El govern ha anunciat que la comissió bilateral amb el govern espanyol per a formalitzar el model de finançament singular es reuniria, finalment, el 14 de juliol a les 12.00 a Barcelona. Aquesta data incompleix el termini pactat amb ERC, que expirava demà passat. Tot i això, el president d’ERC, Oriol Junqueras, li ha restat importància: “Si [el PSOE] necessita unes quantes setmanes, que se les agafi”, ha dit al consell nacional del partit.

Aquest matí, El Correo de Andalucia, havia avançat unes declaracions de la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, en la qual ja avançava que la comissió bilateral arribaria més enllà del 30 de juny: “Hi haurà comissió bilateral, possiblement uns dies més tard d’aquesta data, que sempre són orientatives.”

Junqueras ha dit que era conscient que el PSOE no compliria la data, però que el més important era que l’acord pogués anar endavant. “Som aquí per a recordar que, més enllà de la data, hi ha una qüestió més important, que és el què”, ha remarcat, i ha garantit que Esquerra vetllaria perquè el nou model fos “just” i “bo”.

Montero diu que és una qüestió molt complexa perquè ha de tenir el suport majoritari al congrés espanyol perquè es pugui aprovar, i hi ha partits com ara Compromís, Més per Mallorca i el BNG que demanen que el nou model de finançament també corregeixi les desigualtats de finançament del País Valencià, les Illes i Galícia. Justament, Junqueras també ha dit que el finançament que s’acordi per a Catalunya també haurà de ser bo per als altres grups polítics necessaris perquè es pugui aprovar.

“També se n’ha de parlar de manera multilateral i amb el conjunt dels territoris, no és fàcil”, afegeix. Allò que els socialistes van pactar amb ERC en canvi de la investidura de Salvador Illa era el finançament singular, una relació bilateral amb Catalunya, però Montero insisteix que ha de ser una relació multilateral amb les comunitats autònomes en el seu conjunt. “Els pròxims models de finançament hauran d’incorporar un reconeixement a les singularitats i a la diversitat del nostre país. Però per a tothom, no només per a Catalunya”, diu. Segons que explica, el nou model oferirà un volum més gran de recursos per a totes les autonomies i que totes siguin més partícips en la recaptació.

Lloc: Riera zona nova coberta

Les llengües minoritzades pateixen tota classe de perversions. Una és que en lloc d’apuntar cap als poders que les debiliten, a vegades s’assenyala els que intenten mantenir-les vives com a responsables de la seva situació. A Catalunya Nord, el català ha estat arraconat per l’estat que, amb cinisme, ha sembrat i regat una ideologia monolingüista profunda, i fa temps que en cull els fruits. A Perpinyà s’assenyalen llicenciatures i màsters en català perquè no atrauen prou alumnes i, doncs, se’n qüestiona la utilitat de manera més o menys velada. És a dir, aquells que estan instal·lats a no posar en dubte l’ordre monolingüe, troben que el problema de la falta d’alumnes és d’una oferta poc atractiva (una versió acadèmica d’allò de la faldilla massa curta), i des del privilegi poden somiar en reduccions de programes en una llengua que, total, tampoc parla ningú. És això, el que en diem “revictimitzar la víctima”, no?

És evident que el context és advers. Les dades de l’Enquesta d’Usos Lingüístics a Catalunya Nord del 2015 són contundents (i podem posar la mà al foc que aquests últims deu anys no han pas millorat): amb prou feines un 35% de la població sap parlar català i menys d’un 5% el considera llengua pròpia. L’ús és residual en tots els àmbits, el familiar també, perquè només un 1% parla català a casa o amb els fills.

Encara que sembla que aquí hi té poc a veure, deixeu-me parlar de mobilitat, perquè la desconnexió entre nord i sud agreuja la situació lingüística. Si el català és més viu a França que no pas el bretó o l’occità és perquè es fa servir amb prou normalitat, encara, al sud. Segurament (una idea de) Barcelona funciona com a referent, i per això té sentit que es parli com se’n parla de la necessitat de potenciar l’espai transfronterer com un territori de cooperació cultural i lingüística. Però, ai!, en aquest espai transfronterer la frontera acaba resultant infranquejable: heu provat d’anar a Perpinyà, ja no dic en tren des de Barcelona (només n’hi ha un parell i són caríssims), sinó en autobús des de Girona o Figueres? I permeteu-me un altre exemple: del Pertús a la Jonquera hi ha cinc quilòmetres i una frontera al mig. Del Pertús a Perpinyà, trenta-tres quilòmetres i cap frontera. Ja podeu imaginar on estudien el batxillerat els joves pertusencs.

Que l’intercanvi amb altres territoris on la llengua té més vitalitat sigui difícil agreuja la situació de la llengua al nord, on el català és sotmès a una diglòssia extrema. És arraconat per un sistema legal que directament no el reconeix, perquè la constitució francesa només admet el francès com a “llengua de la República” i qualsevol altra és vista com un ornament patrimonial i no pas com un dret col·lectiu. El context legal francès es tradueix, és clar, en polítiques educatives restrictives. El català no pot ser una assignatura obligatòria i tampoc pot ser estudiat a l’institut com el que anomenen “primera llengua viva”, perquè només pot ser-ho una llengua estrangera. Dins del sistema públic, l’ensenyament en català només és possible en règim voluntari, i fins i tot així, amb tantes traves com pugueu imaginar: falta de mestres formats, pocs suports pedagògics i escassetat d’hores. El curs passat només el 8% dels alumnes de primària rebien ensenyament bilingüe.

En aquest escenari, que la Universitat de Perpinyà ofereixi estudis de català és remarcable. De fet, és l’única universitat de tot el sistema francès que permet obtenir un diploma de llicenciatura i màster en estudis catalans, seguint una línia únicament en català i no barrejat amb castellà o un altre idioma. Que aquests estudis sobrevisquin tot i el poc reconeixement i mitjans, és una mostra de resistència admirable tant per part del personal que hi treballa com dels alumnes que s’hi inscriuen. Que hi hagi estudiants, encara que siguin pocs, és un èxit, i no pas un fracàs!

Tot i això, periòdicament plana una mena d’amenaça sobre els estudis en forma de retret als docents, que es veu que no aconsegueixen prou alumnes. I mentre això passa, despatxos semblants als que formulen aquells retrets acaben de donar forma als nous plans d’estudis, que preveuen una formació específica en català als futurs professors bilingües de només trenta hores per any, quan amb els d’ara han d’haver finalitzat la llicenciatura de català per poder-lo ensenyar.

L’existència d’estudis universitaris no hauria de ser motiu de retret, sinó de suport i reconeixement. Per justícia social, els drets lingüístics dels estudiants no han de dependre de l’estadística. En aquest context de desconnexió institucional, d’ofec legal i de feblesa d’ús social, culpar els qui defensen el català a la universitat és molt injust. És fer-los pagar dues vegades, primer com a víctimes d’un sistema advers i després com a culpables dels efectes d’aquest sistema. Des del sud ens cal mirar més al nord, però no com un gest simbòlic, sinó amb la intenció d’enfortir vincles que ajudin a mantenir-hi viva la llengua. Pot ser una bona manera de celebrar que aquest any els estudis de català de la Universitat de Perpinyà celebren quaranta anys.

Carla Ferrerós Pagès és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).

Vil·la Fairlight
Ampton Road, 18, Edgbaston, Birmingham
Mapa a Google

Dilluns comença una nova edició de The Championships, el nom oficial del torneig de tennis més antic del món i sens dubte el més famós i prestigiós, tant perquè es juga sobre gespa com perquè té lloc al país considerat bressol de l’esport de la raqueta. El tennis modern, sorgit al llarg de la segona meitat del segle XIX a Anglaterra, parteix remotament del tradicional jeu de paume francès. En concret, es creu que a Fairlight, una mansió de l’exclusiu barri d’Edgbaston a Birmingham, es va jugar el primer partit rudimentari de tennis. Una placa blava a la façana així ho testimonia amb aquestes paraules: “El 1865, el major T. H. Gem –advocat i esportista– i J. B. A. Perera –comerciant– van crear en aquesta casa el joc anomenat lawn tennis i hi van jugar per primera vegada.”

Així com la figura de Thomas Henry Gem, nascut a Birmingham el 21 de maig de 1819, és prou coneguda i recordada a Anglaterra, del seu company de placa sabem molta menys cosa. Però les poques dades de què disposem són més que sorprenents: malgrat que no se’n té la partida ni la data de naixement, es creu que Joan Baptista Auguri Perera i Orfila va néixer el 1822 a Manresa (Bages), fill del militar liberal manresà Auguri Perera i Pla (1793-1855) i de la menorquina Francisca Orfila i Fàbregues. A quinze anys, el pare va participar en la Guerra del Francès tant a la batalla del Bruc com al setge de Girona i el 1813 fou destinat a Maó, on va conèixer la dona, ben posicionada en la societat de Menorca de l’època. Al començament de la dècada de 1820, en ple Trienni Liberal, el van tornar a enviar a Catalunya i va combatre al voltant de Manresa contra els reialistes en defensa de la constitució liberal.

Enmig de la guerra entre constitucionalistes i absolutistes, doncs, cap al 1822 és probable que nasqués a Manresa el seu primer fill, Josep Baptista Auguri Perera, mentre que els dos següents –en Pere Ricard i en Frederic– ja van obrir els ulls per primera vegada a Anglaterra, el país on va fugir la família arran de la invasió de la península a mans dels Cent Mil Fills de Sant Lluís i del restabliment consegüent del règim absolutista de Ferran VII. En la nova vida a l’exili, el pare es va reconvertir en un comerciant de vins i, després de deu anys a Londres, la família es va traslladar a Birmingham, on el primogènit es va dedicar també al comerç i es va casar el 1847 amb la filla d’un banquer irlandès, Charlotte Louisa O’Donnell.

Al jardí rere la seva residència a Ampton Road, l’esmentada vil·la Fairlight, es va inventar amb el seu amic Gem, pels volts de 1865, un nou esport sobre gespa que combinava elements de dos jocs que se solien practicar en interiors i dels quals eren jugadors assidus: el racket i la pilota. Van aprofitar el camp (lawn) de croquet al jardí de Perera per marcar-hi un terreny rectangular dividit al centre per una xarxa de quatre peus d’altura.

