Els Mossos d’Esquadra i la policia espanyola han resolt la mort violenta d’un home que va desaparèixer el 6 de setembre de 2004 a Reus (Baix Camp). La investigació ha culminat amb la detenció d’una dona, que ha ingressat en presó provisional, i la identificació d’un segon implicat que es va morir per causes naturals el 2022. El cas, que era a punt de prescriure, s’ha reobert gràcies a una actualització de dades genètiques i a una nova declaració de la germana de la víctima.

L’home va ser donat per desaparegut tres dies després de no tenir-ne notícies. Inicialment, la policia espanyola en va assumir la recerca, però sense èxit. L’any 2021 es van localitzar les restes d’un cos masculí en una finca rústica de Riudecols (Baix Camp), enterrat sota una manta i una lona, i lligat amb eslingues. L’anàlisi forense no en va permetre la identificació i tampoc no es va trobar cap coincidència amb perfils genètics coneguts.

Van simular una desaparició voluntària

Segons els investigadors, els autors del crim van voler simular una desaparició voluntària. Van traslladar el cotxe habitual de la víctima fins a prop de l’estació de tren de Tarragona i, posteriorment, van fer trucades als seus mòbils fent-se passar per testimonis que asseguraven haver-lo vist a França.

El cas va fer un gir el 20 de febrer de 2024, quan la germana de la víctima es va presentar a una comissaria dels Mossos per dir que un conegut del seu germà havia revelat a un familiar els noms dels presumptes autors. Amb aquesta informació, els Mossos van cercar coincidències a les bases de dades del Centre estatal de desapareguts, i van localitzar familiars de la víctima per obtenir-ne el perfil genètic. Això va permetre de confirmar la identitat de les restes trobades tres anys abans.

Amb la identificació confirmada i noves declaracions de testimonis, es va constituir un Equip Conjunt d’Investigació entre la policia espanyola i els Mossos d’Esquadra. Segons els indicis, l’ex-parella sentimental de la víctima i la seva nova parella el van enganyar per portar-lo a una masia aïllada i assassinar-lo amb una arma blanca per quedar-se amb l’empresa d’extintors que regentava. Un cop comès el crim, van embolicar el cos amb roba de llit i el van enterrar a la vora del seu domicili, a només 700 metres.

Noves anàlisis forenses ho confirmen

La policia espanyola va fer una inspecció tècnica al lloc on suposadament es va cometre el crim. Un equip especialitzat desplaçat des de Madrid va recollir indicis, que es van analitzar als laboratoris d’ADN. Una segona anàlisi forense, amb tècniques més avançades, va detectar lesions a l’húmer i a dues costelles compatibles amb ferides d’arma blanca, que coincidien amb els talls trobats a la roba. Tot i el mal estat de les restes, l’estudi va permetre de reconstruir el crim.

La investigació ha permès d’aclarir les circumstàncies de la mort i identificar-ne els responsables. La resolució del cas, que era a punt de prescriure al cap de vint anys, ha culminat amb l’ingrés a presó provisional de la detinguda, a l’espera de judici.

La Patum completa d’aquesta nit ha estat més emotiva que mai en record de Josep Maria Isanta, assassinat durant les festes del Corpus de fa vint anys. El moment més especial ha arribat durant el segon salt dels Nans Nous, la seva comparsa. El seu germà Jordi Isanta, un cosí i dos amics han saltat vestits amb la roba d’aquella tràgica Patum de l’any 2005 i una imatge del jove ha presidit tot el ball.

[VÍDEO] Estelada gegant i una pancarta de Felipe VI cap per avall a la Patum de Berga

Abans del ball, s’ha sentit el següent missatge per la megafonia de la plaça. “Per això, avui, amb els vestits que ell portava, fem aquest salt per tu, Josep Maria, que siguis on siguis ens mires –tots els assistents s’ha posat a aplaudir i cridar– ens animes a saltar ben amunt cridant amb totes les teves forces: ‘Aire, aire, que això ja s’acaba.’ Una forta abraçada de part dels Nans Nous. T’estimem i et trobem a faltar.”

 

View this post on Instagram

 

A post shared by Ajuntament de Berga (@ajuntamentberga)

“Era patumaire de cap a peus i, sigui on sigui, segur que ho veurà i estarà molt content”, ha explicat abans a l’ACN el seu germà, Jordi Isanta. Al centre de la plaça, els seus pares –visiblement emocionats– també han saltat durant el ball.

 

 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L'Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

L’escola inclusiva ha estat objecte de debat des que, fa vuit anys, es va publicar el decret que la regula. Visitem l’escola Joncadella de Sant Joan de Vilatorrada (Bages), que en defensa la utilitat. Parlem del cas d’un alumne que demostra que, amb els recursos adequats, és possible l’èxit. En Daniil és un noi autista que aquest curs acaba la primària, i que ha passat de no comunicar-se i, consegüentment, tenir conductes agressives a seguir el dia a dia a l’aula. “Hem après a ajudar-lo i a incloure’l al grup perquè sigui un alumne més”, diu Aitana Alcaraz, una de les seves companyes. Docents i professionals que l’han acompanyat destaquen que ha estat possible gràcies a un canvi d’enfocament, amb l’ús de suports especialitzats.

“El grup d’en Daniil ens ha ajudat moltíssim. Els nens i el tutor són clau. Més importants que nosaltres”, diu Anna Casagolda, mestra del Suport Intensiu d’Escolarització Inclusiva (SIEI) de l’escola. Reconeix que al començament no sabien si tindrien les eines perquè en Daniil pogués estar bé a l’escola ordinària. Posar-se a la pell del nen i donar-li seguretat va ser clau. Després ell ha pogut fer de tot, assegura, satisfeta. Al principi el problema era conductual, perquè no es podia expressar. Van començar utilitzant pictogrames, després els van acompanyar amb el gest i finalment amb la veu.

L’escola Joncadella ha rebut el suport del Centre d’Educació Especial Proveïdor de Serveis i Recursos (CEEPSIR) d’AMPANS. Aquest centre desenvolupa programes i serveis de suport a l’escolarització d’alumnes amb necessitats educatives especials als centres d’educació ordinària de la comarca del Bages, el Moianès i el Solsonès. La responsable d’aquest servei, Alba Cortina, explica que a l’escola s’han alineat els objectius i les voluntats. Per ella, el cas d’èxit concret d’un alumne ha esdevingut un salt qualitatiu per als seus companys i per a l’escola en general. Recorda que el decret donava eines per a actuar de manera diferenciada, i així ho han fet.

Per Cortina, amb una bona organització dels recursos que tenen tant centres d’educació especial com escoles, es podrien tenir escoles molt més eficients i molt més abocades en la inclusió educativa dels alumnes en general. I afegeix que treballar de manera coordinada sempre funciona. “Hem d’analitzar bé la realitat i, d’acord amb allò que tenim, hem d’aplicar plans amb suport diferenciat per introduir el criteri de l’equitat educativa”, afegeix.

La responsable del CEEPSIR d’AMPANS remarca que l’escola d’educació especial és un recurs importantíssim dins el sistema educatiu i que s’ha d’utilitzar quan toca. “No ha de ser el recurs final, del moment en què ja no ens en sortim. Les escoles d’educació especial tampoc no volem ser això”, diu. Volen ser un recurs útil que pot funcionar de manera permanent, si un alumne està greument afectat; o temporal, per a garantir-ne el retorn al sistema ordinari.

La directora de l’escola Joncadella, Montse Pujolar, explica que sempre han vist clar que cal formar-se per donar una educació de més qualitat; no per un sol alumne, sinó per a tots. I per això han assistit a aquests assessoraments, tant interns com externs, que han fet amb els professionals de l’educació especial.

Pujolar diu que el camí no ha estat fàcil i que no totes les experiències són d’èxit com la d’en Daniil. “Però aquesta ho és i n’estem orgullosos”. Això, afegeix, els fa pensar que tot és possible.

Els companys de classe, un puntal de l’èxit

Aconseguir la plena inclusió d’en Daniil a l’aula no hauria estat possible sense la participació dels seus companys. Alguns, com Oriol Rodríguez, no sabien què era l’autisme. “Ell m’ha ajudat a entendre com són les persones amb autisme i també m’ha ajudat a respectar-les.”

L’any que ve, amb el pas a secundària, ja no es veuran amb en Daniil, perquè anirà a un centre especial. “No serà igual sense ell”, diu Rodríguez. Alguns altres, com Asier Zafrilla, valoren l’esforç que ha fet en Daniil per evolucionar. “Tot aquest temps que hem estat amb ell ha après a estar millor, ja no s’altera tant, i treballa molt millor que abans.” Zafrilla explica que quan va començar l’escola a vegades li costava d’estar amb ell, però amb el pas del temps ara li agrada i es diverteix jugant-hi. Per això, diu que també el trobarà a faltar amb el canvi a l’institut.

Yael Gómez, una altra de les companyes, diu que ha estat molt gratificant veure com amb el pas dels anys en Daniil ha millorat a l’hora de parlar i de fer-se entendre. “L’ajudem i millora molt. Ara ja parla amb tothom”, destaca. Gómez veu just que persones que tenen condicions com les d’en Daniil puguin ser a l’aula: “Encara que tingui un problema és una persona i té dret a estudiar en una classe normal i corrent.”

Lloc: al carrer Tossol

Oques Grasses, Albert Guinovart, Rita Payés i Roger Mas, entre d’altres, han estat guardonats en la gala de la sisena edició dels premis Alícia, organitzats per l’Acadèmia Catalana de la Música. Els guardons tenen l’objectiu de reconèixer artistes i projectes destacats per la qualitat, la capacitat transformadora i l’impacte dins i fora del país.

