Aquest cap de setmana el Consell Nacional d’Esquerra Republicana ha ratificat la proposta de la direcció del partit de no negociar el pressupost del 2025 de la Generalitat de Catalunya mentre el president Illa no complesca els acords d’investidura, especialment en allò que se’n va dir el “finançament singular”.

Ni el PSOE ni el PSC no tenen gens d’interès a complir uns acords massa vaporosos i inconcrets, però que fins i tot fent-ne la lectura més descafeïnada van més enllà del que Espanya està disposada a canviar. Els socialistes simplement van acceptar de jugar amb les paraules per aconseguir la presidència de la Generalitat, però no imaginen cap canvi substancial en el finançament de la Generalitat. Perquè no poden imaginar-ne cap: a Espanya no tenen cap marge de maniobra per a fer-ho i a Catalunya ja són tan sols una sucursal sense personalitat pròpia. Illa no és Maragall.

Així, doncs, ens trobaríem davant una situació que podria tornar-se interessant. Perquè els dos partits majoritaris de l’independentisme avui dia, Junts i ERC, siga per esgotament, siga per conveniència, siga per por de la desafecció o siga perquè han caigut del cavall –tant hi fa, ara, això– sembla que van començant a virar en la relació amb el PSOE. Se n’allunyen.

És evident que el pou on ells mateixos s’han ficat els ajuda a fer la maniobra. A Esquerra la percepció ciutadana que són un satèl·lit del Partit Socialista li ha costat un preu enorme. I el canvi de Junts arran dels acords de Brussel·les no li ha servit ni per a recuperar la Generalitat, ni perquè retorne el president Puigdemont, ni pràcticament per a res. El balanç d’acostar-se a l’òrbita del PSOE, en tots dos casos, per tant, ha estat ben negatiu i avui ja sembla que ho veuen. En el cas d’Esquerra, a més, Junqueras ha de fer gests forts vista la trencadissa del seu partit i tenint en compte quanta gent li demana que plegue.

Pot ser que això implique canvis respecte d’allò que hem vist aquests darrers anys? La política catalana és molt emocional. Som un poble amb una gran capacitat dramàtica i sempre cerquem el vessant psicològic de les coses. Massa sovint ens agrada i ens interessa més de parlar dels polítics –i parlar de la “condició humana” dels polítics– que no de la política. I aquest és segurament un dels errors més consistents en la nostra trajectòria com a poble.

Perquè una de les idees més celebrades, i al mateix temps més contrastades i més comprovades, de Karl Marx és aquella en què afirma que “els homes fan la seua història, però no la fan com volen; no la fan sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies trobades, donades i transmeses pel passat”. I porte a col·lació l’autor d’El 18 brumari de Lluís Bonaparte perquè tinc la sensació que si sempre ha estat així, ara mateix –i més que mai– aquest és el punt, exacte, on es troba l’independentisme.

Amb un detall que no és menor i que em sembla necessari d’encarar en la justa mesura de la seua circumstància: podem discutir tant com vulguem, però els protagonistes de la història actual, malgrat tot i malgrat tots, continuen essent els mateixos del 2017, és a dir, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras. I això també diu coses sobre el nostre país.

És evident que molta gent els ha perdut la confiança que els tenia aleshores. Però qualsevol analista polític ha de reconèixer que no ha estat ni de bon tros fins al punt d’apartar-los de la primera línia de la política catalana. Això és així i cal reconèixer-ho. Tots dos es mantenen en el seu lloc. Podem pensar com vulguem de l’un i de l’altre i podem qualificar-los amb els epítets que vulguem. Però la realitat palpable, ara mateix, la circumstància política determinant, és que ells dos són al capdavant dels dos partits encara avui més forts i potents, dels dos únics que poden condicionar la governança a Catalunya i a Espanya, dels dos que van ser les peces essencials per a articular la revolució democràtica del 2012 al 2019. Dels dos que, quan han caminat junts, han tombat barreres que semblaven insalvables. I dels dos que han dut al pou l’independentisme quan s’han dedicat a combatre miserablement per les engrunes.

Tots sabem també que les circumstàncies personals, entre ells, entre el president Puigdemont i Oriol Junqueras, no poden ser pitjors. Però, tornem-hi, la història no la fan els líders sota circumstàncies triades per ells, sinó sota circumstàncies trobades, donades i transmeses pel passat. I resulta que ens els hem tornat a trobar tots dos el 2025 al capdavant de dues formacions que, segons que sembla, veuen liquidada la seua deriva cap als socialistes i han de repensar –fins i tot per a la supervivència personal– cap on caminen i què volen fer.

Em demane, per això, i avui ho faig en veu alta, si ara no seria el moment adequat perquè tots dos es trobassen tranquil·lament i parlassen de política. Obertament i sincerament. Si de tot plegat no n’ix res, doncs tampoc no estarem pitjor que ara. Però no negaré que tinc molta curiositat per a saber si ara no és un d’aquells moments en què la política i la història podrien imposar-se a la condició humana dels seus actors.

 

PS1. Despús-demà, dimecres, es jubila el polèmic jutge Joaquín Aguirre. I Josep Nualart Casulleras n’ha fet un retrat per a emmarcar: “Aguirre penja la toga: el final del jutge abusador que es va creure el salvador d’Espanya”.

PS2. No tots els problemes del país, ni de bon tros, tenen un origen extern. El nomenament de Joan Abellà al capdavant de la Fundació .cat permet a l’editora de VilaWeb, Assumpció Maresma, una reflexió important, per bé que difícil de fer: “Què falla quan es premia la feina mal feta?”

PS3. El dissabte dia 25 es disputarà la gran final de la segona Lliga del Paraulògic al Teatre Poliorama de Barcelona. Hi participaran una setantena de jugadors provinents de tot arreu dels Països Catalans i de l’Alguer, però l’acte serà obert al públic, que també podrà participar en desafiaments relacionats amb els tres jocs lingüístics de VilaWeb: el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li!. En aquest article us expliquem fil per randa com serà aquest autèntic espectacle.

PS4. La nostra missió és ajudar a crear una societat més informada, i per això tota la nostra informació ha de ser accessible a tothom, sense murs de pagament. Això té una contrapartida, que és que necessitem que els lectors ens ajudeu fent-vos-en subscriptors. Ajudeu-nos.

Va passar dimecres. Dimecres un fantasma va passar per València i encara se’n pot ensumar el rastre infame que va sembrar. L’atzar més austerià va fer que l’adveniment del fantasma m’agafàs trepitjant la pols infinita dels polígons industrials de l’Horta Sud. Catarroja, Massanassa, Paiporta… Trepitjant pols, parlant amb alguns empresaris que tenen la persiana aixecada encara que no poden treballar, comptant les naus on sembla que tot és igual que el 30 d’octubre, i res no s’assembla al 28. I comprovant, una vegada més, l’abast i la profunditat de la devastació de la gota freda. La sensació que tinc cada volta que vaig a un d’aquests pobles és que encara no l’hem contada tota ni l’hem contada bé. La contem a base de fragments, d’històries personals, de xifres, d’imatges, de sensacions i d’olors. Intentem posar paraules al dolor. Però no n’hi ha prou, crec. Quan les aigües es van retirar van deixar un pòsit de dificultats en forma de capes sobreposades, i quan sembla que una és resolta, en surten tres més de diferents i potser més greus.

En aquest context, saber que el fantasma va visitar alguns dels pobles desolats, només els governats pel seu partit, i que ho va fer d’amagat, jugant al gat i a la rata amb els periodistes, improvisant i canviat d’itinerari si algun mitjà el detectava, és esperpèntic. I dolorós. I penós. I llòbrec.

Em provoca una mena de nàusea que fa dies que dura i que aquest cap de setmana s’ha accentuat i s’ha fet, encara, més intensa i insuportable. I només pense que si això em passa mi, que no tinc cap afectació directa, com deuen estar les persones que cada dia necessiten un motiu per a sortir del llit i mirar la vida de cara.

El fantasma va venir a la zona zero a rascar vots electorals, però no es va voler fotografiar amb la podridura, volia anar d’incògnit. Aquesta imatge de cacic extraviat fa mal i furga en una ferida infectada, perquè el joc de fet i amagar el va jugar damunt el mapa de la mort. De la mort física de 224 persones, i de la mort adolorida de tanta gent que ha perdut les cases i els negocis, els vehicles, el futur. Potser, com al vell eucaliptus resilient de Paiporta, només els queden les arrels i la paraula per a omplir els pulmons amb una mica d’aire, i continuar.

Per això fa tant de mal la presència del fantasma que vol ser-hi, però no gaire, perquè no vol que l’esbronquen com a la podridura. Que en vol traure partit, però sense embrutar-se les mans.

Pot semblar una anècdota sense importància, aquesta visita. De fet, quan ho escric, pense que potser no val la pena esmerçar-hi temps en un acte tan fosc que només es pot llegir en clau electoral espanyola, però la pols, les restes de fang i la runa m’empenyen a contar-ho. Mentre vaig veient com el fantasma recorre l’Horta Sud, em ve al cap en David de la Torre, que du un jersei que li va donar el seu veí Hèctor i lluita amb unes sabatilles de goma contra la humitat que cada nou dia floreix a les parets de casa. O en la filla de Daniela, que té nou anys i necessita ajuda psicològica perquè encara ressonen dins el seu cap els crits d’auxili de la nit del 29 d’octubre. O pense en l’alegria buida dels pares dels infants de Paiporta que la vespra dels Reis van dur els fills a veure la cavalcada. Desenes de milers de vides congelades i un fantasma que fa una gimcana per l’Horta Sud. O els llibreters sense llibreria, els infants sense escola i els barbers sense barberia.

La presència del fantasma, però, va tenir una coda l’endemà, quan es va ajuntar, a la fi, amb la podridura. De bon començament semblava que no feien bona lliga, que el fantasma no s’hi volia acostar gaire perquè la podridura ho empastifa tot i la pesta i la ferum que exsuda són, a moments, insuportables. Però, ai las!, la calculadora i el cronòmetre corren en contra i tots dos junts, el fantasma i la podridura, van fer el desmenjat amb talent i es van abraçar perquè els periodistes, a l’altra banda de la pantalla ho veiessen. I el fantasma va llegir tot de lloances i llepades, que ho has fet molt bé, que has estat l’únic que t’has posat al capdavant de la catàstrofe, que tanta sort que tenen els valencians amb un president com tu que és tan bon home i tan honrat que ha lligat el seu futur polític a la reconstrucció i etcètera.

