Avui, 27 de juny de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Conde-Pumpido ensenya la carta política amagada en la sentència de l’amnistia I Anàlisi de Josep Casulleras
• ‘La tertúlia proscrita’: El sobiranisme agreuja la descomposició de l’esquerra espanyola 
• L’equilibri de la por: Espanya es rearma sota l’aparent victòria de l’amnistia I Editorial de Vicent Partal
• Alhora encara el primer congrés nacional amb les municipals del 2027 en l’horitzó 
• La dada més alarmant de les PAU: la nota mitjana de català cau a tot el país 
• Quan polítics i mitjans ens fan llum de gas I Mail obert de Josep Sala i Cullell 
• El mig és buit I Mail obert de Tina Vallès 
• Traslladar les pintures murals de Sixena podria implicar perdre més del 20% de l’obra
• Tres dècades després del referèndum del Quebec, l’independentisme treu el cap a Alberta 
• Colm Tóibín: “L’impuls d’escriure és com ser gai o esquerrà: el portes dins i ho saps”
• El còctel de gambes que Don Draper va prendre a Via Veneto

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Lloc: al carrer Sant Pere i Plaça Bellavista

L’assemblea de Més per Mallorca ha decidit d’ajornar la decisió sobre si el diputat al congrés espanyol Vicenç Vidal ha d’abandonar el grup parlamentari de Sumar o romandre-hi. El motiu ha estat un empat tècnic en la votació que ha impedit d’arribar als dos terços de la majoria que exigeixen els estatuts del partit.

Àgueda Micó explica per què Més-Compromís ha sortit del grup de Sumar: “Necessitem tenir les mans lliures”

Segons que ha explicat el coordinador de Més, Lluís Apesteguia, com que no s’ha arribat a la majoria suficient, s’ha hagut d’ajornar la decisió fins a una nova assemblea que es farà aviat.

Per una altra banda, Vicenç Vidal ha defensat que, malgrat no haver-hi una posició majoritària, la militància de Més ha reclamat responsabilitat antifeixista, fermesa contra la corrupció, el compliment de l’agenda de les Illes i el manteniment dels ponts oberts amb totes les forces a l’esquerra del Partit Socialista.

L’escriptor Colm Tóibín (Inis Córthaidh, Irlanda, 1955) acaba de publicar Memòria distant (Arcàdia), un recull de texts periodístics o autobiogràfics en què explora l’arquitectura dels records propis. Sense sentimentalisme ni nostàlgia, amb una prosa molt polida, s’hi encadenen el càncer testicular que va tenir, la mort dels pares, l’homosexualitat, l’interès pels clarobscurs del sistema judicial irlandès o els casos de pedofília a l’església. Aquest mateix mes, s’ha publicat una reedició del seu Homenatge a Barcelona (Ara Llibres), que Tóibín publicà per primera vegada el 1990, del tot enamorat de la ciutat després d’haver-hi viscut tres anys. L’autor ha mantingut una relació estreta amb Catalunya perquè estiueja a Farrera (Pallars Sobirà).

—Els escrits de Memòria distant són força psicoanalítics.
—Sí. Quan era editor, vaig haver de treballar en una peça que havia escrit una companya, i anava a casa seva tot sovint, gairebé cada vespre. El seu marit es passava molta estona mirant-me fixament. Era un psiquiatre famós, que sortia a la televisió, i no parava de mirar-me. S’hi passava tota l’estona. Es deia Ivor Browne, es va morir fa un any. I jo li deia: “Ivor, si us plau, deixa de mirar-me!” O: “Ivor, que provem de sopar!” Fins i tot li ho va dir la seva dona, un dia: “Ivor, deixa d’intentar de tractar en Colm!” [Riu.] No sé què hi veia, en mi, però hi veia alguna cosa. Em va dir: “M’has de venir a veure.” I, d’alguna manera, les coses van canviar.

—Com?
—En vaig aprendre molt sobre la vida interior, el trauma, les maneres que tenim de tapar les coses. Potser ja ho sabia, abans, però vaig aprendre a formular-ho. Devia ser el 1993. I tot plegat deu haver influït en la manera d’escriure, sí. És veritat que es percep en alguns d’aquests escrits, sobretot el del càncer. Tot i que l’Ivor em diria: “Ja hi tornem, Colm, ja tornes a fer broma de coses molt serioses i doloroses.”

—És un refugi, la vostra ironia?
—Sí.

—Al llibre, hi expliqueu una experiència de teràpia col·lectiva a què us va dur l’Ivor. “Hi ha una cosa que ronda o que viu dins nostre i que potser mai no serem capaços d’anomenar.” No és l’ànima, dieu, però potser és el nostre jo. Hi ha una recerca d’aquest jo amagat, en la manera com escriviu?
—Sí. Tot i que l’Ivor creia que, quan hi ha un trauma –per exemple, quan algú és víctima d’abús sexual o se li mor de sobte el pare o la mare– l’anàlisi personal no és vàlida, perquè en realitat bloques els sentiments, tot sentiment s’atura. Per a ell, el seu ofici era de fer-t’ho sentir, perquè no visquessis com si res no hagués passat. Jo pensava que, inevitablement, les experiències t’acabaven tornant, però ell m’insistia sempre que no, que fem servir tots els trucs del món per aturar-ho. De fet, deia que això també li passa a la societat.

—Blocatges col·lectius de coses que no volem expressar.
—Un dels grans traumes, en aquest sentit, és la guerra civil espanyola. Tots els meus amics catalans sempre diuen: “Els meus pares no en parlaven mai, mai, mai.” Era una manera de fer veure que no havia passat. No bevia, l’Ivor. Es quedava despert fins molt tard, tocava el xiulet irlandès, i parlàvem de tot això.

—Sembla que feu un esforç molt gran per no caure en la nostàlgia ni en el sentimentalisme.
—Intento desesperadament de no ser sentimental ni semblar nostàlgic. El meu propòsit és simplement ser tan acurat com sigui possible sobre les emocions. Si vols sentimentalisme, canta una cançó; hi ha moltes cançons folklòriques irlandeses que són sentimentals, no cal escriure-les. Quan escric, miro de crear una atmosfera i ser precís, res més. Per exemple, si parlo d’uns enregistraments del meu pare, no dic pas que “el trobo a faltar” o que “em posa trist que es morís tan jove”, només el descric. No és cap teoria: només es tracta de pensar en la frase següent, i la frase següent ha de ser creïble emocionalment, una mica irònica a tot estirar, i introduir una petita variació rítmica. Res més. El sentimentalisme produeix frases dolentes.

—Sempre?
—Posem per cas que escrius: “El meu pare solia seure en aquesta taula. El trobo a faltar cada dia.” És una frase de merda, horrible. La idea és estúpida. Cada dia, el trobes a faltar? I què passarà el dia que no el trobis a faltar? No, no, no. No escriguis mai emocions a la frase següent, només descripcions. “El meu pare solia seure en aquesta taula, amb un bolígraf negre a la mà dreta, i anava subratllant coses.” T’has d’endinsar en el detall per evitar una frase fàcil sobre els sentiments. Has d’enterrar els sentiments.

—Això no és una manera de blocar-ho tot, com l’Ivor us acusava de fer?
—No necessàriament. És una manera de ser fiable. Vull dir que cal enterrar l’emoció entre les frases, de manera que sigui allà, clarament, però que no sàpigues ben bé on. Has d’escriure-ho amb tacte, procurar que sembli cert, i després no preocupar-te’n.

—Em feu pensar en un moment que sou a l’hospital, durant la quimioteràpia, i en plena nit sentiu dins el cap una mena de sorolls, com si us piquessin a la porta unes paraules que voldrien emergir.
—Va ser extraordinari! Em sembla que passa quan et donen massa esteroides. És una idea divertida. Com tinc un pensament i després hi poso paraules? És una cosa cel·lular: hi ha alguna cosa en l’estructura del nostre cos que fabrica un pensament i unes paraules per a explicar-lo, però si desafies aquest procés, passen coses molt estranyes. Ara mateix, no em costa gens de dir “cadira”, però i si el mecanisme que ha produït el pensament que em farà dir cadira se’n va a la merda per culpa d’uns esteroides? Què hi ha, allà? És fascinant.

—Hi ha un moment que dieu que us va costar de convèncer l’Ivor que l’impuls d’escriure no partia únicament d’una forma de neurosi, o no només. M’ho podeu explicar?
—L’impuls d’escriure és allà d’ençà que ets petit. Ho portes dins i ho saps. S’assembla molt, molt a dues coses: ser homosexual i ser esquerrà. Ningú no es demana: “Quan vaig començar a ser esquerrà?” I tothom que és gai ho sap; jo ja era gai quan tenia dos anys. De vegades la gent em diu que sembla una broma, o que és una mena d’invitació a una versió liberal de la pedofília, però evidentment no és res de tot això, sinó que aquesta mena de coses vénen de molt petit. Potser els pintors també ho senten. Si ho tens, ho saps, i saps que és natural: l’homosexualitat, ser esquerrà i voler ser escriptor. Evidentment, ho pots fer anar en orris.

—Què voleu dir?
—Especialment, l’impuls de ser escriptor, que te’l pots carregar per ganduleria. Tinc molts amics que no els va donar la puta gana d’esforçar-s’hi, i això que eren més bons que jo, més talentosos, i escrivien molt més bé. Què els va passar? Vés a saber. Es van enamorar o van començar a beure o eren prou feliços i no necessitaven acabar cap llibre, ni encara menys publicar-lo. Una de les preocupacions de l’Ivor era que si estroncava la font del meu patiment, ja no faria més llibres, perquè els llibres justament sortien d’allà. I jo li deia: “Va, home, Ivor, no fotem.” Allò que necessites no és el patiment, sinó el coneixement sobre aquest patiment, veure’l i poder-lo reconèixer i explicar-lo. Tenia teories curioses, l’Ivor. També es pensava que l’homosexualitat podia ser causada.

—I en discutíeu?
—En aquell temps, els psiquiatres estaven sonats. L’Ivor va néixer l’any 1929 i, per tant, es va formar durant els anys cinquanta. Els van fer creure a tots que no tan sols l’homosexualitat era una forma de neurosi, sinó que podia ser causada. En unes altres paraules, que si el teu pare tornava de la guerra mig tocat de l’ala i et vestia com una nena quan tenies dotze anys, això et podia convertir. Eren concepcions molt primitives. Només ho va dir una vegada, parlant de no sé qui: “Això que fa el pare de tal nen el tornarà gai.” I li deia: “Ivor, per favor, en quin llibre ho has llegit, això, doctor estúpid?” Mai més no ho va dir i em sembla que el vaig convèncer. En tot cas, sí, hi ha un punt de neurosi en l’impuls d’escriure, perquè et mous com l’arna cap a la flama, o les abelles cap a la mel, et mous cap a les coses buscant el teu tema.

