Vicent Císcar ha estat proclamat nou batlle de Paiporta (Horta Sud) després d’encapçalar la llista més votada en les eleccions municipals del 2023. L’acte d’investidura s’ha fet en un ple extraordinari a les 18.30, arran de la renúncia de Maribel Albalat, que va deixar el càrrec el 26 de juny per motius de salut.

El ple també ha servit per a fer efectiva la substitució d’Albalat pel nou regidor Miguel Ángel Ortiz i la incorporació del regidor de Compromís Juan Elías López.

Císcar ha rebut 9 vots, Chelo Lisarde (PP) n’ha obtingut 7 i Daniel Furió (Vox), 2. Compromís no ha presentat candidatura. Així, segons l’article 179 de la llei orgànica del règim electoral general espanyol (LOREG), i com que no hi havia cap majoria absoluta, la batllia ha recaigut en el socialista perquè encapçalava la llista més votada.

Durant el discurs, Císcar ha tingut paraules d’agraïment cap a la batllessa sortint, de qui ha destacat el lideratge i el compromís amb les polítiques públiques i el benestar dels veïns. Ha dit que volia donar continuïtat al projecte engegat després de les eleccions i que la prioritat immediata era reconstruir no solament espais i infrastructures, sinó també la confiança i les oportunitats: “Ara toca reconstruir, i ho farem amb tots els recursos municipals disponibles.”

També ha reclamat la implicació de totes les administracions –Generalitat, diputació i govern espanyol– i ha dit que estava convençut que no estarien sols: “Quan es tracta de persones, no hi ha temps per perdre.”

Císcar ha defensat la necessitat de mirar més enllà de l’emergència i treballar per un model de poble verd, sostenible i resilient, amb inversió pública que no sols repare allò que s’ha perdut, sinó que prepare el municipi per al futur. Ha insistit en un model basat en el progrés, la justícia social, els serveis públics i el diàleg amb entitats i col·lectius.

Sobre això, ha fet una crida a tots els grups del ple municipal perquè treballassen amb responsabilitat i unitat: “El poble ens exigeix estar a l’altura. No ens demana enfrontaments estèrils ni bloquejos polítics. Ens demana responsabilitat, propostes i unitat. Paiporta és per damunt de qualsevol sigla.”

El primer torneig de Throw Throw Burrito! - Lloc: Platja Picòrdia

amb Los 80 Principales - Lloc: Riera zona nova coberta

Lloc: Platja Picòrdia

Lád Cúig, Angangas i En Rick - Lloc: Platja Picòrdia

Vine a ballar sota les espurnes dels diables! - Lloc: Recorregut: carrer del Bisbe Català (Perera), Sant Antoni, Anselm Clavé (Ample) i Riera davant la plaça de l'Ajuntament

La consigna de Felipe González és la següent: Pedro Sánchez hauria de dimitir, convocar eleccions i deixar que el vell PSOE –no pas una mutació de Sánchez– hi presentés un altre candidat per “restituir” el partit. Com que, de moment, no hi ha previst res de tot això i González no pensa donar suport a Alberto Núñez Feijóo, diu que votarà en blanc a les pròximes eleccions, siguin quan siguin. No és cap sorpresa, però finalment, després de tants recels i dards creuats, és una posició formalitzada en públic. Sobre les últimes eleccions, les del 23 de juliol del 2023, González s’havia limitat a dir que li havia “costat” de votar els socialistes. Si deia la veritat, ja són figues d’un altre paner.

El diagnòstic de González es concentra en Sánchez d’una manera personal perquè sembli que, al capdavall, tot és fruit de les atzagaiades d’un autòcrata sense escrúpols. La gràcia del seu vot en blanc és que, precisament, revela que el problema no és la psicologia de Sánchez, ni les manies dels partits, sinó el sistema: no hi ha alternativa. L’abstenció d’una figura tan influent i prominent com González, el president més longeu de l’escanyolida democràcia espanyola, costa d’imaginar en qualsevol estat democràtic més o menys funcional. Tot just se m’acut l’exemple de George Bush fill, que el 2020 no votà Donald Trump ni Joe Biden, sinó que va escriure a la butlleta el nom de Condoleezza Rice, la seva secretària d’estat. Als Estats Units els problemes del sistema són més crus i més fondos, encara. Fa anys que es publiquen enquestes en què gairebé la meitat dels nord-americans declara que veu possible una guerra civil a mitjà termini. No és un mirall gens estimulant.

El vot en blanc no és una sortida enginyosa, sinó l’admissió tàcita d’un blocatge fonamental en la política espanyola. En el fons, la posició de González s’assembla molt a l’abstenció de l’independentisme que molts dirigents encara no comprenen. La dècada de procés no ha trobat cap sortida democràtica –ni la independència, és clar, ni un nou contracte territorial seriós d’inspiració federal–, de manera que només ha deixat marge per a un pacte d’abstinència política que mantingui la ficció institucional d’estabilitat. Com que hi ha un empat a zero permanent, als jugadors amb profunditat històrica com González i el president Jordi Pujol –que no s’ha fet de Junts i encara els renya– els costa de decidir amb quin equip anar, i els febles i superficials opten per arreglar el partit amb l’àrbitre. Per això tanta pressa a dir que l’amnistia ho tanca tot amb pany i clau.

Un dels símptomes més cridaners que no es tracta d’una situació provisional, sinó d’una crisi estructural, és que el Tribunal Constitucional espanyol, vetllador de la norma fonamental de l’estat, sigui al centre de la diana. El PP ja s’hi va abraonar durant la investidura de Sánchez, quan un dels homes forts de Feijóo, Esteban González Pons, va dir que el tribunal havia de decidir si s’afegia al bàndol dels enemics de la constitució. A la mateixa entrevista on va dir que votaria en blanc, González va dir que la ponència sobre la llei d’amnistia era una “porqueria” i, entre línies, va posar en dubte la legitimitat del tribunal. En l’acusació que Sánchez és un autòcrata que va destruint l’estat de dret hi ha, encara que no ho vulguin, el reconeixement d’una debilitat institucional seriosa.

L’altre símptoma és que a les patums escandalitzades no se’ls acut cap més recorregut que una gran coalició, és a dir, un replegament, una formació en closca de tortuga. González ja la defensava durant l’última campanya, quan va dir que, si el PP i el PSOE no es posaven d’acord, “no es podria dur a terme cap reforma seriosa” a l’estat espanyol. Mariano Rajoy ja ho havia fet el 2015 i el 2016, després de la repetició electoral forçada, justament, pel blocatge de l’estat, i aquests dies l’ha tornada a proposar en una entrevista: “La solució està inventada, funciona amb èxit a Alemanya i es diu gran coalició.” Han tingut deu anys per a pensar una oferta per a Catalunya que desencallés la solució i ni la volen ni la tenen; per això un polític tan prim i cínic com Sánchez sobreviu escenaris de tanta fragilitat.

Les consignes de González són molt clares. Una altra cosa és que encara tingui poder per a aconseguir que algú les obeeixi.

Feia anys que madurava la idea i, finalment, el gelater Massimo Pignata ha materialitzat una gelateria dedicada exclusivament als sabors de fruita, hortalisses i fruits secs de proximitat. Són matèries primeres conreades en pobles de Catalunya amb les quals Pignata elabora gelats sorprenents.

Li arriben fruits d’almenys vint-i-cinc productors, segons que ens explica ell mateix. El nom triat per a la seva tercera botiga de gelats és DelaCrem Terra, un apel·latiu que fa joc amb aquest homenatge a la terra, que, de fet, és qui mana veritablement. A l’obrador d’aquesta gelateria, cada dia hi ha allò que els camps i els horts donen en cada moment. Ara, cireres, meló, síndria, albercoc, préssecs. Demà, Déu ho dirà. Perquè a DelaCrem Terra, allò que no dóna la terra i no creix en terra pròxima no pren forma de gelat.

Massimo Pignata, l’ànima de DelaCrem.

En un racó de les dues primeres gelateries DelaCrem, això ja passava. El gelat fet de fruits de proximitat s’anava fent un lloc a l’obrador i Pignata se sentia tan bé amb aquest acostament a la terra, que finalment li ha dedicat una gelateria sencera. És al número 59 del carrer de Muntaner de Barcelona. Hi trobarem el gelat fet amb festucs del Foment Agrícola de les Garrigues, amb avellana de la Trencadora de Reus, amb ametlles de Lleida i nous de la Noguera. De fruita, n’arriba del Gironès, de Lleida i de Vilassar de Dalt (Maresme). Les peres i pomes vénen del pla de Lleida, i els cítrics, concretament, del nord del País Valencià i del Baix Ebre.

El iogurt dels seus gelats és fet a la Fageda, una entitat que promou la integració social de persones en situació de vulnerabilitat a la Garrotxa. Els ous i làctics també són d’allà, però el gelat que porti mascarpone solament es pot trobar a les altres dues gelateries, per la procedència més llunyana d’aquest ingredient. També més gelats que porten fruita de la passió, mango o coco els trobarem a les altres gelateries, però en aquesta no.

Pignata ja coneixia força moltes produccions locals, però amb l’engegada de la gelateria especialitzada en fruita que creix als camps dels Països Catalans se n’ha fet una mica expert. Ha anat a conèixer els productors, amb qui, a banda de seleccionar els millors fruits, alimenta idees de possibles noves creacions de gelateria.

Ja ho diu el lema de la casa: “Som artesans, curiosos i llaminers.” Així és que l’afany explorador d’aquest italià que demana als catalans que li parlin en català li ha acabat concedint el plaer de fer passar la natura en un gelat, “que pot semblar una cosa banal”, diu. Però precisament això li va robar el cor i d’una gelateria de Torí que practicava aquesta increïble comunió amb el camp, la natura i el producte local. “Si no hagués conegut aquella gelateria, no hauria entrat en aquest món”, comenta, parlant d’un fet que va ser un punt d’inflexió en la seva vida.

Avis pagesos

Ara, amb DelaCrem Terra, tanca un cercle, explica Massimo Pignata. Les cremes gelades elaborades amb el màxim d’ingredients de l’entorn local han fet arrelar totalment aquest italià a Catalunya. Ha arrelat en el seu passat, com a nét de pagesos. El vincle de Pignata amb la terra és una cosa mamada, viscuda de ben petit, a la seva població natal, Bricairàs, que és a tres quarts d’hora de Torí, la capital del Piemont, bressol del moviment slow food. “Els meus avis eren pagesos i la meva mare comprava sempre la fruita de temporada als veïns que en produïen”, diu. Un hort darrere de casa també el va fer créixer sabent que, a cada moment de l’any, la terra dóna allò que dóna. “Consumir producte de temporada ho he viscut com a normalitat”, precisa.

Quan va obrir la seva primera gelateria, al número 15 del carrer d’Enric Granados, tot i que ja duia al cap emprar fruita de temporada, reconeix que va haver de ser més conservador, perquè el mercat aquí estava bastant verd respecte del que havia vist al Piemont. Però, a mesura que s’anaven fent cues a la porta d’aquesta primera gelateria, fet que el va dur a obrir la segona, al passeig de Sant Joan, 59, el gelater italià va anar sentint que podia atrevir-se a apostar molt més a fons pel producte de proximitat i temporada.

