Avui, 27 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Joan Amorós: “Si no pots manar sobre ADIF, ja has begut oli” 
• Cinc mesos sense ascensor i sense poder eixir al carrer: “Comença el dia, òbric els ulls i és tot igual” 
• Sixena o l’art com a coartada de la violència I Editorial de Vicent Partal 
• Menteix-ataca-ataca-menteix-menteix-ataca I Mail obert de Núria Cadenes 
• [FOTOGRAFIES] El monestir de Sixena torna a obrir amb les obres robades per la Guàrdia Civil
• Encara estem així: urgència d’educar I Mail obert d’Estel Solé 
• Els missatges ocults en les emoticones: els joves i la gent gran parlen el mateix idioma? 
• El paviment de cautxú dels parcs infantils, una font oculta de composts tòxics 
• Aquesta ciutat d’interior té la resposta de la crisi demogràfica de la Xina? 
• Nina: “La menopausa no és una maledicció, és una benedicció” 
• La febre compradora continua en l’habitatge el 2025 I Anàlisi de Jordi Goula 
• Lladres i bandits. Llibres al marge de la llei I El capítol nou ‘Poc cas’

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat la imposició d’aranzels del 25% a tots els cotxes no fabricats als Estats Units. En plena polèmica per la difusió de plans de guerra contra els houtis del Iemen en un xat de Signal entre alts càrrecs del govern en què s’havia inclòs per error un periodista, Trump ha volgut fer pública una nova trava a l’exportació de productes al mercat nord-americà amb l’argument de l’enfortiment de la indústria pròpia. El mandatari ha insistit en el fet que els cotxes fets als EUA no seran carregats amb la taxa, tot obrint la porta als fabricants estrangers a instal·lar-se al país.

Precisament, hores abans de la compareixença en què ha fet públic l’augment d’aranzels, Trump ha difós a la seva xarxa social, Truth Social, un missatge en què anunciava inversions als EUA de fabricants de cotxes com el coreà Hyundai, els europeus Stellantis, Rolls-Royce i Volkswagen o els japonesos Honda i Nissan.

Els aranzels als automòbils se sumen als que l’administració nord-americana ja ha aplicat a altres productes com l’acer i l’alumini, enmig d’una guerra comercial d’abast global desencadenada pel republicà que ha provocat caigudes destacades a les borses, especialment a les dels EUA. A banda, el govern de Trump espera anunciar el 2 d’abril un nou paquet d’imposicions a les importacions que prometen afectar diversos productes, si bé des de l’arribada per segona vegada a la Casa Blanca, el republicà ha fet diversos anuncis sobre mesures econòmiques d’aquest tipus que poc després ha retirat o modificat substancialment.

Tots coneixem la Nina (Barcelona, 1966) per la seva faceta artística i per l’ofici de cantant i actriu a què ha dedicat tota la vida. Ara, darrere les llums d’aquesta feina s’amaga molta disciplina, resiliència i una cura del cos i de la salut força estrictes. Quan, a causa d’una intervenció quirúrgica, va tenir la menopausa de cop i volta, es va adonar que la cura que havia posat sempre en l’alimentació i l’exercici que havia fet durant anys li havien estat molt útils.

Sobre aquesta experiència, ara ha publicat Menopausa: els millors anys de la teva vida (Columna), un llibre en què reflexiona sobre com vivim col·lectivament aquesta etapa i en què dóna consells útils i concrets per travessar-la del punt de vista de l’exercici, la dieta, la respiració… Parlem de tot plegat amb ella, que, a més, fa dotze anys que té un estudi de pilates, on ha pogut veure els problemes físics de molta gent, especialment dones, de ben a prop.

—Què us va portar a fer divulgació sobre la menopausa? 
—La Marta Selves i la Glòria Gasch em van fer l’encàrrec del llibre, i els ho agraeixo. Em van demanar que expliqués com ho havia fet per a arribar a la meva edat tal com estic. És una floreta que sempre t’agrada que et diguin, tot i que jo no sóc exemple de res. Ara, l’encàrrec em va entusiasmar perquè em donava l’oportunitat de parlar del meu ofici.

—Com es relaciona amb la menopausa? 
—El meu ofici m’ha obligat a cuidar-me molt i en la menopausa m’he adonat de la importància que té, això. Ho continuo fent, però tots els anys en què m’entrenava i estava molt forta, especialment en èpoques de vuit funcions setmanals, m’han preparat. I me’n vaig adonar quan vaig arribar a la menopausa de manera precoç i abrupta, a quaranta-quatre anys, per una intervenció quirúrgica. El missatge del llibre és “cuideu el vostre cos i entreneu-vos força”. Tot això que tindrà quan hagi d’afrontar aquesta etapa.

“El meu ofici m'ha obligat a cuidar-me molt i en la menopausa m'he adonat de la importància que té, això”

—Com vau viure el fet de trobar-vos la menopausa de cop? 
—Em van fer dues intervencions quirúrgiques en sis mesos i sabia que entraria en la menopausa perquè em van buidar, pràcticament: em van deixar la matriu, però em vaig quedar sense ovaris, que són les glàndules que segreguen els estrògens. No pensava en la menopausa, sinó a recuperar-me físicament, la paret abdominal. Però de sobte va venir un envelliment, perquè no vaig passar pel climateri. Totes temem el climateri perquè és quan apareixen els símptomes, però és una etapa molt necessària, d’aclimatació. El cos et diu “observa’t i pren les regnes, entra en acció”. En canvi, jo vaig entrar de sobte al segon acte de la funció. Com a actriu, el primer no el vaig interpretar. I vaig haver de passar per un període d’adaptació, no acabava de reconèixer la persona que hi havia davant el mirall.

—Es va notar molt físicament?
—Vaig perdre cabells, rínxols… Vaig tenir el moment de mirar-me al mirall i dir “qui és aquesta?” Els anys després de la intervenció sí que van ser fumuts. Ho vaig viure com una pèrdua, va ser una intervenció bèstia, et buiden. Però després el cos es va posant a to i et vas fent amiga d’aquesta nova persona i fesomia, l’acceptes. Tal com van fer les nostres mares i àvies, que ho vivien amb naturalitat. Això ho hem d’aprendre d’elles.

—Teniu la sensació que ara vivim pitjor la menopausa. Per què?
—És una combinació de coses, però hi ha una certa resistència –sobretot en les dones, però també en els homes– a envellir, a fer-nos grans i a canviar la bellesa per la vellesa. Et fas gran amb un seguit de transicions, no de sobte. La biologia és sàvia, tens temps per a adaptar-t’hi, però el moment actual i la pressió de les xarxes ens corca aquesta capacitat d’acceptació natural. Les nostres mares i àvies ho van viure amb naturalitat. Quan vaig preguntar a la meva mare com havia viscut la menopausa, sabia perfectament que em contestaria “no ho sé, nena, normal”.

“Les nostres mares i àvies van viure amb naturalitat el fet de fer-se grans”

—I us va respondre això.
—Sí. Són filles de la postguerra i prou feina tenien a portar un plat a taula. Mai no els havia passat pel cap cuidar-se, tenir un moment per a elles. Han estat sempre cuidadores i no s’han cuidat a elles mateixes. Les dones d’avui tenim informació, pòdcasts, llibres, articles, ofertes de tractaments, d’exercici físic… Però ens falta una cosa: consciència. I confiar en el cos. Busquem solucions externes i la més potent és al nostre organisme. Implica parar atenció a l’alimentació, pensar un moment si menges o no cert producte, mirar l’etiqueta abans de comprar, molestar-te a preguntar si la verdura és de proximitat… Aquesta consciència a les nostres mares no els va fer falta. Jo m’he criat en un camp de feixes i menjàvem allò que donava la collita. La consciència i la connexió amb el cos no són l’única cosa que necessitem en la menopausa, però sí la primera.

—En el vostre cas, us vau adonar que la menopausa havia afectat la vostra veu. Com va ser? 
—El cos és ple de receptors d’estrògens, de missatgers químics. Una estructura que té receptors d’estrògens són les cordes vocals. En la menopausa perdem elasticitat i entrem en un període de moltíssima sequedat, i si una cosa necessita la veu és humitat i hidratació, col·lagen, perquè el teixit d’una de les capes més importants de les cordes és de col·lagen. Quan el perds, en una veu d’ús professional, perds sensacions. De la mateixa manera que t’adones que ja no puges les escales com quan tenies vint anys. Ho vaig patir perquè és la meva eina de treball, fins que vaig entendre que la menopausa m’afectava i que l’aigua era fonamental.

