Aquesta setmana s’ha estrenat als cinemes el nou film d’Iván Morales, Esmorza amb mi. És una història que fa més de vint anys que ronda pel cap del cineasta, que primer va fer-ne una obra de teatre que va estrenar-se el 2018 a la Sala Beckett de Barcelona. Ara, set anys més tard i amb alguns canvis importants, la història d’en Salva (Ivan Massagué), la Natàlia (Anna Alarcón), la Carlota (Marina Sales) i l’Omar (Álvaro Cervantes) aterra a la pantalla gran per mostrar-nos quatre històries interrelacionades que ens parlen de la solitud, de l’amor i del desamor, d’addiccions, de depressió, de problemes econòmics i d’un mateix desig: esmorzar junts. De tot plegat en parlem amb l’actor Ivan Massagué, que per aquest personatge va endur-se el guardó a millor actor de la secció ZonaZine del Festival de Màlaga d’enguany, el primer gran premi de la seva carrera, després de vint-i-cinc anys de professió. El film de Morales també va rebre els premis a millor actriu per a Anna Alarcón i a millor film, i el premi del públic.

—L’esmorzar és l’àpat més important del dia?
—És el moment més vulnerable del dia: estàs sense maquillatge, o de mala llet perquè tens son… No estàs al cent per cent. És el millor moment per a dir-se les coses, perquè és un moment en què tens la persona cara a cara. També pot ser el començament d’alguna cosa: si la nit ha anat bé, potser acabes esmorzant amb algú, no? I això pot ser divertit. A mi, per exemple, m’agrada molt la cuina. Cuinar és l’acte d’amor més preciós que hi ha. Pots oferir una magdalena, però també pots decidir de fer l’esmorzar a algú… És maco.

—Tot això és molt ben reflectit al film i al títol, evidentment.
—El títol està molt ben trobat. Si t’hi fixes, és com un crit: “Esmorza amb mi!” És un crit ofegat que defineix molt els personatges. “Si us plau, esmorza amb mi, que anirà bé. Provem-ho.” D’això va, la pel·lícula…

—En un moment del film, un dels personatges diu: “El desamor és inevitable.” Vós també ho creieu?
—Jo he viscut més el desamor que l’amor. El desamor és vital, és com un petit error, i els erros són importants perquè és un lloc per on no tornaràs a passar. El desamor és tornar a aprendre, és mirar-te a tu mateix un altre cop, és escoltar… És positiu. Se’n parla molt, de l’amor, però jo no me’l crec.

—Per què no?
—Perquè a vegades sembla malaltís. És en el desamor que aprens. Tornes a estar sol, plores, ho purgues… És on et fas millor.

—Una altra frase del film: “Estimar és per a adults.” Ho és?
—Aquesta és bèstia. Aquell enamorament en què deixes de tenir gana el recordo de quan era molt jove. Quan anava al col·legi i m’enamorava d’una companya de classe, esperava Sant Jordi per donar-li la rosa. Aquest amor no sé si el tornaré a viure… Potser no, potser muta cap a un altre lloc. Crec que l’amor no és cec, i això ho fa adult. Que jo m’enamori és per moltes coses: perquè hem parlat, perquè m’has agradat, perquè he vist coses que m’han interessat, perquè m’ajudes i t’ajudo, perquè ens complementem sexualment, perquè compartim sentit de l’humor… Tot això és una cosa que has de revisar abans d’estar amb algú. Construir és molt racional i, per tant, molt adult.

—A mesura que ens fem grans és més difícil enamorar-se? Fa més mandra?
—Fot una mandra de ca l’ample, però tots estem oberts a l’amor, que passi el miracle. Perquè l’amor és això: un miracle, i de miracles, n’hi ha pocs.

—Vós l’espereu, encara?
—Sí, sí. Tinc coses a compartir, encara, i em fa il·lusió, però és molt difícil, molt individualista. Tornem a les xarxes socials, i a aquest món que va a tota pastilla. Sembla que quan has trobat algú, de sobte n’hi ha un altre que és millor i, apa, un altre cop tornes al desamor. Així va… Però bé, potser algun dia, de vellet…

—El film arriba als cinemes amb quatre guardons de la secció ZonaZine del Festival de Màlaga sota el braç, entre els quals, el de millor actor pel personatge que interpreteu vós. Impressiona? És gaire pressió tenir reconeixements abans que el film arribi al gran públic?
—Més que pressió, és una oportunitat. Em fa més il·lusió el premi per la pel·lícula que pel premi mateix, perquè és una pel·lícula molt petita. A més, també vam guanyar el premi del públic, que sempre és el que et creus més, i això ja serveix d’indicador pel que pugui venir.

—Ho dic perquè a vegades se sent a parlar molt de certs films als festivals, però després, quan arriben a les sales, no hi ha la recepció que s’esperava. Deu costar de gestionar, això…
—Potser sí. De la mateixa manera que a vegades et penses que et donaran tal premi, i finalment no te’l donen. Però pensa que encara han de venir moltes coses, és molt aviat. Fins al febrer, que no comença l’època de premis…

—El premi del Festival de Màlaga és el primer gran guardó que us donen.
—Els premis arriben quan arriben. No saps exactament per què te’l donen…

—Què voleu dir, que ho han fet més per trajectòria, per exemple?
—Sí. Potser per trajectòria, potser perquè faig un paper molt diferent del que he fet fins ara… En aquesta pel·lícula estic molt nu: sense barbeta… Bé, l’Iván Morales ja ho fa, això: t’obre en canal i et diu: “Ara ets això, deixa’t portar.” És un registre molt diferent del que he fet fins ara. Potser me’l van donar per això.

—Després de gairebé trenta anys de professió i una carrera tan sòlida, encara l’esperàveu, un premi així? O pensàveu que ja no us en donarien cap?
—Pensava que ja no me’n donarien. Ara bé: després de tants anys d’experiència, comences a treballar des d’un altre lloc, amb més solidesa. A veure, depèn del paper i de l’esforç amb què t’hi dediquis, però et juro que m’era igual, ja. És com l’amor: pots ser solter tota la vida…

—Ostres, no hauria pensat mai en aquesta comparació…
—És que al principi sembla que ser solter sigui un estigma, igual que quan no et donen cap premi, però després t’adones que pots viure igual de feliç. El premi, per mi, és treballar.

—Abans heu comentat que el personatge que feu a Esmorza amb mi, en Salva, és molt diferent del que heu fet fins ara. Ens teníeu acostumats a personatges dolents o còmics. Per què creieu que és, això?
—Se’m posa cara de cabró! [Riu.] No, no ho sé. Vaig començar a fer teatre de molt jove, era molt expressiu i molt malgirbat… I, és clar, em va caure molta comèdia. Quan arriba El hoyo, una pel·lícula molt crua, començo a deixar de banda els papers de comèdia i em comencen a arribar papers de fill de puta, de psicòpata. Sempre havia volgut fer de dolent. El premi pensava que no m’arribaria mai, però és que el paper de dolent tampoc… Quan arriba, comences a treballar des d’un altre lloc. Aquesta cosa intermèdia que em dóna Esmorza amb mi és interessant. De moment, tot el que m’arriba, em ve de gust defensar-ho.

—N’heu hagut de defensar gaires, de coses que no us venia de gust de defensar?
—No et diré quines, però sí. Que estigui ben pagat hi influeix moltíssim… Però de tot n’acabes traient profit i n’aprens.

—Ara feia molt que no treballàveu en català…
—Sí, he treballat a Barcelona, però era en castellà. Ara em vénen coses en català: la segona part de la pel·lícula d’Escape Room, amb en Joel Joan, i una altra cosa que encara no es pot dir.

—En teníeu ganes, de tornar a treballar en català? Ho trobàveu a faltar?
—Sí. Fa tants anys que estic a Madrid i hi he viscut tants anys… Tot el dia amunt i avall. No sé si perquè em faig gran o què, però ara prefereixo dormir al meu llit.

—Els protagonistes d’Esmorza en mi són personatges de classe treballadora. No viuen en pisos amb terres hidràulics i sostres alts de l’Eixample, sinó tot el contrari. La classe treballadora continua infrarepresentada o falsament representada a la pantalla gran?
—Sí, està estigmatitzada. Sempre s’ha d’acabar dient que no s’arriba a final de mes, posar números i fer-ho amb pena. Els protagonistes d’aquesta pel·lícula són els secundaris a la vida real, i el Raval és un personatge més. És una crítica al turisme de classes i totes aquestes coses, però no s’hi entreté. S’entreté amb la part humana, amb l’empatia, amb la intimitat dels personatges… Tothom s’hi pot sentir identificat. Hi ha molts melons oberts: el desamor, la solitud… A més, ho hem rodat tot en pisos molt petits. No sabíem ni on fotre la càmera, perquè no teníem espai, però així ets més a prop dels personatges i te’ls creus més. Ja hem vist prou pel·lícules en masies de l’hòstia… Aquesta, no, i és la gràcia; que és petita, però molt forta amb el que diu. En un món on és tan difícil ser honest i empàtic, fer una pel·lícula com aquesta és un acte de valentia enorme.

—Què ho fa difícil, això de ser honests, empàtics, etc.?
—Moltes coses… El món se’n va a la merda. És el que diem sempre: les xarxes socials, l’individualisme… Cada dia penso molt en el record, en la nostàlgia, sobretot ara que tinc quasi cinquanta anys. Penso en com vivíem abans… Mai més hi tornarem, a allò. Aquella essència… Tot era diferent, ara tot és molt aplacat, i això m’impressiona. Sort del cinema, que podem explicar històries i reviure moments d’abans, però el que hem de fer és recordar qui som i per què som aquí.

—Recuperant la idea de representar unes altres realitats en el cinema: al film, el Raval és un personatge més. Sembla que és un barri que com més va apareix més en la ficció: a Esmorza amb mi, però també a la sèrie Ravalejar o al poemari Arnau d’Adrià Targa, per a posar-ne només alguns exemples…
—És que és la Barcelona que no ens expliquen! El Raval és una realitat que passem per alt i, en canvi, té un potencial cultural de l’hòstia. És diversificat, hi passen moltes coses… Les ciutats també respiren i són vives.

—Havent nascut i crescut a Barcelona, com la viviu ara que hi heu tornat després de tant de temps a Madrid?
—Fa més de sis anys que vaig decidir de no viure a la ciutat. Ja no hi visc. No sé gaire per què, suposo que pel soroll… Quan et fas gran hi ha coses que comencen a irritar-te, i el soroll és una d’aquestes coses que no suporto. Vaig viure al Raval durant deu anys. M’ho vaig passar molt bé, vaig ser molt feliç, però també s’ha d’estar molt atent. La ciutat et dóna moltes coses, però jo ara estic en un punt en què em puc perdre si hi visc.

—En Salva, el vostre personatge, també n’acaba fugint, de la ciutat.
—Sí, m’hi identifico bastant, amb en Salva. Ell va viure en la foscor, va ser un delinqüent del Raval i va ser a l’infern, però arriba un moment que decideix fer el bé. Quan es troba amb el personatge de l’Omar se li obre la ferida un altre cop i s’adona que no ho tenia tan arreglat com es pensava, per això de seguida vol anar a viure a la masia, però hi ha coses que s’han de treballar.

—Sou dislèxic i hiperactiu… Com ho feu per estudiar i memoritzar els texts?
—Et vas reeducant amb esforç. Jo em pensava que era ximple, i la meva mare em deia: “No, Ivan, no ets ximple, ets dislèctic.” Era difícil saber què en farien, de mi. Em movia molt, era molt dispers… Necessitava fer coses físiques, com l’esport, però en el teatre vaig trobar-hi una expressió artística que m’era vital per a expressar-me, perquè amb paraules em costava molt. Em costava dir qui era, què em passava… Em tancava molt. Si un guió és ben escrit, aprens molt fàcilment, però és el que em costa més i on més m’enfado. Estudiar ho deixo sempre pel final… Moriré dislèctic, però està bé, potencies unes altres intel·ligències emocionals.

—Ho heu tractat amb logopedes?
—No. Ho dius perquè parlo de pressa? Recordo que abans em deien: “No se t’entén quan parles.” Per por, per vergonya… Tinc pànic escènic, també. I això també ho tindré tota la vida. Ho tenia tot bastant en contra, però, mira, la vida m’ha portat aquí.

—Us fa patir més el teatre, per si us equivoqueu amb alguna paraula o us encalleu?
—Sí, impressiona més, però també m’ho passo molt bé. Amb la càmera també em poso molt nerviós, perquè tens tot l’equip allà, hi ha pressió…

—Però no l’heu evitat pas, el teatre, no?
—No.

—Us agradaria fer-ne més?
—I tant, però no surt… Ja sortirà.

Durant segles, el pensament occidental ha postulat una separació entre dos mons en aparença irreconciliables: el del pensament lingüístic –el llenguatge, la metàfora– i el pensament abstracte –el càlcul, els números. Tanmateix, l’aparició dels models de llenguatge extens en què són basats els grans bots de conversa d’intel·ligència artificial ha posat cap per avall un ordre que semblava natural i, en certa manera, inevitable: lluny de respectar la frontera entre el pensament lingüístic i el pensament abstracte, la intel·ligència artificial parteix dels confins més abstractes de l’estatística per reproduir la concreció esmunyedissa del llenguatge humà, amb totes les seves ambivalències i complexitats.

