El govern de Donald Trump ha anunciat la congelació de 2.200 milions de dòlars (uns 1.900 milions d’euros) en subvencions plurianuals i 60 milions de dòlars (uns 53 milions d’euros) en contractes plurianuals destinats a la Universitat Harvard, que hores abans havia informat que rebutjava els canvis de política exigits per la Casa Blanca.

El Grup de Treball Conjunt contra l’Antisemitisme, creat després del retorn de Trump a la presidència dels Estats Units, ha informat d’aquesta mesura en un comunicat en què diu que la declaració de Harvard “reforça la preocupant mentalitat de privilegi endèmica a les universitats i col·legis més prestigiosos del nostre país: que la inversió federal no comporta la responsabilitat de defensar les lleis sobre drets civils”.

A més, considera que “la interrupció de l’aprenentatge que ha afectat els campus aquests darrers anys és inacceptable” i que “l’assetjament als estudiants jueus és intolerable”. “És hora que les universitats d’elit es prenguin seriosament el problema i es comprometin a implementar canvis significatius si volen continuar rebent el suport dels contribuents”, ha declarat.

Abans, el president de la Universitat Harvard, Alan M. Garber, havia dit que “cap govern, sigui quin sigui el partit que sigui al poder, no hauria de dictar què poden ensenyar les universitats privades, a qui poden admetre i contractar, ni quines àrees d’estudi i recerca poden continuar”. També ha assegurat que la institució ja treballava en diverses iniciatives per combatre l’antisemitisme.

Garber ha afirmat que posar fi a l’antisemitisme “no s’assolirà mitjançant afirmacions de poder, desvinculades de la llei, per controlar l’ensenyament i l’aprenentatge a Harvard i dictar com han de funcionar”. “La tasca d’abordar les nostres mancances, complir els nostres compromisos i encarnar els nostres valors ens correspon a nosaltres definir-la i emprendre-la com a comunitat”, ha afegit.

La setmana passada, aquesta prestigiosa universitat va rebre una carta amb una sèrie de modificacions per “mantenir la relació econòmica” amb el govern federal. Entre les demandes hi havia l’eliminació de programes de diversitat, igualtat i inclusió, canvis en la política de contractació i admissió, i la limitació de les persones “més implicades en l’activisme que en l’ensenyament”.

Avui, 15 d’abril de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes.

• Es fa miques l’intent de rebaixar tensions a l’ANC 
• El comandament únic, l’oferiment de l’UME i el retard a convocar el CECOPI: els arguments de Bernabé per a desmuntar Pradas 
• Vargas Llosa, aquest reaccionari que escrivia bé I Editorial de Vicent Partal 
• El fals bilingüisme en dades: les fortes desigualtats entre el català i castellà 
• Cinc minuts desenfrenats de Llarena revelen com rebentaran l’amnistia de Puigdemont malgrat el TC 
• Les gallinetes diuen que prou I Mail obert de Marta Rojals 
• Peyu + Albert Pla = espectacle comercial i multimerda I Mail obert de Martí Estruch 
• Ens tornen a enganyar amb les inversions a Catalunya? I Anàlisi de Jordi Goula 
• “M’han fet obrir els ulls”: les protestes anti-Erdogan galvanitzen la joventut turca 
• Ramon Solsona: “Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets” 
• Viatge a l’últim continent verge: l’Antàrtida 
• 10 clàssics per a regalar aquest Sant Jordi 2025

Tot seguit us oferim totes les portades dels principals diaris del país. 

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Periódico de Ibiza:

Regio7:

Segre:

Superdeporte:

Última Hora:

Visita de l'Espai Crater - Lloc: Riera, davant del C.C. Calisay

Arribem a Calldetenes i aparquem el cotxe a l’Espai 1 d’Octubre, que és “un homenatge a totes les persones, d’aquí i d’arreu, que van fer possible el referèndum, i també a aquelles que són a la presó o l’exili per donar democràticament veu a la gent”. Aixequem la vista i ens trobem un mural gegant de l’artista Roc Blackblock, del seu projecte Murs de Bitàcola, que recrea la imatge d’uns joves fent instrucció militar l’any 1938 a Calldetenes, a la rereguarda. Dalt del campanar hi oneja la senyera. Entrem en un bar a l’atzar i els asiàtics que el porten ens entenen quan els parlem en català i ens preparen un entrepà de botifarra que n’hi ha per a llepar-se’n els dits.

És divendres d’estrena a Calldetenes i tot sembla indicar que els astres són ben alineats. La temperatura és agradable i amb el canvi d’hora tot just comença a fosquejar. Estrenar una obra de teatre a Calldetenes ja és la primera declaració d’intencions. El municipi té poc més de 2.500 habitants. El teatre auditori, del 2007 i amb capacitat per a 477 espectadors, és magnífic. Però, ai las, Calldetenes és a 72 quilòmetres de carretera de Barcelona i una distància mental molt superior. Qui s’atreveix a estrenar tan lluny dels crítics teatrals, la claca, les patums, la seu de TV3 i les estrelles del gremi? Només poden ser dos folls, o dos genis, o ambdues coses alhora.

El primer foll, i el primer geni, és en Peyu, humorista rural inclassificable, que de fa temps ens acompanya en els nostres desplaçaments amb cotxe des del programa El búnquer. Abans ja ens havia fet riure amb el programa Bricoheroes fent tàndem també amb Jair Domínguez. El seu estil directe, la capacitat per a explicar històries i amanir-les, el fet de no amagar el cap sota l’ala políticament i moltes altres virtuts que ara no fan al cas l’han convertit en l’humorista familiar de capçalera. Apassionat de les cabres i el formatge, encara troba temps i energia per a donar un cop de mà al projecte de les Cabres d’en Peyu que encapçala i gestiona la seva parella.  A L’il·lusionista ens va fer riure molt i quan vam veure que es tallava la cabellera per adaptar-se al cartell de Hamlet que havia dibuixat la Pilarín Bayés vam veure clar que aniríem a Calldetenes.

La història d’amor amb el segon foll, i segon geni, encara ve de més lluny. Arrenca a final dels vuitanta a l’Autònoma, quan, asseguts a la darrera fila d’una aula enorme en què un professor llegia apunts com si això tingués cap valor, el meu amic sabadellenc Albert Viaplana em parlava d’un col·lega seu anomenat Albert Pla que prometia molt. Va prometre tant que el 1988 va guanyar la Mostra de Cançó d’Autor de Jaén i a partir d’aquí va emprendre una carrera a mig camí entre el toreig i el terrorisme que va escandalitzar moltes iaies i tietes, va aplegar un reduït grup de seguidors irreductibles i en general no deixa ningú indiferent. Pla va agafar la via Sisa-Riba de sortida de la Nova Cançó i ha encadenat rumbes i més propostes pròpies i mig punkies, cent per cent originals i intransferibles. També ha fet d’actor, perquè tothom qui l’hagi vist cantar es deu haver adonat que és un intèrpret fabulós.

En Peyu i l’Albert Pla ja van coincidir a Natura sàvia, el programa de televisió sobre la fauna i la vida salvatge dels Països Catalans que TV3 va emetre entre el 2018 i el 2024. El salt per a passar dels animalons a interpretar Hamlet, un dels grans clàssics del teatre, és enorme. Però com us podeu imaginar, no es tracta d’una interpretació que segueixi al peu de la lletra el text de Shakespeare, sinó que van a la seva. De fet, en alguna entrevista ja han confessat que van triar aquest nom, Hamlet, perquè van veure que al dramaturg anglès li havia funcionat bé i ells també cercaven un títol comercial. El Hamlet d’en Peyu i Albert Pla és un poti-poti, com no podia ser altrament, situat en la frontera prima que sovint hi ha entre la tragèdia i la comèdia, amb algunes incursions en el gènere del musical i de l’antimusical. És un espectacle multidisciplinari, diu en Peyu. Un espectacle multimerda, rebla Albert Pla.

L’obra ens situa a l’habitació 313 d’un hospital i ens mostra la convivència i els seus efectes col·laterals entre dos pacients que no es coneixen i que no necessàriament es volien conèixer. Les rialles del públic comencen abans no obrin la boca, quan els espectadors es fixen en el vestuari o no vestuari (ser o no ser) d’un dels dos. En Peyu pujoleja una mica en la interpretació del seu personatge i de l’Albert Pla no sabràs mai on comença la persona i on acaba el personatge. De l’argument no n’explicarem res més, que hi ha funcions programades fins al setembre a Calldetenes. Aneu-hi. A la sortida de l’obra coincideixo amb Quimi Portet, que sembla que té part de culpa que en Peyu i l’Albert Pla es coneguessin fa anys, i que també apareix al Natura sàvia. Plegats celebrem l’existència d’aquest humor català que té un punt surrealista i que fa que la nostra existència sigui més suportable.

El comissari europeu de Comerç, Maroš Šefčovič, ha acabat sense cap acord la reunió que ha mantingut a Washington amb representants del govern de Donald Trump per a mirar de resoldre el conflicte aranzelari obert arran de les mesures proteccionistes que el president nord-americà va imposar a les importacions europees.

Sefcovic s’ha reunit durant hores amb el secretari de Comerç nord-americà, Howard Lutnick, i amb el representant comercial Jamieson L. Greer, però en sortir ha reconegut que no s’ha aconseguit cap avenç concret. Amb tot, ha assegurat a les xarxes socials que la Unió Europea encara està disposada a arribar a un “acord just”. En un breu comunicat, el comissari ha advertit que trobar una sortida a la guerra aranzelària requerirà un “important esforç conjunt” i ha reiterat la voluntat de Brussel·les de pactar una solució basada en la reciprocitat i en l’eliminació total dels aranzels sobre els béns industrials. Ha remarcat que cal “aprofitar la finestra d’oportunitat” que han obert les dues parts gràcies a la treva de noranta dies que Brussel·les ha concedit abans de reprendre les represàlies comercials.

L’executiu comunitari ha remarcat que defensa una “doble via” per resoldre el conflicte: combinar els esforços de negociació amb la preparació de noves contramesures. Així ho ha dit el portaveu de Sefcovic, Olof Gill, que ha insistit que, malgrat l’aposta pel diàleg, no s’abandona la via coercitiva. Sobre això, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, ja va advertir la setmana passada que la represàlia pot “reactivar-se” en qualsevol moment. A més, va deixar clar que la preparació de la segona ronda de contramesures ja és en marxa, tot i que la Comissió ha decidit de no fer públic l’estat dels treballs mentre es mantinguin obertes les converses amb Washington.

Sobre aquesta nova tanda de possibles represàlies, el portaveu de Sefcovic ha insistit que “totes les opcions continuen damunt la taula”, inclosa la possibilitat d’imposar taxes a les grans tecnològiques nord-americanes. Aquesta mesura es planteja com a part de l’eina anticoerció que els vint-i-set poden activar en cas de pressions econòmiques per part de tercers estats.

Trump manté la línia dura, malgrat la treva

Tot i les concessions mínimes que ha fet, Trump no dóna senyals d’un canvi d’estratègia. La seva administració manté ferms els aranzels del 25% que graven els sectors estratègics de la indústria europea i fa servir un discurs que presenta les seves mesures com una resposta a un suposat desequilibri amb la Unió Europea. Per part seva, Brussel·les intenta mantenir viu l’espai per a la negociació, tot i que adverteix que el marge de maniobra és limitat. La proposta d’un pacte de reciprocitat amb aranzels zero per als béns industrials continua damunt la taula, però no sembla que Washington estigui disposat a acceptar una fórmula simètrica.

Amb la treva de noranta dies en marxa i la data límit del 14 de juliol en l’horitzó, els mesos vinents seran clau per veure si s’avança cap a una desescalada o si, per contra, esclata una nova escalada aranzelària entre les dues potències comercials.

Només dos-cents anys enrere l’Antàrtida era completament desconeguda. Els països occidentals suposaven que, “per equilibrar el planeta”, que tenia molts territoris a l’hemisferi nord, hi havia d’haver una gran massa de terra al sud. Era allò que es coneixia per Terra Australis, un continent immens que s’imaginaven que s’havia de trobar a les inexplorades aigües meridionals. Diverses expedicions van primer desmentir-ne l’existència, després la van confirmar i finalment van descobrir que hi havia terra, i no tan sols icebergs, a diferència del pol nord. Per coincidències i acords encara ara difícils de comprendre, en un planeta on ha imperat l’avarícia, l’Antàrtida continua essent terra de ningú. És l’últim continent verge del món.

Si volia visitar-lo, ho havia de fer de la manera més directa possible: travessant el pas de Drake, el més perillós del món. És el que hi ha entre el continent i el tros de terra més acostat a l’Antàrtida: la Terra del Foc, a l’Argentina. S’estima que, aquests últims cinc-cents anys, més de 800 vaixells han naufragat en aquestes aigües, cosa que ha causat la mort de més de deu mil persones. Seguint el sentit de les agulles del rellotge, uns forts corrents fan la volta a tota l’Antàrtida. Quan arriben en aquest punt, on les aigües es troben forçades a passar per un embut de 800 quilòmetres, la distància que hi ha entre l’Amèrica del Sud i les primeres illes de la península antàrtica, la pressió i la velocitat de la mar i del vent augmenten considerablement. En dies de tempestes, pot haver-hi ràfegues de vent de més de 100 quilòmetres per hora i onades de més de 25 metres.

