Fa una calor moderada per ser un dia de final de juliol a Vilanova de Sixena, als Monegres. Fa tan sols un dia que la jutgessa d’Osca ha comunicat al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) que disposa de set mesos per a traslladar (allò que resta de) les pintures de la sala capitular al monestir, però que pot presentar un cronograma alternatiu a aquest termini que ha proposat el govern de l’Aragó, que, de moment, és el vàlid. “Quan arribin, vindrà moltíssima més gent aquí, amb diferència. Hi ha hagut molt estira-i-arronsa, molts anys de judicis, ja se sap. Ahir, la jutgessa va dir que tenien set mesos per a retornar-ho, per allò que acabi passant no se sap”, diu la jove guia que ha passejat per totes les estances del monestir de Santa Maria la desena de turistes que ha volgut fer la visita guiada. No se sap què passarà, diu, però allà ho tenen tot a punt –o això diuen– i ja estan preparats perquè els portin les pintures, tard o d’hora, tant si vols com si no vols. 

“Aquí veurem les obres d’art quan tornin: quan arribin, ja arribaran, i benvingudes seran. Ja tenim la temperatura…”, deia la guia quan el grup entrava a la sala capitular. “No entro en el tema, és política”, frenava tot seguit. “Cadascú deu haver sentit una versió, cadascú deu tenir una opinió…”. Es nota que vol anar amb peus de plom, però no pot evitar d’assumir completament el relat que han fet l’Aragó i les institucions que han alimentat l’anticatalanisme, la teoria de l’espoliació, del robatori per la força, d’una injustícia que s’ha de reparar. 

Josep Gudiol, l’arquitecte cosmopolita que va salvar les pintures murals de Sixena

La guia no en diu res, d’això, si més no, explícitament, però dóna per fet que el trasllat és possible sense qüestionar en cap moment el risc elevadíssim de malmetre aquest patrimoni excepcional. I sense explicar tota la història. “A l’Escola de Restauració i Conservació de l’Aragó fa cinc anys que es van preparant i van adaptant tots els protocols necessaris perquè, quan vinguin, s’implanti tot aquí”, afegeix. No diu res de Josep Gudiol en els quaranta-cinc minuts de visita, ni l’esmenta. Tan sols diu que, després de l’incendi del 1936, al començament de la guerra, se les van endur. Però no explica ni qui ni per què se’n va fer càrrec, ni com van salvar allò que en restava, ni com ni on les han tingudes exposades fins ara.

Un dels visitants li demana com se les van endur, “com les van arrencar”. El gruix del grup també té interioritzat el relat aragonès. Ella, que té molts estudis de restauració i conservació d’obres d’art, explica que amb la tècnica de l’strappo, i detalla en què consisteix, tot posant d’exemple les pintures de Sant Climent de Taüll. “Allà no hi són pas les pintures, hi ha una projecció, perquè les originals són al museu, com es va fer també amb aquestes.” 

Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb Sala capitular del monestir de Sixena. Fotografia: VilaWeb

La sala capitular de Sixena contenia cinc arcs pintats i el conjunt decoratiu era integrat per escenes de l’Antic Testament, una sèrie dels avantpassats de Crist i el cicle del Nou Testament. Això ho explica la guia, que acaba dient, quan li ho demanen, que no les ha visitades mai a Barcelona, al MNAC, que s’hi nega, que les vol veure aquí, a Sixena. 

La visita és tota una immersió a la convicció que les pintures seran traslladades tant sí com no (“ja fa temps que hi haurien de ser”), amb l’espai endreçat i disposat com un full en blanc perquè les hi col·loquin. Però és un espai adequat? La direcció del MNAC ja va dir a la jutgessa en l’escrit de manifestacions voluntàries que va enviar fa un parell de setmanes que no tenia una informació detallada sobre les condicions en què s’haurien de col·locar aquestes pintures en el cas que hi arribessin en condicions. El govern de l’Aragó va enviar un escrit al jutjat de disset pàgines on afirmava que havien fet una restauració de la sala capitular per a arreglar els problemes que hi havia de filtracions d’humitat i de fissures i despreniments dels arcs i que d’ençà del 2018 no hi havia hagut més problemes en aquest sentit. I afegia que ara ja tenien a la sala les condicions de temperatura i humitat òptimes. 

Això, sobre el paper del govern de l’Aragó. Però, quina és la realitat? La restauradora-conservador Rosa Gasol, tota una autoritat en aquest camp, va visitar el monestir fa només tres anys, quan les obres de restauració de la sala ja s’havien enllestit, segons l’informe que VilaWeb ha pogut consultar. Però en aquesta entrevista a VilaWeb, Gasol explicava: “No ens van deixar veure la sala capitular. Van dir que estava en obres i que no hi podíem accedir. Tampoc ens volien deixar veure l’església. Vam veure l’exposició dels béns que havien sortit de Lleida en una sala provisional. Però els murs continuaven afectats per la humitat. Són murs de pedra sorrenca que es desfà. Deien que treballaven per treure les humitats, però per treure les humitats s’hauria de dessecar mitja llacuna, perquè el monestir es troba en una zona pantanosa. […] Quan érem allà, les monges escombraven el terra cada dia, perquè hi havia sorra i era sorra de la pedra que s’anava desfent.”

“La sala està condicionada, [les pintures] ja haurien de ser aquí”, repeteix la guia. 

Si algú, per fer més via, s’estima més un vídeo curt produït pel govern de l’Aragó i que es projecta en una pantalla a l’entrada del monestir, es trobarà que Gudiol no va existir i que es van endur les pintures a Catalunya perquè sí. “Les pintures van ser arrencades i el 1940 van ingressar al Museu d’Art de Catalunya, actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, tot esperant la seva tornada a Sixena.” Només imatges en blanc i negre, i cap de la sala del MNAC on es conserven actualment.

A Vilanova de Sixena van esperant, amb la convicció que el temps juga a favor seu. 

La defensa de l’ex-consellera de Justícia i Interior del País Valencià Salomé Pradas ha demanat al jutjat que instrueix la causa per la gestió de la gota freda que ordenés a la Generalitat de redactar un informe sobre les alertes roges emeses durant la darrera dècada i sobre la convocatòria del Centre de Coordinació Operativa Integrada (CECOPI) en cada cas. L’objectiu és demostrar que l’activació del CECOPI aquella tarda no va ser tan tardana ni excepcional com sostenen algunes acusacions.

En un escrit presentat avui a la jutgessa instructora, la defensa –exercida pel despatx Kepler-Karst Law Firm– argumenta que aquesta informació seria essencial per a establir “un marc comparatiu basat en fets” i per a avaluar si la decisió de constituir el CECOPI va seguir els protocols habituals en situacions d’alerta màxima per risc d’inundació.

A més, aporta a la causa una nota de premsa de la Conselleria d’Interior i Emergències que anunciava la futura actualització del pla territorial d’Emergències per a incloure-hi el sistema d’avisos a la població Es-Alert. Segons la defensa, aquest document demostra que, el 29 d’octubre, Es-Alert encara no estava formalment integrat al pla i, per tant, no es podia exigir com a obligatori.

També adjunta els plecs de licitació del contracte del Sistema Automàtic d’Informació Hidrològica (SAIH), gestionat per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), per demostrar que es requerien tècnics especialitzats per a operar-lo i que cal investigar si es van complir els requisits. Això permetria de depurar possibles responsabilitats si hi hagué deficiències tècniques o operatives que van influir en la resposta a l’emergència.

