La diputada de Més-Compromís al congrés espanyol Àgueda Micó ha dit avui en conferència de premsa que el seu partit no donava pas per acabada la legislatura, sinó que tenia molt temps per a desenvolupar-se. Com que podien restar dos anys, ha dit que el seu partit necessitava tenir “les mans lliures” per a fer tot el control i la fiscalització al govern espanyol i al Partit Socialista.

El Consell Nacional de Més-Compromís va aprovar ahir la sortida del grup parlamentari de Sumar i adscriure’s al grup mixt amb el 92,68% dels vots. La decisió es farà efectiva una vegada es faci l’executiva nacional del partit. Micó ha dit que factors diversos han fet que una àmplia majoria ho avalés: “Hem tingut conflictes a l’hora de poder exercir la nostra plena autonomia.”

Més-Compromís trenca amb Sumar i Àgueda Micó passa al grup mixt al congrés espanyol

Sobre això, Micó s’ha referit al punt d’inflexió, quan es va presentar el pla de treball per a la comissió d’investigació de la gota freda i van demanar la compareixença de Sánchez: “Si no està en marxa, és perquè es va vetar que la poguérem tirar endavant tan ràpid com volíem.” 

Ha afegit que la recuperació de les comarques danyades per la gota freda encara era lenta i ha subratllat que el govern espanyol havia de donar explicacions. “Necessitem tenir tots els instruments a favor nostre per a representar els interessos dels valencians. També els instruments de control al govern.”

Lluita contra la corrupció

De fet, ha dit que això s’havia fet més evident després de tots els casos de corrupció que s’havien sabut aquests darrers dies. “Ens hem de caracteritzar per la lluita contra la corrupció. Combatem la del PP, però també la de PSOE. S’ha de combatre vinga d’on vinga, caiga qui caiga.”

La portaveu de Sumar al congrés espanyol, Verònica Barbero, ha promès que farà autocrítica després de la decisió de Més-Compromís i ha dit que manté la mà estesa per a conservar la unitat d’acció política.

El jutge Juan Carlos Peinado, instructor de la causa contra Begoña Gómez, dona de Pedro Sánchez, ha demanat al Tribunal Suprem espanyol que investigués el ministre de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts espanyol, Félix Bolaños, per presumpta malversació de diners públics i fals testimoni. Hi veu indicis de “responsabilitat penal.”

Peinado ha emès una exposició raonada en què ha apuntat que Cristina Álvarez, assessora de Gómez, suposadament havia estat contractada amb fons públics per fer funcions de caràcter privat.

Segons que argumenta el jutge, el ministre Bolaños, en la seva declaració com a testimoni sobre aquest afer, no va respondre “amb veracitat”, tot i haver declarat sota jurament.

Israel i l’Iran han entrat aquest matí en un alto el foc fràgil, després de dotze dies d’enfrontaments que havien encès les alarmes d’un conflicte regional. Tot i això, l’acord s’ha vist compromès gairebé de seguida, amb acusacions creuades d’atacs entre els dos països tan bon punt han reconegut l’inici de la treva.

El president dels Estats Units, Donald Trump, que ahir al vespre va anunciar l’alto el foc, ha reconegut davant els mitjans que tant Israel com l’Iran n’havien vulnerat els termes. Ha matisat, però, que no estava segur si havia estat intencionat. En un missatge a les xarxes socials, ha instat Israel a aturar els bombardeigs contra l’Iran: “PORTEU ELS VOSTRES PILOTS A CASA, ARA!”

El ministre de Defensa israelià, Israel Katz, ha acusat l’Iran d’haver llançat una onada de míssils contra territori israelià i ha dit que ha ordenat a l’exèrcit que respongués amb contundència a la suposada violació de l’acord. Ara bé, la televisió estatal iraniana ha desmentit el llançament de míssils en un missatge al seu canal de Telegram.

A més, l’Iran ha acusat Israel d’haver començat tres onades d’atacs poc després que Trump anunciés l’entrada en vigor de la treva. El govern israelià encara no ha respost públicament a aquestes acusacions.

L’exèrcit d’Israel ha denunciat el llançament de míssils des de l’Iran, poc més d’una hora després de l’anunci del president dels Estats Units, Donald Trump, de l’entrada en vigor d’un alto-el-foc, sense que Teheran se n’hagi pronunciat ara com ara. “Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han identificat que recentment s’han llançat míssils de l’Iran cap al territori de l’estat d’Israel”, ha dit l’exèrcit en un comunicat, en què ha destacat que els sistemes de defensa treballaven per interceptar els llançaments.

El ministre de Defensa, Israel Katz, diu que ha instruït les FDI perquè responguin amb contundència a la vulneració de l’alto-el-foc per part de l’Iran amb atacs intensos contra objectius del règim al cor de Teheran. En una nova publicació a la seva xarxa social, Trump ha demanat a Israel que no llenci les bombes, perquè si ho fa suposaria “una violació major” de l’acord. “Porteu els vostres pilots a casa”, ha dit.

Així mateix, l’exèrcit israelià ha reclamat a la població que es dirigís als refugis i que hi romangués fins a nova ordre, després d’haver activat les alertes en el nord del país. “La defensa no és hermètica, per la qual cosa s’han de continuar complint les instruccions del comandament intern”, ha resolt.

Acord de l’alto-el-foc

Trump ha anunciat a primera hora d’avui que l’acord d’alto-el-foc ja estava en vigor i el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu, ho ha confirmat i ha destacat que havia pres la decisió perquè considerava que havia aconseguit els objectius de la seva ofensiva contra l’Iran, i ha advertit que respondria amb força si Teheran llancés nous atacs contra el seu territori.

Per la seva banda, el ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Abbas Araghchi, havia negat l’existència d’un acord d’alto-el-foc amb Israel i va declarar que les autoritats iranianes prendrien una decisió més endavant, si bé va dir: “Sempre que el règim israelià cessi la seva agressió il·legal contra el poble iranià a tot tardar a les 4.00, no hi ha intenció de continuar amb la nostra resposta.”

El conflicte va esclatar el 13 de juny, quan Israel va llançar una ofensiva militar contra l’Iran, a què diumenge es van afegir els Estats Units amb un seguit de bombardaments contra tres instal·lacions nuclears de l’Iran, que va respondre llançant un atac amb míssils contra una base nord-americana a Catar, de què havia avisat Washington i que es va saldar sense víctimes.

Des de llavors, les autoritats de l’Iran han elevat a més de sis-cents els morts arran dels atacs de l’exèrcit d’Israel, al mateix temps que més de 4.700 persones han estat ferides.

Un home ha mort aquest matí en un incendi a un centre de primera acollida a la Zona Franca de Barcelona, segons ha explicat el tercer tinent de batllia de Prevenció, Seguretat, Convivència i Règim Interior de Barcelona, Albert Batlle.

A més, vuitanta-set persones han hagut de ser evacuades per l’incident. Els usuaris del centre reben atenció en uns altres centres assistencials.

De moment, segons fonts policials consultades per EFE, els Mossos no han trobat indicis de criminalitat ni de la participació d’altres persones en el succés, ja que tot apunta que hauria estat la mateixa víctima qui, accidentalment o voluntàriament, hauria provocat el foc.

Els Bombers de Barcelona han rebut l’avís passades les sis del matí i s’han activat molt de pressa, atès que el parc de bombers és just davant d’aquest centre, que atén persones vulnerables, especialment sense-sostre. És un incident que no té res a veure amb la revetlla.

Uns 260.000 vehicles tornaran avui a l’àrea de Barcelona en l’operació retorn del pont de Sant Joan a Catalunya, segons la previsió del Servei Català de Trànsit, que ha habilitat més de vuitanta quilòmetres de carrils addicionals. En concret, Trànsit preveu que l’operació retorn es concentri entre les 12.00 i les 00.00 d’avui.

En la sortida, entre les 15.00 de divendres i la mateixa hora de dissabte van sortir de l’àrea de Barcelona 485.800 vehicles, un 3,5 % més dels 470.000 prevists. En l’operació sortida va haver-hi retencions fins de 16 quilòmetres, divendres, i de 24 dissabte, especialment a la AP-7, que va tornar a ser la via més transitada.

Com va passar en la sortida, en l’operació tornada s’instal·laran més de 80 quilòmetres de carrils addicionals en el retorn a Barcelona per la AP-7 nord entre Sant Celoni i Montornès del Vallès (Vallès Oriental), la AP-7/B-23 entre Vilafranca del Penedès (Alt Penedès) i Molins de Rei (Baix Llobregat) i la C-32 nord entre Sant Andreu de Llavaneres i Montgat (Maresme), amb limitació de velocitat a 100 quilòmetres per hora. A més, els camions tindran limitacions en alguns trams de la AP-7, on hauran de circular pel carril dret, no podran avançar i no podran superar els 80 quilòmetres per hora.

Lloc: Plaça de l'Església

Un nadó d’un mes ha estat ferit greu a Palau-solità i Plegamans (Vallès Occidental) amb cremades de primer i segon grau al cap causades per un petard. Els bombers hi han intervingut després d’haver rebut un avís a les 22.08 per un incendi de vegetació en un solar del carrer dels Til·lers. En arribar-hi, han trobat la família i el Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) ha traslladat el nadó a l’àrea infantil de l’Hospital Vall d’Hebron.

La revetlla de Sant Joan ha causat una activitat molt elevada als serveis d’emergències. Els Bombers de la Generalitat han rebut entre les 20.00 i les 2.00 un total de 1.058 avisos. En paral·lel, el telèfon d’emergències 112 ha rebut fins a les 7.00 un total d’11.857 trucades vinculades a 5.326 expedients relacionats amb la revetlla, concentrats principalment entre les 22.00 i la 1.00.

Per a la revetlla, el cos de bombers ha mobilitzat 507 bombers i comandaments de parc (un 50% més que en una guàrdia ordinària), 33 comandaments superiors (un 31% més) i 34 operadors de les sales de control de les regions i de la sala central (un 32% més).

A més, a Barcelona s’ha tancat amb 33 persones detingudes per la Guàrdia Urbana i els Mossos d’Esquadra i 330 intervencions dels Bombers. D’aquestes, 97 han estat per incendis, segons ha informat el tercer tinent d’alcaldia de Prevenció, Seguretat, Convivència i Règim Interior de Barcelona, Albert Batlle. El foc més rellevant ha estat el de la carretera de les aigües on s’han cremat 2,5 hectàrees de terreny.

Batlle també ha explicat que s’han presentat 367 denúncies a la policia durant la nit i ha destacat la “celeritat” amb la que s’han reobert les platges, d’on els equips de neteja han retirat fins a 65 tones de brutícia. En total hi ha hagut 92.000 assistents a les platges de Barcelona.