El pas de Drake és considerat el més perillós del món.

Temps ha, aquesta combinació era capaç d’enviar al fons de la mar qualsevol vaixell. Però ara, amb embarcacions molt més grans, rutes marítimes desenvolupades i tecnologies que permeten de preveure les condicions meteorològiques, guiar entre els icebergs o, fins i tot, estabilitzar la nau contrarestant l’onatge, les travessies són molt més segures i còmodes.

El meu passatge de Drake va ser mogut. Les onades van arribar fins a sis metres o set. Gran part dels passatgers d’aquell creuer centrat en la ciència duien al coll un pegat d’escopolamina, un medicament contra el mareig. Els qui no en portaven, era ben probable que haguessin pres biodramina, una altra opció més coneguda a la nostra terra.

Les ones colpejaven el vaixell amb força.

El balanceig del vaixell era tan gran que en alguns moments per les finestres tan sols es veien onades. Al cap d’una estona es decantava cap a l’altre costat i es perdia de vista l’horitzó fins a deixar a la vista únicament el cel gris. Tot i que hi va haver caigudes de passatgers i trencadissa de plats al menjador, els membres de la tripulació, que hi havien passat un munt de vegades, asseguraven que aquell Drake era tranquil.

L’endemà passat d’haver deixat enrere la Terra del Foc, la mar es va calmar, i això ens indicava que havíem superat el pas i que érem a la vora de les aigües antàrtiques. Els primers icebergs ens ho van confirmar. Ja hi arribàvem.

El primer iceberg del viatge, encara a força quilòmetres de la península antàrtica.

Primer contacte: la punta Damoy

Tan bon punt despuntà l’alba, vaig anar a coberta. Durant la nit havíem navegat, ja entre illes antàrtiques, fins que havíem arribat on ens disposàvem a fer el primer desembarcament. El paisatge que em vaig trobar no tenia parangó amb res que hagués vist abans. Immensos pics de no gaires metres s’elevaven a la vora nostra. Eren completament coberts de neu, sense excepció. Però allò que més impressionava sens dubte eren els barrancs de desenes de metres que es formaven per tota la costa. Eren murs infranquejables de neu mil·lenària que de tant compactar-se s’havia convertit en gel. Quan la gravetat i aquell pes descomunal ho volguessin, trossos grans i petits d’aquella muralla es desprendrien i caurien a l’aigua, per formar els icebergs que ens envoltaven.

La contemplació d’aquell paisatge aparentment mort es va veure interrompuda sobtadament per un moviment a l’aigua. A pocs metres de distància hi podia veure unes esquitxades que es repetien contínuament, com si un grup de peixos s’haguessin posat d’acord a saltar a la superfície una vegada darrere una altra. Em va costar d’identificar de què es tractava, però amb l’ajuda d’uns prismàtics ho vaig entendre. Eren un grup de pingüins que nedaven, no sabia si en cerca d’aliments o acostant-se al vaixell amb curiositat. No eren pas els únics. Com més m’hi fixava, més m’adonava que podia arribar a trobar aquells ocells nedant tot fent saltirons mirés allà on mirés.

L’Antàrtida ens donava la benvinguda.

La punta Damoy era a l’illa Wiencke. Havia estat una instal·lació aèria dels britànics per a enviar-hi expedicions científiques. El 1975 s’hi va construir la pista d’aterratge i una cabana per al personal que anava i venia de la base Rothera, a l’illa Adelaida. Les “instal·lacions” es van utilitzar fins el 1995.

La cabana Damoy, usada pels britànics durant vint anys.

Per a nosaltres, va ser la primera experiència en trepitjar l’Antàrtida. Després d’arribar-hi amb llanxa i de trobar-nos els primers pingüins a la platja, vam topar amb la cabana Damoy. L’edifici era molt ben conservat i s’hi podien veure les lliteres, el menjador i la cuina, encara amb tots els aparells, com ara cafeteres o tasses, intactes. Era molt semblant a un refugi de muntanya. Del 2006 ençà, la cabana era oberta al turisme.

A dins s’hi podien trobar els atuells que es feien servir per escalfar-se i passar l’estona.

A la vora hi havia un altre edifici, més petit. Era el refugi naval Bahía Dorian, col·locat allà per l’Armada Argentina el 1953. A diferència de l’altre, aquest encara estava preparat per acollir-hi persones que es trobessin atrapades. Amb els subministraments que hi havia a dins, tres persones haurien de poder sobreviure tres mesos, pel cap baix.

Aquest petit edifici és el refugi Bahía Dorian.

Per aquella zona hi havia colònies de pingüins papua, l’única espècie visible a la regió en aquesta època de l’any, al començament de l’hivern antàrtic. Són fàcilment identificables perquè tenen una marca blanca sobre els ulls.

Uns pingüins descansen a la platja.

Els que hi havia a l’aigua, donant voltes en grups o tots sols, eren els adults, que durant el dia cercaven aliments com ara krill, crustacis, peixos i l’ocasional calamar. Ho feien per a ells i les seves cries, que els esperaven a la costa. Curiosament, són els ocells que neden més de pressa sota l’aigua, fins a 36 quilòmetres per hora. Es poden submergir a més de 150 metres.

Un grup de joves pingüins papua es passeja per l’illa.

Les cries, en canvi, que tenien poques setmanes de vida, romanien en terra ferma. Algunes encara conservaven el plomatge característic dels més joves, que és gruixut i flonjo, per a mantenir-los càlids i no per a nedar. Es veien caminant sobre les dues potes o deixant-se arrossegar amb el ventre sobre la neu. Ho feien d’una manera molt maldestra, a vegades fins i tot relliscant i caient a terra, cosa que contrastava amb l’habilitat que després demostraven a l’aigua.

Un pingüí papua encara amb borrissol a la cresta.

No gaire lluny de la punta Damoy, també a l’arxipèlag Palmer, hi ha el port de Lockroy, una badia molt coneguda a l’Antàrtida. Nosaltres la vam poder visitar hores després amb una llanxa. En alguna platja hi vam poder observar, de lluny, esquelets de balena, vestigis d’un tràgic passat no tan llunyà.

L’esquelet d’una balena s’ha convertit en la llar d’uns pingüins papua.

A final del segle XIX, en plena exploració de l’Antàrtida, la població d’aquest animal era en declivi a l’Atlàntic Nord i a la mar del Nord. Quan va córrer la veu que al “nou” continent s’hi podia trobar una gran quantitat de balenes, molts es van aventurar a anar aquelles terres inhòspites per caçar-les i extreure’n tot el rèdit econòmic possible. Del 1911 al 1931, el port de Lockroy es va utilitzar de base d’aquesta indústria.

Anys després, a la Segona Guerra Mundial, els britànics hi van construir una base militar secreta per assegurar-se la seva presència a l’Antàrtida. Quan va acabar el conflicte, els edificis van passar a usar-se com a base científica, una activitat que va perdurar fins el 1962. Ara aquests edificis són emprats com a museu de la història antàrtica i, també, com a oficina de correus, la més austral del món. És una manera que han trobat els britànics de finançar part de les seves expedicions científiques a l’Antàrtida, perquè s’ha convertit en un dels llocs més turístics del continent. Tanmateix, en aquesta època de l’any la base ja era tancada.

L’antiga base de Lockroy, i actual oficina de correus, també és en una pingüinera.

El deliri d’un doctor i la base Almirante Brown

El 1983, Argentina va contractar l’equip que havia de formar part de la base Almirante Brown durant aquell estiu, el nostre hivern. Tot i que n’hi ha algunes de permanents, la majoria de les bases s’ocupen tan sols durant aquesta època de l’any, perquè és quan l’Antàrtida és més amable. Hi ha sol pràcticament tot el dia i per això no fa tant de fred. Al final de la temporada, el març del 84, un dels membres de la base va rebre una notícia que el va trastocar: en comptes de tornar a casa llavors, l’Argentina havia decidit que s’hi hauria de quedar també tot l’hivern, cosa que era un incompliment de la promesa que li havien fet.

Era el metge de la base, que se’n feia creus. Embogit per aquella idea, i maleint als seus superiors, va fer l’única cosa que veia possible per a tornar a casa i, de passada, venjar-se dels qui l’havien enganyat perquè visqués un any sencer en el lloc més inhòspit del món: va incendiar tota la base sencera. Per sort, va avisar abans els seus companys perquè es protegissin en un lloc segur i tots van ser evacuats de les flames per un vaixell dels Estats Units i retornats a Ushuaia, a l’Argentina. La jugada li havia sortit bé. Tornava a ser a casa. Això sí, segons que diuen, va canviar l’Antàrtida per la presó.

La base Almirante Brown, quaranta anys després.

D’aleshores ençà, la base Almirante Brown, que va ser reconstruïda, ja no té equips humans permanents. Precisament gràcies a això, quan hi vam arribar nosaltres ja se n’havia anat tot el personal, i, doncs, vam poder utilitzar el port de la base per desembarcar en aquell racó del continent, a la costa de Danco. D’ençà de la pandèmia, no es permetia la interacció de les persones de la base amb turistes. Era la primera vegada que trepitjàvem el continent, i no una illa com el dia anterior.

Hi vam trobar més colònies de pingüins papua i els edificis nous de la base, d’un color vermell llampant que els destacaven per sobre de la neu. Tanmateix, allò més bonic era el paisatge que ens envoltava. Ens trobàvem en un indret conegut com a badia Paradís, un nom completament merescut.

La badia Paradís és un lloc d’una bellesa espectacular.

Per la forma de la terra, era un refugi natural d’aigües tranquil·les i poc vent. Tota la costa era resseguida per grans muntanyes, entre les quals glaceres gegantines, inacabables. La mar era especialment bonica per la presència de milers d’icebergs que creaven formes increïbles. Els més especials eren els que ja s’havien capgirat i ensenyaven a la superfície allò que abans era submergit.

Es pon el sol a la badia Paradís.

A més, explorant aquelles aigües amb llanxa es podien veure balenes geperudes respirant de tant en tant, tranquil·les. Algunes, fins i tot, dormint. També hi havia foques menjacrancs descansant damunt alguns dels icebergs que suraven a la mar.

Una foca menjacrancs reposa havent menjat.

L’Antàrtida és un lloc encara més increïble que no m’havia imaginat. Encara que no ho pogués semblar, era plena de vida, tot i que exclusivament a les costes, on hi havia una gran riquesa de krill que esdevenia reclam de balenes, pingüins i foques. Mirés allà on mirés, observant amb prou atenció i paciència, s’hi podia veure algun animal. Ara, més enllà de la costa només hi havia neu i muntanyes. Ni rastre de vida en un continent tan gran com més de tres vegades la Unió Europea o dues vegades Austràlia.

La riquesa d’aquelles costes i la puresa del continent, lluny encara de la contaminació humana, és tot un envit per al planeta. Aspectes com ara el turisme, les expedicions científiques i l’equilibri polític actual són cabdals per a entendre un continent que ens és estrany, aliè i misteriós. I això mirarem d’explicar, setmana rere setmana, experiència rere experiència, en aquesta secció als lectors de VilaWeb. Agafeu l’abric, que vénen dies freds.

En el calendari litúrgic cristià, la Setmana Santa és la cita que es viu amb més intensitat. Commemora l’entrada de Jesucrist a Jerusalem, la seva mort i crucifixió i la seva resurrecció. El lloc al calendari d’aquesta setmana és condicionat pel dilluns de Pasqua, que es fixa a partir de la primera lluna plena de primavera.

Enguany, els dies festius de Setmana Santa a Catalunya, Andorra i el País Valencià són el 18 d’abril, Divendres Sant, i el 21 d’abril, Dilluns de Pasqua. A les Illes, són festius d’àmbit general el dijous 28, Dijous Sant, i el Divendres Sant, tot i que en alguns municipis també ho és el dilluns de Pasqua.

Per què fem festa el dilluns de Pasqua?

Tot seguit, us oferim un recull de les tradicions més singulars de la Setmana Santa del 2025 i les dates per a poder-les veure:

Acte sacramental a Sant Vicenç dels Horts

Quan es fa? Dimarts, 15 d’abril, a les 22.00.

La Setmana Santa de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) és l’única en què es fa una representació de l’acte sacramental dins una església: la parròquia de Sant Vicenç Màrtir. És una manifestació teatral popular que representa la Passió de Jesucrist, de manera que es reviuen els darrers dies de la vida de la seva vida en tretze escenes acompanyades pels salms cantats pels mateixos actors i amb música en directe. També s’hi fan més actes, com ara la desfilada d’armats, el viacrucis i la processó de Penitència.

La Dansa de la Mort de Verges

Quan es fa? Dijous, 17 d’abril, a les 22.00.

