Les llàgrimes i les riallades
En favor d’aquelles parts afligides, en commiseració del seu estat actual […], no puc evitar compadir-me del seu infortuni per raó d’aquest desordre, i d’estar mancades d’ajuda en aquest cas; i he de condemnar aquells que en són culpables […]; i censurar amargament aquells pseudopolítics tirans, ordres supersticioses, vots precipitats, pares de cor dur, tutors, amics antinaturals, aliats (o com en vulgues dir); aquells supervisors descurats i estúpids que, per respectes mundans, cobdícia, negligència supina, pels seus propis interessos privats, poden rebutjar tan severament, negligir obstinadament i menysprear despietadament, sense cap remordiment ni misericòrdia, les llàgrimes, sospirs, gemecs i misèries greus d’aquelles pobres ànimes que els han estat confiades.
Robert Burton (1621), L’anatomia de la malenconia, part I, secció 3.2.4
L’anatomia de la malenconia és un llibre estrany i, alhora, molt representatiu del seu temps. Llarg i prolix, en alguns moments tediós i en uns altres fascinant, no és un tractat de medicina (tot i que l’autor en parla molt) ni un assaig enciclopèdic (malgrat la prodigiosa erudició que hi exhibeix Burton). Alhora satíric i molt seriós, interpel·la constantment el lector però llisca de sobte cap al soliloqui. El seu tema central (perquè també és a vessar de digressions) es contempla des de la pluralitat de significats que atresora el terme malenconia: el misteriós quart humor corporal de les teories mèdiques gregues; la condició temperamental de moltes persones; l’expressió patològica de la tristesa immoderada, amb les seues causes i conseqüències, en el cos individual i social, i en l’ànima personal i grupal. Burton hi reflexiona molt sobre el plany i les llàgrimes, com cal esperar, i cita Arnau de Vilanova, entre altres autors, per a dir que les pèrdues dels béns materials, el fet de patir danys i la mort dels amics ens enfonsen en la malenconia i ens fan plorar. Potser és una obvietat, perquè tots coneixem aquesta experiència. Fins i tot Juan Roig, un home que, fora dels esdeveniments esportius, acostuma a presentar-se prou incommovible, no dubtà a manifestar-se pregonament trist, encara que maldara per retenir les llàgrimes, fa cosa d’unes setmanes. Fou en l’acte de presentació del balanç anual de resultats de la seua empresa. Quan recordà les víctimes de les inundacions patides al País Valencià, tot incloent-hi alguns amics personals, els seus ulls s’humitejaren i se li trencà la veu.
Les llàgrimes brollen, tanmateix, en ocasions i per raons menys comunes. Per què plorà Salomé Pradas davant la jutgessa de Catarroja? Burton parla de la pèrdua de l’honor com a causa d’un profund pesar. Açò seria prou per traure-li les llàgrimes a una dona que, sota un parar d’adustesa, veié, als terribles dies que seguiren el 29 d’octubre de 2024, com s’esvaïa la confiança que el seu superior havia dipositat temps enrere en ella. La dona que ara, en seu judicial, ha de reconèixer la seua incapacitat per a l’encomanda de què llavors era responsable, i que veurà per sempre unit el seu nom a tan deshonrosa declaració. Açò no seria incompatible, és clar, amb un sentiment genuí de compassió envers les víctimes i les seues famílies. I, finalment, el penediment consegüent a les omissions en què incorregué.
Em costa més de creure que l’empresari adés al·ludit sentira cosa semblant. El seu entestament a dir que els fets del dia 29 eren la conseqüència d’un fenomen natural imprevisible i que allò on calia centrar-se començava el dia 30, palesen una manca de reflexió sobre decisions que ell sí hauria pogut prendre. En l’avinentesa d’aquell dimarts negre, per la seguretat dels seus treballadors; en els mesos, anys, decennis precedents, en el fet d’afavorir un pacte social amb polítics, sindicats, experts i, naturalment, patrons. Un pacte per a canviar i superar eixa cultura del manteniment a tota ultrança de l’activitat laboral i empresarial sota situacions de risc natural, que tan fortament arrela en el tarannà de molts empresaris i que tanta por fa de contradir a la classe política.
Siga com siga, Pradas i Roig ploraren, i pense sincerament que no ho feren per impostura o càlcul. Mereixen el benefici del dubte, una expressió parcial, però molt pràctica, del principi general de precaució que, malauradament, tots dos no aplicaren en aquells moments terribles ni abans. Nogensmenys, em resulta impossible imaginar Carlos Mazón plorant. La seua exaltació del somrís en ocasió d’aquella pre-campanya del “Sonríe, ya viene el cambio” degenerà en tota una política de l’ocurrència destrellatada i la riallada estentòria. No era pas una estratègia sense tradició al Partit Popular valencià. I ben bé coneixem les conseqüències de tanta campechanía i tirar p’alante.
Mazón continua rient-se de tot i de tots. El dia de la declaració de l’ex-consellera, es limità a comentar que allò important era que estàvem en un “dia molt bonic” a l’àmbit de la salut mental arran la signatura d’un conveni amb la Diputació d’Alacant. La salut mental no és cosa de bonicors, malauradament, sinó de compromisos molt seriosos que ens obliguen a tots. El problema afegit és que eixa retòrica infantiloide s’adiu molt bé amb la política de la riallada. La fotografia de Mazón baixant les escales del Palau de la Generalitat amb un somrís burleta, just el dia del testimoni davant la jutgessa de la delegada del govern d’Espanya, Pilar Bernabé, resumeix perfectament la seua concepció patrimonial del càrrec que ocupa i la idea que el seu exercici és bàsicament una qüestió de relacions públiques. Bonicors i riallades que fan molt de mal, fonamentalment psíquic, a les persones que ploren pels seus familiars i els seus béns i, de retruc, a bona part de la ciutadania, la salut mental de la qual no té gens d’importància per al president de la Generalitat Valenciana.
Ja sabem què pensava Robert Burton d’aquells que eren immisericordes amb les llàgrimes alienes. En tot cas, com deia un altre autor anglès dos segles i mig després, “quan es profereixen rialles fortes o riallades amb expiracions espasmòdiques ràpides i violentes, les llàgrimes vessen per la cara”. L’expressió de les emocions en l’ésser humà i els animals (1872), com passa amb els altres llibres de Charles Darwin, és ple de saviesa i ciència; coses que, com el dol del poble, no interessen gens ni mica al despietat del Palau.