Sense incidents destacats a València A les platges de València la nit ha transcorregut sense incidents destacats i s’ha tancat amb 193 atencions, 55 de les quals per intoxicacions, 35 per cremades, 31 per ferides, 22 per traumatismes, 9 per lipotímies, i 8 per crisis d’ansietat, entre més causes, amb 7 trasllats a centres hospitalaris.

Avui, 24 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Recta final de l’OPA del BBVA al Sabadell: el consell de ministres espanyol té la darrera paraula
• Els Deu d’Alaquàs, els pares de l’autogovern, mig segle deprés de la detenció per la policia franquista
• Nova reunió del Consell d’Afers Generals sense el català a Europa a l’ordre del dia
• El règim iranià, tocat però no enfonsat, apunta contra els Estats Units i el món
• Joan Pons (el Petit de Ca l’Eril): “No tinc WhatsApp. No n’he tingut mai”
• Els llibres més perillosos de les biblioteques victorianes
• Montserrat i l’anormalitat dels tirans | Editorial de Vicent Partal
• Des de Montserrat: a favor de la lluita nacional catalana | Opinió contundent de Teresa Forcades
• Els enemics dels gossos són els meus enemics | Mail obert de Marta Rojals
• L’insubornable mariscal Sellarès | Mail obert de Martí Estruch

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat que les autoritats d’Israel i de l’Iran havien arribat a un acord de “cessament total i complet” del foc que entraria en vigor a les set del matí, hora d’Israel (sis del matí hora catalana), i tindria una durada de dotze hores.

“Felicitats a tothom! S’ha arribat a un acord ple i total entre Israel i l’Iran perquè hi hagi un cessament total del foc (aproximadament a partir de sis hores, quan Israel i l’Iran hagin completat les seves missions finals en curs), que durarà dotze hores, moment en què es considerarà que la guerra s’ha acabat!”, ha escrit a la seva plataforma, Truth Social.

Aquest matí, Trump ha dit que l’alto-el-foc ja estava en vigor, però el ministre d’Afers Estrangers de l’Iran, Seyed Abbas Araghchi, ha negat que hi hagués cap acord. “Si Israel atura l’agressió il·legal contra el poble iranià, l’Iran no té intenció de continuar la seva resposta”, ha dit Araghchi a la xarxa X. De fet, Teheran ha posat de termini les quatre de la matinada d’avui, moment en què ha aturat les seves operacions militars, segons Araghchi.

Per part seva, les forces armades d’Israel han informat aquesta matinada d’atacs a l’oest de l’Iran “en les últimes hores”, però el govern de Benjamin Netanyahu ha confirmat l’acceptació de l’acord d’alto-el-foc avui al matí.

L’oficina de Netanyahu ha indicat en un comunicat a la xarxa social X que havien acceptat la proposta de Trump, atès que han dit que s’havien aconseguit els objectius de l’operació. Han afegit que la decisió havia estat adoptada “en total coordinació” amb el mandatari nord-americà. L’oficina de Netanyahu ha destacat a més que Israel respondria “amb força” a qualsevol vulneració de l’alto-el-foc i ha demanat a la població que continués respectant les instruccions de seguretat fins que s’hagués confirmat un compliment total de la treva.

Els detalls de la treva

Trump ha dit que l’Iran començaria la treva, seguit d’Israel “a la dotzena hora”, i que, al cap de vint-i-quatre hores, el món celebraria el final oficial de la “guerra de dotze dies”. “Durant cada cessament del foc, l’altra part es mantindrà en pau i respecte”, ha afegit. Ha felicitat tots dos països “per la resistència, el valor i la intel·ligència” per a posar fi a la guerra.

“És una guerra que podria haver durat anys i destruït tot el Llevant, però no ha passat, i no passarà mai! Que Déu beneeixi Israel, que Déu beneeixi l’Iran, que Déu beneeixi el Llevant, que Déu beneeixi els Estats Units d’Amèrica, i que Déu beneeixi el món!”, ha acabat.

Poc després de l’anunci, el vice-president dels Estats Units, JD Vance, ha lloat el mandatari en una entrevista a la cadena Fox News per haver aconseguit que el pacte arribés a bon port.

“De fet, treballàvem en això just quan he sortit de la Casa Blanca per venir aquí. De manera que és una bona notícia que el president hagi assolit l’objectiu”, ha declarat. “L’Iran és incapaç de construir una arma nuclear amb l’equip que té, perquè ho hem destruït”, ha afegit.

Alguns atacs aquestes darreres hores

A Israel, tres persones han mort i vuit han estat ferides, pel cap baix, després d’un atac amb míssil de territori iranià que ha impactat a Beersheba, al sud del país. Ha passat poques hores després de l’anunci de l’alto-el-foc.

Per la seva banda, l’exèrcit israelià ha anunciat que havien atacat llançamíssils a l’oest de l’Iran, que presumptament estaven preparats per disparar. L’exèrcit israelià ho ha anunciat poc després d’haver rebut l’atac iranià.

Iniciativa-Compromís ha destacat que mantenia el seu “compromís del 23-J” i ha optat per la continuïtat dins Sumar basant-se en l’acord electoral assolit. També ha apel·lat a la unitat de l’esquerra per a lluitar contra la corrupció. Tot plegat, després del resultat del consell nacional de Més, el partit majoritari de Compromís, que ha aprovat amb un 92,68% dels vots d’abandonar el grup parlamentari de Sumar al congrés espanyol i adscriure l’acció política al grup mixt.

Sobre aquesta decisió, ha enviat un missatge al seu soci subratllant que no era el moment de fer petits els espais ni de patriotisme de les sigles, sinó d’ampliar aliances plurals de tota l’esquerra per aportar esperança, seguretat i ètica al moment actual. Així, posa de manifest que la divisió dins Compromís continua vigent, tot esperant que es reunisca l’executiva nacional de la confluència valenciana.

En un comunicat, la formació ha indicat: “L’última executiva d’Iniciativa-Compromís, branca ecosocialista de la coalició Compromís, per unanimitat, va manar al seu diputat al congrés, Alberto Ibáñez, seguir treballant per una agenda progressista, verda i valencianista.”

“Per això, en el 23-J, 402.813 valencianes van confiar en una plataforma plural de tota l’esquerra valenciana. Buscar mantenir i ampliar aquestes aliances ha de ser una prioritat tant al País Valencià com a Espanya”, han afegit.

Iniciativa-Compromís diu que és una agenda contundent contra la corrupció, “i més després de saber el paper dels dos últims secretaris d’Organització del PSOE”, en referència a les presumptes manipulacions en contractes públics per part de l’ex-secretari d’Organització del PSOE Santos Cerdán, de l’ex-ministre de Transports espanyol i també ex-secretari d’Organització del PSOE, José Luis Ábalos, i de l’ex-assessor d’Ábalos Koldo García.

També han remarcat que era una agenda que pretenia d’aplicar les mesures que havia engegat el govern del Botànic el 2015: “Suposen un punt d’inflexió no només en la lluita contra la corrupció, sinó en una major democratització de l’estat, i fan més fàcil i rigorosa l’acció de fiscalització i control per part no només dels partits polítics sinó de la ciutadania.”

I han afegit: “Una agenda que avance en integritat pública, drets socials, habitatge i lluita contra el negacionisme climàtic com a millor alternativa a l’auge del feixisme global, especialment, quan som conscients del que ha suposat el Consell de Carlos Mazón i els ultres de Vox.”

Finalment, han fet una crida a aprofitar la resta de legislatura per accelerar les mesures dirigides a la majoria social. “Una legislatura en la qual, per continuar, i sempre que no descobrim res pitjor, el PSOE ha de recuperar la confiança dels socis d’investidura assumint responsabilitats i implementant mesures que garantisquen la no-repetició i la recuperació dels diners robats”, han conclòs.

amb l'orquestra Salseta del Poble Sec i els Dj's del Quijote grup - Lloc: Plaça de les Palmeres

Avui podria haver estat un dia important per al reconeixement del català a Europa, però finalment no hi haurà novetats sobre la qüestió. Durant la jornada es farà la reunió del Consell d’Afers Generals, l’òrgan que ha d’aprovar-ne l’oficialitat, però sense que aquest punt sigui a l’ordre del dia. El mes de maig es va confirmar que set països s’hi oposaven i el ministre d’Afers Estrangers espanyol, José Manuel Albares, va prometre que reprendria les negociacions ben aviat. Va anunciar que es reuniria amb els ministres d’Afers Estrangers dels estats reticents i va deixar clar que era un procés irreversible.

Però, un mes després, la reforma del reglament lingüístic no ha arribat a l’ordre del dia, tot i que encara hi ha una oportunitat que es pugui tractar abans de l’aturada de l’agost, en la reunió del 18 de juliol. Serà la primera sota la presidència danesa, i això és destacable (tot i que no garanteix res) perquè Dinamarca és un dels països que s’ha pronunciat obertament a favor de l’oficialitat del català. Les següents reunions seran el 16 de setembre, el 21 d’octubre, el 17 de novembre i el 16 de desembre. Avui, formalment, Espanya encara podria demanar in extremis, al començament de la reunió, que la qüestió s’inclogués a l’ordre del dia. Això s’hauria d’acceptar per unanimitat, però no és previst que aquesta proposta es faci.

De moment, la manca de notícies, anuncis i concrecions sobre aquest afer fa créixer la incertesa sobre quan el govern espanyol tornarà a collar els socis europeus perquè li facin costat. Al maig, alguns d’aquests governs es van mostrar sorpresos per la pressió sobtada que feia Espanya després de mesos d’inactivitat. Però no va arribar a temps per a reunir la unanimitat. Ara, a més, la situació és encara més complicada per la debilitat de l’executiu de Pedro Sánchez després de l’impacte de les revelacions sobre Santos Cerdán, José Luis Ábalos i Koldo García.

Una proposta per a provar de convèncer

Al maig, el govern espanyol va retirar la votació sobre l’oficialitat del català perquè no tenia possibilitats d’aprovar-se, i, per tant, calia fer-se enrere per aconseguir-ne l’aprovació més endavant. Arran de les opinions contràries, la presidència polonesa va proposar d’ajornar la votació i el secretari d’estat espanyol Fernando Sampedro ho va acceptar per a continuar negociant. Finlàndia, un dels estats més reticents a donar aquest suport, ja n’havia demanat públicament l’ajornament perquè creia que la discussió no era prou avançada.

La votació requereix la unanimitat, i a la reunió almenys deu ministres diferents hi van expressar posicions contràries. Albares va dir que els governs europeus que s’hi oposaven activament eren set i que entre els altres vint n’hi havia que hi estaven obertament a favor i uns altres que no s’hi oposaven. Els governs reticents assenyalen dubtes financers, legals i polítics; però després d’haver compromès que el cost seria assumit per Espanya, d’haver lliurat un informe favorable de l’advocacia de l’estat espanyol i d’haver tancat la proposta de reforma de manera que no donés espai a unes altres llengües en altres països (una por que tenen alguns estats amb minories lingüístiques), Albares demana que diguin quins punts concrets no els agraden ara.