L’extensa roda de sabors de temporada que classifica els gelats segons el mes de l’any que som, a la tercera botiga és, per força, més limitada. I més autèntica i genuïna perquè tot és producte de quilòmetre zero. Amb la xocolata han optat al màxim pels productors locals, com ara els torradors Blanxart, de Sant Joan Despí, el pastisser Ivan Pascual, de Lleida, o CAUA de Barcelona, ens explica.

Combinacions impensables

Mentre a les dues primeres botigues, les clàssiques, els sabors de la fruita de la passió, la guaiaba, el mango amb llima i hibiscos triomfen, a DelaCrem Terra, gelats com el de camamil·la salvatge de Menorca o qualsevol de les fruites, verdures o hortalisses arribades de llocs com el Penedès són els reis. En aquest cas, gràcies a la gent del Tros d’Ordal, que té molt bon sistema de servei a la ciutat, dos cops per setmana li porten carabassa, api, préssecs… Amb tanta varietat com arriba a l’obrador, Pignata pot fer combinacions sorprenents, com ara el gelat de mató, safrà i festuc –cada dia diferent, segons que comenta, perquè són tres ingredients a equilibrar– i el sorbet de llimona del Baix Ebre amb melmelada de saüc del Tarragonès. Uns altres que tenen molt d’èxit són els de crema de la casa, que és crema d’ous pastissera feta gelat; el gelat de crema de tota la vida, i el de xocolata i oli d’olives de les Garrigues i ametlles torrades. El de pastís de formatge el fan amb una base cremosa de formatge de Maó. Diuen que són gelats a foc lent, com també ho pot ser la tria, per tanta sorpresa i originalitat, les minucioses combinacions de sabors i la gran varietat.

El Maresme, amb les maduixes, i el Baix Llobregat amb verdures, són els altres punts on DelaCrem Terra té proveïdors. “Anant a fires, descobrim productors, com ara el celler Vega de Ribes, de Sant Pere de Ribes, que té vins molt antics i molt típics. Fa dos anys no van tenir producció per la sequera, i aquest any en podem tenir”, explica Pignata. Al seu obrador també hi arriben gerds de producció ecològica dels productors del Montseny, amb seu a Viladrau, sota la firma Red Passion Berries.

Amb aquesta tercera gelateria, la plantilla de DelaCrem s’acosta al mig centenar de treballadors. “Són moltes hores de servei de personal a cada botiga, més l’obrador, però ens agrada que la gent ens trobi oberts”, comenta Pignata. Moltes compres i encàrrecs són de gelat per emportar-se i anar-lo gaudint a casa. S’enduen gelat, però també se’n van amb un bocí de tradició agrícola, de sabors de la terra, de consum sostenible, amb el saber italià de donar forma i creativitat a gusts propis que fan gelats que alimenten.

El català septentrional (anomenat també “dialecte rossellonès”) és poc conegut pels parlants de la resta del país. Per començar, molts catalans que viuen sota domini espanyol ignoren que al nord dels Pirineus també s’hi parla la nostra llengua. Per a molts, aquelles terres són, simplement, “el sud de França” o, anant molt bé, “la Catalunya francesa”.

Una supervivència miraculosa

Catalunya Nord conté cinc comarques: el Rosselló, el Conflent, el Vallespir, el Capcir i l’Alta Cerdanya. Juntament amb la comarca occitana de la Fenolleda, formen el departament francès dels Pirineus Orientals, inclòs dins la regió anomenada oficialment Occitània.

Per motius històrics i de veïnatge, en el curs dels segles els parlars de Catalunya Nord han rebut influència occitana. Però després del tractat dels Pirineus (1659) s’hi va imposar progressivament el francès i s’hi va prohibir el català. Això no tan sols va fer créixer les interferències en la llengua (d’una manera semblant a la penetració de mots i estructures castellans en el català del sud dels Pirineus), sinó que va fer que molta gent abandonés la llengua dels pares i dels avis per parlar francès.

Fa poc més de quaranta anys (1982), el dialectòleg Joan Veny escrivia: “Només un 65% [dels nord-catalans] aproximadament són catalanoparlants; la resta són jubilats (‘retratats’ diuen els rossellonesos adaptant el francès retraité) i rendistes al·loglots, pied-noirs repatriats, obrers estrangers, etc.” Avui el percentatge de catalanoparlants no és, ni de bon tros, del 65%. Les causes del descens que hi ha hagut ja les apuntava Veny el 1982: “Un bon percentatge de rossellonesos ha abandonat l’ús actiu de llur llengua i es troba en una fase purament receptiva. Molts matrimonis parlen exclusivament francès a llurs fills, pensant sovint que el bilingüisme els pot perjudicar a l’hora d’avaluar els resultats dels estudis realitzats en el monolític francès.”

Joan Veny: “Això del català és un vertader miracle”

Sigui com sigui, malgrat les adversitats i el desdeny de molts catalans del sud, la flama de la llengua en aquestes terres es manté viva. La llista que presentem tot seguit vol contribuir modestament a no deixar-la apagar.

(Ni aquesta llista ni aquest article no haurien estat possibles sense l’ajut inestimable d’Idali Vera, que –a banda la informació que em va subministrar– em va posar en contacte amb quatre informadors solvents més: Joan-Daniel Bezsonoff, Joan Bosch, Luigi Martell i Pasqual Tirach. Moltes gràcies a tots cinc.)

Una trentena de mots de Catalunya Nord que hauria de saber tothom A l’encop 

La locució adverbial a l’encop significa ‘de cop, alhora’. No és general a tota Catalunya Nord.

A polit

L’expressió a polit! vol dir ‘compte!’. Es fa servir tota sola i també acompanyada de fer (fer a polit és ‘parar compte’, ‘anar amb compte’) i anar (anar a polit és ‘anar a poc a poc’).

Adiu

Adiu és ‘adeu’, però també ‘bon dia’. És a dir, salutació i comiat, com el ciao italià.

S’avisar, s’envisar

Avisar-se o envisar-se d’alguna cosa vol dir ‘adonar-se’n’. A Catalunya Nord, el pronom reflexiu s’avantposa al verb: s’avisar (o s’envisar).

Vint mots que es diuen al País Valencià i que hauria de saber tothom

Baldament

Baldament (o baldaments) vol dir ‘tant de bo’. L’Alcover-Moll ens diu que també és viu a l’Empordà, el Gironès i la plana de Vic. En alguns altres indrets baldament significa ‘encara que’.

Banasta

Una banasta és una mena de cove o de cabàs, o bé una gàbia, però a Catalunya Nord es fa servir amb el significat de ‘beneitot, ximple’.

Belleu

L’adverbi belleu vol dir ‘potser’. Segons Joan Coromines, és fruit d’ajuntar-se ben i lleu. Antigament significava ‘lleuger’ i, com a adverbi, ‘fàcilment’.

Calmàs

Calmàs és un nom molt emprat aquests dies a Catalunya Nord. Vol dir ‘xafogor de l’atmosfera; temps molt calent, ofegador’.

Cel de la boca

L’expressió cel de la boca vol dir ‘paladar’. És local, no pas general a tota Catalunya Nord.

Clavar i desclavar

Clavar es fa servir amb el significat de ‘tancar amb clau’; i desclavar amb el de ‘obrir amb clau’. Segons l’Alcover-Moll també es diu a Oliana (Alt Urgell). No és general a tota Catalunya Nord.

Despenjafigues

Un despenjafigues és una ‘persona molt alta’. “I una mica curt d’enteniment”, afegeix un informador.

Einam

L’einam és la ‘vaixella’. El diccionari general registra aquest mot amb el significat de ‘conjunt d’eines’.

S’enyorar

S’enyorar (enyorar-se) vol dir ‘avorrir-se’. De fet, avorrir amb aquest significat pot ésser influència del castellà. Genuïnament, avorrir vol dir ‘tenir o agafar aversió’ (“Ha avorrit els cigrons, de tant menjar-ne”).

Espertinar

El verb espertinar, avui ja registrat al DIEC, vol dir ‘berenar’. L’espertina és la ‘berena’, allò que mengem a l’hora de berenar. És un mot provinent de l’occità espertina (al seu torn, del llatí vespertina).

Vint mots que es diuen a les Illes i que hauria de saber tothom

Espiar

A Catalunya Nord espiar vol dir ‘mirar’, però no pas d’amagat, com a la resta del país.

Gassot 

Un gassot (o aigassot o aiguassot) és un ‘bassal’.

Ja i tal!

L’expressió ja i tal! es fa servir amb el significat de ‘i tant!’. No és general a tota Catalunya Nord. En alguns indrets es manté oh i tal!, com a més llocs del català central.

Llestar

El verb llestar vol dir ‘triar’. L’Alcover-Moll ens diu que la mainada, quan jugaven a endevinar en quina mà s’amagava una cosa, deien: “Cresta me llesta, el cor me diu de prendre aquesta”.

Mainatge

Un mainatge és un ‘nen’. El plural és mainatges i el nom col·lectiu, coherentment, mainada, terme que s’ha difós a tot el país.

Ò

L’adverbi ò vol dir ‘sí’. Prové del llatí hoc, com l’oc d’Occitània (Llenguadoc és ‘llengua d’oc’).

Pallago

Un pallago i una pallaga són un ‘noi’ i una ‘noia’. De vegades es fa servir en compte de ‘fill’. I noi s’empra sovint per a designar un ‘gitano jove’.

Parpallol

Un parpallol és una ‘papallona’. També se’n diu parpanyol i parpinyol, segons el lloc.

Patota

Una patota és una ‘nina’ (joguina). De fet, nin i nina volen dir ‘nen, nena’, com en més indrets del país.

Peirer

Un peirer és un ‘paleta’ o ‘mestre d’obres’. Probablement prové de l’occità.

Pellot

Un pellot és un ‘drap’ o ‘fregall’.

Querre 

Heus ací un mot antic: querre, que vol dir ‘cercar’. Prové del llatí quarere. “És anat a querre el pallago a l’escola”, per exemple, equival a “Ha anat a cercar el noi a l’escola”. No és pas viu a tota Catalunya Nord.

Regantar

El verb regantar (o reguantar) vol dir ‘vomitar’.

Remostegar

Remostegar significa ‘mormolar, murmurar’.

Les calces són les mitges?

Re-no-val

Un mot molt expressiu: un re-no-val és una ‘persona que no val res, sobretot moralment’. No és general a tota Catalunya Nord.

Se’n repatriar

Se’n repatriar significa ‘guarir-se’, ‘refer-se d’una malaltia’. És un mot –un significat– que no surt a cap diccionari.

Repotegar

El verb repotegar vol dir ‘rondinar’. L’Alcover-Moll ho escriu amb u, reputegar, i diu que prové de ‘reputa’, però sembla que té relació amb rebotegar, d’aquest mateix significat, que pot provenir de rebotir.

De trucalembut 

Quan diem que una cosa és de trucalembut volem dir que és ‘de nyigui-nyogui, de fireta’.

Veire

El nom veire, pres de l’occità, vol dir ‘got’. És general a Catalunya Nord i l’han fet servir poetes de tot el país.

El “rossellonès” és un dialecte?

