El govern ha autoritzat avui la constitució de la nova empresa Rodalia de Catalunya, que s’haurà de fer càrrec del sistema ferroviari català. És un tràmit imprescindible –que també haurà de fer el govern espanyol– perquè, al desembre, l’empresa es pugui inscriure al registre. El pròxim pas és la designació dels membres del consell d’administració –en què hi haurà majoria de la Generalitat– i del president. La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Sílvia Paneque, ha dit que el procés de selecció encara no s’havia fet, però que se cercaran professionals amb una expertesa i una trajectòria dilatada. 

Segons Paneque, el canvi en la governança permetrà a la Generalitat de “tenir incidència directa sobre el propi servei”, en àmbits com la puntualitat, la disponibilitat dels combois o l’atenció als usuaris, i una gestió feta amb més “coneixement del territori.” Aquest canvi, tanmateix, continua sense anar acompanyat d’un canvi en l’accionariat, que és determinant. El grup RENFE en tindrà la majoria –un 50,1%, per davant del 49,9% de la Generalitat— de manera indefinida, en contra d’allò que s’havia anunciat en el moment de l’acord, el novembre del 2023. Això, sumat al fet que les decisions estratègiques s’hauran de prendre per majoria qualificada, conferirà en tot cas un dret de vet al govern espanyol.

La futura empresa Rodalia de Catalunya continuarà subordinada al Grup RENFE indefinidament

Les proporcions de l’accionariat es van modificar arran de la pressió dels treballadors, que s’oposaven al control de la Generalitat perquè no volien que s’alterés el seu dret de mobilitat laboral. Quan s’anuncià que l’empresa continuaria integrada al Grup RENFE, Esquerra Republicana digué que seria així durant dos anys, però el govern ha evitat de confirmar-ho sempre que ha pogut. Avui, Paneque ni tan sols ha respost si és un objectiu que es marca per assolir aquesta legislatura o si li agradaria. “Ara estic centrada a constituir efectivament aquesta empresa”, s’ha limitat a repetir, i hi ha afegit que en tot cas els mecanismes estan previstos per tal que, si hi ha un canvi, es faci “amb pau social i garantint els drets i els convenis dels treballadors.”

El govern mira de mantenir l’equilibri entre la duresa de la posició dels treballadors, per una banda, i les demandes d’Esquerra Republicana, que ara demana garanties de compliment dels acords abans d’aprovar el pròxim pressupost. Ahir mateix, de fet, el president del partit, Oriol Junqueras, vinculà una cosa amb l’altra i digué que l’acord de Rodalia solament serà efectiu amb un bon model de finançament. Igual com l’acord ferroviari s’ha aigualit perquè RENFE en retindrà la majoria, fa uns dies que el govern del president Salvador Illa va reconèixer finalment que la Generalitat no gestionarà la recaptació de l’IRPF l’any vinent, de manera que s’incomplirà l’acord d’investidura amb els republicans.

Paneque ha respost a Junqueras que la qüestió del finançament singular i de la recaptació d’imposts a Catalunya són d’una gran complexitat i “sovint, envoltades de massa soroll”, i ha assegurat que el govern continuarà treballant perquè la recaptació de l’IRPF sigui una realitat “tan aviat com sigui possible”, sense posar-hi calendari. En tot cas, el calendari promès originalment s’alenteix per múltiples bandes. El pla d’implementació de l’IRPF, que segons les conclusions de la comissió bilateral s’havia d’haver presentat abans del 31 de juliol, haurà d’esperar, pel cap baix, fins al setembre, i el nou pla director de l’Agència Tributària de Catalunya que ha de permetre fer-la créixer, també s’ajorna. 

El govern esgrimeix raons d’enrevessament tècnic per a justificar que s’alenteixin els terminis. La setmana passada, va anunciar la creació d’un nou comissionat –en mans de l’ex-directiu d’IBM Santiago Ramón Arizón— que s’encarregarà de desplegar la hisenda catalana, i d’un nou consell assessor que l’hi ajudarà. La previsió és que l’òrgan passi a recaptar, d’entrada, de 5.000 a 30.000 milions d’euros, cosa que implica millores tecnològiques i contractació de personal. Avui, Paneque ha subratllat que serà molt complicat perquè la infrastructura no està preparada. “L’Agència Tributària espanyola té en plantilla 1.500 informàtics pel manteniment de tot el sistema i les bases de dades vinculades. En aquests moments, l’Agència Tributària catalana no té cap informàtic en plantilla”, ha exemplificat. 

El govern prova de revifar la promesa del nou finançament amb un altre grup d’experts

El govern ha aprovat tres acords per a incrementar el personal del Departament de Política Lingüística. El primer és per a l’ampliació de la plantilla estructural del departament; el segon, per a un programa temporal de personal del Pacte Nacional per la Llengua, i el tercer, per a un projecte d’incorporació del català a les tecnologies de la llengua.

El nou personal destinat al Pacte Nacional per la Llengua desenvoluparà mesures d’aquesta iniciativa durant tres anys. Són disset places de tècnic, tres places de tècnic responsable i una de responsable de programa.

Segons que han informat, el segon programa aprovat pel govern té per objectiu incrementar la incorporació de la llengua catalana a les tecnologies de la llengua i promoure’n l’ús en l’àmbit digital.

El nou personal treballarà per monitorar la situació del català en l’esfera digital i la intel·ligència artificial; coordinar les actuacions del departament amb la resta de departaments de la Generalitat, el CTTI i la Secretaria de Polítiques Digitals; i impulsar l’aprenentatge del català mitjançant eines digitals basades en noves tecnologies de la llengua, en un moment de màxima demanda d’aquest tipus de materials.

D’altra banda, el consell executiu ha aprovat l’ampliació de la plantilla del Departament de Política Lingüística amb sis places de tècnics per ampliar els serveis existents en diverses unitats del departament.

L’Associació de Damnificats per la DANA de l’Horta Sud es reunirà demà a Madrid amb el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, per exposar-li la situació dels municipis danyats per la gota freda del 29 d’octubre i demanar una coordinació efectiva entre les administracions. El president de l’entitat, Christian Lesaec, no ha participat mai en les manifestacions mensuals contra el govern de Carlos Mazón. En la reunió no hi participaran l’Associació de Víctimes Mortals DANA 29-O i l’Associació Víctimes de la DANA 29 octubre 2024.

Christian Lesaec: “Arran de la gota freda, moltes persones es pregunten per què paguem imposts”

Segons que han explicat en un comunicat, la reunió arriba després d’haver intentat sense èxit d’organitzar-ne una amb el president de la Generalitat, Carlos Mazón. L’associació –integra, entre més membres, dotze familiars de cinc víctimes mortals– exigia que la reunió es fes amb presència de mitjans de comunicació, però aquesta condició va ser rebutjada pel PP valencià. Per coherència amb les reunions que ja han mantingut amb dirigents dels dos principals partits espanyols, el passat 4 de juliol van decidir d’enviar una carta a Feijóo demanant una reunió.

La setmana passada, el gabinet de presidència del PP espanyol va telefonar a l’associació per convidar-la a una reunió a Madrid amb Feijóo i dos o tres membres del seu equip. L’oferta fou acceptada i, per tant, demà viatjaran a Madrid Christian Lesaec i Alejandro Carabal, membre de l’equip de treball que també va participar en les gestions a Brussel·les.

Durant la reunió, volen traslladar a Feijóo els problemes que encara arrosseguen els municipis danyats i remarcar la necessitat que el govern espanyol i el govern valencià col·laborin en la reconstrucció de les comarques. També tenen previst de parlar sobre la figura de Mazón i més qüestions relacionades.

La reunió es farà a la seu del PP de Madrid a les 13.00. Una vegada acabada, Christian Lesaec atendrà els mitjans de comunicació.

Els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) de les poblacions afectades per la gota freda del 29 d’octubre han presentat al·legacions contra el Pla Endavant de la Generalitat Valenciana per a la reconstrucció de les zones devastades. Tal com van fer la setmana passada amb el Pla de Resiliència Hídrica del govern espanyol, denuncien que aquest nou document menysté les necessitats reals del territori i dels ciutadans.

En un comunicat, els CLER critiquen que el govern valencià hagi eliminat el dret a la participació ciutadana, amb un procediment feixuc, escàs marge de temps i en ple estiu. Asseguren que aquestes presses són incomprensibles després de nou mesos d’inacció i cap proposta sobre la taula. A més, lamenten que, un cop estudiat el pla, no hi han trobat cap mesura efectiva de resiliència hidràulica. Per tot plegat, acusen la Generalitat de menysprear tant la seguretat com la vida de les persones afectades.

