar xocs amb l’extrema dreta.

Entre els assistents hi havia membres de la comunitat LGBTI d’Hongria i d’arreu del món, i també representants institucionals d’Europa. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també hi ha expressat el suport.

El batlle liberal de Budapest, Gergely Karácsony, ha estat clau per a mantenir la marxa. Quan el govern hongarès en va ordenar la prohibició, ell va declarar-la esdeveniment municipal oficial i li va donar un nou nom: Budapest Pride Freedom, en commemoració de la retirada de les tropes soviètiques el juny del 1991. “La força i la grandesa de Budapest rauen en la seva diversitat”, ha declarat Karácsony, que ha dit que la ciutat defensava la llibertat de tothom de viure com volgués. “Aquesta és l’essència de ser de Budapest: la unitat en la diversitat.”

Segons que ha publicat el digital hongarès 24.hu, un dels representants dels grups ultres, Gábor Kelemen, vice-president del moviment juvenil Hatvannegy Vármegye, ha dit que avui no es tractava dels LGBTI, “sinó d’aturar la propaganda agressiva de l’esquerra radical”.

La marxa s’ha fet, doncs, en un clima de tensió, però també de reivindicació i orgull. Alguns organitzadors han expressat preocupació per la possibilitat que les autoritats empressin la tecnologia de reconeixement facial per identificar-ne els participants i sancionar-los més endavant. Tanmateix, el dispositiu ha estat de perfil baix, cosa que podria indicar una voluntat del govern de no assumir cap responsabilitat en cas de violència.

El principal rival polític d’Orbán, Péter Magyar, president del Partit Tisza, ha advertit que si avui hi havia ferits a la marxa “la responsabilitat seria exclusivament de Viktor Orbán”.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i diversos diputats catalans han participat en la manifestació

a càrrec de la Societat coral l'Esperança i la Coral de l'escola Joan Maragall - Lloc: Teatre Principal

Alhora ha renovat la direcció nacional en el seu segon congrés, que vol assentar les bases per presentar-se amb forces a les eleccions municipals. L’encapçala, novament, Jordi Graupera, i hi manté perfils com els de la professora Júlia Ojeda, l’experta en polítiques públiques Elisabet Vives, l’editora Mariona Bosch, l’analista de dades Marc Martí i el regidor de Primàries a Granollers, Joan Ricart. A més, incorpora el també analista de dades Marc Tomàs, l’ex-regidor d’ERC i expert en transició energètica Josep Subirana, la historiadora i arxivera Paula Mas i el físic Jesús Moreno.

Graupera ha destacat el valor de l’equip que encapçalarà Alhora i ha dit que eren els qui treballaven seriosament els grans temes de fons que havien d’orientar l’acció política de totes les institucions catalanes, en oposició a “les modes ideològiques del moment”. El gran objectiu del partit és poder bastir candidatures municipals potents per “aconseguir el control dels ajuntaments” les eleccions vinents, i ha remarcat la importància del municipalisme com a baula a mig camí entre els lideratges polítics i els moviments socials. “Forjar líders municipals compromesos amb el país és el camí més segur perquè aquell trencament no torni a repetir-se”, ha dit en referència a la bifurcació entre dirigents polítics i moviment cívic independentista del 2017.

També, ha criticat tant la “via assimilacionista amable” del PSC, la “desescalada dels partits del procés” i “el replegament que representa Aliança Catalana, centrant-se en la lluita contra l’islam”. Per Graupera, totes tres vies estan destinades al fracàs. “L’únic camí possible és l’expansió nacional, travessada per la defensa radical i sense concessions de la llengua, que aquests anys vinents haurem de fer a través dels municipis per tal d’accelerar el conflicte i encarar el país cap a la independència.”

L’objectiu del partit, ha dit, és “llevar-se l’endemà de les eleccions del 2027 amb regidors que teixeixin una malla nova per reconstruir la política independentista que els partits han destruït”. Al congrés, els militants han acordat mesures per a les candidatures municipals d’Alhora, com ara condicionar tot pacte de govern a crear una regidoria de llengua amb el 10% del pressupost.

Aquest estiu, la graella de TV3 i la plataforma 3Cat posa la ficció al centre amb una oferta àmplia de sèries. Entre els títols destacats hi ha una estrena ambientada al delta de l’Ebre, una nova temporada d’una sèrie juvenil de gran èxit i moltes propostes internacionals i infantils per a refrescar la pantalla.

Delta: una sèrie policíaca al cor del delta de l’Ebre

La gran novetat de ficció d’aquest estiu és Delta, que s’estrena el 7 de juliol. És un enjòlit ambiental que comença amb la desaparició d’una ecologista i s’endinsa en un entramat d’interessos foscs i secrets amagats. Les protagonistes són una periodista i una pescadora que lluiten per descobrir la veritat en un entorn marcat per la masculinitat i la tensió ambiental.

A la sèrie, filmada al delta de l’Ebre, hi surten actors del territori i representa una nova aposta de 3Cat per la ficció local de qualitat. És una coproducció amb À Punt, que ja va estrenar-la el setembre de l’any passat.

Sèries d’èxit internacional cada dia a TV3

A partir del 21 de juliol, la ficció internacional tindrà un espai fix a la graella de TV3. En destaquen la reeixida Downton Abbey, que per primera vegada s’estrenarà en català, i el retorn d’El doctor Martin, que va tenir molt bona acollida l’estiu passat:

• Als matins, de dilluns a divendres, s’emetrà El doctor Martin.
• A les tardes: Downton Abbey, Els Durrell i, a partir del 7 d’agost, Totes les bèsties petites i grosses.
• El diumenge: Hotel Voramar.
• La primera setmana de setembre: La senyoreta Scarlet i el Duc i Sang vienesa ocuparan les tardes de la cadena.

Aquesta programació reforça la presència de grans sèries internacionals en català.

