Els antiavalots de la Guàrdia Urbana de Barcelona ha encapsulat els manifestants que volien evitar el desallotjament de l’assentament de barraques de Vallcarca. Hi ha hagut moments de tensió i els agents han propinat empentes. Un camió de la neteja ha entrat a l’espai per recollir la ferralla de l’interior. El grup de manifestants està format per una cinquantena de persones, que criden proclames com ara: “No s’entén, gent sense casa, casa sense gent.”

A primera hora del matí, la Guàrdia Urbana de Barcelona, amb el suport dels Mossos d’Esquadra, ha desplegat un gran dispositiu d’antiavalots. Fonts de l’ajuntament han indicat que la decisió s’ha pres arran de l’incendi de la matinada de dimecres, en què una persona va quedar ferida. En aquest sentit, han apuntat que els Bombers de Barcelona van fer una inspecció i van constatar que existeix un “risc imminent per a la seguretat de les persones”.

D’altra banda, el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca, que ha convocat la concentració en contra del desallotjament, ha denunciat que “el PSC no ha destinat ni un cèntim per oferir cap solució social en anys”. Fonts del sindicat i de l’entitat veïnal Som Barri han dit que a l’avinguda de Vallcarca hi ha una quinzena de furgonetes policíaques i un centenar d’agents dels dos cossos.

El 26 d’abril, un miler de persones van participar en una manifestació pels carrers del barri per defensar una “Vallcarca per viure” i protestar contra l’especulació. De fet, el sindicat ha convocat una manifestació contra el desallotjament aquest vespre, a les 19.00, a la plaça de Joan Liébana.

Prosegueix el desallotjament de les barraques de Vallcarca sense que les institucions hagin plantejat cap mena d'alternativa. El #PlaEndreça del @pscbarcelona i @jaumecollboni: desplaçar i amagar la pobresa pic.twitter.com/MZ7t2mnhYn

— Sindicat d'Habitatge de Vallcarca (@HabitatgeVKK) May 8, 2025

El procediment de desallotjament

La inspecció dels bombers que, segons el consistori, ha motivat el desnonament, es va produir després de tres intents fallits dels serveis tècnics i de protecció municipals, que es van desplaçar fins a l’espai per a inspeccionar-lo, però se’ls va impedir l’accés. El darrer d’aquests intents es va fer amb autorització judicial.

Al març, l’ajuntament va iniciar el procediment administratiu de desallotjament amb la informació disponible a partir de l’observació des de l’exterior i dels serveis municipals. En concret, es van incoar quatre expedients, un pel solar amb barraques ubicat sota el viaducte, i tres per finques de titularitat municipal ocupades.

El consistori va afirmar que es van detectar situacions “d’infrahabitatge” i va detallar que els espais presentaven “riscos per a la seguretat” de la trentena de persones que hi pernoctaven, de les quals sis eren menors.

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’helicòpter turístic que va estavellar-se el 10 d’abril al riu Hudson de Nova York causant la mort de la família catalana Escobar-Camprubí i del pilot no tenia registres d’àudio, ni de vídeo.

L’empresa de l’helicòpter accidentat a Nova York deixa d’operar de manera immediata

El darrer informe elaborat per la Junta de Seguretat del Transport Aeri dels Estats Units també detalla que el pilot tenia un certificat comercial de pilotatge en regla i un certificat mèdic expedit només deu dies abans de l’accident. A més, el vol que va acabar en l’accident era el vuitè que feia aquell dia amb el mateix aparell.

Dies després del sinistre, la investigació de l’Administració Federal d’Aviació (FAA) ja va revelar que l’empresa New York Helicopter Charter feia temps que arrossegava deutes i que, a més, segons que apunta The New York Post, el vehicle volava sense caixa negra.

Segons les investigacions, el 2019 l’empresa va entrar en fallida i va acumular molts impagaments. Així i tot, Michael Roth, propietari i executiu de New York Helicopter Charter, va recuperar un dels seus helicòpters a final de l’any passat i va reconstruir el negoci amb el nom New York Helicopter Tours.

En aquest país nostre, de vegades, hi ha miracles. De vegades sovint, m’atreviria a dir. Independentment de les creences que cadascú pugui tenir en un déu o en un altre o en cap, miracles. L’espurna incitant d’un pensador (de més d’un, per sort), un ram de versos immortals o de novel·les, el mètode per a netejar ferides i evitar la gangrena, un contrabaix que commou el món: per no esmentar noms, que tants me’n deixaria, he transcrit les primeres al·lusions que m’han vingut al cap quan pensava que resulta que sí i que això fem, contra pronòstic: florim quan menys ho esperen, / cantem quan menys els plau.

O ballem.

A la ciutat de València hi passa això, ara: que ballem. O, més exactament, que ballem, ballem. I aplaudim, aplaudim. I riem, riem. I guardem també un moment per a l’emoció, per a l’homenatge. Tantes coses com es poden viure en dues hores de teatre.

Perquè resulta que ara mateix, en aquest mes de maig de l’any dos mil vint-i-cinc, en fa trenta que va néixer, aquí, a la ciutat del riu fet passeig ple d’arbres i de merles perquè la gent així ho va determinar, una companyia de teatre. I si això té transcendència general és per les coses que des d’aleshores ha fet, aquesta companyia, i perquè va decidir de fer-les des de València, i perquè les va voler fer en català (així, un perquè vull a la manera de l’Ovidi, que no debades aquest impuls de teatre du també ADN alcoià). La idea era brindar a la ciutat un punt neuràlgic, un impuls i referència per a la creativitat escènica, és a dir, i tal com expliquen sempre a tothom qui els ho pregunta, “un centre de producció i exhibició teatral capaç d’oferir una programació estable, de qualitat i en valencià”.

Una programació estable, de qualitat i en valencià. Al bell mig de València. Aquest miracle.

Aquest miracle que ha existit i que existeix.

Aquest miracle totalment terrenal, palpable, humà.

Aquest miracle bastit amb aptituds i amb ganes, amb cabuderia i contra tantes traves (tantes, i de tantes menes), amb consciència i amb inconsciència també (el polsim necessari, només, per dur a terme empreses que semblen impossibles), amb esforç i amb llàgrimes i amb passió absoluta. Amb la vida tota. La vida plena.

L’any 1995 es van unir tres talents en ebullició, molt diferents, complementaris: Pilar Almeria, Joan Peris i Ximo Solano. I van crear la CTM, la Companyia Teatre Micalet. Que es diu així pel campanar de la ciutat on arrela i per la Societat Coral el Micalet, l’entitat més que centenària que els va donar suport en aquell propòsit compartit: llengua, cultura, mirada alta, batec popular. Que els va donar suport i que, en emparar-los, també es va enfortir.

Des d’aleshores, en aquest teatre emblemàtic s’hi han representat uns quants centenars d’obres, i música, i dansa, i circ. De companyies valencianes, i de la resta del país, i de fora també. I les trenta-nou produccions de la CTM. Trenta-nou, fins ara. Evidentment, no les enumeraré, però no em puc estar d’escriure alguns dels títols que, passats pel sedàs de la CTM, han aconseguit deixar petjada que no s’esborra. I cadascú que hi posi els seus, però jo, si dic Companyia Teatre Micalet, de seguida penso en el seu sublim El jardí dels cirerers (que per fi el vaig entendre, que el llegia i que el veia representat i que no era capaç de copsar per què tanta passió en un text que se m’escapava fins que no vaig tenir al davant el muntatge d’aquell Txèkhov de la CTM: gràcies per sempre!), i en El malfet d’Inishmaan, i en Hamlet canalla, i en Nadal a casa els Cupiello, que diria que he vist tres cops. Que bons que són, dimoni, i quant de joc que donen sempre!

Per celebrar la maduresa que atorguen aquests trenta anys d’existència, han tornat a dur a escena un dels seus èxits rotunds, un veritable fenomen que es va estrenar el 1996 i que es va escampar arreu pel meravellós efecte del boca-orella: Ballant, ballant. És una obra que poua en el film Le bal, d’Ettore Scola, per narrar (igual com allà, sense paraules i amb música i cançons i balls) els esdeveniments clau del segle XX valencià. I que connecta d’una manera gairebé màgica amb el públic. I que explica moltes històries. Moltes i alhora. “Ai, em falten ulls!”, deia a les seves amigues la dona que tenia al darrere, un divendres de funció amb el teatre ple. I reien, també, perquè Ballant, ballant encomana ganes de riure, i taral·leges sense voler, i aplaudeixes, marques el ritme amb els peus, i aleshores surten al fons els actors que no ballen, que caminen amb granotes tacades de fang i escombres al muscle, i aleshores es fa un silenci amb la muixeranga de fons i un nus a la gola i l’aplaudiment és intens, i diferent.

Per a aquesta edició d’aniversari, se n’ha ampliat la cronologia, i Ballant, ballant arriba fins a avui. Naturalment: perquè la celebració no és nostàlgia sinó afirmació, i hi ha la trajectòria i hi ha l’ara mateix i hi ha els projectes que ja deuen tenir al cap. Perquè la funció continua i després del trenta ve el trenta-u.

I és això: que ho celebra la companyia i que ho celebrem tots. Celebrem que existeixen i que perduren i el bé que fan. Celebrem-ho i cuidem-los, que ens són imprescindibles.

Sempre ho han estat (i jo ara potser diria que en aquests temps, més).

El Parlament Europeu va votar ahir una resolució en què s’insta a accelerar el procés d’adhesió de Kossove a la Unió Europea.

La resolució inclou una demanda explícita als països que encara no han reconegut la declaració unilateral d’independència del Kossove –Espanya a primera fila, doncs– a reconèixer diplomàticament el país balcànic i deixar d’entrebancar-ne l’adhesió.

El resultat de la votació dels eurodiputats elegits per la circumscripció espanyola fou d’allò més instructiu.

Els diputats d’ERC, EH Bildu, BNG, Comuns (Jaume Asens) i PNB hi votaren tots a favor. Com sabeu, el representant de Junts continua sense ser reconegut pel parlament i el de Compromís era al País Valencià i no podia votar, però tots dos van deixar clar que també hi haurien votat a favor.

En canvi, els vint diputats del PSOE i una de les diputades de Sumar es van abstenir.

I la diputada de Podem no va tenir cap problema a sumar el seu vot en contra als dels 22 eurodiputats del PP i els sis de Vox.

Vet ací el mapa, doncs, una vegada més. Dels diputats elegits en la circumscripció espanyola, els diputats nacionalment espanyols tots hi voten en contra i els no espanyols tots hi voten a favor. Sense excepció ni mitges tintes. Significatiu.

Jo ara no faré, contra Irene Montero o contra els eurodiputats del PSOE, aquella manipulació infame que tantes vegades fan ells, consistent a equiparar-los a l’extrema dreta perquè voten com l’extrema dreta. Però sí que cal posar sobre la taula, sens dubte, que el seu vot és clarament identitari: voten espanyol, també sense equivocar-se ni en un sol cas, sense excepcions ni mitges tintes.

D’ençà que el Tribunal Internacional de Justícia va reconèixer la independència unilateral de Kossove, en una sentència històrica en què afirmava que no hi ha res en la legislació internacional que puga servir per a prohibir un procés unilateral d’independència, l’obsessió espanyola pel cas, per enfrontar-se a tot el món intentant fer veure que no passa això que passa, s’ha convertit en un autèntic cas d’estudi.

I la causa, evidentment, no cal anar-la a cercar en les circumstàncies particulars del país –de Kossove–, sinó en el precedent que estableix la seua independència unilateral, respecte de les nacions no espanyoles de l’estat i el seu dret, reconegut per la llei internacional, de separar-se.

Que en això vagen plegats i de bracet Vox, el PP, el PSOE, Sumar i Podem no és massa sorprenent. Com tampoc no ho és que ERC, EH Bildu, BNG, Comuns, PNB –i Junts i Compromís– es posen a l’altre costat. Perquè en aquest territori en què ens ha tocat de viure a la majoria de nosaltres, i en aquest temps concret que ens ha estat donat, la contradicció fonamental i la línia de fractura –en termes polítics, socials, culturals, en tot– és la nacional; és l’enfrontament entre l’imperialisme espanyol i els nacionalismes d’alliberament. 

Que després, en el dia a dia, alguns obliden –alguns vulguen oblidar– que un espanyol d’esquerres és tan espanyol com un espanyol de dretes, això ja són figues d’un altre paner. Però, per sort, de tant en tant si més no, la realitat ja és ací per a recordar-nos-ho.

 

PS1. El Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg fa dies que aprova resolucions molt contràries als catalans. Fins al punt que molta gent es demana què hi passa, allà dins. Josep Nualart Casulleras també s’ho ha demanat i aquest article és la seua resposta.

PS2. Dissabte l’Obra Cultural Balear i Joves de Mallorca per la Llengua convoquen a Palma una nova Diada per la Llengua. Martí Gelabert ha entrevistat Antoni Llabrés, president de l’Obra, que explica les coses amb una gran claredat: “Si continua aquesta deriva, no tan sols perdrem la llengua, ens perdrem a nosaltres com a mallorquins”.

PS3. L’escalada de tensió entre l’Índia i el Paquistan pel Caixmir agita els fantasmes de la guerra total a l’Àsia. Niha Masih i Frances Vinall ens expliquen en aquest article les línies mestres d’aquest conflicte entre dues potències nuclears que té el món amb l’ai al cor.

