El comissari dels Mossos d’Esquadra Eduard Sallent haurà de donar explicacions avui a la titular del jutjat d’instrucció número 24 de Barcelona sobre el fracàs del dispositiu policíac per a detenir el president Carles Puigdemont el 8 d’agost de l’any passat. Sallent, que aleshores era el comissari en cap dels Mossos, declararà com a testimoni en la investigació oberta contra tres agents del cos que van ser detinguts aleshores i que són acusats d’haver ajudat Puigdemont a tornar de l’exili i a esquivar la detenció malgrat un dispositiu policíac enorme. A més de Sallent, declararan també com a testimonis l’intendent Carles Hernàndez, com a responsable de la Comissaria General d’Informació dels Mossos, i Ignasi Teixidor, l’intendent responsable del dispositiu.

Tres dies d’agost, la crònica més acurada sobre el retorn fugaç de Puigdemont

És precisament sobre aquest dispositiu que la jutgessa els vol interrogar, perquè en la resolució, a què ha tingut accés VilaWeb, els cita perquè “ratifiquin i aclareixin” l’informe que els Mossos d’Esquadra van signar el 19 d’agost i que van enviar al jutge Pablo Llarena per donar explicacions sobre què havien fet per mirar de detenir Puigdemont i per què se’ls havia escapat.

En aquell informe, la cúpula del cos deia que no havien previst pas la possibilitat que el president Puigdemont tornés a Catalunya per aparèixer a l’escenari de l’Arc de Triomf de Barcelona i tornar-se’n a anar. “La no-detenció de Puigdemont només es podria produir en cas que aquest decidís de no tornar a Catalunya”, recollia un informe de la Comissaria General d’Informació del 6 d’agost.

L’obsessió dels Mossos per com se’ls va escapar Puigdemont, en set informes

Els Mossos van dir a Llarena que havien preparat un dispositiu, integrat per sis-cents agents, per detenir-lo “en cas que volgués accedir per la força o mitjançant una distracció a l’interior del parlament”, i per això van blindar els accessos al parc de la Ciutadella –de fet, Sallent estava preparat dins el recinte del parc per fer efectiva la detenció. Arran d’aquest desplegament policíac i la impossibilitat d’entrar al parlament sense ser detingut abans, Puigdemont se’n va anar. Aquella mateixa nit va aconseguir de travessar la frontera administrativa sense que els Mossos el poguessin detenir, malgrat l’activació del dispositiu Gàbia.

Llarena no es va creure aquell informe, i en una providència que va fer pública el 19 de setembre va criticar el dispositiu dels Mossos i va retreure a la policia catalana que no hagués provat de detenir Puigdemont abans de l’acte de l’Arc de Triomf i que no hagués estat capaç de perseguir-lo i capturar-lo posteriorment. I ho va posar en coneixement dels jutjats d’instrucció de Barcelona.

Ara és el jutjat 24 que ha assumit la investigació penal sobre aquells fets, amb els tres agents dels Mossos investigats. La jutgessa ja va fer declarar el mes passat com a testimonis cinc agents del cos que havien elaborat set informes que recollien, principalment, imatges obtingudes de mitjans de comunicació, de les xarxes socials i de càmeres de vigilància de diversos indrets on es veien alguns dels mossos investigats acompanyant el president en diferents moments, abans de l’acte polític a l’Arc de Triomf i després. En aquella declaració, els autors d’aquests atestats van dir a la jutgessa que els havien acotat la investigació als dies 7 i 8 d’agost i que tot allò que havien pogut arreplegar hi era inclòs.

La jutgessa Maria Antonio Coscolla va enfilant la part final de la instrucció, gairebé un any després d’aquells fets. I ara per ara, tot i que ha admès com a acusacions dues organitzacions de l’extrema dreta, Vox i Hazte Oír, els ha denegat la major part diligències que li demanaven, com ara la citació de diversos dirigents polítics i membres de la prefectura dels Mossos d’Esquadra.

Per si algú en tenia encara algun dubte, la vice-presidenta i ministra d’Hisenda espanyola, María Jesús Montero, va assegurar en una entrevista al Correo de Andalucía que Catalunya no sortirà del cafè per a tothom amb el model de finançament que negocia amb ERC: “Haurà d’incorporar un reconeixement a les singularitats i a la diversitat territorial del nostre país, però per a tothom, no només per a Catalunya.” Uns quants dies abans, la consellera d’Economia, Alícia Romero, havia parlat també d’un model “generalitzable”. No ha estat mai la intenció dels socialistes que la singularitat atribuïda al sistema de finançament català impliqués una sortida de Catalunya del règim comú.

L’acord rubricat per la investidura de Salvador Illa no ho afirmava explícitament. Amb el marge d’interpretació que la inconcreció donava, i amb el silenci treballat del PSC, ERC va presentar l’acord a les bases com un “concert econòmic solidari” i aquesta va ser la clau de volta perquè Illa fos elegit president de la Generalitat, amb un resultat intern ajustat entre la militància republicana, però prou per a evitar una repetició electoral. Després, el PSOE i el PSC van aigualir el pacte progressivament, tot deixant clar que Catalunya no sortiria del règim comú. És a dir, Catalunya podria recaptar i gestionar l’IRPF i més imposts, i els altres territoris que ho vulguin, també.

Fins avui. Amb el final del primer semestre de l’any s’acaba el termini fixat en l’acord d’investidura perquè la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals formalitzés el nou acord de finançament. Aquesta comissió bilateral, específica per al finançament, havia d’acabar de detallar les generalitats del model acordat en el pacte d’investidura, perquè és en la complexitat tècnica de la concreció on s’amaguen els dimonis del nou sistema. La comissió mixta es reunirà el 14 de juliol, segons que va anunciar el govern, però caldrà veure fins on hauran aconseguit d’arribar les negociacions d’ERC amb el govern català i l’espanyol i què s’hi aprovarà exactament.

Fa dies que ERC refreda les possibilitats d’arribar a un acord sobre el model: veuen lluny una entesa i situen les aspiracions electorals de Montero, com a candidata del PSOE a les eleccions andaluses, com una de les dificultats per a tancar el que considerarien un bon pacte. La crisi socialista pel cas Cerdán ha complicat encara més la situació. El PSOE, debilitat, sap que obrir en fals el debat del finançament seria donar més carnassa a la majoria dels presidents territorials, del PP, i a un dels seus barons més hostils, el president castellanomanxec, Emiliano García-Page. Té prou força per a entomar, ara, un desafiament com aquest? En qualsevol cas, la comissió es reunirà després del comitè federal del PSOE de dissabte vinent i de la compareixença de Sánchez al congrés el 9 de juliol.

Illa, malgrat tot, ha repetit una vegada i una altra que complirà l’acord d’investidura. Tot i les dificultats evidents, ERC ha optat d’entrada per donar als socialistes més marge temporal, perquè prioritzen un acord més bo a les servituds d’una data autoimposada. Ara bé, s’acaba el temps per a les inconcrecions del model per un altre compromís assumit.

L’any vinent, segons el mateix acord, l’Agència Tributària de Catalunya (ATC) hauria de recaptar i gestionar l’IRPF i, malgrat les noves places de personal anunciades, l’executiu ha de precisar encara com es farà el traspàs necessàriament gradual dels mitjans humans, materials i tecnològics de l’Agència Espanyola d’Administració Tributària (AEAT) a l’ATC. I dins de quin marc jurídic es farà, atès que sembla molt complicat que l’any vinent ja hi hagi un nou model de finançament en vigor, acordat i generalitzable per als territoris. És a dir, que sigui aprovat dins el termini i en la forma escaient amb una reforma de la llei orgànica de finançament de les comunitats autònomes (LOFCA).

És important de recordar que el model de finançament singular que va dibuixar el govern de Pere Aragonès, i que naixia del principi que Catalunya recaptaria i gestionaria tots els imposts, implicava la reforma de la LOFCA i de dues lleis estatals més: la llei de finançament de les comunitats autònomes de règim comú (22/2009) i la llei de cessió de tributs a la comunitat autònoma de Catalunya (16/2010). Per a tirar-les endavant caldria lligar curt la majoria que Sánchez va tenir a la investidura. Un desafiament majúscul, ara mateix.

La reforma d’aquestes lleis també surt esmentada en el pacte d’investidura i, en teoria, era feina del grup d’experts nomenats pel govern d’acabar de detallar el marc legal i, de fet, la resta de l’aterratge tècnic i jurídic del model. Un altre punt clau és el càlcul de l’aportació catalana pel cost dels serveis que presta l’estat espanyol a Catalunya i la contribució a la solidaritat territorial. L’acord deia que “ha de ser explícita i s’ha de reflectir de manera transparent”. I hi afegia encara: “La Generalitat ha de contribuir a la solidaritat amb les altres comunitats autònomes a fi que els serveis prestats per diferents governs autonòmics als seus ciutadans puguin assolir nivells similars, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar.”

Aquesta solidaritat ha d’estar limitada pel principi d’ordinalitat, incomplert d’ençà de l’aprovació de l’estatut. Aquest principi havia d’impedir que l’actual model perpetrés un greuge històric: mentre que a Catalunya la capacitat tributària dels ciutadans està clarament per sobre de la mitjana estatal, els recursos públics per càpita disponibles són clarament inferiors als de la mitjana estatal. L’ordinalitat s’ha incomplert sempre.