Què ens diu, aquesta correspondència inesperada, del nostre món? I com pot ajudar-nos a entendre’l? A l’assaig Càlcul de metàfores (la Magrana), l’investigador Lluís Nacenta –llicenciat en matemàtiques i doctor en humanitats, docent universitari i comissari d’exposicions, músic i escriptor– posa la seva mirada generosament multidisciplinària al servei de l’anàlisi d’una tecnologia cridada a marcar la nostra època i en desgrana les implicacions per a la ciència, la tecnologia i la literatura –en definitiva, per al corpus del coneixement humà. El resultat és un text que desafia el lector a pensar a partir dels marges, allà on el pensament poètic i el científic es troben i, potser, es reconcilien.

—Tituleu l’assaig Càlcul de metàfores. Quina relació hi veieu, entre dos àmbits –el llenguatge i les matemàtiques– a priori tan diferents?
—Vivim en una cultura en què està generalment acceptat que el llenguatge matemàtic i el llenguatge verbal expressen coses molt diferents, i de manera molt diferent. El llenguatge matemàtic és un llenguatge objectiu i absolutament precís, però, evidentment, hi ha algunes imprecisions, algunes vaguetats i misteris, que se li escapen. D’una altra banda, el llenguatge filosòfic o literari –això que jo anomeno llenguatge metafòric– pot explicar tota aquesta complexitat de la vida, però a costa de no ser prou clar. El que jo postulo, a càlcul de metàfores, és que aquesta separació deia de sostenir-se, i agafo el ChatGPT –i tots els altres models de llenguatge extens– com a símptoma d’això, en el sentit que aquests programes calculen les metàfores.

—A què us referiu?
—Ho dic en un sentit literal: el ChatGPT, en el seu funcionament intern, és pur càlcul, i amb aquest procediment estrictament de càlcul és capaç no només de fer un ús informatiu de llenguatge, sinó fins i tot de fer-ne un ús metafòric, matisat: entén el to, les connotacions d’allò que li dius. Aleshores, el que jo em pregunto al llibre és: què vol dir que ara el càlcul estadístic i les apreciacions metafòriques es corresponguin de manera directa? Quines implicacions té, per a la ciència? Per a la literatura? Per a la filosofia? Ara veiem com aquests dos llenguatges que sempre havíem tingut per separat tenen, de sobte, moltes equivalències. Per tant, les persones expertes en literatura –en les anomenades ciències socials, en filosofia– no s’han de sentir excloses dels discursos científics i tecnològics, sinó que poden intervenir-hi des de la seva expertesa verbal. I, de la mateixa manera, les persones expertes en mecànica quàntica, en les teories més sofisticades de la ciència, també tenen la capacitat d’intervenir en allò misteriós, en allò literari i emotiu, des dels seus llenguatges disciplinaris.

—Al llibre demaneu repetidament de superar les barreres disciplinàries que estructuren la ciència moderna. De quina manera limiten la producció de coneixement, les divisions disciplinàries actuals?
—El discurs hegemònic és que la tecnociència va conquerint cada vegada més territoris i disciplines, i que ara ha arribat el torn del llenguatge. El físic Stephen Wolfram diu que l’arribada de la intel·ligència artificial ens permetrà de fer un model físic del llenguatge: una teoria matemàtica del funcionament del llenguatge, de la literatura. A mi, això, em sembla una bajanada: no pots construir unes equacions diferencials i esperar que te’n surti Mirall trencat. El que crec que passarà és que es produirà una trobada entre disciplines: Wolfram, de fet, diu a la mateixa conferència que un àmbit d’especialització que es necessita en el camp de l’enginyeria informàtica és l’escriptura descriptiva. No dic que les barreres disciplinàries no siguin útils en molts casos, el que dic és que no hi han de ser sempre.

—Però bé que necessitem especialistes.
—Evidentment: si jo em faig mal al genoll i m’han d’operar, vull que el cirurgià que m’opera sigui un gran especialista. El que passa és que les barreres disciplinàries, de la mateixa manera que et permeten avançar molt de camí en algunes coses, a vegades poden ser un bloqueig en situacions complexes. I ara hem de bregar amb situacions complexes tota l’estona. Pensa en la pandèmia de la covid-19 o en l’apagada: sembla que ningú no és capaç de saber què dimonis va passar. Són situacions tan complexes que no es poden adreçar prou satisfactòriament des d’un sol àmbit d’expertesa. És a dir, que les barreres disciplinàries, de la mateixa manera que ens van ajudar, per exemple, a trobar una vacuna contra la covid-19 molt de pressa, també van causar un gran desastre en la gestió d’uns altres aspectes de la pandèmia.

—Digueu…
—Podem dir que vam deixar morir la nostra gent gran, sense ni tan sols deixar-los que s’acomiadessin dels nostres fills? Tindrem el coratge de dir-ho, això? I la salut mental dels joves, que estan destrossats? I tots aquells nens que aleshores tenien un o dos anys i van haver d’aprendre a parlar sense veure la boca dels adults? Les barreres disciplinàries van ser molt beneficioses en alguns aspectes, però molt perjudicials en uns altres, en el sentit que ens van impedir de fer una gestió més humana d’una situació complexa. El que dic no és que les hàgim d’eliminar, sinó que les hem de modular. Cal que aixequem les barreres disciplinàries i estimulem que els experts de diferents àmbits difuminin els seus llenguatges respectius i col·laborin.

—No creieu que la gestió dels problemes complexos requereix, precisament, un cert grau de simplificació, un conjunt d’assumpcions i principis que ens permetin de traçar el camí a seguir?
—Diria el contrari: que les situacions complexes, precisament, que demanen una aproximació radicalment interdisciplinària. La gestió de la complexitat és, en cert sentit, saber operar en una situació que saps que et sobrepassa. Vivim en un món en què sembla que això només es pot fer matemàticament, amb big data i grans models computacionals. Així va anar, per exemple, amb la famosa corba de la pandèmia. Tanmateix, el ChatGPT i els altres models de llenguatge extens demostren que fer les coses computacionalment no és necessàriament l’opció més potent, que resulta que el llenguatge –parlar sobre un problema, pensar-hi– és una aproximació meravellosament adequada per a la complexitat i les dificultats de la vida humana. La intel·ligència artificial serveix per a moltes coses, però cal que fem valer tota aquesta expertesa que ja teníem.

—Demaneu als científics que no es limitin a parlar solament sobre el seu àmbit de coneixement especialitzat. Per què?
—Perquè la xerrameca no para mai. Entenc per què els científics, els experts, es limiten a parlar exclusivament sobre el seu àmbit d’expertesa, però jo els demano que s’atreveixin a anar més enllà perquè, si ells no prenen la paraula, qui la prendrà serà la resta: tots parlem tota l’estona de tot. Ho dic, sobretot, perquè no és veritat que la ciència es pugui reduir al mètode científic positivista. La ciència no avança només per assaig i error, sinó també per consens: hi ha certes zones grises de coses que els científics sospiten, consideren o, fins i tot, imaginen. Jo demano als científics que, per favor, també comparteixin aquesta zona grisa amb nosaltres, que acceptem parlar d’allò de què la ciència té dubtes, precisament, per defensar aquells àmbits i qüestions dels quals no tenim cap dubte.

—Diríeu que la pandèmia, i la gestió posterior del virus, seria un exemple d’aquestes zones grises de què parleu?
—La pandèmia és un moment molt interessant d’això que dic. Era un moment en què la ciència no podia donar respostes i, en canvi, tots l’escoltàvem, com s’ha de fer en aquests moments. Un criteri molt clar, se’ns deia, era que el sistema hospitalari no podia col·lapsar, perquè això generaria una trencadissa social i econòmica brutal. I així va ser: dins la incertesa, vam trobar unes claredats que van guiar-nos. És un bon exemple d’un cas en què els científics no van callar en aquell marge en què encara no hi havia certeses, i la societat va fer-los cas. I així hauria de ser. Jo el que critico [de la gestió de la pandèmia] és que després, al confinament, potser va haver-hi moments en què els criteris que havien establert científics van agafar un pes excessiu, que no vam deixar que uns altres àmbits d’expertesa entressin al debat de com gestionar aquella situació.

—Al llibre parleu de la despolitització de la ciència –i us en lamenteu. Com seria, una ciència “polititzada”?
—Si grates una mica, tota ciència és polititzada. Una ciència polititzada és una ciència que no nega el seu context, el seu llenguatge, les seves condicions de finançament, el fet que el seu sistema de presa de decisions té condicionaments històrics, culturals i polítics. La ciència fa un esforç enorme –i molt important– d’objectivitat, d’acostar-se tant com pot al consens, però no és completament objectiva. Jo defenso que el consens és la millor forma possible d’objectivitat, perquè és una forma d’intersubjectivitat, d’intel·ligència col·lectiva: jo veig allò que tu no veus, tu veus allò altre que jo no veig, i així podem comprendre més coses que no podríem comprendre per nosaltres mateixos. Hem d’admetre que això té una dimensió política, que el consens també és polític.

—A què us referiu, quan reivindiqueu “la naturalesa intrínsecament filosòfica de la ciència”?
—Em sembla que, d’una manera molt natural, la ciència es barreja –o, fins i tot, es transforma– en filosofia. La filosofia, al cap i a la fi, no és més que el coratge d’atrevir-nos a plantejar allò que, en el fons, no dilucidarem mai del tot, però que, tot i això, és important de plantejar i d’intentar d’entendre. La naturalesa filosòfica de la ciència no és una cosa que s’hagi d’inventar o rescatar, sinó que és quelcom que sempre hi ha estat, i que senzillament és important –ara més que mai– de reconèixer i acceptar. Per dir-ho en termes menys abstractes: què en fem, de la crisi climàtica? Perquè la ciència ens diu amb tota claredat què passa: aquí no hi ha dubtes científics.

—I, tanmateix…
—Fallem. Encara que sabem que anem cap a una situació crítica, no farem res fins que no comenci a morir gent, a passar fam, fins que no hi hagi autèntics cataclismes. Reivindico la naturalesa filosòfica de la ciència per veure si podem fer-ho més bé. Sabem que anem encaminats a una crisi terrible: podem fer res abans? Quan parlo de la dimensió filosòfica parlo, sobretot, de coses concretes, de quina capacitat tenim de fer front als reptes del present.

—Heu lamentat la colonització de les ciències socials per part de les ciències naturals i tecnològiques.
—Hem d’estar alerta, perquè podria ser que els models de llenguatge extens amb què funcionen la intel·ligència artificial culminin la colonització del món de la literatura i la filosofia per part de les tecnociències: arribar a un lloc, menysprear allò que hi havia –perquè no ho coneixes– i imposar-hi la teva llei. És la idea que ja no necessitarem els novel·listes, perquè tenim sistemes automàtics que escriuen les novel·les. Aquesta és una actitud perillosa contra la qual ens hem de prevenir: no podem deixar que les grans tecnològiques determinin el discurs cultural. És fonamental preservar el prestigi de la ciència per no haver de tenir converses absurdes amb els negacionistes, però també és important que no ens creguem de manera totalment acrítica els discursos dels gurus de la tecnologia que ens diuen, tranquils, desconnecteu el cervell, la tecnologia ho resoldrà tot. Aquests discursos són perillosíssims, i cal que hi estiguem en guàrdia. No hem de tenir por de recuperar discursos més matisats, més complexos –una mica més borrosos, sí, però fonamentals al cap i a la fi.

—Una altra preocupació de l’assaig és la bellesa i, més concretament, la relació entre la bellesa i la ciència. A què us referiu, quan dieu que existeix una “dimensió poètica del coneixement”?
—Tendim a pensar que hi ha el coneixement, que es construeix sempre per mètodes objectius i positivistes, i després, més enllà, com un afegit que et fa la vida més agradable, hi ha la seva dimensió estètica. Però resulta que hi ha moments en què la dimensió estètica és clau per a la construcció del coneixement científic. Copèrnic, quan proposa el seu famós model heliocèntric, no té realment cap prova científica –cap dada– que el sol sigui efectivament el centre del sistema solar. És una preferència estètica: a ell, senzillament, li semblava més agradable, més lògic, que fos així. La revolució copernicana, que és una revolució científica importantíssima, és un avenç científic que prové d’una sensibilitat estètica i personal. No hi havia cap imperfecció intrínseca en el model que ficava la Terra al centre: senzillament era increïblement intricat.