—Quines recomanacions o missatges us agradaria de fer arribar a les dones? Tant a les qui són en aquesta etapa com a les qui no. Teniu un centre de pilates i doneu molta importància a l’exercici, per exemple.
—Al llibre pregunto a dones més grans com van viure la menopausa i a les joves què en saben. Cap de les joves no em va dir que en sabés, ni que li interessés el tema. En part és normal, però hem de tenir present que hem d’haver treballat la força i la flexibilitat. El cos és mandrós i per això és important de trobar una activitat física que t’agradi i un bon professional que et posi fites petites que puguis assolir, no grans fites inassolibles. Jo ara vaig a nedar al mar cada dia, amb neoprè, m’és igual la temperatura. Però quan deixo algunes rutines també ho passo malament. El fet important és sortir de l’espiral de dolor i entrar en la inèrcia de sensacions bones en el cos. Després ja hi haurà temporades que farem de més o de menys…

—En general, tinc la sensació que a les dones el mandat d’estar primes ens porta a centrar-nos més en l’exercici càrdio-vascular i oblidar l’exercici de força. Això al cap dels anys passa factura.
—En què ens centrem? A aprimar-nos o a tenir un organisme sa? No ens hem de centrar a aprimar-nos. És clar que pots fer càrdio, però no pots deixar de fer força. Amb la menopausa la naturalesa de la fibra muscular canvia. Per tant, tot allò que hagis avançat en força són piles per a la bateria. Hauràs arribat amb la bateria ben carregada a la menopausa, i pots continuar-te entrenant.

—Al llibre parleu de “els millors anys de la teva vida”. Ho són? Sovint en tenim una idea social força fosca, de la menopausa.
—La menopausa no és una maledicció, és una benedicció. La dona que no s’hagi ocupat del seu cos té l’oportunitat de fer-ho, i són els millors anys perquè t’adones que no hi ha cap més remei que viure’ls escoltant-te i agafant les regnes de la teva salut. S’ha de respectar com ho viu tothom, d’una manera més lluminosa o més fosca, però la meva visió és positiva. Hi veig una oportunitat de dir prou, de deixar de viure a l’altura dels ulls, enganxats a un mòbil, d’agafar consciència i de confiar en el cos, que té la capacitat de regular-se.

“La menopausa no és una maledicció, és una benedicció”

—Però hi ha canvis corporals, en la sexualitat… A moltes dones els és difícil de viure-ho així.
—És molt difícil de dir adeu al dolor. Fa dotze anys que tinc el centre de pilates i he vist moltes dones amb molt de dolor. Hi ha molt de patiment pel cos, especialment en les dones. Entren per la porta i diuen “no puc més amb aquest dolor, he de fer alguna cosa amb el meu cos”. Costa molt sortir-ne, penses que és simplement el que t’ha tocat viure i ja està, però no, hi ha llum i, amb l’ajuda de professionals, es pot fer.

—També és complicat d’assumir els canvis d’un punt de vista estètic? Parleu, per exemple, de l’impacte de veure fotos o vídeos antics.
—No ens ho fa gens fàcil estar pendents de les xarxes, de l’ideal de bellesa i de l’esclavitud de l’eterna joventut. I tampoc no hi ha ni consell ni orientació. Ens fem grans, s’ha d’acceptar. Hi som de pas, en aquesta vida…

—Com vau prendre la decisió de deixar de tenyir-vos els cabells?
—Va ser una rebel·lió. Sempre he estat molt rebel. La meva mare sempre em deia “aquest mal geni et perdrà”. Ara porto els cabells més llargs i arrissats per ella, perquè va tenir un disgust quan me’ls vaig tallar tan curts i van desaparèixer els rínxols. Feia anys que buscava el moment de deixar-me els cabells blancs i als 56 vaig veure clar que em quedarien bé i que era el moment. No sentia la necessitat de desempallegar-me de la meva imatge de rínxols i cabellera negra, però veia que el meu rostre canviava i no volia perpetuar-me allà. I com més em deien “ai, els rínxols!” més volia ser qui sóc ara. Vull aferrar-me a qui sóc ara perquè és sanador, i no hi ha més remei. Tindràs arrugues, bosses, taques, cabells blancs, i val més que t’hi facis amic.

“Vull aferrar-me a qui sóc ara perquè és sanador, i no hi ha més remei”

—Al llibre feu una analogia entre fama i envelliment. Per què?
—És una comparació entre l’oblit que un experimenta quan ha estat mediàticament molt amunt i després molt avall i l’oblit quan et fas gran, especialment les dones. És semblant del punt de vista de la cognició, de com impacta emocionalment i de la gestió que n’has de fer. No et miren tant, no ets el centre d’atenció, passes a un paper secundari… Això és un impacte per al cervell. Pots buscar ajuda professional, relativitzar-ho… No pots deixar-te arrossegar pel tsunami de l’oblit. Ni ets tan bo quan ets a dalt de tot ni ets tan dolent quan ets a baix. Amb la menopausa, igual: tu no deixes de ser la persona vàlida de sempre, ho ets més, però passa que el físic ens marca.

—Aquest canvi en relació amb la fama el vau viure després d’OT? 
—No, l’he viscut molts cops: ara sí, ara no… De manera constant, l’onada sempre baixa. La fama m’ha fet reflexionar i m’ha fet veure que l’única cosa important és l’aprovació pròpia, no la dels altres. Estàs tan acostumat a rebre aprovació, estímuls externs, que quan no els tens et descol·loques. Quan ets a baix i l’onada passa per damunt no ho passes bé. Amb l’envelliment, igual. Busquem l’aprovació d’allò que és físic, en comptes de l’aprovació de dins. Demana al teu organisme si t’aprova. Si t’aprova i se sent bé, tira endavant! No canvio per res aquesta etapa, per la tranquil·litat d’esperit i la claredat en les idees, malgrat la boina mental de la menopausa. I crec que socialment també és important de veure’n les coses interessants i celebrar-les.

Podeu comprar ‘Menopausa: els millors anys de la teva vida’, de Nina, a la Botiga de VilaWeb

La controvèrsia sobre on s’han d’exposar les obres d’art és legítima i interessant arreu del món. Hi ha tot de situacions que susciten dilemes complexos i apassionants sobre la relació entre el patrimoni cultural, l’emplaçament original i els museus que els alberguen i en tenen cura. Però en el cas de les obres que es van exposar ahir per primera vegada a Sixena em sembla fora de tota discussió que, lamentablement, allò que menys importa són les obres.

Perquè és ben significativa i –i això ho converteix en un cas únic– no pas la disputa legal, sinó la manera com es va executar l’ordre i el discurs polític que la va acompanyar. I que l’acompanya encara avui, com el govern aragonès es va encarregar de recordar-nos ahir mateix amb una nova provocació, aquesta volta contra el MNAC.

Per portar les obres que hi ha al museu inaugurat ahir a Sixena, el 2017, just després del referèndum i la proclamació de la independència, es desplegà una operació policíaca desmesurada. La deveu recordar tots. Es va elegir una data simbòlica –al bell mig de la campanya electoral catalana– i es va articular un relat triomfalista i manipulador sobre una hipotètica “recuperació”, que presentava Catalunya com un lladre i un espoliador. I, tanmateix, la realitat és que aquelles obres havien estat comprades legalment als anys vuitanta per la Generalitat –sense que ningú més no s’hi interessàs– i havien estat restaurades i conservades durant dècades amb diners públics catalans.

Les imatges dels agents de la Guàrdia Civil carregant les peces en furgonetes, de matinada i amb temperatures sota zero, eren innecessàries, però havien estat dissenyades expressament per humiliar les institucions catalanes. Cridava molt l’atenció, per anormal, això de recuperar una peça d’art a punta de metralleta. I era més greu encara que aquelles metralletes fossen rebudes amb aplaudiments entusiàstics, venjatius, per bona part de la societat aragonesa i espanyola.

La manera com els guàrdies civils es van endur les obres de Sixena converteix tot aquest episodi en un cas flagrant de botí de guerra cultural –que nega, per tant, qualsevol legitimitat al debat sobre la seua propietat o emplaçament. Abans de l’11 de desembre de 2017 podíem considerar imparcialment que hi havia una discussió patrimonial més o menys mesurable. Però, després d’aquell dia, tot s’ha reduït a una demostració de força i d’humiliació política.

I cal dir clarament què passa, aleshores: quan unes obres d’art es converteixen en trofeus que s’exhibeixen com a símbol de victòria sobre un adversari polític, se’n corromp completament l’essència i perden el valor cultural. L’operació de Sixena, per la manera com es va fer, no es pot catalogar de cap manera d’hipotètica “recuperació de patrimoni”, perquè és un acte d’hostilitat en un context polític de gran tensió, pensat per castigar les institucions catalanes i per alimentar els sentiments anticatalans de l’Aragó o d’Espanya. Sentiments que serveixen –com tots sabem perfectament– uns certs interessos polítics.