—També en el silenci per a reprimir l’homosexualitat.
—A veure, és que aquella Irlanda no era pas una telenovel·la brasilera. La primera cosa que feies quan te n’adonaves era dir-te a tu mateix: “No ho diguis a ningú, no ho mostris, atura-ho!” Hi ha una gran, gran repressió social i personal en cada aspecte de la teva vida.

—Hi ha un moment que compareu la sensació amb 1984, de George Orwell, en què el càstig màxim als ciutadans és la prohibició del dret d’estimar. Dieu que hi ha lectors que potser ho troben un excés en la ficció, però que per a la comunitat homosexual això ha estat el pa de cada dia.
—Sí. Sembla una absurditat, que et prohibeixin d’estimar, però ha estat així. De fet, sembla que hi ha cada vegada més proves que… [S’escura la gola i parla més baixet.] L’Orwell… Ho sabíeu? L’últim llibre d’Anna Funder, Wifedom, explica la vida de la seva dona, Eileen O’Shaughnessy, i sembla que és això, que Orwell era gai. Aquesta prohibició que ell explica a la novel·la és una cosa extrema, gairebé pitjor que un gulag estalinista. I si ets gai i ho llegeixes, penses: “I tant, sé de què parles.”

—La vostra escriptura i, sobretot, els vostres reportatges periodístics, cerquen la veritat?
—No ho sé. He fet servir sovint la paraula “veritat”, però ho faig en un altre sentit. Unes quantes d’aquestes peces són blocs, blocs llargs, i no és escrit enlloc com ha de ser de llarg un bloc. No tinc una norma, un objectiu concret. Escric, i miro de pensar què ve després, i en el paràgraf següent estudio si hi ha una altra manera de mirar allò que explico. Són exploracions, més que no pas constatacions o afirmacions. Treballo una cosa però mirant de no concloure; si intentes d’escriure, és molt temptador no acabar. El pensament sobre qualsevol d’aquestes coses que tracto en els meus escrits ha de romandre inacabat, no fixat.

—I l’interès en la justícia l’heu mantingut, després d’haver estudiat tant el Tribunal Suprem irlandès?
—Vaig tenir un cap que creia que el Tribunal Suprem irlandès no s’estudiava ni es cobria prou com ho feien els nord-americans. Creia que hi havia d’haver constantment periodistes escrivint sobre jutges i sentències. Era el propietari de la revista en què jo feia d’editor, i em va proposar que m’hi dediqués. I ho vaig fer. Durant un parell d’anys, potser deu dies lliures cada mes. Aleshores, jo no creia que hi hagués possibilitat de canvi a Irlanda. No tenia respecte per a ningú, ni per a cap institució. Però em van començar a caure bé aquells vells jutges. Em recordaven el meu pare, el meu oncle. En vaig acabar escrivint una novel·la, d’aquesta experiència.

—En aquell moment, discutiu amb el vostre cap perquè teniu dues concepcions diferents del periodisme. Ell pensa que ha d’influir tant com pugui per canviar la societat. Vós, com que pensàveu que era incanviable, crèieu que havíeu d’impugnar el sistema i construir una cosa al marge. Ho podeu explicar més?
—Em sembla que és la diferència entre ser jove o ser de mitjana edat. Evidentment, després hi va haver reformes, les coses van canviar. Era complicat, ser gai o ser una dona a la Irlanda del 1983. Hi manaven els vells i els jutges. Ara, en canvi, tot és diferent. Fa poc, just abans no es morís Francesc, vaig dinar i sopar amb tot de bisbes als quals llançava rocs fa tants anys. És això… Merda [riu], he canviat de debò. Però encara penso que cal un periodisme realment d’oposició, que no prova d’entendre o canviar les coses, sinó oposar-s’hi.

—La idea és que el paper del periodisme no ha de ser influir sinó impugnar?
—Sí. Però necessites totes dues coses. Necessites entendre què és el poder i com es fa servir. Pots mirar Pedro Sánchez i veure-hi un corrupte i escriure’n quatre paraules fàcils, o pots mirar d’entendre com opera i com funciona algú com ell. Totes dues coses calen. Jo era jove, boig i refotudament irresponsable, i és com havia de ser.

—Després del procés, una part dels independentistes ha tingut aquest dilema. Influir en el nou sistema sorgit després del 2017 o bé impugnar-lo del tot.
—Sí. Em sembla que la norma ha de ser fer-se novel·lista. Sortir del coi de negoci del periodisme i fer-se novel·lista. Em vaig adonar que, si feia cas al meu cap, acabaria creient que la feina dels periodistes era ser part del sistema. Hi havia el govern, els jutges, i la premsa. I jo tenia trenta anys i tenia ganes d’escriure novel·les, de manera que estic molt content d’haver-ho deixat.

—No era una manera d’escapar-se del dilema?
—En certa manera, sí. Tampoc no hi tenia futur, jo, en el periodisme. Era massa anàrquic.

—En la vostra conducta o en la manera d’entendre la societat?
—En el sentit que creia que Irlanda la governaven trenta o quaranta homes horribles que se n’havien d’anar tots a la merda. Eren controladors, hipòcrites, i molts anaven amb prostitutes, cosa totalment fora de lloc. Aquesta mirada va començar a canviar quan els vaig haver de conèixer per a escriure’n articles. Eren conservadors i encantadors. No ho sabia, que es podia ser conservador i encantador. Em pensava que ser conservador implicava ser avorrit, esquerp i lleig.

—Aquell impuls d’impugnar-ho tot dieu que ha canviat, amb els anys. Però ara el considereu pueril?
—No pas la ràbia que sentia llavors, no. No era pueril. A Irlanda, als anys vuitanta, era molt difícil ser res que no fos un home heterosexual.

—Abans parlàvem de traumes col·lectius. Acabeu de reeditar, també, Homenatge a Barcelona. Com la veieu, la ciutat?
—Molt bé! Vénen molts estrangers i els encanta la ciutat. Està molt bé. M’he adonat d’una cosa: quan vaig pel món, a París, a Nova York, a Londres, a Venècia, a tot arreu m’hi trobo grups de turistes catalans. Quan aneu de vacances, inundeu les altres ciutats. Sou turistes, també, vosaltres, i quan aneu a Venècia no us queixeu pas que per culpa vostra hi ha massa turistes. Podeu organitzar diferent el trànsit respecte de com ho feia Maragall, però no podeu impedir que la gent vingui, tant se val què feu, continuaran venint.

—Què voleu dir? Que hauríem de ser més transigents?
—No és això. Simplement, podeu tancar el reixat, però el cavall ja se n’ha anat. No podeu tornar a posar Barcelona dins una caixa. La gent continuarà venint, de debò. Podeu regular els creuers, perquè certament els creuers són mortals per a una ciutat. Podeu regular Airbnb, també. Heu de regular Airbnb, de fet, perquè no podeu tenir veïns que l’endemà han d’anar a treballar dormint a sota d’un pis on fan una festa. Doncs feu-ho. És molt fàcil. Ho podeu fer en un segon.

—No és tan fàcil. Hi ha molts interessos en contra.
—Sí, però si vols fer-ho, pots. No pots aturar les aerolínies. No pots frenar la gentada que vol venir. Una de les grans qualitats dels catalans és fins a quin punt sempre s’adapten bé a les coses. Ara trobo que feu una rebequeria amb això del turisme. Tota la costa, fins a Cadaqués, va ser destruïda pels collons d’hotels, normalment construïts per catalans que se’n van anar a viure a segona o tercera línia de mar en unes cases molt boniques, i l’Empordà per dins és ple de concerts ben agradables. Mireu Venècia. Són tots a la plaça de Sant Marc, i para de comptar. Sempre hi trobaràs un lloc resguardat, a Venècia. A Barcelona, si fa no fa igual. Feu escarafalls, però en el fons hauríeu d’agafar la Sagrada Família i concentrar tots els Airbnb a les dues illes que l’envolten. I llestos.

El publicitari Don Draper no va trepitjar mai el restaurant Via Veneto de Barcelona. Tot i que durant el seu temps com a home de confiança del senyor Conrad Hilton va viatjar a Europa, a Roma, concretament, no hi ha cap prova que posés un peu a Catalunya. De fet, si algú es vol posar exquisit, potser recordarà que Donald Francis, Don, Draper, només era la façana rere la qual s’amagava Richard, Dick, Whitman, i que al capdavall no cal discutir, perquè ni l’un ni l’altre no van posar mai un peu enlloc, essent com eren una criatura dins la imaginació de Matthew Weiner.

Un restaurant glamurós

Però si el lector em permet que suspenguem, per un moment, la incredulitat d’aquest Mirador, podrem jugar al joc de “què hauria passat si…” el tal Draper hagués aterrat, com dèiem, a l’aeroport de Barcelona a final de la dècada dels seixanta, i l’haguessin volgut portar a sopar. Podrien haver optat per algun clàssic, com el Reno o el Finisterre, o, fins i tot, pel popularíssim 7 Portes, on es va inventar el ‘pijama’, com a versió del pêche melba que demanaven els oficials de la Sisena Flota americana. Però també podem fabular que els amfitrions catalans del publicista ianqui, vingut de terra de providència, modernitat i il·lusió, volguessin demostrar-li que aquella ciutat mirava d’acostar-se a Europa i els Estats Units, tot allunyant-se de la grisor franquista, i el portessin al nou lloc de moda, on no era inusual que s’hi reunís la fauna publicitària de la ciutat: Via Veneto. El restaurant obert el 30 d’abril de 1967 per Oriol Regàs, l’impulsor de la discoteca Bocaccio, inaugurada pocs mesos abans. La decoració signada per Xavier Regàs, un dels plançons del distingit però desventurat matrimoni entre Xavier Regàs Castells i Mariona Pagès i Elias, era volgudament modernista, ma non troppo. El nom, una pura casualitat —un projecte no nat de restaurant italià—, evocava el carrer de “la ciutat eterna” que havia fet famós Federico Fellini a La Dolce Vita, i que semblava fet expressament per a un local que volia convidar a somniar amb un glamur a la catalana.