—Insistiu a reivindicar el misteri, el valor d’allò que no sabem i que no podem saber. Escriviu que la saviesa “és la gestió equilibrada de la incertesa, del que els nostres relats diuen, sense dir-ho explícitament”. Quin valor tenen, la incertesa i el misteri, per al coneixement i la ciència?
—El misteri té un valor fonamental per a la ciència, per més que la ciència calli sobre els misteris de la vida. Hem d’acceptar que la ciència, sense posar-la en dubte, no ho sap tot, i que, malgrat això, hem de continuar prenent decisions i continuar funcionant. Reconèixer les nostres limitacions és una eina fonamental per a poder avançar. Al llibre cito Noam Chomsky, que parla d’un corrent filosòfic anomenat misterianisme, que, en essència, postula una proposició que a mi em sembla una evidència absoluta: que el cervell té una capacitat limitada de comprensió. Tan difícil és acceptar que el cervell no podrà comprendre mai del tot l’univers i la vida? Això, a mi, em sembla una obvietat, però vivim en una civilització que sembla que es nega a reconèixer aquest fet. Et diuen: “Això no ho sabem encara, però tenim grans ordinadors, grans teories científiques, i ho anirem esbrinant…” I no, no ho entendrem mai del tot: anirem fent progressos, sí, però no ho dilucidarem del tot. I això que no dilucidarem mai del tot és molt important: necessitem la saviesa, el diàleg, el consens per a adreçar-ho. A això em refereixo quan parlo de saviesa: la capacitat de prendre decisions i adonar-se què passa en una situació que no pots arribar a comprendre del tot. I això és una habilitat que sovint no tenim, i que en el món actual no té gens de prestigi. Jo, tanmateix, la reivindico com una capacitat fonamental.

—S’ha de perdre la por del misteri.
—Sense cap mena de dubte. Perquè, si no, com fem front a les complexitats que ens presenta el futur immediat? Això demano.

The Washington Post · Souad Mekhennet, Greg Miller i Gerry Shih

En el moment en què els avions israelians penetraren en l’espai aeri iranià abans-d’ahir a la matinada a la recerca d’emplaçaments nuclears a destruir, l’arsenal secret d’Israel al país –de comandos secrets a eixams de drons armats i explosius amagats en vehicles corrents– s’activà a l’uníson per destruir els objectius identificats pel Mossad.

Comandants militars, científics nuclears i caps del cos de la Guàrdia Revolucionària d’elit de l’Iran –molts dels quals eren a casa seva, dormint, en el moment de l’atac– figuraven entre els objectius d’Israel, segons que explica un alt funcionari de seguretat israeliana amb coneixement directe de l’operació a The Washington Post.

Quan el sol sortí, múltiples membres del cercle íntim del líder suprem de l’Iran, l’aiatol·là Alí Khamenei, i figures clau del grup d’experts nuclears del país havien mort –víctimes, en molts casos, d’explosius de gran precisió que destruïren els pisos del centre de Teheran en què es trobaven.

L’operació, batejada pel govern israelià amb el nom anglès de “Rising Lion” (“Lleó Naixent”), implicà l’activació simultània d’un gran entramat d’equips d’intel·ligència i armament clandestí infiltrats a l’Iran de temps ençà, i fins ara inactius.

Aquesta ronda d’assassinats selectius s’emmarca en la “primera onada” del pla dissenyat pel govern israelià per escapçar la cúpula de la Guàrdia Revolucionària iraniana. Els funcionaris israelians citats en aquest article parlen amb The Washington Post sota condició d’anonimat, i citen el secret d’una operació que, poques hores després de la primera ronda d’atacs, s’amplià per incloure atacs aeris contra instal·lacions nuclears i militars iranianes.

Entre els morts en aquesta primera fase de l’operació figuren el general de divisió Muhàmmad Bagheri, comandant de l’exèrcit iranià; el general de divisió Hossein Salami, comandant en cap del cos de la Guàrdia Revolucionària, la principal força paramilitar de l’Iran; i Muhàmmad Mehdi Tehranchi, físic i president de la Universitat Islàmica Azad de Teheran.

Els assassinats s’emmarquen en una operació en diferents fases coordinada pel Mossad, el servei d’intel·ligència exterior d’Israel, que s’ha accelerat aquests darrers mesos, però que feia molts de temps que es preparava, segons que explica un altre alt funcionari de seguretat israeliana.

La preparació dels darrers detalls de l’operació coincidí amb la represa de les negociacions nuclears entre els Estats Units i l’Iran. Sobre això, el funcionari de seguretat explica que en el pla hi han participat agents del Mossad reclutats específicament per “introduir de contraban grans quantitats d’armament especial a l’Iran, desplegar-lo per tot el país i emprar-lo contra objectius pre-establerts”.

L’avaluació de l’impacte estratègic de l’operació trigarà dies o setmanes, segons que expliquen funcionaris de seguretat occidentals a The Washington Post, que assenyalen que és massa aviat per a determinar si l’atac serà res més que un mer revés temporal en els suposats esforços de l’Iran per a adquirir capacitat armamentística nuclear. Teheran nega voler desenvolupar armament nuclear propi i diu que el seu programa nuclear té objectius exclusivament pacífics.

L’assassinat simultani de tantes figures clau de la cúpula del règim sembla posar de manifest la incapacitat sorprenent de l’Iran per a protegir els seus propis dirigents militars i científics d’un adversari que, presumptament, feia anys que els havia identificats com a objectius prioritaris.

Les autoritats israelianes advertiren abans-d’ahir que l’ofensiva continuaria aquests dies vinents. Sobre això, el primer funcionari de seguretat israelià explica que el Mossad ha fet arribar missatges personals als funcionaris i comandants que Israel sospita que el règim iranià triarà per substituir els dirigents morts.

“Alguns d’ells van rebre una carta sota la porta; uns altres van rebre una trucada telefònica; uns altres van rebre una trucada al número de la seva dona”, diu el funcionari israelià sobre els missatges, amb què Israel vol transmetre a la cúpula del règim: “Sabem on sou, i hi tenim accés.”

El president dels Estats Units, Donald Trump, semblà fer-se ressò d’aquesta advertència en una publicació a les xarxes socials abans-d’ahir. “Ara són tots MORTS”, escrigué sobre les figures del règim assassinades en els atacs israelians, i va instar l’Iran a arribar a un acord sobre el seu programa nuclear abans no es hi hagués més atacs que no farien sinó empitjorar.

Durant anys, segons que explica un altre funcionari israelià a The Washington Post, el Mossad ha treballat braç a braç amb les Forces de Defensa d’Israel (FDI) per recollir informació sobre figures clau de la cúpula del règim iranià, incloent-hi l’emplaçament de búnquers i residències privades.

Més recentment, les unitats del Mossad van començar a desplegar sistemes d’armament de precisió en àrees situades a prop de les bateries de míssils terra-aire de l’Iran. L’objectiu, segons que explica el funcionari de seguretat, era neutralitzar les capacitats antiaèries de l’Iran durant les primeres hores de l’operació.

El Mossad també havia establert una base de drons explosius a l’interior de l’Iran molt abans de l’atac: una volta començà l’operació, les naus s’activaren per atacar els míssils terra-terra emplaçats a la base iraniana d’Esfajabad, prop de Teheran. L’atac s’executà poques setmanes després d’una operació molt semblant duta a terme per Ucraïna en territori rus, en què va emprar drons armats ocults en contenidors de transport. L’ofensiva agafà el Kremlin per sorpresa i destruí múltiples avions militars russos en pistes d’aterratge desprotegides.

A fi de neutralitzar més defenses aèries iranianes que poguessin atacar els avions israelians, el Mossad desplegà –en secret– múltiples explosius en vehicles corrents, escampats arreu de l’Iran, que podien detonar-se a distància.

Sobre això, el primer funcionari de seguretat israeliana explica que els explosius pretenien destruir els camions amb què l’Iran transportava els seus míssils fins al punt de llançament. “Per cada camió que s’elimina, s’eliminen quatre míssils”, explica.

Les morts i els atacs militars d’abans-d’ahir s’afegeixen a la xifra considerable de víctimes que, aquest darrer any, l’Iran i els seus aliats han sofert en els enfrontaments contra Israel, incloent-hi l’elaborada operació de la tardor passada a Beirut, en què centenars de membres de l’Hesbol·là moriren o acabaren mutilats a causa de l’explosió dels cercapersones que el grup milicià havia comprat per als seus operatius, i en què Israel havia instal·lat explosius secretament.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

L’acord assolit pel PP i Vox per aprovar el pressupost del 2025 és un pacte de governabilitat, més que dels comptes de les Illes. És una renovació de les cent deu mesures, ara concretada en quaranta-tres punts més, que van dur Marga Prohens a la cadira del Consolat de Mar. La resposta de bona part de la societat civil ha estat contundent: la llengua no es toca. Però tampoc els drets humans, ni la memòria democràtica.

Prohens s’ha atrevit a continuar amb les polítiques de José Ramón Bauzá, el president que ho va perdre tot, l’home que va quedar retratat en una mobilització històrica. Els grups de l’oposició i les entitats que han alçat la veu contra els acords del PP amb els socis de l’extrema dreta ho tenen clar: la presidenta ha anat més enllà del seu mentor. Però fa dos anys que és al càrrec i, de moment, sembla resistir més que ell. Davant els darrers moviments per a arraconar –encara més– el català, la pregunta és obligada: la societat civil respondrà de la mateixa manera que amb Bauzá?

Apesteguia: “Els atacs al català de Prohens són pitjors que els de Bauzá”

Amb ell, la gran manifestació contra el TIL, que ho va acabar de dinamitar tot, va ser el 2013, just dos anys després d’arribar a la presidència. Els temps amb Prohens, i respecte de la reacció, són una mica diferents: si bé ens trobam en el mateix moment, amb les eleccions d’ací a dos anys, una gran reacció de la societat civil de les dimensions històriques com la que va viure Bauzá no sembla que hagi de venir immediatament, però l’horitzó d’una vaga, per exemple, és més nítid que mai. “No ens fa por res, ja ho hem fet i ho podem tornar a fer”, deia fa solament uns quants dies la Xarxa Educativa per la llengua.

Il·lusionista, fins ara

Fins ara, la presidenta ha sabut jugar les cartes per aferrar-se a la cadira sense que perilli el seu mandat. No precisament per fer bones polítiques, sinó per haver-se sabut adaptar al joc de la política en el context que li va venir donat: a diferència de Bauzá, no té majoria absoluta i, a diferència també d’uns altres indrets on els resultats van ser semblants, va deixar fora Vox del govern. Els seus socis preferits han estat un maldecap i, quan ho ha necessitat, ha anat a cercar l’esquerra, i després l’ha traïda en un acte de poca lleialtat institucional: va trencar els acords assolits per tornar a pactar amb l’extrema dreta. Demaneu-ho, si no, a Memòria de Mallorca. La presidenta ha fet d’il·lusionista, però ara ja no enganarà ningú.

Les samarretes verdes tornen amb força: on les podeu aconseguir?

Prohens no s’ho va trobar fàcil al començament, perquè la resposta social hi va ser, tot i no tenir les dimensions que havia tengut contra Bauzá. Una manifestació pel dret d’habitatge lligada contra la turistificació –avui n’hi ha una altra– li va fer adoptar un canvi de discurs en les polítiques turístiques. De discurs, no de polítiques efectives. També s’ha trobat amb la reactivació de la Diada per la Llengua, promoguda per l’OCB i els Joves per la llengua, capaç de reunir desenes de milers de persones contra els atacs constants al català. Les samarretes verdes van tornar amb el pla de segregació i, ara, han reviscut novament amb el darrer pacte i es tornen a exhaurir. És a dir: el termòmetre social s’ha anat escalfant aquests darrers anys i, ara, sembla que pot arribar a un punt de no-retorn, igual que amb Bauzá. Però faltaran accions més contundents aquests mesos vinents.

Bauzá i Prohens, no tan diferents

Si la societat civil respon de la mateixa manera, arribat aquest punt de no-retorn, es veurà al començament del curs vinent. Les noves mesures adoptades en l’educació –vehicularitat del castellà, exempció del català als nouvinguts durant quatre anys, rebaixa del nivell per a obtenir el títol, exempció a professors de cobertura difícil– no es diferencien gens de les que va prendre Bauzá, amb aquell TIL que deia 33% català, 33% castellà i 33% anglès. És cert: amb aquest darrer pacte, a priori, Prohens no toca el decret de mínims com proposava Vox ni la llei de normalització lingüística. Però ací ens trobam amb un dels punts més perillosos del PP actual: qui ha acabat cedint més en temes de llengua ha estat Vox, però és Prohens que ho ven com una cessió als seus socis. És a dir: fa dels altres les mesures que vol aplicar realment. Les que hauria aplicat igualment. Les que ha aplicat tostemps, perquè el càstig se l’endugui Vox i no ella. En aquesta entrevista, Damià Pons explica com el PP sempre ha estat així d’una manera ben lúcida.

Un centenar de centres de les Illes s’adhereixen al manifest de rebuig a les polítiques de PP i Vox contra el català

Cal recordar, i això és important, que Prohens va decidir de continuar amb el pla de segregació lingüística sense tenir ni les avaluacions del pla pilot –o, almanco, sense fer-les públiques perquè no li interessaven els resultats– ni Vox de soci. En aquell moment havien trencat, però el conseller Vera va anunciar que el pla s’ampliava a l’ESO. I és important també perquè ací sí que es vulnera el decret de mínims i el model lingüístic vigent d’aquests darrers vint-i-cinc anys. Com Bauzá, i pitjor encara, Prohens s’ha atrevit a vulnerar el consens lingüístic històric de les Illes.

