El Consell de Seguretat de l’ONU es reunirà aquest vespre amb caràcter d’urgència per abordar els bombardaments dels EUA d’aquesta matinada contra instal·lacions nuclears iranianes. “Reunió d’emergència del Consell de Seguretat de l’ONU, a petició de l’Iran, amb el suport del Paquistan, la Xina i Rússia, programada per a aquest vespre, hora de Nova York”, ha publicat el vice-primer ministre i ministre d’Afers Exteriors paquistanès, Ishaq Donar, en el seu compte d’X.

Cal recordar que la Missió Permanent de la República Islàmica de l’Iran davant les Nacions Unides va enviar una carta urgent al Consell de Seguretat, en què condemnava enèrgicament el bombardament que va considerar il·legal i imprudent de les instal·lacions nuclears iranianes per part dels Estats Units.

“Els Estats Units i el sanguinari règim sionista d’Israel hauran de rendir comptes plenament per aquestes flagrants violacions del dret internacional i afrontar-ne les greus conseqüències”, ha anunciat la missió diplomàtica iraniana a X.

Les Forces de Defensa d’Israel (FDI) han informat d’una nova bateria d’atacs contra objectius iranians presumptament vinculats al programa de míssils i drons de l’Iran. Són els primers bombardaments israelians des que els Estats Units van decidir d’implicar-se directament en el conflicte aquesta matinada.

Segons les FDI, vora trenta avions de la força aèria han atacat desenes d’objectius en les zones d’Isfahan, Bushehr i Ahvaz, així com a Yazd, una àrea que encara no s’havia vist afectada pels bombardaments d’Israel del 13 de juny.

La versió oficial israeliana recull atacs sobre infrastructures amb míssils, en alguns casos sobre posicions des de les quals s’han disparat projectils cap a Israel. Les FDI han avançat en el seu informe que continuaran llançant aquesta mena d’operacions amb vista a “eliminar l’amenaça” militar de l’Iran.

Israel ha rebut avui el contraatac de l’Iran als bombardaments dels EUA, que han respost amb un llançament de míssils contra unes quantes localitats. Almenys vuitanta-sis persones han estat ferides, segons les autoritats israelianes.

L’Assemblea Consultiva Islàmica, el Parlament de l’Iran, ha recomanat el tancament de l’estret d’Ormuz, un dels principals passos comercials i econòmics del món, en represàlia a l’atac dels Estats Units contra les instal·lacions nuclears del país, encara que la decisió final quedarà en mans del cap suprem, l’aiatol·là Ali Khamenei.

En comentaris recollits per la radiotelevisió pública iraniana, el general Esmaeil Kousari, integrant de la Comissió de Seguretat Nacional del Parlament, ha confirmat que la cambra ha arribat a la conclusió que cal tancar l’estret, però la decisió recau en el Consell Suprem de Seguretat Nacional.

La Pissarreta d’en Partal: L’Iran, una guerra al centre del món

L’Iran és un productor de petroli important, amb un bombament de 3,3 milions de barrils de cru diaris i exportacions pròximes a 1,7 milions, per la qual cosa, si hi ha una escalada del conflicte, no és difícil de preveure una interrupció del subministrament de petroli iranià.

Experts com ara el responsable d’estratègia de matèries primeres d’ING Research, Warren Patterson, van avisar a mitjan mes que una escalada elevava la possibilitat d’interrupcions en el transport marítim, la qual cosa afectaria els fluxos de petroli del Golf Pèrsic.

“Una interrupció significativa d’aquests fluxos seria prou per a impulsar els preus a 120 dòlars per barril”, apunta l’analista, tot anticipant que si les interrupcions persisteixen cap a final d’any, podríem veure al Brent cotitzant a nous màxims històrics, “superant el rècord de prop de 150 dòlars per barril del 2008”.

Per què és tan important l’estret d’Ormuz, i quin paper podria exercir en el conflicte entre Israel i l’Iran?

Els trens de la línia R4 de Rodalia circulen amb demores que poden superar els quaranta-cinc minuts per l’incendi entre Martorell i Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), segons que ha informat Renfe. El foc, ja estabilitzat i que ha afectat unes sis hectàrees, ha provocat danys a les instal·lacions entre Sant Sadurní d’Anoia i Martorell Central. Tècnics d’Adif treballen en la seva reparació.

Els trens amb origen i destinació a Vilafranca del Penedès començaran i acabaran a l’estació de Martorell Central. L’incendi es va declarar ahir al voltant de les 14.10 en una zona de vegetació forestal a uns 200 metres de la AP-7 i va obligar a tallar la circulació a la R4 per facilitar la tasca d’extinció dels bombers.

A les 18.00 es va habilitar un transport alternatiu per carretera. Els bombers han informat que ahir van atendre fins a 428 avisos, 46 dels quals (un 10,7%) per incendis de vegetació.

Protecció Civil de la Generalitat ha activat el Pla especial d’emergències per inundacions a Catalunya (Inuncat) en fase d’alerta per la previsió de pluges intenses aquesta tarda i nit en uns quants punts del Principat. El Servei Meteorològic de Catalunya (Meteocat) ha informat que es pot superar el llindar de risc d’intensitat de pluja (vint litres per metre quadrat en trenta minuts) en el Pirineu, Prepirineu, Ponent, Terres de l’Ebre i Catalunya Central.

Podrà haver-hi ruixats intensos acompanyats de tempesta, ratxes fortes de vent i de manera local calamarsa o pedra, per la qual cosa Protecció Civil ha demanat prudència en les activitats a l’aire lliure i en la mobilitat, així com no travessar rieres, barrancs, torrents ni cap zona inundable allí on plogui i on ja hi hagi acumulació d’aigua.

Tot i que a la major part del País Valencià continua la calor, s’esperen ruixats i tempestes ocasionals a la tarda en la meitat nord, amb probabilitat que siguin localment fortes a l’interior.

