Una causa sobre el procés d’independència ha tornat a entrar físicament, durant un matí, al palau ampul·lós del Tribunal Suprem, a Madrid. Ho ha fet de la mà dels advocats Gonzalo Boye (en nom del president Carles Puigdemont i de Toni Comín) i de Jaume Alonso-Cuevillas (en nom de Lluís Puig), que han exigit a la sala d’apel·lació del tribunal que corregeixi Pablo Llarena i la inaplicació que ha fet de la llei d’amnistia als exiliats perseguits pel delicte de malversació. I han comptat amb un aliat certament inesperat, l’advocat Íñigo Iruin, que ha intervingut en representació de Marta Rovira (que té l’ordre de detenció retirada però la causa no ha quedat encara arxivada) i que ha reblat els arguments amb què Boye ha volgut acorralar els magistrats del Suprem, el president de la sala, Vicente Magro, acompanyat de Susana Polo i Eduardo Porres: l’advocat de Puigdemont ha posat en safata a la sala la necessitat d’allunyar del Suprem la decisió sobre l’amnistia del president, de Comín i de Puig. Perquè no és el tribunal competent per fer-ho. 

Puigdemont podrà tornar abans de l’estiu? Què hi ha de cert en el rumor d’una amnistia imminent

Boye ha obert foc amb uns arguments sorprenents perquè fins ara no els havia desplegat: la llei d’amnistia diu ben clarament, en l’article 11.2, que qui ha de decidir si aplica o no aplica l’amnistia en un cas que és en fase d’instrucció (com el dels exiliats) ha de ser “l’òrgan judicial competent”, i que Llarena hauria d’haver sobreseït la causa i enviar-la a qui sigui competent per fer-ho: en el cas de Puigdemont, el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, i en el cas de Comín, que ara mateix no té la condició d’eurodiputat perquè la presidenta no l’hi ha reconeguda, l’Audiència de Barcelona. Però no pas el Suprem. 

Perquè hi ha una confusió, ha recordat Boye, amb l’article 4 de la llei, que diu que “l’òrgan judicial que conegui la causa deixarà sense efecte les ordres de crida i cerca i ingrés a la presó” de les persones beneficiàries de l’amnistia. I això, que Llarena va acordar de fer amb Marta Rovira, perseguida pel delicte de desobediència, ho hauria hagut de fer també amb Puigdemont, Comín i Puig, perseguits també per malversació; per més que consideri que la malversació vinculada a l’1-O no pot ser amnistiable, perquè no és pas el jutge que ha de decidir si aplica l’amnistia o no. El legislador ho va decidir així: el jutge instructor havia d’aixecar immediatament les ordres de detenció, tancar el sumari i enviar la causa a la sala d’enjudiciament del tribunal competent, que no és el Suprem, sinó un tribunal a Catalunya. 

Fins l’any passat Puigdemont havia estat eurodiputat, i, segons el Suprem, és l’alt tribunal espanyol l’òrgan competent per a enjudiciar els parlamentaris europeus —tot i els arguments amb què Boye sempre ho ha negat, inclosa la contundent sentència del TJUE del gener del 2023. Però ara és diputat del Parlament de Catalunya, i això ho canvia tot, pel que fa a la competència, fins i tot dins l’univers argumentari del Suprem. “Aquesta sala ha de decidir sobre la competència, perquè el tribunal competent no és Suprem, sinó el TSJC. Perquè Puig i Puigdemont són diputats al parlament, i perquè Comín és un ciutadà que no té reconeguda la condició d’eurodiputat”, ha dit Boye. “Si es manté el criteri del jutge instructor, es vulnerarà el dret del jutge predeterminat per la llei.”

Iruin, que ha intervingut el darrer, ha reblat aquests arguments, perquè ha recordat que tant Meritxell Serret com Anna Gabriel van ser enjudiciades pel TSJC i per l’Audiència de Barcelona, respectivament, tan bon punt van haver deixat l’exili i van comparèixer voluntàriament davant de Llarena. En ambdós casos, la decisió de treure’s la causa del damunt per part del jutge instructor fou la mateixa. I ara, amb Marta Rovira, hauria de ser també l’Audiència de Barcelona qui arxivés finalment la causa en aplicació de l’amnistia; i el fet que pogués tornar, que no tingués ordre de detenció vigent, correspon a una aplicació de l’article 4 de la llei que Llarena va fer correctament, però que va desobeir en el cas de Puigdemont, Comín i Puig. 

La tenalla Boye – Iruin ha deixat en una situació complicada la sala de tres magistrats, perquè hauran de cercar arguments jurídics de sotes les pedres (tampoc no seria pas el primer cop, si parlem del Suprem i de la causa contra el procés) si volen ratificar les decisions que ha vingut prenent Llarena. Però això serviria, en tot cas, per nodrir els previsibles recursos d’empara que la defensa dels exiliats haurà de presentar al Tribunal Constitucional. I el possible argument segons el qual no queda pas clar o és interpretable l’esperit del legislador i l’ànim amb què va redactar la llei és com a mínim qüestionable. 

En efecte, Boye podia parlar avui amb molt coneixement de causa sobre quin era l’esperit de la llei que Llarena ha violentat quan no l’ha aplicada al delicte de malversació; perquè va seguir de ben a prop i en va negociar, lletra a lletra, el redactat defintiu. Això li serveix per dir ben clarament quin era el propòsit del legislador, és a dir, que tots els fets relacionats amb el Primer d’Octubre fossin amnistiats, inclòs allò que es considerés delicte de malversació, perquè no hi havia pas cap voluntat d’enriquiment patrimonial, que és l’única excepció que posa la llei a l’amnistia d’aquest delicte. Per a això, els advocats dels exiliats s’han remès al contundent vot particular de la magistrada Ana Ferrer, contra el criteri tant de Llarena com de la sala presidida per Manuel Marchena, que tampoc no va voler amnistiar els ex-presos polítics. 

El paper de les parts acusatòries ha estat previsible: la tinent fiscal del Suprem, Ángeles Sánchez Conde, ha demanat que se’ls apliqui l’amnistia —un cop els fiscals rebels del Suprem han estat apartats de la causa—, tot negant que hi hagués cap mena de voluntatd d’enriquiment personal de caràcter patrimonial quan van organitzar el referèndum; l’advocacia de l’estat també ha demanat a la sala que accepti els recursos dels exiliats, i l’acusació exercida per Vox ha fet un discurs de crítica general a l’amnistia, qualificant-la d’inconstitucional i s’ha esverat pel fet que la defensa de Puigdemont hagi qüestionat la competència del Suprem i per la intervenció que ha fet Alonso-Cuevillas, que ha demanat als magistrats si volen passar a la història com a avaladors d’una interpretació “delirant” de la llei que tot el món jurídic observarà amb lupa. 

Aquest és el darrer pas perquè aquesta causa surti de les parets de vellut i mabre i de l’aire resclosit (de l’edifici i de la institució) del Suprem, perquè comenci el compte enrere d’un calendari que hauria de portar a l’aplicació definitiva de l’amnistia a tots els exiliats o, si més no, i provisionalment, a la retirada de les ordres de detenció que encara pesen contra ells. El calendari és incert i dependrà, en primer lloc, del temps que trigui aquesta sala a resoldre tots aquests recursos d’apel·lació. Pot trigar unes quantes setmanes, un mes a tot estirar, i, suposant que els desestimi (que el cert és que tothom hi compta), començaria la cursa al Constitucional, on la presentació de recursos d’empara contra la inaplicació de l’amnistia per part del Suprem i, sobretot, la petició de mesures cautelars o cautelaríssimes, pot marcar la data del possible retorn, definitiu, dels exiliats. 

Els equips d’emergència del Regne Unit treballen en una col·lisió entre un petrolier i un vaixell de càrrega a la costa del Mar del Nord, a prop del comtat d’East Riding de Yorkshire, segons que ha avançat la BBC.

Els guardacostes britànics han explicat que l’alarma ha estat a les 9:48 i immediatament s’ha activat un dispositiu de rescat. Un helicòpter de la guàrdia costanera procedent d’Humberside ha estat mobilitzat, juntament amb unes quantes embarcacions. A més, un avió de vigilància de la guàrdia costanera i diversos vaixells propers amb capacitat per extingir incendis també han acudit a la zona.