À Punt emetrà en castellà ‘El doctor Martin’, que té doblatge en català

Com si fos ahir: final de temporada amb capítol especial i gala

El 20 de juliol, la popular sèrie de sobretaula Com si fos ahir clourà la vuitena temporada amb un capítol final d’una hora que s’emetrà després del TN vespre. Tot seguit, TV3 oferirà una gala especial presentada per Llucià Ferrer, Jaume Borja i Ester Pagès, amb entrevistes als protagonistes i algunes sorpreses per als seguidors més fidels. Una cloenda pensada per celebrar l’èxit d’un dels grans referents de la ficció diària en català.

3Cat anuncia una nova temporada de ‘Com si fos ahir’

Torna a TV3 Jo mai mai: noves trames per al grup d’adolescents de les Guilles

A l’agost, TV3 emetrà la segona temporada de Jo mai mai, la sèrie juvenil que ha estat tot un fenomen a 3Cat, en què es va estrenar fa mesos. Els nous capítols ens retroben amb el grup d’amics que va passar l’estiu a les Guilles, ara amb trames més complexes i personatges nous. La sèrie aborda qüestions com ara l’amistat, la identitat i les emocions amb un to directe i compromès.

Més anime, animació i sèries infantils al Super3 i 3Cat

El Super3 i 3Cat estrenen aquest estiu nous capítols de ficcions infantils i anime molt seguits:

• Des del 4 de juliol: El xai Shaun.
• El 8 d’agost: Masha i l’os.
• El 14 de juliol: tercera temporada de Bola de Drac Súper.
• Emissió de Bola de Drac original i noves temporades de One Piece.
• El 18 de juliol: quarta temporada de Les tortugues Ninja.
• El 22 de juliol: estrena de Sota el sofà, nova coproducció de 3Cat.
• L’1 d’agost: arriba Joy Eternal, una altra sèrie d’animació pròpia.

També s’emetran nous capítols en català d’El detectiu Conan, un clàssic que continua captivant.

Centenars de persones, entre les quals hi havia desenes de jutges i fiscals, s’han concentrat avui davant la seu del Tribunal Suprem espanyol per protestar contra els projectes legislatius impulsats pel govern espanyol que modifiquen l’accés a la carrera judicial i el règim del ministeri fiscal.

La concentració ha estat convocada per cinc associacions de jutges i fiscals, que representen la majoria del cos judicial i fiscal, i s’ha plantejat com un acte previ a la vaga de tres dies prevista per als dies 1, 2 i 3 de juliol. Durant la protesta, uns quants portaveus d’aquestes associacions han exigit la retirada dels projectes de reforma, que consideren una amenaça per a la independència judicial. Entre les consignes que s’hi han cridat hi havia “Sense estat de dret no hi ha democràcia” i “Fiscalia imparcial”.

En resposta, el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts espanyol, Félix Bolaños, ha dit que “ni una sola línia” de la reforma judicial malmetia la independència de jutges i fiscals. En una compareixença davant els mitjans, ha qualificat d’infundades les crítiques dels col·lectius judicials i ha reclamat respecte pel poder legislatiu.

Bolaños ha comparat l’oposició actual amb la que hi va haver fa dues dècades quan es va aprovar el matrimoni igualitari, i ha vaticinat que, amb el temps, aquestes crítiques també es demostrarien injustificades.

Uns vuit-cents manifestants s’han concentrat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per protestar contra l’ampliació de l’aeroport de Barcelona. Convocada pel col·lectiu ecologista Zeroport, la mobilització ha omplert la zona de davant del Palau de la Generalitat amb un mosaic humà que formava el missatge “No ampliació”.

Els participants han corejat consignes com ara “La terra per a sembrar, no per a aterrar”, “La vostra ampliació és una aberració” i “PSC, partit suïcida climàtic”. També s’hi han vist pancartes amb lemes com “Menys avions i més Rodalies”, “Decreixement o extinció” i “El clima no s’enlaira amb més vols”.

En declaracions a la premsa, Jaume Osete i Clàudia Custodi, portaveus de Zeroport, han dit que aquesta acció tan sols era el començament i que preparaven mobilitzacions més grans, a més d’accions polítiques, jurídiques i comunicatives. Han dit que Barcelona era “la destinació turística més massificada del món” i han alertat que l’ampliació de l’aeroport podia comprometre el futur del país. També han recordat que la pressió social havia permès de frenar el projecte el 2021 i han dit que confiaven a tornar-ho a fer.

La concentració ha acabat amb el llançament d’avions de paper contra la façana del Palau de la Generalitat. Eren pamflets amb les reivindicacions de l’organització, que havien repartit entre els assistents.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha dit que el contingut del nou model de finançament per a Catalunya era més important que no pas el compliment estricte del calendari acordat amb el PSOE, que fixava el 30 de juny com a data límit per a formalitzar-lo. Arran del Consell Nacional del partit a Bellpuig (Urgell), i abans no es fes públic que la comissió bilateral es reuniria el 14 de juliol, ha dit: “Si el PSOE, fruit dels seus problemes interns, necessita unes setmanes més, que se les agafi.”

Tot i aquest marge, Junqueras ha insistit que vetllarien perquè el pacte s’acabés complint i fos  allò que Catalunya necessitava. També ha advertit els socialistes que, mentre no hi hagués un acord satisfactori en matèria de finançament, ERC no pactaria cap qüestió important més amb el PSOE.

Ho ha dit des del Teatre Armengol, durant la seva intervenció pública al Consell Nacional, on ha assenyalat que, malgrat que sap que els socialistes “no compliran amb la data que ells mateixos havien fixat”, cal exigir-los un acord que garanteixi un model just per a Catalunya. “Som aquí per fer complir els acords”, ha dit, i ha afegit que els pròxims dies hi haurà reunions i negociacions bilaterals “que no han sigut capaços de fer abans del 30 de juny”. Ha insistit que el més rellevant no és quan es reuneixin, sinó que el pacte final “sigui útil per al nostre país”.

Junqueras ha reconegut que no serà fàcil arribar a un bon acord perquè el PSOE “no està en el seu millor moment per prendre decisions valentes”, a causa dels seus “problemes interns” i de “problemes de corrupció”, que generen dubtes dins del partit. També ha recordat que caldrà l’aval d’una majoria “extremadament complexa i variada” al congrés espanyol.