Els docents tornaran a representar l’esperit de resistència. El començament de curs es pronostica calent. Hi ha temps per a preparar accions, tot i un estiu al mig amb què Prohens espera calmar els nervis. De fet, la principal diferència amb Bauzá és aquesta: ell era molt més bel·ligerant, en to, en discurs, en les maneres. Va anar més directe, eliminant el requisit del català a tota la funció pública, amb el TIL, aprovant la llei de símbols que prohibia els llaços i les senyeres als espais públics. Prohens ha anat més a poc a poc, ha introduït canvis de manera gradual, un dia ha defensat la llengua i cultura catalanes i, un altre, ha destruït tot allò que les protegeix. Tampoc no ha donat mai la cara, sinó que ha deixat que Vera –en relació amb el pla de segregació– i el portaveu del grup, Sebastià Sagreras –en relació amb l’acord amb Vox–, fossin els qui ho fessin. Tal vegada això explica per què la resposta social va ser més contundent aleshores. De moment.

Més enllà del català

La bel·ligerància de Bauzá anava més enllà de la llengua i, en això, Prohens el torna a imitar. L’ex-president va eliminar la targeta sanitària als immigrants en situació irregular –recordem la mort d’Alpha Pam perquè no la tenia– i va retallar la renda garantida. Ara, el que ha decidit Prohens és no acollir més menors immigrants. Tot i que ho justifica dient que no hi ha prou recursos a les Illes per a donar abast, també ha acordat de no fer més centres d’acollida i retornar els menors als països d’origen. Per una altra banda, la renda social solament serà per a qui acrediti tres anys de residència i eliminarà subvencions a ONG que ajuden aquesta gent.

El TIL va ser l’espurna que va encendre la flama, però la gran riuada verda de cent mil persones no va sortir als carrers de les Illes solament per aquesta mesura. Era la suma de tot plegat –i resumit en aquestes línies– el que va fer dir “fins aquí”. Ara, a Prohens se li afegeixen uns quants factors que crispen la gent i que han fet unir esforços, que és allò que pretenen els docents.

Hi ha tensió perquè accedir a un habitatge és, com més va, més complicat; el model turístic –com explica ací Ivan Murray– ho ha depredat tot; la sensació de saturació és cada vegada més insuportable; la llengua recula més que mai; els professors tornen a ser directament assenyalats; la memòria democràtica vol ser esborrada; el president del parlament –que manté la cadira gràcies al PP– serà jutjat per delicte d’odi; i encara resten dos anys perquè el PP cedesqui més en favor de Vox. Així és escrit en un dels punts de l’acord. I repetim: fins ara, les mesures que ha aprovat el PP no són noves dins el partit, de manera que si va més enllà, el termòmetre social pot pujar encara molt més.

Els ingredients perquè tot torni a esclatar, si més no, hi són. L’organització i la capacitat de resposta, que la societat ja ha demostrat que és ben capaç d’assumir, seran clau aquests mesos vinents. I ja han avisat que no hi ha por de tornar a fer vagues.

M’has donat, amiga de passatemps, un consell enverinat: “Tens un minut per a retenir el lector sobre un tema que a priori no li interessa.”

T’he fet la mitja (aquesta manera de somriure entre la ironia i el sarcasme), i t’he contestat cop en sec: “La meva única moral és la sinceritat.”

Era un d’aquests horabaixes de principis d’estiu després d’un dia acubador quan parlàvem asseguts a la terrassa sur-mer, davall uns pins antics d’un verd fi que encara suportaven amb estoïcisme l’atac de la processionària. Miràvem com a poc a poc el sol de color de mel quan surt del rusc giravoltava cap al vermell hemorràgic i sentíem la carícia d’un embat ple de saladines que ens refrescava l’esperit.

Hi havia una hospitalitat singular en l’aire.

Sabia que em trobava dins una forma de l’inèdit que ens manca seriosament: la del present, del present vertader.

Estàvem, l’amiga i jo, sotmesos a una paradoxal incertesa: quan podrem assaborir les joies de l’imprevist?

Em mancaven les fuites improvisades, l’atzar dels encontres, l’aire lliure sense màscares hipòcrites, les besades furtives, la gatera anàrquica de les vacances, el perfum de les llibertats…

En una època de la uniformització estètica enyor els paisatges on parlen els genius loci, les aventures que intensifiquen els moments de l’ara amb totes les seves complexitats, els gusts sobirans dels espais que són de l’ordre del mai vist, el creuament de l’experiència condicionada i de l’imponderable, la veritat fundada en la imperfecció dels sentits, les divagacions de la ment, permeable als miratges i a les il·lusions, contenint en si mateixa les fonts de l’esglai i de la meravella.

Cercava una escriptura simple i, alhora, en un espai indesxifrable, amb gargots jeroglífics, en la qual els plens i els fins, els arabescs i les síncopes, la calma i el xivarri, s’inscriuen a la carn tèbia i bategant de les paraules.

Hi havia en aquell crepuscle l’energia alhora solar, sensual i melancòlica d’uns amadors de captar les passes de la llum, de la vida, de la màgia d’un lloc i d’un instant.

Era un parèntesi fora del quotidià envoltat de sorpreses i d’emocions. Abordàvem d’una forma molt frontal la dificultat de les relacions entre dones i homes, els malentesos, els fracassos, els petits detalls que conten una certa forma de solitud.

“M’agraden els teus ulls –li he dit a l’amiga de passatemps–, i no és per la seva bellesa que m’impressiona, sinó que quan tu mires la gent i les coses, les veus de bon de veres.”

No hi havia sorpresa en la teva expressió, sinó una espècie de beatitud que em recordava la d’una Madonna que vaig veure a un museu de poble a prop de Siena quan era molt jove, i que em deixà gravada aquesta porositat expressiva d’una mirar que s’avé a la perfecció del món.

“L’horitzó infinit de l’imprevist forma part de la teva existència?”, m’has demanat com si arribassis a l’andana renouera de l’estació ferroviària terminus d’una gran ciutat després d’un viatge esgotador i encara tinguessis la curiositat com a senyera.

Em sentia dins aquella posta de sol, que sembla que no s’acabava mai, com el formador del temps que celebra el moment vague d’una esperança, i dins una rapidesa de l’acció temporal, sense témer-se’n, l’esperança es dissol en un gest infeliç com si alguna cosa suspesa dins l’aire acabàs de caure per tria o per impuls, per error o malaptesa.

Contre le vieux palais verdissent de jeunes pousses, deia l’amic Proust. I quan ho he pronunciat com un abracadabra s’han encès de cop tots els llums dels hotels de la badia, m’he regirat, i he sentit que la nostra escena podria ser el tema d’un miniaturista que adoràs descriure situacions singulars, evocar records mostiïs, pintar emocions imperceptibles i descobrir la brillantor d’una llàgrima dins una arruga davall el meu ull dret.

“Entendre ja és estimar a mitges”, has mormolat, amiga de passatemps, mentre et banyaves els llavis amb aquell vi daurat de la terra quan la negranit ja ens envoltava. “Vivim entre gent que creim que coneixem; ens manca l’esdeveniment que els faci semblar diferents del que coneixem.” Has dit aquestes frases amb una veu eixuta, com si et fessin mal.

Llavors per crear un contrapunt festiu t’he fet una pregunta sense resposta: “Has oblidat que també les estrelles acaba que s’apaguen?”

El silenci de la mar ens ha engolit com un teló que cau lentament.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/06/Closcadelletra-CDLXXI.mp3

El preu de les bateries ha baixat significativament aquests darrers anys. Fins ara poca gent afegia bateries si s’instal·lava plaques solars a casa, atès que el preu elevat feia tirar enrere molta gent, que no acabava de veure si les amortitzaria o no. Tanmateix, amb preus que han arribat als 1.000 euros per una bateria de 5 kWh a les marques més barates, o poc més de 6.000 euros per bateries de 15 kWh de primeres marques, la situació canvia ràpidament al sector residencial. Al nostre país, la gran apagada ha estat un element que ha fet decidir molta gent a instal·lar-se una bateria. Amb preus tan baixos, malgrat que siguin una inversió important, fins i tot els qui no tenen plaques solars poden valorar d’adquirir una bateria per carregar-la durant les hores més econòmiques a la nit i emprar-la durant el dia. Una opció fins ara impensable. Tot seguit us expliquen en quins casos es recomanen d’emprar bateries i si ens pot sortir a compte, encara que no tinguem plaques solars a casa.

Bateria d’emergència, una opció no recomanada d’entrada

Les bateries residencials actualment permeten tres grans usos. Amb la gran apagada de l’abril passat molta gent ha sospesat d’adquirir una bateria per si es repeteix. Seria el primer cas, l’ús per a emergències. D’entrada, els experts no recomanen aquesta opció si pensem en termes d’amortització econòmica clàssica. Les grans apagades són molt excepcionals, passen cada força dècades, malgrat que certament no podem saber què passarà en el futur. En termes econòmics estrictes, no és justificat de comprar-ne. Però en alguns casos concrets pot sortir a compte. Com ara que tinguem apagades més o menys freqüents a la nostra zona, producte d’una xarxa de distribució molt deficient. També per als qui treballen a casa i han d’estar connectats remotament contínuament. O si tenim menjar en neveres i congeladors que superi el preu de la bateria, si es malmetés per una apagada.

Si arribem a la conclusió que necessitem una bateria per a aquests casos, cal dir que al cost de les bateries cal sumar el d’un inversor, que es pot situar entre els 500 i els 2.000 euros addicionals (algunes bateries en tenen un d’incorporat). Són recomanables els de la banda alta de preus perquè són els que incorporen més opcions que podem fer servir en un futur, com us explicarem tot seguit, especialment si ampliem la instal·lació. L’inversor és l’encarregat de gestionar la càrrega i descàrrega de la bateria d’acord amb les necessitats i la programació que se n’hagi fet. És el seu cervell. El segon paràmetre que necessitem saber és quina és la mida de bateria en kWh que necessitarem per a cobrir els casos d’emergència. En general, els experts consideren que amb 4 kWh o 5 en tindrem prou per a mantenir en funcionament la nevera, els llums i els electrodomèstics bàsics durant un dia. Tot i que si consumim molta electricitat haurem d’augmentar aquesta xifra. Tant si la bateria és més gran o més petita, en cas d’apagada l’inversor automàticament canviarà de la xarxa elèctrica a la bateria, sense que ens n’adonem, sempre que n’hàgim adquirit un que tingui l’opció de reserva o backup, condició indispensable. Els inversors més moderns i en el rang de preu superior acostumen a incorporar l’opció de reserva instantània, que fa el canvi en mil·lisegons, sense que hi hagi temps que s’apaguin els llums.

Hi ha qui ha adquirit bateries, fins i tot portàtils, per si hi ha una altra gran apagada, opció que els experts no recomanen si es pensa en termes estrictament econòmics.

En general, per la potència que ens ha de donar l’inversor no ens hauríem de preocupar, atès que la majoria són de 6 kW o més, i a casa la potència contractada habitualment és de 5 kW. En tot cas, haurem de comprovar que l’inversor tingui almenys la potència que tenim a casa, tot i que en cas d’emergència, en què reduirem al màxim el consum de llum, farem amb un valor més baix. Cal tenir en compte que les bateries tenen un límit de potència a donar, per més que l’inversor tingui més potència. Generalment, es recomana que la potència de descàrrega de les bateries sigui de la meitat de la seva capacitat per a evitar sobreescalfaments, atès que això n’escurça la vida útil. És a dir, si tenim una bateria amb una capacitat de 5 kWh, es recomana programar-la perquè doni una potència màxima de 2,5 kW, més que suficient en cas d’emergència. Si necessitem més potència, haurem d’augmentar la mida de la bateria proporcionalment.

Bateries per a estalviar-nos diners en electricitat

En el cas anterior hauríem de fer una inversió mínima d’uns 3.000 euros, que difícilment recuperarem en termes econòmics estrictes, tot i que ens proporcionarà la màxima seguretat i tranquil·litat. El segon cas d’ús de bateries és el més comú, i ací sí que podem fer números per comprovar que ens surti a compte. Parlem del cas en què tenim plaques solars a casa. Les bateries ens serviran per a aprofitar al màxim la producció solar. D’entrada, haurem de mirar al programari de gestió de les plaques, o a la factura de la llum, quants excedents de les plaques no aprofitem durant el dia, per una banda, i quanta electricitat consumim de la xarxa general quan no hi ha producció solar, per una altra.