D’una altra banda, la defensa ha presentat un recurs d’apel·lació contra una resolució de la jutgessa que va rebutjar unes diligències prèvies sol·licitades, com ara l’accés als registres dels sistemes Coordcom del Centre de Coordinació d’Emergències i del WAP de la CHX. Aquestes dades són definides com les “caixes negres” de la gestió de l’emergència, i consideren que la seva exclusió vulnera el dret de defensa i de tutela judicial efectiva de Pradas.

Segons aquest escrit, la defensa vol saber “amb precisió” quina informació tenia cada agent implicat i en quin moment. Recorda que alguns tècnics han declarat que la CHX era l’organisme responsable de controlar els cabals i d’emetre alertes si se superaven certs llindars, cosa que, segons aquestes mateixes declaracions, no es va fer correctament.

A Andorra, l’any passat els ciutadans va tenir un augment dels ingressos, va baixar la desigualtat i van millorar diversos indicadors socials, però la taxa de risc de pobresa va créixer fins al 16,4%. Són dades que s’extreuen de l’Enquesta de Condicions de Vida de l’any 2024, elaborada pel Departament d’Estatística del govern d’Andorra i feta pública avui.

Segons l’enquesta, la mitjana d’ingressos disponibles equivalents a Andorra es va situar en 37.335 euros, un augment del 3,2% respecte de l’any anterior. La mediana va créixer encara més, fins a 28.883 euros, un augment del 7,6% respecte del 2023.

Per franges d’edat, els més grans de 65 anys van registrar l’augment més destacat, amb una mitjana d’ingressos de 37.717 euros (+16,2%). Els adults entre 16 anys i 64 van tenir una mitjana de 37.981 euros (+1,9%), mentre que els menors de 16 anys van veure reduïts els seus ingressos d’un 1,4%, fins a 33.405 euros.

Sobre la tipologia de la llar, els ingressos més alts corresponen a llars d’un adult sense dependents (40.416 euros), mentre que les llars d’un adult amb persones dependents registren la mitjana més baixa (25.244 euros). Les llars de dos o més adults amb dependents van assolir 36.829 euros, i les que no tenen persones dependents, 38.852 euros.

Desigualtat a la baixa, però el risc de pobresa augmenta

L’índex de Gini, que mesura la desigualtat en la distribució dels ingressos, es va reduir fins a 38,4 punts el 2024, 2 punts menys que l’any anterior. Tot i això, sense tenir en compte les prestacions socials ni les pensions, l’índex puja fins a 47,1 punts. Si es tenen en compte les pensions, però no les prestacions socials, l’índex se situa en 41,5 punts (0,8 menys que el 2023).

Malgrat la reducció de la desigualtat, la taxa de risc de pobresa va créixer fins al 16,4% (respecte del 13,6% del 2023). Així i tot, els indicadors de pobresa relativa i extrema van disminuir: la pobresa relativa va passar del 9,8% al 8,8% i l’extrema del 7,4% al 4,2%.

L’escletxa relativa de risc de pobresa també va mostrar una millora notable i es va situar en el 18,4%, molt per sota del 38,6% del 2023. En el cas de la pobresa relativa, la bretxa va ser del 17,8% (vs. 37,3% el 2023), mentre que per a la pobresa extrema va augmentar lleugerament fins al 44,9% (vs. 43,5%).

La política migratòria d’Andorra tensa les relacions amb la Seu d’Urgell

Millores en les condicions de vida i benestar

La taxa de persones en situació de privació material extrema es va reduir al 5,0%, una millora significativa respecte del 7,3% de l’any anterior. També va augmentar el percentatge de població que arriba amb facilitat a final de mes (68,6%, vs. 66,4% el 2023).

En relació amb els costs de l’habitatge, el 9,4% de la població es trobava en situació de sobrecàrrega (una reducció d’1,1 punts percentuals). L’indicador de llars amb baixa intensitat laboral va ser de l’1,4%, amb una incidència més alta en llars d’un adult amb persones dependents (4,9%) i llars d’un adult sol (2,8%).

Finalment, l’indicador AROPE, que mesura el risc de pobresa o exclusió social (tenint en compte risc de pobresa, privació material extrema i baixa intensitat laboral), es va situar en el 19,4%, cinc dècimes més que l’any 2023.

De vegades, les formes són una definició del fons de les qüestions. Ahir, el president dels EUA, Donald Trump, va rebre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, en un país neutral, però en una propietat seva personal. En un camp de golf escocès, ambdós mandataris arribaven a un acord, que, no ens enganyem, afavoreix molt als EUA. Això acostuma a passar sempre quan jugues en camp contrari i hi vas amb les cames tremolant. Després vénen les declaracions. I tots diuen que han guanyat. L’un, perquè ha guanyat de veritat, i l’altre, acovardit, perquè pensa que hauria pogut ser molt pitjor. Trump ha espantat amb les seves amenaces i Europa està alleujada per haver-se deslliurat de qui sap què. De totes maneres, la duresa de les condicions i el to de l’anunci, en el qual la presidenta de la Comissió va repetir una sèrie d’elements retòrics molt agradables per a Donald Trump, van sorprendre molts observadors.

Alemanya i Itàlia, els dos estats amb percentatge d’exportacions als EUA més importants, han aconseguit allò que volien, que no hi hagués un enfrontament, perquè hi tenien molt a perdre. Els alemanys, fins i tot, han vist com els han abaixat els aranzels als cotxes del 27,5% al 15%. Han respirat a fons. Però no tots els alemanys, ni tampoc tots els països, ho han vist igual. És cert que l’acord marc d’ahir fixa uns límits generals i queda tota la lletra petita per a discutir i posar sobre el paper, però el primer cop de puny a la cara ja l’hem rebut. De moment, França, que ha estat el més bel·licós de tots els estats afectats i volia arribar fins al final, no està gens content. Macron no ha dit res avui, però ha fet denunciar l’acord comercial entre la Unió Europea i els EUA perquè el veu una “submissió”.

Alleujats, però no contents. Sembla que així ens hem quedat els europeus quan s’ha sabut el marc aranzelari establert ahir. A mi em sembla que els mandataris de la Comissió busquen excuses després de l’acord, perquè saben que significa una victòria important per als americans. I que és difícil d’explicar-lo als seus representats. Sí, més val un mal acord que no pas una guerra comercial. I, sí, millor un mastegot que no pas una pallissa, o, senzillament, és un mal menor, però… El conveni, que estableix un aranzel del 15% per a la majoria dels productes europeus que entren als Estats Units, és superior a l’aranzel del 10% que Trump va imposar el 2 d’abril i significativament superior a la mitjana de l’1,2% anterior a la seva presidència. No obstant això, és significativament inferior a les enormes xifres amb què Trump havia amenaçat si no s’arribava a un acord. No sabrem mai si era una fanfarronada més de les seves i aquí s’hi podia haver fet molt més…

Però el cas és que Trump no tan sols ens ha augmentat els aranzels, sinó que ens ha obligat a fer que els nostres siguin zero per a ells i, a més, a comprar-los un feix de coses. Segons que ha dit, la Unió ha acceptat de comprar 750.000 milions de dòlars en energia nord-americana, invertir 600.000 milions de dòlars als Estats Units, a més de les inversions ja existents, i adquirir quantitats importants d’equipament militar. Un fet del qual no s’ha parlat gaire, però que va implícit en l’augment de despesa militar que ha obligat a fer als països de l’OTAN, atès que la part del lleó de la despesa que hauran de fer se l’enduran les arques de les empreses americanes.