Tot i que ha dit que ERC no actuarà de manera estrident, ha deixat clar que cal recordar al PSOE que “mentre no hi hagi un acord en el model de finançament, no pot esperar que hi hagi altres acords amb ERC”, en referència a possibles pactes sobre el pressupost espanyol.

Crida al suport social i polític

Junqueras ha demanat el suport de la societat catalana, dels partits i dels agents socials i econòmics per batallar per un finançament just. Ha defensat que l’acord és imprescindible per afrontar reptes clau com el transport públic, l’habitatge i els salaris. “Ningú en aquest país es pot permetre que no hi hagi el millor model de finançament possible”, ha dit.

Ha lamentat, però, que molt sovint els deixen sols en les negociacions: “Potser confiant en la nostra capacitat de negociar. Si cal, ho farem sols, com tantes altres vegades, però si ens acompanyen ens sentirem molt contents.”

Els acords assolits: Rodalia i amnistia

En la seva intervenció, Junqueras ha reivindicat també els avenços aconseguits fins ara, com el traspàs de Rodalia i la llei d’amnistia. “Mai cap govern espanyol s’havia obert a un traspàs de Rodalia. Havíem sentit els socialistes dir que es negarien a l’amnistia. Mai s’havia obert la possibilitat d’un model de finançament just”, ha afirmat.

Després de la ratificació de la llei d’amnistia per part del Tribunal Constitucional espanyol, ha avisat que caldrà continuar vigilant el seu desplegament. Ha recordat que hi ha tribunals que fa temps van decidir ignorar reformes legals com la supressió de delictes o l’aprovació de l’amnistia, i que mantenen les condemnes dictades en el seu moment.

El govern ha reivindicat avui els drets i llibertats LGBTI+ conquerits aquestes darreres dècades i ha fet una crida a defensar-los contra qui volia “tornar a la negra nit”. En un acte al pati dels Carruatges del Palau de la Generalitat per a commemorar la Diada per a l’Alliberament LGBTI+, el conseller de la Presidència, Albert Dalmau, i la consellera d’Igualtat i Feminismes, Eva Menor, han coincidit a alertar sobre l’amenaça que representava l’extrema dreta per al col·lectiu.

Dalmau ha advertit que calia actuar contra qui volia fer tornar a l’armari el col·lectiu LGBTI+ i ha reclamat unitat per a evitar que avancessin: “Hem d’aconseguir que els qui ens volen fer tornar als armaris i a la negra nit no vencin. Siguin d’Hongria, de Budapest o dels Estats Units.” Segons ell, contra l’auge de l’extrema dreta cal que el col·lectiu “es doni la mà, se sàpiga estimar de manera desacomplexada, surti al carrer conjuntament i trobi consens per a defensar les lluites comunes”.

Budapest planta cara a Orbán i s’hi farà la marxa de l’Orgull LGBTI prohibida pel govern

Menor ha remarcat que, malgrat els avenços, no es podia ser ingenu i pensar que la lluita havia acabat. Ha reconegut que el col·lectiu estava molt millor ara que no pas dècades, però ha recordat que la discriminació per raó de gènere o orientació sexual encara era la segona més freqüent a Catalunya.

Tots dos han posat en relleu la importància de les institucions per a convertir les reivindicacions en drets. “L’objectiu del govern és preservar Catalunya com a espai de llibertat”, ha dit Dalmau. I ha conclòs: “No ens molesta ningú, només qui exclou.”

La cultura, eina de resistència

Durant l’acte s’ha llegit el manifest del govern per la diada, enguany centrat en el paper de la cultura com a eina de resistència. El text ha defensat l’accés universal a la cultura i la promoció dels artistes LGBTI+, sovint invisibilitzats. També ha denunciat el retrocés de drets i l’augment dels discursos d’odi.

A més, el govern i l’Ajuntament de Barcelona han desplegat simultàniament dues banderes LGBTI+ als seus respectius balcons per commemorar l’Orgull. En el cas del consistori, també hi han penjat una bandera amb el text “Barcelona amb Budapest”, en solidaritat amb la manifestació prevista avui a la capital hongaresa, prohibida pel govern de Viktor Orbán.

Lloc: Església de Santa Maria

El govern ha anunciat que la comissió bilateral amb el govern espanyol per a formalitzar el model de finançament singular es reuniria, finalment, el 14 de juliol a les 12.00 a Barcelona. Aquesta data incompleix el termini pactat amb ERC, que expirava demà passat. Tot i això, el president d’ERC, Oriol Junqueras, li ha restat importància: “Si [el PSOE] necessita unes quantes setmanes, que se les agafi”, ha dit al consell nacional del partit.

Aquest matí, El Correo de Andalucia, havia avançat unes declaracions de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, en la qual ja avançava que la comissió bilateral arribaria més enllà del 30 de juny: “Hi haurà comissió bilateral, possiblement uns dies més tard d’aquesta data, que sempre són orientatives.”

Junqueras ha dit que era conscient que el PSOE no compliria la data, però que el més important era que l’acord pogués anar endavant. “Som aquí per a recordar que, més enllà de la data, hi ha una qüestió més important, que és el què”, ha remarcat, i ha garantit que Esquerra vetllaria perquè el nou model fos “just” i “bo”.

Montero diu que és una qüestió molt complexa perquè ha de tenir el suport majoritari al congrés espanyol perquè es pugui aprovar, i hi ha partits com ara Compromís, Més per Mallorca i el BNG que demanen que el nou model de finançament també corregeixi les desigualtats de finançament del País Valencià, les Illes i Galícia. Justament, Junqueras també ha dit que el finançament que s’acordi per a Catalunya també haurà de ser bo per als altres grups polítics necessaris perquè es pugui aprovar.

“També se n’ha de parlar de manera multilateral i amb el conjunt dels territoris, no és fàcil”, afegeix. Allò que els socialistes van pactar amb ERC en canvi de la investidura de Salvador Illa era el finançament singular, una relació bilateral amb Catalunya, però Montero insisteix que ha de ser una relació multilateral amb les comunitats autònomes en el seu conjunt. “Els pròxims models de finançament hauran d’incorporar un reconeixement a les singularitats i a la diversitat del nostre país. Però per a tothom, no només per a Catalunya”, diu. Segons que explica, el nou model oferirà un volum més gran de recursos per a totes les autonomies i que totes siguin més partícips en la recaptació.