Els països bàltics s’han oposat a la qüestió de bon començament, però també s’hi han mostrat en contra països com ara França i Alemanya. El govern espanyol ja es va comprometre per escrit a cobrir el cost que implicaria incorporar tres llengües més al règim multilingüe de la Unió. La Comissió Europea va estimar que el cost seria de 44 milions d’euros per llengua.

Un altre dels esculls és el marc jurídic dels tractats. Hi ha estats membres que qüestionen que el català, l’èuscar i el gallec puguin esdevenir oficials sense ser llengües fundacionals dels tractats europeus. Aquest va ser, precisament, un dels motius adduïts per a refusar-ne una semioficialitat el 2005. El govern espanyol va aportar un document jurídic per a defensar que sí que hi havia marge per a fer efectiva l’oficialitat, i que la Unió Europea hauria de tenir en compte la pluralitat identitària dels estats.

Per intentar de desfer els recels, la darrera proposta d’Espanya oferia una entrada en vigor gradual de l’oficialitat del català, l’èuscar i el gallec: que l’oficialitat no tingués efectes jurídics fins que no comencés el 2027, i que d’entrada solament es traduïssin els reglaments del Consell de la Unió Europea i del Parlament Europeu i les normes que s’apliquessin directament a tots els estats i no necessitessin cap transposició a les legislacions estatals. Més endavant s’assoliria l’oficialitat total. Aquest procés no hauria d’anar més enllà del 2031 i es podria escurçar si ho avalessin unànimement els governs europeus.

Lloc: Platja Picòrdia

Lloc: Plaça de les Palmeres

Bloomberg · Golnar Motevalli

Per molt que l’ofensiva nord-americana d’aquest cap de setmana hagi frenat les ambicions nuclears de l’Iran i etzibat un cop humiliant al règim dels aiatol·làs, el programa nuclear del país no ha estat pas destruït, encara que Trump hagi assegurat que sí. L’atac nord-americà podria empènyer finalment Teheran a posar fi a la supervisió internacional del seu programa nuclear i impulsar el desenvolupament d’una bomba nuclear. Tot i que els aliats diplomàtics del règim, Rússia i la Xina, s’han mantingut al marge del conflicte, i que els estats afins a la regió es troben mancats de forces, Teheran continua tenint moltes vies per a infligir danys als Estats Units –i a la resta del món.

Ara com ara, hi ha indicis que tant Trump com Khamenei treballen per a evitar una escalada, de manera que l’Iran podria mesurar qualsevol possible resposta per no provocar els Estats Units a tornar a atacar. Sigui com sigui, sembla poc probable que el conflicte s’acabi ací.

El primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu –que feia anys que provava de convèncer els Estats Units d’atacar les instal·lacions nuclears de l’Iran– ha promès de continuar l’ofensiva. Abans-d’ahir, Israel llançà un seguit d’atacs contra objectius iranians, com ara presons i centres d’intel·ligència. Les autoritats israelianes han donat poques indicacions sobre quan acabaran els atacs en territori iranià.

“L’objectiu dels atacs aeris nord-americans han estat les instal·lacions nuclears iranianes, no pas els mandataris, les bases militars o les infrastructures clau del país. Els dirigents iranians arribaran a la conclusió que, per molt que Netanyahu vulgui ampliar el conflicte, Trump continua volent evitar una guerra oberta, especialment una guerra que tingui per objectiu un canvi de règim”, diu Esfandyar Batmanghelidj, director executiu de la Bourse & Bazaar Foundation, un laboratori d’idees amb seu a Londres.

El preu del petroli es disparà després de l’atac de Washington; el Llevant produeix prop d’un terç del cru de tot el món. Els índexs de referència del gas natural també han pujat, atès que una cinquena part del subministrament marítim mundial de gas passa per l’estret d’Ormuz.

Els esdeveniments d’aquests darrers deu dies –que començaren amb una ofensiva israeliana a l’Iran, el 13 de juny– han evidenciat les febleses de l’aparell de seguretat iranià. Les informacions publicades als mitjans de comunicació del país, que apunten que la primera ronda d’atacs israelians es dugué a terme des de bases subterrànies situades en territori iranià, han commocionat el país.

Encara que Israel hagi tractat obertament sobre la possibilitat que els seus atacs puguin desencadenar un aixecament popular contra el govern iranià, fins ara hi ha hagut pocs indicis d’afebliment del control del règim sobre la societat iraniana. Representants del govern nord-americà han reiterat que Washington no cerca un canvi de règim al país, per bé que Trump semblà insinuar-ho en una publicació a les xarxes socials abans-d’ahir.

“No crec que la República Islàmica perilli, perquè no hi ha cap alternativa creïble, i no crec que els nord-americans vulguin defenestrar-los”, diu Saeed Laylaz, economista i ex-assessor del president Masoud Pezeshkian. Els bombardaments d’Israel i els Estats Units, de fet, han creat un sentiment d’oposició popular a la ingerència estrangera –precisament, un dels grans motors de la revolució iraniana del 1979.

“Encara hem de veure indicis d’un nou moviment polític –vingui de la societat civil, de la comunitat empresarial o l’exèrcit– capaç d’aixecar-se contra el règim”, afirma William Usher, ex-analista sènior del Llevant a la CIA.

Per més que hagi sortit malparat dels atacs d’Israel i dels Estats Units, el règim iranià continua tenint moltes opcions de contraatac: l’Iran és un país de renda mitjana, amb grans reserves de petroli, capacitats cibernètiques importants i una xarxa armada d’aliats que, tot i haver estat afeblida aquest darrer any i mig, encara té prou pólvora per a sembrar el caos a la regió. També té la capacitat de capgirar els mercats mundials del petroli si pren la decisió –fins ara inèdita– de clausurar l’estret d’Ormuz.

“El contraatac iranià és inevitable i arribarà aviat, vist l’abast dels danys causats pels atacs nord-americans.” Ho explica així Ellie Geranmayeh, sots-directora per al Llevant i el Nord d’Àfrica del Consell Europeu de Relacions Exteriors. “L’Iran sap que no pot guanyar aquesta guerra, però vol assegurar-se que els Estats Units i Israel també la perdin.”

Una resposta mesurada, segons que explica Geranmayeh, podria incloure atacs contra infrastructures vinculades als Estats Units, però no pas contra soldats nord-americans. L’any 2020, després de l’atac en què els Estats Units assassinaren l’alt general iranià Qasem Soleimani, l’Iran respongué amb un bombardament de míssils a una base aèria nord-americana al nord de l’Irac, que no causà morts. L’enfrontament no s’intensificà, si bé en aquell moment l’Iran encara podia confiar en la força l’anomenat “eix de resistència” per a dissuadir als Estats Units de llançar nous atacs a la regió.

És probable que el règim iranià anunciï la represàlia i que no hi hagi víctimes nord-americanes, cosa que permetria a Trump de trobar una manera de resoldre la crisi, en compte d’agreujar-la. Dina Esfandiary, analista de Bloomberg, confia que això pot empènyer Trump a convèncer Israel perquè aturi els atacs contra l’Iran i, de retruc, negociï un alto-el-foc.

Però fins i tot si la reacció inicial de l’Iran és mesurada i no desencadena una escalada militar immediata, pot molt ben ser que els esdeveniments d’aquests dies hagin reforçat les ambicions nuclears de Teheran, cosa que podria sembrar la llavor d’un conflicte futur.

“És poc probable que una nit d’atacs nord-americans, després d’una setmana d’atacs israelians, facin que l’Iran es desdigui d’un objectiu que fa dècades que persegueix”, explica Dana Stroul, directora de recerca del Washington Institute for Near East Policy, un laboratori d’idees amb seu a Washington.

El conflicte també sembla haver deixat en punt mort les negociacions diplomàtiques per a contenir el programa nuclear iranià. Abans-d’ahir, el parlament iranià debaté l’opció de retirar-se del Tractat de No-Proliferació Nuclear (TNP), que exigeix inspeccions internacionals per a garantir que el programa nuclear iranià s’empra amb finalitats exclusivament pacífiques.

Teheran ha negat sistemàticament que vulgui desenvolupar armes nuclears. Després dels atacs d’aquests dies, tanmateix, és possible que el règim arribi a la conclusió que l’única manera de dissuadir els seus rivals geopolítics, que tenen armes nuclears, és desenvolupar-ne de pròpies.

“És la primera vegada en la història que dues potències nuclears ataquen un país no nuclear amb el pretext de prevenir la proliferació d’armes nuclears”, explica Cyrus Razzaghi, fundador i director executiu de la consultora Ara Enterprise, amb seu a Teheran.

En cas d’abandonar el TNP, l’Iran deixaria d’estar subjecte a la prohibició de desenvolupar armes nuclears, cosa que dificultaria enormement les feines de monitoratge del programa nuclear del país i faria pràcticament impossible de saber amb certesa si Teheran es troba en procés de desenvolupar armes nuclears pròpies.

El director general de l’Organisme Internacional d’Energia Atòmica, Rafael Mariano Grossi, advertí abans-d’ahir que el futur de l’acord que cerca d’evitar la proliferació d’armes nuclears s’ha posat en dubte arran del conflicte al Llevant, i que els inspectors de l’organització no podran tornar al país fins que els atacs no cessin.

La Casa Blanca, per la seva banda, insistí abans-d’ahir que qualsevol intent iranià de desenvolupar armes nuclears no faria sinó augmentar la necessitat d’un canvi de règim al país.

“Si l’Iran es compromet a desenvolupar armes nuclears, crec de debò que el futur del règim perillarà. Crec que, si ho intenten, serà la fi del règim”, digué abans-d’ahir el secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio.

Geranmayeh, per la seva banda, diu que l’ocupació militar és l’única opció que tenen els Estats Units per a aturar permanentment el programa nuclear iranià: els atacs aeris, explica, poden endarrerir els terminis del programa, però no pas posar-hi fi.

“L’Iran és un país gran, amb una gran quantitat de científics nuclears i enginyers que poden reconstituir-ne el programa nuclear i desenvolupar armes nuclears, si ho decideix el règim”, diu. I afegeix: “És la gran ironia de tot plegat: ara que Trump ha provat d’eliminar el programa nuclear de l’Iran, la probabilitat que l’Iran esdevingui una potència nuclear ha esdevingut molt més gran.”

Peter Martin, Magdalena Del Valle, Eric Martin, Arsalan Shahla, Jonathan Tirone i Emily Cadman han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

A l’Ateneu Barcelonès, se n’hi fan molts, d’actes. Però poques vegades veureu no un, sinó dos Mossos d’Esquadra uniformats a banda i banda de la porta d’entrada que dóna al carrer de la Canuda. Alguns pensaran que és perquè, a l’acte que començarà d’aquí a uns minuts, hi han confirmat l’assistència els presidents Pujol i Aragonès, l’actual president del parlament, Josep Rull, i l’ex-presidenta Carme Forcadell. Potser aquesta és, fins i tot, la versió oficial, però no. Jo sé que hi són perquè l’acte que ens ocupa és un homenatge a Miquel Sellarès, l’home a qui deuen l’existència. És el primer detall bonic de molts que vindran aquest vespre.