Cinc esquelets, col·locats en forma de creu i dansant al so d’un tabal, protagonitzen la tradició popular més coneguda de la Processó de Verges. Datada a l’edat mitjana (1347-1348), la Dansa de la Mort ens recorda amb una bandera, una dalla, un rellotge i uns platets, que la mort ni avisa ni perdona ningú.

Fotografia: Albert Salamé. Processó dels Misteris de Badalona

Quan es fa? Dijous, 17 d’abril, a les 21.00.

A Badalona (Barcelonès) el Dijous Sant, quan es comença a fer fosc, es fa el Cant de la Passió, que dóna pas a la Processó dels Misteris, una de les més antigues de Catalunya. Les espelmes dels participants són l’única il·luminació d’una processó que desfila acompanyada d’un silenci sepulcral.

Davallament de la Creu de Pollença

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, a les 21.00.

Divendres Sant moltes poblacions mallorquines celebren el davallament, que consisteix a desclavar els claus que mantenen la imatge de Crist a la creu i portar-la en processó. A Pollença es fa un dels més espectaculars, que data del 1650, amb la desfilada posterior, que baixa els 365 esglaons de l’Oratori del Calvari. Artà, Sineu, Felanitx i Son Servera són alguns dels municipis en què també es representa el davallament.

Receptes per a fer la mona de Pasqua a casa: de la tradicional a la de xocolata

Processó de la Sang de Perpinyà

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, a les 15.00.

La processó de la Sang de Perpinyà s’atribueix a sant Vicent Ferrer, que va arribar al Rosselló la tardor del 1415. Més de cinc-cents anys després, el 1950, es va recuperar la processó de la Sang pel centre històric de la ciutat, en què es destaca la figura del condemnat, vestit de vermell, a diferència de la resta, que va de negre.

Processó del Sant Enterrament de Tarragona

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, a les 19.30.

A la processó del Sant Enterrament de Tarragona hi participen els armats de la Sang i tretze associacions de Setmana Santa més, entre les quals germandats, gremis i confraries de la ciutat. Datada el 1550, va ser declarada festa patrimonial d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.

Processó del Sant Enterrament de València

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, a les 18.30.

Reconeguda com a festa d’interès turístic nacional, la processó del Sant Enterrament és un dels actes més emblemàtics de la Setmana Santa marinera a València, i es fa als barris marítims. Dura tota la nit i el vincle amb la mar hi té un simbolisme molt especial.

Trencà del Guió d’Elx

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, cap a les 23.00.

Una de les característiques principals de la processó que es fa a Elx (Baix Vinalopó) és que, quan s’acaba, un dels membres d’una tripleta de ciutadans trenca un estendard negre davant la imatge de la Mare de Déu dels Dolors, cosa que indica la culminació del dol.

Viacrucis de Sant Hilari Sacalm

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, a les 21.00.

Els veïns de Sant Hilari Sacalm (Selva) representen les darreres hores de Jesucrist abans de la crucifixió. Es fa de fa més de tres segles, i la tradició processional es transmet de generació en generació. Una de les escenes més emotives, on s’apleguen milers de persones, és la del Calvari, als afores de la població.

 

Del Bujot als ‘currutacos’: més de vint curiositats lingüístiques de Pasqua

Passió de Cervera

Quan es fa? Divendres, 18 d’abril, a les 16.00, amb dos descansos de deu minuts.

La Passió de Cervera (Segarra) data del 1477 i és considerada la més antiga d’Europa, segons un estudi de la Universitat de la Sorbona de París. Es representa al Gran Teatre de la Passió, i cal comprar les entrades amb antelació.

Passió d’Esparreguera

Quan es fa? Els dies 18, 26 i 27 d’abril, i el primer de maig, al Teatre de la Passió d’Esparreguera.

D’ençà de fa un segle, la Passió d’Esparreguera (Baix Llobregat) presenta un espectacle que combina tradició i avantguarda. Ja se’n poden comprar les entrades.

Passió d’Olesa de Montserrat

Quan es fa? Els dies 18 i 26 d’abril, i el primer de maig.

Enguany, a Olesa de Montserrat (Baix Llobregat) es torna a representar la Passió de Crist amb un nou espectacle consolidat, que ja va ser renovat amb una durada més breu. Ja se’n poden comprar les entrades.

També són ben conegudes la Passió d’Ulldecona (Montsià) i la de Vilalba dels Arcs (Terra Alta), una interpretació a l’aire lliure.

Vint coses que no sabies sobre la mona de Pasqua

Caramelles de Súria i Callús

Súria

Quan es fan? Divendres, dissabte i diumenge, 18, 19 i 20 d’abril.

Súria (Bages) presumeix de ser la capital catalana de les caramelles, amb el nombre més gran de participants. Daten del segle XVI i són reconegudes com a patrimoni festiu de Catalunya.

Callús

Quan es fan? Dissabte i diumenge, 19 i 20 d’abril.

Actualment, dues colles fan les caramelles de Callús (Bages): la colla dels grans i la colla dels petits. L’element més singular de les festes són les ballestes que els cantaires fan servir per oferir flors a la gent que surt al balcó a veure’ls i sentir-los.

Caramelles de Callús. Caramelles de pagès de Cardona

Quan es fan? Diumenge i dilluns, 20 i 21 d’abril.

Les colles participants en les caramelles de Cardona (Bages) celebren l’arribada de la primavera escampant la Pasqua pel nucli antic, acompanyats de trabucs i la tradicional dansa dels cascavells.

Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta

Quan es fan? Diumenge 27 d’abril.

Les Caramelles del Roser és el nom de la dansa tradicional de les caramelles de Sant Julià de Vilatorta (Osona), considerades patrimoni d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya.

Goigs dels Ous de Conflent

L’element singular dels goigs dels Ous de Conflent és que els cantaires són obsequiats amb cistelles, que contenen dolços i, tradicionalment, ous i botifarres. Els Banys d’Arles, Ceret, Argelers, Banyuls de la Marenda i Vilafranca de Conflent són alguns dels indrets on es manté aquesta tradició.

Matar el Bujot a Ciutadella

Quan es fa? Diumenge, 20 d’abril.

El Bujot de Ciutadella (Menorca) és un ninot fet de palla amb el cap d’olla que representa una persona o un fet que ha tingut protagonisme durant l’any. El pengen en una plaça o en un carrer amb un cartell explicatiu. A migdia, quan repiquen les campanes del diumenge de Pasqua, es cala foc al Bujot amb petards i traques. Abans, s’hi usaven escopetes, però ara la normativa d’ús d’armes de foc ho impedeix. L’explicació més estesa d’aquesta tradició és que és un ritual de primavera per a espantar les coses dolentes de l’any.

El grup de treball per a cercar un consens entre els sectors enfrontats a l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) ha quedat en via morta. Com a mínim, de moment. El darrer ple del secretariat nacional va aprovar de crear un grup de treball que cerqués acords estratègics i, arribat a un punt, poder desblocar decisions importants, com l’elecció d’un nou secretari, que s’arrossega d’ençà de final de l’any passat i que fins ara no ha estat possible perquè cap candidat arriba als dos terços mínims que exigeixen els estatuts. S’havia d’haver presentat a la reunió del secretariat d’aquest dissabte, però les topades prèvies entre els encarregats d’activar-la ja anticipaven que no es podria presentar res. I així va ser, en un ple novament tens, amb retrets i desqualificacions.

Els encarregats de fer funcionar el grup de treball que cercava el consens eren Nohemí Zafra, vice-presidenta de l’ANC i, per tant, representant del sector majoritari; Josep Costa, cara visible del sector crític; i Benet Oliva, que a l’anterior ple va tenir el suport del sector majoritari per a ser el nou secretari, però aquestes darreres setmanes li han girat l’esquena i han passat a veure’l com a aliat de Costa. Aquests eren els impulsors, però havien de trobar més secretaris que en poguessin formar part i Oliva va presentar una llista amb Lluís Llach, Julià de Jòdar i Josep Vila com a representants del comitè permanent –la branca més executiva del secretariat– a més de Zafra; dos noms a proposta de Costa i dos més proposats per Oliva mateix. Però la llista va quedar en no res perquè no va trobar consens.

Un altre dels encàrrecs era que aquests tres membres originals definissin formalment l’objectiu concret, un pla de treball, un calendari d’actuacions i una estimació del nombre de membres necessaris i de la durada en el temps del grup, perquè ho aprovés el secretariat nacional, tal com defineix el reglament de règim intern. Però això tampoc no va ser possible. Es va arribar a preparar un document, però tampoc no va arribar a port. En aquest cas, Zafra va qüestionar que tingués sentit mirar de consensuar res perquè Costa havia demanat al coordinador del Comitè Deontològic que certifiqués que no havien contestat a la impugnació del ple del secretariat de febrer, quan va fer públic que n’havia sortit “en protesta per la gestió despòtica i antireglamentària que s’està fent de l’entitat”, amb la idea de dur-ho al Tribunal d’Arbitratge de Barcelona, un recurs final previst als estatuts. Encara es va arribar a preparar un segon document d’urgència per mirar d’arribar a temps del ple d’aquest dissabte, però també es descarta, perquè es veu precipitat.

Amb aquest fracàs al sarró, el ple de dissabte va tornar a estar carregat de tensió entre els dos sectors, que continuen en una guerra oberta plena de retrets. Un dels moments destacats fou l’enèsima votació per a elegir un nou secretari. Costa va mantenir la seva candidatura com a representant del sector minoritari, però aquest cop la novetat fou que el majoritari va proposar Xavi Aibar. Oliva, que havia estat l’anterior candidat del sector majoritari, va prendre la paraula per retirar la candidatura, que ja no tenia cap possibilitat de prosperar. Després de múltiples votacions sense que cap candidat assolís els dos terços, es va tornar a deixar per al següent ple del secretariat nacional, que es farà a Lleida el 10 de maig.

Una reforma dels estatuts carregada de dinamita

És veritat que el grup de treball per a cercar un consens no ha quedat formalment descartat i que encara es podria reactivar, però no és tan sols que aquest procés hagi eixamplat les esquerdes entre sectors, sinó que a l’horitzó hi ha una reforma dels estatuts de l’ANC que encara ho complica més. Un grup promotor ha fet una proposta de reforma i ja s’ha tancat el període perquè els membres del secretariat nacional hi proposin esmenes. El següent pas serà la convocatòria d’un ple extraordinari del secretariat nacional perquè es defensin i votin aquestes esmenes, i llavors es farà arribar el document a les assemblees territorials, que també podran esmenar-les. Finalment, es votaran telemàticament en una assemblea general ordinària que es preveu per a final de juny.

La reforma dels estatuts significa destapar la caixa dels trons que enfrontarà més obertament encara els dos sectors, perquè es posaran en qüestió articles com el que garanteix que l’ANC “es mantindrà totalment independent de qualsevol partit polític, coalició electoral o grup d’electors i no es presentarà a cap tipus d’elecció” –encara amb la mirada posada en el projecte de la llista cívica; allò que estableix la regla dels dos terços per a l’elecció de càrrecs orgànics; o la limitació de dos mandats dels secretaris nacionals.

 

Cada u de gener, quan es fa saber el nom del primer nat als paritoris públics catalans, la racistada nostrada s’encén d’ira en constatar que, un any més, no és cap Oriol, ni cap Mariona, ni cap Arnau. En veient com la vida dels nouvinguts s’obre camí per totes les escletxes que pot, aixequen el puny al cel i blasmen una sèrie de mares que “crien com conilles” per cobrar ajudes i viure a costelles nostres; fent un càlcul exponencial, estimen que si els fills d’aquests fills tenen tants fills com els seus pares, en quatre generacions les nostres nétes portaran burca i, podem deduir, també nedaran en l’abundància de tanta subvenció.

Caricatura a banda, és innegable que els nacionals catalans tenim motius per a patir per la nostra pervivència com a poble a la Terra, però d’aquí a donar per fet que els fills de la immigració seran tan prolífics com els seus ascendents, deixeu-m’ho resumir en un titular: ha. Ho apuntava Josep Sala i Cullell en un dels seus articles imperdibles sobre immigració, unes peces que tenen la virtut de demostrar que no cal fer-se xenòfob per a qüestionar la Catalunya dels vuit milions, atès que dispara cap amunt i no cap avall: “La humanitat sencera està entrant en un hivern demogràfic, i aquesta dècada travessarem la taxa de reposició, que és d’uns 2,2 fills per dona.”

Diu la ciència dedicada que, per a sostindre una població, la taxa de fertilitat ha d’estar per sobre del llindar de 2,1 fills per dona. Dos hereus i un peu. No em molesto ni a buscar cap xifra: només cal no haver estat en coma els últims deu-vint anys per a saber que les catalanes d’origen tenen altra feina, de mitjana, abans que no anar a buscar la parelleta. Feina a estabilitzar la feina, feina a tindre casa fixa, feina a trobar amb qui muntar un projecte familiar, feina a conciliar: una recepta infal·lible que les ha situades entre les dones menys fèrtils del planeta. Hi ha maneres i maneres d’extingir pobles, i el model econòmic que ens parasita està resultant enginyeria fina, però, per un dia, voldria descansar del nostre racó de món i enlairar-me fins a la troposfera per eixamplar la mostra.