Al voltant de 150 conservadors d’arreu de l’estat espanyol han signat el manifest “El patrimoni no és una bandera”, en què expressen la seva preocupació pel tractament del cas de les pintures del Monestir de Sixena. Més enllà de la sentència judicial, que asseguren que respecten, assenyalen que aquesta situació planteja qüestions ètiques i professionals que afecten directament la seva professió.

“Som conscients que el patrimoni cultural constitueix una eina essencial en la construcció de les identitats col·lectives. I assumim amb naturalitat que aquest valor simbòlic forma part de la seva essència i seria, per tant, raonable el seu ús si es fonamenta en una sincera estima i cura constant. No obstant això, des de la professió fa temps denunciem la instrumentalització amb finalitats polítiques del patrimoni cultural, que es converteix en un instrument ocasional al servei d’interessos espuris: grapejat quan convé, ignorat gairebé sempre”, diuen.

Defensen que l’obra en litigi “no és un símbol ni una bandera que pugui agitar-se segons convingui”, sinó un bé cultural del qual cal preservar-ne la integritat en benefici de tota la societat, per la seva importància patrimonial. “Com coneixem el limitat esforç que les administracions dediquen a la defensa i protecció del patrimoni, aquesta sobreactuació ens sembla simplement demagògica”, asseveren.

Els conservadors argumenten que l’anàlisi d’aquesta problemàtica de conservació cal abordar-se únicament des de l’àmbit tècnic i científic perquè es tracta d’una intervenció amb “grans incerteses”. Així, segons que diuen, exigeix d’una actuació “serena i exquisida”. En el cas de les pintures de Sixena, expliquen la mateixa actuació per la qual van ser arrancades durant la guerra del 1936-1939 i traslladades al MNAC forma part d’un procés històric que n’augmenta el seu valor documental.

“Encara que no comptem amb un coneixement exhaustiu de tota la documentació tècnica, sembla obvi que la intervenció necessària per al desmuntatge, trasllat i reposició és complexa. Entenem que aquests riscos han de ser ponderats detingudament i per això reclamem un debat assossegat, allunyat de l’actual pressió mediàtica. Defensem que la professió pot respondre amb èxit a qualsevol desafiament, i que tant el personal del MNAC com el que treballa amb el Govern d’Aragó és perfectament capaç de dilucidar aquestes incerteses, i planificar una solució òptima que permeti donar compliment a la sentència sense afectar la pintura mural, sempre que puguin treballar amb el temps i la seguretat requerides”, diuen.

Amb tot, es pregunten si la solució adoptada seria assumida i respectada per totes les parts. “Aquesta possibilitat introdueix una tensió innecessària en la professió, i —abans que arribi a produir-se— rebutgem qualsevol forma de coacció. La independència professional és fonamental en una societat democràtica que valora el coneixement especialitzat; les decisions de conservació d’aquesta pintura han de respondre únicament a consensos tècnics i ètics i no a interessos polítics”, diuen.

Podeu llegir el manifest complet ací.

La Unió Europea ha exigit a “totes les parts fer un pas enrere” i tornar a la via negociadora després del bombardament dels Estats Units sobre les instal·lacions nuclears a l’Iran. L’alta representant de Política Exterior, Kaja Kallas, ha reclamat “evitar una major escalada” en un missatge a Twitter. Kallas ha assenyalat que “no s’ha de permetre” que Teheran desenvolupi una arma nuclear, perquè seria “una amenaça per a la seguretat internacional”.

La cap de la diplomàcia europea ha confirmat que els ministres del club comunitari debatran demà a Brussel·les l’escalada del conflicte a l’Orient Mitjà arran de l’atac ordenat per Donald Trump. En la reunió del Consell de Ministres d’Afers Exteriors de la UE es debatran els últims esdeveniments a la regió després dels atacs creuats entre Israel i l’Iran.

Al seu torn, el president del Consell Europeu, António Costa, ha assegurat que està “profundament alarmat” pel bombardament a les instal·lacions nuclears iranianes i ha apostat per la diplomàcia i la negociació. “La UE continuarà col·laborant amb les parts i els nostres socis per trobar una solució pacífica a la taula de negociació”, ha dit en un missatge a Twitter.

L’Iran acusa Trump d’haver traït la diplomàcia mentre estaven negociant i es reserva el dret a respondre l’atac

No pas menys de vuitanta-sis persones han resultat ferides, dues de gravetat, per l’impacte d’una trentena de míssils disparats des de l’Iran contra el centre i el nord d’Israel. És la primera resposta armada de la república islàmica després dels atacs nord-americans contra les seves instal·lacions nuclears a Isfahan, Natanz i Fordow.

El servei d’ambulàncies d’Israel ha informat que una de les víctimes greus és un home de trenta anys ferit per l’impacte de metralla. A més, setanta-set persones han estat hospitalitzades amb ferides lleus, quatre més han estat ateses per crisi d’ansietat i tres romanen pendents de diagnòstic mèdic. El ministeri de Salut israelià ha indicat que els atacs han afectat diverses zones, com ara Tel-Aviv, Nes Tziona i Haifa.

L’Iran ha confirmat l’ofensiva poc després, i l’ha descrit com “la vintena onada de l’operació Promesa Vertadera 3”, el nom que ha donat a la campanya de represàlia contra Israel des que, fa nou dies, començaren els bombardeigs israelians contra territori iranià.

Segons fonts militars iranianes, els míssils utilitzats en l’atac combinaven propel·lent líquid i sòlid i estaven equipats amb ogives d’alt poder destructiu. Els objectius incloïen l’aeroport internacional Ben Gurion, un centre d’investigació biològica, bases logístiques i diverses instal·lacions de comandament i control militars israelianes.