PS4. Avui, dijous, a les set VilaWeb inaugura al Centre de Cultura Contemporània Octubre de València l’exposició “De l’11-M a Mazón: VilaWeb, 30 anys contra la desinformació“. És l’obertura de la celebració dels trenta anys d’aquest diari. No cal dir que tots esteu convidats a un acte que per a nosaltres serà molt important i del qual informarem demà els nostres lectors i subscriptors.

PS5. Durant trenta anys hem anat informant dia a dia de la realitat del nostre país i del món amb una visió rigorosa i compromesa amb l’exercici del periodisme i amb una voluntat nacional clara, en favor dels Països Catalans. Molts ens heu premiat amb el suport en forma de subscripció –i no tenim paraules per a donar-vos-en les gràcies. Però molts més heu llegit cada dia les nostres notícies i les opinions i anàlisis que us presentàvem sense fer mai cap aportació al sosteniment del diari. És a vosaltres que, especialment aquest mes, ens voldríem adreçar per demanar-vos aquest suport. En forma de subscripció o en forma d’una sola donació voluntària, un dia, i sense cap més compromís. Sincerament: pensem que, al cap de trenta anys, és un gest mínim de consideració, per a nosaltres d’una importància cabdal.

Paracaigudistes és el títol del nou disc dels Catarres. El trio, format per Èric Vergés, Jan Riera i Roser Cruells, comença la celebració dels quinze anys de carrera amb aquest nou treball d’estudi, el sisè de la seva trajectòria i el primer amb cançons originals d’ençà del 2022. És un àlbum que manté l’esperit optimista i vitalista de la formació i que fa una crida a viure amb atreviment i sense por ni recança. En total, són dotze cançons eclèctiques, que transiten entre els sons de la rumba, el rock, el pop i, fins i tot, una mica d’electrònica.

Parlem del disc, dels quinze anys de carrera i del moment polític i social del país amb dos dels tres membres del grup.

—Als catalans sovint ens caracteritzen de porucs o conservadors. En canvi, el disc Paracaigudistes és un cant a viure sense por.
—Èric Vergés [È. V.]: Els catalans fem moltes coses i molt divertides. Ser català ja té un punt de resistència i de valentia importants. Defensar la idea de Catalunya requereix prou coratge perquè algú pensi que som conservadors. El disc és molt vitalista i manté l’esperit ‘catarra’ de tota la vida. Sempre hem buscat la part positiva de les coses. No vull dir que les coses hagin de sortir sempre bé, però sí que, quan surten malament, et donen una experiència que es converteix en una eina per al futur i enriqueix també el camí. Aquesta és una de les metàfores del disc, però n’hi ha una altra que en Jan explica molt bé.
—Jan Riera [J. R.]: Vaig comprar el títol de Paracaigudistes perquè m’imaginava la metàfora de llançar-se a viure. Des del moment que neixes, la vida és un viatge de no-retorn, és sempre una caiguda. I es tracta d’esquivar tempestes, de gaudir de les vistes i d’intentar que aquest viatge sigui llarg. El repertori del disc representa bé això. Hi ha cançons per a qualsevol moment de la vida, algunes que no hauríem pogut escriure quan teníem vint anys, però que ara, amb quaranta, sorgeixen. Hi ha desamors, amors quotidians, saber valorar les persones que han exercit de paracaigudes emocional en algun moment… En definitiva, cançons que et poden acompanyar en moltes situacions de la vida i per això m’agrada aquesta metàfora.

—En el procés creatiu, aquestes reflexions són la primera cosa? O primer hi ha les cançons i després hi cerqueu un concepte que les uneixi?
—È. V.: Generalment, el títol i el concepte del disc és l’última cosa que fem. Primer, generes les cançons i en acabat hi ha una temàtica que sorgeix. Curiosament, en aquest cas, la cançó “Paracaigudistes” neix després del títol. En teníem onze i, en la darrera setmana d’enregistrament, va aparèixer. Ens va semblar que era un bon resum de tot el que havíem fet i que l’havíem d’incloure en aquest disc perquè si no perdia el sentit. De manera que, fent honor al seu esperit, ens vam llançar a la piscina i la vam gravar en dos dies!

—I la vau col·locar primera.
—J. R.: Sí, era la carta de presentació del disc!

Jan Riera i Èric Vergés, membres dels Catarres (fotografia: Enric Galli). Jan Riera i Èric Vergés, membres dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

—En aquest disc heu canviat la manera de compondre. En comptes de començar amb la música i després afegir-hi una lletra, ho heu fet a l’inrevés. Per què?
—È. V.: Ha estat un exercici per a buscar nous punts de vista a l’hora de crear cançons. Hem publicat molts discos i correm el perill de repetir-nos massa. Si t’obligues a canviar radicalment la manera de treballar, es nota. Potser és una mica incòmode al principi, però et fa trobar nous camins per a atacar problemes. I ens permet parlar molt més clarament del que volem parlar. A vegades, et forces a crear una lletra perquè encaixa amb una melodia. Ara és al contrari. Primer pensem què volem dir, després com ho volem dir i, finalment, hi busquem la música adequada.

—Sobre això, en el disc torna a haver-hi una barreja de molts estils. Com és el procés de triar quin escau millor a cada cançó?
—J. R.: No hi ha gaires voltes! A la maqueta, quan algú presenta una cançó, ja té una idea força clara de com vol que soni.
—È. V.: Cada cançó ens porta a un lloc. Per exemple, “Gràcies” és una cançó petitona, que en un primer moment ja vam decidir no hi posaríem gaire cosa. En canvi, en altres sí que hi ha un procés més complex.
—J. R.: Som un grup que quan presentem les maquetes al productor ja hem definit força què volem. I això implica el consens entre tots tres.

—Costa d’arribar a aquests acords?
—È. V.: En alguns casos, sí; en altres, no tant. Hi ha temes que tenim molts clars des del principi i alguns altres en què hem de lluitar més. També és bonic arribar al punt mitjà entre tots tres.
—J. R.: No discutim gaire per l’estil. Ho fem per ximpleries que una persona externa ni s’hi fixaria. Per exemple, a “La fortuna” vam discutir sobre si eliminàvem el so del xarleston a la tornada. En coses com aquesta, ens hi podem encallar hores!

—“País estrany”, cançó en què col·laboreu amb Roger Mas, és un cant a la llengua i la cultura.
—È. V.: És el que sentim quan pensem en el país. Hi ha molta èpica, però alhora molta intimitat i, fins i tot, nostàlgia pels moments culminants que hem viscut darrerament com a país. Estimem la terra i l’estimem amb les seves contradiccions, que en té moltes, i amb les decepcions que ens causa, però també amb les alegries i amb les grans meravelles que ens ofereix.

Roger Mas: “La fascinació per la meva llengua ha fet que tingués una debilitat per les altres”

—Vau ser un dels grups que més es van comprometre en favor del referèndum. Com interpreteu la situació actual de paràlisi política i social de l’independentisme?
—J. R.: Sap greu, però també és normal. Ho teníem molt a tocar o semblava que ho teníem molt a tocar i… De cop i volta, no va acabar de passar res. Hi ha un desencís, però crec que la gent continua essent independentista o defensant la cultura igual.
—È. V.: I des dels grups hi ha poca implicació. Fa la sensació que no ven. No veig que la gent pugui tirar el carro. Però està bé, que cadascú faci el que vulgui.

—Ara mateix, costa més que els grups catalans se signifiquin políticament?
—J. R.: No. El fet de cantar en català ja és polític, perquè hi ha un mercat molt reduït. El teu radi d’acció és molt menor i ja no ho fas pels diners, sinó per l’amor a l’art. Però a partir d’aquí cadascú ha de fer el que cregui que ha de fer. Nosaltres crèiem que havíem de lluitar per la llengua i que la manera de protegir la nostra llengua era definir-nos políticament. Sense definir-nos per cap partit polític, ni per cap moviment, però sí pel dret a decidir. Al capdavall, votar en un referèndum és el més bonic que pot passar. Guanyéssim o perdéssim seguidors, havíem de ser-hi.

—I com es reactiva això?
—J. R.: Aquesta és una pregunta per als polítics!
—È. V.: Que difícil! Si ho sabéssim ja ho faríem. La gent ha de recuperar la il·lusió amb un projecte que sigui creïble. Quin aquest projecte? Nosaltres fem cançons.

—Enguany feu quinze anys com a grup. Què ha canviat en l’escena musical catalana en aquests anys?
—È. V.: Hi ha molt més nivell de producció, tant a les festes majors com als festivals. Abans hi havia més bandes de música tocada, per dir-ho d’alguna manera; ara hi ha més artistes d’això que en diuen música urbana. Tot dóna riquesa.
—J. R.: Destacaria la professionalització de les festes majors. Abans, anàvem a tocar a un poble i hi havia un escenari de fusta i tres llums. Ara això és impensable. Està molt bé, perquè una de les coses que ens identifiquen com a país són les festes majors. I és increïble que a pobles petits hi hagi unes festes d’aquesta qualitat. És bo que no s’hagi perdut.

—Aquesta professionalització va lligada a una millora de les condicions laborals?
—J. R.: Et trobaràs de tot, però generalment, sí. Es treballa molt millor i molt més de gust.

Jan Riera, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli). Jan Riera, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

—Feu una defensa de les festes majors, però molts grups en reneguen.
—È. V.: Absolutament. Les festes majors ens han donat la vida! Ens hi sentim molt còmodes. És molt maco anar a un poblet i que vinguin sis mil persones a cantar les teves cançons. Per què hem de desmerèixer-les? Uns dies que tothom espera tot l’any, que la gent s’estima molt… És un orgull formar part de les festes majors i marcar moments de la vida de molta gent.
—J. R.: Si bé és cert que cada vegada n’hi ha més de pagament, continuen essent un espai en el qual tothom és igual, siguis ric o pobre. Són populars, obertes a tothom, hi ha des de nens fins a gent gran… És guapíssim! I que es facin en català, que els grups portin la música en català en directe és molt important. La gent ho titlla de cosa banal, però nosaltres no en renegarem mai. La majoria dels grups que han funcionat al país han estat en algun moment grups de festes majors. No hi veig cap punt negatiu.

—Als Catarres se li ha posat molt aquesta etiqueta.
—J. R.: Que ens la posin!
—È. V.: Molta gent que la critica no han viscut una festa major des de dalt d’un escenari amb la gent boja cantant les seves cançons. Com vols que no ens agradi això?

—En aquests quinze anys de trajectòria, sentiu que heu creat escena?
—È. V.: Segur, però no es tracta d’això. Nosaltres també veníem de l’herència que ens van deixar els Sopa de Cabra, els Pets i tants altres grups. És com una escala, anem construint i després en vénen uns altres i hi construeixen a sobre. No hem inventat res, tots formem part d’un col·lectiu i és important de recordar-ho. Nosaltres hem aportat certes coses i la nova generació n’aporta unes altres i les que vindran en el futur beuran de totes aquestes.
—J. R.: És veritat que abans de la nostra fornada, amb Txarango, Buhos, Oques Grasses, hi havia hagut un buit de música en català en la primera línia mediàtica. No senties música en català a la ràdio privada. Llavors hi va haver un esforç proactiu d’anar-hi a presentar els discos, de fer concerts, i una lluita de tothom perquè la música en català arribés on és ara. I, de cop, hi va haver una efervescència molt ben parida.

—Ara la situació és millor?
—J. R.: Ara s’ha normalitzat. Tenim de tot. La música en català ja no és un gènere en si mateix, com passava fa uns anys. És cert que la majoria dels grups tenim menys recursos que els artistes internacionals, que es gasten centenars de milers d’euros en un disc. Però nosaltres tenim el component de proximitat. Sempre he pensat que les grans produccions en català tenen molta èpica, però perden el que ens distingeix de les produccions internacionals, que és aquesta proximitat. A mi m’agrada que prevalgui la idea abans que la producció. El que ens fa diferents és això i les lletres. Com expliquem les coses, de què parlem, les síl·labes que té el català, el respecte pels pronoms febles… Per mi, això és el fet important de la música en català.

—Aquesta bona salut de la música en català contrasta amb la situació al carrer. Us preocupa?
—È. V.: Ens preocupa perquè és la nostra llengua. Més enllà de si fem música o no, és la nostra cultura. La llengua és l’arrel a partir de la qual neix tot. Si la perdem, es perdran moltes altres coses: el caràcter, la manera de pensar… Tot va lligat! A mi sí que em preocupa, però també he de dir que tinc un punt d’esperança. El català ha sobreviscut a moltes coses. A més, hi ha un interès. El fet que hi hagi gent que escolta música en català i no el parli en el dia a dia també diu alguna cosa.

Èric Vergés, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli). Èric Vergés, membre dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

—El cap de setmana passat vau estrenar el disc en directe al Festival Strenes de Girona. Com va anar?
—È. V.: N’estem molt satisfets. És un concert molt intens que hem preparat a consciència. Faltava aquesta posada a prova davant el públic i les sensacions van ser molt bones. A més, va ploure gairebé tot el cap de setmana, però durant els dos concerts el temps ens va respectar.

—Diu que l’heu preparat a consciència. Què es prepara abans d’una ronda?
—È. V.: És una feinada important que ningú no té gaire en compte. Primer és decidir què tocaràs.
—J. R.: O, més ben dit, decidir què deixem fora!
—È. V.: Fa molts anys que fem música i tenim un repertori prou extens. Hem de publicar cançons que funcionen perquè hem de fer espai per a les noves. No volem ser el típic grup que publica un disc i no toca cap cançó nova en directe. Per això, en toquem deu de les dotze i en deixem dues a la recambra per a concerts especials. És difícil decidir l’ordre de les cançons, retallar la durada d’algunes… I tot això es tradueix en assajos, preparar-se amb els músics que ens acompanyen i molta prova i error.