A Occident, parir a manta fa dècades que s’ha acabat, i als països amb polítiques familiars potents com França o Suècia, amb taxes que s’acosten a les dues canalles per dona, són excepcionals. Però, al contrari del que sembla, la davallada de la fertilitat no és exclusiva dels països desenvolupats. Fins i tot en aquells que encara tenen natalitats altíssimes, les dones porten al món cada vegada menys descendència: els índexs no pugen enlloc. Sobre això, hi ha un llibre del 2019 que en parla i que l’altre dia em va caure a les mans: Empty Planet: The Shock of Global Population Decline (El planeta buit: el xoc del declivi de la població mundial). A partir d’un extens treball de camp, els autors desgranen aquest fenomen que és global i que desafia les projeccions d’organismes com les Nacions Unides, que preveien que a finals de segle arribaríem als deu mil milions d’humans.

Perquè resulta que les boles de vidre dels demògrafs de l’ONU no havien previst un detall: que els ventres de les dones no havien de restar sotmesos per sempre a l’explotació i la dominació. Això, és clar, els llibres ho expliquen d’una altra manera: als països en vies de desenvolupament, que se’n diu ara, el flux de població rural cap a les grans ciutats és constant i no sembla que hagi de parar. Això vol dir que, en el nou context urbà, el criaturam passa de ser una inversió per a l’economia familiar a ser una càrrega, massa boca per a alimentar. I a mesura que les dones i les seues filles accedeixen a l’educació i es van ensenyorint del seu destí, ho tenen clar: cinc canalles, les parirà ta tia. Les gallinetes diuen que prou.

En el cas de les immigrants, les noves generacions –incloses les musulmanes– tendeixen a adoptar de seguida els nivells de natalitat dels països on han crescut. Les aspiracions vitals de les xiquetes s’encomanen, i on no arriba el carrer arriba la finestra d’internet. A més, la mínima que han pogut, les noies han superat en nombre els hòmens a les universitats, i la majoria d’elles no voldran renunciar a unes conquestes vitals que els han costat tant d’assolir històricament. Mentre la maternitat no forçada encara impliqui renúncies estructurals –professionals, emancipatòries, d’autogovern–, el negoci no els resulta. De fet, la maternitat és la causa principal de la desigualtat salarial de gènere, i hi ha estudis que revelen que els ingressos de les dones sense fills són si fa no fa els mateixos que els dels hòmens. Però aquest ja seria un altre tema.

És trist, per això, que hagi de ser a través de la “urbanització”, que la majoria de xiquetes puguin accedir a l’educació i al poder sobre el propi cos. Perquè és a les ciutats, on la comunitat i la religió i la família tenen menys capacitat de ficar-se en els úters que no els demanen. Si no ens encantem amb les excepcions, la tendència global és aquesta, un cas d’aquells que d’un gran mal en surt un gran bé. En tot cas, fins i tot als països avançats que donen més suport a la maternitat, les dones s’entreguen lliurement a poc més de dues canalles de mitjana, cosa que ens pot donar una idea de la quantitat de maternitats forçoses –ja ni dic forçades– que hi ha darrere les xifres demogràfiques que avui sentim que ens amenacen.

Torno a casa nostra un moment i prou. Perquè, paradoxalment, aquí són les grans ciutats, que neguen a les dones la llibertat de ser mares dels fills que volen. I quants en voldrien, si es pot saber? Doncs, segons les estadístiques, en totes les franges d’edat manifesten un nombre ideal… de dos. Pum i pam. És a dir: assumint que les autòctones no volen parir a qualsevol preu, si les paguessin prou tampoc no estarien per la feina de repoblar la nació. Ves que no siguem tan lluny d’on seríem si les catalanes haguessin estat sempre lliures de complir els seus desitjos reproductors. Com a poble, segurament també hauríem acabat necessitant els fills de dones amb altres menes de sort: no pas per a mantindre les pensions o per arribar a la xifra catastròfica dels deu milions, sinó per augmentar les probabilitats de poder traspassar el que som.

La paradoxa és tan vella com la literatura mateixa: com pot un esperit sensible –perquè crear bona literatura exigeix sempre tenir una sensibilitat personal molt gran– contenir simultàniament dins el seu cervell idees tan reaccionàries i violentes com les que professava Vargas Llosa? O a l’inrevés, si ho preferiu: com pot un cervell anquilosat en posicions d’extrema dreta i enverinat per l’odi produir de manera simultània pàgines brillants, àgils i profundes? No vull embolicar-me gaire ni ser especialment dogmàtic, però la cosa té intriga, com a mínim, per a mi.

El cas de Vargas Llosa, acabat de traspassar, és potser el més escandalós dels darrers temps: un escriptor que comença la seua vida pública com un fervorós revolucionari comunista i l’acaba com l’adalil batallador del neoliberalisme més reaccionari i socialment destructiu. Un home que de jove adora el Tirant i el popularitza per tot el món i de vell esdevé un obsés contra el català, supremacista espanyol com qui més, violent i irascible contra la llengua de Joanot Martorell. Camins inversos als que la lògica –o, si més no, la tradició d’una certa lògica humanística– faria esperar.

És cert que no estava sol, ni era l’únic: T.S. Eliot, Knut Hamsun, Ezra Pound, Céline, Borges, Gabriele D’Annunzio mateix… La llista és tan llarga com incòmoda. Tots ells, grans entre els grans de la lletra impresa, tots ells –al mateix temps– uns nans morals, si més no, segons la meua escala de valors.

La incapacitat per entendre aquest fenomen m’ha perseguit tota la vida i m’ha obsessionat. Jo vaig fer uns mesos de servei militar a Rabassa, a Alacant, especialment soporífers. Hi havia una biblioteca minúscula, dins la caserna, i hi vaig passar moltes hores matant l’avorriment d’unes vesprades inacabables sense res a fer. Entre els pocs llibres –al costat d’uns quants tractats d’artilleria que em vaig llegir, desesperat per la quantitat d’hores mortes–, hi havia un parell de llibres de Borges que jo em negava, militantment, a fullejar. Era l’època més dura de les sanguinàries dictadures militars al con sud americà i jo no podia suportar la idea, ni tan sols, de llegir res que hagués eixit de la ploma d’un home que defensava explícitament i obertament els assassinats i els assassins, la repressió brutal, l’ús de la tortura, el règim militar.

Però va arribar un dia, quan ja no em quedava ni tan sols cap d’aquells estúpids tractats d’artilleria per llegir, que no vaig tenir cap més remei que agafar els llibres de Borges. I no em reca gens de dir que em van trasbalsar. Em recorde a mi mateix, ajocat contra un mur de la caserna, plorant d’emoció després d’haver llegit Abenjacán el Bojarí, muerto en su laberinto. Però desesperat, al mateix temps, interrogant-me en veu alta com era possible que un home capaç d’imaginar l’Aleph —aquell punt de l’espai que conté tots els punts i representa la tensió entre l’universal i el particular— fos al mateix temps un ésser incapaç de veure la misèria evident i el reduccionisme extrem de les dictadures que aplaudia en públic? Digueu-me curt o obtús, però ni me’n sabia avenir aleshores, ni me’n sé avenir encara avui.

No tinc, per tant, cap resposta al dilema. Però això no m’impedeix, en canvi, constatar que l’exemple d’aquestes vides –la de Mario Vargas Llosa, concretament avui–, al final ens encara a tots a una evidència indiscutible: l’art no necessàriament ens fa més bones persones. Que aquesta és potser una de les il·lusions romàntiques que tots tenim més arrelades i que hauríem d’anar abandonant, per reconèixer –com va dir algú que ara mateix lamente no recordar qui era– que la bellesa és amoral i que en això rau, precisament, el seu poder i el seu perill. Tot alhora.

 

PS1. L’Assemblea Nacional Catalana viu des de fa temps complicacions orgàniques importants. Ara, segons que explica Arnau Lleonart en aquest article, el darrer intent de rebaixar la tensió interna s’ha fet miques. Evidentment cadascú té dret a defensar el que crega convenient, però crec que en algun moment d’aquesta batalla interna fóra bo que tothom tingués clar que una trencadissa de l’ANC seria un desastre total pel país.

PS2. L’Enquesta de Participació Cultural, elaborada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aprofundeix en els hàbits de la població en l’àmbit de la cultura, per a escatir, per exemple, en quines activitats –o de quina mena– consumeixen, però també dedica un apartat, preocupant, als usos lingüístics, que Alex Solano analitza en aquest article.

PS3. L’escriptor Ramon Solsona ha fet memòria de la seua infantesa al llibre El carrer de la xocolata. Joan Safont ha parlat amb ell i ha eixit aquesta entrevista: “Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets”

PS4. Molts lectors d’aquest diari són seguidors dels viatges de Sergi Unanue i de la seua manera de narrar territoris poc coneguts o difícils d’arribar-hi. Avui ens sorprèn encara més amb la que és la primera crònica d’un viatge apassionant a l’Antàrtida. La narració i les fotografies que ens ofereix del seu pas per aquell continent tan ignorat paguen molt la pena: Viatge a l’últim continent verge: l’Antàrtida

L’escriptor Ramon Solsona i Sancho (Barcelona, 1950) va néixer al carrer de Bellver de Gràcia, conegut per l’olor de xocolata de la fàbrica Nederland, on es produïa el Colacao. Escriptor, poeta satíric amb el pseudònim de lo Gaiter del Besós, guanyador del premi Sant Jordi amb L’home de la maleta, col·laborador de mitjans de comunicació, guionista de sèries de televisió i, fins i tot, autor de l’himne del centenari del Futbol Club Barcelona, ara fa memòria de la seva infantesa a El carrer de la xocolata (Proa). El llibre aplega els records compartits amb els seus germans i que evoquen la vida menestral de la vila, els canvis introduïts per la societat de consum i aquell omnipresent franquisme que mirava d’adoctrinar infants i joves. Una evocació que tots els nascuts als anys cinquanta podran fer seva. Ens trobem amb Solsona a la llibreria la Memòria, a la plaça de la Vila de Gràcia, per parlar-ne.

—El carrer de la xocolata són unes memòries d’infantesa no tan sols de Ramon Solsona, sinó també d’Assumpta, Carles i Pep Solsona.
—Sí, senyor. Són escrites en primera persona del singular, perquè hi ha moltes reflexions meves, però d’altres les dic en primera persona del plural. No jugava pas sol al pati i la família era de tots quatre.

—Com ha estat el mètode d’escriptura?
—En dues parts. Feia temps que anotava anècdotes, situacions, coses que a vegades havia fet servir en novel·les, com és lògic. Però, un dia, vaig reunir els meus germans, els vaig donar una llibreta i els vaig dir que anessin apuntant tot allò que recordessin de la infantesa. No calia que ho expliquessin, només que escrivissin “arrencar cebes”, ja sabria de què parlaven. Després, vaig recollir les llibretes, vaig fer una llista bastant llarga de coses que em deien, i els la vaig tornar corregida, com feien els mestres d’abans, amb llapis vermell i en castellà i amb nota. Ens ho vam passar molt bé. Ens vam trobar unes quantes vegades, perquè del primer esborrany a la llista definitiva hi ha grans diferències.

—I diferències entre els germans grans i els germans petits.
—En general, els records són comuns i compartits, però hi ha discrepàncies, hi ha controvèrsies sobre si això no va anar així, sobre si això li va passar a l’un o a l’altre… Però en un clima molt agradable.

—I entre la vostra germana i els nois?
—En aquell moment potser no n’érem conscients, però, òbviament, hi havia una gran diferència i sobretot ara, a l’hora d’escriure, encara no he notat més. Els esculls que va tenir la meva germana per a estudiar, sobretot, no els vam tenir nosaltres. Ara està jubilada, però va fer oposicions a càtedra de belles arts i va fer una carrera magnífica. M’explicava que quan tenia quatre anys, estàvem jugant i la mare li va donar un drap perquè tragués la pols. Quan ella va preguntar per què, li va dir que perquè era una nena. A les nenes se les ensenyava a cosir i a resar a la Mare de Déu i, de la seva classe, només ella va estudiar carrera i una altra va fer batxillerat elemental.

—Dediqueu el llibre a la vostra generació, els nascuts als cinquanta, en ple franquisme, dels quals dieu que heu sortit força bé, força normals.
—És un miracle de la vida. Per una banda, teníem el franquisme aquell que, si bé de petit et rebota molt, va entrant. Cantàvem “prietas las filas, recias, marciales…”. Per una altra, hi havia una alimentació deficient, una sanitat que tot just començava a vacunar. Hi havia la pòlio, que feia estralls, en aquell moment. Podíem haver sortit bastant guerxos, i en general hem sortit normalets.