Passo de llarg i saludo al vol una Isona Passola massa atabalada per tant de convidat il·lustre per a veure’m. Casualment, pugem plegats amb Miquel Sellarès els darrers graons abans d’arribar a la sala Oriol Bohigas. Li comento que va prou lleuger i ell em respon que no del tot, i que els vuitanta anys que farà d’aquí a uns mesos li pesen. El darrer cop que ens vam veure, fa molt de temps, encara em va mirar de convèncer d’estudiar seriosament el servei secret d’intel·ligència britànic, el famós MI6, una de les moltes assignatures que tenim pendents com a país.

Un homenatge en vida? Pocs són els escollits de ser reconeguts sense necessitat de necrològica, però Sellarès n’és un. El comitè organitzador és la colla de joves que des de l’ACP van planificar, i aconseguir, poca broma, l’assalt a Òmnium Cultural l’any 2002, amb la complicitat de Jordi Porta. Joves i ben preparats aleshores, grans professionals amb menys cabells avui. Intervé en nom de tots Josep Castells, diputat al parlament balear per Més per Menorca, que diu que l’acte es fa perquè l’estimen, i perquè a amics i deixebles els ve de gust reivindicar el seu mestratge.

Aquest component de mestratge és un dels que apareixen amb més claredat a la segona taula rodona, la dels qui fa més de vint anys que tenen vint anys, però pertanyen clarament a la generació següent a la de Sellarès. Un mestratge no paternalista, que promovia la independència de pensament i la transversalitat. Hi participen Eduard Voltas, Eduard Vallory i Marta Rovira. Tots tres expliquen com, en algun moment, van ser captats per Sellarès, que sempre ha estat molt conscient que cal garantir el relleu per si la cursa s’allarga o els qui l’encapçalen defalleixen o cauen. Formar el personal, apostar pels joves que destaquen i potenciar nous lideratges entre els millors: això, determinat catalanisme sempre ho ha fet, des de sectors que avantposen els interessos de país als de partit, és clar.

Abans d’aquesta taula rodona, n’hi ha hagut una altra amb els companys de lluita i de generació de Sellarès, en què han participat Vicenç Villatoro, Josep-Lluís Carod-Rovira i Jordi Bosch. Villatoro el defineix com una persona capaç de convertir somnis en realitats i en destaca la capacitat de fer entendre a moltes persones que l’exercici de la política ha d’anar lligat, ens agradi més o menys, a l’exercici del poder i de la força, amb els instruments que els corresponen. També Carod-Rovira li reconeix aquesta capacitat de fer veure la importància d’elements com els serveis secrets i les forces d’ordre i de defensa, a banda del seu sentit de país sencer, de Països Catalans. Per la seva banda, Bosch, l’aliat que va trobar al PSUC per posar en marxa el projecte dels Mossos, explica com van haver de construir un model policial des del no res, influïts pel model quebequès.

Hi ha poques persones en aquest país que puguin dir que, des del temps de l’Assemblea de Catalunya fins al referèndum del Primer d’Octubre, hi hagin estat sempre. No com a simples espectadors, sinó a primera fila, amb actitud valenta, disposats a jugar-s’hi bous i esquelles si convenia. Sellarès sí que ho pot dir. Quan no lliurava una batalla, preparava la següent. O fent xarxa, amb l’Opinió Catalana. O fent proselitisme, amb Debat Nacionalista o Tribuna Catalana. Sellarès sempre ha tingut clar que la informació és poder, i per això va muntar el Centre de Documentació Política, i per això encara li dol que l’hi fessin tancar, i la manera com van fer-ho.

Després d’una cançó preciosa interpretada a pèl per Isidor Marí, i un parell de vídeos amb imatges històriques i intervencions breus, Sellarès puja a l’escenari enmig d’aplaudiments. Comença amb els agraïments als qui li han fet costat durant la vida, que són molts, i que a banda de la família inclouen en llocs destacats Josep Benet, Jordi Carbonell, Josep Pallach, el Guti, Max Cahner, Jordi Porta, Fèlix Martí, Xabier Arzalluz, Carod-Rovira i Joan B. Culla, entre molts més. I Jordi Pujol, és clar, que se l’escolta atent des de la primera fila, que el va fer fora de Convergència quan ell es va enfrontar al sector negocis liderat per Prenafeta, però a qui continua admirant i lloant amb absoluta lleialtat. També anomena persones menys conegudes, com Jaume Rafart i Mercè Gusí, que durant molts anys van executar part de la feina que ell assumia.

Però Sellarès no es queda amb els agraïments i agafa embranzida. Hem de ser capaços de crear noves estructures, com en el seu dia ho van ser l’Assemblea i l’ANC, diu. Hem de saber qui les liderarà. No podem cometre errors com va ser canviar el nom a Convergència. Cal fer un pas endavant amb la policia de Catalunya, dotar-la d’autèntica ambició nacional, i estar atents que no apareguin nous Ferrans Cardenals que la vulguin devaluar. Si sumem els Mossos, les policies locals, els bombers, els agents rurals i els cossos d’emergències, parlem d’un “exèrcit” de 40.000 persones. Siguem-ne conscients. Aprofitem-lo. Tinguem-ne cura.

Públic dempeus i llarga ovació. El reconeixement d’una generació, diu el lema de l’acte. A la sala d’actes de l’Ateneu també hi ha un bon exèrcit, en aquest cas, d’independentistes de pedra picada. Des de Miquel Esquirol, Joan Granados i Josep Gifreu, fins a Joaquim Forn, Oriol Creixells i Antoni Batista. De llarga trajectòria, generosos, preocupats pel país. Com Miquel Sellarès. Somnis i realitat. Els somnis són compartits i la realitat és la que és. Canviar-la depèn de tots, com el govern. Sort d’alguns mestres, que han indicat el camí.

(Adaptació a la situació actual d’un text que vaig publicar en castellà el 2014 i en italià el 2017)

Teresa Forcades, ahir a Montserrat esperant la flama del Canigó i després amb la foguera ja encesa.

Hi ha qui sosté que nacionalisme i violència són indissociables, perquè és intrínsecament violent separar allò que Déu ha unit, és a dir, la humanitat, en grups nacionals mútuament excloents i pretendre que les persones se sentin més vinculades als membres del grup que els ha tocat per atzar que als altres. Aquesta pretensió –sostenen alguns– és absurda des del punt de vista de l’Evangeli.

Si el nacionalisme ben entès tingués res d’intrínsecament excloent i divisori, si impliqués alguna cosa que disminuís la fraternitat o la solidaritat sense barreres ni distincions de cap mena, no seria jo qui el defensés. Si el defenso és perquè considero que el nacionalisme ben entès estimula el vincle humà, el fa concret i es converteix en oportunitat per a créixer en la solidaritat, per a sortir del nucli familiar o d’amistats i gosar pensar en col·lectiu més enllà de les pròpies creences o interessos. Per “pensar en col·lectiu” entenc tenir un projecte col·lectiu i sentir-s’hi implicada, un projecte que no fa distinció de persones sinó que està obert a totes les que habiten un determinat territori, a totes les que vulguin venir a habitar-lo, i fins i tot a totes les que, des de la distància física, vulguin formar-ne part.

El teòleg i místic jueu Abraham Joshua Heschel deia que el temps és més de Déu que no pas l’espai, perquè el temps ens fa contemporanis i l’espai ens fa rivals. L’instant present em pertany tant a mi com a tu, tots dos el podem utilitzar com ens plagui, podem donar-hi fins i tot usos contraris, sense que deixi de pertànyer-nos a tots dos de la mateixa manera i en el mateix grau. L’instant present no és més a prop de tu que de mi, no és més teu que meu. L’instant, el temps, ens revela la nostra absoluta igualtat, el temps ens agermana. L’espai, en canvi, ens fa rivals, perquè no és possible que tu i jo ocupem simultàniament un mateix espai. L’abraçada no n’és cap excepció, perquè fins i tot en l’abraçada hi ha posicions diverses que no poden pas ser ocupades per tots dos de forma simultània. L’espai, diu Heschel, ens fa rivals. És per això, segons Heschel, que els jueus adoren Déu en el temps i no en l’espai. Per això tenen el Shabat i no tenen catedrals.

Crec que la reflexió de Heschel és molt suggeridora i, tanmateix, ha de ser criticada des del punt de vista de la Trinitat cristiana. A la Trinitat, la distinció, el fet que existeixi un “no” en Déu (el Pare no és el Fill i aquest no és el Pare, i cap dels dos no és l’Esperit), el fet que cadascuna de les tres persones divines ocupi un “espai propi” i tingui la seva identitat distintiva, no és obstacle perquè s’estableixi entre elles la unitat més estreta; la font, de fet, segons el cristianisme, de tota unitat i de tota identitat. Unitat en la diversitat, aquest és el secret que ens revela el nacionalisme ben entès. Unitat en la diversitat és unitat que no té res a veure amb la uniformitat. El contrari de la unitat ben entesa no és la diversitat sinó la divisió. Si, perquè ets diferent de mi, t’excloc o m’allunyo de tu, no hi ha unitat possible. Si, precisament perquè ets diferent, cerco d’establir una relació amb tu d’igual a igual, poso les bases de la unitat més forta, tant en el pla teològic com en el polític. Seria el projecte de les Nacions Unides, però unes Nacions Unides on ningú no tingués dret de vet.

Precisament en contra de l’avenç furiós de la globalització uniformadora, cal alçar avui més clares que mai les particularitats locals, les llengües, les tradicions i els costums que donen testimoni d’una determinada experiència històrica. Cal fer-ho per preservar la riquesa de l’experiència humana en tota la seva diversitat, abans que tots acabem parlant una llengua única (que, vist com van les coses, més aviat serà el xinès que l’anglès). I cal fer-ho coherentment sense ofegar la diversitat interna, demostrant la sensibilitat nacionalista precisament en el respecte i la potenciació de les pròpies variants dialectals o lingüístiques i articulant les lleis i les normatives que calgui a fi de promoure-les.

Podem preguntar-nos: és necessari el concepte de nació per a promoure la diversitat? No és que sigui necessari i no tinc gens d’interès a discutir sobre paraules, mentre tinguem clar de què parlem. En comptes de parlar de nació, podem parlar de poble. Tant si utilitzem la paraula “poble” com la paraula “nació”, és clar que l’ordenació política d’aquesta nació o poble pot ser diversa: tenim nacions pluriestatals i tenim estats plurinacionals. El poble català, per exemple, és pluriestatal, perquè actualment té els membres repartits per quatre estats: Andorra, Itàlia, França i Espanya. L’estat bolivià, en canvi, és plurinacional i també ho són l’estat espanyol i el francès. La diferència és que l’estat bolivià ho reconeix amb orgull en la constitució, l’espanyol ho reconeix a contracor i el francès ho nega.