Lloc: Riera zona nova coberta

Les llengües minoritzades pateixen tota classe de perversions. Una és que en lloc d’apuntar cap als poders que les debiliten, a vegades s’assenyala els que intenten mantenir-les vives com a responsables de la seva situació. A Catalunya Nord, el català ha estat arraconat per l’estat que, amb cinisme, ha sembrat i regat una ideologia monolingüista profunda, i fa temps que en cull els fruits. A Perpinyà s’assenyalen llicenciatures i màsters en català perquè no atrauen prou alumnes i, doncs, se’n qüestiona la utilitat de manera més o menys velada. És a dir, aquells que estan instal·lats a no posar en dubte l’ordre monolingüe, troben que el problema de la falta d’alumnes és d’una oferta poc atractiva (una versió acadèmica d’allò de la faldilla massa curta), i des del privilegi poden somiar en reduccions de programes en una llengua que, total, tampoc parla ningú. És això, el que en diem “revictimitzar la víctima”, no?

És evident que el context és advers. Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord del 2015 són contundents (i podem posar la mà al foc que aquests últims deu anys no han pas millorat): amb prou feines un 35% de la població sap parlar català i menys d’un 5% el considera llengua pròpia. L’ús és residual en tots els àmbits, el familiar també, perquè només un 1% parla català a casa o amb els fills.

Encara que sembla que aquí hi té poc a veure, deixeu-me parlar de mobilitat, perquè la desconnexió entre nord i sud agreuja la situació lingüística. Si el català és més viu a França que no pas el bretó o l’occità és perquè es fa servir amb prou normalitat, encara, al sud. Segurament (una idea de) Barcelona funciona com a referent, i per això té sentit que es parli com se’n parla de la necessitat de potenciar l’espai transfronterer com un territori de cooperació cultural i lingüística. Però, ai!, en aquest espai transfronterer la frontera acaba resultant infranquejable: heu provat d’anar a Perpinyà, ja no dic en tren des de Barcelona (només n’hi ha un parell i són caríssims), sinó en autobús des de Girona o Figueres? I permeteu-me un altre exemple: del Pertús a la Jonquera hi ha cinc quilòmetres i una frontera al mig. Del Pertús a Perpinyà, trenta-tres quilòmetres i cap frontera. Ja podeu imaginar on estudien el batxillerat els joves pertusencs.

Que l’intercanvi amb altres territoris on la llengua té més vitalitat sigui difícil agreuja la situació de la llengua al nord, on el català és sotmès a una diglòssia extrema. És arraconat per un sistema legal que directament no el reconeix, perquè la constitució francesa només admet el francès com a “llengua de la República” i qualsevol altra és vista com un ornament patrimonial i no pas com un dret col·lectiu. El context legal francès es tradueix, és clar, en polítiques educatives restrictives. El català no pot ser una assignatura obligatòria i tampoc pot ser estudiat a l’institut com el que anomenen “primera llengua viva”, perquè només pot ser-ho una llengua estrangera. Dins del sistema públic, l’ensenyament en català només és possible en règim voluntari, i fins i tot així, amb tantes traves com pugueu imaginar: falta de mestres formats, pocs suports pedagògics i escassetat d’hores. El curs passat només el 8% dels alumnes de primària rebien ensenyament bilingüe.

En aquest escenari, que la Universitat de Perpinyà ofereixi estudis de català és remarcable. De fet, és l’única universitat de tot el sistema francès que permet obtenir un diploma de llicenciatura i màster en estudis catalans, seguint una línia únicament en català i no barrejat amb castellà o un altre idioma. Que aquests estudis sobrevisquin tot i el poc reconeixement i mitjans, és una mostra de resistència admirable tant per part del personal que hi treballa com dels alumnes que s’hi inscriuen. Que hi hagi estudiants, encara que siguin pocs, és un èxit, i no pas un fracàs!

Tot i això, periòdicament plana una mena d’amenaça sobre els estudis en forma de retret als docents, que es veu que no aconsegueixen prou alumnes. I mentre això passa, despatxos semblants als que formulen aquells retrets acaben de donar forma als nous plans d’estudis, que preveuen una formació específica en català als futurs professors bilingües de només trenta hores per any, quan amb els d’ara han d’haver finalitzat la llicenciatura de català per poder-lo ensenyar.

L’existència d’estudis universitaris no hauria de ser motiu de retret, sinó de suport i reconeixement. Per justícia social, els drets lingüístics dels estudiants no han de dependre de l’estadística. En aquest context de desconnexió institucional, d’ofec legal i de feblesa d’ús social, culpar els qui defensen el català a la universitat és molt injust. És fer-los pagar dues vegades, primer com a víctimes d’un sistema advers i després com a culpables dels efectes d’aquest sistema. Des del sud ens cal mirar més al nord, però no com un gest simbòlic, sinó amb la intenció d’enfortir vincles que ajudin a mantenir-hi viva la llengua. Pot ser una bona manera de celebrar que aquest any els estudis de català de la Universitat de Perpinyà celebren quaranta anys.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Vil·la Fairlight
Ampton Road, 18, Edgbaston, Birmingham
Mapa a Google

Dilluns comença una nova edició de The Championships, el nom oficial del torneig de tennis més antic del món i sens dubte el més famós i prestigiós, tant perquè es juga sobre gespa com perquè té lloc al país considerat bressol de l’esport de la raqueta. El tennis modern, sorgit al llarg de la segona meitat del segle XIX a Anglaterra, parteix remotament del tradicional jeu de paume francès. En concret, es creu que a Fairlight, una mansió de l’exclusiu barri d’Edgbaston a Birmingham, es va jugar el primer partit rudimentari de tennis. Una placa blava a la façana així ho testimonia amb aquestes paraules: “El 1865, el major T. H. Gem –advocat i esportista– i J. B. A. Perera –comerciant– van crear en aquesta casa el joc anomenat lawn tennis i hi van jugar per primera vegada.”