Diversos dirigents destacats del Partit Demòcrata dels Estats Units han denunciat que els atacs d’aquesta matinada contra les instal·lacions nuclears de l’Iran són una acció militar unilateral sense autorització del Congrés, fet que, segons que han remarcat, vulnera la Constitució i agreuja el perill d’una guerra d’ampli abast al Pròxim Orient.

El líder de la minoria demòcrata al senat, Chuck Schumer, ha exigit que Donald Trump doni explicacions immediates davant el legislatiu. “Cap president no hauria de poder portar unilateralment aquesta nació a una guerra amb amenaces erràtiques i sense estratègia”, ha dit. I ha afegit: “El republicà Trump ha de retre comptes davant el Congrés i el poble dels Estats Units. El perill d’una guerra més llarga, devastadora i estesa s’ha disparat.”

També el líder de la minoria a la cambra de representants, Hakeem Jeffries, ha criticat la manca de transparència del president i ha qualificat els bombardeigs contra Fordow, Natanz i Isfahan d’“acció unilateral”. Ha demanat que els responsables de l’administració Trump informin de manera “completa i immediata” de l’acció militar i dels passos previstos.

“El president Trump ha enganyat el país sobre les seves intencions, no ha demanat permís al Congrés per a l’ús de la força i corre el risc de ficar els Estats Units en una guerra potencialment desastrosa al Pròxim Orient”, ha dit Jeffries.

La resolució de poders de guerra, aprovada el 1973 després de dècades d’intervenció militar a Vietnam i a altres indrets d’Àsia, exigeix que qualsevol acció militar d’envergadura tingui el vist-i-plau del Congrés. Però la seva aplicació ha estat sempre matisada pel fet que el president pot vetar qualsevol resolució en contra, un veto que només pot ser tombat amb una majoria de dos terços de les dues cambres.

En aquesta línia, diversos senadors demòcrates de la Comissió de Serveis Armats han emès un comunicat criticant Trump per no haver informat el Congrés de decisions tan greus. “Malauradament, el president no ha continuat la tradició bipartidista d’informar el legislatiu dels fets principals de seguretat nacional que afecten els ciutadans nord-americans arreu del món”, han dit.

També han remarcat que els 40.000 soldats nord-americans desplegats al Pròxim Orient, així com els diplomàtics i les seves famílies, “afrontaran riscos encara més grans” arran dels bombardeigs.

El sector més progressista del partit ha estat encara més contundent. La congressista Rashida Tlaib ha qualificat l’atac d’“una violació flagrant de la Constitució” i ha recordat la guerra de l’Irac i l’engany de les armes de destrucció massiva. “No caurem dues vegades en el mateix parany. En lloc d’escoltar el poble nord-americà, ha escoltat aquell criminal de guerra que és Benjamin Netanyahu”, ha dit.

Finalment, Tlaib ha demanat que el Congrés exerceixi de manera immediata els seus poders de guerra i aturi “aquesta acció anticonstitucional”.

L’Organisme Internacional per a l’Energia Atòmica (OIEA), l’agència nuclear de l’ONU, ha informat que no ha detectat cap augment dels nivells de radiació a les tres instal·lacions nuclears iranianes atacades aquesta matinada per l’exèrcit dels Estats Units. Es tracta de les plantes d’Isfahan, Natanz i Fordow, aquesta darrera subterrània i colpejada amb bombes de gran capacitat de penetració.

“Després dels atacs a tres instal·lacions nuclears a l’Iran, inclosa la de Fordow, l’OIEA pot confirmar que, fins ara, no s’ha informat de cap augment en els nivells de radiació fora de les plantes”, ha indicat l’agència des del seu compte de X. També ha informat que continua fent avaluacions complementàries per detectar qualsevol possible contaminació nuclear i que comunicarà qualsevol novetat en aquest sentit.

Fonts iranianes han explicat que el fet que no hi hagi hagut cap increment de radioactivitat es deu al fet que, en previsió d’un atac nord-americà, el règim va evacuar el material radioactiu de les instal·lacions fa uns quants dies, especialment del complex de Fordow.

La pròpia Organització de l’Energia Atòmica de l’Iran (OEAI) ha condemnat els “atacs brutals” contra els principals centres de desenvolupament nuclear del país i ha garantit que “no permetrà que s’aturi el camí del desenvolupament d’aquesta indústria nacional”.

El ministre d’Afers Estrangers iranià, Abbas Araqchi, ha acusat el president dels Estats Units, Donald Trump, de “traïció a la diplomàcia” per haver col·laborat amb Israel en els atacs contra les instal·lacions nuclears iranianes justament mentre es negociava una sortida diplomàtica. També ha retret a la Unió Europea i al Regne Unit que el seu país “mai no ha deixat la taula” de diàleg i que, per tant, no entén per què se li reclama ara de “tornar-hi”.

“La setmana passada negociàvem amb els Estats Units quan Israel va decidir rebentar la diplomàcia. La setmana passada dialogàvem amb la Unió Europea i el grup E3 (el Regne Unit, Alemanya i França) quan els Estats Units van decidir rebentar-la”, ha dit Araqchi responent a les declaracions de la cap de la diplomàcia europea, Kaja Kallas, i del primer ministre britànic, Keir Starmer. “Quines conclusions n’extreuen?”, ha afegit.

Les converses entre l’Iran i els Estats Units, intermediades per Oman, tenien com a objectiu de trobar una sortida a la crisi del programa nuclear. Paral·lelament, el president francès, Emmanuel Macron, ha parlat almenys dues vegades amb el president iranià, Masud Pezeshkian, per mirar de reprendre les converses amb els estats europeus que havien participat en el pacte nuclear de 2015, ara trencat.

Araqchi ha comparegut a Istanbul, durant el segon dia de la trobada de ministres d’Afers Estrangers de l’Organització de Cooperació Islàmica. Des d’allà, ha reiterat l’acusació a Trump d’haver-se comportat com un “traïdor a la diplomàcia” per haver donat suport als atacs israelians, que considera una “sabotatge al procés de negociació”.