—Lluís Llach va retirar “L’estaca”, Radiohead odia “Creep”, a Madonna no li agrada “Like a Virgin”. Quina relació hi teniu, amb “Jenifer”?
—J. R.: Hi va haver un moment que la vam avorrir, però ara en tornem a gaudir.
—È. V.: En un concert vam intentar no tocar-la i la gent no va parar de demanar-la. Llavors vam decidir que la tocaríem, però renovada. Ara en fem una versió més divertida.
—J. R.: Molt semblant a la que vam enregistrar amb els Figa Flawas.

[VÍDEO] Els Catarres i Figa Flawas versionen “Jenifer” i l’adapten al 2023

—El públic no se’n cansarà mai, de demanar-la.
—È. V.: M’ha sorprès moltíssim veure gent molt jove, que no havia ni nascut quan va sortir la cançó, cantant la lletra com si els hi anés la vida. A més, són referents que paren molt lluny. No deuen saber ni de qui parlem, però la tenen molt integrada. Amb els Figa Flawas vam actualitzar-ne la lletra, però en els concerts toquem l’original, amb Benet i Jornet, Joel Joan, Jordi Pujol i companyia. És un retrat d’aquell temps!

Jan Riera i Èric Vergés, membres dels Catarres (fotografia: Enric Galli).

The Washington Post · Niha Masih i Frances Vinall

Les tensions entre l’Índia i el Paquistan s’han agreujat considerablement després de l’onada d’atacs aeris de l’exèrcit indi en territori paquistanès, ahir a la matinada, en resposta a la matança perpetrada el mes passat per guerrillers armats al Caixmir indi. L’ofensiva ha fet reviure l’espectre d’una guerra a gran escala entre ambdues potències nuclears, que mantenen una gran rivalitat geopolítica.

Els atacs, que han fet contenir la respiració a la regió, han fet miques el fràgil alto-el-foc que ambdós països havien mantingut d’ençà del 2021. El govern paquistanès ha informat que 21 civils, pel cap baix, havien mort en els atacs, incloent-hi dos infants. Els analistes fa temps que adverteixen del risc d’escalada al subcontinent indi pel conflicte de Caixmir, que es remunta dècades enrere. El control del territori, de majoria musulmana, es divideix entre l’Índia i el Paquistan, però ambdós països el reclamen sencer com a propi.

L’onada d’atacs d’aquesta setmana és una escalada molt més significativa que no pas en l’últim episodi de violència armada a la regió, l’any 2019, quan l’Índia atacà una sola instal·lació paquistanesa en resposta a un atac suïcida que matà més de quaranta soldats indis.

La comunitat internacional, incloent-hi el govern Trump, ha instat Nova Delhi i Islamabad a rebaixar la tensió.

Com ha començat aquest darrer episodi de violència entre l’Índia i el Paquistan?

Les tensions entre ambdós països augmentaren significativament per culpa de l’atac mortal perpetrat contra turistes prop de la localitat de Pahalgam, al Caixmir indi, el 22 d’abril, en què un grup de militants armats mataren 25 indis i un ciutadà nepalès. Més d’una dotzena de persones van resultar ferides en l’atac, el més mortífer contra civils a l’Índia d’ençà de l’atac a Bombai del grup guerriller Lashkar-e-Taiba –amb seu al Paquistan– l’any 2008, en què moriren 166 persones.

L’Índia fa temps que acusa el Paquistan de fomentar la violència separatista al Caixmir. El secretari d’Afers Estrangers indi, Vikram Misri, declarà ahir que l’Índia ha trobat proves del vincle entre els atacants de Pahalgam i el Paquistan. Misri afegí que el govern indi havia determinat –a partir de publicacions a les xarxes socials– que rere l’atac hi ha el Front de Resistència, que Nova Delhi considera una branca de Lashkar-e-Taiba. El grup ha negat qualsevol implicació en l’atac.

El Caixmir indi és un territori fortament militaritzat. Fa més de tres dècades que la regió conviu amb una insurgència armada contra el domini indi, que cerca la independència o, alternativament, l’adhesió al Paquistan.

El govern nacionalista hindú de Narendra Modi revocà la condició de territori semiautònom del Caixmir l’agost del 2019, mesura que hi desfermà una campanya de repressió que inclogué la tallada d’internet més llarga imposada mai per una democràcia. Aquests darrers anys, Nova Delhi ha promocionat a so de bombo i platerets la suposada pacificació del Caixmir. Hi ha fomentat el turisme i ha promès noves inversions i una nova era de desenvolupament econòmic. La matança del mes passat, tanmateix, trencà de cop i volta aquesta il·lusió.

Quins punts del Paquistan ha atacat l’Índia?

En un comunicat, les forces armades índies han informat que havien atacat nou punts del Paquistan, tot emmarcant-los en una ofensiva “de naturalesa no escalatòria”.

Les forces armades paquistaneses, per una altra banda, han registrat 24 “impactes” en sis localitats del país: Ahmedpur Est, Muridke i Sialkot, al Paquistan; i Kotli, Bagh i Muzaffarabad, al Caixmir paquistanès.

El govern paquistanès ha titllat els atacs d’acte de guerra, i el primer ministre Shehbaz Sharif ha defensat que el seu país té el dret de “respondre-hi adequadament”.

Ahmed Sharif Chaudhry, portaveu militar en cap del Paquistan, declarà ahir als mitjans de comunicació locals que l’exèrcit del país havia derrocat cinc avions de guerra indis, incloent-hi tres Rafales de fabricació francesa.

Les autoritats paquistaneses també han difós un vídeo en què es veu fum emergint de les restes d’un dels avions derrocats. Les afirmacions d’Islamabad sobre els avions no s’han pogut verificar independentment.

Per què hi ha un conflicte pel Caixmir?

Les tensions sobre el Caixmir es remunten al 1947, quan el subcontinent indi –aleshores governat pels britànics– es dividí en dues nacions independents: l’Índia, de majoria hindú, i el Paquistan, de majoria musulmana.

La regió muntanyenca –situada entre l’Índia, el Paquistan i la Xina– ocupa uns 85.800 quilòmetres quadrats del subcontinent indi, i la seva condició política s’ha convertit, aquests darrers decennis, en un focus de tensió per a totes tres nacions, que reclamen com a pròpies parts superposades del territori.

Els conflictes a la regió, fortament militaritzada, s’han anat succeint de manera esporàdica durant dècades: entre l’Índia i el Paquistan l’any 1947, 1965 i 1999; entre l’Índia i la Xina l’any 1962. L’Índia i el Paquistan també van entrar en guerra l’any 1971, quan l’exèrcit indi es trobà implicat en la guerra civil del Paquistan Oriental, un conflicte que acabà amb la independència del territori ara conegut per Bangladeix.

Abans de la partició del subcontinent indi, el territori era un principat, sota domini britànic i de majoria musulmana, conegut per Jammu i Caixmir. Tot i cercar la independència en un primer moment, el monarca hindú que governava el territori en el moment de la desintegració de l’imperi britànic acabà decantant-se per integrar-se a l’Índia, cosa que desfermà una rebel·lió interna i una onada d’atacs provinents del Paquistan.

La violència acabà derivant en un conflicte directe entre les forces armades índies i paquistaneses, que no cessà fins que l’ONU no negocià un alto-el-foc que dividí el territori en una secció nord-occidental, administrada pel Paquistan, i una altra secció sud-oriental –més extensa– administrada per l’Índia. La frontera oficiosa que divideix ambdues zones s’anomena la Línia de Control. Una petita part de l’est del Caixmir ha romàs sota control xinès d’ençà d’una breu guerra entre Pequín i Nova Delhi, l’any 1962.

Mapa polític del Caixmir (gràfic: Laris Karklis/The Washington Post). Quin arsenal nuclear tenen l’Índia i el Paquistan?

Tant l’Índia com el Paquistan disposen d’armament nuclear, cosa que fa disparar les alarmes arreu del món cada volta que la disputa pel Caixmir esdevé un conflicte armat.

L’Institut Internacional d’Estocolm d’Estudis per a la Pau (SIPRI) calcula que el Paquistan i l’Índia posseeixen uns 170 caps nuclears cadascun.

El paper de l’armament nuclear en la doctrina militar de l’Índia, que fins fa poc se centrava a dissuadir militarment el Paquistan, sembla haver gravitat aquests darrers anys cap a la contenció de la Xina, amb un èmfasi creixent en les armes de llarg abast, segons que constatà el SIPRI en un informe publicat l’any 2024.

Aquell mateix any, l’institut assenyalà que el creixement de l’arsenal de material fissible del Paquistan indica que l’arsenal nuclear del país podria continuar creixent aquests anys vinents.

Ni l’Índia ni el Paquistan no són signataris del Tractat de l’ONU sobre la No Proliferació de les Armes Nuclears.

Karishma Mehrotra, Shams Irfan i Shaiq Hussain han contribuït en aquest article.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El Tribunal Europeu dels Drets Humans ha tancat, de sobte i ràpidament, unes quantes demandes contra Espanya presentades per ciutadans catalans que al·legaven diverses vulneracions de drets humans. Aquesta setmana s’ha sabut que el 13 de febrer el jutge hongarès András Jakab signava, el mateix dia, l’arxivament de la causa presentada per Javier Martínez –el pare del nen de tres anys mort en l’atemptat del 17 d’agost de 2017 a la Rambla de Barcelona–, i el de les demandes presentades per Òmnium Cultural, la Plataforma per la Llengua i la USTEC contra la decisió de la justícia espanyola d’excloure’ls del procediment que imposa un mínim del 25% de castellà i que sí que admet com a part una associació que propugna la supressió de la immersió. Pocs dies després, aquest mateix jutge arxivava la demanda del president Quim Torra i de l’ex-vice-president del parlament Josep Costa contra Espanya per l’espionatge amb Pegasus de què van ser víctimes.

En el cas de Torra i Costa, sorprèn la rapidesa inaudita amb què s’ha pres aquesta decisió, tenint en compte que van presentar la demanda el 24 de gener i va entrar a registre del tribunal el 6 de març. I, també, la coincidència en el temps amb l’arxivament de les altres demandes i el fet que totes les hagi signades aquest mateix jutge, que aquests darrers anys no ha fet cap pronunciament públic ni ha pres cap decisió que pogués fer pensar en cap possible animadversió amb la causa catalana. András Jakab diu a Torra i a Costa que no havien exhaurit pas el procediment intern en la justícia espanyola, segurament perquè, dels dos recursos que van presentar al Tribunal Constitucional, si bé un ja fou desestimat, encara n’hi ha un pendent de resolució.

Però en els altres casos desestimats, Jakab va més enllà: els rebutja perquè no veu que hi hagi cap aparença de vulneració de drets. Els advocats afectats no s’ho expliquen, i encara menys que s’hagi pres la decisió tan ràpidament. Hi ha un neguit per l’orientació que pugui prendre el TEDH en relació amb la carpeta catalana.

Totes les mirades es fixen en András Jakab, que és jutge del Tribunal d’Estrasburg d’ençà del 1r de novembre de l’any passat en representació d’Àustria, perquè ha fet una bona part la seva formació acadèmica en aquest país i fou assessor del govern austríac. Aquestes demandes desestimades havien estat presentades el darrer trimestre de l’any passat, just quan Jakab aterrava a Estrasburg, i han acabat passant per les seves mans, en la funció de jutge únic que decideix si hi ha una mínima aparença de vulneració dels drets al·legats perquè continuï el procediment. És una fase molt preliminar, tot just superat el primer pas de l’entrada a registre.

I d’ací ve que els advocats d’aquestes causes desestimades estiguin tan sorpresos, com manifesten en conversa amb VilaWeb: perquè eren demandes molt fonamentades i sobre les quals hi havia novetats periòdiques que n’exigien un seguiment i una actualització exhaustius. El TEDH insta els qui presenten la demanda, tan bon punt hagi estat registrada, a informar de qualsevol fet important que hi hagi en relació amb la causa, o qualsevol nova decisió per part de les autoritats de l’estat demandat.

I per això l’equip legal de Javier Martínez, format per Jaume Alonso-Cuevillas, Agustí Carles i Nico Krisch, anava recollint tota la informació nova i important sobre el 17-A que ha anat emergint en la comissió d’investigació sobre els atemptats que es fa al congrés espanyol. Perquè n’hi ha hagut, de novetats, com la desclassificació parcial de documents que revelen la relació que tenia l’ex-imam de Ripoll –el cervell dels atemptats– amb el CNI, i n’hi podria haver més, perquè hi ha hagut més peticions de desclassificació de documents. De manera que els advocats esperaven que aquesta comissió d’investigació acabés la feina per poder fer el lliurament de tota la nova documentació en el procediment.

Però András Jakab ha anat tan de pressa que ni tan sols han tingut temps de fer-ho. La resposta sobre l’admissibilitat de la demanda pot trigar molts mesos, fins i tot anys, però en aquests casos n’hi ha hagut prou amb unes quantes setmanes. Ara els advocats de Javier Martínez preparen un escrit de reconsideració, que és extraordinari, per l’aparició de nous fets significatius que palesen, encara més, la necessitat d’instar l’estat espanyol a reobrir la causa sobre el 17-A o de prendre les mesures necessàries perquè aporti tota la informació que encara no se sap sobre els atemptats.