El lloc on hi ha hagut la col·lisió (fotografia: Marine Traffic).

[Treballem per ampliar aquesta informació.]

Metrovalència oferirà un servei especial ininterromput en els dies grans de les Falles 2025, del 15 al 19 de març, amb funcionament cada nit i reforç de freqüències durant el dia. Aquest dispositiu inclou també els autobusos llançadora que cobreixen el recorregut de les estacions afectades per les inundacions del 29 d’octubre.

Així ho ha explicat el conseller de Medi Ambient, Infrastructures i Territori, Vicente Martínez Mus, en la roda de premsa de presentació de la programació especial de Falles, a la qual també han assistit la directora de l’Autoritat de Transport Metropolità de València (ATMV), Mar Martínez, i el director gerent de Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV), Alfonso Novo.

El conseller ha destacat que el servei especial de Falles serà semblant al dels anys anteriors, malgrat les conseqüències de la gota freda en la xarxa de Metrovalència. “S’ha fet un esforç en els últims mesos per a arribar a aquestes dates en condicions de prestar un servei bastant complet per als ciutadans en aquesta època especialment exigent en mobilitat”, ha dit.

El tram que encara opera a través d’autobusos llançadora, des de València Sud fins a municipis com ara Paiporta, Picanya, Torrent, Picassent (Horta Sud) i Castelló (Ribera Alta) estarà subjecte als mateixos horaris que la resta de la xarxa, ha explicat el conseller.

Més de 1.400 treballadors prestaran servei en Metrovalència per a reforçar la seguretat, l’atenció al client, la neteja, manteniment, circulació i el lloc de comandament. S’ha fet una contractació temporal de 139 agents d’estacions i 300 vigilants diaris. A més, s’ampliarà l’horari d’atenció al client i del telèfon d’informació, i es posaran paradetes informatives.

Servei ininterromput

D’ençà de la nit del 15 de març, fins al començament del servei del dia 20, tant els serveis de Metrovalència com els autobusos substitutius circularan de manera ininterrompuda durant 120 hores, amb freqüències de pas que a partir de les 3.00 varien segons el dia, la franja horària i el destí. El nombre més gran de serveis es programarà en els actes i llocs que concentren major quantitat de gent. El divendres 14 de març també s’ampliarà la circulació de metros, tramvies i autobusos alternatius fins a les 2.00, aproximadament.

El conseller ha recordat que, com és habitual per motius de seguretat, les estacions de Colom i Xàtiva tancaran de 12.30 a 14.30 per les mascletaes, per la qual cosa es recomana a la ciutadania usar les d’Àngel Guimerà, Plaça d’Espanya o Albereda. Així mateix, s’obrirà al públic la zona afectada per les obres del carrer Alacant per a facilitar la mobilitat.

Els autobusos llançadora

Amb la situació actual, els metros de les línies 1, 2 i 7 comencen i acaben el seu recorregut a València Sud, on els viatgers poden accedir als autobusos que enllacen amb les poblacions de Picanya i Paiporta. Aquest servei es prestarà durant les nits de Falles. La llançadora entre Torrent i València també tindà horari nocturn per a enllaçar a l’estació de Safranar amb les línies 1, 2 i 7 de Metrovalència.

Els autobusos llançadora entre Picassent i València prolongaran el seu servei, mentre que els que enllacen amb les poblacions de la comarca de la Ribera Alta circularan en el seu horari habitual. Aquesta parada està situada a l’avinguda Giorgeta, 18, de València, per a poder enllaçar amb l’estació de Jesús de Metrovalència.

Serveis addicionals de Metrobús

De manera paral·lela, s’implementaran també serveis addicionals de Metrobús per a atendre les demandes associades a les activitats d’aquestes Falles. L’ATMV reforçarà expedicions durant tot el dia, principalment les línies dels corredors sud (cap a Albal), oest (cap a Torrent i Quart de Poblet), nord-oest (cap a Llíria i Paterna) i nord (cap a Port Saplatja, el Puig, Sagunt i el Port de Sagunt).

Així, a partir del 15 de març hi haurà més autobusos circulant en les línies L160, L161, L164, L170 i L180, i a partir del dia 16 se sumaran les línies L112, L115, L140 i L145. Per als nocturns de les línies L150, L153 i L161 l’horari de començament i final serà com el d’un divendres i dissabte, però s’augmentaran les freqüències en aquestes línies.

En el marc d’aquest dispositiu, es crearan dos punts específics d’informació, amb atenció presencial, on s’informarà dels serveis previstos en aquests dies, i s’oferiran fullets informatius. Un d’ells se situarà a l’estació del Nord i un altre a la plaça d’Espanya.

El conseller ha recordat que continuen vigents els títols de descomptes i gratuïtat en la xarxa: l’Abonament Jove Temporal permet viatjar de manera gratuïta en Metrobús, Metrovalència i EMT als menors de trenta-un anys; la reducció del 50% en tots els títols multiviatge per a la resta dels usuaris i el títol Recuperem València, que permet desplaçaments gratuïts als afectats per les inundacions.

Cecilia Herrero, fins fa ben poc regidora de Vox a l’Ajuntament de València i ara regidora no-adscrita, ha deixat oberta la possibilitat que la batllessa María José Catalá hagi d’entomar els dos anys que resten de mandat sense majoria al consistori. En una conferència de premsa per a explicar els motius de la seva baixa voluntària del partit ultradretà, ha dit que “totes les opcions” continuen obertes, tant la continuïtat com a regidora no-adscrita o la dimissió del plenari, però ha fet referència a la situació complicada que ha d’entomar Catalá, que sense el seu suport i el de Juanma Badenas –apartat per la direcció del partit fins que es resolgui una investigació interna sobre una adjudicació de contractes– queda sense majoria al ple. “L’aritmètica és la que és”, ha dit. Sense Herrero ni Badenas, Vox queda reduït a dos regidors.

Herrero ha estat acompanyada per Badenas, la seva parella sentimental, i ha denunciat la “manca de suport, menyspreus i burles” de Vox en el procés penal per delicte d’odi, i “assetjament laboral i personal” per part d’assessors del grup municipal que, diu, van ser “imposats”. També ha dit que ha rebut “crits i males formes” d’un “càrrec rellevant” de la direcció estatal de Vox.

D’ara endavant, ha dit, farà “el que dicte la seua llibertat de consciència” i en “fidelitat” als seus principis i valors, pel “compromís adquirit amb els valencians”, als quals, ha dit, “no abandonarà en cap moment”. Dimarts, Catalá va haver de reorganitzar el seu equip de govern i va deixar les competències de Badenas en mans dels regidors de Vox, mentre que les tinències de batllia van passar al PP. Ara, la sortida d’Herrero l’obliga a fer una nova reorganització.

Per tot plegat, Catalá ha demanat a la direcció espanyola de Vox que clarifiqui la situació dels dos regidors i ha dit que, per ara, estudien totes les opcions possibles. Després de la compareixença d’Herrero ha reconegut que Vox travessa una crisi interna, i ha donat al partit ultradretà un “termini” –que no ha definit– per a “dirimir” els problemes.

Els principals grups de l’oposició, així com Vox, soci preferent de Marga Prohens, han rebutjat les mesures de “contenció” turística anunciades pel govern divendres proppassat. 

Més per Mallorca ha acusat el govern de fer “anuncis mediàtics per curar-se en salut davant l’allau de turistes que s’esperen aquest estiu”. El coordinador del partit, Lluís Apesteguia, ha assegurat que és una “irresponsabilitat enorme que el govern plantegi aquestes mesures sense haver fet cap negociació amb cap grup parlamentari”. També ha subratllat que “el govern sap perfectament que Més per Mallorca no donarà suport a mesures que trenquin amb el decreixement plantejat amb la legislació vigent”.

El somni de Prohens: vendre un paradís (in)sostenible amb rècords de saturació turística

Els socialistes han dit també que els anuncis de Prohens són “focs d’artifici” per no acabar fent res. “No els interessa aprovar res”, ha dit el portaveu del grup, Iago Negueruela.