La paraula (“nació”, “poble”) és la cosa menys important, però la realitat que la paraula designa és fonamental de reconèixer-la i donar-li espai al món actual. Aquesta realitat és l’existència de col·lectius que, amb més o menys romanticisme o imprecisió històrica, comparteixen una o diverses narratives fundacionals i una llengua i reivindiquen un territori per a dur a terme un projecte de convivència obert a tothom qui en vulgui formar part. La nació ben entesa és sobretot un projecte de futur, un voler ser col·lectiu que és l’únic que de forma concreta permet arrelar-se a les persones i evita que s’identifiquin amb la nació mal entesa, és a dir: una noció d’identitat col·lectiva basada en l’exclusió que distingeix les persones d’acord amb el seu lloc de naixement, la seva llengua d’origen o el seu accent, amb la sang, amb la raça o amb qualsevol altra barrera considerada infranquejable. Contra aquesta nació mal entesa, defenso el projecte col·lectiu que valora i promociona uns fets diferencials amb plena consciència que aquests fets diferencials (llengua, cultura, tradicions) no són ni millors ni pitjors que els dels altres pobles. No són fixos ni seran eterns. Però són, això sí, diferents, i en això rau el seu valor i per això poden ser catalitzadors de consciència democràtica autèntica, perquè ofereixen a l’individu un referent col·lectiu que li permet d’experimentar el seu vincle amb tota la humanitat a través d’un compromís concret i arrelat. A imatge de Déu, no som només individus, som comunitat. I considero fonamental que aquesta comunitat no sigui només la religiosa o la ideològica, sinó que sigui definida territorialment i hagi d’enfrontar-se a la diversitat interna alhora que defensa el fet diferencial cap enfora.

Crec que no és pensable el futur democràtic sense diversitat cultural i no és pensable la diversitat cultural sense arrelament territorial. No hi ha Machado sense Castella. Hi ha molts artistes i molts literats que poden enamorar-se de Castella o inspirar-s’hi sense sentir-se part del poble castellà, però no existiria una cultura castellana pròpiament dita sense un poble que la sentís com a pròpia i sense una organització política que la valorés i vetllés per ella. El desarrelament és el drama del colonialisme i és el primer que practiquen els totalitarismes per poder imposar-se. En paraules de Simone Weil: “Vam arrancar els nens polinesis del seu passat quan els vam forçar a repetir: ‘Els nostres avantpassats els gals tenien els cabells rossos’” (Simone Weil, L’Enracinement, Gallimard, 1949: p. 38). La persona no és pensable sense una història i una cultura que senti com a pròpia (cultura literària, musical, gastronòmica, religiosa, de pensament…); la cultura no és pensable sense una llengua i una llengua no es preserva sense una realitat política favorable. Aquesta realitat política favorable és el que anomeno poble o “nació sobirana” i la seva defensa és el que anomeno “nacionalisme”.

El nacionalisme “ben entès” és el que defensa aquesta realitat cultural i territorial no perquè la consideri millor que qualsevol altra, sinó perquè, sense ser millor o fins i tot podent ser pitjor en qualitat objectiva, és la pròpia i s’estima de forma lliure assumint-ne els defectes i treballant des de dins per superar-los. Torno a citar Weil: “Es pot estimar França per la glòria que sembla assegurar a aquest país una existència que es concep més enllà del temps i de l’espai [seria la noció de la grandeur de la France]; o bé es pot estimar França com una realitat que, essent terrenal, pot ser destruïda i que esdevé encara més preciosa a causa de la seva fragilitat. Són dos amors diferents; probablement incompatibles, encara que el llenguatge els barregi […]. Només el segon és legítim per a un cristià, perquè només el segon té el color de la humilitat cristiana” (Simone Weil, L’Enracinement, Gallimard, 1949: p.115).

Tenir compassió pel propi país, estimar-lo per la seva contingència i el seu límit, no per la seva superioritat o pel seu destí etern, estimar-lo per la seva fragilitat, assumir-ne els errors històrics com a propis i estar disposada a pagar per ells i a construir un país millor juntament amb totes les persones que vulguin unir-se a aquest projecte. Hi ha hagut mai un nacionalisme així?

Bé, crec que la Sagrada Escriptura ens en dóna testimoni. Després de l’exili a Babilònia (segle VI abans de Crist), els israelites més pràctics i cosmopolites van decidir de passar-se al Déu i a la cultura babilònics (actual Irac) que al cap i a la fi era la vencedora i que superava molt en esplendor la provinciana Judea. La majoria van abandonar la tradició dels avantpassats i es van apuntar al carro vencedor. La majoria, però no tots. Va quedar “una petita resta” (com el poblet gal de l’Astèrix i l’Obèlix durant l’ocupació romana). Aquesta resta, la resta d’Israel, va ser capaç de vehicular per a la posteritat una esperança messiànica no basada en el triomfalisme sinó en la intuïció profètica del Servent de Jahvè (cf. Isaïes 42-53).

El poble jueu ha mantingut al llarg de la història les seves arrels, la idea de nació, la seva distinció i la seva peculiaritat, i ho ha fet sovint en absència d’un territori i d’un estat propis. Des que té estat propi, l’estat jueu ha esdevingut colonitzador, destructor del poble veí i de la seva història. Crec que els únics que poden aturar des de dins el genocidi que l’estat jueu exerceix contra el poble palestí i la resta d’accions criminals del seu govern actual, no són els jueus que menyspreen la pròpia llengua, la pròpia religió o la pròpia història sinó els que l’estimen, la respecten i l’assumeixen admetent que des del seu origen ha estat una llengua, una religió i una història mestissa com totes i que la seva configuració actual és contingent i que per això, per la seva contingència i no pas pel seu caràcter essencialista, és digna de ser estimada i potenciada. Aquesta fou l’actitud del filòsof jueu Franz Rosenzweig, per exemple. També fou no-xovinista el nacionalisme de Gandhi (o, potser encara més, del dàlit B. R. Ambedkar) i el nacionalisme de l’advocat Juan Germán Roscio, precursor de la teologia de l’alliberament a la Veneçuela del segle XIX. Aquestes són les característiques del nacionalisme ben entès: que és conscient del seu mestissatge i de la seva contingència i que s’afirma sempre al servei de les persones, per afavorir-ne l’arrelament i mai per oprimir-les, per uniformar-les o per alienar-les.

Encara que no s’hagi donat mai de forma plena i no s’hagi de donar mai de forma plena, el nacionalisme ben entès ha existit al llarg de la història i continua existint avui: ha servit i serveix per a inspirar la vida comuna i per a desemmascarar les fal·làcies i la violència del nacionalisme excloent. És una utopia fecunda. Allò que és utòpic en sentit negatiu, és a dir, allò que és irreal, és imaginar una societat humana sense arrels culturals o lingüístiques, sense història comuna, sense territori de referència. Quan ha existit això? Quan a la història hi ha hagut un poble capaç de sobreviure com a tal sense territori de referència, sense llengua i sense cultura? I quan hi ha hagut un individu capaç, ja no de sobreviure, sinó de viure humanament sense llengua i sense cultura? Pel que fa a la sobirania política necessària per a evitar la destrucció d’una cultura, hem vist que es pot articular de maneres diferents: com a estat plurinacional, com a federació, com a confederació… Les fórmules són diverses però la capacitat d’autodeterminar-se ha de formar part de totes. És a dir, perquè hi hagi democràcia, cal garantir la capacitat de decidir lliurement si un poble-nació vol entrar a formar part o vol continuar formant part d’una entitat política plurinacional. Oimés si és una monarquia imposada.

Em sembla molt significatiu que al llibre de l’Apocalipsi (el darrer llibre de la Bíblia cristiana), l’Església s’organitzi en comunitats locals i que l’eclesiologia del Concili Vaticà II (anys seixanta) hagi emfasitzat aquest fet: al voltant del bisbe es conforma una comunitat que no és merament “una part” de l’Església sinó que “és Església en sentit ple” i que està en comunió amb la resta d’esglésies locals d’igual a igual. Així mateix, cada bisbe no és un delegat papal sinó un igual, de manera que el papa s’anomena primus inter pares (‘el primer entre els qui són iguals’). Pau demanava a les esglésies locals que se solidaritzessin les unes amb les altres, però no diluïa la seva independència sotmetent-les a una realitat centralitzada. Estic en contra de la uniformització, de la burocratització i de la planificació central en tots els àmbits. Per això, el nacionalisme ben entès que Weil anomena “nacionalisme compassiu” em sembla la forma més realista d’organitzar les comunitats humanes: com queda clar a la Palestina actual, l’individu no el protegeix la declaració universal dels drets humans ni cap altre paper signat per la comunitat internacional; el protegeix el poble quan s’autoorganitza i sempre s’ha autoorganitzat millor allà on el sentiment de pertinença ha estat més fort.

Acabo amb les paraules del poeta Salvador Espriu, escrites en plena dictadura franquista. Espriu va ser un intel·lectual que, podent-ho fer, va renunciar a emigrar i es va quedar a Catalunya per patriotisme, per ajudar a preservar la llengua i la cultura del poble.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Salvador Espriu, El caminant i el mur (1954)

Oh!, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta,
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç.

Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Jo no veig que el meu poble català sigui avui brut (si exceptuem els rius) o trist (només cal veure les festes majors o només cal preguntar al Jordi Pesarrodona si sap fer riure), però potser sí que en aquest moment és una mica dissortat i, sobretot, cal prendre consciència de l’escàndol de la pobresa: està augmentant el percentatge de persones que no arriben a final de mes malgrat treballar, de vegades en més d’una feina. L’augment de la precarietat laboral i dels falsos autònoms és un problema global, per això la nació catalana no la imagino independent i autàrquica, sinó independent i col·laborant de ple per la pau i la justícia social en unes Nacions Unides on ningú no tingui dret de vet.

Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans!

Teresa Forcades i Vila, monja benedictina, metgessa i teòloga

Cada diada de Sant Joan, mentre els revetllaires dormen la mona i les brigades escombren els moixons que ja no tornaran al niu, a les xarxes socials comencen a córrer missatges sobre gossos escapats durant la nit. Som una espècie així de particular: no sabem parar de fer mal. Quan no ens en fem entre naltros, encara trobem l’ocasió per continuar mortificant altres mortals. Ho portem tan a dins que, igual que turmentem i matem per fam, per odi o per ira, matem i turmentem per donar expansió a les nostres alegries. Amb el foc et muntem una flama del Canigó tal com et fem una paella tal com et ceguem un bou; amb la pólvora tant et fumem un edifici a terra com et fem la guerra com fem caure moixons atordits per diversió.