I la podridura, que feia dies que anava capcot i que es pensava que se l’estimaven poc, va aixecar el vol i va recuperar la verbositat i va oblidar què va passar el 29 d’octubre. Va oblidar per què hi ha dues-centes vint-i-quatre persones mortes i tres de desaparegudes, va oblidar totes les mentides que ha dit un dia i un altre, i va elevar la mirada i es va fer la víctima i es va declarar l’objecte de les ires absolutament injustes i innecessàries perquè ell és lliurat en cos i ànima a la recuperació, que això no ho dubta ningú. Nin tampoc es pot dubtar de la seua proximitat amb les víctimes, que si no s’hi ha reunit és perquè no li ho han demanat, i que no és cert que s’amaga de la gent, i que ell sí que xafa el terreny i visita els pobles. I que pobre, com és que tothom l’ataca i l’insulta? Què ha fet ell per merèixer això? I el fantasma el va aplaudir i el va tornar a abraçar, sense por d’empastifar-se i diu que ara són amics.

Unes hores més tard, la podridura va anar a visitar un hospital a Castelló i una sanitària vestida de blau, amb una màscara perquè hi ha una onada de grip i d’infeccions respiratòries, li va etzibar els mateixos crits que desenes de milers de persones han repetit pels carrers de València i que ell no escolta.

Però la setmana gloriosa de la podridura encara reservava una sorpresa que molts no vam saber veure venir. Divendres al vespre va participar en un acte de partit a Alzira, que havia de ser un homenatge als batlles dels pobles afectats per la gota freda, del PP, només, i va esdevenir una mena de desgreuge al líder. Una música ben èpica per a subratllar la bona gestió de tot plegat, aplaudiments, lloances i crits d’aprovació i d’agraïment, fotografies, moltes fotos i autofotos. I rialles, moltes rialles de tots amb tots i abraçades. També dels batlles que, al despatx, tenen una llista, espere, de les persones del seu poble mortes perquè la podridura va tenir un comportament negligent i no va saber protegir la població. Tota aquella gentada d’Alzira de divendres tenien ganes de festa, sembla, però estan, com tot el Consell, com el fantasma esquiu, bruts i empudegats pel contacte estret amb la podridura.

Heus ací el vídeo que el PP va publicar al seu canal de TikTok:

Qué Mazón, el responsable de 224 muertes, ya está de risas. Cuanta rabia… pic.twitter.com/ZVR7nWMfJf

— Adrián Navalón (@ANavalonOsa) January 12, 2025

L’Assemblea Nacional Catalana es troba en un moment decisiu per a la represa dels que molts considerem la segona fase del procés cap a la independència, el punt de partida del qual ha de ser l’aprovació del full de ruta proposat per l’actual grup dirigent. En aquest mateix diari, Joan Mollà, membre del secretariat nacional de l’entitat i ferm opositor a la direcció actual, en qualitat de subscriptor, però sense aclarir al lector el càrrec que ostenta a l’ANC, fa unes objeccions a l’entrevista d’Ot Bou a Lluís Llach que, pel seu derrotisme explícit, han de ser fermament combatudes.

La primera qüestió afecta el futur d’una “llista cívica”, en el sentit que no representava la voluntat de convertir l’ANC en un partit polític. El punt de partida d’aquesta posició no pot ser més ingenu, en el millor dels casos, o trampós, si no totes dues coses alhora. És ingenu, en efecte, pretendre determinar a priori la trajectòria d’un grup parlamentari sense estructura política que el cohesioni, el guiï i el mantingui en contacte amb la realitat viva del moviment al qual es compromet a servir de politja de transmissió. Si no es considera a priori que la resta de grups parlamentaris de la Ciutadella no tenien res a oferir-li, quin criteri guiaria els seus passos a l’hora de fer pactes parlamentaris? No en faria cap, potser, i restaria aïllat, sense capitalitzar els milers de vots que li haurien fet confiança? Seria tan compacte per a resistir els cants de sirena dels qui li oferirien la lluna a canvi d’una investidura? Com sabria lligar tàctica i estratègia sense una anàlisi política clara –que, fins ara, el mateix moviment no ha sabut generar– i un programa rigorós –que cap full de ruta no podria substituir–, més enllà d’apel·lar a mandats que, en els moments àlgids, no s’han pogut ni sabut materialitzar? Quin lligam establiria un grup semblant amb la gent mobilitzada i autoorganitzada, si la mateixa ANC (“impulsora”, “facilitadora”, diu Joan Mollà, però no dirigent) es desentenia del grup parlamentari, un cop establert? Per quins set sous hi hauria cap garantia que els membres triats serien més capaços, clarividents i decidits que la mitjana del moviment, si aquest ha estat incapaç de crear-los i formar-los pel seu compte en tots aquests anys? Per cooptació, elecció interna del mateix moviment, influència de grups de pressió subterranis o de mitjans i xarxes socials…? A falta d’una coincidència d’interessos, pastada amb un treball i un debat sostingut en el temps i en l’espai, com s’evitaria la dispersió a l’hora d’adoptar una posició comuna enfront de moviments de la gent autoorganitzada o contra l’ofensiva de l’enemic? O es pretendria, com fan els partits convencionals, que la gent restés immòbil a l’espera que els parlamentaris la fessin sortir al carrer a toc de xiulet? Per quin art de màgia les divisions pregones que hi ha al si del moviment i de la mateixa ANC no es traslladarien a la llista cívica i al grup parlamentari que se’n derivés? Vet aquí les trampes reals rere la falsa ingenuïtat: buidar de contingut el poder propi del moviment i desplaçar-lo cap a un col·lectiu que no sorgeix del debat entre pensament, lluita i organització, sinó de la mera incapacitat dels que no creuen ja en el poder real de la gent mobilitzada, ni sabrien com guiar el moviment quan aquest reprengui la marxa, ni gosarien menar la partida de la confrontació directa amb l’estat. En el fons, és una posició subsidiària dels que es van demostrar incapaços de mantenir la independència l’octubre del 2017.

Naturalment, per a la posició que defensa Joan Mollà, la mobilització que projecta el full de ruta a aprovar és impensable. Per quines raons? La gent, diu ell, no es va equivocar: l’errada va ser confiar en els representants que no ho tenien tot preparat. A banda que equivocar-se i errar van, òbviament de bracet, el nucli de la qüestió no és pas una gent qualsevol, sinó la gent organitzada en l’ANC i mobilitzada per l’ANC. I la responsabilitat que no se l’enganyés era de la direcció de l’ANC d’aleshores, que tenia l’obligació de saber el pa que s’hi donava almenys des del 2014 (consulta del 9-N), la formació de Junts pel Sí, els dubtes (més que sabuts) entre el 2015 i el 2017 sobre la voluntat de fer el referèndum, i, en definitiva, de tenir la informació indispensable per a saber quines conselleries estaven fent la seva feina i de quina manera calia defensar des del carrer les posicions guanyades, si es proclamava la independència al parlament, al marge del que fessin partits i institucions. En una paraula: l’ANC tenia l’obligació de posar-se políticament al capdavant de la situació, atès que era la responsable d’haver portat el moviment al nivell en què es trobava l’octubre del 2017. I, això, no pot tornar a passar sense fer una severa autocrítica de les mancances de la mateixa ANC. I, per aquesta raó, el full de ruta a aprovar impediria que, arribat el moment, no s’estigui a l’altura de les circumstàncies per a sostenir, gràcies a una desobediència conscientment organitzada, la independència unilateral.

En conseqüència, el problema no és pas, com afirma Joan Mollà, que la gent no es mobilitzarà, si no veu que té uns líders capaços d’assumir tota la responsabilitat. Amb aquesta afirmació derrotista, Joan Mollà revela un punt de vista messiànic en la falta de confiança en els ensenyaments rebuts, el manteniment de l’esperit de resistència, i la voluntat de l’ANC mateixa, amb el nou full de ruta, de passar de nou a l’ofensiva. Perquè, d’on sorgeixen els líders, sinó de la lluita, el pensament i l’organització? Creu en Joan Mollà que es tracta de dir “aparteu-vos vosaltres que ara arriben els autèntics dirigents”? Com es demostra la vàlua, la responsabilitat, el coratge, si no és en la lluita? I com es forgen nous dirigents, si no és amb l’anàlisi concreta de les condicions i formes de lluita; si no s’adquireix una visió de conjunt de la realitat política; si no s’aprèn de la gent i entre la gent, autèntica dipositària de la memòria de les lluites de dècades i dècades? Coneix Joan Mollà noms de dirigents de la PDD, de les consultes, de l’ANC, de la CUP, dels CDR, que hagin sorgit per generació espontània? Qui, doncs, ha de dir que “aquests valen i aquests no”? La mateixa gent, sense dubte, organitzada des de baix, el mateix moviment en marxa, les persones realment compromeses amb la lluita, el pensament i l’organització. Totes juntes i amb tasques ben definides. Entretant, promoure nous líders entre tots, com diu Joan Mollà, és un brindis al sol mentre es doni per fet que es tracta d’una qüestió mecànica, com seria substituir els dirigents del 2017 ficant una “llista cívica” dins el pantà autonomista. I, com que no és qüestió de “ara surt tu per posar-m’hi jo”, vol dir que necessitarem molta més anàlisi, confiança en la gent, i organització ferrenya, que condensin el bo i millor de les voluntats en acció.