Mesures que poden agreujar la situació

També alerten que el Pla Endavant és, en essència, un pla econòmic que inclou algunes ajudes a persones i empreses damnificades, però que conté mesures que poden agreujar la situació. En destaquen la implantació de noves indústries de sectors com l’automoció, la fabricació de productes químics o la defensa i la ciberseguretat, que consideren alienes al territori i incompatibles amb l’emergència climàtica. Segons les veus expertes dels comitès, aquestes indústries augmentarien l’ocupació del sòl, les emissions i la contaminació, sense aplicar cap criteri de precaució en una zona altament inundable.

Per tot això, exigeixen que s’impugnin els articles que afavoreixen aquest model de creixement indefinit, el mateix, diuen, que ha dut al desastre actual. A més, demanen que els CLER siguin reconeguts com a part interessada en la redacció del pla i que es tinguin en compte les seues propostes.

Una jove lleidatana de 22 anys, A.S., ha mort en un accident de trànsit a Malawi, on feia tasques solidàries i de cooperació. El Ministeri d’Afers Estrangers espanyol s’ha posat en contacte amb la família de la víctima, coneguda per la seva vinculació a entitats esportives i culturals, segons que ha avançat el diari Segre i ha confirmat a EFE la sots-delegació del govern espanyol a Lleida.

El president Salvador Illa ha expressat el condol als familiars i amics de la cooperant i s’ha posat a disposició de la família per ajudar en tot el que sigui necessari.

El meu sentit condol als familiars i amistats de la cooperant catalana que ha mort en un tràgic accident a Malawi, on es trobava fent un voluntariat.

Ens posem a disposició de la família per ajudar en tot allò que sigui necessari.

— Salvador Illa Roca (@salvadorilla) July 29, 2025

Els Mossos d’Esquadra han detingut dues cuidadores per haver estafat 524.000 d’euros a una dona de 85 anys a Barcelona. Són dues germanes, de 44 i 49 anys, que havien estat treballant al domicili de la víctima com a cuidadores i que es van transferir diners de manera gradual. Els diners sostrets els enviaven a l’estranger i també els feien servir per cobrir despeses personals, comprar objectes d’alt valor econòmic i fer-se operacions estètiques. Les acusen d’un delicte d’apropiació indeguda i falsificació documental.

Detenim dues cuidadores per estafar 524.000 € a una dona de 85 anys

Es van guanyar la confiança de la víctima durant cinc anys i extreien els diners per enviar-los a l'estranger. També s'haurien fet operacions estètiques valorades en 50.000 euros pic.twitter.com/fW6Vr5RG1u

— Mossos (@mossos) July 29, 2025

La investigació va començar el passat mes de juny, després que la víctima es desplacés a una entitat bancària per consultar els diners que tenia al banc i li comuniquessin que tenia el compte corrent a zero. Els investigadors van concloure que tot va començar el 2019, quan la dona va contractar dues cuidadores perquè el seu estat de salut era delicat. Tres anys després va donar poders notarials a una d’elles perquè pogués fer tràmits bancaris, cosa que li donava capacitat per fer operacions bancàries sense límit i poder signar documents públics i privats, a més de tenir accés a targetes i comptes.

Les investigades van instal·lar càmeres de seguretat al domicili per controlar els moviments de la víctima i el 23 de juliol agents dels Mossos d’Esquadra van dur a terme l’entrada i perquisició al domicili de les investigades i van detenir les dues dones, que no tenien antecedents policíacs.

Les Santes de Mataró és una de les festes més importants de l’estiu a Catalunya. Ahir, la convocatòria no va decebre i va deixar imatges espectaculars, amb centenars de persones concentrades al carrer de la Riera, davant l’ajuntament. Segurament, el moment àlgid va ser el cant multitudinari del “Virolai” –entre crits, salts, balls i estelades– al voltant del gegant Robafaves. Les Santes tenen categoria de festa patrimonial d’interès nacional.

Les Santes: història de la festa major de Mataró

La gent embogeix al so del Virolai! A #lessantes, la Festa Major de #Mataró, mai #nonhihaprou! pic.twitter.com/MdUB3ELNH6

— tvmataró (@tvmataro) July 29, 2025

El Centre per la Defensa dels Drets Humans Irídia ha formalitzat una acusació contra dos agents de paisà dels Mossos d’Esquadra per una agressió homòfoba comesa la matinada del 26 de desembre de 2020 al barri del Raval de Barcelona. L’escrit, presentat a l’Audiència de Barcelona, atribueix als policies delictes de lesions i tortures o, alternativament, un delicte contra la integritat moral, agreujats per motius de discriminació. L’entitat reclama penes fins a sis anys de presó i dotze d’inhabilitació, i responsabilitza també la Generalitat com a responsable civil subsidiària.

Els fets, segons que relata Irídia, van tenir lloc quan els agents van abordar Gustavo –la víctima– sense identificar-se, el van colpejar violentament, li van prendre el mòbil i el van insultar amb expressions homòfobes. Malgrat demanar auxili, la patrulla uniformada que es va presentar posteriorment no el va ajudar i, de fet, el van acabar detenint sense explicar-li els motius ni llegir-li els drets. Les conseqüències físiques i emocionals d’aquella nit han requerit més d’un any de tractament.

Sònia Olivella, coordinadora de Litigis d’Irídia, considera que es tracta d’un cas especialment greu. “És un exemple clar de tractes inhumans i degradants per motius discriminatoris. I, malgrat això, no s’ha fet cap investigació interna per part dels Mossos i la fiscal s’ha oposat des del primer moment a aprofundir en el cas. Denunciem aquesta manca de voluntat institucional per abordar la violència contra el col·lectiu LGBTIQ+”, ha dit. I ha afegit que, un cop més, “ha estat la víctima i les organitzacions de drets humans qui han hagut d’assumir tot el pes del procés”.

Irídia destaca que, malgrat la lentitud de la causa –han passat quatre anys i mig dels fets–, el cas finalment arribarà a judici. A parer seu, aquest procés demostra fins a quin punt manca control efectiu sobre les actuacions policials i com d’arrelada és la impunitat en casos de vulneració de drets fonamentals amb motivació homòfoba.

En Gustavo, que ha decidit de fer pública la seva veu, ha expressat així la importància de denunciar: “Vaig sentir por, vergonya i una gran incomprensió. No era només l’agressió o l’insult, sinó el que representaven: un sistema que et fa callar i et fa sentir culpable. Però vaig entendre que callar no era una opció. Aquesta violència institucional no és un fet aïllat. Passa cada dia. Denunciar ha estat dur, però necessari. Gràcies al suport d’Irídia, avui puc dir que s’està fent justícia. Parlar-ne encara fa mal, però callar-ho en fa més. Per això continuaré fins al final.”

Una col·lisió frontal entre un catamarà i una llanxa ràpida ha deixat ferida de gravetat la capitana del primer vaixell, que s’ha enfonsat arran de l’impacte. L’accident ha passat poc abans de les onze de la nit, davant la platja de cala d’Hort, al terme de Sant Josep (Eivissa).

Segons que ha informat el SAMU 061, en el xoc hi han estat implicades una llanxa de quinze metres d’eslora i un catamarà més petit. La col·lisió ha estat tan violenta que ha enfonsat immediat el catamarà. La capitana ha estat evacuada a l’Hospital Can Misses amb pronòstic reservat.

Els altres tripulants del catamarà han estat rescatats amb ferides lleus i traslladats també a l’hospital per una primera valoració. En l’operatiu, hi han intervingut dues ambulàncies, una de suport vital bàsic i una altra d’avançat.

Una jutgessa de Bogotà ha declarat que l’ex-president de Colòmbia Álvaro Uribe (2002-2010) és penalment responsable d’un delicte de suborn de testimonis en actuació penal i d’un delicte de frau processal, en una causa que es remunta a l’any 2012.

Segons que ha explicat Sandra Liliana Heredia Aranda, els delictes es van cometre mitjançant l’advocat de l’ex-president, Diego Cadena, que va intentar de subornar l’ex-paramilitar Juan Guillermo Monsalve i més gent.

La magistrada considera provat que el fundador i president honorari del partit conservador Centre Democràtic va oferir beneficis, mitjançant intermediaris, a presoners per afavorir-se en unes quantes causes judicials que té obertes. També ha donat per demostrat que va intentar de manipular testimonis perquè involucressin el senador Iván Cepeda en fets delictius.