I això –també per als espanyols encara que no ho vulguen reconèixer– és trepitjar un terreny extremadament perillós. Perquè trasllada els conflictes polítics a l’àmbit cultural, instrumentalitzant l’art i el patrimoni com a armes en una batalla política. I d’aquesta manera –ho tornaré a dir perquè quede ben clar– qualsevol debat seriós sobre la conservació i exposició de l’art és completament deslegitimat, substituït per l’exaltació brutal de la llei del més fort i per l’exhibició obscena de la violència armada. 

 

PS1. No sé si hi ha ningú al món més preparat, més capacitat i més legitimitat per parlar dels trens dels Països Catalans que Joan Amorós. Per això Ot Bou ha dialogat amb el president de FERRMED en una entrevista que no deixarà indiferent ningú: “Si no pots manar sobre ADIF, ja has begut oli”.

PS2. Núria Cadenes, amb la seua aguda visió sobre la política, ens retrata en el seu article setmanal les intervencions davant la Comissió Catalunya de María Dolores de Cospedal i Alicia Sánchez-Camacho i les vincula al credo extremista imposat per Donald Trump, de manera que ens ajuda a entendre millor el perquè de les coses: “Menteix-ataca-ataca-menteix-menteix-ataca”.

PS3. Tots coneixem la Nina per la seua faceta artística i per l’ofici de cantant i actriu a què ha dedicat tota la vida. Però ara acaba de publicar un llibre en què defensa que per a les dones la menopausa és la millor època de la vida. Clara Ardévol n’ha parlat amb ella: “La menopausa no és una maledicció, és una benedicció”.

PS4. VilaWeb pot oferir de franc i a tothom totes les informacions que publiquem perquè 25.000 lectors expressen el compromís i la solidaritat amb el projecte periodístic i nacional que representem fent-se’n subscriptors. En necessitem més per a poder abordar projectes molt més ambiciosos encara. Ens voldríeu ajudar? Aneu a aquesta pàgina.

Ja fa temps que la majoria dels ajuntaments van decidir de substituir la sorra dels parcs infantils per uns paviments negres o de colors fets de cautxú, de plàstic sintètic o reciclat. L’objectiu era clar: evitar que la canalla prengués mal quan caigués. El cautxú és un material molt tou i amorteix molt més el xoc que no pas la sorra, però té un risc ocult: conté una gran quantitat de substàncies tòxiques que poden tenir impactes ambientals i per a la salut.

L’Institut de Diagnosi Ambiental i Estudis de l’Aigua (IDAEA-CSIC) ha analitzat en un estudi la composició dels materials utilitzats en aquestes superfícies recreatives, que sovint es construeixen amb pneumàtics reciclats. Entre més conclusions, s’hi ha detectat un bon grapat de substàncies químiques tòxiques que poden ser perjudicials per a la salut.

“Aquestes substàncies tenen una toxicitat crònica. No és com el cianur, que en veus els efectes immediatament. El problema d’aquestes substàncies és que hi estem exposats cada dia de la nostra vida, per vies diferents. Cada dia acumulem al nostre organisme una petita dosi i, amb el pas del temps, mesos o anys, podem observar els efectes que poden causar”, explica Ethel Eljarrat, investigadora científica del Departament de Química Ambiental de l’IDAEA-CSIC i autora de l’estudi.

Barcelona retirarà alguns paviments

Arran d’aquesta situació, l’Ajuntament de Barcelona ha anunciat que començarà a retirar aquest estiu els paviments de cautxú més deteriorats d’una desena d’escoles bressol. La decisió sorgeix arran de les queixes d’unes quantes famílies i després d’haver accedit a estudis que alerten sobre la presència de substàncies químiques potencialment nocives en aquest material, que podrien tenir efectes en la salut a llarg termini.

L’Agència de Salut Pública de Barcelona ha recomanat de substituir els paviments més degradats perquè, tot i que el risc per a la salut és baix, els infants poden ingerir-los accidentalment. També s’ha suggerit d’eliminar aquesta mena de terres en espais interiors. El regidor d’Educació de Barcelona, Lluís Rabell, detallà dimarts passat en la comissió de Drets Socials de l’ajuntament que s’optaria per alternatives amb materials ceràmics o de fusta. El consistori també s’ha compromès a fer un inventar i analitzar l’estat de conservació dels espais.

Els més tòxics, els fets amb pneumàtics reciclats

Eljarrat fa trenta anys que estudia els composts químics que s’afegeixen als materials i que després acaben al medi ambient, de manera que els éssers humans i la resta d’éssers vius hi estan exposats. En els plàstics, hi ha uns dotze mil composts químics diferents.

“Encara no se’n sap l’impacte, però per les propietats físiques i químiques n’hi ha uns 2.500 que estarien en la diana dels científics com a productes tòxics. A banda, actualment, en 60 d’aquests composts hi ha proves científiques que són tòxics segons el grau”, explica Eljarrat. I aquests composts els han trobat en els paviments de cautxú.

L’estudi ha analitzat deu mostres de cautxú de colors, tres de negres i tres granulats de gespa sintètica. L’equip va evitar en tot moment l’ús de material plàstic per tal de no contaminar les mostres, i va comprovar quins efectes hi havia.

S’hi han detectat molts retardants de flama organofosforats (OPE) i plastificants, una classe de composts químics utilitzats per reduir la inflamabilitat de materials com plàstics, teixits, escumes i electrònica, que es fan servir en els recobriments de color aplicats sobre el cautxú de pneumàtic reciclat. Tal com explica Eljarrat, els paviments de cautxú més tòxics són els que s’han construït a partir de pneumàtics reciclats, atès que les rodes ja arrosseguen molts composts tòxics.

Alteracions hormonals i una llista extensa de problemes

Atès l’alarmisme que pot generar, Eljarrat vol deixar clar que el compost és tòxic segons les característiques, les qualitats i el grau d’exposició. “No et passarà res per anar a un parc a jugar. Ni avui, ni demà, ni demà passat. Però si sumes a què estàs exposat amb tot allò que menges, l’aire que respires i el terra del parc, vas sumant exposició”, explica. Ara bé, l’equip assenyala que hi ha elements que tenen uns quants riscs associats.

Eljarrat explica que la majoria dels composts en els paviments són disruptors endocrins, és a dir, substàncies químiques que interfereixen en el sistema endocrí dels éssers vius i alteren el funcionament de les hormones. “Causen problemes amb les tiroides, de diabetis, d’obesitat, alguns que són neurotòxics i estan relacionats amb l’Alzheimer i el Parkinson, i alguns cancerígens”, diu.

Una volta detectats els composts tòxics i els riscs associats, l’equip ara investiga quina quantitat del paviment arriba finalment a la canalla. “Les partícules que es desprenen estan exposades al sol, a la pluja, al vent i a l’activitat dels nens. Se’n van desprenent partícules, que són ingerides o respirades pels nens”, diu.

Eljarrat defensa que les administracions han de prendre mesures enfocades en la precaució i que, en cas de paviments de cautxú d’ús recreatius, sempre són molt millor els sintètics que no pas els reciclats, perquè tenen menys composts químics. Avui dia, ja hi ha alternatives. En els camps de futbol amb gespa artificial, per exemple, es pot substituir el cautxú per suro o boles petites de llana. Tot i això, encara és un àmbit en què hi ha molt de camp per córrer.

 

Una nena a l’àrea de jocs de la plaça Sant Miquel, a Barcelona (fotografia: ACN). Risc potencial de càncer en infants exposats en parcs infantils

Hi ha més estudis que assenyalen els riscs del cautxú. Una investigació conjunta de científics de Corea del Nord, Irlanda, l’estat francès i el Vietnam, publicada el maig del 2019 a la revista Environmental Geochemistry and Health, assenyala que el risc de càncer és significativament més alt en els parcs amb paviments de cautxú reciclat.

L’estudi compara la presència d’hidrocarburs aromàtics policíclics (PAH) –composts químics tòxics derivats de la combustió de combustibles fòssils i classificats com a potencialment cancerígens– en la pols i el sòl de parcs infantils amb superfícies de cautxú reciclat i parcs amb terra.

L’estudi ha analitzat catorze parcs infantils situats al voltant de la Korea University, a Seül. S’hi van recollir mostres de sòl i pols, tant en parcs amb terra tradicional com en aquells amb paviments de cautxú reciclat, per quantificar la presència de setze PAH prioritaris segons l’Agència de Protecció Ambiental dels Estats Units (USEPA).

Els resultats mostren que els parcs amb paviments de cautxú reciclat tenen concentracions de PAHs significativament més altes que els parcs amb terra tradicional i indica que la presència d’aquests contaminants pot ser fins a deu vegades superior als parcs amb paviments sintètics.