Finalment, Joan Mollà adverteix del perill que l’ANC faci seguidisme o que contemporitzi amb els partits polítics. Confesso el meu estupor davant un advertiment que només pot donar ales a tots els espècimens de pre-polítics que inunden les eixides més tèrboles del moviment. Justament, el perill més evident de dependència, seguidisme, desarmament, o contemporització, és caure en l’apatia que ell mateix defensa, ja que no creu en la mobilització si no és improvisant lideratges caiguts del cel per competir amb els romanents del 2017. Però, si el moviment no es rearma amb les eines guanyades al llarg dels últims anys –aquest febrer en farà divuit, de la manifestació de la PDD–, un relat homogeni i ben travat dels èxits assolits i els errors comesos, i unes formes de lluita directes i renovades contra l’estat en tots els camps, el regnat dels partits autonomistes i/o pretesament independentistes va per a llarg.

Dissabte, dia 25, es disputarà al Teatre Poliorama de Barcelona la gran final de la segona Lliga del Paraulògic. Una setantena de jugadors provinents de tot arreu dels Països Catalans i de l’Alguer. L’esdeveniment serà obert al públic, que també podrà participar en desafiaments relacionats amb els tres jocs lingüístics de VilaWeb: el Paraulògic, el Minimots i el Mot-li!.

L’acte serà conduït per Pau Vidal, creador del Minimots i tindrà convidats molt especials, com ara la còmica Maria Rovira, més coneguda com a Oye Sherman. El format combinarà competició, entreteniment i interacció amb el públic. L’entrada és de franc, però cal inscriure-s’hi, atès que les places són limitades, omplint el formulari d’aquest enllaç.

La competició final

Després de tres fases i tres mesos de competició, els setanta-un jugadors que han arribat a la gran final s’hauran d’enfrontar a una última ronda de proves, que posaran a prova la rapidesa, la creativitat i el domini de la llengua catalana, i serviran per a triar els tres millors jugadors.

Els tres guanyadors rebran de premi un lot de productes del Paraulògic, un lot de llibres, una subscripció anual a VilaWeb i una capsa-regal de Fent País.

El 9 de gener de 1975, ara fa cinquanta anys, obria al carrer del Cardenal Casañas la llibreria Documenta. Al capdavant, Josep Cots, un home educat i empàtic que portava corbatí i que avui encara és al peu del canó de la llibreria, tot i que fent tàndem amb Èric del Arco, un lletraferit que es va fer llibreter fa deu anys, bo i coincidint amb el trasllat de la Documenta al carrer de Pau Claris, i que també porta corbatí. Tots dos sabien que mig segle de vida calia celebrar-lo amb tots els ets i uts, però a la manera de la Documenta. Tanmateix, en Cots volia que la commemoració aportés reflexió al món del llibre i en Del Arco reivindicava una festa. I així va ser com, els cinquanta anys de la Documenta, van començar a mitja tarda amb una conversa sobre el futur de la lectura i després la música de Malalletra i Miqui Puig DJ, la beguda i els tastets d’en Pep Salsetes van ocupar el local fins a mitjanit. Els amics i clients de la Documenta van atapeir el local de les set de la tarda ençà i s’hi van veure molts editors i més llibreters veïns, i un ambient de dia important i de dia de celebració.

La importància clau de les biblioteques escolars

Tot seguit us relatem com es va desenvolupar la primera part de la celebració, la que va incloure una taula rodona sobre el futur de la lectura. Hi van participar la bibliotecària Marta Cava, la bibliotecària Carme Fenoll, Bernat Ruiz i Jaume Subirana. Va moderar la taula Lluís Agustí, director de l’Escola de Llibreria.

Marta Cava, bibliotecària de formació, amb una experiència important en el que és l’àmbit de les biblioteques escolars i actualment directora de la Biblioteca Pública de Llavaneres (Maresme), va obrir el debat sobre el futur de la lectura. De fet, hi va haver poc debat, perquè els convidats a reflexionar-hi es van triar per mirar-se el futur de la lectura a partir d’àmbits diferents i complementaris. En el cas de Cava, les seves reflexions van anar dirigides a l’àmbit de la literatura infantil i juvenil. I va obrir el foc i repartir mancances en moltes direccions.

D’entrada, va fer una proclama: “Si us plau, gent del món del llibre, avui que esteu tots aquí, compteu amb les bibliotecàries. Som part de la cadena del llibre i desitgem viure aquesta relació. Sobre el tema de la lectura, sempre diem que els infants i els joves no llegeixen i ens preguntem què hauríem de fer més, però jo giraria la pregunta per saber què fem nosaltres com a adults, com a prescriptors, com a editors, com a llibreters… perquè no ho fem bé.” Va parlar de la quantitat de llibres infantils i juvenils de “mala qualitat” que sortien al mercat, i va dir que era una literatura que es tractava com de tercera regional. “A les planes de literatura dels diaris, les crítiques sempre es fan a llibres per a adults. Només trobareu la LIJ en suplements de criança, de criatures, de famílies i de temes d’educació. Amb això diem que la literatura infantil i juvenil només interessa a la gent o bé que té criatures o bé que treballa amb criatures. No la tractem com a literatura.” Indicava amb això normalitzar la literatura infantil i juvenil a les planes culturals i literàries de la premsa perquè tinguessin, també, més visibilitat.

D’esquerra a dreta: Lluís Agustí, Marta Cava, Bernat Ruiz, Carme Fenoll i Jaume Subirana (fotografia: Quim Perelló/Llibreria Documenta).

I va continuar: “L’altre tema és que hauríem de començar a diferenciar dues coses que són diferents: l’ensenyament de la literatura i ensenyar el gust per la lectura. La majoria de persones que som aquí vam posar el crit al cel quan es va dir que s’eliminava l’ensenyament de la literatura al batxillerat humanístic. Sí, és indignant, però per què quan es parla de promoure la lectura en l’educació secundària no es produeix la mateixa indignació?” I en aquest punt va aparèixer una qüestió estratègica i una assignatura pendent que cou, la de les biblioteques escolars: “Hem passat dècades sense biblioteques escolars i en paguem les conseqüències ara. I la comprensió lectora també va lligada al tema de les biblioteques escolars.”

I va acabar dient: “Roald Dahl sempre pinta els adults com a persones absolutament menyspreables. Una miqueta hem d’assumir que ho som, oi? I amb els joves i amb els infants hem de deixar de tenir aquesta actitud roaldahliana, per dir-ho d’alguna manera, de ser adults. Primer de tot, hem d’abandonar aquest tractament naïf que fem de la literatura amb les criatures. Deixeu de dir que llegir és guai, perquè això fa que es tirin enrere. Oi que no diem que menjar bledes és guai? Ni diem menja bledes perquè s’obrirà un món nou? I no s’ha de romantitzar tot. Finalment, faig una pregunta que no cal que em respongueu, però que serveixi de reflexió: quanta gent de la sala ha llegit, posem pel cas, al llarg del 2024, un llibre de literatura infantil i juvenil per plaer? No per feina, no perquè teníem una criatura a prop a qui llegíem, simplement pel plaer de tenir ganes de llegir-lo?”

La relació que establim amb la lectura ha de ser semblant a la que establim amb les persones

Tot seguit, Lluís Agustí va donar pas a Jaume Subirana, que és poeta, assagista, traductor, va ser director de la Institució de les Lletres Catalanes, és doctor en filologia catalana i actualment fa de professor a la Universitat Pompeu Fabra.

Agustí li va demanar sobre el fet que els alumnes quan arribaven a la universitat no tenien la voluntat de construir-se una biblioteca pròpia a mesura que avançaven en els estudis, com ara fa trenta anys o quaranta, quan també era una qüestió important formar lectors crítics.

Subirana va començar fent evident la diferenciació entre el futur de la lectura, el futur de la literatura i el futur dels llibres. I va dir que era important de diferenciar-ho. I va recordar que potser els joves no llegien llibres, però sí que llegien, i potser llegien llibres, però dels quals no se’n podia dir literatura. I, sobre això, va sentenciar: “Sobre el futur de la lectura, tranquils, hi haurà futur a la lectura i, a més, serà bo. I m’agrada recordar una cosa que vaig sentir dir al doctor Òscar Pujol, que no passa res per assumir, entendre, que la lectura no és un bé per a tothom. I si això ho interioritzes, hem d’entendre que la lectura no és un fet universal ni necessari ni necessàriament bo per a tothom.” I també va citar la idea d’Umberto Eco, que va dir que els llibres i la lectura eren com els nostres vells, que tenien una funció bàsica en la tribu fa deu mil anys i que avui continuaven tenint-la, que tenia a veure amb l’experiència, amb la memòria, amb l’arxiu, amb la comunitat, amb la relativitat, amb la diversitat. “El llibre i la lectura, associats a això, crec que tenen un futur llarguíssim. Una altra cosa és en quin format serà, si es vendrà poc o molt, si tindrà IVA o no en tindrà, si hi haurà traduccions… Això no ho sap ningú.”

I va demanar sobre la lectura i el lector de defugir la romantització i la cursileria, com ja havia apuntat Cava. I aleshores Subirana va citar un fragment d’un llibre de Jordi Benavente en què parla de les biblioteques, de casa seva i d’ell com a pare: “A vegades em pregunto com podria fer aquest regal als meus nanos, fer-los lectors. Però sé que no depèn de mi, que no és la flor qui escampa el pol·len, sinó el vent o les abelles. I recordo Pati Smith: ‘He estat una mare que bàsicament intenta no sermonejar i que deixa les portes obertes. Les de casa meva i les de la meva biblioteca.’” Subirana va dir que li semblava un bon consell, no sermonejar i deixar les portes obertes. “Les biblioteques han de tenir les portes obertes, ha de ser fàcil entrar-hi i no s’ha de demanar a ningú qui és quan hi entra, no s’ha de demanar a ningú quina intenció té i per què s’endú el llibre. No s’han de fer fer fitxes de la lectura dels llibres.”

I van continuar les cites. De l’escriptora Edith Wharton: “Llegir no és una virtut, però llegir bé és un art.” I Subirana apuntava: “La línia argumental a favor de la lectura no pot ser moralitzant, perquè errem el tret. En canvi, llegir bé és un art, vol dir que tenim tot un camp immens de com es promou.” I, finalment, va comentar una idea l’escriptora Ida Vitale, que diu que li agrada llegir llibres i quan els acaba els torna a la biblioteca i quan s’asseu aquells llibres la saluden. I Subirana: “Això vol dir que la relació que establim amb la lectura, a més de no ser moralitzant, ha de ser una relació similar a la que establim amb les persones.”

