Els països del G7 han confirmat que les multinacionals dels Estats Units no hauran de pagar el tipus mínim d’un 15% en l’impost de societats impulsat el 2021 per l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).

“Després dels debats sobre aquesta qüestió […] entenem que un sistema paral·lel pot preservar avenços importants reeixits per a les jurisdiccions en el Marc Inclusiu per a abordar l’erosió de la base imposable i el trasllat de beneficis i aportar més estabilitat i certesa al sistema impositiu internacional en el futur”, diu el comunicat del G7.

El secretari del Tresor dels Estats Units, Scott Bessent, ja havia avançat divendres que els imposts de l’anomenat Pilar 2 de l’OCDE no s’aplicarien a les empreses dels EUA, tot agraint als seus homòlegs del G7 “col·laboració per a aconseguir aquest resultat històric”.

El grup de països que representa les set economies més importants del món ha assegurat que ha arribat a l’acord després d’analitzar el sistema impositiu dels Estats Units i després de l’eliminació de la secció 889 del projecte de llei “gran i bell” de Trump, que Bessent mateix havia sol·licitat de retirar, i que permet a la Casa Blanca d’imposar represàlies contra aquells que decideixin d’aplicar l’impost a les multinacionals dels EUA. Aquestes darreres setmanes, el govern Trump ha amenaçat d’aplicar un “impost de revenja” a la resta de països del G7 en resposta a l’impost de societats mínim, que començà a aplicar-se l’any passat a la UE i al Regne Unit, el Canadà i el Japó, entre més països.

Així mateix, l’acord assegura que els països cooperaran per abordar “qualsevol risc substancial” que es pugui sorgir respecte de la “igualtat de condicions” per “preservar els objectius de política comuna”.

“La implementació d’un sistema de cooperació bilateral facilitarà el progrés cap a l’estabilització del sistema tributari internacional, incloent-hi un diàleg constructiu sobre la tributació de l’economia digital i sobre la preservació de la sobirania fiscal de tots els països”, acaba dient el comunicat.

Avui, 29 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Ernesto Martínez: “N’hem de parlar, no ens oblideu”
• València es prepara per a la vuitena manifestació contra Mazón
• Si cau Alacant, cau la llengua catalana | Opinió contundent de Gerard Furest
• Zohran Mamdani, la sensació electoral que podria canviar el futur de la política nord-americana
• Marta Romagosa: “Per una vegada a la vida, ser dona i gran ha jugat a favor meu”
• Què són els preus dinàmics, la pràctica amb què no solament les aerolínies es fan d’or?
• La IA xantatgista, cent mil busos elèctrics a Europa i energia solar per a ajudar agricultors | Calidoscopi de Marc Belzunces
• Sòrdides, rurals i amb perdedors: una aproximació a la novel·la negra catalana ‘redneck’
• L’amor del sastre | Mail obert de Mercè Ibarz
• Després de tres dècades de conflicte, el Congo i Ruanda acorden una treva precària
• Closcadelletra (CDLXXIII): Notes de piano al casal antic
• Bons vins per sota de deu euros

Tot seguit, us oferim totes les portades dels principals diaris del país.

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Avui fa vuit mesos de la barrancada del 29 d’octubre i encara hi ha moltes vides aturades. La d’Ernesto Martínez va començar a moure’s fa tan sols unes setmanes. A començament de juny, va tornar a la seua feina habitual de venedor de cupons pels carrers de Xiva. Diu que el tractament psicològic i el fet de tornar a tenir rutines i no parlar únicament de morts l’ajuda, però no es trau del cap Elvira, la seua germana, i Eli, la seua neboda. Totes dues van morir arrossegades per l’aigua a la carretera, a prop de Xest. Eli és una de les tres persones que encara continuen desaparegudes. Ernesto Martínez tornarà avui a València, i amb la cadira motoritzada es manifestarà contra Carlos Mazón.

Entrevistem Martínez el dia de Sant Joan, que és dimarts i és el seu dia lliure. Es mou amb certa dificultat per les recialles de la poliomielitis que va patir quan era un nano. Amb tot, després s’ofereix a fer-nos un recorregut per Xiva per mostrar-nos l’estat en què encara es troba la zona del barranc i el barri de Sant Isidre, amb tot de cases que han hagut de ser enderrocades.

—Com us trobeu?
—Ara em trobe bé. Tornar a recuperar els meus clients m’ha tornat la vida. El psicòleg em va dir que havia de recuperar les coses que em fan feliç després de set mesos focalitzat en els morts, a parlar de morts, a conviure amb familiars de morts. Aquest mes he tornat a vendre els cupons de l’ONCE, i els clients m’han tornat la vida. Trobava a faltar el contacte humà, un somriure, les cosetes de cada dia.

—Us fem aquesta entrevista vuit mesos després de la gota freda i no sé si us faig mal.
—Ara mateix, ni bé ni mal. Com t’ho diria? No m’he immunitzat, perquè això no té vacuna. La pòlio sí que tenia vacuna, i la tinc perquè no me la van posar en el seu moment. Però això, arriba un moment que fa call. Al principi, jo parlava de la meua germana o la meua neboda i em saltaven les llàgrimes. I ara, sí que és de veres que tens aquesta amargor, però contens l’emoció. El dolor no és el mateix, encara que siga el mateix. Però n’hem de parlar, no ens oblideu.

—Com dieu, l’aigua es va endur la vostra germana i la vostra neboda Elisabeth, què va passar?
—Aquell dia va ser un poc atípic, perquè normalment haurien anat juntes a la feina, haurien fet el mateix torn. Però aquell dia en concret, no. Aquell dia, la meua germana va fer el torn del matí, i la meua neboda havia de fer el de la vesprada. Com que Eli no conduïa, en acabar el seu torn, a les quatre, la meua germana anà a Xest a arreplegar-la per dur-la a l’hotel La Carreta, on treballaven totes dues.

—Ja plovia molt?
—Sí, fins i tot, un cosí meu li va recomanar que no isquera, però Elvira era molt responsable i no volia que Eli arribara tard a la feina. Això ens ho van inculcar de menuts.

—A quants quilòmetres de casa seua hi ha La Carreta?
—A sis o set quilòmetres, al costat del circuit de Xest.

—Finalment, va arribar a recollir la seua filla, i què va passar?
—El pont d’entrada a Xest encara era obert i va poder passar. Però quan va voler tornar a eixir, ja amb Eli, es va trobar amb un policia que posava tanques al pont en previsió del que poguera passar. El policia els va dir que se n’anaren cap a casa, que plovia molt. Ella va fer la volta a la rotonda i, en comptes d’anar cap a casa va anar en direcció CV-50, com si anara a Torís. Buscava la manera d’arribar a La Carreta, rutes alternatives, i anava trobant-se cotxes parats per la pluja. Finalment, arribaren a prop de l’abaixador del circuit de Xest, en el barranc de Poio. Allí es trobaren amb tot de cotxes parats, perquè tothom havia pensat el mateix que elles. Es van quedar a la part de baix. El cotxe dels tres empresaris que també es van morir es va quedar darrere d’elles. Un altre cotxe amb un altre empresari i el del director de l’IES de Xest.

—…
—Elles van ser les primeres arrossegades per l’aigua. He parlat amb el conductor del cotxe de davant, i m’ho va dir. Hem pogut refer tot el recorregut gràcies a les metadades dels seus mòbils i els mitjans de localització. D’aquella zona, l’aigua es va endur set persones. Sis, les van trobar en un radi de cinquanta metres. Són els empresaris, el director de l’institut i la meua germana. La meua neboda, no.

—Uns han dit què va poder passar?
—Els dos cinturons de seguretat estaven despassats. Sembla que la meua germana, en llevar-se’l i tenir la finestra abaixada, va eixir disparada. Tenim un vídeo que va gravar la meua neboda on es veuen els cables d’alta tensió, un pal de la llum, la carretera. Hi ha dos quilòmetres de distància entre el lloc on gravaren això i el lloc on trobaren la meua germana.

—Al cap de quants dies trobaren la vostra germana?
—La van trobar el 10 de novembre.

—Per què penseu que no troben el cos d’Eli?
—Ella es va descordar el cinturó. Quan Eli veu que sa mare ix per la finestra, el gest més lògic és intentar agafar-la. Et traus el cinturó i intentes agafar-la. Passa que a una la vam trobar allí i l’altra… El dia que vam anar a veure el lloc, davant meu, les màquines van traure un cotxe que era a cinc metres de profunditat. On pot ser Eli?

—Amb qui vivia la vostra neboda?
—Estava en procés de divorci i vivia amb els dos fills, l’un de dinou anys i l’altre de cinc. Divuit i quatre, quan va faltar. Vivien molt a prop de la meua germana, en la mateixa finca, pràcticament. Eli era l’única filla de la meua germana.

—Aquests mesos us heu significat molt en totes les manifestacions. Ara que heu tornat a la feina, rebaixareu el ritme?
—No. Jo el dia 29 seré en la manifestació, com sempre, amb els meus companys, i si hi ha cap reivindicació, o hem d’anar allà on siga, sempre estaré disponible.

—La societat insisteix a demanar la dimissió de Carlos Mazón. Va tenir moments molt complicats, però ara sembla inamovible. Què us sembla?
—És que li donen oxigen. Primer amb el pressupost, perquè Vox l’aguanta. Sense Vox, no hauria aprovat el pressupost i possiblement ja hauria caigut. Si tens aquesta debilitat, ve algú i t’enforteix, és com un xut d’energia. L’home després va dient “si tens el que has de tenir”. Si ell té el que ha de tenir, que dimitesca i s’enfronte a la jutgessa de Catarroja. Per què no dimiteix? Crec que és el gest més honrat que hauria de tenir després de tot el desastre, d’aquest col·lapse que va provocar ell amb la seua ineptitud! Jo sóc tècnic de prevenció, i sé com es fa un protocol i com s’activa. Si tu fas un protocol perfecte i el deixes en un calaix i te’n vas a dinar, el protocol per si sol no s’activarà. Sempre hi ha el primer, després el segon i en acabat el tercer. Ací va fallar tota la fila. Darrere seu, va fallar Salomé Pradas i darrere d’ella, Emilio Argüeso, i el que venia darrere, també. Tots miraven qui era el primer a moure fitxa. Però qui havia de moure fitxa no hi era, i tots l’esperaven. Esperaven la seua ordre. Cridades perdudes. Tan important era el que estava fent? Aquell dinar? S’ofega el teu poble i tu te’n vas a dinar? Et criden i els penges? En quin món vius? Decret 3/2020, article 12: l’únic i màxim responsable en cas d’emergències és el president de cada comunitat. Tu ets el president. Ets qui ha de donar llum. Has d’anar davant. Quina classe de líder ets, que te’n vas de dinar?

—A banda d’Elvira, teniu més germans?
—Jo sóc el major de set. Ella era la segona… En el carrer ens deien que era la meua bessona. Sempre anàvem junts.

—Com era, Elvira?
—Uf. Era un terratrèmol [s’emociona]. Sempre anava al meu costat. Sempre anàvem junts a tot arreu. De fet, jo vaig començar a punxar música en una discoteca, i la primera volta que ella va entrar en una discoteca va ser amb mi. Hi ha una anècdota [s’emociona]. Jo devia tenir uns set o vuit o nou anys, no ho recorde bé. I un dia isc de l’escola plorant, amb unes llàgrimes… perquè un altre xic es va clavar amb mi dient-me que tenia potes de cigonya, que no tenia cames. A vegades, els xiquets són molt cruels. I en aquell moment, jo vaig reaccionar plorant, però li hauria pogut pegar, perquè jo tenia la mà lleugera. Però em va agafar la plorera. Quan la meua germana em va veure em preguntava què em passava… i quan, per fi vaig poder parlar, li conte què m’havien dit a l’escola, i ella em respon: “Per què vols cames si tens ales?” Així era la meua germana.

—I Eli, com era?
—Tenia trenta-set anys, i era completament diferent de sa mare. Eren com la nit i el dia. Tenien el geni fort, però la meua germana era una guerrera. Ella no tenia por de res ni de ningú. Eli, no. Era un poc més poregosa. De fet, en el vídeo que van enregistrar poc abans de morir, es veu la reacció d’una i de l’altra. Una va cercant on agafar-se per a salvar la vida. I Eli, en el moment en què baixa i veu que entra aigua fins a l’altura dels espills retrovisors, i veu venir el que els ve damunt, diu, mira… i entra en pànic.

—Encara no han trobat el cos d’Elisabeth. Us informen regularment de com va la recerca?
—Sí, sí. No paren de buscar i ara cerquen de manera científica amb els models que fan amb els ordinadors, simuladors de traçats, la força de l’aigua el pes d’elles dues…, tots aquests paràmetres que poden ser útils, els empren per veure si van tancant un poc l’àrea.