El mateix dia, aquest jutge arxivava les demandes de les entitats en defensa del català a l’escola perquè, a parer seu, no presentaven cap aparença mínima de vulneració dels seus drets. No es tractava de prendre cap decisió sobre la demanda, sinó de començar un procediment per a escatir si s’havien pogut vulnerar els seus drets pel fet que els tribunals espanyols permetessin que una entitat que vol que es facin més hores d’espanyol a l’escola catalana pugui ser part en la causa que pretén imposar un mínim del 25% d’aquesta llengua i, en canvi, els qui defensen la immersió i que tenen una trajectòria llarga i acreditada en aquest sentit, en siguin exclosos.

Tanmateix, la decisió de Jakab no vol dir pas que el TEDH s’hagi pronunciat sobre la imposició d’un mínim del 25% de castellà a les escoles catalanes. De cap manera. Sobre el fons d’aquesta qüestió encara no hi ha cap pronunciament i, de fet, hi ha hagut precedents de sentències a Letònia que podrien afavorir la immersió en català. És una batalla encara per lliurar a Estrasburg, i fins i tot hi ha pronunciaments recents del Consell d’Europa –al qual pertany el TEDH– que insten Espanya a protegir el català en l’ensenyament.

Però per què ha passat això? Per què ha pres aquestes decisions tan ràpides, sobtades i contundents el jutge András Jakab? Segons les consultes fetes per VilaWeb, hi pot haver influït que el procediment habitual sigui que el jutge únic que pren la decisió sobre l’admissibilitat d’una demanda en posa en coneixement el jutge del país afectat, abans de prendre una decisió. I pot ser que hagi pogut ser permeable a les pressions espanyoles, no tan sols de la jutgessa espanyola, que actualment és María Elósegui, sinó també de personal que treballa al tribunal, com ara advocats de l’estat en excedència. En tot cas, ara per ara tot això no són sinó conjectures. No hi ha cap certesa, tret del fet que hagin coincidit en el temps i d’una manera tan ràpida totes aquestes decisions.

Aquest reguitzell de decisions negatives a Estrasburg coincideix amb la sentència del mes de febrer d’una sala del TEDH formada per set magistrats que va desestimar la demanda de Josep Costa, l’ex-secretari de la mesa del parlament Eusebi Campdepadrós i els diputats de Junts per les coaccions del TC contra la mesa a l’hora d’impedir que es debatessin resolucions sobre l’autodeterminació i contra la monarquia. Una decisió que Costa va criticar perquè, entre més coses, avalava la censura al Parlament de Catalunya.

Divendres hi ha prevista una altra resolució del Tribunal d’Estrasburg, aquesta vegada sobre la darrera demanda que Costa va presentar-hi contra Espanya, el setembre de l’any passat. És la demanda per la detenció de què fou objecte el 2021 per ordre de la magistrada Maria Eugènia Alegret per forçar-lo a declarar en la causa per desobediència contra la mesa del parlament de Roger Torrent. Costa denunciava que l’havien detingut arbitràriament i que li havien vulnerat la llibertat personal, la llibertat de moviments i el dret de no declarar. El mes de gener la demanda fou registrada i va començar la tramitació al TEDH. El fet que, justament aquest divendres, només cinc mesos després, ja hi hagi una resolució, i tenint en compte aquesta tendència recent d’arxivament de totes les causes relacionades directament o indirecta amb el procés, fa pensar que el tribunal també la tombarà.

En relació amb la carpeta catalana, resten pendents encara de resoldre les demandes dels ex-presoners polítics pel judici i la sentència contra l’1-O. El fet que ja siguin en la fase final de la tramitació, i que el tribunal hagi demanat informació addicional a Espanya sobre les queixes dels demandants per la inaplicació de la llei d’amnistia per part dels jutges espanyols, poden indicar que el resultat no segueixi el mateix patró que el d’aquestes causes desestimades en una fase molt més inicial. La sentència sobre la causa de l’1-O serà molt més determinant políticament, i es podria arribar a fer pública enguany mateix.

El maig de 1945, fa just vuitanta anys, els aliats van vèncer l’Alemanya nazi i s’acostava el final de la Segona Guerra Mundial. Va acabar el mes de setembre, després de sis anys, amb la rendició del Japó imperial. Aquest conflicte bèl·lic ha estat l’esdeveniment més transcendental del segle XX, i el més mortífer en nombres absoluts. Hi va haver entre cinquanta milions i seixanta de morts, la majoria civils, i un extermini sistemàtic del poble jueu, i del gitano, a més de comunistes i persones LGBT, entre més.

La importància no solament s’explica per la magnitud, que va mobilitzar cent milions de militars, sinó també per tot allò que va significar ideològicament i tot allò que podria haver representat. Una guerra entre els aliats –amb les democràcies i els comunistes– i les potències de l’Eix –encapçalades per l’Alemanya d’Adolf Hitler. El desenllaç va portar a la Guerra Freda i al desenvolupament de l’estat de Benestar, mentre que un resultat diferent hauria portat el món cap al feixisme.

El final de Hitler

En el front occidental, trobem com a dia clau a Europa el desembarcament aliat a les platges de Normandia el 6 de juny de 1944, el Dia D, la invasió amfíbia en un sol dia més gran de tots els temps, en què van participar cinc mil vaixells que transportaven 133.000 combatents i 20.000 vehicles al llarg de noranta quilòmetres, amb un paper destacat de l’agent doble barceloní Joan Pujol, Garbo. L’alliberament de París va arribar l’agost del 1944.

En el front oriental, després d’un ràpid avenç de l’exèrcit nazi una vegada trencat el pacte Mólotov-Ribbentrop el juny del 1941, van ser aturats a Stalingrad, l’actual Volgograd, on hi va haver la batalla més gran i potser més decisiva de la guerra, entre el juliol del 1942 i el febrer del 1943, amb més d’un milió de morts i que va deixar la ciutat devastada.

Aleshores, va començar una contraofensiva que els va portar fins al riu Vístula, a les portes de Polònia, on restarien uns quants mesos aturats. El 12 de gener de 1945 van llançar l’ofensiva per a conquerir Polònia, i el dia 19, l’exèrcit roig va travessar la frontera germano-polonesa d’abans de la guerra. En uns altres flancs, Budapest fou alliberada el 13 de febrer; Viena, el 13 d’abril; i el dia 16 d’aquell mes va començar l’ofensiva final contra Berlín. En aquell moment, els aliats eren a vuitanta quilòmetres de la capital, a l’altra banda del riu Elba, i el dia 25 es van trobar les tropes d’ambdós fronts. Barri a barri i carrer a carrer, els soviètics van anar prenent el control de la capital alemanya.

Hitler es va recloure al seu búnquer i el 30 d’abril de 1945, amb els soviètics a tocar, es va suïcidar. La ciutat de Berlín es va rendir el 2 de maig. La capitulació d’Alemanya

El successor de Hitler va ser l’almirall Karl Dönitz. El 7 de maig, va donar l’autorització per a signar la rendició incondicional d’Alemanya, fet que representava el final de la guerra a Europa. Es va fer una primera signatura a la ciutat occitana de Nimes, al quarter general de les forces aliades comandades pel general Dwight Eisenhower, futur president nord-americà. Hi havia representants del Regne Unit, França, els EUA i l’agregat soviètic, el general Ivan Susloparov, que hi era present sense haver rebut instruccions del Kremlin. El màxim dirigent de l’URSS, Ióssif Stalin, va considerar que l’havien deixat fora de la cerimònia i va exigir de ratificar la rendició a Berlín, al quarter general de les forces soviètiques.

Rendició alemanya a Reims.

Aquesta signatura, solament davant l’exèrcit soviètic, es va fer a última hora del 8 de maig, a les 22.43, quan ja era 9 de maig a Moscou, davant el mariscal Gueorgui Júkov. Als estats occidentals, es commemora el dia 8 com a Dia de la Victòria a Europa, quan es va fer efectiva, i a Rússia, Ucraïna, Belarús i la resta de països hereus de la Unió Soviètica, el dia assenyalat com a Dia de la Victòria va ser el 9 de maig.

El mariscal Wilhem Keitel signa la capitulació davant l’URSS a Berlín. Un dia fonamental per als aliats

Un milió de persones van omplir els carrers de Londres i el primer ministre Winston Churchill es va adreçar a la multitud del balcó de Buckingham Palace estant. Als EUA, Times Square –a Nova York– es va omplir i, a Washington, el president Harry Truman dedicava la victòria al seu predecessor, Franklin D. Roosevelt, mort feia menys d’un mes. Però tant Churchill com Truman van recordar que el Japó encara no s’havia rendit, i que la guerra no havia acabat del tot.

A l’URSS, el 9 de maig hi té un gran significat. S’hi commemora la victòria sobre l’Alemanya nazi, en l’anomenada Gran Guerra Patriòtica. Cal tenir en compte que la majoria de morts foren en aquests estats i una bona part de la població té un familiar que hi va lluitar o morir. Stalin va reconèixer set milions de morts, però s’estima que la xifra real va ser entre disset milions i trenta-set.

La primera desfilada es va fer el 24 de juny de 1945 a la plaça Roja de Moscou, però el 9 de maig no va ser fortament reivindicat i declarat festiu fins vint anys més tard, el 1965, quan Leonid Bréjnev va impulsar un tomb patriòtic i glorificador de la guerra. Abans, la commemoració s’havia silenciat en part per la misèria i el trauma que havia deixat. De fet, molts veterans, malgrat haver estat promesos amb honors i recursos, van acabar desemparats.

Amb l’ensulsiada de la Unió Soviètica la celebració es va afeblir, però el 1995, el president Borís Ieltsin va recuperar-la com a gran ritual nacional. El 2015, per commemorar-ne els setanta anys, es va fer la desfilada més gran d’ençà del 1945, amb 16.000 soldats, vehicles blindats i míssils. El relat oficial glorifica el paper soviètic en la derrota del nazisme i reforça la idea d’una Rússia heroica i assetjada.

Vuitanta anys

Enguany, tres veterans de la Segona Guerra Mundial han participat en un plenari al Parlament Europeu per a commemorar el final de la guerra a Europa. En un acte amb motiu del vuitantè aniversari del final del conflicte, els veterans han agraït els esforços de les institucions europees per mantenir la pau i han advertit: “La lluita pels valors no ha acabat.”

A Moscou es preveu l’assistència de vint-i-nou caps d’estat o de govern, entre els quals el primer ministre d’Eslovàquia, Robert Fico, que d’aquesta manera s’arrenglera amb Moscou i marca distància amb la Unió Europea, de la qual el seu país és membre. A la tribuna d’autoritats hi haurà, per exemple, els presidents de la Xina, Xi Jinping; de Sèrbia, Aleksandar Vučić; del Brasil, Luiz Inácio Lula da Silva; i de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko.

El president Vladímir Putin, que ha decretat un alto-el-foc unilateral de tres dies en la guerra d’Ucraïna, prepara una cerimònia sense precedents. El 2015, per commemorar els setanta anys, van desfilar-hi 16.000 militars, amb tancs i llançamíssils, i es preveu que enguany se superi, marcat pel quart any per la guerra.

L’oferta pública d’adquisició (OPA) del BBVA al Banc Sabadell fa setmanes que és a l’ull de l’huracà, sobretot arran de l’aprovació amb condicions per part de la Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) i de la consulta pública que el govern espanyol ha engegat aquesta setmana.

L’OPA ha topat d’un bon d’un començament amb l’oposició de les patronals catalanes, que destaquen que, si tira endavant, hi pot haver conseqüències que poden afectar negativament el teixit empresarial, sobretot les petites i mitjanes empreses.

Oriol Amat, catedràtic d’economia financera de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i president de l’Observatori de la PIME de Catalunya, assenyala que qualsevol operació d’aquesta magnitud pot tenir elements positius, com ara la consolidació de recursos o l’eficiència operativa, però també origina un bon grapat d’inquietuds. Què preocupa les empreses, especialment les pimes? Per què l’OPA del BBVA els pot ser perjudicial? Com ho notaran els ciutadans?

Per què és perjudicial per a les empreses?

Amat deixa clar que l’OPA inquieta especialment per la competència bancària. I diu que si la concentració bancària augmenta –la PIMEC calcula que a Catalunya entre dues grans entitats superarien el 73% del mercat–, les alternatives reals per a les petites i mitjanes empreses es podrien reduir. Segons ell, això es podria traduir en menys capacitat de negociació i en un accés al finançament menys favorable. “Aquest risc s’afegeix a una situació ja preocupant, perquè, d’acord amb informes de l’Autoritat Catalana de la Competència, Catalunya ja té actualment un gran nivell de concentració en el sector bancari”, afegeix.

Segons Amat, hi ha més qüestions que preocupen, com ara la reducció del crèdit disponible per a les pimes que, d’acord amb estimacions de la PIMEC, podria ser del 8%, és a dir, uns 54.393 milions d’euros a l’estat espanyol. “Aquesta contracció tindria un impacte directe en la inversió, la innovació i la capacitat de créixer de milers d’empreses”, diu.

Jaume Argerich, economista i doctor en empresa per la Universitat de Barcelona (UB), considera que si l’OPA prospera les empreses que poden arribar a tenir més dificultats són les que facturen entre vint milions i dos-cents milions. “Quan tens una pime, ets en el joc de la competència. Si el joc no el pots fer amb tants intervinents, malament”, diu.