I sobre la pregunta de què podem fer nosaltres per promoure la lectura, va dir: “Podem promoure espais i condicions en què la lectura sigui possible, millor o més fàcil. I això es pot fer des dels poders públics i també des dels privats. Jo fa molts anys que em vaig comprometre a comprar un llibre sempre que entrés en una llibreria.”

El manifest de la lectura de Ljubljana

Aleshores va ser el torn de Carme Fenoll, també bibliotecària de formació, que va ser directora del Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i va supervisar el sistema de lectura pública del país, i actualment és directora de l’àrea de cultura de la Universitat Politècnica de Catalunya.

El moderador, Lluís Agustí, va plantejar a Fenoll com veia la col·laboració entre universitats, fundacions culturals, biblioteques, editors, etc. I si creia que servien manifests com els de Ljubljana sobre la lectura i si arribarien a amarar la societat per aconseguir algun objectiu.

D’entrada, gairebé a tall de resum, Fenoll va tornar a posar l’accent en la necessitat de coordinar-se més bé les biblioteques amb les llibreries i en la necessitat d’empènyer les biblioteques escolars: “És el punt feble del nostre sistema bibliotecari, perjudica el món de la lectura, li juga en contra d’una manera importantíssima.” Va apuntar la necessitat de posar la universitat al primer front de batalla perquè la lectura jugui el paper que volien. I va explicar: “Aquests dies tenim l’Elon Musk i en Zuckerberg als mitjans explicant-nos quines polítiques faran servir per monitorar les xarxes socials, que són els espais on s’informen la majoria dels nostres joves. Per tant, si les universitats, si les biblioteques, no entenem aquesta situació com un problema essencial, serà greu. Per això tres professors de la Universitat de Ljubljana van tenir la pensada de tirar endavant un manifest a favor de la lectura, a favor d’una lectura profunda. I crec que aquesta mena d’iniciatives són essencials i hem de creure que des de les universitats podem tenir un poder important per a transformar el rol de la lectura en la nostra societat.”

Els editors Èric del Arco i Josep Cots, durant la celebració dels cinquanta anys de la Llibreria Document (fotografia: Quim Perelló/Llibreria Documenta). L’edició en paper fa quinze anys que no deixa d’encongir-se

Va tancar la roda d’intervencions Bernat Ruiz, que és editor, propietari de l’editorial Apostroph. Observador actiu del món del llibre, col·labora en el postgrau de prescripció lectora i a l’Escola de Llibreria. Lluís Agustí li va preguntar pel futur de la lectura relacionat amb l’edició.

Ruiz va començar posant en qüestió les prediccions de futur i va recordar: “L’any 2008 o 2009, més de mil editors a Frankfurt van dir que el 2015 el llibre digital hauria superat el llibre de paper. Es van equivocar. Ara, el que sí que ha passat, i en això crec que les prediccions a grans trets no es van equivocar, és que la lectura profunda, entesa com a lectura de llibres, s’ha fragmentat, ha saltat de finestra. Avui tenim finestres de lectura, una de les quals és el paper. Però és una finestra de lectura majoritària encara? En molts gèneres, sí, però no en tots. En segons quins països, hi ha gèneres en què el paper ja no és majoritari, que es llegeix majoritàriament en digital. I a última hora al nostre país hem d’incloure una altra finestra de lectura, que és l’audiollibre.”

Va posar en dubte les dades donades pel gremi d’editors recentment i l’eufòria que contenien: “L’edició tradicional en paper, que encara és la que té més força en el negoci de fer llibres, té una mala salut de ferro. Però una cosa que li passa des de fa aproximadament uns quinze anys és que no deixa d’encongir-se. Tot i que hi ha qui diu que la cosa va com un coet, que cada any la facturació augmenta i que el sector editorial viu un moment dolç, si descomptem la inflació, des del 2013 pràcticament no hem crescut. De 2008 a 2013, el sector va perdre un terç de la facturació. I això no ho recuperarem, perquè el sector s’encongeix. I no és una opinió, sinó que les dades ho corroboren.”

Una altra idea: “Vivim una anomalia històrica. El segle XX va ser l’edat del llibre, però això ja no és així. Avui, per menys del que costa un llibre, cada mes tinc accés a una quantitat de contingut enorme via les plataformes de música, de sèries, de cinema, etcètera, amb un contingut que no em puc acabar. En canvi, al segle XX, en aquest aspecte, el llibre era imbatible. Era la màxima oferta de contingut per un preu que no es podia millorar. Podies anar al teatre, al cinema, podies fer moltes coses, però la relació quantitat-preu era imbatible. Això s’ha acabat. I què vol dir? Això vol dir que hem de gestionar aquest aterratge de lectura d’alguna manera. I ho hem de fer amb un temps vista.”

I un advertiment en relació amb la intel·ligència artificial: “La intel·ligència artificial no és cap broma i el sector editorial, de moment, s’ho ha pres d’una manera com aquell que no vol veure l’elefant a l’habitació. El problema real serà quan les editorials perdin la por de dir una cosa que moltes ja fan: que es tradueix automàticament i es dóna a polir aquesta traducció a una persona; que hi ha llibres que ja els escriuen les màquines i els poleix una persona. Això ja passa.”

Finalment, pel que fa a la manera de fomentar la lectura, Ruiz va dir que calia construir lectors des de la infantesa i la joventut, perquè en l’adultesa crear el gust per la lectura ja era molt difícil. “I per això cal una sèrie de polítiques i d’inversions i per això necessitem tenir les idees clares i, sobretot, deixar de negar unes dades que són incontestables en tots els aspectes que impliquen la lectura i el negoci editorial.”

Després d’uns quants anys de discreció, el cineasta Wim Wenders, autor d’obres mestres com ara París, Texas, El cel sobre Berlín i L’amic americà, ens va sorprendre fa poc amb la magnífica Perfect days. Ara, amb Anselm, ha creat un film extraordinari en 3-D sobre l’obra, la trajectòria i les preocupacions de l’artista neoexpressionista alemany Anselm Kiefer. Tot aprofundint amb respecte i poesia en l’obra d’un dels artistes contemporanis més importants del tombant de segle, ens endinsem en l’abisme de la memòria i el silenci alemany i europeu sobre el nazisme i l’Holocaust.

Jo diria que no és casual que dos grans artistes hagin sumat esforços per reflexionar sobre el feixisme, l’odi xenòfob i els desastres de la guerra en els temps presents europeus, en què vivim un ascens considerable del pensament i les actituds de l’extrema dreta, filla i hereva de la dels anys trenta.

El film és impressionant, com ho són les grans obres de l’autor, siguin quadres, escultures o instal·lacions. Entre tots dos ofereixen a l’espectador una experiència artística que aborda la devastació després de la Segona Guerra Mundial i ens posa a l’abast la immensitat i complexitat de l’obra de l’alemany. La destrucció humana, arquitectònica i natural i el silenci imposat que hi va haver a Alemanya després del feixisme han estat de bon començament els temes clau que Kiefer ha abordat amb una sobrietat i severitat poètica molt contundents. Titulant Anselm el film, sembla que Wim Wenders vol elevar l’artista a la categoria de Leonardo o Miquel Àngel. Podeu veure’n el vídeo promocional:

El film ha estat enregistrar en diversos espais que han estat els estudis de l’artista, fins a arribar al seu lloc de treball actual. A Barjac, prop de Nimes, sense gens d’ajuda d’arquitectes o enginyers, l’artista i els seus ajudants han transformat un espai de vuitanta hectàrees en el seu món. És com una obra d’art immensa i fantasmagòrica, un món fet a la seva mida. Als terrenys, hi ha torres enrunades com les que van restar dempeus a Berlín en acabar la guerra. I enormes hangars i magatzems amb bona part de les seves immenses obres: quadres, escultures, instal·lacions, avions de guerra morts o agonitzants, llibres, foc, aigua, formigó, devastació… Tot en un ordre delicat i bell, que ens acosta a la delicadesa i la profunditat de la poesia.

La memòria decapitada (fotografia: A Contracorriente Films).

Les seves obres gegantines et corprenen, t’impressionen, com si, de fet, l’artista construís el món de l’Europa devastada amb tots els seus terribles i negres enigmes filosòfics, humanistes i poètics. Kiefer se situa –i el film situa l’espectador– a les portes de l’abisme, enmig d’un món cremat, destruït, en runes, on la natura no pot sobreviure i les persones són, de fet, una cosa insignificant. Hi ha el mite i la història. El bé i el mal. La por i la poesia. L’horror del mal i l’aclaparadora esplendor inquietant de les runes.

Velles dames de blanc decapitades en el paisatge, d’on creixen torres bombardades, esbarzers secs o tanques de filferro, llibres gegants pesants, branques seques, ferros retorçats, llengües de foc de llançaflames, materials de desguàs, fòssils, pedres, arrels, formigó, esquelets d’avions i ferralla militar. Quadres grandiosos, com si volguessin abastar el món, contenint paisatges desolats. Natures mortes, arrasades i cremades pel mateix autor en el seu estudi, un espai tan immens i, paradoxalment, curosament ordenat, que l’artista ha de recórrer en bicicleta, com cercant alguna idea per a entendre la història i els seus estremidors forats negres.

L’alquimista dels sediments del passat (fotografia: A Contracorriente Films).

De tant en tant, ací i allà, una frase a la paret, com si les runes tinguessin vida pròpia. “Potser som els anònims i els oblidats, però no oblidem res.” O els noms de les dones revolucionàries de la història. O de les dones i els mites de l’antiguitat. O allà, prop del sostre, situats en llocs estratègics, trossos d’ales d’avions de guerra que l’artista cerca amb la mirada i anomena pels noms dels arcàngels: Uriel, Gabriel, Rafel, Miquel. Hi ha en el seu món particular una recerca de les imatges i els paisatges del mal del passat, però també una immersió en els mites cristians i de la càbala.