—El carrer de Bellver de Gràcia estava marcat per la fàbrica del Colacao.
—Ara fa molts anys que no hi és, però hi ha gent que sabia on vivia i em deia que sabia que era prop de casa quan notava l’olor de xocolata.

—Vau arribar a avorrir-la, l’olor de xocolata?
—És que ni la notàvem! Saps aquella gent que viu al costat d’una estació de tren i passen trens tota la nit i no els senten? Doncs a nosaltres ens passava igual.

—Demaneu una placa per a alguns veïns de l’edifici on vivíeu, com la família Sendrós o la senyora Anita.
—Ara diria una paraula molt desgastada, com és entranyable, però és que són records molt bonics. Els nens, de tots els temps i de tots els llocs, noten de seguida la gent que és afable, la gent que és afectuosa, i la gent que és aspra o que no té sintonia amb els nens. I quan tu has estat tractat així, mantens una gran estima per ells.

—Els veïns es presentaven a les cases per qualsevol cosa. No hi havia, potser, aquest individualisme tan gran que vivim actualment…
—Insisteixo a dir que Gràcia no era diferent de qualsevol altre lloc. Les cases, fins i tot a l’Eixample, que no és gaire poble, eren una mica de tothom. I els nens, sobretot els nens, també. Aquell exèrcit de criatures anàvem d’una casa a una altra amb molta naturalitat. Jo mateix havia fet amistat amb els veïns d’amics, perquè jugàvem junts.

—Fins i tot recordeu el cas d’un veí que va venir a consultar-vos un dubte lingüístic…
—L’Adolfo, pronunciat amb u final. Va venir un dia i ens diu, “vosaltres que sou gent instruïda, arena i sorra són dues paraules catalanes?”. Ell era paleta i feia morter amb calç i sorra. I també hi havia el cas de les injeccions, que eren un autèntic servei comunitari. Quan calia, anaves a casa d’algú que sabia posar injeccions.

—Gràcia era més vila o més barri?
—Llavors era molt vila. Hi vaig néixer el 1950 i en vaig marxar el 1973, però l’àvia Ventureta, quan hi va anar a viure, des del terrat veia el mar. És a dir, que Gràcia tot just s’urbanitzava. Al meu temps, conservava un aire molt de poble, que encara ho havia estat més quan el pare era petit. Era un barri de Barcelona, però els barris de Barcelona eren tots molt iguals. En canvi, n’hi ha uns quants que tenien un accent més marcat d’antiga vila: Sant Andreu, Hostafrancs, Sant Antoni, i Gràcia, per exemple. A Gràcia, com en altres llocs, baixàvem a Barcelona.

—Descriviu la vostra família com a catòlica, integèrrima, però no integrista.
—L’integrisme és aquesta Església del morro fort, repatània. En canvi, a casa eren molt oberts, van viure molt intensament el Concili Vaticà II. Això sí, venien d’una tradició catòlica practicant per les quatre bandes de la família. Tant els avis paterns com els materns eren de seguir les devocions, els preceptes, les misses… Però una cosa era la vivència familiar de la religió i una altra, aquell nacionalcatolicisme embafador, castellà, que no et deixava respirar. Insuportable.

—La família de la mare provenia del carlisme, i ella mateixa havia estat de la Federació de Joves Cristians (FJC), fejocista.
—Sempre va mantenir l’esperit dels fejocistes, i d’Unió Democràtica, molt associada a la FJC. De la Unió de Carrasco i Formiguera, que ella havia conegut. Era un catalanisme catòlic, molt independentista, molt patriòtic, molt abrandat.

—I, per tant, van viure un esquinçament important amb la guerra i la violència anticlerical, no?
—He volgut explicar les coses tal com van ser. Nosaltres, els fills d’aquella generació, per entendre’ns, som d’esquerres o tenim una visió predominantment d’esquerres. I anem a favor de tot allò que era en aquell moment el republicanisme, el catalanisme, l’antifeixisme. Però va haver-hi una revolució sagnant, sagnant, una rereguarda criminal que ha estat molt amagada en la història, perquè hi ha hagut un interès de no mirar gaire els disparats que es van fer. I a casa, que no es poguessin tenir imatges, resar el rosari, batejar una criatura o casar-se per l’església, que els capellans els matessin com conills… havia marcat molt.

—La família era molt prototípica de l’època. El pare comercial amb unes quantes feines, treballant moltes hores, i la mare, mestressa de casa. D’alguna manera és un retrat gairebé d’un barceloní tipus de l’època.
—No és l’autobiografia d’un escriptor, sinó d’un nen de Barcelona. Un nen d’una família treballadora o menestral amb quatre fills, que no era gens estrany en un moment de natalitat disparada. Per tant, és un retrat molt estàndard, molt de l’època.

—Vau tenir l’oportunitat, amb els germans, de tornar a entrar a la casa familiar, on ara viuen els Sariola-Vallribera i, de fet, hi treballa Martí Sales.
—Em sap greu no haver-lo conegut i, de fet, ho vaig saber després, que treballava al “quarto d’allà baix”, com en dèiem nosaltres, una caseta al fons del jardí. No només és renebot de Joan Sales, sinó que és entreparent de la meva tia Mercè Sales, dona del meu oncle Carles, que també té casa a Vall-clara, com tots els Sales.

—Parleu dels espais de la casa, dels objectes, del contingut de la farmaciola, de l’habitació dels mals endreços, que en dèieu el quarto fosc, dels objectes quotidians que marquen època…
—D’objectes i de marques, que és una dèria meva, perquè toca molt la llengua. Hi ha coses que s’incorporen a la llengua. Per exemple, de l’insecticida Flit en va sorgir el verb flitar, incorporat totalment a la llengua quotidiana. I les marques també estan molt associades al comerç i a la vida quotidiana. La meva mare ens havia rentat a nosaltres amb Homo, un dels primers sabons per a rentadora. A partir dels anys seixanta, comença a haver-hi una millora del nivell de vida general, i aquesta classe menestral comença a ser una mica classe mitjana. Per exemple, tota la gent de la meva edat recorda de manera molt viva quan va entrar el primer televisor a casa, quan va entrar el paper de vàter, quan van entrar els primers electrodomèstics…

—L’escola era en castellà, però al pati es parlava en català. Era una mica a l’inrevés que ara…
—A Joan Veny, a qui m’uneix una gran amistat i admiració, una vegada li explicava que al pati, quan algú tocava la pilota amb les mans, dèiem “jems”. Com una evolució de l’anglès hands al castellà “hens”, i nosaltres el vam catalanitzar espontàniament. Va quedar molt parat. Encara que l’escola fos en castellà, el pati era lliure.

—M’ha sorprès que no us deixessin jugar al carrer!
—De cap manera. Per dos motius. Un és que jugar al carrer fa trinxeraire. I trinxeraire era una paraula que es deia molt. Encara recordo llunyanament jugar a trencar fanals del carrer a cops de pedra. Sembla una cosa inaudita, però els nens que jugaven al carrer eren bastant assilvestrats. I, per altra banda, hi havia un trànsit relatiu, de cotxes i carros.

—A l’escola és on es veu el franquisme. Especialment, a l’escola pública on vau anar.
—Tenia amics que anaven als “hermanos”, on els van embafar d’exercicis espirituals, resos, novenes… Ara, quan vam anar al Rius i Taulet, vam aprendre tota una sèrie d’himnes falangistes que no cantaré ara perquè no em dóna la gana. A l’Institut Menéndez y Pelayo no ens feien cantar el “Cara al sol”, però ja el duia après de l’escola, i ens feien hissar la bandera amb l’himne nacional. En general, hi havia més presència de l’aparell feixista, però menys del nacionalcatolicisme de les escoles religioses. No ens portaven a confessar, ni fèiem el primer divendres de mes.

—De l’escriptura, m’ha fet riure l’ús d’anglicismes de manera irònica.
—Tinc un lingüista d’ofici o de guàrdia, digues-l’hi com vulguis, i vulguis que no, en qüestions de llenguatge, m’hi fixo. Volia veure com havia anat canviant la llengua, com s’havien incorporat paraules que no calen, anglicismes, o tecnicismes absurds. No deixa de ser una història de la normalització a peu pla. Aleshores, dèiem pasillo i vacacions tranquil·lament. A la meva família, l’avi es deia Carles, el meu germà Carles, i el meu cosí també. A tots els dèiem Carlos.

—Era una llengua més genuïna?
—El català popular era riquíssim. Que tenia barbarismes? I tant! Però era ric, plàstic, creatiu, amb una fraseologia absolutament genuïna. Em dol quan la gent gran diu que no sap parlar català, perquè no el va aprendre a l’escola i se’ls va acomplexar perquè deien basura i buzón, quan en realitat tenien una riquesa genuïna i popular. Per exemple, el d’ençà, jo l’he viscut com una cosa viva, i ara es fa servir un des que de laboratori, que no he dit mai.

—Les coses comencen a canviar quan apareix el 600?
—Abans del 600 va haver-hi uns microcotxes, un dels quals era el famós Biscúter. Els Vilalta tenien un Biscúter familiar, que sembla una contradicció de termes. El pare va estar a punt de comprar un Goggomobil, que era un microcotxe alemany, i el recordo al menjador amb tot de prospectes i papers, fent comptes. Llavors tot es comprava amb lletres, a terminis… I al final es va comprar el 600, que va canviar-ho tot i va posar fi als microcotxes. Però, no només això, sinó que va canviar moltes coses: la mobilitat, la sociologia… A partir de llavors, es va poder sortir, encara que fos ficant-nos els quatre germans darrere el cotxe com sardines en llauna.

—Els pares es tornen domingueros.
—No hi ha una paraula equivalent en català. I és el diumenge perquè el dissabte era un dia laborable i lectiu a les escoles al matí. Fins l’any 1970, quan es va aprovar la llei general d’educació, i es va considerar que el dissabte no havia de ser lectiu, per fer esport, per fer activitats, no es va començar a generalitzar la idea de cap de setmana. Abans, la gent només tenia el diumenge per a sortir amb el 600, parar al costat de la carretera amb taules de càmping i passar-hi el dia.

—També parleu del món del lleure: les revetlles i les festes populars…
—Llavors no hi havia discoteques, tot just va començar el San Carlos Club, amb els Sírex. A casa per Sant Joan fèiem una festassa, amb paperets i garlandes, petards, bengales.

—Era normal que els avis visquessin a casa, oi?
—Els avis vivien i morien a casa. Recordo l’àvia de cos present a casa, perquè això dels tanatoris no existia. Muntaven un cadafal, uns ciris i es vetllaven a casa.

—Un altre canvi rellevant va ser la televisió.
—Som d’una generació pre-televisiva, i això marca… Llegíem tebeos. La coberta del llibre és molt bonica. És una foto de l’Eugeni Forcano de l’any 1962 i podríem ser nosaltres. Tots hi llegeixen tebeos. Som d’una època que jugàvem molt al pati, als jocs tradicionals, als Juegos Reunidos, al Palé, llegíem el TBO i el Pulgarcito. La televisió va obligar a recompondre els menjadors. La ràdio havia estat un senyor moble, però quan apareix el transistor, la ràdio portàtil fa nosa. Llavors, la majestat va ser l’aparell de televisió amb les antenes de banyes, les tauletes de fòrmica amb rodetes. El gran boom de la televisió va ser el casament del rei Balduí de Bèlgica amb Fabiola, que era espanyola. Les botigues de televisors els tenien tots engegats i la gent s’arraïmava als aparadors per mirar una cosa tan nova. Tot i ser una tele de pega i mastega, va trasbalsar-ho tot. Com havíem fet amb la ràdio, que tota la família ens reuníem per escoltar el conte de Tambor, patrocinat per La Casa de las Mantas, amb guió d’Armando Matías Guiu i que tota la meva generació recorda, vam traslladar la devoció a la tele, que només era una.

—De mica en mica, amb els esplais, els Lluïsos, els cinefòrums i la Nova Cançó, us aneu desvetllant.
—L’institut marca un canvi. El franquisme no ha aconseguit atrapar-nos, i passem a ser actius d’una majoria silenciosa en ebullició. Qualsevol acte cultural es converteix en una reivindicació de llibertat. Especialment, la Nova Cançó o el Grup de Folk, que tenien la capacitat d’encendre una espurna de la qual semblava que havia de sortir la revolució immediatament.

—L’intent del franquisme d’espanyolitzar-vos va fracassar, doncs?
—Havia de fracassar per força, perquè era tan ridícul, tan impostat. Ara bé, encara que ara faci riure tot això, explicar un acudit de Franco dins de casa, això es feia en veu baixa, amb por. La sensació de terror que el franquisme entrava a tot arreu, que podies ser detingut arbitràriament i ho podies passar malament, estava tan arrelat, que fa entendre el silenci de molta gent, que no vol recordar episodis ni vivències de la guerra i la postguerra, les represàlies. Tot allò era viu.

—Aquest és un llibre amable, però tracta una època que d’amable no ho era gens.
—He volgut que fos amè, perquè ara està de moda que les memòries siguin agres, que treguin la roba bruta de casa, de tothom. Volia que fossin una lectura amena, agradable. Excepte el franquisme, perquè aquí sí que tenia unes quantes coses pendents per ajustar comptes. I no me les he guardades.