Capgirar aquesta situació era un dels grans desafiaments del nou sistema. Més fàcil sembla que tot es pugui arreglar amb una gran xifra que maquilli els greuges estructurals. La clàssica promesa de més milions disponibles per als territoris que acontenti tothom. També Catalunya.

Joan Salvador Moñino (Manacor, 1997) és conegut amb l’usuari de Parlars Mallorquins (@parlars_mallorquins) a les xarxes socials. Durant la pandèmia va començar a investigar sobre els dialectes i, aprofitant les seves habilitats d’il·lustració i divulgatives, va decidir d’engegar un compte que amb els anys ha anat creixent. Va estudiar cinema d’animació, però la capacitat que ha tengut per a traslladar contingut lingüístic l’ha dut a guanyar el premi Crit en la categoria de llengua. La seva intervenció, molt aplaudida entre el públic, va ser crítica i encoratjadora: “M’agrada pensar que si la gent veu els nostres vídeos és perquè la llengua és un element clau de la nostra identitat, que pot parèixer una cosa superòbvia, però que de vegades no ho és tant quan vius en un territori on el català està maltractat constantment”, va dir damunt de l’escenari. Per tot plegat, ens hem citat a Manacor, per conèixer-lo més a ell i la tasca que fa a les xarxes, i també saber com veu la situació política i lingüística del país.

—Com definiríeu Parlars Mallorquins?
—És un projecte divulgatiu de cultura lingüística i darrerament, sobretot, sociolingüística també. Va sorgir amb la pandèmia, quan tots estàvem tancats. M’avorria molt i em vaig focalitzar molt a llegir articles científics sobre els dialectes del català. També m’agradava molt veure els visuals dels dialectes, veure els mapes. I tenia ganes de veure aquesta riquesa lingüística plasmada en un mapa de Mallorca. No ho trobava i els vaig fer jo.

—Com és que us ha fascinat tant el món dels dialectes?
—Perquè estan molt relacionats amb la identitat. La llengua, òbviament, està relacionada amb la identitat, però és que en el cas del català crec que els dialectes també hi juguen un paper molt important. I en el cas de Mallorca, no només el català, sinó els dialectes propis de l’illa i tots els parlars que hi ha.

“La llengua, òbviament, està relacionada amb la identitat, però és que en el cas del català crec que els dialectes també hi juguen un paper molt important”

—Deis que estan una mica estigmatitzats.
—Normalment, s’utilitza molt la paraula dialecte per atacar. Per rebaixar un parlant. Que no és una llengua. No pareix que hagi d’arribar a X categoria sense tenir en compte que tot parlar és llengua i dialecte a la vegada, perquè tot dialecte forma part d’una llengua i tota llengua és formada per dialectes, no? Per tant, com que la gent no ho entén i ho relaciona amb certes menes de parlars, s’estigmatitza.

—Creis que també hi ha una part de folklorització, sobretot ací, a les Illes?
—Sí, crec que va relacionat amb el fet de no entendre què és un estàndard. Perquè la gent pensa que l’estàndard és xerrar de Barcelona, però després a Barcelona tenen el seu propi parlar. La gent no és conscient que un estàndard no és parlar com a Barcelona, per exemple, sinó que realment és una altra variant que s’ha creat per ajuntar tots els dialectes.

—Al vostre perfil trobam diversitat de contingut. Com ha anat sorgint?
—Va començar amb la part lingüística, vaig passar a fer coses culturals i, sobretot, de sociolingüística. Això també ha dut al contingut polític, perquè hi ha hagut un moment que no el pots separar.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Hi ha una part d’activisme intrínsec al fet de fer contingut en català, encara que sigui la cosa més natural del món de fer-lo amb la nostra llengua?
—Tot contingut en català és activisme. Per ventura, l’un és un activisme un poc més involuntari i l’altre un activisme un poc inconscient. Jo faig aquest activisme més conscient de fer-ho 100% en català, de no posar subtítols mai en castellà i de fer-ho expressament. Unes altres persones ho podran fer perquè n’és la llengua materna i perquè s’hi senten a gust així i ja està. Ara bé, que una persona catalanoparlant ho faci en castellà també és política, encara que pot ser inconscient. També hi ha una part de diglòssia, i hi ha i una part també de folklorització, per ventura. Per tant, sí, és política, però perquè tot és política, crec.

—Hi ha qui diu que fer contingut en català és esgotador.
—Ho entenc, perquè la quantitat de comentaris i seguidors hostils que reps pot ser molt gran.

—També ens trobam la falsa creença de, en castellà arribaré a més gent. Quina ha estat la vostra experiència, en aquest àmbit?
—Fer-ho en català t’obri portes i una de les claus és que tens poca competència. Hi ha poques persones fent contingut en català, arribes a un nínxol específic, i en un territori també específic. Si ho vols fer professionalment, les empreses també cerquen aquella gent que arriba a un nínxol específic, a un nínxol local, que arriben a les persones del carrer. Per exemple, concretament a Mallorca, la primera persona que faci contingut de gastronomia en català ho petarà. Hi ha tantes temàtiques que encara no s’han fet en català a Mallorca, que les primeres persones que ho facin tindran aquell nínxol assegurat.

—Tots tenim una certa responsabilitat? Us demanava per l’activisme del creador de contingut, però qui ho consumeix també ha de tenir una implicació.
—Sí, sí. És que es diu molt que els creadors de contingut han de tenir aquesta responsabilitat de fer-ho en català, però és que jo crec que és igual d’important que els consumidors també tenguin la responsabilitat de consumir el contingut en català. Passa moltes vegades, que això sí que trob que és folklorització, que et trobes un vídeo en català de Mallorca dient que és molt important defensar el català i té mil m’agrades o més. En canvi, un vídeo en català xerrant del teu ca no arriba o potser la gent no s’hi atura. La responsabilitat també la tenen els consumidors d’aquest contingut.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quan vau rebre el premi Crit, vau fer un discurs molt reivindicatiu. També en clau de Països Catalans, de consumir contingut de tot arreu. Per què?
—Hi ha una part de lluitar contra el secessionisme lingüístic. Sobretot al País Valencià i a les Illes, es veu molt amb aquests blavers i gonelles. És clar, com més cultura es faci en català per tots els Països Catalans, més demostrat tindrem que no són llengües diferents perquè es crea aquesta cultura compartida. I, per una altra banda, per donar més oportunitats a tots els creadors de contingut en català independentment del territori i també per ser conscients que, per ventura, hi ha territoris que tenen més dificultats que els altres. Que a Catalunya sí que hi ha una estructura un poc més muntada i al País Valencià i a les Illes encara hem de muntar aquesta estructura.

—I com veis la resposta de la gent a les Illes amb el contingut en català?
—Tenc la sensació que a Mallorca només veu contingut en català la gent catalanoparlant. Això també hauria de canviar, totes les persones castellanoparlants i catalanoparlants haurien de consumir aquest contingut i l’haurien de veure com a propi. El contingut de Mallorca, o sobre Mallorca, o fet a Mallorca, no s’ha de veure com un contingut per a Mallorca, sinó que s’ha de veure com un contingut per als Països Catalans, per a qui entengui el català o per a qui tingui intenció d’aprendre’l.

“El contingut de Mallorca, o sobre Mallorca, o fet a Mallorca, no s’ha de veure com un contingut per a Mallorca, sinó que s’ha de veure com un contingut per als Països Catalans”

—Com és que passa, això?
—Té a veure amb la folklorització, potser. És un tema delicat, potser podríem dir que el contingut que s’ha fet ara és molt local… però és que tampoc ho crec. Això citant na @co.torrita, jo també crec que allò que és local és global. I que tu xerris de la teva experiència en el teu context i que el meu context sigui Mallorca no ha de significar que només l’hagin d’entendre les persones de Mallorca. Però no sé per què existeix aquesta espècie de folklorització, que pareix que ha de ser restringit a un públic concret, però realment no. Potser diré un doi ara, però allò típic de les pel·lícules d’extraterrestres fetes als Estats Units i que només ataquen els Estats Units, això també es podria veure com a folklorització perquè només xerren del seu estat, però no es veu així perquè s’entén com a global. Doncs això ha de passar a Mallorca.

—Però hi ha una bombolla de creadors en català?
—Jo vull que la meva versió l’escoltin dues bandes. A vegades les xarxes fomenten que ens quedem amb la nostra bombolla ideològica. Per exemple, existeixen creadors de contingut en castellà a Mallorca, i amb molts bons números, però és un contingut que aquí no es consumeix tant. No és un contingut identitari, en el sentit que sigui creat a Mallorca, en català, automàticament passar a ser identitari, perquè t’hi identifiques solament perquè xerra la llengua d’aquí.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert.

—Com han ajudat les xarxes a l’impuls del català? Sobretot amb els joves.
—No hi ha limitacions, no hi ha fronteres. I és contingut per a qualsevol persona. Als joves els interessa exactament el mateix que a tothom, però ens agrada que ens ho conti una persona de la nostra mateixa edat. Tampoc sé si el meu contingut és per a joves, perquè tampoc crec que arribi a persones de 15 anys. Però és que jo no crec que hagi d’arribar a persones de 15 anys, és que crec que les persones de 15 anys han de fer elles mateixes el seu propi contingut per arribar a la seva generació. I entenc que veure unes altres persones que ho hagin fet ajuda que els de 15 anys vegin que és possible.