Fent aquest article, he pogut veure que hi ha qui posa en qüestió la condició de dialecte d’aquest conjunt de parlars del nord. Per començar, el doctor Veny, quan descriu el “dialecte rossellonès”, n’exclou l’Alta Cerdanya, que situa dins el català septentrional de transició. De fet, s’ha descrit el parlar cerdà (del nord i del sud), amb unes característiques pròpies ben singulars. Alhora, quan he cercat alguns dels mots de la llista al diccionari Alcover-Moll, m’he trobat sovint que o bé els restringien a alguna comarca i prou (per exemple, amb la marca “Ross.”, ‘Rosselló’), o bé n’ampliaven l’extensió més enllà de les comarques nord-catalanes (“pir-or”, és a dir, ‘Pirineu oriental’).

Però a l’hora de qüestionar que el català septentrional sigui realment un dialecte, hi ha quin ha anat més enllà. El 1975, la professora Anna Sardà i Roqueta va presentar el seu estudi “Le mythe du dialecte roussillonnais” (‘El mite del dialecte rossellonès’), basant-se en la tasca d’Enric Guiter per a l’Atlas Linguistique des Pyrénées Orientales). En la conclusió final d’aquest treball de Sardà diu: “L’objectiu principal del present estudi era qüestionar el ‘dialecte rossellonès’ que conservaven molts lingüistes catalans. Cal reconèixer que res no justifica el traçat de la frontera dialectal tradicionalment acceptada entre ‘dialecte rossellonès’ i ‘dialecte central’. Les diferències entre els punts situats a banda i banda d’aquesta línia són, al contrari, particularment petites, i hem d’admetre que aquest anomenat ‘dialecte rossellonès’ no tenia sinó el caràcter d’un mite que cal abandonar.”

Advertiments finals

Ultra les errades que pugui contenir la llista d’aquest article, sobretot pel fet que –malgrat haver demanat assessorament– no sóc nord-català, demano als lectors que tinguin en compte que hi ha mots o variants molt locals, en tots els parlars catalans, i segurament en totes les llengües. I és bonic que sigui així. (Vegeu, si us abelleix, les setze maneres de dir sargantana aplegades per Alcover i Moll.)

A la llista no hi trobareu gal·licismes corrents en aquests parlars (com carrota o votura), perquè no era l’objectiu d’aquest article. També he mirat d’estalviar-m’hi mots que són en més parlars, com ara ca.

Fent aquest recull, he trobat diferències notables entre informadors. Allò que per a un era vivíssim per a un altre era molt estrany. No cal dir que això m’ha fet ballar el paraigua i ha dificultat la tria. Per això he renunciat a fer-hi constar mots o locucions tan expressius com pruna dels ulls (‘nineta’), llucet (‘llamp’) o s’anguilar (‘entrar o sortir d’un lloc, discretament’).

Com a la resta del país, els mots es perden. L’escriptor Joan-Lluís Lluís, per exemple, deia el novembre passat que rambolar (‘renyar’) és un verb “del tot sepultat”, per bé que els meus informadors encara me l’han fet arribar. Com tants i tants mots de la nostra llengua, segurament que té mala peça al teler, però no ha dit ningú que no es pugui recuperar. Per si de cas, m’encomano al gran poeta i filòleg Josep Espunyes, que diu: “Els mots es perden, però si els escrius, no.”

El 3 de juliol de 2000 es va tallar prematurament, molt abans que no tocava, una vida dedicada en cos i ànima a l’arquitectura. Parlem d’Enric Miralles i Moya, nascut a Barcelona tan sols quaranta-cinc anys abans i lligat, d’ençà de la fi de la dècada de 1970, tant a l’ensenyament universitari com a l’exercici professional amb tot un seguit d’estudis arquitectònics, ara acompanyat de col·legues de formació com per exemple Albert Viaplana i Helio Piñón, ara amb les seves dues companyes de vida, també grans arquitectes: Carme Pinós, primer, i Benedetta Tagliabue, posteriorment.

Per a recordar la figura capital de Miralles en el vint-i-cinquè aniversari de la mort, en repassem el llegat arquitectònic que va deixar per racons de tot el planeta just quan s’acosten les vacances d’estiu i, poc o molt, tothom aprofita alguns dies per viatjar. Partint del catàleg molt detallat que Eduardo Almalé Artal en va elaborar el 2016, ací teniu els deu projectes materialitzats fora dels Països Catalans, un terç del total que va signar durant les tres etapes laborals esmentades.

Palau d’Esports d’Osca (1989-94)

Mapa a Google

En l’etapa professional amb la seva primera dona, l’arquitecta Carme Pinós, un dels grans projectes que va rebre l’estudi que compartien va ser el del Palau d’Esports d’Osca, a l’Aragó, en el qual van participar ja una llarga llista de col·laboradors que, de fet, el van acompanyar en molts projectes posteriors: Agustí Obiols, Rocío Peña, Joan Callís, Rodrigo Prats, Josep Ustrell, Francesc Pla…

Fotografia: Viquipèdia. Centre Social del Círculo de Lectores de Madrid (1990-92)

Mapa a Google

Situat al cèntric carrer d’O’Donnell de Madrid, és un dels primers encàrrecs importants de l’estudi que Miralles va crear amb la segona dona, l’arquitecta milanesa Benedetta Tagliabue, i l’únic que va desenvolupar a la capital espanyola. Dissenyat seguint unes línies modernes i avançades a l’època i amb elements inspirats en un petit dibuix de Federico García Lorca, es destaca per l’ús de la fusta com a material principal. Actualment és l’anomenat Espai Bertelsmann.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Pavelló de Meditació a Unazuki (1991-93)

Mapa a Google

En paral·lel a l’edifici madrileny, l’estudi EMBT va entomar una obra molt especial a l’altre extrem del planeta, al Japó: es tracta d’un vistós pavelló dedicat a la meditació i a la contemplació del paisatge sobre el riu Kurobe, a la prefectura de Toyama, en què l’acer i la fusta es fusionen amb la vegetació i l’aigua.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Plaça de l’estació i pavelló d’acollida de visitants (1991-93)

Mapa a Google

En la mateixa estada japonesa i en una línia semblant a la del mirador, la parella d’arquitectes va concebre una nova entrada a l’estació de Takaoka, també a la prefectura de Toyama. Una obra que van resoldre amb alumini en sintonia amb el caràcter de la ciutat, una de les principals productores d’aquest material al Japó.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Kolonihaven (1996)

El mateix any en què, encara al Japó, Miralles i Tagliabue duien a terme una instal·lació artística amb el nom de Heaven, a Copenhaguen –com a Capital Europea de la Cultura del 1996– van rebre la invitació d’aixecar una caseta de fusta als afores de la ciutat. Kolonihaven, com van batejar aquell projecte experimental, reflectia tota una vida familiar i, de fet, hi va col·laborar la primera filla del matrimoni, un nadó aleshores. Val a dir que, actualment, hi ha una reconstrucció de la Kolonihaven als jardins del Palau de Pedralbes de Barcelona, com a caseta de jocs infantils i, alhora, com a homenatge familiar a Miralles a la ciutat on va néixer.

Fotografia: Viquipèdia. Sis habitatges a Borneo Eiland (1996-2000)

Mapa a Google

Al port central d’Amsterdam, a l’illa de cases formada per Pompmanstraat, Scheepstimmermanstraat i Stuurmankade, Miralles i Tagliabue van aixecar un conjunt d’habitatges plurifamiliars amb el nom de Borneo, una intervenció a gran escala, amb jocs geomètrics i de colors, convertida en un reclam arquitectònic un xic amagat a la ciutat dels canals.

Fotografia: EMBT. Staatliche Jugenmusikschule d’Hamburg (1998-2000)

Mapa a Google

En una línia que recorda lleugerament la intervenció d’Amsterdam, a l’àrea central d’Hamburg, al carrer Mittelweg, 42, s’aixeca l’escola de música juvenil de la ciutat, l’únic projecte materialitzat per l’estudi EMBT a Alemanya. Propostes anteriors, com ara la construcció del Palau d’Esports de Chemnitz (1995) i de l’auditori de l’Escola d’Art de Frankfurt (1997), no es van arribar a concretar.

Fotografia: EMBT. Rehabilitació de l’Ajuntament d’Utrecht (1999-2001)

Mapa a Google

En una ciutat amb una vinculació directa amb la història del nostre país, atès que el 1713 s’hi va signar el tractat infaust que posava fi a la guerra de Successió i abandonava els catalans a la seva sort, Miralles i Tagliabue es van encarregar de rehabilitar i d’ampliar l’edifici de la municipalitat. L’encàrrec es va acabar poc després de la mort de Miralles.

Fotografia: Fundació Enric Miralles. Campus de la Universitat de Vigo (2000-04)

Mapa a Google

En la intervenció arquitectònica de l’estudi EMBT a l’aulari, el poliesportiu i el centre comercial del Campus Universitari de Vigo, a Galícia, Miralles va poder participar en el procés de conceptualització, però ja no va poder ser present en la fase de concreció i construcció.

Fotografia: EMBT. Parlament d’Escòcia a Edimburg (2000-04)

Mapa a Google

I com a colofó de la ruta i de la cronologia, cal parlar de la joia de la corona de Miralles i Tagliabue, l’edifici del parlament d’Escòcia a Edimburg, un projecte que el seu estudi va guanyar per concurs el 1998 i en què es van esforçar per mirar d’arrelar l’hemicicle a la idiosincràsia escocesa. El parlament de Holyrood és l’edifici més emblemàtic i en certa manera simbòlic de la seva carrera, però també el més problemàtic per un important sobrecost final. Se’n va arribar a publicar un informe oficial i tot, que va eximir de responsabilitat l’estudi barceloní. Tota la polèmica, cal dir, Miralles ja no la va viure.

Fotografia: Parlament d’Escòcia.

I una mica més: El parlament d’Escòcia no és l’únic dissenyat per arquitectes del nostre país. A Geòrgia, tal com vam explicar en un article anterior, n’hi ha un altre d’aixecat per un estudi d’enginyeria valencià i inspirat en l’icònic Hemisfèric de València, de Santiago Calatrava.

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

Aquesta setmana, els joves ex-tutelats han estat notícia arran de les reclamacions que han rebut per part per part de la Direcció General de Prevenció i Protecció a la Infància i l’Adolescència (DGPPIA) –abans DGAIA– per les prestacions econòmiques que, segons l’administració, van rebre indegudament. Ells han alçat la veu i han denunciat que era una injustícia i que eren diners que els calien.

Se n’ha parlat molt, del col·lectiu. Hi ha gent que els reclama que tornin fins al darrer euro de les prestacions i les xarxes socials s’han omplert de missatges racistes i provinents de l’extrema dreta, amb comentaris estigmatitzadors i criminalitzadors. Qui són, exactament, els joves ex-tutelats? Quines dificultats tenen? Com és el sistema que els ha de protegir? Manquen recursos? Tenen la capacitat de tornar els diners que els reclamen? Com s’expliquen les irregularitats que hi ha hagut a la DGAIA?

De tot plegat, en parlem amb Rita Grané, directora de l’associació Punt de Referència, una de les entitats dedicades a l’acompanyament de joves tutelats i ex-tutelats més importants de Barcelona.