 

The Washington Post · Rick Noack

Istambul, Turquia. Tres setmanes després de la detenció de la figura més destacada de l’oposició turca, els enfrontaments als carrers entre els manifestants i la policia han començat a remetre. Però els joves turcs, el gran motor del moviment, han promès de continuar resistint.

Després de gairebé 2.000 detencions en les manifestacions de les darreres setmanes, els joves activistes han adaptat les seves tàctiques al nou moment polític: han inundat les xarxes socials de missatges de protesta, han boicotat empreses que consideren vinculades al govern i, fins i tot, s’han negat a fer els exàmens finals.

Aquests joves pertanyen a una generació que tan sols ha conegut el govern de Recep Tayyip Erdogan, a qui els crítics acusen d’haver afeblit la independència dels mitjans de comunicació i la societat –i també els seus oponents polítics– durant més de dues dècades al poder. La majoria dels joves turcs no es fan il·lusions sobre les possibilitats d’aconseguir canvis immediats a l’statu quo. Però després d’anys d’immobilisme polític, alguns diuen que les protestes, si més no, els han ajudat a imaginar un futur diferent.

“Per primera vegada, ja no em sento desesperançat”, diu en Baris, un estudiant d’història de 23 anys. Com altres joves que apareixen en aquest reportatge, en Baris parla amb la condició de ser identificat tan sols amb el seu nom de pila per por de ser detingut.

L’estudiant va afegir-se a les protestes el 19 de març, dia en què Ekrem Imamoglu –batlle d’Istambul i principal rival polític d’Erdogan– va ser detingut acusat de corrupció i terrorisme. Imamoglu, que roman a la presó, nega els càrrecs de què l’acusen. I alguns grups de defensa dels drets humans consideren que és una detenció política.

La magnitud i força de les protestes impulsades pels joves ha sorprès fins i tot els analistes més veterans de la política turca. “Pocs de nosaltres esperàvem que aquesta generació faria una cosa així”, diu Gonul Tol, investigador de l’Institut d’Orient Mitjà.

Molts turcs, diu Tol, van desconnectar de la política el 2013 arran de la campanya de repressió del govern contra les protestes del Parc Gezi, que van començar en oposició a un projecte de desenvolupament urbà però que van acabar canalitzant un descontentament més ampli amb el govern. Després de sobreviure a un intent de cop d’estat l’any 2016, Erdogan va refermar el control sobre la societat i la política de Turquia: va silenciar periodistes dissidents, va detenir diputats de l’oposició i va purgar acadèmics. D’aleshores ençà, les protestes contra el govern han estat esporàdiques, fins i tot, durant uns anys en què la inflació al país s’ha enfilat i en què el descontentament popular amb el govern s’ha aprofundit.

“Les protestes als carrers m’han fet obrir els ulls”, diu l’Esin, de 23 anys, que explica que la seva família dóna suport a Erdogan i no sap que ella ha participat en les manifestacions.

“La gent n’està farta: del govern, de viure així i de despertar-se amb notícies horribles gairebé cada dia”, diu Nazli Eylul Ozdemir, de 33 anys, els vídeos sobre les protestes de la qual s’han fet virals a les xarxes socials.

L’esclat espontani d’ira augura un nou capítol en la història del país, segons que expliquen els analistes, en què els joves se senten com més va més empoderats per a alçar la veu en públic contra el govern.

Soner Cagaptay, director del Programa de Recerca sobre Turquia del Washington Institute, explica que les protestes exemplifiquen el problema demogràfic del govern d’Erdogan, que registra cotes de suport més baixes entre les generacions més joves.

Una coalició ben àmplia

Tot i haver estat encapçalades pel Partit Republicà del Poble (CHP) d’Imamoglu, el principal partit de l’oposició a Turquia, les protestes han atret un sector ampli de la societat turca. Fins i tot, nacionalistes d’extrema dreta i kurds –dos grups que rarament coincideixen políticament– s’hi han afegit, i han substituït les pancartes partidistes per banderes turques.

Amb el pas dels anys, el govern ha anat alienant tots i cadascun dels diferents grups polítics del país. Ho explica així Rumeysa Camdereli, fundadora de l’Associació de Dones Havle, una organització feminista musulmana. Umit Ozdag, cap del Partit de la Victòria, d’extrema dreta i anti-immigració, fou empresonat aquest gener; l’ex-cap del partit pro-kurd, Selahattin Demirtas, és a la presó d’ençà del 2016.

Camdereli explica que li preocupa el caràcter nacionalista d’alguns dels càntics que se senten als carrers, però que també l’encoratja veure com els turcs han deixat de banda les diferències ideològiques per fer front comú contra el govern. A diferència de protestes anteriors, assegura, aquest moviment “realment reflecteix la diversitat del poble turc”.

Els aliats d’Erdogan neguen que la joventut del país s’hagi girat d’esquena al partit del president, l’AKP. Ahmet Fethan Baykoc, diputat del partit, reivindica que l’AKP ha rebaixat a divuit anys l’edat mínima dels candidats polítics, un canvi que considera que “ha donat als joves veu i vot en l’avantguarda de la política i l’activitat parlamentària”.

Però als campus universitaris el descontentament amb el govern és com més va més evident. Aquests darrers anys, estudiants de tot l’espectre polític s’han oposat al nomenament de rectors universitaris considerats lleials al president. Sovint, aquesta oposició ha pres forma de boicots o concentracions multitudinàries.

Quan Imamoglu fou detingut, el mes passat, aquestes xarxes estudiantils van dur als carrers del país les protestes amb què durant anys s’havien manifestat als campus del país. La força dels estudiants va agafar per sorpresa el govern mateix, que sovint havia provat de presentar les protestes universitàries com un moviment marginal.

L’escala de les mobilitzacions es deu, en bona part, a la gran popularitat que té Imamoglu entre l’electorat turc. El batlle d’Istambul és l’únic rival capaç de plantar cara a Erdogan, segons que explica el politòleg Mert Arslanalp. Així i tot, afegeix, les protestes “responen més a la voluntat de defensar els romanents de la democràcia turca que no pas de visibilitzar el suport a Imamoglu”.

Fins ara, explica Arlanalp, hi havia “una certa creença que l’oposició, algun dia, podria guanyar”. La detenció d’Imamoglu sembla haver fet canviar de parer molts turcs. “Ha estat l’últim clau al taüt”, diu.

Mà de ferro

La resposta del govern a les protestes ha fet recordar a molts turcs la campanya de repressió contra el moviment de protesta de Gezi. “No podeu obstruir el curs de la justícia”, digué Erdogan la setmana passada als manifestants, a qui acusà de terrorisme.

A diferència del 2013, l’economia turca es troba en una situació desesperada, cosa que ha fet trontollar la base de suport d’Erdogan. D’ençà de la sorprenent victòria d’Imamoglu en les eleccions municipals d’Istambul del 2019, l’AKP ha estat derrotat en unes altres eleccions locals d’alt perfil: ara la mà de ferro del govern contra els manifestants podria fer escampar aquest moviment anti-govern per la resta país.

Mentrestant, les autoritats turques no han sabut explicar per què alguns manifestants han estat empresonats en seccions generalment reservades per a presos d’alt risc. Molts dels detinguts, en edat universitària, han estat empresonats per càrrecs que no comporten penes de presó en el codi penal turc: encara que fossin declarats culpables, segons que han explicat els advocats, el govern hauria de deixar-los en llibertat immediatament.

Sinan Sayin explica a The Washington Post que la seva filla Irem, de 21 anys, va ser detinguda per la policia poc després de separar-se de la seva família durant una protesta. Acusada de violar la llei turca de manifestacions, la Irem no va ser posada en llibertat fins dijous passat, després de més de dues setmanes a la presó.

“Tothom sap que aquestes detencions són completament arbitràries”, digué Sayin en un concert fet dimarts de la setmana passada a Istambul, sota una forta presència policial, per a exigir l’alliberament dels manifestants que continuaven en presó preventiva, la majoria dels quals foren alliberats entre dijous i divendres. Molts assistents van tapar-se la cara amb màscares o mocadors per por de ser identificats per les autoritats.

Un futur incert

Erdogan ha treballat, durant dècades, per llaurar-se una reputació d’home fort, i ha consolidat una coalició electoral que inclou conservadors religiosos, votants de classe treballadora, populistes, nacionalistes i elits empresarials alineades amb l’estat.

El president turc continua presentant-se a si mateix com un defensor dels valors islàmics que ha millorat la situació dels grups desafavorits i que ha modernitzat Turquia. Els seus partidaris coincideixen a assenyalar-lo com la figura clau rere els grans projectes d’infrastructures que s’han construït aquests darrers anys al país, incloent-hi nous aeroports, autopistes i línies de TGV.

Però les pràctiques financeres del govern, contràries a l’ortodòxia econòmica, han empès l’economia del país al caire de l’abisme. La taxa d’inflació anual arribà a un pic d’un 86% a final del 2022, i avui dia continua vorejant el 40%.

L’augment dels lloguers, paral·lelament, ha expulsat més i més famílies del centre de les grans ciutats del país, mentre que els graduats universitaris tenen com més va més dificultats per trobar feina en els seus àmbits d’especialització.

Erdogan ha trencat la creença que l’educació es tradueix en èxit, segons que explica Bahadir Ozgur, columnista econòmic resident a Istambul. “La gent amb estudis universitaris abandona el país perquè no hi veu cap futur”, diu.

Els joves manifestants, per la seva banda, han emprès un moviment de boicot contra cadenes de cafeteries, canals de televisió, marques de cotxes i altres empreses percebudes com a pròximes al govern.

En Berat, de 21 anys, regenta una de les cafeteries que han estat víctimes d’aquest boicot a Istambul. Fa costat als clients que no hi assisteixen, però diu que no té més remei que continuar-hi treballant, si més no, ara com ara. “Costa molt, trobar una feina decent”, afirma.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb

 

L’Enquesta de Participació Cultural, elaborada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, aprofundeix en els hàbits de la població en l’àmbit de la cultura, per a escatir, per exemple, en quines activitats –o de quina mena– consumeixen.

Un dels apartats de l’enquesta són els hàbits lingüístics de la població en el món de cultura, però també en molts més. Una primera diferència evident és la qüestió de poder emprar la llengua que es considera com a pròpia sempre que es vol. Un 44,2% dels qui consideren el català la seva llengua afirmen que no el poden emprar sempre a Catalunya; entre els que tenen el castellà solament ho diuen l’11%. És a dir, una proporció d’1 a 4. I això malgrat que un 95% dels habitants assegura que entén el català.

Semblantment, l’enquesta revela que un 29,4% dels qui tenen el català com a llengua habitual ha viscut alguna situació “que li ha generat malestar o incomoditat” pel fet d’haver-lo emprat; entre els qui tenen el castellà com a llengua habitual ho diuen un 16,2%.

Les diferències en l’àmbit cultural

Quan es pregunta als enquestats sobre els hàbits lingüístics en l’àmbit de la cultura, trobem uns comportaments clarament diferenciats. Entre els qui consideren que la seva llengua és el català, la majoria consumeixen habitualment tant continguts en català com també en castellà, gairebé al mateix nivell. Un 81% visualitza continguts audiovisuals en català i un 73% en castellà; de la mateixa manera, un 68% escolta música en català i un 64% en castellà.

Solament trenca aquesta tendència la ràdio, en què el català és clarament majoritari entre els qui tenen el català per llengua pròpia, i tan sols un 26% consumeix continguts en castellà. Tampoc no la compleix el cinema, en què la majoria dels qui tenen el català com a llengua consumeixen films en castellà, tot i que en gran part és perquè tan sols un film de cada deu dels que es projecten a les sales de cinema té versió catalana, i molt sovint en les pitjors franges horàries.

En canvi, entre els qui tenen el castellà com a llengua pròpia, la dinàmica és molt diferent. Com es pot comprovar en el gràfic interactiu, la gran majoria del contingut que consumeixen són en castellà, i el català hi és molt menys present. A diferència dels qui tenen el català com a llengua pròpia, amb un consum més equilibrat, solament un 24% dels qui tenen la llengua castellana com a pròpia escolten música en català i un 9% llegeixen llibres en aquesta llengua. L’únic àmbit on trobem una presència important del català és a la ràdio, en què un 46% consumeix també ràdio en català, tot i que a un nivell força més baix que no pas la ràdio en castellà (76%).

Això, a grans trets, significa que els qui tenen el català com a llengua pròpia fan servir habitualment, gairebé indistintament, totes dues llengües; i els qui hi tenen el castellà donen prioritat gairebé exclusiva al castellà. Això també fa que, encara que els grups lingüístics puguin ser semblants segons l’enquesta, el castellà es consumeixi en total molt més que no pas el català.