L’estudi també explora quines són les principals vies d’exposició als PAH i el contacte amb la pell representa el 72%-75% del risc total, seguit de la ingesta accidental de pols i terra (25%-28%), mentre que la inhalació té una influència menor en la probabilitat de càncer. Això indica que els infants que juguen en aquests espais estan especialment exposats a aquests composts pel contacte directe amb el terra i la pols.

Les bossetes de te comercials basades en polímers alliberen milions de microplàstics durant l’ús

Mentre mirava Adolèscencia, una frase em va regirar especialment l’estómac. Va ser una frase que deixa anar, entre riures, davant de tothom, i amb escarni, un dels nois de l’institut a un altre: “T’has deixat pegar per una noia!” A la sèrie, hi passen moltes coses molt més transcendentals, però aquella rèplica em va fer venir nàusees. Encara estem així, vaig pensar, perquè és evident que la ficció és un retrat de la realitat, o pitjor, la realitat sovint supera la ficció, per tant, aquesta mena de burles se senten, encara, en moltes aules, als patis de col·legis i instituts i als carrers de tot arreu.

Mentre mirava d’empassar-me aquella frase, que se’m va travessar, tot d’una, a xarxes, vaig llegir el testimoni d’una mare a qui la filla d’onze anys li arriba un dia a casa i li comenta que a escola li han deixat anar “per presumir, s’ha de patir”. La criatura demana que la mare posi contingut i context al patir i al presumir. La mare constata, tristament, que determinades cantarelles, les que van enfocades a tenallar les noies i dones, tenen la capacitat de saltar de generació en generació, talment com els polls, que mai s’eradiquen, o com el patètic acudit de “Mis tetas”, que sobreviu malgrat ser dolent amb ganes, i continua marcant l’imaginari col·lectiu de la nova canalla amb els riures còmplices dels adults. Alhora, la mare s’esforça per fer entendre a la filla que de cap manera ha d’interioritzar aquell missatge sentenciant i opressor, que el fet de presumir no ha d’implicar patiment.

I, al cap d’unes hores, converso amb una amiga que m’explica que l’àvia de la família, malgrat la millor de les intencions, continua fent diferències de gènere cap al nét i cap a la néta, i que és la nena qui s’ha de sentir dir que tal vestimenta que porta és massa de nens, o que les nenes no poden fer rots, o no ploris que estàs lletja quan plores.

En menys de 48 hores, realitat i ficció s’uneixen per estampar-me al front un missatge clar: encara estem així, i encara són elles, les nenes-noies-dones les qui creixen amb massa llegats masclistes esclafant-les de ben petites. Inevitablement, enceto dins el meu cap un debat encès amb mi mateixa: estic educant bé les meves criatures? On són les fissures? En què fallo? Què puc millorar? Que mai educarem del tot bé és evident. En tota voluntat d’educar hi ha una quota d’error, sempre. La tasca d’educar és complicada perquè, per més que visquem un esclat de publicacions sobre pedagogia i criança, no hi ha manuals d’instruccions fets a mida. Eduquem les mares, els pares, els mestres, els familiars, la gent del lleure i tothom qui té contacte presencial o virtual amb canalla i joves. I, si bé és cert que podem planificar uns pilars educatius, moure’ns dins uns preceptes i uns valors pensats, eduquem com respirem, a voltes, sense ser-ne ni conscients. Educar és passar el sedàs i adonar-nos de què val la pena de salvar de la manera com nosaltres vam ser educats i què cal eliminar. I, com passa amb tot, en l’equilibri hi ha la virtut: ni dinamitar i eliminar tot model educatiu passat o antic perquè sí, ni perpetrar imitativament i sense anàlisi ni adaptació. Seguir les petjades de l’educació que vam rebre és més senzill, perquè ens surt de manera natural, innata, però aquí ve la part complexa: malgrat que educar sigui també un acte inconscient, o justament perquè sovint ho és, cal posar-hi molta atenció. I per posar-hi atenció, cal que sortim de nosaltres mateixos i ens observem des de fora per entendre el dibuix de quina mena de model educatiu representem.

Sabem que la canalla aprèn més per imitació que no pas per directrius verbals; compta què diem, però també, i encara més, tot allò que fem. Ja podem repetir a les criatures que s’ha de dir “hola” quan entren en un establiment i “adéu” quan en surten, que si nosaltres no saludem ni en entrar ni en sortir, difícilment entendran que aquest és un gest amable que cal integrar en el nostre dia a dia. Tant és així que, en moltes ocasions, les criatures, quan siguin adultes, no es tractaran a si mateixes com nosaltres les tractem, sinó de la manera com han percebut que nosaltres ens tractem a nosaltres mateixos. Per esdevenir un bon model educatiu, és imprescindible revisar-nos, saber qui som, com ens comportem, com ens definim i què ens va ajudar de la manera com van ser criats i què ens va fer mal o ens va traumatitzar; cal tenir els ulls oberts al món per entendre a quin ritme va l’educació que no depèn de nosaltres, la que actualment els arriba per xarxes, digitalment, o als parcs i carrers, perquè d’aquesta manera sabrem com i fins a quin punt hem d’avançar-nos tant als llegats més nocius de l’educació del passat que continuen presents com als nous ordres i patrons, que contenen la pitjor cara de tots els temps: racisme, masclisme, desigualtats socials.

La sèrie Adolescència em va convidar a reflexionar sobre la meva manera d’educar, però jo també m’hi convido cada dia, i sovint concloc que és refotudament difícil, i més, en un món productivista i individualista que ens empeny a continuar portant criatures al món mentre ens va robant qualitat i hores de criança. Personalment, m’he marcat cinc objectius principals d’una llarga llista de propòsits: 1) Empatia, llibertat i límits en la mateixa proporció. 2) Gestar confiança i trencar amb la imatge de mare/pare com a figura autoritària: si mai et passa res, aquí sempre hi trobaràs escolta i comprensió; que no hagin de callar mai per por de represàlies. 3) Anticipar-me als missatges ocults a les xarxes i al món digital; contra el porno, educació sexual i naturalització del sexe, de la nuesa, dels cossos. Contra el racisme i el feixisme: conversar i convidar a reflexionar amb exemples. Respecte i bon tracte cap als altres, sempre. 4) Tallafocs als perniciosos missatges caducs del passat que arriben per terra, mar i aire: evitar dir-los les frases que, de petita, com a nena, em van fer mal i m’han deixat un pòsit de ferida. Evitar parlar malament dels cossos dels altres, evitar parlar malament de mi mateixa, alhora que reconec a les criatures els meus errors i els demano perdó, si s’escau. 5) Encomanar-los el sentit creatiu, estimular la sensibilitat i la necessitat de conèixer les seves passions.

La nova sèrie de moda és una constatació més que hi ha pocs motius per a ser optimistes i que anem tard, i de mal borràs. El masclisme està enquistat i ja ha devorat la canalla, cada vegada més jove. El masclisme es filtra per tot arreu, i entra dins la normalitat per qualsevol mínima escletxa. Hi ha un missatge clar: tan important és no deixar soles les criatures a la intempèrie de la digitalització, com no frenar els comentaris i els comportaments masclistes de familiars i amics, perquè sí, encara estem aquí, és a dir, allà, en un lloc fosc i perillós, especialment per a les nostres filles.

PS. Us recomano que, si no l’heu llegit, llegiu l’article de la companya Marta Rojals, que aprofundeix més sobre la sèrie.

 

Joan Amorós i Pla (Vila-sacra, Alt Empordà, 1938) és president de FERRMED, una de les associacions més importants a favor del corredor mediterrani i de la vertebració ferroviària del país. En aquesta entrevista, alerta que el traspàs de Rodalia, tal com és plantejat ara, és massa precari perquè solucioni res. Ja havia estat un dels primers experts a qüestionar-lo, quan ERC i el PSOE el van anunciar el novembre del 2023, perquè considera que, sense un pla concret de les inversions associades, qualsevol acord és paper mullat. Ara, a més a més, s’ha concedit als sindicats que la nova empresa, Rodalies de Catalunya, continuï subordinada al Grup RENFE. Amorós ha parlat sovint a VilaWeb, sempre amb un to elegant i pedagògic, però potser mai d’una manera tan emfàtica. Aquesta vegada, se’l nota neguitós: veu els problemes a prop, i que creixen, i les solucions lluny, i que es compliquen.

—Després dels nous canvis pactats amb els sindicats de treballadors, podem parlar de traspàs integral?
—No.

—I podem parlar de traspàs?
—Crec que no. Quan es va fer públic aquell pacte d’ERC amb el PSOE, ja vaig pensar que això no era un traspàs. El problema greu que tenim és que els governs d’aquí no s’han preocupat mai de fer un estudi de com hauria de ser la Rodalia de la regió metropolitana. Que quedi molt clar: no és un problema d’aquest govern de la Generalitat ni de l’anterior. És històric. El president Pujol va fer tota la reserva d’espai per a la línia d’alta velocitat, però recordeu cap representant de la Generalitat dient, “escolteu, hem de tenir una xarxa com aquesta, necessitem això i allò”? Ningú no ha dit mai res. Ara diuen que hi posaran remei amb un traspàs sense diners. Un traspàs sense diners no és un traspàs.