El tennis modern va passar de les beceroles a la consolidació quan, cap al 1873, Perera i Gem van crear el Leamington Lawn Tennis Club a la gespa del Manor House Hotel (als afores de Birmingham), just davant la nova residència de Perera. L’any següent, curiosament, un oficial gal·lès de l’exèrcit britànic, Walter Clopton Wingfield, va introduir una certa confusió en la gènesi del tennis publicant les regles d’un joc de raqueta, que va anomenar sphairistiké, gairebé idèntic al lawn tennis, però amb camp en forma de rellotge de sorra i una xarxa més alta. Això no fou obstacle perquè el nou esport de Perera i Gem –que també anomenaven pelota– agafés embranzida i es comencés a practicar amb avidesa en unes altres parts del país, com per exemple a Londres. El 1877, de fet, hi naixia l’All England Lawn Tennis and Croquet Club. I el mateix any ja s’hi va organitzar el primer Lawn Tennis Championship, que, quasi un segle i mig després, és conegut mundialment com el torneig de Wimbledon.

I una mica més: Sobre la història de Joan Baptista Auguri Perera i Orfila, de qui es desconeix tant la data exacta de naixement com de la mort, se’n parla en aquest capítol del programa de ràdio Sense fronteres i també a la sèrie i llibre de David de Montserrat Els altres catalans (universals).

Recomanació: si us interessa de seguir el rastre de la diàspora catalana, consulteu també el portal Petjada Catalana.

La placa a Birmingham que recorda el lloc on es va jugar per primera vegada a tennis i els seus inventors. Gravat d'un dels primers partits de tennis. Recreació dels primers partits de tennis entre Perera i Gem. Placa davant el Manor House Hotel. Tomba de Thomas Henry Gem, en què es recorda que fou un dels inventors del tennis modern.

—Què és Com a casa?
—Tots els articles
—Suggeriments per a la secció: marti.crespo@partal.cat

La setmana passada l’Audiència de Barcelona va denegar l’amnistia a quatre joves que es van manifestar contra el sindicat policíac Jusapol el 2018. Tenint en compte que molts casos de manifestants independentistes sí que es van amnistiant a poc a poc, aquesta decisió crida l’atenció especialment. Previsiblement i amb la llei a la mà, semblava que aquest cas concret seria cobert, però de moment no ha estat així. Entre els joves d’aquesta causa hi ha l’Adri de Badalona, per a qui demanen sis anys de presó, i tres joves més, de Barcelona, Terrassa i Santa Margarida de Montbui (Anoia).

“Amb l’amnistia vèiem un final. En general, en desconfiem, però després de veure que amnistiaven l’Adrián Sas, la Xènia o l’Oleks ens vam il·lusionar, ens vam sentir alleujats”, explica Eva García, la mare de l’Adri. “De fet, esperàvem que l’amnistia arribés l’any passat perquè havia de ser d’aplicació ràpida. Però és veritat que l’Adri sempre ha estat escèptic. Ara ens queda recórrer, però sempre depèn de les mans en què caiguis, i tot plegat implica més espera. Fa set anys que tenim això a sobre, i arribar a judici seria molt dur.”

La mare de l’Adri, Eva García, en reivindica l’absolució. Per què el cas no s’ha amnistiat?

Els fets es remunten al 29 de setembre de 2018. Aquell dia, gairebé un any després del referèndum del Primer d’Octubre, Jusapol va convocar una manifestació a Barcelona amb el pretext de reivindicar una equiparació salarial de la policia espanyola amb els altres cossos policíacs de l’estat espanyol, però amb l’objectiu polític d’homenatjar els agents que havien agredit els votants del referèndum. Com a resposta, es va convocar una manifestació antifeixista i independentista i es van viure moments de tensió i enfrontaments entre agents i manifestants. Així doncs, el cas entra dins del termini temporal establert per la llei d’amnistia, però el tribunal ha considerat que no complia el segon requisit, el de ser un fet relacionat amb el procés.

La resolució judicial reconeix que, a part de la reivindicació salarial, l’acte de Jusapol també homenatjava els policies de l’1-O, i, per tant, en reconeix un vincle amb el procés, però igualment diu que la causa no es pot considerar enquadrada dins la llei perquè l’acció dels acusats no té a veure amb actes fets amb la intenció de reivindicar, promoure o procurar la secessió o la independència de Catalunya ni tampoc amb actes amb l’objectiu de convocar o procurar la celebració del 9-N o l’1-O. És més, diu que les accions es van produir en un context contrari als actes que la llei declara amnistiables, perquè “es va esdevenir en el marc d’un dispositiu policíac desplegat amb l’objectiu de protegir els assistents en ocasió de la manifestació convocada per Jusapol”.

“Ens trobem un cop més amb un exemple de com hem de lluitar perquè la llei es faci efectiva. A través d’una interpretació força arbitrària i no fonamentada entenen que queda fora de l’àmbit estrictament independentista”, explica Martí Majoral, portaveu de l’Alerta Solidària. “Això desfigura completament el context polític i social de la mobilització en què van ser represaliats. Des de quan la gent es mobilitza en contra d’una reivindicació salarial? Els agents es van manifestar per homenatjar els qui havien carregat contra els votants, una autèntica provocació. I per això a les fotografies hi ha gent amb estelades i pancartes d’independència. Però per negar-los l’amnistia diuen que el context no era independentista. És riure’s de les persones que fa mesos i mesos que esperen que els apliquin la llei. Veuen com un jutge diu que van anar a una mobilització no pel que ells realment van anar, sinó per una altra cosa”.

“Odi als ulls” i una suposada radicalitat

Per tant, els encausats d’aquest cas de moment continuen acusats de delictes contra els drets fonamentals i les llibertats públiques, contra la integritat moral, amenaces, maltractament d’obra i coaccions. En els escrits d’acusació, l’Adri bàsicament és acusat d’haver insultat i amenaçat policies, haver-los escopit i haver intentat d’abraonar-se sobre un dels agents, sense que aquesta darrera acció s’arribés a dur a terme. La llarga combinació de delictes és el que explica una petició de penes tan alta, però crida l’atenció que no li imputin delictes com ara lesions, que acostumen a pujar els anys de pena. El relat se sosté sobretot per una suposada “radicalitat” que atribueixen als manifestants.

Amb tot, Eva García denuncia la distorsió que s’ha fet de la figura del seu fill: “Només tenen un vídeo que dura quatre segons i un relat sobre la seva suposada radicalitat. Suposen que és un destacat membre dels CDR i d’Arran que odia tot allò que és espanyol i diuen que tenia ‘odi als ulls’. No sé com poden detectar odi en només quatre segons… Patim una desprotecció total. Poden fer molt de mal sense tenir res de res…”

Més manifestants sense l’amnistia

A part de l’Adri, hi ha més encausats per la manifestació d’aquell dia o manifestacions semblants que tampoc no han estat amnistiats. Els altres tres joves de la mateixa causa tampoc no han estat amnistiats, com tampoc Marcel Vivet, el cas més mediàtic d’aquell dia. L’Audiència de Barcelona va revisar la sentència contra ell, condemnat a dos anys de presó, i va decidir de no aplicar-li la llei, perquè també va considerar que no tenia a veure amb el procés independentista. D’entrada, Vivet havia estat condemnat a cinc anys.

També van denegar l’amnistia de bon començament al militant anarquista Abel Mora, que fa un any que és a la presó, condemnat per haver estat implicat en una agressió contra un home que duia una bandera i una gorra espanyoles al metro de Barcelona el novembre del 2018, en una manifestació molt semblant a la del setembre. El jutge va negar-li l’amnistia amb el mateix argument, i, per tant, el jove compleix condemna de tres anys i nou mesos. És l’únic pres que es pot relacionar amb el procés que ha estat empresonat amb la llei d’amnistia aprovada.

L’activista Abel Mora compleix un any a la presó amb l’amnistia denegada

Aquesta interpretació de la llei també pot ser un forat per més causes no relacionades amb Jusapol. “Van negar l’amnistia a Carles Herèdia i a dues persones més, pendents de judici, per una manifestació contra una visita de Vox a Valls, en un context independentista i amb estelades. Com que no era una manifestació explícitament per la independència, els la van negar. És el motiu que s’ha al·legat en la majoria de ‘nos’ que han tingut manifestants. El text de la llei és prou obert perquè, amb una interpretació beneficiosa per al reu, es puguin propiciar aquestes amnisties. S’hauria d’interpretar de manera extensiva, no pas restrictiva. De fet, ho deixa clar el preàmbul: s’ha d’interpretar de manera extensiva i amb respecte al principi pro reu que regeix el dret penal”, explica Majoral.

Malgrat aquestes denegacions, sí que hi ha hagut molts manifestants independentistes amnistiats, especialment de les protestes post-sentència. Segons la darrera actualització de les dades, s’han documentat 236 casos d’encausats a la jurisdicció penal que s’han tancat definitivament. D’aquestes causes, 178 s’han amnistiat, 49 s’han arxivat i 9 s’han absolt. Tanmateix, el ritme amb què avancen les causes continua essent força lent, i més tenint en compte que s’haurien d’haver resolt en els primers 2 mesos de vigència de l’amnistia. Encara hi ha un 40% de peticions que no s’han resolt o que han estat denegades.

Un any de l’amnistia: el 40% de les peticions resten obertes o denegades

Solidaritat antirepressiva

L’Adri prefereix de no parlar amb els mitjans de comunicació, però els seus pares sí que han volgut fer visible la causa i fa anys que recorren el país amb aquest objectiu. No sols han aconseguit suport dels tres partits independentistes, sinó també dels Comuns i del PSC de Badalona, que van signar una moció de suport. “També hem rebut molt de suport dels represaliats i de les seves famílies. Només qui ho viu des de dins sap què es passa. Aconsegueixen destruir famílies, és el que vol la repressió”, conclou la mare. “Aquella era la primera manifestació de l’Adri i ells diuen que tenia odi als ulls. Jo els puc assegurar que d’odi no en té. Som una família que ajuda els veïns, implicats en l’ajuda a la nau del Gorg, contra els desnonaments… L’hem educat en tot el contrari a l’odi. L’odi és a la seva banda.”