Encara és aviat, parlo de temps històric, perquè considerem víctimes les víctimes de la nostra manera de viure les tradicions. Tot i això, al voltant de la festa dels Països Catalans, d’un any a l’altre més gent ho comenta: de la pandèmia ençà, si més no al Principat, ja no peta durant tants dies la celebració. N’hi ha que ho atribueixen al fet que els sorollistes ja no van tan sobrats d’armilla, que cada metxa que crema és com cremar calés amb tirabuixó. N’hi ha que en donen la culpa als pares d’avui, que estan enfillats i ja no deixen voltar la canalla armats amb munició i un encenedor. I, al top tres, hi ha aquesta febre en augment pels gossos, que ha esdevingut una caricatura: la gent ha canviat els fills pels quissos, diuen, que cada vegada n’hi ha més, diuen; que entre gossos i moros els catalans ens extingirem.

Pot ser que el fenomen hagi anat en paral·lel: a mesura que més gent té gossos, més n’hi ha a l’altre cantó que manifesten el seu descontentament; perquè udolen, perquè ganyolen, perquè es pixen i caguen per tot arreu. Sant Joan és l’ocasió oficial per donar-los escarment: a cada notícia que surt sobre pirotècnia, els comentaristes antigossos s’esbraven. Anuncien que es freguen les mans, que ha arribat el seu moment, que s’han comprat el tro més potent del mercat. I per qui es queixi, que sàpiga que uns dies de soroll no són res al costat de tot l’any d’udols en terrasses, balcons, galeries i celoberts. Maleïts siguin els gossos, hem d’entendre, per ser víctimes dels amos negligents. I els que es pixen i caguen al carrer, que es fotin de valent també.

Tot és possible, però hem de suposar que no hi ha ningú que es pensi que una bèstia evacua o borda per gust dins el radi d’abast dels nostres sentits. Per tant, la lògica és la d’una venjança vicària: fer patir els amos a través del patiment dels seus animals. Desitjar un tsunami eixordador que inundi fins a l’últim racó on pugui estar amagada la bèstia, i, a través de la bèstia, fotre l’amo que un dia no va recollir-li la tifa o el que el fa viure en un pis de cinquanta metres quadrats. Diguem-ho de passada: que les ciutats i els pisos no estiguin fets per als gossos, com tampoc no estan fets per a les canalles, no vol dir que un gos urbà no pugui tindre més qualitat de vida que un de rural ple de caparres i lligat a un mas. Perquè el gos el que vol és ser allà on és l’amo i s’ha acabat.

Però fer esclatar pobles i ciutats pels gossos que ens destorben no seria un pla quirúrgic, precisament. Al final, de cans se’n moren pocs, per Sant Joan, comparats amb la petita fauna que no té la protecció humana, ni tranquil·litzants veterinaris, ni cap residència especial aïllada al mig del bosc. Hom pot pensar que les guerres ja ho tenen, això: són danys col·laterals.

L’antigossisme no és gaire diferent d’altres “antis” en expansió. A vegades, s’escuda en una falsa preocupació pel benestar de les bèsties, com altres “antis” fan veure que els amoïnen els drets d’aquells a qui menystenen: aquests amos bojos que els vesteixen!, aquests que els humanitzen!, els que els porten en cotxet! Segons com es miri, es pot agrair l’intent, encara que sigui espuri. Perquè això vol dir que en el fons abissal hi ha una llumeta, alguna cosa que batega, una intuïció. De fet, en l’antigossisme, com en altres “antis”, hi ha un fort component de resistència al canvi: viure entre més gossos vol dir viure entre més gent transformada pels seus gossos, potser irreversiblement. Més gent estovada, més gent compassiva, més gent que sent un vincle amb una altra espècie que sent, més ciutadans presos d’això que en diuen empatia. La queixa pel pixum, la cagarada, el lladruc al celobert és l’excusa, la superfície d’aquest malestar profund: on anirem a parar?; quina mena de societat sensiblota estem creant?

Hi ha qui pretén impugnar aquest poder transformador d’aquestes bèsties estrenyent els punys: però si Hitler tenia gossos!, Hitler adorava els gossos!, que seria com negar el poder transformador dels fills perquè hi ha pares psicòpates, pederastes o assassins. Però si donem per bona la filosofia que el progrés moral d’una societat es mesura per la manera com tracta bla, bla, bla, és definitiu que el gos, que cognitivament s’equipara a una persona de dos anys, és el millor candidat per obrar la transformació. I això, qui té gos ho sap i qui no, s’ho pot figurar.

Ara bé: desenvolupar la sensibilitat cap als éssers vulnerables és poc còmode en general, i col·lideix amb les celebracions decibèl·liques en particular. Ja hi ha prou desgràcies al món, que a sobre ens hagi de vindre el telenotícies amb la matraca dels autistes i els rarots, els malalts i els dements, els gossos i els ocellets. “Hipersensibilitat auditiva”!, i què més?, “hipersensibilitat als collons”, és el que tinc jo. Ja no es pot fer res, ja no es pot dir res, tot molesta tothom, i a sobre ara volen silenciar-nos les tradicions. Els comprarà sa mare, aquests petards woke de llumetes i colors. “De baix impacte sonor”, en diuen, que la definició no podria destrempar més, de tan poc testosterònica que és. Doncs posi’m mitja dotzena de Supertruenos i ara sabran el que és bo.

Heus aquí el món nou i el món vell en la seua pugna desigual. Al barri on visc, de matinada, quan la revetlla ja és morta i enterrada, un individu es dedica a fer explotar un tro a cada carrer que passa. Pots sentir com s’acosta, deixant anar un rastre de bombes darrere seu talment com un Hansel artificier. Cap riallada a continuació, cap gatzara de colla: un home sol —potser borratxo, potser només sol—, imposant el seu poder individual sobre el silenci de tots, disposant del son i la vigília de la gent com els torturadors, arrencant —oh, paradoxa— els ganyols dels gossos que encara tenen força per ganyolar. Potser algun dia Sant Joan tornarà a ser com va començar, la festa del foc purificador, les remullades i les cançons, però mentrestant, cap dia de l’any és més fàcil triar bàndol que aquest. Els enemics dels gossos són els meus enemics.

El dia de Sant Jordi, amb sorpresa de tothom, el Petit de Ca l’Eril –grup format per Jordi Matas, Ildefons Alonso i Dani Comas i encapçalat per Joan Pons– va anunciar que tornava després d’una pausa de més de dos anys i quatre sense publicar cap disc. Eril Eril Eril es va publicar el 9 de maig i va fer contents molts seguidors, que trobaven a faltar la veu característica de Joan Pons i les melodies que l’acompanyen. El disc es va presentar en directe per primera vegada a començament de juny en quatre concerts seguits a l’Ideal Centre d’Arts Digitals de Barcelona, en un format que es podrà veure també a Tarragona, Lleida i Girona. Després de passar per aquestes quatre ciutats, començaran una ronda de trenta concerts que els durà per tot el país.

—Expliqueu que a les entrevistes…
—[Es treu un mòbil Nokia de la butxaca per mirar l’hora abans de començar l’entrevista.]

—Aneu pel món amb un mòbil sense internet?
—Tota la vida hi he anat. Aquest fa un any que el tinc. És una reedició del Nokia. No té res. Però fa uns quants mesos que en tinc un altre que em tortura la vida. És aquest. [De l’altra butxaca, en treu un iPhone.] És per a coses de feina. Abans ho tenia en una tauleta a casa, però llavors havia d’anar amb el portàtil amunt i avall, imprimir els bitllets d’avió quan tenia gira i viatjava cada cap de setmana… Però no, no tinc WhatsApp. No n’he tingut mai.

—I no viviu molt tranquil? No ho noteu, a l’hora de compondre, que teniu temps i no teniu distraccions?
—No, perquè tinc tres fills [riu].

—…
—Hi ha qui té mòbil i fills! El temps té més a veure amb l’actitud que tens a l’hora de repartir-te’l, perquè en realitat el temps és igual per a tothom. I jo no tinc un mòbil amb internet perquè em conec…

—Voleu dir que hi passaríeu molta estona?
—Sí, per això no tinc televisor, tampoc. Hi ha coses que les he fet com a mesura de prevenció.

—Els fills us les demanen, les pantalles?
—Sí. El gran fa un any demanava quan podria tenir mòbil, però li vam dir que fins que no tingués setze anys o divuit, res. Com que ha vist que va de debò, ha deixat d’insistir-hi. Però ara, per exemple, és una putada, perquè, com ho fa per quedar amb els amics? Vam posar un fix, a casa. Això està bé, però ells no hi estan acostumats. No sé com s’ha de solucionar, aquest problema, perquè la vida no és com abans, que sorties a jugar al carrer i a veure a qui trobaves. Ara la gent queda per a fer les coses, i la quedada es pot afinar molt més: “Quedem a i 30”, “Arribo a i 35”. Pots fer moltes més coses, però això té uns drets i deures, i el deure és haver d’estar pendent tot el dia.

—Reprenem el tema de l’entrevista: Eril Eril Eril. Algun cop heu explicat que és gràcies a les entrevistes que us creeu una narrativa i un discurs sobre el disc, sobre el grup… Tenint en compte que és un disc en què es parla molt de preguntes i respostes, encara queda alguna pregunta que no hàgiu sabut respondre?
—Unes quantes, i tant. Moltes vegades em pregunten coses que no sé i me les invento al moment.

—S’ha fet molt d’èmfasi en aquesta aturada de quatre anys entre disc i disc. Al cinema, trigar quatre anys entre film i film és la cosa més normal del món. Per què en la música s’exigeix de publicar a un ritme frenètic?
—El cinema –fins i tot el cinema català– té una indústria que és 700.000 vegades superior a la de la música. És un sistema molt més sòlid que se sustenta, en gran part, per les subvencions més que no pas pel públic. En canvi, en la música això no passa. El mercat cinematogràfic és molt més sòlid que el de la música, per això hi ha més temps per a fer una pel·lícula. I no només temps, també hi ha més diners. Pots agafar una pel·lícula de baix pressupost –que segur que serà molt més que el d’un disc–, i que el nivell de públic no superi el d’un disc, però el que sosté la indústria és molt superior, i aquesta és la gran diferència.

—On són les subvencions públiques en la indústria musical?
—No n’hi ha. És veritat que les discogràfiques que publiquen discos en català tenen un petit ajut, però, per exemple, per fer aquest disc no m’han pagat res. Jo, com a Joan Pons, he pagat els músics, els productors, els estudis, les mescles… El Petit de Ca l’Eril no pot pagar els discos, els pago jo. Però, en canvi, el Petit de Ca l’Eril sosté la gira: pot pagar la gent que hi treballa, però si també hagués de pagar el disc no sortiria a compte. Un grup com el nostre és pràcticament impossible que es pugui pagar els discos.

—Potser en el cinema els diners hi són per a crear el producte i, en canvi, en la música, per a la recepció? Vull dir: quants festivals hi ha que tenen subvencions?
—Els festivals són una altra cosa.