Una prova fefaent del que s’ha sentit, en general, la tenim en el comportament de les borses. Després d’una empenta inicial, no gens espectacular, a l’alça, l’ànim ha anat decaient, fins al final, i ha acabat amb pèrdues en els principals índexs europeus. L’Íbex-35 ha perdut d’un 0,15%, el CAC francès, d’un 0,43%, i l’Eurostoxx 50, d’un 0,28%. Més significatiu em sembla el DAX alemany, que ha caigut d’un 1,13%. Sembla que, malgrat la “victòria” de les tesis teutones, els seus inversors no l’han valorat de la mateixa manera, ans al contrari. Potser han recordat les paraules d’ahir de Von der Leyen, quan va afirmar que, si bé els productes farmacèutics s’havien inclòs en el marc inicial, també va reconèixer que Trump podria, en última instància, imposar aranzels més alts als medicaments importats als Estats Units, la qual cosa afebliria l’acord. Una mostra d’inseguretat que delata la realitat de l’acord aconseguit.

A Espanya, el president Pedro Sánchez ha valorat “l’esforç que ha fet la UE” i “l’actitud constructiva” de la presidenta de la Comissió Europea, però ha remarcat que donava suport a l’acord sobre aranzels amb els EUA “sense cap mena d’entusiasme”. I, de la Xina estant, el president de la Generalitat, Salvador Illa, ha comentat que creia que l’acord comercial crearia “un marc de certesa” que era “millor que un entorn incert”. De totes maneres, Illa creu que cal veure “quina és la lletra petita” de l’acord. Sobre l’impacte que tindran els aranzels a l’economia catalana, ha insistit que la qüestió més important no era tant l’impacte directe, tret d’alguns casos molt específics, com cosmètics o sectors agroalimentaris, sinó l’efecte indirecte que podia tenir, atès que afectarà tercers països amb els quals Catalunya manté una relació exportadora intensa.

He parlat amb Acció, l’Agència per la Competitivitat de l’Empresa, i em remeten a les paraules del president, perquè ells no faran cap valoració. Veritablement, em semblen molt minses i poc aclaridores, les paraules del president a milers de quilòmetres de distància, en un aspecte de tanta transcendència per al país, com a opinió de la Generalitat. Bé, tenen la seva política i la segueixen fil per randa.

Qui sí que m’ha valorat l’acord ha estat Joan Tristany, director general de l’Associació d’Empreses Industrials Internacionalitzades (AMEC): “Hauria estat preferible un escenari d’aranzels zero, però valorem positivament que el nou acord entre la UE i els EUA aporti un marc de més certesa. La incertesa que hem viscut en els darrers mesos ha generat certa inestabilitat en la presa de decisions empresarials. Aquest nou escenari, encara que no és ideal, permet a les empreses d’adaptar-se a unes regles més clares, com ja ho van fer amb el Brexit o altres crisis recents. Així i tot, queden elements pendents que s’hauran de concretar, com ara, els acords relacionats amb compres estratègiques o el material militar, que podrien beneficiar especialment els EUA.”

En definitiva, el president dels EUA ha jugat a les amenaces amb els seus socis europeus, i n’ha sortit clarament victoriós. Trump ha implantat i mantingut el seu, diguem-ne, savoir faire diplomàtic, que implica amenaçar amb uns aranzels monstruosos per acoquinar l’adversari i aconseguir un bon acord per als seus interessos. I ho va aconseguint, de moment. I una última cosa. Em preocupa molt Europa. I ja no tan sols per la impossibilitat d’assolir un criteri global sinó per la inexistència de líders que puguin ser considerats com a tals. Un energumen americà, molt poderós, això sí, ens ha rebregat, humiliat i sotmès d’una manera que se’m fa impensable que hagués pogut succeir fa uns anys.

L’estat espanyol, la Generalitat i els ajuntaments de Figueres i de Vilafant han signat el protocol per impulsar la nova estació intermodal Figueres-Vilafant i la variant ferroviària. En total, serà una inversió de més de 150 milions d’euros. El batlle de Figueres, Jordi Masquef, ha destacat que l’actuació suposarà una gran transformació de la ciutat i “una oportunitat de transformar els barris més degradats” de la població. La batllessa de Vilafant, Montse de la Llave, ha ressaltat que la nova estació serà una autèntica oportunitat per al territori, ja que connectarà l’Alt Empordà amb la resta d’Europa.

Fa més de vint anys que Figueres reclama que l’estació de trens, situada en ple centre de la ciutat, es traslladi als afores i se suprimeixin els passos de nivell. Després de mesos de negociacions, l’estat espanyol, la Generalitat i els Ajuntaments de Figueres i Vilafant han signat un protocol per impulsar la nova estació intermodal al nord-est de la capital alt-empordanesa i la nova variant ferroviària. La signatura era un pas imprescindible per poder iniciar els tràmits per licitar la redacció dels projectes bàsics i de construcció de la plataforma i la via, i de la remodelació de l’estació Figueres-Vilafant. Les dues actuacions tenen un pressupost de licitació de 4,6 milions.

El cap de projectes d’ADIF, Juan Carlos Monge, ha destacat que tot el projecte persegueix dos objectius principals: d’una banda, la supressió dels dos passos de nivell, que era una demanda històrica dels figuerencs, i, d’altra banda, es millorarà la interconnexió entre l’alta velocitat i el tren convencional, ja que la futura estació inclourà els serveis de Rodalia, el TGV i el pas de mercaderies.

Masquef ha celebrat l’acord entre totes les administracions implicades: “És un dia històric per a Figueres i per a l’Alt Empordà”. De fet, Masquef ha recordat que, el 1978, el batlle d’aleshores, Pere Giró, ja demanava la supressió dels passos de nivell. Però, a més, el batlle ha ressaltat que serà la inversió pública més gran que s’ha fet mai a la ciutat. “La ciutat es va degradant dia rere dia. No estem parlant només de traslladar l’estació al nord-oest, sinó que estem parlant segurament del que serà l’única oportunitat de transformació dels barris més degradats de la ciutat, i que sense aquest projecte seria impossible fer front a la seva degradació”, ha deixat clar.

Sobre això, Masquef ha recordat que, una vegada s’enderroqui l’actual estació i se suprimeixin les vies del centre, es generarà una bossa de 90.000 metres quadrats. Per això, ha indicat que estan parlant amb la Generalitat per concórrer a la convocatòria del Pla de Barris perquè tant el projecte ferroviari com el canvi urbanístic suposaran “una doble transformació” per a Figueres.

La consellera de Territori, Sílvia Paneque, també ha ressaltat que tota l’actuació “contribuirà a una articulació territorial més eficient, ordenada i sostenible per a la ciutat i la comarca”. Paneque també creu que és “indiscutible la potència d’aquest territori com a node logístic i com a espai de pas i de trobada”. Per últim, el secretari d’Estat, El secretari d’Estat de Transports espanyol, José Antonio Santano, ha remarcat el compromís del govern espanyol per desenvolupar tot el projecte: “No tinc cap dubte que tirarà endavant, i que ho farà amb la rapidesa més gran possible. Tenim un horitzó, un full de ruta i el primer pas el farem immediatament. Així que és imparable”.

a càrrec de Gemma Tomàs. - Lloc: Biblioplatja

Brussel·les ha reconegut que no té cap capacitat per a garantir la inversió de 600.000 milions de dòlars promesa ahir al president nord-americà Donald Trump. Malgrat que aquesta xifra va ser anunciada com una concessió clau per a evitar una guerra comercial entre la Unió Europea i els Estats Units, la Comissió Europea ha admès al setmanari Politico que aquests fons no provenen de diners públics sinó que depenen íntegrament de la iniciativa privada.

La presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, va anunciar ahir d’Escòcia estant un acord amb Trump que permet d’evitar l’aplicació imminent d’aranzels del 30% a les importacions europees. El pacte incloïa el compromís d’incrementar la inversió europea als Estats Units en 600.000 milions de dòlars durant els anys vinents. Tanmateix, avui, dos alts funcionaris de la Comissió han aclarit a Politico que és una estimació basada en les “intencions d’inversió” de grans empreses europees i que no hi haurà cap aportació pública directa ni cap mecanisme per a garantir que es compleixi. “No és una cosa que la UE, com a autoritat pública, pugui assegurar”, ha dit un dels responsables. Tampoc no hi ha previst cap incentiu perquè les empreses efectivament facin aquestes inversions.

L’anunci arriba en un context de tensió comercial creixent. Trump havia amenaçat de duplicar aranzels a productes europeus a partir del primer d’agost, però després de les negociacions de diumenge ha rebaixat l’amenaça a un 15% i ha acceptat l’acord amb Brussel·les. Tot i això, la manca de garanties sobre la inversió europea ha posat en qüestió la solidesa del compromís.

La població de Catalunya superarà els vuit milions i mig d’habitants el 2034 i arribarà als 8.553.637, segons l’escenari mitjà de les projeccions de l’Institut d’Estatística de Catalunya (IDESCAT), que preveu que un 84% dels municipis guanyin població. Concretament, creixerà en 791 municipis, mentre que 147 en perdran i la xifra es mantindrà estable en 9 municipis. Aquest creixement no serà pas uniforme. La gran majoria de municipis del litoral i de comarques mitjanes creixeran, però la població recularà a l’Alt Urgell i la Terra Alta, on solament el 26,3% dels municipis i el 41,7%, respectivament, en guanyaran.

Els municipis de més de 5.000 habitants que es preveu que creixin més en termes relatius seran Cunit (27,8%), Calafell (23,7%) i Llagostera (22,5%). Per contra, Badia del Vallès (−3,1%), la Llagosta (−2,9%) i la Sénia (−1,7%) seran els que en perdran més.

https://www.idescat.cat/pub/?id=proj&n=20958&geo=mun&t=203400

També destaca l’evolució segons la grandària del municipi: entre els de més de 2.000 habitants, gairebé tots (346 dels 360) guanyaran població. Entre els de 501 a 2.000 habitants, el 84,9% també creixeran. Però entre els més petits –de fins a 500 habitants– solament el 68,7% experimentaran un creixement demogràfic, segons les projeccions.

El creixement natural es desploma i la immigració esdevé clau

Malgrat l’increment generalitzat de la població, el balanç entre naixements i defuncions serà negatiu a gairebé tot arreu. Solament 85 municipis (el 9% del total) tindran més naixements que no pas morts en el període 2024–2033. En canvi, el saldo migratori serà positiu a 919 municipis (el 97%). Aquí novament hi ha diferències geogràfiques: a les Terres de l’Ebre i a l’Alt Pirineu i Aran no hi haurà cap municipi amb saldo natural positiu, a Ponent i les comarques centrals en seran menys del 10%, mentre el percentatge és més alt a la resta del territori.

Cap a una Catalunya més envellida

L’any 2034, la població de 65 anys o més haurà augmentat en nou municipis de cada deu (888 en total). En canvi, la població de 0 a 15 anys haurà disminuït en 722 municipis (tres de cada quatre). Els de 16 a 64 anys creixeran a 673 municipis. L’envelliment serà transversal i afectarà tota mena de municipis. Els de 5.001 a 10.000 habitants –que ara tenen els índexs més baixos de població gran– seran els que registraran un increment més fort del pes dels majors de 65 anys: passaran del 18,6% al 23,6%. Els municipis de menys de 500 habitants, els més envellits actualment, ho continuaran essent: el 2034, el 29,1% dels seus habitants tindran més de 65 anys. En canvi, als municipis de més de 100.000 habitants aquest col·lectiu representarà el 21,9%.

Els municipis de més de 5.000 habitants que tindrien un major percentatge de població de 65 anys o més el 2034 serien l’Ametlla de Mar (31,9%), Llançà (30,9%) i Sant Fost de Campsentelles (29,5%), mentre que Salt (15,7%), Guissona (16,3%) i Alcarràs (17,2%) serien els que en tindrien un menor percentatge.

Per primera vegada d’ençà del començament de la guerra, dues destacades organitzacions israelianes de drets humans afirmen que Israel comet un genocidi contra el poble palestí a Gaza. En dos informes publicats avui, B’Tselem i Metges pels Drets Humans d’Israel (PHRI) acusen l’estat israelià d’haver adoptat una política sistemàtica per destruir la societat palestina, i insten la comunitat internacional a intervenir immediatament.

La catàstrofe humanitària assetja Gaza, on la fam s’acarnissa amb els més vulnerables

L’informe de B’Tselem, de setanta-nou pàgines, es basa en declaracions de dirigents polítics i militars israelians, testimonis de víctimes, dades mèdiques i periodístiques, i l’observació directa de les conseqüències de la guerra a Gaza. Segons l’organització, els bombardeaments indiscriminats, l’ús de la fam com a arma de guerra, la destrucció d’infrastructures essencials, les detencions arbitràries i els desplaçaments forçats no responen a una estratègia militar convencional, sinó que tenen com a objectiu deliberat l’anihilació d’aquesta comunitat de palestins.

“Israel està duent a terme accions coordinades per destruir intencionadament la societat palestina a la franja de Gaza”, conclou B’Tselem. L’informe denuncia també l’ús sistemàtic de llenguatge deshumanitzador per part de dirigents israelians –com quan l’ex-ministre de Defensa Yoav Gallant va qualificar els palestins de “animals humans”, o quan Benjamin Netanyahu va invocar la guerra bíblica contra Amalec.

Aquesta acusació es veu reforçada per un segon informe, publicat també avui, de Metges pels Drets Humans d’Israel, que aporta una anàlisi jurídica i mèdica de l’atac israelià contra el sistema sanitari de Gaza. L’informe conclou que “Israel ha desmantellat de manera deliberada i sistemàtica els serveis de salut i altres sistemes vitals per a la supervivència de la població”, cosa que constitueix un dels actes definitoris del crim de genocidi segons la Convenció per a la Prevenció i la Repressió del Genocidi de les Nacions Unides. “D’ençà de fa vint-i-dos mesos, hospital rere hospital són bombardats, s’impedeix l’evacuació de pacients i es mata o empresona personal mèdic”, ha denunciat el director de PHRI, Guy Shalev. “Això no és dany col·lateral, és una política deliberada per fer mal a la població palestina com a grup.”

Els dos informes alerten que la destrucció sistemàtica de Gaza pot estendre’s a altres zones, com ara Cisjordània, on prop de mil palestins han estat morts i més de 40.000, desplaçats d’ençà del 7 d’octubre de 2023. L’executiva de B’Tselem, Yuli Novak, avisa: “Israel ja ha estrenat una nova eina: el genocidi. I no hi ha garanties que no la faci servir en més llocs.”