Prohens ho tendrà difícil per tirar endavant les mesures que l’esquerra ja titlla de “xantatge”. No té majoria al parlament i necessita suports, atès que Vox ha insistit avui també que les mesures traeixen el sector turístic.

Cal recordar que el govern va proposar d’eliminar l’Impost de Turisme Sostenible -l’ecotaxa- durant el gener i el febrer i d’augmentar-la dos euros l’estiu. També va proposar de crear un impost als vehicles no matriculats a les Illes.

La Comissió Europea ha aprovat una partida de 68 milions d’euros destinada als agricultors afectats per la gota freda. El Diari Oficial de la Unió Europea (DOUE) ha publicat el reglament d’execució que estableix una ajuda financera d’emergència de 98,6 milions d’euros per als sectors agraris perjudicats per catàstrofes naturals recents a l’estat espanyol, Croàcia, Xipre, Letònia i Hongria.

L’aportació a l’estat espanyol és la més elevada, seguida pels 16,2 milions destinats a Hongria, 6,7 milions per a Croàcia, 4,2 milions per a Letònia i 3,5 milions per a Xipre. Segons el reglament, aquestes ajudes d’emergència s’han d’abonar abans del 30 de setembre del 2025 i es destinaran a compensar les pèrdues econòmiques que posen en risc la viabilitat de les explotacions agràries més afectades.

A més, la Comissió Europea permet als estats concedir ajudes complementàries amb fons nacionals fins a un màxim del 200% de l’import establert a escala europea, sempre que es compleixin criteris objectius i no discriminatoris i que no s’alteri la competència ni es compensi de manera excessiva.

Els cinc estats que reben l’ajuda hauran de notificar abans del 31 de maig quines mesures adoptaran, els criteris per a concedir les ajudes i la previsió d’impacte econòmic sobre els agricultors afectats. A més, abans del 31 de març del 2026 hauran de comunicar a la Comissió Europea el total d’ajudes abonades, desglossades per fons europeus i nacionals, el nombre de beneficiaris i una avaluació de l’eficàcia de la mesura.

Divendres 14 de març s’ha convocat una manifestació de protesta contra la infiltració policíaca de Belén A. G. –que feia servir el nom fals Belén Hammad– a la Comunitat Palestina de Catalunya, el Casal Popular 3 Voltes Rebel i l’organització Endavant-OSAN. La manifestació s’ha convocat a les 18.30 a la marquesina de la Via Júlia, a Nou Barris (Barcelona).

“La Belén no proposava de fer barricades, però si se’n feien ella hi era”

La policia va començar a relacionar-se amb els moviments socials catalans l’any 2018, i hi va ser fins al 2020, quan va marxar amb l’excusa que la canviaven de feina i tenia la mare malalta. Va acostar-se a la Comunitat palestina amb l’argument que el seu pare era palestí, i a partir d’ací va entrar en contacte amb altres organitzacions polítiques d’esquerres.

Es va implicar en les activitats de l’entitat i en va arribar a administrar el compte de Twitter, ara X, i el correu electrònic. De totes maneres, això només va ser un primer pas, B. A. G. va aprofitar la comunitat per ampliar la seva xarxa i arribar a uns altres col·lectius, com ara el Casal Popular 3 Voltes Rebel i Endavant.

B. A. G. formava part de la 32a promoció de l’Escola de la Policia espanyola a Àvila –una promoció anterior als altres quatre infiltrats destapats per la Directa– i va jurar la bandera el juny de 2018, poc abans de començar la seva activitat. A final del 2020, al·legant un canvi de feina i problemes familiars, se’n va anar de Barcelona, tot i que va mantenir alguns contactes telefònics fins el 2023.

El coordinador de Més per Mallorca, Lluís Apesteguia, ha assegurat que la formació acudirà als tribunals si el PP aprofita la llei de polígons industrials per eliminar el requisit del català en tots els processos d’estabilització, també aquells que havien obtingut la pròrroga de dos anys per acreditar-ne el coneixement.

Durant la reunió de ponència de la llei, a porta tancada, el PP va intentar introduir aquesta mesura a través de la transacció a una esmena de Vox. El diputat de Més per Mallorca, Ferran Rosa, va aconseguir frenar la votació argumentant que s’estava incomplint el reglament. 

Apesteguia ha rebutjat “l’atac a un dels drets fonamentals de la ciutadania, que els treballadors públics garanteixin el dret dels ciutadans d’expressar-se amb qualsevol de les dues llengües oficials.”

Acció Ecologista-Agró ha denunciat davant la fiscalia de delictes d’odi la difusió de diversos àudios i vídeos publicats per membres de Vox en què s’acusa els ecologistes dels efectes de la gota freda a València per “no permetre llevar les canyes” de les lleres de rius i barrancs. L’entitat ecologista explica en un comunicat que l’1 de novembre l’eurodiputat Juan Carlos Girauta va publicar un missatge a la xarxa social X amb el text següent: “Ecologistes i polítics seguidors, culpables”, acompanyat d’un vídeo de la inundació on es veien moltes canyes arrossegades pel riu. A la imatge es podia llegir el text: “On són tots els ecologistes que prohibeixen d’arreplegar les canyes i els herbatges del bosc?”

Ecologistas y políticos seguidores, culpables. pic.twitter.com/Wz9yrEV1Nd

— Juan Carlos Girauta (@JC_Girauta) November 1, 2024

Ecologistes en Acció afegeix que “aquesta notícia falsa també ha estat difosa per altres polítics, que han seguit aquestes publicacions”, i que, com a conseqüència, han rebut “dues telefonades hostils –inclosa la d’un pare d’una víctima– i, en altres casos, alguns socis han estat insultats o provocats durant les tasques de voluntariat posteriors a la gota freda”. “La situació a les xarxes socials encara va ser pitjor, on s’han arribat a expressar amenaces greus contra tot el col·lectiu ecologista”, avisen.

Acció Ecologista-Agró considera que aquestes afirmacions són “una bola o una notícia falsa, perquè les canyes són espècies exòtiques i invasores al País Valencià, es poden llevar i només cal fer-ho amb certa prudència: amb permís del propietari i sense fer malbé res ni ningú”. “Les administracions les retiren, les associacions ecologistes també, perquè no les defensen, i no tenim constància que s’haja multat cap llaurador per llevar canyes”, afegeixen.

Una enquesta feta per l’Associació Catalana de Llars d’Infants, l’Associació de Llars d’Infants de Catalunya i la Coordinadora d’Escoles Bressol de Catalunya revela que dues de cada tres llars d’infants privades de Catalunya sospensen de tancar en un futur pròxim. L’estudi, fet a partir de prop de dues-centes respostes recollides entre gener i febrer de 2025, inclou tant centres adherits a aquestes associacions com llars d’infants privades no vinculades a cap organització, segons han informat avui les entitats impulsores en un comunicat.

Una escola bressol de Barcelona tanca d’un dia per l’altre i deixa les famílies desemparades

Segons l’enquesta, la gratuïtat de l’I2 a les escoles bressol públiques és un dels principals motius d’aquesta situació, sumada a la baixada de la natalitat. Tres de cada quatre centres enquestats afirmen que han hagut de reduir la plantilla aquests darrers anys per dificultats econòmiques derivades de la davallada de matriculacions. A més, el sector denuncia un augment de càrrega burocràtica que, diuen, ha complicat encara més el panorama, especialment arran de la subvenció de 800 euros anuals per infant de dos anys a les llars d’infants privades.

La presidenta de l’Associació Catalana de Llars d’Infants, Conxita Pericó, diu que una possible gratuïtat de l’I1 a les escoles bressol públiques podria ser “l’estocada final” per al sector, perquè moltes famílies optarien per portar els fills directament als centres públics. Pericó defensa que, tot i que les llars d’infants privades ofereixen un projecte educatiu propi, més flexibilitat horària i més mesos d’obertura, és molt difícil competir contra la gratuïtat.

Reclamen una equiparació de les subvencions

El 70% dels centres enquestats creu que la subvenció per als infants d’I2 a les llars d’infants privades hauria d’equiparar-se al que l’administració paga a les públiques, arribant als 3.200 euros anuals. A més, el 80% considera que aquesta mesura és essencial per garantir la viabilitat d’aquestes escoles, que representen el 40% del total de centres d’educació infantil de Catalunya.