“Trump va ser elegit prometent de posar fi a la presència dels Estats Units en aquesta part del món, i ha traït l’Iran abusant del nostre compromís amb la diplomàcia”, ha declarat. També ha remarcat que els atacs violen el dret internacional i les resolucions de les Nacions Unides: “És impossible calcular l’impacte devastador d’aquest atac contra el Tractat de No-proliferació.”

Encara que no ha pogut oferir dades precises sobre els danys causats pels atacs nord-americans contra les instal·lacions d’Isfahan, Natanz i Fordo, ha remarcat que el simple fet de bombardar-les ja constitueix una violació dels acords internacionals. “No tinc dades sobre el nivell de danys, però no crec que això importi. Un atac a instal·lacions nuclears és, en si mateix, una violació del dret internacional.”

Finalment, ha advertit que l’Iran es reserva el dret de defensar-se, tal com estableix la Carta de les Nacions Unides, i que adoptarà totes les mesures necessàries per protegir els seus interessos i la seva població.

Avui han estat rescatades quaranta-nou persones a les costes del país, que anaven a bord de barcasses, trenta-dues a Alacant i disset a Formentera. L’Equip de Resposta Immediata en Emergències ha assistit les persones rescatades al port d’Alacant aquesta matinada, nou són menors, i tretze han hagut de ser ateses per ferides de diferent consideració, fonamentalment cremades. El Servei Marítim de la Guàrdia Civil i Salvament Marítim han fet el rescat al sud de l’illa de Formentera a les 5.20.

Cal recordar que aquesta setmana ja havien estat rescatades 305 persones a les costes del país. Dimecres van localitzar vint immigrants que feia dues setmanes que anaven a la deriva al litoral sud del País Valencià. Tenies un estat d’extrema debilitat i van relatar que durant la travessia havien mort cinc persones. Dos dies més tard, set persones més van ser interceptades a la Vila Joiosa (Marina Baixa). Divendres també van arribar 195 persones a diferents punts de les Illes, i dissabte vuitanta-tres més.

Lloc: Arenys de Mar

La foguera el Baver – Els Antigons ha guanyat el primer premi de la secció especial del concurs de les Fogueres d’Alacant 2025. El monument, titulat “Vanity“, és obra del foguerer Paco Torres, amb disseny de Paco Camallonga, i ha sumat noranta-quatre punts dels integrants del jurat.

El segon lloc ha estat per a la foguera Sèneca-Autobusos, titulada “Atracció fatal” i signada per José Gallego i Toni Pérez, que ha aconseguit noranta-un punts. Repeteix el lloc del 2024 i també ha guanyat el premi a millor crítica de categoria especial. El tercer premi en categoria especial l’ha aconseguit Diputació-Renfe, amb l’obra “Aromes”, de David Sánchez Llongo, que ha rebut setanta-nou punts.

Plantada en l’avinguda d’Elx, “Vanity” representa una crítica a l’obsessió actual pel culte a la imatge i la validació en les xarxes socials, i té un pressupost de 91.000 euros. El Baver – Els Antigons van ocupar el quart lloc l’any passat en la categoria especial.

Avui, 22 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• GBU-57: Com funciona la bomba més pesada de l’arsenal americà, capaç de destruir búnquers i túnels
• Jordi Pesarrodona: “Que el pare abat s’adoni que el poble està indignat amb un rei que no el representa”
• El tomb a l’equidistància de Montserrat que ha precedit la visita de Felipe VI
• VilaWeb, capdavanter en reputació entre els digitals catalans, segons el rànquing mundial de SCImago
• L’onada expansiva de Cerdán a Catalunya | Anàlisi d’Odei A.-Etxearte
• Magaluf més enllà del turisme salvatge d’excessos: “Casa nostra és com un búnquer”
• Preocupació creixent: augment de les hores amb preus negatius d’electricitat
• BYD, el gegant xinès de vehicles elèctrics que vol cruspir-se el mercat europeu
• Jaume Subirós: “Al nostre país la gent va a mercat i no sap què ha de comprar”
• Coll del Guix, vins per a preservar el patrimoni vinícola | Vinyaserra
• Fragment: ‘Teresa o la vida amorosa d’una dona’, de Carme Montoriol
• Perspectiva i connexió polítiques | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDLXXII): Intermezzo | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

La Massive Ordnance Penetrator (MOP), coneguda també per GBU-57, és la bomba convencional més pesant de l’arsenal dels Estats Units, amb un pes per unitat de vora 13.600 quilos. Aquesta arma ha estat dissenyada específicament per destruir instal·lacions subterrànies profundament fortificades, com ara búnquers i túnels. Cosa que en fa més que probable l’ús en l’atac contra les instal·lacions nuclears iranianes soterrades, sobretot a Fordow, que es considera la més fortificada. La MOP és l’única arma convencional que podria reeixir contra aquestes estructures.

Les seues característiques principals són les següents:

• Penetració profunda: pot travessar 60 metres de terra i roca, tot i que fonts militars indiquen que amb les millores tecnològiques d’aquests darrers anys aquesta capacitat pot ser superior.

• Precisió guiada per GPS: la MOP no és una bomba per a saturar una zona, sinó per a impactar amb precisió en un punt concret, especialment en llocs defensats o de difícil accés.

• Tecnologia de fusió intel·ligent: porta un sistema que pot detectar cavitats durant la penetració –com ara cambres i sales interiors– i detonar-se al punt òptim per a causar el màxim dany intern.

Només el bombarder B-2 Spirit de l’exèrcit de l’aire dels EUA pot transportar i llançar la MOP. Aquest avió furtiu pot volar a grans distàncies amb reabastament aeri, com va demostrar durant la guerra de Kosovo i en missions contra posicions de l’ISIS a Líbia. Només hi ha 19 B-2 operatius i en aquestes darreres hores s’havia comprovat que una part s’havien mogut cap a zones més pròximes a l’Iran.

Malgrat l’enorme capacitat destructiva de la MOP, experts com ara Richard Nephew adverteixen que destruir Fordow no seria prou per a desmantellar el programa nuclear de l’Iran, atès que podrien existir més llocs d’enriquiment d’urani o reserves fora del control internacional.

El president dels Estats Units, Donald Trump, ha anunciat el bombardament de les instal·lacions nuclears iranianes d’Isfahan, Natanz i Fordow, essent aquesta última l’objectiu de l’atac més intens.

“Hem completat amb gran reeixida el nostre atac contra les tres instal·lacions nuclears de l’Iran, incloent-hi Fordo, Natanz i Isfahan. Tots els avions es troben ara fora de l’espai aeri iranià”, ha declarat a la seva xarxa social, Truth Social.

Més tard, a les 4.oo hora catalana, Trump ha comparegut a la Casa Blanca per anunciar el resultat de l’operació. El president dels EUA ha afirmat que totes tres instal·lacions nuclears iranianes han estat destruïdes i ha amenaçat l’Iran amb nous atacs “que ara seran molt més fàcils de fer”, ha dit.

L’anunci arriba l’endemà que la Casa Blanca hagués dit que Trump decidiria en un termini de dues setmanes si calia una intervenció militar a l’Iran, per donar marge a unes possibles negociacions sobre el programa nuclear iranià.

pic.twitter.com/wu9mMkxtUg

— Donald J. Trump (@realDonaldTrump) June 21, 2025

El govern iranià ha reaccionat tot afirmant que les instal·lacions ja eren buides de personal, en previsió de l’atac dels EUA.

Les instal·lacions atacades

• Fordow: instal·lació d’enriquiment d’urani excavat dins una muntanya, amb 90 metres de roca protectora. El recinte, segons l’Agència Internacional de l’Energia Atòmica (AIEA), ha augmentat la producció d’urani enriquit al 60%, tot apropant-te al 90% necessari per a una arma nuclear.

• Natanz: l’altre gran centre d’enriquiment. Israel n’ha destruït unes quantes estructures i ha malmès la xarxa elèctrica, però l’enriquiment subterrani sembla en part operatiu.

• Els EUA també han atacat la planta de metall d’urani d’Isfahan.

 

GBU-57: Com funciona la bomba més pesada de l’arsenal americà, capaç de destruir búnquers i túnels

La resposta de l’Iran

Per la seua part, l’Iran ja ha respost amb els primers atacs contra Israel després de l’atac dels EUA contra les seves instal·lacions nuclears. Vuitanta-sis persones, pel cap baix, han estat ferides, la major part lleus, per l’impacte de gairebé una trentena de míssils disparats des de l’Iran contra el centre i el nord d’Israel.

El servei d’ambulàncies d’Israel ha confirmat que un home de trenta anys ha estat ferit de consideració per l’impacte de metralla i setanta-set persones han hagut de ser hospitalitzades en estat lleu. Hi ha quatre persones amb un quadre d’ansietat, i tres més encara estan pendents d’avaluació després dels atacs, que han colpejat zones de Tel-Aviv, Nes Tziona i Haifa. L’Iran ha precisat que els objectius de l’atac eren l’aeroport internacional de Ben Gurion, un centre d’investigació biològica, bases logístiques i uns quants nivells de centres de comandament i control.

L’Iran ha sol·licitat al Consell de Seguretat de Nacions Unides la convocatòria d’una reunió extraordinària per a condemnar els atacs “il·legals” i “imprudents” llançats aquestes últimes hores pels EUA sobre instal·lacions nuclears iranianes. Per una altra banda, els països àrabs han reaccionat amb extrema preocupació als bombardaments d’aquesta matinada, tant per l’atac en si com per les conseqüències que pot comportar per a la regió, i han demanat a totes les parts implicades en el conflicte, Israel inclòs, que cessin immediatament les operacions militars.

Uns quants bombarders B-2 dels Estats Units s’han enlairat d’ençà de divendres de la base aèria de Whiteman, a Missouri, en direcció a l’oest, segons que indiquen les dades de seguiment de vols.

Fonts militars nord-americanes han assegurat que no s’ha donat cap ordre per a començar un atac contra l’Iran, tot i que els B-2 sobrevolen avui l’oceà Pacífic, possiblement en direcció a l’illa de Guam.

Segons dues fonts que la cadena CNN ha consultat, el moviment dels bombarders no implica necessàriament que hi hagi una operació imminent, però sí que pretén de donar “opcions” al president, Donald Trump.

Una altra font ha remarcat que aquest desplegament és una demostració de força que pot servir com a mesura dissuasiva, mentre Trump es dóna dues setmanes per decidir si s’afegeix als atacs d’Israel contra l’Iran.

Els B-2 són els únics avions amb capacitat per a transportar les bombes antibúnquer nord-americanes, considerades clau per a destruir les instal·lacions nuclears de l’Iran a Fordo. Cada aparell pot carregar dues bombes MOP (Massive Ordnance Penetrator), de 13,5 tones cadascuna.

A més, imatges de satèl·lit captades dijous mostraven sis avions cisterna KC-135 a la base de l’illa de Diego Garcia, a l’oceà Índic, que podria servir com a punt de reabastament dels B-2 si finalment s’activa l’operació.

A la meva anada cap a Son Engosauba, m’amaraven l’alegria groga dels rostolls i les garbes i el fervor de la pedra viva de les parets que delimitaven els camps, després els bosquets de pins que formaven un enreixat de troncs per on es veia el blau fort del mar, aquella delectança morosa i simple de les coses que des de la seva constància, la lluminositat lleu, en la dansa secreta i silenciosa dels seus noms, em suggerien un estat subtilment sensible i obert a qualsevol imprevist.

Sabia que dama Benvinguda m’havia preparat alguna sorpresa dins el matí estival.

D’aquella antiga professora meva de piano sempre celebrava el seu gust per la vida, la seva curiositat pel món i el seu afany en canviar allò que li semblava imperfecte o injust.

Quan deixava enrere les barreres de la possessió ja vaig sentir enfora el xasss-xasss-xasss de les ones contra els penya-segats de la costa engosaubina plena d’esculls perillosos.

Després tot va anar com una seda.

Dama Benvinguda em va rebre amb els afectes en punt.

Tu, que ets un enamorat del fragment literari escoltaràs avui Zoe, un alumne inspirat que broda els fragments musicals.

De Schumann?, vaig demanar impertinent.

Aquell adolescent que ja entrava en l’edat adulta era tot somriure i ulls negres embolicats amb una pell d’oliva i desert i unes mans petites de dits molt llargs.

Després tot va anar molt ràpid.

A la sala de música amb un Steinway al costat dels vitralls, mentre bevíem sucs prodigiosos gelats, em feia el pedant rebuscat amb la confessió del meu amor per l’asíndeton, aquella supressió de conjuncions, i l’anacolut, la construcció gramatical en dues parts que no s’avenen ni s’encontren, per a mi figures senyores i majores de la interrupció i del curtcircuit.

Definia el fragment com el gust primer del detall i declarava la meva inhabilitat per a la composició. El fragment implica el pler immediat, el badall del desig. Per a mi era una condensació alta, no de pensament, no de saviesa, no de veritat, sinó de música.

Tens el cos en estat de música?, em demanà amb veu esmolada dama Benvinguda.

I Zoe s’assegué al piano i digué fluixet: Vet aquí les Kreisleriana de Schumann, dedicades a Frédéric Chopin.

Després vaig començar a levitar.

En aquestes peces curtes cap nota, cap tema, cap dibuix, cap gramàtica, cap sentit, cap estructura intel·ligible de l’obra.

Sentia cops, sentia el que bategava dins el cos, o millor: el cos que batega.

Un cos meditatiu amb una persistència infinita i un lleuger assentament que s’empeny i es repel·leix, passa a alguna cosa més, pensa en alguna cosa més, un cos marejat, intoxicat, ardent i distret, tot alhora.

L’estimat Roland Barthes m’havia ensenyat temps enllà: l’intermezzo no té la funció de distreure, sinó de desplaçar. Com un salser vigilant, impedeix que el discurs s’enduresqui, s’arreli, s’espesseixi, s’estengui, entri sàviament en la cultura del desenvolupament; és aquest acte renovat pel qual el cos agita i pertorba el brunzit del discurs artístic.

Després mirava amb amor tots els sons que sortien d’aquelles mans exactes.

Allò era una producció d’intercalacions, entre què i què?

L’intermezzo interromp, i al seu torn s’interromp, i torna a començar. El text musical explota: és un big-bang continu!

Què vol dir una suite pura d’interrupcions?

A través d’aquestes irrupcions i els seus moviments de cap, el cos comença a posar en crisi el discurs que, sota l’aparença d’art, s’intenta per sobre ell, sense ell.

Sentia que això bategava a l’interior del cos, contra els polsos, en el sexe, en el ventre, contra la pell íntima; un batec central i descentrat, líquid i contràctil, pulsional i moral.

L’intermezzo arriba com un lladre, inesperadament s’estira, teixeix lleugerament, parla, es desplega, es desdobla, divideix la seva veu, es dispersa.

Parla però no diu res perquè és música i només deixa sentir: “El meu cos es posa en estat de paraula”, com un mut que deixa llegir damunt la seva fesomia tota la potència inarticulada del mot, el gest d’una veu.

Era com si tengués un membre arrabassat pel vent, el fuet, cap a un lloc de dispersió precisa però desconeguda.

Dins el sistema de notes, de gammes, de tons, d’acords, de dissonàncies i de ritmes sentia i seguia el formigueig dels cops calfredadors. El cos s’interioritzava, es perdia en el dedins cap a la terra pròpia, alguna cosa enravenava.

T’hauria agradat que començàs així, amic creador, Zoe, que inventes al piano les teves Kreislerianes de Schumann dins aquest saló insonoritzat on regna el teu timbre?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/nacional/wp-content/uploads/2025/06/Cor-Closcadelletra-mc-CDLXXII.m4a

Si tancàssiu els ulls i us teletransportassin a Magaluf, la primera imatge que veuríeu seria, segurament, un souvenir, un guiri de color de gamba sense samarreta o un kebab. Si és de nit, algun desastre d’excessos d’alcohol. Si hi aneu amb cotxe, Bartomeu Cursach Morro, el gran magnat de la nit –investigat en el cas que duu el seu nom–, us hi dóna la benvinguda amb uns quants cartells de la discoteca que duu les sigles que el bategen, BCM.

Són les 16.00 perquè, en contrast amb el Magaluf de nit, volem explicar quin és el Magaluf de dia. Però no hem fet ni dues passes que ja ens trobam amb els ulls clavats a diverses camisetes de mal gust, que després veuré posades a un parell (mallorquí) de britànics. “M’agraden les meuques”, “M’agraden les cigales”, tot en anglès, i un llarg etcètera de variants igual de desagradables. Morir d’èxit.

Fotografia: Martí Gelabert.

De fons, la llista de reproducció musical la posen els hotels. Aquells edificis que han substituït la pineda i que ara allotgen famílies i joves que comencen a despertar de la caparra d’anit. Ens trobem amb Catalina Feliu, la dona que viu els estius a la casa més antiga de Magaluf, construïda l’any 1930, a primera línia de mar. Abans d’arribar-hi, tenim temps de sentir un renou que ens fa la sensació que són petards dins una piscina d’hotel, però pel foradí de la reixa veim que és una batalla de xurros amenitzada per un DJ de gorra cap enrere.

També hem entrat en una parada de souvenirs, que a l’aparador té tovalloles esperpèntiques de l’illa, un collar del “FBI de Mallorca” per a cans, consoladors de fusta i bosses de patates a quatre euros. Na Sílvia, que és de l’Uruguai, n’és la dependenta. Fa vint anys que viu a Palmanova, a tocar de Magaluf, i mentre ens conta que si vol anar a la platja prefereix anar a un altre lloc i que si ha de sortir a menjar, també, després de queixar-se del preu desorbitat de l’habitatge, un turista anglès ens interromp sense pensar-ho. “Veneu banyadors de nin!?”, demana gairebé cridant, desesperat i directament mentre parlam. “Sí.” “Tanta sort!” Com si li haguessin salvat la vida de les vacances. I al final torna a ser una escena de la postal mallorquina: primer, els turistes, que són els qui donen diners. Ja ho deia Michael Deacon en un article a Telegraph criticant la manifestació antiturisme: “Són boigs?”

“Vivim al marge del turisme”

Quan llegesc una placa que hi diu: “Primera casa construïda a Magaluf. Novembre 1930” sé que he arribat a ca na Catalina Feliu, que és a punt de fer noranta anys i ha estiuejat tota la vida allà. Quan va néixer, son pare ja havia fet la casa. Ella és la protagonista del documentari dirigit per la seva néta, la periodista Maria Pujalte, titulat Catalina i Magaluf, i que explica la història de resistència de la padrina en un entorn com aquest.

“Vivim al marge del turisme. No els feim gaire cas. Vivim la nostra vida: nedar, jugar i fer tertúlia. Tots els meus fills tenen apartaments per aquí i vénen. S’hi està la mar de bé, molt tranquil”, conta. El relat em sorprèn, perquè tothom té una imatge molt clara de què és Magaluf i sentir que s’hi pot estar tranquil hi xoca de ple. Malgrat tot, sí que té una certa enyorança a com era Magaluf abans de l’esclat turístic. “Abans no hi havia llum, ni aigua ni carretera. Era una cosa abandonada. Tot això que hi hem guanyat. Però sí que s’enyora el que era abans: tot era pinar, era preciós, esplèndid, i el fet d’estar en plena naturalesa era més agradable. Ara, en lloc de veure pins veus gent. Era molt diferent, llavors era una tranquil·litat molt grossa. Tots érem coneguts, com una família. Ens ho passàvem molt bé.”

Catalina Feliu, a casa seva, amb els hotels que han substituït el pinar de fons (fotografia: Martí Gelabert). Catalina Feliu i la seva néta, Maria Pujalte (fotografia: Martí Gelabert). Retrat de Catalina Feliu, al porxo de casa seva (fotografia: Martí Gelabert). La platja de Magaluf és la vista que té Catalina Feliu (fotografia: Martí Gelabert).

Al porxo on seu amb la néta passa oratge. “S’hi està mel”, diu. Enguany encara no han arribat els veïns del costat, que, com ella, resisteixen allà. “La meva padrina és molt tranquil·la, s’adapta a tot. Jo crec que és l’única manera de poder mantenir la il·lusió cada estiu per a venir. Tampoc lluita, no té ràbia. Entenc que una altra gent en tengui, jo en tenc, però dins aquesta passivitat també hi ha un tarannà activista, de no voler vendre la casa perquè cap hoteler en faci un beach club”, conta Pujalte. De fet, Feliu explica que cada estiu té ofertes: “Nosaltres en gaudim i no ho volem vendre ni llogar.” No com en unes altres zones. “Allà –assenyala cap a l’esquerra– tots els que hi havia han posat apartaments o restaurants. La gent ha partit”, diu.

Pujalte va poder contar la història d’una vida que ha viscut ben de prop. Volia mostrar petites històries de gent que viu en aquestes zones. “Fins i tot hi ha gent de Mallorca que pensa que això ja no existeix, perquè la imatge que ens dóna Magaluf és que és un parc temàtic tan sols per als turistes. Volia mostrar aquesta resistència local de gent que encara té una petita xarxa, que xerren en català entre ells i que conviuen amb aquest creixement turístic.”

Torres enormes amb casetes ridícules

Ella també ha viscut amb naturalitat viure una part de l’any a Magaluf. “Aquí és on hem pogut aterrar, una altra gent se’n va a Son Serra o a la Colònia de Sant Jordi. Aquí hi viu molta gent perquè fa feina a l’hostaleria. Molts lloguen, hi ha torres enormes de casetes ridícules en què viuen, potser, quatre o cinc treballadors. Però també hi ha aquesta part de la gent que hi viu d’abans del turisme i que no hi hagués cap hotel.” Ella no va començar a reflexionar sobre què significava viure a Magaluf fins que no va ser més gran i conscient de la situació de l’illa amb el turisme. Quan era petita, conta, no ho notava gaire, però sí que és cert que la seva mare la deixava anar per Palma tota sola i ací no li feia tanta il·lusió.

Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. Fotografia: Martí Gelabert. El carrer de Punta Ballena, amb la fona humana de fons (fotografia: Martí Gelabert). La fona humana de Punta Ballena (fotografia: Martí Gelabert). Magaluf, al carrer de Punta Ballena, l'estiu de l'any passat (fotografia: Martí Gelabert). Magaluf, al carrer de Punta Ballena, l'estiu de l'any passat (fotografia: Martí Gelabert). Magaluf, al carrer de Punta Ballena, l'estiu de l'any passat (fotografia: Martí Gelabert).

La decisió s’entén, sobretot de nit, quan Magaluf passa de ser un lloc de cert turisme familiar a l’exposició més salvatge del turisme de gatera, possiblement de tot el país. Però a les hores que hi voltam es nota una certa tranquil·litat. És cert, la zona ha canviat d’ençà d’abans de la pandèmia, moment en què es va començar a regular el turisme d’excessos.

Avui també s’inaugura el passeig marítim, que decidim d’enfilar cap avall. Ho han renovat i l’Ajuntament de Calvià no se n’amaga: “Magaluf per a tothom: la inauguració del nou passeig marítim es converteix en una jornada de festa per a residents i turistes.” Perquè, és clar, això és fet sobretot per a aquests darrers. De fet, el nom del passeig ho corrobora: s’ha rebatejat amb el nom de Gabriel Escarrer Juliá, el magnat hoteler de Melià finat el novembre passat.

Striptease, cervesa i peus en remull

Davant la mar els britànics muden de pell: d’un blanc radiant a un vermell tomàtiga. Sobretot són grupets de joves. Dins el blau hi ha embarcacions recreatives que circulen a tota velocitat. Defugim d’aquest panorama i ens endinsam cap al punt neuràlgic. En un dels bars uns britànics –una altra vegada– beuen cervesa –una altra vegada– i uns globus amb el dos i el sis delaten que celebren un aniversari. Uns quants metres més endavant, dos turistes més s’asseuen en unes butaques i fiquen els peus en remull en un petit estanc de peixets que els hi devoren les impureses. N’hi ha uns quants, de locals com aquest. Uns quants metres més avall veim el logotip d’una noia aferrada a una barra de metall: “Red Club. A Gentlemen’s Lounge”, hi diu. Tampoc no és l’únic local on els cossos de les dones –una altra vegada– tornen a ser un producte. Morir d’èxit –una altra vegada.

Un local de 'striptease' al carrer de Punta Ballena (fotografia: Martí Gelabert). Un cartell de l'Ajuntament de Calvià, al carrer de Punta Ballena de Magaluf, en què s'avisa que cridar, barallar-se o molestar la gent pot tenir sancions fins de quatre-cents euros (fotografia: Martí Gelabert).

Pertot fa olor de menjar ràpid, aquella espècie d’antídot per a les gateres. I aquesta és una de les problemàtiques a què s’enfronten els residents de Magaluf: gairebé no hi ha llocs de menjar de qualitat. Na Mònica, que viu en una petita zona residencial –diu que més tranquil·la–, explica que, malgrat tot, ara hi ha més oferta: “Així com fa cinc o deu anys tot era hamburguesa i pizza, ara és ver que hi ha algun restaurant on pots anar a menjar una paella o alguna cosa que se surt del menjar ràpid.” Opina el mateix n’Antonio, que hi viu de fa més de cinquanta anys. “Aquí devora es fan uns menús de meravella. No veus que hi vivim molta de gent?”

A Magaluf, segons el cens, hi ha uns 5.200 habitants. La majoria són treballadors, però així com aquests darrers testimonis, també hi ha gent de tota la vida. Són 5.200 habitants que resisteixen l’envestida d’un milió de visitants anuals. “Sí, ha canviat molt. Com la vida, et vas adaptant. Això és una zona tranquil·la, amb la Casa de la Cultura, els nins que baixen a jugar… Tots els veïns som uns pencaires de tota la vida”, diu n’Antonio, que també confirma que li han fet moltes ofertes: “Però la gent d’aquí no ven. Gent com jo, de setanta anys… Què vendràs?”

“Una illa dins la nostra illa”

Els veïns que viuen al punt neuràlgic, que no hem pogut trobar, no tenen aquesta visió tan tranquil·la. Unes quantes vegades han denunciat l’excés de renou constant. Per a ells, el film que els toca de viure no és el del dia de la marmota, sinó el de la nit. Pujalte, que tot i estar a primera línia de mar es troba més allunyada de la zona, ho sap: “Sí que és ver que a mesura que sortim més de la zona, ho notes. Però sempre dic que nosaltres som dins una illa dins la nostra illa. Ca nostra és com un búnquer, on entres i tot és família.”

Blocs de pisos residencials i apartaments a Magaluf, amb un aparcament on no poden aparcar cotxes de lloguer (fotografia: Martí Gelabert). Una embarcació que ofereix excursions per la costa de Magaluf (fotografia: Martí Gelabert). Fotografia: Martí Gelabert.

Ella té clar que no se sent part d’aquesta zona de Calvià: “Jo estic arrelada a Magaluf perquè estic arrelada a ca la meva padrina. Però Magaluf, en general, no em desperta un sentiment de pertinença, perquè bàsicament hi ha gent que no xerra el meu idioma, els cartells no estan en el meu idioma, l’oferta cultural i comercial no és orientada als residents…”

Magaluf, irreconeixible

Abans de partir tenim temps de topar amb na Concha, una granadina que viu a Magaluf d’ençà del 1973. “Si hagués tancat els ulls llavors i els obrís ara, no ho reconeixeria”, diu ben segura. Però ella, tot i que en això comença dubtant una mica, també diu que hi està ben a gust. Que hi té la filla i els néts. “On viuria més bé que aquí? Al principi véns i t’esperes que hi quedaràs una temporada. Després es converteix en cinquanta anys”, conta. I explica que en aquesta zona, la mateixa prop de la Casa de la Cultura de l’ajuntament, gairebé tots els veïns són els mateixos que fa quaranta anys.

Els turistes més joves es comencen a despertar. D’ací a unes quantes hores, els pubs estaran plens. La fona humana de Punta Ballena començarà a llançar gent cap al cel. A no sé quants de locals hi vendran el “best fresh mojito” del món. Als hotels, la música sonarà amb força de les habitacions. Tal vegada hi haurà un nou cas de balcòning. Els locals de tatuatge –n’hi ha molts– faran negoci redó. Magaluf serà el territori del tot s’hi val per als joves, més cohibits a casa seva. I els residents, ulls clucs, dormiran, que demà toca fer feina.