La denúncia coincideix amb l’increment de la fam extrema a Gaza –amb prop de 60.000 morts i desenes de milers de nins orfes–, el col·lapse total del sistema sanitari i la destrucció d’escoles, refugis i camps de refugiats. L’informe recull testimonis esfereïdors, com el d’un metge que troba cossos devorats per gossos vora una ambulància bombardada, o el d’un pare que veu morir el fill calcinat dins una tenda. Amb tot, les dues organitzacions no es limiten a denunciar Israel. També assenyalen la responsabilitat de la comunitat internacional, especialment dels estats occidentals, que amb el seu silenci, suport diplomàtic o subministrament d’armes, han facilitat la continuïtat del genocidi. “Tot líder que no faci tot el possible per aturar-lo n’és còmplice”, diu Novak.

Fins ara, altres entitats com Amnistia Internacional, Human Rights Watch, Doctors Without Borders, l’European Center for Human Rights i governs com el de Sud-àfrica ja havien denunciat possibles actes de genocidi, però és la primera vegada que dues organitzacions israelianes fan una acusació tan directa.  Els informes, que han estat presentats juntament amb una crida a l’acció, reclamen a la comunitat internacional que activi tots els mecanismes legals i polítics possibles per posar fi a la destrucció de Gaza i protegir la població palestina.

El president dels Estats Units, Donald Trump, s’ha reunit amb el primer ministre britànic, Keir Starmer, a Escòcia, per tractar la situació a Gaza. Trump ha dit que la seva prioritat era alimentar tota la gent que fa cua per rebre ajut humanitari. Sobre això, ha discrepat del primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, que havia posat en dubte les imatges de fam extrema a Gaza. “Basant-me en la televisió, diria que aquells infants tenen molta fam”, ha dit.

Tots els mapes que hem publicat per a entendre la crisi d’Israel i Gaza

A més, ha anunciat que retallarà el termini de cinquanta dies que havia donat a Rússia i Ucraïna per pactar un alto-el-foc. En la mateixa línia, ha tornat a retreure a Vladímir Putin la manca d’interès per arribar a un acord. “Estic decebut amb el president Putin. Molt decebut amb ell”, ha sentenciat.

A banda, ha explicat que s’entenia bé amb Putin, però que ara està molest perquè, malgrat haver parlat unes quantes vegades amb ell i pensar que la situació s’havia encarrilat, “després surt i comença a llançar coets sobre alguna ciutat, com Kíiv, i mata molta gent”.

Trump també ha avançat que escurçarà el termini establert: “Reduiré aquells cinquanta dies que li vaig donar a un nombre menor, perquè crec que ja sabem quina serà la resposta.” Fa dues setmanes, havia advertit que imposaria aranzels del 100% a Rússia i a qualsevol país que hi comerciés si no s’arribava a un acord amb Ucraïna.

MoraBanc ha formalitzat avui la compra del Banc Europeu de Finances (BEF) a Unicaja després de rebre les autoritzacions del Banc d’Espanya i l’Autoritat Financera Andorrana i ha obtingut la fitxa bancària per operar al mercat espanyol. El banc andorrà, encapçalat pel seu CEO, Lluís Alsina; i l’entitat malaguenya han rubricat l’operació, que ja es va anunciar el juny de l’any passat, aquest migdia a Madrid.

Segons MoraBanc, l’operació suposa una fita estratègica per al grup andorrà, que ara consolida la seva estructura operativa al conjunt de l’estat espanyol sumant la fitxa bancària del BEF a les seves plataformes d’assessorament ja existent a través de MoraWealths i Tressis. La integració de Tressis i la compra de BEF permetrà al grup MoraBanc sobrepassar els 18.000 milions d’euros en patrimoni sota gestió.

El president de Morabanc, Joan Maria Nin, ha destacat que la fitxa bancària permetrà “reforçar” la forma de “familiar i amb esperit innovador” d’operar. Nin presidirà el consell d’administració i es donarà entrada a nous consellers del grup. Concretament, s’hi incorporaran Lluís Alsina, Marc Mora Guerin, Francesc Xavier Maymó, Rita Estévez, Rosa Bruguera i José Manuel Lara García.

El Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha instat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i Radiocat XXI –editora de RAC1– a aturar immediatament l’emissió de la campanya institucional del govern sobre el Pla Catalunya Lidera. Segons el CAC, la difusió d’aquesta campanya incompleix la normativa vigent, perquè promociona accions de futur i no pas serveis públics accessibles ara com ara. L’acord, aprovat per majoria en el ple d’avui, s’estén també a qualsevol altre mitjà que l’emeti, i el CAC l’ha fet públic a la seva web per garantir-ne la difusió i el compliment per part dels prestadors.

Pla Catalunya Lidera: 200 mesures per recuperar el lideratge econòmic de Catalunya.

Situem Catalunya entre les regions punteres d’Europa.
Construïm una Catalunya més forta, amb un futur per a tothom.

Més informació a: https://t.co/zmB9URxyKG pic.twitter.com/PRi8KRMJQK

— Govern de Catalunya (@govern) July 12, 2025

Els anuncis en qüestió van ser emesos per TV3 el 10 de juliol, per Catalunya Ràdio el 17 i per RAC1 el 18. Incloïen el missatge “Catalunya Lidera, un pla per a recuperar el lideratge econòmic de Catalunya. Informa’t de les 200 mesures”. Per al CAC, això no s’ajusta a l’article 109.2.a de la llei de la comunicació audiovisual de Catalunya, que limita la publicitat institucional a informació efectiva sobre serveis públics i exclou continguts promocionals o prospectius.

En l’informe que acompanya l’acord, el CAC conclou que es tracta d’una campanya promoguda per la Generalitat de Catalunya i que, en ser una recopilació d’accions previstes, no encaixa dins els criteris legals de la publicitat institucional. Tot i que la llei espanyola de comunicació audiovisual estableix que els prestadors no incorreran en responsabilitat si emeten comunicacions comercials alienes, aquests han d’aturar-ne l’emissió quan ho requereixi l’autoritat audiovisual, com és el cas. El CAC ha comunicat la decisió a través del seu web i en farà seguiment perquè s’apliqui a tots els prestadors que l’hagin emesa.

Els Agents Rurals han tancat els accessos al Parc Natural del Cap de Creus i al massís de l’Albera. El motiu és el risc extrem d’incendi forestal a la zona. Un risc derivat, d’una banda, de la forta tramuntana que bufa i que arriba a ratxes de fins a vuitanta quilòmetres per hora i de l’altra de grans quantitats de vegetació seca. La prohibició inclou l’accés amb vehicle o a peu i té l’objectiu de protegir la ciutadania en cas d’incendi i també evitar les activitats de risc. La gran majoria de visitants que s’han acostat al cap de Creus no estaven al corrent de la prohibició i han hagut de girar cua –tret de casos excepcionals. Malgrat això, a la majoria els semblava una mesura encertada per evitar riscos.