El contrast encara és més gran si observem els més joves, els que tenen entre catorze anys i vint-i-quatre. Així com els qui tenen el castellà com a llengua d’identificació fan un ús semblant a la resta de generacions, els joves que diuen que la seva llengua és el català encara empren més el castellà. En molts àmbits culturals fan un ús del català menor que no pas el castellà, inclosa la televisió i continguts audiovisuals, internet, música o llibres i, òbviament, el cinema.

Un comportament que s’estén a tots els àmbits

L’actitud en l’àmbit de la cultura no és excepcional, sinó que succeeix en molts altres. En aquesta enquesta se’n tracten uns quants, com ara quedar amb els amics, fer servir el mòbil o parlar amb els companys o els clients a la feina: també trobem que és molt diferent el comportament segons si la llengua pròpia és el català o el castellà.

Menys de la meitat dels qui tenen el català com a llengua pròpia empren exclusivament el català en algun dels àmbits de la seva vida. Sigui en un bar o restaurant (44%), amb els amics (43%), o quan van a comprar en botigues (43%) o grans establiments (37%). En canvi, més de la meitat de la població que té el castellà com a llengua pròpia la pot fer servir exclusivament sense haver de fer mai ús del català. L’únic àmbit on menys de la meitat diu que mai no fa servir el català és amb clients de la feina, on el 40% diu que parla sempre en castellà.

L’ús habitual del català al Principat no arriba a un terç de la població, segons la nova EULP

En aquesta línia, algunes altres enquestes, com la sociopolítica del CEO del mes de novembre, mostren aquesta mateixa actitud entre els catalanoparlants. Un 52% es mostrava d’acord sobre el fet que “hi ha situacions en què prefereixo parlar en català però acabo parlant en castellà per evitar problemes”; és a dir, més de la meitat de catalans, però solament un 22% dels que tenen el castellà com a llengua.

De la mateixa manera, un 36% dels enquestats que tenen el català com a llengua pròpia reconeixen que la majoria de vegades no els atenen en la seva llengua. Sobre això, la majoria dels qui tenen el català com a llengua materna prefereixen parlar en castellà quan se’ls interpel·la en aquesta llengua (62%), una tendència que s’accentua entre els joves que tenen entre 16 anys i 34.

No sabeu quins llibres regalar per Sant Jordi 2025? Per facilitar-vos la tria, us hem fet una llista de deu clàssics de la literatura universal i catalana. És una selecció de novetats editorials publicades principalment del gener a l’abril d’enguany. Entre les obres seleccionades, hi apareixen, entre més, Persuasió, de Jane Austen, Orestea, d’Èsquil, i L’edat de la innocència, d’Edith Wharton. Així i tot, no hi falten clàssics catalans, com la publicació d’Els sots feréstecs, de Raimon Casellas, que ha fet l’editorial Barcino, o Ocells de fang, de Santiago Rusiñol, que publica la nova editorial gironina Cap de Brot. Tampoc no hi podia faltar la reedició que ha fet l’editorial Bromera de La dona forta, amb motiu de l’any Maria Beneyto.

Chéri

Colette

Traducció: Teresa Florit Selma

Editorial: LaBreu

Publicada l’any 1920, Chéri és una novel·la que va tenir un èxit immediat. En el llibre, Colette explora les subtileses de l’amor i la passió per mitjà de la complexa relació entre la Léa de Lonval, una demi-mondaine que voreja els cinquanta anys, i en Chéri, un jove atractiu fill d’una amiga seva. Tot plegat ambientat a la Belle Époque de París.

Orestea

Èsquil

Traducció: Eloi Creus i Miquel Desclot

Editorial: La Casa dels Clàssics

L’Orestea és una trilogia d’obres dramàtiques de la Grècia antiga escrita per Èsquil, dramaturg grec predecessor de Sòfocles i Eurípides i considerat el creador de la tragèdia grega. Orestea és una obra important i transcendental perquè és l’única obra que es conserva del teatre grec antic. A més, és el darrer volum de les Tragèdies d’Èsquil que ha editat La Casa dels Clàssics, formades per Agamèmnon, Les Coèfores i Les Eumènides.

Persuasió

Jane Austen

Traducció: Maria Rossich

Editorial: Viena

Els experts consideren Persuasió la gran novel·la de maduresa de Jane Austen. Va publicar-se pocs mesos després de la seva mort, el 1817. En aquesta obra, Austen ens presenta Anne Elliot, una dona de vint-i-nou anys que reconsidera un amor de joventut que en el seu moment va rebutjar. Un llibre, doncs, que parla d’amor i de segones oportunitats.

La dona forta

Maria Beneyto

Editorial: Bromera

Per a commemorar l’any Maria Beneyto, l’editorial Bromera ha reeditat l’obra més popular de l’autora, La dona forta, publicada per primera vegada el 1967. Segons l’editorial, Beneyto és una de les autores més brillants de les lletres valencianes. En aquesta obra, l’autora ens situa en un ambient burgès on un grup de dones desafien les convencions d’una societat marcada per la repressió i el control franquista.

Els sots feréstecs

Raimon Casellas

Editorial: Barcino

Els sots feréstecs, publicada el 1901, és considerada la primera novel·la modernista i la que marca l’inici d’una de les èpoques més brillants de la narrativa catalana: el modernisme literari català. És una de les grans novel·les de començament del segle XX i un clàssic indiscutible de la literatura catalana. Mitjançant la història de mossèn Llàtzer, un capellà exiliat en una zona de muntanya, Casellas ens ofereix una societat canviant ambientada al tombant dels segles XIX i XX, marcada pel conflicte entre individu i societat, entre tradició i progrés.

Nicholas Nicleby

Charles Dickens

Traducció: Carles Llorach-Freixes

Editorial: Adesiara

Després de la ruïna i la mort del seu pare, en Nicholas Nickleby, un jove íntegre i despert, ha de procurar de mantenir la germana i la mare en uns temps difícils. A partir de la seva incorporació com a mestre en una escola rural, en Nicholas s’haurà d’enfrontar amb el seu oncle Ralph, un usurer despietat que maldarà per destruir-lo, a ell i la seva germana. Aquesta va ser la tercera novel·la de Dickens, publicada en fulletó de 1838 a 1839.

Vi de solitud

Irène Némirovsky

Traducció: Anna Casassas

Editorial: Cal Carré

Vi de solitud és considerada l’obra més autobiogràfica d’Irène Némirovsky, i tracta de la seva vida d’ençà que era una nena de vuit anys fins a la majoria d’edat. Allò que al principi sembla un retrat costumista d’una família burgesa és, en realitat, una història punyent de rebuig i repulsió de la protagonista cap a la seva família i, molt especialment, la seva mare. Tot plegat, Némirovsky ho ambienta de manera excel·lent en una Europa grisa durant la primera meitat del segle XX.

Ocells de fang

Santiago Rusiñol

Editorial: Cap de Brot

Ocells de fang, publicada per primera vegada el 1905, és un recull de relats tragicòmics protagonitzats per personatges ingenus que lluiten contra la realitat per trobar-hi el seu lloc. Podria ser a la selecció de relats i contes, però el fet que Rusiñol sigui una de les figures més importants del modernisme literari català fa que sigui inevitable considerar-lo un clàssic de les lletres catalanes.

L’edat de la innocència

Edith Wharton

Traducció: Marta Pera Cucurell

Editorial: Viena

En la dècada del 1870, un advocat jove i brillant anomenat Newland Archer es compromet amb la senyoreta May Welland, una noieta dolça i ingènua que ha estat educada per ser l’esposa perfecta. El matrimoni és previst per al cap de dos anys, però la relació de la parella trontolla amb l’aparició d’una cosina de la May, l’Ellen Olenska, una dona de trenta anys atractiva, independent i poc convencional que torna a Amèrica fugint d’un matrimoni amb un comte polonès. En aquest llibre, Wharton narra de manera excepcional un triangle amorós ambientat a la Nova York de l’edat daurada.

Mary, una ficció

Autor

Traducció: Esther Tallada

Editorial: Cal Carré

Fa poques setmanes, Antònia Carré-Pons, responsable de l’editorial Cal Carré, explicava això a VilaWeb: “Publicar aquesta novel·la de Mary Wollstonecraft (1759-1797) és un motiu de satisfacció doble. Primer, perquè l’autora és molt coneguda per haver estat una pionera del feminisme (i perquè és la mare de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein), però no ho és tant com a novel·lista.” Escrita abans que la Vindicació dels drets de la dona (1792), Mary, una ficció (1788) és una novel·la de finals tràgics que rebutja els models femenins que la societat del segle XVIII oferia.

La jornada d’ahir va ser maratoniana a la Ciutat de la Justícia, però molt més tranquil·la que no la de divendres, quan van declarar com a investigats l’ex-consellera Salomé Pradas i el secretari d’Emergències, Emilio Argüeso. A les portes dels jutjats no hi havia cap concentració de víctimes i tant Bernabé com Mompó es van aturar a fer declaracions prèvies a l’interrogatori. A més, la policia espanyola havia disposat una mena de cordó de seguretat que divendres no hi era i tot va semblar molt més ordenat.

El caràcter de les compareixences també va ser molt diferent. Pradas i Argüeso són encausats i Pilar Bernabé i Vicent Mompó, testimonis, encara que els advocats d’un parell d’acusacions afins a Vox van demanar de paraula a la jutgessa que els canviàs de condició. La magistrada els va dir que ho demanassen per escrit, però els va recordar que ella ja ho havia desestimat una volta.

Pradas es va presentar a la defensiva davant la jutgessa, disposada a respondre únicament les preguntes del seu advocat. Ni tan sols va tenir la deferència de respondre a la magistrada per a poder dir després que respectava el procediment judicial. L’estratègia va ser la que ja s’havia insinuat uns dies abans: abocar la responsabilitat damunt els tècnics d’emergències i damunt la delegada del govern espanyol, repetint allò de la direcció col·legiada de l’emergència.

Una declaració de set hores

L’interrogatori a Pilar Bernabé va durar pràcticament set hores. Ella declarava com a testimoni i, per tant, tenia l’obligació de dir la veritat i de respondre a totes les parts.

En eixir del jutjat va tornar a parlar amb la premsa i, després de repassar algunes de les respostes que havien transcendit, va passar a l’atac: “El principal problema que podem destacar de tot això és que el CECOPI es va fer tard. Si s’haguera fet aquell mateix matí, probablement haurien canviat moltíssimes coses. Per a mi, aquesta és una qüestió capital en aquest procés. Si s’hagueren anticipat com havien de fer-ho, aquells que havien de protegir les vides dels valencians i les valencianes dins les seues competències, que és la Generalitat Valenciana, probablement hauria canviat moltíssim”, va dir.

“Demana’m l’UME, per favor!”

Tot i que en aquesta fase de la instrucció les declaracions són a porta tancada, les parts personades en van filtrant fragments de manera interessada, pràcticament a l’acte.

La primera qüestió que va cridar l’atenció va ser la de l’oferiment del desplegament de l’UME que Pilar Bernabé va fer a les 12.23 a Salomé Pradas. I també va sorprendre la insistència de Pradas a dir que no. Fins que finalment Emergències va enviar la sol·licitud per escrit, i com que tenia errades la van haver de rectificar i tornar a enviar. Això va fer que fins prop de les quatre els militars no s’activassen per començar a actuar a la Ribera, on hi havia hagut els primers problemes.

Bernabé ho havia dit en el primer moment, però Pradas ho va negar durant dies, fins que el 7 de novembre, TVE va emetre un fragment brut de càmera on se sent com l’ex-consellera comenta a un dels seus col·laboradors aquest oferiment.

Bernabé a l’ex-consellera Pradas: “Demana’m l’UME, per favor”! Ningú no va parlar del barranc de Torrent

Entre les comunicacions que la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va enviar aquella vesprada, a les 18.43 va entrar un avís d’augment de cabal del barranc, però el CECOPI s’havia interromput. Cap dels qui vigilaven l’emergència no va aixecar la veu per a dir-ho.

El primer moment en què al CECOPI es va parlar de la barrancada a l’Horta Sud va ser a les set i cinc de la vesprada. Es reprenia la reunió telemàtica després de la desconnexió al Centre d’Emergències de l’Eliana. Bernabé va dir que acabava de parlar amb la batllessa de Paiporta que li havia dit que al seu poble la gent s’ofegava. Va dir que com que ella insistia molt en Paiporta, l’ex-consellera Salomé Pradas li va respondre que això mateix que ella contava passava en més municipis. “Qualsevol persona que hi havia en el CECOPI ho podrà afirmar”, va dir.

Amb tot, la delegada del govern espanyol va dir que l’alerta en el barranc de Torrent es va activar perquè la Confederació Hidrogràfica del Xúquer va llançar un avís de nivell de cabal. “L’alerta hidrològica duu aparellades unes obligacions per part de la Generalitat que és que amb els seus mitjans o amb els que demane ha de vigilar els cursos dels rius i barrancs. L’alerta hidrològica es va activar a les 12.20 i la Generalitat hauria d’haver vigilat, com diu el pla d’inundacions. Després hem sabut que a les tres de la vesprada van enviar els bombers a casa”, ha dit.