Alhora, Uribe ha estat absolt dels càrrecs per suborn simple, però ha estat declarat culpable de frau processal. La jutgessa ha destacat especialment un document signat per l’ex-paramilitar Carlos Enrique Vélez, el contingut del qual s’ha demostrat que era fals. Uribe el va presentar amb la intenció que s’obrís una investigació i es condemnés el senador Cepeda, segons que ha informat l’emissora colombiana Radio Caracol.

Després de la lectura de la resolució, la jutgessa ha convocat la vista per llegir la sentència aquest divendres, 1r d’agost, a les 14.00 (hora local). La fiscal Marlenne Orjuela, delegada davant la cort, ha demanat una pena mínima de 108 mesos de presó, és a dir, més de nou anys. La defensa de l’ex-president té cinc dies per a presentar un recurs contra la decisió de la jutgessa.

La causa començà l’any 2012, quan Uribe va denunciar el senador Iván Cepeda, al·legant que havia recorregut les presons del país cercant falsos testimonis contra ell respecte de l’origen del paramilitarisme a la regió d’Antioquia.

Tanmateix, amb les proves aportades, unes quantes versions assenyalaren que els advocats d’Uribe provaven de manipular testimonis perquè inculpessin Cepeda. Així, Cepeda passà de ser l’acusat a ser-ne la víctima, i Uribe, que n’era el denunciant, es convertí en l’investigat.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Última Hora:

Almenys cinc persones han mort a Nova York en un tiroteig dins un gratacel de Park Avenue. Segons que han informat les autoritats, un home armat amb un rifle M4 ha sortit d’un cotxe aparcat en doble fila, ha entrat a l’edifici i ha començat a disparar. Ha matat quatre persones –entre les quals, un agent de policia–, n’ha ferida greument una altra i s’ha suïcidat.

“L’agent Didarul Islam, membre del Departament de Policia de la ciutat de Nova York, és una de les víctimes d’aquest acte de violència armada sense sentit. També hi ha morts dos homes i una dona, i un altre home ha estat ferit greument”, ha dit el batlle de Nova York, Eric Adams. Ha donat el condol a les famílies i ha denunciat que aquest crim tornava a demostrar com era de fàcil accedir a una arma. “La violència armada ha marcat molts veïns i ha destrossat massa famílies. Continuarem lluitant per protegir la nostra ciutat”, ha afegit.

Segons la comissària de policia Jessica Tisch, el tirador ha estat enregistrat per les càmeres de seguretat quan sortia d’un BMW negre armat amb un rifle. Ha entrat immediatament al vestíbul del 345 de Park Avenue i ha obert foc contra l’agent. Tot seguit ha disparat contra una dona, un home i un vigilant de seguretat.

Després ha agafat l’ascensor i ha deixat sortir-ne il·lesa una altra dona. S’ha dirigit fins al pis 33, on hi ha la seu de l’empresa immobiliària Rudin Management, i ha continuat disparant mentre caminava pels passadissos. Ha ferit una persona, que ha mort allà mateix, i en acabat s’ha llevat la vida disparant-se al pit.

La policia ha identificat el sospitós com Shane Tamura, un home de vint-i-set anys amb domicili a Las Vegas. Al seu cotxe hi han trobat una funda de rifle amb bales, un revòlver carregat, munició, carregadors, una motxilla i medicació prescrita al seu nom. Es creu que havia recorregut més de 4.000 quilòmetres en els dos dies anteriors.

“Encara investiguem els motius i per què va triar aquest lloc concret”, ha dit Tisch, que ha afegit que, segons les autoritats de Las Vegas, Tamura tenia antecedents documentats de salut mental. També ha aclarit que tot indicava que actuava sol i que no hi havia cap amenaça activa per a la població.

L’home ferit continua en estat crític, però estable. A més, quatre persones més han estat ferides lleus mentre intentaven de fugir. L’agent Didarul Islam, de trenta-sis anys, feia quatre anys que era al cos. Era casat, tenia dos fills petits i la seva dona espera el tercer. “Va morir com va viure: com un heroi”, ha dit la comissària.

A la pregunta sobre si el govern de Marga Prohens es pot negar a acollir menors no acompanyats provinents del repartiment que gestionarà el govern espanyol, la resposta, a priori, és clara: ara com ara, no, no s’hi pot negar. Avui, Prohens es reuneix amb el president espanyol, Pedro Sánchez, i una de les qüestions estrella de la reunió –finançament a part– serà precisament aquesta: traslladar una vegada més la negativa a acollir menors. Però, quines conseqüències pot tenir?

L’enduriment del discurs de Prohens amb relació a la immigració no és casual. Primer, perquè segueix la mateixa estratègia que la resta de comunitats autònomes governades pel PP de rebutjar d’acollir aquests menors. Segon, i d’una perspectiva tant illenca com espanyola, el PP prova de fer-se seu el discurs de Vox amb la immigració. Almanco, acostar-s’hi tant com sigui possible perquè sap que allà hi ha un bon grapat de vots. Una estratègia que no solament segueix el PP. I tercer, perquè s’ha demostrat amb la reforma recent del govern de les Illes. Ha fet fora la consellera més crítica amb els postulats de Vox, Catalina Cirer, i ha posat al càrrec de la direcció general d’Immigració i Cooperació Manuel Pavón, un policia espanyol d’ideologia ultra.

Falta de voluntat política

Per tant, la qüestió migratòria ha passat d’un espectre de drets humans a un espectre completament polític. A les Illes, amb la ruta entre Algèria i l’arxipèlag ja consolidada, encara s’ha fet notar més. Els arguments que dóna Prohens –tot i que les competències en matèria de menors les tenen els consells, tots governats per la dreta– és que a les Illes ja no hi ha capacitat per a acollir els 49 immigrants que tocaria del repartiment fet per Sánchez. Perquè s’entengui: unes Illes capaces d’acollir 18 milions de turistes any rere any són incapaces d’acollir 49 menors.

La immigració a les Illes: manca de voluntat política més enllà de les xifres rècord

Evidentment, la correlació de factors no és del tot justa. Però posa damunt la taula el panorama polític existent. Perquè la mancança és de voluntat política, no de recursos. Ens ho explicava l’entitat Balears Acollim en aquest reportatge, i també hi insisteix la professora de dret internacional públic a la UIB Margalida Capellà: “Falta voluntat. El pressupost hi és. El problema és que no es creen places de fa anys. Entenc que no parlam només que s’estiguin en un hotel, però s’ha de fer i punt. No hi ha manera de no complir sense que sigui il·lícit”, explica en una conversa amb VilaWeb.

Una estratègia sense sentit

Segons el discurs del govern balear –i dels consells insulars–, les Illes actualment acullen prop de dos-cents menors immigrants per sobre de la seva capacitat. Però els càlculs del govern espanyol ho desdiuen i entenen que hi ha capacitat per a poder acollir els quaranta-nou provinents de les Illes Canàries. Les entitats ja adverteixen, com Capellà, que la capacitat econòmica hi és. Si més no, s’hi destinaran dos milions d’euros per afavorir-ho, un fet que Capellà veu crucial a l’hora d’haver de complir la normativa. “L’estratègia legal de dir que no acolliran no té sentit llevat que incompleixin el decret. Si em diguessin que el reial decret llei preveu els trasllats sense una compensació o partida pressupostària, ho podria entendre. Però a les Illes li corresponen dos milions. El problema legal no sé on és”, subratlla.

“Entenc que és una qüestió d’habitatge. Però hi ha els centres dels consells i els que gestionen les entitats. S’ha de veure si tenen totes les places cobertes i, si no, s’han d’obrir a cercar totes les entitats col·laboradores”, afegeix.

L’argument dels governs del PP i pel qual ja han enviat un recurs d’inconstitucionalitat, és que el govern espanyol no té competències per a imposar aquestes xifres de repartiment. Però ja hi ha hagut pronunciaments judicials al respecte que no els han donat la raó, per tant, llevat que el TC hi doni una altra volta, sembla difícil que es fixi la norma com a anticonstitucional.

Responsabilitats penals

Per tant, Capellà adverteix que no hi ha més remei i que si les Illes s’hi acaben negant, es poden obrir procediments penals en contra dels responsables. El text del reial decret és clar: si una comunitat es nega a fer-se càrrec dels menors, els professionals referents de l’entitat pública d’origen que els hagin acompanyat podran demanar l’ajuda de la policia, que posarà el fet en coneixement del ministeri fiscal espanyol i lliuraran la persona a l’entitat pública de protecció de menors. “En cas de produir-se incompliments del règim de protecció dels menors d’edat, es farà el que es disposa en la legislació civil, penal i en matèria de menors”, diu el text.