Les patronals estan preocupades i en desacord amb l’OPA i fa dies que pressionen el govern espanyol perquè l’aturi. Segons la PIMEC, els compromisos expressats per la CNMC “són absolutament insuficients per a mitigar els riscos per a la competència i per a l’accés al crèdit de les pimes i, per tant, per al conjunt del finançament empresarial”. La patronal assenyala que la preocupació és especialment important en un mercat financer que té trets clarament oligopolístics i amb dèficits de competència. A més, considera que les mesures acordades no garanteixen ni una protecció real ni efectiva per a les pimes, ni la preservació de l’equilibri territorial del sistema financer.

La patronal CECOT també fa èmfasi en els efectes negatius que les empreses puguin tenir en l’accés al finançament, i sobre les condicions amb què s’hi podrà accedir en el futur. L’entitat remarca que l’impacte pot ser especial a Catalunya, on el vincle territorial amb les entitats financeres ha estat clau per al desenvolupament econòmic.

La CECOT creu que l’operació és una amenaça per a la pluralitat del sistema financer. La reducció del nombre d’operadors amb presència significativa, avisen, pot debilitar la competència i reduir la capacitat de les empreses per a negociar condicions, diversificar riscos i establir relacions bancàries estables. També alerten de la pèrdua de centres de decisió locals, fet que podria trencar la connexió amb les necessitats econòmiques del territori. “Ens preocupen especialment les empreses que tenen entre trenta milions i dos-cents milions de facturació, moltes del sector industrial, que solen treballar amb més d’una entitat financera per sostenir la seva activitat”, diu Xavier Panés, president de la CECOT. A Foment de Treball, la reclamació al govern espanyol també és clara: que paralitzi l’OPA per defensar l’interès general i territorial.

Com ho notaran els ciutadans?

L’economista Elisenda Paluzie diu que si l’OPA va endavant hi haurà clarament una reestructuració del Banc Sabadell, es reduirà la plantilla i les oficines. “Es perdran llocs de feina. D’aquí vénen els recels de la ministra de Treball”, explica.

Concretament, segons càlculs de la PIMEC, l’OPA implicarà el tancament entre 174 i 261 oficines del Sabadell a Catalunya i hi haurà una reducció potencial de llocs de feina que arribarà a una xifra entre 7.685 i 10.567. Però no tan sols això. Com que hi haurà un banc menys, hi haurà més dificultats per a accedir al crèdit. Per tant, les empreses –i també els ciutadans– no podran trucar a tantes portes com els agradaria i negociar condicions amb més agents. Per exemple, no hi haurà tanta oferta a l’hora de cercar una hipoteca.

Hi ha més riscs. Amat apunta que l’OPA pot derivar en un increment de les comissions o la reducció de condicions favorables per a l’estalvi i el crèdit. Per això creu que cal valorar els equilibris entre l’eficiència empresarial i el servei al conjunt de la ciutadania i al teixit productiu. “No hi ha en risc tan sols la competència efectiva, sinó també valors fonamentals com l’equitat territorial, la inclusió financera i l’interès general”, apunta.

Els ciutadans també poden notar canvis en l’atenció presencial, sobretot en municipis petits o en zones menys centrals de les ciutats, oimés en un moment en què els bancs han treballat fermament per la digitalització dels serveis. “Catalunya ja ha patit una important reducció de la xarxa d’oficines bancàries els darrers anys, i molts barris i pobles disposen avui només d’una entitat o de cap”, diu. Hi ha més preocupacions, segons ell, com ara que els comerços i els serveis locals també se’n poden ressentir. I els treballadors acomiadats, que són perfils formats, amb experiència i valor afegir per al client, “poden tenir moltes dificultats per a ser resituats en un mercat laboral amb poc espai per al seu perfil”.

El paper del Banc Sabadell i el BBVA

L’oposició a l’OPA i la defensa del Banc Sabadell ha deixat descol·locats alguns sectors del sobiranisme català, que no acaben d’entendre aquestes maniobres pensant en una entitat que no ha estat precisament afí en la independència.

Recorden sobretot que l’octubre del 2017 el consell d’administració va aprovar el trasllat de la seu social de l’entitat a Alacant, que la va retornar a final d’aquest gener coincidint, precisament, amb l’OPA del BBVA. Recorden també l’hostilitat manifestada pel president del banc, Josep Oliu, la tardor del 2017, en què canviant la seu va dibuixar un escenari de por i inestabilitat econòmica.

Arran d’aquestes crítiques, Amat assenyala que Catalunya perdria “la seu d’una de les poques entitats bancàries amb arrelament territorial i capacitat de decisió pròpia”. “Això implicaria que més del 95% del sistema financer que opera a Catalunya tindria la seu fora del territori, amb la consegüent pèrdua d’influència econòmica, de capacitat de resposta a les necessitats específiques del teixit productiu i de vinculació amb el desenvolupament local”, diu.

Amat també fa èmfasi en el fet que el panorama actual és ben diferent de les fusions que s’han fet després de la crisi de l’any 2008, per evitar l’ensorrada d’entitats en situació crítica. La principal diferència, segons ell, és que ara es fa entre bancs solvents i eficients. “No es tracta de rescatar una entitat feble, sinó de concentrar més mercat, i això implica el risc de destruir oficines i llocs de feina que avui generen valor per al conjunt de l’economia”, diu.

Argerich, que també coneix molt bé el panorama bancari català, coincideix amb Amat i assenyala que convé salvar el Sabadell de l’OPA del BBVA: “Ens interessa a tots, des d’una lògica econòmica i de país.” Tot amb tot, no vol passar per alt que la situació actual no és fruit de l’atzar. Assenyala que l’estat del banc és dolenta perquè Oliu n’ha fet una mala gestió. I n’és una prova, diu, que la cotització a la borsa sigui per sota del preu de sortida. A més, creu que l’entitat no ha estat capaç de teixir un nucli dur d’accionistes, que no han collat prou la direcció. “Els accionistes han dimitit les seves responsabilitats. Els bancs baixen, però cap banc no havia baixat tant en la borsa. Van sortir a cinc euros i van arribar a trenta cèntims”, diu.

Argerich diu que amb el director general actual del Sabadell, César González-Bueno, el panorama ha canviat, però que no ha tingut prou temps per a resistir a una OPA d’aquestes característiques. “Si guanya temps, i la consulta, potser ho poden salvar”, pronostica. Sigui com sigui, creu que el panorama després de l’OPA, tant si prospera com si no, canviarà. “Els del Sabadell, si accepten l’OPA, perden diners. L’alternativa és que la cotització del Sabadell es desinflarà perquè està a l’expectativa de l’OPA”, diu. I sobre el president del BBVA, Carlos Torres, en cas que no prosperi l’operació, diu: “Està amortitzat i a veure qui troben. Tots dos bancs s’hi juguen molt”.

Pressions de Sumar i el tomb sorprenent de Sánchez amb la consulta pública

La tensió que es respira a la patronal també s’ha traslladat al si del govern espanyol. Sumar, amb la vice-presidenta Yolanda Díaz i el ministre de Cultura, Ernest Urtasun, ha pressionat perquè l’executiu aturi l’OPA. Segons Díaz, és un error majúscul que l’operació vagi endavant amb l’oposició del teixit econòmic –especialment les pimes–, social, cultural i sindical català.

El govern espanyol ha expressat unes quantes vegades l’oposició a la fusió. D’un bon començament, ha manifestat preocupació per les conseqüències negatives que implicarà la concentració bancària. I és precisament per això, perquè el govern espanyol s’hi va oposar, que va sorprendre moltíssim quan el president Pedro Sánchez va anunciar dilluns, durant la quarta reunió del Cercle d’Economia, que s’obriria una consulta pública prèvia a la decisió del govern espanyol sobre l’OPA del BBVA.

Segons que va explicar el ministre d’Economia espanyol, Carlos Cuerpo, dimarts al Cercle d’Economia, les parts interessades podran participar-hi mitjançant un qüestionari disponible a la web del ministeri. Cuerpo va dir que l’objectiu del govern espanyol era que les parts que es considerin afectades per l’OPA puguin aportar tota la informació, d’acord amb els criteris d’interès general recollits per la Comissió del Mercat i la Competència espanyola (CNMC).

Com serà la consulta sobre l’OPA del BBVA al Sabadell?

El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, amb el president del BBVA, Carlos Torres, durant la reunió del Cercle d’Economia (fotografia: EFE / Quique García). La darrera paraula la tindrà la Moncloa

La pilota ara és a la teulada de la Moncloa. La Comissió dels Mercats i la Competència (CNMC) va aprovar la setmana passada l’OPA amb determinades condicions. Tot i considerar que la fusió implica riscs significatius per a la competència, especialment en els àmbits de la banca minorista, els serveis de pagament i el finançament de pimes, l’organisme va donar el vist-i-plau a l’operació una volta que el BBVA presentés una sèrie de compromisos considerats suficients per mitigar els efectes negatius.

Ara, després de l’autorització de la CNMC, l’operació ha de ser estudiada pel govern espanyol. I aquí és on entra en joc la consulta pública anunciada per Sánchez. Segons ell, això servirà per a recollir l’opinió d’organitzacions, ciutadans i associacions i contribuirà, sens dubte, a aplanar el terreny cap a una banda o cap a una altra, malgrat que, ara com ara, les opinions i repercussions ja són ben clares. En la consulta, es podrà votar fins el 16 de maig. En acabat, el govern espanyol haurà de decidir si l’operació s’eleva o no al consell de ministres abans del 27 de maig.

Una volta el Ministeri d’Economia hagi analitzat l’OPA en un termini de quinze dies, haurà de decidir si l’eleva al consell de ministres, que disposarà d’un termini de trenta dies per a estudiar-la i concretar si endureix les condicions.

El joc Twilight Struggle, un clàssic del gènere estratègic, es publica aquest abril per primera vegada en català. L’edició, impulsada per l’editorial Devir, inclou una carta inèdita titulada El cas dels catalans, que fa referència al retorn de Josep Tarradellas i al començament de la transició. El joc, doncs, incorpora una perspectiva històrica pròpia dins l’enfrontament global de la Guerra Freda, tal com detalla el grup editorial especialitzat en jocs de taula i de rol i novel·les gràfiques en un comunicat. La versió catalana d’aquest joc d’estratègia es pot trobar ja a les botigues i a les plataformes especialitzades.

Sobre la Guerra Freda, però amb un episodi català

Publicat per primera vegada el 2005 i traduït a desenes de llengües, Twilight Struggle recrea la pugna política, ideològica i militar entre els Estats Units i la Unió Soviètica del 1945 al 1989. Els jugadors assumeixen el paper d’una de les dues superpotències i competeixen per expandir la seva influència arreu del món, gràcies a cartes inspirades en esdeveniments reals. Espionatge, diplomàcia, cops d’estat i aliances estratègiques són algunes de les eines disponibles per a dominar el tauler mundial.

La versió catalana, completament adaptada, té el vist-i-plau dels creadors del joc, Jason Matthews i Ananda Gupta. Matthews ha celebrat l’aparició d’aquesta nova edició i n’ha destacat el valor local: “El fet que aquest joc arribi ara en català, amb una edició que incorpora el context específic de Catalunya, li atorga una nova dimensió. Permet d’entendre la Guerra Freda a partir de perspectives diverses i adonar-se que la política global i local poden estar més entrellaçades que no sembla.”

Devir, amb seu a Barcelona, ha publicat més de quaranta títols en català, entre els quals Catan, Carcassonne, Codi secret i El laberint màgic. “Volíem que una obra com Twilight Struggle, amb tota la profunditat estratègica i narrativa, fos accessible en la nostra llengua i a partir de la nostra realitat”, explica Quim Dorca, director de màrqueting de Devir.

El cas dels catalans és una de les novetats més destacades. Fa referència directa al retorn de Tarradellas l’any 1977, que va significar la restauració provisional de la Generalitat de Catalunya i l’obertura d’una nova etapa d’autogovern. La incorporació d’aquest episodi dins el joc obre la porta a reflexionar sobre la interacció entre els grans relats internacionals i les històries nacionals.

Un joc guardonat

El 2010, Twilight Struggle va arribar al primer lloc de la classificació de la plataforma especialitzada Board Game Geek, en què es va mantenir durant anys com el títol més ben valorat. També ha estat distingit amb guardons com el Charles S. Roberts al millor joc ambientat en l’era moderna (2005) i l’International Gamers Award (2006) al millor joc de guerra i al millor joc per a dos jugadors. Així mateix, ha esdevingut una eina pedagògica per a comprendre les claus de la geopolítica contemporània i els equilibris de poder de la segona meitat del segle XX.