Així com la figura de Thomas Henry Gem, nascut a Birmingham el 21 de maig de 1819, és prou coneguda i recordada a Anglaterra, del seu company de placa sabem molta menys cosa. Però les poques dades de què disposem són més que sorprenents: malgrat que no se’n té la partida ni la data de naixement, es creu que Joan Baptista Auguri Perera i Orfila va néixer el 1822 a Manresa (Bages), fill del militar liberal manresà Auguri Perera i Pla (1793-1855) i de la menorquina Francisca Orfila i Fàbregues. A quinze anys, el pare va participar en la Guerra del Francès tant a la batalla del Bruc com al setge de Girona i el 1813 fou destinat a Maó, on va conèixer la dona, ben posicionada en la societat de Menorca de l’època. Al començament de la dècada de 1820, en ple Trienni Liberal, el van tornar a enviar a Catalunya i va combatre al voltant de Manresa contra els reialistes en defensa de la constitució liberal.

Enmig de la guerra entre constitucionalistes i absolutistes, doncs, cap al 1822 és probable que nasqués a Manresa el seu primer fill, Josep Baptista Auguri Perera, mentre que els dos següents –en Pere Ricard i en Frederic– ja van obrir els ulls per primera vegada a Anglaterra, el país on va fugir la família arran de la invasió de la península a mans dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i del restabliment consegüent del règim absolutista de Ferran VII. En la nova vida a l’exili, el pare es va reconvertir en un comerciant de vins i, després de deu anys a Londres, la família es va traslladar a Birmingham, on el primogènit es va dedicar també al comerç i es va casar el 1847 amb la filla d’un banquer irlandès, Charlotte Louisa O’Donnell.

Al jardí rere la seva residència a Ampton Road, l’esmentada vil·la Fairlight, es va inventar amb el seu amic Gem, pels volts de 1865, un nou esport sobre gespa que combinava elements de dos jocs que se solien practicar en interiors i dels quals eren jugadors assidus: el racket i la pilota. Van aprofitar el camp (lawn) de croquet al jardí de Perera per marcar-hi un terreny rectangular dividit al centre per una xarxa de quatre peus d’altura.

El tennis modern va passar de les beceroles a la consolidació quan, cap al 1873, Perera i Gem van crear el Leamington Lawn Tennis Club a la gespa del Manor House Hotel (als afores de Birmingham), just davant la nova residència de Perera. L’any següent, curiosament, un oficial gal·lès de l’exèrcit britànic, Walter Clopton Wingfield, va introduir una certa confusió en la gènesi del tennis publicant les regles d’un joc de raqueta, que va anomenar sphairistiké, gairebé idèntic al lawn tennis, però amb camp en forma de rellotge de sorra i una xarxa més alta. Això no fou obstacle perquè el nou esport de Perera i Gem –que també anomenaven pelota– agafés embranzida i es comencés a practicar amb avidesa en unes altres parts del país, com per exemple a Londres. El 1877, de fet, hi naixia l’All England Lawn Tennis and Croquet Club. I el mateix any ja s’hi va organitzar el primer Lawn Tennis Championship, que, quasi un segle i mig després, és conegut mundialment com el torneig de Wimbledon.

I una mica més: Sobre la història de Joan Baptista Auguri Perera i Orfila, de qui es desconeix tant la data exacta de naixement com de la mort, se’n parla en aquest capítol del programa de ràdio Sense fronteres i també a la sèrie i llibre de David de Montserrat Els altres catalans (universals).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La placa a Birmingham que recorda el lloc on es va jugar per primera vegada a tennis i els seus inventors. Gravat d'un dels primers partits de tennis. Recreació dels primers partits de tennis entre Perera i Gem. Placa davant el Manor House Hotel. Tomba de Thomas Henry Gem, en què es recorda que fou un dels inventors del tennis modern.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La setmana passada l’Audiència de Barcelona va denegar l’amnistia a quatre joves que es van manifestar contra el sindicat policíac Jusapol el 2018. Tenint en compte que molts casos de manifestants independentistes sí que es van amnistiant a poc a poc, aquesta decisió crida l’atenció especialment. Previsiblement i amb la llei a la mà, semblava que aquest cas concret seria cobert, però de moment no ha estat així. Entre els joves d’aquesta causa hi ha l’Adri de Badalona, per a qui demanen sis anys de presó, i tres joves més, de Barcelona, Terrassa i Santa Margarida de Montbui (Anoia).

“Amb l’amnistia vèiem un final. En general, en desconfiem, però després de veure que amnistiaven l’Adrián Sas, la Xènia o l’Oleks ens vam il·lusionar, ens vam sentir alleujats”, explica Eva García, la mare de l’Adri. “De fet, esperàvem que l’amnistia arribés l’any passat perquè havia de ser d’aplicació ràpida. Però és veritat que l’Adri sempre ha estat escèptic. Ara ens queda recórrer, però sempre depèn de les mans en què caiguis, i tot plegat implica més espera. Fa set anys que tenim això a sobre, i arribar a judici seria molt dur.”

La mare de l’Adri, Eva García, en reivindica l’absolució. Per què el cas no s’ha amnistiat?

Els fets es remunten al 29 de setembre de 2018. Aquell dia, gairebé un any després del referèndum del Primer d’Octubre, Jusapol va convocar una manifestació a Barcelona amb el pretext de reivindicar una equiparació salarial de la policia espanyola amb els altres cossos policíacs de l’estat espanyol, però amb l’objectiu polític d’homenatjar els agents que havien agredit els votants del referèndum. Com a resposta, es va convocar una manifestació antifeixista i independentista i es van viure moments de tensió i enfrontaments entre agents i manifestants. Així doncs, el cas entra dins del termini temporal establert per la llei d’amnistia, però el tribunal ha considerat que no complia el segon requisit, el de ser un fet relacionat amb el procés.