—La consellera Paneque reconeix que hi ha hagut un problema de manca d’inversió, però diu que va de bracet amb un problema de no-gestió de tots els consellers de Territori entre el 2010 i el 2022. Què en penseu?
—Hi estic força d’acord, francament. Perquè el traspàs que es va fer el 2010 va ser, bàsicament, de títol. Us deixarem decidir els horaris, però el gestor continuarà essent RENFE. No sé quin traspàs és aquest. El traspàs del 2010 i res és el mateix. El traspàs ha de ser de línies, de combois, d’infrastructures, amb les inversions concretes. Si no, no és cap traspàs.

—Si el traspàs es va fer buit, la responsabilitat d’ençà del 2010 és de la Generalitat? No és de l’estat espanyol?
—La responsabilitat primera sempre és de l’estat, que quedi clar. És qui ho gestiona. Gestiona molt millor la Rodalia de Madrid. Per què no la de Barcelona? La primera responsabilitat és de Madrid, sí. Ara, la segona és de la Generalitat, que no ha previst mai de fer un projecte amb perspectiva de regió. Les línies de Rodalia que tenim a Barcelona són pràcticament les mateixes que fa cent anys. Llavors hi havia a la regió metropolitana un milió i mig de persones, i ara gairebé sis. I encara es va suprimir la línia que anava a Caldes de Montbui. Només s’ha fet la connexió amb la T2 de l’aeroport i el bypass del Tibidabo. En cent anys, només això. S’han electrificat les vies, només faltaria, i s’ha fet algun desdoblament, però de vies noves, quantes? Cap. No s’ha fet mai un pla ben fet per a reclamar-lo a Madrid. Ara sembla que se’n comencen a adonar, però això s’hauria d’haver fet abans de pactar el traspàs, de manera que poguéssim dir a l’estat: “Necessitem el traspàs i tants diners.”

—I fins ara per què no s’ha fet?
—Suposo que sempre hi ha hagut la brama de dir: “Això ho reclamen de Madrid, ja els demanarem que ens ho traspassin.” El tema no és aquest. De traspassos mal fets, en tenim molts exemples. La sanitat, per exemple. Es deia: “La cosa important és que ens ho traspassin!” Però es va traspassar malament, amb ràtios per a pagar despeses que ja no eren bones, i encara ho arrosseguem. La qüestió és una altra: si volem arribar aviat al 50% de desplaçaments amb el transport públic, dels 425 quilòmetres de ferrocarril que hi ha a l’àrea metropolitana, sense comptar-hi els Ferrocarrils de la Generalitat, necessitaríem uns 380 quilòmetres més.

—On?
—Per exemple, una línia nova que travessés Barcelona. Ara només n’hi ha dues, de Rodalia. La que passa per la plaça de Catalunya i la que passa pel carrer d’Aragó. Ja es veu que en falta una més. O al Maresme, que ja hi ha gairebé un milió de persones, no n’hi ha prou amb la línia de la costa. N’hi ha d’haver una que reculli la gent per l’interior.

—És un problema de línies? No de freqüències?
—Les freqüències o la quantitat de vagons dels trens són molt importants, no hi ha dubte. Ara: és important tenir el tren a una certa proximitat de casa teva. El primer que cal fer a Rodalia és posar ordre i que el manteniment es faci correctament.

—I aquest manteniment no és responsabilitat de la Generalitat.
—No, no. És de RENFE i d’ADIF. A la Generalitat no li han traspassat res, encara, no fotem. Diu que d’entrada li traspassaran un parell més de línies. Molt bé. Doncs comencem per aquí. Però tinguem en compte que, si el traspàs és com el de la sanitat, l’hem feta bona. El traspàs s’ha de fer havent estudiat molt bé què cal fer, i ara no ho han estudiat pas.

—Encara que es comencin a traspassar trams d’aquestes primeres línies, l’empresa nova continuarà formant part del Grup RENFE.
—Sí, i això implica que tu no manaràs prou. I a més a més, sembla que Madrid tindrà poder de condicionar les decisions estratègiques.

—Sí, de moment, serà una empresa amb capital majoritari espanyol; un consell d’administració paritari amb un president proposat per la Generalitat, i aquest president tindrà vot de qualitat però, per a les decisions estratègiques, caldrà una majoria qualificada.
—Doncs això. És un traspàs, això? No. No és una bona solució. Parlo estrictament d’un punt de vista tècnic. És un joc d’equilibris on estarem en minoria. Si tu no pots manar sobre una cosa plenament, tens un problema greu. Tret que treballis amb gent amb qui t’entens molt bé, però l’experiència que tenim en cinquanta anys de democràcia no va per aquí. Hi ha un problema històric de deixadesa i de manca de manteniment preventiu. No dic que no sigui un primer pas, però el trobo molt precari. El manteniment i la seguretat són fonamentals i no s’han tingut en compte.

—Com és que és tan difícil?
—Tenim l’avantatge d’un exemple concret d’uns trens de rodalia que funcionen gairebé a la perfecció: els dels Ferrocarrils de la Generalitat. No tenen aquests problemes. Els trens van a l’hora. Per què? D’entrada, perquè hi ha manteniment. Heu vist mai un tren de la Generalitat pintat amb grafitis? Oi que no? Perquè tenen vigilància. No pot ser que tinguem un sistema ferroviari mal mantingut, mal vigilat i mal planificat. Hem d’exigir a ADIF i RENFE la mateixa qualitat de servei.

—Amb aquest “joc d’equilibris” que descriviu a la nova empresa, hi ha el risc que s’acabi creant una nebulosa de poder i que tothom se’n desentengui?
—Amb tota sinceritat, el perill que veig en tot això és que la Generalitat acabarà essent l’ase dels cops. Com que diuen que els ho han traspassat, la gent començarà a mirar el govern de la Generalitat i dirà: “Escoltin, que això no funciona!” I el govern de la Generalitat estarà, com sempre, lligat de mans i peus pel govern de Madrid. Si no pots gestionar-ho plenament, malament rai. I encara hi ha un altre problema que ens caurà al damunt d’aquí a ben poc i no sabrem com fer-nos-ho.

—Quin?
—Fa anys i panys que ho denunciem, a FERRMED. Anys i panys. I sembla que ningú més se’n queixa. Els trens de mercaderies continuaran entrant a Barcelona per les línies de Rodalia. Això és intolerable. No es pot admetre! Per què s’admet? A la línia que ara va de Barcelona a Martorell hi ha 170 trens de passatgers el dia i 30 de mercaderies. Els de mercaderies equivalen a un 4% escàs del trànsit total de mercaderies. És una xifra baixíssima. La Unió Europea diu que el trànsit terrestre de mercaderies hauria de ser del 30%. L’estat espanyol no arriba ni al 4%, i ara diu: “Mirarem d’arribar al 10%”. Si arribes al 10%, aquests 30 trens de mercaderies hauran de ser vora 90. I 90 trens més 170 de passatgers no hi caben. No hi caben. Cal separar la Rodalia de les mercaderies.

—…
—El hub logístic de Barcelona i Tarragona és més potent que el de l’Illa de França. Imagineu-vos que a París els trens de passatgers haguessin de barrejar-se amb trens de mercaderies. Seria la pera. Aquí, res. És molt urgent. Aquí conflueixen dos eixos crucials de tràfic de mercaderies: el de l’Ebre i el Mediterrani. Tots dos peten per tot arreu, sobretot si vols arribar al 30% que diu la Unió Europea.

—Com es poden separar les mercaderies de la Rodalia?
—Tens dues opcions. Una, posar dues vies més per a anar de Barcelona a Tarragona, passant per Vilafranca del Penedès i Sant Vicenç de Calders. A aquesta opció, s’hi oposen els senyors de la vegueria del Penedès. La segona, que és molt bona, és que tot allò que ve de la vall de l’Ebre agafi la línia que va de Lleida cap a Manresa i, en arribar a Cervera, es faci una línia nova, de 64 quilòmetres, que passi per Igualada i pel nord de Martorell, i allà puguin empalmar i anar-se’n cap a França. Tot això ja s’ha de començar a preparar, perquè ens esclatarà als dits de la Rodalia. D’aquí a quatre o cinc anys, tindrem un problema molt gros. Si us plau, que planifiquin!