—Com és que als altres dos desapareguts els van considerar víctimes mortals al cap de tres mesos i a Eli no?
—Això és una altra història. El meu nebot, el fill major d’Eli, i nét d’Elvira, no va fer els papers quan tocava. Ja era major d’edat, però va quedar molt tocat amb això que li va passar i mai anava al jutjat a fer els tràmits per no perdre drets d’indemnització o d’orfandat. Un dia vam mantenir una conversa seriosa i ell va reflexionar, va fer els tràmits i ara tornarà a estudiar.

—Qui és el tutor de la xiqueta menuda?
—La tia. Al pare li van llevar la custòdia perquè té problemes amb l’alcohol. Quan va passar això de la gota freda, Eli feia els tràmits de la separació.

—Heu anat a declarar al jutjat de Catarroja?
—Sí. Em sembla perfecta i impecable la instrucció que fa la jutgessa. A més de la manera com et tracta, des que entres fins que ixes. Ella ix i tot a acomiadar-te i a donar-te les gràcies per haver-hi anat. No conec gaires jutges que et donen les gràcies per haver anat a declarar.

—L’extrema dreta vol apartar-la del cas. Manos Limpias s’ha querellat contra ella.
—És clar, és que no els interessa. Manos Limpias, no sé de què. Si les tingueren netes de veritat…

—Confieu que qui haja de pagar, pague?
—Crec que ha de pagar, i confie que pagarà, perquè si no, seria una altra injustícia més gran. Perquè, que això isca gratis, no ho concep. I més, quan, ho mires per on ho mires, veus que és una negligència. Fa sis anys, Ximo Puig va gestionar una dana i no va haver-hi morts.

—Sis morts, va haver-hi, a la del baix Segura, no és comparable amb això d’ara, és clar.
—Sí, però per la seua cabuderia. Perquè si la Guàrdia Civil et ve a traure de la granja i tu li dius jo no me n’aniré d’ací si no em duen emmanillat… I es queda i s’ofega. Puig va gestionar la dana com havia de ser, perquè el protocol era el mateix. Quatre dies abans ja va posar el segon nivell d’emergències… Amb això ja dónes permís a l’UME perquè vaja amb tranquil·litat a desplegar-se a la zona. Aquest ho va fer dos dies després. I venia gent i ell deia que no els calia l’ajuda. La gent s’ofegava i hi ha milers de persones passant fam perquè no poden ni baixar al carrer i tu els dius que no cal ajuda? En quin món vius? I el CECOPI, amb Puig es va convocar dos dies abans, així es pot gestionar. I cadascú, en la seua parcel·la, ha de fer la seua tasca.

—Com veieu que es gestiona la presència de les associacions de víctimes en la comissió d’investigació de les Corts?
—Ara ens han tornat a dir que no, a Europa. El PP diu que no compareguem al Parlament Europeu. I, a les Corts Valencianes, pense que al final ens hi hauran de deixar anar. Però encara no han aixecat el vet. Per poder tenir un mínim diàleg, el primer que han de fer és llevar-nos el vet per a comparèixer. Nosaltres som els més interessats, però no interessats per interès. Interessats perquè es pose en marxa… i ens veten. Quin sentit té?

—Ells diuen que no us veten.
—No? I per què no hi anem?

—Han posat al mateix sac totes les associacions.
—No vull menystenir ningú, però no és comparable un ascensor amb una vida humana. Jo tinc morts, a casa. Hi ha gent que té un ascensor. No ho poses al mateix nivell. Amb trenta mil euros tens un ascensor nou. Quant costa la vida d’una persona?

—Una de les acusacions que fa Mazón a l’oposició és que Compromís i el PSPV fan servir les víctimes. Vosaltres us sentiu usats pels partits polítics?
—Mai. Mai ens hem sentit usats. Al revés. Quan ens ha fet falta algun suport d’ells, som nosaltres que els hem fet servir, en el bon sentit. Baldoví sí que s’ha acostat a nosaltres. Els del PSOE, José Muñoz, han eixit i han parlat amb nosaltres quan hem estat a les portes de la Generalitat. Han vingut tots, amb la delegada del govern hem parlat un munt de voltes… No ens hem sentit utilitzats perquè ells no ens han utilitzat a nosaltres. Si alguna vegada els hem necessitat, ens han servit de suport. Ells han transmès algunes coses que nosaltres necessitàvem.

—Continueu interessat a entrevistar-vos amb Carlos Mazón?
—Si me’l posen davant, sí.

—Què li diríeu?
—Que dimitesca. El primer que li diria és si té el que ha de tenir, com va dient ell, com un torero marcant paquet. Demana perdó i després presenta’t a la jutgessa que instrueix el cas. Això és el que li diria.

—Ara ja han passat vuit mesos, però per què penseu que els primers dies ni ell ni cap membre del govern valencià no va tenir interès a parlar amb vosaltres?
—És molt fàcil, perquè en aquell moment hauria consentit o afirmat la seua culpa. Si ell haguera vingut i haguera dit, no, que vull acostar-me a vosaltres… Hauria donat a entendre que se sentia culpable. Però és que ell mai no s’ha sentit culpable. Ell mira cap a una altra banda i riu, com dient que això no té a veure amb ell. Però és que ho ha fet sempre, des del primer moment. Li diuen qualsevol cosa i ell, no, no, estem en la reconstrucció. Quina reconstrucció? Si el primer pas en la reconstrucció és l’àmbit psicològic. I tu no has posat cap psicòleg a ningú. En tot cas, han estat els pobles. A mi me l’ha posat el meu poble i l’ONCE. Ells sí que m’estimen. Tu no m’estimes. No has tingut ni un gest, ni una telefonada. Tu ets el meu president? Tu ets un ocupa. Ocupes un càrrec que no et correspon. No tens ni talla ni ets honorable per a ser allí.

—A banda d’haver perdut la germana i la neboda, viviu a Xiva, on comença el barranc. Com a venedor de cupons, xafeu el carrer i esteu en contacte amb la gent. Quin ambient es respira, ací, vuit mesos després?
—Ara mateix, l’ambient no es pot dir que siga normal, com abans de la gota freda, però sí prou paregut. Es respira un ambient prou tranquil. Aquest és un poble agrícola i hi ha molts tractors i molta maquinària. Això va ajudar molt a l’hora de netejar. Paiporta, per exemple, és una ciutat dormitori. Tu claves allà deu mil cotxes i els apiles en un carrer i no hi ha qui els traga. Poden passar setmanes, que és el que ha passat. Si haguessen tingut els tractors que hi havia ací, en dos dies Paiporta s’hauria netejat…

—Allà encara es nota molt la petja del desastre.
—És que, a Paiporta, és tot el poble que va rebre. Ací és una part. Hauria de ser al revés, però la part baixa és la que més es va salvar perquè el barranc és en la part alta del poble. A la part baixa, que és on jo visc, ens vam adonar que baixava aigua, però qualsevol altre any amb gota freda també teníem aigua als carrers. És habitual.

—El barranc es va menjar moltes cases.
—La meua àvia sempre em deia que l’aigua presenta les escriptures i agafa el que és seu. Si un barranc, que abans tenia 50 metres d’amplària, te’l vas menjant i vas fent cases a cada banda, com en Canyes i fang, que s’anaven menjant l’albufera amb cabassades de terra, el dia que ve carregat, s’emporta el que és seu. Potser no ha passat en 500 anys o en 1.000. Potser a passar, però si tornes a deixar el barranc com estava, si en ve una altra, tornarà a emportar-se tot el que hi haja dins. Si tu construeixes dins el barranc, et torna a passar igual, s’endurà tot el que hi poses.

—Quantes persones van morir a Xiva?
—Veïns d’ací, quatre o cinc, però han trobat més cossos que l’aigua va arrossegar…

—Poc després de la gota freda va haver-hi una moció de censura contra la batllessa, que era del PP. Es va criticar molt, això. S’ha notat el canvi?
—Els d’ara, molt bé. És que els d’abans no van fer res. Estaven en la mateixa posició que Mazón. Es veu que com que són del mateix partit, ho porten a l’ADN. Venien ací i deien que no feia falta res. Van venir cinc joves psicòlogues per a ajudar a la gent, perquè els traumes no són fàcils de tractar… La batllessa les va posar a classificar els paquets d’ajuda que arribaven a l’Espai Jove. La llet, paper, coses que arribaven. Trobes que una psicòloga ha de fer això? Venien amb tot l’ànim del món per ajudar psicològicament la gent i les van posar a arreglar un magatzem. Van venir bombers i els va enviar a casa dient que no calia, quan hi havia finques que queien o cases enfonsades al barri de Sant Isidre. Trenta cases al centre del barranc.

—Vau muntar un espectacle teatral per fer un homenatge a les víctimes ací, a Xiva. Us agrada el teatre?
—Vaig tenir la idea de fer aquest homenatge i l’Ajuntament de Xiva es va posar a disposició meua. Ací hi ha una companyia de teatre que es diu Esclafido, en castellà, que és una paraula molt de Xest i Xiva, però ja saps que és esclafit en valencià. Vam comentar la idea amb la directora i ens vam posar a treballar per muntar-ho. Vam assajar dos mesos, posant i traient coses, fins al resultat final. No havia fet res mai, i no sé si faré res més, però em vaig sentir molt a gust muntant-ho.

—Voleu afegir res que no us haja demanat?
—Gràcies a tots, per l’esforç que han fet. Tant als voluntaris, com l’UME, com tots els que continuen cercant Eli, Javi i Francisco, que continuen desapareguts. Se’ls ha d’agrair l’esforç que fan. Ah, i també que dimitesca. Però ara mateix! Demà ja serà tard. Ja hauria d’haver dimitit.

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries el volum Horts i jardins remeiers. Del projecte a la realització, de Paule Lebay, editat per Sidillà. És una guia que dóna les claus per a elaborar un projecte de jardí remeier realista i dur-lo a bon port i també proposa una teràpia hortícola eficaç. Conté els principis fonamentals del jardí terapèutic, els objectius i les adaptacions que s’han de preveure en comparació amb un jardí clàssic. Paule Lebay és una experta de renom. El llibre, traduït per Anna-Maria Corredor, inclou un pròleg de Xavier Mathias.

Llegiu un fragment d’Horts i jardins remeiers, de Paule Lebay (Edicions Sidillà).

Judit Pujadó, editora de Sidillà, ens en parla:

“Tothom sap que el contacte amb la natura ens relaxa i ens aporta benestar i salut. Ho constatem cada cop que anem d’excursió, cada cop que fem una travessa, cada cop que ens allunyem de la vida urbana. Els horts i els jardins, però, són també un espai de gaudi i de complaença. I quan anem veient com es fan ufanoses les plantes, les hortalisses i els vegetals que hem plantat o sembrat, que hem ajudat a fer créixer, ens sentim plenament satisfets. I ens sabem un xic millors. Això encara es fa més evident en les persones grans, en els joves o en els adults que pateixen alguna mena d’incapacitat, en els infants i adolescents que afronten la possibilitat de participar en la creació d’un jardí o d’un hort. A Horts i jardins remeiers, Paule Lebay explica amb tota mena de detall com podem projectar un d’aquests jardins o d’aquests horts, ens indica un a un tots els passos que hem de fer, com podem convèncer entitats i empreses perquè ens hi ajudin, com hem d’organitzar aquest espai, quines plantes ens aniran més bé, quins itineraris hi podem marcar un cop siguin una realitat, i, en definitiva, entre molts altres aspectes, com ens poden servir per a ajudar terapèuticament les persones.

Un tema natural i que cada dia està més en voga. Que sapiguem, no hi ha cap llibre en català sobre horts i jardins remeiers tan pràctic com aquest.”

Més de dues-centes entitats cíviques, socials i sindicals del País Valencià, juntament amb les associacions de víctimes de la gota freda, els Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) i l’Acord Social Valencià es mobilitzen avui, quan fa vuit mesos de la catàstrofe, per reclamar una vegada més la dimissió del president de la Generalitat, Carlos Mazón. Així, la ciutadania valenciana torna a eixir al carrer amb el lema “Mazón, dimissió”, però amb moltes raons.

“Vuit mesos després de la barrancada no hi ha reconstrucció i no s’ha assumit cap responsabilitat per la nefasta gestió de la catàstrofe climàtica del 29 d’octubre, que va deixar 230 víctimes mortals i desenes de milers de persones afectades. El que sí que hi ha és negoci: mentre els diners arriben de manera lenta i insuficient a la població afectada i als serveis essencials, flueixen sense impediment i amb rapidesa cap a empreses tacades per la corrupció. No es pot mantindre al càrrec un president incapaç que, en lloc d’assumir responsabilitats, mira pels seus interessos i assumeix polítiques negacionistes que ens abocaran a la repetició de la tragèdia per a benefici d’uns pocs”, assenyalen els organitzadors.