—Per què?
—És com si diguessis que les subvencions del món del cine només arribessin a través dels festivals. Els festivals ja compren les pel·lícules, però en compren només una projecció. Si tens la sort que un festival et contracti, et pagaran el caixet només un cop, saps? I hi ha molts grups que ni els contracten. Mira, ara he pogut fer algunes bandes sonores per a pel·lícules durant la pausa i, ostres, realment està molt més ben pagat, eh? És a dir, guanyes més fent una banda sonora que en un disc. Tampoc no és l’hòstia, però ho poden pagar, hi ha diners pensats per a aquella funció, però per a un disc no. Ara, tampoc no en sé la solució, perquè es fan molts més discos que pel·lícules i no sé si seria sostenible…

—I per què es permet, això?
—Jo crec que la causa d’això és que no hi ha cap col·lectiu. No hi ha cap sistema de músics organitzat que miri pels seus drets. En el cinema, en canvi, tot és molt més reglat. En música és una mica campi qui pugui.

—Cada disc és un miracle?
—I tant! Quan ve algú que vol que li produeixi un disc, penso… És que em sap greu, perquè realment és molt difícil pagar-lo. Es pot dir que la majoria de gent que grava discos en grava perquè li ve de gust, no per guanyar-hi diners.

—Comenceu el disc amb la cançó “Jo ja no sóc qui era”. Qui sou, ara?
—Tu ho saps, qui ets?

—Potser no.
—Jo tampoc. No entenc de què va tot aquest somni de la vida.

—La música no us ha ajudat a donar-hi sentit? A dir: “He vingut al món a fer música i a fer gaudir la gent amb la meva música”?
—És que quan hi penso, no penso en mi com a músic sinó com a Joan, i sóc una persona que té dubtes, com tothom. També tinc certeses, eh? Com ara intentar fer el que m’agrada, intentar ser feliç, intentar millorar en coses que penso que puc millorar… Però, per exemple, no he tingut mai la certesa de publicar un disc i saber que anirà bé, sinó al contrari.

—Amb aquest en teníeu molta, de por?
—Com sempre, però potser més, perquè ha passat més temps i la gent és més analítica. També és veritat que va arribar un moment en què publicàvem discos tan seguits que la gent ja no sabia quin disc era. Hi havia gent que em deia: “Ai, et vaig veure en un concert fa poc” i, en realitat, “fa poc” volia dir feia dos anys, amb un altre disc. Quan fas concerts i discos fas el més nou, però la gent en té una altra percepció, i això és una cosa amb què sempre penso. Si hagués de dibuixar el meu grup, no dibuixaria un grup triomfador. Som un grup que anem fent, amb les nostres virtuts que no són les de triomfar, sinó les de fer molt bona pinya i centrar-nos a fer coses que ens agradin.

—En quin esglaó situaríeu el Petit de Ca l’Eril?
—A l’underground. A vegades perdem perspectiva, però no hem d’oblidar que un grup com el Petit de Ca l’Eril, que canta en català, té moltes portes tancades. Cantar en català te n’obre algunes, però te’n tanca moltes. És com si ara et ve algú i et diu que escolta un disc de death metal japonès d’Osaka i que no han sortit mai d’allà. Això som nosaltres: un grup de freaks fent la seva. Això, genèricament, però en l’àmbit català també. Els grups que triomfen són uns altres, però no passa res, tampoc no és la nostra funció.

—La vostra funció i la de la resta de grups com el vostre és aguantar la base de la indústria musical?
—Em costa parlar en primera persona del meu grup. Així i tot, des de fora és el que detecto, que molts grups serveixen per a això. Bé, no és que serveixin, és que hi són. A mi m’agrada una cosa que agrada a poca gent, sempre m’ha passat, això. Un dels meus artistes preferits, Chris Cohen, va venir a Barcelona el desembre i només el vam anar a veure trenta persones, de les quals vint-i-cinc eren músics. Va venir, va fer el concert i se’n va tornar cap a casa. Segur que hi devia perdre diners, aquell dia! I és un artista que sempre m’ha admirat i fa uns discos increïbles, però no tot l’art ha de ser de masses. Ara, l’art que no és de masses és material sensible que utilitzen els que fan art per a grans masses. És una cosa que es retroalimenta. Ha passat tota la vida: qui fa art sempre s’inspira en algú, i normalment aquest algú és algú a qui no li va tan bé.

—En una entrevista vau dir que quan vau començar a fer aquest disc no sabíeu com posar-vos-hi. Com pot ser, tenint en compte que fa tants anys que feu música?
—Perquè per a cada disc intentem trobar un nou mètode de creació. Això és molt cansat i fa que sempre tinguis la sensació d’haver de començar de zero. Això et fa sentir perdut, però és el que ens va bé. El disc no seria com és si no haguéssim anat tan perduts.

—En aquest disc us hi heu implicat més emocionalment que en els altres?
—No, però sí que tinc la sensació que les cançons han sortit de les entranyes, d’un lloc emocional més que no pas cerebral. Aquestes cançons són fruit de deixar-se portar.

—Això Pau Vallvé també ho ha aplicat en el seu darrer disc. Ell diu que ha hagut d’aprendre a desprendre’s del “tics musicals” que tenia i que li feien fer certes composicions, perquè sabia que d’aquesta manera les cançons funcionarien. Per exemple, l’èpica rockera del final i aquestes coses.
—Exacte. I això és molt difícil, eh? Perquè reinventar una estètica és fàcil, però reinventar la teva manera de fer cançons, no. Sentir que encara pots fer bones cançons… No ho sé, potser ja s’ha acabat aquesta font, saps? I t’hi has d’enfrontar, a això.

—Creieu que les cançons bones ja les heu fet?
—M’ha passat, sí. Als altres no ho sé, perquè d’això no se’n parla amb gaire gent. Bé, amb Ernest Crusats de la Iaia, sí. Vaig treballar amb ell i tenia molt d’interès a saber com feia jo les cançons. Em deia: “Què passa quan sents que ja has fet les cançons més bones i que ara ja no te’n sortiran?” No és tan habitual de parlar-ne, però pot arribar a preocupar.

—Aquest disc l’heu promocionat tot sencer, sense fer avançaments de senzills. Per què?
—Hi ha unes quantes coses que m’ho van fer decidir. Sobretot va ser que com a artista hi ha una feina que no es veu, que és aquesta d’haver d’explicar i vendre què fas. I és molt pesada. Això t’obliga a haver de fer publicar senzills. Havia de dir: ara publicarem un senzill, d’aquí a quinze dies un altre, ja podeu reservar aquest altre que després vindrà el disc… N’estava tip, i per això ja de bon començament vaig dir que no volia fer ni un senzill. Volia sortir un dia i dir: “Aquest és el nostre disc, ja el podeu comprar.” I així ho vam fer. És una decisió molt egoista, en realitat.

—Justament ho veig al revés: és una manera de no donar-se sempre protagonisme a un mateix.
—Suposo que és intrínsec. És que això em cansa molt, perquè em cansa molt que m’ho facin. A mi m’agrada descobrir les coses per mi mateix, però és una qüestió molt complicada, perquè hi ha una indústria de distribució digital pensada justament per això. Tot allò que facis a part d’aquesta indústria, ajudarà a fer que no funcioni. Per això quan prens aquestes decisions has de ser conscient que en cert punt t’arrisques.

—I per què ho feu?
—Perquè ara tot m’és una mica igual, però hi ha hagut moltes èpoques que no ho feia perquè pensava que seria perjudicial per al projecte. Fins i tot ara potser també ho és, però ara m’és igual.

—La recepció del disc, ara com ara, és bona.
—Sí, però no saps mai si hauria pogut ser millor. Però és que realment m’és igual.

—Us sap greu que després de passar tot un nou procés de creació i de produir un disc per primera vegada amb gent externa que no sigui del grup us diguin que Eril, Eril, Eril recorda els primers discos?
—No. Crec que quan la gent fa aquesta relació no és per una qüestió sonora, sinó més aviat per la manera de fer les cançons. Cada disc del Petit de Ca l’Eril té un caràcter molt únic, em sento molt content de com sonen tots. Però, per exemple, la gent que em diu que Eril Eril Eril li recorda La figura del buit té raó, perquè va néixer després de tres anys de pausa que són els que han passat ara, si fa no fa.

—Aquesta distància temporal entre disc i disc la mantindreu, d’ara endavant?
—No ho sé, potser sí, però si la idea del grup és no repetir el sistema de creació, llavors hauria de ser que no, no? Hauríem de trobar una altra manera! No, no ho sé, és que per a un grup com nosaltres i dins el mercat on ens movem, tancar la paradeta tres anys vol dir haver-se de guanyar la vida amb altres feines. És una putada.

—Quan vau acabar d’escriure “Si no fos tan fàcil” vau trucar la vostra mare i us vau posar a plorar…
—No, vaig plorar abans de trucar-li! Quan vaig trucar-li vaig fer veure que no passava res [riu].

—Li truqueu gaire?
—No, li truco poquíssim. És una de les coses en què penso molt, però no li hi dic prou. I en aquell moment vaig connectar amb això, perquè la cançó parla de fer-se gran, i quan tens fills empatitzes més amb els teus pares. Aquell va ser un moment de connectar-hi. Encara em passa, eh? Cada cop que la toquem en directe és un moment molt tens, però molt emocionant. A més, trobo que és una cançó molt maca per a tancar el disc.

—Aquesta pausa us ha servit per a relativitzar el projecte, o més aviat al revés?
—M’ha servit per a reprendre-ho amb una altra perspectiva. Ho relativitzo en el sentit que ara és una altra etapa de l’Eril i, això, lluny de relaxar-me, fa que necessiti més energia que mai. Alhora, penso: “No tot és això.” S’ha de saber conviure amb altres coses, però no sé si ho sabré fer. Com a grup, per exemple, ens hem proposat de no tocar tant. Abans podíem fer seixanta concerts, ara en farem trenta. Nosaltres hem picat molta pedra, molta. Hem fet concerts per pocs diners, hem tocat a tot arreu… Tot això ens ha donat molta experiència, hem conegut molta gent i circuits diferents, però potser ara no és el moment de fer tot això. Ara és el moment de fer unes altres coses, i per això cal relativitzar-ne algunes.

L’arquitecte Carles Dolç ja ha advertit el professor Josep Guia que és la darrera volta que celebren l’aniversari. “L’amic Guia ho va voler celebrar al cap de deu anys, als vint-i-cinc, als quaranta, i ara als cinquanta. Ja li he dit que s’ha acabat”, diu amb un mig somriure i un punt d’ironia. Guia ho accepta amb esportivitat i amb un cert orgull que ara, cinquanta anys després dels fets, la societat els reconega el mèrit d’haver treballat per una eixida nacional a la dictadura de Franco.