Podeu reservar el joc Twilight Struggle a la Botiga de VilaWeb

Fa temps que emmagatzemo frases i aforismes en un calaix mental. De totes les que hi tinc guardades, n’hi ha una que sovint treu el cap i que es reivindica. No sabria dir-vos qui n’és l’autor o autora, si és que en té, però en tot cas, des que vaig sentir-la que no puc deixar de pensar-hi. La frase, el concepte, ve a dir que la grandesa d’una persona depèn de la quantitat de veritats que està disposada a escoltar, a assumir, sobre si mateixa. Digues-me quanta veritat pots tolerar i et diré quin potencial de creixement personal tens. El tema m’obsessiona. Em refereixo a la qüestió de ser millor persona cada dia. Se’m fa estrany pensar que puc existir sense esdevenir dia a dia una versió més perfecta de mi mateixa. No parlo pas en un sentit d’assolir la perfecció com a objectiu final, això fa temps que vaig entendre que era impossible, indesitjable, fins i tot, parlo d’estar en constant estat de transformació. Per mi, viure és resoldre per no estar mai resolts. Fa uns dies, xerrava amb David Bueno, biòleg i professor de genètica, sobre què ens diferencia als humans de la resta d’animals. Ell, que va guanyar el premi Josep Pla amb el llibre L’art de ser humans, defensa que hem d’anar més enllà d’autoanomenar-nos Homo sapiens i que caldria que comencéssim a parlar de “Homo artisticus”, perquè és la pulsió creativa, la necessitat de crear art i d’embafar les nostres ànimes d’art allò que ens fa realment humans. Estic absolutament d’acord amb la seva teoria, però per mi, a banda de la creació artística, allò que ens defineix o ens hauria de definir com a espècie és la necessitat i, fins i tot, el deure (autoimposat) de canviar; l’art de saber mudar de pell quan la vella ja ha après tot el que havia d’aprendre. La transformació a la qual em refereixo és dificultosa, perquè, al meu entendre, implica modificar conversant la pròpia essència, és a dir matisar, destriar, reciclar. Però, és clar, per mantenir la pròpia essència, abans, cal haver fet un altre procés dificultós, que és el de voler-se conèixer a fons per descobrir quins són els puntals d’un mateix, quines són les bigues estructurals, les corcades i malmeses i les fortes i lluminoses. Ambdós processos dificultosos són, a més, tortuosos, perquè mirar-se per dins implica mirar als ulls els nostres dimonis i assumir-los, negociar-hi, fins i tot, i perquè estranyament hi ha transformació, progrés personal sense un dolor previ, el mal que fa deixar enrere tarannàs, creences, valors, etc. Com a persona autoexigent que sóc –a voltes, fins a nivells malaltissos–, si em pregunteu: què prefereixes, la veritat o la mentida? D’entrada, sempre respondré que la veritat. I ho diré amb una convicció fermíssima. Però també transformar-se és aprendre que no hi ha personatge sense contradicció, per tant, la meva convicció també té fissures, esquerdes per on, de vegades, davant massa patiment, sí que voldria ser enganyada. I què és viure sinó un joc permanent de veritats i mentides, d’il·lusions i fal·làcies? Puc dir que vull la veritat encara que cogui, encara que se m’enquisti a l’ànima i em torturi durant anys, però alhora que demano que les veus alienes em diguin la veritat, jo sóc la primera que m’enganyo en moltíssimes coses. La gran Marina Garcés, al seu darrer llibre, La passió dels estranys, que us recomano moltíssim, ens endinsa amb mestratge a la filosofia del concepte d’amistat. Fa uns dies, en una entrevista que li feren, deia que si els amics sempre ens diuen que ho fem tot bé, malament. No podia sentir-me més identificada amb aquella afirmació. Les meves amistats saben que la meva obsessió per ser justa amb qualsevol tema sovint em porta a dir-los: vull la veritat. I si m’heu de dir que considereu que estic fent alguna cosa malament, si us plau, digueu-m’ho. Fa temps que vaig desestimar les relacions personals que serveixen només per a fer la gara-gara; d’aquests vincles, no se’n treu res de profund; només un gaudi efímer, una companyia lleugera i caduca. Els demano sinceritat, als qui m’envolten, però la sinceritat no sempre és la veritat. Un pot ser sincer i no dir la veritat sobre uns fets. Perquè, com passa amb les opinions, també les sinceritats venen determinades per les vivències personals, però oferir espai a la sinceritat és obrir camí a la veritat, perquè, al meu entendre, la veritat, moltes vegades està feta de molècules de diferents veritats. Un capítol a part mereixen els sincericidis, bastant característics dels narcisistes. Aparta’t de qui a la tercera frase es vanti de dir sempre la veritat. Mentida. Si una cosa és inherent a la sinceritat, a la veritat dita, és la responsabilitat. Ser sincer sense cura és, segons com, pitjor que alçar una mentida pietosa per no ferir. Amb el temps m’he adonat que la veritat la cerco més en els temes profunds que en les coses més trivials. Vull saber què penses de mi. T’escolto i m’empasso les crítiques, sobretot, dels qui respecto i estimo, però alhora puc enfonsar-me si un dia et demano si em trobes guapa i em dius que no del tot. Homo contradictorius.

En tot cas, i tornant a l’aforisme amb què encetava l’article d’avui, sempre al meu equip aquells qui persegueixen el complex anhel de corregir-se, de millorar, de tornar-ho a provar. Fail again, fail better, que deia Beckett. I entre fracàs i fracàs, anar vivint, anar resolent, per no estar mai resolts, i tot plegat, si pot ser, fent el mínim mal als altres, i a nosaltres mateixos.

 

The Washington Post · Mikhail Klimentov i Mohamad El Chamaa

Quan Pierbattista Pizzaballa va ser ordenat de cardenal pel papa Francesc, el setembre del 2023, la seva jurisdicció –la Terra Santa– travessava un moment polític extremadament convuls.

La societat israeliana es trobava profundament dividida per les controvertides reformes judicials proposades pel govern del primer ministre, Benjamin Netanyahu. Hi sovintejaven les protestes, que eren multitudinàries.

A Palestina, la situació no era pas millor. Pizzaballa, patriarca llatí de Jerusalem d’ençà del 2020, ha descrit Gaza com “una presó a l’aire lliure” i considera vergonyoses les condicions de vida a l’enclavament.

Tan sols una setmana després de ser elevat a cardenal, Hamàs llançà l’atac del 7 d’octubre de 2023 contra Israel, i Pizzaballa entrà sense voler en un club petit i dissortat: el dels cardenals en zones de conflicte.

“El color propra del cardenalat ha adquirit un significat profund i marcat per molt de dolor, per moltes dificultats”, declarà Pizzaballa a l’Agència Catòlica de Notícies poc després d’esclatar la guerra. “Òbviament, el Senyor em vol aquí, vol que dugui la seva gràcia a aquest indret.”

El conclave de cardenals, el procés en què s’elegirà al successor de Francesc, començà ahir. Del petit grup de cardenals que es consideren aspirants amb cara i ulls al càrrec, un subconjunt encara més reduït –tan sols tres homes– exerceixen el ministeri en països perillosos i fins i tot conflictius: el cardenal Fridolin Ambongo Besungu, a la República Democràtica del Congo; el cardenal Charles Maung Bo, a Birmània; i Pizzaballa, a Jerusalem.

La tria com a papa d’Ambongo, arquebisbe de Kinshasa, seria històrica, atès que el convertiria en el primer pontífex negre de la història. Quan el papa Francesc permeté als sacerdots de beneir parelles homosexuals, l’any 2023, Ambongo negocià una exempció per al continent, cosa que en disparà la popularitat entre les faccions més conservadores de l’Església.

Però Ambongo, un ecologista convençut, també ha desfermat la ira del govern congolès per les seves habituals crítiques als dirigents del país, sobretot en relació amb les explotacions mineres gestionades per empreses estrangeres.

Fridolin Ambongo, arquebisbe de Kinshasa (fotografia: Fabio Frustaci/Efe).

Aquests darrers mesos, la violència s’ha apoderat de la frontera oriental del Congo, on el grup rebel militant M23 –dirigit per soldats d’ètnia tutsi– ha pres el control d’unes quantes ciutats i pobles de la regió, com també de diverses explotacions mineres altament lucratives. El govern congolès ha acusat Ruanda de donar suport al grup i subministrar-li material militar. El conflicte, que es remunta a mitjan dècada dels noranta, ha alternat períodes de pau amb episodis de gran violència.

“Sabem molt bé que el nostre país és, avui dia, un país que agonitza”, digué Ambongo en el seu missatge de Pasqua de l’any passat. La República Democràtica del Congo està “greument malalta, gairebé en estat comatós”, afegí. Criticà la classe política del país i instà els congolesos a organitzar-se per construir un futur millor per al país.

El fiscal general congolès obrí una investigació contra Ambongo arran d’aquell discurs. Va dir que les seves paraules “desencoratjarien els soldats de les forces armades de la república que lluiten al front” i incitarien la població “a rebel·lar-se contra les institucions establertes”. Poc després, a Ambongo li fou negada l’entrada a una sala VIP de l’aeroport internacional N’djili de Kinshasa, cosa que, segons funcionaris de l’Església, podria comprometre’n la seguretat a l’hora de viatjar.

En una entrevista l’any 2015, Ambongo digué que la seva franquesa sovint li havia portat amenaces de mort. “Sóc una persona en perill al Congo”, assegurà.

A Birmània, el cardenal Charles Maung Bo, arquebisbe de Yangon, s’ha manifestat en contra de la junta militar que va prendre el poder en un cop d’estat l’any 2021. Bo, que alguns analistes consideren un candidat sorpresa al papat, condemnà la violenta repressió de la junta contra les protestes els mesos posteriors a la seva presa de possessió. Va dir que el retrocés de la democràcia al país era una “nàusea col·lectiva”.

“Un país en què les mares enterren els seus fills és un país ferit de gravetat”, declarà al mitjà catòlic Exaudi l’any 2021.

L’arquebisbe de Yangon, Charles Maung Bo (fotografia: Ettore Ferrari/Efe).

Bo, que viu en un país predominantment budista, és un defensor aferrissat de les minories religioses. L’arquebisbe sovint ha al·ludit a la difícil situació de la minoria musulmana rohingya de Myanmar, extremadament oprimida. També ha advertit repetidament sobre els perills de l’extremisme budista, fins i tot en un article d’opinió publicat l’any 2014 a The Washington Post.

Una dècada més tard, el conflicte obert a Birmània ha desplaçat més de tres milions de persones, segons Amnistia Internacional. La guerra, que enfronta la junta militar amb el braç armat del govern a l’exili i un ventall interminable de grups ètnics armats escampats per tot el país, ha estat especialment devastadora per a la minoria catòlica birmana. L’any 2022, la junta va assaltar tres pobles catòlics, inclòs el lloc de naixement de Bo, i calà foc a centenars de cases, segons que informà la publicació catòlica UCA News.

Pizzaballa, per una altra banda, ha viscut a Jerusalem durant trenta-cinc anys, més de la meitat de la seva vida. La guerra a Gaza l’ha fet saltar a primera plana de l’actualitat: nou dies després de l’atac del 7 d’octubre, sense anar més lluny, el cardenal anuncià que estava disposat a intercanviar-se per qualsevol infant israelià retingut com a ostatge a Gaza.

“Que si estic preparat per a intercanviar-m’hi? No tinc cap problema a fer allò que calgui per a alliberar aquests infants i garantir que tornin a casa”, digué en resposta a la pregunta d’un periodista. “La disponibilitat, per part meva, és total.”

El prelat italià fa dècades que és tot un pilar de la comunitat catòlica a la regió: l’any 2000, per exemple, ajudà a organitzar el pelegrinatge del papa Joan Pau II a Jerusalem amb l’ajut d’Isaac Herzog, que més tard esdevingué president d’Israel. Quan Pizzaballa va ser ordenat de cardenal, Herzog el descrigué com “una persona brillant”.

“És un dirigent extremadament familiaritzat amb les complexitats de la nostra regió i que té la confiança de totes les parts implicades a Jordània, els territoris palestins i Israel”, digué Herzog. “El respecten enormement. La seva reputació el precedeix.”

La guerra de Gaza fou una de les principals preocupacions de Francesc durant els darrers anys. El pontífex trucava sovint a l’església de la Sagrada Família de Gaza, l’única església catòlica de l’enclavament, fins i tot després de ser hospitalitzat.

“El papa és un pastor”, explica Farid Jubran, assessor d’afers públics de Pizzaballa, a The Washington Post. “Quan part del ramat perilla, naturalment que es preocuparà dels seus feligresos.”

Pizzaballa visità Gaza dues vegades l’any passat, al maig i poc abans de Nadal. Jubran explica que tant el patriarcat com l’Orde de Malta han enviat ajuda a la Sagrada Família.

Pizzaballa, com Francesc, ha demanat repetidament la fi dels combats. La nit de Nadal del 2023, Pizzaballa es va adreçar a periodistes i simpatitzants davant l’església de la Nativitat de Betlem, a Cisjordània, el lloc de culte cristià més antic del món.

“Hem d’aturar els bombardaments”, digué.

Pizzaballa arriba a l’església de la nativitat de Betlem, la nit de Nadal del 2023 (fotografia: Heidi Levine/The Washington Post).

Durant la missa de mitjanit, Pizzaballa tornà a tractar la qüestió. “En aquest moment, els nostres pensaments no poden allunyar-se d’aquells qui ho han perdut tot en aquesta guerra”, digué. I afegí: “Aquells qui han estat desplaçats, aquells qui es troben sols i paralitzats pel dolor. Els meus pensaments són per a tots els afectats per aquesta guerra sense distinció, tant a Palestina com a Israel i la resta de la regió.”

Abans de volar cap a Roma per al funeral de Francesc i el conclave, Pizzaballa celebrà una missa pel papa a la històrica església del Sant Sepulcre de Jerusalem. Sigui com sigui, quan li demanen sobre els rumors que apunten que el cardenal és un dels favorits per a convertir-se en el nou papa, Jubran frena en sec: l’Església, diu, no comenta aquesta mena de coses.