Així, el premi d’Autoria ha estat per a Albert Guinovart pel seu treball Simfonia Gaudí, estrenat amb motiu del 25è aniversari de l’Auditori de Barcelona i inspirat en el musical homònim que fa vint anys va sonar-hi, en commemoració dels 150 anys del naixement de l’arquitecte Antoni Gaudí.

En la categoria de Producció Discogràfica, el guardó ha estat per a Vol. 2, de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, un disc que combina la veu singular del cantautor amb la sonoritat tradicional de la cobla.

A banda, el premi a la Interpretació ha estat per a la cantant i trombonista Rita Payés, una de les veus més reconegudes de la nova generació del jazz i la cançó catalana.

En la categoria d’Interdisciplina, s’ha reconegut l’espectacle inaugural del 33è Festival Dansàneu Biterna, una col·laboració entre IT Dansa, el Cor Jove Nacional de Catalunya i el percussionista i compositor Arnau Obiols, que explora la memòria sonora del món rural a través de la dansa i la música contemporània.

El guardó al Talent emergent se l’ha emportat Mar Pujol, cantautora que, amb una proposta càlida i minimalista, combina l’expressivitat d’una lletra poètica amb una sensibilitat musical que beu de la terra.

Quant al premi al Directe, ha estat per a Oques Grasses per la gira de presentació del seu últim disc, Fruit del deliri, una proposta potent i festiva que ha connectat amb milers d’espectadors a tot el territori.

El Premi al Projecte Social i Educatiu ha estat per a Palau Vincles, una iniciativa del Palau de la Música Catalana centrada en la inclusió social i educativa a través del cant coral, especialment entre nens i joves en entorns vulnerables.

Per la seva banda, el premi Alícia TRESC al Reconeixement dels Públics, escollit en votació pel Consell de Públics de la comunitat TRESC, ha estat per a “Canta amb l’OBC!”, una iniciativa participativa de l’Auditori que obre les portes de l’Orquestra Simfònica de Barcelona a la ciutadania.

Finalment, el premi Alícia 2025 a la Trajectòria ha estat per al músic Carles Benavent, figura clau del jazz mediterrani i el flamenc contemporani. Amb una carrera que abasta més de cinc dècades, Benavent va ser pioner en la introducció del baix elèctric en el flamenc, ha forjat un estil propi que ha influït diverses generacions i ha col·laborat amb artistes com Paco de Lucía, Camarón de la Isla, Chick Corea o Miles Davis.

Oleeé! Torno a ser aquí. Jordi Vendrell és el títol del llibre editat per Cal·lígraf d’homenatge a aquest periodista radiofònic que va marcar la ràdio del país. És també una reivindicació del seu llegat. Amb la seva rialla, amb la seva veu inconfusible, Jordi Vendrell va trencar tota mena de motlles, i això els poders polítics no ho van poder suportar. El 10 de juliol de 1992, el seu programa, L’orquestra, va ser fulminat. Catalunya Ràdio i els seus consells assessors no van poder pair l’alè de llibertat que es respirava a la seva tertúlia radiofònica. Aquell gest castrador va significar un abans i un després de la ràdio, va ser la imposició definitiva del políticament correcte. L’arribada del regnat de l’autocensura i la por.

El doctor Miquel Masgrau, el seu metge, defineix bé allò que va passar aquell 92 funest: “Es va penalitzar l’espontaneïtat. Pensar en això fa mal, però s’ha imposat un model d’autocontrol.” Explica també que, després de la censura del programa, Vendrell va ser humiliat professionalment i va perdre els drets laborals adquirits en la seva trajectòria. Masgrau va dir tot això en l’acte de presentació del llibre, que es va fer a la llibreria Ona, on van parlar els editors Nurith Levy i Jordi Rodon i col·laboradors i amics de Vendrell, com ara Oleguer Sarsanedas i Vicent Partal.

Durant la presentació hi havia un sentiment unànime que ara hi ha molta menys de llibertat que en aquella ràdio que va néixer sota la batuta de Jordi Costa. Tanmateix, a l’acte i al llibre no es respira derrota, sinó l’alegria de saber que hi ha una altra manera de fer i que s’ha de batallar perquè no desaparegui. Per això el llibre és alegre, divertit, ple d’amistat i d’històries que fan somriure. Que ningú no ens robi la rialla, que sempre ens ressona ben endins, quan pensem en Vendrell; una rialla que va esdevenir més potent que les paraules.

Tot i que Vendrell ja va participar a Ràdio Joventut en el mític programa musical Al mil per mil, amb Jordi Estadella i Josep Maria Pallardó, allò que li va donar volada va ser el programa El lloro, el moro, el mico i el senyor de Puerto Rico, que feia amb Ramon Barnils, Quim Monzó i, durant una època, Quim Soler. Un autèntic espetec, que l’any 1983 anava directe a la vena de molts joves que van entendre que no estaven sols i que la catalanitat podia ser divertida, brillant, trencadora, estimulant i molts adjectius més, tots nous en l’àmbit cultural d’aquell moment. La broma més insolent i irreverent combinava amb entrevistes a consellers, savis i fins i tot al secretari general del govern, Lluís Prenafeta. Tot plegat va durar dos anys, però va fer forat. Vist amb perspectiva, va ser el començament d’un independentisme desinhibit, gens encarcarat, del qual després el procés no va saber beure.

El Lloro va anar seguit d’El mínim esforç, que tampoc no va durar gaire, i passà després a L’orquestra, en què Vendrell, ja sense Monzó ni Barnils, i acompanyat de Jaume Lorés, feia tertúlia amb gent com Modest Prats, Josep-Maria Terricabras, Josep Murgades, Jaume Vallcorba i molts altres, i algun convidat. Imagineu-vos Marta Ferrusola parlant de fer bonsais del Pi de les Tres Branques, per posar un exemple.

El periodista no va amagar el cap sota l’ala i, malgrat les poques possibilitats que li van donar, va continuar trencant motllos inventant-se un programa innovador com L’internauta, que va fer amb Vicent Partal.

El llibre té diverses parts, totes igualment interessants però ben diferents. Un dietari, on descobrim un Vendrell que es preparava les coses i que analitzava els programes a fons; vaja, que no li passava res per alt i estava capficat per mantenir el ritme radiofònic ideal amb una minuciositat extraordinària. En aquest dietari, que podria semblar anodí, hi trobem detalls que indiquen com es preocupava per si la rialla tapava o no les veus dels convidats, o més detalls.

Una part és dedicada a la ràdio tal com l’entenia Vendrell i una altra és un recull d’articles sobre la seva manera de fer, tant d’amics com de col·laboradors; una secció rica i plena de matisos i signatures interessants.

Els editors han tingut la bona pensada de publicar la transcripció de l’última Orquestra. Una idea que ens dóna la mida exacta de la Catalunya covarda i ignorant que sovint ens mana i que va fer callar les veus lliures del programa. Els feia por la paraula “sociata”. Sembla una broma; doncs, no.

Levy i Rodon han fet una feina polièdrica que conté la informació necessària perquè Vendrell pugui ser viu en el fer dels nous periodistes, que no oblidin que la imaginació, la creativitat i l’espontaneïtat són eines per a l’ofici. El llibre fa uns quants dies que ha sortit al carrer i de moment s’ha teixit un silenci espès. Seria desitjable que, vint-i-quatre anys després de la seva mort, Vendrell deixi de fer por i deixin difondre el seu esperit lliure.

Hi ha unes quantes presentacions del llibre previstes, inclosa una a VilaWeb, que es farà la segona quinzena de setembre. La més immediata serà aquest dissabte, 21 de juny, a les sis de la tarda, al Circ Cric, al cor del Montseny. Un lloc estimat per Vendrell.

El restaurant Enigma, d’Albert Adrià, s’ha estrenat en la prestigiosa llista 50Best. El prestigiós rànquing gastronòmic The World’s 50 Best Restaurants 2025 ha inclòs el local entre els més ben classificats del món, situant-lo en el lloc número 34. En l’edició passada, l’Enigma va quedar el 59è. La cerimònia d’entrega dels guardons ha tingut lloc a Torí. Enigma és l’únic restaurant d’Albert Adrià al país, amb una oferta inspirada en els productes de temporada, a la qual s’afegeix l’experiència del xef durant els quaranta anys de trajectòria professional. El local, ideat per l’estudi d’arquitectura RCR Arquitectes, es troba al carrer de Sepúlveda de Barcelona.

El menú del restaurant al barri de Sant Antoni es basa en prop de vint-i-cinc elaboracions, que canvien segons el cicle dels productes, amb plats que hi són tot l’any i altres que s’hi incorporen en funció de la temporada.

El restaurant Maido, de Lima, ha estat elegit enguany com a millor restaurant del món.

Albert Adrià: “No faig reunions, no vull perdre el temps. Només vull cuinar, cuinar, cuinar”

Albert Adrià Acosa (l’Hospitalet de Llobregat, 1969) va encapçalar, amb el seu germà Ferran Adrià, la gran revolució gastronòmica del Bulli, el mític restaurant de Roses, on va entrar a treballar quan tenia setze anys i on, en un primer moment, es va centrar en la pastisseria. Després passar al departament d’R+D i, amb Oriol Castro, es va encarregar de dissenyar el menú anual del restaurant. L’any 2010, amb els germans Iglesias, va engegar el Barri, un projecte que aplegava uns quants restaurants entorn del Paral·lel i el Poble-sec de Barcelona, i que es van trobar obligats a tancar per la pandèmia. El 2022 va ser quan va obrir l’Enigma.

La Patum de Berga, una de les festes més emblemàtiques del Principat, ha omplert de gom a gom la plaça de Sant Pere. Com és tradicional, la festa ha començat amb un emotiu cant de “Els segadors“. Enguany, a més de l’habitual mar d’estelades, amb una de gegant, s’ha desplegat una pancarta de Felipe VI cap per avall, tot coincidint amb la polèmica visita que farà a Montserrat.