El que segur que experimentaria Draper en travessar la porta de fusta de Ganduixer número 10, seria la sensació d’hospitalitat i vocació de servei que hi imprimia el seu cambrer i aviat maître i director, Josep Monje, un professional sense res a envejar als qui comandaven els restaurants de “la gran poma” on solia tancar tractes amb clients i seduccions amb amants. Sense escarafalls, ni servilismes. Seriositat i professionalitat, sense deixar-se impressionar, ni voler fer-ho. Ell no tindria ni idea d’on l’havien portat, però potser algú li havia explicat que era un restaurant freqüentat per Salvador Dalí, l’avida dollars empordanès que en sabia un niu, de publicitat. Tampoc es podria imaginar que per aquells salons hi desfilarien presidents dels Estats Units, com Richard Nixon, que era l’home que ocupava llavors la Casa Blanca, abans no el fes dimitir l’escàndol de Watergate.

Torna el còctel de gambes

I per sopar què li podrien oferir? Potser d’entrada —bé, després d’un Old Fashion preparat a la barra d’entrada—, una recepta ben coneguda, perquè ja haurien estat prou les emocions i la llunyania de tantes hores de viatge, encara que llavors l’aviació fos un luxe regat amb xampany. Penso, per exemple, en el còctel de gambes, elaboració que ja apareix al primer capítol de la sèrie, on veiem el creatiu sucant el llagostí mentre una clienta anomenada Rachel Menken hi apaga el seu cigarret amb broquet, potser fent-los notar el poc tacte d’ofrenar amb marisc una dona jueva. Aquesta particular copa de marisc, nascuda a la Califòrnia de la meca de l’or com a barreja de cues de llagostins banyats en salsa còctel —barreja de quètxup, rave, salsa Worcestershire, llimona i xili—, va esdevenir sinònim de luxe a Las Vegas dels anys cinquanta, i l’emprenedor transalpí Italo Ghelfi ho va convertir en reclam del Golden Gate Casino i Hotel. En despatxava dos mil diaris a 50 centaus cadascun, i l’any 1991 va arribar als 25 milions de còctels de gambes servits. En passar l’Atlàntic, la recepta es va sofisticar amb el toc europeu, que hi va afegir enciam i fruites tropicals, i la clau del seu èxit en la nostra cuina: la salsa rosa, molt més suau i adaptada a un gust encara no segrestat pels picants americans. La resta és història: de final dels cinquanta fins als anys noranta, el còctel de gambes va ser un plat omnipresent en banquets, celebracions i àpats amb una certa requesta. Després, va passar de moda.

Fins ara, que torna no ben bé igual que el que recordem haver tastat de petits en restaurants o a casa, sinó reinterpretat i desconstruït, però amb la voluntat que ens recordi gusts emmagatzemats molt profundament al nostre interior. Així el vam tastar, justament, al Via Veneto, on el xef David Andrés el presenta en forma d’aspic de gambots, amanida de fruites —pinya, kiwi, mango…— i gelat de salsa rosa. El resultat és tan elegant i, alhora, tan reconfortant, que a mi em va fer imaginar-me tot un Don Draper al mateix saló on tastava aquell plat tan decididament estiuenc en plena canícula. Potser és cosa de la calor que em va pujar al cap, però, posats a jugar amb l’improbable, per què no pensar en un nonagenari Draper tornant al restaurant que va conèixer molts anys abans que Barcelona no fos una ciutat anhelada per la generació dels seus néts? Un vell Don tornant a entrar al saló principal, ajudat amb un bastó, però mantenint la seva elegant figura, atès per Pere Monje i el maître Javier Oliveira, com un vell amic de qui tenir-ne cura, com si no fes cinquanta anys de la darrera visita. L’única diferència és que ara, per respecte a la salut de tots i a la seva, no el deixarien fumar.

Deu anys del final de Mad Men

Ve a tomb parlar de Draper perquè el 15 de maig de 2015 s’emetia als Estats Units el darrer capítol de la sèrie Mad Men. Abans d’acabar per sempre més, encara vèiem per darrera vegada el somriure de l’inconfusible publicitari interpretat per Jon Hamm. Era a punt una nova reencarnació del protagonista. Sense pensar inicialment que la ficció feia deu anys justs del seu final, vaig tornar a mirar-la amb el regust d’un confortable caliu conegut, com el retrobament de vells amics que fa temps que no veus, com el desig de tornar a experimentar sensacions juvenils una dècada després. El motiu de fons, però, era trobar un esquer per a motivar els meus alumnes de primer de publicitat i relacions públiques de la Universitat Pompeu Fabra a fer-se preguntes sobre les estructures socials i tendències culturals que s’observaven en aquesta sèrie sobre publicitaris novaiorquesos a la dècada dels seixanta. No sé si ho vaig aconseguir, però el mal ja està fet.

Tornar a mirar Mad Men quan no toca és com tornar a tastar el còctel de gambes. Retornar al que ha complert el cicle tràgic de la moda, anunciat pel pensador judeo-alemany Georg Simmel. Aquest fenomen que mor quan, de les capes altes de la societat que l’han posat en dansa, arriba a la resta de la societat que l’anhelava, amb el desig d’individualitat i imitació alhora, però que pot tornar com a nova forma de distinció. Revisar Mad Men ofereix lectures que no són ben bé iguals que les de fa deu anys. D’ençà de llavors, hem llegit Betty Friedan i entenem la Betty Francis, abans Draper, com un exemple paradigmàtic del malestar invisible. Hem vist algunes de les millors ments de la nostra generació destruïdes per l’alcohol i les drogues, i no podem deixar de veure el simpatiquíssim Roger Sterling com un pobre addicte. Després del Me Too, no podem interpretar igual allò que el seu creador ja ens assenyala, visionàriament, com a abús. Avui sabem més d’història americana i trobem píndoles polítiques fins i tot a les escenes més quotidianes. Potser per això, quan ara degustem un còctel de gambes –o un capítol de Man Men– hi combinem els replecs de la memòria coneguda, amb el cabal d’ensenyances que hem acumulat d’ençà de llavors.

Menys estrès, més bon ambient i més conciliació. Aquestes són algunes de les millores que els treballadors i empreses atribueixen a les polítiques favorables als animals de companyia (pet friendly), que permeten de portar el gos a la feina. Diuen que és un model que millora la qualitat de vida i reforça la cohesió d’equip. Segons un estudi, el 61% dels treballadors amb gos o gat hi voldrien compartir la jornada laboral.

A Ogilvy Barcelona això ja és una realitat. S’hi poden veure gossos descansant sota les taules, jugant o relacionant-se. La Nara jeu al costat de la seva curadora, Stefanie Kobsar, mentre ella tecleja sense parar. “Quan he de deixar-la vuit hores tota sola, em preocupo. El dia que ve té molta atenció, gossos, joguines”, explica. A més, gràcies a això ha interactuat amb gent que encara no coneixia.

En aquesta oficina, la Koda acompanya la seva curadora, Paula Moreno, a la feina. “Tothom està més content quan ella és aquí, i per mi és una tranquil·litat. No està sola a casa i es relaciona amb altres gossos”, explica. Assegura que la iniciativa millora el seu benestar emocional: “El dia em passa molt més de pressa.”

La Nara i la seva propietària, Stefanie Kobsar, a les oficines d’Ogilvy a Barcelona, en una jornada de treball (fotografia: ACN / Gigi Giulia van Leeuwen). Un model amb vuit anys d’història i cap conflicte

La iniciativa d’Ogilvy Barcelona es va instaurar l’any 2017, arran d’una enquesta interna i amb el suport d’un client del sector animal. “Hi ha normes de convivència bàsiques, però no hem tingut mai cap conflicte”, diu la responsable de recursos humans, Mariela Kratochvil. “És una mesura que té tan sols avantatges”, afegeix.

Una pràctica com més va més estesa

Mars Ibèria va ser una de les primeres empreses a aplicar aquesta política, ara fa deu anys. D’aleshores ençà, la valoració ha estat molt positiva. Segons la responsable de comunicació corporativa, Agustina Salazar, els resultats han estat plenament positius “L’ambient és més distès, la gent es connecta d’una altra manera i es genera un compromís més gran amb l’empresa”, diu.

L’estudi A Better World for Pets, elaborat per Mars Petcare i Royal Canin, indica que el 48% dels treballadors consultats afirmen que tenir el gos a la feina els redueix l’estrès i el 40% diu que així eviten de deixar-lo sol a casa. L’enquesta, feta a 1.700 persones de l’estat espanyol amb gos o gat, mostra un suport ampli a aquesta opció laboral.

Per a alguns treballadors, com Carla Gómez, de Mars, poder portar el gos, en Robbie, ha estat fins i tot un factor decisiu per a adoptar-ne un. “Si no hagués treballat aquí, probablement no l’hauria tingut. Saber que puc endur-me’l em dóna flexibilitat i em facilita la conciliació”, afirma.

Alguns altres, com Marta Muñoz, que porta la seva gossa, Pipa, tres dies per setmana, destaquen com n’és, de positiu, per a la concentració i les relacions laborals: “És un punt de trobada. Et trobes parlant amb gent que potser no havies saludat mai.”

Marta Muñoz porta la seva gossa, la Pipa, a les oficines de Mars a Barcelona (fotografia: ACN / Gigi Giulia van Leeuwen).

El personal d’Ogilvy Barcelona i Mars Ibèria coincideix que la presència de gossos millora el benestar emocional i crea un ambient més humà i saludable. Les empreses defensen que la presència d’animals no tan sols és compatible amb la productivitat, sinó que pot esdevenir un actiu més. “Si jo estic més tranquil·la, treballo millor i sóc més productiva. Em beneficia a mi, però acaba beneficiant l’empresa”, diu Kobsar.

Impulsen un projecte pioner perquè els pacients hospitalitzats es puguin retrobar amb els seus gossos

No tots els gossos són per a totes les oficines

Tot i els avantatges, els experts adverteixen que no és una opció universal. Segons Soraya Beuk, veterinària i experta en comportament animal de la UAB i la UB, cal valorar cada cas i tenir en compte molts factors: el temperament, la genètica, la capacitat de relacionar-se i les condicions físiques i acústiques de l’espai.

“No tots els entorns laborals són dissenyats de manera acollidora per als animals ni pensats per garantir-los el benestar”, explica Beuk. També cal considerar la diversitat de creences i sensibilitats entre els treballadors, i assegurar que els animals estiguin vaccinats i ben tractats. Beuk recomana de crear zones de descans, controlar el soroll i oferir espais tranquils als animals més sensibles.

La Koda asseguda a la falda de la seva propietària, Paula Moreno, en una jornada de feina a les oficines d’Ogilvy a Barcelona (fotografia: ACN / Gigi Giulia van Leeuwen).

Hi ha moments en la història dels pobles en què la victòria i la derrota es confonen i on allò que sembla un triomf amaga les estratègies més subtils del poder per a perpetuar-se. La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’amnistia és una d’aquestes peces ben estudiades de l’enginyeria política: una concessió de derrota molt calculada que, emperò, legitima el passat mentre intenta blindar el futur.