La resolució judicial reconeix que, a part de la reivindicació salarial, l’acte de Jusapol també homenatjava els policies de l’1-O, i, per tant, en reconeix un vincle amb el procés, però igualment diu que la causa no es pot considerar enquadrada dins la llei perquè l’acció dels acusats no té a veure amb actes fets amb la intenció de reivindicar, promoure o procurar la secessió o la independència de Catalunya ni tampoc amb actes amb l’objectiu de convocar o procurar la celebració del 9-N o l’1-O. És més, diu que les accions es van produir en un context contrari als actes que la llei declara amnistiables, perquè “es va esdevenir en el marc d’un dispositiu policíac desplegat amb l’objectiu de protegir els assistents en ocasió de la manifestació convocada per Jusapol”.

“Ens trobem un cop més amb un exemple de com hem de lluitar perquè la llei es faci efectiva. A través d’una interpretació força arbitrària i no fonamentada entenen que queda fora de l’àmbit estrictament independentista”, explica Martí Majoral, portaveu de l’Alerta Solidària. “Això desfigura completament el context polític i social de la mobilització en què van ser represaliats. Des de quan la gent es mobilitza en contra d’una reivindicació salarial? Els agents es van manifestar per homenatjar els qui havien carregat contra els votants, una autèntica provocació. I per això a les fotografies hi ha gent amb estelades i pancartes d’independència. Però per negar-los l’amnistia diuen que el context no era independentista. És riure’s de les persones que fa mesos i mesos que esperen que els apliquin la llei. Veuen com un jutge diu que van anar a una mobilització no pel que ells realment van anar, sinó per una altra cosa”.

“Odi als ulls” i una suposada radicalitat

Per tant, els encausats d’aquest cas de moment continuen acusats de delictes contra els drets fonamentals i les llibertats públiques, contra la integritat moral, amenaces, maltractament d’obra i coaccions. En els escrits d’acusació, l’Adri bàsicament és acusat d’haver insultat i amenaçat policies, haver-los escopit i haver intentat d’abraonar-se sobre un dels agents, sense que aquesta darrera acció s’arribés a dur a terme. La llarga combinació de delictes és el que explica una petició de penes tan alta, però crida l’atenció que no li imputin delictes com ara lesions, que acostumen a pujar els anys de pena. El relat se sosté sobretot per una suposada “radicalitat” que atribueixen als manifestants.

Amb tot, Eva García denuncia la distorsió que s’ha fet de la figura del seu fill: “Només tenen un vídeo que dura quatre segons i un relat sobre la seva suposada radicalitat. Suposen que és un destacat membre dels CDR i d’Arran que odia tot allò que és espanyol i diuen que tenia ‘odi als ulls’. No sé com poden detectar odi en només quatre segons… Patim una desprotecció total. Poden fer molt de mal sense tenir res de res…”

Més manifestants sense l’amnistia

A part de l’Adri, hi ha més encausats per la manifestació d’aquell dia o manifestacions semblants que tampoc no han estat amnistiats. Els altres tres joves de la mateixa causa tampoc no han estat amnistiats, com tampoc Marcel Vivet, el cas més mediàtic d’aquell dia. L’Audiència de Barcelona va revisar la sentència contra ell, condemnat a dos anys de presó, i va decidir de no aplicar-li la llei, perquè també va considerar que no tenia a veure amb el procés independentista. D’entrada, Vivet havia estat condemnat a cinc anys.

També van denegar l’amnistia de bon començament al militant anarquista Abel Mora, que fa un any que és a la presó, condemnat per haver estat implicat en una agressió contra un home que duia una bandera i una gorra espanyoles al metro de Barcelona el novembre del 2018, en una manifestació molt semblant a la del setembre. El jutge va negar-li l’amnistia amb el mateix argument, i, per tant, el jove compleix condemna de tres anys i nou mesos. És l’únic pres que es pot relacionar amb el procés que ha estat empresonat amb la llei d’amnistia aprovada.

L’activista Abel Mora compleix un any a la presó amb l’amnistia denegada

Aquesta interpretació de la llei també pot ser un forat per més causes no relacionades amb Jusapol. “Van negar l’amnistia a Carles Herèdia i a dues persones més, pendents de judici, per una manifestació contra una visita de Vox a Valls, en un context independentista i amb estelades. Com que no era una manifestació explícitament per la independència, els la van negar. És el motiu que s’ha al·legat en la majoria de ‘nos’ que han tingut manifestants. El text de la llei és prou obert perquè, amb una interpretació beneficiosa per al reu, es puguin propiciar aquestes amnisties. S’hauria d’interpretar de manera extensiva, no pas restrictiva. De fet, ho deixa clar el preàmbul: s’ha d’interpretar de manera extensiva i amb respecte al principi pro reu que regeix el dret penal”, explica Majoral.

Malgrat aquestes denegacions, sí que hi ha hagut molts manifestants independentistes amnistiats, especialment de les protestes post-sentència. Segons la darrera actualització de les dades, s’han documentat 236 casos d’encausats a la jurisdicció penal que s’han tancat definitivament. D’aquestes causes, 178 s’han amnistiat, 49 s’han arxivat i 9 s’han absolt. Tanmateix, el ritme amb què avancen les causes continua essent força lent, i més tenint en compte que s’haurien d’haver resolt en els primers 2 mesos de vigència de l’amnistia. Encara hi ha un 40% de peticions que no s’han resolt o que han estat denegades.

Un any de l’amnistia: el 40% de les peticions resten obertes o denegades

Solidaritat antirepressiva

L’Adri prefereix de no parlar amb els mitjans de comunicació, però els seus pares sí que han volgut fer visible la causa i fa anys que recorren el país amb aquest objectiu. No sols han aconseguit suport dels tres partits independentistes, sinó també dels Comuns i del PSC de Badalona, que van signar una moció de suport. “També hem rebut molt de suport dels represaliats i de les seves famílies. Només qui ho viu des de dins sap què es passa. Aconsegueixen destruir famílies, és el que vol la repressió”, conclou la mare. “Aquella era la primera manifestació de l’Adri i ells diuen que tenia odi als ulls. Jo els puc assegurar que d’odi no en té. Som una família que ajuda els veïns, implicats en l’ajuda a la nau del Gorg, contra els desnonaments… L’hem educat en tot el contrari a l’odi. L’odi és a la seva banda.”