[VÍDEO] Una promesa del Barça va a la Patum i li demanen que no jugui amb la selecció espanyola

Enguany fa vint anys que la UNESCO va distingir la Patum de Berga dins el catàleg del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat i també de l’assassinat d’un jove berguedà, Josep Maria Isanta, tal com s’explica en aquest reportatge d’Arnau Lleonart.

Una pancarta amb la imatge del borbó cap per avall i crits d’independència. Així ha començat la Patum Completa a Berga (vídeo @nia_escola) pic.twitter.com/NAjeDOxhgr

— Nati Adell (@Natiadell) June 19, 2025

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
Defensors de la terra,
Bon cop de falç!

Plaça Sant Pere de Berga
Patum 2025#SomPaïsosCatalans pic.twitter.com/T6jDAodBlv

— Som Països Catalans (@Som_PPCC) June 19, 2025

La Universitat de Mons, a Valònia, impulsa la creació de la Càtedra Carme Junyent, un nou espai acadèmic dedicat a l’estudi de la llengua catalana i les seves interaccions amb la societat. Aquesta iniciativa neix gràcies al conveni de col·laboració amb l’Institut Ramon Llull i al finançament de l’Institut de recherche pour le développement sociétal et territorial (Institut Soci&ter), una institució de la mateixa universitat.

La càtedra té com a objectiu profunditzar en les relacions entre llengua i societat des d’una perspectiva crítica i interdisciplinària, fidel al llegat de la professora Carme Junyent. Amb aquest projecte, es vol contribuir al coneixement i difusió de la llengua catalana en un context internacional. Les activitats de la càtedra inclouen la promoció de la recerca en sociolingüística catalana, així com l’organització de seminaris i esdeveniments acadèmics d’àmbit global. També s’hi fomentaran iniciatives formatives per a estudiants de postgrau i doctorat, amb la voluntat de crear una xarxa d’intercanvi de coneixements a escala europea.

En el marc d’aquesta nova càtedra, s’ha previst que cada curs es convidi un professor visitant per realitzar una estada i oferir una conferència sobre els temes centrals del projecte. En el primer curs, que començarà el 2025-26, el professor Michel Martínez, director del Centre d’études catalanes de Sorbonne Université (París), serà l’encarregat de protagonitzar aquesta estada, aportant la seva experiència en els estudis de la llengua catalana i les seves interrelacions socials.

La presentació pública de la càtedra tindrà lloc demà, en el marc de la jornada “La sociolingüística en l’espai occitanocatalà. Reptes, mirades i possibilitats per al diàleg”, organitzada conjuntament per la Càtedra Carme Junyent i la Societat Catalana de Sociolingüística (SOCS), filial de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’acte es farà a la Sala Nicolau d’Olwer del IEC, i servirà per posar en relleu la importància de la sociolingüística en l’actual context lingüístic del territori occitanocatalà. Amb aquesta iniciativa, la Universitat de Mons reitera el seu compromís amb l’estudi de les llengües minoritzades i posa en relleu la figura de Carme Junyent, una de les grans referències en la sociolingüística catalana.

Bloomberg · Julian Lee

L’estret d’Ormuz –la via marítima on desemboca el golf Pèrsic, per on passa prop d’un 26% del comerç mundial de petroli– està acostumat a trobar-se al centre de qualsevol escalada geopolítica.

En el passat, l’Iran ha atacat algunes naus mercants a l’estret, i fins i tot ha amenaçat de blocar-ne el trànsit marítim. La vulnerabilitat estratègica de l’estret ha tornat a ser objecte d’atenció perquè Israel ha llançat un seguit atacs aeris contra les instal·lacions nuclears del país i ha mort múltiples alts comandaments militars iranians, cosa que ha obert la porta a un conflicte regional més ampli.

On és l’estret d’Ormuz, i per què és tan important?

L’estret d’Ormuz, situat al sud de l’Iran i al nord dels Emirats Àrabs Units, connecta el golf Pèrsic amb l’oceà Índic. S’estén al llarg de gairebé 161 quilòmetres i fa tan sols uns 34 quilòmetres d’amplada en el punt més estret, cosa que obliga a reduir l’amplada dels carrils que segueixen les naus mercants en ambdues direccions a poc més de tres quilòmetres cadascun. La poca profunditat de l’estret facilita la hipotètica col·locació de mines submarines, a què els vaixells mercants serien especialment vulnerables, i la proximitat a terra ferma –i, especialment, a l’Iran– converteix les naus en el blanc ideal dels míssils terra-aire.

Vista de satèl·lit de l’estret d’Ormuz. La terra al nord de l’estret és territori iranià; la terra al sud es divideix entre els Emirats Àrabs Units i, en petites franges, Oman (fotografia: Jacques Descloitres/NASA).

L’estret té un rol crucial en el comerç mundial de petroli. L’any passat, segons dades recollides per Bloomberg, els vaixells petroliers transportaren gairebé 16,5 milions de barrils diaris de cru i de petroli condensat des de l’Aràbia Saudita, l’Irac, Kuwait, els Emirats Àrabs Units (EAU) i l’Iran a través de l’estret. L’estret també exerceix un rol crucial en el comerç mundial de gas natural liquat, atès que més d’una cinquena part del subministrament mundial —majoritàriament procedent de Catar— hi passa cada dia.

L’Iran ha interromput mai el trànsit marítim a l’estret?

Fa dècades que l’Iran empra l’amenaça d’interrompre el trànsit marítim al golf Pèrsic, sovint com a mesura de pressió en disputes diplomàtiques.

L’abril de l’any passat, hores abans de llançar un atac amb drons i míssils contra Israel, el Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran abordà i capturà un portacontenidors vinculat a Israel prop de l’estret d’Ormuz, i no n’alliberà la tripulació fins un mes després. Teheran al·legà que la nau, anomenada MSC Aries, havia violat les regulacions marítimes, però els analistes atribuïren la intercepció al fet que la nau estigués vinculada a l’estat jueu.

El 2023, l’Iran interceptà un petrolier que es dirigia als Estats Units, amb l’argument que la nau havia topat amb una altra embarcació a l’estret. Però molts analistes interpretaren la intercepció com una represàlia per una intercepció anterior dels Estats Units, aquesta volta en aigües malàisies, d’un petrolier que transportava cru iranià, al qual Washington acusà d’haver violat el règim de sancions internacionals contra l’Iran.

El maig del 2022, l’Iran interceptà dos petroliers grecs i els retingué durant sis mesos, presumptament, en resposta a una intercepció anterior de les autoritats gregues i nord-americanes d’una altra nau que transportava un carregament de petroli iranià. El carregament fou finalment alliberat, i l’Iran també acabà alliberant els petroliers grecs. Aquest gener es visqué una situació semblant amb un altre petrolier que travessava l’estret, que l’Iran assegurà que havia interceptat “en represàlia pel robatori de petroli per part dels Estats Units”.

L’Iran ha clausurat mai l’estret d’Ormuz?

Fins ara, no. Durant la guerra Iran-Irac (1980-1988), les forces iraquianes van atacar una terminal d’exportació de petroli a l’illa de Kharg, al nord-oest de l’estret, per provocar una represàlia iraniana que arrossegués els Estats Units al conflicte. Posteriorment, en un front del conflicte que passà a la història com la Guerra dels Petroliers, ambdós bàndols llançaren un seguit d’atacs contra els vaixells de l’altre, que afectaren ni més ni menys que 451 naus. Els atacs elevaren considerablement el cost de les assegurances dels petroliers, cosa que contribuí a l’augment del preu del petroli. L’Iran amenaçà de clausurar l’estret després de la imposició de sancions internacionals l’any 2011, però finalment se’n desdigué.

Els productors de petroli dubten que l’Iran arribi a clausurar completament l’estret, atès que això li impediria d’exportar el seu propi petroli. La marina iraniana no és rival per a la Cinquena Flota dels Estats Units i més marines de la regió. Alireza Tangsiri, cap de les forces navals del Cos de la Guàrdia Revolucionària Islàmica de l’Iran, digué poc abans de la captura del MSC Aries, l’abril del 2024, que l’Iran sempre tenia l’opció d’interrompre el trànsit a l’estret d’Ormuz, però que decidia de no fer-ho.

Es pot protegir l’estret d’Ormuz?

Durant la Guerra dels Petroliers, l’armada dels Estats Units prengué la decisió d’escortar els vaixells que travessaven el golf. El 2019, Washington envià un portaavions i bombarders B-52 a la regió. Aquell mateix any, els Estats Units començaren l’anomenada operació Sentinella en resposta a la interrupció del transport marítim per part de l’Iran. Deu països més –incloent-hi el Regne Unit, l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units i Bahrain– s’afegiren posteriorment a l’operació, ara coneguda com a Estructura de Seguretat Marítima Internacional.

D’ençà de final del 2023, el gran focus de tensió en el transport marítim internacional s’ha desplaçat de l’estret d’Ormuz al sud de la mar Roja –una altra via navegable de valor estratègic clau a la regió– i, en particular, a l’estret de Bab el-Màndeb, que el connecta amb el golf d’Aden i l’oceà Índic, i que ha esdevingut el teló de fons dels atacs dels rebels hutis contra els vaixells que entren a la mar o en surten. Una força encapçalada pels Estats Units ha provat de protegir el trànsit marítim a la zona, amb resultats irregulars.

Quin país depèn més de l’estret d’Ormuz?

L’Aràbia Saudita és el país que més petroli exporta per l’estret d’Ormuz, encara que pot desviar els enviaments a Europa gràcies a l’oleoducte d’uns 1.200 quilòmetres que travessa el regne fins a una terminal a la mar Roja, una infrastructura que li permet d’evitar tant l’estret d’Ormuz com el sud de la mar Roja. Els Emirats Àrabs Units poden exportar part del seu cru sense haver de passar per l’estret: el país, de fet, exporta 1,5 milions de barrils de cru el dia a través d’un oleoducte des dels seus jaciments petrolífers fins al port de Fujaira, que es troba al golf d’Oman i queda al sud d’Ormuz.