Els experts apunten que una instal·lació solar mitjana cobreix el 60% amb plaques i el 40% amb la xarxa elèctrica. Com a referència, i considerant un consum mitjà d’uns 10 kWh el dia, això vol dir que consumirem de franc 6 kWh el dia de les plaques i uns 4 kWh de la xarxa elèctrica que haurem de pagar. Aquests valors dependran de cada cas concret, del que ens digui la factura o el programari de gestió. Però, d’entrada, amb aquests valors mitjans, amb una bateria de 4 kWh aprofitaríem els excedents solars durant el dia per cobrir els 4 kWh que fins ara hem consumit de la xarxa elèctrica, i obtindríem uns estalvis en llum que podrien arribar als 300 euros anuals. Com dèiem al començament, amb preus de bateries de 5 kWh per uns 1.000 euros i inversors per sota de 2.000 euros, podem calcular el període d’amortització necessari. Els experts calculen que de mitjana es triga uns 4-5 anys a amortitzar la bateria, especialment si fem servir una tercera opció que explicarem més endavant.

Si tenim plaques solars i bateries correctament dimensionades per a cobrir el nostre consum mitjà, i amb un inversor amb sistema de reserva instantània (backup instantani), també ens servirà en casos d’emergència, per a apagades. L’inversor ens aïllarà de la xarxa i les plaques i la bateria continuaran funcionant. Tanmateix, podríem tenir mala sort i que l’apagada fos un dia de mal oratge amb pluja, sense producció solar, cosa que podria fer que ens quedéssim sense bateria i, per tant, sense llum a casa. Per evitar aquesta eventualitat, i bo i aprofitant que ja tenim el gruix de la instal·lació feta, els experts recomanen d’ampliar la bateria.

Val a dir que les bateries residencials són modulars, pensades perquè puguin ser ampliades fàcilment. Generalment, posant el mòdul nou al costat i connectant uns cables, sense fer res més. Això vol dir que no hem de prendre la decisió d’ampliació immediatament, sinó més endavant. En qualsevol cas, si considerem que per emergències necessitem 4 kWh i per al consum diari 4 kWh més, hauríem d’optar per una bateria de 8-10 kWh. En aquests casos l’inversor es programa perquè usi diàriament la meitat de la bateria per als consums de la casa, com si tinguéssim una bateria de 4-5 kWh. L’altra meitat de la bateria no s’empraria mai en un dia normal, solament en cas d’emergència. Si fa mal oratge, però no hi ha una apagada, i hem exhaurit la meitat per al dia a dia, l’inversor agafarà electricitat de la xarxa general, que pagarem, sense tocar la reserva. Però si hi ha una apagada enmig d’una tempesta, aleshores disposarem dels 4-5 kWh de la reserva i no ens quedarem sense llum. Com en els casos anteriors, totes aquestes xifres dependran del nostre cas particular. Algunes cases podran fer amb bateries més petites i unes altres en necessitaran de més grans. D’una altra banda, si hem consumit part de la reserva, o tota, i torna la llum, es carregarà immediatament a partir de la xarxa pagant, atès que la prioritat màxima és tenir electricitat a la bateria per si hi torna a haver un tall.

Bateries sense plaques solars

El gruix de la població no té plaques solars o no pot posar-se-les. En aquest cas, les bateries ens poden fer servei igualment, tot i que haurem d’afinar encara més els càlculs econòmics. Continuaríem amb els dos casos principals d’ús de bateries, el d’emergència i el d’estalvi en el consum d’electricitat. Però carregarem la bateria a partir de la xarxa elèctrica sempre, atès que no tenim plaques. Emprarem els horaris i les tarifes diferenciades. Actualment, tenim tres franges horàries, el període 1 (punta o P1, el més car, de 10.00 a 14.00 i de 18.00 a 22.00), el període 2 (vall o P2, amb un cost intermedi, de 8.00 a 10.00, de 14.00 a 18.00 i de 22.00 a 0.00) i el període 3 (P3 o vall, el més econòmic, de 0.00 a 8.00).

Les bateries necessiten un inversor que actuï de cervell per programar quan s’han de descarregar i proporcionar electricitat.

La majoria d’inversors (però no tots, ho haurem de comprovar) poden ser programats per carregar la bateria automàticament durant l’hora vall (P3), que és quan la llum és més econòmica, i emprar la bateria als horaris P1 i P2, més cars. Fins ara, el preu elevat de les bateries no justificava de fer això, atès que no es recuperaven els diners de la inversió amb els estalvis obtinguts amb la llum. Però amb els preus actuals, tot dependrà de la diferència de preu entre les tarifes que tinguem. Especialment, si disposem d’una tarifa supervall (P4) per a cotxe elèctric, que té preus encara més barats en horari de poques hores a la matinada, habitualment entre la 1.00 i les 6.00. Tornant als valors mitjans per fer un càlcul a l’engròs de referència, amb un consum diari de 10 kWh (que serà tot de la xarxa elèctrica perquè no tenim plaques) i si tenim una diferència de 10 cèntims entre l’horari P3/P4 (quan carregarem la bateria) i el P1/P2 (quan consumirem), podem obtenir un estalvi d’1 euro el dia. Més de 300 euros l’any. Ací el període d’amortització de la bateria i l’inversor pot arribar a 10 anys, per la qual cosa haurem d’afinar bé els càlculs segons el nostre consum. Tot i que no hem d’oblidar que també ens proporciona seguretat i tranquil·litat en cas d’apagada.

Si no tenim plaques, per a cobrir el dia a dia necessitarem una bateria d’uns 10 kWh, com hem vist. També podrem afegir els 4-5 kWh d’emergència, per la qual cosa la bateria total hauria de ser d’uns 15 kWh. Com en el cas de les plaques solars, l’inversor s’encarregarà de gestionar-ho tot automàticament.

La darrera opció nouvinguda: peak shaving

Els inversors més moderns incorporen un tercer cas d’ús de les bateries, cridat a ser àmpliament emprat i que fins i tot pot canviar la gestió de la xarxa elèctrica. És el que s’anomena peak shaving en anglès, i que té a veure amb la potència que fem servir a casa. La potència habitual contractada en una casa se situa en uns 5 kW. Hem de pagar per cada kW contractat segons dos períodes, el període punta (P1), que s’aplica de dilluns a divendres, i el període vall (P2), que s’aplica els caps de setmana i festius. Un cost que se situa al voltant dels 30 euros/kW/any per al P1 i els 12 euros/kW/any al P2. Ací les bateries poden proporcionar un estalvi extra que ens pot ajudar a amortitzar-les més ràpidament gràcies al peak shaving.

Hem vist que els inversors tenen normalment una potència de 6 kW i que les bateries també poden proporcionar aquesta potència, segons la seva mida. També hem de tenir en compte que encara que tinguem 5 kW de potència contractada a casa rarament la farem servir tota. Normalment, fem pics de potència que no acostumen a durar més de 20 minuts. Gràcies a les bateries podem abaixar la potència contractada i fer-les servir per als pics. Així, els experts recomanen d’abaixar la potència a 2 kW, amb què cobrirem les necessitats comunes. Si superem aquest valor, les bateries entraran en acció per proporcionar-nos la potència restant. El resultat és que ens estalviarem 90 euros anuals de cost de potència si baixem de 5 kW a 2 kW el P1 i uns 36 euros anuals amb el P2.

Plaques solars, grans bateries i bateries residencials comencen a canviar la gestió de les xarxes elèctriques, un efecte que s’accentuarà més en el futur immediat.

En general, els inversors estan programats per emprar la fracció d’emergència de la bateria per fer el peak shaving, sense afectar la fracció per al consum normal del dia a dia. Com que els pics de consum són ocasionals, el consum és baix i hi ha temps per a recuperar ràpidament el valor de reserva carregant de la xarxa elèctrica (pagant) o dels excedents de les plaques solars (si en tenim). Hi ha una altra opció d’estalvi, però que de moment els inversors no ofereixen i que la normativa espanyola encara no permet. Fins ara hem parlat dels horaris vall, punt i pla, però també hi ha tarifes que ofereixen un preu per hora. I actualment, a les hores centrals del dia, pels grans excedents solars, presenta preus negatius. Preus que se saben un dia abans. En principi, els inversors es podrien programar per obtenir automàticament les tarifes horàries de l’endemà i programar-se per carregar-se en les hores més barates de cada dia, especialment si hi ha preus negatius, atès que cobraríem per consumir electricitat. Però, com dèiem, de moment no hi ha una normativa preparada i els inversors no ho ofereixen. Tanmateix, els més manetes poden fer programacions específiques amb eines domòtiques, al marge de l’inversor.

Sigui com sigui, l’abaratiment de les bateries pot començar a canviar la gestió que fem del consum d’electricitat a casa gràcies als estalvis que ens poden oferir, fins i tot sense necessitat de tenir plaques solars. Tot plegat beneficiaria la xarxa elèctrica, que tindria un consum més estable, atenuaria els pics de consum i aprofitaria al màxim els excedents solars del migdia.

Marina d’Or fou un dels majors exponents de començament del segle XXI, quan el turisme de masses dominava el litoral mediterrani. “Marina d’Or, ciutat de vacances, digui?” és possiblement una de les frases més recordades d’aquestes darreres dècades en el món de la publicitat, amb anuncis de televisió en què es mostraven tot d’activitats per a fer en família, grans jardins i instal·lacions hoteleres que prometien “vacances tot l’any”. Vint anys després d’aquelles campanyes publicitàries protagonitzades per Anne Igartiburu, la realitat és molt diferent. Marina d’Or avui és un miratge d’allò que va ser, un vell record d’un model turístic caduc que prova de reviure.

Vista aèria de Marina d’Or (fotografia: Andreu Esteban). La caiguda de la ciutat de vacances

L’any 1997 Marina d’Or va ser fundada per Jesús Ger, el promotor de tot aquest complex, que no solament es conformaria amb el turisme d’hotels i pernoctacions esporàdiques, sinó que volia crear un model centrat en les segones residencies i les hipoteques. En tan sols set anys, entre el 2000 i el 2007, es van construir més de 12.000 apartaments turístics en una superfície d’1,4 milions de metres quadrats a les costes d’Orpesa del Mar. En definitiva, una nova ciutat feta de zero i dedicada exclusivament a oferir l’experiència de les vacances durant tot l’any.

Durant tota aquesta època de bonança econòmica, els apartaments van assolir un preu entre 1.500 euros per metre quadrat i 3.000. El model de negoci pareixia imparable, any rere any augmentaven els ingressos i els guanys. El 2005 els beneficis de Marina d’Or eren de 63 milions d’euros, l’any següent s’anunciaren guanys de 117 milions. En aquest remolí de construcció, Jesús Ger va presentar el projecte Marina d’Or Golf l’any 2006. Aquest nou complex tindria més de 18 milions de metres quadrats on es construirien 7 hotels temàtics, tres camps de golf, llacs artificials amb més de 2 quilòmetres de platja, pistes d’esquí artificials, un parc aquàtic, i una llarga llista de serveis més. Un projecte faraònic que preveia tenir més de 140.000 habitants, és a dir, més població que de Castelló de la Plana.

Rotonda a Marina d'Or amb una escultura del logotip de la ciutat de vacances, ara trencat. Vista de la platja de Marina d'Or amb hotels i apartaments al fons. Paret feta amb trencadís que dibuixa el vaixell de Marina d'Or. El trencadís és present en molts llocs de la ciutat, com ara bancs i voreres. Apartaments al costat d'un solar que no va arribar a construir-se després de la crisi del 2008.

Tot aquest creixement desmesurat també va fer augmentar la població d’Orpesa del Mar, que l’any 1998 tenia 3.044 habitants, i en tan sols deu anys va arribar a 11.245, però era just el moment en què tot canviaria en aquesta ciutat de vacances.

El 2008 és l’any de l’esclat de la bombolla immobiliària i el punt d’inflexió per a Marina d’Or. Un any abans ja s’havien reduït els beneficis d’un 50%, que anunciaven una caiguda lliure que arribaria al 2014. Amb la bombolla immobiliària punxada, les vendes comencen a caure en picat, fins d’un 60% el 2008; els propietaris deixen de poder pagar les hipoteques i la constructora acaba amb centenars d’apartaments que no paren de baixar de preu o els malvèn al 50% del valor original. Marina d’Or Golf es va aturar i la ciutat del turisme va començar un abandonament de les infrastructures, que continua fins avui. Enfront de la greu situació econòmica per la qual passava la ciutat de vacances, es va optar per dividir les activitats en tres: per una part, l’activitat d’hostaleria, per una altra, la part immobiliària i, finalment, els terrenys on encara s’havia de construir.

El 2014 i després d’haver aconseguit reduir part dels nou-cents milions que tenien en deute l’any 2009, l’empresa dedicada a la construcció i venda dels apartaments es va declarar en suspensió de pagaments.

Cartell de lloguer en un apartament de Marina d'Or. Antic cartell de l'hotel balneari, que ara és reformat per reobrir-se per a Magic World. Cartell de venda d'un apartament. Durant la crisi del 2008, els preus van caure en picat i molta gent no va poder fer front a les hipoteques dels seus pisos.