És un tòpic allò que la història l’escriuen els vencedors, però ací tinc la sensació que assistim a alguna cosa més sofisticada: l’escriptura simultània per part del Constitucional espanyol de la victòria i la derrota, l’art de concedir sense cedir, d’amnistiar sense oblidar. El tribunal, amb aquesta sentència, ha construït un edifici conceptual que avala la forma concreta d’aquesta amnistia alhora que n’esborra meticulosament els efectes polítics de futur. Sis vots contra quatre, una sentència canònica que tanca un conflicte constitucional en aparença, però que revela coses que a mi em semblen importants si excavem sota la superfície del veredicte: autèntics estrats de por sedimentada.

La maniobra és d’una subtilesa maquiavèl·lica: el TC defèn que l’amnistia “no és arbitrària ni respon a cap caprici” i que el perquè de la llei és “jurídicament indiferent”. Però aquesta aparent magnanimitat amaga una operació de control: validar l’instrument mentre se’n neutralitzen els efectes. És la lògica d’un poder que, confrontat a una derrota –perquè això per a ells és una derrota, en la mesura que l’amnistia els ha estat arrancada pels vots conjunturalment necessaris de Junts i ERC–, no s’oposa frontalment a allò que, en realitat, no pot impedir, sinó que ho fagocita i malda per transformar-ho en el contrari.

Llegint la sentència –que no ha estat publicada, però a la qual Josep Nualart Casulleras ha tingut accés, tal com explica en aquest article–, fa tota la sensació que Espanya ha assumit que Catalunya viu i viurà políticament en un estat d’excepció permanent, que, per tant, requereix mesures extraordinàries, però –alerta!– aplicades de manera ordinària. Un autèntic contrasentit democràtic.

I aleshores el TC no fa res més que provar de convertir en estètica aquesta excepció; donar-li una forma jurídica elegant mentre en preserva la substància política. La sentència embelleix la contradicció sense resoldre-la. I avala l’amnistia, tot i sabent que el president Puigdemont continua processat per malversació, que les ordres de detenció continuen vigents, que la inhabilitació del president d’ERC, Oriol Junqueras, es manté fins el 2031 i tantes coses més… És l’art de concedir l’aparença mentre se’n nega la realitat.

En relació amb això, tinc la impressió que el fet més inquietant d’aquesta sentència no és què diu, sinó què revela sobre les expectatives del poder. Perquè –si més no és la meua interpretació– en realitat allò que diuen els magistrats és que les conductes que el 2017 els espanyols van descriure com a delicte ho continuaran essent en el futur, llevat que els autors –com passa ara mateix– tinguen la força política necessària per a guanyar una amnistia.

Ells formulen, per tant, una profecia que és, al mateix temps, un programa polític: l’estat assumeix la repetició inevitable del conflicte entre Catalunya i Espanya i s’hi prepara. No mirant de resoldre’l, que no té gens interès ni cap incentiu per a fer-ho, sinó mirant de trobar una manera –tan rocambolesca com vulguem, però una manera al capdavall– de limitar-se a gestionar-lo. I sembla que aquesta és –això expliquen els qui en saben– la manera moderna de governar en temps de crisi: no pas resolent les contradiccions, sinó administrant-les; no pas superant els conflictes, sinó ritualitzant-los. Així l’amnistia es converteix en una mena de metadona constitucional: no guareix la malaltia, però n’atenua els símptomes i permet al sistema de continuar funcionant.

Sota l’aparent victòria de l’independentisme, doncs –que, no es pot negar, aconsegueix alguns objectius, entre els quals la llibertat de molta de la gent amenaçada–, hi ha un exercici clar de control preventiu.

L’estat espanyol sembla que ha après les lliçons del 2017: no es pot impedir la mobilització política catalana amb la força bruta, però sí que es pot canalitzar mitjançant institucions que la neutralitzen. I l’amnistia funciona com una vàlvula de pressió: permet l’alliberament controlat de la tensió acumulada mentre manté el poder tal com està. Ara la qüestió és saber si, paral·lelament, l’independentisme ha après allò que hauria d’haver après. O quan ho aprendrà.

Més d’un 20% de matèria pictòrica de les pintures murals de Sixena es desprendria del suport on es troben enganxades actualment, si s’haguessin de desmuntar dins el MNAC, embalar-les, traslladar-les i novament muntar-les a la sala capitular del monestir. O més i tot. “Perquè el 20% és tirant curt”, va dir el conservador restaurador Pere Rovira, tenint en compte la fragilitat d’aquestes pintures que es van cremar el 1936. Aquesta dada es va explicar ahir, durant la jornada “Les pintures murals de la sala capitular de Sixena. I ara què?”. Organitzada pel Congrés de Cultura Catalana, va aplegar un centenar de persones a la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

La jornada va comptar amb Mireia Mestre, màxima responsable del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Mestre va explicar que els tècnics aragonesos que formaven part de la comissió tècnica amb restauradors catalans, “van acordar i assumir que hi havia riscs”, abans de retirar-se de la comissió per ordre del govern aragonès. “Ho van subscriure. Ells ho saben. I dels problemes que hipotèticament poden tenir amb les pintures allà, no en van voler parlar.” Quan li demanen si els aragonesos tenen un pla B, Mestre respon: “Sí, suposo que sí, perquè fa molts anys que hi treballen, en això. Hi ha molta gent del patrimoni aragonès que viu entorn del retorn d’aquestes pintures.”

Imatge del saló principal de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, durant la jornada sobre el conflicte de les pintures murals de Sixena.

El programa de la jornada va comptar, a més de Mestre, amb alguns dels experts més qualificats en quatre àmbits: historiadors de l’art, conservadors restauradors, juristes i periodistes. En la sessió dedicada a l’àmbit jurídic, Josep Rosell, del col·lectiu Acció Cassandra, va anunciar que havien interposat un recurs d’inconstitucionalitat contra la sentència del Suprem, perquè vulnera el dret ciutadà de veure les pintures al MNAC. Rosell assegura que la Generalitat no ha defensat el patrimoni de Sixena a Catalunya ni el patrimoni de la Franja.

Albert Velasco, professor d’història de l’art de la Universitat de Lleida i de la UOC, que el 2017 era conservador del Museu de Lleida, va coordinar la participació dels ponents. En relació amb això, va lamentar que no hi hagués pogut participar cap dels tècnics del MNAC. El govern d’Illa tampoc no va permetre que hi participés cap representant de la Generalitat especialitzat en afers jurídics.

La impossibilitat tècnica

De l’àmbit de la conservació-restauració, van parlar Rosa Gasol, especialista en la pintura mural de Sixena (llegiu l’entrevista que li va fer VilaWeb), a més de Mireia Mestre i Pere Rovira, aquest darrer, membre de l’equip del Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat.

Durant tota la jornada va restar clar que el litigi de Sixena ultrapassava l’àmbit artístic i que el debat no estava en l’àmbit del patrimoni, sinó que tenia unes altres motivacions: el debat “és un instrument polític”, va dir la historiadora de l’art Imma Lorés. I ja ho va advertir també d’entrada la màxima responsable de restauració de la Generalitat, Mireia Mestre: “És molt difícil abordar qüestions rigorosament tècniques i també estrictament de l’ètica professional amb el conflicte que s’ha originat i que es dirimeix amb un enfrontament polític i ideològic. Sixena ja té poc a veure amb la història de l’art, el patrimoni i la conservació i restauració. I aquest context no afavoreix gens ni mica les argumentacions fines, ara tot va pel broc gros. Sembla impossible, a hores d’ara, de separar tots dos àmbits: el tècnic de l’ideològic i polític.”

D’esquerra a dreta, els conservadors restauradors Mireia Mestre, Rosa Gasol i Pere Rovira.

Tant Mireia Mestre com Rosa Gasol i Pere Rovira van mirar de fer entendre la complexitat i fragilitat de les pintures i dels suports on són enganxades. Van reiterar que les pintures es podien desmuntar, però que les conseqüències del desmuntatge, les vibracions, els moviments, etc., les malmetrien. També van posar èmfasi en les condicions ambientals estables, entre un 58% i un 60% d’humitat, que tenen les sales del romànic del MNAC, que és la cosa més important, més que no la temperatura, i que és una dada que s’ha estudiat molt, fins al punt que en les sales del romànic aquest percentatge és superior a la resta de sales del museu. És la manera que el material adhesiu que subjecta aquestes pintures antigues es mantingui i evitar la descohesió. Els restauradors també van deixar ben clar que en cap cas no es podien tornar a arrencar les pintures.

Pere Rovira va ser clar i contundent: “En el procés d’arrencament de les pintures murals medievals, la pèrdua de material pictòric oscil·la entre un 5% i un 20%. Si les pintures murals de Sixena es mouen, per la seva fragilitat, es pot arribar a perdre el 20%. I, tenint en compte que van ser alterades pel foc, la pèrdua de pintura original podria superar el 20% i tot.” Rosa Gasol, que va estudiar els pigments alterats pel foc per mirar de trobar els colors originals, va dir també, amb un discurs diàfan: “Són pintures cremades, pintures transformades pel foc, una transformació química que n’ha canviat els colors. Que es cremessin fa que siguin pintures tan fràgils i febles.” Cal tenir en compte que al MNAC tan sols es conserva al voltant del 30% de la pintura mural total de la sala capitular de Sixena. Una part era irrecuperable i una altra, que no era l’original del 1200 sinó que va ser una intervenció posterior feta al segle XVI, no es va arrencar. D’aquesta, avui ja no en resta res.

Mireia Mestre també va recordar que, en el supòsit que les pintures acabessin anant fins a Sixena, hi hauria un altre problema a l’hora de col·locar-les a la sala capitular: “Aquestes pintures tenen uns bastidors amb uns engraellats de fusta d’un cert gruix a les parts planes dels carcanyols dels arcs i en els intradossos les pintures es troben enganxades directament al contraplacat que té formes arrodonides. Si volguessin posar aquestes estructures directament sobre la pedra dels arcs, no encaixarien per les mides i les pintures quedarien separades de la pedra. No sabem com ho volen fer. Perquè el MNAC, per mandat judicial, n’ha d’assumir el desmuntatge, l’embalatge i el trasllat fins a l’entrada de Sixena. La instal·lació a l’interior no és cosa del museu, és clar. Però jo crec que serà molt difícil de supervisar aquestes pintures a Sixena com s’ha fet durant trenta anys al MNAC ni sembla que hi hagi la infrastructura adequada ni especialistes que en puguin fer una conservació preventiva.”