—Tant amb el contingut, com en el discurs dels premis, vau ser crític amb el govern que hi ha ara. Com veis la situació?
—Ho veig cru perquè hi ha un govern que directament lluita per eliminar la nostra llengua. Ho veig cru perquè això vol dir que aquest govern representa un conjunt de persones que tenen aquesta ideologia. I, per una altra banda, jo no només me qued amb aquests dos anys que duim, jo me qued amb els anys d’abans que tampoc es va fer res per ajudar que la situació millorés. És a dir, jo no em conform –entre cometes– amb el fet que no s’ataqui la llengua. Jo vull que hi hagi lleis actives que ajudin en la normalització lingüística.

“No em conform –entre cometes– amb el fet que no s’ataqui la llengua. Vull que hi hagi lleis actives que ajudin en la normalització lingüística”

—Cap a on pot anar tot si continuam així?
—A vegades sóc molt negatiu, unes altres més positiu. No es poden fer canvis polítics si no hi ha canvis socials. El més important és que canviï la conducta lingüística que tenim els catalanoparlants a Mallorca. És a dir, no viure amb aquesta por –entre cometes– d’usar la llengua, de si no m’entenen, de si és de mala educació, de posar la carta de menú en castellà perquè m’entenguin. No. Crec que, per començar, la base de tot és que hi hagi un canvi de conducta lingüística perquè després es tradueixi en un canvi polític. I hi ha d’haver una estructura i un sistema que faci que aquella persona que arribi a Mallorca vulgui aprendre el català i ho faci. És que això d’estar deu anys a Mallorca i no aprendre la llengua pròpia… És un altre relat que crec que s’ha construït molt a Mallorca. Ha calat molt el relat que a Mallorca es xerren dues llengües. No, a Mallorca ja tenim una llengua pròpia i després hi ha una llengua que s’ha imposat institucionalment. I això crec que també ho hem de tenir en compte. Ser conscients d’això també farà que la gent canviï aquesta actitud lingüística.

Més de 250 persones s’han reunit aquesta tarda la Sala l’Horta de Castellar-l’Oliveral, a València, per a denunciar la “gestió criminal” de la gota freda per part del president Mazón, ara que es compleixen vuit mesos de la tragèdia.

Del foc i del fang: Renàixer!
Som el poble valencià!
Som el País Valencià !
Som un poble viu i combatiu! pic.twitter.com/QDePi1Mxsp

— Decidim (@Decidim_) June 29, 2025

L’acte, organitzat per la plataforma sobiranista Decidim amb el nom de “Del foc i del fang: Renàixer“, ha exigit responsabilitats per la gestió de la gota freda, tot reivindicant l’autoorganització popular. L’acte ha comptat amb representants de l’Acord Social Valencià, dels CLERS (Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció) i tota mena d’entitats de la societat civil valenciana, com ara El Tempir d’Elx, Acció Cultural del País Valencià, Comissions Obreres, la COS, Esquerra Unida o bé editorials com ara Camacuc i Edicions del 1979.

A la jornada han participat veus destacades del món cultural com Joan Escrivà, de Camacuc, Vicent Torrent, Manel Rodríguez Castelló i el cantautor Lluís Llach, convidat com a símbol de germanor entre els diferents territoris del país.

Després d’una nit amb mínimes tropicals –que no han baixat de 20 °C a bona part del país i, fins i tot, han passat de 25 °C, especialment, al nord del Principat, amb mínimes de 29,8 °C en municipis com ara Portbou–, la jornada d’avui ha tornat a estar marcada per les temperatures tòrrides, que en alguns punts del país han superat els rècords anteriors de temperatura registrats enguany.

El registre més alt del dia han estat els 42,2 °C de Vinebre, a la Ribera d’Ebre, lleugerament per sota dels 42,9 °C registrats ahir. Torroja del Priorat (Priorat), amb 40,7 °C, Torres de Segre (Segrià), amb 40,4 °C, Lleida (Segrià), amb 40,3 °C, Castellnou de Seana (Pla d’Urgell), amb 40,2 °C i Benissanet (Ribera d’Ebre), amb 40,2, també han passat de 40 °C.

Amb 39,8 °C, Xàtiva (Costera) ha registrat la temperatura més alta de l’any, un rècord que també s’ha superat en estacions com ara Villena i Carcaixent (39,7 °C) i a Oriola (39,6 °C). Almassora, amb 35,4 °C, també ha registrat la màxima de l’any, i València, amb 33,4 °C, ha viscut el segon registre més alt de l’any, superat tan sols pels 34 °C registrats ahir.

Lloc: Seràfics

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat avui que ha trobat un comprador per a la plataforma de contingut audiovisual TikTok, i que el revelarà en dues setmanes si la Xina accedeix a autoritzar-ne la venda.

L’any passat, el govern Biden aprovà una llei que obligava la matriu de TikTok, la xinesa Bytedance, a deixar de fer operacions als Estats Units com a condició per a no prohibir-ne l’accés al país a partir del 19 de gener d’enguany.

Finalment, el termini fou prorrogat per Trump el 20 de gener, quan va prendre el càrrec de president, amb l’objectiu de negociar un acord amb Bytedance. El 4 d’abril, Trump tornà a ajornar la prohibició 75 dies.

Ara, en una entrevista a la cadena Fox News, Trump ha avançat que té un comprador per a TikTok, i tan sols ha dit que és un conglomerat “de gent amb molts diners”. I ha afegit: “Probablement, necessitarem que la Xina ho aprovi, però crec que el president, Xi Jinping, hi consentirà.”

El govern palestí ha augmentat a 66 la xifra nens morts a Gaza arran de la desnutrició causada pels obstacles imposats per Israel a la distribució d’ajuda humanitària a l’enclavament. Després de més de dos mesos de blocatge a l’entrada d’ajuda humanitària, Israel ha autoritzat una única ONG perquè distribueixi l’escassa ajuda que entra diàriament a l’enclavament, la polèmica Fundació Humanitària de Gaza (GHF), que començà a operar a mitjan maig.

L’oficina de premsa del govern palestí ha subratllat que aquesta conducta és un “crim de guerra i un crim contra la humanitat” i ha acusat Israel d’utilitzar la fam contra la població per “exterminar civils, especialment nens”, en un informe recollit per l’agència de notícies palestina Sanad.

L’ONG encarregada del repartiment d’ajuda, amb seu a Suïssa, està emparada pels Estats Units i Israel, i és objecte de crítiques a causa de la gran quantitat de palestins morts als voltants dels seus centres en atacs de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) mentre acudien a recollir els aliments.

L’Autoritat Palestina ha condemnat el crim contra els nens a Gaza i ha posat el focus en el “vergonyós silenci internacional enfront del patiment dels nens que són abandonats a la gana, les malalties i una mort lenta”.

En concret, l’informe assenyala els Estats Units, el Regne Unit, França i Alemanya com a “responsables de participar activament en aquestes greus violacions”. Enfront d’aquesta situació, fan una crida a l’ONU i als països àrabs perquè “intervinguin urgentment i pressionin l’ocupació perquè obri els passos immediatament”, perquè hi pugui arribar menjar i subministraments mèdics que puguin salvar els nens i la resta de pacients.

Abans-d’ahir es confirmà la mort de dos nens més per desnutrició i manca de medicaments. Fins a 112 nens palestins són ingressats als hospitals cada dia a la Franja per rebre tractament contra la desnutrició, segons que informa l’Organització Mundial de la Salut (OMS).

Les autoritats de Gaza han situat en més de 56.400 els morts a causa de l’ofensiva desencadenada per Israel contra l’enclavament després dels atacs del 7 d’octubre de 2023, alhora que han assenyalat que la xifra de ferits supera els 133.000.

Una treballadora de l’empresa concessionària del servei de neteja viària de Barcelona morí ahir, en plena onada de calor, poc després d’acabar la jornada laboral, per la qual cosa se li farà l’autòpsia per a determinar si la causa de la mort ha estat un cop de calor.

Fonts de l’Ajuntament de Barcelona han confirmat a Efe la mort de la treballadora de l’empresa FCC, que treballà ahir a la tarda a la via pública de la ciutat i morí sobtadament després d’acabar el torn. Catalunya es troba aquest cap de setmana en alerta per una onada de calor que està deixant temperatures superiors als trenta graus a l’àrea de Barcelona.

El secretari de Serveis a la Comunitat d’UGT Catalunya, Lluís Lampurdanes, ha explicat a EFE que la dona, d’uns 50 anys, va fer amb normalitat el seu torn de treball ahir dissabte, de 14.00 a 21.00, a la zona que tenia assignada al districte de Ciutat Vella. Quan la dona estava sopant al vespre, a casa seva, “va caure fulminada” i, tot i que va ser assistida poc després pels serveis mèdics d’emergències, no es va poder fer res per salvar-li la vida. El sindicat s’ha mostrat consternat per la mort, ha demanat que s’investiguin els fets i ha enviat un comunicat a la plantilla de l’empresa de neteja “per recordar que extremin les precaucions i que segueixin els protocols en plena onada de calor”.

Els comuns exigiran responsabilitats

En resposta a la notícia, els comuns han anunciat que exigiran responsabilitats si finalment es confirma que la causa de la mort ha estat un cop de calor.