La banda hotelera, a pesar de tot, va ser el motor principal de Marina d’Or durant aquests anys. L’any 2003 va veure la llum un dels seus hotels estrella, que presumia de ser el “balneari científic d’aigua marina més gran d’Europa”, encara que solament fos una estratègia de màrqueting. Aquest “balneari” consistia en una canonada que recollia aigua de la Mediterrània i l’expulsava després a les piscines, però no eren pas aigües “mineromedicinals i termals amb finalitats terapèutiques i preventives per a la salut”, per això l’any 2018 els van retirar el permís per a oferir serveis d’hidroteràpia. L’any 2023 aquest hotel, juntament amb quatre més, va ser adquirit pel Grupo Fuertes, propietari d’El Pozo i Magic World Costa Blanca.

Caminar per les runes de la bombolla immobiliària

“Marina d’Or, on els somnis es fan realitat” era un dels eslògans de la companyia a principi de segle. Si bé en aquells anys Marina d’Or era l’exponent d’un suposat benestar de vacances i una aspiració per a gran part de la població, caminar l’any 2025 entre els grans edificis d’apartaments és una espècie de viatge al passat, a un símbol de la bombolla immobiliària i que no acaba de desfer-se de l’ombra d’allò que algun dia va ser.

Els seus carrers, deslluïts pel pas del temps i la manca de manteniment, comencen aquest mes de juny a rebre els primers residents de l’època estival, atès que entre els mesos de juny i setembre, la ciutat de vacances s’ompli de gom a gom. Entre els arcs de llums col·locats per a la celebració dels concursos de Miss Espanya caminen Mari Carmen i Virgínia, dues dones jubilades que de fa quasi dues dècades que estiuegen a Marina d’Or. “Fa divuit anys tot era preciós, per això ens van convèncer, si no, potser no ho hauríem comprat. Jesús Ger ens va prometre que, si ho venia, l’ajuntament continuaria invertint en la zona, però no és així”, comenten. De la pandèmia ençà es va notar una davallada en el manteniment d’instal·lacions com l’enllumenat i els jardins, que abans albergaven gran quantitat de vegetació i fonts d’aigua i en què avui tan sols resten alguns ocells, com ara ànecs i paons, que deambulen pels carrers davant la mirada curiosa dels turistes.

Arcs de llums en una de les avingudes principals de Marina d'Or, on es feien els concursos de Miss Espanya. Cartells de lloguer a baixos comercials de Marina d'Or. Botigues amb decoració de diversos països tancades. Al fons, un dels nous hotels de Magic World. Dues visitants fotografien un paó pels carrers de la ciutat de vacances. Restes de vegetació i escombraries pels carrers de la ciutat. Pistes de tennis tancades i amb manca de manteniment. Amb l'objectiu d'atraure noves inversions s'hi van disputar els quarts de final de la Copa Davis l'any 2012. Cartell de tancat en un dels parcs aquàtics ara propietat de Magic World.

A prop dels grans edificis d’apartaments que mostren als balcons alguns cartells de “Es lloga” o “Es ven”, trobem solars amb antigues tanques publicitàries que anunciaven noves construccions o serveis que no van arribar mai. Davall un dels nous hotels reformats hi ha uns locals comercials amb estètica més pròpia de Las Vegas que no pas d’una ciutat mediterrània, amb construccions de cartó pedra a les façanes que simulen monuments de tot el món i que augmenten eixa sensació de parc temàtic, ranci i postís que transmetia Marina d’Or. Com si es tractés de les restes d’una antiga civilització, tota la ciutat transmet un sentiment de viatge al passat, a l’època en què el turisme de masses extravagant i sense limitacions era l’ideal i de la qual tan sols resta, entre grans blocs d’apartaments, el record d’allò que algun dia va ser.

La platja, ocupada un matí mig nuvolós de juny per jubilats, però també grups de joves que celebren haver acabat el batxillerat, era originalment de pedres, que es cobreixen amb arena, a pesar que amb cada pujada de la marea desapareix. “El passeig no té quasi ombra, si vas al de Benicàssim, aquell sí que alegra”, comenta Enrique, de setanta-dos anys, mentre passeja el gos pels carrers de Marina d’Or. Gairebé en cada superfície imaginable hi ha algun trencadís, tant als bancs, com en voreres o murals amb el logotip de la ciutat de vacances.

Al costat d’un dels antics parcs aquàtics de temàtica maia, ara també propietat de Magic World i en rehabilitació, Javier de Gregorio i Carmen Jorge tornen després de passar un matí a la platja. Tenen un apartament de fa vint anys i, després de jubilar-se, van decidir de venir viure-hi permanentment. “Sí que ha canviat la situació de fa vint anys, però no està tan malament, tot depèn de les expectatives”, comenta De Gregorio. Com molts veïns més, es queixen de la manca d’inversió per part de l’ajuntament, que, segons els residents, respon a interessos polítics.

Residents dels apartaments gaudeixen del sol a la gespa del passeig marítim de Marina d'Or. Vista aèria d'un dels parcs aquàtics propietat de Magic World en què es treballa per poder reobrir. La platja, tradicionalment de pedres, es reomple cada any amb arena. Aquest 2025 s'hi han aportat deu mil metres cúbics de sorra.

L’abandonament dels diferents espais és l’aspecte que destaca més a Marina d’Or. Si bé els hotels han anat millorant, molts locals han tancat o obrin amb un horari molt escàs, els parcs aquàtics continuen en reforma amb signes d’haver estat anys abandonats, les pistes esportives estan inutilitzades, hi ha enllumenat que no funciona, les escombraries no s’amunteguen als carrers, però es nota la deixadesa en la recollida, i hi ha moltes deficiències més que no tenen res a veure amb aquell paradís somiat per moltes famílies a la dècada dels 2000.

Magic World, un nou començament?

L’any 2023 l’empresa murciana Grupo Fuertes va comprar els 5 hotels, 4 parcs temàtics, aquàtics i de lleure i més d’un centenar d’apartaments en una operació d’aproximadament 70 milions d’euros. Aquests darrers dos anys, els nous propietaris han reformat 3 dels hotels i els han decorats en diferents temàtiques, com ara l’esport i els videojocs. L’estiu passat, l’ocupació mitjana a Magic World va ser del 83,33%, i un any abans va ser d’un 59,66% a l’antiga Marina d’Or.

Respecte de la venda d’apartaments, una immobiliària de Marina d’Or evita de parlar de tot allò que va passar de l’any 2008, amb l’esclat de la bombolla, al 2015. “Veníem d’una època d’expectació i després de la pandèmia va haver-hi un canvi de mentalitat en la gent, des de llavors la demanda no ha deixat de créixer”, comenta un dels treballadors de la immobiliària. Actualment, es continuen construint edificis d’apartaments, el preu dels quals oscil·la entre els 210.000 euros i els 240.000 per a dos dormitoris. Tal com comenta la immobiliària, el perfil general de compradors d’aquests apartaments és d’espanyols de Madrid i, després, de residents d’uns altres països europeus.

On abans hi havia l'hotel Marina d'Or, ara hi ha Magic Games. Tovalloles esteses als balcons d'un dels nous hotels de Magic World. Un dels hotels reformats per Magic World, amb temàtica d'esports. Una família passa a prop de les oficines de venda d'apartaments a Marina d'Or.

Si bé les xifres de venda d’apartaments i d’ocupació hostalera són bones, Marina d’Or i la nova Magic World encara són un exemple dels grans projectes faraònics duts a terme durant la bombolla immobiliària. Un model turístic que va crear una ciutat de zero per vendre apartaments a la vora de la mar, en un moment en què s’apostava tot al maó i s’oferien serveis que no sempre eren a l’abast, i que va convertir-se durant molt de temps en un cementiri turístic i la prova de la necessitat de replantejar el model cap a opcions més sostenibles.

El reconeixement del Departament de Drets Socials que entre el 2016 i el 2024 va pagar 167,5 milions d’euros que no haurien d’haver-se pagat perquè els destinataris no complien els requisits de les normatives ha destapat un seguit d’irregularitats i manca de control en les prestacions socials. Malgrat que el cas té un abast molt més gran i també implica el descontrol en el pagament de renda garantida de ciutadania –amb ciutadans que la cobraven quan no haurien d’haver-la rebuda, i uns altres que no hi van poder accedir–, els informes de la Sindicatura de Comptes assenyalen especialment una entitat del tercer sector vinculada estretament amb ERC, que s’ha encarregat del Departament de Drets Socials gran part dels anys sota sospita. És la Fundació Resilis, encarregada d’oferir serveis residencials i socioeducatius a menors tutelats per la DGAIA i suport a joves ex-tutelats en el camí a l’emancipació. Tal com retrata la Sindicatura de Comptes, la Fundació Resilis ha negligit reiteradament el seu paper de fer seguiment dels joves ex-tutelats i les prestacions que cobraven, i ha promogut irregularitats amb ple coneixement –tal com denuncien alguns treballadors– o ha pagat lloguers desorbitats a societats participades per si mateixa. Tot plegat, amb l’afegit d’un escàndol de portes giratòries entre la DGAIA, la Fundació Resilis i més entitats germanes del tercer sector.

La Fundació Resilis va néixer l’any 2006 sota el paraigua de la Plataforma Educativa, una xarxa dedicada a l’acció social amb persones de pocs recursos i en situació de risc. Sota aquesta estructura hi ha onze organitzacions d’iniciativa social diferents, com ara Resilis, però també Astres (dedicada a persones amb discapacitat intel·lectual o malalties mentals), Gentis (a la inclusió laboral des de l’acció comunitària), Utopía (de lluita contra la pobresa) i la Fundació Acció Social Infància (a serveis per a infants i joves en risc social), entre més entitats. Resilis gestiona una xarxa àmplia de centres arreu de Catalunya, tant CRAE (centres on viuen i són educats menors d’edat allunyats de les seves famílies), CREI (per a adolescents amb conductes difícils que requereixen una atenció especialitzada) i CA (centres d’acollida d’estada breu per a valorar la situació de desemparament). També ofereix el servei de primera acollida i atenció integral a menors d’edats estrangers sense família ací i gestiona pisos a joves tutelats i ex-tutelats. A més, té adjudicat per la DGAIA el servei de valoració i seguiment de joves ex-tutelats, que la Sindicatura de Comptes assenyala especialment. El 2022 va fer aquest servei en una unió temporal d’empreses amb la Fundació Mercè Fontanilles.

Les entitats assenyalades pels pagaments indeguts a joves ex-tutelats

Un nom clau per a entendre el paper de Resilis i la relació amb l’administració és el de Ricard Calvo, membre fundador de la Plataforma Educativa el 1994 que amb el pas dels anys va ocupar múltiples càrrecs executius a diferents entitats de la galàxia de la Plataforma Educativa. Va ser gerent de Resilis d’ençà que es va fundar fins al 2009, quan es va crear la Fundació Acció Social Infància (FASI) i en va esdevenir directiu. En paral·lel, va començar la seva carrera política a ERC. Es va incorporar com a número 2 a les eleccions municipals del 2015 a Girona i, poc després, el 2016, va ser nomenat director de la DGAIA per la consellera d’aleshores, Dolors Bassa. No va durar gaire temps al càrrec: un any després va plegar acorralat per la publicació d’un reportatge a l’Anuari Mèdia.cat que destapava les quantitats desorbitades de diners públics que la FASI pagava pel lloguer de pisos a una empresa propietat de la FASI mateixa. S’havien arribat a pagar 5.219,65 euros el mes per un pis de Sabadell; 4.611,10 euros per un de Lloret; 4.258,38 euros per un de Blanes, i 4.799,62 euros per un de Terrassa. En total, entre el 2012 i el 2015 –època en què Calvo dirigia la FASI– la fundació va pagar 1,5 milions d’euros assignats per la Generalitat al lloguer de pisos a la seva pròpia empresa mercantil.

La informació clau i qui és qui per a entendre l’escàndol de la DGAIA

A més, el sindicat CGT va denunciar públicament Calvo per haver afavorit les entitats on havia treballat prèviament amb adjudicacions de 98 milions d’euros per a gestionar centres de menors, i la CUP va portar el cas a l’Oficina Antifrau. La pressió per aquest doble escàndol el va dur a plegar de director de la DGAIA i de regidor d’ERC a Girona. Es va obrir una investigació judicial per aquestes acusacions, però dos anys després es va arxivar sense que ni tan sols fos citat a declarar.

La llei d’incompatibilitats d’alts càrrecs impedeix que algú pugui treballar en una entitat privada a què hagi adjudicat contractes dos anys després d’haver plegat del càrrec. Tot i això, tan sols tres mesos després d’haver dimitit, va tornar a treballar com a directiu de la Plataforma Educativa, i actualment encara és sots-director general del grup.

