Un dilluns d’èxode elèctric a la Meridiana
Ja fa dues hores de l’apagada i no hi ha manera de posar-se en contacte amb ningú, ni de saber res. I quan són gairebé les tres de la tarda encara no ha comparegut ningú del govern per dir què ha passat, ni què cal fer amb la canalla que tenim a l’escola, ni què recomanen respecte del transport públic, que hem tingut temps de saber que el metro i els trens s’han aturat. Ja sabem que és una apagada que afecta pràcticament tot el país –tret de les Illes i de Catalunya Nord, que ja és significatiu–, i tota la península ibèrica. Però no ha comparegut ningú, ni que sigui per tranquil·litzar la gent, per dir que no saben per què ha passat, però que hi treballen, i unes quantes recomanacions. Som a la redacció, al Raval, i hem d’anar fins a Santa Coloma de Gramenet abans no sigui l’hora de sortida de les escoles. Ja sabem que són en bones mans i que no els deixaran sols, que si convé allargaran l’horari fins que tots els pares els hagin pogut recollir; però ho suposem, perquè no ha sortit ningú a dir res. Tot són suposicions.
Cues per a pujar als autobusos, al centre de Barcelona (fotografia: Albert Salamé).
Cap taxi lliure, tots els autobusos plens a vessar, i les parades amb unes cues llarguíssimes. Haurem d’anar a peu, començant per la ronda Universitat, cap a la Gran Via, col·lapsada de cotxes, cap semàfor en funcionament, clàxons, nervis, la travessem, avançant fins a la rambla de Catalunya. Les voreres són plenes de gent atrafegada, que prova d’arribar a peu a algun lloc, segurament lluny, com nosaltres. No sabem la distància, no ho podem mirar al mòbil, però deuen ser ben bé deu quilòmetres. No hi ha cap alternativa. I mentre avancem, engeguem la ràdio, amb el petit transistor que miraculosament dúiem oblidat al fons de la motxilla, amb les piles comprades al paquistanès del carrer de Joaquim Costa, només efectiu, res de targetes.
I amb la ràdio mantenim un fil d’informació sobre les poques coses que se saben, mentre caminem apressadament, amb el sol que ja escalfa molt, massa, la jaqueta que tan bé anava a primera hora, ara fa nosa. Anem rambla de Catalunya amunt, esquivant gent, hi ha una gentada, una riuada de gent amunt i una altra riuada avall. A les terrasses dels bars encara hi ha força clients asseguts, amb un aire contemplatiu i despreocupat, n’hi ha que xerren animadament, hi ha turistes que no acaben d’entendre què passa, però que s’ho prenen amb parsimònia, que fan un got i comenten això tan estrany que s’esdevé davant seu, com espectadors d’una representació teatral descomunal.
Col·lapse de trànsit al centre de Barcelona el dia de la gran apagada (fotografia: EFE).
A la cantonada amb el carrer del Consell de Cent, tombem a la dreta i avancem ràpidament amb l’objectiu d’arribar fins a la Meridiana: més turistes despistats, com un que demana a un agent de la Guàrdia Urbana atabalat i que prou feina té a endreçar el trànsit per on ha d’anar per arribar a la Catedral, que el Google Maps no li funciona; com els que van al pis de dalt del bus turístic contemplant l’estampa inèdita d’una ciutat sencera sense llum, al caire del caos.
A les escoles alguns pares ja passen a buscar els nens, i al cap s’hi barreja de tot: la preocupació per com estaran els teus, que segur que deuen estar bé, és clar; per allò que tens al congelador i que hauràs de llençar si això s’allarga tant com sembla, i va venint contínuament al pensament aquella minisèrie de fa quatre anys o cinc, El col·lapse, que començava amb una apagada sobtada i generalitzada de la llum… Vet ací una benzinera, plena a vessar de cotxes que fan cua, els conductors impacients, no tothom pot pagar perquè els datàfons no funcionen –ai, el capítol aquell de la benzinera, què deu passar.
A tot arreu gent i més gent, caminant de pressa i atabalada, cares empipades, cares de por, cares de preocupació, cares de resignació, ara una metgessa amb la bata de color verd, ara unes estudiants que comenten que potser han estat els russos, i el contrast amb aquests altres turistes que degusten uns nyoquis tranquil·lament en una terrassa d’un restaurant italià del Consell de Cent.
Però encara no ho havíem vist tot. Arribem a la Meridiana, disposats a enfilar-la sencera cap amunt, per poder agafar, finalment, el passeig de Santa Coloma després d’haver vorejat tot Sant Andreu. I ens hi trobem una riuada immensa de gent, a la Meridiana, provant de sortir a peu de Barcelona, com un èxode, en un caos de trànsit col·lapsat, de guàrdies urbans xiulant desesperadament per provar de controlar aquesta corrua de vehicles que sembla que vessaran, tant en sentit sud com, especialment, en sentit nord, de sortida de la ciutat. Tothom se’n vol anar.