Una altra opció que tenen les Illes, en cas d’assumir que és impossible acollir els menors, és renunciar a les competències que tenen. Cosa que no faran. A més, Capellà assenyala un altre factor determinant amb vista a un futur que potser no és tan llunyà: “No té sentit que el govern s’hi oposi. La ruta amb Algèria és consolidada. Les Illes es poden trobar en poc temps amb la mateixa situació que les Canàries. De fet, ja deriven molts possibles sol·licitants d’asil a centres de la península.”

I un altre dubte que resta sobre la taula és: hi hauria possibilitat que s’apliqués l’article 155? Capellà considera que, de moment, no cal arribar allà perquè ja s’obriran els procediments penals que siguin oportuns, en cas de negativa. El govern espanyol pot recórrer a l’article 155 si una comunitat no acata una llei que es vol aplicar, però en aquest cas es necessita la majoria del senat espanyol, que ara com ara és en mans del PP. Per tant, l’opció no és viable.

Hi ha moments en què la història es burla de nosaltres amb una crueltat que talla la respiració. El 24 de juliol de 2025, Emmanuel Macron anunciava que França reconeixeria aquesta tardor l’estat de Palestina. I un dia després, el 25 de juliol, Georges Ibrahim Abdal·là –de qui Xavier Montanyà ha escrit repetidament en aquest diari– trepitjava terra libanesa, lliure després de quaranta anys d’empresonament abusiu a l’estat francès. Quaranta anys tancat! Una vida sencera reclòs entre quatre parets per haver defensat exactament allò que França acabava de reconèixer com a just i necessari vint-i-quatre hores abans. Quina paradoxa tan gran.

Georges Ibrahim Abdal·là és un cristià maronita marxista libanès. Una combinació que per si sola desafia totes les categories pre-establertes i caricaturesques que agraden tant als nostres polítics, als periodistes mandrosos i a les esquadres digitals. Un home que va veure com Israel envaïa el seu Líban natal el 1978 i el 1982, i que va decidir que la resistència no podia limitar-se a les manifestacions pacífiques. Que va fundar les Faccions Armades Revolucionàries Libaneses i va portar la seua lluita a Europa, on diplomàtics americans i israelians van ser atacats i morts a París, però de qui no s’ha pogut demostrar mai la participació directa en els fets.

Malgrat això, a Abdal·là el van condemnar a una presó que, legalment, hauria d’haver-se acabat l’any 1999, però que s’ha anat allargant de manera venjativa d’aleshores ençà. Els mateixos que avui reconeixen que la situació palestina és injusta van tancar, irregularment, la porta de la seua cel·la durant vint-i-sis anys de més.

Hi ha un important acadèmic americà, Timothy Waters, que al llibre Boxing Pandora fa una observació que hauria de fer tremolar els fonaments de la nostra suposada estabilitat internacional. Waters argumenta que no són els moviments independentistes els que generen violència i inestabilitat, sinó la resistència estatal a reconèixer les realitats nacionals. “La violència estatal crea molts més problemes dels que resol”, escriu Waters, que afegeix que el veritable perill per a la pau no és el desig de la gent de formar estats nous, sinó la voluntat dels estats existents de resistir aquest desig a qualsevol preu, generalment fent ús de la violència. Que ens ho expliquen a nosaltres…

I ara França reconeix Palestina quan ja no pot fer res més, quan no pot oposar-se per més temps a l’evidència. Quan Gaza és un camp de runes, quan milers de palestins han mort, quan la situació és tan insostenible que fins i tot els aliats tradicionals d’Israel es veuen obligats a prendre’n distància. És –si ho puc dir així– el reconeixement dels covards, dels qui arriben tard a la festa de la justícia.

I, al mateix temps que fa aquest gest, allibera un home que va lluitar per aquesta mateixa causa, cercant això que ara ha passat, però quan encara hi havia temps d’evitar tanta sang i tant de dolor. Abdal·là surt de la presó com un fantasma del passat, com la prova vivent que la història podria haver estat diferent si els estats haguessen tingut el coratge de reconèixer la realitat quan calia, abans no fos inevitable.

Perquè algú ens hauria d’explicar si calia tanta sang. Tanta sang palestina, israeliana, libanesa, americana, francesa. Tenia sentit infligir tant de dolor personal i col·lectiu per acabar arribant on hem arribat? La resposta és que no. Si França pot reconèixer Palestina el 2025, també ho podia fer el 1985. Perquè si les aspiracions palestines són legítimes avui, també ho eren quan Abdal·là va agafar les armes.

El problema és que els estats prefereixen la violència a la negociació, prefereixen la repressió al reconeixement. Prefereixen esperar que els problemes es facen insostenibles a cercar solucions que eviten el dolor. Els defensors de l’statu quo sempre ens parlen d’estabilitat. Però quina estabilitat és, aquesta? La dels cementeris, on solament regna el silenci dels morts? La de les presons, on les veus dissidents s’apaguen entre reixes? Waters té raó quan diu que les fronteres rígides creen més problemes que no en resolen. L’estabilitat real tan sols pot néixer del reconeixement de les realitats, de la voluntat de la gent, no de la seua negació.

Georges Ibrahim Abdal·là és lliure, finalment, però la seua llibertat arriba quaranta anys massa tard. França reconeix Palestina, però aquest reconeixement també arriba massa tard. I tots hem de tornar a aprendre una lliçó amarga: que els estats són covards i prefereixen ser jutjats per la història abans que ser valents i assumir els riscs del present.

 

PS1. Avui, dimarts, és 29 de juliol i, per tant, al País Valencià es reproduiran les manifestacions contra el president Mazón per la seua responsabilitat en la gestió de la gota freda del 29 d’octubre. Aquesta volta serà a Catarroja, començant al parc de les Barraques. Us ho expliquem ací i us en mantindrem puntualment informats.

PS2. “Trump clava un bon mastegot a una Europa acovardida”. Ho diu, amb la seua coherència i contundència habitual, Jordi Goula, en un article especialment important que analitza l’acord aranzelari aconseguit entre els Estats Units i la Unió Europea. Un text per a guardar.

PS3. A Sixena ja s’ensenyen les sales on es pensen que aniran a parar les obres que el govern de l’Aragó pretén arrencar de les parets del MNAC. En aquest article, Josep Nualart Casulleras ens explica què hi diuen i com manipulen la història quan ho expliquen als visitants.

PS4. Bhutan és l’únic país del món que no té semàfors. I aquesta no és l’única particularitat que ens explica Sergi Unanue en aquest nou article de viatges: “Ereccions, criptomonedes i budisme radical: curiositats de l’únic país sense semàfors.”

PS5. Vivim un moment que exigeix anar més enllà dels titulars. En temps de soroll, confusió i propaganda, nosaltres optem per la claredat, la veritat i el rigor. Sabem que fer un periodisme com aquest no és fàcil, però que avui és més necessari que mai. Us voleu fer subscriptors i donar suport al nostre periodisme? Aneu ací.

Atenció, pregunta: a quina edat us van començar a picar el timbre els vostres amics perquè baixéssiu al carrer a jugar? Reteniu la dada, que després hi tornarem.

Aquestes setmanes en què els casals, colònies i campaments omplen l’agenda de ministre dels xiquets, pensava en el famós llibre The Anxious Generation (“La generació ansiosa”), del psicòleg i professor nord-americà Jonathan Haidt. En unes pàgines plenes de gràfiques i correlacions, Haidt vincula la crisi de la salut mental dels adolescents occidentals amb la caiguda també sincronitzada del joc lliure entre els infants. Per joc lliure s’entén el que es desenvolupa espontàniament fora de la vigilància adulta, allò que ens passava de petits a partir de l’hora que uns altres xiquets ens passaven a buscar fins que tornàvem a sopar amb els ulls coents de pols i d’aventura.

I ja podem tornar a la qüestió inicial. Si sou de la generació X, és a dir, nascuts entre el 1965 i 1980, segurament us van començar a deixar voltar sols a una edat una mica més tardana que no als vostres pares. I si vau créixer dels anys noranta en avant, i especialment a la segona dècada dels 2000, us devien deixar jugar lliures bastant més tard que no a les generacions anteriors. A canvi, probablement haureu pogut gaudir d’una bona mà d’activitats de lleure controlades i supervisades per educadors, monitors, entrenadors, dinamitzadors, cangurs, sota el convenciment raonable que enriqueixen l’experiència de créixer sense passar pel risc que us atropelli un vehicle desmarxat, que us entaforin en una furgoneta blanca uns encaputxats o que us assalti un depredador sexual. I si us obriu el cap, com a mínim hi haurà algú a qui denunciar.