En aquesta vuitena manifestació han posat el focus en l’educació. Segons dades de FAMPA-València, fins ara, hi ha vuit centres educatius pendents d’enderrocar i quinze on encara s’ha de reconstruir part de la infrastructura. Les escoles que han reprès l’activitat són vuitanta-vuit, tot i no haver-se recuperat encara de les conseqüències de la gota freda. “Un barracó no és una escola i no es pot deixar enrere l’educació quan es parla de reconstrucció. Les ‘solucions’ provisionals atorgades tracten d’imposar una normalitat que no existeix”, apunten.

A més, recorden que serveis bàsics com ara el transport escolar i els serveis mèdics tampoc no han estat restablerts completament, un fet que consideren especialment greu pels problemes de salut i pobresa que ha causat la gestió negligent de la barrancada. Assenyalen que, vuit mesos després, tres mil cinc-centes famílies encara són ateses pels onze punts de repartiment de productes de primera necessitat no institucionals de la zona zero; milers de garatges i habitatges continuen en condicions deplorables; hi ha persones amb mobilitat reduïda sense poder eixir als carrers perquè continuen sense ascensors; i que al voltant de vint mil treballadors en ERTO tenen com a únic suport les xarxes de solidaritat.

“Una vegada més, fem una crida a la manifestació per reclamar un tracte digne per a les persones afectades, veritat i justícia. Exigim comissions d’investigació amb la participació directa i real de la ciutadania, tant en el parlament de l’estat espanyol com en les Corts Valencianes, per a saber tota la veritat. Les persones afectades han esperat durant vuit mesos i no poden esperar més. El poble valencià, tampoc”, conclouen.

La manifestació començarà a la plaça de l’Ajuntament de València a les 19.30 i recorrerà el carrer de Sant Vicent, la plaça de la Reina, el carrer dels Brodadors i el carrer del Micalet, i acabarà a la plaça de la Mare de Déu.

Era un subtil detector de silencis en aquells patis senyorials del barri històric de Palma.

Mentre feia passes dins l’horabaixa solitari xafogós d’aquell primer dia de primavera d’estiu per l’arquitectura ciutadana antiga podia sentir la vibració mínima d’una quèntia gegantina dins una alfàbia de fang vermell al costat de l’escala gòtica plena de fantasies florals de pedra, em perdia en la llum tènue d’una rosassa al capcurucull d’una volta perfecta de la galeria de la planta noble, i em sorprenia el fulgor de les ales d’un espiadimonis damunt el mirall d’un mínim safareig amb alguns nenúfars devora el coll del pou.

Amb la targeta a la mà cercava una adreça on m’havien assegurat que podria trobar un professor de sànscrit molt savi que m’ajudaria a traduir alguns versos d’un vell document que m’havia arribat com un miracle del cel.

Em sentia com si el món s’acabàs d’inventar només per a mi.

Els diferents sentits, matisos de color o textures i tons de llum, fins i tot de fragàncies i sons, es barrejaven dins meu.

M’havia perdut entre el laberint d’estímuls que coneixia i era com si els ves de bell nou.

La delicadesa i les forces obscures que ens dominen varen fer que entràs dins aquell pati senzill amb un arc àrab darrere aquella clastra amb pedres de torrent que s’obria en un quasi jardí ple de cossiols amb fulles de saló, colocàsies, clívies i un plataner al costat de l’escala amb arrambador de pedra que em dugué a una planta noble amb un replà ample i llarg amb una porta molt alta i fosca al fons.

Vaig estirar la campaneta que sonà molt enfora com si el tintineig de la meva mà tremolosa s’hagués perdut entre sales endomassades amb colors estantissos i quadres foscs d’avantpassats menjats per tempestes eternals.

Va passar molt de temps.

Empès per la curiositat vaig empènyer amb tota la suavitat que vaig poder aquell batiport que es va badar d’ampit en ample.

No sé d’on com una exhalació em va venir al nas un perfum de flor de taronger.

Un aire gelat bufava d’un passadís molt fosc que em duia unes veus llunyanes d’un jovent que es divertia cridant i cantant.

Esperava des de sempre, tan intensament, que ignorava esperar-te.

Aparegueres com arriben les coses immarcescibles, com s’aprèn l’idioma terminal de les tristeses.

Els teus ulls d’un negre fort brillaven dins la fosca i aixecaven passarel·les cap als meus ulls astorats.

Com sabia que l’amor era una intel·ligència única que s’engendra sens fi?

No sé per què et vaig dir que volia ser com un cuc que fila en el seu capoll d’or la decadència d’un món pagès que se’n va per la porta de darrere de la història per donar la benvinguda a la Rodoreda, la Woolf i la Lispector.

No sé per què et vaig dir que artista és aquell que se sotmet, cada instant dins l’instant, a un inexpressable.

És amb una paraula que es divideix el mar Roig en dos i que el travesses sense mullar-te ni d’una sola gota.

Aquí visqueren molts que estimaren, em dius i desapareixes dins la revelació del misteri.

Avanç a les palpentes amb l’orientació d’aquelles veus jovenívoles al fons d’un laberint de sales que peguen a unes altres sales de sostres molt alts i passadissos que peguen a d’altres passadissos inacabables on els ecos es reprodueixen en cascada i el desig ferotge augmenta a cada passa que fas.

I en un enlluernament us veig, cossos que us despullau amb dits d’aigua, amb tactes de veu, amb clarianes de salives enceses dins una sala de ditades incessants i alegres, inacabables i fervents com fonts ufanes d’amor a voler.

Passen cent anys des del primer encontre i tu ja no ets dins la casa, ni en el carrer exacte, ni en el barri històric.

Però encara que travessis boscs tropicals de records i no puguis oblidar les empremtes cremadores del desig d’aquells cossos refrescants, encara sents les notes d’un scherzo de Chopin que et segueixen com un rossegall que no pots esborrar per molt que vulguis.

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix:

https://imatges.vilaweb.cat/comunitat/uploads/2025/06/Closcadelletra-CDLXXIII.mp3

Ara que ha arribat l’estiu, molts us deveu haver capbussat en les pàgines de cerca de bitllets d’avió. I potser heu constatat que comprar-ne s’ha convertit ben bé en una lluita contra l’algorisme. Per què un vol que ahir costava cinquanta euros avui pot arribar a costar-ne cent cinquanta? Com pot ser que dues persones que compren el mateix bitllet, en el mateix moment, puguin arribar a pagar preus diferents? La resposta són els preus dinàmics, un sistema amb què les aerolínies es fan d’or.

Les companyies aèries justifiquen aquesta eina dient que els permet d’ajustar les tarifes segons la demanda, l’hora, el perfil del comprador i, fins i tot, l’historial de cerca. Ara, els experts assenyalen que és una estratègia que fan servir per maximitzar els beneficis i fa recelar els consumidors.

Els preus dinàmics no solament s’apliquen en el transport aeri. També es fan servir en els hotels i allotjaments turístics, en les entrades de concerts i espectacles i en les plataformes de comerç electrònic. Com que no hi ha cap llei que ho prohibeixi, les empreses tenen via lliure per a emprar-la sense restriccions. “Des de la perspectiva del consumidor, des d’un vessant contractual, hi ha una pràctica de caràcter abusiu”, assenyala Jordi Moguel, professor dels estudis de dret i ciència política de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) i expert en dret del consumidor.

Les organitzacions de consumidors fa temps que es queixen que és una pràctica poc transparent i discriminatòria, per això reclamen una normativa que delimiti l’actuació de les empreses i protegeixi els drets dels consumidors.

Què són els preus dinàmics i com s’apliquen?

Els preus dinàmics són una estratègia de fixació de preus que ajusta automàticament el cost d’un producte o servei d’acord amb múltiples factors. L’eina es fa servir en mercats on hi ha molta competitivitat, com ara les aerolínies.

Funcionen mitjançant sistemes que fan servir algorismes i intel·ligència artificial que analitzen en temps real el comportament del mercat i del client i un bon grapat de dades. Per exemple, la demanda, la disponibilitat del producte –com ara quants seients resten en un vol–, el moment del dia o de la setmana, dades de l’usuari –l’emplaçament geogràfic, el dispositiu i el sistema operatiu– i també l’historial de navegació. Si l’usuari ha mirat el vol unes quantes vegades, el sistema detecta que hi ha interès i el preu pot pujar.

Els preus dinàmics són ben fàcils de detectar perquè s’apliquen en moltes situacions, com ara a l’hora de comprar entrades d’un concert o quan un grup d’amics prova de comprar el mateix vol en pocs minuts de diferència. En aquest cas, el darrer pot arribar a viatjar al mateix avió, amb la mateixa mena de seient, però al doble de preu.

Moguel deixa clar que els preus dinàmics són diferents dels preus personalitzats. “El personalitzat té en compte les dades personals des d’una determinada web, amb preferències. Es dóna un preu segons el teu perfil i pots aconseguir un preu diferent del d’una altra persona que farà el mateix que tu. Els preus dinàmics no parteixen de les dades de l’usuari, sinó que tenen en compte dades de caràcter objectiu, com ara la comparació amb unes altres pàgines web”, explica.

Equipatge de mà a l’avió: us el poden cobrar?

Una pràctica abusiva i poc transparent

Els preus dinàmics són una pràctica comercial o abusiva? Gerard Hernández, secretari general de l’associació de consumidors FACUA Catalunya, ho té clar: “És una pràctica abusiva i dubtosa. Hi ha màxima incertesa sobre què passa si no ho compro avui; demà què pot passar?” Segons Hernández, és una pràctica amb dubtes d’ètica clars. “Hem denunciat com es calcula i la falta de transparència. Hi ha casos amb concerts i festivals en què el preu varia pràcticament cada hora, i segons de l’hora que hi entres”, es queixa.

Moguel també coincideix que és abusiva i assenyala que hi ha més qüestions a tenir en compte. A l’hora de comprar entrades de concerts o bitllets d’avió, les companyies acostumen a posar pressió al client amb missatges de l’estil “Últims dos bitllets a aquest preu. Afanya’t perquè són a punt d’esgotar-se!”. O una vegada el producte és a la cistella, l’empresa deixa solament deu minuts per a efectuar la compra. En cas contrari, el client s’arrisca que el preu sigui més alt.

“Aquesta pressió comporta una pèrdua parcial o total de la teva llibertat per a contractar. Això pot significar coaccions jurídiques. Primer, per una qüestió amb competència deslleial, perquè han fet una pràctica comercial deslleial agressiva, posen pressió perquè adquireixi el producte, perquè és un concert al qual vull anar”, assenyala Moguel. En les aerolínies hi ha una fluctuació dels preus, cosa que no passa amb la venda d’entrades de concerts, en què els preus tan sols augmenten i no tenen en compte la capacitat de baixar.

En les cues d’espera virtuals, podeu topar amb una altra situació: que després d’esperar dues hores, us trobeu amb entrades que costen cinc-cents euros, quan originalment en costaven cent. “Aquí també hi pot haver el factor de pràctica comercial enganyosa, perquè m’han induït a comprar amb una incògnita de quant podria augmentar. Diuen que els preus dinàmics implica diversitat en el preu, però, en definitiva, no et diuen ni quins són els factors que s’utilitzen, ni tampoc t’expliquen els factors exactes del càlcul”, diu Moguel.

En qüestions d’habitatge, els preus dinàmics també s’apliquen en plataformes com ara Booking. “Té tant de poder que és considerada una empresa que té domini en el mercat”, explica Moguel. De fet, la Comissió dels Mercats i la Competència espanyola (CNMC) va multar Booking amb 413,24 milions d’euros per haver abusat de la seva posició de domini durant cinc anys, per unes pràctiques que van perjudicar hotels i agències de viatge. Booking hi va recórrer en contra i l’Audiència espanyola va suspendre la multa tot esperant de resoldre el recurs de la plataforma.

Xifres disparades en les entrades dels concerts

Els preus dinàmics es veuen clarament en les entrades de concerts. Ticketmaster en va vendre a l’abril per al concert de Lady Gaga a l’octubre a Barcelona i van seguir aquesta pràctica d’un bon començament, amb la pre-venda per a socis del Banc Santander, amb tarifes base que oscil·laven entre els 55 euros i els 180, però que van arribar als 300 euros. Això va causar una onada gran d’indignació entre els fanàtics de Lady Gaga.

L’agost de l’any passat, Oasis també va ser a l’ull de l’huracà pels preus inflats de les entrades per als concerts de la ronda d’enguany, que es van esgotar de seguida. Molts fans es van sorprendre en veure que, tot i haver esperat a la cua virtual, els preus havien augmentat de 135 a més de 350 lliures pel sistema de preus dinàmics aplicat per Ticketmaster, com en els concerts de Lady Gaga.