“No podem normalitzar que es treballi sota temperatures extremes i es posi en risc la vida. La salut laboral ha de ser una prioritat real. Cap mort més a la feina”, ha escrit la formació.

La portaveu de Compromís al congrés espanyol, Àgueda Micó, ha afirmat que el seu vot a la cambra serà exigent amb el pas al grup mixt, que serà la setmana vinent, i ha advertit el PSOE que no li donarà “carta blanca” el que queda de legislatura.

En una entrevista d’Europa Press, Micó ha dit que el president espanyol, Pedro Sánchez, haurà de complir les seves exigències cap al País Valencià i anunciar mesures anticorrupció si aspira a tenir el suport parlamentari de Compromís, més encara després del cas Cerdán.

La diputada ha dit que Compromís “no contribuirà de cap de les maneres” que governi el PP juntament amb Vox, com passa al seu país, però que tampoc no li val el “jo, o el caos” en què creu que el PSOE sembla sumit.

Així, ha assegurat que tot i que la legislatura ha estat complicada des del començament per manca d’una majoria clara d’esquerres, el cas Cerdán és un “abans i un després” per a tothom, i que cal un canvi real per part del PSOE, atès que els seus socis volen veure mesures contundents, com ara prohibir que les empreses condemnades per corrupció optin a contractes públics i les garanties de devolució de tots els diners presumptament “robats” per “gent indigna”, com ara l’ex-ministre José Luis Ábalos, de qui diu que ja hauria d’haver dimitit.

“Això no pot tenir cabuda en un govern que ha de ser el govern que protegeixi les dones, que protegeixi la comunitat LGTBIQ+ i les majories socials”, ha insistit la dirigent de Compromís.

Sánchez no hauria de descartar cap opció

Quan li han preguntat si una fórmula per sortir d’aquesta crisi política podria ser una remodelació de govern a l’ala socialista, Micó ha respost que això no depèn d’ella ni tampoc li correspon de dir-li a Sánchez què ha de fer o no, però entén que en aquests moments el PSOE hauria d’estar “obert a totes les opcions“.

“Jo el que vull és que les mesures de corrupció i a favor de la regeneració democràtica, les mesures socials, en favor de l’habitatge, dels serveis públics i en pro dels interessos valencians es compleixin. I com ho hagi de fer [Sánchez], és responsabilitat seva, que per això governen. Jo no hi sóc, al govern”, ha reblat.

Sobre si la compareixença del 9 de juliol del president al congrés és crucial per a ell, Micó ha indicat que depèn de com reaccioni Sánchez i li demana que estigui a l’altura del que demanden els seus socis i els votants progressistes. “No sé si es juga o no el seu lloc, però la seva credibilitat potser una mica sí que se la juga, depenent del que digui i del que faci”, ha declarat.

“Respecte absolut” a Sumar, però més llibertat al grup mixt

Quant a la seva sortida de Sumar, ha recordat que dilluns passat el consell nacional de Més-Compromís va acordar que passés al grup mixt gairebé per unanimitat, i que tenen clar que aquest pas és necessari, vist l’incompliment per part de l’executiu dels acords d’investidura envers el País Valencià.

Concretament, ha citat la manca d’avenços per a corregir “l’infrafinançament” i l’ampliació del port de València i de l’aeroport d’Alacant, que juntament amb la reconstrucció després de la gota freda els porta a la conclusió que el grup mixt pot potenciar la fiscalització del govern central.

En aquesta línia, ha subratllat que un punt d’inflexió per a deixar Sumar també ha estat la crisi per no poder registrar citació de Sánchez en la comissió de la gota freda, com també el cas Cerdán.

La diputada ha emfatitzat que té un “respecte absolut” per tots els membres de Sumar al congrés espanyol, que fan una “feina magnífica” igual que els seus ministres, amb els quals continuarà trobant-se perquè sortir del grup “no significa que no tinguin moltes coses en comú i que no treballin conjuntament en moltes qüestions que són fonamentals”.

No obstant això, ha explicat que en aquest espai conviuen grups que formen part de l’executiu i grups que no, cosa que a vegades costa d’encaixar i genera discrepàncies. Per exemple, ha dit que Compromís és un projecte “d’obediència valenciana” i això requereix “llibertat i independència” per a poder defensar els seus interessos.

La policia britànica ha anunciat l’obertura d’una investigació pels càntics ahir contra l’exèrcit israelià, les Forces de Defensa d’Israel (FDI), durant el festival de música de Glastonbury, un acte que l’organització ha condemnat d’antisemita.

“Estem al cas dels comentaris proferits pels artistes a l’escenari West Holts del festival de Glastonbury aquest vespre. Els agents avaluaran les proves en vídeo per determinar si s’ha comès cap delicte que requereixi una investigació criminal”, ha explicat la policia britànica a X.

El comunicat al·ludeix al duet punk Bob Vylan, el solista del qual, Bobby Vylan, enfervorí desenes de milers d’assistents tan bon punt va començar el seu concert amb crits de “Death, death, death to the IDF” (‘Mort, mort, mort a les FDI’), acusades per organismes internacionals de cometre matances indiscriminades contra la població civil durant la guerra de Gaza.

També pot ser investigat el grup de rap irlandès Kneecap, que ha incitat els assistents del seu concert a provocar aldarulls a la pròxima cita que un dels membres té amb la justícia del Regne Unit.

La citació judicial del membre del grup, Mo Chara, el nom real del qual és Liam Óg Ó hAnnaidh, respon a l’exhibició d’una bandera del partit-milícia xiïta libanès Hesbol·là en un concert a la capital britànica el novembre passat.

Abans de la celebració del festival, el primer ministre del Regne Unit, Keir Starmer, havia demanat la cancel·lació del concert de Kneecap, en considerar-lo no apropiat.

L’organització condemna els càntics

L’organitzadora de Glastonbury, Emily Eavis, ha condemnat els càntics i ha dit que “s’han passat de la ratlla”, segons un comunicat recollit per la cadena britànica Sky News.

“Els càntics van sobrepassar completament els límits, i els recordem urgentment a tots els involucrats en la producció del festival que a Glastonbury no hi ha lloc per a l’antisemitisme, el discurs d’odi ni la incitació a la violència“, ha dit.

A la nota, Eavis ha explicat que, com a festival, s’oposen a totes les formes de guerra i terrorisme, sempre creuran en l’esperança, la unitat, la pau i l’amor, i en faran campanya activament, i que els comentaris d’un artista “mai no s’han de veure com un suport tàcit [del festival] a les seves opinions i creences”.

El ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, ha defensat les condicions del govern espanyol a l’OPA del BBVA al Sabadell i ha optat per “salvaguardar un sector financer amb entitats mitjanes“. “Això és un element importantíssim i és una de les coses que volem protegir també amb aquesta condició”, ha assenyalat Cuerpo en una entrevista a La Vanguardia. El ministre ha insistit que l’operació no ha de comportar acomiadaments. “Hem de tenir en compte també que l’únic valor afegit d’aquesta mena d’operacions i fusions no pot ser el que es deriva d’una retallada, per exemple, de la plantilla”, ha explicat. “Els beneficis van molt més enllà en matèria de capacitats i de sinergies.”

“Tenim un informe amb el qual s’avaluarà si s’han complert aquestes condicions, incloent-hi l’associada a la plantilla, per veure si s’estenen aquestes condicions dos anys més”, ha avisat Cuerpo. “Si no es compleixen, la impossibilitat de gestionar de manera conjunta les dues entitats s’ampliaria fins a cinc anys“, ha manifestat el titular d’Economia, Comerç i Empresa. “S’ampliaria el manteniment de la gestió autònoma d’elements com la política de creditícia, la política de recursos humans o la política associada a la mateixa xarxa territorial”, ha explicat Cuerpo.

Per una altra banda, el ministre també ha rebutjat un possible trasllat de la seu social del Sabadell a Bilbao. “El que hem vist aquests últims anys ha estat, al contrari, la decisió del banc de tornar a la seva seu original. I això és el que esperem en aquest sentit: una continuïtat en la política del mateix banc“, ha dit. “La nostra visió és molt clara i és que aquesta gestió autònoma garanteix la continuïtat de les polítiques essencials i, per tant, que l’OPA no afecti aquests criteris d’interès general”, ha dit Cuerpo, que ha negat que hagi pactat amb els socis d’investidura les condicions a l’OPA.

Cinc ex-ministres del PSOE i un centenar de personalitats han signat un manifest en què reclamen la convocatòria urgent d’eleccions per les trames de corrupció que afecten el partit. Els ex-ministres Jordi Sevilla, Virgilio Zapatero, Julián García Vargas, César Antonio Molina i Javier Sáenz de Cosculluela signen un text en què es mostren “profundament preocupats” per la situació al partit i demanen la “regeneració ètica” del PSOE, que creuen que és un “imperatiu ineludible“. A més, els signants asseguren que els casos de corrupció no tan sols són per conductes individuals i aïllades sinó que són “el resultat d’una manera de fer política i d’entendre el poder dissociat de la moral i l’ètica”.

“La successió dels dos últims secretaris d’organització en trames corruptes durant tota la secretaria general actual, la total submissió de l’actual executiva, l’absència de corrents crítiques laminades, l’opacitat i el ‘cesarisme‘ imperant desvinculen l’actual PSOE del partit històric d’àmplies bases socials i majories que va apuntalar la nostra arquitectura com a estat i va acompanyar la modernització reformista i europeista d’Espanya”, afirmen.