El cas Cerdán agita l’espai electoral de l’esquerra del PSOE. Sumar perd membres clau del grup parlamentari, com la diputada de Compromís Àgueda Micó, que vol tenir les “mans lliures” per a actuar al congrés espanyol. Més per Mallorca va decidir dijous d’ajornar la decisió de sortir-ne després d’un empat tècnic entre les seves bases. Són esclats d’un malestar intern per la necessitat de tenir més llibertat d’actuació a l’hora de defensar els interessos territorials i de desmarcar-se del PSOE. Ho volen fer sense els condicionants que assumeix Sumar formant part del govern espanyol, i que ara s’han accentuat. Un dels perills de la presumpta corrupció al PSOE és que acabi perjudicant els seus socis i col·laboradors més estrets. És un possible mal que ja ha identificat Sumar, com a primera força potencialment damnificada en tant que sòcia del govern de coalició.

El partit de Yolanda Díaz considera que les explicacions que ha donat Pedro Sánchez sobre el cas Cerdán són insuficients i ha reclamat mesures anticorrupció. Per exemple, que les empreses corruptores no puguin accedir més a contractes públics de qualsevol administració, o que s’elimini el règim d’aforament dels diputats al congrés espanyol. Però les possibles ramificacions del cas Cerdán encara són incertes. La garantia més gran d’estabilitat que té el PSOE és la falta d’una alternativa real per als seus socis d’investidura, que s’allunyen del PP i Vox. Però això no vol dir que no temin –i que no puguin– sortir-ne escaldats.

Podem hi ha vist un filó. El malestar ciutadà que pot haver ocasionat l’esclat del cas i la gestió que n’ha fet el PSOE poden engreixar la dreta i l’extrema dreta, però hi ha una part de l’electorat de l’esquerra que no pivotaria mai cap a l’antipolítica, com ells l’anomenen. I el partit de Ione Belarra està decidit a disputar a Sumar aquests votants, tot erigint-se en l’alternativa més contundent contra la corrupció i contra l’escalada armamentística, l’altra qüestió que marca de fa temps el debat polític més ideològic a l’hemicicle espanyol.

L’objectiu de capitalitzar aquest descontentament sembla que guia tots els moviments de Podem. Per això van plantar Pedro Sánchez en la ronda de reunions amb els grups parlamentaris amb què el president espanyol també escenificava una represa i voluntat de nova entesa. “No participarem en la rentada de cara d’un partit corrupte”, va dir Pablo Fernández, portaveu de Podem. I per això, a hores d’ara, han donat per acabada la legislatura i exhibeixen més contundència que cap altre antic aliat de Sánchez.

Podem dóna per acabat el cicle polític. Critica que Sánchez no hagi donat les explicacions reals de per què va destituir José Luis Ábalos i va situar, com a secretari d’Organització, Santos Cerdán. El partit de Belarra nega que el cas es pugui circumscriure a tres pomes podrides, tot i que el PSOE hagi intentat d’acotar l’abast de la crisi als dirigents que ha deixat caure i de qui Sánchez s’ha allunyat i desmarcat amb contundència, especialment en el cas de Cerdán. Hi veu, en canvi, una afectació sistèmica: la corrupció de tota una estructura orgànica i política. Posen el PP al costat del PSOE, els equiparen com a peces germanes d’un funcionament profund de l’estat espanyol. En diuen el “bipartit corrupte”. Ara bé, caldrà veure fins a quin punt tensen la corda amb el PSOE quan es presenti al congrés espanyol una votació clau.

En casos com aquest, en què la majoria parlamentària estigui en qüestió, Sumar espera preservar, com a mínim, la unitat de vot amb Compromís. El punt d’inflexió amb Micó va arribar amb la concreció del pla de treball de la comissió d’investigació de la gota freda. La compareixença de Sánchez en va resultar exclosa, malgrat que l’havien reclamada. També lamenten que la recuperació s’alenteix i creuen que el govern espanyol n’ha de donar explicacions. “Necessitem tenir tots els instruments a favor nostre per a representar els interessos dels valencians. També els instruments de control al govern”, va dir Micó.

Per ara, Sánchez ha mirat d’esmorteir el malestar pel cas Cerdán amb la cimera de l’OTAN: el recurs clàssic de la polarització contra l’extrema dreta. En aquest cas, amb el màxim exponent de l’extrema dreta mundial: Donald Trump. La negativa a subscriure un increment d’inversions en armament del 5% del PIB fins el 2035, malgrat que Sánchez va subscriure l’acord dels aliats, ha estat la manera més contundent amb què el PSOE ha volgut marcar perfil ideològic i ajudar a acomodar la situació de Sumar dins el govern. La fotografia de grup dels estats membres de l’aliança, amb Sánchez en un extrem, volgudament separat de la multitud, ho deia tot: de la voluntat de projecció pública i de la tàctica. Sumar va celebrar l’acte de “dignitat” que a parer seu va significar allò. “Espanya s’ha erigit en un referent dels progressistes de la Unió Europea que no accepten el dictat de Washington”, va dir Ernest Urtasun, ministre de Cultura espanyol. Malgrat les amenaces de Trump a Espanya, Sánchez confia que les negociacions comercials de la Comissió Europea amb els EUA no se’n vegin perjudicades.

El president espanyol també va proposar a la cimera europea de dijous de revisar l’acord d’associació entre la Unió Europea i Israel. El reconeixement de l’estat palestí, l’apel·lació a frenar un atac que considera un genocidi i l’impuls d’actuacions per a mirar de dissuadir Benjamin Netanyahu dels seus plans ha estat un altre front amb què Sánchez s’ha intentat d’alinear més amb les demandes de Sumar i Podem. Ara hi ha recorregut amb la intenció afegida de desviar-hi el debat públic, capitalitzat darrerament pel cas Cerdán. No obstant això, Sánchez no s’ha deslliurat de polèmiques, com la de la compra d’armament a Israel que va obrir una crisi a l’executiu espanyol durant la primavera. Podem també va esprémer llavors la incoherència i va denunciar que les relacions comercials de compra i venda d’armament es mantinguessin. El partit provava d’elevar les crítiques fins allà on Sumar no pot arribar.

Els morts de Mazón és el primer gran llibre sobre la tragèdia del 29 d’octubre, que va robar la vida a 228 persones. El llibre, l’ha escrit la periodista Esperança Camps, cap de redacció de VilaWeb, que ha seguit molt de prop la catàstrofe. És un retrat global de tot allò que va passar aquell dia, però també parla del dolor de les víctimes i de la gran negligència política que va amplificar-ne els estralls. Ja podeu reservar el llibre a la Botiga de VilaWeb.

Aquest és el segon llibre que publica VilaWeb, després de Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, que s’ha exhaurit i, un mes després d’haver arribat a les llibreries, ja se n’ha fet la primera reimpressió. Amb motiu de la celebració dels trenta anys de VilaWeb, el diari ha estrenat una nova iniciativa que consisteix en la publicació d’una col·lecció de llibres periodístics. Cada any publicarem quatre llibres, un per trimestre, amb investigacions a fons fetes per la redacció del diari o amb continguts relacionats. La col·lecció de llibres es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu de 68 euros l’any. Aquelles persones que ja siguen subscriptores del diari tindran un preu especial de subscripció a la col·lecció anual completa de 64 euros l’any. En tots dos casos, l’enviament dels llibres a casa serà gratuït. Si us voleu subscriure a la col·lecció de llibres, ho podeu fer en aquesta pàgina web. 

Un homenatge a les víctimes

Els morts de Mazón, que arribarà a les llibreries dimecres, reconstrueix què va passar el dia 29 d’octubre per mitjà d’una cronologia minuciosa, trenada a partir de declaracions judicials, documents notarials i més materials. On era cadascú mentre al país passaven coses. Amb qui era el president Mazón, o què deia, mentre es feien els primers rescats de persones atrapades per les aigües a la Ribera. Per què no va anul·lar l’agenda. Per què ningú del seu gabinet no va considerar interessant que es posés al capdavant de l’emergència en compte de dinar amb una comunicadora en el reservat d’un restaurant. Una cronologia, feta amb precisió, que evidencia la negligència de Mazón i el seu govern.

Ja podeu comprar el llibre Les morts de Mazón a la Botiga de VilaWeb

El llibre es fixa en les víctimes, en els 228 morts, en les desenes de ferits greus i en les desenes de milers de persones que aquell dia van ser abandonades per un govern que té l’obligació de protegir els ciutadans. Hi ha els relats colpidors en primera persona de set víctimes que expliquen com van viure la tragèdia i fan un retrat coral de què va passar i que transcendeix l’emoció, perquè és tan real, tot allò que expliquen, que permet al lector de fer-se una idea precisa de què va passar. Els testimonis recollits per Camps amb profunditat són els de: Dolores Ruiz, que va perdre el marit, Emeterio Mora, i els dos fills, Jesús Andrés i Javier, a Xiva, la Foia de Bunyol, a les 18.00; Saray Ruiz, que va perdre el pare, Paco Ruiz, a Montserrat, la Ribera Alta, a les 19.00; Marc Poveda, que va perdre la mare, Isabel Izquierdo, a la residència Savia de Paiporta, l’Horta Sud, a les 19.15; Toñi Garcia, que va perdre el marit, Miguel Carpio, i la seua filla Sara a Benétusser, l’Horta Sud, a les 19.40; Cristina Rodríguez, que va perdre el seu fill Luis Ángel a la carretera entre Xiva i Bunyol, la Foia de Bunyol, entre les 19.45 i les 20.00; Rosa Maria Álvarez, que va perdre el pare, Manuel Álvarez, a Catarroja, Horta Sud, a les 20.00; i Núria Aracil, que va perdre el xicot, Ruben Lima, a la Torre, València, a les 20.45.