D’ençà del tancament de l’oleoducte que connectava el país amb la Mediterrània, l’Irac exporta petroli únicament a través de l’estret, cosa que fa que Bagdad depengui molt més del trànsit de l’estret que no pas uns altres països de la regió. Kuwait, Catar i Bahrain tampoc no tenen més remei que exportar el seu petroli per l’estret. La majoria del petroli que passa per l’estret d’Ormuz es dirigeix a l’Àsia.

L’Iran també depèn del trànsit de l’estret d’Ormuz per exportar petroli. Tanmateix, compta amb una terminal d’exportació a Jask, a l’extrem oriental de l’estret, que s’inaugurà oficialment el juliol del 2021, i que permet a Teheran d’exportar part del seu petroli sense haver de recórrer a la via marítima.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Avui s’estrena un Què Sé Jo?, el joc dels Països Catalans. Aquesta vegada tracta sobre vocabulari de la pirotècnia, un tema adient per a aquests dies de revetlles, castells de focs i petards. Hi podreu jugar fins el 3 de juliol, i forma part de l’oferta de jocs de VilaWeb, juntament amb el Paraulògic, el Mot-li! i el Minimots.

Jugueu al nou Què Sé Jo (vocabulari de pirotècnia)

La llengua catalana és molt rica en vocabulari pirotècnic, especialment a les comarques valencianes. Tot i que per als profans tot són “petards”, la gent que hi entén distingeix entre una gran varietat d’artificis pirotècnics.

Una llengua de traca i mocador: diccionari de pirotècnia per a profans

“Piula”, “masclet”, “traca”, “tro de bac”… i dotzenes de noms de coets, rastelleres i suports han estat encunyats pels nostres avantpassats en el curs dels segles, i s’han escampat de cap a cap del país. Amb aquest Què Sé Jo de segur que en podreu aprendre, tot jugant.

Què Sé Jo? és un joc per a fer difusió de la cultura dels Països Catalans. Consisteix en una sèrie de dotze preguntes amb tres respostes possibles. Els participants poden avaluar els coneixements sobre els Països Catalans en tot un seguit d’àmbits culturals. El joc es renova cada dos divendres i, a cada renovació, els jugadors entren en el sorteig d’un lot de productes de VilaWeb –motxilla, tassa i llibreta– amb el logotip dels Països Catalans.

Recordeu que a VilaWeb podeu trobar una de les ofertes més atractives de jocs en català: a més del Què Sé Jo?, podeu jugar al Paraulògic, al Minimots i al Mot-li.

La Revolució Francesa ho va arrasar tot, tret de la cuina. La sentència l’escriu –o potser la dicta– Nèstor Luján en un article de Destino de la nit de Nadal de 1960, que, prenent de referència el tòpic literari de François Villon, titulava “¿Dónde están las minutas de antaño?”. Signava amb el seu nom i cognom un dels seus primers articles gastronòmics. Com explicà a la revista Playboy, els seus antecedents culinaris eren les paelles que el seu pare, valencià, sabia elaborar i la cuina casolana de la seva mare, d’origen gallec, però tot havia canviat quan va entrar a la revista Destino i va conèixer Josep Pla, que, d’ençà del 1925, al primer llibre, Coses vistes –que Destino acaba de recuperar–, ja parlava de la cuina catalana, de Manuel Brunet, Josep Vergés o Joan Estelrich, gran gastrònom i gran menjador, model d’home de lletres ambiciós i epicuri en què es mirava aquell jovencell de postguerra. Una estreta relació literària amb la gastronomia que afirmà anys després d’haver començat a parlar de cuina per por que el ministre d’Informació i Turisme, Manuel Fraga Iribarne, no el deixés escriure d’una altra cosa. L’any 1963 va fer acte de presència el pseudònim Pickwick, amb el qual Luján pràcticament s’inventà un gènere, el periodisme gastronòmic, en un país que tot just sortia de la misèria i encara tenia fresc el record de la cartilla de racionament, el pa negre i l’estraperlo. I de manera sistemàtica ensenyarà a menjar bé, mostrarà la tradició gastronòmica, la història d’algun plat mític, etc., que després aniran a parar als seus llibres, també d’una acollida proverbial.

Un personatge de sèrie

El cas és que, dos anys abans de l’arribada del gallec al ministeri, Luján ja havia publicat l’article que obria aquest Mirador. Un article on hi havia la base del seu èxit com a escriptor gastronòmic, aquella amenitat que no estarà renyida amb l’erudició enciclopèdica, que esdevindria marca de la casa d’aquell escriptor. Hi feia un recorregut per la cuina occidental –deixant de banda l’exquisida i un xic misteriosa cuina xinesa, és clar–de l’Antiga Roma fins a aquell inici de la dècada dels seixanta, en què encara regnava la cuina d’Auguste Escoffier, de la qual no s’estava de lamentar que s’havien retallat les minutes i els àpats s’havien tornat esquemàtics. Els plats potser eren més suculents i perfectes, perquè la tècnica avançava i es podien fer les més màgiques elaboracions amb perfecció cartesiana. Però el gruix de l’article s’aturava als grans banquets i refinaments culinaris de la cuina del segle XIX, aquell temps i aquell país que de segur que hauria triat de visitar si hagués pogut agafar la màquina del temps de Wells.

Carême, el cuiner que va arribar al cim de la França napoleònica.

Pensava en Luján i els seus articles, mentre començava a veure la sèrie francesa Carême, dirigida per Martin Bourboulon per a Apple+, i que converteix el cèlebre cuiner de l’època napoleònica Antonin Carême (1784-1833) en tot un protagonista de les intrigues i maquinacions polítiques, culinàries i sexuals de la França de la primeria del segle XIX. Interpretat a la ficció per l’actor jove i carismàtic Benjamin Voisin, Carême començà l’ascensió –després de ser abandonat per la família i afillat per un pastisser– com a cuiner del príncep Charles-Maurice de Talleyrand-Périgord, aristòcrata, eclesiàstic, polític, una de les personalitats més fascinants de la història francesa, capaç de sobreviure a l’Antic Règim, la Revolució, el Directori, l’Imperi, la restauració borbònica i la monarquia del juliol del 1830, sempre en posicions de poder i aconseguint que la França vençuda sortís benparada del Congrés de Viena. El periodista i escriptor de Mataró xalava quan escrivia sobre personatges com aquest, com per Nadal del 1960, quan escriu que aquell gran gurmet ex-bisbe d’Autun i ministre d’Afers Estrangers de Napoleó pagava dos mil quatre-cents napoleons d’or a Carême i en destinava cent mil al pressupost de cuina. Però Luján encara ens dóna més detalls sobre les preferències de Tayllerand: només sopava, perquè a migdia solia prendre dues o tres tasses de camamilla. Per sopar, ordinàriament, tenia entre deu i dotze convidats, i la minuta la formaven dues sopes, dos plats de peix, quatre entrants, dos rostits, quatre entremesos i postres. De tot això, l’amfitrió degustava amb bona gana la sopa, el peix i un dels entrants, que solia ser cor de filet de vedella o costelletes de xai, i a vegades estirava la gana fins al primer plat de caça i els espinacs, un dels seus entremesos favorits. No menjava postres i tan sols bevia els vins més vells de Bordeus i un xic de xerès.

Entre un món que mor i un que encara balbuceja

Més enllà de la manera de fer els honors, Talleyrand, ens diu Luján, era un mestre a l’hora de presidir la taula i trinxar un rostit de bou. Un dia tenia a taula el cardenal Albani, el príncep Kotxubei, el marquès de Lima, el comte Romanzoff, el baró de Nerva i el diplomàtic i vell còmplice, el comte Casimire de Montrond. El ministre es va alçar i amb un gran ganivet portat per un servent va tallar el primer tall, tot dient de manera cerimoniosa i afectada: “Sa Eminència em farà l’honor d’acceptar un filet de bou?” Al marquès de Lima li digué: “Senyor marquès, concediu-me l’honor d’oferir-vos un filet de bou.” Al comte Romanzoff, sense tanta parsimònia, li va dir: “Senyor comte, puc tenir el plaer d’oferir-vos aquest filet de bou?” I al baró de Nerva li va demanar: “Senyor baró, voleu bou?” Finalment, a Montrond només tan sols li va demanar: “Montrond, bou?” Em puc imaginar la sonora riallada de Luján explicant la facècia. I no em seria difícil d’imaginar l’escena en la producció francesa, que en aquesta primera temporada ens mostra la sonada lluita entre l’anomenat diable coix –Tayllerand tenia un peu equinovar, mirant cap endins, de naixement– i el seu estimat enemic, supervivent de tota mena de règims i juraments, Joseph Fouché, ministre de la Policia i tenebrós servidor de l’estat… i d’ell mateix. La lectura de la biografia de Stefan Zweig, com m’indicava fa pocs dies l’amic Salvador García-Arbós, és el millor maridatge per a gaudir de la sèrie..

Carême i Tayllerand a la sèrie.