—Com vau rebre l’escàndol de les irregularitats a la DGAIA?
—Amb molta tristesa i dolor. Sabem que l’administració vol acompanyar el jovent en la seva emancipació, però potser la gestió administrativa no és prou adequada en molts àmbits. El que sí que creiem molt important és que hi hagi una molt bona gestió dels diners públics, molt necessaris per a aquest jovent. Aquestes prestacions són per a sortir de la tutela, sortir del sistema de protecció. I són uns recursos de 700 euros mensuals a la majoria d’edat, que els permet de tenir un mínim recurs per a continuar amb la seva trajectòria, en molts casos encara educativa, i buscar habitatge, entrar al mercat laboral, tenir una petita miniautonomia. Qualsevol jove amb família té un suport econòmic. Aquests nois i noies no en tenen, i a sobre els demanem que visquin en una situació de precarietat molt alta.

—Per què la gestió administrativa no és prou bona? Teníeu sospites de les irregularitats?
—No. El que hem anat veient i reclamant a l’administració és que hi ha molt retard en la tramitació, en la concessió de les prestacions. Hi ha casos en què ha passat quasi un any i mig i aquest jove no tenia res. No pot ser que quan una persona demana una prestació, que la necessita per a viure, es trigui tant de temps a resoldre-la. Passa igual amb el seguiment. Amb el nostre jovent, ens ocupem que es compleixin els requeriments administratius, com ara notificar quan tenen feina. Però n’hi ha molts que ho han comunicat i no els han fet cap canvi administratiu. Això sabíem que passava, que l’administració no és prou àgil en el funcionament, en la gestió de les prestacions.

—Però a què ho atribuïu?
—L’Àrea de Suport al Jove, l’organisme de dins la nova DGAIA que és responsable de l’acompanyament en la majoria d’edat, no té els recursos necessaris. En els darrers anys, hi ha hagut un empitjorament dels recursos humans disponibles. Mentre hi havia un creixement de persones en el sistema de protecció, hi havia una reducció de recursos disponibles. Les entitats socials hem anat dient que calien més recursos. No és que hi hagi una mala voluntat, és que realment no hi ha els recursos necessaris. I aquí sí que hi ha un tema polític important. Per una banda, hi ha consciència que cal acompanyar aquest jovent en aquesta etapa vital, però, per una altra, no és prioritari.

—Els governs sempre diuen que és prioritari, que cal blindar-ho, parar-hi atenció.
—No és així. És a dir, massa vegades hi ha bones intencions, però això no s’acompanya d’un pressupost adequats. Els serveis socials estem molt precaritzats en molts àmbits. Anys enrere ho havíem comentat alguna vegada i et deien que no passava res perquè els joves podien viure sota un pont. No pots deixar cap jove sense suport perquè són el futur de la nostra societat i, per tant, cal garantir que aquests joves tinguin les mateixes oportunitats que la resta.

—Quin pressupost cal?
—És difícil de saber-ho del cert. Però hi ha coses senzilles que també són significatives. El salari que tenim al conveni del sector és d’un 30% menys que el que té la mateixa categoria professional en el sector públic. Com a mínim, s’hauria d’augmentar d’un 30% el pressupost dedicat a projectes i a entitats socials. També per equiparació amb uns altres sectors que també es considera que són prioritaris, sanitat i educació. Quan diem que l’administració no ens té en compte, això afecta fins i tot quan et donen una subvenció, que poden passar mesos sense rebre els recursos econòmics i ens posen en situacions de precarització econòmica molt gran.

Rita Grané, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—En l’àmbit social, molts professionals es cremen. Estrès, ansietat, condicions i situacions complicades… Hi ha dificultats per a trobar gent?
—De trobar-ne, no. Que es quedin, sí. Perquè els formem i després se’n va anar a l’administració. No és només un tema de diners. També es cremen perquè no hi ha recursos per al jovent, perquè acompanyes situacions molt complexes, amb un creixement en patologies de salut mental i dificultat en la sortida d’emancipació. Hi ha els recursos de pisos assistits fins a vint-i-un anys, però no n’hi ha per a tots els joves. Manquen recursos. I després dels vint-i-un, què? Com continuem les trajectòries? Com els acompanyem si no hi ha accés a l’habitatge? També hi ha prejudicis a oferir una plaça d’habitatge a un jove que no pugui comptar amb un aval de la família.

—Quina situació els presenten a partir dels divuit anys, quan deixen d’estar tutelats?
—Se’ls ofereix l’Àrea de Suport al Jove. La Generalitat mateixa té un recurs que és una cartera de serveis, uns pisos assistits de quatre o sis places, amb acompanyament educatiu. Això és una prestació, una de les que hi ha. Igual que hi ha la prestació econòmica dels 740 euros, també fins a 21 anys, que pot ser ampliable fins a 23 si estudien i no han acabat. Si estan a mig grau, ho poden ampliar fins a 23. No hi ha recursos d’habitatge per a tot el jovent que surt. Més o menys, calculem que cada any surten del sistema de protecció al voltant d’uns 1.300 joves a Catalunya. I places d’habitatge, n’hi ha com a molt per a la meitat. Els joves poden triar. El problema és que si tria tornar amb la seva família, perd el dret a la prestació econòmica. Pot triar compartir pis, però amb els preus que hi ha, per exemple, a la ciutat de Barcelona, amb habitacions a 600 euros, amb 700 euros no vius.

—I quin paper hi té ací Punt de Referència? Quina relació teniu amb la DGAIA?
—Gestionem tres pisos assistits amb un valor afegit, que és poder participar en els nostres programes de mentoria. D’una altra banda, tenim un seguit de projectes propis. L’entitat no va néixer per a gestionar pisos assistits, tot i que entenem que un jove sense un lloc on viure no se’n pot sortir, i per això tenim la part d’habitatge. Vam néixer per a combatre la soledat no desitjada d’aquest pas de la majoria d’edat en un moment en què els joves no tenen la xarxa familiar de suport. L’administració ens reconeix l’expertesa i ens subvenciona una part d’aquests projectes. També hem tingut interlocució per explicar-nos, o que el nostre jovent hagi pogut explicar necessitats, dificultats amb què es troben. En alguns casos, algun director o directora general els ha rebut i els ha atès. Busquem tenir una interlocució directa per a demanar millors condicions, resolucions de les prestacions amb temps, més recursos. Els diem que necessitem més recursos en salut mental, també per a la població en general, però especialitzats en joves i en joves migrants. Necessitem accés a un habitatge jove, un pla d’emancipació jove, que un jove pugui estudiar i, en tot cas, treballar o tenir una prestació que li permeti viure i acabar uns estudis.

—En habitatge, fa temps que denuncien que com més va més joves estan abocats al sensellarisme. És una mostra clara que el sistema falla.
—Claríssimament. No hi ha bones polítiques d’accés a l’habitatge per als joves. En molts països europeus hi ha les polítiques d’emancipació. Els joves marxen a divuit anys, aquí marxen als trenta de casa. En molts llocs d’Europa hi ha polítiques d’emancipació, recursos, habitatge jove, un seguit de prestacions que et permeten estudiar i tenir accés a un lloc on viure. Ni Catalunya ni Espanya tenen plans d’emancipació juvenil. I, per tant, cal que pensem polítiques des d’aquí, que no només ajudaran aquests joves, sinó tots els joves.

—Molts joves podem emancipar-nos. I si mai ens va malament, sabem que hi ha casa dels pares. Molts d’ells no tenen aquesta opció, ni la xarxa.
—I si ocupen algun lloc, són delinqüents. Al final, necessites un lloc on viure. Acompanyem joves que estudien graus de FP o universitaris i viuen al carrer. Unes situacions que et preguntes: quin model de societat creem? Volem aquest futur per a la nostra societat? Intentem que hi hagi també polítiques que puguin trencar la barrera econòmica i de racisme, no només per raons d’immigració. Perquè si no tens algú que t’avala, no et lloguen una habitació ni un pis.

Rita Grané, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Rita Grané, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé). Rita Grané, en un moment de l'entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Què n’opineu, de la refundació de la DGAIA?
—Esperem conèixer-ho a fons. Fa molts anys que parlem de refundació de la DGAIA. Sabíem que hi havia neguits i ganes de canviar les coses. Que s’incorporin les paraules “protecció” i “prevenció” en el nom ens sembla fantàstic si això va seguit de recursos.

—La consellera Mònica Martínez Bravo fa molt d’èmfasi en la prevenció.
—Sí, passa que encara no hem vist polítiques dirigides a la prevenció. Encara no ens les han compartides, però hi estem cent per cent d’acord.

—Quines polítiques us imagineu?
—Nosaltres treballem més amb joves, però la gent que treballa amb infància fa molt de temps que diu que s’ha de treballar més, i més a fons, amb les famílies perquè puguin estar al costat dels joves, perquè tinguin recursos i puguin acompanyar-los.

—El darrer episodi de l’escàndol de la DGAIA han estat les prestacions econòmiques que es reclama als joves ex-tutelats. Alguns expliquen que hi ha companys que han sospesat de suïcidar-se i tot. És molt greu.
—Hi ha situacions molt complexes. Tot i que siguin joves que segurament se’n van sortint, vénen de situacions molt complexes, personals i d’entorn. Això és una agressió, i així ho viuen. La majoria no tenen xarxa. Nosaltres vam néixer per combatre aquesta soledat. Fa quasi trenta anys que treballem amb la figura educativa de referent d’emancipació, perquè en algun moment poden necessitar ajuda i suport. Això és bàsic, i el sistema hauria de garantir-ho, però no ho fa. Parlem de tenir xarxes per als temes més quotidians, del lloc on viure, de tenir diners a la butxaca. O quan passen coses com això de les reclamacions, els joves ens diuen que no tenen ningú amb qui comptar. Alguns han demanat a companys d’estudi ajuda per a entendre els documents. Perquè l’administració s’adreça amb un llenguatge molt agressiu, incomprensible; ja va passar amb la renda garantida. Hi ha molts joves que no el poden entendre, ni atendre. Amb aquests recursos, si has fet les notificacions, creus que ho has fet bé. Si l’administració no respon, penses que no calia fer res més. Un error administratiu l’ha d’assumir l’administració, no l’ha de carregar en les persones, i menys si són altament vulnerables. L’administració ha de garantir que les prestacions funcionen bé en tot el circuit, també en l’atorgament, a l’inici i al final de tot el procés. Defensem les bones pràctiques, però també la no-dependència. Que hi hagi prestacions, però que no es cronifiquin, sinó que s’ofereixin oportunitats. Sempre treballem perquè els nois puguin trobar una feina i es puguin mantenir. Les prestacions hi han de ser per cobrir necessitats puntuals i servir de catapulta, de palanca d’èxit.

—Les xarxes són plenes de gent reclamant que els ex-tutelats tornin les prestacions. Realment, les poden tornar?
—No. No les poden tornar perquè no tenen una xarxa familiar de suport i s’han d’espavilar en el dia a dia, i viure és car. La majoria dels nois, si han tingut un bon acompanyament, potser hauran après a fer un bon pla d’estalvi. Però això no vol dir que puguis retornar segons quins imports. I més, quan han passat tants anys. Quatre anys després, qui s’espera que et reclamin res? Això de demanar el reintegrament no té cap mena de sentit, genera angoixa.

—Sou del mateix parer que la síndica de Greuges, que si hi ha error administratiu, ho ha d’assumir l’administració.
—Sí, i que millorin i ho arreglin. Si l’error és perquè no ho has fet bé, ho has d’assumir. No has posat els recursos necessaris, no has fet el seguiment que calia.

—I si en algun cas es comprova que realment hi ha hagut irregularitats per part d’algun ex-tutelat?
—Com s’ha fet en el món de les hipoteques, quan va haver-hi tota la crisi econòmica? Hi ha coses que poden ser negociables. Imaginem que hi ha hagut una mala praxi i que n’hi ha hagut algun, que pot haver estat fins i tot per desconeixement. En aquest cas, s’ha de treballar amb aquella persona, com es fa en els serveis socials, fer un pla de retorn, veure fins on es pot assumir. El que no pots fer és deixar algú sense res. Això no pot ser, de cap manera. Només ho faria en casos en què es pogués demostrar que hi ha hagut realment una mala fe. En els casos en què això no es pot demostrar, és simplement un error administratiu. I serà en la immensa majoria de casos.

Rita Grané, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

—Enmig d’aquest context, les xarxes socials són plenes de missatges racistes i d’extrema dreta i vinculen els joves ex-tutelats amb els menors estrangers no acompanyats. Qui són, exactament, els joves ex-tutelats?
—Són nois i noies que han hagut de viure la infància o l’adolescència sense la família, per raons molt diverses. Poden haver estat separats de la família per causes de violències, de desemparament, d’orfandat, de maltractament, o bé per haver fet una migració sense la família, com a menors d’edat, tots sols. La legislació demana que, en aquests casos, el noi o la noia quedi sota la tutela de l’administració, en aquest cas és la Generalitat, que assumeix el rol de la família, la responsabilitat i la cura. Han de superar situacions personals molt difícils i tenen molta necessitat de suport i d’acompanyament. Però també vull parlar-ne en positiu. Com que no tenen el suport familiar, són nois i noies molt resilients. Quan els ofereixes qualsevol recurs o oportunitat, l’aprofiten. Per tant, no volen viure de prestacions. Volen viure i tenir accés a oportunitats, aquelles que moltes vegades ens dóna la nostra xarxa, la família, l’entorn. I accés al primer lloc on viure, a la primera feina o als estudis, o a treure’t el carnet de conduir, a moltes coses.

—Si això no fos poc, han de fer front a tota mena de missatges criminalitzadors, estigmatitzadors i deshumanitzadors.
—L’extrema dreta viu de crear por en la població. I per crear-la, has de crear enemics que tens a casa i buscar persones que et volen mal. Es generen discursos d’odi basats en la por, dient que hi ha gent que et vol treure la feina o la llar, o et vol agredir. La població atemorida vota extrema dreta. La població a qui es convenç que perdrà drets perquè unes altres persones els els prenen, vota extrema dreta. Quan algú ve al nostre voluntariat i coneix el jovent, no entén aquests discursos, veu que no té res a veure amb aquests nois i noies. Són discursos absolutament falsos i malintencionats.

—En les irregularitats a la DGAIA, la Sindicatura de Comptes ha assenyalat directament dues fundacions, Resilis i Mercè Fontanilles. Durant aquest temps, us heu sentit assenyalats?
—Com a entitat, no ens ha arribat cap qüestionament. Però també és veritat que mirem de ser totalment transparents. Tenim publicada una auditoria econòmica anual, amb molt de detall i profunditat, auditat externament. Expliquem els costos de tot el que fem, treballem amb la màxima transparència i suposo que la gent del nostre entorn ho valora. Ara bé, quan sents que diuen que al tercer sector hi ha gent fosca, que busquem un enriquiment, penses en com patim per aconseguir els recursos econòmics, per poder acompanyar aquest jovent i garantir oportunitats. La gent que ens posa aquestes etiquetes desconeix molt el sector. Els animaria que s’acostessin a les entitats, que hi parlin.

Rita Grané, en un moment de l’entrevista (fotografia: Albert Salamé).

Bloomberg · Patpicha Tanakasempipat

Els Shinawatra, la dinastia de multimilionaris que ha dominat la política tailandesa durant més de dues dècades, torna a ser a punt de ser defenestrada del poder. El centre de la polèmica és ara la primera ministra del país, Paetongtarn, que ha estat suspesa del càrrec pel Tribunal Constitucional tailandès tot esperant la sentència del cas en què és investigada per haver vulnerat dels codis de conducta ètica.

La investigació culmina el terratrèmol polític causat per la filtració d’una trucada amb el primer ministre de Cambotja d’aleshores, Hun Sen, en què Shinawatra criticava l’exèrcit tailandès i semblava posar-se del costat del govern cambotjà en la disputa fronterera que involucrava tots dos països.

L’escàndol ja havia desfermat una onada de protestes al país, en què milers de persones van sortir als carrers per exigir la dimissió de la primera ministra. A mitjan juny, el segon partit més important de la fràgil coalició de govern tailandesa sortí de l’executiu. Si un altre aliat es retira de la coalició mentre el tribunal delibera sobre el cas de Shinawatra, el primer ministre en funcions de Tailàndia podria veure’s obligat a dissoldre el parlament i convocar eleccions anticipades.

Elegida mitjançant votació parlamentària l’agost del 2024, Paetongtarn Shinawatra –la dirigent més jove de la història de Tailàndia– podria convertir-se en la tercera política de la família Shinawatra a perdre el poder abans d’acabar la legislatura. El cas posarà a prova la democràcia a Tailàndia, un país on hi ha hagut uns quants cops d’estat aquestes darreres dècades, i on l’exèrcit i la monarquia continuen acumulant grans cotes de poder polític.

Quin ha estat el detonant de la crisi?

El detonant immediat de la crisi ha estat una disputa territorial a la frontera entre Tailàndia i Cambotja que s’intensificà al maig, quan un enfrontament entre exèrcits a la zona fronterera de Chong Bok, que tots dos països es disputen, causà la mort d’un soldat cambotjà. Tant Tailàndia com Cambotja reforçaren el desplegament de tropes a la zona i restringiren els passos fronterers. Fins ara, els intents de trobar una solució diplomàtica a la crisi han fracassat.

Manifestants participen en una protesta contra el govern de Tailàndia a Bangkok, la capital del país, la setmana passada (fotografia: Valeria Mongelli/Bloomberg).

En la trucada amb l’ex-primer ministre cambotjà, filtrada per Hun Sen mateix, Paetongtarn Shinawatra sembla culpar de la crisi les accions de l’exèrcit tailandès. La primera ministra ha demanat perdó per les declaracions i ha dit que tenia al cap els millors interessos de Tailàndia i que els seus “comentaris comprensius” i el seu “to suau” formaven part d’una estratègia de negociació més àmplia per a rebaixar tensions.

Quines implicacions pot tenir l’escàndol per a la política tailandesa?

Si la justícia tailandesa condemna Shinawatra, la primera ministra serà inhabilitada indefinidament, atès que la constitució del país prohibeix a qualsevol persona condemnada per haver vulnerat el codi ètic del país d’exercir càrrecs polítics.

Fins i tot en cas que la justícia li permetés de continuar de primera ministra, el marge de maniobra de què disposarà Paetongtarn Shinawatra serà ben estret. La sortida del govern del Partit Bhumjaithai, conservador i monàrquic, ha reduït els escons de l’executiu al parlament de 495 a tan sols 255, cosa que equival a poc més de la meitat dels diputats de la cambra.

En una situació extrema, les protestes podrien agreujar-se fins al punt d’empènyer l’exèrcit a intervenir. Les forces armades tailandeses, que han estat un actor clau a la política tailandesa durant dècades, han perpetrat prop d’una dotzena de cops d’estat del 1932 ençà, quan Tailàndia passà de ser una monarquia absoluta a una monarquia constitucional.

Qui són els Shinawatra, i per què són tan importants en la política tailandesa?

Descendents de la immigració xinesa, els Shinawatra han estat la força motriu rere els diferents partits que han guanyat la majoria de les eleccions generals de Tailàndia del 2001 ençà: aquestes darreres dues dècades, ni més ni menys que tres membres de la família han ocupat el càrrec de primer ministre, el més poderós del país. Tanmateix, els membres del clan han estat repetidament defenestrats dels càrrecs polítics per la classe monàrquica del país, que els considera una amenaça al seu poder.

El poder electoral i el múscul econòmic dels Shinawatras han convertit la família en una de les grans amenaces al poder de l’elit política tailandesa, que ha dominat les institucions estatals amb mà de ferro d’ençà de la fi de l’era de la monarquia absoluta, als anys trenta del segle passat. Thaksin Shinawatra, en particular, ha aconseguit de guanyar-se el suport dels votants de classe treballadora del nord i el nord-est del país, que conformen la majoria de l’electorat tailandès, gràcies a les seves ambicioses iniciatives econòmiques.

Thaksin Shinawatra, el multimilionari pare de Paetongtarn, s’ha erigit en una de les figures més influents de la política tailandesa d’ençà que fou nomenat primer ministre del país, l’any 2001. Thaksin reedità el càrrec l’any 2005, després d’una victòria electoral aclaparadora, però el seu segon mandat acabà abruptament tan sols un any després, quan un cop militar el defenestrà. El 2008, l’ex-primer ministre abandonà el país per evitar de ser empresonat per uns càrrecs de corrupció que ell sempre ha defensat que tenien motivacions polítiques.

Paetongtarn Shinawatra i el seu pare, Thaksin, en una cerimònia a Bangkok l’any 2023 (fotografia: Valeria Mongelli/Bloomberg).

La seva germana, Yingluck Shinawatra, va tenir una sort semblant després d’haver guanyat les eleccions del 2011 i haver-se convertit en la primera dona a exercir el càrrec de primer ministre del país. Yingluck fou destituïda per ordre judicial el 2014; setmanes més tard, el seu govern fou enderrocat en un altre cop d’estat.

El maig del 2023, després de gairebé nou anys de govern amb el suport de l’exèrcit, el partit Pheu Thai dels Shinawatra fou segon en les eleccions que guanyà Move Forward, un partit de nova creació que tingué èxit especialment entre els votants joves i urbans, i que es presentà a les eleccions amb la promesa de modificar la llei de lesa majestat, que restringeix què pot dir-se sobre la poderosa monarquia del país.

En resposta, el Pheu Thai i els partits conservadors i pro-establishment uniren forces en una gran coalició encapçalada per Srettha Thavisin, que fou nomenat primer ministre. L’acord, negociat per Thaksin Shinawatra, li permeté de tornar del seu exili autoimposat. Menys d’un any després, Srettha Thavisin fou destituït del càrrec per ordre judicial després de ser condemnat per haver vulnerat el codi ètic del país. Fou aleshores que el parlament elegí la filla petita de Thaksin, Paetongtarn, com a nova primer ministra.

Sortir de l’ombra del seu pare ha estat tot un envit per a Paetongtarn Shinawatra, atès que molts continuen considerant Thaksin el cap a l’ombra del Pheu Thai. Durant el seu breu període de primera ministra, Paetongtarn sovint s’ha vist obligada a respondre preguntes sobre la suposada influència del seu pare al seu govern i ha hagut de fer front a una allau de demandes d’inhabilitació per part dels seus rivals polítics, que han provat de defenestrar-la del càrrec amb el pretext d’evitar que el seu pare influenciés el govern per la porta de darrere.

Encara que la primera ministra superi la crisi actual, és probable que els problemes legals del seu pare continuïn essent un maldecap per a Paetongtarn. Thaksin té pendent un judici per injúries a la corona, en un cas que es remunta a una entrevista del 2015. La vista ha començat aquest mes, el mateix mes en què el Tribunal Suprem del país començarà a deliberar si el període que Thaksin passà ingressat en un hospital policíac, després d’haver tornat de l’exili, pot commutar-se per la sentència de presó a què fou condemnat per corrupció.