Aquests testimonis fets de dolor són lúcids, plens d’informació que ajuda a comprendre què va passar, com ho van viure i com ho viuen ara. També parlen de les responsabilitats polítiques de qui consideren que ha destrossat les seues vides i les de les persones estimades. Les seues veus converteixen la ràbia en persistència i en fermesa, i amb aquestes veus es reflecteix la societat valenciana que ha decidit que no vol callar davant la negligència i la deixadesa.

El llibre repassa l’agenda negligent de Carlos Mazón i en fa un perfil, en què queda retratat com un president sense escrúpols. També en aquest capítol, titulat “Se sabrà tota la veritat”, hi ha noms propis, com ara, el de Maribel Vilaplana, que en una conversa telefònica reconeix el mal que encara li fa aquell dinar. O el de la cap de meteorologia d’À Punt, Victòria Rosselló, que durant tot el dia va avisar del drama que s’esdevenia. I hi ha Salomé Pradas, una consellera d’Emergències desbordada que pràcticament no sap on és quan xafa la sala del CECOPI, i el seu número dos, que ha fet uns quants viatges polítics d’anada i tornada. I, és clar, tot l’aparell que sosté dret Carlos Mazón, que fabrica missatges i situacions per a allunyar-lo de la presa de decisions aquell dia.

Vicent Partal, que fa el pròleg del llibre, diu: “Camps ha sabut combinar la precisió informativa amb la sensibilitat que requereix el dolor aliè. I això no és gens fàcil. No ha defugit la crítica política –necessària, urgent i que tan sols començarà a escampar el dia que Carlos Mazón dimitesca–, però tampoc no ha caigut en el reduccionisme de la cosa pública. Ha posat noms i cognoms a la tragèdia i ha donat veu a qui la va sofrir.”

El llibre també és un homenatge a les 228 víctimes mortals, i per això comença amb una pàgina on es reprodueixen tots els noms de les persones que van perdre la vida aquell fatídic 29 d’octubre de 2024.

Les víctimes seran presents en les presentacions.

2 de juliol de 2025

A les 19.00. A l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.
A càrrec de Vicent Partal, Esperança Camps i Toñi Garcia.
Hi haurà una fila zero amb els familiars de les víctimes entrevistats.

3 de juliol de 2025

A les 19.30, a la llibreria la Moixeranga de Paiporta.
A càrrec de Vicent Partal, Esperança Camps i  Dolores Ruiz.
La llibreria la Moixeranga ha estat afectada per la gota freda i reobre aquest dia.

10 de juliol de 2025

A les 19.00, a l’Ateneu Barcelonès.
A càrrec de Txell Partal, Esperança Camps, Dolores Ruiz, Núria Aracil i Rosa Maria Álvarez.

 

 

La història de Jessica Ryu amb Catalunya és, d’entrada, una història de curiositat gairebé casual; després, de fascinació; i, finalment, de compromís. Ryu és nascuda a Corea del Sud però té un domini molt fluid del català –tot i haver viscut tan sols un mes a Girona– i, de fet, acaba de rebre l’encàrrec de traduir Incerta glòria, l’obra mestra de Joan Sales, a la seva llengua materna. Ara s’està uns quants dies de visita al Principat, amb una agenda que vessa de cultura i coneixences. No és gens estrany: Ryu, riallera i entusiasta, malgrat la distància s’ha anat amarant de la cultura catalana, molt més i tot que gent d’ací, i té ganes d’entendre el país tant com pugui.

La primera llavor de la curiositat que l’ha duta fins ací és l’obsessió que la seva mare tenia amb Salvador Dalí. De ben petita, Ryu ja veia, penjades a la paret, reproduccions de quadres emblemàtics del pintor, com ara La persistència de la memòria, que es mirava embadalida. Té records d’infantesa ben dalinians. L’interès per Dalí va restar somort, un temps, mentre es llicenciava en disseny gràfic a Corea, però aquella aventura no va acabar de sortir bé i va voler provar unes altres coses. Havia estudiat castellà i va decidir de fer un màster en literatura hispànica. Hi va descobrir no tan sols que Dalí tenia, també, prosa, sinó que els seus primers escrits eren en català. Allò va obrir una porta. “Vaig voler escriure sobre això. Com és que a Corea no ho sabia ningú?”, explica.

El camí va continuar al programa d’estudis ibèrics a la Universitat de Stanford, a Califòrnia, on en va conèixer el director, el professor Joan Ramon Resina, a qui reconeix com una influència decisiva, i, durant unes quantes setmanes, al professor Raül Garrigasait, que l’acompanya aquests dies. “Allí vaig començar a fer cursos de català, vaig aprendre la llengua i me’n vaig enamorar. De fet, ara, em sento més còmoda parlant en català que no pas en castellà”, diu.

A poc a poc, va descobrir que rere la llengua hi havia la història d’un país, una tradició. “Al principi, el català em va interessar molt perquè era una llengua que no parlava ningú al meu país. Vaig pensar que seria l’única especialista en llengua i literatura catalanes a Corea. Però, després de començar el doctorat a Stanford, la meva percepció va canviar. Quan vaig començar a llegir les grans obres que trobava en català i a conèixer-ne la cultura, vaig veure-hi paral·lelismes amb la història i la cultura coreanes. Compartim una història de dictadura i colonialisme. Quan llegeixo Incerta glòria o La plaça del diamant, per exemple, puc sentir una ressonància amb coses que van passar no fa pas tant al meu país. De fet, fa només uns quants mesos, amb la llei marcial, encara hi vaig pensar”, diu. Entre les lectures més determinants, esmenta les Elegies de Bierville, de Carles Riba; El comte Arnau. de Joan Maragall, i Lo desengany, de Francesc Fontanella, que va llegir en un seminari sobre la Guerra dels Segadors.

Molt atenta, i amb un ull clínic, va anar posant llum a coses que l’astoraven. A través de Santiago Rusiñol –de qui l’embadaleix sobretot la faceta de col·leccionista–, el pes del modernisme a Catalunya. I més retalls que, si no s’hi hagués esforçat, potser li haurien romàs incomplets al cap. “Veia pertot arreu que citaven Eugenio d’Ors i Lo barroco, però quan vaig saber que abans de la guerra civil li deien Eugeni d’Ors, em va impactar moltíssim. Aleshores vaig llegir La ben plantada i Gualba, la de mil veus, i em va semblar impressionant, perquè era un Eugeni d’Ors completament diferent. Aquestes dues personalitats d’Ors em van resultar molt impactants”, recorda.

Un objectiu clar: canviar la tradició hispanística

Però, de totes, la lectura que l’ha marcada més és sens dubte la d’Incerta glòria. Fou Resina qui l’hi va fer descobrir, quan estudiaven l’existencialisme europeu posterior a la Segona Guerra Mundial. “Em va agradar moltíssim. Fins llavors, de la península, només havia llegit literatura de postguerra com la de Carmen Laforet o Javier Cercas. Soldados de Salamina o Anatomía de un instante, que em fan una certa angúnia. Són obres molt bones, però que tracten la història de després de la guerra, no pas de la guerra en si mateixa”, diu. De fet, a mesura que ha anat sabent més coses sobre la història de Catalunya, ha constatat l’anomalia que representa aquesta mena de narrativa espanyola.

A Corea del Sud, diu, la hispanística acadèmica considera Soldados de Salamina com un cim de la literatura que va traspassar les pàgines per a inspirar tota una cultura de memòria històrica basada en una falsa reconciliació. Un dels objectius de Ryu és corregir aquest biaix. “Soldados de Salamina parla d’una memòria fracassada. A Corea, tan lluny, pensen que és una novel·la que facilita la democràcia i la memòria històrica a Espanya. Em fa força ràbia. Falta molta diversitat sobre el nostre coneixement de la literatura ibèrica”, diu. La sobredimensió de Cercas no solament com a escriptor, sinó com a intèrpret de la història, ha donat una idea equivocada als coreans sobre la realitat cultural i política catalana, apunta.

“Incerta glòria, en canvi, és una obra mestra: no és només una novel·la, és un testimoni, perquè Sales va lluitar a la guerra. No és només una història de trauma, o de la dictadura, sinó un testimoni dels vençuts. Normalment, ningú no en vol parlar gaire, d’aquestes coses, perquè són massa doloroses. Jo, de fet, vaig sentir un munt de tristesa, llegint-la, però la tristesa sempre dura, té una ressonància emocional diferent, que em convida a tornar a visitar les obres, i me’n vaig enamorar”, explica. La traducció li fa molta il·lusió. “Sé que serà un projecte molt difícil, que requerirà molta feina, però pagarà la pena, perquè no és una història només de Catalunya. És un clàssic amb un sentit universal. Si tinc un objectiu amb aquesta traducció és d’afegir una altra perspectiva sobre la guerra i sobre la literatura contemporània a la península ibèrica”, diu.

N’hi ha un altre, d’objectiu, potser una mica més ambiciós encara: que la traducció d’Incerta glòria sigui, per a Corea del Sud, un petit granet de sorra per a canviar coses. “M’agradaria que generés una mica més de conversa sobre la democràcia, la pau i la guerra. A Corea és molt difícil, encara, parlar obertament de la guerra civil i de la dictadura. Encara més després de la llei marcial. La societat coreana està molt dividida. Necessitem motius per a repensar la història. Aquesta traducció d’Incerta glòria espero que pugui alimentar una mica més la tolerància. Sento que al nostre món, avui, hi falta molta tolerància”, rebla.

L’anomalia i l’esperança

Parlar amb Ryu, que amb prou feines ha viscut a Catalunya més de quatre setmanes i, en canvi, en desplega un coneixement tan vast, tan profund i tan ple de matisos, desperta dins el cap sensacions ben insòlites, com de ser davant una mena de petit miracle. És inevitable de demanar-li si no se li fa estrany tenir la sensació que sap més coses que no pas molts catalans de la seva edat. Ho nega. “De fet, allò que m’impressiona és l’amor dels joves catalans per la seva llengua i la seva cultura. A Corea, això és molt diferent. La meva generació, almenys, no té tanta passió per la protecció i la defensa de la cultura pròpia. Per això estic molt impressionada per la passió dels joves catalans. Quan vaig passar un mes a Girona, l’any passat, estava molt sorpresa de veure que no era un tabú parlar de la independència. A Barcelona és una mica més difícil, pel que veig”, diu.