Com més cap aquí hàgiu arribat al món, més possible és que els vostres pares ja s’haguessin empeltat de la cultura de l’anomenada “paternitat paranoica”, un sistema de criança basat en la por constant a uns riscos improbables més que no pas en la confiança en les capacitats del fill. Ara bé, per als xiquets, és més insegur el món d’avui que el de fa trenta i quaranta anys? Les estadístiques demostren que no, que més aviat és al contrari. Llavors, què diantre ha canviat? Doncs entre altres coses la percepció del perill, exacerbada per una exposició via pantalles a totes les maleses del planeta en temps real. Avui, arribem a saber de més desgràcies imaginables i inimaginables en un dia que no els nostres pares i avis en tota sa vida. I dubto que gaires de naltros considerem que van ser uns cuidadors negligents, tot i el còmput de traus al cap i punts al mentó i braços enguixats derivats del nostre historial de joc.

De tota manera, quin mal hi hauria d’haver a voler reduir els riscos al mínim, a protegir la nostra preciosa descendència de tots els mals imaginables i inimaginables, si a més a més és a les nostres mans? Que potser som a l’edat mitjana? Qui voldria avui per als seus xiquets delicats els nostres tobogans rovellats, les nostres escapades de la vigilància dels grans i els genolls tintats de mercromina? Encara més: quin progenitor sanament despreocupat voldria sotmetre’s al judici sumari dels hiperprotectors, si gosava administrar al fill la mateixa llibertat que un dia van gaudir tots?

Tot això seria un gran avenç si no fos que no podem esmenar centenars de milers d’anys d’evolució de l’espècie en unes poques dècades. Perquè resulta que per dins encara som animalons que ens fem autònoms amb els mateixos processos que la resta de mamífers, com ara a través del joc lliure amb altres joves cadells, amb els seus reptes i riscos inherents, les regles que es fan i es desfan, els acords, els conflictes i les traïcions; també amb l’ull desconegut que ens vetlla de lluny i el que ens fa fugir en desbandada per un instint grupal. Petites dosis de risc per a superar en un futur unes pors més grans; assajos i errors rudimentaris de la vida en comunitat; experiències iniciàtiques que ens preparen psíquicament i física per a la independència, la resiliència, les frustracions, i que cap succedani enllaunat, mediat per àrbitres adults, no pot suplir en cap mesura.

La tesi d’estudiosos com Haidt, i de les investigacions en què es basen, és que privar la canalla d’aquest aprenentatge vital, social, cultural, afebleix l’adult que serà demà, el deixa coix davant dels desafiaments que es trobarà tant si vol com si no. I aquí ve quan es dóna una paradoxa monumental: la superprotecció paterna en el món real contrasta amb la despreocupació envers el món virtual, amb els seus perjudicis per a les criatures igualment imaginables i inimaginables. Ja n’hem parlat vegades, i més que en parlarem, però avui només ens n’interessa la part en què les pantalles han acabat de desplaçar el joc lliure dels interessos infantils i han contribuït al silenci de les canalles quan més enrenou haurien de fer.

Haidt situa entre el 2010 i el 2015 el fenomen que defineix com “la gran reconfiguració”, un pas històric de la infància basada en el joc a la infància basada en el mòbil tàctil, amb els estralls que ja es comencen a documentar en les generacions més jóvens dels països dits desenvolupats. Jóvens més fràgils, més angoixats, més dependents, més espantats, menys tonificats. Jóvens criats en la por de tots els qui pateixen per ells, inhabituats a les contrarietats, temorosos en les interaccions socials. Jóvens que no han sumat les “hores de pràctiques” necessàries per a aixecar el vol tots sols i capejar les tempestes amb seguretat, que vol dir enfrontar-se a les ingratituds més bàsiques de la vida i sortir-ne indemnes.

El cervell les necessita, aquestes hores de pràctiques, i no són intercanviables per una partida de Fortnite ni per deu likes a Instagram. Tampoc no poden ser a qualsevol edat: hi ha una finestra d’uns pocs anys crucials –no me’ls feu buscar– en què el joc físic i presencial, amb les seues adversitats i contratemps, amb els seus guanyadors i perdedors, omple el buit que toca en els cervells en desenvolupament. Sense anar més enllà d’aquest forat, i com que no es pot demanar tot, desitjarem que cada estiu hi hagi menys xiquets que l’anterior sense pantalles, ja que no tindrem més pares amb menys pors.

Dijous s’estrenava als cinemes el nou film de Laura Maña, Les irresponsables. Al film, tres amigues, la Núria, la Lila i l’Andrea, es disposen a passar un cap de setmana plegades fora de la ciutat. A totes tres els fa molta mandra el viatge, però al final serà una experiència catàrtica i alliberadora. Una comèdia protagonitzada per tres dones de cinquanta anys que trenquen molts estereotips.

Xerrem de tot plegat amb Maña, amb qui també aprofitem per parlar sobre com pot ser d’alliberador fer cinquanta anys, i quins desafiaments encara té pendents el cinema a l’hora de reflectir la realitat de les dones. També parlem de com el cinema en català viu un canvi: cada vegada és més habitual poder fer films de tota mena en la nostra llengua. Diu que com més va hi ha menys reticències per part de les productores a filmar en català.

—El film trenca esquemes, perquè és una comèdia protagonitzada per dones, cosa que no acostuma a passar. I encara trenca més esquemes quan són dones de cinquanta anys, que no solen protagonitzar-ne.
—Exacte, crec que és una de les coses a què vaig donar més valor quan la Sandra Tapia, que és la productora, em va dir que acabava de veure una obra de teatre que li havia encantat i creia que es podria portar al cinema. Quan vaig llegir el text vaig pensar, que des de Telma i Louise, no veia pel·lícules protagonitzades per dones de cinquanta anys. Tenia moltes ganes de demostrar que les dones també podien fer comèdia. Les dones poden ser protagonistes. A més, em sembla que es parla molt poc de l’amistat entre les dones. Sempre es parla malament de l’amistat entre dones. Es diu que competim entre nosaltres. Quan em diuen això, sempre penso: “Perdona, si penses això, has de canviar d’amigues. A mi no em passa amb les meves!” Des de petites, ens acostumem a sentir dir que som tafaneres, que ens critiquem… És veritat que ens agrada parlar. Però és una cosa positiva. I crec que en el fons totes tenim grans amigues.

—Ara pensava que Casa en flames també era una comèdia protagonitzada per una dona de cinquanta anys. Tot i que tractava d’una família. Van canviant les coses en el món del cinema?
—En la meva carrera sempre he intentat de parlar de dones de cinquanta anys. La meva primera pel·lícula, Sexo por compasión, tractava d’una dona de cinquanta anys grossa, que era la més desitjada del poble. Sempre he volgut que les dones fossin les protagonistes. De fet, també ho he fet des de l’àmbit històric, recuperant històries de dones importants, que no figuren als llibres de text. Però sí que crec que últimament hi ha hagut un canvi. Sobretot d’ençà que hi ha més productores que poden triar de quins temes volen parlar. També hi ha més directores. Quan vaig començar, n’hi havia molt poques. Ara n’hi ha moltíssimes. Però encara hi ha coses que hem de conquerir.

—Com ara?
—El món tècnic. Vull veure més directores de fotografia, més compositores de bandes sonores, més tècniques de so. Ara hi ha moltes directores o guionistes, i això ja és un gran canvi, perquè abans eren vestuari i maquillatge i perruqueria. De fet, hi ha una generació de noies molt joves que parlen dels seus problemes i fan moltes pel·lícules d’autora. Però tinc ganes que les dones també siguin associades a pel·lícules comercials.

—Una cosa que també sembla que canvia és que durant molt de temps semblava que els films en català eren d’autor, i no podien ser comercials. Últimament, en canvi, es fan moltes comèdies.
—Sí, nosaltres busquem fer passar un bon moment a l’espectador, que rigui. I semblava que això no es podia fer en català. I crec que Casa en flames va marcar un abans i un després. Ara es reivindica molt que cadascú pugui filmar amb la seva llengua i que sigui comercial. El públic espanyol cada vegada hi està més acostumat, a veure pel·lícules en versió original. Encara que també tenen l’opció de veure-la doblada en castellà. A mi no m’agrada veure pel·lícules doblades, però s’ha de dir que en aquest cas costa de saber en quina llengua ha estat filmada, perquè s’han doblat els mateixos actors i, per tant, no canvia la manera d’interpretar.

—Per a situar la gent, són tres amigues, dues de les quals són germanes, que se’n van de cap de setmana després de la separació d’una d’elles.
—Cadascuna arriba a una casa, que és molt especial, amb la seva motxilla carregada de problemes. A les dones sempre se’ls ha exigit ser prudents, reservades, cuidadores. Passem de cuidar els fills a cuidar els pares, hi ha molt poc marge per a ser tu mateixa, per a ser irresponsable, lliure. I les protagonistes de la pel·lícula durant el cap de setmana i a través de l’amistat s’alliberen de tot això. Les que marxen l’últim dia són unes altres dones.