Thaksin Shinawatra (dreta) saluda els seus partidaris després d’haver tornat de l’exili, l’any 2023 (fotografia: Valeria Mongelli/Bloomberg).

Encara que l’acord que Thaksin negocià el 2023 implicà el retorn del Pheu Thai al govern tailandès, l’aliança amb els monàrquics féu minvar la popularitat del partit entre els votants tailandesos i podria perjudicar-ne els resultats en les pròximes eleccions generals, previstes per al 2027 si s’esgota la legislatura.

Move Forward fou dissolt l’any passat, després d’haver estat condemnat per la justícia per haver vulnerat la legislació electoral, i tot seguit els dirigents de la formació fundaren el Partit del Poble, també amb l’objectiu de fer una reforma profunda del sistema polític tailandès. L’agenda econòmica de la formació, que ha promès d’impulsar programes socials a gran escala amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida del gruix dels tailandesos, ha desafiat l’estatus de Pheu Thai com a partit de la classe treballadora. Molts tailandesos tenen problemes d’endeutament, en un país en què la desigualtat és molt gran i en què el creixement econòmic s’ha anat alentint aquests darrers anys.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El PSOE mira d’apagar l’incendi que ha originat l’encausament i l’ingrés a la presó de Santos Cerdán, fins fa ben poc número tres del partit, però no li serà fàcil. Ahir mateix, a les portes del comitè federal que avui comença, El País i la Cadena SER van publicar un sondatge que dibuixa la pitjor estimació de vot d’ençà de les eleccions, a cinc punts de distància del PP, que ja engreixa la maquinària de cara a un hipotètic avançament electoral. El mateix sondatge publicat pels mitjans del Grup PRISA dóna una dada encara més demolidora: només el 21% dels enquestats creu que Pedro Sánchez ha de mantenir la presidència i continuar la legislatura. El 41% demana eleccions anticipades tan aviat com es pugui, el 18% vol que Sánchez dimiteixi i proposi un successor i el 14% creu que hauria de presentar una qüestió de confiança que refermi el seu lideratge.

Així doncs, Sánchez encara el comitè federal del PSOE amb l’obligació de sacsar ostensiblement l’organització per mostrar, tant als electors com als partits que necessita per a fer funcionar el seu govern, que no es queda de braços plegats davant la corrupció. De moment, ja han començat a transcendir alguns dels canvis que s’aprovaran. Amb el daltabaix del cas Cerdán, el PSOE va haver d’improvisar una Secretaria d’Organització coral, però al comitè federal d’aquest cap de setmana es passarà el relleu a l’ex-consellera Rebeca Torró. L’encàrrec no és poca cosa: haurà de posar ordre en un partit estabornit i que ha vist com els seus dos anteriors secretaris d’Organització –Cerdán i José Luis Ábalos– estan encausats per una trama de comissions il·legals en canvi d’adjudicacions d’obra pública. En aquesta tasca, Torró tindrà el suport de tres secretaris adjunts: Anabel Mateo, Francisco J. Salazar i Borja Cabezón; tots ells, fins ara, amb un perfil mediàtic discret, malgrat que ja formaven part de la direcció del PSOE.

A la crisi profunda d’imatge  per la trama de corrupció, s’hi afegeix l’impacte pels missatges entre Ábalos i Koldo García sobre prostitutes, especialment en un partit que es veu a si mateix com a feminista i que té més votants dones que no pas homes. Amb la designació de Torró, torna a ser una dona qui ocupa la Secretaria d’Organització, cosa que no passava d’ençà del 2010, quan va deixar el càrrec Leire Pajín, col·laboradora estreta de Zapatero. Torró ha escalat per l’estructura del partit des d’Ontinyent, passant per les Corts i la Generalitat Valenciana –on va ocupar dues secretaries diferents abans de ser nomenada consellera d’Indústria– i ara, com a secretària d’Indústria espanyola, sota les ordres de Jordi Hereu.

Torró no és l’única dona que guanyarà visibilitat al PSOE després del comitè federal. La diputada del PSC Montserrat Mínguez passarà a ser la nova portaveu del partit, en substitució d’Esther Peña. Es considera molt propera a Salvador Illa, l’home en qui es va refugiar Sánchez en una reunió a la Moncloa fora de les agendes, i aquests darrers anys ja havia anat guanyant pes al grup socialista del congrés espanyol. Al seu costat, com a portaveu adjunta, hi tindrà la gallega Enma López, actualment regidora a l’Ajuntament de Madrid.

Peña, que formalment ha estat apartada per incompatibilitat de càrrecs orgànics amb càrrecs electes, era considerada del cercle de confiança de Cerdán. Ahir, Sánchez i María Jesús Montero, vice-secretària general del PSOE, van començar a posar-se en contacte amb els membres de l’executiva que volien fora: Peña; Juanfran Serrano, adjunt a la Secretaria d’Organització; i Javier Cendón, secretari de Ciència, Innovació i Universitats.

Expulsió dels consumidors de prostitució

A les darreres eleccions espanyoles, Sánchez va avisar astutament del risc d’involució que representaria un govern del PP i Vox, que ja es veien guanyadors. Va centrar la campanya en un discurs feminista, a favor dels drets LGBT i de defensa dels drets socials. Per això, ara s’esforça especialment per treure’s de sobre la pudor de masclista que han deixat els missatges denigrants sobre prostitutes d’Ábalos. Ahir, Sánchez es va fer envoltar de dones a la seu del partit per anunciar una modificació dels estatuts del partit perquè el consum de prostitució sigui automàticament un motiu d’expulsió.

“El sistema prostitucional [sic] és una expressió de violència contra les dones i és incompatible amb els principis dels drets humans i l’ètica democràtica, perquè implica tractar les dones com a objectes o mercaderies, no com a subjectes de drets”, dirà d’ara endavant el codi ètic del PSOE. Així doncs, si es descobreix que un militant ha “sol·licitat, acceptat o obtingut un acte sexual d’una persona en canvi d’una remuneració”, se’l castigarà amb una falta molt greu i l’expulsió del partit, la màxima sanció.

L’envit de mantenir la cohesió interna

Aquests darrers anys, Sánchez s’ha fet fer un partit a mida, amb els crítics reduïts a les estridències de l’ex-president del govern espanyol Felipe González, el president de Castella-la Manxa, Emiliano García Page, i l’ex-president de l’Aragó Javier Lambán, ja sense cap poder orgànic. Tot i això, la situació és tan excepcional que és d’esperar que molts dirigents prenguin la paraula pe demanar contundència per a redreçar el rumb del partit, o fins i tot un congrés extraordinari per a fer canvis més profunds.

Sigui com sigui, Sánchez manté el mateix hermetisme que sempre l’ha caracteritzat a l’hora d’encara les crisis i ningú no sap quins anuncis més podria fer durant el cap de setmana. Sí que sembla descartat, ara com ara, que llenci la tovallola i faci cap pas enrere.

Avui, més de 25.000 persones gaudiran plegades de la sortida del sol al Canet Rock 2025. És l’onzè certamen modern d’un festival que, aquests darrers deu anys, s’ha convertit en un dels festivals de referència de la música en català. Ara, el seu origen és ben diferent. Enguany, fa cinquanta anys que es va organitzar per primera volta l’esdeveniment, que va sorgir als darrers anys de la dictadura franquista com una resposta de la contracultura al conservadorisme del règim.

Per aquest any tan especial, els organitzadors han optat definitivament per la nova fornada de música urbana, amb Figa Flawas, Mushka, The Tyets i Julieta com a principals caps de cartell. I noms tan consolidats com els Catarres, Buhos, la Fúmiga i Suu completen una proposta que reuneix bona part de les tendències musicals que dominen entre el jovent, com demostra el fet que les entrades es van exhaurir cinc mesos abans de la cita.

Figa Flawas: “Som conscients que qualsevol dia les coses ens poden anar malament”

“Un oasi de llibertat fictícia”

L’embrió del Canet Rock es va formar l’any 1973 amb la creació de la sala Zeleste –l’actual Razzmatazz– de Barcelona. Després de l’èxit que va representar l’obertura del recinte, que va esdevenir el gran punt de trobada de la contracultura barcelonina i del moviment musical dels anys setanta –conegut com el de la música laietana–, el seu precursor, Víctor Jou, va tenir la idea d’organitzar un gran concert a l’aire lliure. “L’objectiu era fer una gran manifestació musical amb el denominador comú de l’avantguardisme i l’experimentació”, explica el periodista Donat Putx, que acaba de publicar el llibre Canet Rock, mig segle de música i follia, editat per Enderrock Llibres. Per fer-ho, es va aliar amb la productora Pebrots Enterprises, vinculada al grup musical la Trinca, que hi va aportar la part tècnica i logística.

Així doncs, el 26 de juliol de 1975, amb el dictador Francisco Franco encara viu, es va fer el primer festival Canet Rock, amb artistes com Maria del Mar Bonet, Pau Riba o una incipient Companyia Elèctrica Dharma, que va omplir l’escenari amb capgrossos i gegants en col·laboració amb la companyia teatral els Comediants. Més enllà de tots els espectacles que es van fer a l’icònic escenari construït sobre un monticle de sorra, al Pla d’en Sala també es va instal·lar una fira amb estands dedicats a propostes tan eclèctiques com la revista autoeditada El Rrollo enmascarado o al culte Hare Krixna. “Va ser un festival pioner en molts aspectes, perquè ja s’havien fet concerts a l’aire lliure, però no que duressin dotze hores i que tinguessin aquesta dimensió i repercussió”, explica Putx. Hi van assistir 25.000 persones que buscaven escapar-se del conservadorisme latent en la societat. “S’hi van aplegar dissidències que tenien un vector polític evident, perquè la dictadura era ben vigent, però que anaven més enllà: eren dissidències vitals. Va ser un oasi de llibertat fictícia. En aquell espai, durant unes hores, va semblar que Franco fos mort”, explica.

Maria del Mar Bonet: “A Madrid, hi cantava més en temps de Franco que no pas ara”

Tanmateix, el règim també es va fer palès en aquell primer certamen del Canet Rock amb la censura de l’actuació de Jaume Sisa. Malgrat que els censors no van especificar mai quin havia estat el motiu pel qual van prendre la decisió de prohibir-ne l’actuació, Putx creu que el detonant va ser una entrevista concedida pel cantautor galàctic unes poques setmanes abans de la cita, en què reivindicava el concepte d’anarquisme individual. “El més divertit és que la nota que van enviar a l’organització l’identificava com ‘la cantant Lisa’, i no pas Sisa”, recorda.

La jugada no els va sortir gens bé, a les autoritats. En el moment previst per a l’actuació de Sisa, l’organització va col·locar una cadira buida sobre l’escenari i va posar la cançó “Qualsevol nit pot sortir el sol” –que acabava de publicar-se– pels altaveus. Els assistents van respondre entonant la cançó a ple pulmó, i així van forjar un dels moments més llegendaris de la història del festival.