A aquesta part de la declaració de Pilar Bernabé s’ha aferrat el Partit Popular per dir que fa sis mesos que els socialistes menteixen sobre la informació proporcionada per la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

240 telefonades en vint-i-quatre hores

Pilar Bernabé va lliurar a la jutgessa una llista amb totes les telefonades que va fer o va rebre entre el dia 29 a les vuit del matí i el dia 30 a les 8 del matí. En total, són 240, però entre aquestes comunicacions no hi ha la que va tenir amb el president de la Generalitat després del llançament de l’alarma a la població. Bernabé va dir que havien parlat per WhatsApp amb un telèfon que no era el del president, que li va dir que el seu tenia problemes. “Com que no el tenia entre els meus contactes no em va quedar registrat i no és a la llista que he donat a la jutgessa.”

La defensa de Salomé Pradas

Durant la declaració de divendres, algunes de les preguntes del lletrat de l’ex-consellera Salomé Pradas van ser dirigides perquè la resposta fos que la direcció de l’emergència era compartida amb la delegada del govern. Ahir, segons algunes fonts, l’advocat va voler anar pel mateix camí i va voler que Bernabé assumís aquesta codirecció. En eixir del jutjat, la delegada del govern espanyol va llevar importància a aquest intent. “No han incidit gaire en això perquè és una cosa bastant evident, que és que hi ha un comandament únic, i que el comandament únic és de la Generalitat, i a la sala tothom ho tenia clar, o aquesta és la impressió que m’ha fet a mi”, va dir.

Carlos Mazón ja opina sobre el procés judicial

El president de la Generalitat, Carlos Mazón, ha vist un brinet d’esperança i s’ha aferrat al ferro roent d’aquesta afirmació de Bernabé sobre les informacions del barranc de Torrent. Ahir li va faltar temps per a fer una piulada dient: “Fa sis mesos que ho neguen”, i ha enllaçat una notícia del diari El Mundo que titulava: “La delegada del govern admet a la jutgessa que es va assabentar del desbordament de Poio per una batllessa, perquè la CHX no en va informar.” Mazón ha trencat així la seua actitud presumptament institucional de no valorar el procediment judicial. Fins ara no havia volgut comentar cap resolució ni interlocutòria de la jutgessa, ni tan sols el dia que la seua ex-consellera fou encausada.

Sobre la declaració de Salomé Pradas de divendres passat no va voler-ne comentar res, tampoc, però ahir es va defensar d’aquells que el responsabilitzen d’haver nomenat una persona incompetent per a gestionar les emergències i va dir que el currículum de Pradas per ser consellera de Justícia i Interior era comparable amb el de Gabriela Bravo, que va ser consellera amb el govern del Botànic “i ningú no va posar en dubte la seua capacitat”, ha afegit. L’any 2019, quan una gota freda va negar tot el Baix Segura, Bravo va convocar el CECOPI dos dies abans i quan van començar la pluja l’UME ja s’havia desplegat sobre el terreny. Així i tot, va haver-hi sis víctimes mortals.

El dia que els valencians van saber que les emergències eren en mans d’una incompetent Una nova data per a Vicent Mompó

La llargària de la declaració de Pilar Bernabé i el cansament d’alguns advocats va fer que la jutgessa Nuria Ruiz Tobarra decidís de suspendre l’interrogatori al president de la Diputació de València, Vicent Mompó, que va esperar el seu torn endebades, durant sis hores.

La consellera d’Economia i Finances del govern de la Generalitat, Alícia Romero, ha dit que espera que la modificació de la fiscalitat del Hard Rock no faci desistir les inversions previstes en el projecte.

Un informe del govern avala que es pot aturar el Hard Rock sense pagar indemnitzacions

En aquest sentit, ha explicat que són els inversors que han de decidir si, amb la nova fiscalitat, “els continua interessant d’apostar-hi o d’invertir-hi”. També ha recordat que el PSC sempre ha donat suport al projecte i ha lamentat que no tinguin majoria absoluta per decidir: “No tenim setanta diputats al parlament, en tenim quaranta-dos”, ha dit. “Nosaltres sempre hem estat a favor d’aquest projecte, i així ho hem defensat en moltes ocasions. Em sembla que és necessari per a desestacionalitzar el turisme”, ha insistit.

Per a la consellera, el projecte complementaria l’oferta turística de Port Aventura, espai que ha definit com un gran motor turístic del territori.

Romero defensa el Hard Rock: “No és tan sols un casino i hi ha molts elements positius del turisme de negocis”

Al gener, el parlament va aprovar amb els vots favorables d’ERC, la CUP, els Comuns i el PSC la supressió dels privilegis fiscals aprovats el 2014 i que permetien que els macrocomplexos com el Hard Rock paguessin només un 10% d’imposts sobre els ingressos provinents del joc, i no un 55% com li pertocaria. Aquest va ser un dels acords que els socialistes van subscriure amb els dos grups per a la investidura de Salvador Illa.

La gent del govern espanyol sembla que s’ha emprenyat. I per això ha volgut intervenir immediatament. El Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible assegurava ahir que les dades de la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE, Hisenda) que es van saber abans-d’ahir –de les quals ens vam fer ressò a VilaWeb (“Sánchez condemna Catalunya a la cua de l’execució pressupostària“)–, es feien servir “de manera esbiaixada” i subratllava que Catalunya havia estat la primera comunitat en inversió durant el 2024 complet. Ho van manifestar a l’agència EFE fonts del ministeri, després de fer-se públic, també dissabte, que l’informe de la IGAE indicava que l’estat havia invertit a la Comunitat de Madrid, la primera meitat de 2024, un 52% més que a Catalunya (694,3 milions enfront de 456,6), cosa que va aixecar dures crítiques dels partits independentistes.

“Són dades incompletes, d’un semestre i prou”, i el segon semestre sempre creixen les xifres (això és veritat), van insistir les mateixes fonts. A més, van detallar que Catalunya havia estat la primera comunitat en inversió, amb 1.227,8 milions d’euros executats el desembre del 2024, un 27,7% més que el 2023. Madrid, en canvi, deien, havia tancat el 2024 amb 967 milions d’euros executats, un 27,1% menys que el 2023, sempre segons les fonts esmentades, que insisteixen a EFE que són dades del Ministeri de Transports espanyol.

Quina manera més estranya d’anunciar que Catalunya és la primera comunitat a rebre inversió pública a tot l’estat! Encara em sorprèn més que aquesta inversió hagi baixat a Madrid, respecte de l’any anterior. No sé quines fonts té el ministeri que esmenta l’agència, però fins que no vegi les dades oficials de l’IGAE aquest avançament el posaré a la nevera, perquè, hi insisteixo, em costa molt de creure que a Madrid hagi baixat la inversió i trobo molt rara la manera de fer-ho públic.

Ho dic perquè, de sempre, a la capital de l’estat entenen la xarxa ferroviària espanyola com a radial (la mateixa de les carreteres), a partir del quilòmetre zero. Hi ha un exemple ben recent que em sembla prou clar, per si encara no en tinguéssim prou. Resulta que avui, 14 d’abril, fa trenta-tres anys de la inauguració de la primera línia de gran velocitat a l’estat espanyol, la Madrid-Sevilla. “La posada en servei d’aquesta línia va significar un salt sense precedents en el ferrocarril i la mobilitat del nostre país”, deia aquest matí a EFE el president del gestor de la infrastructura ferroviària, ADIF, Luis Pedro Marco de la Peña. “La gran velocitat fa una contribució fonamental a la cohesió i la vertebració territorial, perquè uneix més de mig centenar de localitats espanyoles”, afegeix. La idea de cohesió que es té a Madrid, evidentment, és la radial. És a dir, mirar que de la capital espanyola a la perifèria les distàncies siguin les menors possibles.

La raó és que el quilòmetre zero és més que un simple punt de referència; és un símbol històric que marca el començament de totes les carreteres radials a Espanya. I, encara que pugui semblar curiós, és situat en un lloc emblemàtic, en una cèntrica plaça de Madrid, concretament, en una llosa de pedra a la Puerta del Sol, en què es pot llegir: “Origen de les carreteres radials.” I de la xarxa ferroviària, i de la gran velocitat…

Marco diu: “Les connexions que s’han succeït amb els anys defineixen un dels atributs que distingeixen la xarxa d’alta velocitat a Espanya: una marcada reducció dels temps de viatge, fins a aconseguir que les distàncies es mesurin en temps, i no en quilòmetres.” Es descuida de remarcar que parla de Madrid, és clar. Que no hi hagi gran velocitat entre Barcelona i València, per a posar un exemple, no entra en la seva reflexió.

I què ha posat tan nerviosos la gent de Madrid? Doncs recordem que dissabte la notícia era que Catalunya tornava a ocupar el darrer lloc en execució pressupostària de l’estat espanyol. Durant el primer semestre del 2024 només es van gastar 456 milions d’euros dels més de 2.300 pressupostats, és a dir, tan sols un 20%, segons dades a què havien tingut accés TV3 i Catalunya Ràdio. La xifra contrasta amb la mitjana d’execució estatal (34%) i és molt inferior a la de comunitats comparables, com ara Madrid, on l’execució supera el 57%.

Aquesta última frase és el que els ha fet emprenyar, que es digui que Madrid supera Catalunya! I no sé per què. Bé, suposo que perquè fa emprenyar gent d’aquí que han pactat amb ells i això no els interessa, en aquests moments. El fet és que ha estat així cada any, per què el 2024 havia de ser diferent? La manera com s’han difós les dades –una barreja de xifres absolutes i de creixement relatiu, i de fonts diferents– fa de molt mal comparar-les. Però si la xifra que indiquen per a Madrid ha baixat durant tot l’any d’un -27% i el primer trimestre pujava d’un 57%, què ha passat el segon? Doncs que la inversió realitzada hauria estat només el 40% de la del primer semestre. No em quadra en absolut. No diuen al govern que la inversió del segon semestre sempre és superior a la del primer? Em grinyolen massa les xifres, per això les poso a la nevera.

Les dades que no han negat a Madrid són les avançades del primer semestre. I aquestes no ens haurien de sorprendre, encara que emprenyin molt. No podem passar per alt l’anàlisi que feia l’ACN el 19 de març sobre les inversions a Catalunya a llarg termini. La conclusió a què arribava era diàfana: “Catalunya és la cinquena comunitat per la cua de l’estat en inversions territorialitzades de RENFE, ADIF i ADIF-Alta Velocitat que s’han acabat duent a terme.”

Segons les dades analitzades d’execució pressupostària del Ministeri d’Hisenda espanyol entre el 2015 i el primer semestre del 2022 –tota la sèrie històrica feta pública–, durant aquest període es van projectar inversions per valor de 6.194 milions d’euros a Catalunya vinculades a les tres empreses ferroviàries. Però la despesa real fou de 2.171 milions d’euros el mateix període, un 35,1% del total, per sota de la mitjana espanyola (41%). En tot el període analitzat i amb alts i baixos, depenent de l’any, el percentatge de compliment no tan sols és més baix que la mitjana estatal, sinó que és deu punts inferior al de la Comunitat de Madrid (45,8%).

Quant a RENFE, l’operadora del servei de Rodalia, l’execució fou del 42,2% entre el 2015 i el primer semestre del 2022, deu punts per sota de la mitjana espanyola i molt lluny del grau de compliment de la Comunitat de Madrid (67,8%). De fet, les inversions previstes en territori català eren les més abundants de l’estat espanyol, però al final la regió de la capital d’Espanya va superar Catalunya en la despesa real. Andalusia (55,7%), el País Valencià (51,7%) i el País Basc (66,3%) també van acabar amb un grau de compliment més gran.

La història és la que és. I cada any es repeteix. Ho acabem de veure. Per això dubto de la veracitat de la filtració a EFE per part del Ministeri de Transports, sobre les dades referides a Catalunya per a tot l’any 2024. Veig massa diferència amb les del primer semestre, també filtrades de manera curiosa, però no desmentides posteriorment per les mateixes fonts ministerials, que simplement han apuntat que durant el segon semestre tot havia canviat molt. Com ja he raonat, em sembla que hauria canviat massa i tot…

a càrrec de Mercè Boher - Lloc: Sala d'Actes de la Biblioteca

Els grups parlamentaris d’ERC, la CUP, els Comuns i el PSC han demanat que el projecte de llei d’urbanisme i habitatge es tramiti pel procediment d’urgència extraordinària, segons que determina l’article 107.4 del reglament del parlament.

Dimecres passat, el ple de la cambra catalana va convalidar el decret del govern després d’un acord d’última hora segellat per aquests grups amb l’executiu català per regular el lloguer de temporada i d’habitacions.

El decret es va convalidar per ser tramitat com a projecte de llei, de manera que es puguin introduir en el text els canvis pactats: la regulació del lloguer de temporada i d’habitacions, així com altres mesures en matèria d’habitatge com la pròrroga de la protecció oficial en pisos amb aquesta condició situats en zones declarades tensionades.