El cas Cerdán agita l’espai electoral de l’esquerra del PSOE. Sumar perd membres clau del grup parlamentari, com la diputada de Compromís Àgueda Micó, que vol tenir les “mans lliures” per a actuar al congrés espanyol. Més per Mallorca va decidir dijous d’ajornar la decisió de sortir-ne després d’un empat tècnic entre les seves bases. Són esclats d’un malestar intern per la necessitat de tenir més llibertat d’actuació a l’hora de defensar els interessos territorials i de desmarcar-se del PSOE. Ho volen fer sense els condicionants que assumeix Sumar formant part del govern espanyol, i que ara s’han accentuat. Un dels perills de la presumpta corrupció al PSOE és que acabi perjudicant els seus socis i col·laboradors més estrets. És un possible mal que ja ha identificat Sumar, com a primera força potencialment damnificada en tant que sòcia del govern de coalició.

El partit de Yolanda Díaz considera que les explicacions que ha donat Pedro Sánchez sobre el cas Cerdán són insuficients i ha reclamat mesures anticorrupció. Per exemple, que les empreses corruptores no puguin accedir més a contractes públics de qualsevol administració, o que s’elimini el règim d’aforament dels diputats al congrés espanyol. Però les possibles ramificacions del cas Cerdán encara són incertes. La garantia més gran d’estabilitat que té el PSOE és la falta d’una alternativa real per als seus socis d’investidura, que s’allunyen del PP i Vox. Però això no vol dir que no temin –i que no puguin– sortir-ne escaldats.

Podem hi ha vist un filó. El malestar ciutadà que pot haver ocasionat l’esclat del cas i la gestió que n’ha fet el PSOE poden engreixar la dreta i l’extrema dreta, però hi ha una part de l’electorat de l’esquerra que no pivotaria mai cap a l’antipolítica, com ells l’anomenen. I el partit de Ione Belarra està decidit a disputar a Sumar aquests votants, tot erigint-se en l’alternativa més contundent contra la corrupció i contra l’escalada armamentística, l’altra qüestió que marca de fa temps el debat polític més ideològic a l’hemicicle espanyol.

L’objectiu de capitalitzar aquest descontentament sembla que guia tots els moviments de Podem. Per això van plantar Pedro Sánchez en la ronda de reunions amb els grups parlamentaris amb què el president espanyol també escenificava una represa i voluntat de nova entesa. “No participarem en la rentada de cara d’un partit corrupte”, va dir Pablo Fernández, portaveu de Podem. I per això, a hores d’ara, han donat per acabada la legislatura i exhibeixen més contundència que cap altre antic aliat de Sánchez.

Podem dóna per acabat el cicle polític. Critica que Sánchez no hagi donat les explicacions reals de per què va destituir José Luis Ábalos i va situar, com a secretari d’Organització, Santos Cerdán. El partit de Belarra nega que el cas es pugui circumscriure a tres pomes podrides, tot i que el PSOE hagi intentat d’acotar l’abast de la crisi als dirigents que ha deixat caure i de qui Sánchez s’ha allunyat i desmarcat amb contundència, especialment en el cas de Cerdán. Hi veu, en canvi, una afectació sistèmica: la corrupció de tota una estructura orgànica i política. Posen el PP al costat del PSOE, els equiparen com a peces germanes d’un funcionament profund de l’estat espanyol. En diuen el “bipartit corrupte”. Ara bé, caldrà veure fins a quin punt tensen la corda amb el PSOE quan es presenti al congrés espanyol una votació clau.

En casos com aquest, en què la majoria parlamentària estigui en qüestió, Sumar espera preservar, com a mínim, la unitat de vot amb Compromís. El punt d’inflexió amb Micó va arribar amb la concreció del pla de treball de la comissió d’investigació de la gota freda. La compareixença de Sánchez en va resultar exclosa, malgrat que l’havien reclamada. També lamenten que la recuperació s’alenteix i creuen que el govern espanyol n’ha de donar explicacions. “Necessitem tenir tots els instruments a favor nostre per a representar els interessos dels valencians. També els instruments de control al govern”, va dir Micó.

Per ara, Sánchez ha mirat d’esmorteir el malestar pel cas Cerdán amb la cimera de l’OTAN: el recurs clàssic de la polarització contra l’extrema dreta. En aquest cas, amb el màxim exponent de l’extrema dreta mundial: Donald Trump. La negativa a subscriure un increment d’inversions en armament del 5% del PIB fins el 2035, malgrat que Sánchez va subscriure l’acord dels aliats, ha estat la manera més contundent amb què el PSOE ha volgut marcar perfil ideològic i ajudar a acomodar la situació de Sumar dins el govern. La fotografia de grup dels estats membres de l’aliança, amb Sánchez en un extrem, volgudament separat de la multitud, ho deia tot: de la voluntat de projecció pública i de la tàctica. Sumar va celebrar l’acte de “dignitat” que a parer seu va significar allò. “Espanya s’ha erigit en un referent dels progressistes de la Unió Europea que no accepten el dictat de Washington”, va dir Ernest Urtasun, ministre de Cultura espanyol. Malgrat les amenaces de Trump a Espanya, Sánchez confia que les negociacions comercials de la Comissió Europea amb els EUA no se’n vegin perjudicades.

El president espanyol també va proposar a la cimera europea de dijous de revisar l’acord d’associació entre la Unió Europea i Israel. El reconeixement de l’estat palestí, l’apel·lació a frenar un atac que considera un genocidi i l’impuls d’actuacions per a mirar de dissuadir Benjamin Netanyahu dels seus plans ha estat un altre front amb què Sánchez s’ha intentat d’alinear més amb les demandes de Sumar i Podem. Ara hi ha recorregut amb la intenció afegida de desviar-hi el debat públic, capitalitzat darrerament pel cas Cerdán. No obstant això, Sánchez no s’ha deslliurat de polèmiques, com la de la compra d’armament a Israel que va obrir una crisi a l’executiu espanyol durant la primavera. Podem també va esprémer llavors la incoherència i va denunciar que les relacions comercials de compra i venda d’armament es mantinguessin. El partit provava d’elevar les crítiques fins allà on Sumar no pot arribar.