El 100% dels centres enquestats afirma que les polítiques del govern no respecten ni valoren les escoles bressol privades, a diferència del que passa a les Illes i al País Valencià, on la gratuïtat del primer cicle d’educació infantil inclou també la xarxa privada.

“Cal posar tots els recursos educatius públics i privats a disposició de les famílies, perquè puguin escollir entre una oferta variada de projectes i opcions, sense el greuge comparatiu que suposa que unes places siguin gratuïtes i d’altres no”, conclou Pericó.

L’episodi de pluja abundant d’aquests darrers dies ha fet créixer les reserves d’aigua als embassaments de les conques internes fins a gairebé el 40% de la capacitat total, un nivell que no s’assolia d’ençà de l’estiu del 2022. L’augment s’ha concentrat sobretot entre dissabte i aquest matí, arran del temporal Jana, que ha descarregat a moltes capçaleres de rius que alimenten aquests pantans. En una setmana, el conjunt d’embassaments ha passat del 31,1% al 39,6%, és a dir, de prop de 217 hectòmetres cúbics d’aigua a més de 275.

La depressió Jana va escombrar Catalunya ahir a la matinada, d’est a oest, i deixà registres generals entre 30 i 60 litres per metre quadrat. La pluja va fer superar els llindars de perill o alerta d’uns quants rius: el Llobregat a Guardiola de Berguedà (168 m³/s), el Congost a la Garriga (86,2 m³/s), el Fluvià a Olot (55 m³/s), la Muga a Sant Llorenç (160 m³/s), la Tordera a Fogars de la Selva (190 m³/s) i el Ter a Sant Joan de les Abadesses (111 m³/s) i Ripoll, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA).

Aquest episodi, juntament amb les pluges de la setmana passada, van fer que les reserves dels embassaments de les conques internes passessin del 31,6% al 34,4% entre dissabte i diumenge. Segons l’ACA, aquest volum ha continuat augmentant i aquest matí ja voreja el 40% (39,6%), encara “arran de les pluges i de l’alt cabal d’alguns rius a la seva capçalera”. Aquest nivell de reserves no es veia de l’agost del 2022 ençà, quan començà la davallada per mesos consecutius de sequera. A més, supera el pic de reserves registrat l’any passat al començament de l’estiu (37%), després d’una primavera plujosa.

Els embassaments més beneficiats

La pluja ha regat àmplies zones, entre les quals l’Alt Empordà, on el pantà de Darnius-Boadella gairebé ha duplicat la reserva d’aigua en una setmana, i ha passat de 10,2 hectòmetres cúbics a 18,6 aquest matí. Això vol dir que ha passat del 16,7% de la capacitat a superar el 30%.

L’altre gran beneficiat per la pluja ha estat el pantà de Sau, que des del novembre baixava i ara remunta fins al 21,8%. Fa una setmana tenia unes reserves mínimes del 6,7%; al pantà veí de Susqueda, que era al 38,4%, ha pujat fins al 41,7%. Aquest desequilibri respon al desembassament estratègic de Sau cap a Susqueda durant la sequera per garantir la qualitat de l’aigua de consum.

Alguns altres embassaments també han tingut augments significatius: la Baells ha passat del 54% al 66% i la Llosa del Cavall, del 33,8% al 38%. De fet, tots els embassaments de les conques internes s’han beneficiat de la pluja: el de Foix ha passat del 92,5% al 98,7%; Riudecanyes ha crescut un punt i mig, fins al 25,4%; el de Sant Ponç ha pujat del 56% al 58,1%; i el de Siurana, el que té menys aigua, ha arribat al 10%.

Quant als cinc embassaments que conformen el sistema Ter-Llobregat, que proveeixen més de sis milions de persones a Barcelona, l’àrea metropolitana i algunes àrees de les Comarques de Girona, superen els 250 hectòmetres cúbics d’aigua embassats, cosa que equival a pràcticament el 41% de la capacitat.

La consellera de Territori, Habitatge i Transició Ecològica, Silvia Paneque, ha visitat el centre de control del trànsit ferroviari del Clot, a Barcelona, després d’un cap de setmana carregat d’incidències al tren. Arran d’això, ha anunciat que Renfe treballa per ampliar com més aviat millor la plantilla destinada a informar els passatgers sobre les incidències del servei.

Ahir, la Generalitat, el govern espanyol, Renfe i Adif van fer una reunió d’urgència per a respondre al caos ferroviari dels darrers dies. Van pactar de contractar més personal per intensificar la revisió de vies i millorar l’atenció als usuaris del tren. L’oposició va criticar que les mesures anunciades eren insuficients.

Paneque ha visitat el centre a primera hora, acompanyada del comissionat per al traspàs de Rodalia, Pere Macias, i del director de Rodalia de Catalunya, Antonio Carmona, segons que han informat fonts de Renfe. La consellera ha explicat que l’operadora ferroviària vol reforçar l’atenció als usuaris amb més personal, segons declaracions recollides per Catalunya Ràdio.

Macias, per la seva banda, ha destacat la importància de diferenciar el procés de traspàs de Rodalia a la Generalitat de la gestió del servei diari, subratllant que l’objectiu principal ha de ser l’atenció als usuaris. Després d’una setmana marcada per múltiples incidències a Rodalia, avui la jornada transcorre amb força normalitat, amb l’excepció d’un tren de la línia R2 Sud que ha sortit amb retard de Sant Vicenç de Calders.

L’ex-president del govern espanyol i ex-dirigent del PP, José María Aznar, considera que el traspàs d’immigració pactat entre PSOE i Junts és pitjor que l’1-O. “Ho diré amb tota claredat: el que ha passat és molt més greu que el cop d’estat de l’octubre del 17. Molt més greu. No és que Catalunya vulgui marxar d’Espanya, és que Espanya està marxant de Catalunya”, ha afirmat en una entrevista a l’ABC. 

En aquest sentit, considera que tant el president espanyol, Pedro Sánchez, com el president de la Generalitat, Salvador Illa, són còmplices “d’una política de destrucció de l’estat”. I afegeix que aquests pactes condueixen a la futura dissolució d’Espanya. Així i tot, afegeix que és reversible.

“Cal estar disposat a pagar el cost de la reversió […] perquè l’alternativa és la dissolució. Jo no estic disposat a veure la dissolució de la nació espanyola, la conversió de la nació espanyola en tres o quatre nacions, ni la dissolució de l’estat espanyol en tres o quatre estats”, ha manifestat.

Aznar alerta d’un “procés accelerat de desintegració” de la nació espanyola i de la “descomposició” de l’estat. Segons ha dit, la desintegració consisteix a reconèixer el caràcter nacional de Catalunya i el País Basc, fonamentalment.

Així mateix, ha afegit que ningú es pot plantejar cedir les competències de control de les seves fronteres i immigració sense deixar de ser un estat.

La fiscalia anticorrupció ha obert una investigació contra Vox per presumpte finançament irregular, una volta el PSOE, el desembre passat, interposés una denúncia contra la formació de Santiago Abascal, en considerar que feia servir mètodes opacs per captar fons, a més de rebre diners de l’estranger de manera il·legal.

Així ho ha avançat El Independiente i ho han confirmat fonts fiscals a Europa Press, que han assenyalat que el fiscal en cap Alejandro Luzón ha acordat d’obrir un procediment reservat contra Vox, al·legant que hi ha base per investigar el suposat finançament irregular.

El PSOE va presentar el 13 de desembre una denúncia contra Vox a la fiscalia general de l’estat espanyol per finançament irregular, després d’haver fet una anàlisi “exhaustiva” del finançament de la formació d’Abascal i concloure que podria incórrer en un delicte de finançament il·legal de partits polítics, recollit a l’article 304 bis del codi penal espanyol.

Els socialistes van assegurar haver constatat que, com a mínim des del 2020, a les taules informatives que Vox desplega arreu de l’estat espanyol hi havia una sèrie d’elements per captar ingressos econòmics, com ara “guardioles” o “caixes de cabals”, juntament amb elements de marxandatge, “amb l’objectiu de captar fons en metàl·lic de manera absolutament opaca”.