Jaume Sisa: “No he tingut fills perquè el nen sóc jo”

El final d’una era

El primer certamen va ser un èxit tan rotund de públic que va propiciar que els precursors el tornessin a organitzar el 1976 i el 1977. En canvi, el 1978, arran de les desavinences entre Zeleste i Pebrots, un nou tàndem format per Matriu Matràs –productora de Pau Riba– i Sono-Servei en va assumir la direcció. La gran novetat d’aquesta nova etapa va ser l’obertura del cartell a artistes internacionals, especialment anglosaxons. D’aquesta manera, llegendes de la contracultura dels setanta com Nico, Blondie o Ultravox hi van actuar.

Malgrat això, el quart any no va ser rendible econòmicament, perquè bona part del públic es va colar al recinte sense pagar entrada. Això va causar pèrdues importants als organitzadors i, de retruc, que el festival es deixés de fer. “Molta gent que hi va anar apunta que el final del festival va coincidir amb el final d’una època. El Canet Rock original es va fer durant uns anys excepcionals, en els quals es moria un règim i en naixia un altre. Va aprofitar aquest buit, molt divertit però alhora sagnant, perquè hi continuava havent molta repressió”, reflexiona Putx. En aquest sentit, el primer es va fer mesos abans de morir el dictador Franco i el darrer, mesos abans de l’aprovació de la constitució espanyola del 1978.

Nous temps i nou Canet Rock

El 2014, trenta-sis anys després del darrer certamen, la promotora Sun Music va revitalitzar el festival: en va mantenir l’emplaçament i la marca, però va adaptar-lo a les noves generacions. “Vam recollir el testimoni d’un festival que era un símbol de llibertat, de protesta i també una gran festa, i a partir d’aquí hem anat evolucionant, com ho ha fet la música i la societat del país”, explica Gemma Recoder, directora del festival. Entre els nous impulsors, s’hi va mantenir la figura de Josep Maria Mainat, integrant de la Trinca. A més, per mantenir l’esperit de l’esdeveniment original, es va respectar l’emplaçament i s’hi van programar artistes com Jaume Sisa, la Companyia Elèctrica Dharma o Caïm Riba –fill de Pau Riba.

El Canet Rock abandona X en protesta contra Elon Musk

No obstant això, el nou festival sí que ha trencat amb l’ànima contracultural de la cita inaugural, i ha virat d’una proposta musical basada en l’experimentació cap a una de molt més encarada al pop de masses. En aquesta línia, enguany, les entrades es van exhaurir sense que s’hagués revelat bona part del cartell. “La gent confia en l’experiència Canet Rock. Sap que tenim els grups més importants del país i, a més, en un sol escenari. És una festa continuada! Enguany, ha quedat molt clar que el cap de cartell de Canet Rock és el propi Canet Rock”, diu. 

Fotografia: Miquel Monfort - Canet Rock

Aquest viratge ha fet que els Amics de les Arts definissin l’actual Canet Rock com “la festa major de Catalunya”, una denominació que entusiasma els organitzadors. “Ens encanta, perquè representa l’essència del Canet Rock. Una gran festa de la música, de la cultura, en què la gent s’ho passa molt bé, sentint bona música, ballant, cantant, en un espai on se senten còmodes”, verbalitza Recoder.

El festival del 2025 arriba després d’una setmana marcada per una onada de calor molt intensa que ha deixat temperatures molt altes i nits tòrrides a tot el país. Per aquest motiu, els organitzadors han demanat als assistents que duguin roba adequada, crema solar i que s’hidratin durant els concerts, especialment, en les hores de més calor. A més, tenen previst de fer un petit homenatge al primer certamen del festival, amb motiu del cinquantè aniversari, en què participarà la Companyia Elèctrica Dharma.

El conflicte de les obres d’art de Sixena té una mar de fons que remou més rancor i anticatalanisme que no pas preocupació pel patrimoni artístic. En aquesta mena de croada, un dels cavallers principals és un home que, en compte d’armadura, espasa i escut, porta una corbata i fa pinta de ser un xèrif bonàs. És l’advocat de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena, Jorge Fernando Español Fumanal. Un individu que somriu amb delit a les càmeres, mentre escampa un discurs d’espanyolista furibund.

Español ha repetit mil i una vegades que el conflicte per les obres no és polític, però el seu historial demostra tota la contrària. “L’espoli català de les pintures de Sixena va ser una carnisseria”, ha arribat a dir. Entre declaracions incendiàries, no ha dubtat a amenaçar, menysprear i perseguir dirigents polítics, periodistes, conservadors, bisbes i museus que s’han oposat al trasllat.

No hi ha res polític i catalanòfob en tot plegat. Per això, ha signat articles amb títols com “El litigi de Sixena com a antídot contra l’expansionisme català”, en què diu: “Saben que he estat implacable, tenaç, incansable i insensible als seus segrests emocionals i amenaces físiques. Saben que amb les seves argúcies pseudo-jurídiques no han pogut vèncer l’Aragó […] He posat l’Aragó, si se’m permet, a l’altura de la seva brillant història i del seu destí celestial.”

Dir que Español fa honor al seu cognom seria una broma fàcil, però és inevitable que les seves accions i paraules deixin una bafarada espessa d’espanyolisme. Més enllà de participar en actes de legionaris, el lletrat ha celebrat l’aplicació de l’article 155 de la constitució espanyola, que va permetre la ràtzia de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida, i ha declarat que el litigi de Sixena va ser el preludi de la independència de Catalunya.

 

I ho fa en una conferència impartida a la seu de la Hermandad de Antiguos Caballeros Legionarios de Zaragoza. pic.twitter.com/XkYoY7pfMg

— Albert Velasco (@velasc_alberto) July 25, 2016

“Els qui vam viure plenament l’època del procés i la independència de Catalunya… Ells van fer de l’afer de Sixena [en referència a Lluís Puig i Santi Vila] el preludi de la seva independència: desobeir les lleis, desobeir les sentències, etc. Tot això era una part de la seva estratègia independentista. Al final, s’ha aconseguit que els tribunals els jutgin”, va dir en una entrevista a la COPE.

L’obsessió d’Español amb Catalunya i l’independentisme, fins i tot, el va portar a crear l’entitat Pro Patrimonium Sijena y Jerusalem, la qual va fer servir per presentar un recurs contra els indults dels presos polítics, a qui acusava d’haver desobeït des del govern de la Generalitat els mandats judicials sobre el retorn de les obres. El Tribunal Suprem va refusar el recurs.

Nou recurs contra el nostre indult davant de la Sala Tercera del TS. Ara, “Pro Patrimonium Sijena y Jerusalem”.

Vistos els altres recurrents, no em sorprendria que es tractés d’un càsting per enregistrar una versió actualitzada del NO-DO (en un blanc i negre més intens)… pic.twitter.com/fB8uP3UKMj

— Josep Rull i Andreu (@joseprull) October 13, 2021

Inicialment, l’advocat va provar que el recurs el presentés la Plataforma Sijena Sí, de la qual és membre. L’entitat va aprovar la iniciativa, però al final no va reeixir. Español es va quedar tot sol en “la lluita”. El motiu? El cost de l’astracanada. “Com que no ens vam posar d’acord amb els seus emoluments conforme amb les condicions que li vam posar, vam haver de desistir de posar els recursos”, va explicar la plataforma.

Multat per menysprear el català

L’any 2000, Español, que és de Benavarri (Ribagorça), va sortir escaldat d’una causa judicial en què volia imposar el castellà. La titular del jutjat de primera instància 49 de Barcelona li va imposar una multa de 50.000 pessetes (300 euros) pels comentaris de menyspreu, especialment sobre l’ús del català. En diversos escrits, va usar expressions com “jutjat catalanitzant”, “aberració processal”, “autèntica presa de pèl” i, fins i tot, va qüestionar la formació jurídica de la jutgessa i va assenyalar que les seves actuacions podien situar-la fora del “bloc constitucional”.

La jutgessa va acceptar que tota la documentació en català fos traduïda al castellà, però l’advocat no en va tenir prou i no va aturar els atacs. “El senyor Español ha demostrat una falta absoluta de serenitat, autodomini i fair play processal i, en compte de fer servir els mitjans legítims de defensa per a preservar els interessos dels seus clients, ha utilitzat les males maneres i els excessos verbals”, va escriure la magistrada sobre la sanció. El TSJC i el TC van tombar els intents del lletrat de desfer-se de la multa.

La ràtzia al Museu de Lleida

Español va ser un dels grans instigadors, en plena intervenció del 155, de la ràtzia de la Guàrdia Civil al Museu de Lleida que la matinada de l’11 de desembre de 2017 es va emportar 44 obres. Un any abans, en declaracions a VilaWeb, ja havia deixat clar com havia de ser el dispositiu: “Si la jutgessa dicta l’execució demà mateix, amb la força pública ens emportem les peces en dos dies. Anem un dia a Lleida i un altre dia a Barcelona, es carreguen en un camió especialitzat en el trasllat d’obres d’art i en dos dies ho fem. No necessitem més temps.”

Tal dit i tal fet. Poc abans de la ràtzia, en un article a l’Heraldo de Aragón, l’advocat va exigir al ministre de Cultura espanyol, i conseller en funcions, Íñigo Méndez de Vigo, que fes complir “sense excuses” la sentència del jutjat d’Osca. “No debades, abans hi havia el temor que la Guàrdia Civil topés a Lleida amb els Mossos d’Esquadra que, atents a la seva alta sensibilitat nacionalista, havien demostrat ser un cos molt ideologitzat pels seus comandaments, avui feliçment cessats. El fet que ara tant la Guàrdia Civil com els Mossos d’Esquadra estiguin a les ordres del ministre d’Interior ha creat l’ambient de tranquil·litat i seguretat que l’execució d’aquesta sentència exigia”, afegia.

Després d’hores de desmuntatge i protestes, el camió escortat per la Guàrdia Civil es va emportar les obres cap al monestir de Vilanova de Sixena. El lletrat ho va definir com “una victòria per a l’Aragó”, però les obres van romandre mesos amagades per les males condicions de l’espai. Per si no n’hi hagués prou, Español va decidir d’enviar a la fiscalia dos articles periodístics del Segre i l’Ara perquè es comparava el dispositiu policíac amb un assalt. La denúncia va quedar tan sols en una maniobra per a espantar.

Els periodistes no van ser les úniques víctimes, l’advocat també va posar a la diana el director general de Patrimoni de la Generalitat, Jusèp Boya, perquè va considerar que no havia de ser al Museu de Lleida durant l’operatiu de la Guàrdia Civil. En la petició d’investigació, Español va aportar dues imatges. En una, s’hi veia Boya amb les mans enlaire al costat d’un dels vehicles que havia carregat les obres i dirigint-se als concentrats davant el museu, i en una altra, els manifestants amb una pancarta amb el lema “Mans enlaire, això és un atracament”. Tot plegat va quedar en res.

El 2022, cinc anys després de la ràtzia, el Museu de Lleida va fer una exposició amb el títol “Espoli. 25 mirades” per a denunciar la guerra judicial que havia atemptat contra la unitat de la col·lecció. “Passaran segles fins que Catalunya digereixi que va ser vençuda per l’Aragó en aquest litigi, que és el plet més important de tota la història de les dues comunitats”, va dir Español sobre l’exposició.