La immersió ha estat tan intensa, de fet, que s’ha avesat a llegir la premsa d’aquí, a escandalitzar-se amb les declaracions de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, i fins i tot a agafar l’hàbit d’escoltar sovint la Trinca. La fa remoure que, amb l’amor que ha desenvolupat ella pel català, hi hagi gent que li sigui políticament tan hostil, i que les institucions no se’n prenguin més seriosament la promoció. “Em fa molta pena veure que hi ha tanta passió i amor al carrer, i que el govern, el sistema, la gent que té la capacitat de canviar les coses legalment, no hi fan tant”, conclou.

Assagista, investigador cultural, poeta, crític d’art, curador d’exposicions literàries, científiques i artístiques, traductor teatral, editor de revistes d’avantguarda, articulista d’opinió, agitador cultural i traficant d’idees. Són moltes les facetes de Vicenç Altaió i Morral (Santa Perpètua de Mogoda, Vallès Occidental, 1954), antic director del centre KRTU (Cultura, Recerca, Tecnologia, Universals) i del Centre d’Arts Santa Mònica, i actual president de la Fundació Joan Brossa. Ara acaba d’ordenar els primers trenta anys de trajectòria cultural a El somni de la subversió (Galàxia Gutenberg), un volum de memòries que arriba fins a l’any 1985, data en què considera tancat el cicle iniciat amb la revolta poètica dels setanta, de la qual va ser un dels protagonistes, amb el vincle amb els poetes sèniors que el precedien, com J.V. Foix, Joan Vinyoli o Josep Palau i Fabre. Parlem amb ell a casa seva, envoltats de la seva impressionant biblioteca, protagonista del film documental Biblioteca de pedra seca, dirigit per Joan Vall Karsunke, i sobre el futur de la qual ens ofereix algunes pistes.

—Acabeu de publicar El somni de la subversió, subtitulat “Memòries d’un traficant d’idees”. De tota manera, malgrat ser records individuals, hi ha un gran component col·lectiu, generacional…
—És un traçat col·lectiu, exactament. Quan Vinyoli va fer seixanta-cinc anys, va poder veure que hi havia una joventut nova, que reparava tot allò que no havia pogut fer. Seguint aquest exemple, vaig començar sistemàticament a organitzar el corpus final d’una obra. Vaig començar per un llibre d’investigació a partir de Joan Miró i els poetes catalans, vaig continuar amb un llibre de recerca dedicat a arquitectura i comunicació visual a través de la biografia de Lanfranco Bombeli. I acabats aquests estudis, vaig creure que tenia el compromís de fer el mateix que la gent que tenia llavors l’edat que tinc ara m’havien donat. És a dir, enviar als joves la nostra memòria. No vull historitzar –que també– la nostra generació perquè nosaltres mateixos ho llegim, sinó sobretot deixar un testimoni als altres.

—Sou de Santa Perpètua de Mogoda, fill del Ton de la Fàbrica i la Maria de Can Soley, i teniu un germà bessó.
—El més important és com neixo com a lector. I neixo com a lector perquè quan entro a la universitat, després de l’eficàcia del franquisme i la persecució de la llengua catalana, sense saber-ne pràcticament res, descobreixo que la meva llengua té una cultura pròpia i que els llibres havien estat cremats. I, quan l’any 71, vaig a l’avi matern i li demano si ell té llibres en català, em treu de darrere del dipòsit d’aigua una caixa dels llibres que venien del Servei de Biblioteques del front i de la batalla de l’Ebre quan els republicans se’n van anar. De manera que el meu naixement, pròpiament, és el naixement d’un lector, i aquest lector neix amb enllaç amb l’època de la república.

—Vicenç Altaió i Morral, parent del sabadellenc Mateu Morral?
—Parent de lluny, però sí. El meu avi era un home tradicionalista, però tenia una germana casada amb un anarquista conegut. Gràcies a la seva biblioteca, vaig conèixer les utopies revolucionàries, com el comunisme i l’anarquisme, per després conèixer-ne en carn pròpia el fracàs i la dificultat de la política. Mateu Morral, que va perpetrar un atemptat contra els reis d’Espanya el dia del seu casament, simbolitza el fracàs de l’estat espanyol de regenerar-se d’una manera moderna i democràtica. Tota la intel·lectualitat modernista creu que cal posar fi al sistema monàrquic perquè és un tap per a l’evolució i la justícia social, i encara ho és.

—De molt jove comenceu a freqüentar Foix a casa seva, al carrer de Setantí 9, a Sarrià.
—Foix és el meu primer mestre, que trio perquè és el que té el nom més obscur. Allà, hi vaig aprendre que, per llegir, havies d’estudiar. Igual que la cultura visual, que si tu no l’estudies, no mantens un vincle comunicatiu. De Foix vaig aprendre una cosa important, que és la relació entre l’avantguarda i la memòria, en el cas català. Ell deixava clar que nosaltres encara havíem de construir i la destrucció era la construcció. Es feia la pregunta: si els italians, sobrecarregats de memòria, van inventar el futurisme, si els francesos, de sentit de l’estètica i la racionalitat, creen el cubisme, i els alemanys, amb la seva anàlisi del jo, l’expressionisme, als catalans què els toca? Aquesta gran pregunta he trigat tota la vida a respondre-la i ara la sé. Els catalans assoleixen la seva màxima expressió amb la condició de l’exili. Es demostra amb els artistes visuals, Picasso, Miró, Dalí i Tàpies.

—Personatges, estils, llenguatges ben diferents…
—En la nostra diversitat cultural s’expressa la pluralitat d’una cultura nacional. Som tan petits, que el pessebre és la nostra màxima expressió. Per tant, crec que anem sempre bé quan defensem el valor d’una pluralitat cultural. Això s’explica molt bé en la prosa. He fet l’esforç d’unir dos models en la prosa catalana. L’un, el de J.V. Foix, amb més arcaismes i una sintaxi més clara, i l’altre, Josep Pla. Tots dos corresponen al món ultralocal, i per tant a un realisme, però el primer està en el realisme imaginatiu i l’altre està en el realisme concret.

—No us vau quedar només amb Foix, sinó que vau fer amistat amb Palau i Fabre i, especialment, amb Joan Vinyoli.
—He pogut observar que són més oberts aquells que són de jeia progressista i avantguardista que no els de prosa planxada. Nosaltres ho llegim tot, amb un sistema obert. Per tant, si bé Foix és un model, no podia renunciar a aquells que estaven en el marge, perquè cada generació ha de procurar de regenerar. Amb Palau i Fabre vaig aprendre com una vivència extrema i amb sentit d’exploració i de recerca, per mitjà dels altres, pot acabar transformant el propi jo. És el sentit de l’alquímia. Vinyoli era una persona insegura, que tenia necessitat de l’altre, i em vaig convertir en un dels seus receptors de primera. Vaig aprendre’n que forjant i explorant el món de la memòria podies arribar a crear una escriptura en primera persona que tingués tot el pòsit universal que té la metafísica.

—Podríem definir la vostra vida amb els termes “memòria” i “avantguarda”?
—Tota la meva obra té aquests tres peus que he après dels mestres. De Foix, caminar, caminar i llegir. De Palau i Fabre i Vinyoli, viure amb intensitat i transformar. I de Joan Brossa, experimentar, experimentar i experimentar. Per tant, la fórmula, que per alguns és la combinatòria matemàtica de la imaginació, en el meu cas, és caminar, que és una manera també de llegir. La vida com a capacitat per a transformar i sempre considerar-nos a nosaltres i a l’escriptura com un experiment.

—Parlant de la vostra època d’estudiant a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan encara es feien les classes al monestir de Sant Cugat, voldria preguntar-vos pel grup Tarotdequinze, que formàreu amb Jaume Creus, Josep Maria Figueres, Lluís Urpinell i, posteriorment, Josep Maria Fulquet.
—Érem molt joves, jo tenia disset anys. Tarot feia referència a la interpretació de les cartes del món i un sentit de la subversió, per un nou ordre, que és el dimoni. Quan vam fer el primer manifest, no volíem que fos programàtic. S’havien acabat les utopies i érem conscients que cantàvem les absoltes del passat. Vol dir que hi ha un hummus, que tornarà a fer néixer. Tot això passava paral·lelament a la formació del nucli de Llibres del Mall. Apareixia una generació literària anomenada de manera genèrica neoformalista, tant aquí com internacionalment.

—Quina relació hi havia entre Tarotdequinze i Llibres del Mall?
—Una vegada es va acabar la col·lecció Cristalls, que pretenia una renovació estètica i barrejava la poesia amb la prosa i imatge, tots nosaltres vam acabar publicant a Llibres del Mall. La particular diferència era què ens unia, i ens unien els referents. Nosaltres vam canviar l’hegemonia que hi havia del realisme i vam negar que el realisme social tingués potència literària. I vam bescanviar les dues figures cabdals, Salvador Espriu i Pere Quart, dos poetes excepcionals que reconeixem, per Foix i per Brossa. Però, alhora, cadascú de nosaltres va triar els segons, que per nosaltres eren Vinyoli i Palau i Fabre, i, en canvi, ells van editar Espriu i Martí i Pol, tot traint l’esperit inicial. Ara bé, al Price-Congrés, festival de poesia per l’ús oficial del català, hi érem tots. No només nosaltres i els del Mall, sinó també els escriptors del País Valencià i les Illes. Mai no hi ha hagut tantes variants dialectals i geogràfiques en plenitud com aquell 75 i en endavant. D’aquí, el somni de la subversió.