Ja són les quatre de la tarda tocades i la prioritat de tota aquesta gent és marxar d’alguna manera de Barcelona, perquè aquesta gran apagada ha agafat gairebé tothom a la feina, a lloc, en una ciutat que cada matí a primera hora xucla milers de treballadors, estudiants i gent que ha de menester algun servei essencial i que, a la tarda i al vespre, els escup novament cap enfora, com en un moviment de sístole i de diàstole que es repeteix cada dia. Quan se n’ha anat la llum, tothom era dins.
I tota aquesta gent s’afanya a tornar sabent que no funciona res. O gairebé res, perquè bé que hi ha comerços que es resisteixen a tancar, supermercats i botigues d’alimentació on hi ha cues de gent que ja comença a fer aprovisionament, d’aigua, d’ous, de conserves, i la síndrome del paper higiènic. Els botiguers hi ajuden, i la veïna que va a comprar el pa i que no duu a efectiu, la fornera ja la fia. En moments com aquest també emergeix la solidaritat, s’obre pas entre nervis i instint de supervivència.
Ens acostem a l’estació de Fabra i Puig i sentim per la ràdio que, finalment, compareix la consellera d’Interior, Núria Parlon. Ja era hora. No dóna gaire informació, ningú sap per què s’ha apagat la llum de tota la península ibèrica, però diu que es treballa per al restabliment del subministrament –ja hem sentit fa una estona que Red Eléctrica preveu que torni la llum en un període entre sis hores i deu–, que els Mossos d’Esquadra dupliquen la capacitat operativa, i que els pares estiguin tranquils que podran deixar els nens a les escoles fins que els vagin a recollir. I ens ho diu quan ja gairebé és l’hora de la sortida, quatre hores després de l’apagada.
A Fabra i Puig l’estació d’autobusos és un espectacle de cues llarguíssimes de gent que fan esses per no haver d’envair la calçada de la Meridiana, d’autobusos plens a vessar que en surten amb feixuguesa, i de molts nervis –a la cua!, a la cua!–, ningú aquí sap quan podrà arribar a casa, però tothom sap que en té per hores. I amb la incertesa de què deu haver passat i el neguit de comprovar que encara ningú al govern espanyol no ha sortit a dir cap causa, cap hipòtesi, mentre circulen rumors de tota mena sobre un ciberatac orquestrat per Rússia. De sobte el mòbil vibra, desenes de missatges hi entren de cop, una trucada perduda de l’àvia, li truquem i –miracle– agafa la trucada, ja va ella a recollir la canalla. La llum no ha tornat pas, són flaixos de connexió que vénen de tant en tant i acaben fugint de seguida. Però respirem.
Entrem a Sant Andreu de Palomar, pels carrerons no hi ha tanta gent. A la plaça de Miquel Casablancas veiem que la parada de l’M-19, l’autobús que ve de Can Ruti i que va cap a la Vall d’Hebron, no és gaire plena; en canvi, un tros més enllà, hi ha una gentada a la parada de la mateixa línia en el sentit contrari. Arribem al passeig de Santa Coloma i passem per sobre del punt en què la ronda Litoral connecta amb la C-58 i amb la ronda de Dalt, al nus de la Trinitat: els carrils d’entrada a la ciutat van prou fluids, però els de sortida van molt plens, els cotxes han d’avançar lentament per sortir de la ciutat.
Passem finalment el pont que travessa el Besòs i que t’endinsa a la ciutat. Aquí hi deu haver alguna antena de telefonia que funciona perquè se’ns descarreguen un munt de missatges de WhatsApp i de notificacions de notícies, però no podem enviar res, ni trucar. Al passeig de Llorenç Serra, comerços tancats o a les fosques, i un ambient més tranquil que no el del bullici de Barcelona. Al cap d’una estona ja som a casa, amb les plantes dels peus masegades i ben suats. Han passat dues hores d’ençà de la sortida del Raval.
Aquí, al centre de Santa Coloma, de flaix de connexió, cap ni un. I ens estarem a les fosques i incomunicats set hores més –si bé els veïns del carrer de més enllà ja tenen llum a les vuit del vespre, el Condis del carrer de baix, també–, fins que gairebé a mitjanit tornarà la llum, i resistirà. L’endemà els trens encara no aniran, però ens diran que el cent per cent del servei s’ha restablert i que el país funciona i que investigaran què ha passat, que ningú no descarta res. I resta la sensació que et volen fer veure que aquelles dotze hores han estat com una mena de malson i prou. Una cosa desagradable que no s’hauria de repetir més, però que gairebé tothom diu i sap que pot tornar a passar.