—El film també tracta d’això: com trencar amb els rols que un mateix es posa, o que la família, els amics o les circumstàncies li posen…
—Els cinquanta anys són una edat meravellosa, perquè les dones ja han deixat de cuidar els nens, perquè ja són grans, i normalment tenen una feina estable. De cop et trobes sola, i et preguntes: què m’agradava quan era jove? Et tornes a acostar a les teves amigues, tens ganes de riure, sortir, viatjar… Moltes coses que durant la criança dels fills has deixat de fer. Crec que els cinquanta són una bona edat per a començar una nova etapa. De fet, si t’hi fixes, quan vas a classes de meditació, ceràmica, pintura o cine, són plenes de grups de dones d’aquesta edat i cap amunt. Sempre, a tot arreu. Les dones i els homes fem plans diferents amb les amistats.

—És a dir, aquestes tres dones viuen un cap de setmana catàrtic. De cop són irresponsables… no sé si la paraula és irresponsable, però com que és el títol de la pel·lícula…
—Ja, vaig buscar al diccionari la definició d’irresponsable, i diu que és algú que no és responsable. I llavors potser no és això el que viuen. Però què vol dir realment ser irresponsable? La paraula que m’agrada és alliberador. Es retroben amb elles mateixes. Ara m’ha vingut el cap una frase que diu Jordi Sánchez al final de la pel·lícula, a la seva dona. Li diu que ha pensat molt en ella. I ella li respon que també ha pensat molt en ella mateixa. Això és el que els passa a totes tres, que connecten amb elles mateixes. De fet, la Betsy Túrnez també ho diu a la pel·lícula. Diu que mai tornarà a ser una dona que no es deixa guiar pels impulsos. És un cap de setmana alliberador.

—El títol de Les irresponsables venia marcat per l’obra de teatre que ha inspirat el film?
—És clar. Però em sembla bé el títol. M’agrada. Encara que he de dir a tots aquells que van veure l’obra de teatre en el seu moment que és molt diferent. L’obra de teatre ha estat el punt de partida, però després s’ha fet una adaptació molt lliure. En l’obra, tot girava al voltant d’un personatge, la Lila. Els altres només hi donaven suport. I quan vam reescriure l’obra amb la Marta Buchaca, que és la coguionista, vam escriure de zero els altres dos personatges. Volíem que fos una pel·lícula coral, en què totes tres amigues tinguessin la mateixa importància.

—Una vegada estrenat el film, què espereu que passi al cinema?
—Tinc moltes ganes que la gent vagi al cinema, s’ho passaran molt bé. Riuran, és una pel·lícula molt divertida, molt fresca. De moment, molta de la gent que ha anat a veure-la, m’ha dit: “Avui tenia un mal dia, i estava de mal humor, i he sortit del cinema somrient. M’ha canviat l’estat d’ànim.” És el millor que em poden dir. Aquesta és la meva gran recompensa.

—Sempre reivindiqueu la comèdia.
—És un gènere molt poc valorat. Mai veuràs una comèdia en un festival de primera línia o recollint premis internacionals. Sembla que quan fas comèdia parles de coses lleugeres i no hi estic d’acord. Senzillament, és una manera d’abordar un mateix tema. Podria haver fet un drama de tres noies que arriben a una casa amb la seva motxilla i ploren, però també puc explicar el mateix d’un punt de vista de comèdia. Reivindico riure, estem envoltats de coses negatives. Quan mires la televisió o les notícies, sembla que tot sigui negatiu. De fet, hi ha una generació de joves que no creuen en res. Pensen que el món és una merda, que els polítics tots són iguals. Jo m’hi dirigeixo i els vull dir que al món també hi ha coses meravelloses. Hi ha gent que fa coses fantàstiques. Però sembla que el que és bo no és comercial. I no hi estic d’acord. Em sembla que en el moment actual, riure és molt més important que plorar.

—Però si mirem la vostra carrera… El premi Gaudí que teniu és per un film històric sobre Frederica Montseny. I la sèrie que més gent ha vist és el Cuerpo en llamas, sobre el crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona, que no és pas una comèdia. Els reconeixements no arriben per la comèdia.
—Quan reps un premi o un reconeixement és un plaer, i de tot el que dius me’n sento orgullosa. Però sí que reivindico que cal que els festivals donin importància a la comèdia. Fer una bona comèdia també és difícil.

—Confessaré una cosa… Quan us vaig cercar, de cop vaig dir, si és la Montserrat de 16 dobles de TV3. Abans de directora us havíem vist fent moltes coses d’actriu. Ara fa molt que no us veiem.
—Ostres! Sí que te n’has anat enrere! No faig d’actriu perquè no em truquen. Ho trobo molt a faltar. He fet onze pel·lícules i és la primera vegada que m’he donat un petit paper en la meva pel·lícula. I ara també fet un paper petit en la nova sèrie de Jorge Torregrossa. He de confessar que l’hi vaig demanar. Perquè realment va ser començar a dirigir, i que deixessin de sonar els telèfons per fer d’actriu. I no sé què té a veure! Són dues feines que no tenen res a veure. Com que dirigint m’ha anat molt bé, suposo que m’han castigat. Deuen pensar que ja no vull actuar, però el contrari, m’encantaria, ho trobo molt a faltar.

—Què trobeu a faltar, de l’actuació?
—Mira, l’altre dia, quan filmava amb el Jorge, estava molt nerviosa. Sempre que estic en una situació així penso: em sentiran el cor a través dels micròfons? És una excitació. És una feina que m’estimo molt. I molt diferent de fer de directora. No té res a veure. Hi ha molta gent que em pregunta què he après com a directora dels directors que m’han dirigit abans. I sempre els he dit que jo era actriu. Que en aquell moment no m’hauria imaginat mai dirigint una pel·lícula. Estava molt concentrada en la meva feina. No em fixava ni on eren les càmeres. No em plantejava com feien els plans.

—I com vau decidir de passar a la direcció?
—Crec que va ser a través de l’escriptura. Sempre havia escrit, des de ben petita. I per això vaig tenir la temptació de fer un primer guió. Vaig escriure Sexo por compasión. En aquell moment no pensava que l’acabaria dirigint. Però parlant amb el productor, ens va sorgir la idea que potser ho podria fer. I ho sóc aventurera i ho vaig provar. Vaig tenir sort que el productor va creure en mi. Això sí, em va dir que primer era millor començar amb un curtmetratge, i així ho vam fer.

—Per tant, va ser una casualitat de la vida?
—No sé si la paraula és casualitat o conjunció. Quan faig classes de direcció, sempre els dic que mai estaran preparats per a dirigir. T’has de tirar a la piscina. La gent que ho vulgui ser, ha d’agafar el mòbil i posar-se a filmar coses. Has de ser valent i curiós. I si no surt bé, doncs mala sort. I als guionistes també els dic una cosa semblant. Si vols escriure, primer has de viure coses, que els amics t’expliquin coses. Has de viure coses, per després tenir ganes d’explicar-les. Viu, surt al carrer, viatja, aprèn, sigues curiós, i a la vegada sigues valent. No tinguis por. Atreveix-t’hi!

—Un lema molt semblant al del film.
—És cert! A la vida et pots equivocar mil vegades, però sempre endavant.

Ara mateix, Apple enllesteix els darrers detalls d’iOS 26, una de les renovacions de programari més importants que ha fet aquests darrers anys i que hauria d’arribar als usuaris a la tardor. Com sol passar, ja ofereix una manera de provar-ne una versió prèvia, encara en desenvolupament.

Tot allò que cal és tenir un iPhone 11 o posterior i una bona dosi de paciència amb els errors i comportaments inesperats d’una versió que encara no és prou estable per a posar-la en un mòbil qualsevol.

No hi ha garanties que les aplicacions habituals funcionin bé, ni que el dispositiu no s’escalfi o es descarregui més de pressa. Us estimeu més una opció més segura? Cap problema: nosaltres ja fa setmanes que convivim amb aquest programari i podem avançar-vos quines són les quatre grans novetats que haureu d’acceptar o que potser, fins i tot, us agradaran des del primer dia.

1. Arriba el “vidre líquid”
Evolució de la imatge actual al “vidre líquid”.

Tant si us agrada com si no, l’iPhone tindrà enguany un aspecte força diferent gràcies al nou estil anomenat Liquid Glass (“vidre líquid”).