Els morts de Mazón és el primer gran llibre sobre la tragèdia del 29 d’octubre, que va robar la vida a 228 persones. El llibre, l’ha escrit la periodista Esperança Camps, cap de redacció de VilaWeb, que ha seguit molt de prop la catàstrofe. És un retrat global de tot allò que va passar aquell dia, però també parla del dolor de les víctimes i de la gran negligència política que va amplificar-ne els estralls. Ja podeu reservar el llibre a la Botiga de VilaWeb.

Aquest és el segon llibre que publica VilaWeb, després de Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, que s’ha exhaurit i, un mes després d’haver arribat a les llibreries, ja se n’ha fet la primera reimpressió. Amb motiu de la celebració dels trenta anys de VilaWeb, el diari ha estrenat una nova iniciativa que consisteix en la publicació d’una col·lecció de llibres periodístics. Cada any publicarem quatre llibres, un per trimestre, amb investigacions a fons fetes per la redacció del diari o amb continguts relacionats. La col·lecció de llibres es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu de 68 euros l’any. Aquelles persones que ja siguen subscriptores del diari tindran un preu especial de subscripció a la col·lecció anual completa de 64 euros l’any. En tots dos casos, l’enviament dels llibres a casa serà gratuït. Si us voleu subscriure a la col·lecció de llibres, ho podeu fer en aquesta pàgina web. 

Un homenatge a les víctimes

Els morts de Mazón, que arribarà a les llibreries dimecres, reconstrueix què va passar el dia 29 d’octubre per mitjà d’una cronologia minuciosa, trenada a partir de declaracions judicials, documents notarials i més materials. On era cadascú mentre al país passaven coses. Amb qui era el president Mazón, o què deia, mentre es feien els primers rescats de persones atrapades per les aigües a la Ribera. Per què no va anul·lar l’agenda. Per què ningú del seu gabinet no va considerar interessant que es posés al capdavant de l’emergència en compte de dinar amb una comunicadora en el reservat d’un restaurant. Una cronologia, feta amb precisió, que evidencia la negligència de Mazón i el seu govern.

Ja podeu comprar el llibre Les morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb

El llibre es fixa en les víctimes, en els 228 morts, en les desenes de ferits greus i en les desenes de milers de persones que aquell dia van ser abandonades per un govern que té l’obligació de protegir els ciutadans. Hi ha els relats colpidors en primera persona de set víctimes que expliquen com van viure la tragèdia i fan un retrat coral de què va passar i que transcendeix l’emoció, perquè és tan real, tot allò que expliquen, que permet al lector de fer-se una idea precisa de què va passar. Els testimonis recollits per Camps amb profunditat són els de: Dolores Ruiz, que va perdre el marit, Emeterio Mora, i els dos fills, Jesús Andrés i Javier, a Xiva, la Foia de Bunyol, a les 18.00; Saray Ruiz, que va perdre el pare, Paco Ruiz, a Montserrat, la Ribera Alta, a les 19.00; Marc Poveda, que va perdre la mare, Isabel Izquierdo, a la residència Savia de Paiporta, l’Horta Sud, a les 19.15; Toñi Garcia, que va perdre el marit, Miguel Carpio, i la seua filla Sara a Benétusser, l’Horta Sud, a les 19.40; Cristina Rodríguez, que va perdre el seu fill Luis Ángel a la carretera entre Xiva i Bunyol, la Foia de Bunyol, entre les 19.45 i les 20.00; Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare, Manuel Álvarez, a Catarroja, Horta Sud, a les 20.00; i Núria Aracil, que va perdre el xicot, Ruben Lima, a la Torre, València, a les 20.45.

Aquests testimonis fets de dolor són lúcids, plens d’informació que ajuda a comprendre què va passar, com ho van viure i com ho viuen ara. També parlen de les responsabilitats polítiques de qui consideren que ha destrossat les seues vides i les de les persones estimades. Les seues veus converteixen la ràbia en persistència i en fermesa, i amb aquestes veus es reflecteix la societat valenciana que ha decidit que no vol callar davant la negligència i la deixadesa.

El llibre repassa l’agenda negligent de Carlos Mazón i en fa un perfil, en què queda retratat com un president sense escrúpols. També en aquest capítol, titulat “Se sabrà tota la veritat”, hi ha noms propis, com ara, el de Maribel Vilaplana, que en una conversa telefònica reconeix el mal que encara li fa aquell dinar. O el de la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, que durant tot el dia va avisar del drama que s’esdevenia. I hi ha Salomé Pradas, una consellera d’Emergències desbordada que pràcticament no sap on és quan xafa la sala del CECOPI, i el seu número dos, que ha fet uns quants viatges polítics d’anada i tornada. I, és clar, tot l’aparell que sosté dret Carlos Mazón, que fabrica missatges i situacions per a allunyar-lo de la presa de decisions aquell dia.

Vicent Partal, que fa el pròleg del llibre, diu: “Camps ha sabut combinar la precisió informativa amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. I això no és gens fàcil. No ha defugit la crítica política –necessària, urgent i que tan sols començarà a escampar el dia que Carlos Mazón dimitesca–, però tampoc no ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia i ha donat veu a qui la va sofrir.”

El llibre també és un homenatge a les 228 víctimes mortals, i per això comença amb una pàgina on es reprodueixen tots els noms de les persones que van perdre la vida aquell fatídic 29 d’octubre de 2024.

Les víctimes seran presents en les presentacions.

2 de juliol de 2025

A les 19.00. A l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.
A càrrec de Vicent Partal, Esperança Camps i Toñi Garcia.
Hi haurà una fila zero amb els familiars de les víctimes entrevistats.

3 de juliol de 2025

A les 19.30, a la llibreria la Moixeranga de Paiporta.
A càrrec de Vicent Partal, Esperança Camps i  Dolores Ruiz.
La llibreria la Moixeranga ha estat afectada per la gota freda i reobre aquest dia.

10 de juliol de 2025

A les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès.
A càrrec de Txell Partal, Esperança Camps, Dolores Ruiz, Núria Aracil i Rosa Maria Álvarez.