—La infrastructura havia de passar a IFERCAT, que pertany a la Generalitat, però després de l’acord amb els sindicats continuarà en mans d’ADIF i, simplement, es farà un encàrrec de gestió a la Generalitat. Això complica més la planificació d’aquesta mena de projectes?
—Evidentment, perquè si no pots manar sobre ADIF, ja has begut oli. Les línies de Rodalia han d’estar totalment en mans de la Generalitat. Totalment! De debò que, si ningú no fa aquesta separació, tindrem un problema enorme. Tant al sud com al nord, on ara com ara les mercaderies passen per la línia de l’alta velocitat, perquè poses al límit la capacitat de les línies. ADIF depèn de Madrid, no de tu. I difícilment t’hi podràs imposar.

—De moment, la consellera diu que les incidències s’allargaran més de dos anys perquè hi ha més de 180 obres en marxa.
—És evident que, quan hi ha obres, hi ha problemes. Cal mirar de fer-les de manera que en causin tan pocs com sigui possible. Si tens poder sobre els organismes que desenvolupen aquestes obres, ho podràs resoldre. Si no en tens, no. Donar per fet que tindrem dos anys d’incidències em sembla una mica fort.

“Esperem un 2025 amb més activitat que l’any 2024, atès que el context global és aparentment millor. Probablement, tindrem més oferta disponible, alguna provinent del món del lloguer, que facilitarà que hi hagi més transaccions. La impossibilitat d’accedir al lloguer també pot desviar segments de joves cap a la compra, sobretot els qui que poden rebre ajut familiar i tenen capacitat de finançar-se.” Així s’expressava ahir, en la presentació de l’Informe del mercat immobiliari, Guifré Homedes, director general d’Amat Immobiliaris.

Després de la mirada optimista sobre l’activitat en les compra-vendes del 2025, mostrava la seva cara més pessimista, relativa al lloguer. “Potser el 2024 ha significat l’any de la gran presa de consciència que el mercat de lloguer era en clar retrocés. Però aquesta tendència ja feia anys que es veia i nosaltres no hem parat d’explicar-la.” I es va mostrar molt crític amb les autoritats. “Tenim dubtes que millorar l’accessibilitat a l’habitatge sigui l’objectiu, perquè és incomprensible que, veient què passa, encara s’insisteixi més en polítiques que clarament malmeten l’oferta actual. Si no hi ha una política clara en la banda de l’oferta, això no ho capgirarem mai.” I acabava l’apartat del lloguer amb una frase molt preocupant. “Malauradament, la nostra previsió és pessimista, l’accés a l’oferta de lloguer serà limitadíssima la dècada vinent.” I pronosticava que, si no canviaven radicalment les línies d’actuació, el mercat del lloguer estava “abocat al col·lapse”.

A l’informe presentat es posa de manifest que no anem pel bon camí, i esmenta com a exemple que les polítiques que es van posar en marxa l’any 2024 han tingut l’efecte contrari del que teòricament pretenien. Això demostra dues coses. La primera, que no hi ha una visió global ni transversal del problema, i segona, que les polítiques que s’estableixen es fan totalment d’esquena al sector, amb la qual cosa mostren un desconeixement total i estan desconnectades de la realitat.

I, més enllà del lloguer, el problema general de l’accessibilitat a l’habitatge, a Amat Immobiliaris l’analitzen amb molt d’escepticisme de cara al futur. Segons que diu l’informe, el conjunt de problemes que tenim en l’accés a l’habitatge, sigui de venda o de lloguer, es basa en un dèficit entre la creació de llars (demanda) i la producció de nous habitatges. Ja fa anys que tenim un dèficit negatiu, el qual fa gairebé una dècada que es va acumulant. Addicionalment, diu que “el factor migratori, que no ha estat gaire previst, i s’ha manifestat amb força els últims anys, encara ha accentuat més aquest dèficit”. I acaba sentenciant: “És per això que els pròxims anys seran extremadament complicats, no només perquè s’haurà d’anivellar anualment la producció amb la creació de noves llars, sinó que, a més, caldrà absorbir el dèficit acumulat.”

Parlo amb Homedes i li demano què en pensa, dels 50.000 habitatges protegits en cinc anys que ha promès el govern. Em comenta que veu molt difícil, gairebé impossible, que es puguin fer. “Sembla que han posat la maquinària a funcionar en alguns aspectes, i això és positiu, però l’error és pensar que el sector públic ho podrà fer tot sol. Si no es canvia d’actitud i es fomenta també l’acció privada, no ens en sortirem”, apunta.

Sobre com veuen els governants el sector privat, creu que anem per un camí equivocat. En aquest punt concret, es queixa que ha fet molt de mal “l’estat d’opinió general que s’ha creat contra els propietaris”. “Són tractats com si tots fossin o fons voltor o purs especuladors, segons els termes que sovintegen avui, fins i tot als mitjans de comunicació.” Això ha creat un gran malestar i fa que molts es desentenguin del sector. I just en un moment en què el problema que tenim és que falta oferta d’habitatge. “Crec que la societat, l’administració pública i els mitjans de comunicació, que conformen l’opinió de la ciutadania sobre l’habitatge, haurien de veure els propietaris inversors com a aliats, com els millors agents per a aportar el seu granet de sorra en resoldre l’accessibilitat a l’habitatge de lloguer”, conclou.

Més enllà d’aquestes reflexions –que em semblen encertades– sobre el fons de la qüestió, el fet és que el clima en el sector avui és positiu. Fa pocs dies, les xifres de les hipoteques i de les operacions de compra-venda del mes de gener, que ha publicat l’INE, mantenien l’optimisme dels darrers mesos del 2024. La raó és que ens diuen que el mercat immobiliari català continua essent molt fort. En el nombre d’operacions, l’augment del gener sobre el mateix mes de l’any passat és del 7%, però si el càlcul es fa sobre la mitjana mensual del 2024, és d’un 16%, un percentatge que assenyala millor la tendència.

Quant al nombre d’hipoteques constituïdes, ha crescut d’un 14,5%, i el capital prestat, d’un 20,6%. En ambdós casos, és el vuitè mes de creixement consecutiu, si bé amb un lleuger alentiment en el ritme. Per altra banda, és el gener amb el nombre d’hipoteques constituïdes més alt d’ençà del 2011, i el capital prestat, el més alt d’ençà del 2008.

I ja que parlem del 2008, no em sembla malament fer un recordatori de les xifres de l’època de la bombolla, prèvia a la crisi immobiliària. La comparació és espectacular. Pensem que el nombre d’hipoteques constituïdes a Catalunya el gener d’enguany ha estat de gairebé 7.000, i el capital prestat, d’uns 1.200 milions d’euros. Doncs bé, en el cim de l’eufòria de la dècada dels 2000, concretament el 2006 –sempre el gener–, el nombre va ser superior a les 23.000 i el capital va assolir una mica més dels 3.650 milions. D’acord amb aquestes xifres, podríem dir, doncs, que en aquests gairebé vint anys el mercat s’ha reduït en una tercera part. No calen gaires paraules més. Les xifres ja parlen totes soles.

Tornem al gener del 2025. I, concretament, al mercat de segona mà, que ha estat el més important el 2024 i ho tornarà a ser enguany. L’informe fa una tipologia del comprador que em sembla interessant. En primer lloc, apunta que hi ha hagut un repunt clar de les operacions que han estat finançades amb hipoteques. Un fet que és lògic, atès que les condicions de finançament han anat essent molt més competitives, a mesura que avançava el 2024. Segons l’INE, la mitjana dels tipus a l’inici de les hipoteques constituïdes, el gener del 2024, era del 3,63% en les fixes i del 3,23% en les variables. El gener d’enguany, havien baixat al 3,17% i al 2,94%, respectivament. Són mitjanes, la qual cosa vol dir que en el mercat es troben tipus força més baixos.

Un fet a destacar és que el 2024 hi va haver una clara tendència entre els nous propietaris a preferir la seguretat de saber la quota a pagar cada mes, amb una hipoteca a tipus fix, que no pas posar-se en mans de l’Euríbor, malgrat que va clarament a la baixa de fa uns quants mesos. Així, el gener del 2024, el 57% de les hipoteques contractades eren fixes i el 43%, variable, mentre que el 2025 són el 64% i 36%, respectivament. Un bon salt.

També es refereix al fet que hi ha hagut un augment de les vendes a menors de quaranta anys. El perfil seria el d’una parella que no vol entrar al mercat de lloguer i passa a comprar, ajudada per la família per a pagar l’entrada, i, evidentment, perquè té un perfil econòmic adequat per a aconseguir la hipoteca. Si es fan comptes, avui la hipoteca pot sortir més barata que el lloguer. I no es “llencen” els diners. En canvi, el perfil inversor continua en percentatges molt inferiors, i com més va més baix, al d’altres èpoques, per les raons ja comentades.

Finalment, sobre què passarà amb els preus si entra “oferta inesperada” al mercat per la venda, provinent del lloguer, s’apunta que, a curt termini, no canviarà res, perquè el dèficit acumulat d’habitatges és tan gran que no representarà cap impacte que freni l’actual tendència a l’alça dels preus.