Sorpresa entre les desenes de visitants que intentaven accedir al cap de Creus arran de la prohibició d’accés en aquest espai natural de l’Empordà. El motiu és el risc extrem d’incendi que preveu el nivell 4 del Pla Alfa i que també afecta el massís de l’Albera. Això implica que solament els veïns i els serveis d’emergència puguin accedir al parc. En els casos de persones que tinguin una reserva seran els Agents Rurals que es troben a la zona els qui valoraran si poden o no accedir-hi, tal com ha explicat el cap de Planificació i Coordinació dels Agents Rurals, Jordi Pasalaigua.

Una restricció que s’afegeix a les que ja estan vigents a la Serra Cardó-Boix i les Muntanyes Tivissa-Vandellòs. En total, el nivell 4 del Pla Alfa afecta dinou municipis de l’Alt Empordà. En concret, són Agullana, Cadaqués, Cantallops, Capmany, Colera, el Port de la Selva, Espolla, Garriguella, la Jonquera, la Selva de Mar, Llançà, Palau-saverdera, Pau, Portbou, Rabós, Roses, Sant Climent Sescebes, Vilajuïga i Vilamaniscle.

Pasalaigua explica que la mesura es pren arran de la forta tramuntana que bufa a la zona i de l’estat sec de la vegetació. L’objectiu és que assegurar la protecció de les persones en cas de foc forestal, però també evitar el risc d’ignicions. Per això, els Agents Rurals impedien el pas tant de vehicles, com de vianants i bicicletes que intentaven arribar en aquest espai natural. A banda de la prohibició de fer foc, tampoc es permet l’acampada i activitats a l’aire lliure, a més del transport diürn de productes forestals. Per controlar l’accés es fa a través dels punts específics determinats amb agents físics, que avisen i fan girar cua als usuaris. En total al cap de Creus, hi ha distribuïts entre seixanta efectius i setanta entre Agents Rurals, ADF’s, voluntaris de Protecció Civil, Mossos d’Esquadra i voluntaris del parc natural. La mesura està activa aquest dilluns i demà es valorarà si cal allargar-la.

No n’estaven al corrent

Una característica comuna dels qui intentaven accedir a la zona de la cala Montjoi -on hi havia un punt de control d’accés dels Agents Rurals- era que cap d’ells estava al corrent de la prohibició. És el cas d’en Nicolás Casadidio, de Barcelona i que pretenia passar el dia al parc natural. Quan ha arribat al punt de control s’ha trobat que ha hagut de fer mitja volta, com la gran majoria de conductors que pretenien fer el mateix que ell. “Quan hem sortit de casa només ens hem preocupat de mirar quin temps faria, però la veritat és que no estàvem al cas de la prohibició”, assenyala resignat. Com ell, la Conchi Campos. Ella ve de la localitat occitana d’Avinyó i amb la seva família són usuaris habituals del cap de Creus. Diu que tampoc n’estava al cas, però reconeix que no la sorprèn perquè altres anys ja s’hi ha trobat.

Com la gran majoria d’usuaris veu la mesura encertada i més tenint en compte que “ja hi ha hagut incendis darrerament en aquesta zona”. Els que sí que podien passar eren els veïns que tornaven cap a casa seva o els equips d’emergència. A més, els Agents Rurals valoren els casos de persones que tenen reserves en hotels o restaurants de la zona. Aquest ha estat el cas d’una parella que pretenia accedir al Parc Natural del cap de Creus perquè tenien reserva en un restaurant. Els efectius dels Agents Rurals han comprovat que fos cert, però els han dit que havien d’esperar a l’hora de dinar per poder seguir.

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, ha dit que estava disposat a reunir-se amb Carles Puigdemont durant el pròxim curs polític. “Em reuniré amb tots els interlocutors polítics. La llei d’amnistia, precisament, és per a superar la situació que es va viure el 2017 al nostre país. Aquest és un país que mira endavant, el 2027 (el final de la legislatura), no el 2017”, ha remarcat en una compareixença a la Moncloa, en què li han demanat si estaria disposat a reunir-se amb el dirigent de Junts per tancar el pròxim pressupost espanyol.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha defensat la figura i la tasca del portaveu del partit a Madrid, Gabriel Rufián. En una conferència de premsa a la seu dels republicans, ha reiterat la seva simpatia a tots els companys de la formació i, en particular, a Rufián. Tot i això, Junqueras ha recordat que no hi havia eleccions convocades al congrés espanyol i que, quan n’hi hagués, els militants decidirien el cap de llista. El president d’ERC ha avalat les aliances amb les formacions independentistes de Bildu i el BNG a les eleccions europees, però no que hi hagi cap “front comú” amb les esquerres espanyoles a Madrid, en referència a la proposta que sí que defensa Rufián tot i el rebuig de la direcció d’ERC.

Junqueras ha destacat que havia defensat Rufián moltes vegades, i que no podia sorprendre ningú que hi tornés. Preguntat per si a hores d’ara el candidat d’ERC al congrés continuaria essent Rufián, el president d’ERC ha respost que encara no hi havia eleccions convocades i que, en tot cas, ho decidirien els militants del partit.

Cal constatar que, quan el president espanyol, Pedro Sánchez, va convocar les eleccions del juliol del 2023, Junqueras va confirmar Rufián com a cap de llista a Madrid en una conferència de premsa a Calàbria, sense que la decisió s’hagués debatut en cap reunió de la direcció republicana.

En un missatge a X abans de començar la conferència de premsa d’ERC, Rufián ha escrit: “A veure si quan uns i altres acabin de desfogar-se, filtrar i filosofar sobre una idea podem parlar una mica sobre les seves idees per frenar el que ve: retallades salvatges, il·legalitzacions de partits, empresonaments de polítics. Si les tenen, és clar. Tant de bo atacant-me a mi, PP i Vox deixin de sumar dos-cents diputats.”

Rufián defensa un “front comú” de les esquerres de l’estat espanyol amb vista a les pròximes eleccions al congrés espanyol per evitar un govern de coalició entre PP i Vox. La direcció d’ERC ha rebutjat aquesta estratègia.

L’executiva d’ERC solament preveu mantenir les aliances amb Bildu i el BNG, en tot cas, i a les europees, perquè hi ha circumscripció única. Per Junqueras, la idea de Rufián és respectable però difícil d’aplicar. “El que és possible a les eleccions europees és molt més difícil en unes espanyoles. Són dues eleccions diferents”, va deixar clar aquest cap de setmana.

De fet, fa dies que dirigents d’ERC situen noms alternatius al de Rufián com a possibles caps de llista a Madrid, com ara el de la portaveu al parlament i ex-consellera Ester Capella; el diputat i ex-conseller Joan Ignasi Elena, i el portaveu adjunt del mateix grup parlamentari, Jordi Albert. Fonts de la direcció sí que admeten que fa temps que se cerca algun perfil “com el de Rufián”.

Ara per ara, a Calàbria no confirmen cap d’aquests noms i reiteren que no hi ha cap cita electoral convocada.

El president d’ERC, Oriol Junqueras, ha avisat el president espanyol, Pedro Sánchez, que l’acord per al traspàs de Rodalia solament seria efectiu del tot si l’acompanyava un bon model de finançament. En una conferència de premsa, ha denunciat que les negociacions amb Hisenda anaven malament perquè la ministra i vice-presidenta del govern espanyol, María Jesús Montero, actuava de candidata i no de ministra. El dia abans que la Moncloa aprovi la creació de l’empresa mixta de Rodalia, el partit no renuncia que la Generalitat assumeixi en un futur el 100% de la propietat de la nova societat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

El Departament d’Estat dels Estats Units ha reclamat una “investigació completa” sobre el desallotjament dimecres passat d’un grup d’estudiants jueus d’un vol de la companyia Vueling a l’aeroport de València. La demanda del govern americà arriba després que França, país d’on són els nens, ho hagués exigit ja la setmana passada.