Més enllà de Sixena

El litigi amb el Museu de Lleida va més enllà de les obres del monestir Sixena. Ara fa tres mesos, l’Audiència d’Osca va ordenar el retorn de 111 obres a parròquies de la diòcesi de Barbastre-Montsó. Arran d’aquest cas, Español va acusar l’ex-bisbe de Lleida Salvador Giménez de ser un “titella en mans del nacionalisme català” i el va amenaçar amb represàlies judicials. “S’ha estimat més d’escoltar els cants de sirena dels mals polítics de Lleida. L’acaben de posar en un embolic, del qual, lamentablement per a ell, pot acabar responent davant un tribunal”, va escriure.

Així mateix, en una intervenció a Ràdio Lleida, va desdenyar la col·lecció del Museu de Lleida sense les obres de la Franja. “Es quedaria en una situació força penosa i pràcticament hauria de tancar”, va declarar.

Els caps de Puig i Vila

En la seva croada personal, Español també ha reclamat els caps dels consellers Lluís Puig i Santi Vila per no haver lliurat les obres del Museu de Lleida. De fet, el 2019, es va mostrar convençut que la justícia europea extradiria el conseller exiliat. “Com que l’extradiran pel tema del procés, en què se l’acusa de malversació, una volta arribi a Espanya serà jutjat a Osca per desobediència”, va dir en una entrevista.

Ara fa uns mesos, Puig, que no ha estat extradit, va ser absolt pel TSJC de l’acusació de desobediència. L’advocat demanava per a ell un multa de 99.000 euros i dos anys d’inhabilitació. El dirigent ni tan sols va poder declarar per videoconferència, però el tribunal, encapçalat Jesús María Barrientos –conegut pel seu rol en la repressió judicial de l’independentisme–, va considerar que no hi havia proves de la negativa “reiterada” i “persistent” de Puig al trasllat de les obres.

El judici, que es va fer al febrer, va deixar una imatge per al record amb Español perdent els estreps davant el jutge. “Tinc por de parlar i ser condemnat”, va afirmar. “No em sento amb llibertat, no estic en condicions de parlar en aquest tribunal”, va afegir. La tensió entre l’advocat i Barrientos no va parar de créixer. “Tinc més interès que vostè a condemnar aquest senyor, perquè és un mal exemple per a tothom”, va dir, entre més retrets, com ara que Puig, en un altre país, podria ser condemnat entre tres i quatre anys de presó.

Ara, una de les grans patinades d’Español –l’home que assegura que Sixena no és pas una causa política– va ser quan va argumentar: “Com poden dir que és innocent? Si és independentista! Segur que està content que la sentència no es complís.” Unes setmanes després de l’absolució, l’advocat va anunciar un recurs al Suprem perquè anul·lés la sentència i obligués a repetir el judici. En declaracions als mitjans, va dir que l’absolució era “incomprensible” i va definir Puig com un “furibund independentista” que s’havia comportat com un “rebel”.

Vila encara és pendent de judici en un tribunal penal de Barcelona. A ell, Español li demana una pena d’onze mesos de presó i 162.000 euros de multa perquè al delicte de desobediència hi afegeix el d’usurpació d’atribucions judicials.

Cal dir que, el 2021, Español va ser a punt de ser apartat de la causa dels consellers arran de les seves posicions extremistes, i l’Ajuntament de Vilanova de Sixena –en mans de Jaime Castellón (Ciutadans)– va considerar de cedir la defensa als serveis jurídics de la Diputació d’Osca. Finalment, es va fer enrere per por que el lletrat reclamés una minuta milionària per tota la feina sense cobrar.

Els murals de Sixena i la conspiració

La causa dels murals de Sixena –sentenciada recentment pel Suprem– no ha quedat al marge dels estirabots i les amenaces d’Español, que fa poc va demanar un embargament de béns del MNAC de 150 milions fins que no s’executés el trasllat de les pintures. També ha assenyalat públicament el director del museu, Pepe Serra, i l’ha avisat amb represàlies penals perquè considera que la seva actuació –preparar una bateria d’informes sobre la fragilitat dels murals– “sembla un desafiament en tota regla a la sentència”.

La darrera “esperança” del MNAC per a salvar les pintures de Sixena de la destrucció 

De bon començament del litigi, l’advocat ha negat que el trasllat signifiqués cap risc per al conjunt pictòric, tot i el parer de tota mena d’experts. De fet, ha posat en qüestió les condicions de conservació del MNAC i ha escrit que “la sala capitular del monestir de Sixena no es va cremar en absolut”. En aquest sentit, ha acusat Josep Gudiol d’haver perpetrat una espoliació amb l’excusa del foc. “L’incendi de Sixena va ser selectiu i només va cremar allò que no tenia interès en l’art”, afegeix.

Unes imatges definitives sobre el risc extrem de moure les pintures de Sixena 

Español ha demostrat que té pocs d’escrúpols, o gens, a l’hora de fonamentar els seus arguments. Encara que això comporti manipular les paraules del restaurador de la Capella Sixtina, Gianluigi Colalucci, un dels màxims experts en pintura mural. En un article, l’advocat posava en boca seva paraules tergiversades sobre les condicions de conservació al MNAC i a favor del trasllat.

En declaracions al Punt Avui, Colalucci va expressar la seva indignació per l’engany de l’advocat. “Ha tergiversat maliciosament el meu punt de vista amb frases molt greus i perjudicials per a la meva dignitat”, va dir. A més, va ressaltar que els murals, tenint en compte la seva fragilitat, eren tècnicament inamovibles. “Les delicadíssimes i crítiques operacions de muntatge i desmuntatge estarien amenaçades per mil insídies i continus perills”, va afegir.

 

Diumenge passat, mentre dinava a casa dels meus pares, vaig anunciar al meu pare, que feia poc s’havia fet un esquinç al canell, que ja sabia que s’havia recuperat: “Ja has tornat a jugar a tenis, no?” Em va mirar amb els ulls ben oberts i amb cara de sorpresa, com si, vivint a més de cent quilòmetres, pogués controlar cadascun dels seus moviments, i em va etzibar: “I tu, això, com ho saps?” En realitat, l’explicació és molt més senzilla. Abans de dinar, havia quedat per fer el vermut amb els amics del poble, i un d’ells m’havia dit que l’altre dia l’havia vist arribant a les pistes de tenis. La sorpresa, doncs, es va produir perquè el català és una llengua que no té evidencials lingüístics, és a dir, que no hi ha cap part del verb que indiqui la font de la informació que donem. En moltes altres llengües, en canvi, les que fan ús dels evidencials, aquesta confusió no hauria estat possible, perquè una part del verb de la frase hauria revelat d’on provenia la informació.

Els evidencials, doncs, són una categoria gramatical que s’associa amb el verb, igual que el temps, l’aspecte o el mode, i que serveix per a indicar quina és la font de la informació que es comunica. No són gaire habituals en les llengües d’Europa, però, en canvi, ho són força en les llengües de l’Amèrica del Nord i del Sud, en les de l’Himàlaia o en les del Caucas. La distinció més habitual en aquests sistemes d’evidencials és una distinció binària com la que s’ha mostrat més amunt, és a dir, distingir entre informacions que el parlant coneix de primera mà (evidencial directe), d’informacions que el parlant té perquè li han arribat a través de tercers (evidencial indirecte). Aquest seria el cas del jarawara, una llengua del sud-oest de l’Amazònia brasilera, que pot afegir dos sufixos d’evidencialitat al verb: -hiri per indicar evidencialitat directa i -no per indicar evidencialitat indirecta.

Els sistemes d’evidencials, però, poden presentar diversos graus de complexitat: des de les dues categories dels més senzills, fins a les sis dels més complexos. El tuyuca, una llengua parlada a la zona del Vaupés (entre Colòmbia i el Brasil), és de les llengües més complexes en aquest sentit, amb fins a cinc categories diferents: un evidencial per a informació que has vist (visual), un per a informació percebuda amb la resta de sentits (sensorial), un per a informació deduïda empíricament (deductiu), un per a informació suposada sense cap base empírica (supositiu), i un darrer per a informació obtinguda a través d’altres persones (de boca-orella).

Així doncs, si al meu poble s’hi parlés tuyuca, l’evidencial visual (-wi) és el que hauria utilitzat el meu amic per dir-me que el meu pare va anar a jugar a tenis, perquè ho va veure ell mateix. Seguint amb aquesta escena de lingüística-ficció, jo hauria utilitzat l’evidencial sensorial (-ti) per dir-li a la meva parella en arribar a casa que la meva mare era al pati, perquè l’havia sentit parlant per telèfon a fora (una informació que tenia perquè l’havia sentit, no perquè l’hagués vist). Abans, ella m’hauria comentat, contenta, que la meva germana ja havia arribat, utilitzant un evidencial deductiu (-yi), perquè havia vist el seu cotxe aparcat a fora. I ho hauria fet amb el deductiu, i no amb el visual, perquè no l’havia vist a ella directament, sinó que havia vist un indici, una prova, que li feia deduir que ja era allí. Tot seguit, jo li hauria dit, per si volia saludar-lo, que el meu germà petit era a baix jugant a l’ordinador utilitzant un evidencial supositiu (-hĩyi), perquè no tenia cap indici físic que em fes pensar això més enllà del meu coneixement del món, que em diu que normalment, quan arribo una estona abans de dinar, ell és a baix a l’estudi, jugant. I, finalment, mentre dinàvem, li hauria dit al meu pare que ja havia tornat a jugar a tenis utilitzant un evidencial de boca-orella (-yigɨ), perquè és una informació que havia obtingut a través del meu amic.

El català, però, també té recursos per expressar nocions semblants. Per exemple, l’evidencial supositiu, que s’utilitza per a informació que es basa en el nostre coneixement del món, no és gaire lluny del que s’expressa amb el verb deure: “El meu germà deu ser a baix, jugant a l’ordinador.” O l’evidencial de boca-orella, que s’utilitza per a informació obtinguda a través d’altres persones, tampoc dista gaire de l’ús que fem del verb dir, sobretot en tercera persona del plural: “M’han dit que ja has tornat a jugar a tenis, no?” La diferència és que en el cas del tuyuca, aquesta informació s’expressa obligatòriament i de manera gramatical, és a dir, amb un sufix que no pot existir de manera independent, sinó que forma part d’una arrel, d’un verb. En canvi, en català, aquestes nocions s’expressen lèxicament, és a dir, a través d’un verb, que, a diferència del tuyuca, només apareixerà quan sigui comunicativament rellevant, no de manera obligatòria.

Així doncs, les llengües tenen semblances i diferències, de manera que, en català, amb la meva pregunta “Ja has tornat a jugar a tenis, no?” el meu pare no podia saber com havia obtingut aquesta informació. Si hagués volgut revelar la meva font, ho hauria pogut fer simplement afegint un “M’han dit que” al davant. Però llavors s’hauria perdut el toc de sorpresa que buscava, així que potser ja m’està bé que el català no tingui evidencials lingüístics, i així poder continuar jugant amb aquestes ambigüitats.

David Ginebra és membre del Grup de Lingüistes per la Diversitat (GLiDi).

a càrrec del seu president Sr. Joan Majó - Lloc: Plaça de l'Ajuntament

a càrrec de la Banda de l'EMA - Lloc: Plaça de l'Ajuntament

Baixada al Pregó amb els gegants d'Arenys de Mar i la banda de l´EMA - Lloc: Per la Riera, del CC Calisay fins a la Plaça de l'Ajuntament

"Ventalls i barillatges" de Núria Marot, mestra artesana - Lloc: Espai d'exposicions de l'Ateneu