Una gestió assenyalada per la Sindicatura de Comptes i el testimoni de treballadors

A l’informe de la Sindicatura de Comptes sobre la contractació pública i adjudicació del servei d’acolliment de la infància i l’adolescència entre el 2016 i el 2020 es van documentar nombroses irregularitats en la relació entre la Generalitat i les entitats del tercer sector, com ara les de la Plataforma Educativa. El document recollia adjudicacions d’emergència injustificades sostingudes en el temps, que permetien saltar controls en la contractació pública; pròrrogues de contractes sense cap suport documentat, pagaments sense justificar, augments de despesa no justificats o modificacions de les condicions econòmiques d’uns quants contractes fora del procediment reglat. La sindicatura va alertar de possibles fraus o, si més no, un ús negligent dels fons públics, però quan la síndica Maria Àngels Cabasés va presentar l’auditoria al parlament els diputats d’ERC, el PSC i els Comuns van voler minimitzar-ne la importància.

En paral·lel, la publicació Octuvre ha encapçalat la investigació d’aquestes irregularitats i va treure a la llum la denúncia d’un treballador de Resilis i la Fundació Mercè Fontanilles que va dur les irregularitats a l’Oficina Antifrau, que va cobrir com a testimoni protegit. L’home treballava al servei i valoració de la prestació econòmica a joves ex-tutelats i va detectar que Resilis continuava cobrant una prestació econòmica i una d’habitatge de la Generalitat per un noi ex-tutelat que feia mesos que treballava i vivia a València. En un cas així, correspondria aturar la prestació, però l’home va veure que es continuava pagant. Ho va posar en coneixement de la seva supervisora, que el va esperonar a continuar fent girar la roda tot i reconèixer que era malversació de fons. “Sí, ja ho sé”, li va contestar la coordinadora, una resposta que va ser enregistrada pel treballador i que després va aportar a la denúncia a Antifrau.

El tècnic va aportar documentació que prova tres casos d’irregularitats i en suggereix molts més. Diu que alguns joves, tot i treballar, continuaven percebent la prestació econòmica i superaven els límits legals d’ingressos. Això també acabava perjudicant els beneficiaris mateixos d’aquestes prestacions, perquè Hisenda els reclamava quantitats elevades perquè ningú no els havia assessorat i alguns acumulen deutes de més de deu mil euros. En uns altres casos, els nois haurien hagut de fer copagament pels pisos públics, però ningú no els ho exigia.

Albano-Dante Fachin: “Tenim un problema amb la DGAIA, el tercer sector i el poder polític que intenta d’amagar el cas”

Posteriorment, una altra ex-treballadora de Resilis i la Fundació Mercè Fontanilles ha reconegut a TV3 pressions per a falsejar informes i permetre que els diners públics continuessin circulant. Va explicar que havien de redactar informes de seguiment per a “enganyar la DGAIA”, amb falsedats com ara que el jove en qüestió encara vivia al pis d’acollida, quan no hi era de feia mesos. A causa d’això, explica que els pisos estaven infrautilitzats, però la Generalitat continuava pagant el lloguer com si fos ocupat. Per cada jove allotjat, les entitats cobraven 1.263,20 euros mensuals.

Negligència o desviament de fons públics?

Dimecres, el mateix dia de la publicació de l’informe de la Sindicatura de Comptes que assenyalava el pagament indegut de 167,5 milions d’euros en prestacions a beneficiaris que no les haurien d’haver cobrades, la consellera Mònica Martínez Bravo va atribuir-ho a un sistema informàtic obsolet, atès que les prestacions es gestionaven amb eines informàtiques diferents i els bancs de dades no eren prou ben connectats. Segons la seva tesi, aquest caos en la gestió era la causa del desgavell a l’hora de verificar qui podia cobrar i qui no, que alhora també deixava sense rebre ajudes socials molts ciutadans amb problemes econòmics greus i que hi tenien dret.

Tot i això, els testimonis de treballadors apunten a un sistema premeditat per a fer circular els diners públics que la Generalitat donava a les fundacions per a aquests serveis, i que aquestes desviaven a butxaques privades gràcies a l’opacitat del tercer sector. Segons l’informe de la Sindicatura de Comptes, en el període analitzat del 2016 al 2020, Resilis, la Fundació Mercè Fontanilles i la unió temporal d’empreses constituïdes entre totes dues van rebre 147,29 milions d’euros, que representen el 18,7% de tota la despesa externalitzada de la DGAIA.

Antics alts càrrecs d’ERC neguen les irregularitats

Al maig, antics responsables del Departament d’Afers Socials nomenats per ERC, com ara l’ex-conseller Chakir el Homrani i l’ex-secretari general Josep Ginesta, van defensar al parlament les seves actuacions davant les conclusions del primer informe de la Sindicatura de Comptes. Ginesta va justificar “l’abús dels procediments d’emergència i de pròrrogues sense la signatura de documents” que palesava la sindicatura dient que havien estat “incidències, no irregularitats”, i va subratllar que ningú no s’havia embutxacat diners, ni ningú havia fet “coses que no tocaven”. “No hi va haver un mal ús dels recursos públics”, va assegurar.

El Homrani va atribuir gran part de la situació a la intervenció del 155 i a l’augment d’arribades de menors no acompanyats. “El 155 suposa una pèrdua per pagaments no executats de 819,6 milions d’euros a tot el departament, uns 150 dels quals són de la DGAIA”, va dir, i va detallar el creixement espectacular en l’arribada de menors: de 300 anuals abans del 2017 a 3.709 el 2018, amb 2.372 tan sols entre el juny i l’octubre. “En aquells mesos, l’últim que feia cada dia era rebre un whatsapp sobre quants menors teníem dormint en comissaries”, va explicar per il·lustrar la pressió d’aquell moment.

En aquesta situació, El Homrani va defensar que el recurs al procediment d’emergència va ser l’única via possible: “No és un tema automàtic. Es requereixen una vintena de passes. No és que no hi hagués control. […] Totes les contractacions van passar pel consell de govern del president Torra.” Va qualificar de “feina titànica” la gestió de l’emergència, però va subratllar que “era una obligació legal, ètica i moral atendre els menors”. De fet, la Sindicatura de Comptes ja té en compte aquests dos arguments a l’informe, però destaca que el nombre d’arribades d’immigrants joves va créixer d’ençà del 2016, de manera que si bé d’entrada podia ser considerada una emergència, els anys posteriors es podria haver planificat més bé per no abusar del procediment d’urgència.

Finalment, tant Ginesta com l’ex-secretari general Oriol Amorós (2020-2021) van insistir que ningú no s’havia enriquit i que les pròrrogues sense cobertura jurídica havien estat “incidències” causades per la manca de pressupost i la urgència de la situació. “Tenir una pròrroga d’un servei sense cobertura jurídica no és una ganga per a les entitats, sinó que les posa en dificultats financeres. Però el menjar s’ha de posar a taula”, va recordar Amorós, i va defensar que, tot i els entrebancs, havia estat una incidència que havia estat fiscalitzada.

El solstici d’estiu és a punt d’arribar i les revetlles que s’aniran succeint seran algunes de les celebracions populars i amb amics que farem amb més delit. Acostumen a ser celebracions amb menges que es poden compartir amb facilitat: embotits, formatges, coques de recapte, amanides, canapès… (sense entrar en les postres). Per acompanyar aquests sopars lleugers, col·lectius, de menjar compartit, que ens han de portar festa i celebració, us proposem tres vins joves, frescs i de poca graduació, alguns amb bombolla fina, que s’hi adiuen.

Flor de Sant Joan 2024, celler Vallalta Vinícola

Aquest celler és un projecte vinícola jove que tira endavant el també jove Bernat Lleixà a Sant Cebrià de Vallalta (Alt Maresme). De les referències que elabora, us proposem el vi que ell mateix diu que és pensat per donar la benvinguda a l’estiu, un vi que assenyala que ja ha arribat el bon temps. És un ancestral (escumós d’una sola fermentació) de pansa blanca, d’11 graus, sense sulfits afegits. Lleuger, fresc, vertical, net perquè es desgorja. En nas recorda el préssec, la fruita blanca, i és un punt làctic. Té nou mesos de criança. Lleixà explica que aquest escumós es diu Flor de Sant Joan no solament perquè sempre arriba al mercat ara, per Sant Joan, sinó sobretot perquè és un vi que dóna notes de pericó o herba de Sant Joan, que apareix a la coberta vegetal de les seves vinyes de Sant Cebrià de Vallalta, que s’alcen sobre un sòl de sauló. A més, per aquest viticultor, Sant Joan és un ritual pagà de neteja, de foc i de tornar a començar.

Salut!, del celler 9+

El celler 9+ és un projecte amb seu a la Nou de Gaià (Tarragonès) impulsat pel jove Moisès Virgili, viticultor i enòleg, que prové d’una família pagesa de nou generacions. Amb Salut!, ens proposa un vi de sumoll (conté un 89% de sumoll i un 11% de cartoixà), brisat (que ha estat en contacte amb les pells) i natural (sense sulfits afegits), que es comercialitza en una ampolla de litre. Ideal per a sopars compartits i també per a posar dins un porró, per a donar la benvinguda als amics i obrir la festa. És un vi llaminer, fàcil de beure i adequat per a atraure nous públics.

Picapedra trepat. Picapedra Negre 2024, del celler Vins de Pedra

En aquesta selecció, no hi podia faltar un vi de trepat. Entenem que la varietat trepat, pròpia i gairebé d’elaboració exclusiva de la Conca de Barberà, és idònia per a oferir en un sopar de revetlla. Perquè el trepat és una varietat negra de poc color i poca graduació, que dóna vins frescs i sedosos, que juga amb l’aroma dels pebres i alhora s’hi troben pètals de rosa. Marta Pedra, fundadora de Vins de Pedra, amb seu a Montblanc, enòloga que també és al capdavant del celler la Vinyeta a Mollet de Peralada (Alt Empordà), juntament amb el seu company, Josep Serra, explica com són de contemporanis els vins de trepat: “Els monovarietals de trepat ofereixen vins molt identitaris. Un territori que expressa vins amb fragilitat, amb subtilitat, intensos. Són vins absolutament contemporanis. Són vins negres que es prenen un punt frescs. Tenen capes baixes de color i són vins fantàstics per a un sopar a base d’embotits, per exemple. El trepat és una varietat que casa molt bé amb els aliments picants. És una de les característiques de la varietat, perquè mostren pebres, llorer, espècies com ara el clau… i molta finor i frescor en boca. El Picapedrer de trepat té aquesta expressivitat. A més, la sèrie Picapedrer en l’etiqueta reivindica cada any un personatge que tot i ser anònim destaca per alguna tasca col·lectiva. Un projecte rodó.”

Maria Beneyto (València, 1920-2011) va començar a publicar els primers llibres de poemes als anys cinquanta del segle XX. És així com va entrar en el cercle de poetes com Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Francesc Almela i Vives, Xavier Casp, Miquel Adlert, etc. Aquesta setmana entrant, l’editorial Saldonar publicarà el volum De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra d’aquesta poetessa i escriptora, que aplega una seixantena de poemes, tres dels quals es publiquen per primera vegada. L’edició i la introducció són a càrrec de Josep Ballester.

Els poemes que conté l’obra volen ser representatius de la seva poesia i s’han triat dels llibres Altra veu, Ratlles a l’aire, Vidre ferit de sang (1977), Després de soterrada la tendresa (1993), Elegies de pedra trencadissa (1997), Bressoleig a l’insomni de la ira (2003) i El que resta d’un clam perdut (que s’ha publicat enguany de manera pòstuma). En paraules de Ballester, el volum és una bona carta de presentació per a tots aquells que encara no coneixen els seus versos i volen degustar una proposta estètica i intel·lectual atrevida.

Llegiu alguns poemes de De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra, de Maria Beneyto (Saldonar).

L’editor de Saldonar, Octavi Gil Lluch, explica:

“Tal com diu Josep Ballester, responsable de l’edició de l’antologia De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra, Maria Beneyto és una de les escriptores més rellevants de la literatura catalana de postguerra, fins al punt que s’integraria en allò que anomenem la ‘Santíssima Trinitat’, juntament amb Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster. Tot i això, i pensem que incomprensiblement, és també una de les creadores més desconegudes del nostre àmbit poètic, i també narratiu.

Aquest any, per sort, i per intentar posar Beneyto al lloc que li correspon, són unes quantes les publicacions que es recuperen, en edicions noves i amb textos d’estudiosos per situar-la en el seu context i fer-ne lectures que la situen en el món actual.
L’obra de Maria Beneyto fructifica, com és sabut, en unes circumstàncies de misèria cultural i de repressió. Si fem un viatge ràpid pels seus poemes, trobem una escriptora que sap formular l’angoixa i el sentiment de les limitacions humanes, amb una presència constant dels desvalguts. El dolor que pateix el seu subjecte poètic és també un altaveu del patiment humà, i dibuixa un perfil poderós de la dona al llarg del temps.

De flama soc i d’aigua, d’elements sempre en guerra inclou un estudi introductori de Josep Ballester, molt documentat, per a situar-nos en la seva biografia i la seva trajectòria literària, com també en tots els contextos que van determinar les seves creacions. A més, inclou un regal molt valuós: tres poemes inèdits, que tanquen un volum que hauria de satisfer els lectors de poesia més sensibles i exigents.”