 

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

El 28è DocsBarcelona comença avui amb la projecció al Phenomena de Riefenstahl, un documentari d’Andres Veiel que recorre el llegat de la cineasta oficial de l’Alemanya nazi, Leni Riefenstahl. El film no ha estat triat aleatòriament: coincideix amb el 80è aniversari del final de la Segona Guerra Mundial a Europa i, a més, Alemanya és el país convidat per a destacar el seu impacte en el sector de la no-ficció cinematogràfica. A més, el Docs d’Honor d’enguany és per al productor i distribuïdor alemany Heino Deckert, que consideren una “figura clau en la producció documental contemporània”.

Benzina al cor sota un cel de plom

En total, enguany passen pel festival una trentena de documentalistes de tot el món en un certamen que ha expandit la seva programació amb una quinzena d’activitats obertes al públic i dissenyades per aprofundir en els processos de creació que comporten alguns documentaris i els temes que tracten a la pantalla.

El festival, que durarà fins el 18 de maig, es farà a cinc escenaris diferents: el CCCB, Casa Montjuïc, els cinemes Renoir Floridablanca, l’Espai Texas i la Filmoteca de Catalunya.

Una de les principals novetats d’enguany és la col·laboració entre DocsBarcelona i uns altres festivals de la ciutat com l’In-Edit –festival de documentaris centrats en la música– i el Dart –festival dedicat als documentaris sobre art contemporani.

A continuació, us fem una selecció d’uns quants documentaris i activitats que es podran veure aquests dies a la ciutat que, o bé perquè el tema que tracten és d’actualitat o bé pel seu reconeixement en certàmens internacionals importants del sector, val la pena no deixar passar per alt.

Projeccions de documentaris

Riefenstahl, d’Andres Veiel

Aquest documentari del cineasta multipremiat Andres Veiel, escollit per a encetar el festival, és una mirada al patrimoni privat de Leni Riefenstahl, que es va fer famosa amb el seu film de propaganda nazi El triomf de la voluntat, la segona part de la trilogia que va encarregar-li Hitler sobre els seus mítings polítics. Hitler l’havia descoberta pel film Das Blaue Licht (“La llum blava”) i, a partir de llavors, va fitxar-la per documentar el règim nazi i fer propaganda. Tot i que durant la seva vida Riefenstahl va negar unes quantes vegades el seu vincle amb el Reich, és considerada una de les cineastes més importants de propagació de la propaganda nazi. Riefenstahl, doncs, explora aquesta qüestió a partir de documents del patrimoni de la cineasta, incloent-hi films privats, fotos i cartes.

Es podrà veure demà a les 20.30 a la sala 2 dels cinemes Renoir.

Leni Riefenstahl i Adolf Hitler en una imatge de 'Riefenstahl', d'Andres Veiel (fotografia: DocsBarcelona). Imatge de 'Riefenstahl', d'Andres Veiel (fotografia: DocsBarcelona).

Heino Deckert, Docs d’Honor 2025

Enguany, DocsBarcelona ha premiat amb el Docs d’Honor el productor i distribuïdor alemany Heino Deckert, fundador de ma.ja.de. filmproduktion i director de Deckert Distribution. Amb més de cinquanta produccions, ha col·laborat amb autors com Thomas Heise, Pirjo Honkasalo, Sergei Loznitsa i Viktor Kossakovski, i ha estat responsable de films com Staub (Dust), The 3 Rooms of Melancholia i Królik po berlinsku, nominat a l’Oscar al millor curt documental el 2010.

Per tota aquesta trajectòria, el festival ha decidit de lliurar el premi d’Honor 2025 i programar dues activitats a la Filmoteca de Catalunya: d’una banda, la projecció de Królik po berlinsku –traduït internacionalment com a Rabbit à la Berlin–, seguida d’una classe magistral amb la presència de Deckert mateix, i la projecció de Heimat Is a Space in Time, un film inèdit a Barcelona que exemplifica la capacitat de l’arxiu per s connectar el passat amb el present. Tots dos, produïts i distribuïts per Deckert.

El primer documentari, dirigit per Bartek Konopka, és una història sobre milers de conills salvatges que vivien a la “franja de la mort” del mur de Berlín, fins que va caure el 1989. L’altre, dirigit per Thomas Heise, recull les peces biogràfiques de quatre generacions d’una mateixa família esquinçada d’ençà de final del segle XIX fins ben entrat el segle XX.

El primer film es podrà veure el 10 de maig a la Filmoteca de Catalunya a les 18.00, i el segon l’endemà a les 18.00, també a la Filmoteca.

Imatge del film ‘Rabbit à la Berlin’, de Bartek Konopka (fotografia: DocsBarcelona).

Mares, de d’Ariadna Seuba

Ariadna Seuba és llicenciada en Comunicació Audiovisual i és directora i productora audiovisual. Té experiència en producció, direcció i comunicació, tant a escala nacional com internacional. El 2013 va fundar el festival internacional de cinema de transformació social Protesta a Vic (Osona), certamen que enguany arriba als deu anys. El mateix any, va fundar la productora Rolling Basis Films, juntament amb Guillermo F. Florez, una empresa amb seu a Barcelona i Amsterdam dedicada als documentaris socials. El 2019 va dirigir el seu primer documentari de llargmetratge, Operació Globus, i ara presenta de manera inèdia al DocsBarcelona el seu nou film, Mares.

Mares és un documentari sobre parelles lesbianes que són mares. En setanta-quatre minuts, Seuba exposa la dificultat dels processos que han de passar aquestes parelles per a ser mares, un camí ple d’il·lusions i frustracions. Alhora, també reflexiona sobre la maternitat tardana.

‘Mares’, d’Ariadna Seuba (fotografia: DocsBarcelona).

Mr.Nobody against Putin, de David Borenstein i Pasha Talankin

Mr. Nobody against Putin es gesta durant l’esclat de la guerra d’Ucraïna per retratar com les escoles de primària de les zones més rurals de Rússia es transformen en centres de reclutament militar. Per això, el director, David Borenstein –Pulitzer en radiodifusió–, va necessitar la col·laboració del professor Pavel –Pasha– Talankin, docent a l’escola primària Karabash, i que va ser el videògraf de l’escola i va ensenyar els nens a enregistrar vídeos i editar-los. El resultat és un documentari que mostra com la propaganda i la violència del govern rus s’infiltra a les escoles.

El film es projectarà l’11 de maig a les 20.30 a la sala 2 dels cinemes Renoir; els dies 12, 14 i 15 a les 11.45 a l’Auditori del CCCB; i el dia 16 a les 20.30 a la sala 2 dels Renoir.

Pasha Talankin, de ‘Mr.Nobody against Putin’ (fotografia: DocsBarcelona).

The dialogue police, de Susanna Edwards

Susanna Edwards treballa tant amb ficció com amb documentari. L’any 1996, va guanyar el premi suec Guldbagge per Sunshadow, un documentari sobre la torera Cristina Sánchez. El 2000, va rebre una nominació al Guldbagge pel film Respect!, que segueix quatre noies adolescents de Farsta, als afores d’Estocolm. Amb The Dialogue Police, Edwards se centra en una figura policial de Suècia encarregada de protegir el dret a la llibertat d’expressió. Ho fa durant protestes i manifestacions pel clima, però també durant protestes islamòfobes en què es cremaven exemplars de l’Alcorà.

Es podrà veure el 13 de maig a les 18.30 a l’Espai Texas i el 15 de maig a les 20.00 als Renoir.

Un fragment de ‘The dialogue police’, de Susanna Edwards (fotografia: DocsBarcelona).

9-months contract, de Ketevan Vashagashvili

Ketevan Vashagashvili és una cineasta documental establerta a Tbilisi. El seu principal interès se centra en qüestions socials i de drets humans. Actualment, treballa a la Radiotelevisió Pública de Geòrgia i ha completat el seu primer llargmetratge documental, 9-month contract, de la productora georgiana 1991 Productions. En aquest treball, Vashagashvili segueix l’embaràs d’una mare georgiana que recorre a la subrogació per tal d’assegurar-se un sostre per a la seva filla. Allò que comença com una manera ràpida de guanyar diners s’acaba convertint en un sacrifici profund que força el seu cos fins al límit a través de múltiples embarassos. A mesura que la seva salut empitjora, la seva filla adolescent li planta cara, tot qüestionant el cost de les seves decisions i fins on pot arribar una mare.

9-month contract es podrà veure el 9 de maig a les 20.45 a la sala 5 dels cinemes Renoi i el 14 a les 20.30 a la sala 2.

Una imatge de ‘9-months control’, de Ketevan Vashagashvili (fotografia: DocsBarcelona).

Cutting through rocks, de Mohammadreza Eyni

Mohammadreza Eyni és el guanyador del Gran Premi del Jurat en la categoria de documentari de cinema mundial del prestigiós festival de Sundance 2025 pel documentari Cutting through rocks. El film explica la història de la iraniana Sara Shahverdi, primera regidora electa del seu poble que trenca amb les tradicions patriarcals per ensenyar a les adolescents del poble a anar amb moto, a més de la seva lluita per a posar fi als matrimonis infantils forçats. Quan sorgeixen acusacions que qüestionen les seves intencions per a empoderar les noies, es veu obligada a alterar la seva identitat.

Podeu veure Cutting through rocks el 10 de maig a les 20.30 a la sala 2 dels cinemes Renoir i el dia 15 a les 20.30 a l’Espai Texas.

Un fotograma de ‘Cutting through rocks’, de Mohammadreza Eyni (fotografia: DocsBarcelona).

Plat en blanc, de Ramon Pardina

El guionista de programes com Polònia, Crackòvia i El foraster Ramon Pardina presenta ara al DocsBarcelona un documentari sobre com el restaurant Disfrutar de Barcelona s’ha convertit en un dels millors restaurants del món, explorant el seu procés creatiu, el llegat del Bulli i l’impacte de la professió en la seva vida personal. Des dels seus inicis fins a l’actualitat, els xefs comparteixen la pressió per innovar, el sacrifici, i la cuina com a art i emoció. Tot això queda plasmat al documentari, titulat Plat en blanc.

Es podrà veure el 14 de maig a les 19.00 al Phenomena.

‘Plat en blanc’, de Ramon Pardina (fotografia: DocsBarcelona). Activitats i xerrades

Punt de no retorn: el camí cap als Emmys i el documentalisme en l’era de la postveritat

La sèrie documental de 3Cat Punt de no retorn, dirigida pel periodista Raül Gallego, va emportar-se el premi Emmy Internacional en la categoria de sèrie documental de format curt. El documentari, que ha rebut més premis prestigiosos, entre els quals, el Webby, el Rory Peck i el Picture of the Year Awards, ara serà tema central a la xerrada “Punt de no retorn: el camí cap als Emmys + documentalisme en l’era de la postveritat”. El director parlarà del procés de creació d’aquesta sèrie sobre la transformació irreversible del món que coneixem i, tot seguit, entrarà en debat amb els periodistes Etienne Huver i Mònica Terribas per parlar de la seva transició del periodisme al documentalisme, moderat pel periodista Carles Prats.

L’activitat es farà el 14 de maig al teatre del CCCB a les 18.30.

Raül Gallego durant el rodatge de ‘Punt de no retorn’, de 3Cat.

Intel·ligència creativa i producció de documentaris amb IA

La intel·ligència artificial (IA) ha irromput en els processos creatius i de producció documental. Per això, la directora de cinema Anna Giralt i el director i investigador de cinema Jorge Caballero comparteixen una guia introductòria pensada per a productors de documentaris tradicionals que volen explorar les possibilitats que obre la IA. Durant la xerrada, s’analitzaran com canvien les dinàmiques de treball, què cal tenir en compte abans de començar i quines sorpreses poden aparèixer en el procés d’experimentació.

La xerrada es farà el 15 de maig a les 18.30 al teatre del CCCB, però cal acreditar-se.

Anna Giralt durant una xerrada (fotografia: DocsBarcelona).

Classe magistral: edició de Trains, amb Rafal Listopad

El darrer film de Maciej J. Drygas, Trains, és un documentari de found footage que construeix un retrat col·lectiu de les persones a l’Europa del segle XX, tot capturant els seus desigs, esperances, drames i tragèdies. El muntador del film, Rafał Listopad, compartirà amb els assistents com va preparar la construcció de l’estructura narrativa i el ritme del film sense recórrer a la veu en off ni al diàleg, utilitzant el muntatge com a principal eina narrativa. Listopad va ser el guanyador del premi al millor muntatge a l’IDFA 2024.

La xerrada serà el 16 de maig a les 18.30 al teatre del CCCB.

‘Trains’, de Maciej J. Drygas (fotografia: DocsBarcelona).

Dissabte, l’Obra Cultural Balear (OCB) i Joves de Mallorca per la Llengua convoquen una “macroballada” popular dins la Diada per la Llengua. Serà un acte reivindicatiu i de protesta, per conservar la identitat com a poble. En un context polític convuls, en què el PP de Marga Prohens es torna a aferrar a l’extrema dreta de Vox, que té la dèria d’eliminar el català i aquesta identitat, l’OCB i els Joves per la Llengua fan una crida a omplir la plaça Nova de Santa Maria del Camí, a les 16.30. L’any passat, la plaça Major de Palma s’omplí de gom a gom.

Per això parlam amb el president de l’OCB, Antoni Llabrés. Analitzam l’estat de la llengua catalana i la situació política que ha originat Prohens a les Illes. Fa un any, Llabrés ja preveia que tot plegat seria “una combinació letal” per al català. La situació no ha millorat de llavors ençà.