El PSOE considera que aquesta pràctica és “absolutament irregular” i calcula que Vox podria haver recaptat així cinc milions d’euros, a més de la manca de comptabilitat en què s’haurien de registrar “les donacions anònimes i les vendes promocionals”.

La denúncia també inclou el préstec de sis milions i mig d’euros concedit per l’entitat MBH Bank Nyrt, un banc hongarès que té com a principal accionista el fons estatal d’Hongria, vinculat al primer ministre, Viktor Orbán. Segons els socialistes, aquest préstec infringeix la normativa que prohibeix als partits de rebre finançament d’organismes, entitats o empreses públiques estrangeres.

Els d’Abascal van reconèixer haver rebut nou milions d’euros del banc hongarès MBH per finançar les campanyes electorals de les eleccions municipals i espanyoles del 2023, i van justificar-ho assegurant que els bancs de l’estat es van negar a deixar-los diners perquè “no els volen finançar”.

La fiscalia ha demanat al Tribunal Constitucional espanyol (TC) que inadmeti una qüestió d’inconstitucionalitat elevada pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) sobre la llei d’amnistia. En aquest sentit, considera que és incompatible amb la qüestió prejudicial plantejada pel mateix tribunal al TJUE. 

El TSJC va paralitzar el passat 30 de juliol l’aplicació de l’amnistia per al diputat d’ERC Josep Maria Jové i a l’actual president del Port de Barcelona, Lluís Salvadó, arran d’una consulta sobre el delicte malversació al TC i la justícia europea.

En el seu escrit, el fiscal assenyala que “el TSJC trenca la lògica” en simultaniejar “el plantejament de la qüestió d’inconstitucionalitat amb una qüestió prejudicial davant el TJUE”, per la qual cosa “l’única resposta” passa per la “inadmissió íntegra de la qüestió”.

Encara més, recorda que aquesta possibilitat —la de presentar peticions al TC i al TJUE— “ha estat exclosa de manera explícita pel Constitucional”, que considera sempre prima el dret de la unió.

El nou dirigent del Partit Liberal del Canadà, Mark Carney, que previsiblement agafarà el relleu de l’actual primer ministre, Justin Trudeau, al capdavant del país, ha promès que el seu govern mantindrà els aranzels imposats a l’administració de Donald Trump “fins que els nord-americans ens mostrin respecte”.

En el discurs d’acceptació, Carney ha assegurat que tot el que es recapti amb els aranzels es destinarà a ajudar els treballadors, després d’anunciar dimarts passat l’aplicació de noves taxes a uns 300.000 milions de dòlars canadencs —poc més de 192.200 milions d’euros— de béns importats dels Estats Units, en el marc de la guerra comercial desencadenada pel nou cap de la Casa Blanca.

“No hem demanat aquesta batalla, però els canadencs sempre estan a punt quan algú altre es rendeix […] Així que els nord-americans no han de cometre errors […] En el comerç, com en l’hoquei, el Canadà guanyarà”, ha declarat enmig de crides reiterades a la unitat.

“Trump pensa que pot afeblir-nos amb el seu pla de dividir i conquerir […] La divisió no guanyarà una guerra comercial. La divisió no pagarà el lloguer ni la hipoteca. La divisió no abaixarà el preu dels aliments. La divisió no farà fort el Canadà. Això és on ens porta la política negativa, la divisió i la ira”, ha afegit.

L’antic president del Banc del Canadà —el banc central canadenc— ha estat elegit nou dirigent del Partit Liberal amb el 85,9% dels vots, imposant-se als altres tres rivals: Chrystia Freeland (8%), Karina Gould (3,2%) i Frank Baylis (3%).

Justin Trudeau, que el 2013 va guanyar les primàries amb poc més del 80% dels vots, també ha comparegut per acomiadar-se: “Servir com a primer ministre ha estat l’honor de la meva vida, però tinc moltes ganes de dedicar-me al cent per cent al meu paper més important, el de pare”.

La vaga en el transport aeri a Alemanya, convocada pel sindicat Verdi en onze aeroports, afectarà més de 3.400 vols i uns 510.000 passatgers, segons l’associació aeroportuària ADV. A Barcelona, per exemple, s’han suspès tots els vols amb destí o origen a Alemanya.

El sindicat ha convocat aquesta vaga salarial amb la intenció de paralitzar el transport aeri en bona part d’Alemanya, on diàriament hi ha 6.000 vols, a més de 3.000 més que travessen l’espai aeri alemany.

A l’aturada hi participen els treballadors dels serveis públics i el personal de terra que neteja, carrega i proveeix de combustible els avions als principals centres d’operacions de Múnic, Stuttgart, Colònia/Bonn, Düsseldorf, Dortmund, Hannover, Bremen, Hamburg, Berlín-Brandenburg, Leipzig-Halle i Frankfurt.

En aquesta darrera ciutat, on hi ha l’aeroport amb més trànsit d’Europa, els treballadors faran una manifestació durant la jornada, segons que ha informat l’agència de notícies alemanya DPA.

La vaga es fa abans de la tercera ronda de negociacions prevista per a final de mes, en què el sindicat ja ha exigit un augment salarial del 8% o, pel cap baix, un augment de 350 euros mensuals, a més de bonificacions més altes i temps lliure addicional.

Avui, 10 de març de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Jordi Graupera: “A Aliança Catalana van profundament equivocats” 
• Deu anys de l’escàndol de la BPA: incògnites, silencis i obstruccionisme
• El maltractament de Rodalia és la prova que vivim en un país colonitzat I Editorial de Vicent Partal
• José Antonio Rovira, el valencianoparlant que s’ha extirpat la llengua I Mail obert d’Esperança Camps
• La ràbia contra Elon Musk es torna violenta, amb còctels Molotov i trets contra cotxes i concessionaris de Tesla
• Els emissaris de la por I Mail obert de Julià de Jòdar
• Mentre el món mira cap a Gaza, l’exèrcit israelià posa el focus en un objectiu nou: Cisjordània
• Guerra d’Ucraïna, les veus del dolor i la supervivència 
• Mariaelena Roqué: “Quan estàvem amb Carles Santos, les obres eren un autoretrat de tots dos”
• Maria Barbal: quaranta anys d’ofici d’escriure

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Entrevistem Jordi Graupera (Barcelona, 1981) per parlar, un any després de la creació d’Alhora, el partit que encapçala, de com veu el país i com encara el creixement del partit. Diuen que és molt bo fent diagnosis. En la conversa en fa unes quantes i, sobretot, apunta idees noves sobre problemes vells. Se’n destaca una de complexa i original: per què Aliança Catalana s’equivoca, per què l’enfocament d’aquest partit posaria fi a la nació. Una altra idea, aquesta persistent en tota l’entrevista, és la de les engrunes. Tota engruna que serveixi per a avançar és bona si es llança contra l’enèmic. En les seves paraules no hi ha ni desesperança ni frustració. Hi ha convenciment i esperança. Sí que es veu diferent, potser amb un posat més seriós, més pausat. Té tres fills i diu que aquests últims anys ha dormit poc. Respon amb franquesa preguntes que potser no vénen a tomb, però les seves respostes denoten la capacitat de persistir en la idea d’avançar i no renunciar a res.

Fem l’entrevista a la llibreria Backstory, del carrer de Mallorca, a Barcelona. Quan acabem, el dirigent d’Alhora farà una conferència a expatriats sobre què és Catalunya i per què no en poden viure al marge. Se’n riu una mica i fa broma del fet que dedica temps a no votants. Coneixedor dels Estats Units, acabem l’entrevista parlant de l’Amèrica de Trump i de Vance. Queden massa paraules a l’enregistradora. No hi ha espai. Hem xerrat massa.

—Per què, podent ser un periodista brillant, persistiu a ser un polític?
—És una pregunta que té una resposta molt poc política, molt poc útil per als teus interessos periodístics. No crec gaire en les vocacions tancades. M’interessen els projectes, les coses, els compromisos. Tot ho faig amb aquest esperit. Sóc professor, faig de periodista de vegades, escric, faig llibres i faig política. Sempre he fet això, no he fet mai una cosa diferent d’aquestes. Intentem muntar un espai amb tota la humilitat possible. Però no és perquè jo estigui encaparrat a ser una cosa, que és molt difícil, sinó perquè tot el que faig a la vida ho faig amb el mateix compromís. Em sembla que allà on vas, has de mirar de fer que les coses siguin millor.

—Aquell Jordi Graupera que feia tombarelles davant la policia el 2017 en què ha canviat?
—En res. Aquella foto per a mi és com un test. Tothom que fa servir aquella imatge per dir-me que tenia ganes de fer-me una foto, sé que té un biaix irracional. Érem un grup de gent que vam intentar guanyar temps a la policia perquè arribessin més tard a l’institut següent. Ho tornaria a fer. I deixa’m dir-te que vaig passar por en aquell moment, perquè, vist en perspectiva, sabem que les furgonetes no estaven disposades a passar-nos per damunt, però en aquell moment no ho sabíem. Van treure un ull a en Roger. Aquell dia vam passar por, però també ens vam adonar que si aguantaves eren ells els que reculàvem. Aquest és el clic psicològic que les setmanes després el sistema es va encarregar de desactivar, repetint les imatges de la policia pegant. És sobre aquest clic psicològic que hem de construir.

—Us heu sentit sol aquests darrers temps?
—Una cosa que costa d’acceptar quan vols fer política és que per definició hi ha una solitud. No pots tenir gaires amics. I això ho saps. Ara, una cosa és saber-ho i una altra viure-ho, com passa amb tot a la vida. Aquests últims anys hem carregat el preu d’entendre que les nostres esperances polítiques ens podien trair, que la gent amb qui confiàvem podia tenir uns altres interessos. Quan fas la passa de fer política això ho pagues una mica més. Amb la gent d’Alhora, quan parlem d’aquestes coses, els dic que som uns privilegiats de ser en un moviment polític que no deu res a ningú. Al final què ens hi juguem? Ningú no és assassinat pel fet de defensar les idees que defensem. Si tenim el privilegi de poder empènyer la llibertat del país, de portar la ratlla una mica més enllà, fins i tot, darrere del mur que ens té tancats. A mi, saps?, això em fot calent, m’encén de veritat. Potser m’he fet més seriós, però és que tinc tres fills i he dormit molt poc aquests últims anys.

—Ara de què viviu?
—De professor, sempre he viscut de fer de professor i del periodisme. Sempre dic que m’agradaria ser tan ric com la gent es pensa que sóc. Quan en aquest país un fa passes polítiques, fora de les estructures existents, té un cost. Molta gent no entén per què ho fas, es pensa que ho fas per raons psicològiques estranyes. Anant molt bé, supèrbia; anant malament, narcisisme patològic. I a més quan empaperes el país amb la teva cara i t’estimbes davant de tothom, sobre la capa de menyspreu hi ha la capa de la pena.

—Ho heu notat, això de la pena?
—Evidentment. Constantment, però això és igual, és un preu molt petit davant el privilegi tan gran de pensar el que crec que necessita el meu país i posar-me a fer-ho i que hi hagi gent que ho vulgui fer amb mi. Això és un regal de la vida. Tenim unes vides increïbles: llegim llibres interessants, escrivim coses que valen la pena, ens preocupa de veritat la cosa i som coherents amb les coses que volem ser. Quina altra vida podríem somniar? Sí, sortir al balcó del Palau de la Generalitat i dir: “Amics, ho hem aconseguit.” Per arribar aquí s’ha de passar per la fosca nit que penses que no passarà mai.

—Un any després d’haver anunciat el partit, quina és la situació d’Alhora?
—Fa un any, érem cinc persones…

—A les eleccions 13.000 vots…
—Ens van convocar les eleccions una setmana després d’anunciar que existíem. Vam decidir presentar-nos-hi perquè ens semblava que, si surts a l’arena pública a dir que hi ha unes carències que són polítiques, has de ser conseqüent i has de presentar-te a les eleccions, encara que sàpigues que no entraràs al parlament. Però t’has de fer conèixer, amb coratge. Sí, vam fer 13.000 vots. Fa vuit mesos vam fer el congrés fundacional i hi havia 150 persones a Sabadell dient: fundem un partit polític. Doncs ara estem a punt d’arribar a 500. I això són set mesos, és un creixement lent. Acostar-se a Alhora no vol dir acostar-se ni a l’onada xenòfoba i populista ni als partits que ja tenen càrrecs i calés. Nosaltres no anem a buscar ningú en particular, va venint gent, a poc a poc, però de manera constant, de trenta a quaranta-cinc anys, gent professional que voldria fer política com tanta gent ha volgut fer política en el curs de la història del país i no troba un lloc on fer-ne d’una manera mínimament raonable.

—La vostra gent és gent frustrada amb el procés?
—No tinc la sensació de reunir gent frustrada. No hi ha frustració. Diria que és gent alliberada de les coordenades del procés, que no se sent amb deute amb els líders d’aquell moment i que és radicalment independentista. Gent que no creu que ser radicalment independentista impliqui oblidar-se de totes les coses que el país necessita en cada moment. Això que dic ho distingeixo de la política del mentrestant. Vull dir que cada engruna la pots fer servir per posar-te una pedra a la sabata o per tirar-la contra l’enemic. Nosaltres les volem fer servir per tirar-les contra l’enemic. Això és un esperit constructiu. Les discussions són sempre constructives i amb ganes de no ser atrapats per cap teranyina, ni en els centres emocionals, ni en els populismes barats ni en res d’això.

—El cultiu de la frustració sí que l’aprofita Aliança Catalana?
—Ens faríem un favor tots plegats si acceptéssim que l’electorat català es comporta com tots els electorats europeus. En els vint anys vinents, aquest tipus de votant creixerà fins a nivells que poden arribar a un 20%. Si això ho divideixes per la meitat, perquè hi ha una meitat que anirà a Vox –atès que l’electorat català està dividit en les dues nacions– parlem d’un 15% màxim. Això vol dir que hi haurà alguna legislatura que Aliança podria governar com a partit principal o bé amb el suport d’altres partits, però a Catalunya això és més complicat que en altres llocs, perquè Aliança hauria de sumar amb Junts. I això són uns números que ara mateix no surten, ni fan pinta de sumar. Per tant, vol dir que s’hi ha d’afegir algú de l’altre bloc. Això explicaria, en part, algunes de les ambigüitats del discurs d’Aliança.

—Aquesta és la situació que preveieu?
—És un escenari en què hi ha una part de la dreta europea i una part de l’esquerra europea que s’ha afegit al discurs, que té consens, que el problema és la immigració i que la manera de resoldre’l és ser agressiu amb la immigració. Això triomfa a tot arreu. Per tant, jo no faria de cada elecció un escenari en què se’ns fa xantatge per si Aliança puja. Pujarà, fem-nos-en la idea. La nostra missió és oferir una diagnosi del país i un seguit de propostes que siguin capaces de capturar l’esperança de la gent i no la desesperació. L’esperit constructiu i no la frustració. Amb duresa quan calgui i amb equanimitat quan calgui. I això també ens allibera una mica d’aquest permanent mirar pel retrovisor si Aliança fa això o fa allò.

—No sé si m’equivoco. Heu dit que un dels papers d’Alhora és estirar gent d’Aliança?
—No crec que ho hagi dit, però si voleu pot ser una de les missions que fem. Encantats de fer totes les missions que vulguem.

—Què en penseu d’Aliança?
—A mi no m’escandalitza l’existència d’Aliança. Penso que van profundament equivocats. I que part del lideratge d’Aliança, no sé exactament en quin percentatge, sap que manipula. Saben que diuen coses que són mitges veritats o mentides directament, però saben que funciona i ho exploten. Crec que apel·len a l’enviliment i a la crueltat de l’electorat i això no surt mai bé. És un incendi molt fàcil d’encendre, però molt difícil d’apagar. I és pràcticament una clausura de la nació catalana. És un tancament que sembla que et dóna la raó, però que només et porta cap a l’extinció. Fins i tot si anul·léssim la qüestió moral o la qüestió ideològica de l’equació, continuaria pensant que porta la nació a un cul-de-sac.

—Podeu explicar-ho més, això, que és molt profund?
—No és fàcil, però sí. La immigració que tenim és molt alta per diversos motius que van junts. Un és la baixa natalitat del país. Al principi, quan hi ha baixa natalitat, que a Catalunya va començar als vuitanta, tens escoles sense nens. Però després, passats vint anys, tens manca de treballadors. Aquí hi ha una primera raó de les onades migratòries a Catalunya i arreu del continent. Segon, perquè el model econòmic que té Catalunya, que és un model promogut pels partits del procés i no combatut per Aliança, és un model econòmic que s’aguanta sobre la importació de mà d’obra barata, que fa pujar el PIB, però fa caure el PIB per capita. En realitat ens fa més pobres. I després perquè la globalització és com és i ha generat uns desplaçaments migratoris, que són conjunturals, perquè la caiguda de la natalitat es va estenent als països emissors d’emigrants i, per tant, no tindrem aquest escenari durant cent anys seguits. Tard o d’hora s’acabarà. Tenim molta immigració i molt ràpida, n’hi ha hagut dues onades, una a principi de segle, una ara després de les crisis. I això crea tensió en els serveis públics, tensió en els transports, tensió en l’habitatge, tensió en l’economia en general. Això passa. Però el problema d’aquesta immigració no és que no s’integri.

—…?
—A tot arreu la immigració s’integra sempre i aquí s’integra a Espanya. De vegades la immigració triga dues o tres generacions a integrar-se. En aquest procés, que és molt lent, hi ha algú que en paga el preu. Això no surt de franc. La gent que conviu als barris amb els immigrants o que hi competeix en els llocs de feina o a les escoles o els serveis és la que ho pateix. I, si mirem les enquestes, és la gent que està votant Aliança. Tu pots mobilitzar el país a partir dels sentiments xenòfobs normals que tots tenim i generar una mena d’impermeabilitat de la cultura del país, de la llengua del país, del sentit de justícia del país… tot això. I això et tanca en un perímetre de què no pots sortir i en què ningú no pot entrar. I deixes tota la resta de la població en un escenari d’espanyolització. Mentrestant, a més a més, no ataques cap de les causes profundes que hi ha. Ni la natalitat, ni l’economia, ni l’urbanisme. En canvi, si fem l’esforç de mobilitzar les forces del país en el sentit contrari, que és reforçar on es pugui la natalitat –que no és fàcil, perquè té una dimensió cultural difícil d’adreçar– i canviar el model econòmic, que no es basi en la importació de gent desesperada a la qual després condemnem a no poder-se integrar a la societat, doncs potser no el 100% de la immigració caurà al nostre costat, però cada 1% que sumem es multiplicarà per dos, perquè és un 1% que prens als de l’altre costat. Em sembla que és molt més intel·ligent, coherent i que obre moltes més oportunitats en general per al país que fem l’esforç –sense discursos morals ni bonistes– d’anar a conquerir aquests espais que no pas replegar-nos.

—Què en penseu de la cessió de competències d’immigració d’aquests últims dies?
—Amb aquesta delegació de competències es pot fer una cosa, només una, que seria bestial!

—Caram, quina?
—Molta gent diu, i de fet el discurs de Junts és aquest, que si nosaltres controlem la regulació del procés de residència podem exigir el català o voldrem poder exigir el català. Però en realitat la llei no ens permetrà de fer això.

—I llavors?
—La llei sí que ens permet gestionar el permís de residència i, com que dins la llei d’estrangeria hi ha la via de l’arrelament, pots convertir el català en una via ràpida. Tota la resta no cal que ho tinguis. Si aprens català, passes al primer de la cua. I això et genera un incentiu. Això no canviaria el problema de la immigració, bla, bla, bla. Però és una engruna llançada contra l’enemic. Anar conquerint espais que siguin teus i no dels altres. Ara, hem de poder dir que això no és un traspàs de competències, que és una delegació. Es veu molt clarament que els partits catalans, Junts i Esquerra Republicana, tenen un gran incentiu per a dir tota l’estona que aconsegueixen grans coses. Perquè, és clar, si tu dones suport al govern espanyol i negocies coses, cada cosa que aconsegueixes has de poder explicar que és una gran cosa, perquè si no fas el ridícul. Això no és per a resoldre els problemes de la immigració, és per a resoldre els problemes que Junts té amb Aliança.

—No sé si el president Illa agafarà la vostra idea.
—Que l’agafi el conseller Vila, que se suposa que és dels nostres. Imagina’t que el Departament de Política Lingüística emet un certificat d’arrelament si demostres uns coneixements de català que es dissenyen ad hoc per a la immigració. Imagina-t’ho: això sol és una màquina de fer catalanoparlants. La catalanitat és una via ràpida per al progrés.

—Parlant del conseller Vila, el gran dèficit dels mestres de català fa temps que l’advertíeu. Quin remei hi ha?
—Això dels professors de català és símptoma del que ha passat els últims vint anys en aquest país. Que mentre fèiem el procés les coses fonamentals, que sí que depenien de la Generalitat, es deixaven de banda. Fa molts anys que els degans de filologia deien que tindríem aquest problema, però se silenciava o es menystenia.

—I els metges…
—Hi ha un descens de la població en edat de treballar significatiu. I la gent que pot fer aquesta feina en català és una gent que no ha estat formada. No sé quanta gent –perquè les dades no són públiques– surt de filologia catalana, però a Girona l’any passat, a primer, només s’hi van matricular nou alumnes. No és una situació fàcil. Aquests anys vinents ens faltaran omplir 4.000 o 5.000 places.

—Amb qui les omplirem?
—Ja les anem omplint amb periodistes, i no tinc res en contra dels periodistes.

—Però s’omplen amb gent que no està preparada per a fer aquesta feina amb èxit.
—No hi tinc res en contra, però és gent que no sap ensenyar català. Aviat tindrem mestres de fora que aprovaran un C1, que el regalem amb unes fonètiques planes i un coneixement artificial de la llengua. I això no s’adreça.

—Què proposeu?
—Es podrien incentivar els estudis de filologia catalana, no amb un vídeo que va fer el conseller, que han vist 400 persones, que és menys gent que la que treballa a la conselleria. Es podria fer que si tu estudies filologia catalana i si durant quatre anys després de llicenciar-te et dediques a fer de mestre, et paguem la carrera i et paguem un salari mentre estudies. Et garantim quatre anys de feina i després, si tu vols fer una altra cosa en la teva vida, endavant les atxes. Però almenys obrim una via perquè els joves sàpiguen que aquí hi ha una carrera, que el català és una manera de guanyar-se la vida. Si la gent estudia biologia, matemàtiques, etc. i ser professor de secundària és una cosa que no descarta, doncs introduïm, sense excepció, una línia d’especialització de docència en català a totes les carreres. Per poder ensenyar biologia en català, o matemàtiques en català, o física en català, o química en català, o història, geografia… De manera que si tu has fet aquesta especialització, això et fa passar per davant, et dóna incentius de salari, cobres més… És un procés d’especialització. És a dir, posem tots els esforços del país, una altra vegada, igual que amb la immigració, a motivar que el talent, les ganes de treballar, les ganes de guanyar-se la vida, de tenir una vida digna, estiguin al servei d’una cosa que és fonamental de la naturalesa humana, que és la transmissió de la cultura a la generació següent. Allò que justifica una política dura amb qualsevol cosa és la transmissió social, la continuïtat d’una cultura en la segona generació. I aquí hi ha hagut una deixadesa de funcions dels nostres polítics.

—La revolta democràtica del Primer d’Octubre era la resposta més clara a aquest món convuls, d’extrema dreta, que va venint ara. Es pot recuperar?
—No m’ho he plantejat així. Jo crec que tots els catalans són independentistes sempre, si poden triar. La diferència és si veuen possible la independència o no. Alguna cosa va passar al tombant del segle que va fer que la generació que havia estat jove al començament dels vuitanta s’adonés que les esperances que tenia posades en un món més lliure eren debades. I, simultàniament, van veure que les amenaces de l’estat espanyol que havien governat la transició ja no tenien credibilitat. La suma de tot això va crear una acceleració històrica que va fer pensar que no ens podien matar. I era veritat.