Tot i que veiem algunes creacions magistrals de qui –dècades abans que Escoffier recuperés el renom– fou conegut com el rei dels cuiners i cuiner dels reis, com ara el vol-au-vent, la qüestió és que el protagonista i l’acció passen tant per la cuina, com pels salons com per les alcoves. En tots tres espais, s’espia, es fa política i es pot desbridar la passió sexual, en un d’aquells moments excessius i brillants en què el vell món és mort –més aviat, guillotinat– i el nou encara balbuceja. Carême, guiat per Tayllerand –Jérémie Rénier a la ficció–, descobreix els secrets d’aquest París on emergeix la poderosa figura del general cors Napoleó Bonaparte, esdevingut cònsol de l’Imperi, caminant vers el poder absolut com a emperador, que, tot i no preuar especialment les arts culinàries, està convençut del poder fastuós i diplomàtic de la bona taula, tant per a fer la guerra com per a assegurar la pau. A la sèrie no hi apareixen tan sols Tayllerand, Fouché i Bonaparte, sinó que també hi tenen un paper destacat les grans dones del període, com ara Josefina de Beauharnais, gran manifassera de França i de la seva família, i l’escriptora Anne-Louise Germaine Necker, baronessa de Staël-Holstein, coneguda com a Madame de Staël, gran salonnière i enemiga acèrrima de les ambicions napoleòniques. Fins i tot personatges que us poden semblar una concessió a la ficció més estripada, com el temible crític gastronòmic Grimod de la Reynière, que Luján definia amb els adjectius d’epicuri, cultivat, enginyós, extravagant i una mica boig, amb un sentit de l’humor macabre. Carême el podem veure amb la seva mà mecànica –era manc– i el seu mico, essent un dels primers a tastar el vol-au-vent. També són històricament documentades tant Henriette Sophie Mahy de Chitenay (Lyna Khoudri) com Agathe Guichardet (Alice Da Luz), les dues dones que fan anar de corcoll el jove cridat a crear un imperi culinari.

María Esclapez (Elx, 1990) és una de les psicòlogues i divulgadores més populars del país, i especialment és un referent en matèria de relacions sanes. Ha publicat sis llibres, alguns de molt venuts, i en bona part dedicats a la sexualitat i a l’amor romàntic. Enguany s’ha centrat en una qüestió una mica diferent i ha publicat La teva por és el teu poder (Bruguera), un manual extens, però molt pràctic, en què dóna claus per a afrontar tota mena de pors amb tota mena d’estratègies avalades científicament. Parlem amb ella sobre què fer amb aquestes pors –petites, grans, reals, imaginàries…–, que en molts casos ens tenen mitja vida patint.

—Acostumem a tenir una concepció negativa de la por. Per què dieu que pot ser un poder?
—No té molt bona fama i és veritat que genera sensacions molt desagradables. Acostumem a apartar-la, evitar-la, no exposar-nos-hi, i això porta problemes, ens condiciona i ens genera malestar. La idea és treballar-la i conèixer-la de manera que ens apoderem a través de la por. Que coneguem tant la por i el seu funcionament que sapiguem manejar-la i no ens genere malestar. Pot ser el nostre poder en aquest sentit, perquè pot deixar de condicionar-nos.

—Per què passem mitja vida patint per coses que no passaran mai?
—El cervell és dissenyat per sobreviure i la ment tendeix a buscar possibles perills i amenaces de què hem de protegir-nos i preocupar-nos. Quan això deixa de ser útil i ho apliquem no solament als perills reals, sinó també als imaginaris, automatitzem aquesta manera de funcionar i ens passem la vida preocupats. Aquesta preocupació porta a més preocupació, una roda sense fi per coses que no passaran. Encara que no passen, continuem preocupats, i no ens aporta molt més que la preocupació mateixa.

“El cervell és dissenyat per sobreviure i la ment tendeix a buscar possibles perills”

—Com es pot evitar el catastrofisme? Al llibre parleu, per exemple, de canviar els pensaments distorsionats per pensaments racionals. Si es nota un dolor lleu al pit, canviar el pensament de “tinc un infart” per “també pot ser tensió muscular, aniré al metge i mantindré la calma”.
—Hi ha moltes estratègies, i segons de quina por parlem se n’aplica una o una altra. Aquesta n’és una, i s’aplica dins la teràpia cognitivoconductual, en què es treballa el pensament i la conducta. A vegades, però, algunes estratègies fan curt i cal fer una teràpia més integral, en què es treballen emocions i valors, més enllà del pensament i la conducta. Però hi ha estratègies que tenen evidència científica i que motiven un diàleg intern més positiu que si no intervinguéssem sobre aquest pensament o conducta.

—Hi ha situacions encara més singulars: quan ens passen coses bones i patim perquè tenim por de perdre-les.
—Tenim por que ens passen coses bones perquè ens hem acostumat a passar l’escànner negatiu, a viure en alerta. És una por que parteix d’unes altres pors. Tinc por que em passen coses bones bé perquè he après que després d’una cosa bona sempre en ve una de dolenta, bé perquè he tingut experiències en què la cosa bona ha estat marcada per una de dolenta alhora, bé perquè he vist que això li ha passat a una altra gent, o bé com una forma d’autoboicot, de no voler que passen coses bones per certes creences, històries relacionades.

“Tenim por que ens passen coses bones perquè ens hem acostumat a passar l’escànner negatiu, a viure en alerta”

—Com podem combatre-ho?
—És difícil perquè s’ha de lluitar contra el nostre corrent de creences. Però es pot i s’ha de treballar. Ens mereixem les coses bones que ens passen encara que les dolentes ens impedisquen veure-ho. Cal aprendre a gaudir de les bones, a dividir-se el temps i a trobar un cert equilibri. Cal preocupar-se per les coses dolentes, cal parar-hi atenció, la justa, però per les bones també. I sovint ens oblidem d’aquesta altra part. Ens centrem en les coses dolentes i pensem que les bones ja vindran. No, és al revés: centra’t en les bones, que les dolentes ja vindran.

—Però és difícil deixar anar aquest pensament d’escànner d’amenaces, d’alerta constant…
—Sí, perquè vivim en una societat molt exigent. Hem de fer malabars per fer bé les coses, conciliar el temps en família, fer una criança sana… I ho intentem aprendre i assimilar a través de les exigències: “he de”, “hauria de”. Si ens ho plantegem així és una feina que no s’acaba mai, sempre queda a mitges. Vestim un sant i en desvestim un altre… És com posar-te davant del mirall i dir-te: “T’has d’estimar!” Però és contradictori el que vols aconseguir amb el que fas per aconseguir-ho. És difícil bregar-hi, per això diem que l’ésser humà és biopsicosocial, no solament importa la part biològica i psicològica, o l’individu, hi ha una part social que ens condiciona.

“No solament importa la part biològica i psicològica, o l’individu, hi ha una part social que ens condiciona”

—És una crítica que s’acostuma a fer a alguns psicòlegs o divulgadors: centrar-se solament en què passa a l’individu, en la seva psicologia, sense tenir en compte l’entorn, l’estructura. No és el mateix tenir certs problemes psicològics si s’és precari que si no.
—És clar. Et poden dir, no n’hi ha per a tant. Si tens una situació que et condiciona, és això el que et genera certa emoció, i no pots canviar la situació a la feina, per exemple, perquè no pots canviar de feina, com vols poder treballar només en el teu pensament? La situació t’impedeix que tu faces allò de la manera que t’agradaria.

—Parleu d’una altra estratègia que pot semblar contradictòria per a afrontar la por: rendir-s’hi. Com funciona?
—És la intenció paradoxal, i també té evidència científica. Consisteix a dir-te el contrari del que el teu instint pretén dir-te. Si tens por de la mort, treballes la intenció paradoxal perquè et diga, si m’haig de morir, doncs em muir! O quan no pots dormir. El teu cervell ho llegeix com una amenaça i entén que ha d’activar-se. La por és l’emoció que es processa quan hi ha una amenaça, real o imaginària. Aquesta seria imaginària perquè no és un perill, no adormir-se, però el cervell ho processa com a tal. S’activa el sistema nerviós autònom i les respostes relacionades amb estrès, ansietat, por, taquicàrdia, sudoració, cortisol…

—Tan activat, és impossible adormir-se…
—Són estats incompatibles. Però si això deixa de ser un problema el sistema nerviós autònom o central es desactiva i t’adorms. I quan deixa de ser un problema? Quan convences el teu cervell que no passa res per aquest problema. D’aquí la intenció paradoxal. Si no ens podem adormir, hem d’intentar hackejar el cervell, enviar-li una petita mentida, convèncer-lo, encara que no ens ho creiem: “No passa res si no dorms!” Encara que no et siga igual, has d’intentar convèncer-lo que sí: “com si no dorm gens!”, “si dorm dues hores, doncs hauré dormit dues hores…”, “si no dorm mai més, doncs mai més…”. Com que el cervell deixa de veure el fet de no dormir com una amenaça, es relaxa i t’adorms.

—Però això amb unes altres pors serveix? No adormir-se un dia no és tan greu, però amb unes altres pors difícilment podràs convèncer el cervell que no hi ha cap problema si allò que tems passa.
—És clar. Hi ha moltes estratègies i no tots els problemes tenen la mateixa solució. I hi ha estratègies que saps que funcionen molt bé amb un problema en concret perquè ho has vist en molts pacients, però de sobte amb un pacient no serveix. Cada persona té la seua motxilla i maneres de pensar, no hi ha solucions miraculoses, però s’ha d’anar provant amb l’evidència que empara.

—També parleu de l’estratègia de l’ancoratge per fer-la servir quan alguna cosa ens atabala o angoixa molt o quan no deixem de donar voltes a un tema o d’imaginar-nos una situació fatal.
—Sí, l’ancoratge servix per a quan estàs en un bucle. Un bucle mental cada vegada t’absorbix més i és com un laberint sense sortida, un pensament rere un altre fins a tocar fons. Si les característiques del bucle són aquestes, com en surts? Amb un ancoratge, un estímul treballat prèviament que ens atrau al present. Per al cervell, el bucle és real i és present, però realment no és real ni és present. Li has de dir que allò no és la realitat ni és el que realment creu, i li ho demostres amb un ancoratge que tinga un contingut emocional per a tu.

“Un bucle mental cada vegada t’absorbix més i és com un laberint sense sortida”

—Per exemple?
—Una ampolla d’aigua, que pot semblar un estímul neutre, pot ser un ancoratge si resulta que tens un record sobre aquella ampolla, perquè la tenies sobre la taula el dia que la teua parella et va dir que voldria estar amb tu tota la vida. Si estàs en un bucle, agafes l’ampolla i penses que et transmet benestar i seguretat, que et recorda a allò que et va marcar positivament. Això et fa tornar al present, sortir del bucle.