—Sou d’una generació a qui van negar el català a l’escola, però us vau acabar vinculant orgànicament al catalanisme. Recordeu assemblees d’estudiants on us xiulaven per parlar en català…
—Sembla mentida que allò que passava continuï passant, que és aquesta falsa dicotomia entre una llengua minoritària que té un sistema molt obert, i que els qui tenen una llengua majoritària la presenten com una llengua burgesa, o com una llengua que no serveix per a tots els usos expressius. Nosaltres, en aquest cas, reivindicàvem el ple ús del català. En aquell moment, es considerava que el català no servia. Després, a la revista Àrtics vaig optar pel multilingüisme. Sempre he cregut que nosaltres, a la manera de Llull, podem tenir la veritat per construir a partir de la complexitat i l’argumentació, però sobretot per mitjà de l’amor. L’amor és el que fa que siguem respectats, perquè, si no, exacerbem la posició dels altres que són més forts que nosaltres. Això vol dir que, sense renunciar mai a una vida dedicada plenament a la cultura catalana, he pogut treballar amb artistes i escriptors internacionals amb la mateixa qualitat que ho he fet en català.

—Hi ha episodis cèlebres a les vostres memòries, com el Gespa Price organitzat a la UAB, entre més, amb la vostra amiga Isona Passola.
—Teníem el model anterior, del Festival Price. Nosaltres, els joves, havíem d’oferir la sorpresa: a les onze del matí, milers de persones al campus de la UAB per a escoltar poesia catalana. Hem de tenir en compte que el catalanisme era minoritari a les organitzacions polítiques, a l’Assemblea de Catalunya, etc., però vam veure que el valor democràtic es trobava en l’expressió en llengua catalana i en la seva pluralitat, perquè ens podríem arribar a trobar generacions, gèneres i tendències estilístiques ben diferenciades. Però teníem tots una cosa en comú: tornar a donar el valor potencial a una llengua que és una cultura i, en aquest cas, és una cultura política.

—No és cap metàfora: a la mili gairebé vau perdre la mà amb què escriviu…
—Sempre recordaré com vaig plorar quan, després de l’accident, vaig provar d’escriure al meu amic Joan Vinyoli, i vaig veure que l’associació mecànica entre la mà i el cervell era d’una eficàcia necessària per a l’escriptura total. És a dir, que sense mà perdia l’escriptura anomenada literària, amb la seva complexitat sintàctica.

—Perdre l’escriptura per culpa de l’exèrcit espanyol…
—Després de la humiliació de perdre la identitat, de tallar-nos els cabells, fer-nos vestir igual i passar a ser només un número, fent guàrdia vaig pensar que vigilava a fora, però l’enemic era dins la caserna. Aquesta consciència és la que sempre m’esparvera quan es canvia l’ordre dels valors i es perd el sentit de la veritat. Avui hi ha tota una retòrica per part de l’extrema dreta i el populisme que agafa els valors i els inverteix, per exemple, parlant de llibertat.

—Poeta, crític, editor… Potser la paraula que també us definiria seria la de connector. Connecteu Vinyoli i Estellés, tots dos ingressats al mateix hospital, però alhora heu intentat connectar lletres i arts…
—Jo neixo com a poeta i editor, però aviat, al costat d’editor, passo a ser estudiós i antòleg. A continuació, traductor d’obres de teatre. Després, començo els primers experiments de cinema, i aviat canvio i manifesto un notable interès per les noves tendències, a partir de l’observació que el món va canviant amb els nous llenguatges i la gran transformació que hi ha al camp de la biologia. Estableixo relació amb la fotografia, l’arquitectura i la ciència. No pot ser que en ple segle XXI siguem analfabets en el camp de la imatge. A la cultura catalana hi ha hagut sempre un gran domini de la literatura, de l’escriptura, i poc de la imatge.

—D’on surt l’expressió amb què us definiu, “traficant d’idees”?
—A París, esperant Antoine Laval, un practicant de l’art per correu, amb qui anàvem a visitar el Museu Marmottan. A la televisió del bar on era, es va tallar l’emissió i va aparèixer un militar, el general Jaruzelski, que acabava d’imposar la llei marcial a Polònia. Simultàniament, Laval va arribar amb Liberation a la mà, indignat per la detenció del filòsof Jacques Derrida a la frontera txecoslovaca acusat de tràfic d’estupefaents. Vaig lligar-ho tot i vaig dir que no l’havien detingut per traficar amb drogues sinó amb idees. Traficar no amb diners, que és cap on va el món, sinó amb idees. No hi ha cap herència per deixar que no sigui l’herència espiritual, i com ens deia Foix, canvien les formes, però la substància humana és la mateixa. Per tant, em plantejo el present i llegeixo i construeixo el futur, tot donant vida al passat.

—Hi ha un cert desencís en el resultat de la transició espanyola, des del desig rupturista dels joves de llavors…
— La nostra era una cultura minoritària que, quaranta anys més tard, tenim una opinió majoritària. No es pot deslligar els fets del Primer d’Octubre amb la força d’aquella generació ja gran, interclassista i plural. Però, en aquell moment, la generació que ens precedia eren forces que jo personifico en el meu oncle, el socialisme, i el meu pare, el pujolisme. La decepció va ser que quan estàvem a punt de fer un gran salt i ser punta de llança, la pervivència del franquisme ens ho va impedir. D’aquí, la decepció amb la transició i aquesta sensació que ens van aixecar la camisa. Caldria revisar la història del pensament reaccionari espanyol i com no s’ha sabut fer mai la transformació necessària.

—El llibre acaba amb el xoc amb la política, arran de la campanya “Barcelona més que mai”.
—La transició s’acaba el 1995, quan després de l’espectacle olímpic, que té molt a veure amb una certa cultura avançada i progressista, es va cap a la cultura de masses. I ja sabem per Adorno que les cultures de masses solen acaba malament. La imatge de la Mare de Déu amb Floquet de Neu, en compte del nen Jesús, de Carlos Pazos, va crear por a les forces progressistes i, en aquest cas, a l’Ajuntament de Barcelona. Em van demanar que retirés una revista de 7.000 exemplars per aquesta imatge, perquè deien que no l’havien autoritzada, tot i que partíem de la confiança. I això és el pitjor que pot passar quan hi ha por de la llibertat. Quan la política no sap administrar l’heterogeneïtat i el que procura és l’autoadministració, s’acaba la bondat de la democràcia.

—Som a la vostra biblioteca. És l’obra de la vostra vida?
—Aquí hi ha tot el que he llegit i treballat. Quilòmetres posats en línia recta sobre Miró, Dalí, Tàpies, Perutxo, Palau i Fabre, Josep Pla, Vinyoli… Però també els escriptors de la meva generació, que continuo llegint. El llibre és una presència física, és la totxana d’aquest ésser que habita dins. És possible que la biblioteca i l’arxiu i les obres d’art que aquí conviuen siguin el resultat físic d’una vida. Per això, quan va entrar en Joan Vall Karsunke, el director del film, va dir que era un paradís, però no només per a un intel·lectual, sinó per a qui hi entra i llegeix. Va dir-me que havia fet amb els llibres com amb la pedra seca de Cadaqués. D’aquí, el títol.

—Hi ha hagut casos lamentables de biblioteques que han acabat saldades als Encants. Quin futur teniu pensat per a aquests llibres?
—És una obra d’art, i les obres d’art s’han de preservar i patrimonialitzar. Vaig ajudar a crear fundacions i he col·laborat amb la Fundació J.V. Foix, amb la Fundació Palau i Fabre, i sóc president de la Fundació Joan Brossa. Tot i ser resistent a la cultura dels grans equipaments on tot acaba dins d’un anònim enterrat, m’agraden aquests centres petits que són vius i parlem amb les noves generacions. Per tant, he ofert la meva biblioteca a Catalunya, no vull que vagi a parar a una universitat nord-americana. I m’agradaria que anés a Cadaqués. De biblioteca com aquesta, de relació entre la cultura literària i la cultura visual no n’hi ha cap més a Catalunya, m’agradaria que els meus llibres, arxius, obres d’art, fossin útils a la gent de Cadaqués i als estudiosos.

—Heu començat a treballar-hi?
—Arran d’un risc real de fatalitat irreversible, he tingut diverses converses amb la regidora de Cultura, i amb l’antiga directora general de Patrimoni, avui consellera de Cultura. També he parlat amb la Institució de les Lletres Catalanes. Tots m’han manifestat la seva predisposició a ajudar i tinc tota la confiança d’ajudar a fer possible una fundació a Cadaqués. Però també he vist com els qui m’han precedit volien anar a un lloc i van acabar a un altre, com Palau i Fabre, que va acabar a Caldes d’Estrac. No sabem quin serà el futur, però sóc tan escèptic, que la voluntat de l’optimisme és el deure que tenim els qui volem transformar el món. Per tant, hi ha la seriosa voluntat d’ajudar a fer que sigui possible.

 

The Washington Post · Louisa Loveluck i Mustafa Salim

Quan les forces nord-americanes atacaren tres emplaçaments nuclears iranians, el cap de setmana passat, molts temeren que el conflicte s’estengués al país veí de l’Irac, on les milícies pro-iranianes exerceixen una gran influència i la majoria de la població és xiïta, com a l’Iran.

Per un moment, la possibilitat que les forces i els actius nord-americans al país es convertissin en objectius de les forces pro-iranianes semblà perillosament factible. No hi cap més país al món àrab en què els interessos nord-americans i iranians quedin tan a prop com l’Irac, on milers de soldats nord-americans conviuen braç a braç amb un entramat complex de grups polítics i milícies pro-iranianes.

Però, per ara, cap d’aquests grups ha volgut immiscir-se en el conflicte.

Aquests darrers anys, les milícies iraquianes s’han tornat més cauteloses a l’hora d’involucrar-se en conflictes externs i més autònomes dels seus patrocinadors estrangers. També han esdevingut una part clau del govern iraquià, tot embutxacant-se milers de milions de dòlars provinents de les arques de l’estat i acumulant més poder polític que mai.

“Aquests grups s’han integrat en l’estat iraquià, sigui amb els negocis o amb la política. Per què voldrien renunciar-hi?”, es demana Lahib Higel, analista sènior per a l’Irac de l’ONG Crisis Group. Si continuen creixent les tensions, explica, és possible que arribi un punt en què aquests grups decideixin de recórrer a la violència: fins aleshores, romandran al marge de les tensions tant de temps com puguin.