Mestre va advertir que, segurament, per treure les pintures del MNAC s’haurien de tirar a terra parets i que caldrien enginyers i arquitectes. Ella seria partidària de fer primer una prova en un mig arc dels més malmesos, per exemple, abans de començar el desmuntatge, si arribés el cas, per veure què passaria i com reaccionaria la pintura. Perquè el procés seria d’una gran complexitat.

Precisament, lligat amb això, el magistrat Guillem Soler, que durant tota la taula rodona jurídica va ser molt propositiu, pensant en estratègies per a aturar el trasllat, va imaginar en darrer extrem d’organitzar tot un equip de professionals d’àmbits diversos (restauradors, periodistes, mossos d’esquadra fins i tot), que observessin amb tot detall i deteniment el procés de desmuntatge per a aturar-lo en el moment que es comencés a veure la pèrdua de pintura, o bé que s’esquerdés o es fracturés. Soler va dir: “Es podria cometre un delicte de danys per imprudència greu en elements al patrimoni històric i cultural, previst en l’article 324 del codi penal. Però en aquest cas el delicte no es cometria fins que no es comencés a malmetre l’obra.” Guillem Soler va afegir: “És molt complicat que ara el jutjat de primera instància d’Osca vegi la impossibilitat d’executar la sentència. Això no obstant, és factible. Per tant, s’ha de lluitar (seria molt estrany no lluitar-hi), però seria interessant també d’obrir unes altres vies. Cal esgotar totes les vies.”

Opcions judicials possibles, però inviables sense la voluntat política de la Generalitat

En l’àmbit jurídic, els ponents van ser l’advocat Josep Rosell; Guillem Soler, magistrat i portaveu de l’associació Àgora Judicial; i Jacint Berenguer, advocat de l’Acadèmia. La qüestió jurídica es va analitzar a partir de l’àmbit civil, constitucional i penal.

Josep Rosell va explicar que la primera cosa que va planejar Acció Cassandra és com podien entrar en aquest procés judicial: “La Generalitat no ha esgotat les vies judicials, però ja ha dit que no ho faria. La data límit és el 6 de juliol. La Generalitat ha renunciat a interposar un recurs d’inconstitucionalitat contra la sentència. I si no ho fa, això ja no podrà arribar a cap altre fòrum internacional; per exemple, al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg. Perquè entenem que l’única via que ens permet d’entrar en el procés és la via constitucional, en condició de ciutadans. Nosaltres entenem que hi ha un interès públic, que com a ciutadans tenim el dret d’accés a l’art per la constitució. El regne d’Espanya té subscrits convenis internacionals que garanteixen que puguem accedir a l’art en termes d’igualtat. Reclamem una cosa tan simple que és de poder comprar una entrada i visitar les pintures de Sixena al MNAC. En la sentència el dret de visitar les pintures no es garanteix. Aquesta via ens permetrà també d’establir mesures cautelars si no funciona tota la resta, i es poden presentar en qualsevol moment processal.

Per una altra banda, Jacint Berenguer exposà una altra idea que s’hauria de tenir en compte: “Es podria sostenir que aquestes pintures, en el moment que van ser cremades i que es trobaven sobre els murs i els arcs, eren béns immobles, i que en el moment que es van arrencar i col·locar sobre un altre suport van esdevenir béns mobles. Això faria que la declaració de béns que va fer el govern de l’Aragó l’any 2023 no es correspondria amb la metamorfosi que van tenir les pintures arran del foc i del canvi de forma, separades completament dels murs i els arcs. Per tant, parlem d’una obra d’art diferent de la que hi havia a Sixena. Això vol dir que la declaració de béns que prendria protagonisme seria la que va fer la Generalitat posteriorment.

El procés patrimonial de les pintures també compta

En l’àmbit de patrimoni, hi van participar els historiadors de l’art Imma Lorés, Francesc Fontbona i Carles Sánchez Márquez. I en l’àmbit de comunicació, els periodistes Maria Palau, del Punt Avui; José Ángel Montañés, del País; i Anna Sàez, del diari Segre. A més, Albert Velasco va llegir una carta de l’ex-director del MNAC, Xavier Barral, que no va poder participar en l’acte per dificultats de salut. En l’escrit, Barral parlava de la manca de fermesa catalana, tenint en compte que sense els museus i els restauradors aquestes pintures ja no existirien.

El president del patronat de la Fundació Institut Ametller, Francesc Fontbona, va glossar la figura de Josep Gudiol, de qui va dir que havia estat qui havia salvat les pintures. També va parlar de la feina ingent que va fer durant la guerra del 1936-39 per salvaguardar el patrimoni arreu del país. I va recordar que hi ha un llibre editat amb escrits de Gudiol, entre els quals destaca la carta que va escriure en defensa pròpia quan el franquisme el va depurar. Hi explica com va anar l’arrencada de les pintures i la relació que va tenir amb els habitants del poble de Sixena, i que no hi havia hagut cap restaurador ni ningú de l’Aragó que durant la guerra conservés allò que va restar al monestir després de l’incendi. També va parlar de la importància de les fotografies de les pintures que va fer Gudiol, tres mesos abans que es cremessin.

Carles Sánchez, professor d’història de l’art de la Universitat Autònoma de Barcelona, va destacar tres aspectes a partir dels quals es pot assegurar que Sixena no està preparada per a acollir les pintures: hi ha un aspecte tècnic, va dir, perquè el monestir és un edifici assentat sobre un estany assecat i té greus problemes d’humitat. El segon motiu és antropològic, perquè aquestes pintures han viscut un procés de patrimonialització, pel qual han perdut l’ús primigeni emocional i ara tenen uns altres usos i són béns d’interès universal que s’han de conservar dins els museus; els museus són espais neutralitzadors de les ideologies polítiques, deixen de tenir destinataris i tenen espectadors. I l’últim aspecte és de caràcter legislatiu. Sánchez va recordar que aquesta sentència vulnera uns quants articles de la llei de patrimoni històric espanyol del 1985.

Imma Lorés, professora d’història de l’art de la Universitat de Lleida, va comentar que caldria abordar el retorn de les pintures amb l’opció virtual, sense moure-les del MNAC, mitjançant les eines digitals disponibles actualment i que ja han restituït amb els colors originals patrimoni arreu del món.

Albert Velasco no va deixar de fer preguntes incòmodes, com ara per què s’han sentit tan poques veus entre els historiadors de l’art i per què en vista de la possibilitat que es malmetin unes pintures de valor excepcional, organismes internacionals com la UNESCO, el Consell Internacional de Museus (ICOM) o el Consell Internacional de Monuments (ICOMOS) encara no s’havien pronunciat. Imma Lorés va dir que en el litigi i en el procés judicial hi havia hagut un menysteniment del coneixement i l’expertesa. Mireia Mestre considera que és molt difícil que aquests organismes es pronunciïn d’una manera unànime, però sí que hi ha hagut professionals de la restauració i més àmbits artístics que s’hi han pronunciat a títol personal.

Bloomberg · Kevin Orland

La primera ministra de la província canadenca d’Alberta, Danielle Smith, ha fet un toc d’atenció al primer ministre del Canadà, Mark Carney, tot reclamant-li que millori el tracte econòmic del seu govern a la província si vol evitar que l’independentisme continuï guanyant força.

Els sondatges evidencien que una minoria significativa dels habitants d’Alberta vol independitzar-se del Canadà, en part, per la frustració per les regulacions ambientals imposades pel govern canadenc, que limiten l’extracció de petroli i gas a la província. Segons Smith, la suspensió d’una sèrie de projectes d’oleoductes, incloent-hi l’anomenat Energy East, reflecteix les “polítiques antiinversió” del govern canadenc, i ha demanat a Carney que faci marxa enrere si vol evitar el creixement del moviment independentista a la regió.

“[Carney] s’ha de responsabilitzar del creixement del sentiment independentista”, explica Smith en una entrevista amb Bloomberg feta a la ciutat de Calgary. “Jo ja li he fet entendre quin camí ha de seguir si vol que l’independentisme remeti, i ara és ell qui ha de decidir si segueix aquest camí o no.”

Un sondatge publicat el mes passat per l’Angus Reid Institute revelà que un 36% dels habitants d’Alberta podria votar a favor d’independitzar-se del Canadà en un hipotètic referèndum. No obstant això, el sondatge també revelà que molts dels enquestats que havien respost afirmativament estarien disposats a canviar d’opinió si el govern canadenc fes concessions al sector energètic d’Alberta, el més important de la província, com ara, eliminar els topalls d’emissions i la prohibició que els grans petroliers transitessin per gran part de la costa de la província de la Columbia Britànica. Ambdues mesures foren implementades per l’ex-primer ministre Justin Trudeau.

La prohibició de la circulació de petroliers a la costa de la Columbia Britànica restringeix la capacitat del Canadà per a exportar petroli d’Alberta als mercats asiàtics, cosa que obliga els productors de la província a vendre la majoria del seu cru a refineries nord-americanes a preu més baix.

Smith reitera que no dóna suport a la independència d’Alberta. Tanmateix, el seu govern aprovà fa poc una llei que facilita la convocatòria de referèndums: segons la nova legislació, l’únic requisit que cal per a convocar un referèndum és recollir les signatures de 177.000 votants.

Així, doncs, la nova llei facilita que els ciutadans d’Alberta, d’uns cinc milions d’habitants, siguin cridats a les urnes per decidir si volen independitzar-se del Canadà.

“Crec que la pilota és a la teulada del primer ministre, i li ho he dit”, explica Smith, que afegeix: “Si treballem plegats per millorar el clima econòmic [d’Alberta], serà més probable que el separatisme perdi pistonada.”

Dimarts, Smith anuncià la creació de l’Alberta Next Panel, un fòrum ciutadà que recollirà opinions d’experts, dirigents polítics i ciutadans corrents sobre què ha de fer la província per a protegir els seus interessos. Entre les idees que es debatran, hi ha la possible creació d’un pla de pensions i un servei de policia propis, a més de la necessitat de millorar el règim fiscal.

Carney, que va créixer a Alberta, ha provat d’oferir la mà a la província amb el nomenament de Timothy Hodgson, ex-executiu de Goldman Sachs, com a ministre de Recursos Naturals, amb el mandat explícit de convertir al Canadà en una “superpotència energètica”. En la primera visita a Calgary com a ministre, Hodgson digué als responsables del sector energètic d’Alberta: “Calen infrastructures que transportin la nostra energia a les costes i a aliats de confiança, diversificant-nos més enllà dels Estats Units.”