“La insuportable lleugeresa de l’ésser és real”, diu Kiefer, “si mires la història, la cosmogonia, la mitologia, cadascú de nosaltres som menys que una gota d’aigua, que un àtom. La gent cerca la lleugeresa, fuig de les càrregues, de l’abisme, no el vol veure”. Per contra, de ben jove, Anselm Kiefer s’ha enfrontat als silencis imposats més terribles i als dubtes i culpabilitats de l’ésser humà, conseqüència de la Segona Guerra Mundial i l’Holocaust.

Anselm Kiefer, al seu estudi de França (fotografia: A Contracorriente Films). Fill del silenci imposat

Kiefer va néixer a Donaueschingen, Alemanya, l’any 1945, enmig de la devastació, envoltat per un espès silenci espectral. “Tota la societat estava en silenci llavors. Eren incapaços de comprendre l’inimaginable.” Com que a l’escola tan sols els van impartir tres setmanes d’història d’Alemanya i tothom callava, Anselm va decidir explorar i descobrir la història i els mites pel seu compte. I treure’ls a la llum pública a la vista de tota la societat.

Va ser deixeble avantatjat del gran Joseph Beuys. Començà fent happenings i instal·lacions i va passar aviat a la pintura, l’escultura i la fotografia. Un dels seus primers treballs públics va ser com posar un mirall davant les cares de tots els seus conciutadans callats i amnèsics. L’any 1968, vestit amb l’uniforme de la Wehrmacht del seu pare, Anselm es va fotografiar fent la salutació nazi en uns quants llocs emblemàtics d’Alemanya i d’Europa. Ocupacions, va titular la sèrie. Amb les fotografies va “ocupar” Alemanya, França, Suïssa i Itàlia.

Aquest treball i uns altres que reprenien els mites de Parsifal o els Nibelungs, li van costar grans crítiques a Alemanya. L’acusaven de neonazi, de voler ressuscitar els mites del nazisme. Això no obstant, quan va fer el salt a exposar als EUA, el públic i la crítica americans van comprendre la seva intenció perfectament. En pocs anys el van arribar a considerar com l’artista contemporani més gran del moment. Va remoure consciències i també va posar en evidència que la nació alemanya tenia problemes seriosos a l’hora d’enfrontar-se amb artistes que volien dialogar amb el passat del país.

La memòria sepultada al cor de les runes (fotografia: A Contracorriente Films).

No cal dir que la seva obra és universal en el temps i en l’espai. De la guerra mundial i el feixisme nazi s’expandeix, si l’espectador vol, a totes les incògnites que persisteixen en l’actualitat. En la inauguració d’una macroexposició a la Neue Nationalgalerie de Berlín, els anys de la segona guerra del Golf (1990-91), Kiefer va declarar: “La història i les guerres que passen avui dia són impossibles d’entendre per mitjans racionals. Hi passen coses tan absurdes i impossibles, que ningú no pot captar-les amb la pura lògica i la raó.”

Paul Celan, el poeta supervivent de l’Holocaust

L’obra del poeta Paul Celan és una font d’inspiració, reflexió i descoberta constant per a Anselm Kiefer. Després de llegir un dels seus poemes, que és motiu d’un dels seus potents quadres: “A Ucraïna on van assassinar el meu pare i la meva mare, / quines flors hi havia? Quina flor, mare? […] Mare, quina mà vaig estrènyer? / Com vaig anar amb les teves paraules a Alemanya? / Mare, allà viuen assassins. / Mare, estan en silenci. / Mare, estan escrivint poemes. / Mare, ningú silencia els assassins!”

En acabar la lectura, Kiefer tanca el llibre i dins seu exclama: “Que difícil deu haver estat per a Paul Celan! Un poeta jueu, haver d’escriure en alemany! La mare i el pare van ser víctimes de l’Holocaust.”

Efectivament, Paul Celan era un jueu romanès de parla alemanya, que va abandonar el sionisme, milità en les organitzacions socialistes jueves i donà suport a la República espanyola durant la guerra del 1936-1939. Quan els nazis van ocupar la seva regió i els guetos, la seva família, com moltes més, va ser durament reprimida. Els seus pares es van morir confinats en un camp d’extermini. A ell, el van recloure en un camp de treball i va sobreviure. Els seus poemes són un referent literari imprescindible. Celan i Primo Levi, entre més autors, van demostrar que era possible d’escriure poesia després de la devastació nazi, i van rebatre així, per l’acció, la famosa sentència del filòsof de l’Escola de Frankfurt Theodor Adorno: “Escriure poesia després d’Auschwitz és un acte de barbàrie.”

Seriositat i severitat davant la història (fotografia: A Contracorriente Films).

Celan també és un dels discrets protagonistes d’Anselm. En una seqüència del film, apareix una fotografia seva i l’original sobreimpressionat d’un poema seu manuscrit. De fons, sona un enregistrament original del poeta recitant-ne els versos. És “Fuga de mort” (1948), un dels seus escrits més impactants i profunds. És una descripció lírica del camp d’Auschwitz-Birkenau. El va escriure entre el 1944 i el 1945.

El reprodueixo sencer per la importància que hi donen Wenders i Kiefer. La traducció és de Feliu Formosa i Artur Quintana, del llibre A la paret, escrit amb guix. Poesia alemanya de combat (Proa, 1966 / Barcelona: Aymà, 1976):

Fuga de mort (Paul Celan)

Negra llet de l’alba la bevem a la tarda
la bevem al migdia i al matí la bevem a la nit
bevem i bevem
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret.
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
ho escriu i surt davant la casa i brillen les estrelles
d’un xiulet fa venir els seus mastins
d’un xiulet fa sortir els seus jueus fa cavar una tomba a la terra
ens mana toqueu per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home que juga amb les serps que escriu
que escriu en fosquejar vers Alemanya
el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith
obrim una tomba en els aires no s’hi jeu estret.

Crida caveu més endins en la terra vosaltres i vosaltres canteu i toqueu
agafa el ferro del cinyell el branda té els ulls blaus
ensorreu més endins les pales vosaltre

i vosaltres continueu tocant per a la dansa.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al matí i al migdia et bevem a la tarda
et bevem i bevem
A la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith juga amb les serps.

Crida toqueu més dolça la mort és un mestre d’Alemanya
crida feu sonar més greus els violins aleshores pujareu com fum enlaire
aleshores tindreu una tomba en els núvols no s’hi jeu estret.

Negra llet de l’alba et bevem a la nit
et bevem al migdia la mort és un mestre d’Alemanya
et bevem a la tarda i al matí et bevem i bevem
la mort és un mestre d’Alemanya el seu ull és blau
t’encerta amb bala de plom t’encerta de ple
a la casa viu un home el teu cabell daurat Margarete
contra nosaltres atia els seus mastins ens regala una tomba a l’aire
juga amb les serps i somia la mort és un mestre d’Alemanya

el teu cabell daurat Margarete
el teu cabell cendrós Sulamith.

L’artista, en el món que ha creat sobre les runes (fotografia: A Contracorriente Films). La pregunta a Martin Heidegger

No podia faltar al film la referència al filòsof Martin Heidegger i el seu passat nazi. Kiefer recorda: “Paul Celan es va reunir una vegada amb ell a mitjan 1963 a la seva isolada cabana de la Selva Negra. Què esperava de la visita? Alguna explicació sobre el seu passat nazi?” En el llibre de visites Celan va escriure: “En el llibre de bitàcola, amb vista a l’estrella de la font i una esperança al cor per una paraula per venir” (25 juliol 1967).

“La paraula del gran filòsof no va arribar mai. Res a dir sobre els seus errors. Tota la societat va restar en silenci llavors. Tots van fracassar a captar l’inimaginable”, diu Kiefer.

Paul Celan es va suïcidar a París el 20 d’abril de 1970; es va llançar al Sena del pont de Mirabeau.

Kiefer passeja pel seu món (fotografia: A Contracorriente Films). L’artista de nen

“Les runes per mi són el principi. Amb els enderrocs es poden construir noves idees. Són símbols d’un començament”, diu Kiefer, que també opina, més endavant, que “la infància és un espai buit, com el començament del món”. Per això hi ha mesurades aparicions d’un nen petit que l’interpreta a ell d’infant. Les lectures que llegia, com ara Jàson i els argonautes, els dibuixos que començava a fer, les fotografies antigues de l’àlbum familiar, la seva austera cambra d’infant. El contrast entre allò que veia el nen i allò que ell veu i crea ara.

El nen és un contrapunt discret que va apareixent al llarg del film i, enllaçant-se amb el fil argumental principal, un recurs perillós, però tan extremadament ben fet que en cap moment sembla artificial o impostat. De fet, amb aquest detall i tots els del film, Wenders aconsegueix de dissoldre totes les fronteres i crea una simbiosi sublim entre passat i present, com també fa entre cinema i art, o mite i història, que és a un pas de la perfecció.

Anselm Kiefer i Wim Wenders (fotografia: A Contracorriente Films). Què es podrà fer després d’Anselm?

Cap al final hi ha una escena extraordinària en blanc i negre. Sobre una imatge aèria de Berlín en runes, Kiefer avança insegur per un cable a molts metres d’altura. Per a mantenir l’equilibri, en comptes d’un bastó, du a les mans un enorme gira-sol sec, calcinat, en al·lusió a Van Gogh. Una estona abans ha confessat: “No sento que hagi arribat en absolut. En realitat encara em sento allunyat. Desterrat i… no realment fugint, però sempre en camí. No puc aturar-me.” En contra de la idea de Theodor Adorno, sabem que es pot fer i s’ha fet poesia després d’Auschwitz. La pregunta que em faig ara és: què es podrà fer després d’Anselm?