Els signants del manifest alerten sobre “els repetits intents d’erosió de la independència judicial” i parlen de “pressions” a òrgans de control i de vigilància de la corrupció. Segons que afirmen, els presumptes casos de corrupció “malmeten greument la imatge interna i internacional del país”.

Al text, denuncien “ingerències” a mitjans de comunicació, “el soscavament de la separació de poders, […] intents de mutacions constitucionals per vies no legitimades legalment […] i pactes al marge del parlament amb partits polítics”. També critiquen “reformes penals basades en interessos personals i clientelars“, que creuen que “han fomentat la fractura cívica i el progressiu deteriorament de l’estat de dret”.

El centenar de signants defensen “una altra manera de fer política per a recuperar la concòrdia pública, el retiment de comptes, les majories àmplies i un discurs polític autocrític amb pretensió d’integritat i exemplaritat”. Aquesta via, afirmen, s’ha d’allunyar del “tacticisme oportunista, la desqualificació constant de l’adversari i l’argumentari populista segons el qual tot val contra l’adversari”.

Al marge dels cinc ex-ministres, destaquen signants del manifest com ara els ex-presidents del senat Juan José Laborda i Javier Rojo, i l’ex-fiscal general espanyol Eligio Hernández.

El ministre de Cultura espanyol, Ernest Urtasun, ha dit en una entrevista a RAC1 que no està al corrent de la declaració institucional per la qual el ple de l’Ajuntament d’Alacant demanarà a les Corts Valencianes la modificació de la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) perquè la ciutat sigui considerada zona castellanoparlant, en detriment del català.

Tot i defensar que “cada vegada que Vox i PP han atacat aquesta pluralitat lingüística, ens han trobat al davant”, Urtasun ha reconegut que no estava al cas de què s’havia aprovat al consistori. “La veritat és que no tenia aquesta notícia, però en qualsevol cas, vostès saben que som un Ministeri de Cultura absolutament bolcat en la defensa de la diversitat lingüística al nostre país”, ha dit Urtasun quan el periodista Xavier Bundó li ha preguntat per la declaració. “Seguiré molt de prop aquesta qüestió, evidentment, però la defensa del pluralisme lingüístic per part del Ministeri és clara i contundent”, ha reiterat.

I ha afegit, sobre les possibles implicacions de la decisió en l’ensenyament en català a la ciutat: “La veritat és que ho hauré de mirar amb detall, perquè no conec el que ha aprovat l’Ajuntament d’Alacant […] Jo no tinc competència en termes educatius, però en tot allò que siguin les meves competències, la defensa de les llengües cooficials serà una prioritat.”

Les declaracions d’Urtasun –que ahir viatjà a Budapest per participar en la manifestació de l’Orgull– arriben després de dies de silenci sobre el cas, un fet que molts internautes no han passat per alt.

“Simptomàtic que Ernest Urtasun estigués manifestant-se pels drets dels hongaresos a Budapest però que ni sàpiga de l’agressió de PPVOX a la llengua a Alacant. ‘Me queda lejos’. Això no hauria d’informar-se internament als vostres ministres, Àgueda Micó? IMPERDONABLE”, ha escrit un usuari.

Simptomàtic que @ernesturtasun estigués manifestant-se pels drets dels hongaresos a Budapest però que ni sàpiga de l’agressió de PPVOX a la llengua a Alacant. “Me queda lejos”. Això no hauria d’informar-se internament @aguedamico als vostres ministres¿? IMPERDONABLE / @vialliure https://t.co/l6iUiu9xRQ

— Cristian Jurado (@cristian_jurado) June 29, 2025

“Em sembla perfecte anar a la manifestació de l’Orgull a Budapest, però em semblaria més perfecte que alguns d’aquests ‘progres’ s’haguessin manifestat en contra del genocidi lingüístic a Alacant”, escriu un altre.

Em sembla perfecte anar a la manifestació de l’Orgull a Budapest, però em semblaria més perfecte que alguns d’aquests ‘progres’ s’haguessin manifestat en contra del genocidi lingüístic a Alacant.

— Carmina Roig (@Albineta) June 27, 2025

En un univers paral·lel hi ha un @ernesturtasun que ara mateix està a l’hotel de Budapest fent les maletes a tota hòstia i dient: Yolanda, no ves que tengo que ir a Alacant, que ya tendría que haber ido allí el jueves? Está en juego el valenciano, joder.

En un univers paral·lel.

— Emma Zafón (@EmmaZafon) June 29, 2025

Se’n van a Budapest, perquè anar a Alacant a protestar contra el que s’ha fet contra la llengua i la cultura catalanes els importa un rave. Per no dir que els hi sembla bé. «Yuitas cumpartidas», saps? https://t.co/TdifsABbmF

— Esteve Roger (@josepdevilamala) June 28, 2025

En Collboni i l’Urtasun a Alacant a defensar la llengua clntra el PP i Vox!

Ai no! Que són a Budapest a defensar una altra causa justa… i menys conflictiva a Espanya, no ens enganyem.

— Xavier Cortadellas (@XCortadellas) June 28, 2025

Inflexible amb el cas Sixena: “La sentència s’ha de complir”

En l’entrevista, Urtasun també ha parlat sobre el cas Sixena, ara que el govern aragonès ha reclamat l’execució forçosa de la sentència que obliga el MNAC a traslladar les pintures murals a l’Aragó, tot i que els tècnics adverteixen que el trasllat pot comportar la pèrdua de més d’un 20% de l’obra.

“Hem estat clars sobre qüestió: hi ha una sentència del Suprem que no admet recurs, i la sentència s’ha de complir. A partir d’aquí li pertoca al MANC veure de quina manera s’executa”, ha dit Urtasun. I ha afegit: “Això ara està en mans del MNAC, i desitjo veure plena col·laboració institucional entre MNAC, la Generalitat i el govern de l’Aragó […] Nosaltres traslladem el que considerem, que és que la sentència s’ha d’aplicar.”

Els països del G7 han confirmat que les multinacionals dels Estats Units no hauran de pagar el tipus mínim d’un 15% en l’impost de societats impulsat el 2021 per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).

“Després dels debats sobre aquesta qüestió […] entenem que un sistema paral·lel pot preservar avenços importants reeixits per a les jurisdiccions en el Marc Inclusiu per a abordar l’erosió de la base imposable i el trasllat de beneficis i aportar més estabilitat i certesa al sistema impositiu internacional en el futur”, diu el comunicat del G7.

El secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, ja havia avançat divendres que els imposts de l’anomenat Pilar 2 de l’OCDE no s’aplicarien a les empreses dels EUA, tot agraint als seus homòlegs del G7 “col·laboració per a aconseguir aquest resultat històric”.

El grup de països que representa les set economies més importants del món ha assegurat que ha arribat a l’acord després d’analitzar el sistema impositiu dels Estats Units i després de l’eliminació de la secció 889 del projecte de llei “gran i bell” de Trump, que Bessent mateix havia sol·licitat de retirar, i que permet a la Casa Blanca d’imposar represàlies contra aquells que decideixin d’aplicar l’impost a les multinacionals dels EUA. Aquestes darreres setmanes, el govern Trump ha amenaçat d’aplicar un “impost de revenja” a la resta de països del G7 en resposta a l’impost de societats mínim, que començà a aplicar-se l’any passat a la UE i al Regne Unit, el Canadà i el Japó, entre més països.

Així mateix, l’acord assegura que els països cooperaran per abordar “qualsevol risc substancial” que es pugui sorgir respecte de la “igualtat de condicions” per “preservar els objectius de política comuna”.

“La implementació d’un sistema de cooperació bilateral facilitarà el progrés cap a l’estabilització del sistema tributari internacional, incloent-hi un diàleg constructiu sobre la tributació de l’economia digital i sobre la preservació de la sobirania fiscal de tots els països”, acaba dient el comunicat.

Avui, 29 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Ernesto Martínez: “N’hem de parlar, no ens oblideu”
• València es prepara per a la vuitena manifestació contra Mazón
• Si cau Alacant, cau la llengua catalana | Opinió contundent de Gerard Furest
• Zohran Mamdani, la sensació electoral que podria canviar el futur de la política nord-americana
• Marta Romagosa: “Per una vegada a la vida, ser dona i gran ha jugat a favor meu”
• Què són els preus dinàmics, la pràctica amb què no solament les aerolínies es fan d’or?
• La IA xantatgista, cent mil busos elèctrics a Europa i energia solar per a ajudar agricultors | Calidoscopi de Marc Belzunces
• Sòrdides, rurals i amb perdedors: una aproximació a la novel·la negra catalana ‘redneck’
• L’amor del sastre | Mail obert de Mercè Ibarz
• Després de tres dècades de conflicte, el Congo i Ruanda acorden una treva precària
• Closcadelletra (CDLXXIII): Notes de piano al casal antic
• Bons vins per sota de deu euros

Tot seguit, us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui fa vuit mesos de la barrancada del 29 d’octubre i encara hi ha moltes vides aturades. La d’Ernesto Martínez va començar a moure’s fa tan sols unes setmanes. A començament de juny, va tornar a la seua feina habitual de venedor de cupons pels carrers de Xiva. Diu que el tractament psicològic i el fet de tornar a tenir rutines i no parlar únicament de morts l’ajuda, però no es trau del cap Elvira, la seua germana, i Eli, la seua neboda. Totes dues van morir arrossegades per l’aigua a la carretera, a prop de Xest. Eli és una de les tres persones que encara continuen desaparegudes. Ernesto Martínez tornarà avui a València, i amb la cadira motoritzada es manifestarà contra Carlos Mazón.