 

El ple del Tribunal Constitucional (TC) espanyol ha estimat parcialment un recurs de la Generalitat per invasió de competències contra uns quants preceptes del Reial decret del 2023 que desenvolupa l’ordenació dels ensenyaments de Formació Professional.

La sentència, de la qual ha estat ponent la magistrada Concepción Espejel i que s’ha adoptat per unanimitat, recorda que el caràcter “compartit” de la competència en matèria d’educació determina que a l’estat espanyol li correspon establir les bases i a Catalunya tant el desenvolupament normatiu com l’execució. Així, considera que part dels preceptes recorreguts s’ajusten a la constitució, mentre que alguns altres la vulneren. Aquests han estat declarats inconstitucionals i s’han anul·lat.

Els preceptes que s’han considerat inconstitucionals són els que regulen el Consell Social als centres de Formació Professional o determinades figures de coordinació docent. En canvi, sí que veu ajustats a la constitució els preceptes referits a la impartició virtual de la docència, l’estructura dels ensenyaments i els criteris de selecció d’alumnes als centres docents.

També ha considerat que la intervenció estatal en els anomenats centres de referència nacional en l’àmbit de l’FP no vulnera les competències autonòmiques.

Els trens de les línies R14, R15, R16 i R17 amb origen a l’estació de França de Barcelona registren endarreriments que superen l’hora de durada, en una nova jornada de vaga a RENFE convocada pels sindicats CGT, SF-I i Al Ferro.

L’aturada causa supressions i alteracions puntuals al servei, informa RENFE. Es registren retards que poden superar els trenta minuts a la R2 sud en els trens que circulen en sentit Sant Vicenç de Calders. A més, a la R3 hi ha retards de quinze minuts de mitjana. També hi ha retards a la línia R4, on els trens amb origen a Manresa i Sant Vicenç de Calders circulen amb afectacions que en alguns casos poden superar els trenta minuts de retards.

Al matí, una avaria a Sant Celoni ha obligat els trens a iniciar i finalitzar el recorregut a Llinars del Vallès. Els trens han circulat amb demores en apropar-se al punt afectat fins que tècnics d’ADIF han solucionat el problema. A primera hora del matí s’ha produït també una incidència a l’R2 sud, en aquest cas entre Garraf i Vilanova. Poc abans de les vuit s’ha restablert la circulació per una via i mitja hora més tard s’ha recuperat del tot. Els trens han acumulat retards de més de 20 minuts.

a càrrec de Leonora de Groot Bogaarts - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Nou cas de discriminació lingüística a Ryanair. La Plataforma per la Llengua ha denunciat que una usuària va ser discriminada a l’aeroport de Palma pel fet de parlar català.

Els fets van passar el 2 de març, a la porta d’embarcament d’un vol amb destinació internacional. La passatgera va ser aturada a la porta d’embarcament, sota el pretext que la maleta que duia no era apta per a ser transportada a cabina. En mig de la discussió, i segons que relata la víctima, els treballadors li van dir que no l’entenien.

“Quan parlis en castellà, que estem a Espanya, ens entendrem“, li van dir. Malgrat els intents de continuar la conversa en català, el personal es va negar a atendre-la en la seva llengua: “A Mallorca es parla espanyol, i, en tot cas, mallorquí, no català” La conversa que van mantenir es pot escoltar en aquest àudio que ha publicat la Plataforma per la Llengua.

Segons que relata la Plataforma per la Llengua, l’hostilitat dels treballadors va augmentar, i van arribar a exigir a la usuària que s’apartés de la zona d’embarcament i que, si no ho feia, avisarien a les autoritats de l’aeroport. A més, li van prendre el DNI sense donar-li cap explicació clara sobre el procediment. Quan la passatgera va demanar una solució, inicialment va ser ignorada i, posteriorment, se li va indicar que havia de pagar un recàrrec per a facturar la maleta. Quan estava disposada a pagar, li varen respondre: “Has perdut la teva oportunitat, ara esperaràs fins al darrer moment o avui no volaràs”.

Finalment, la usuària va haver d’esperar per a embarcar, va acabar pagant una quantitat un extra per la maleta sense rebre cap rebut i es va veure obligada a viatjar sense tenir la seva motxilla a prop, malgrat haver pagat un seient amb prioritat.

L’entitat ha assessorat la passatgera perquè presenti una denúncia a Ryanair i a la Direcció General de Consum de les Illes Balears. A més, l’entitat demana als partits polítics de tirar endavant una nova llei de consum que protegeixi els drets lingüístics dels consumidors catalanoparlants a les Illes Balears.

Una alpinista catalana de cinquanta-tres anys ha mort arran d’una allau que ha deixat atrapada una expedició catalana a Geòrgia, segons que ha pogut saber VilaWeb. Hi ha sis alpinistes implicats, tots ells catalans, i tres són afiliats a la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC).

L’incident ha estat fa poc més d’una hora i s’han activat els equips d’emergències. La resta d’integrants de l’expedició han estat rescatats amb un helicòpter. La representació diplomàtica de l’estat espanyol a Geòrgia fa les gestions amb les autoritats locals per oferir assistència consular als afectats.

La zona de l’accident és a prop d’Armènia, segons que ha avançat la periodista Anna Punsí, on justament l’11 de març una allau també va afectar un grup de nou excursionistes catalans. En aquest cas, va morir un alpinista de Sant Joan de les Abadesses.

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Brussel·les ha proposat que els habitatges europeus disposin de subministraments per a resistir 72 hores en cas de possibles guerres o crisis, com ara, una catàstrofe climàtica, un ciberatac o una pandèmia.

Un informe elaborat per l’ex-president finlandès Sauli Niinistö explica que aquest kit de supervivència hauria de permetre que els ciutadans disposessin de prou aigua, aliments, medicaments i bateries per a sobreviure durant tres dies. A continuació, us detallem quins objectes serien imprescindibles:

• Una llanterna, un encenedor o espelmes
• Piles o recàrrega de bateries
• Medicaments bàsics
• Aigua (un litre i mig d’aigua el dia per persona seria ideal)
• Menjar (preferiblement en llaunes o conserva)
• Roba d’abrigar i interior
• Diners en efectiu
• Fotocòpies de la documentació personal (DNI, passaport…)
• Una navalla
• Cuina portàtil, com ara, un càmping gas

La comissària Hadja Lahbib, de Preparació i Gestió de Crisis, ha publicat un vídeo en clau d’humor en què explica què hauria d’incloure aquest kit de supervivència. En la descripció, s’explica que s’ha d’estar “a punt per a qualsevol cosa” i afirma que “aquesta ha de ser la nostra nova manera de vida europea”. Amb un toc d’humor, la comissària explica que a la bossa hi porta, per a sobreviure setanta-dues hores, les ulleres, còpies de la documentació, una llanterna, espelmes i un encenedor, aigua, una navalla suïssa, medicació, alguna cosa per a menjar, diners en efectiu –perquè la targeta podria ser que no servís–, un carregador i una bateria, una ràdio de piles i també recomana un joc de cartes. Vegeu-ne el vídeo:

Today, the EU launches its new #Preparedness Strategy.

“Ready for anything” — this must be our new European way of life. Our motto and #hashtag. pic.twitter.com/fA1z8ZvMDA

— Hadja Lahbib (@hadjalahbib) March 26, 2025

[VÍDEO] Una comissària de la UE detalla entre riures el contingut del kit de supervivència

Desenes de personalitats i entitats de Catalunya Nord han demanat al president de la Generalitat, Salvador Illa, la destitució del director de la Casa de la Generalitat de Perpinyà, Daniel Christipher Person. En una carta, asseguren que d’ençà de la seva nominació “fa prova de desconeixement o de menyspreu de cara a Catalunya Nord i els nord-catalans” i afirmen en la missiva que “dubtem que aquesta persona que nega la catalanitat de la gent i del territori tingui les competències per a assumir la responsabilitat del càrrec”.

Així que demanen “de considerar seriosament la destitució de Daniel Christopher Person. És essencial que el càrrec sigui ocupat per una persona que posseeixi les competències i els coneixements adequats per representar Catalunya i promoure els seus interessos tant lingüístics, com culturals i econòmics”. També han obert un formulari perquè tothom es pugui afegir a la petició.

Entre els signants de la carta hi ha organitzacions com l’Aire Nou de Bao, el Casal de Perpinyà, Unitat Catalana, Centre Cultural Català del Vallespir, entre altres o personalitats com ara Joan Daniel Bezsonoff Montalat, Joan Becat o Margarida Trias Pareja.