L’acompanyaven uns treballadors del jutjat, a qui comentava amb arrogància: “M’han dit que ahir van tombar la llei d’amnistia per mi.” El jutge Joaquín Aguirre s’atribuïa, com un èxit, la derrota parlamentària de la llei d’amnistia el 30 de gener de l’any passat, quan Junts finalment no va donar suport al text al congrés espanyol perquè hi volia millores; havia reactivat a corre-cuita la causa de la trama russa, que tenia adormida de feia temps, perquè veia l’oportunitat de rebentar l’amnistia si finalment imputava el delicte de traïció –que n’era exclòs– al president Carles Puigdemont i als altres investigats en l’anomenada trama russa del procés. I així ho va fer, amb una interlocutòria el dia abans d’aquella votació, una decisió avançada per El Periódico, per qui ha estat el braç i còmplice mediàtic en un dels despropòsits i abusos judicials més greus que es recorden. Perquè el cas Vólkhov, desautoritzat, desactivat, és el punt culminant d’un jutge abusador, d’un home que ha demostrat el poder monstruós que pot arribar a tenir un jutge d’instrucció per a vulnerar drets, i fer-ho amb la tranquil·litat de saber-se impune. La seva croada quixotesca tenia el propòsit declarat de salvar Espanya.

Aguirre es jubila dimecres, poques setmanes després d’haver rebut una humiliació sense precedents de l’Audiència de Barcelona, que el va acusar d’haver comès un frau de llei per haver continuat la investigació del cas Vólkhov contravenint les seves ordres d’aturar-la perquè l’allargava de manera irregular i abusava dels drets dels investigats. Però el jutge, el juny de l’any passat, quan acabava d’entrar en vigor la llei d’amnistia –que també va desobeir de manera clamorosa–, imbuït d’una mena transcendentalitat patriòtica, va decidir que tenia la missió de protegir Espanya i Europa d’una ingerència russa, i aquest rampell li va semblar que justificava prou l’argúcia per a desobeir la seva autoritat judicial superior.

I poc després d’haver fet aquest salt al buit processal, tan bon punt va fer seixanta-sis anys, el mes d’agost, Aguirre va demanar de jubilar-se anticipadament. Va encendre un gran foc i tot seguit va demanar de plegar, que ja l’apagaria (o l’acabaria d’atiar) algú altre. I, de fet, passades les vacances d’estiu, el jutge pràcticament ha deixat de treballar. Aquests darrers dos mesos ha estat la jutgessa titular del número 13, Alejandra Gil, qui ha assumit la feina del jutjat número 1, el d’Aguirre, en qualitat de substituta. I caldrà veure ara qui serà el substitut d’Aguirre per a fer-se càrrec d’un jutjat que durant trenta-sis anys va ocupar un personatge detestat per molts companys de toga, incòmode i perillós per a qui caigués dins el radar de les seves investigacions prospectives i enrevessades, en què sovint pensava que tenia a les mans el destí de la història.

L’obsessió amb Laporta

Algú haurà de decidir què fer, per exemple, amb el cas Negreira, pel qual Aguirre investigava els pagaments del Barça a l’ex-vice-president dels àrbitres espanyols com un suposat cas de corrupció en el món de l’esport. Aquest cas és un altre exemple que defineix el caràcter trampós i obsessiu d’aquest jutge, perquè va maldar per poder imputar tant sí com no Joan Laporta en aquesta causa, amb què es va arribar a creure que destaparia un cas històric de corrupció que canviaria per sempre la història del futbol espanyol. Però sobretot somiava a presentar-se com el botxí judicial de Laporta i del que representa per al Barça en termes més polítics que no pas futbolístics.

Però la manera que va tenir de provar-ho fou tallada en sec (una altra vegada) per l’Audiència de Barcelona. Perquè es va empescar que el cas podria encaixar en un delicte de suborn, que té un termini de prescripció més gran que no pas els delictes pels quals va començar aquesta investigació. Això li permetria de fer entrar el primer mandat de Laporta al Barça dins la investigació, però hi havia un problema important: el delicte de suborn és necessàriament per a funcionaris públics, segons el codi penal espanyol, i Negreira no n’era pas, de funcionari.

Doncs bé, Aguirre es va treure del barret una interpretació segons la qual a efectes de dret penal Negreira podia ser considerat un funcionari perquè formava part del Comitè Tècnic d’Àrbitres, que depèn de la Federació Espanyola de Futbol, que rep fons públics. Va fer aquesta acrobàcia jurídica per imputar Laporta, però li van parar els peus: l’Audiència de Barcelona el va obligar a desimputar-lo.

Les macedònies d’Aguirre

El cas Vólkhov i el cas Negreira són els darrers grans despropòsits de la carrera judicial d’Aguirre, que va començar en diversos jutjats de Barcelona fins que va aterrar el 1988 al jutjat d’instrucció número 1, i no n’ha sortit fins ara que es jubila. Un cas poc comú. El primer gran cas que va instruir fou el de famílies benestants de Barcelona que subornaven militars perquè lliuressin els seus fills del servei militar, però el que va situar el seu nom per primera vegada en els grans titulars fou el cas Grand Tibidabo, als anys noranta, en què s’investigava l’estafa comesa a accionistes d’aquest grup. L’acusat principal fou l’empresari Javier de la Rosa, que va acabar condemnat a tres anys de presó.

Però la trajectòria d’Aguirre sobretot ha estat marcada per grans desastres, com ara el cas Macedònia, que va deixar una gran taca de desprestigi al jutge. Fou una causa de suposada corrupció que vinculava agents dels Mossos d’Esquadra, de la Guàrdia Civil i de la policia espanyola amb el narcotràfic. La investigació no va dur enlloc, la fiscalia no li va donar suport i de mica en mica, any rere any, es van anar tancant les peces del sumari que implicaven uns quants agents. Aguirre es va pensar que tenia a les mans el cas més gran de corrupció policíaca de la història, i va acabar en no res.

Enmig d’aquella investigació plena de peces separades i de ramificacions infinites que ja era impossible de reconnectar –un modus operandi característic d’aquest jutge, que li permetia d’embolicar la troca, eternitzar les instruccions i controlar-les totalment–, Aguirre va ordenar un escorcoll insòlit el 2012 a la seu dels Mossos d’Esquadra, al complex Egara, perquè sospitava que hi havia mossos que actuaven en connivència amb els narcotraficants. Ell mateix, en persona, es va presentar a la seu dels Mossos el dia de l’escorcoll. Allò no va dur enlloc, la fiscalia no donava suport a aquelles tesis. Ningú condemnat, però el prestigi del cos sí que va restar tocat durant molt temps.

Els abusos de Vólkhov i la prova del cotó

Molts dels afectats acusaven Aguirre de cercar això: que el mètode fos en si mateix una finalitat, és a dir, que la instrucció fos tan dura, tan llarga i tan invasiva, i que tingués un component d’amplificació mediàtica prou gran perquè això mateix ja fos la condemna. El jutge (segurament) sabia que les seves investigacions no duien enlloc, que era impossible de poder-les portar a un judici que acabés en sentència condemnatòria. La condemna ja era la investigació mateixa, i l’estirava i la complicava a pleret, en fruïa pensant que era l’amo i senyor de tots els despropòsits que cometia, i es permetia d’insultar i riure’s d’un dels investigats, com va fer amb Puigdemont durant un interrogatori a un altre dels encausats a Vólkhov, de qui va fer afirmacions falses i humiliants (“es va cagar a les calces”). Aquesta causa, la de la trama russa, ha estat paradigmàtica d’aquest modus operandi, perquè tot i que sembla clar que acabarà arxivada, ja ha complert la finalitat d’atemorir, d’assenyalar i de desprestigiar tota la gent que va arribar a investigar.

I tot això Aguirre ho ha fet amb impunitat. Amb estirades d’orelles i desautoritzacions de l’Audiència de Barcelona, però amb impunitat. Les recusacions presentades contra ell no han prosperat, i tan sols ara, just ara que es jubila, i hi ha una querella que encara resta pendent de ser admesa a tràmit pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. És la querella per prevaricació que van presentar contra ell el president Carles Puigdemont i el cap de la seva oficina, Josep Lluís Alay, per la maniobra judicial irregular amb què va mantenir el cas Vólkhov. El jutge Guillem Soler deia en aquesta entrevista recent: “Serà essencial veure si s’incoa, o no, la causa contra el jutge instructor per prevaricació. Perquè difícilment hi pot haver un cas més clar en què, com a mínim, hi hagi indicis per a començar la causa.” Com una prova del cotó: si la querella no prosperés, ni en aquest cas tan clamorós, es veuria clar que no hi ha cap marge de defensa contra jutges instructors desfermats i venjatius com aquest Aguirre que ara plega.

El president de la Diputació de València, Vicent Mompó (PP), ha atacat la radiotelevisió pública valenciana en una entrevista a Las Províncias. “Tenim uns professionals excel·lents, però crec que la direcció d’À Punt, com tot el que ha fet el Botànic, està totalment polititzada. També À Punt ha col·laborat a eixe linxament que s’ha fet del president de la Generalitat”, ha dit en relació amb el tractament de la televisió valenciana sobre la gota freda. El Consell d’Informació d’À Punt ha emès un comunicat en què ho denuncia i rebutja les paraules de Mompó.

“La redacció d’informatius d’aquesta radiotelevisió pública valenciana no ha participat mai en cap mena d’operació com la descrita. Sempre hem actuat amb un respecte absolut als principis d’imparcialitat i professionalitat que ens imposen la llei i l’exercici de la professió periodística. En cas contrari, aquest Consell d’Informatius hauria denunciat qualsevol desviació de les nostres obligacions com a servei públic. El legítim debat polític admet tota mena d’interpretació sobre l’actuació dels agents que formen part de l’activitat pública”, han defensat.

I han afegit: “La indiscutible llibertat d’opinió no comporta l’acceptació incondicional d’acusacions tan greus com la de col·laborar en un linxament, ni que siga polític.” Consideren que el comportament i les cobertures d’À Punt, especialment sobre la gota freda, han estat “modèlics”.

“Reiterem que la nostra tasca com a mitjà de comunicació està sotmesa a l’escrutini de tota la societat. Però la nostra obligació és rebatre les acusacions sense fonament i rebutjar pronunciaments que molts podrien interpretar com una pressió inacceptable per al treball professional d’uns mitjans públics de qualitat”, han dit finalment.