—Volia acabar demanant-vos per les pors que tenen a veure amb què diran els altres. Defenseu de provar de sostenir el fet o la possibilitat de no agradar.
—No pots agradar a tothom, però agradar et fa sentir validat, part d’un grup, encara que siga de dues persones. Posar límits als altres implica la possibilitat de no agradar. No tu, sinó els teus límits, opinió… Està relacionat amb una cosa essencial en l’ésser humà: la por d’apartar-se de la societat, de ser refusat. L’amenaça de “no viuràs dins la societat” és molt primitiva, som éssers socials. El cervell ho interpreta com una amenaça completa i directa, malgrat que siga el teu grup d’amigues.

—Molt lligat a la qüestió social, molta gent té FOMO (fear of missing out), por de perdre’s certes coses que els altres viuen. Recomaneu de substituir-lo pel JOMO (joy of missing out), el plaer de perdre’s certes coses, de deixar anar aquesta pressió.
—Hi ha coses que fan tenir FOMO perquè les veiem a les xarxes, on tot es magnifica i penses, quin concert que m’he perdut! Però ho penses perquè veus que t’has perdut un concert i, en canvi, no veus allò que tens. Tens por de perdre’t coses perquè et mostren les coses que et perds. Si no te les mostrassen, no tindries aquesta por. Hi ha pors molt alimentades per les xarxes que neixen de la comparació, són el lloc on ens comparem més. Allò que tinc contra allò que veig. Segur que tindràs FOMO en algun moment perquè, si compares només amb allò que veus, sempre et faltarà alguna cosa.

The Washington Post · Will Oremus

Quan fa una dècada que va comprar WhatsApp, Meta ha anunciat que començarà a mostrar anuncis a l’aplicació.

La mesura, anunciada aquesta setmana, podria obrir una nova font d’ingressos, potencialment enorme, per al gegant de les xarxes socials, però també s’arrisca que alguns usuaris deixin l’aplicació i de topar-se amb obstacles legals.

Abans de vendre l’empresa, l’any 2014, els fundadors de WhatsApp s’havien mostrat molt contraris a la idea de mostrar publicitat a l’aplicació. “Recorda que quan hi ha publicitat pel mig, el producte ets tu, l’usuari”, escrigué l’any 2012 el cofundador de WhatsApp, Jan Koum, en una entrada al bloc titulada “Per què no tenim publicitat”. Originalment, WhatsApp es finançava a còpia de cobrar per cada descàrrega de l’aplicació, una pràctica que Facebook abandonà l’any 2016.

Koum continuà al capdavant de WhatsApp fins el 2018, quan abandonà Facebook –ara Meta– després d’un enfrontament, segons que sembla, amb la direcció de la companyia per diferències amb la política de privacitat a WhatsApp.

Així i tot, Meta ha mantingut WhatsApp lliure de publicitat fins ara. Hi ha estat molt més temps que no esperaven molts observadors del sector, atesa la pressió que ha rebut la companyia per a demostrar que la compra de l’aplicació ha valgut la pena, en termes comercials.

En els anys d’ençà que Meta la comprà, WhatsApp ha esdevingut una de les xarxes socials amb més usuaris del món. El conseller delegat de Meta, Mark Zuckerberg, anuncià a l’abril que WhatsApp havia superat els 3.000 milions d’usuaris, cosa que significa que compta amb més usuaris que Instagram i tot. Això fa de WhatsApp un mercat especialment fèrtil per a la publicitat, la principal font d’ingressos de Meta.

Aquests darrers mesos, WhatsApp ha presentat –amb bona rebuda– una nova funció que permet als usuaris de xatejar amb empreses i negocis –per exemple, per a demanar-los els horaris d’obertura o per a fer una comanda. Meta també ha activat eines que permeten als anunciants de respondre a les preguntes dels usuaris amb l’ajut d’intel·ligència artificial.

Ara aquestes empreses també podran anunciar-se per mitjà de l’aplicació.

Ara per ara, els anuncis tindran un abast limitat. En l’entrada al bloc en què anuncià la mesura, WhatsApp explicà que els anuncis es limitarien a la pestanya “Actualitzacions” de l’aplicació, on es troben els estats dels “canals” públics que segueix un usuari. Les empreses podran promocionar el seu canal, cobrar als usuaris per subscriure’s a actualitzacions exclusives, o bé publicar un anunci que apareixerà als feeds dels seguidors en forma d’actualització d’estat. Aquests anuncis podran incloure invitacions a enviar missatges directes a l’empresa.

Com la majoria dels anuncis als serveis de Meta, l’aplicació determinarà quin anunci mostra als usuaris segons les dades que WhatsApp reculli sobre els seus interessos. Però WhatsApp, segons Meta, tan sols emprarà “informació limitada” a l’hora de triar quins anuncis mostra a l’usuari, incloent-hi el país o la ciutat de l’usuari, la llengua, el canal que segueix i la manera com interactua amb els anuncis que veu, segons que ha explicat la companyia. Dit altrament: WhatsApp no decidirà quins anuncis mostra a l’usuari segons amb qui xateja o segons el contingut dels seus xats, que continuaran essent privats i romandran encriptats.

El preu de les accions de Meta pujà prop d’un 3% dilluns, el dia de l’anunci, en un reflex de l’entusiasme dels analistes de mercat per la decisió. Tot i que la xifra total d’usuaris dels serveis de Meta ha continuat augmentant aquests mesos, els darrers resultats trimestrals de la companyia evidenciaren que el ritme de creixement dels ingressos publicitaris s’havia alentit, i que la quantitat d’ingressos que Meta obtenia de l’usuari mitjà també havia caigut.

Si bé els inversors han aplaudit la decisió, alguns defensors de la privadesa i la competència s’hi han mostrat força més escèptics.

La decisió d’incorporar anuncis a WhatsApp ha suscitat les crítiques de l’organització austríaca sense ànim de lucre NOYB (acrònim de “none of your business”, és a dir, “no n’has de fer res”), presidida per l’advocat i activista Max Schrems. En un comunicat publicat dilluns, Schrems afirmà que la iniciativa de Meta podria violar l’estricta legislació europea sobre competència i privadesa si implicava la vinculació de les dades dels usuaris de les diferents xarxes socials de l’empresa sense tenir-ne el consentiment explícit.

El portaveu de Meta, Joshua Breckman, defensà que el comunicat de Schrems havia malinterpretat l’anunci de l’empresa, i matisà que WhatsApp accediria a les dades dels perfils de l’usuari a Facebook i Instagram únicament si optava perquè fos així.

“No crec que puguem ser més clars sobre quina informació es fa servir per a determinar els anuncis que mostrem: informació limitada provinent de WhatsApp”, digué Breckman, que afegí que els usuaris que empraven WhatsApp només per a parlar amb els seus contactes privats no es veurien afectats pel canvi de cap manera.

El moment triat per a anunciar la decisió de mostrar anuncis a WhatsApp suggereix que Meta confia que el resultat de l’històric judici per comportament monopolístic que afronta als Estats Units serà favorable als seus interessos.

La Comissió Federal de Comerç dels Estats Units al·lega que Meta disposa d’un monopoli il·legal sobre les xarxes socials de missatgeria personal –en gran part, gràcies a les compres de WhatsApp i Instagram, dos serveis que reclama que s’escindeixen de la resta de la matriu. Es preveu que la sentència del cas arribi abans de final d’any.

A X, l’autor antimonopolista Matthew Stoller insinuà que la decisió de mostrar anuncis a WhatsApp no era sinó una prova més del poder monopolístic de Meta. “Meta posa anuncis a WhatsApp, és a dir, apuja els preus”, escrigué.

En un missatge a Bluesky, la presidenta de Signal –una organització sense ànim de lucre que reivindica d’oferir un servei de missatgeria de privadesa màxima– aprofità l’avinentesa per a reivindicar la seva plataforma com una alternativa més segura i privada a WhatsApp. “Prometem un servei sense interferències de la IA i sense anuncis invasius, faci què faci la resta del sector”, escrigué.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Hi ha a la literatura catalana un autor que va inventar més que cap altre. Bé, no sé si més que cap altre, però va ser un dels que més. Encara no fa un any que es va morir i els únics que l’invoquen, l’enyoren i el rellegeixen són els seus lectors i lectores. Els seus llibres són a totes les biblioteques, ben assortits i repartits, tot i que jo sempre voldria que n’hi hagués més i que fos descobert cada setmana per com a mínim una dotzena de nous lectors. Però i a les llibreries? Bona part de la seva obra només es ven en llibreries de vell, de segona mà. I resulta que la seva obra literària, i també la seva obra televisiva, ha sigut una influència important i fins i tot decisiva per a unes quantes generacions, i ho podria continuar sent. 

Va ser un autor irreverent, transgressor, original, amb molt de sentit de l’humor, un domini de la llengua extraordinari, surrealista, hereu de Lewis Carroll i de Gianni Rodari, innovador, inimitable, intel·ligent, divertit i malgrat tot discret. “Si no pogués inventar coses, la meva vida no tindria sentit”, va dir en una entrevista. Hi ha a la literatura catalana un autor que va inventar més que cap altre: Miquel Obiols (1945-2024). El 1977 va aparèixer el seu Ai, Filomena, Filomena!, un llibre mític que va estar molts anys descatalogat, fins que la gran editorial Kalandraka es va decidir a tornar-lo a publicar –entre uns quants altres títols de l’autor. Diria que a banda del que ha reeditat aquesta editorial gallega, la resta de l’obra d’Obiols és introbable a les llibreries “de nou”. És gros. De fet, quan Kalandraka el va tornar a publicar, ell mateix en una entrevista, tot i ser tan discret, ja va dir que havia estat “dolgut perquè cap editorial d’aquí no s’hi ha interessat”. I també va ser Kalandraka que va publicar per primer cop en català el seu meravellós àlbum Llibre de les M’Alícies el 2009. Obiols l’havia escrit i publicat el 1990, i tot i que l’original era en català, només en va sortir l’edició castellana (amb il·lustracions de Miguel Calatayud). Torna a ser gros: van haver de passar dinou anys. 