Entrevistem Martínez el dia de Sant Joan, que és dimarts i és el seu dia lliure. Es mou amb certa dificultat per les recialles de la poliomielitis que va patir quan era un nano. Amb tot, després s’ofereix a fer-nos un recorregut per Xiva per mostrar-nos l’estat en què encara es troba la zona del barranc i el barri de Sant Isidre, amb tot de cases que han hagut de ser enderrocades.

—Com us trobeu?
—Ara em trobe bé. Tornar a recuperar els meus clients m’ha tornat la vida. El psicòleg em va dir que havia de recuperar les coses que em fan feliç després de set mesos focalitzat en els morts, a parlar de morts, a conviure amb familiars de morts. Aquest mes he tornat a vendre els cupons de l’ONCE, i els clients m’han tornat la vida. Trobava a faltar el contacte humà, un somriure, les cosetes de cada dia.

—Us fem aquesta entrevista vuit mesos després de la gota freda i no sé si us faig mal.
—Ara mateix, ni bé ni mal. Com t’ho diria? No m’he immunitzat, perquè això no té vacuna. La pòlio sí que tenia vacuna, i la tinc perquè no me la van posar en el seu moment. Però això, arriba un moment que fa call. Al principi, jo parlava de la meua germana o la meua neboda i em saltaven les llàgrimes. I ara, sí que és de veres que tens aquesta amargor, però contens l’emoció. El dolor no és el mateix, encara que siga el mateix. Però n’hem de parlar, no ens oblideu.

—Com dieu, l’aigua es va endur la vostra germana i la vostra neboda Elisabeth, què va passar?
—Aquell dia va ser un poc atípic, perquè normalment haurien anat juntes a la feina, haurien fet el mateix torn. Però aquell dia en concret, no. Aquell dia, la meua germana va fer el torn del matí, i la meua neboda havia de fer el de la vesprada. Com que Eli no conduïa, en acabar el seu torn, a les quatre, la meua germana anà a Xest a arreplegar-la per dur-la a l’hotel La Carreta, on treballaven totes dues.

—Ja plovia molt?
—Sí, fins i tot, un cosí meu li va recomanar que no isquera, però Elvira era molt responsable i no volia que Eli arribara tard a la feina. Això ens ho van inculcar de menuts.

—A quants quilòmetres de casa seua hi ha La Carreta?
—A sis o set quilòmetres, al costat del circuit de Xest.

—Finalment, va arribar a recollir la seua filla, i què va passar?
—El pont d’entrada a Xest encara era obert i va poder passar. Però quan va voler tornar a eixir, ja amb Eli, es va trobar amb un policia que posava tanques al pont en previsió del que poguera passar. El policia els va dir que se n’anaren cap a casa, que plovia molt. Ella va fer la volta a la rotonda i, en comptes d’anar cap a casa va anar en direcció CV-50, com si anara a Torís. Buscava la manera d’arribar a La Carreta, rutes alternatives, i anava trobant-se cotxes parats per la pluja. Finalment, arribaren a prop de l’abaixador del circuit de Xest, en el barranc de Poio. Allí es trobaren amb tot de cotxes parats, perquè tothom havia pensat el mateix que elles. Es van quedar a la part de baix. El cotxe dels tres empresaris que també es van morir es va quedar darrere d’elles. Un altre cotxe amb un altre empresari i el del director de l’IES de Xest.

—…
—Elles van ser les primeres arrossegades per l’aigua. He parlat amb el conductor del cotxe de davant, i m’ho va dir. Hem pogut refer tot el recorregut gràcies a les metadades dels seus mòbils i els mitjans de localització. D’aquella zona, l’aigua es va endur set persones. Sis, les van trobar en un radi de cinquanta metres. Són els empresaris, el director de l’institut i la meua germana. La meua neboda, no.

—Uns han dit què va poder passar?
—Els dos cinturons de seguretat estaven despassats. Sembla que la meua germana, en llevar-se’l i tenir la finestra abaixada, va eixir disparada. Tenim un vídeo que va gravar la meua neboda on es veuen els cables d’alta tensió, un pal de la llum, la carretera. Hi ha dos quilòmetres de distància entre el lloc on gravaren això i el lloc on trobaren la meua germana.

—Al cap de quants dies trobaren la vostra germana?
—La van trobar el 10 de novembre.

—Per què penseu que no troben el cos d’Eli?
—Ella es va descordar el cinturó. Quan Eli veu que sa mare ix per la finestra, el gest més lògic és intentar agafar-la. Et traus el cinturó i intentes agafar-la. Passa que a una la vam trobar allí i l’altra… El dia que vam anar a veure el lloc, davant meu, les màquines van traure un cotxe que era a cinc metres de profunditat. On pot ser Eli?

—Amb qui vivia la vostra neboda?
—Estava en procés de divorci i vivia amb els dos fills, l’un de dinou anys i l’altre de cinc. Divuit i quatre, quan va faltar. Vivien molt a prop de la meua germana, en la mateixa finca, pràcticament. Eli era l’única filla de la meua germana.

—Aquests mesos us heu significat molt en totes les manifestacions. Ara que heu tornat a la feina, rebaixareu el ritme?
—No. Jo el dia 29 seré en la manifestació, com sempre, amb els meus companys, i si hi ha cap reivindicació, o hem d’anar allà on siga, sempre estaré disponible.

—La societat insisteix a demanar la dimissió de Carlos Mazón. Va tenir moments molt complicats, però ara sembla inamovible. Què us sembla?
—És que li donen oxigen. Primer amb el pressupost, perquè Vox l’aguanta. Sense Vox, no hauria aprovat el pressupost i possiblement ja hauria caigut. Si tens aquesta debilitat, ve algú i t’enforteix, és com un xut d’energia. L’home després va dient “si tens el que has de tenir”. Si ell té el que ha de tenir, que dimitesca i s’enfronte a la jutgessa de Catarroja. Per què no dimiteix? Crec que és el gest més honrat que hauria de tenir després de tot el desastre, d’aquest col·lapse que va provocar ell amb la seua ineptitud! Jo sóc tècnic de prevenció, i sé com es fa un protocol i com s’activa. Si tu fas un protocol perfecte i el deixes en un calaix i te’n vas a dinar, el protocol per si sol no s’activarà. Sempre hi ha el primer, després el segon i en acabat el tercer. Ací va fallar tota la fila. Darrere seu, va fallar Salomé Pradas i darrere d’ella, Emilio Argüeso, i el que venia darrere, també. Tots miraven qui era el primer a moure fitxa. Però qui havia de moure fitxa no hi era, i tots l’esperaven. Esperaven la seua ordre. Cridades perdudes. Tan important era el que estava fent? Aquell dinar? S’ofega el teu poble i tu te’n vas a dinar? Et criden i els penges? En quin món vius? Decret 3/2020, article 12: l’únic i màxim responsable en cas d’emergències és el president de cada comunitat. Tu ets el president. Ets qui ha de donar llum. Has d’anar davant. Quina classe de líder ets, que te’n vas de dinar?

—A banda d’Elvira, teniu més germans?
—Jo sóc el major de set. Ella era la segona… En el carrer ens deien que era la meua bessona. Sempre anàvem junts.

—Com era, Elvira?
—Uf. Era un terratrèmol [s’emociona]. Sempre anava al meu costat. Sempre anàvem junts a tot arreu. De fet, jo vaig començar a punxar música en una discoteca, i la primera volta que ella va entrar en una discoteca va ser amb mi. Hi ha una anècdota [s’emociona]. Jo devia tenir uns set o vuit o nou anys, no ho recorde bé. I un dia isc de l’escola plorant, amb unes llàgrimes… perquè un altre xic es va clavar amb mi dient-me que tenia potes de cigonya, que no tenia cames. A vegades, els xiquets són molt cruels. I en aquell moment, jo vaig reaccionar plorant, però li hauria pogut pegar, perquè jo tenia la mà lleugera. Però em va agafar la plorera. Quan la meua germana em va veure em preguntava què em passava… i quan, per fi vaig poder parlar, li conte què m’havien dit a l’escola, i ella em respon: “Per què vols cames si tens ales?” Així era la meua germana.

—I Eli, com era?
—Tenia trenta-set anys, i era completament diferent de sa mare. Eren com la nit i el dia. Tenien el geni fort, però la meua germana era una guerrera. Ella no tenia por de res ni de ningú. Eli, no. Era un poc més poregosa. De fet, en el vídeo que van enregistrar poc abans de morir, es veu la reacció d’una i de l’altra. Una va cercant on agafar-se per a salvar la vida. I Eli, en el moment en què baixa i veu que entra aigua fins a l’altura dels espills retrovisors, i veu venir el que els ve damunt, diu, mira… i entra en pànic.

—Encara no han trobat el cos d’Elisabeth. Us informen regularment de com va la recerca?
—Sí, sí. No paren de buscar i ara cerquen de manera científica amb els models que fan amb els ordinadors, simuladors de traçats, la força de l’aigua el pes d’elles dues…, tots aquests paràmetres que poden ser útils, els empren per veure si van tancant un poc l’àrea.

—Com és que als altres dos desapareguts els van considerar víctimes mortals al cap de tres mesos i a Eli no?
—Això és una altra història. El meu nebot, el fill major d’Eli, i nét d’Elvira, no va fer els papers quan tocava. Ja era major d’edat, però va quedar molt tocat amb això que li va passar i mai anava al jutjat a fer els tràmits per no perdre drets d’indemnització o d’orfandat. Un dia vam mantenir una conversa seriosa i ell va reflexionar, va fer els tràmits i ara tornarà a estudiar.

—Qui és el tutor de la xiqueta menuda?
—La tia. Al pare li van llevar la custòdia perquè té problemes amb l’alcohol. Quan va passar això de la gota freda, Eli feia els tràmits de la separació.

—Heu anat a declarar al jutjat de Catarroja?
—Sí. Em sembla perfecta i impecable la instrucció que fa la jutgessa. A més de la manera com et tracta, des que entres fins que ixes. Ella ix i tot a acomiadar-te i a donar-te les gràcies per haver-hi anat. No conec gaires jutges que et donen les gràcies per haver anat a declarar.

—L’extrema dreta vol apartar-la del cas. Manos Limpias s’ha querellat contra ella.
—És clar, és que no els interessa. Manos Limpias, no sé de què. Si les tingueren netes de veritat…

—Confieu que qui haja de pagar, pague?
—Crec que ha de pagar, i confie que pagarà, perquè si no, seria una altra injustícia més gran. Perquè, que això isca gratis, no ho concep. I més, quan, ho mires per on ho mires, veus que és una negligència. Fa sis anys, Ximo Puig va gestionar una dana i no va haver-hi morts.

—Sis morts, va haver-hi, a la del baix Segura, no és comparable amb això d’ara, és clar.
—Sí, però per la seua cabuderia. Perquè si la Guàrdia Civil et ve a traure de la granja i tu li dius jo no me n’aniré d’ací si no em duen emmanillat… I es queda i s’ofega. Puig va gestionar la dana com havia de ser, perquè el protocol era el mateix. Quatre dies abans ja va posar el segon nivell d’emergències… Amb això ja dónes permís a l’UME perquè vaja amb tranquil·litat a desplegar-se a la zona. Aquest ho va fer dos dies després. I venia gent i ell deia que no els calia l’ajuda. La gent s’ofegava i hi ha milers de persones passant fam perquè no poden ni baixar al carrer i tu els dius que no cal ajuda? En quin món vius? I el CECOPI, amb Puig es va convocar dos dies abans, així es pot gestionar. I cadascú, en la seua parcel·la, ha de fer la seua tasca.

—Com veieu que es gestiona la presència de les associacions de víctimes en la comissió d’investigació de les Corts?
—Ara ens han tornat a dir que no, a Europa. El PP diu que no compareguem al Parlament Europeu. I, a les Corts Valencianes, pense que al final ens hi hauran de deixar anar. Però encara no han aixecat el vet. Per poder tenir un mínim diàleg, el primer que han de fer és llevar-nos el vet per a comparèixer. Nosaltres som els més interessats, però no interessats per interès. Interessats perquè es pose en marxa… i ens veten. Quin sentit té?

—Ells diuen que no us veten.
—No? I per què no hi anem?

—Han posat al mateix sac totes les associacions.
—No vull menystenir ningú, però no és comparable un ascensor amb una vida humana. Jo tinc morts, a casa. Hi ha gent que té un ascensor. No ho poses al mateix nivell. Amb trenta mil euros tens un ascensor nou. Quant costa la vida d’una persona?

—Una de les acusacions que fa Mazón a l’oposició és que Compromís i el PSPV fan servir les víctimes. Vosaltres us sentiu usats pels partits polítics?
—Mai. Mai ens hem sentit usats. Al revés. Quan ens ha fet falta algun suport d’ells, som nosaltres que els hem fet servir, en el bon sentit. Baldoví sí que s’ha acostat a nosaltres. Els del PSOE, José Muñoz, han eixit i han parlat amb nosaltres quan hem estat a les portes de la Generalitat. Han vingut tots, amb la delegada del govern hem parlat un munt de voltes… No ens hem sentit utilitzats perquè ells no ens han utilitzat a nosaltres. Si alguna vegada els hem necessitat, ens han servit de suport. Ells han transmès algunes coses que nosaltres necessitàvem.

—Continueu interessat a entrevistar-vos amb Carlos Mazón?
—Si me’l posen davant, sí.

—Què li diríeu?
—Que dimitesca. El primer que li diria és si té el que ha de tenir, com va dient ell, com un torero marcant paquet. Demana perdó i després presenta’t a la jutgessa que instrueix el cas. Això és el que li diria.

—Ara ja han passat vuit mesos, però per què penseu que els primers dies ni ell ni cap membre del govern valencià no va tenir interès a parlar amb vosaltres?
—És molt fàcil, perquè en aquell moment hauria consentit o afirmat la seua culpa. Si ell haguera vingut i haguera dit, no, que vull acostar-me a vosaltres… Hauria donat a entendre que se sentia culpable. Però és que ell mai no s’ha sentit culpable. Ell mira cap a una altra banda i riu, com dient que això no té a veure amb ell. Però és que ho ha fet sempre, des del primer moment. Li diuen qualsevol cosa i ell, no, no, estem en la reconstrucció. Quina reconstrucció? Si el primer pas en la reconstrucció és l’àmbit psicològic. I tu no has posat cap psicòleg a ningú. En tot cas, han estat els pobles. A mi me l’ha posat el meu poble i l’ONCE. Ells sí que m’estimen. Tu no m’estimes. No has tingut ni un gest, ni una telefonada. Tu ets el meu president? Tu ets un ocupa. Ocupes un càrrec que no et correspon. No tens ni talla ni ets honorable per a ser allí.

—A banda d’haver perdut la germana i la neboda, viviu a Xiva, on comença el barranc. Com a venedor de cupons, xafeu el carrer i esteu en contacte amb la gent. Quin ambient es respira, ací, vuit mesos després?
—Ara mateix, l’ambient no es pot dir que siga normal, com abans de la gota freda, però sí prou paregut. Es respira un ambient prou tranquil. Aquest és un poble agrícola i hi ha molts tractors i molta maquinària. Això va ajudar molt a l’hora de netejar. Paiporta, per exemple, és una ciutat dormitori. Tu claves allà deu mil cotxes i els apiles en un carrer i no hi ha qui els traga. Poden passar setmanes, que és el que ha passat. Si haguessen tingut els tractors que hi havia ací, en dos dies Paiporta s’hauria netejat…

—Allà encara es nota molt la petja del desastre.
—És que, a Paiporta, és tot el poble que va rebre. Ací és una part. Hauria de ser al revés, però la part baixa és la que més es va salvar perquè el barranc és en la part alta del poble. A la part baixa, que és on jo visc, ens vam adonar que baixava aigua, però qualsevol altre any amb gota freda també teníem aigua als carrers. És habitual.

—El barranc es va menjar moltes cases.
—La meua àvia sempre em deia que l’aigua presenta les escriptures i agafa el que és seu. Si un barranc, que abans tenia 50 metres d’amplària, te’l vas menjant i vas fent cases a cada banda, com en Canyes i fang, que s’anaven menjant l’albufera amb cabassades de terra, el dia que ve carregat, s’emporta el que és seu. Potser no ha passat en 500 anys o en 1.000. Potser a passar, però si tornes a deixar el barranc com estava, si en ve una altra, tornarà a emportar-se tot el que hi haja dins. Si tu construeixes dins el barranc, et torna a passar igual, s’endurà tot el que hi poses.

—Quantes persones van morir a Xiva?
—Veïns d’ací, quatre o cinc, però han trobat més cossos que l’aigua va arrossegar…

—Poc després de la gota freda va haver-hi una moció de censura contra la batllessa, que era del PP. Es va criticar molt, això. S’ha notat el canvi?
—Els d’ara, molt bé. És que els d’abans no van fer res. Estaven en la mateixa posició que Mazón. Es veu que com que són del mateix partit, ho porten a l’ADN. Venien ací i deien que no feia falta res. Van venir cinc joves psicòlogues per a ajudar a la gent, perquè els traumes no són fàcils de tractar… La batllessa les va posar a classificar els paquets d’ajuda que arribaven a l’Espai Jove. La llet, paper, coses que arribaven. Trobes que una psicòloga ha de fer això? Venien amb tot l’ànim del món per ajudar psicològicament la gent i les van posar a arreglar un magatzem. Van venir bombers i els va enviar a casa dient que no calia, quan hi havia finques que queien o cases enfonsades al barri de Sant Isidre. Trenta cases al centre del barranc.

—Vau muntar un espectacle teatral per fer un homenatge a les víctimes ací, a Xiva. Us agrada el teatre?
—Vaig tenir la idea de fer aquest homenatge i l’Ajuntament de Xiva es va posar a disposició meua. Ací hi ha una companyia de teatre que es diu Esclafido, en castellà, que és una paraula molt de Xest i Xiva, però ja saps que és esclafit en valencià. Vam comentar la idea amb la directora i ens vam posar a treballar per muntar-ho. Vam assajar dos mesos, posant i traient coses, fins al resultat final. No havia fet res mai, i no sé si faré res més, però em vaig sentir molt a gust muntant-ho.