Reaccions del Regne Unit i la Unió Europea

Arran de l’escàndol amb les entrades d’Oasis, l’Autoritat de Competència del Regne Unit (CMA) i la Comissió Europea van decidir d’investigar-ho. “Si bé la pràctica no és automàticament il·legal, pot infringir la protecció del consumidor o la legislació sobre competència en determinades circumstàncies”, explicava la CMA al setembre. Al març, va mostrar preocupació per dues qüestions. En primer lloc, perquè Ticketmaster va etiquetar certs seients com a “platí” i va vendre’ls per gairebé 2,5 vegades el preu estàndard, sense explicar prou bé que no oferien avantatges addicionals i que sovint eren a la mateixa zona de l’estadi. I, en segon lloc, perquè Ticketmaster no va informar els consumidors que hi havia dues categories d’entrades a preus diferents.

La Unió Europea estudia d’aplicar noves normatives per a l’ús dels preus dinàmics, arran de les queixes dels fans d’Oasis. En una resposta parlamentària del 27 de setembre de 2023, Didier Reynders, ex-comissari de Justícia europeu, assenyalava que les empreses podien determinar lliurement els preus que cobraven sempre que informessin adequadament els consumidors sobre el preu total. “Tanmateix, les pràctiques comercials relacionades amb la fixació dinàmica de preus podrien, en determinades circumstàncies, infringir la directiva 2005/29/CE sobre pràctiques comercials deslleials, per exemple, si els preus augmentessin durant el procés de reserva després d’haver efectuat el pagament”, afegia.

Malgrat el malestar dels consumidors, ara per ara els preus dinàmics són una pràctica legal i FACUA no ha percebut que hi hagi interès per part de les administracions de regular-ho. De fet, segons que denuncia Hernández, en el cas de les aerolínies, fa temps que pressionen i proven de modificar els reglaments, tot i que considera que ja hi ha una regulació prou beneficiosa per a les empreses. Destaca que s’han d’aturar les discriminacions de perfils i que és important de denunciar-ho. “I demanar a les administracions que facin un pas endavant i ho regulin per frenar els abusos”, diu.

Com podeu evitar els preus dinàmics a l’hora de comprar un bitllet d’avió?

Evitar del tot els preus dinàmics no sempre és possible, però en el cas de les aerolínies hi ha estratègies que us poden ajudar a minimitzar-ne l’impacte o a evitar pagar de més:

• Mode incògnit: es recomana de navegar en mode incògnit per a evitar que els portals us faci un seguiment de les galetes. Si consulteu un vol o un producte unes quantes vegades, l’algorisme pot interpretar interès i augmentar-ne el preu.
• Canviar l’emplaçament o el dispositiu: Algunes plataformes mostren preus diferents segons el país, la ciutat o fins i tot si hi accediu amb un mòbil o un ordinador. Podeu provar de fer servir una xarxa privada virtual (VPN) per simular que navegueu d’un altre país, o bé canviar de dispositiu.
• Evitar les hores punta: els preus dels bitllets d’avió acostumen a pujar en les hores de màxima activitat en línia, com ara els vespres o els caps de setmana, quan la gent té temps per a planificar els viatges. Cercar bitllets en dies feiners i hores de baixa afluència, com ara primera hora del matí o a mitja tarda, us pot fer estalviar.
• Fer servir alertes de preus: hi ha cercadors de vols, com ara Google Flights, Skyscanner i Hopper, que permeten de configurar alertes per a rebre avisos quan els preus baixen.
• Comparar el vol en diferents plataformes: abans de comprar el bitllet directament a la pàgina web de l’aerolínia, hi ha alguns comparadors d’ofertes que mostren tarifes més baixes o tenen acords amb distribuïdors que poden oferir condicions més bones. Consulteu totes les plataformes abans de fer la compra.

La justícia espanyola suspèn les multes a Ryanair i Norwegian pel cobrament de l’equipatge de mà

 

Demà passat, 1r de juliol, es farà la presentació del llibre Tres dies d’agost, de Josep Nualart Casulleras, a Terrassa. L’acte, que començarà a les 19.30, serà a l’aula magna de LaFACT (accés pel carrer de Torres Garcia, s/n). Hi participarà el president del Parlament de Catalunya, Josep Rull, que conversarà amb l’autor sobre aquells fets, en què ell va tenir una implicació i una participació importants. També tractaran de qüestions d’actualitat i parlaran de la situació política del país, gairebé un any després del 8 d’agost.

Josep Nualart: “Què hi feia un agent durant mig minut, al costat del cotxe de Puigdemont, sense fer res?”

Tres dies d’agost, de què s’acaba de fer la primera reimpressió solament un mes després d’haver estat publicat, és el primer títol dels Llibres de VilaWeb, la col·lecció de llibres periodístics que s’ha estrenat tot coincidint amb la celebració dels trenta anys del diari. Podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb.

La col·lecció es pot adquirir de manera preferent per subscripció, per un preu especial de seixanta-quatre euros l’any per als qui ja siguin subscriptors del diari.

L’acte de Terrassa és d’entrada lliure, però per a organitzar més bé la sessió demanem als subscriptors del diari que ens digueu si voleu assistir-hi enviant un correu a inscripcions@vilaweb.cat.

L’organització va a càrrec d’Òmnium Terrassa, amb la col·laboració de les agrupacions locals de l’ANC i el Consell de la República.

De vegades hi ha silencis que fan més mal que les escridassades plenes d’odi de l’enemic. Silencis que retraten, que fereixen, que deixen rere seu una pudor d’ignomínia que ni la millor retòrica parlamentària, amb la seva buidor, pot emblanquir.

Aquests dies, la ciutat d’Alacant –la gran oblidada, la gran menyspreada, la capital del sud de la nostra comunitat lingüística– viu un atac descarnat: una declaració aprovada pel ple del seu ajuntament, controlat pel PP i Vox, ha demanat excloure-la de la zona de predomini lingüístic valencià. En altres paraules: ha proposat arraconar de l’àmbit educatiu, administratiu i públic el català (sí, el català, per si s’entén millor així al nord). Liquidar-lo. Expulsar-lo de la ciutat vuit-cents anys d’història després. (El pròxim cop que vulgueu explicar als partits “catalanistes” què significa avantguarda política, recordeu-los que el PP i Vox ho volen tirar endavant sense que existeixi una demanda social rellevant que els ho demani.)

Aquest no és només un gest simbòlic que s’intenta per cinquena vegada. És el pas previ perquè les Corts més antivalencianes dels últims quaranta anys decideixin si aboleixen els drets lingüístics de desenes de milers de ciutadans. Això significa que, a les escoles d’Alacant, el valencià podria gairebé desaparèixer del currículum, o fer-ho del tot via exempció lingüística; que les famílies que el vulguin transmetre topin amb un ecosistema encara més hostil; que el funcionariat pugui humiliar –encara més, i amb més raó– els ciutadans que se li adrecin en català.

Es tracta, en definitiva, d’institucionalitzar l’apartheid lingüístic. Un cop t’han bilingüitzat, minoritzat i invisibilitzat, la seva llibertat d’elecció consisteix en això: si, ja en una situació agònica, no mostres disposició a suïcidar-te de bon grat, ells s’encarreguen de rematar-te.

Alacant no és una ciutat qualsevol per a la nostra llengua. A Alacant s’hi va aprovar l’any 1983 la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià (LUEV). Sí, a la ciutat de Miquel Grau, a Alacant. La mateixa ciutat que ara una colla de bords i lladres volen convertir legalment en monolingüe en castellà va ser el bressol de la llei que reconeixia per primer cop en segles el dret dels valencians de viure en la seva llengua pròpia. Alacant, símbol d’esperança després d’una encesa espera, símbol de país en construcció. La tria no és cap casualitat: l’objectiu és esborrar l’inici per accelerar la fi.

La LUEV, amb tots els seus límits i renúncies, ha estat pràcticament l’únic fonament jurídic que ha regulat l’existència institucional del català al País Valencià. No s’ha assajat ni una veritable oficialitat simètrica entre la zona valencianoparlant i la castellanoparlant, ni hi ha hagut cap reconeixement clar del català com a llengua pròpia del país més enllà de la poesia estatutària. Tot s’ha sustentat, malgrat tot, sobre aquella norma que es va aprovar a Alacant fa més de quaranta anys. Ara, però, se senten forts i consideren que s’ha acabat el bròquil.

El més greu no és només això. El més greu són tots aquells cecs o inframentals que són incapaços d’adonar-se que, si Alacant cau, no caurà sola. Aquest possible precedent no serà un cas aïllat (l’espanyolisme és sempre, i per definició, insaciablement assimilacionista), sinó una provatura política amb vocació d’estendre’s com una taca d’oli. Si s’accepta la sortida d’Alacant de la zona de (certa) protecció lingüística, altres municipis com Elx, Dénia, Xixona, Mislata, València (per què no?), Orpesa o Castelló de la Plana podran invocar en un futur exactament els mateixos arguments per desfer-se legalment del català, és a dir, dels drets lingüístics dels catalanoparlants. L’efecte metastàtic és previsible i serà imparable si no ens oposem amb totes les forces a la defecció alacantina.

I aquí és on cal parlar dels partits catalans, dels seus líders, dels mitjans de comunicació principatins o d’unes entitats que s’han ultrapolititzat en lloc de preocupar-se per la llengua i la cultura. Què n’han dit? On són? La resposta és tan simple com indignant: ni hi són ni se’ls espera. Amb honorables excepcions, l’entramat catalanista, sempre tan jocfloralesc a l’hora de parlar de nació, de sobiranies i de democràcia, desa un cop més el País Valencià al calaix de l’“això avui no toca”.

Aquesta setmana, és cert, hi havia altres coses en joc: el Tribunal Constitucional havia d’avalar la llei d’amnistia. D’acord. Ara bé, de debò algú pretén justificar el seu silenci al·legant que estaven ocupats amb això? Tant costa, caminar i mastegar xiclet alhora? No es pot denunciar una injustícia estructural a Alacant mentre se celebra una victòria jurídica a Madrid? O és que l’agenda catalana només té espai per als estrictes límits catalunyesos?

Perquè aquesta és la qüestió de fons. El paternalisme, l’autosuficiència i el supremacisme amable amb què una part del catalanisme sociopolític mira el País Valencià és fastiguejant i d’una miopia estratègica que fa feredat. Un “respectem la voluntat dels valencians” que s’ha traduït, a la pràctica, en una indiferència freda, calculada, covarda. Una indiferència que no es corregeix amb quatre actes institucionals malgirbats ni una subvenció més o menys abundosa a Acció Cultural o Escola Valenciana. Una indiferència que només es corregeix convertint la supervivència de la llengua al País Valencià en un casus belli (com es va fer amb la negociació al voltant de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), i no pas amagant el cap com un estruç. Us imagineu el PNB i Bildu manifestant la mateixa inhibició envers la Navarra governada durant dècades pel foralisme ultraespanyolista d’UPN? Oi que no?

Perquè això no va de fronteres administratives ni d’interferències: això va de supervivència. Alacant és el flanc sud de la llengua i, si cau, no és que desaparegui un dial de ràdio, una assignatura optativa o un rètol en la nostra llengua. És que el català, que ja té sobre el mapa un ús social més foradat que un formatge de Gruyère, passa a esdevenir un zombi residual en una franja sencera del seu domini lingüístic. Si permetem que caigui Alacant, validem una agressió que només pot acabar d’una manera: amb l’extermini lingüístic total.

No és la primera vegada que Alacant és abandonada. El març del 1939, essent Alacant l’últim bastió de la República, milers de ciutadans es van concentrar al port de la ciutat esperant l’Stanbrook, un vaixell de càrrega britànic que va ser l’última esperança de fugida. Va aconseguir embarcar 2.800 persones, però molta altra gent no va poder salpar. Alguns, preveient el que els esperava, es van disparar un tret a la templa al moll mateix. Alacant, recordem-ho, ja havia patit el bombardeig criminal al Mercat Central que va causar centenars de víctimes civils durant la guerra. Vençut i desarmat l’exèrcit roig, la repressió feixista i antivalenciana va ser tan absolutament implacable que, en poc més de dues o tres dècades, la transmissió intergeneracional del valencià a la ciutat es va estroncar gairebé del tot.

I, malgrat tot, no són pocs els catalans que pensen o diuen: “No és de la nostra incumbència.” Com si la dignitat col·lectiva només pogués existir dins d’una cotilla autonòmica. Com si fos normal i fins i tot plaent autoamputar-se mig cos. Com si no hagués quedat sobradament demostrat que els valencians sempre vénen del (nostre) futur.