Alhora, es preveu que aquesta setmana el parlament aprovi una llei que permetrà d’escurçar els terminis de projectes que el govern consideri d’interès nacional. L’aprovació del text, una de les promeses electorals de Carney, també comportarà la creació d’un nou departament del govern canadenc que s’encarregarà específicament de gestionar l’aprovació d’aquestes propostes.

Més enllà d’Alberta, la província del Quebec ha organitzat dos referèndums d’independència del Canadà, l’any 1980 i l’any 1995. El “no” s’imposà en ambdós casos, tot i que en el 1995 fou per un marge molt estret.

De fet, aquell segon referèndum empenyé el govern canadenc a aprovar l’anomenada llei de claredat, que dificulta –però no impedeix– la secessió d’una província de la resta del Canadà. La llei estipula que el govern canadenc tan sols pot negociar la sortida d’una província de la federació si els votants d’aquella província es decanten per la independència “per majoria clara” en un referèndum.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

Les notes de català a les proves d’accés a la universitat (PAU) han caigut en picat enguany a tot el país. La matèria registra, tant a Catalunya, com al País Valencià i les Illes, una davallada generalitzada, que situa els resultats per sota dels darrers anys i, en alguns casos, fins i tot per sota de mínims històrics.

Tres dècimes menys a Catalunya

A Catalunya, la mitjana de llengua catalana ha estat d’un 6,3, la més baixa d’ençà del 2016, que fou d’un 6,19. La nota representa baixa de tres dècimes respecte de l’any passat i és molt lluny del 7,08 assolit el 2022.

Mínim històric al País Valencià

Al País Valencià, la caiguda encara és més pronunciada. Els estudiants han obtingut enguany una mitjana de 5,583 en llengua catalana, gairebé un punt menys que el 2024, quan va ser de 6,521. De fet, la nota de català és inferior al mínim històric: el 5,803 del 2013.

Descens d’1,14 punts a les Illes

A les Illes, la situació també és preocupant. L’assignatura de llengua catalana i literatura II ha passat d’una mitjana de 7,02 l’any passat a un 5,88 enguany. Hi ha hagut, doncs, un descens d’1,14 punts en solament un any, i deixa la matèria en nivells molt baixos, especialment si es compara amb les mitjanes d’aquests darrers anys. El 2023, la nota mitjana era de 6,22. I el 2022, de 6,45. VilaWeb ha demanat dades històriques a la Conselleria d’Educació i Universitats, però ara com ara no han estat facilitades.

Aquesta davallada general posa de manifest un canvi de tendència en els resultats del català a les PAU, i suscita interrogants sobre les condicions d’aprenentatge, l’ensenyament de la llengua i el paper de la matèria en l’etapa de batxillerat.

La formació política Alhora farà demà, 28 de juny, el seu primer congrés nacional, una cita que serà clau per a definir les línies estratègiques del partit dels quatre anys vinents i el full de ruta per a les eleccions municipals de l’any 2027. La trobada arriba en un moment de transició per a l’organització, que va néixer fa poc més d’un any i ara es prepara per passar d’una etapa de creixement inicial a una fase de consolidació i projecció electoral.

Tractarà cinc qüestions. D’entrada, s’aprovaran les línies estratègies que marcaran el camí del projecte, inclosa l’estratègia per a les eleccions municipals. També s’elegirà, per mitjà de primàries, l’equip que formarà el nou consell nacional; es revisaran els estatuts per adaptar-los als nous reptes; s’avalaran els comptes i el pressupost; i es debatran unes altres decisions estatutàries. Alhora preveu que, dels més de quatre-cents militants, dos-cents participin en el congrés.

El congrés començarà a les 10.00 i es farà als Carlins, a Manresa. L’elecció del consell nacional i les esmenes a les ponències ideològica i estratègica es votaran presencialment, però les esmenes als estatuts es podran votar telemàticament amb la tecnologia de Vocdoni. Segons Alhora, la idea és configurar un consell nacional continuista a fi de consolidar l’equip. S’hi presenten tretze persones, entre les quals, Jordi Graupera, fundador del partit, i Júlia Ojeda, membre del grup promotor.

Jordi Graupera: “A Aliança Catalana van profundament equivocats”

Les municipals del 2027, en el punt de mira

Fonts d’Alhora expliquen a VilaWeb que les eleccions municipals del 2027 són clau per a l’estratègia del partit, que entén que els municipis han de permetre de construir la independència de Catalunya.

Al gener, Alhora ja va fer una campanya orientada a les municipals, i ara tota la maquinària està enfocada a enfortir el discurs i teixir aliances als municipis. De moment, el partit ja és present a seixanta pobles i té configurades unes quantes territorials.

“Les institucions són una eina essencial per a l’alliberament nacional, i els ajuntaments representen les institucions més properes a la ciutadania. El congrés definirà com Alhora crearà una xarxa territorial sòlida per a disputar el poder institucional municipal el 2027, establint la base necessària per a fer avançar el projecte independentista”, explica el partit.

Català i turisme

En el congrés, també s’exposaran ponències ideològiques i estratègiques, una de les quals, centrada en el català. La proposta d’Alhora és clara: crear una regidoria de llengua catalana a tots els municipis. “Ha de tenir un 10% del pressupost municipal. Es podrien fer moltes coses. Iniciatives per a retolar en català, vetlladors lingüístics a les escoles bressol…”, expliquen fonts del partit. La idea s’ha de votar, però el partit creu que hi ha prou quòrum perquè prosperi.

Alhora considera que, en les qüestions de llengua, els municipis també han de tenir un paper destacat i que s’ha de fer una política expansiva per a interpel·lar la immigració que acaba d’arribar i la que ja fa anys que hi és.

Entre més qüestions, també es parlarà de turisme. “Tots els municipis poden assumir una sèrie de premisses, sobretot amb el turisme de baixa qualificació. No podem entendre com a premissa que el turisme garanteix la viabilitat dels municipis”, expliquen fonts del partit.

Nou mesos de l’única regidoria a Catalunya dedicada exclusivament a la llengua

No sé si l’expressió “fer llum de gas” encara és viva en català, tot i que l’original gaslighting és d’ús quotidià al món anglosaxó. L’origen del terme és la magnífica pel·lícula de George Cukor del 1944, en què el pèrfid marit interpretat per Charles Boyer feia creure a l’esposa, Ingrid Bergman, que s’estava tornant boja. Entre altres tècniques de manipulació, li deia que la il·luminació de la casa no feia pampallugues, és a dir, li negava la realitat que podia percebre.

Aquesta setmana he llegit el llibre Original Sin (‘Pecat original’), dels periodistes Jake Tapper (presentador estrella de la CNN) i Alex Thompson. És una investigació sobre la presidència de Joe Biden feta a partir de centenars d’entrevistes amb membres del Partit Demòcrata, i que revela l’abast de la davallada mental del president, fins i tot des d’abans d’accedir al càrrec. Un home que només podia treballar de deu del matí a cinc de la tarda, que sovint no recordava el nom dels col·laboradors més propers, que usava un teleprompter per a dir tres o quatre frases en públic, i que després de fer un esforç, com un viatge llarg, quedava exhaust durant dies sencers. El nucli més proper d’assessors, com també l’esposa, Jill Biden, el van envoltar d’una bombolla protectora per impedir que ningú se n’adonés, i fins i tot alguns membres del govern es van passar anys sense veure’l en persona. Aquest grup de confiança, amb molts interessos personals (un dels integrants tenia les quatre filles treballant a la Casa Blanca), no van dissuadir-lo de presentar-se a la reelecció sinó que va encoratjar-l’hi, subministrant-li enquestes manipulades en què es deia que podia guanyar. El cas és tan gruixut que, si no fos per la hiperactivitat del president Trump, avui parlaríem d’un escàndol tan gros com el Watergate.

El llibre és una repetició d’escenes en què algú veu Biden al cap de molt temps i queda esparverat per la decrepitud física i mental de l’home més poderós del planeta, fins al punt de dubtar sobre qui pren realment les decisions. Ara bé, si algú valora de revelar allò que havia presenciat, sap que al davant hi té el poder de la Casa Blanca. La figura més tràgica del text és Robert Hur, el fiscal especial nomenat per a investigar el cas dels documents secrets que van trobar emmagatzemats a la casa privada de Biden. Quan Hur va anar a prendre-li declaració, es va trobar algú incapaç de recordar quan havia estat vice-president o fins i tot quin any se li havia mort el fill (els àudios es van filtrar fa poc, i fan patir). Hur va concloure que segurament hi havia indicis de culpabilitat, però que no era possible de jutjar algú amb les facultats mentals tan minvades. La reacció del Partit Demòcrata i del seu entorn va ser tan furibunda que li van trinxar la reputació, i Hur es va passar molts mesos a l’atur: els grans bufets d’advocats el veien com algú tòxic.

El més interessant d’aquesta història és que, malgrat el discurs oficial, tothom veia la davallada del president, les dificultats que tenia per caminar i expressar-se, les vacil·lacions, el discurs inconnex. Les enquestes mostraven que una gran majoria de ciutadans creia que Biden era massa vell per a ser reelegit, fins i tot entre els votants demòcrates. Durant anys l’administració, amb la connivència dels mitjans d’esquerres, va intentar fer llum de gas al poble americà, perquè es considerava que hi havia un bé superior, evitar que Donald Trump tornés a la Casa Blanca –i d’aquesta manera van saltar per la finestra els principis més elementals de l’acció política i de la deontologia periodística. Si els republicans deien que Biden era un ancià decrèpit, calia automàticament prendre la posició contrària, encara que les imatges fossin evidents. El debat contra Trump en què Biden es va ensorrar no va ser el dia en què es va revelar la veritat, sinó aquell en què el discurs manipulador no es va poder mantenir (i prou que ho van intentar fins a l’últim instant). Tot plegat es recordarà com un dels moments clau en l’erosió de la confiança en el sistema democràtic.

La sensació que vivien els americans quan els periodistes d’esquerres els deien que Biden era un home despert i capaç és la que tinc ara quan llegeixo alguns mitjans catalans, i sobretot quan veig els Telenotícies de TV3. La Catalunya que trepitjo, la que m’expliquen els amics i veïns, no s’assembla gens al món irreal i de coloraines que em mostra la televisió pública. És un país que mai no anomenen país, sense cap conflicte nacional ni problemes amb la classe política, on la immigració no té cap efecte negatiu i els escàndols diaris (la RENFE, la crisi de l’habitatge, la inseguretat) són només situacions puntuals. És força obvi que part del periodisme ha abraçat el missatge de pacificació del PSOE i el president Illa, però tornem a la situació d’abans. Fer llum de gas és complicat quan ja no existeix el monopoli de l’altaveu i els ciutadans som a grups de WhatsApp i tenim xarxes socials. Llavors ens diran que la democràcia està en perill per l’ascens dels populismes, però és inevitable que trontolli quan el discurs oficial que ens arriba xoca amb la realitat que percebem.

El mig és buit. No se m’acut una altra forma de dir-ho. Tendeixo a guiar-me més per sensacions que per anàlisis, per impressions que per dades, i fa temps, no sé dir quant –serà un text força abstracte, aquest, de desembolicar la troca–, que veig que el mig es buida. Tria el tema que vulguis i fes que la gent es posicioni, veuràs que al mig no s’hi quedarà ningú –o gairebé. I si ets de les que es queden al mig, prepara’t per rebre retrets, crítiques i escarnis dels dos extrems, així també es buida el mig.
Quan et sents atacada, en un terreny poc segur, la tendència tinc clar que és radicalitzar-te, i això sempre et porta cap a un pol, no hi ha ningú que fugi cap a una posició central. Ja fa temps que es parla de la polarització, no us pot venir de nou.

Fugir cap a un pol i atrinxerar-s’hi és el més fàcil, t’instal·les en un estat de negació i rebuig envers tot el que no sigui del teu extrem i cada cop tens més reafirmades les teves conviccions, perquè les confrontes amb les que en són absolutament contràries. Es viu prou bé en aquest miratge. S’hi viu bé i a més es té la sensació de ser un model que cal seguir. Miratge i mirall i cada cop tots més cap als pols mentre al mig són cada dia menys els que resisteixen, i hi resisteixen no tant per conviccions indestructibles com per la voluntat de recuperar els espais intermedis entre els dos extrems.

Vetem l’entrada als matisos, els dubtes, els canvis de parer i les contradiccions. No hi ha gammes, tot són colors purs. Van desapareixent les preguntes i tot són respostes que no admeten mitges tintes, respostes pètries que són com credos. I en aquest miratge de radicalitat, de tenir les idees tan clares que no les has ni de pensar, que són de talla única i ens van bé a tots els que compartim pol, a poc a poc arriba el que em sembla que deu ser l’estadi següent de la polarització, que fa ferum d’anestèsia.
Vivim instal·lats en una posició de falsa reacció constant que ens fa estar quiets sense adonar-nos-en. El miratge funciona i ens dóna un retorn que ens enganya la consciència i ens fa creure que som actius i conseqüents. Però és un estat letàrgic que des de les posicions de poder es detecta i s’alimenta perquè l’engany duri tant com pugui. Mentrestant, perdem l’hàbit de la pregunta, del dubte, de la recerca infructuosa de resposta, però seguim convençuts que des dels nostres pols estem aportant.

Aquest mig que és buit si ningú el trepitja es va eixugant, hi arriba l’aridesa i amb els pols anestesiats tot empeny cap a una divisió que va camí d’enquistar-se. Podem parlar de compromís polític en un sentit ampli, de lluita per la llengua, per l’habitatge, per la salut pública, per l’educació, per la cultura, contra les desigualtats…, arreu hi ha en un estadi més o menys avançat aquests pols plens i aquest mig que es buida. I la divisió està servida, perquè no es pot construir res on no hi ha ningú que s’hi vulgui estar.

Evito concretar, i no parlo de dretes i esquerres, per exemple, no perquè fugi d’estudi sinó perquè el patró em sembla que és aplicable a cada cop més camps i que depassa el que és purament ideològic o polític per polaritzar-ho gairebé tot. I també perquè vull fer equilibris per fer-me entendre i que això no quedi com un crit fet des d’un dels pols o, pitjor encara, com un discurs pronunciat des d’una posició de superioritat moral.

He estat pol més que mig, però en alguna ocasió en què he pogut trigar una mica més a abandonar el centre –que no és un lloc homogeni ni estàtic–, he pogut prendre consciència de com s’escampa aquest patró, perquè és fàcil viure en contra quan tot va de mal borràs, és fàcil instal·lar-se en la queixa i l’enuig perpetu. I perquè des de posicions oficials i de poder s’alimenten els pols perquè interessa tenir aquesta divisió ben dibuixada, i s’alimenten els pols cada vegada amb menys vergonya i menys miraments, perquè qui té el poder sap que amb el mig buit l’anestèsia general està servida, i les reaccions es poden orquestrar des de dalt o en contra dels de dalt, però sense aconseguir fronts comuns prou amplis que portin a cap canvi.

En passen de grosses, de cada cop més grosses, i les reaccions semblen més aviat campanyes publicitàries plenes d’eslògans que fan d’ansiolítics perquè a poc a poc siguem tots plegats més semblants a les amebes. Ens fan callar d’una manera tan recargolada que podem estar cridant i que no se’ns senti. És pervers i és d’abast mundial.

I em penso que l’única manera de capgirar aquesta anestèsia social és tornar a ser persones de carn i ossos que surten de casa i es troben amb altres persones que pensin o no exactament el mateix també volen que sense deshabitar els pols el mig s’ompli encara que sigui de manera intermitent, per trobar punts de trobada temporals on exposar i comparar idees i dubtes i pors i contradiccions i fer que els que s’ho miren còmodament des de dalt no donin per feta l’anestèsia que busquen, que els cossos es belluguen i parlen i han de parlar, des de tots els punts, des de tots els pols i tots els centres.

Tot és boirós si no ens acostem prou per veure’ns. Tot és boirós, també això que escric, però sé que hi ha gent amb voluntat d’acostar-se, no els veig però els sé i per això escric encara.

El bisbe de la Seu d’Urgell, Josep Lluís Serrano Pentinat, ha jurat avui la constitució com a copríncep episcopal d’Andorra, càrrec que va assumir el mes de maig. L’acte, breu i molt formal, s’ha fet al Consell General, amb la presència de la majoria d’autoritats del país: síndics, membres del govern, consellers generals, cònsols i representants de la judicatura.

En el discurs, Serrano ha dit que es comprometia a respectar i defensar els valors democràtics d’Andorra. A més, ha qualificat la jura de fidelitat creativa, perquè el copríncep roman fidel a la seva missió eclesial tot acceptant les regles d’un estat modern, plural i aconfessional.

A més, ha acatat la constitució posant-se al servei d’Andorra i comprometent-se amb la democràcia i la dignitat de totes les persones. També ha remarcat que es considera hereu i continuador d’una llarga tradició.

Abans de la intervenció del nou copríncep, ha pres la paraula el síndic general, Carles Ensenyat, que ha defensat el valor del coprincipat parlamentari. Ha afegit que les institucions han tingut sempre un paper determinant en la vida del país, i que la seva evolució ha anat acompanyada de la voluntat dels ciutadans de “preservar-les, modernitzar-les i fer-les útils”.

El síndic ha clos el seu discurs adreçant-se a Serrano, a qui ha desitjat que sàpiga trobar la perspectiva i albirar nous horitzons per a arbitrar i moderar el funcionament dels poders públics i de les institucions.

Teresa Garcia-Milà ha estat proclamada nova presidenta del Cercle d’Economia un cop acabat el procés electoral, al qual només s’hi havia presentat la seva candidatura. Es converteix així en la primera dona que presideix l’entitat en els seus seixanta-sis anys d’història. Garcia-Milà, sòcia del Cercle des del 1995, assumirà un mandat de tres anys (2025-2028) amb la voluntat de reforçar els valors fundacionals de l’entitat: democràcia, economia de mercat i Europa.

L’economista agafa el relleu en una conjuntura que, segons que indiquen des del Cercle, planteja “grans reptes per a la democràcia liberal i l’economia de mercat”. El seu programa posa l’accent en Europa i en com recuperar-ne la força política i econòmica en l’escenari global.

Entre els eixos del mandat, Garcia-Milà vol potenciar l’impacte de les notes d’opinió del Cercle a Catalunya, a la resta de l’estat espanyol i a Europa. També preveu crear nous grups de treball per analitzar amb profunditat qüestions que afecten el creixement econòmic i l’equilibri territorial i social, així com innovar en les activitats de l’entitat i en l’organització de la Reunió Cercle d’Economia, que enguany ha arribat a la quarantena edició.

Un dels projectes destacats serà reforçar la Iniciativa per la Productivitat i la Innovació (IPI), impulsada durant la presidència de Jaume Guardiola, per transformar el model productiu de Catalunya. L’objectiu és convertir-la en un centre de referència en anàlisi i innovació en polítiques públiques que incideixin en la competitivitat i la productivitat.

També es proposa de fomentar la participació dels socis mitjançant iniciatives com ara una nova pàgina web més interactiva.

Teresa Garcia-Milà és llicenciada en Ciències Econòmiques per la Universitat de Barcelona i doctora en Economia per la University of Minnesota. Actualment, és directora de la Barcelona School of Economics (BSE), catedràtica de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) i investigadora associada del Centre de Recerca en Economia Internacional (CREI). També és vicepresidenta del patronat de l’Institute of Political Economy and Governance (IPEG).

En l’àmbit institucional i empresarial, és consellera de Repsol –on presideix la comissió d’auditoria–, presidenta no executiva de Sabadell Digital i assessora econòmica del Ministeri d’Economia, Comerç i Empresa. Ha estat consellera d’Enagás, Vueling i Banc Sabadell, i ha format part de consells assessors com el de l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (AIReF) i el Consell Assessor per a la Reactivació i el Creixement (CAREC) de la Generalitat.

El jutjat mercantil número 5 de Barcelona ha desestimat la demanda contra Francesc Rubiralta, ex-administrador del grup Celsa, per la gestió d’un crèdit “intragrup” de més de 469 milions d’euros. Segons la sentència, no hi ha hagut cap conducta il·lícita ni cap dany patrimonial derivat d’aquesta operació financera.

La demanda, presentada pels actuals propietaris de l’empresa, sostenia que Rubiralta hauria d’haver reclamat el crèdit entre els anys 2020 i 2022. Però el jutjat ho ha considerat incoherent, atès que, segons que recull la resolució, aquesta mateixa estratègia financera va ser “coneguda, dissenyada i/o promoguda” per ells mateixos. El magistrat ha constatat que els diners eren “inexigibles” des de l’origen i que aquesta condició era coneguda per tots els òrgans socials. De fet, el crèdit s’havia prorrogat tàcitament durant anys sense que mai se’n reclamés el retorn.

En el judici, fet el 16 de juny, Rubiralta va declarar que les empreses patrimonials familiars només tenien com a actius accions de la companyia, i que, per tant, no podien tornar els 504 milions prestats a Inversiones Pico Espadas SA, empresa de la seva família i propietària de Celsa. La defensa va recordar que el crèdit es va concedir abans que ell assumís la presidència de l’empresa, l’any 2010, després de la mort sobtada del seu pare.

La sentència assenyala que les dues reestructuracions financeres que van dur a terme els actuals propietaris de Celsa, el 2017 i el 2023, ja partien de la premissa que aquest crèdit no tenia valor real ni econòmic, i que no n’havien exigit mai el cobrament.

Segons el magistrat, el crèdit “presentava des del seu origen un caràcter patrimonial essencialment teòric o nominal, sense correspondència amb una expectativa raonable de cobrament o recuperació”. A més, remarca que aquesta situació era sabuda i acceptada per tots els agents implicats, incloent-hi creditors, òrgans d’administració i les mateixes societats, tant les deutores com les creditores.

Per tot plegat, la resolució conclou que Rubiralta no va vulnerar els seus deures de diligència ni de lleialtat com a administrador, i que no s’ha demostrat cap perjudici econòmic per a la societat. Tampoc no hi veu cap conflicte d’interès ni cap actuació dolosa o negligent.

La Generalitat preveu que el servei nocturn de Metrovalencia, que es va suspendre a conseqüència dels efectes de la gota freda, es recuperi a partir de l’agost vinent, amb circulacions de metro i tramvia les nits dels divendres i dissabtes i festius fins a les 3.00 de la matinada. Ho ha anunciat el conseller d’Infraestructures, Vicente Martínez Mus, en una visita al nou edifici de l’estació de Paiporta, una de les localitats més afectades.

Aquest anunci arriba un dia abans que el servei de metro es restableixi per complet a la zona zero a partir d’aquest divendres, amb la reobertura del tram València Sud-Castelló i la nova estació ja operativa a Paiporta.

Després de la gota freda, el servei de tramvia es va restablir en dues setmanes i, a principis de desembre, el 80% dels usuaris de Metrovalencia van recuperar la connectivitat. Abans de Nadal es va reobrir un tram de la línia 2 a Paterna, després del que el 18 de febrer es va recuperar València Sud com a bescanviador bus-metre per a millorar les freqüències.

Després de la rehabilitació del tram València Sud-Castelló, els trens tornaran a circular amb les mateixes freqüències de pas que abans de la catàstrofe.

Un jutjat de Barcelona ha condemnat la plataforma Glovo a regularitzar 3.572 repartidors que hi treballaven com a falsos autònoms entre el 2015 i el 2018, en concloure que existia una relació laboral per compte d’altri. La sentència, emesa pel jutjat social número 11 de Barcelona, respon a una demanda presentada per la Tresoreria General de la Seguretat Social el maig del 2019, arran d’una acta d’infracció oberta per Inspecció de Treball uns mesos abans.

Aquesta resolució judicial és la més rellevant fins ara en el litigi sobre el model laboral de les plataformes de repartiment, pel nombre d’afectats. Contra la sentència, es pot presentar recurs de suplicació davant la sala social del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC).

Segons el magistrat, els repartidors no treballaven segons els seus propis criteris organitzatius, sinó que seguien de manera estricta les directrius de Glovo. L’empresa decidia el preu dels serveis, la forma de pagament i la remuneració. A més, els treballadors no cobraven dels clients, sinó directament de la plataforma, que era qui es beneficiava de la seva feina. Tampoc no tenien cap vinculació directa amb els comerços ni amb els clients, i es limitaven a executar encàrrecs sota condicions fixades per l’empresa.

El president Illa, UGT i l’ex-responsable de CCOO a Catalunya abracen Glovo, acusada de càrtel, en la vigília d’un nou judici

El jutge subratlla que la infraestructura essencial per fer la feina era l’aplicació desenvolupada per Glovo, que connectava comerços i clients. Aquesta eina era el nucli del servei, atès que els repartidors no disposaven de mitjans propis significatius per treballar de manera independent. A més, remarca que l’empresa fixava tots els aspectes del servei —la forma, el preu, les condicions de pagament i el control de qualitat— i n’exercia una supervisió constant mitjançant algoritmes, sistemes de valoració i geolocalització.

La sentència es fa pública pocs dies abans que Glovo, que ara és propietat de la multinacional alemanya Delivery Hero, activi un nou model laboral a l’estat espanyol. A partir de l’1 de juliol, els seus repartidors passaran a ser contractats. Paral·lelament, la setmana passada Glovo va afrontar un judici arran d’una demanda de Just Eat per competència deslleial.

Creixem més de pressa que l’estat espanyol i la zona euro per l’impuls de l’ocupació estrangera, l’activitat que origina el turisme estranger, la resiliència industrial i exportadora i la recuperació dels salaris reals, segons la “Memòria Econòmica de Catalunya 2024”.

Des que començà la recuperació, el 2021, l’economia catalana acumula més dinamisme econòmic que Espanya i la zona euro. El primer trimestre del 2025, el PIB de Catalunya és d’un 9,7% superior al del quart trimestre del 2019, i supera el 8% d’Espanya i el 5,8% de la zona euro. Amb aquesta bona notícia s’obria la presentació de la “Memòria Econòmica de Catalunya 2024” aquest matí a la Llotja de Mar, publicada per les cambres de comerç de Catalunya.

D’una banda, l’estat espanyol ha encapçalat la creació d’ocupació a la zona euro (el 25% del total), tot i que té un pes econòmic tan sols de l’11% (Catalunya hi ha contribuït en un 5%, essent només el 2% del PIB). D’una altra banda, Catalunya i Espanya capitanegen els grans països de la zona euro en augment de la productivitat real per hora treballada durant el període 2021-2024 (per sobre del 2%, en contrast amb la zona euro, on cau d’un 1,2%).

Segons que em comenta Carme Poveda, directora de la memòria, aquest punt, probablement, és el més important de tot allò que ha passat a l’economia catalana durant el 2024. Amb dades de l’Eurostat, l’augment de productivitat real per hora treballada a Catalunya i Espanya, a partir de l’any 2022, supera la mitjana de la zona euro, i permet de reduir la distància que ens en separa. Alhora, se situen al capdavant dels grans països de la zona euro en augment de la productivitat per hora treballada entre el 2021 i 2024. En aquesta línia, destaca “la inversió en R+D de les empreses catalanes, que ha experimentat un creixement extraordinari el 2021-2023, amb un augment acumulat de gairebé el 60% en tres anys, fins a una xifra històrica de 3.480 milions d’euros, probablement pels efectes dels fons europeus”.

El ritme de creixement global de l’economia catalana és degut a quatre motors que han funcionat molt bé. En un context de debilitat econòmica europea i de conflictes geopolítics, han mostrat un gran dinamisme. El primer que assenyala la memòria és el fort dinamisme de l’ocupació, sostingut per la immigració. Aquest fet ha estat possible gràcies a l’augment de treballadors estrangers. La població nascuda a l’estranger ha estat el 85,5% dels nous ocupats l’any 2024, per sobre de molts països europeus, amb l’excepció d’Alemanya. De resultes d’això, la població ocupada nascuda a l’estranger ja era el 29% del total a Catalunya el 2024, per sobre del 22% d’Espanya i el 17% de la zona euro.

Sobre aquest punt, Poveda em destaca un fet diferencial respecte d’anys anteriors. “Si mirem quins sectors han influït més en el creixement de l’ocupació, veiem que el primer és l’hoteleria i la logística, amb un 50%, però el 34% ha anat a sectors de les TIC, cosa que demostra que els estrangers que vénen no són tan sols mà d’obra barata, sinó que comença a venir gent preparada i s’ocupa en sectors d’alt valor afegit. Això fa que tinguem un creixement de l’ocupació bipolar. Per una banda, en els serveis tradicionals i, per una altra, a nivells d’alta tecnologia. Caldrà equilibrar-los i mantenir-ne el ritme. Em sembla un pas endavant molt interessant.”

El segon motor ve d’un turisme estranger de més qualitat. El que s’allotja en hotels ha assolit un nou rècord; en canvi, el turisme català i espanyol va recular el 2024. En conseqüència, els viatgers estrangers allotjats en hotels assoleixen un màxim històric del 65% sobre el total. Aquest turisme estranger impulsa una oferta hotelera de més qualitat, perquè el percentatge de turistes allotjats en hotels de 4 i 5 estrelles ha augmentat aquests darrers anys, fins a assolir un màxim històric del 56% del total. Això significa que deixen més diners a casa nostra.

El tercer impuls ve de les exportacions i la indústria catalana, més resilients que no a la zona euro. D’una banda, la quota de les exportacions catalanes sobre les de la zona euro ha pujat aquests darrers dos anys fins a un màxim de l’1,9% el 2024. Per una altra banda, la indústria catalana també ha tingut un comportament força més positiu aquests dos darrers anys (+9,1%) que no pas al conjunt de la UE, on ha retrocedit (-1,7%). En aquest últim aspecte, la situació preocupant de la indústria alemanya i francesa hi té molt a veure.

I, finalment, però no menys important, l’informe apunta que els salaris reals es recuperen lleugerament fins a nivells del 2019, cosa que ha permès de sostenir el consum privat, juntament amb la creació d’ocupació. Ara, quan es compara amb el 2019, solament han augmentat d’un 0,5%. És a dir, els salaris reals pràcticament no han augmentat aquests darrers cinc anys. Aquest és un punt complicat, i no es pot prendre globalment, perquè s’observen diferències molt significatives per sectors. A les TIC el salari real ha augmentat d’un 5,1% entre el 2019 i 2024; en canvi, ha retrocedit a la indústria (-0,4%), la construcció (-2%) i en alguns serveis, com el turisme (-1%).

Malgrat la millora observada, el gran envit de l’economia catalana continua essent el de millorar la productivitat. Com es pot fer? Poveda assenyala tres grans eixos d’actuació per a millorar-la. El primer és augmentar la dimensió empresarial i la inversió productiva, entre altres coses, eliminant traves burocràtiques i normatives que en limiten el creixement. En segon lloc, fer convergir la inversió en R+D empresarial amb la mitjana europea. “Caldria actuar per a donar continuïtat al ritme de creixement actual de la inversió, una vegada acabats els fons Next Generation el 2026”, insisteix. I, finalment, ajustar millor l’oferta i la demanda de treballadors en el mercat laboral. Aquest és el gran problema en què es troben avui milers d’empreses que no poden cobrir les necessitats pròpies, malgrat l’enorme xifra de desocupats que hi ha i de què hem parlat tantes vegades… i en continuarem parlant.

En definitiva, un treball molt interessant de les cambres catalanes que enguany aporten dades noves i molt interessants per al futur de la nostra economia. Unes dades que, a tots els qui seguim al dia a dia la conjuntura del país, de vegades se’ns escapen, perquè es necessita una certa profunditat de visió, que tan sols pot aportar l’anàlisi d’un període més llarg.