Com indica el nom, l’estètica d’iOS que coneixíem fins ara tindrà una aparença llisa, brillant i amb una certa transparència. I no es pot desactivar del tot. No afecta tan sols les icones: notificacions, barres de menú, botons, controls d’aplicacions i molts altres elements visuals esdevenen parcialment translúcids.

Aquest nou llenguatge visual és impactant, sí, i amb el temps es fa més digerible. Però, de moment, hi ha contextos en què certs controls i icones són difícils de distingir perquè deixen passar massa el fons.

Apple sembla que s’ha pres seriosament les primeres crítiques, perquè encara ara ajusta el disseny per tal d’aconseguir que tot sigui clar i funcional.

Un consell: si instal·leu la beta i trobeu que el redisseny us dificulta de fer servir el telèfon, feu-ho saber a Apple. Hi trobareu una nova aplicació, Feedback, que serveix justament per a això.

2. L’app Telèfon s’ha tornat més intel·ligent
Un exemple de la nova funció de trucades. Abans de sonar, qui truca ha de dir què vol, i això apareix en text i prou per decidir si hi responem o no.

A molts no ens agrada gens fer trucades. Potser a vosaltres tampoc. Aquesta nova versió afegeix funcions que hi poden ajudar.

Una de les més útils: si activeu una nova opció, els qui us truquen hauran d’explicar què volen abans que el telèfon soni. Ideal per a filtrar trucades sospitoses o estafadores.

També hi ha una eina nova per als moments en què us deixen en espera durant una trucada. El so de la trucada desapareix del primer pla i el telèfon torna a sonar quan detecta una veu humana, perquè pugueu reprendre la conversa.

Això sí, encara falla una mica: el sistema no sempre sap distingir entre una persona real i un enregistrament, com ara, les veus que interrompen la música d’espera per a recordar-vos com n’és d’important la vostra trucada. Així, de vegades, el telèfon us avisa abans que hi hagi una persona real al telèfon.

3. Apple Intelligence, entre l’encert i el dubte

La nova versió incorpora algunes eines noves, i d’altres d’actualitzades, que funcionen amb Apple Intelligence. Tot i això, queda la incògnita si les farem servir sovint realment.

Per exemple, es poden activar subtítols traduïts en directe a FaceTime, tot i que poden trigar uns segons a aparèixer. Més impressionant és la funció de traducció de trucades, que permet de sentir una veu despersonalitzada que tradueix les frases de l’interlocutor a l’anglès, i viceversa.

Ara com ara, aquesta funció no opera en català, tan sols pot traduir del francès, l’alemany, el portuguès i l’espanyol a l’anglès. En converses per missatges, l’aplicació Missatges també pot traduir italià, japonès, coreà i xinès.

Una altra novetat és la Intel·ligència Visual d’Apple, que ara fa més que descriure allò que teniu davant. Quan feu una captura de pantalla, s’obre una vista prèvia en pantalla completa on podeu:

• demanar a ChatGPT què hi ha a la imatge

• cercar elements concrets a Google

• o bé esperar que Apple us suggereixi d’afegir coses al calendari, per exemple.

Un consell: si feu moltes captures per a recordar coses, podeu desactivar aquesta vista prèvia a Configuració → General → Captura de pantalla.

I això és gairebé tot, quant a grans novetats. Les altres funcions d’Apple Intelligence se centren a millorar els Shortcuts, els emojis personalitzats i la generació d’imatges lleugerament més refinades a l’espai Image Playground.

4. L’app Càmera, ara molt més clara

Les càmeres dels iPhones són excel·lents, però l’aplicació no ho reflectia gaire. Ara sí. L’app ha rebut una renovació molt necessària.

Ara els modes d’enregistrament més exòtics –com ara, el panoràmic o la captura espacial– queden ocults per defecte. I no cal endevinar què vol dir cada icona: la majoria de configuracions són etiquetades i s’amaguen darrere un botó de menú clar i recognoscible.

Tot és molt més fàcil de llegir des de lluny i això facilita que pugueu ajustar més bé fotografies i vídeos. A més, el telèfon us avisarà si els objectius estan bruts i cal netejar-los.

Algunes millores agradaran especialment els qui fan continguts:

• es poden fer servir micròfons externs mentre s’enregistra vídeo

• i algunes versions dels AirPods poden fer de comandament a distància per a fer fotografies o enregistrar

Aquest darrer detall és molt útil, tot i que amb una limitació: els AirPods han de ser a les orelles, no n’hi ha prou de tenir-los a la mà.

Probablement, Bhutan és un dels països més singulars que he visitat mai. Ací tot es viu diferent, i hi passen anècdotes impossibles a cap altra part del planeta. El tarannà calmat i espiritual dels seus ciutadans no es pot comparar amb res a què estiguem acostumats. Aquest fet es barreja sense complexos amb característiques que ni els països més progressistes s’atrevirien a normalitzar. En una nació on el budisme radical impera, es veuen fal·lus pertot arreu. On la tradició i el conservadorisme són gairebé l’única opció política, es minen bitcoins com a cap lloc més. Benvinguts a Bhutan, un país de curioses contradiccions.

Sense semàfors

El 1995 es va instal·lar a Thimphu, la capital de Bhutan, una cosa que no s’havia vist mai a tot el territori: un semàfor. Era una prova pilot per a veure si així es podia gestionar més bé el trànsit de la ciutat. La mesura no va ser ben rebuda pels bhutanesos, i al cap de poc temps es va retirar.

La cruïlla principal de Thimphu, amb un agent de trànsit.

Els conductors van trobar aquells llums impersonals i fora de lloc, comparats amb el tradicional agent de policia que mou els braços com si estigués ballant. A Bhutan es valora molt el contacte humà, de manera que allò es va viure com una pèrdua de la seva identitat.

Ara com ara, Thimphu és l’única capital del món sense semàfors, i Bhutan l’únic país. I això que aquests darrers vint anys s’ha multiplicat per cinc el nombre de cotxes i camions que circula per Thimphu. Anant pels seus carrers, transitats majoritàriament per bhutanesos que vesteixen les robes tradicionals, és fàcil d’acabar topant amb una cruïlla amb una caseta on els agents de policia dirigeixen els vehicles. Ho fan amb un somriure a la cara i rialles quan els braços se’ls cansen més del compte.

L’agent de policia acostuma a ser un noi jove. Cims verges

Bhutan és l’únic estat sobirà amb el budisme tibetà com a religió oficial. Aproximadament tres bhutanesos de cada quatre el practiquen, i les seves directrius i valors regeixen la política i la cultura del país. És habitual veure temples a tot arreu i sentir cerimònies dins les cases, sobretot a les zones rurals.

Per aquest motiu, i emmarcat dins les polítiques de la felicitat nacional bruta, el govern ha promogut iniciatives legislatives per a preservar l’entorn natural. Per exemple, té prohibit d’emetre més diòxid de carboni que no absorbeix, cosa que el va convertir en el primer país de carboni negatiu. La constitució també requereix que es conservi un mínim del 60% del territori amb zona forestal. Això fa que visitar Bhutan sigui tota una delícia, sobretot per als amants de la muntanya, que ací cobreix el 98,8% del territori.

Bhutan és un dels països més muntanyosos del món.

Ara, del 1994 ençà és vetat d’escalar muntanyes de més de 6.000 metres d’altitud. Són considerades residència de déus i esperits segons les creences locals, i el 2003 es va prohibir del tot cap expedició d’alpinisme.

Una gestió completament diferent de la de nacions veïnes de l’Himàlaia, com ara el Nepal, que ha optat per monetitzar tant com fos possible l’alpinisme a les seves muntanyes més altes. Gràcies a això, s’han mantingut intactes i inexplorats molts pics bhutanesos. El més destacat és el Gangkhar Puensum, el punt més elevat del país, de 7.570 metres, i la muntanya més alta del món sense ascensions.

Fal·lus omnipresents

En un entorn tan espiritual i conservador, sorprèn de trobar-s’hi representacions de membres erectes pertot arreu. A les entrades dels restaurants, als clauers, penjant de teulades de cases tradicionals, o dins els cotxes. Són omnipresents, i no tenen res a veure amb els souvenirs que es venen a moltes parts del món.

L’entrada d’un restaurant, custodiada per dos fal·lus.

Els fal·lus, a Bhutan, simbolitzen fertilitat i, sobretot, protecció. Un penis al lloc correcte es creu que serveix per a allunyar els mals esperits i el mal d’ull. Fins i tot alguns temples en tenen.