Ara sí que toca. Cal activar tots els ressorts polítics –al congrés i senat espanyols, a Brussel·les si cal, etc.– per impedir el despropòsit lingüicida que es va aprovar dijous passat. Cal denunciar-ho com el que és: una violació col·lectiva de drets fonamentals i una regressió democràtica. I cal fer-ho no només per Alacant, sinó perquè, si la peça d’Alacant cau, en seguiran altres. Els qui han dissenyat aquesta estratègia no s’aturaran per un motiu molt senzill: ens coneixen prou més bé que nosaltres mateixos i saben que els qui ens volíem independitzar unilateralment som, en el fons i en la forma, d’allò més noucentistes. No ens agraden els vaitots ni molestar gaire ningú amb la nostra existència.

Però, ara sí, ha arribat el dia estellesià en què ja no puguem més i ho puguem tot. Si algú no ho veu, que Santa Llúcia li conservi la vista (i si pot ser que l’hi augmenti), perquè si Alacant cau, cau la llengua sencera. I, amb ella, l’ànima del nostre poble i també nosaltres.

El 1997 Jim Goad va publicar el seu Manifest redneck, un llibre ben polèmic i que va generar una gran controvèrsia als Estats Units. Entre més qüestions defensava que hi ha una marginació constant dels habitants blancs empobrits dels Estats Units i provava de fer-ne un retrat sociològic i cultural. En paral·lel, aquests darrers trenta anys hi ha hagut una eclosió de la literatura i la música redneck –el concepte fa referència als clatells vermells de treballar la terra– que ha tingut un eix cabdal en la novel·la negra i en noms com ara Bonnie Jo Campbell, Daniel Woodrell, Harry Crews i Larry Brown. Són texts molt durs, violents, explícits, ambientats sobretot al llarg de la serralada dels Apalatxes, i on els laboratoris de metamfetamina, els cavalls, els rius, la natura salvatge i les armes de foc hi tenen un paper predominant, com també un racisme estructural i una pobresa encara més estructural, amb pobles que cauen a trossos i molta gent que viu en caravanes igualment atrotinades. Diàlegs demolidors i molts més ex-presidiaris que no pas llicenciats universitaris. Votants de Trump que somnien amb un paradís blanc, rural, ple de rifles, cops de puny, camps de dacsa, grans nevades i pantans. La versió més dura d’allò que en el seu moment es va conèixer com a country noir. Si voleu llegir aquests autors, ho haureu de fer en anglès o en castellà, de moment no hi són en català (editors de la sala, ja sabeu on anar a pouar).

La pregunta pertinent és: hi ha res semblant en català? Tenim una novel·la negra catalana protagonitzada per perdedors blancs, amb personatges amb un fort component ideològic, i amb una descripció intensa del món rural que vagi més enllà de l’enjòlit i dels espais més tractats per la nostra tradició literària com ara el Pirineu i l’Empordà? L’aparició fa uns quants mesos de L’escorxador, de Lluís Riera, obra que va guanyar en el seu moment el premi Memorial Agustí Vehí vila de Tiana, ha obert el debat sobre si realment tenim una narrativa que es pugui comparar amb la d’aquest moviment americà i la conclusió és que sí, que el text de Riera en seria el més paradigmàtic, però que en tenim força més que es podrien inscriure en una novel·lística redneck a la catalana.

Aturem-nos un segon en el text de Riera, publicat per Clandestina a la col·lecció Crims.cat. Quan es va publicar, Àlex Martín, director de la col·lecció i com hem explicat algunes vegades un dels homes que en sap més d’aquest gènere, va dir: “Tinc la sensació que a la fi algú fa autèntica novel·la negra en català.” No és pas poca cosa i sobretot caldrà veure quina mena de pressió posa sobre l’autor amb vista a la continuïtat de la seva trajectòria.

En aquesta obra descobrirem amb tot luxe de detalls en Roc, que viu en un poble de la Catalunya interior. Porta una cama ortopèdica a conseqüència d’un accident terrible i absurd, i viu turmentat i obsessionat per deixar enrere un passat miserable i començar una nova vida amb la Laia. Vol tirar endavant i ha de lluitar contra les seves pors, angoixes i traumes, i no li serà gens fàcil sortir-se’n. “L’escorxador, novel·la guanyadora de l’onzè premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana, és un thriller negre, gòtic i rural amb boscs infinits, personatges maltractats per la vida, drogues i escenaris sòrdids. Amb moltes referències musicals que puntegen la trama, la prosa de Lluís Riera Porta és precisa i directa com un cop de puny, i ens transporta als racons més foscos que tots amaguem a dins nostre”, segons la sinopsi que ha preparat l’editorial i que no explica res del seu pare, ni del Mort i la seva mare, ni de la immensa sordidesa que traspua les seves pàgines. L’escorxador és una novel·la que no deixa indiferent, però que no és apta per als estugosos ni per als llepafils. És la màxima definició de ruralitat, de perdedors i d’allò que un mosso d’esquadra que escriu afirmà en un festival: “Un dels llocs on es passa més por és en un poble de tres-cents habitants on la meitat són caçadors i preferirien caçar el veí que no pas un senglar.”

Si ho pensem bé, això que anomenem “enjòlit rural” és, en realitat, novel·la negra ambientada fora de l’entorn urbà, molt sovint en comarques, pobles o zones agrícoles, amb personatges coneguts per la comunitat local i amb un llenguatge genuí. Aquest subgènere destaca per la mescla de retaule social i criminal, i en tenim precedents ben interessants en obres clàssiques de la nostra literatura, com ara els drames rurals. I ací podríem anar de La punyalada, de Marià Vayreda, fins a Terra baixa, d’Àngel Guimerà, en el seu vessant teatral, o els Drames rurals de Víctor Català respecte dels reculls de contes.

Tot i que la ruralitat negra no és marca exclusiva de les contrades del nord, són força els escriptors de les Comarques Gironines que han fet novel·les que podríem incloure en el moviment redneck català. Un dels quals seria Rafel Casas, editor de Lluny del Ramat i a la vegada autor de BZD, publicada a Llibres del Delicte, en què es mescla l’addicció als psicotròpics, els problemes de salut mental i una galeria de personatges exterminables, molta mala llet i un termini concret: vint-i-un dies en què els morts s’acumulen al voltant del protagonista de l’obra. En una entrevista amb Alba Carmona al Diari de Girona, Casas mateix va explicar: “De desgraciats, n’hi ha molts i els puc descriure molt bé perquè els he conegut de prop. Realment, per a un escriptor, aquests personatges tenen un interès immens, els pots maquillar més o menys, però són més reals que ficticis.” I bé, la benzodiazepina no és metamfetamina, però també s’hi pot traficar.

A la llista també hi hauríem d’incloure necessàriament Miquel Aguirre, i entre les seves obres la que encaixaria més bé en aquesta proposta que indaga entre la ruralitat i la negror més absoluta seria Els cadàvers del candidat. A banda d’un punt d’humor marca de la casa, tenim un protagonista que fa d’assessor d’un aspirant a batlle que viu en un càmping, i només això ja ens entronca directament amb la vida en caravanes i espais desolats de moltes de les obres redneck de referència. També ha estat publicat per Llibres del Delicte.

El tercer autor en discòrdia de les Comarques Gironines, i tercer que ha publicat la seva novel·la en la mateixa editorial, és Jordi Dausà. En el seu moment ja l’entrevistàrem pel seu De sobte pensa en mi, una novel·la que s’endinsa en la sordidesa de les urbanitzacions terciàries –les que són terra endins i que de vegades solament veuen el mar de refilada– que poblen el país, amb edificis a mig construir, espais no recepcionats pels ajuntaments i una quantitat de veïns que voregen el lumpen quan no en formen part directament. Pura delícia, els Apalatxes traslladats a serralades costaneres de casa nostra a vint quilòmetres de restaurants de seixanta euros per persona pel cap baix si hi vols sopar.

Encara hem d’afegir una novel·la més per fer el repòquer. I en aquest cas ens tornem a trobar amb un altre text guanyador del premi Memorial Agustí Vehí: Porcs, de Jordi Santasusagna. En aquest cas, “Matallops és un petit poble de gairebé cinc-cents habitants, situat a la falda de la cinglera del Pre-pirineu. El 1992, concretament el mateix vespre de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, hi arriba Andreu Massot, més conegut com el Quisca, un agre i brut matador de porcs que viu en una masia vella i deplorable i que acaba de tornar de Cuba acompanyat de la seva esposa, la Maylin. Però la vida de l’Andreu a Matallops és tan primitiva que la pobra noia no hi pot passar ni una sola nit. Aquesta serà l’última desgràcia que el dèbil enteniment del Quisca podrà suportar. Mentrestant, el seu germà gran torna inesperadament després de més de cinquanta anys de no saber-ne res, i junts porten a terme una sèrie de venjances despietades pels greuges que ha patit la família des de la guerra civil, temps en què el gran dels Massot es va emboscar per no haver d’anar a la guerra.” Una vegada més, sordidesa, brutícia explícita, decadència i perdedors… o no tant, en un text que confirma que sí, que els Apalatxes estan molt bé, però que a casa nostra també en sabem força de clatells blancs colrats pel sol, sang, fluids i misèria. Potser tan sols ens falten els rifles. I podem canviar la metamfetamina per plantacions de marihuana vigilades per caimans i regades amb l’aigua de rieres desviades i ja tindrem la seu plena d’ous.

 

MÓN NEGRE Creixell.crims, quart any

Reserveu-vos a l’agenda els dies 11,12 i 13 de juliol per anar fins a Creixell. Allà es farà el quart festival Creixell.crims, que comissaria Raquel Gàmez i que és el darrer dels festivals de novel·la negra exclusivament en català de la temporada després del Tiana Negra, el Vi Fa Sang i Taradell Negre. A més, ja sabem qui ha guanyat el premi trajectòria d’enguany, l’escriptor Pep Coll.

Cara avall

Aquest és el títol del nou número de l’H Confidencial, el fanzín que elabora la biblioteca la Bòbila de l’Hospitalet i que ja es pot trobar a la seva web. Aquesta vegada, el dediquen a novel·les que tenen piscina com a escenari criminal, bé sigui principal o bé que hi aparegui de rampellada. Una bona idea ara que ja sabem que el principal assassí que tenim al país, el més mortífer, és aquesta calor infernal. I calceu-vos, que enguany viviu l’estiu més fresc de la resta de la vostra vida.

Us proposem sis vins que costen menys de deu euros, algun molt menys. I són vins honests que podem beure gustosament.

Puput Pét-Nat, del Celler de les Aus

Pét-Nat (Petillant Naturel) és el nom internacional que es dóna als ancestrals o escumosos d’una sola fermentació. Aquest ancestral, que forma part de la gamma de vins naturals (sense sulfurós afegit) que conformen el Celler de les Aus, propietat de la família Pujol-Busquets a Alella, és un vi amb una bombolla fina i delicada. Del 2020 ençà, que es va començar a elaborar, no ha deixat de guanyar consumidors entusiastes. Brillant i vibrant.

Blanc de Serè, de la cooperativa l’Olivera

Un cupatge de macabeu, parellada, garnatxa blanca, xarel·lo i malvasia, elaborat pel celler l’Olivera, amb seu a Vallbona de les Monges (Urgell). És a Vallbona que se’n diu serè del vent que bufa a l’hivern de nord-oest. I amb aquest vi la cooperativa va fer el tomb i a més de treballar el cultiu de la vinya va passar a elaborar el seu propi vi. D’això, en fa més de trenta-cinc anys.

Lledoner Rosat 2023, del celler Espelt

El celler Espelt, amb Anna Espelt al capdavant, és un celler de referència de la DO Empordà i de l’Alt Empordà, atès que té la seu a Vilajuïga. En aquest territori la garnatxa té una denominació pròpia, es diu lledoner. I és amb la garnatxa negra de l’Empordà que s’elabora aquest rosat fresc i gustós, molt agradable per a l’estiu.

Babalà 2023, del celler cooperatiu d’Espolla

Continuem a l’Alt Empordà, a Espolla, on la cooperativa del poble conrea i cuida algunes de les vinyes velles més boniques del país. Continuem amb la varietat lledoner negre. Aquest és un vi simpàtic i gustós, ja connotat amb el nom, Babalà, i amb la frase que l’acompanya, atrevida i atractiva: “Vi negre eixerit.” I sí que trobareu que és eixerit, aquest vi, i que fresquet de la nevera acompanya a la perfecció els àpats d’estiu.

Sindicat de la Figuera 2023, de Venus la Universal

La Figuera és un dels pobles més bonics del Priorat, on tan sols es cultiva garnatxa negra. Són vinyes de garnatxa negra d’alta qualitat.  De pocs anys ençà, aquest vi és propietat del celler Venus la Universal, el projecte de Sara Pérez i René Barbier (fill). Elaborat en dipòsits de ciment, és un vi negre jove, de concepció moderna, un vi expressiu, fresc i fruitós. Sorprèn.