—Quaranta mil persones l’any passat. Què n’esperau, d’aquesta Diada per la llengua?
—Esperam que hi hagi una participació multitudinària, perquè torna ser hora de sortir al carrer. Tots els mallorquins que estimam el país i la llengua dissabte tenim una cita ineludible. La situació del català exigeix una mobilització permanent a favor la llengua i la cultura contra les agressions que patim del govern Prohens amb el suport de l’extrema dreta. Milers i milers de mallorquins ens veurem dissabte a Santa Maria per dir ben clar i ben alt que la llengua no es toca.

—Una bona notícia, no sé si la millor, és la implicació de la gent jove. De tota manera, l’Enquesta de la Joventut revelava que tan sols un 9% manté la llengua si se’ls adrecen en castellà. Fa dues dècades era un 22%. En quin estat podem dir que es troba la llengua?
—La llengua catalana a les Illes Balears està en una situació de màxima fragilitat. Utilitzam sense pal·liatius, sense cap eufemisme, l’expressió “emergència lingüística”. Perquè si no hi ha una política lingüística, si no es prenen mesures decidides i valentes de promoció de l’idioma, i els parlants actuals no prenem consciència de la necessitat de mantenir-nos ferms, som a prop d’arribar a un punt de no-retorn en la pervivència de la llengua catalana. Per tant, crec que això és una obligació dels poders públics. Entre més raons, perquè hi ha un manament estatutari que els hi obliga, no és discrecional. I, d’una altra banda, també convé que els parlants es mantinguin ferms, que tinguin actituds lingüístiques conseqüents i militants en totes les interaccions comunicatives, perquè és l’única manera de conservar la llengua i, sobretot, d’acollir, d’incorporar nous parlants, cosa que resulta imprescindible.

“Som a prop d’arribar a un punt de no-retorn en la pervivència de la llengua catalana”

—Però n’és absolutament conscient, la ciutadania, de la importància de mantenir la llengua?
—La transmissió intergeneracional de la llengua catalana s’ha mantingut sòlida, però hi ha hagut poques incorporacions de nous parlants. Bàsicament del contingent de població nouvinguda, que a les Illes Balears és tan elevat. Aquestes darreres dècades hem experimentat una sotragada demogràfica que fa que, en quaranta-pocs anys, haguem duplicat la població. I per part dels poders públics no hi ha hagut unes polítiques ambicioses per a integrar i acollir totes aquestes persones que han vengut de fora. De manera que, tot i que la comunitat lingüística es manté sòlida, percentualment representa cada vegada una proporció més empetitida de la societat mallorquina i de les Illes Balears. Això s’ha de frenar i, en la mesura que sigui possible, revertir i augmentar el nombre de parlants. Pensam que de cada vegada són més els parlants sensibles i conscients de la seva situació i de la seva responsabilitat. Afortunadament, som desenes de milers de mallorquins que estimam la llengua i que estam determinats a fer tant com calgui amb la nostra actitud lingüística en el dia a dia per a garantir un futur en català.

—Hi ha el perill, i sobretot en aquest moment en què el discurs de l’extrema dreta es va estenent pertot, que s’arribi a culpabilitzar la migració del problema de la llengua catalana?
—No, no, no. És a dir, aquí hi ha dues coses que s’han de diferenciar. En primer terme, una qüestió objectiva: el creixement demogràfic que ha experimentat les Illes és un creixement fora de proporció, fora de mesura. Ho repetim: si les Illes fóssim un estat, ens col·locaríem en segona posició mundial després de l’Índia en creixement en aquests darrers quaranta anys. A l’Índia ha estat d’un 91%; a les Illes Balears, d’un 85%. I hem de tenir en compte que a l’Índia és un creixement natural. Aquí, el 90% és fruit de la immigració. Consideram que no s’ha produït una immigració racional i ordenada, sinó que ha vengut motivada per aquest model depredador de turisme de masses que amenaça d’eliminar Mallorca i les Illes tal com les hem conegudes de tots els punts de vista, no tan sols el lingüístico-cultural.

—I la segona cosa?
—Hi ha tota la gent que ha vengut per fer-se un futur i la mà d’obra no qualificada del sector turístic. La majoria tenen els fills que van a l’ensenyament públic. I que hagin nascut aquí o arribat de petits, ara són perfectament bilingües, amb la seva llengua de procedència i el català, i no hi ha cap problema. És ver que sempre hi ha excepcions, sobretot gent procedent de les darreres fornades de la immigració peninsular més qualificada, o gent que ve del Primer Món, de la UE, sobretot del centre i nord d’Europa, i que han triat les Illes com a lloc de residència total durant tot l’any o de manera parcial. Aquests són els més difícils d’integrar.

 

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quan us vam fer la darrera entrevista, el titular era: “Vivim una combinació letal per a la llengua”, en referència a la situació que hem comentat i al context polític que hi ha a les Illes. Com estam un any després?
—Com més passa el temps i menys fem per a intentar resoldre aquesta situació, més s’agreuja el problema. En aquests moments, una part de responsabilitat molt important –no exclusiva– està en els poders públics. No tan sols són les mesures regressives que s’han activat aquests primers dos anys de la legislatura, com l’eliminació del català a la sanitat, l’intent d’erosió del model lingüístic educatiu, el capgirament dels usos lingüístics administratius i institucionals, la capacitació dels treballadors municipals de les empreses públiques municipals de Palma… Això són agressions a la llengua. Intenten revertir les cotes que el català havia assolit durant aquests quaranta anys de manera acordada i no traumàtica. Però és que a això, i encara és més greu, s’hi ha afegit la inoperància. No tenim unes polítiques lingüístiques que tenguin per objectiu el compliment del manament estatutari. De fer del català una llengua normal en tots els àmbits comunicatius i que vagin encaminades a poder garantir un horitzó futur d’equiparació entre les dues llengües oficials. Falta molt per a arribar a aquest estat de normalitat.

—I l’extrema dreta.
—Hi ha una manca de determinació per a contrarestar el discurs de l’odi que prové de l’extrema dreta. El PP se’n desentén i afirma i repeteix que no els trobaran en la confrontació, que pregonen un bilingüisme cordial. Però tenen com a socis prioritaris un partit polític que té, de manera obsessiva, com a objectiu i motiu de la seva raó de ser, l’aniquilació de la llengua catalana i, per tant, la nostra desaparició com a poble. I jo crec que el PP, com a partit majoritari d’aquestes illes, perquè va guanyar les eleccions autonòmiques, insulars i municipals amb diferència l’any 2023, té una extraordinària responsabilitat a l’hora de neutralitzar aquest discurs que dinamita la convivència i va en contra de la cohesió social.

—De fet, PP i Vox s’han reconciliat. Són punt d’anunciar un nou pressupost. Però dimarts l’extrema dreta deia que no s’havia pactat res, encara, sobre llengua. Us esperau la pitjor?
—Fins ara el PP ha evidenciat que està disposat a utilitzar la llengua com a moneda de canvi. Primer per a accedir al poder, després per a mantenir-s’hi. El PP ha manifestat que no escrúpols, en comptes de fer de la llengua una línia vermella compartida pels altres partits polítics que es reconeixen en els valors –com a mínim denominador comú– el consens estatutari. Vox és fora d’aquest consens. Sembla que el PP tria com a soci preferent i prioritari un partit que va contra l’estatut d’autonomia.

“El PP ha evidenciat que està disposat a utilitzar la llengua com a moneda de canvi. No té escrúpols”

—Vau proposar un aïllament: que vuit diputats de l’esquerra s’abstenguessin per no haver de dependre de Vox.
—El PP ni tan sols va estar interessat a explorar aquesta possibilitat. Ja aventuràvem en aquell moment que s’obrien les portes a un possible quadrienni negre per a la llengua i la cultura catalanes, perquè sabem el perfil de l’extrema dreta i les seves obsessions. Els pitjors presagis s’han anat complint: totes les mesures regressives que figuraven en els acords de governabilitat de Vox s’han anat fent efectives i, fins i tot quan han trencat els acords de govern, el PP ha continuat aplicant aquestes mesures. Per exemple, amb el pla de segregació lingüística a les escoles, que no era en el programa del PP. Era un peatge de l’extrema dreta i no només l’han mantingut, sinó que fa poques setmanes en van publicar una segona convocatòria per al curs que ve. No han necessitat que Vox els ho exigís.

—Però s’hauria pogut confiar en el PP, de tota manera? Perquè fa poc van pactar amb l’esquerra de salvar la llei de memòria democràtica. I ara, que no els torna a interessar, sembla que s’han fet enrere i la derogaran.
—No sé fins a quin punt hauria pogut ser sòlid aquest pacte entre el PP i els partits de l’oposició, tenint en compte que no hi ha una cultura de pacte com hi ha en altres democràcies avançades per a poder arribar a acords de país. La llengua en seria un.

Fotografia: Martí Gelabert.

—I creis que tot el PP entén aquesta postura? Els batlles van arribar a demanar la convocatòria d’eleccions anticipades per no haver de pactar amb Vox, l’Acampallengua es va fer en un poble governat pel PP…
—Crec que no ho comparteix tothom dins el PP, però sobretot crec que no ho comparteix una part important de l’electorat. Una part moderada, mallorquina, que estima la llengua. Crec que això al PP li passarà factura. L’extrema dreta és com el carbó, que no crema però taca. En aquest cas, l’altra dreta que és el PP.

—Ja es van veure les conseqüències amb Bauzá. Ara és una continuació o pitjor?
—Tothom esperava que el PP hagués après d’aquella mala experiència per a ells, de perdre les eleccions del 2015. Que estava vacunat per a un parell de generacions. Però la realitat ha mostrat que no i que estan disposats a transitar pel mateix camí equivocat que va emprendre aquell PP embogit de fa tres legislatures.

—I com s’entén que Prohens emprengui aquest camí? Ho coment per un petit detall: de jove era assídua a l’Acampallengua.
—Perquè fan passar el fet d’accedir i mantenir-se al poder per damunt de qualsevol altra consideració. Estan disposats a qualsevol cosa. Fins i tot a utilitzar el català com a moneda de canvi. No hi ha hagut escrúpols i, per tant, han estat disposats a pagar, en alguna ocasió gustosament i en alguna altra a contracor, el preu que ha posat l’extrema dreta.

—Parlàveu del pla de segregació, que continua tot i que no s’ha fet pública cap avaluació. Pensau que la conselleria l’amaga?
—Tot indica que sí. La sospita fonamentada és que aquestes dades que reflectirien un domini menor del català inicial es van amagant, perquè evidencien que aquest pla no té cap sentit.

—Seria un escàndol.
—Sí. Ja veurem quan comptem amb les dades. De moment, tornen a convocar els centres de primària una vegada més. Si es repeteix cada any, ja no és un pla pilot, és un pla estructural.

—S’haurien de demanar responsabilitats directes al conseller perquè dimitís?
—Evidentment, n’és el màxim responsable. Han activat el pla motu proprio, unilateralment, en contra de tota la comunitat educativa.

Fotografia: Martí Gelabert.

—Quant a la sostenibilitat, l’OCB no ha sortit del gran pacte, a diferència d’algunes altres entitats i l’esquerra. Ho pensau fer?
—Vam insistir molt a ser-hi presents, perquè volíem que la veu del món cultural hi fos representada. La defensa de la llengua i la cultura hi era absent des del primer moment. I som una de les poques entitats que han fet una aportació tangible, amb un diagnòstic de la situació, i que s’acaba amb cinquanta mesures d’aplicació immediata per a pal·liar o neutralitzar l’impacte negatiu que origina el turisme de masses sobre la llengua i la cultura. Ara, vista la metodologia i la seqüència temporal que ha seguit el pacte, en el moment que constatem que la nostra presència no aporta res, que el govern continua remant en direcció oposada, plegarem. I això es va constatant amb els decrets llei de destrucció del sòl rústic i la no-aprovació de mesures de contenció, sinó de creixement.

Els cent trenta-tres cardenals que formen part del conclave, el procés d’elecció del nou cap de l’Església Catòlica, ja han fet la primera votació per a elegir el successor del papa Francesc, amb un resultat més que previsible: fumata negra, és a dir, que ningú no ha aconseguit els dos terços necessaris.

Aquesta primera votació, l’única que es fa avui, anomenada de sondatge, serveix perquè els presents es formin una radiografia sobre les preferències i el pes de cada corrent i veure quins són els cardenals amb més suport. El resultat és ara mateix una gran incògnita, perquè 110 cardenals dels 133 han estat nomenats pel papa Francesc i, per tant, voten per primera vegada en un conclave.

El fet de necessitar dos terços dels vots fa que finalment no s’elegeixi cap candidat gaire conservador ni gaire progressista, sinó un candidat de consens. Per això sovint els més populars o amb més possibilitats no són els elegits. En aquest cas, perquè sigui elegit un nou papa calen, pel cap baix, 89 vots dels 133.

A partir de demà es faran quatre votacions, dues al matí i dues al vespre, fins que no s’arribi a dos terços. Si no s’ha elegit cap papa, el fum que sortirà de la xemeneia instal·lada per a l’ocasió a la Capella Sixtina, serà negre, però quan hi hagi el successor de Francesc, la fumata sortirà blanca.

Gairebé mig segle després, els italians confien a tornar a veure un dels seus al capdavant de l’església