Les milícies iraquianes han estat, durant anys, una baula clau en la cadena d’aliats de l’Iran al Llevant, que també inclou Hamàs, l’Hesbol·là al Líban i els hutis al Iemen. El gran arquitecte d’aquesta xarxa fou el general iranià Qasem Soleimani, assassinat pels Estats Units a Bagdad l’any 2020.

A diferència de l’Hesbol·là i els hutis, les milícies iraquianes sembla que han assumit que, en una confrontació directa amb els Estats Units, tenen totes les butlletes de perdre. El màxim dirigent de les milícies iraquianes, Abu Mahdi al-Muhandis, morí en el mateix atac que matà Soleimani, cosa que empenyé uns altres caps milicians a passar a la clandestinitat mentre l’Iran i els Estats Units s’atacaven mútuament en territori iraquià.

D’aleshores ençà, les milícies iraquianes han guanyat més autonomia de l’Iran.

“L’assassinat de Soleimani i Muhandis eliminà una de les grans fonts de control i influència que l’Iran tenia sobre uns quants d’aquests grups”, explica Sajad Jiyad, investigador del Century International, un think tank amb seu a Nova York. “L’absència d’aquestes figures paternes, per dir-ho d’alguna manera, ha permès a aquests grups de seguir el seu propi camí.”

La creació oficial de la xarxa de faccions milicianes de l’Irac, coneguda com a Forces de Mobilització Popular, es remunta al 2014, quan desenes de milers d’homes del sud del país, la majoria dels quals xiïtes, respongueren a la crida del primer ministre iraquià i del gran aiatol·là Ali Sistani, la màxima autoritat religiosa xiïta del país, perquè s’afegissin a la lluita contra els milicians d’Estat Islàmic. Avui dia, aquests grups són presents a les institucions del govern de l’Irac, i operen com un braç polític i econòmic més del règim.

La setmana passada, quan els bombarders dels Estats Units atacaren els emplaçaments nuclears iranians després de travessar l’espai aeri iraquià, Kataib Hesbol·là –una milícia iraquiana que, en el passat, havia arribat a atacar soldats nord-americans desplegats al país– es limità a emetre un comunicat inusitadament moderat, en què constatava que la incapacitat de l’Irac per a controlar el seu propi espai aeri feia vulnerable el país.

“Obrint l’espai aeri iraquià, les forces nord-americanes a l’Irac han aplanat el camí per a aquest atac”, digué el grup. “Si diem que no volem que l’Irac sigui un camp de batalla, ens correspon a nosaltres restringir el rol de les forces estrangeres presents en sòl iraquià, i que controlen el nostre espai aeri.”

L’endemà, l’exèrcit iraquià confirmà que un eixam de petits drons havia atacat sis bases militars al país, sense deixar víctimes mortals. Bagdad afegí que el primer ministre iraquià, Mohammed Xia al-Sudani, havia ordenat una investigació sobre l’incident, sense atribuir-ne l’autoria a cap grup concret.

La contenció de les milícies a l’hora d’involucrar-se en l’escalada de les darreres setmanes evidencia la voluntat no veure’s arrossegades a un conflicte com el que va escapçar l’Hesbol·là al Líban, segons que explica Higel. “No volen córrer la mateixa sort”, resumeix. “Per molt que facin costat a l’Iran en els seus discursos, les diferències [amb Teheran] són com més va més difícils d’amagar. Van començar amb l’assassinat de Soleimani, però s’han agreujat molt després dels atacs del 7 d’octubre [d’Hamàs contra Israel].”

L’Iran, per la seva banda, també es beneficia d’un Irac lliure de grans conflictes. “L’Irac s’ha mantingut al marge del conflicte, principalment, perquè l’Iran vol que així sigui”, diu un alt funcionari iraquià que, com altres entrevistats per a aquest article, accedeix a parlar amb The Washington Post amb la condició d’anonimat per tractar informació delicada. “[L’Iran] entén que l’estabilitat de l’Irac és extremadament important per a la seva seguretat nacional, i per a la seva situació econòmica.”

En un moment en què els països occidentals han provat d’aïllar Teheran amb sancions, l’Irac s’ha convertit en un salvavides econòmic clau per a l’Iran. Bagdad no sols és un soci comercial important per a Teheran, sinó que també li permet d’accedir a cases de canvi per a transferir diners a l’estranger, i d’eludir les sancions internacionals i exportar cru des dels seus ports, de manera que li obre la porta a la resta de l’economia mundial.

En escalades anteriors, l’Irac també ha servit com a refugi d’altres grups pro-iranians a la regió. El setembre passat, després de l’assassinat del líder de l’Hesbol·là, Hassan Nasral·là, a mans d’Israel, desenes d’alts càrrecs empresarials del grup van refugiar-se a l’Irac, on el grup ha fet inversions importants aquests darrers anys.

Jiyad, de Century International, explica que és probable que les milícies pro-iranianes romanguin en un segon pla si el conflicte torna a esclatar. “És possible que els iranians vegin les milícies com un as a la màniga”, diu. I afegeix: “Crec que els iranians no volen jugar totes les seves cartes alhora.” En aquest sentit, l’alt funcionari iraquià coincideix que les milícies “són l’últim recurs de l’Iran”.

Un funcionari del grup pro-iranià Asaib al-Haq, integrat al govern iraquià, explica que les milícies del país romandran a l’aguait en cas que el conflicte torni a esclatar. “No volem ser arrossegats a una nova guerra, però les faccions de la resistència estan preparades per respondre”, diu. I matisa: “Tanmateix, que això passi o no dependrà de què acabi passant, i com això pugui afectar el nostre país.”

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

La Fundació Vincle va presentar el “Manifest pel català a l’empresa” en un acte organitzat a l’auditori de la Cambra de Comerç de Barcelona. Ja s’hi han adherit més de 170 empreses, patronals i associacions empresarials. La iniciativa, oberta encara a noves incorporacions, pretén de reivindicar el català com a llengua habitual també en l’entorn laboral i empresarial, i alerta que el futur de la llengua també es juga en aquest àmbit.

El coordinador de la Fundació Vincle, Jordi Manent, va obrir l’acte recordant que el manifest volia ser tant un punt de trobada com un punt de partida. A més, va remarcar el caràcter inclusiu i transversal de la proposta i en va destacar alguns adherits, com el Consell General de Cambres de Catalunya, Foment del Treball Nacional, PIMEC, CECOT, FemCAT, Grup Clade, Respon.cat, Armand Basi, Bon Preu, Parlem Telecom, la Selva, Mediapro, Raventós i Blanc o el RACC.

A l’acte, hi van assistir múltiples personalitats del món polític i empresarial, com el president Jordi Pujol; el vice-president del Consell General de  Cambres de Catalunya, Jaume Fàbrega; o la vice-presidenta de Foment del Treball Nacional, Cinta Pascual.

A més de presentar el manifest, l’acte va comptar amb una taula rodona sobre els negocis en català. Hi van participar Manel Prat, del grup Bonpreu; Gemma Fontané, d’Orvit Digital, i Guifré Homedes, d’Amat Immobiliaris. Tots tres van assenyalar les dificultats per trobar professionals amb competència en català i van defensar la necessitat de fer formació lingüística dins les empreses.

Tot i que no era previst que hi intervingués, Jordi Pujol va demanar la paraula per recordar una conversa amb l’ex-ministre espanyol José Ignacio Wert. Segons Pujol, un funcionari del ministeri li va dir que, d’ací a trenta o quaranta anys, “d’això del català no se’n recordarà ningú”. I va fer una crida a perseverar en la lluita pel català, inspirant-se en la figura de Paco Candel.

La Casa de la Generalitat a Perpinyà tornarà a oferir cursos de català a partir de l’octubre. Ho ha anunciat el conseller de Política Lingüística, Xavier Vila, i el director de la casa, Albert Piñeira.

La represa dels cursos anirà acompanyada de la contractació d’un nou tècnic lingüístic i professor de català.

El conseller @VilaFX i el director de la @casagovperpinya, @AlbertPineira, anuncien la represa dels cursos de català a la Casa de la Generalitat de Perpinyà a partir del curs vinent i la contractació d'un nou tècnic de llengua/professor de català a jornada completa. pic.twitter.com/eKjDXkOD1g

— Política Lingüística (@llenguacatalana) June 27, 2025

Segons que ha explicat Piñeira, les classes de català són una de les missions de la Casa de la Generalitat a Catalunya Nord. A més, ha dit que volia fer que la institució fos útil per al teixit associatiu nord-català.

Durant la visita, Vila també ha visitat una escola de la Bressola i l’escola pública Arrels Cassanyes, en què també es fa immersió lingüística.

Un centenar de joves ex-tutelats per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), ara DGPPIA, s’han organitzat per fer front a les reclamacions econòmiques per les prestacions que sembla que van cobrar indegudament entre els divuit anys i els vint-i-tres.

Els joves s’han organitzat en un grup de WhatsApp, amb el qual fan suport mutu i debaten les vies que cal seguir per a evitar de fer front a les reclamacions. Les quantitats reclamades superen els 10.000 euros, i, en alguns casos, passen dels 36.000. Els joves tenen deu dies per a presentar al·legacions.

En un comunicat, al qual ha tingut accés VilaWeb, expliquen que són joves, en molts casos sense cap xarxa de suport, sense recursos i que no han comès cap il·legalitat. “Som víctimes, no botxins. Ens vam limitar a rebre una prestació reconeguda per dret i tramitada per les mateixes institucions que ara ens la reclamen”, denuncien.

L’Anna, de vint-i-sis anys, ex-tutelada i membre del grup, explica a VilaWeb que hi ha molta indignació perquè Drets Socials reclama unes xifres que cap jove pot assumir. Segons que explica, les prestacions les van rebre per poder reconduir la vida i que fos millor, i ara han topat amb una decisió administrativa que escapça de ple els plans de futur. Denuncia que molts no tenen cap mena de teixit familiar i que són joves sense recursos i pocs estalvis.