Vegeu ací la carta íntegra:

«Molt Honorable President,

Ens dirigim a vós, com a representants d’associacions, artistes i ciutadans nord-catalans per mor d’expressar la nostra preocupació davant la situació generada per l’actual director de la Casa de la Generalitat a Perpinyà, el senyor Daniel Christopher Person, que ocupa el càrrec des de la tardor de 2024 i que, amb les seves accions i declaracions, posa en qüestió els objectius propis de la Casa de la Generalitat.

Al llarg d’aquests darrers mesos ha originat decisions i accions que posen en dubte les seues capacitats a fi d’exercir el seu càrrec, i ha generat malestar en la major part de les organitzacions que defensen i promouen la catalanitat de la Catalunya del Nord.

El senyor Daniel Christopher Person ignora o vol ignorar que ocupa el càrrec de representant de la Generalitat de Catalunya en una terra històricament, lingüísticament i culturalment catalana. El 23 de desembre del 2024 a les 15.29 enviava els desitjos de final d’any en francès, i únicament en francès, un fet sense precedents en els més de 20 anys d’història de la Casa. Va caldre esperar fins a les 21.39, és a dir més de 6 hores per tal de rebre la traducció en català, quan ja bullien les xarxes socials. Ara torna a ser notícia amb la seua negació de reconèixer la catalanitat de les comarques del nord en comparèixer davant la Comissió d’Afers Institucionals del Parlament de Catalunya. Per aquestes raons, us demanem de considerar seriosament la destitució de Daniel Christopher Person. És essencial que el càrrec sigui ocupat per una persona que posseeixi les competències i els coneixements adequats per representar Catalunya i promoure els seus interessos tant lingüístics, com culturals i econòmics.

Agraïm la vostra atenció i quedem a la seva disposició per a qualsevol discussió necessària.»

El text, el signen:

Joan Daniel Bezsonoff Montalat, escriptor
Pere Figueres, cantautor
André Robèr, pintor-éditor
Josefina Matamoros, conservadora en cap del patrimoni
Esteve Sabench, pintor-editor
Jordi Aligué, pintor, escriptor
Jordi Isern, pintor
Fina Duran Riu, conservadora
Rafel de Querol Cerdà, activista cultural
Nuria Homs Serra, conservadora
Alfons Olmo Boronat, cantautor
Miquel Arnaudies, pintor-escriptor
Jaume Sais , fotograf
Jean Luc Respaut, fotograf
Enric Pladevall, escultor
Margarida Trias Pareja, directora de la Fundació J. V. Foix
Christian Vila, pintor
Odile Vila, galerista
Didac Rocher, cantautor
Annabelle Brunet consellera general
Carolina Barrere, historiadora de l art
Cristina Giner, poetessa i traductora
Joan-Pere Pujol, escriptor
André Laurent Coronel jubilat de l’exèrcit de l’aire francès, soci de l’Assemblea i Casal Jaume 1er
Joan Becat Membre de l’IEC

Associacions:

Agissons/Actuem,
Aire Nou de Bao
Associació d’advocats de defensa dels drets Humans de catnord
Casal de Perpinyà
Casal del Conflent
Catalunya Nord per la Independència
Centre Cultural Català del Vallespir
Coral Solstici
Delegació de la Plataforma per la Llengua a la Catalunya Nord
Ecologistes,
Enraonem al Vallespir
GPrenc
Grup teatral Fontfreda
Unim
Unitat Catalana
Xarxa cebrianenca

Uns quants familiars de víctimes de la gota freda del 29 d’octubre han declarat avui davant la jutgessa de Catarroja (Horta Sud) que van fer centenars de trucades al telèfon d’emergències 112 aquell dia, sense que ningú no els respongués. Ho ha explicat als mitjans Victoria Sánchez, que va perdre el marit a Xest (Foia de Bunyol), i que ha lliurat a la jutgessa més de quinze fulls amb registres de trucades que van fer ella mateixa, el seu fill i la seva germana per mirar de demanar ajuda per rescatar-lo. Ell, alhora, també li trucava per demanar auxili.

Segons que ha detallat, aquell dia el seu marit feia festa i se n’havia anat a la caseta que tenen a Xest. Ella va viure la mort gairebé en directe perquè va poder parlar-hi per telèfon unes quantes vegades. En les converses, ell li deia que havia aconseguit de pujar al teulat amb els tres gossos, però que tenia por, estava tot xop i feia molt de fred. En la darrera trucada, que creu que era una mena de comiat, li va dir que volia passar tota la vida amb ella. “L’aigua s’estava enduent la caseta i es va tallar la comunicació. Van morir tots”, ha explicat plorant. També ha dit que al tanatori li va demanar perdó per haver-li mentit, perquè mentre li deia que anaven a rescatar-lo, sabia que no era veritat, però havia de donar-li ànims.

Ha recordat, entre llàgrimes, que quan marcaven el 112, el missatge que sentien era: “Aquest número no existeix.” I ha denunciat que ningú del govern valencià no s’ha posat en contacte amb ella ni amb els familiars de setanta víctimes més amb qui es comunica. “Menteixen per salvar la imatge”, ha dit. Finalment, ha fet una crida a participar dissabte vinent, 29 de març, en la sisena manifestació a València que reclama la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón, per la gestió de la riuada.

L’advocat de l’associació Liberum, que exerceix d’acusació popular i representa també un familiar de diverses víctimes, Alexis Aneas, ha explicat que la jutgessa ha volgut saber si, en les trucades al 112, comunicava o no contestaven, i també a quina hora es van fer els avisos i si es van arribar a rebre. Segons que ha dit, molts familiars han acceptat l’assistència psicològica i sanitària que els ha ofert la magistrada.

Aneas representa Yolanda Garrido, que va perdre el germà, la cunyada i un nebot de quatre anys. Ha destacat “la feina encomiable” de la jutgessa “centrant-se en les víctimes més que no pas en les responsabilitats penals i administratives” en aquesta fase del procediment.

També ha apuntat que tenen constància que “no tots els dispositius tenien accés” al missatge d’alerta emès a les 20.11 del 29 d’octubre i que un dels testimonis ha dit que no el va rebre. A més, algunes persones han declarat que van estar sense subministrament elèctric més de trenta hores, fet que en algun cas va provocar la mort. La jutgessa ha demanat als compareixents que li expliquessin els fets d’aquell dia i si havien rebut cap avís.

Finalment, Aneas ha dit que, segons un informe a què ha tingut accés l’associació, el 29 d’octubre es van fer més de 75.000 trucades al 112.

L’ex-president del Brasil Jair Bolsonaro serà jutjat per haver orquestrat un pla per a prendre el poder mitjançant un cop d’estat militar el 2022, després de la victòria electoral de Lula da Silva. El Tribunal Suprem del Brasil ha decidit que l’ex-president ha d’afrontar un procés penal que pot implicar-li una condemna de més de quaranta anys de presó i, probablement, el final de la seva carrera política.

La decisió també afecta set col·laboradors molt pròxims a Bolsonaro, que s’hauran d’asseure al banc dels acusats per delictes com ara integració en una organització criminal armada, temptativa de cop d’estat i abolició violenta del sistema democràtic.

Els encausats són els ex-ministres de Defensa Walter Braga Netto i Paulo Sérgio Nogueira de Oliveira; l’ex-comandant de la marina Almir Garnier Santos; l’ex-ministre de Seguretat Anderson Torres; l’ex-cap dels serveis secrets Alexandre Ramagem; l’ex-ministre de Seguretat Institucional Augusto Heleno; i l’ex-assistent Mauro Cid, que ha pactat una reducció de pena amb la fiscalia a canvi de col·laborar amb la investigació.

Els fets es remunten als mesos compresos entre les eleccions de l’octubre del 2022 i l’assalt violent als poders de Brasília el 8 de gener de 2023, tan sols una setmana després de la investidura de Lula. Segons la fiscalia, el pla consistia a preparar un cop d’estat a favor de Bolsonaro, i els aldarulls –que molts consideren inspirats en l’assalt al Capitoli dels Estats Units del 6 de gener de 2021– haurien estat instigats com a últim recurs generar caos i justificar així una intervenció militar que revertís la voluntat popular.

La fiscalia de València rebutja que s’investigui la delegada del govern espanyol al País Valencià, Pilar Bernabé, per la mala gestió de l’emergència de la gota freda. En un escrit al jutjat d’instrucció número 3 de Catarroja, el fiscal Cristóbal Melgarejo considera que Bernabé no ha de fer front a cap responsabilitat penal.

“L’encàrrec de la delegada del govern espanyol, atès que no s’havia declarat la situació d’emergència d’interès nacional, era estrictament de coordinació entre l’administració estatal i l’autonòmica”, diu el fiscal.

“No se li pot imputar, des del punt de vista del principi de culpabilitat que regeix el dret penal, la manca d’adopció de decisions que haurien pogut evitar o atenuar el resultat esmentat”, afegeix.