Ara i aquí no us explicaré qui va ser Obiols, us convido a cercar-lo a la xarxa i començar a reconèixer tot el que heu llegit o vist d’ell i no sabíeu que era d’ell. Va ser, i és, un artista tan important. Fa unes setmanes que l’estic rellegint, perquè hi ha gent que fa les coses bé malgrat que tots els vents bufin a la contra, i aviat parlarem d’ell en un marc perfecte: les jornades dels laboratoris de lectura de la Biblioteca Roca Umbert de Granollers, BRULAB.

Confesso que no havia llegit tooot Obiols, que alguns títols els tenia pendents i m’hi he abocat ara. I un d’ells m’ha deixat tan impressionada que m’ha empès a escriure’n també aquí, jornades a banda. Parlo de la novel·la multipremiada El tigre de Mary Plexiglàs (1987), que va guanyar el premi Joaquim Ruyra (1986), el premi Crítica Serra d’Or (1988) i el premi de literatura juvenil de la Generalitat de Catalunya (1988). És un llibre que passa de les dotze edicions i que, al contrari de la major part de l’obra d’Obiols, no ha estat traduït. Per què? “En aquell moment, el 1987, cap editorial castellana va ‘atrevir-se’ a publicar-lo: era ‘juvenil’ i parlava massa obertament a favor de la masturbació, de l’homosexualitat, del divorci, de l’amor lliure, dels partits d’esquerres, etc. Va ‘escandalitzar’ una miqueta”, explicava Obiols a Arantxa Bea en el número 76 de la revista Faristol (2013). El llibre el va publicar l’editorial Laia, a la col·lecció El Nus, dirigida per Emili Teixidor. Jo l’he llegit en la tercera edició de Columna del 2002. 

El tigre de Mary Plexiglàs és una novel·la epistolar que Obiols va presentar al premi Ruyra de narrativa juvenil, però la pot llegir qui vulgui: “A mi solen dir-me: ‘Tu ets escriptor de literatura infantil…’ i jo contesto que no, jo escric per a tothom”, diu, i tot seguit compara un llibre de Keta Pacovskà amb un quadre de Joan Miró o de René Magritte. La Mary és una adolescent inquieta que escriu una colla de cartes que no enviarà mai. Escriu al diccionari de Pompeu Fabra, a la taca de la primera regla, a una disfressa de tigre (i servidora ja sent la cançó d’Hidrogenesse del mateix títol!), a un paio masclista… Són cartes esverades, desbocades, explosives, cridaneres, exaltades, intenses… perquè l’adolescència és un tigre! 

“Era una novel·la curta estructurada en una conjura inicial i 27 cartes: de tardor, d’hivern, de primavera i d’estiu”, tot un curs escolar, a l’institut. “El trobaven un llibre escandalós (!) per a jovent dels anys vuitanta, perquè tractava la sexualitat de forma explícita i amb humor. Sobretot dues cartes d’hivern: ‘Carta a un amic elefant’ i ‘Carta a una 9 molt secreta’.” Aquesta nou secreta apareix a la pàgina 82 de la novel·la i la Mary, que fa poc que sap que té aquesta nou, ens explica: “Vaig badar la closca i dintre hi havia el grill de la nou, una prominència petitona i molt delicada. Al cap d’una estona, vaig notar unes pessigolles estranyíssimes que no van disgustar-me. I una mena de tremolor com si hagués agafat febre. Vaig passar por i goig. I em va venir tant de nou! […] Havia inventat un joc nou […], prohibit, amb un nom nou: Tocar-se la nou.”

En un especial sobre llibres transgressors per a infants i joves publicat també a Faristol (núm. 86), la Mary d’Obiols hi era, molt ben acompanyada per uns quants bons llibres, i entre ells un altre títol per a joves que curiosament va sortir el mateix any: el recull de contes La imbècil de Mercè Company. “Vaig baixar als inferns de la meva ciutat idíl·lica i vaig trepitjar els despatxos dels polítics que decidien sobre la vida i el futur de nanos que no sabien llegir ni escriure, però sí esnifar cola per matar la gana. Vaig retornar als despatxos dels polítics i els vaig posar aquella realitat damunt la taula. Després, amb el llibre a la mà, vaig col·laborar a escampar-la arreu. Escriure La imbècil va ser prendre consciència de la meva responsabilitat com a escriptora i ciutadana.” 

Obiols i Company són introbables avui dia a les llibreries, i em penso que aquest és un símptoma alarmant de la mala salut del nostre ecosistema literari, que espera que els autors morin o facin cent anys per dedicar-los temps i diners no sempre d’una forma gaire encertada perquè facin nous lectors, que és el que empaita qualsevol obra literària, ser llegida. I no solament són introbables, crec que, com apuntava Obiols, ningú s’atreviria a publicar-los ara, per transgressors, i Obiols també per ser “massa” inventor. Mentrestant, les lleixes de llibres per a joves s’omplen de títols que vénen de fora i que han estat cuinats en departaments de màrqueting, i que en lloc de transgredir perverteixen i propaguen una manera de veure i viure el cos i el sexe que la “Facció de Ties Independentistes de Polles, Masclots i Bèsties” de la Mary Plexiglàs condemnaria a la foguera amb tota la raó del món. 

Hi ha a la literatura catalana un autor que va inventar més que cap altre i és Miquel Obiols.

El PP de Luis Barcala, a Alacant, està feble i vulnerable i ha necessitat el suport de Vox per a sostenir-lo i aprovar el pla d’estabilitat pressupostària. Però aquest suport té un preu en forma de concessions que el PP ha de fer als ultres. I una d’aquestes concessions és l’aprovació d’una declaració institucional per a demanar a les Corts Valencianes que canvien la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV) per tal de variar el mapa dels predominis lingüístics i incloure la ciutat d’Alacant dins l’àrea castellanoparlant.

No és la primera volta que els ultres ho han intentat. De fet, és la cinquena, i sempre hi ha hagut algun ressort que ha permès de frenar aquesta petició. Ara no. Ara els comptes els surten per aprovar la moció a l’ajuntament i per modificar la llei, perquè es pot fer amb la majoria simple de les Corts.

El ple es farà dijous vinent, dia 26, dos dies després de Sant Joan, la festa gran de la ciutat, i Alacant pel Valencià, que aplega més de cinquanta entitats cíviques, ja han anunciat que faria accions de protesta contra això que consideren un atac frontal i injustificat a la llengua.

Un pla predeterminat

Aquesta nova acció contra el català al País Valencià forma part d’un pla establert i anunciat l’estiu del 2023, quan els ultres van assumir la Conselleria de Cultura, amb el torero Vicente Barrera al capdavant. En aquell moment, es van anunciar retallades en les subvencions a unes quantes entitats, canvis de nom en centres culturals, i cancel·lacions de revistes. Ara, oficialment fora del govern, s’aprofiten de la feblesa del PP al País Valencià per continuar l’estrangulament, en paraules del síndic a les Corts, José María Llanos. Sostenir Carlos Mazón a la presidència de la Generalitat té un preu que el PP paga sense recança.

Amb tot, la intenció de modificar la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià és anar una passa més enllà. Com explica a VilaWeb Josep Enric Escribano, president de l’entitat el Tempir, d’Elx, han passat anys i governs i la LUEV s’ha convertit en un tòtem intocable. “És el lloc on hi ha un mínim acord entre l’esquerra i la dreta. Ara seria inviable aprovar una llei com aquella, perquè no hi hauria els consensos que va haver-hi l’any 1983, amb un Partit Popular que es va abstenir per facilitar l’aprovació de la llei. Ara la política està molt polititzada i el PP no s’abstindria”, diu.

I això que per a Escribano és una fortalesa, per al filòleg i formador de professors  Vicent Brotons és una anomalia, perquè durant més de quaranta anys s’ha perpetuat una situació que ha fet que hi haja diferències en el País Valencià entre uns ciutadans i uns altres. “L’any 2020 vaig escriure un article on deia que el Botànic hauria d’haver reformat la llei per anul·lar tots els articles que parlaren de territoris. No té sentit que la llengua pròpia, que és oficial, juntament amb el castellà, no tinga el mateix tracte en tot el territori.” Brotons és pessimista amb aquest moviment del PP i de Vox, i tem que això s’escampe com una taca i que, si s’obri l’aixeta d’Alacant, molts més municipis demanen de ser considerats dins el predomini lingüístic castellà.

Ciprià Ciscar: “Hi haurà qui critique la llei dús, jo entenc que ha funcionat durant quaranta anys”

Què diu la LUEV?

La Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià es va aprovar el novembre del 1983, precisament, en un ple de les Corts celebrat a la ciutat d’Alacant. Era un gest d’una joveníssima Generalitat per a acostar-se als ciutadans. Tal com explicava en una entrevista a VilaWeb qui en va ser el principal impulsor, Ciprià Ciscar, es va treballar molt per assolir un consens que permetés que el text s’aprovàs sense cap vot en contra. En l’articulat, la llei separa el país en comarques de predomini lingüístic català i comarques de predomini lingüístic castellà. Es tracta del Baix Segura, els municipis castellanoparlants del Vinalopó, les comarques dels Serrans, de la Vall d’Aiora-Cofrents, la Plana d’Utiel-Requena, el Racó d’Ademús, la Foia de Bunyol i l’Alt Palància. La conseqüència d’això és que, tal com destaca el professor Brotons, els ciutadans d’aquests territoris no tenen el català com a llengua oficial. A l’escola tenen una assignatura de valencià que és optativa.