Gotim Bru 2021, del celler Castell del Remei

Anem una altra vegada a Costers del Segre, al celler més antic de Catalunya que encara es troba en actiu. Ja apareix a la carta de vins del 1915 del famós celler de les Galeries Laietanes, un establiment de referència a la Barcelona de primers anys del segle XX. Aquest vi, que avui elabora Tomàs Cusiné, és un cupatge de garnatxa tintorera, ull de llebre, cabernet sauvignon i sirà. És el vi més conegut i venut de Castell del Remei, un vi de tall clàssic, ben fet.

Bloomberg · Michael J. Kavanagh

La República Democràtica del Congo i Ruanda han acordat de posar fi al conflicte a l’est del Congo, que ha mort milions de persones i n’ha desplaçat milions més aquestes darreres tres dècades. En virtut de l’acord, negociat pels Estats Units i signat a Washington abans-d’ahir, Kinshasa i Kigali es comprometen a deixar de lluitar –tant de manera directa com per mitjà de milícies aliades– i a explotar conjuntament els recursos naturals que es troben a la frontera d’aquestes dues nacions centre-africanes.

Tanmateix, molts analistes han rebut l’acord amb escepticisme. La desconfiança entre el Congo i Ruanda, dues nacions que comparteixen un llarg historial de conflictes, continua essent profunda, i no és clar fins a quin punt les múltiples milícies aliades amb un bàndol i l’altre acataran l’ordre de deposar les armes.

Per què el Congo i Ruanda estan enfrontats?

Les disputes ètniques i els conflictes pel control de la terra i els recursos naturals a l’est del Congo involucren més d’un centenar de milícies armades.

Ruanda sovint ha intervingut a la regió amb l’argument de combatre les Forces Democràtiques per a l’Alliberament de Ruanda (FDLR), una milícia vinculada als grups hutus que perpetraren el genocidi del 1994 a Ruanda, que deixà 800.000 morts pel cap baix –la major part dels quals tutsis, l’altre gran grup ètnic del país– en qüestió de mesos. El grup rebel M23 ha intervingut repetidament al país amb el pretext de protegir els tutsis congolesos de la discriminació de les FDLR.

Històricament, l’exèrcit ruandès ha donat suport a l’M23 i l’exèrcit congolès ha col·laborat amb les FDLR. Enguany, el conflicte ha continuat escalant, i les forces de l’M23 han annexionat les dues principals ciutats de la regió. Els Estats Units i l’ONU acusen Ruanda de donar suport a l’operació; el president ruandès, Paul Kagame, no ha volgut confirmar ni desmentir la participació del seu exèrcit.

Félix Tshisekedi, el president congolès, defensa que el veritable objectiu de Ruanda és apropiar-se dels abundants recursos naturals de l’est Congo, i que les queixes de Kigali sobre la presència de les FDLR no són sinó un pretext per a intervenir-hi militarment i obtenir-hi accés.

Què diu l’acord de pau?

L’acord preveu el cessament de les hostilitats, la fi del suport de tots dos països a les milícies que operen a la regió, la neutralització de les FDLR i l’aprofundiment de la integració econòmica regional. També establirà bases perquè els milions de refugiats i desplaçats congolesos tornin a casa seva a l’est del país. Els Estats Units, Catar i la Unió Africana s’encarregaran d’ajudar a resoldre qualsevol disputa que pugui derivar-se’n.

S’espera que l’acord tingui un component econòmic, que es concretarà aquest juliol entrant, i que podria implicar la creació d’empreses de processament i comercialització de minerals de propietat conjunta entre Ruanda i el Congo, amb l’objectiu de repartir els beneficis de la riquesa mineral de la regió entre tots dos països. Uns altres possibles projectes inclouen una central hidroelèctrica de set-cents seixanta milions de dòlars, com també iniciatives turístiques conjuntes en parcs nacionals.

La ministra d’Afers Estrangers congolesa, Thérèse Kayikwamba Wagner (dreta), i el seu homòleg ruandès, Olivier Nduhungirehe (esquerra), se saluden durant la cerimònia de signatura de l’acord a Washington, abans-d’ahir, sota la mirada del secretari d’Estat dels Estats Units, Marco Rubio (centre) (fotografia: Freddie Everett/US Department of State/Efe). Quin paper hi tindran els Estats Units?

En el marc de l’acord, Washington s’ha ofert a invertir directament a la regió i a instar les empreses nord-americanes a invertir-hi, tot confiant que l’augment de les oportunitats econòmiques ajudi a convèncer els governs de Ruanda i el Congo dels beneficis de l’acord. Una de les clàusules de l’acord requereix que Kigali i Kinshasa explorin possibles aliances comercials amb Washington i amb empreses nord-americanes, incloent-hi àmbits com ara l’extracció de tàntal i altres minerals.

Kinshasa també s’ha mostrat disposada a obrir la porta a les inversions nord-americanes en més àrees i sectors del país, incloent-hi la construcció d’infrastructures i l’explotació de les lucratives reserves de coure i cobalt congoleses. La necessitat de garantir el subministrament de minerals crítics ha esdevingut un dels eixos centrals de la política exterior del govern de Trump, i el Congo és un dels països més rics geològicament del món.

Per què l’aplicació de l’acord es preveu tan difícil?

Les negociacions diplomàtiques entre el Congo i l’M23 continuen en curs. Tant Ruanda com el grup hauran de retirar-se de l’est del país perquè l’acord pugui entrar en vigor, però no hi ha cap garantia que ni un ni l’altre estiguin disposats a fer el pas. També serà difícil que el Congo accedeixi a desarmar les FDLR a instància de Ruanda.

Tant Kinshasa com Kigali hauran de decidir què fer amb les desenes de milers de membres de milicians que, en cas de desmobilització, perdran la seva font d’ingressos principal.

Aturar el contraban de minerals –particularment l’or, que ara es ven a preus rècord als mercats internacionals– serà difícil. Milers de rebels es guanyen la vida gràcies al comerç d’aquest metall, que mou milers de milions de dòlars.

Tanmateix, cap conflicte no serà tan difícil d’apaivagar com la lluita per la propietat i el control de la terra. Uns sis milions de congolesos han hagut de desplaçar-se a causa de la violència a l’est del seu país, i és possible que aquests refugiats –que fa dècades que viuen a Ruanda– reclamin les seves propietats quan tornin a l’est del Congo.

Per què són tan importants per a la regió, els recursos minerals del Congo?

L’est del Congo és ric en estany, tungstè, or i tàntal, un mineral molt emprat en la producció de dispositius electrònics. Amb els anys, s’han proposat múltiples iniciatives per a formalitzar el comerç d’aquests minerals a l’est del Congo i evitar que els grups armats se’n beneficiessin. Però aquestes iniciatives –incloent-hi sistemes de certificació, programes d’etiquetatge i sancions internacionals– rarament han tingut èxit.

De fet, l’M23 controla la mina de tàntal més important del món. Múltiples grups armats controlen grans jaciments d’or a la regió, i el comerç d’aquest mineral ha estat gairebé impossible de rastrejar perquè –a diferència de l’estany o el tàntal– pot fondre’s en quantitats petites i, per tant, fàcils de transportar. Ruanda disposa de les seves pròpies plantes de refinament d’or, algunes de les quals han estat sancionades pels Estats Units i la Unió Europea per haver importat minerals provinents de zones de conflicte.

L’acord de pau insta el Congo i Ruanda desenvolupar infrastructures conjuntes de processament d’or, però no aborda la qüestió del comerç il·legal d’aquest mineral.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

La veu de la periodista Marta Romagosa (Cornellà de Llobregat, Baix Llobregat, 1967) fa més de tres dècades que informa els oients de Catalunya Ràdio. Va entrar-hi el 1991, i fins ara. La periodista ha passat per uns quants programes, la majoria, informatius: ha estat editora del Catalunya matí, del Catalunya vespre i de l’informatiu del migdia; cap de Cultura dels serveis informatius i realitzadora de programes com ara El mirall i L’opció personal. A més, durant anys ha format part de l’equip d’El matí de Catalunya Ràdio amb Mònica Terribas. També ha estat presentadora de les notícies cada matí a Catalunya Informació i col·laboradora a Tarda oberta de TV3. D’ençà de fa temps, també podem llegir-la. De fet, l’escriptura sempre ha acompanyat Romagosa, que durant anys va amagar els seus texts al calaix, fins que el 2017 l’editora Ester Pujol va animar-la a publicar el seu primer recull de contes, Tots els noms del desig (Rosa dels Vents). Van seguir-lo 22 homes i un desig (Rosa dels Vents, 2018), La Polaroid i altres relats (Rosa dels Vents, 2019) i Tres nits fora de casa (Univers Llibres, 2021). A començament d’enguany, va publicar 28 metres (Univers Llibres), un llibre sobre les oportunitats perdudes.

En parlem amb la periodista i escriptora, que, a més, a partir del setembre presentarà l’històric programa La nit dels ignorats. Romagosa substituirà Xavier Solà, que s’acomiada de l’emblemàtic espai de preguntes i respostes després de quinze temporades perquè es retira.

—Us faig una pregunta que es formula al llibre: “Realment triem la manera de viure? O és la que ens toca en aquesta loteria del destí?”
—Pots passar-te la vida lluitant per aconseguir una cosa sense aconseguir-la mai, però que, de cop i volta, quan menys t’ho esperis, arribi. Tant pot ser una cosa bona com dolenta, perquè de coses dolentes ens en passen a tots. Quan arriben les bones s’ha d’aprofitar. Sóc dels qui pensen que la inspiració t’ha de venir mentre treballes, i que per aconseguir una cosa has de fer de formigueta, anar fent. La meva mare sempre m’havia dit que les coses me les havia de buscar, que, si no, no arribarien mai. Com que sóc dels qui no llancen la tovallola fàcilment, vaig fent. Si arriba, perfecte. Si no, continuo treballant. I sóc bastant positiva, que això sempre està bé.

—Sou periodista perquè el destí us hi va portar o ho vau triar?
—Quan era joveneta volia ser actriu, hostessa de vol o periodista. Feia teatre amateur i tenia el cuquet de ser actriu, però la ràdio m’agradava molt. De fet, em vaig acabar enamorant del periodisme per la ràdio. I vaig dir: “M’agrada el periodisme, vull fer ràdio.” Vaig continuar fent de manera amateur, i com que vaig pensar que ja viatjaria quan pogués, la feina d’hostessa de vol va passar a millor vida… Vaig començar fent ràdio a Cornellà i d’ençà de llavors ja no he parat. Vaig començar abans a Ràdio Cornellà fent un programa que estudiant a la universitat!

—Fa tres dècades que treballeu a Catalunya Ràdio. Un programa com La nit dels ignorants l’heu cercat sempre?
—No, sempre he estat a informatius. A vegades he fet algun programa puntual, i era on m’ho passava més bé. Per això em deia a mi mateixa: “Vull fer programes”, perquè és on pots ser tu mateix. Sóc d’aquell tipus de periodistes a qui no li agrada donar una opinió sobre temes informatius. En canvi, en un programa, ets tu, te l’has de fer teu. Durant un any vaig fer El mirall i en vaig gaudir moltíssim, i puntualment he fet programes d’aquests festius interseccionals, però això de La nit dels ignorants no ha estat gens buscat. És un regal, perquè a la meva edat ja no t’ho esperes. Penses que si ja no te l’han donat ara, ja no te’l donaran. I mira, me l’han donat amb cinquanta-set anys. Per una vegada a la vida, ser dona i gran ha jugat a favor meu [riu]. Sincerament, pensava: “A veure a qui aniran a buscar que tingui molts seguidors a les xarxes…”, perquè, malauradament, aquestes coses passen. Per això quan m’ho van dir m’hi vaig tirar de cap.

—Què en penseu, d’això d’anar a cercar influenciadors per fer programes de la CCMA?
—A veure, el talent s’ha de buscar. Però què passa? Que històricament, el talent s’ha anat a buscar a fora quan a dins ja n’hi havia. Això passa: es va a buscar gent amb seguidors. Bé, a vegades no tenen ni seguidors, a vegades senzillament és gent que ha tret el cap per la televisió i ja sembla que perquè hi surt tindrà més transcendència. No diré noms, però a vegades també hi ha hagut fracassos. El talent intern ha existit, però algun ha desaparegut perquè la gent ha llançat la tovallola. Uns altres, en canvi, han anat fent com formiguetes i amb el màxim de professionalitat possible.

—Això que comentàveu abans de l’edat creieu que té a veure amb el fet que a la ràdio no es valora tant la imatge com a la televisió?
—No, crec que té més a veure amb el fet que aquest programa és històric i havia de buscar algú històric, que vol dir gran. Perquè si ets històric vol dir que fa molts anys que hi ets, i jo en fa molts que sóc a Catalunya Ràdio, d’ençà del 1991. Crec que està bé buscar algú amb pes de la casa.