—…
—Per això el que atura el procés o la justificació que fan servir els polítics del procés és “vindran a matar-nos”. Hi havia com una mena de necessitat de subratllar la part violenta, però justament allò que era nou del Primer d’Octubre sobre qualsevol altre moment del país és l’absència de violència: no hi va haver morts, ni trets, ni bombes. Hi havia una contenció fruit d’un moment històric, que provenia de la caiguda del Mur i de més fets, que feia possible això. Ara no veig tan clar si seria possible un escenari igual. Aquest món d’ara –de Trump, de Gaza, i també del militarisme europeu– algunes de les premisses que ens feien imaginar una transició indolora potser canviaran i això ens obligarà a endurir-nos; que, per altra banda, ja toca.

—Amb això que expliqueu, doncs, ho veieu possible?
—Si no ho veiés possible no hauria muntat un partit independentista.

—En aquest mentrestant, sembla que les temptacions de cedir creixen…
—La gent ha abandonat l’independentisme militant perquè és racional. Tu veus la classe política que tens i com pots dipositar-li les teves esperances de trencament? També crec que l’única cosa que podem fer és treballar perquè això passi. Després del Primer d’Octubre, que és un cràter radioactiu, ni hi ha cap altra política a Catalunya que no sigui o propiciar-ho o frenar-ho.

—Una de les coses que sempre em fan pensar és per què quan els polítics van fallar la gent no vam empènyer. Per què sempre es va obeir els que agafen el megàfon per dir que tornéssim a casa? Això es pot canviar?
—Sí, no confiant-hi tant i fent més rendiment de comptes. Hi ha un problema evident de falta de rendiment de comptes de la classe política catalana. No és un problema fàcil de resoldre perquè sempre exigim més heroïcitats als altres que a nosaltres mateixos. La majoria de la gent som més covards que els nostres judicis. Això s’ha de resoldre. I ho hem intentat de maneres diferents. Primàries era un sistema pensat per a resoldre aquest problema i no va funcionar prou. Crec que els espanyols tenen raó en una cosa, que ens costa d’admetre.

—Quina?
—Hi ha dues grans teories sobre Catalunya. Una és que si tu li dónes coses, l’apaivagaràs. Això, per exemple, ho pensa el PSOE. És allò de comprar els catalans. El PP pensa que com més coses donaràs als catalans, més en voldran.

—I qui té raó?
—Crec que té raó el PP. Com més coses tinguem, com més tastes la llibertat, més en vols. Els espanyols estan convençuts que si hi hagués un referèndum pactat guanyaríem els independentistes, i tenen tota la raó. El principal argument contra la independència és Espanya. Sense desesperació, sense frustració, que cada engruna serveixi perquè tothom tasti la llibertat i, sobre això, construir un gust perquè les coses es facin bé. És fàcil? No. És ràpid? No. És concret? Tampoc. Però si som capaços de demostrar que cada cosa que fem es fa amb aquest esperit, es pot construir una cosa. He fundat un partit amb gent que podria tenir carreres polítiques en els partits que ja existien i tria fer-la en un partit nou, sense diners ni mitjans de comunicació al darrere. Vol dir que ho fiem a llarg termini. Almenys que sigui dit que no a tothom li semblava bé allò que passava. Si d’aquí a vint anys, trenta anys o cent ha de venir una altra gent com nosaltres, que no s’hagin d’inventar la tradició de zero, que diguin: aquí hi ha una continuïtat del país que volem. És modest, no m’ho han dit mai, però és el que tenim a l’abast.

—El 2027 és la vostra pedra de toc. Anireu a les municipals?
—Al congrés vam aprovar que si hi ha eleccions anticipades ens asseurem a veure què volem fer, però el que segur que preparem són les municipals del 2027. Perquè si l’endemà de les municipals ens despertem en 20, 30, 50 o 700 regidors a Catalunya, sobre això es construeix un moviment nacional.

—Quan vàreu tornar de Nova York crèieu en la importància de guanyar Barcelona?
—No estirarem més el braç que la màniga. Si creiem que hi ha possibilitats hi anirem, si creiem que és llençar recursos, no. Les nostres campanyes es financen perquè la gent fa un esforç per a posar-hi calés, no els malbaratarem. Hem llançat una campanya per buscar líders municipals. Tenim presència de gent a seixanta municipis, alguns regidors de candidatures independents o altres partits. A Barcelona, que és on tenim més militants, anem als consells de barris, a associacions de veïns i entitats i preguntem en què podem ser útils. Sobre això, provem de crear un moviment polític. Si dóna fruit, anirem a totes.

—Si us presenteu sereu candidat?
—Ara mateix molta gent m’ha dit: penses més bé que no aconsegueixes aixecar vots. Jo escolto! De moment, tot l’esforç l’he posat en aquest espai polític que el país necessita que existeixi. Sí això porta al fet que els candidats siguin uns altres, endavant! Si al final faig el pas endavant jo, el faré, però ara no puc dir res més. Em sap greu respondre així perquè no m’agrada gens quan ho fan els polítics, però no vull dir allò de “no descarto”, ni el “segur que no” com Ada Colau, que després va dir que sí, perquè seria mentida.

—No podem acabar l’entrevista sense parlar dels Estats Units. Els demòcrates també són responsables d’això que passa?
—Els demòcrates han passat vint anys encenent focs a tot el món i ara, per apagar-los, els americans han triat un piròman. La suma d’aquests dos elements junts fa complicat saber que passarà.

—I els catalans com ens ho hem de mirar?
—A mi m’agradaria que ens ho miréssim des de la perspectiva dels nostres interessos. Un món una mica caòtic ens podria anar bé si tinguéssim un lideratge disposat a encarar-lo.

—No sembla el cas.
—El lideratge de Salvador Illa i el dels partits independentistes van cap a l’estabilització. L’obsessió d’Illa, i fins i tot de Puigdemont quan fa tweets, és que no ens agafi el caos. I les forces d’estabilització que ara mateix tenim a Europa són contràries als nostres interessos i a la nostra llibertat. Seríem un problema per a ells. Això ens col·loca entre un món que es va tornant agressiu i difícil i un lideratge disposat a pagar amb la nostra llibertat perquè aquests que són agressius no guanyin. Això a mi em preocupa molt. A mi Trump no m’agrada, ni m’ha agradat mai, però també és cert que els demòcrates s’havien acostumat a la seva manera de veure el món amb una normalitat imposada. I que un boig arribi i ho cremi tot té un punt refrescant. Ara aquest punt refrescant és inofensiu o arrossega el món cap a una erosió dels principis democràtics? Sembla que és això segon. Això ens hauria de preocupar una mica. El que és bo de recordar és que això s’acaba, li queden tres anys i després veurem què passa. Els Estats Units si alguna cosa van demostrar en el primer mandat de Trump és que són més forts que els seus polítics.

—De Vance, vós que vau fer el pròleg del seu llibre, us pensàveu que acabaria essent mai vice-president de Trump? Que consti que a mi també em va agradar el llibre.
—De Vance, allò que realment m’agradava era una frase que va fer sobre Trump boníssima. Va dir: “Trump és heroïna cultural.” És boníssima, és la millor definició que s’ha fet sobre Trump. Ell ha acabat venent aquesta heroïna cultural, perquè sap que és addictiva. En el seu llibre es veu que Vance és el típic nen nascut en una casa abusiva, amb maltractaments, pobresa i aquest cinisme que surt de la desesperació, que explica molt bé per què certs sectors decadents de la societat americana van acabar passant de ser típicament d’esquerres a ser típicament de dretes, fenomen que s’ha vist a tot occident i també passa a Catalunya. Això ho explica molt bé. Però, en el seu cas particular, és aquest tipus de nen que creix llegint molt bé cap a on ha de tirar per sortir-se’n. Quan li van fer la pressió a Ohio perquè es passés al trumpisme i va veure que allà hi havia la seva supervivència, va tirar cap allà sense escrúpols. Ell ho explica bé, però crec que també hi havia aquest càlcul que, si no és cínic, surt d’una desesperació de nen de casa violenta. Això és el que explica millor a Vance.