Aquesta setmana, el Departament de Drets Socials ha començat a enviar centenars de cartes i correus electrònics a joves ex-tutelats reclamant-los que tornin els diners. Segons que expliquen els afectats, quan van fer divuit anys, van poder sol·licitar una prestació destinada, en teoria, a ajudar-los en el procés d’emancipació: “Ens permet de continuar estudiant, pagar un lloguer o iniciar un projecte de vida digne i, sovint, en solitari”. “Una prestació que actualment és de 778,49 euros com a màxim i que pot veure’s monitorada en cas que tinguem uns altres ingressos”, diuen.

La lluita incansable d’uns avis contra la DGAIA per a aconseguir la tutela de la néta

“No podem permetre que aquesta injustícia quedi silenciada”

Els joves es queixen que estan cansats d’estar en el punt de mira i hi ha molt de malestar amb el paper de Drets Social. “Aquesta comunicació, sense previ avís i acusant-nos indiscriminadament, no només és un error que vulnera el dret a la presumpció d’innocència, sinó una agressió institucional”, diuen en el comunicat. “Sense aportar proves que sustentin aquest inici de l’expedient, se’ns acusa i se’ns obliga a demostrar el contrari, amb terminis i procediments que ens deixen totalment indefensos”, afegeixen.

Els joves reclamen ajut, difusió, veu, suport i justícia, que les entitats socials i jurídiques els donin suport i que la gent prengui consciència i se sumi en la causa. “Perquè no som responsables dels errors del sistema. Perquè no podem permetre que aquesta injustícia quedi silenciada. Perquè necessitem que la nostra veu sigui escoltada”, diuen.

La comunicació, dues setmanes després de l’informe

La comunicació als joves ex-tutelats s’ha enviat dues setmanes després de la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes que calcula que el Departament de Drets Socials va pagar indegudament 167 milions d’euros en ajuts socials a unes 230.000 famílies, entre els anys 2016 i 2024.

En el cas dels ex-tutelats, les irregularitats detectades representen 4,7 milions, el 2,8% del total. El document assenyala que alguns dels joves cobraven l’ajut mentre treballaven o residien fora de Catalunya, dues condicions que exclouen la possibilitat de rebre’l.

La consellera Mònica Martínez Bravo espera de poder recobrar el 90% dels ajuts socials pagats indegudament, sobretot en matèria de dependència. De moment, segons Martínez Bravo, s’ha recuperat el 70% dels 167 milions d’euros que no s’haurien d’haver pagat. Així i tot, ha admès que una part, els de la renda garantida de ciutadania, han decidit de no cobrar-los per no posar en més dificultats els qui els han cobrat.

A mitjan juny, la consellera va atribuir les irregularitats i els pagaments indeguts denunciats per la Sindicatura de Comptes a la manca de sistemes informàtics i eines digitals.

La trama de la Plataforma Educativa que esquitxa ERC en l’escàndol de Drets Socials

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha dit que estava absolutament convençut que l’estat espanyol acabaria complint el nou compromís de l’OTAN d’elevar la despesa en defensa fins al 5% del PIB. “Espanya no ha complert, però ho farà. Per cert, podem garantir que ho farà”, ha declarat en una conferència de premsa. Segons ell, l’estat espanyol era l’únic que intentava d’evitar de “posar-hi els diners”.

Els caps d’estat i de govern dels països de l’Aliança Atlàntica van acordar dimecres d’elevar fins al 5% del PIB la despesa militar durant la dècada vinent, xifra que supera l’objectiu del 2% fixat fins ara. Aquesta decisió ha estat impulsada per la pressió del govern nord-americà i pel context de tensió bèl·lica arran de la invasió russa d’Ucraïna.

Trump, que aquesta mateixa setmana havia amenaçat Espanya amb represàlies comercials si no augmentava les aportacions a l’OTAN, ha considerat que l’acord mostra que l’Aliança “respecta” la seva administració. “Hem aconseguit una cosa que ningú no veia possible”, ha celebrat.

El tècnic que va transcriure l’alerta enviada als mòbils el 29 d’octubre, durant la gota freda al País Valencià, ha declarat que va ser la consellera de Justícia de llavors, Salomé Pradas, qui va dictar el contingut del missatge i va ordenar que no s’enviés si ella no hi era present. “Va ser molt imperativa”, va dir davant el jutjat el 10 de juny, segons que recull la transcripció de la declaració testifical que ha publicat l’agència Efe.

Salomé Pradas, plorant, diu a la jutgessa de la gota freda que no sabia gestionar les emergències

Aquest treballador, aleshores cap de la unitat d’anàlisi i prevenció de riscos del Centre d’Emergències de la Generalitat, era una de les persones autoritzades per redactar i validar missatges del sistema Es-Alert. Segons que va explicar, la consellera va arribar a la sala cap a les 19.45 amb un text ja redactat, el va dictar i va ordenar que no s’enviés fins que ella no tornés i en donés el vist-i-plau. El missatge es va enviar finalment a les 20.11.

El tècnic va indicar que, cap a les 18.00, el subdirector general d’Emergències, Jorge Suárez, li va demanar que obrís el sistema Es-Alert perquè el pantà de Forata era en escenari 3, que implica una situació de risc imminent. Tot i això, uns minuts després, Suárez va informar que finalment no era escenari 3, però els va demanar que mantinguessin obert el sistema.

No va ser fins a les 18.45 que no van rebre un correu electrònic de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX) advertint d’una crescuda sobtada del barranc de Torrent. Tot i la gravetat de l’avís, no es va traslladar al CECOPI –el comitè de coordinació d’emergències– perquè van suposar que els representants de la CHX presents a la reunió ja ho havien comunicat.

Segons aquest tècnic, una vegada enviat el missatge d’alerta, la sala de coordinació estava totalment desbordada. “Era una bogeria, realment no donaven l’abast. La màquina del CoordCom feia sonar avisos constants amb casos que s’anaven acumulant, era impossible llegir-los o gestionar-los”, va dir.

El tècnic va dir que hauria enviat abans el missatge d’alerta, però que no sabia per què es va retardar tant. Va explicar que s’havia ofert com a redactor perquè coneixia bé la interfície del sistema Es-Alert i havia assistit a reunions sobre el seu funcionament.

També va assenyalar que les telefonades rebudes aquell dia al 112 van ser “una monstruositat”.

Maite Gabaldón: “Veien les telefonades del 112, la nostra pantalla és la que tenen en el CECOPI”

Perquè neix la plataforma - Lloc: Ateneu Arenyenc

Lloc: Sala d'actes de l'Ateneu

El Departament de Filologia Catalana, la Unitat per a l’Educació Multilingüe i el Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant (UA) han mostrat el rebuig la i profunda preocupació per la declaració institucional impulsada per l’extrema dreta de Vox per a castellanitzar la ciutat.

[VÍDEO] “La gent que parlem valencià continuarem existint”: el discurs contundent de la regidora de Compromís a Alacant

Les tres institucions universitàries han alertat de les conseqüències culturals, educatives i socials que pot tenir la mesura i han recordat que la llengua no és un element aliè ni una imposició recent en la ciutat, sinó una part indiscutible de la seva història i identitat.

En un comunicat conjunt, defensen que la substitució lingüística ha estat conseqüència de polítiques repressives i d’una diglòssia estructural, i no pas un procés natural ni inevitable.

Les institucions de la UA han remarcat que el cas d’Alacant no era comparable amb el d’altres municipis castellanoparlants, com els del Baix Segura o del Vinalopó Mitjà, on el català va deixar de ser llengua d’ús fa segles. A Alacant, en canvi, l’ús del català com a primera llengua no ha desaparegut pas, tot i que s’hagi reduït. “Hi ha molts alacantins valencianoparlants, i el canvi d’adscripció significaria negar-los els seus drets”, remarquen.

A més, recorden que el català és la llengua de les festes més emblemàtiques de la ciutat –com les Fogueres de Sant Joan i la Santa Faç–, que l’himne oficial d’Alacant és en català, i que forma part de la gastronomia i la cultura local.

El comunicat també adverteix que si Alacant renuncia a la seva llengua històrica, també renunciarà a la capitalitat que hauria d’exercir sobre la comarca i la demarcació. Recorden que el català té una vitalitat robusta en la comarca de l’Alacantí i que comarques com el Comtat, l’Alcoià i les Marines registren alguns dels percentatges d’ús familiar i social del català més alts del País Valencià.

Un infant ha resultat ferit lleu avui quan s’ha esfondrat una part del sostre d’una estança d’una escola bressol, situada al número 96 del carrer de Londres de Barcelona, segons que ha informat l’ajuntament.

Els bombers han rebut l’avís cap a dos quarts de quatre de la tarda. En arribar a l’indret, han comprovat que l’estructura de l’edificació no havia quedat malmesa. A banda de la criatura ferida lleu, no s’ha registrat més afectacions personals.

El jutjat d’instrucció 15 de València ha denegat l’obertura de judici oral contra l’ex-consellera d’Igualtat Mónica Oltra i la resta de membres del seu equip investigats pel presumpte delicte d’encobriment dels abusos sexuals a una menor tutelada per l’ex-marit de l’ex-vice-presidenta, que era educador social. El jutge no veu indicis de delicte ni en la dirigent de Compromís ni en cap dels seus col·laboradors.

Segons que diu la interlocutòria emesa avui, el jutge acorda també l’arxivament provisional de la causa respecte de tots els encausats. La decisió no és ferma i s’hi pot presentar un recurs en contra.

D’aquesta manera, el jutge coincideix amb el criteri de la fiscalia, que ja va manifestar que no hi veia prou fonaments per a obrir judici oral. La causa ja havia estat arxivada una vegada pel mateix jutjat, però la secció quarta de l’Audiència de València va ordenar de reobrir-la quan estimà parcialment els recursos de la víctima i de les dues acusacions populars, el partit d’extrema dreta Vox i la propagandista ultra Cristina Seguí, contra l’arxivament provisional del cas.

L’ex-marit d’Oltra, Luis Ramírez Icardi, que treballava en un centre de menors, ja va ser condemnat a cinc anys de presó i compleix la pena a la presó de Picassent.