Aquest diumenge, l’Oficina per a la Supervisió i la Lluita contra l’Antisemitisme del Departament d’Estat ha publicat a la xarxa X un missatge breu en què diu que examina la informació sobre el desallotjament dels passatgers jueus i sobre el presumpte maltractament que haurien rebut a l’estat espanyol.
“Som en contacte amb les autoritats pertinents i les comunitats afectades, i demanem una investigació completa dels fets”, conclou el comunicat de l’oficina nord-americana.

En un primer comunicat després dels fets, la companyia va justificar l’actuació del personal de cabina tot dient que responia exclusivament a un comportament que comprometia la integritat del vol i la seguretat dels passatgers i de l’operativa en conjunt. Vueling també va assegurar que els adolescents expulsats del vol València-París havien manipulat armilles salvavides i màscares d’oxigen, cosa que comportava, segons la companyia, un risc greu per a l’aeronau, els passatgers i la tripulació.

Continuem la nostra sèrie estival dedicada a descobrir deu llocs curiosos dels Països Catalans que han retratat d’una manera o altra els nostres escriptors. Us proposem una descoberta singular del país a partir de la literatura, de sud a nord. Fins ara hem visitat Tabarca i L’illa de l’holandès, de Ferran Torrent; Sueca amb L’home manuscrit, de Manuel Baixauli; la Palma d’Ebre amb Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals; i Arnes amb Les bruixes d’Arnes, de David Martí. Avui viatgem fins a la Mallorca interior i segurament la més desconeguda amb El temps de les magranes, de Caterina Karmany.

Ara fa poc més d’una vintena d’anys, el 2024, Baltasar Porcel (1937-2009) ho va tornar a fer, va tornar a publicar una de les seves grans novel·les i va intentar de tornar a explicar la Mallorca contemporània. El llibre en qüestió era Olympia a mitjanit, una visió perfecta per a explicar de quina manera el turisme havia canviat radicalment la Mallorca del present. Porcel és un dels casos més singulars de la literatura catalana i aquesta singularitat l’entronca amb els grans noms de la literatura universal: va ser capaç de fer pel cap baix una gran novel·la en cada una de les dècades en què va ser actiu. Els argonautes, del 1968; Cavalls cap a la fosca, del 1975; Les primaveres i les tardors, del 1986; Ulisses a alta mar, del 1997; i després la bestiesa dels 2000, amb quatre novel·les de primer ordre: El cor del senglar, del 2000; L’emperador o l’ull del vent, del 2001; Olympia a mitjanit, del 2004; i l’esclat final de Cada castell i totes les ombres, del 2008. Hi podríem afegir més novel·les i llibres de no-ficció, però aquests segur que hi serien.

Aquests darrers vint anys l’illa ha canviat encara més i ha arribat a la xifra insostenible de tretze milions anuals de visitants. Per primera vegada, ha començat a haver-hi moviments clars i continuats de rebuig als visitants i els mallorquins (alguns) han començat a dir prou i a demanar una ordenació clara del turisme. Les decepcions han estat grans en molts moments. Cal tenir en compte que la pandèmia havia de servir per a repensar el model econòmic de l’illa i que el primer que va fer el govern de Francina Armengol quan es va poder viatjar va ser anar a fer promoció turística a la fira de Londres. Ara fins i tot el govern del PP de Marga Prohens ha arribat a posar damunt la taula la necessitat d’un decreixement i hi ha hagut accions i manifestacions variades.

Lògicament, la narrativa contemporània també ha intentat d’entendre i explicar aquesta Mallorca de les darreres dues dècades en la qual el passat sempre té un pes important, i ho han fet, sobretot, narradors vinculats molt especialment amb la part forana i molt més joves que els grans escriptors illencs de la generació dels setanta o posteriors: Guillem Frontera, Carme Riera, Antoni Serra, Llorenç Capellà, Antoni Vidal Ferrando, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí i Miquel Mas Ferrà, entre molts més. Els nous narradors que expliquen la Mallorca contemporània són molt més joves: Sebastià Alzamora (1972), Pere Antoni Pons (1980), Laura Gost (1993), Llucia Ramis (1977), Melcior Comes (1980) i Caterina Karmany (1975), per exemple, la majoria nascuts a pobles de l’illa. Si ara volguéssim entendre la Mallorca actual hauríem de llegir sense cap mena de dubtes Ràbia, Contra el món, La piscina, Les possessions, Tots els mecanismes i El temps de les magranes. És clar que també ens seria imprescindible veure les obres d’Antoni Gomila, Acorar i Rostoll cremat, per entendre-ho tot i no entendre res.

La darrera que ha intentat d’explicar aquesta Mallorca contemporània, però també les dones de la seva generació, és Caterina Karmany (Sant Joan, 1975) amb El temps de les magranes, publicada per Edicions 62 l’any passat, exactament vint anys després que Olympia a mitjanit, de Porcel. En aquest llibre ens explica la història de na Margot, una fotògrafa que torna a Mallorca tot escapant d’una relació amorosa i amb un passat complex que arrenca des de la mort dels pares i la germana en un accident de trànsit, fet que implica que l’acabin criant la padrina i na Francina, la seva veïna. En tornar a l’illa, a un poble del Pla de Mallorca que anomena Sant Francesc, recupera el contacte diari amb les seves amigues, les Moixes, un grup compacte que també arrosseguen tota una corrua de problemes personals i laborals. El que no s’esperava era descobrir el passat de la seva padrina i com aquest passat l’ha convertida també en la dona que és ara i en la del futur que tot just està per encetar.

La novel·la té molts encerts: la combinació de diferents plans temporals i la suspensió i la dosificació de la informació i la intriga; una combinació molt personal dels registres lingüístics i dels usos dialectals que fa que flueixi d’una manera inusual i gens forçada, totalment versemblant; i la potència d’uns personatges femenins principals i secundaris del tot extraordinària, entre els quals destaca na Francina com a secundària i na Joanaina com a principal, juntament amb na Margot. És una novel·la amb alguns punts d’humor molt divertits, amb drama, amb història passada i història actual, amb costumisme, amb crítica social i amb girs lingüístics, i si l’haguéssim de comparar amb un plat, seria sens dubte un variat, on hi ha de tot i la mescla resultant és boníssima.

A més a més, hi ha els escenaris i com juga Karmany a disfressar alguns noms dels pobles que hi apareixen, però que tots els mallorquins poden reconèixer a la perfecció, fins i tot aquest Sant Francesc que sense cap mena de dubte amaga al darrere el seu Sant Joan natal. De fet, l’altra gran indagació de la novel·la podria ser intentar de respondre què és això del Pla de Mallorca, una àrea de 600 quilòmetres quadrats formada per pobles com ara Algaida, Ariany, Costitx, Lloret de Vistalegre, Llubí, Maria de la Salut, Montuïri, Petra, Porreres, Sant Joan, Santa Eugènia, Sencelles, Sineu i Vilafranca de Bonany, i on estan empadronades vora 43.000 persones, menys del 5% de la població de l’illa. És una zona on encara hi ha algunes possessions grans i importants projectes agrícoles, i dominada pel Puig de Randa, l’elevació més alta, a poc més de 500 metres d’altitud. I que no té mar. I això que semblaria tan fàcil de definir amb dades és impossible de copsar si se’n cerca l’ànima, el tarannà, que alguns identifiquen amb l’essència autèntica de la mallorquinitat. Karmany no és l’única que ho ha intentat d’explicar. Climent Picornell (1949) és possiblement qui més i millor n’ha captat l’essència en els seus llibres de no-ficció, però també ens hauríem de retrotreure a les Rondalles de Mossèn Alcover o al cançoner del pare Ginard i, és clar, combinar-los amb la lectura de Karmany, un tassó de palo amb sifó i una llesca de pa amb sobrassada a l’ombra d’un garrover; això sí, en una caseta amb wifi, aire condicionat i un bon cotxe, perquè arribar en aquesta Mallorca amb transport públic de vegades és una odissea, com veurem tot seguit. I amb totes les tradicions, és clar.