El culpable de tot això és el lama Drukpa Kunley, un sant budista que era conegut com a Lama Boig. Era ben sabuda la seva predilecció pel vi i les dones, com també la seva manera de predicar estrafolària, que li va valdre el malnom. Deia que el seu propi membre, al qual anomenava poèticament “el raig de saviesa flamejant”, tenia el poder de sotmetre dimonis i espantar els esperits malignes. D’aleshores ençà, els fal·lus han envaït Bhutan.

És habitual trobar-se figures fàl·liques penjant de cases a les zones rurals. Els dzongs

On també se’n poden trobar és als monestirs fortaleses que fan de centres neuràlgics dels districtes del país. Els dzongs van aparèixer a Bhutan al segle XVII gràcies a Zhabdrung Rinpoche, l’heroi santificat de la història moderna de la nació. Rinpoche va unificar Bhutan i va crear aquestes edificacions imponents en punts estratègics (a les confluències dels rius, en passos de muntanya i en valls importants) per defensar-se dels tibetans. Cada dzong va esdevenir el centre polític, religiós, econòmic i militar de la regió.

Actualment, continuen tenint dues funcions destacades. D’una banda, un vessant més religiós, atès que acullen temples, capelles i comunitats de monjos budistes. D’una altra, un d’administratiu: són la seu del govern civil i judicial de cada districte (dzongkhag).

El dzong de Punakha és una de les atraccions principals del país.

El més popular és el de Punakha, però n’hi ha prop d’una vintena, i cadascun és impressionant. La seva arquitectura és única i immediatament evoca a Bhutan, atès que no s’han construït enlloc més. De fet, per construir-los no es feien servir plànols, sinó que se seguia la tradició oral i es mesurava a ull.

L’esport nacional

Quan em trobava en territori Brokpa, al districte de Trashigang, un grup de joves em va convidar a jugar amb ells a l’esport nacional. Es tractava ni més ni menys que del tir amb arc. “Ací tothom sap construir-se l’arc i les fletxes amb productes del bosc”, em va explicar un dels nois, professor de l’escola de Sakteng.

Un noi es prepara per disparar la fletxa amb un arc modern.

El que més sobta és la distància d’on disparen. No es pot comparar amb res que hàgim vist a occident. La diana, de solament uns trenta centímetres de diàmetre, se situa a cent quaranta-cinc metres de distància. Més del doble que no la variant olímpica. Això, per als ulls desentrenats com els meus, implicava perdre de vista la fletxa a mig camí. Ells, en canvi, sabien veure on queien totes les que disparaven. Incloses les meves.

Més enllà de ser un esport, el tir amb arc a Bhutan és una celebració social. És d’allò més habitual veure joves jugant al capvespre en qualsevol poble del país. És una reunió i una activitat que va molt més enllà d’un joc per als més petits. El cap de setmana sol aplegar pràcticament tot el poble.

Els nois es van tornant per disparar les fletxes a la diana, que és a quasi cent cinquanta metres de distància. Un animal mitològic

L’animal nacional de Bhutan és el taquin, un caprí considerat pràcticament llegendari, atès que sembla una combinació surrealista de cabra, vaca i antílop. Aquest curiós mamífer, que pot arribar a pesar quatre-cents quilos, és tot un símbol del país.

De fet, per a entendre la seva importància dins el folklore popular, hem de tornar a parlar del Lama Boig. Quan va arribar a Bhutan al segle XV, li van suplicar que fes un miracle. Segons la llegenda, el que va fer Drukpa Konley va ser demanar un cap de cabra i un cos de vaca per menjar. Quan s’ho va haver cruspit tot, va agafar els ossos i els va ajuntar, creant així el taquin, que es va aixecar i va començar a caminar.

Un taquin, un animal quasi mitològic al Bhutan.

Viuen a l’Himàlaia, per sobre dels quatre mil metres d’altitud, però trobar-ne en estat salvatge és molt complicat, per culpa sobretot de la pèrdua d’hàbitat i la caça furtiva en uns altres països. A Bhutan, hi ha unes quantes reserves d’aquest animal. Per cert, una de les lleis nacionals prohibeix la caça i la pesca esportives.

Mineria de criptomonedes

En contrast amb la seva imatge tradicional, Bhutan també amaga sorpreses tecnològiques. De fa anys, el país ha minat bitcoins secretament, cosa que s’ha traduït en uns forts beneficis econòmics. N’ha minat amb l’electricitat sobrant de les seves plantes hidroelèctriques (la principal riquesa del país). Gràcies a aquest recurs, ha creat granges de bitcoins, que, del 2019 ençà, han minat aquesta criptomoneda amb energia neta 100% renovable.

L’energia hidroelèctrica és de vital importància per a Bhutan.

Tot i que el govern no en publica xifres oficials, es calcula que el fons sobirà del país ha minat uns 28.000 bitcoins (uns 2.800 milions d’euros en el valor actual), tot i que n’ha venut o reinvertit una part important. En l’actualitat, encara conserva uns 13.000 bitcoins en reserva (1.300 milions d’euros), xifra que equival a prop d’un 30% del seu PIB anual. Aquest estoc és pràcticament el doble del que té El Salvador, un país que ha fet bandera de la seva estratègia monetària vinculada a les criptomonedes. De fet, solament és per darrere dels EUA, la Xina i el Regne Unit. Amb la diferència, això sí, que Bhutan ha minat tots els seus bitcoins (amb energia neta). Les reserves dels altres governs al podi provenen de confiscacions. Les d’El Salvador, de compres.

Aquest benefici econòmic ha permès a Bhutan de suportar la frenada econòmica postpandèmia i invertir en certs beneficis socials. Per exemple, el 2023 va doblar el sou dels funcionaris per evitar la fugida de talent. El 100% d’aquesta inversió va provenir dels bitcoins, d’una venda de 100 milions de dòlars d’aquesta divisa.

Un monjo entra al dzong de Trashigang. Un país únic

Sens dubte, Bhutan és un país ple de sorpreses. La seva situació geopolítica i la seva filosofia el diferencien de la resta de nacions del seu entorn. Visitar-lo és tota una experiència. Ací, tradició i modernitat tenen connotacions diferents que no estem acostumats. Així és aquest petit regne de l’Himàlaia, un país únic al món.

Catarroja (Horta Sud), municipi de la zona zero de la gota freda, serà l’escenari de la novena manifestació contra la gestió de la Generalitat Valenciana i el president Carlos Mazón.

La mobilització serà avui, 29 de juliol, bo i coincidint amb el novè mes d’ençà de la gota freda, que va causar 228 morts i danys materials multimilionaris. La manifestació començarà a les 19.00 al parc de les Barraques i avançarà fins a la plaça de la Llotgeta, on hi haurà parlaments i actuacions musicals.

Hi participaran els cantants Pau Alabajos, la Maria, Miquel Gil i Tomàs de los Santos. A més, es plantaran oliveres, es pintaran murals i es cantaran albades de l’Horta.

La convocatòria l’han impulsada més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els comitès locals d’emergència i reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià. La vuitena manifestació contra Mazón es va fer el 29 de juny –vuit mesos després del temporal– i va aplegar cinc mil assistents, segons la delegació del govern espanyol.

Reunió entre la batllessa i el president

La batllessa de Catarroja, Lorena Silvent, es reunirà dimecres amb el president Mazón per traslladar-li “el sentiment i les necessitats” dels familiars de les víctimes de la gota freda.

Nou mesos després de la catàstrofe, Silvent presentarà a Mazón un document amb set punts clau que considera “de vital importància” per a la recuperació de la localitat. El primer dels quals és la reurbanització de la zona de Pelai, al barri de les Barraques, una actuació que va restar pendent després de la reunió amb la Direcció General de l’Aigua al maig.

El consistori assenyala que, amb la pluja, hi ha una sortida d’aigües residuals pel barranc que connecta Albal amb Catarroja, un problema que diu que és endèmic i causat per la manca de capacitat del col·lector d’Albal, agreujat per la gota freda.

Un altre punt prioritari serà la petició d’inversió per al voltant del carrer de Blasco Ibáñez, a prop del barranc de Torrent, on es van enderrocar cinc habitatges unifamiliars i on hi ha l’IES Berenguer Dalmau, pendent de demolició, segons que ha indicat l’ajuntament a la Conselleria de Recuperació Econòmica i Social.

Silvent també vol posar el focus en la situació de la comunitat educativa: “Una de les més afectades tant en l’àmbit d’infrastructures com en el psicològic i social.”

La batllessa insistirà en la importància de la coordinació entre la Generalitat i l’Ajuntament per a garantir una reconstrucció “ràpida, sostenible i resilient”, en línia amb el pla de l’agenda urbana de recuperació del municipi.