Perquè d’això tractava l’episodi que ara es recorda. Avui, dia de Sant Joan, fa cinquanta anys que deu joves militants antifranquistes, de diverses sensibilitats polítiques, van ser detinguts per la policia en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs (Horta Sud). Damunt la taula hi havia tots els documents en què treballaven per a crear el Consell Democràtic del País Valencià. Per fer aquest reportatge, hem citat quatre d’aquests pares de l’autogovern per llegir amb ulls d’ara què van representar aquells fets.

El 24 de juny de 1975, amb Franco agonitzant, però viu, i amb capacitat per a continuar dictant i signant sentències de mort, tots deu es van reunir en una casa d’exercicis espirituals d’Alaquàs. L’inspirador d’això, Vicent Ventura, no hi era aquell dia. Després sabrien que havia estat una sort, perquè de fora estant va poder moure tots els fils necessaris per a l’alliberament dels activistes.

Els Deu d’Alaquàs eren Laura Pastor, l’única dona i representant del Partit Carlí; Joan Josep Pérez Benlloch, periodista i militant del PSPV; Vicent Soler, professor de la universitat, en representació de Socialistes Valencians Independents; Francesc Xavier Navarro, d’Unificació Comunista d’Espanya; Josep Corell, d’USO; Ernest Lluch, de Socialistes Valencians Independents; Carles Dolç, del Moviment Comunista del País Valencià; Francesc Candela i Josep Guia, en representació del PSAN, i Carlos Manuel Martínez Llanesa, estudiant d’economia, ex-comunista. D’aquests, Laura Pastor va faltar l’any 2019; Francesc Candela, el 2012, i Ernest Lluch va ser assassinat per ETA l’any 2000.

Vicent Soler Josep Guia J.J. Pérez Benlloch Carles Dolç Reivindicar la Generalitat amb Franco viu

Josep Guia explica que l’origen de tot això era l’enuig de Vicent Ventura, perquè s’havia trencat la Taula Democràtica del 1973. Era final del 1974 o començament del 1975. Ventura encara era en els Grups d’Acció i Reflexió Socialista, que després va passar a ser el Partit Socialista del País Valencià, i Guia ja representava el PSAN. “Raonant, vam pensar que havíem de fer una plataforma democràtica d’oposició al franquisme, de trencament democràtic, però amb sensibilitat de país, valencianista i catalanista”, diu Guia, que recorda que es va convocar una primera reunió. Ventura va cercar el lloc, i entre tots dos van buscar gent de totes les sensibilitats. “Nosaltres teníem sensibilitat catalanesca i per la llengua i el país, i vam convocar una primera reunió el mes de maig en el carrer Sorní. Allí vaig presentar en nom del PSAN el primer document on es reivindica la Generalitat. Afortunadament, això no va decaure, i tenim Generalitat, malgrat que ara està en males mans”, recorda Josep Guia.

Van fer una segona reunió en les Escoles Pies, i la tercera van decidir de fer-la en una casa d’exercicis espirituals. “Ens ho havíem pres molt seriosament. Vam buscar un lloc tranquil, fora de la ciutat, per tenir tota la vesprada i tot el temps que calgués per a redactar el manifest fundacional d’allò que volíem que fos una plataforma estrictament valenciana”, evoca Vicent Soler, que era un jove professor d’Economia i va acabar essent conseller amb els presidents Lerma i Puig.

Soler recorda Vicent Ventura com l’agitador. “La plataforma havia d’aportar una veu pròpia valenciana a les negociacions de la transició democràtica. Durant la república no s’havia tingut eixa oportunitat. A banda de llibertat i amnistia, demanàvem l’estatut d’autonomia. I això presidia la intenció de crear aquesta plataforma”, diu Soler, que insisteix que el PSAN i el PSPV aportaven l’agitació valencianista al grup.

Si en el moment de posar-se a treballar hi havia tot de sensibilitats, ara, a l’hora de recordar els fets, també hi són. El periodista J.J. Pérez Benlloch, que ja té vuitanta-set anys, potser acostumat pel seu ofici a posar distància amb tot, lleva importància a tot el que va ocórrer. “En la nostra història no passa res important, i això dels Deu d’Alaquàs, a parer meu, s’ha fet més gros i més gran que no era. Històricament, no va ser més que una anècdota”, diu, i insisteix que allò va ser un episodi que tenia el seu mèrit però no per a fer-ne un episodi històric.

Amb Eliseu Climent

Siga com siga, Benlloch sí que reconeix el mèrit que s’ajuntàs gent que tenia com a objectiu l’eixida democràtica després de Franco, però amb pensaments polítics diferents. Vicent Soler hi està d’acord: “Ja hi havia distància en aquella època, però fèiem un esforç per a buscar punts d’entesa. Érem una plataforma pluripartidista i cadascú pensava d’una manera, però vam fer l’esforç per arribar a un acord de mínims perquè tots poguérem anar en la mateixa direcció. Érem conscients que giràvem un full de la història”, diu Soler.

Carles Dolç diu que no hi havia cap secret, que es feia un programa d’unitat. “Sí que hi havia gent de totes la sensibilitat, encara que hem de recordar que hi havia una altra plataforma, que era la Junta Democràtica, que era la que havia implantat el Partit Comunista. En la nostra, hi havia gent d’un espectre més ample. Entre ells, la Democràcia Cristiana, que aquell dia no hi era, però després de l’incident va tornar.”

Josep Guia guarda al seu arxiu el manifest que, finalment, es va signar i divulgar un parell de mesos després de la detenció. L’encapçalament en majúscules és un “Al poble del País Valencià”. Per fer-se la fotografia amb els altres tres protagonistes d’aquest reportatge, l’ha dut. Es troben a la cafeteria de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, i quan comenten la jugada entre tots, apareix Eliseu Climent. Un d’ells li pregunta com és que ell no era aquell dia en aquella reunió. Ell respon amb agilitat: “Segur que confabulava”, i tots acaben assentint entre rialles.

El manifest té sis punts. “Un d’aquests punts reclama l’estatut d’autonomia a partir del mateix moment del trencament democràtic com a guia per a exercir el ple dret a l’autodeterminació. Era un punt que havíem copiat en la formulació de l’Assemblea de Catalunya. El vaig copiar jo mateix. També diu que hi haurà oficialitat de la llengua catalana, de la qual el valencià és una varietat, i de la castellana”, diu Guia.

La detenció

Els quatre activistes amb qui parlem recorden la detenció com un fet excepcional i inesperat. Feia poc més d’una hora que havien entrat a la sala de reunions i tenien tots els papers estesos damunt la taula. La policia va entrar armada amb pistoles i va fer el típic crit de “manos arriba”. “Érem en un convent. Jo em vaig endur un bon ensurt, perquè una pistola en mans d’un policia no saps mai què pot fer. I això ens va donar molta notabilitat. Molts policies armats detenint uns xicots que no volien fer cap mal”, recorda J.J. Pérez Benlloch. Quan els van traure al pati, uns altres policies anaven armats amb metralletes. A Laura Pastor se l’endugueren en un cotxe particular. Als altres nou, els dividiren en dos furgons policials. I allí és on passa l’anècdota més divertida del fet i que conten a mitges Josep Guia i Vicent Soler. El resum és que la policia havia agafat tots els papers que eren damunt la taula, però Guia s’adonà que a la butxaca hi duia l’agenda amb tot de telèfons de gent ben compromesa contra el règim. “Josep Guia diu molt graciosament que aquell dia va fer de capellà perquè va repartir paperets, com qui repartia hòsties, per menjar-nos l’agenda. Recorde que quan el furgó va entrar al pati de la prefectura de Ferran el Catòlic, jo encara tenia un trosset de paper en la boca que no em podia empassar perquè no em quedava saliva dels nervis”, diu Soler.

A banda d’aquesta facècia, tots quatre reconeixen que van tenir sort i que els tres dies que van passar a la comissaria no els van fer mal. Sí que va haver-hi amenaces de càstigs físics, però no es van materialitzar.

La repercussió

Entre els Deu d’Alaquàs hi havia un periodista, professors universitaris, un arquitecte… Persones amb un cercle de relacions molt important que ràpidament es van mobilitzar per gestionar-ne l’alliberament. Josep Guia conta que Maria Conca i Vicent Ventura van moure tot de fils, que a alguns els van visitar els degans de les seues facultats i professors universitaris. Van passar tres dies a la comissaria i després els van dur al Tribunal d’Ordre Públic. Vicent Ventura i Joaquim Maldonado, de la Democràcia Cristiana, a través del Bamc Industrial de Catalaunya van pagar la fiança perquè els alliberassen. “Vam sortir amb una petició fiscal de tres anys per a cadascú de nosaltres per associació il·legal amb grau de dirigents. L’any 1976, quan Juan Carlos va fer el primer indult, es va acabar la història processal”, diu Guia.

Tots recorden l’eixida del Palau de Justícia com un acte molt emocionant. Cal recordar que Franco era viu i aquella acumulació de gent que els esperava i els aplaudia hauria pogut acabar de la pitjor manera. La mateixa mobilització social per a traure’ls va empènyer la gent al carrer.

Detall del document Detall del document El llegat

Amb l’escepticisme que ha respost a totes les preguntes, J.J. Pérez Benlloch reflexiona sobre els polítics d’avui en dia. “Jo m’identifique més amb Guia, que continua essent un infant per la rebel·lia que té, perquè està preparat, discuteix i defensa molt argumentadament les posicions. Els polítics joves no tenen l’estímul que teníem nosaltres, de carregar-nos el franquisme. Ara què volen?, una democràcia angèlica? Si no van contra el dictador, què volen, més democràcia?”, diu.

Vicent Soler també reconeix que tot es va accelerar molt i que, quan van olorar les eleccions del 1977, cadascú va trobar el seu lloc. “La unitat va durar el que va durar, però Alaquàs va representar que, per primera vegada, uns valencians eren detinguts per raons de voler l’autogovern, no tan sols la democràcia i l’amnistia”, diu.

Josep Guia, que recorda que entre tots els protagonistes d’aquella història continua havent-hi un lligam de bona relació, reconeix que tothom ha virat cap a direccions diferents. I sobre el llegat, diu que tot el que ha vingut després d’allò han estat còpies rebaixades. “Nosaltres vam marcar un punt d’inflexió, hi hagué una concepció unitària del País Valencià, una concepció catalanista, encara que ara no es gaste aquest nom. Ja parlàvem de la Generalitat. No de la de Catalunya, sinó de la d’ací.”

L’homenatge

Cinquanta anys després de la detenció per la policia franquista, i a desgrat dels recels de Carles Dolç, els Deu d’Alaquàs rebran demà un homenatge. Serà a la casa d’exercicis espirituals de la Puríssima. L’acte, l’organitza el Memòria Democràtica del País Valencià i, a banda dels parlaments i de les actuacions, l’edifici es podrà visitar per fer memòria d’aquells fets.

Guia, Soler, Benlloch i Dolç conversen davant el Palau de la Generalitat.