“Es van topar amb en Toni, que feia estona que havia arribat amb l’Andreva i ara sortia per escurar el forn de llenya. A la sala de l’entrada, de sostres alts i amb unes bigues de fusta vistes i les parets corbades, en Joan i la Catalina pastaven a sobre d’una taula rodona protegits amb uns davantals grisos. Ella tenia les mans dins un ribell de plàstic i ell li abocava els ingredients. Devora les dotze, la mescla va estar a punt. –Au, ara que reposi –va dir l’amfitrió. –És l’hora d’arremangar-nos –va afegir fent dues mamballetes enlaire. Mentre la pasta estovava, van posar els daus de xai dins una font de vidre, la xulla dins una altra, la carn de porc en una tercera i la de pollastre en un plat més petit perquè era una innovació i no tothom en voldria. Van trempar els txítxeros amb ceba i van repartir els trossos de sobrassada en tres plats.” Així van fent tots els amics les panades a la novel·la de Karmany, un d’aquests llibres que no deixen indiferent, com no us deixarà gens indiferent el Pla de Mallorca.

Com arribar-hi

Per anar a Sant Joan primer haureu d’arribar a Mallorca. Hi podeu anar en avió amb nombroses companyies aèries que comuniquen Son Sant Joan, l’aeroport de Palma, tant des de Barcelona com des de València, Alacant, i en alguns moments i èpoques des de l’any des de més aeroports, com ara la Seu d’Urgell i Reus. També hi podeu anar en vaixell amb diferents companyies, sobretot des de Barcelona i València. Una volta a Palma hi podeu anar en transport públic. Heu d’agafar el tren que surt des de l’Estació Intermodal fins a Sineu i, una volta allà, enllaçar amb l’autobús que us du fins a Sant Joan. En total, en poc més d’una hora hi podeu arribar (des de Palma). En cotxe, en uns trenta-cinc minuts, depenent del trànsit (alguns dies la sortida de Palma és molt complicada).

Visita en un dia

Continuant amb el nostre propòsit de poder veure tots els llocs que us proposem en un sol dia, us hem seleccionat alguns indrets imprescindibles de Sant Joan per aprofitar la visita.

Un que no us podeu perdre és la casa-museu dedicada al pare Rafel Ginard. En realitat, la casa depèn de la Fundació Mallorca Literària i es diu Museu de la Paraula. En la visita descobrireu la ingent tasca del pare Ginard en la recopilació del cançoner de Mallorca, i fareu un autèntic viatge a la Mallorca d’un temps gràcies a les fotografies que hi ha recollides, però també gràcies a la mateixa tipologia de la casa que podreu observar a la perfecció. Atenció, els horaris d’estiu, de dimecres a divendres de 10.00 a 14.00.

Al carrer de Consolació podreu trobar l’antiga escola de les nines. És un edifici de façana modernista que es va construir durant la República per donar formació, precisament, a les nines del municipi i els encontorns. Actualment, hi ha Correus i un centre sanitari, però l’edifici conserva l’esperit de l’època.

El centre catòlic, que al poble es coneix per Es Centro, es va edificar el 1922 i va exercir algunes de les funcions socials i populars més importants de Sant Joan, ja que una part de l’edifici fou teatre i després va ser el cinema, però un incendi el va cremar el 1978. En una altra part de l’edifici hi ha la rectoria. Fra Lluís Jaume, evangelitzador del poble, va morir màrtir a Califòrnia el 1775 i el podeu veure a la façana; bé, a ell no, sinó l’estàtua que el representa.

No podeu deixar d’anar al Santuari de Consolació. El Santuari de la Mare de Déu de Consolació, un edifici religiós situat en un pujol accessible per una llarga i ampla escala d’empedrat al terme de Sant Joan. L’escala ja és de per si un autèntic monument i una bona mostra de la construcció mallorquina. En arribar a dalt, hi ha una esplanada on es troba un gran terrat sobre una cisterna, adornat amb dos rellotges de sol. Al costat hi ha la casa coneguda per Cas Donat. Aquí se celebra la Festa del Quart Diumenge, també coneguda modernament per Es Pa i es Peix, el quart diumenge de Quaresma, en què l’Església recorda el miracle de la multiplicació dels pans i els peixos. Al Santuari de Consolació es reparteixen unes coquetes sense llevat que duen imprès en relleu els cinc pans i els dos peixos i s’anomenen “casques”. Es lliuren també els premis de poesia Verge de Consolació.

Barri des Barracar. Si heu llegit la novel·la, o quan ho feu, sabreu que el barri des Barracar hi té una importància gran, ja que aquí és on viu na Margot, a la casa de la padrina, a tocar de la casa de na Francina, la seva veïna. I si hi anau per festes, no vos podeu perdre la colla de dimonis del poble fent de les seves per Sant Joan Degollat.

El plat que no us podeu perdre

L’únic plat que surt referenciat al llibre amb pèls i senyals és el Variat. Els orígens d’aquest plat, consistent en una barreja de diferents tapes, són difusos, però diuen que tenen a veure amb la presència dels soldats americans a Mallorca o dels estrangers, que volien tastar un poc de tot i avui dia s’ha convertit en imprescindible, amb rutes i llibres especialitzats. El que no hi pot faltar: pica-pica, frit mallorquí, pilotes, amanida russa, un calamar a la romana i una croqueta. A molts de llocs també hi posen callos o llengua amb tàperes. Avui a molts llocs el pots personalitzar amb el que més t’agradi. I al Pla de Mallorca els llocs de més anomenada són a la plaça de Sineu, municipi a tocar de Sant Joan, tot i que en trobareu en molts indrets.

L’anècdota

Mossèn Alcover recull en una de les seves famoses rondalles (Rondaies mallorquines d’en Jordi d’es Recó) una que té a veure amb la rivalitat entre pobles. Es veu que el campanar de Sineu és tort perquè els santjoaners, que no en tenien, l’havien estirat amb unes cordes per emportar-se’l al seu poble. Fins que els sineuers se n’adonaren i les tallaren i per això està una mica tort.

Una altra bona anècdota del Pla de Mallorca està vinculada amb el poble de Sencelles. Joan Coromines diu que després del repartiment de l’illa es volia saber on era el centre de l’illa i que cinquanta cavallers partiren de Palma i cinquanta més d’Alcúdia. El lloc on es trobaren era Sencelles, que derivaria de cent selles, les cent selles de muntar de tots els cavallers. En realitat, Sant Joan podria ser molt més el centre geogràfic de l’illa que no pas Sencelles.