—En una entrevista al Nacional explicàveu que Toni Clapés, la vostra parella, us deia que el fet d’estar junts havia coartat la vostra carrera professional. Ho creieu?
—Sempre ho diu, sí. Bé, ho deia! Ara ja no podrà dir-ho mai més [riu]. Però, sí, m’ho ha dit moltes vegades: “Si no haguéssim estat junts, hauries fet més feina.” Perquè és clar, ell és una persona que no s’ha casat mai amb ningú i que sempre ha estat molt crític amb tothom. És un home que explica moltes coses per antena, i potser a algú no li agrada segons què, però és així amb tothom. Quan una cosa li agrada la diu i quan una no li agrada, també. Per això sempre m’ha dit que creu que m’ha fet més mal que bé. Jo en faig broma, d’això.

—Parlem de la novel·la. És un llibre que inevitablement fa pensar en els “i si…” de la vida. Quins són, els vostres “i si…”? En teniu cap en què penseu recurrentment?
—Tots en tenim, de “i si…”, no? A més, la vida et pot canviar tant, si prens una decisió o una altra! Si no hagués pres aquella decisió ara no seria aquí, i potser no hauria conegut en Toni ni tindríem la nostra filla. Però, per sort, tot això m’ha passat, per tant, ho dono per bo.

—No us aclapara molt, pensar en aquestes situacions possibles, però irreals?
—El que deixes enrere t’ha de servir per a projectar-te cap endavant. Què en faria, de mirar tot el dia enrere i pensar en què hauria pogut fer? A vegades hi ha gent que em diu: “Ostres, és que tu podries fer unes altres coses.” Ja, però de què em serveix torturar-me amb això? Visquem tranquil·lament i fem la feina que ens toca. Els records dolents, fora. I els bons m’ajuden a mirar endavant.

—Valoreu més la tranquil·litat que l’ambició?
—No tenir cabòries, sí. No suporto donar tres mil voltes a les coses perquè m’estressa molt, cosa que sí que fa en Toni, per exemple. Dubto molt i penso molt, però quan tinc clara una cosa, tiro pel dret. I si m’equivoco, doncs m’equivoco. La pau mental per mi és molt important per a tot: per a viure, per a treballar… A vegades hi ha moments d’estrès, però llavors tinc dos àngels de la guarda –bé, en tinc més, però sobretot aquests dos– que penso que ja m’ajudaran.

—Qui són, aquests àngels de la guarda?
—Els meus pares, que fa anys que no els tinc, però sempre penso que m’acaben ajudant en certes coses, perquè m’animaven molt. No eren d’aquells pares castradors. Em sap greu que moltes de les coses que he fet no les hagin vistes. La meva mare va ingressar un 26 de desembre i es va morir un 1 de gener en un moment en què jo feia El matí de Catalunya Ràdio amb la Mònica Terribas. L’endemà d’haver-la ingressat, va dir-me: “Sobretot, no deixis de fer-ho per culpa meva. Vés a la feina.” I, és clar, jo vaig anar-hi.

—I us en penediu?
—No, perquè vaig fer el que em va demanar. Vaig ser-hi quan havia de ser-hi. Eren així, els meus pares, em donaven molt de suport. I jo, això, ho valoro molt.

—Van arribar a llegir algun dels vostres llibres?
—No, perquè vaig publicar tard. Era una d’aquelles coses que sempre volia fer, però que mai feia el pas per aconseguir. En Toni sempre em deia que havia de presentar-ho a premis, però mai li feia cas. Estic convençuda que els meus pares estarien supercontents. Mira, quan vaig publicar el meu primer llibre, vaig dir-ho als meus germans dos mesos abans que es publiqués. Em feia molta vergonya, molta! Per això no sabia ningú.

—Què va fer decidir-vos a publicar?
—L’Ester Pujol em va tirar la canya en una festa on vam coincidir. Té com un sisè sentit, i va dir-me: “Fas cara d’escriure.” Va voler que li ensenyés el que havia escrit, però no li vaig fer cas. Al cap d’uns quants dies va recordar-m’ho. Vaig revisar alguns contes que tenia, i finalment vaig enviar-li amb total confiança perquè pogués dir-me que eren una merda. Dies després vam quedar per dinar, i just en aquell moment va passar per darrere en Sergi Pàmies. Vaig pensar que era un senyal perquè no publiqués, perquè ell és el rei dels contes! Però mira, vam acabar fent el llibre.

—I va anar molt bé.
—Molt, sí. Vam fer-ne tres edicions, però bé, suposo que era per la novetat. A més, eren contes que parlaven dels desitjos. Amb aquell primer llibre em vaig desinhibir de tot, suposo que perquè no tenia els pares i no em feia vergonya escriure segons què. Em vaig deixar anar i vaig escriure el que vaig voler. I a partir d’aquí…

—Vós heu escrit sempre, doncs?
—Sí, sempre m’ha agradat molt, però ho guardava en un calaix.

—Que els periodistes publiquin llibres és una cosa com més va més comuna, i hi ha força crítiques amb això. Xavier Bosch, Toni Cruanyes, Xavier Sardà, Gemma Ruiz, Marta Vives, Txell Feixas… Per què passa, això?
—És que són professions que es complementen. No podria escriure ficció si no parlés de coses reals, perquè a mi la realitat m’inspira molt. Necessito vida, necessito veure alguna escena enmig del carrer per inventar-me històries. Tots els adjectius que no poses en una informació, tots els detalls, pots posar-los als contes, a les històries…

—Hi ha periodistes que escriuen llibres aprofitant la mediatització?
—Hi ha gent que claríssimament sí que ho fa, o que volen guanyar algun premi… Cadascú que faci el que vulgui. Jo he fet com les formiguetes, i algú va tenir el sisè sentit d’agafar-me. A partir d’aquí, he anat fent.

—Amb el nou horari del programa, d’on traureu el temps per a escriure?
—No ho sé, encara. Sempre he hagut de programar-me les tardes d’escriure. Ara ho hauré de fer al matí. M’ho he de programar, perquè si no acabes fent altres coses.

—28 metres és una novel·la sobre les oportunitats, la lluita per a aconseguir-les… Per què heu volgut parlar d’això?
—Després d’haver parlat de desitjos de les dones, de desitjos dels homes, de fer contes que s’anaven passant el relleu i d’una novel·la sobre l’amistat d’estiu, tenia ganes de deixar de ser tan Walt Disney. La pandèmia ens va marcar molt a tots. Vaig treballar perquè era servei essencial, i com que no volia agafar el transport públic, anava a peu a la feina, amb la qual cosa em permetia veure un paisatge absolutament de contrast: els qui anàvem a treballar amb la gent que dormia al carrer, amb els qui estaven tancats a casa… Una de les imatges que em va quedar més gravada va ser veure un hotel tancat amb tots els llits fets a dins, i amb un sense-sostre dormint a la porta. El contrast era molt bèstia, i em venia de gust dir coses que et passen a la vida i que no et pots imaginar que et poden arribar a passar. I la Barcelona de la pandèmia buida era molt novel·lesca.

—No us feia por que als lectors els fes mandra, aquest escenari pandèmic?
—Sí, sí que me’n va fer. De fet, hi va haver un moment en què vaig estar a punt de deixar el llibre en un calaix… Però bé, és això d’anar fent a poc a poc, d’anar-lo rellegint. Vaig ensenyar-lo a algunes persones perquè em diguessin la seva, i la resposta va ser bona, per això vaig animar-me a continuar.

“Igualtat d’oportunitats? Meritocràcia? Abolició de l’herència i socialització de la riquesa i beques. Qualsevol altra cosa és propaganda”, llegeixo en una piulada d’una editorial de barricada que celebra el cas mentre busco informació i alguna foto que vagi una mica enllà de la notícia coneguda: el senyor Antoni Rossell Terris, sastre de professió, veí de Sant Hilari Sacalm, ha llegat la seva gens menyspreable fortuna a l’institut del poble amb la condició de crear quatre beques que premiïn els alumnes de segon de secundària de millor nivell de català, tres, i de millors notes la quarta. Beques de 5.000 euros. Doncs sí, la resta és propaganda.

El sastre Terris, com va ser conegut en la seva dilatada trajectòria, era d’una discreció admirable. No he trobat per les xarxes cap dels seus clients. Cap foto de la seva vida triomfadora. Només dues, cedides per la família. Una, d’aquelles que encara en la meva generació es feien a les escoles, tot i que a mi ja me la van fer dempeus: el noiet Antoni assegut en un pupitre, ploma en mà, mirant endavant (però no a càmera, el fotògraf era bo), amb un mapa de l’Atlàntic al darrere en què destaca el Congo belga. M’he decidit per la foto que tenim amunt, sense datar, de gran. No sabem on parla ni què dirà o haurà dit, sí que podem observar-ne en canvi el capteniment curós, elegant, discret.

Quan ho vaig veure per la tele em va cridar l’atenció de manera particular la marmessora i neboda. Feliç i contenta de la iniciativa del seu oncle. No sempre els familiars estan així de contents, vaig carburar, en un cas semblant. Semblant a què?, vaig seguir carburant. Dona, no és el mateix que el senyor Joan Bonada Corretjans que va deixar 7,4 milions a l’Hospital de Puigcerdà a finals del 2022? O un altre senyor, el nom del qual no he trobat ara, que ho ha deixat tot al Clínic? Sí i no. La salut és molt més ben considerada que l’educació, ho miris com ho miris. Qui se’n recorda, d’un institut? El mecenes sanitari no tenia descendència i el llegat s’ha fet efectiu en morir l’esposa. Que el sistema sanitari et tracti bé de vell no té preu.

El senyor Terris, que va deixar aquest món al febrer, no tenia esposa. Les seves devocions eren l’educació, que no havia pogut rebre, i l’idioma, el seu present i el pervindre. Els fets no fan sinó donar-li la raó: en la primera edició de les noves PAU els resultats de llengua catalana han estat els pitjors en nou anys. Notícia d’aquest dimecres. No l’hauria sorprès. Poc abans de morir va canviar el testament respecte de les quatre beques previstes, que havien de ser dues per al català i dues per a les millors notes, i en va sumar una més per al català.

Nascut durant la guerra del 36, sense conèixer doncs l’escola republicana que li hauria pogut donar esperances, el noi Antoni Rossell Terris va entrar a dotze anys d’aprenent en una sastreria del poble. Se’n va sortir la mar de bé, se’n va anar a Barcelona, va fundar el seu negoci, que també li va anar la mar de bé, i es va traslladar a Arenys de Mar, des d’on va treballar amb els millors professionals de Catalunya i França. Quins? Seria bonic de saber. De gran, va tornar a Sant Hilari. “No puc dir quants diners ha deixat, però sí que puc afirmar que hi haurà beques per a molts anys”, ha declarat la neboda a la premsa.

Les beques, efectives el curs vinent, tenen una condició: el compromís de continuar estudiant després de l’institut. Són pensades per sufragar les despeses, almenys del primer curs, d’una futura carrera universitària o d’un futur grau superior, llegeixo també. Cap puntada sense fil.

Per acabar, un altre fil. L’institut Anton Busquets i Punset que rep l’herència du el nom d’aquest poeta, també de Sant Hilari, que hauria de ser més conegut, trobo, per la riquesa lèxica i les qualitats de polígraf notable: narrador, poeta, periodista, pedagog i dinamitzador cultural. Fan una bona parella, el poeta Busquets i el sastre Terris, conjurats en els mateixos amors a l’educació i la cultura, la riquesa i la vitalitat de l’idioma.

Un autocar de l’empresa Monbus s’ha encastat contra una dotzena de cotxes aparcats al barri del Carmel de Barcelona. El vehicle, que no duia passatgers, ha perdut el control cap a dos quarts de sis de la tarda en una zona amb pendent, a la confluència del carrer de Calderón de la Barca amb el carrer d’Alcalde de Zalamea.

Segons que ha informat l’Ajuntament de Barcelona, l’autocar ha baixat sense control i ha xocat contra uns quants vehicles estacionats, tots buits en el moment de l’accident. La conductora i un vianant que era a la zona han estat ferits lleument.

@franciscorojasrom #Accidente en el Carmelo#acicodente#sinfrenos ♬ sonido original – Francisco Rojas Romero

a càrrec de la A Munt Jazz Band - Lloc: Ateneu Arenyenc

L’Orgull LGBTI s’ha celebrat i reivindicat arreu del país. Una de les manifestacions més concorregudes s’ha fet a València, on els organitzadors, el col·lectiu Lambda, l’havien concebuda com una resposta ferma als discursos d’odi i als retrocessos en drets que afecten el col·lectiu LGBTI. Amb el lema “Ara més que mai: Orgull”, la manifestació ha començat al pont de l’Exposició i ha recorregut els carrers de Colom i Xàtiva fins a la plaça de l’Ajuntament. A més de càntics a favor del col·lectiu LGBTI, també s’ha cridat contra el president de la Generalitat, Carlos Mazón, amb frases com ara “El president a Picassent”.