—Voleu afegir res que no us haja demanat?
—Gràcies a tots, per l’esforç que han fet. Tant als voluntaris, com l’UME, com tots els que continuen cercant Eli, Javi i Francisco, que continuen desapareguts. Se’ls ha d’agrair l’esforç que fan. Ah, i també que dimitesca. Però ara mateix! Demà ja serà tard. Ja hauria d’haver dimitit.

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries el volum Horts i jardins remeiers. Del projecte a la realització, de Paule Lebay, editat per Sidillà. És una guia que dóna les claus per a elaborar un projecte de jardí remeier realista i dur-lo a bon port i també proposa una teràpia hortícola eficaç. Conté els principis fonamentals del jardí terapèutic, els objectius i les adaptacions que s’han de preveure en comparació amb un jardí clàssic. Paule Lebay és una experta de renom. El llibre, traduït per Anna-Maria Corredor, inclou un pròleg de Xavier Mathias.

Llegiu un fragment d’Horts i jardins remeiers, de Paule Lebay (Edicions Sidillà).

Judit Pujadó, editora de Sidillà, ens en parla:

“Tothom sap que el contacte amb la natura ens relaxa i ens aporta benestar i salut. Ho constatem cada cop que anem d’excursió, cada cop que fem una travessa, cada cop que ens allunyem de la vida urbana. Els horts i els jardins, però, són també un espai de gaudi i de complaença. I quan anem veient com es fan ufanoses les plantes, les hortalisses i els vegetals que hem plantat o sembrat, que hem ajudat a fer créixer, ens sentim plenament satisfets. I ens sabem un xic millors. Això encara es fa més evident en les persones grans, en els joves o en els adults que pateixen alguna mena d’incapacitat, en els infants i adolescents que afronten la possibilitat de participar en la creació d’un jardí o d’un hort. A Horts i jardins remeiers, Paule Lebay explica amb tota mena de detall com podem projectar un d’aquests jardins o d’aquests horts, ens indica un a un tots els passos que hem de fer, com podem convèncer entitats i empreses perquè ens hi ajudin, com hem d’organitzar aquest espai, quines plantes ens aniran més bé, quins itineraris hi podem marcar un cop siguin una realitat, i, en definitiva, entre molts altres aspectes, com ens poden servir per a ajudar terapèuticament les persones.

Un tema natural i que cada dia està més en voga. Que sapiguem, no hi ha cap llibre en català sobre horts i jardins remeiers tan pràctic com aquest.”

Més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià es mobilitzen avui, quan fa vuit mesos de la catàstrofe, per reclamar una vegada més la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. Així, la ciutadania valenciana torna a eixir al carrer amb el lema “Mazón, dimissió”, però amb moltes raons.

“Vuit mesos després de la barrancada no hi ha reconstrucció i no s’ha assumit cap responsabilitat per la nefasta gestió de la catàstrofe climàtica del 29 d’octubre, que va deixar 230 víctimes mortals i desenes de milers de persones afectades. El que sí que hi ha és negoci: mentre els diners arriben de manera lenta i insuficient a la població afectada i als serveis essencials, flueixen sense impediment i amb rapidesa cap a empreses tacades per la corrupció. No es pot mantindre al càrrec un president incapaç que, en lloc d’assumir responsabilitats, mira pels seus interessos i assumeix polítiques negacionistes que ens abocaran a la repetició de la tragèdia per a benefici d’uns pocs”, assenyalen els organitzadors.

En aquesta vuitena manifestació han posat el focus en l’educació. Segons dades de FAMPA-València, fins ara, hi ha vuit centres educatius pendents d’enderrocar i quinze on encara s’ha de reconstruir part de la infrastructura. Les escoles que han reprès l’activitat són vuitanta-vuit, tot i no haver-se recuperat encara de les conseqüències de la gota freda. “Un barracó no és una escola i no es pot deixar enrere l’educació quan es parla de reconstrucció. Les ‘solucions’ provisionals atorgades tracten d’imposar una normalitat que no existeix”, apunten.

A més, recorden que serveis bàsics com ara el transport escolar i els serveis mèdics tampoc no han estat restablerts completament, un fet que consideren especialment greu pels problemes de salut i pobresa que ha causat la gestió negligent de la barrancada. Assenyalen que, vuit mesos després, tres mil cinc-centes famílies encara són ateses pels onze punts de repartiment de productes de primera necessitat no institucionals de la zona zero; milers de garatges i habitatges continuen en condicions deplorables; hi ha persones amb mobilitat reduïda sense poder eixir als carrers perquè continuen sense ascensors; i que al voltant de vint mil treballadors en ERTO tenen com a únic suport les xarxes de solidaritat.

“Una vegada més, fem una crida a la manifestació per reclamar un tracte digne per a les persones afectades, veritat i justícia. Exigim comissions d’investigació amb la participació directa i real de la ciutadania, tant en el parlament de l’estat espanyol com en les Corts Valencianes, per a saber tota la veritat. Les persones afectades han esperat durant vuit mesos i no poden esperar més. El poble valencià, tampoc”, conclouen.

La manifestació començarà a la plaça de l’Ajuntament de València a les 19.30 i recorrerà el carrer de Sant Vicent, la plaça de la Reina, el carrer dels Brodadors i el carrer del Micalet, i acabarà a la plaça de la Mare de Déu.

Era un subtil detector de silencis en aquells patis senyorials del barri històric de Palma.

Mentre feia passes dins l’horabaixa solitari xafogós d’aquell primer dia de primavera d’estiu per l’arquitectura ciutadana antiga podia sentir la vibració mínima d’una quèntia gegantina dins una alfàbia de fang vermell al costat de l’escala gòtica plena de fantasies florals de pedra, em perdia en la llum tènue d’una rosassa al capcurucull d’una volta perfecta de la galeria de la planta noble, i em sorprenia el fulgor de les ales d’un espiadimonis damunt el mirall d’un mínim safareig amb alguns nenúfars devora el coll del pou.

Amb la targeta a la mà cercava una adreça on m’havien assegurat que podria trobar un professor de sànscrit molt savi que m’ajudaria a traduir alguns versos d’un vell document que m’havia arribat com un miracle del cel.

Em sentia com si el món s’acabàs d’inventar només per a mi.

Els diferents sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fins i tot de fragàncies i sons, es barrejaven dins meu.

M’havia perdut entre el laberint d’estímuls que coneixia i era com si els ves de bell nou.

La delicadesa i les forces obscures que ens dominen varen fer que entràs dins aquell pati senzill amb un arc àrab darrere aquella clastra amb pedres de torrent que s’obria en un quasi jardí ple de cossiols amb fulles de saló, colocàsies, clívies i un plataner al costat de l’escala amb arrambador de pedra que em dugué a una planta noble amb un replà ample i llarg amb una porta molt alta i fosca al fons.

Vaig estirar la campaneta que sonà molt enfora com si el tintineig de la meva mà tremolosa s’hagués perdut entre sales endomassades amb colors estantissos i quadres foscs d’avantpassats menjats per tempestes eternals.

Va passar molt de temps.

Empès per la curiositat vaig empènyer amb tota la suavitat que vaig poder aquell batiport que es va badar d’ampit en ample.

No sé d’on com una exhalació em va venir al nas un perfum de flor de taronger.

Un aire gelat bufava d’un passadís molt fosc que em duia unes veus llunyanes d’un jovent que es divertia cridant i cantant.

Esperava des de sempre, tan intensament, que ignorava esperar-te.

Aparegueres com arriben les coses immarcescibles, com s’aprèn l’idioma terminal de les tristeses.

Els teus ulls d’un negre fort brillaven dins la fosca i aixecaven passarel·les cap als meus ulls astorats.

Com sabia que l’amor era una intel·ligència única que s’engendra sens fi?

No sé per què et vaig dir que volia ser com un cuc que fila en el seu capoll d’or la decadència d’un món pagès que se’n va per la porta de darrere de la història per donar la benvinguda a la Rodoreda, la Woolf i la Lispector.

No sé per què et vaig dir que artista és aquell que se sotmet, cada instant dins l’instant, a un inexpressable.

És amb una paraula que es divideix el mar Roig en dos i que el travesses sense mullar-te ni d’una sola gota.

Aquí visqueren molts que estimaren, em dius i desapareixes dins la revelació del misteri.

Avanç a les palpentes amb l’orientació d’aquelles veus jovenívoles al fons d’un laberint de sales que peguen a unes altres sales de sostres molt alts i passadissos que peguen a d’altres passadissos inacabables on els ecos es reprodueixen en cascada i el desig ferotge augmenta a cada passa que fas.

I en un enlluernament us veig, cossos que us despullau amb dits d’aigua, amb tactes de veu, amb clarianes de salives enceses dins una sala de ditades incessants i alegres, inacabables i fervents com fonts ufanes d’amor a voler.

Passen cent anys des del primer encontre i tu ja no ets dins la casa, ni en el carrer exacte, ni en el barri històric.

Però encara que travessis boscs tropicals de records i no puguis oblidar les empremtes cremadores del desig d’aquells cossos refrescants, encara sents les notes d’un scherzo de Chopin que et segueixen com un rossegall que no pots esborrar per molt que vulguis.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/06/Closcadelletra-CDLXXIII.mp3