A vint anys de la mort massa jove de l’autor i a trenta-set de la publicació, Camí de sirga revela més i més potències literàries. En són unes quantes, que amb el pas del temps i les lectures d’escriptors més joves les fan ressonar en la nostra literatura entre els lectors, com ara Mònica Batet, una escriptora de mena, inventiva, d’imaginació pura, una autora rellevant. El retorn de Moncada a les llibreries, amb una nova edició de la novel·la i la recuperació d’altres obres (sí, Moncada estava pràcticament descatalogat) és l’ocasió de parlar dels seus ecos, com ara: la desaparició d’un món, la Mequinensa enfonsada pel pantà, és una poderosa metàfora actual.

La desaparició d’una manera d’entendre la cultura, posem-hi. Posar-se apocalíptic en aquest terreny no és el cas –desapareix una manera d’entendre-la, no la cultura en si– i seria altament descortès amb Moncada, sorneguer i gens melodramàtic. Una metàfora, ho és. L’escriptor i la seva família es van traslladar a Barcelona quan el pantà va absorbir el poble, i des de la capital Moncada el va refer amb gran èxit de públic i de crítica. Dubto que avui fos possible. No vull dir que ell no ho fes, sinó que dubto que la novel·la trobés el mateix marc de lectura, que trobés tants lectors. L’allau indiscriminada de títols en publicació constant per la màquina editorial assedegada no ho facilitaria pas. Mequinensa és una bona metàfora de l’enfonsament de bons títols en el pantà de la hiperproducció industrial del llibre, això tan modern.

Moncada és un autor literari complex i seductor. S’adreça als lectors que creuen en la literatura, és d’aquells que et fan sentir millor quan tanques el llibre. Comunica de manera directa i de manera indirecta, amb capes i capes de sentits que pots anar descobrint, i més quan el rellegeixes, perquè els sentits dessota de les frases, paràgrafs i capítols són sentits que també formen part del teu cabal; si no, no els advertiries. Sense el cabal lector, la literatura s’enclota.

M’agradarà saber si troba ara nous lectors, en aquesta nova edició. Hi confio. No dubto que ho faci, sinó que més aviat temo que potser en serem més els lectors fidels de Moncada, que hi acudirem pels documents preparatoris que aporta l’estudiós Artur Garcia Fuster i per llegir la moncadiana Batet, que hi traça un recorregut personal per la Mequinensa de Moncada, la Viena de Zweig i el Budapest de Marai. Tant de bo que m’equivoqui, és clar, i els lectors s’hi llancin. L’important és que Moncada torni a circular per llibreries i clubs de lectura i per l’ensenyament de secundària i la universitat. L’important són les noves lectures de lectors desimbolts que no carreguen el pes d’aquella manera d’entendre la cultura que circumscriu una obra literària de categoria únicament al context de la seva primera publicació i atén poc a les ressonàncies amb altres tradicions i autors europeus.

A les lectures de Batet i Garcia Fuster s’hi suma Joan Rius Miralles, que toca el sentit metafòric de Camí de sirga com a imatge possible de la desaparició de Catalunya. “Segurament és una qüestió que ja era al cap de Moncada quan l’escrivia. […] Què en queda, dels mons que ja no hi són? Què quedarà de la cultura catalana, si arriba el dia que ja ningú no sap ni imaginar-se què devia ser? […] Moncada ens recorda contínuament que es tracta d’una ficció, d’un record imaginari. No vol que ens confonguem. La Mequinensa vella és ja només una ombra vaga que ens hem d’inventar. Però el ‘mandat’ de la seva obra mestra empeny en la direcció oposada i posa tots els esforços perquè la cultura de què forma part no arribi mai a ser només una fantasia per a literats, historiadors i arqueòlegs.”

Ho diu un autor literari i lector de trenta-quatre anys, els mateixos de Garcia Fuster; Batet en té quaranta-nou. Què en queda, dels mons que ja no hi són? La pregunta ressona en present, i no sols respecte de la cultura i de Catalunya. Leonardo Sciascia i la periodista Marcelle Padovani van publicar el 1979 una llarga conversa que van titular Sicília com a metàfora. Res a veure la nostra Mequinensa amb el país de la màfia esdevinguda un sistema paraestatal planetari, sinó que Mequinensa és també una metàfora universal. De tants mons que desapareixen i no tenen, espero que sí, un Moncada que els refaci i els torni a alçar. El pantà de Riba-roja construït en plena dictadura és també una imatge de les nostres relacions amb la història recent i una imatge, una metàfora, de la destrucció derivada de tantes guerres com aquella.

Moncada, bon pintor també, ens ha llegat amb Camí de sirga un mural expressionista, surrealista i metafísic com les seves pintures sobre el valor de les coses. Bona navegació ara pels embrutats rius d’aquí i d’arreu.

amb el Duet Passiones - Lloc: Ateneu Arenyenc

La USAP jugarà una temporada més a la primera divisió francesa de rugbi després d’haver derrotat el Grenoble per 11 a 13. En un final d’infart, els catalans s’han imposat gràcies a un cop de càstig de Tommaso Allan al minut 78. Quan ha sonat el xiulet final, els afeccionats han envaït la gespa i han celebrat la victòria amb els jugadors.

En un matx molt competit, la USAP ha sabut sobreviure als nervis i la tensió a l’estadi Stade des Alpes. De fet, el Grenoble, que s’ha vist obligat a jugar el partit de promoció després de perdre la final de la segona divisió, se n’ha anat al descans per davant al marcador (8 a 7).

A la segona part, els catalans han perseverat –a la primera part havien arrencat amb un 7 a 0– i han aconseguit de capgirar el resultat amb un cop de càstig de Tommasso, al minut 65 (8 a 10). Tanmateix, l’alegria ha durat poc i el Grenoble s’ha tornat a avançar.

Amb un cop de càstig, Romain Trouilloud ha col·locat l’11 a 10 amb només cinc minuts per a jugar. L’amenaça de la segona divisió s’ha fet més grossa que mai per a la USAP, però, novament, el peu de Tommasso ha propulsat els catalans cap a la permanència (11 a 13).

Milers de persones han omplert els carrers de Barcelona i València per exigir la fi del genocidi a Palestina, el trencament de relacions amb Israel i l’embargament total d’armes. Les mobilitzacions s’han fet en el marc d’una jornada europea coordinada per la Xarxa Solidària contra l’Ocupació de Palestina (RESCOP), amb el suport de col·lectius com ara la Comunitat Palestina de Catalunya, la coalició Prou Complicitat amb Israel i BDS País Valencià.

A Barcelona, uns 13.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana –18.000 segons l’organització–, han sortit de la plaça de la Universitat i han arribat fins a la plaça de Sant Jaume, darrere una pancarta amb el lema “Aturem el genocidi a Palestina. Prou comerç d’armes amb Israel”. Al llarg de la marxa s’han sentit crits de suport al poble palestí i denúncies contra la neteja ètnica a Gaza.

Mentrestant, a València, milers de manifestants s’han aplegat a la plaça de bous, al carrer de Xàtiva, i han recorregut el centre de la ciutat fins a arribar a la Porta de la Mar, on s’ha llegit un manifest per una Palestina lliure. Segons que ha explicat Jorge Ramos, portaveu de BDS País Valencià, la protesta ha volgut posar l’accent en la complicitat dels governs europeus amb els crims de guerra d’Israel i en la necessitat d’accions concretes per aturar-los.

A banda de les manifestacions, arreu del país s’han fet concentracions en desenes de municipis en solidaritat amb Palestina.

Lloc: Sala '1 d'octubre' del C.C.Calisay

Més per la Pobla ha denunciat l’intent de censura de Vox contra el cartell del Mallorca Jazz la Pobla, una obra de l’artista Lluïsa Febrer que reivindica el jazz com a eina de resistència, memòria i transformació social. L’extrema dreta ha demanat públicament que se’n retiri la imatge –en què apareix un nazi decapitat–, cosa que la formació ecosobiranista qualifica de “campanya de censura”.

Segons Més, el cartell forma part d’un projecte artístic que recull referències directes a la vida rural, a la cultura popular i a la persecució del jazz i la cultura negra sota règims totalitaris. Per això, la imatge transmet, diuen, un missatge “compromès i coherent amb la programació d’enguany”.

Si qualcú s'ofèn per la poderosa imatge simbòlica de dues dones (una pagesa i una negra) acabant amb un nazi, amb quina ideologia creis que simpatitza? https://t.co/xMWD1Q7Hb3

— Lluís Apesteguia (@LluisApesteguia) June 14, 2025

“Una vegada més, Vox intenta emmudir la cultura que pensa, que denuncia i que no s’agenolla. Fa servir una imatge descontextualitzada per alimentar el seu relat de por i control”, han advertit. I han afegit que l’art no necessitava permís per a ser incòmode, crític o satíric.

Més per la Pobla rebutja rotundament qualsevol intent de censura i recorda que la llibertat d’expressió és un pilar bàsic de qualsevol societat democràtica. “Vox no ataca només un cartell, sinó tot un model de cultura: lliure, oberta, diversa i al servei del pensament crític”, remarca.

Contra aquest atac, la formació diu que continuarà treballant en les àrees de Cultura i Festes per garantir espais artístics valents, arrelats i transformadors. “Ens enorgulleix formar part d’un festival que, amb més de trenta anys d’història, s’ha convertit en un referent cultural internacional i que, enguany, més que mai, sona a llibertat”, han conclòs.

I han reblat: “Davant la censura, més cultura. Davant l’odi, més jazz. Davant Vox, més democràcia.”

Tres homes s’han mort ofegats i un quart ha estat traslladat a l’hospital en estat greu en platges del País Valencià i les Illes. Les autoritats alerten del risc de bany en condicions adverses i recorden la importància d’extremar la precaució.

A Guardamar del Segura (Baix Segura), un home d’uns setanta anys s’ha mort a la platja del Rebollo mentre es banyava. El cos ha estat trobat dins l’aigua i, segons que ha informat la Guàrdia Civil, ha estat traslladat a l’Institut Anatòmic Forense d’Elx.

A les Illes, han mort dos banyistes més en circumstàncies semblants. A Capdepera (Llevant), un home estranger de seixanta-nou anys ha aparegut flotant de bocaterrosa a la platja. El personal de salvament n’ha començat les maniobres de reanimació amb suport vital avançat, però no ha pogut fer res per salvar-li la vida. Fins al lloc s’hi han mobilitzat dues ambulàncies, una de suport bàsic i una altra d’avançat.

A Cala d’Or, al municipi de Santanyí (Migjorn), un altre home, d’uns seixanta anys, també s’ha mort ofegat. El servei d’emergències 061 ha rebut l’avís a les 15.25, que alertava que dues persones s’ofegaven a la platja de Cala Petita. La primera víctima, una dona d’uns trenta anys, ha estat rescatada amb vida per una embarcació. El segon, un home, ha estat traslladat a la vora en una llanxa petita, on la policia local ha intentat de reanimar-lo fins que han arribat els sanitaris, que no han pogut fer res per salvar-li la vida.

A la platja de Muro (Raiguer), un home estranger d’uns seixanta-cinc anys ha estat traslladat en estat greu després d’haver estat reanimat pels socorristes i pels equips sanitaris. El succés ha passat a les 16.21, quan s’ha rebut un avís per un possible ofegament. Després de les primeres maniobres de reanimació, l’home ha estat estabilitzat i evacuat en ambulància.

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Arenys de Mar Vila del Llibre - Lloc: Plaça de l'Església

Violeta Barrios de Chamorro, presidenta de Nicaragua entre el 1990 i el 1997, s’ha mort de matinada a San José de Costa Rica, a noranta-cinc anys. La família n’ha informat en un comunicat en què explica que s’havia mort “en pau, envoltada de l’estimació dels fills i de les persones que van tenir-ne cura extraordinàriament”, després d’una llarga malaltia.

Nascuda a Rivas el 18 d’octubre de 1929, Chamorro va arribar a la presidència el 1990, després d’haver guanyat les eleccions contra Daniel Ortega. Va governar amb la promesa de retornar la pau a Nicaragua, després de la guerra entre el règim sandinista i la guerrilla de la Contra. Del 2018 ençà, quan va patir una embòlia cerebral, la seva salut es va deteriorar progressivament. El 2023 es va traslladar a Costa Rica, on ha viscut aquests darrers anys, allunyada de la vida pública.

La família ha anunciat una cerimònia religiosa a San José per retre-li homenatge i ha remarcat que les restes de Chamorro romandrien a Costa Rica fins que Nicaragua tornés a ser una república i el seu llegat patriòtic es pogués honorar en un país lliure i democràtic, en referència a l’autoritarisme del règim de Daniel Ortega i Rosario Murillo.

Vídua del periodista Pedro Joaquín Chamorro Cardenal –assassinat el 1978 per la dictadura dels Somoza–, Violeta Chamorro també ha estat víctima de la repressió del règim actual. Tres dels seus fills han estat desterrats i desnacionalitzats, i les propietats familiars, confiscades.

La família ha agraït les mostres de suport dels nicaragüencs arreu del món i el gest del poble i el govern de Costa Rica, que la van acollir en els darrers anys de vida.