À Punt no ha participat en cap linxament. El @CdIAPunt rebutja taxativament les paraules de @Vicente_Mompo_ al diari @lasprovincias pic.twitter.com/vGo9XQ8rsu

— Consell d’Informatius d’À Punt (@CdIAPunt) January 12, 2025

Suport de l’oposició

El PSPV ha repiulat el comunicat d’À Punt i ha expressat el seu suport als treballadors dels informatius de la cadena davant l’atac a la seua independència per part del PP. “La professionalitat demostrada per À Punt en la cobertura de la dana ha sigut exemplar i reconeguda àmplament per la ciutadania. El PP vol tornar a la pitjor època de manipulació de Canal 9″, han dit. 

En referència a l’entrevista de Mompó en Las Provincias, el síndic de Compromís, Joan Baldoví, també s’ha pronunciat a Twitter. “El que hi ha és molt poca vergonya per la vostra part, Vicent, molt poca vergonya! Tu saps que si l’alarma haguera sonat dues hores abans, s’haurien salvat vides. I Mazón estava al Ventorro. Ja està bé!!”, ha escrit.

Mompó ha fet aquestes declaracions en un moment en què À Punt es troba sense direcció general perquè Alfred Costa va dimitir poc després de saber-se que el president Carlos Mazón va oferir el seu càrrec a Maribel Vilaplana en un dinar al restaurant El Ventorro, en plena alerta roja per pluges i mentre poblacions com Utiel ja s’havien inundat. A més a més, fa unes setmanes que les Corts van triar el nou Consell d’Administració de la radiotelevisió pública, amb majoria de la dreta i l’extrema dreta de PP-Vox, i sense la participació dels socialistes ni dels valencianistes.

[VÍDEO] Mazón torna a ser escridassat, ara en una visita a l’Hospital de Castelló

Un jove de vint-i-cinc anys desaparegut aquest cap de setmana mentre feia una ruta de muntanya per Montserrat ha estat trobat mort al voltant de les 15.00. Segons que ha avançat El Caso i han confirmat els Bombers de la Generalitat, l’helicòpter del Grup d’Actuacions Especials (GRAE) que cercava l’excursionista per la zona de Montserrat n’ha trobat el cos.

Després de rebre’n l’emplaçament, els Mossos d’Esquadra l’han identificat i posteriorment han obert una investigació per esclarir els fets, perquè no se saben les causes de l’incident. El jove va desaparèixer ahir i la recerca va començar quan els pares van avisar els serveis d’emergència, al voltant de les 21.20, de la possible desaparició perquè no sabien res del fill d’ençà del migdia.

A l’operatiu de recerca, hi han col·laborat efectius dels Bombers de la Generalitat, Mossos d’Esquadra i policies locals.

El pacte d’investidura entre el PSC i ERC fixa terminis per a alguns compromisos que no s’han complert. Els més significatius són la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític, que s’hauria d’haver impulsat en el primer ple del parlament després de la constitució del nou govern; aprovar el Pacte Nacional per la Llengua en els cent primers dies de govern i presentar l’esborrany dels estatuts de la nova empresa operadora de Renfe abans d’acabar el 2024. Per a enguany, destaca el compromís de “formalitzar” la proposta de finançament singular a la comissió bilateral estat espanyol-Generalitat en els primers sis mesos de l’any, el traspàs de les primeres infrastructures de Rodalia i la “modernització” de l’aeroport de Barcelona.

Segons que estableix el pacte d’investidura entre el PSC i ERC, la convenció nacional té d’objectiu “bastir una proposta que contribueixi a abordar la resolució del conflicte polític de fons”. Concreta que serà integrada per un grup impulsor format per representants dels grups parlamentaris i presidida per un representant d’ERC i que haurà de presentar les seves conclusions al parlament. Per a facilitar-ne la tasca, també s’estableix que el govern crearà una oficina per assegurar els recursos humans, tècnics i materials de la convenció.

El primer ple del parlament després de la constitució del govern presidit per Salvador Illa va ser el 8 d’octubre, amb el debat de política general. I d’aleshores ençà no s’ha registrat cap iniciativa parlamentària per a impulsar la convenció nacional per a la resolució del conflicte polític.

També s’ha incomplert el calendari fixat per al Pacte Nacional per la Llengua, que s’hauria d’haver aprovat en els cent primers dies de govern, és a dir, abans de mitjan novembre. El compromís del PSC amb ERC era d’aplicar el calendari d’execució del govern de Pere Aragonès i destinar dos-cents milions d’euros per al primer any de desplegament, segons que deia el document signat. El govern diu que confia que el Pacte Nacional per la Llengua no vagi més enllà del primer trimestre del 2025 i atribueix el retard al fet que hi ha moltes parts implicades.

Els deures pendents per al finançament singular: sis mesos clau per a concretar-lo

“Formalitzar” l’acord de finançament singular

La qüestió principal que va marcar la negociació d’investidura entre el PSC i ERC va ser el finançament singular. I el pacte concreta alguns terminis sobre aquest per a enguany. “Amb l’objectiu d’implantar aquest nou sistema de finançament singular per a Catalunya, caldrà formalitzar el present acord durant el primer semestre del 2025 a la comissió bilateral entre el govern de la Generalitat i el de l’estat en relació amb el model de finançament”, diu el document.

Així mateix, afegeix que el 2025 “caldrà impulsar els acords als quals s’arribi en la comissió bilateral mitjançant les modificacions legislatives necessàries” i que, quan correspongui, es traslladaran a la Comissió Mixta d’Afers Econòmics i Fiscals entre la Generalitat i el govern espanyol per tal que es puguin aprovar. Uns acords que s’hauran d’executar durant el 2026.

La nova empresa que ha de gestionar el traspàs de Rodalia

Sobre l’acord per al traspàs de Rodalia, s’ha incomplert el termini fixat per al 31 de desembre de 2024 per a presentar l’esborrany dels estatuts de la nova empresa operadora de Renfe. Precisament, dimarts, en la conferència de premsa posterior al consell executiu, la consellera de Territori i portaveu del govern, Sílvia Paneque, va anunciar que durant la setmana presentaria el nou model de gestió de Rodalia als socis d’investidura, començant per ERC. “Aquest mes de gener serà el mes de Rodalia”, va dir, i va afegir que durant aquest mes també es presentarien els estatuts de la nova empresa mixta que es farà càrrec del servei. Per tant, si es compleix aquest nou termini, el retard hauria estat d’un mes.

Segons el pacte d’investidura entre el PSC i ERC, l’objectiu era constituir la nova operadora entre 2024-2025 i fer el traspàs de les primeres infrastructures durant el 2025. També establia que abans d’acabar el 2024, a banda de presentar l’esborrany dels estatuts, s’havia de transferir el dèficit d’explotació de Renfe del 2023 i completar l’estudi de les infrastructures a transferir. El 17 de desembre el consell de ministres espanyol va aprovar la transferència de 283,4 milions a la Generalitat pel dèficit d’explotació de Renfe.

El desafiament de millorar l’aeroport de Barcelona i respectar els espais protegits

Socialistes i republicans van acordar les línies generals per a la “millora” de l’aeroport de Barcelona, però sense establir calendaris. El president de la Generalitat, Salvador Illa, al setembre va anunciar la reactivació de la comissió tècnica per a l’ampliació de l’aeroport i va fixar per a principi del 2025 el termini perquè la comissió lliurés unes recomanacions.

Sobre el model, l’acord d’investidura deia que s’havia de definir un nou model de gestió aeroportuària perquè l’aeroport de Barcelona guanyés capacitat amb noves connexions intercontinentals. Al mateix temps, afegia que el sistema aeroportuari català havia de contribuir a la reducció d’emissions i que l’impuls de l’aeroport de Barcelona havia de respectar la biodiversitat i fer valer els espais protegits Xarxa Natura 2000. Precisament, la llacuna de la Ricarda és un espai que forma part de la Xarxa Natura 2000 i ERC ha rebutjat fins ara que una ampliació de l’aeroport afectés aquesta zona. Finalment, l’acord d’investidura estableix que el govern sigui un “actor determinant en la presa de decisions estratègiques” de l’aeroport de Barcelona.

Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”

Lleis per al primer any de la legislatura

El PSC i ERC es van comprometre a impulsar la tramitació d’una llista de lleis durant el primer any de legislatura. El govern ja n’ha tirat endavant algunes, com ara la llei de l’agència d’atenció integrada social i sanitària, la llei de memòria democràtica, revertir la fiscalitat del Hard Rock i la llei de l’estatut de municipis rurals. Resten pendents per als mesos vinents la llei catalana d’arrendaments urbans i regulació dels contractes de lloguer; la llei de mesures urgents per a fer front al sensellarisme, la llei del tercer sector social; la llei per a establir la primera etapa de l’educació infantil gratuïta i universal; i la llei dels drets culturals.

50.000 habitatges protegits i el lloguer de temporada

L’altre soci d’investidura, els Comuns, vol que aquesta legislatura sigui la del dret d’habitatge. Aquests darrers mesos han centrat bona part de les negociacions amb el PSC en aquest àmbit. El pacte d’investidura entre totes dues formacions estableix el compromís d’impulsar abans de final del 2024 una modificació de la llei d’arrendaments urbans (LAU) al congrés espanyol per a regular els contractes dels lloguers de temporada. Un compromís que s’ha complert dins de termini. Primerament, Junts va evitar la tramitació de la iniciativa, però finalment va tirar endavant en una segona votació el 17 de desembre amb l’aval del partit de Carles Puigdemont.

El pacte d’investidura també recull que el govern aprovi per decret el règim sancionador per incomplir la regulació dels preus dels lloguers. En aquest cas, no s’estableix cap calendari, però, en les negociacions per al pressupost, els Comuns han exigit que l’executiu l’aprovés aquest mes.

Tant a l’acord amb ERC com amb els Comuns, el PSC es compromet a construir 50.000 pisos nous d’habitatge protegit fins el 2030. Illa va calcular que costaria 4.400 milions d’euros durant els 4 anys de legislatura.

El pla de govern i la incògnita del pressupost

El 20 de desembre, l’executiu d’Illa va presentar el pla de govern de la quinzena legislatura. Segons aquest pla, es preveu d’aprovar durant el 2025 el 45% del paquet legislatiu inclòs en els acords d’investidura amb ERC i els Comuns. De moment, és vigent una pròrroga pressupostària dels comptes del 2023. El parlament va rebutjar la tramitació dels comptes per al 2024 que va presentar el govern de Pere Aragonès. Un fet que causar que es convoquessin eleccions anticipades.