Hi han participat milers de persones, que han desfilat entre banderes LGTBI i trans, batucades i pancartes reivindicatives. Entre els missatges que s’hi han vist hi havia consignes crítiques amb Vox, cartells de suport a les famílies LGTBI i frases com ara “Bisexual perquè ma mare diu que menge de tot” i “Tinc dos pares, i què?”. Durant la marxa també s’han cridat lemes com ara “No hi ha feminisme sense dones trans”, “No desfilem, ens manifestem” i “Si en toquen una, ens toquen a totes”.

El coordinador general de Lambda, Fran Fernández, ha remarcat que ara era més necessari que mai manifestar-se per fer front als atacs del govern del PP, que considera que s’ha sotmès a l’extrema dreta per mantenir-se al poder. Ha denunciat que la llei trans valenciana, que era pionera, havia estat transformada en una norma trànsfoba i ha dit que es continuaria lluitant per derogar-la, fins i tot amb un recurs d’inconstitucionalitat. Ha criticat que el Consell hagi aprovat la reforma “per la porta del darrere” en la llei de pressupost, i ha acusat el govern de ser “mentider i opac”. També ha explicat que havien rebutjat una subvenció de la Generalitat per evitar que el Consell s’emblanquís amb diners mentre retallava drets.

Durant la manifestació, cap a les 20.11, s’ha fet una aturada en record de les víctimes de la gota freda. Després, s’ha llegit el manifest del col·lectiu LGTBI+, enguany a càrrec d’Alma Gormedino, activista trans; Raquel Chover, mare d’una menor trans i membre de Chrysallis; Xavi Martínez, víctima de teràpies de conversió; i Rosa Gilabert, guardonada amb el premi Margarida Borràs per la seva trajectòria com a referent al local Planet.

Tot seguit, s’ha donat pas a la festa a la plaça de l’Ajuntament, un espai que Lambda ha reivindicat com a propi: “També és nostra i no permetrem que ens en facen fora.” Tot i que enguany el consistori ha volgut patrocinar part de la celebració, Lambda ha aclarit que no participava en cap acte organitzat pel govern municipal. La festa és gestionada per l’associació Avegal, i Lambda s’ha limitat a garantir-hi criteris com la paritat, la contractació de dones i l’ús no mercantil de l’espai. A més, s’ha acordat que cap polític no pugés a l’escenari.

“L’orgull no és un negoci”

A Barcelona també ha sortit al carrer una gran multitud, que s’ha manifestat de la plaça de la Universitat fins a la plaça de Sant Jaume. Ángel Camacho, membre de la Crida LGBTI, ha defensat que calia continuar reivindicant els drets del col·lectiu, perquè continuava rebent discriminacions i agressions. La manifestació era convocada amb el lema “Davant l’emergència, més dissidència”, en referència a les múltiples amenaces que assetgen el col·lectiu LGBTI. Entre les demandes, hi ha la prohibició efectiva de les teràpies de conversió, serveis d’atenció integrals completament públics i “treure del calaix” la llei trans catalana.

Aquesta és la manifestació per l’alliberament sexual i de gènere número quaranta-nou i l’han convocada la Crida LGBTI, ACA, Atzagaia, DisturBi Col·lectiu i Poder Popular Trans, que marquen distàncies amb la desfilada del Pride, que es fa al juliol. De fet, alguns dels càntics cridats han estat “L’Orgull no és un negoci” o “No és una festa, és una protesta”. També s’han fet crides a favor de Palestina i en contra del genocidi.

El manifest de la marxa, que s’ha llegit a la plaça de Sant Jaume, deixa clar que la LGBTI-fòbia no és pas nova, però que els discursos de l’extrema dreta la fan com més va més present. “Escollim dissidència quan sentim un atac contra les persones dissidents de gènere i sexualitat, que passa cada dia. Escollim dissidència davant els discursos feixistes i d’extrema dreta que volen que els nostres drets i la nostra existència desapareguin, però encara hi som i hi serem”, diu el manifest. També critica quan “l’estat fa fora amb violència les veïnes de casa seva”, l’onada reaccionària que recorre el món i la “pseudoesquerra rància i un pretès feminisme transexcloent que fan el joc a l’extrema dreta i els en compren els postulats”.

Dues marxes diferents a Palma

A Palma, dues marxes diferents han recorregut els carrers per commemorar la diada de l’alliberament LGBTI. Una ha estat convocada per l’associació Ben Amics, i l’altra, per la plataforma Orgull Crític Mallorca. Totes dues han començat a les 18.00 al passeig del Born, però s’han dividit després: la primera ha acabat a la plaça d’Espanya i la segona, a la plaça de Llorenç Bisbal.

La presidenta de Ben Amics, Belén Luna, ha explicat que enguany les reivindicacions se centraven en el lema “Orgull rural, resistència diversa”. Ha defensat la importància de garantir els drets i la visibilitat de les persones LGBTI en els territoris rurals i perifèrics, i ha reclamat un compromís efectiu amb la igualtat i el respecte arreu. A més, ha recordat que enguany feia vint anys de l’aprovació del matrimoni igualitari a l’estat espanyol, i ha reivindicat “l’esforç i el treball de totes les persones que van lluitar per aconseguir-lo”. Sobre això, ha alertat de la facilitat amb què alguns sectors polítics volien recular en els drets adquirits.

Manifestació de l’Orgull a Palma (fotografia: Europa Press).

D’una altra banda, el portaveu d’Orgull Crític Mallorca, Dani Comas, ha justificat la convocatòria d’una marxa alternativa amb la voluntat de “recuperar l’esperit combatiu i insubmís” de les primeres manifestacions de l’Orgull a Mallorca. Segons que ha explicat, la intenció era desvincular-se d’un Orgull que aquests darrers anys havia pres un perfil massa institucional. “Calia una organització des de les bases, des dels moviments socials”, ha dit.

El lema de la seva marxa ha estat “De Stonewall a Palestina fins a l’alliberament total”, amb què han volgut recordar les arrels de les revoltes de Stonewall, engegades per persones trans, racialitzades i precaritzades. Comas ha defensat que calia no perdre de vista aquest origen ni l’esperit de lluita obrera i de resistència anticolonial.

Marxa a Andorra la Vella

A Andorra la Vella, una marxa reivindicativa ha recorregut l’avinguda de Meritxell de l’edifici Ònix fins al parc Central, punt neuràlgic dels actes de l’Orgull, que organitza Diversand. La manifestació tenia el lema “Visibilitzar, lluitar i estimar lliurement” i ha transcorregut en un ambient de reivindicació, però també de celebració i comunitat.

Una vegada al parc, s’ha fet la lectura del manifest a càrrec del cantant mexicà resident a Andorra Chris Aguilar, que ha qualificat el moment d’oportunitat per a reflexionar i alçar la veu. Tot seguit, el parc Central s’ha omplert de música i espectacles amb les actuacions de Chris Aguilar, Papá Topo i la DJ Mari Baz. La festa continuarà fins entrada la nit, amb una celebració final a la Borda Pairal, amb animació, DJ i gogós.

The Washington Post · Steve Hendrix

Budapest. Desenes de milers de manifestants han sortit avui al carrer en aquesta ciutat en defensa dels drets LGBTI, tot i la prohibició imposada pel govern del primer ministre hongarès, Viktor Orbán. La marxa de l’Orgull, convocada cada juny d’ençà del 1995, s’ha fet amb el suport de l’ajuntament de la ciutat i enmig d’un fort dispositiu policíac per a evitar enfrontaments amb grups ultres.

La nova legislació impulsada pel partit de govern, Fidesz, va entrar en vigor el març proppassat i prohibeix qualsevol acte públic que “promogui l’homosexualitat o la divergència amb la identitat sexual de naixement”. A més, permet d’emprar tecnologia de reconeixement facial per a identificar-ne els participants i sancionar-los. La norma, segons que han denunciat moltes organitzacions, és un atac directe contra les celebracions de l’Orgull i forma part de l’ofensiva d’Orbán per a consolidar-se com a referent del conservadorisme europeu.

Malgrat les advertències de la policia, que va reiterar ahir al matí que l’acte era il·legal, finalment no hi ha hagut detencions ni multes, i els agents s’han limitat a separar els manifestants dels contramanifestants, que s’hi han aplegat amb crucifixos i bíblies. Durant la mobilització, la policia ha blocat el recorregut previst originalment per la marxa, previsiblement per evitar xocs amb l’extrema dreta.

Entre els assistents hi havia membres de la comunitat LGBTI d’Hongria i d’arreu del món, i també representants institucionals d’Europa. La presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, també hi ha expressat el suport.

El batlle liberal de Budapest, Gergely Karácsony, ha estat clau per a mantenir la marxa. Quan el govern hongarès en va ordenar la prohibició, ell va declarar-la esdeveniment municipal oficial i li va donar un nou nom: Budapest Pride Freedom, en commemoració de la retirada de les tropes soviètiques el juny del 1991. “La força i la grandesa de Budapest rauen en la seva diversitat”, ha declarat Karácsony, que ha dit que la ciutat defensava la llibertat de tothom de viure com volgués. “Aquesta és l’essència de ser de Budapest: la unitat en la diversitat.”

Segons que ha publicat el digital hongarès 24.hu, un dels representants dels grups ultres, Gábor Kelemen, vice-president del moviment juvenil Hatvannegy Vármegye, ha dit que avui no es tractava dels LGBTI, “sinó d’aturar la propaganda agressiva de l’esquerra radical”.

La marxa s’ha fet, doncs, en un clima de tensió, però també de reivindicació i orgull. Alguns organitzadors han expressat preocupació per la possibilitat que les autoritats empressin la tecnologia de reconeixement facial per identificar-ne els participants i sancionar-los més endavant. Tanmateix, el dispositiu ha estat de perfil baix, cosa que podria indicar una voluntat del govern de no assumir cap responsabilitat en cas de violència.

El principal rival polític d’Orbán, Péter Magyar, president del Partit Tisza, ha advertit que si avui hi havia ferits a la marxa “la responsabilitat seria exclusivament de Viktor Orbán”.

El batlle de Barcelona, Jaume Collboni, i diversos diputats catalans han participat en la manifestació

a càrrec de la Societat coral l'Esperança i la Coral de l'escola Joan Maragall - Lloc: Teatre Principal

Alhora ha renovat la direcció nacional en el seu segon congrés, que vol assentar les bases per presentar-se amb forces a les eleccions municipals. L’encapçala, novament, Jordi Graupera, i hi manté perfils com els de la professora Júlia Ojeda, l’experta en polítiques públiques Elisabet Vives, l’editora Mariona Bosch, l’analista de dades Marc Martí i el regidor de Primàries a Granollers, Joan Ricart. A més, incorpora el també analista de dades Marc Tomàs, l’ex-regidor d’ERC i expert en transició energètica Josep Subirana, la historiadora i arxivera Paula Mas i el físic Jesús Moreno.

Graupera ha destacat el valor de l’equip que encapçalarà Alhora i ha dit que eren els qui treballaven seriosament els grans temes de fons que havien d’orientar l’acció política de totes les institucions catalanes, en oposició a “les modes ideològiques del moment”. El gran objectiu del partit és poder bastir candidatures municipals potents per “aconseguir el control dels ajuntaments” les eleccions vinents, i ha remarcat la importància del municipalisme com a baula a mig camí entre els lideratges polítics i els moviments socials. “Forjar líders municipals compromesos amb el país és el camí més segur perquè aquell trencament no torni a repetir-se”, ha dit en referència a la bifurcació entre dirigents polítics i moviment cívic independentista del 2017.

També, ha criticat tant la “via assimilacionista amable” del PSC, la “desescalada dels partits del procés” i “el replegament que representa Aliança Catalana, centrant-se en la lluita contra l’islam”. Per Graupera, totes tres vies estan destinades al fracàs. “L’únic camí possible és l’expansió nacional, travessada per la defensa radical i sense concessions de la llengua, que aquests anys vinents haurem de fer a través dels municipis per tal d’accelerar el conflicte i encarar el país cap a la independència.”

L’objectiu del partit, ha dit, és “llevar-se l’endemà de les eleccions del 2027 amb regidors que teixeixin una malla nova per reconstruir la política independentista que els partits han destruït”. Al congrés, els militants han acordat mesures per a les candidatures municipals d’Alhora, com ara condicionar tot pacte de govern a crear una regidoria de llengua amb el 10% del pressupost.