La ciutat d’Alacant, la segona més gran del País Valencià, no ha format mai part d’aquest grup de territoris. El president del Tempir reflexiona sobre l’interès de l’extrema dreta. “Volen ‘suditzar’ tot el país, volen fer que l’anomalia del Baix Segura com a comarca castellanoparlant es trasllade a la resta del país, i ho volen fer tros a tros”. Per això, Escribano considera que no és únicament un problema que afecte la ciutat d’Alacant, sinó que és una qüestió de país per tot allò que representa el fet d’obrir la possibilitat que més ciutats aproven mocions semblants.

“Avui és un dia per a dir a la resta del país que som vius”: Alacant es reivindica amb fermesa en la manifestació del Vint-i-Cinc d’Abril

La reacció ciutadana

Marinela Garcia, la vice-presidenta d’Acció Cultural del País Valencià a Alacant, encara confia que la reacció popular paralitze aquest nou intent dels ultres. “La irracionalitat d’aquesta gent arriba on arriba. A Alacant no hi ha conflicte, no hi ha cap problema, les enquestes lingüístiques han demostrat que la població utilitza i demana el valencià de manera natural. Hi ha un encabotament a tornar a crear polèmica amb la llengua, però no n’hi ha cap”, diu. Marinela Garcia parla d’una situació bilingüe en una ciutat com Alacant i denuncia que aquest atac pretén de silenciar el català. “Se silencien les coses que existeixen, i quan se silencien, deixen d’existir”, diu, i afegeix que intenten de visibilitzar una llengua que es vol minoritzar.

La professora de la Universitat d’Alacant i membre electa de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Mar Iglesias, també defensa que a la ciutat d’Alacant es parla català en la vida quotidiana i recorda que a la universitat hi ha 30.000 alumnes. Iglesias relaciona aquest atac amb la feblesa política del PP. “Barcala és un súbdit de Mazón i no vol trencar la tradició de pactar amb Vox com ha fet el president. Espere que la pressió social faça que això no prospere. Que amb la força de la població i les protestes que farem puguem aturar aquesta barbaritat”, diu Iglesias, que recorda que a Alacant les festes són les Fogueres de Sant Joan, i no les “hogueras”, i que hi ha el Tio Cuc i tota una tradició que es vol amagar. “Volen estrangular l’AVL, odien el valencià, estenen les seues urpes per tot arreu, però espere que els puguem parar. No fer res no és una alternativa davant aquesta barbaritat.”

La professora i escriptora Gràcia Jiménez coincideix en el fet de la necessitat política del PP. “Estan en guerra. És una cosa molt forta. Vox és imparable, i el PP, per a sostenir tot el que sosté de Mazón, necessita Vox, i Vox fa la llista. El punt més feble és Alacant, i comença per ací”, diu. Jiménez recorda que els resultats de la consulta sobre la llengua base a Alacant, deixant a banda els centres concertats, van ser esperançadors, i ara confia que la gent que fa l’ensenyament en català continue fent-lo a desgrat que es canvie la situació administrativa de la ciutat. Per a Jiménez, les exempcions són un drama. “Crec que no ho hem sabut fer bé quan ha governat el PSPV, en companyia de Compromís o sense, i ara ho estem pagant. No ho hem fet bé perquè quan vénen a Alacant tots els polítics comencen a parlar en castellà, com si la gent d’ací no entenguera el valencià”, diu.

Josep Enric Escribano coincideix amb aquesta crítica pel capteniment dels polítics progressistes. “Travessen la línia Biar-Busot i comencen a parlar castellà, i això no ajuda gens, perquè la gent necessita referents locals que parlen de manera habitual la llengua. A més, ho posen molt fàcil a la dreta, que els diu: vosaltres tampoc no parleu valencià.”

Em fa molta mandra escriure de política catalana. Fora del món local gairebé tots els polítics del meu bàndol ideològic –aquest que en principi inclou Junts, Esquerra i la CUP– avui em provoquen indiferència o un rebuig visceral. No sé si detesto més els cínics que fan veure que no són responsables de la decadència econòmica i moral del país, els il·luminats que llancen proclames a una parròquia inexistent, o els perdedors que s’arrosseguen sense esma, però ja no en llegeixo les entrevistes i ni els escolto quan surten als mitjans. És la conseqüència de no haver expulsat de la vida pública tots i cadascun dels protagonistes del fracassat procés cap a la independència: la política catalana convertida en espectacle de consignes buides, gent estrafeta fent el ploricó i transaccions obscures amb l’amo castellà. Mentre el poble demana lluita i resistència, ells només ofereixen covardia i xantatges emocionals, o una ideologia elitista que no interessa ningú. Les entitats processistes, mentrestant, romanen capturades per una gerontocràcia que hi ha trobat una última oportunitat de sortir als mitjans. No m’estranya que gairebé tothom en fugi i busqui altres referents.

Fins aquí la meva anàlisi feta des de les tripes, i segurament encara faig curt. Ara bé, suposo que s’espera de mi que ofereixi alguns arguments racionals, o sigui que permeteu-me de fer un retrat de cadascun dels espais i per què crec que a les properes eleccions la patacada de tots tres serà històrica.

Els únics senyals de vida intel·ligent que veig ara mateix a la política catalana vénen de la CUP de les comarques gironines, que s’ha centrat en la llengua, els conflictes territorials i la crisi de l’habitatge. Els vídeos que elaboren són directes i ben fets, i poden arribar als joves indignats amb el model social que pateixen. Malauradament, les bones intencions queden esclafades quan l’organització nacional fa piulades lloant el règim dictatorial de Veneçuela, o pels grupuscles afins que munten actes que semblen dissenyats per la policia espanyola. La col·lisió de dues ànimes incompatibles no s’ha resolt, i és un verí per a les perspectives electorals. Déu me’n guard de donar-los consells, però si jo fos Non Casadevall o Lluc Salellas potser impulsaria una bona purga estalinista abans de les properes eleccions.

El cas d’Esquerra Republicana, si ens ho mirem amb perspectiva, és ben tràgic. De lluitar per la independència, a convertir-se en els criats més fidels del PSOE; de cridar “mans netes” a ser responsables d’un dels casos de corrupció més grans de la política catalana; i de voler eixamplar la base a estavellar-se a totes les eleccions. Els dirigents han prioritzat les necessitats personals davant dels interessos del país, i això ha corromput unes sigles històriques, un camí que ja va fer Unió Democràtica. No se’n salva res: la desesperació d’uns càrrecs que serien incapaços de guanyar-se la vida al sector privat, la defensa d’idees progressistes que rebutja la majoria de la població, un líder a Madrid que actua com si fos membre d’un altre partit espanyol, o la incapacitat de presentar cap proposta alternativa. Bé, hi ha una cosa que sí que l’han entesa. Oriol Junqueras no surt gairebé enlloc, i suposo que algú ha vist que cada cop que apareix als mitjans com un messies foll amb megàfon es perden uns quants milers de vots.

Junts per Catalunya és un espai desorientat. Són els que podrien recollir la por i la fúria que s’està covant al país, però tenen un projecte difús (i uns interessos econòmics al darrere) que els ho impedeix. Una gran majoria de la població n’està farta, del col·lapse que patim, però la timidesa sobre la immigració és total, el diputat Canadell lloa l’entrada massiva de turistes i les propostes econòmiques fan pudor de resclosit –ja no som als anys noranta. Mentrestant, totes les promeses que va fer-los el PSOE per aconseguir el vot han quedat en paper mullat, com era previsible, i la crisi de lideratge és total. Jordi Turull no té cap mena de carisma, el president Rull ha decidit de convertir-se en un policia ideològic, i el president Puigdemont, per culpa d’un exili brutal, és incapaç d’entendre la Catalunya del 2025. Per sort, el partit té uns quants batlles que han copsat l’estat d’ànim de la nació, començant pel de Figueres, però no n’hi ha prou.

Davant d’aquest panorama, molts ciutadans prendran dues vies. La primera, ben legítima, és la desconnexió. Ja s’ho faran, i que els voti algú altre. Això ja va passar a les eleccions del 2024, i la culpa només la tenen els partits per haver malbaratat el suport que van rebre el 2018 i el 2021: van vendre que calia votar-los per evitar que Espanya ens derrotés, i el resultat van ser sis anys de fracassos i rendicions (potser hem de recordar més sovint que en una democràcia parlamentària són els candidats els que s’han de guanyar la confiança dels votants). La segona via, en alça a tot Occident, és la insurgència. Votar els nous partits que proclamen que trencaran les velles estructures, els que no volen assaltar les institucions sinó eliminar-les. És l’opció més arriscada, tot i que no criticaré ningú que la triï. Al capdavall, el bàndol institucional no té cap projecte més enllà d’aplicar unes receptes fracassades i eixamplar la putrefacció.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya semblen molt lluny, però la història va tan de pressa que no sabem què pot passar. M’ensumo que hi ha en marxa un intent d’evitar que la corrupció del PSOE esquitxi el president Illa, perquè interessa que no s’aturi el seu pla de pacificació, però no se sap mai. Potser l’escàndol és tan gros que caurà el govern. Si això passa, i permeteu-me que sigui una mica agosarat, molts dels nostres polítics desitjaran un bon resultat d’Aliança Catalana. Per què? Perquè així podran muntar un tripartit PSOE-Junts-ERC amb l’excusa d’un cordó sanitari contra el feixisme, i el repartiment de càrrecs els permetrà comprar la voluntat dels militants i evitar una renovació de lideratges. És catastròfic que l’any 2025 tinguem a la política les mateixes cares que el 2017, però si badem una mica els eternitzaran fins el 2030 o més enllà. En aquest cas, potser de la nació només en quedaran les engrunes.