Sumacàrcer (Ribera Alta) ha registrat a les 4.28 un sisme de magnitud 2,5, sense que hi haja hagut cap indecència relacionada. L’Institut Geogràfic espanyol ha informat del terratrèmol al Centre de Coordinació d’Emergències de la Generalitat, que ha indicat que no havia rebut trucades relacionades.

Aquest terratrèmol és el sisè que hi ha a la zona aquestes darreres dues setmanes. El 26 de desembre, se’n van registrar quatre a Sumacàrcer, Gavarda i Alcàntera de Xúquer, entre 3 graus de magnitud i 1,5. Fa tan sols quatre dies, Sumacàrcer va tornar a ser epicentre d’un sisme, de magnitud 2,6.

Confusió i incertesa entre els funcionaris pel futur del model d’assistència sanitària concertada de Muface. Dues asseguradores de les tres que presten el servei –Adeslas i DKV– consideren que l’oferta econòmica és insuficient i han deixat Asisa com a única candidata per a donar cobertura sanitària a 1,5 milions de treballadors públics i pensionistes. A Catalunya, gran majoria dels 163.000 mutualistes es concentren al sector de l’ensenyament. El govern espanyol va anunciar divendres que ampliaria el termini per a presentar candidatures fins el 27 de gener. De moment, Asisa encara no s’ha pronunciat. La renúncia de les asseguradores ha causat neguit entre els funcionaris, especialment entre els mutualistes que han passat malalties greus.

És el cas d’una professora de secundària assegurada amb Adeslas Muface, operada fa quatre anys de càncer i a qui encara fan seguiment. Ara, pocs mesos abans de fer una nova revisió, es troba que no podrà accedir als seus metges habituals i que, quan intenta d’ampliar el seu pla amb Adeslas per no deixar el tractament a mitges, li diuen que no es faran càrrec de les malalties prèvies. A banda, també la preocupa la seva filla, que rep tractament psiquiàtric.

“L’oblit oncològic no s’aplica fins als cinc anys. A la mútua, em van dir que no em volien ni a mi ni a la meva filla. Ens sentim abandonats tant per Adeslas com per Muface. És una situació de molta incertesa”, detalla aquesta treballadora, que va aconseguir una plaça per oposicions fa disset anys. El seu cas no és únic perquè entre el milió i mig de mutualistes, quatre-cents mil són familiars dels treballadors.

La vulnerabilitat dels pensionistes

Un altre dels col·lectius més vulnerables és el dels pensionistes, que després d’haver cotitzat tota la vida laboral per Muface es troben que hi pot haver un canvi de condicions quan podrien necessitar més l’assistència sanitària. Sobre això, un informe del Ministeri de Sanitat espanyol publicat al novembre indicava que a Catalunya un 30,34% dels mutualistes tenien més de seixanta-cinc anys.

Les alarmes entre els treballadors van saltar a l’octubre, quan es va declarar desert el concert per a prestar l’assistència sanitària de Muface, que es va presentar tres mesos abans no s’acabés el concert. A mitjan desembre, el govern espanyol va presentar una segona oferta que augmentava d’un 33,5% les primes que rebien les asseguradores i allargava a tres anys el concert. Totes tres empreses, que arrossegaven despeses extraordinàries per la pandèmia, havien reclamat un conveni d’un any de durada i un augment de prima del 40%.

Adeslas va anunciar el 27 de desembre que no participaria en el concurs i DKV –la que té més afiliats a Catalunya– va fer igual dijous passat. Totes dues van argumentar que el model estava infrafinançat i que si s’hi haguessin presentat haurien hagut d’assumir pèrdues. Fonts d’Asisa han confirmat que continuaven analitzant els plecs del concurs i les situacions possibles per prendre una decisió en els dies vinents.

El govern espanyol va anunciar divendres que allargaria el període per a presentar candidatures del 15 al 27 de gener perquè la licitació havia coincidit amb el període de festes de Nadal, amb dies inhàbils.

Denuncien la situació

Aquestes darreres setmanes, els treballadors públics han denunciat que les mútues havien denegat proves i tractaments vitals abans no s’havia acanat el període de vigència de la cobertura, que d’entrada era fins al 31 de gener, però s’ha allargat fins a l’abril.

“Rebem queixes de pacients a qui diuen que no els donaran la següent visita i que si volen accedir-hi hauran de pagar. És una estratègia per a obtenir clients”, denuncia Iolanda Segura, portaveu d’USTEC, el sindicat més representatiu de l’ensenyament català.

“Tant els funcionaris a l’estat o a l’estranger no ens donen cites mèdiques, ens diuen que hem d’esperar a veure com queda la situació. No ens deixen registrar factures mèdiques, a alguns companys no els han donat visites al cardiòleg o al fisioterapeuta, fins i tot amb persones que han patit un accident amb trencament de cama”, apunta la presidenta de la Federació d’Associacions dels Cossos Superiors de l’Administració Civil de l’estat espanyol (Fedeca), Ana Ercoreca.

Accions jurídiques

Uns quants sindicats han anunciat accions jurídiques contra Muface i les asseguradores per incompliment del contracte. Fonts de la Central Sindical Independent de Funcionaris (CSIF), el sindicat més representatiu a les administracions públiques a l’estat espanyol, han apuntat que en el cas de les asseguradores, la responsabilitat podria arribar a ser penal si hi hagués conseqüències irreparables per a la salut dels pacients a qui deneguen els tractaments.

“Estem molt preocupats pels casos de les persones que no pot assumir el sistema de salut, per les persones amb problemes crònics, per la gent gran i pels fills de funcionaris. S’ha acabat el temps de declaracions polítiques, hem d’aplicar respostes objectives basades en dades”, apunten aquestes mateixes fonts.

Possibles mobilitzacions

Els sindicats no descarten mobilitzacions i vagues i reclamen a les asseguradores que justifiquin per escrit els càlculs de pèrdues que han argumentat per no presentar-se al concurs. També exigeixen al govern espanyol que faci públic l’informe econòmic de l’AIREF sobre el sistema. Alhora, diuen que no entenen per què sí que s’ha pogut arribar a un acord amb les mutualitats de la justícia (Mugeju) i la de l’exèrcit espanyol i la Guàrdia Civil (Isfas) i no amb la resta de treballadors públics.

“Hi ha una preocupació molt gran. El govern espanyol ha anunciat que les mútues han de donar cobertura fins a l’1 d’abril i les mútues actuen contràriament. No donar atenció és un incompliment dels acords que hi ha sobre la taula. És un xantatge i una pressió per a treure el que ells volen”, ha detallat Segura.

La USTEC considera que tots els funcionaris haurien de ser al sistema de salut públic de la seguretat social, però reclama que la transició es faci amb totes les garanties i amb les millores necessàries per a assumir la càrrega de feina. Uns altres sindicats, com ara CSIF, defensen que continuï en vigor el model actual. Si finalment el concurs fos desert una altra vegada, els mutualistes podrien perdre els complements de les assegurances privades que els cobreixen les malalties prèvies.

Una data clau

A banda de la fi del termini per a presentar candidatures, el mes de gener té una altra data important per als funcionaris: el dia 31, atès que tindran fins a aquesta data per a sol·licitar el canvi a l’Institut de Seguretat Social.

Sobre això, Ercoreca creu que el traspàs d’un milió i mig de funcionaris col·lapsarà un sistema de salut públic ja tens i amb llistes d’espera de sis mesos per a aconseguir una cita. “Passar els 1,5 milions de funcionaris al sistema implicaria que les llistes d’espera per a consultes quirúrgiques augmentessin d’un 115% i les consultes externes d’un 266%”, diu.

Precisament, el ministre de Transformació Digital i Funció Pública espanyol, Óscar López, va demanar als mutualistes tranquil·litat i va dir que tenia esperança que el conveni es renovaria amb total normalitat. Alhora, aquests darrers dies, López també ha obert la porta a reflexionar sobre un model antic i que considera que acumula imperfeccions. Sobre això, Fedeca, que aplega quaranta-cinc associacions de professionals i sindicats de funcionaris, assenyala que en el millor dels casos, és a dir, si Asisa decideix de concórrer, es posaria un “pegat” a la situació però no solucionar-la permanentment.

Ercoreca insisteix a dir que aquest sistema no és pas un privilegi, sinó un dret regulat i pagat mes a mes amb les cotitzacions. Muface es va crear l’any 1975 per donar cobertura sanitària als funcionaris. El 1983, hi va haver un gran transvasament de 400.000 treballadors de Muface a la Seguretat Social. Una situació que, segons la presidenta de Fedeca, no és la mateixa que l’actual, atès que el traspàs de pacients seria molt més nombrós.

Avui, 12 de gener de 2025, les informacions principals de VilaWeb són aquestes:

• Lluís Llach: “La llista cívica ha creat problemes, però ja hem superat aquest mal tràngol”
• Boye, contra una llarga condemna a presó: les armes que li resten en el judici que ara es reprèn
• Els equilibris de Junqueras amb els crítics
• Les Magues de Gener celebren els deu anys portant alegria als xiquets damnificats per la gota freda
• Després de dos anys de buit de poder, el Líban finalment elegeix un president nou
• Quin cotxe elèctric hem de comprar el 2025 (si ens cal)?
• Dos joves catalans creen un mòbil pensat per a infants que bloca contingut addictiu
• Els desafiaments vitivinícoles del 2025 | Vinyaserra
• Avançament editorial: ‘Anna K.’, de Martí Rosselló
• Carrer de l’Oblit | Mail obert de Mercè Ibarz
• Closcadelletra (CDXLIX): Preparat per a les metamorfosis | Closcadelletra de Biel Mesquida

Ara:

Diari de Girona:

Diario Información:

Diario de Ibiza:

El Periódico Mediterraneo:

El Periódico de Catalunya:

El Punt Avui:

El Punt Avui – Girona:

L’Esportiu:

La Vanguardia:

Las Provincias:

Le Indépendant:

Levante:

Menorca – Diario Insular:

Regio7:

Segre:

Superdeporte: